- DRET CONSTITUCIONAL I -

Introducció al tema (no ès matèria d'exàmen).

Entenem per Dret Constitucional: ès aquella branca del dret que estudia les normes i les lleis que regulen l'organització i el funcionament de l'Estat.

La Constitució la formen diverses lleis peró no totes les lleis formen part de la Constitució (com per exemple les lleis de trànsit).

Val a dir que el Dret Constitucional apareix com a model d'estat, ja que no sempre tots els estats al llarg de la história s'han regit per una constitució.

La Constitució apareix a partir de les revolucions lliberals de l'època (Rev. Francesa, Rev. Industrial Anglesa, ...) d'on desapareix els estats autoritaris i sorgeixen els estats lliberals. Estat democràtic ( consequència d'un estat lliberal ( l'estat lliberal neix d'una revolució.

Cal entendre estat com una estructura de poder.

Pq existeix el poder ? Pq existeix l'estat (Utopies anarquistes) ?

Primerament cal saber que quan no hi ha reaccions de poder, aleshores no hi ha estat. Tampoc no hi ha estat en aquelles societats a on no existeix el treball per al próxim, societats que viuen de lo que els ofereix la naturalesa, que el seu únic treball ès recollir les fruites silvestres, una societat la qual no produiex cap bè. Per tant, hi ha estat a on hi hagi una divisió clara del treball, una especialització.

Els estats s'han caracteritzat, al llarg del temps, en que un grup reduït agafa el poder i s'aprofita del treball dels altres, una societat que es basa en la desigualtat. En aquests grups oposats, els interessos que es manifesten són diferents i, a vegades, contradictoris; també poden ser irreconciliables.

Alsehores direm que estat vol dir: la estructura que mantè patenment (que aparentment no existeix) la situació entre els esclaus i els patricis, quan els interessos dels dos són contradictoris e irreconciliables. Peró, el dret romà queda encobert, fan veure que no existeix cap diferència. O sigui, si un esclau s'escapa, el seu amo tè el dret de boscar-lo i de emportar-se'l; si es rebel·la el pot castigar, igual que si fos un animal, un cavall.

Aquest conflicte neix a causa de l'estructura social. Mentre aquesta estructura no canvïi, el problema no podrà desaperèixer. Aquesta estructura es compón de diferents nivells (anomenats àmbits):

- Àmbit económic ( conjunt de relacions de producciói de distribució de bèns.

- Treball productiu ( treball que realitza una persona i que produeix serveis o bèns útils per el mercat. Ho realitza mitjançant els instruments.

L'Estat fa servir, tambè, uns instruments de coacció, els quals són els encarregats de mantenir l'ordre públic i social, o, en tot cas, restablir-lo quan aquest hagi sigut alterat.

Una ideologia ès un conjunt de valors (que els aporten les diferents religions o diferents elements) que volem i considerem com a valors justos, ...

Hi ha una societat que necesita un estat que resolgui els seus problemes. Aquesta societat està dividida en la separació de poders (poder ( capacitatque té un subjecte per a obligar a un altre subjecte a fer o a deixar de fer). Aquesta capacitat existeix pq el poder ès una relació de desigualtat. Aquesta desigualtat neix del lloc que ocupa cada subjecte dintre de l'ordre social. La desigualtat existeix pq els subjectes no són al mateix lloc dintre de l'estructura social (ex: esclaus; el poder el tè l'amo de l'esclau, per tant ès un lloc diferent dintre de la societat.

Alló que va amb el poder peró que no ès el poder ès la major capacitat coactiva (la força).

Una relació de poder ès una relació estructural, neix de la própia estructura social; una vegada s'ocupa aquest lloc, aquest tendeix a quedar-se fixat.

Si volem canviar les relacions del poder, hem de canviar l'estructura social.

La coacció ès aquella capacitat d'obligar a algú sota una amenaça. Hi ha diferents tipus de coacció que s'escauen a la capacitat conjuctural (( no està establert ).

Ex: L'anunci del Zumosol ( capacitat coactiva, algú esgrimeix contra l'altre, i capacitat conjectoral, que depén del moment. Aquesta relació no ès niestable, ni estructural.

Concepte de autoritat ( ens referim a un subjecte que té una capaciat de pendre decisions que el vinculen a d'altres subjectes en que es veuen involucrats. Aixó neix de que sobre altres subjectes l'han dotat d'aquesta habilitat. Aquest subjecte ès exactament igual que nosaltres.

Aquest poder, aquesta relació de desigualtat es deu a tots els nivells, o sigui, al nivell económic, al nivell polític i al nivell ideológic.

Ès una relació dinàmica i hi intervenen diferents factors que fan que aquesta capacitat d'imposar-se tingui una major eficàcia o menor:

- depén de la própia habilitat del que exerceix el poder.

- actuar conjuntament, el poder serà més efectiu.

- els subjectes sobre els que exerceixen.

- hi ha altres subjectes que tenen diferents actituts.

- en aquesta relació pot influïr el tenir un instrument de poder (l'estat).

... 2 ...

Entenem per estat ( l'institució que fa la seva funció que consisteix en que el poder exercit a travès d'aquest instrument té més eficàcia. L'estat no crea poder, sinó que ès un instrument de poder.

La font de poder ès l'estat des del moment que multiplica el poder sense crear poder (ex. de el tornavís eléctric i el manual).

Aleshores, poder polític ès aquell quetè la capacitat d'organitzar la societat que tè un grup social. poder comunitari ( capacitat de quedar-me amb els diners que generen certes classes.

Si la societat canvia, no hi ha mès remei que canviar l'estat.

Entenem per instrument de poder aquell que quan l'utilitzem ès pq quan utilitzem l'estat pq aquest tè dos elements que fa que tingui una major eficàcia:

- Capacitat coacció-física (capacitat irresistible, actual, tothom que pot la fa servir) i

- L'Estat en sí mateix apareix alló que fa com una cosa justa, legítima. L'Esat actua en benefici de tothom. Genera l'idea de que l'acció de l'Estat ès una acció justa.

Suposat aixó, les funcions de l'Estat (conjunt d'organsbque cumpleixen funcions ) són:

- de carácter económic,

- d'organització social i

- ideológic.

Económic ( l'Estat té com a finalitat de reproduïr o defensar, mantenir les relacions económiques dominants (són aquelles que aporten una major quantitat de bèns) en una societat i que aquests es desarrolin (en qualsevol model social hi ha d'haver aquestes relacions).

L'Estat absolut, que protegeix les relacions feudals, combateix les relacions capitalistes.

Organització social ( L'Estat impedeix que estalli un conflicte social, que ès indirecte a la própia societat (fa veure que ho harmonitza tot). Organitza la classe social dominant, que domina dintre de l'economia dominant; per tant, la millor forma per integrar-los a l'estructura romana es fent-los participar en el senat, en el que expressen el seu interés.

Neutralitza els diferents grups socials:

( anihilament jurídic als esclaus.

Ideológic ( Ha de fondre una sèrie de valors amb un ordre just, natural, ... Aquesta ideologia expressa que un ordre social ès el que ha d'èsser.

Una funció important ès la de, a mesura que funcioni, no hi haurà problemes.

Generen valors per a que la societat funcioni de meravella (els esclaus lo millor que poden fer ès ser un esclau ( no hi fa falta cap coacció).

L'Estat ha de complir dues normes:

(La vessant religiosa ( fruït de la divinitat divina i

( El pensament lliberal.

La manera d'imaginar-se aquesta societat ès una cosa que ve donada per la voluntat divina. La finalitat ès trascendir aquesta vida del mès enllà. Es necesiten unes normes expresades per alguna divinitat. Aquesta veritat necesita una organització social que l'entengui i la faci complir (alguna cosa natural, ja que deriva d'una voluntat divina).

La Rev. Lliberal i el seu pensament no neix del no.res sinó pq en la societat hi ha un conjunt d'interessos que no es veuen i que són els que mouen aquesta ideologia.

Els lliberals parteixen d'un supost de l'igualtat humana; no ès una identitat identicament igual ( igualtat essencial ( no asegura de que els que són mès forts puguint manar sobre els que siguin mès febles (el fort pot tenir un descu¨t, llavors el mates).

No es pot construïr una societat harmónica sobre una desigualtat, com ara la dominació. L'home viu en comunitat quan ho decideix. La comunitat neix de la nostra voluntat (anomenat contracte social ). Vius en comunitat per a obtenir avantatges, un benefici per al èsser humà.

Tenim dret a creure en el nostre propi estat. La societat ha de respondre els drets socials (societat democràtica).

El dret tendeix a identificar-se amb la justícia. Els tribunals administren la legalitat. El dret apareix com la manifestació d'una voluntat divina. Quan s'estableix l'estat lliberal, ja no pot establir-se que el dret està lligat a la voluntat divina.; el dret ès elaborat per un órgan, el Parlament.

El dret expressa la voluntat de la majoria dels ciutadans. La majoria té el dret de governar (encara que s'equivoqui).

El dret ès un instrument de legitimació. El dret ( un conjunt de normes.

El dret canvia al llarg de la história pq el contingut d'aquest expressa les relacions de poder que existeixen en la realitat; la norma jurídica lo que fa ès exigir l'acompliment de la relació de poder. Tendeix a mantenir aquestes relacions de poder ( o a perpetrar-les). El dret contè una relació de desigualtat.

.,. 3 ...

Les funcions que compleix el dret són:

( experimentar unes relacions de poder,

( dotar-les d'una estabilitat i

( legitimar aquestes relacions de poder.

1)El dret les posa de manifest, el dret lliberal parteix del supósit de que com tots els homes són iguals, alló coherent ès que estiguin sotmesos a unes mateixes lleis. El contingut de la llei diferencia uns amb els altres, peró la seva aplicació ha d'èsser igualitària. El dret lliberal diu que la llei ha de ser explícita (publicada al Butlletí Oficial [BOE] ). La norma abans d'obligar ha d'èsser coneguda, pública. I com que la norma ès pública, tothom l'ha de conèixer i aplicar-la. La ignorància de la llei no eximeix del seu compliment. A tothom se li pot exigir el compliment de les normes jurídiques, per tant, el compliment de les relacions de poder.

2)El dret dona estabilitat a les relacions de poder. En mesura que ès l'Estat qui exigeix que es compleixi, no necesito un estira i arronsa. L'Estat ajuda a complir el dret.

3)El dret sempre ha aparegut com l'equivalent a lo just. Qui administra el dret ès l'Administració de Justícia.

Al llarg de la história, el dret ès sinónim de poder. De tal manera que, hi ha hagut en la rev. lib. una confusió entre dret i voluntat divina. El dret humà ( prolongació del dret diví.

El dret ès l'expressió de la voluntat de la majoria. Dictat per el Parlament, ès escollit pels ciutadans lliures i la manera com surt d'el parlament recull la voluntat general, o sigui, la voluntat de la majoria.A partir del dret liberal apareixen dos grans sistemes de dret:

( Model anglosaxó , o tambè model E.E.U.U. ,es basa en la idea que la norma jurídica escritaha d'èsser una norma genèrica (no es contempla en el cas concret). Quan s'hagi d'aplicar aquesta norma, ès el jutge el que ha de deliberar d'aquesta norma genèrica la regla específica per a solucionar el cas. Converteix l'activitat del jutge a mès que el mer aplicador del dret, sinó que el jutge tè que crear la norma específica per poder solucionar el cas. La jurisprudència crea dret, crea les normes específiques, i per aixó, ès una font del dret i vincula als demès jutges. Es busca a la história jurídica, es busca un precedent i es soluciona el cas igual que el precedent. Aixó determina doncs, que el jutge tè un paper actiu, la creació del dret; aixó permet que el sistema jurídic sigui mès flexible i que es pugui anar acomodant a la societat. Les desvetatges ès la inseguretati una gran carga de subjectivitat.

Davant d'aquesta concepció, hi ha el model Continental Europeu , amb inici a França, deriva de la Il·lustració. Aquest corrent lliberal parteix de la idea de que la raó ès capaça de preveure totes les circumstàncies socials de tal forma que el legislador (Parlament) quan redacta la norma jurídica, pot incloure en aquesta totes les situacions i en funció d'uns valors, acceptem o no, establir per aquestes conductes els efectes jurídics corresponents. La norma preveu la pena.

El dret ès un dret que intenta concretar en la norma jurídica les diferents conductes i les atribuiex uns aspectes (els accepta i els protegeix o els rebutja i castiga). El jutge tè una funció molt menys activa (compara sobre la llei) o sigui, mer aplicament del dret ( poder subordinat de segon ordre.

“La llei diu, el jutge fa.”

Les vetatges són que la justícia ès molt més objectiva (podem preveure la resolució). Els inconvenients són que ès molt menys flexible i que la evolució social triga mès en reflexar-se en la norma jurídica.

Les fonts del dret ( la idea de que no tota norma per ser norma ha de ser norma jurídica. Hi ha normes que s'assemblen a normes jurídiques peró que no ho són ja que no compleixen els requisits pq aquestes normes tinguin validesa.

Ès una norma jurídica quan es compleixen els requisits de validesa que estableix l'ordenament jurídic. A l'ordenament espanyol , aquestes normes que estableixen els requisits de validesa són:

( La Constitució

( El codi Civil [estableix les fons del dret]

Entenem per norma jurídica un precepte o suport de les regles o mandats, obligació de fer i no fer, el dret que tè cadascú.

La norma jurídica ès genèrica, ho compleix l'Estat que obliga el seu compliment. Contingut en un contracte. [els continguts d'un contracte s'han de complir] (lleis, Estatut d'Autonomia, …).

Pq una norma jurídica pugui compleixi els requisits:

La norma ha d'èsser dictada per el subjecte apropiat. Norma vàlida = subjecte corresponent (tè capacitat per dictar-la).

La materia.

Les normes s'elaboren seguint un procediment.

La norma ha de ser l'adequada a les diferents matèries i a les diferents classes de materia.

La llei orgànica sol ser utilitzada per un tipus de classe (creades pel Parlament).

… 4 …

La norma produiex efectes jurídics, que són les conseqüències d'una norma. N'hi ha de dos tipus: positiva i negativa. En la positiva, la norma introduiex regles en l'ordenament [modificacions dels drets que ja estiguin creats]. Per la negativa, consisteix en la derogació ( consisteix en que una norma quan entra en vigor i tè conceptes contradictoris amb anteriors, la meva obligació ès de complir la norma de la primera. O sigui, que la nova expulsa a la vella..

S'entèn per decret ( no totes les normes tenen el mateix valor. La jerarquia normativa ès una escala de valors en que hi ha normes que valen mès i d'altres que no tant. Ès el següent ordre: Constitució, lleis, reglaments i fonts no escrites (costums). La jerarquia normativa ( una norma inferior no pot contradiure una norma superior. Per derogar ha de ser de rang igual o superior que l'antiga. A mès a mès, la norma superior ha de ser norma competent.

TEMA1: LA CONSTITUCIÓ.

Hi ha dos conceptes de la Constitució que tenen rellevança en el dret constitucional:

- concepte jurídic.

- concepte sociológic.

En el concepte sociológic, per constitucional s'entèn per la forma concreta de com transcorre la vida política en una societat (sistema polític).

Pel que fa al concepte jurídic, per constitucional ès aquella norma jurídica o conjunt que regulen la vida política d'una societat.

Ara parlarem de la Constitució. A cada model d'ordenament li correspon una Constitució específica. La Constitució ès la suma de les normes escrites i les no escrites [costums] d'un determinat ordenament. Aquestes regulen una determinada matèria, regula la seva funció i regula l'ordenament de l'Estat. Aquesta Constitució continental europea [una sola norma contè la voluntat d'un individu, els caracters són: drets i llibertats del funcionament de l'Estat]:

- La Constitució ès la norma jurídica mès important de tot l'ordenament. (norma fundamental i fonemantedora de l'ordenament jurídic). Tot l'ordenament depèn de la Constitució. Aquesta impregna o determina tot l'ordenament .

- La Constitució ès la norma jeràrquicament superior.

- La Constitució ès una norma rígida.

- La Constitució ès font del dret i, a mès a mès, font de les fonts del dret.

Norma jurídica superior ( Hi ha normes mès importants i menys importants. La consequència d'aquesta jerarquia ès que una norma inferior no pot contradir alló que estableix una norma superior.

Principi de jerarquia ( en cas de contradicció, queda vigent alló que diu la norma superior. Alló que diu la Constitució preval sobre tot alló que digui qualsevol norma, cap la poc contradiure.

La Constitució ès una norma rígida ( Una norma jurídica necesita un procès per a ser elaborada. El procediment de la Constitució ès diferent que el de qualsevol altra norma. Aquest procediment ès molt més complex [ès mès dificil aprovar una norma constitucional que qualsevol altra norma].

Font del dret ( Acte que fa que una norma sigui norma jurídica, o sigui, que una norma produeixi efectes jurídics. S'han de reunir uns requisits: la Constitució expresa els requisits de validesa de totes les normes jurídiques escrites. Per aixó diem que la Constitució ès font de les fonts del dret pq regula les altres fonts del dret. Els requisits són:

Subjecte amb capacitat.

Norma elaborada d'acord amb el procediment adequat.

Que reguli la matèria adequada.

Que el tipus de norma que es dicta sigui l'adequat.

El concepte jurídic es bifurca de tal forma que [a l'ordenament europeu]:

- consequència de la voluntat d'un subjecte abstracte que ha dictat aquella norma. A inglaterra no ès font de les fonts del dret.

Concepte formal i material de la Constitució.

- Formal ( racional - normativa.

- Material >>>>> Comú

>>>>> MORTATI [està d'acord amb tot peró ...]

a) Concepte comú (acceptat per tots) ( La Constitució material ès la forma com s'aplica la Constitució formal. Estableix que el dret no ès igual que la realitat, ja que no ès pot fer coincidir [ès molt difícil].

Al jurista li interesa la vessant jurídica de la Constitució. Mortati diu que si peró, a més a més es refereix a un pacte políticf en que s'acordèssin aquelles forces polítiques que imposen un nou règim polític i, per tant s'ha d'elaborar una Constitució formal. O sigui, que la material = pacte. Val a dir que en Mortati va ser rebutjat per la majoria.

… 5 …

b)Concepte de constitució material segons Mortati ( Ès la forma com s'ha de portar la Const. Formal. Mortati dona un segon concepte: “hi ha un pacte entre les dif. forçes polítiques que ès el contingut de la Const. Formal”.Mortati vol dir que pq s'elabori una Const. pq sigui necesari hi ha d'haver-hi hagut un canvi de règim, la que reguli com funcionarà aquest estat. El pas d'un estat a un altre no es fa pq sí, sinó que ès la consequència d'un conflicte polític. Una lluita entre els que estaven al poder, a favor de l'Antic Règim, i els que volien imposar un nou règim.. D'aquest conflicte polític aconsegueixen imposar-lo [un nou règim no surt pq sí].

Mortati diu que, abans d'aquesta lluita, hi ha un pacte polític. Estan formats per diferents grups amb un únic objectiu i s'han de posar d'acord. Per tant, la Const. formal recollirà el contingut del pacte.

Val a dir que la Const. es veu de diferenta manera als E.E.U.U. que a Europa. El naixement de la Const. formal a Amèrica va nèixer en unes circumstàncies diferents a la de Europa. Als EUA, els diferents estats sorgeixen com a consequència de una guerra. Volen una llibertat Acaven creant els estats federals.Aquests colons, que han adquirit la seva llibertat, creen un estat. S'han emancipat de la vella estructura. Expresió escrita del contracte social ( crea les institucions d'aquest nou estat.

A Europa, la Const. francesa neix d'un estat que ja ha estat creat. La seva finalitat ès la de modificar l'estructura de l'estat. A Europa la idea ès la de transformar l'estat que hi ha [ limitar el poder del monarca]. La Const. sempre l'hem vist com un text que limita el poder de l'Estat.

Funcions polítiques de la Constitució.

La Const. estableix el model social. La constitució delimita l'Estat; no solament el tipus d'estat, sinó tambè la forma de estat, la forma de govern i determinar el sistema de govern.

La Const. descriu el model económic i compleix funcions de relació. Reconeix i garantitza uns drets a la vegada que estableix uns mecanismes de participació política. Allà a on es distingeix el model lliberal, les primeres constitucions (EUA) no contenen cap declaració de drets. Al 1782, sorgeix la Declaració de Versalles on es veu que els lliberals han triomfat. En canvi, a Amèrica varen fer la declaració de Virginia a on asseguraven que “el nostre procès d'expulsió serà just i legal”.

A l'Estat actual hi ha una sèrie de drets que abans no es tenien amb compte. (dret socioeconómic ( dret educació). El dret de llibertat d'expresió( l'Estat no hi tè que fer res.Els drets inviolables i la inacció de l'Estat ès lo millor. L'Estat nomès ha d'actuar quan s'ha de protegir un dret que jo tinc i que me l'ataquen. No es pot satisfer si no hi ha una acció de l'Estat.

Pq aquest dret funcioni, l'Estat ha de sufragar els gastos del drisfrut d'aquest dret. ( aixó implica un desenbolsament important per l'Estat. Peró l'Estat hi ha d'intervenir o ampliar les seves prestacions i per tant ha de recaudar mès diners

Si l'Estat ha de eixugar aquests deutes ( ha de recaudar mès impostos. L'Estat dona uns serveis i aumenten el repartiment de l'Estat i la seva influència.

Cal dir que la Const. li marca uns límits i que l'Estat no els pot sobrepassar.

Les característiques de l'estat lliberal són:

( sobirania nacional.

( reconeixements dels drets i llibertats.

( separació de poders.

( Imperi de la llei o primacia de la llei.

( sometiment de l'administració a la llei.

- La sobirania nacional ( el triomf del lliberalisme. Els ciutadans lliures celebren un contracte i d'aquest contracte neix una societat, un estat. L'Estat no ès una cosa natural o alguna derivació de la naturalesa.

No necesitem viure en societat. Pels lliberals, l'Estat ès una cosa artificial. Neix pq hi ha una voluntat dels ciutadans. Tot el conjunt dels ciutadans són lliures. Cada societat tè unes tradicions própies.

CIUTADANS LLIURES + TRADICIONS = NACIÓ

Estat ( poder absolut per Bodino.

El Parlament ès elegit pels ciutadans i aquest representa als ciutadans. La corona ès la que respecta la tradició. Per tant, NACIÓ es divideix en PARLAMENT i CORONA [i aquestes dues juntes formen la LLEI].

En l'estat lliberal, la llei soberana no està limitada per la Constitució i la voluntat no tè límits.

- Reconeixements de drets i llibertats ( no estàn protegits per la Const. sinó per les lleis que els reconeixen.

En la primera etapa del gobern lliberal [a principis del S. XIX als EEUU], la Const. ès una norma jurídica i els seus drets tenen plena eficàcia jurídica (A Europa serà en ple S. XV).

Els drets individuals (llibertat expressió, ...) han anat evolucionant cap a drets mès socials en que l'individu executa amb d'altres individus (reunions, ...). Aixó passa fins a una tercera etapa dels drets de

... 6 ...

contingut económic i social (salut, ensenyament, ...). Al final, l'Estat ha d'intervindre, a diferència d'abans.

- La separació de poders ( El primer autor lliberal que parla d'un nou estat lliberal (J. Locke) ja ens parla de separar els poders. L'Estat consisteix en tres poders: legislatiu, executiu (figura del rei) i judicial. A cada un d'aqeusts poders se l'hi otorga un òrgan diferent de l'Estat.

La causa d'aquesta separació ès que s'ha de controlar el poder polític. Un poder incontrolat s'acaba convertint en un poder sense límits, cosa que va en contra de la idea d'estat.

Des dels primers lliberalistes ja hi trobem la preocupació per controlar el poder polític. Als EEUU es creen els estats federals ( mecanisme de control del poder polític i fa que l'estat sigui descentrallllitzador. Pq una llei sigui aprovada, s'exigeix que estiguin d'acord el parlament (que la redacta) i la Corona (ha de donar el consentiment; avui en dia ès un acte protocolari [obligatori], peró abans la Corona s'hi podia negar mitjançant el dret de vetar [present en els primers estats lliberals].

La Corona ès representa el cap de l'estat (a Espanya ès el rei Joan Carles i als EEUU ès el president Clinton[actualment]).

Aquest dret de vetar el pot utilitzar el president dels EEUU, ja que la Constitució ès la mateixa que la del S. XVIII i aquesta acceptava el dret de vetar.

Han d'estar d'acord el president i el Parlament, ja que si al president no li agradès la llei, no la firmaria [requisit indispensable pq la llei esdevingui vigent.

TEMA 2: LA SEGONA REPÚBLICA.

Per introduïr el tema direm que estem a l'època en què Espanya perd les seves últimes colónies. Aixó constitueix un gran impacte psicológic (ja no es pot viure de somnis) i hi ha el sentiment de que ja no son una potència colonial de primer ordre (sinó de segon o tercer ordre). Ja s'ha acabt el somni de que Espanya era una de les senyores d'Europa i, com continuarem?:

- Alguns insensats proposen reconstruïr el passat.

- D'altres, mès assenyats, diuen que s'han de prosseguir a una reforma (són els regeracionistes).

Estem al final d'un estat arcaïc que necesita la que serà la Restauració, en què el sistema polític era diferent del de la Const. Hi havia la idea del torn pacífic dels partits (no era real), ja que no era la voluntat majoritària dels espanyols, sinó que es fabricaven les majories.

Aquest sistema polític estava entrant en un procès de degeneració. El sistema polític es nega a fer canvis. Hi ha una necesitat de modernitzar l'Estat (sobretot a Catalunya i al País Basc) pq era necesari una transformació económica.

Al cap d'un temps sorgeixen les fragmentacions dels partits polítics, ja que dins d'un mateix partit n'hi ha que apoyen un candidat o a un altre.

La segona república estroba amb 4 problemes de pes:

Problema económic ( Estructurat en dos problemes agreujats per les crisis del 1929. Refelexa els problemes estructurals d'Espanya. Descobreixen que la riquesa provè d'un sector agrari, genericament pobre.

Problema militar ( intervenció de l'exercit a la política . La restauració semblava que l'havia allunyat peró amb la crisis del 1917, i la guerra colonial africana fan que l'exèrcit intervingui en la política (el fons de l'exèrcit i la incapacitat de resoldre problemes civils ( l'exèrcit no s'ha donat compte de que Espanya ha perdut el seu imperi ( problemes interns molt greus).

Hi ha comandants que no tenen soldats (gastos importants en sous ( dolents i baixos ( estat pobre ( militars descontents [ profesionalment frustrats i no tenen el material adequat].

S'ha d'afegir una divisió entre les tropes que estàn a l'Africa (Marroc) i els peninsulars. Els primers tenen advantatge: bons sous i possibilitat de condcoració i/o ascensos. Aquestes eren les aspiracions de tothom. Nomès hi van els “enxufats”.

Problema dels nacionalismes ( El règim de la Restauracióno ha donat cap tipus de situació (les dues nacions mès riques: Catalunya i el País Basc demanen una descentralització). Postura tancada (no s'ha buscat mai una solució).

Problema de confesionalitat de l'estat ( La República ès un estat confesional (no nomès católic) sinó que a mès, no s'hi reconeix cap pràctica lliure de qualsevol altre religió. Xoca amb un estat que vol ser democràtic, ja que la llibertat de creencies, d'expresió, de reunió porten la idea de llibertat de la religió.

… 7 …

La 2ª República va adoptar una sèrie de mesures:

La redistribució de la propietat i una modernització de l'agricultura (infrastructura i plan de regadius).

Hi ha poques persones que tenen grans extensions de terra (latifundi) i que no les exploten bè (màxim rendiment).

Expropiació dels latifundis i entrega a les families dels pagesos en lots petits pq les cultivin. Preu inferior al mercat (l'estat ha de pagar per entregar; i ha de donar una compensació per l'expropiació de terres).

Ja hi ha un sector que anirà en contra de la República.

Eren terres de secà que podíen ser regades. La política de gestos i la materialització de molt pocs projectes (no hi ha diners ( pantans).

La República suplanta a un règim militar. _La concepció d'Espanya ès l'única nació amb un sol estat i ès un estat católic. Restringir l'entrada de diversos militars (genera un descontentament social). La República intenta desideologiar l'exèrcit, nomès instrucció militar i no adoctrinament polític i religiós. Ès un senyal de la República cntra de l'exèrcit.

No hi ha hagut cap resposta als nacionalismes i són ells els que tenen que crear. S'instaura una república inscrita dins de la República a Catalunya. Hi ha diferentes zones que poden ejecutar o dictar lleis en determinades materies (estat integral o autonómic) Va ser la única solució que hi va haver.aquests nacionalismes eren vistots com a favors envers les zones riques i ès motiu de ruptura i de guerra entre les zones riques d'Espanya (Catalunya i Pais Basc) contra la zona pobre d'Espanya.

La 2ª República crea un estat laïc i trenca amb el confesional. La jerarquia eclesiàstica católica s'enfrenta a la República. Ès un conflicte greu per a moltes persones. Aleshores hi ha una divisió: a qui segueixo? A la República, pq ès un avanç (com a persona) o al meu ordenament religiós pq m'hi obliguen (com a eclesiàstic).

Ara parlarem del franquisme. Ès quan els de la dreta perden les eleccions i veuen que no les guanyaran mès. Per por de q la República fes mès progressos, decideixen acabar amb ella. El cop d'estat ès realitzat per Franco (hi ha 3 generals: [Franco al Marroc i San Jurjo i Mola a la Península]. Van decidir q no seria com el de Primo de Rivera. Peró va durar mès de 7 ó 8 dies ja q l'exèrcit no el va seguir (en contra del seu plantejament) i per la gran resistència popular i les revoltes q hi haurien. S'obre una guerra civil q la guanya Franco e instaura un règim idèntic als feixismes i nazismes de Mussolini i Hitler (aquests ajuden i donen suport a Franco mentre q Russia i d'altres països ajudaven a la República). Franco va dur a terme una depuració horrible i va fer un estat copiat del de Alemanya o Itàlia.

Existeix un partit hegemónic (idèntic q a Alemanya) i quasi el total de la població s'identificava amb aquest partit. Igual q aquí, Hitler s'enfrentarà amb els oficials militars alemans i sempre guanya (causa per q hitles va perdre la guerra: manava ell i no en sabia gens) ( ès la típica escena en q hi surten un oficial militar donant ordres i al seu costat un oficial de la S.S. donant fe.

Aquí peró, el poder civil està subordinat al poder militar, pq l'exèrcit era absolutament incondicional i pq Franco era un militar, cosa q Hitler no.

L'estat franquista es basa amb l'exercit , el qual aupa Franco al poder per dirigir l'estat.

Suprimeix institucions democràtiques, crea un sol partit, sindicats verticals i concedeix tot el poder de decisió en un lider carismatic (Franco concentra en les seves mans el mando militar, el liderat del partit únic i el poder executiu i legislatiu ( cap de l'estat).

Apareix la 2ª Guerra Mundial, en que Franco declara q Espanya es un no beligerant (ajudarà en tot el q podrà Hitler i Mussolini).

Espanya intervendrà a la guerra mitjançant el Frente Azul que fou destinat a Rússia. A mesura que es va camviant el signe de la guerra, el regim cambia el xip i es va transformant en un Estat catolic i anticomunista (no ajudarà més ). Franco es va transformar en un gran lluitador contra el capitalisme.

Espanya entra en una etapa de recisió económica (index de producció baixa):

- Guerra Civil ( destrossa de l'aparell productiu. Queden malmesos alguns serveis.

- Bloqueig Internacional ( No hi ha comerç i no hi ha desenvolupament económic.

- Política de l'autarquia ( no es va fer res per salvar aquest bloqueig, sinó que va ser acceptada. Aixó va portar a un empobriment general i a una posterior transformació política.

A Europa hi ha un canvi de política, el bandol aliat enceta la guerra freda. A Espanya hi ha negociacions per part dels EEUU per crear instalacións militars. Hi ha un reconeixement implicit i s'obre una via de reconeixement diplomàtic la qual cosa és una possibilitat d'entrada de diners per poder reconstruir l'economia nacional i crear un pla de sanejament de la moneda nacional. Aixó farà q l'Administració sigui + ó - eficaç i sanejarà el pressupost de l'Estat.

... 8 ...

Els primers desajustaments del desenvolupament són enfrontaments per oposició d'idees [petits desacords]. Una de les causes ès l'arribada de turistes i els ortodoxos volien una relaxació demles costums. A pesar del règim, Espanya es va modernitzant.

Es comença a organitzar l'oposició al partit de Franco. Apareix tambè el partit comunista (ex: CCOO).

S'organitza una opsició de centredreta al voltant de don Joan q intenta explicar q Franco ja ha acabat amb la seva feina de tranquilitzar els ànims. Peró Franco es treu una llei q diu: el règim ès un regne [sense rei] amb el cap d'estat vitalici (Franco mateix).

Aleshores, Franco i Don Juan es varen posar d'acord pq Don Juan Carles estudiès a Espanya. Franco el va “adoptar” i tothom es pensava q seria el sucsesor de Franco. Aquest diu q no posin tanta pressió a l'hereu, q el seu moment ja arribarà.

Apareixen grups nacionalistes, titllats de perillosos pel règim. Eren de procedència catalana i basca. Aixó no compaginava gaire amb el pensament de Franco d'una Espanya unida (cosa q durava des dels Reis Católics). Tot el regionalisme i qualsevol brot de separatisme era contestat amb una ràpida eliminació per part del règim.

Apareix un mercat comú, q ès molt reduït i q Espanya hi ha d'entrar pel seu bè. Malauradament, Espanya no hi entra a formar part mitjançant el tractat de Roma. Pq per entrar-hi, qualsevol estat ha de ser un estat democràtic (condició sine qua non), per la qual cosa Espanya ès un pais no membre. La seva única sortida q queda ès la democràcia.

Abans de q Franco es retiri, es dicta la última llei fonamental ( la llei orgànica de l'Estat (una sèrie de articles entren en vigor i uns altres encara no i queden sense vigència peró q condicionen la seva succesió.

Ès la creació de la figura del president del govern, pot elegir entre 1/3 dels procuradors a les Corts, possibilitat de votar. Se li reconeix capacitat legislativa a les Corts (on Franco tè el dret de vetar, ja q segueix tinguent la potestat legislativa).

La llei orgànica dona major rellevança al consell del regne (màxim orgàn consultiu de l'Estat).

Tindrà una segona funció (decisiva en la transsició) ( el nombrament d'alts càrrecs; Franco mantè el poder de decidir peró ve limitat pq ha d'elegir tres persones q són presentades i votades pel consell (= president del Govern i president de les Corts).

Tambè es crea el recurs de contrapunt ( equivalent al recurs de inconstitucionalitat (batejat per franquistes “constitucionals”!). Mai no es va posar en pràctica. Determinades institucions podíen plantejar aquest recurs contra una llei de control polític. Es presentava aquest recurs al propi Franco (surrealista ( l'havia dissenyat ell mateix).

El rei perd potestat legislativa, i no podrà presidir el govern.

Es fa la designació de succesors (Joan Carles al davant) de la confiança de Franco. Es fa el nombrament de l'almirant Carrero Blanco per president del govern. A causa de l'atemptat, va ser un cop molt fort pels seus plans i pel propi Franco, q va nomenar president el ministre de l'Interior [responsable de la seguretat ciutadana]. Aquest ministre ho assumeix i dissenya una nova estratègia de succesió del règim q fou un intent fallit. Va ser les lleis d'associació de Arias Navarro per discrepàncies ideológiques.

Pretenia acostar el moviment a grups polítics q s'havien anat desplaçant.

Entronitzat Joan Carles I [tot i les discrepàncies d'últim moment per part de l'esposa de Franco per apartar Joan Carles i opsar-hi en el seu lloc al seu nebot, príncep d'Espanya].

Les forçes democràtiques no ajudaven al rei (escepticisme a l'estranger) ja q el rei proposava una sortida democràtica i en canvi, el president del govern es mantè ferm [primer escull a superar] en no dimitir per continuar amb el règim.

Al final, donen suport al rei i aconsegueixen de fer dimitir a Navarro i haver-hi nou president. A base de constància, el rei i els seus varen aconseguir q en la votació sortís el nom del desprès president (encara q va ser l'últim votat) Adolfo Suarez. Tanmateix, el rei l'escull a elli comença l'etapa de transcisió.

... 9 ...

TEMA 3: TRANSCISIÓ POLÍTICA.

Estem en un moment dificil pq el país passa unes circumstàncies económiques adverses i hi ha una inflació. Els problemes específics són en el moment en q hi han grups violents creats per grups ultradretans. Aixó genera una crispació social i un caos social. La situació ideal per a aquests grups violents.

A més, s'ha de fer la transcisió i la iniciació d'aquesta amb Suárez, el rei i les Corts. El refús per part de l'oposició democràtica pq no se'n refien.

El govern de Suárez ha de coneixer als demócratics i convèncrel's de q ell vol la democràcia (política de gestos). Aproben una amnistia.

El govern intenta el recorregut d'aquesta transcisió. Les forçes democratiques tenen una mínima organització, no com en el temps de Franco les CCOO. Aquestes actuen desordenadament.

Els dos eixos són q al final s'ajuntessin i dictessin l'estratègia per superar la transcisió.: es porta a cap per la reforma política o per la ruptura amb el franquisme.

Per la reforma es dicta la llei de la Reforma, q no es podia reformar. (Una sola llei no limita al poble).

Sistema antidemocràtic (antisobirania popular). Quan dicta una llei inmodificable, no pot ser modificada per cap altre.

La Reforma des del punt de vista jurídic ès impossible. Era la única forma de pooder portar al final la transcisió d'un estat centralitzat a un estat democràtic d'acord amb la voluntat del poble espanyol.

La reforma arrivarà fins allà on vulgui la població. Elaborar una llei pont (del franquisme a les q ens portin al sistema posterior). Té el valor d'una llei fonamental (per portar a una bona fi cap a la democràcia).

Modifica les lleis de l'estat franquista. No té validesa jurídica. El problema ès q ha de ser aprobada per les Corts (les mateixes de Franco), q no s'han modificat.

Es recull la llista i hi ha una minoria franquista q són els convençuts i una altra minoria són els franquistes q està a favor de la transcisió i de la democràcia; d'altres, el vot encara no està decidit.

Al final, la llei surt aprobada. S'ha aconseguit el primer pas imp. de cara a la transcisió.

La llei consta de varies parts:

Principis de sobirania popular, supremacía de la llei, reconeixement dels drets individuals i el sotmetiment de l'Estat a ells. Sufragi universal. Pluralisme polític.

Les Corts es divideixen en dues càmeres ( Congrès dels diputats i el Senat. Se li atribuiex al rei un 20 per cent, mentre q el poble n'elegia el 80 per cent.

El rei es torna la peça més important del procès polític. Té la facultat de nombrar el president del govern. Al rei se li otorga la capacitat de dissolució de les Corts (s'ha acabat la legislatura ( cesen els diputats i es convoquen noves eleccions. Se li atribueix al rei, la facultat de convocar referendums. Es tracata de q si hi ha una decisió política i q es necesària, q el rei pot apel·lar a escollir aquella llei, si ès democràtica.

Si el poble vol anar cap a un sistema polític a un altre, la llei de la Reforma política implica una reforma constitucinal. El rei dissol les Corts i convoca eleccions democràtiques (s'ha de dictar una normativa q les reguli). Dicten un Real Decret q les regula. Avui en dia es continua mantenint. El Congrès serà elegit per un sistema electoral proporcional (sistema electoral d'HONT). En canvi, el Senat es designa per un sistema electoral majorista (s'estableix q malgrat tot serà de llista oberta i ho converteix en una llista oberta incompleta). El resultat ( potenciar el vot rural (tradicionalment més conservador) sobre el vot urbà. Aixó facilita el triomf dels centredretans.

Les característiques del Reial Decret Llei són:

El Congrès es determina mitjançant el sistema d'Hont. S'estableix el districte elestoral (àmbit territorial) serà la provincia, q s'hi assigna un nº de diputats

El problema ve quan, donada la gran diferència en la densitat de població, determina q el vot de les provincies menys poblades tè mès pes específic (no s'atribueixen un nº d'escons a proporció del nº d'habitants).

100.000 hab 1.000.000 hab

(

2 escons 5 escons

(

50 hab per 1 escó 200.000 hab per 1 escó

El nº de diputats en el Congès ès petit per permetre q el repartiment dels escons pugui atribuïr d'aquests en un nº semblant d'habitants.

Si una provincia ( 50.000 hab ( 1 escó) hauriem d'elegir (com a mínim) 800 diputats, no 350, ja q:

Total diputats = 40.000.000 hab Espanya / 50 = 800

... 10 ...

En canvi, el Senat es fa amb votació majoritària de llista oberta incompleta.

Per majoritari, ès el sistema més senzill, ja q otorga la victória al partit q obtè més vots. Els districtes poden ser uninominals (un sol candidat) o plurinominals (2 ó més candidats del mateix partit).

La llista tancada vol dir q jo voto o els 4 candidats del partit A, o els 4 del B, ... (per ex).

Llista oberta, en canvi, vol dir q pots fer convinacions i votar un de l'A, un del B i un del C (per ex). Per tant, determinem a qui votem.

Incompleta pq nomès en puc votar 1, 2 ó 3 de cada partit dels 4 q hi ha.

Tambè té un inconvenient ( s'asigna com a districte electoral a cada provincia i s'asignen 4 senadors per provincia.

En aquests moments, a Espanya hi ha 6 partits polítics (de dreta ( AP [alianza popular] del centre ( UCD i d'esquerres ( PC [partit comunista] i PSOE [partit sociañista obrer espanyol] a mès de 2 des de fora com el PNB [partit nacionalista basc] i CiU [convergència i unió] ).

El Parlament pot funcionar. Suárez governarà amb aquesta majoria parlamentària, demanarà acords parlamentaris per poder arrivar a la Constitució.

Fan falta molts de gestos o favors per part del govern de Suárez (problema históric dels nacionalismes): es resoldrà amb la Constitució peró el Govern, per decret, crea u otorga els règims provisionals d'autonomia ( restableixen provisionalment la Generalitat de Catalunya). El govern de Suárez s'apunta un segon gol al voler q torni de l'exili el Sr. Terradelles pq governi la Generalitat.

S'inicia el tràmit per l'elaboració de la Constitució. [quan es crea una Constitució ( procès constetuient; quan es revisa ( reforma constitucional].

Comença el procès de creació d'un nou estat; acabar amb un passat i obrir un futur.

El govern presenta el seu projecte e inicia així el tràmit i l'envia cap al Congrès q el refusa (el programa es basava en totes les ideologies del partit). Es decideix q serà el Congrès qui presenti el projecte. Es comprometen a negociar entre ells per acceptar un text de comú acord. Es posen d'acord per a consensuar. ( per consentiment) redactar el text. Guanya el Congrès i asumeix de presentar el projecte de Constitució ( es crea la comissió constitucional i, dintre d'aquesta, es crea una ponència [ projecte de constitució, format pels 6 partits per redactar el text de la Constitució ( feina dificil, ja q les discrepàncies entre ells eren grans] ).

El mètode serà: de comú acord, per concens. Varen fer una cosa molt ineligent i molt eficaç ( en comptes d'intentar arrivar a un acord, lo q feien era aparcar aquella,dificultat (evitaven trencar el concens). Eviten q un partit trenquès el concens. Desprès, cada fvegada q es negociava, al final acabaven amb una flexibilitat, cosa q va permetre aprobar tots els articles de la Constitució per concens.

Va passar al Congrès i al Senat (modificant-la els dos). Un cop posats tots d'acord, es fa un referendum i queda aprobat el text de la Constitució. Aquest referendum resol moltes quetions, que potser havien d'haver-se plantejat de forma separada. Es va convertir en un plesbicit. Els ciutadans volien acabar amb el franquisme, no pq li agradès el text de la Constitució. Havies de votar: a favor de la democràcia (sí a la Constitució) o a favor del franquisme (no a la Constitució).

Els equilibris qe varen fer per no trencar el concens, quan redacten el text, com ès la solució del problema, en general. Determinats articles són falta d'enteniment el text del qual ès genèric o ambigü, sense concretar. No es pot portar a la pràctica. Aixó de ser ambigü donà molta avantatge política peró va comportar una desventatge jurídic important (la falta de voluntat específica, alló q un text jurídic ha de tenir).

Alguns preceptes no tenen la voluntat de llei, o sugui la voluntat del legislador. En bona part, ès una constitució oberta.

La Constitució diu q el rei serà don Juan Carlos I, q havia estat triat per Franco pensant en la seva succesió i q havia accedit al tro. Juan Carlos I jura els principis fonamentals del franquisme i, a la vegada, jura la Constitució.

Un cop aprovada, el govern de Suárez dimiteix, desprès de derogar les Corts, i es tornen a votar el Govern, q guanya l' UCD.

TEMA 4: LA CONSTITUCIÓ COM UNA NORMA JURÍDICA.

La Constitució ès una norma jurídica ja q produeix efectes jurídics. En particular, produeix dos efectes jurídics:

Efecte positiu ( ès la força d'obligar.

Efecte negatiu ( capacitat per expulsar de l'ordenament jurídic normes completes, tan una llei sencera com si són uns quants artícles. Aixó ès la capacitat de derogació.

La Constitució crea drets i obligacions.

… 11 …

Qualsevol text jurídic tè dues parts:

Text no articulat ( q no ès redactat en forma d'articles). S'anomena preàmbul o exposició de motius.

Text en forma d'article.

Es diferencien per l'estil, sobretot amb el tema dels efectes jurídics positius i negatius, peró amb d'altres efectes no.

Nomès el text articulat produeix efectes positius o negatius. En canvi, el text no articulat tè un efecte indicte o indirecte, ja q serveix per interpretar el text articulat com a mitjà o instrument d'interpretació.

Els efectes produïts pel text articulat són:

positius ( obliguen.

negatius ( deroguen.

Especifitats de la Constitució:

* Art. 9, apartat 1 (si no hi fos, no passaria res, pq se sobreentent). Està a la Constitució pq, fins al S. XX a Europa, no es va reconeixer aquest caràcter de norma jurídica de la Constitució. La Constitució del 79

( dictadura de Primo de Rivera) no tenia aquest article.

Aquestes lleis fonamentals no tenien fonament jurídic, no produïen efectes jurídics. La solució era q la llei ordinària ès la q s'ha q seguir. La Constitució ès un text programàtic ( no crea obligacions ni drets); ès, simplement, un instrument de l'Estat.

L'article 53 ès una peça clau en la Constitució ( es llegeix l'apartat 3). Ens diu q hi ha una part de la Constitució q ès le q abarca tot el capítol III, i q en constituiex una exepció l'article 9, ap. 1. Ens diu q el capítol III es divideix en lleis sobre els poders públics (legislació positiva, pràctica judicial i poder ejecutiu) i pels ciutadans.

Pels poders públics, aquesta part tè un valor jurídic informatiu; informa als poders públics [ informar ( donar forma, donar contingut, donar noticia. Quan els poders públics dicten una llei, la tenen q complir ( contingut d'acord de la Constitució.

Defensen un grau, el grau de capacitat del legislador ès molt limitat.

Pels ciutadans, aquests no poden anar davant d'un tribunal per exigir un dret del capítol III i q el tribunal els hi concedeixi, si no hi ha llei explícita q ho ordeni; ja q el capítol III ès “exclusiu” dels poders públics. Indirectament, ens articula drets i obligacions. La constitució tè, per tant, la força de crear drets i obligacions, a part del capítol III.

El capítol III queda comprès entre l'article 39 a l'article 52, ambdós inclosos.

Destacar l'article 47 ( “[…] Tot espanyol tè dret a una vivenda digne […] ”.

Hi ha uns quants articles q deriven de la peculiaritat q van dirigits a una mateixa persona.

Deiem q les característiques d'una norma jurídica eren: a) era dirigida per a tots els ciutadans; no obstant aixó, hi ha alguns preceptes q no creen obligacions ni drets per tothom, sinó q són nomès per a un ciutadà o per un grup reduït (exepcional).

A vegades, el constituent renuncia a regular la materia (com passa a l'article 27, apartat 10). Aixó significa q aquest apartat no produiex efectes jurídics. Ès necesari una llei q reguli en els q la Constitució reconeix aquesta autonomia per a les universitats.

Pel contingut del precepte, no els crea pq el constituent no ho ha volgut. Ha de ser, doncs, el legislador qui reguli els termes.

A l'article 28, ap. 2 està establert el dret a la vaga. Existeix i pot ser exercitable. No es reserva al legisador la capacitat per definir q ès una vaga. El dret a la vaga ès exercitable; la llei nomès parla dels serveis essencials de la comunitat.

Finalment, s'ha de tenir present q hi ha algun precepte en la Constitució q, encara q en tingui l'aparença, no ès un precepte jurídic pq un precepte jurídic ha de resumir: a) q reguli una matèria q sigui susceptible de regulació jurídica (série de materies q s'escapen de la regulació jurídica com pot ser la natura [llei pq els arbres creixin tants cm] ) i b) q vagi dirigit a un subjecte amb capacitat jurídica(persones físiques o jurídiques). Un exemple d'aparença de norma ès l'article 128, q parla de l'obligació de la riquesa i la riquesa no ès cap persona, ni física ni jurídica.

La Constitució, a partir de l'Estat del dret, s'utilitza com iinstrument per establir unes directrius pel funcionament de l'Estat. Són les normes de caràcter programàtic (( estableixen finalitats pels poders públics).

Sabem q hi ha dos tipus d'efectes jurídics: 1) positius (capacitat d'obligar) i negatius (derogar).

Fixem-nos en aquest darrer: derogar ( capacitat d'una norma jurídica per expulsar de l'ordenament a la norma anterior; efecte, q el legislador vol, q produiex una norma posterior sobre una norma anterior.

... 12 ...

Els requisits de la nova norma són:

Ha de ser la norma posterior sobre la norma anterior, no al revès.

Jeràrquica ( la norma posterior ha de ser d'igual rang (posició) o superior q l'anterior.

La norma posterior ha de ser competent. La competència [ó ser idónea] ve donada per: a) el subjecte i b) la matèria.

El subjecte, ja q en l'ordenament jurídic actual, hi ha una multitud d'ents q poden dictar normes jurídiques. Cada subjecte tè competència en un àmbit própi.

Si les Corts regulen la matèria, ho faràn a travès d'una norma específica (llei orgànica ( no seria norma competent).

S'ha de distingir entre dues formes de derogació:

Forma expressa (ideal) ( el legislador, al final de la norma jurídica, inclou una o diverses disposicions derogatóries. No es pot fer enrera.

Forma tàcita (o no expressa) ( en q el legislador, quan dicta la nova norma, regula una matèria de forma diferent a com estava regulada en una norma anterior. ( comparant el precepte de la norma anterior amb la posterior).

La Constitució, tambè, produeix efectes derogatóris tàcits. El problema ès q s'ha de saber l'ordenament jurídic, peró el problema q es planteja ès qui està capacitat per comparar les dos derogacions (el Tribunal Ordinàri de Justicia mai deroga, sinó q ès l'encarregat d'examinar les dues normes. L'ùnica Q Deroga Ès La Norma Posterior ).

La disposició derogatória expressa (la norma jurídica posterior expressa quines normes queden establertes per ser derogades). Ès un tipus de derogació tàcita.

La constitucionalitat sobrevinguda ( quan va entrar en vigor la Constitució, va ser com si tot l'ordenament anterior haguès estat derogat expresament (sobretot les lleis fetes i aprobades per Franco). Jurídicament ès impossible, per aixó entrà en vigor acceptant les lleis anteriors.

Quan entra en vigor, les lleis es converteixen en un ordenament constitucional. Es diu q, damunt d'aquests preceptes de normes jurídiques dictades davant de la Constitució han esdevingut normes inconstitucionals (inconstitucionalitat sobrevinguda).

Aquí hi apareix una polèmica: qui ès el el subjecte q ha de declarar [o q pot declarar] aquesta inconstitucionalitat sobrevinguda.

La Constitució elimina [o crea aquesta inconstitucionalitat] a les lleis franquistes pq:

Criteri posterior (ès la norma posterior, i per tant, pot expulsar de l'ordenament a l'anterior).

Criteri jeràrquic (ès una norma jerarquicament superior, i per tant, amb major rang q les anteriors).

Totes les normes infraconstitucionals [ q expulsen una norma constitucional anterior ( ex: la llei nº 36 del 1995 diu q a l'autopista es pot anar a 120 Km / h, mentre q la norma nº 47 de l'anterior reglament del 1987 diu q nomès es pot anar a 100 Km / h.)] han de ser estudiades pels Tribunals Ordinaris de Justícia.

La Constitució ès la norma suprema. Entenem per Tribunal Constitucional [important ja q sempre ho pregunta a l'exàmen] , aquell órgan específic, la creació del qual ès per vigilar q s'acompleixi la relació jeràrquica de la llei o la norma amb la Constitució, q no estiguin contràries a la Constitució. Aixó ès el principi de jerarquia normativa.

La característica mès important de la Constitució ès q ès el grau suprem . El Tribunal Constitucional, de totes formes, pot revocar en contra de la decisió del Tribunal Ordinari de Justícia i dir q aquella llei “x” ès compatible amb la Constitució. L'interessat en q es derogui aquella llei “x” q vagi al Tribunal Constitucional i q declari davant el Suprem d'aquest Tribunal ( pq ès l'última garantia de la Constitució.

Si la norma no fos competent, a qui li correpon decidir si la norma q deroga ès o no competent; li correpon decidir tant al subjecte [q tè tot el poder pq dicta normes] com a la matèria q es regula d'acord a la Constitució. Impugnarà aquell q li interessi q la norma anterior continui en vigència [ tornant a l'exemple anterior: jo, q he anat a 120 Km / h, hem subjectarè a la nova norma; mentre q l'ajuntament o l'administració pugnaràn pq continui la llei del 87 q prohibeix passar de 100 Km / h per poder cobrar la multa]. L'ordre la dona els Tribunals Ordinaris.

Reforma Constitucional.

Hi ha un gran diferència amb la Reforma Constitucional encara q són molt diferents, ja hi ha una certa confusió: són diferents de tal manera q, s'atribuiex a un mateix subjecte (cosa q ès falsa), a un mateix poder constituient a q sigui el protagonista d'ambdós (tambè fals).

Són dessarotllats per diferents subjectes, encara q els poden anomenar igual (ès el mateix q la polícia: l'anomenem igual, peró dintre d'ella hi ha moltes subdivisions com municipal i autónoma, ...).

... 13 ...

Es diu q el subjecte q realitza el procès constituent se li dona el mateix nom q el subjecte q realitza la reforma constitucional. Aquest nom ès el de Poder Constituent, q elabora o reforma la Constitució). Són subjectes diferents.

Les seves diferències [les ha preguntat cada any] són:

Procès constituent [ ( procès mitjançant el qual s'elabora i s'aproba una constitució] i Procès reforma constitucional [ ( procès q modifica la Constitució].

Si fem una constitució nova ( es canvia el règim polític; en canvi, si es reforma la Constitució ( el règim polític no tè pq canviar.

En un Procès Constituent s'haurà de canviar de règim polític i serà necesari imposar-lo per la força (equival a lluita, ja q ès evident q hem d'imposar el canvi pq l'anterior no el l'acceptarà i es defensarà) ( neix d'una lluita i, conseqüentment d'un acte il·legítim [il·legal] des del punt de vista del sistema q ja existia i q tenia el seu propi ordenament. En canvi, el Procès Reforma Constitucional nomès serà vàlid si ès legítim, ja q nomès es modificarà la Constitució i estarà d'acord amb les pautes de la Constitució i serà legítima des de la prespectiva del propi ordenament.

El Procès Constituent comporta 2 ó 3 fases:

Etapa de lluita política i d'enfrontaments amb el Poder Constituient original [ja tenia la seva própia Constitució] i el Poder Constituient Constituït provisional [ s'elabora la Constitució].

Etapa transitória, des de q s'ha acabat el règim anterior fins q el règim nou sigui creat. Ès en aquesta etapa en q es dicten les normes jurídiques i en q hi ha una legislació provisional ( o de transcisió) i per aixó es crea la llei per a la reforma política q regula aquesta etapa fins a l'espera a q es reguli la Constitució [ ( s'introdueixen canvis en la societat].

S'elabora la Constitució amb el Poder Constituent Constituït provisional. [etapa poc clara, ja q mès aviat s'ajunta amb la primera].

El procès Constituent original s'ha autocreat ell mateix, neix d'ell mateix i ningú el crea ni li transmet res; per tant, ningú no el pot limitar ( no tè límits i ès un poder soberà o poder polític. Sens dubte, peró, l'altre poder [ el Poder Constituent Constituït provisional] no ès originari, ja q està constituït (o sigui, q algú l'ha creat ( l'ha creat la llei per a la reforma política. Un cop aprobat a les Corts, es farà un referèndum, en q serà l'únic moment en q el poble participa.

El Procès Constituent Constituït provisional, un cop desaparegui la legislació, aquest poder tambè es deroga. Per tant, se sap q aquesta legislació desapareixerà relativament aviat de l'ordenament jurídic.

Aquest procès tè 2 tipus de límits:

Material ( el contingut de la Constitució ve determinat per la Constitució de Mortatti.

Formal ( provenen de la legislació provisional. Ha de seguir el procediment d'elaboració i es determina per la legislació provisional.

Procès de reforma costitucional.

Ès un procès jurídic q ve d'un acord polític [ja q s'exigeig unes majories superiors a la majoria absoluta en el Parlament i les Corts] i q consisteix en modificar el text de la Constitució formal. Es necesita, per tant, un pacte polític [majoria qualificada] necesari e imprescindible.

Aquest procès jurídic ve determinat per les normes jurídiques , i en aquest cas per la Constitució, la qual estableix aquest procediment mitjançant el qual s'impulsa aquest text de reforma.

La validesa depèn de q s'hagin complert els tràmits q estableix aquest procediment.

Ès el titol mès important, ja q ès el mecanisme de protecció de la Constitució per exel·lència. La jerarquia de la norma depèn de la seva dificultat de modificació i la Constitució tè un procès molt complicat, encara q tè un títol q garantizta q la Constitució, malgrat la seva dificultat a l'hora de modificar-la, pot fer-ho d'acord a les noves circumstàncies polítiques, culturals, ... Ès, per tant, un mecanisme q impedeix la modificació de la Constitució per majoria simple.

El Poder Constituent Costituït definitiu no deriva de si mateix, sinó de la Constitució ja q així ho estableix. Ès un poder limitat i tè naturalesa jurídica, ja q tè els mateixos límits q el procès provisional [vistes anteriorment]. Aquest Poder ès definitiu pq La Constitució ès una norma definitiva, peró no eterna. Tota norma, tret de la norma exepcional, són normes definides, ja q es reintegren a l'ordenament, a menys de q una altra norma les expulsi.

La Constitució regula el règim polític i aquest règim tè el desig de continuar quant mès millor. Per tan, la Constitució tè el desig de durar, la voluntat de permanència, ja q la norma q la crea ès una norma, a priori, indefinida.

... 14 ...

Com es regula la reforma constitucional ?

L'estat exepcional ès una situació política en la qual es restauren alguns drets pq hi ha una situació normal. Ès provisional.

En canvi, l'imposició de l'article 169 de la Constitució no diu q són temps de guerra [guerra q involucra a l'Estat Espanyol, peró no se sap ja q hauria de ser més concretat. SEMBLA (peró no ès) q la finalitat ès prohibir l'inici d'un procès de reforma constitucional quan hi haguès una guerra [q sempre comporta una certa tensió interna].

Aquí hi ha una incorreció o algun concepte il·lógic: es prohibeix l'iniciativa, peró si la guerra esclata a la meitat del procés a l'article no es reflexa res de si s'haurà de parar o continuar. Lo important ès la discussió, l'acord polític [de continuar o d'abortar-lo] en el mateix moment. Interpretació de forma restrictiva.

Pq es pugui reformar la Constitució hi ha d'haver-hi una situació de calma; posibilitat d'establir un conveni per establir el procès constitucional. Es descriuen 2 procediments de reforma const. q regula la Constitució. Un d'aquests procediments [art. 167] ès el procediment ordinari i un altre [art. 168] ès l'extraordinari (molt polèmic ( utilitza l'argument de la diferència entre els articles 167 i 168[en nº i en calitat] HO PREGUNTA A EXÀMEN).

El procediment per l'elaboraciód'una norma jurídica en el, Parlament respon sobre un llistat de tràmits [qüasi totes les lleis tenen aquests tràmits]. Són les seguents fases o etapes legislatives:

Iniciativa ( algú ha de proposar un text sobre la nova llei. No el pot proposar qualsevol, sinó q la Constitució estableix ja quines són aquestes persones per poder proposar un text a les Corts i q aquestes l'aprovin. Es regulada amb caràcter general per article 87 de la Const.

Elaboració ( Ve de q la fase anterior q hagi prosperat. Significa la fase en la qual, el Parlament discutiex sobre el text i s''i van introduïnt modificacions (s''fageixen o es suprimeixen).

Aprobació ( Connectada amb l'anterior, aproba la norma un cop modificada.Comença en el Congrès i, si s'aproba, s'envia al Senat pq aquestl'aprovi o el modifiqui. [NOTA: el gobern i el Senat han d'aprobar el mateix text, desprès d'innumerables modificacions]. Un cop aprobat, es fa un referèndum pq l'aprovi el poble.

Sanció ( El cap de l'Estat (el rei) firma la norma jurídica corresponent. Acte protocolari q determina la validesa del text. El rei no s'hi pot negar ( tè dret a vetar).

Promulgació ( Si passa aquest punt, ja ès norma, peró encara ès una futura norma jurídica fins a la seva publicació en el Diari Oficial.

Entrada en vigor ( mentre no entra en vigor, no produeix efectes jurídics per molt norma jurídica q sigui. Període des del dia desprès de la seva publicació fins a la seva entrada en vigor, la vacatio legis (regulada pel codi civil) i q estableix q en 20 dies, serà norma jurídica sense tenir valor i sense produïr efectes jurídics. La mateixa norma pot modificar la vacatio legis. L'article 166 estableix qui són els subjectes q tenen iniciativa de reforma const. En l'article 87, cap. 1, ens diu q (un cop remitits per l'art. 166) els subjectes són el gobern, el Congrès i el Senat.

Asamblees legislatives autonómiques.

Aquesta iniciativa ha de realitzar-se d'acord amb el Consell de Ministres, q aprobarà aquesta llei. Un cop l'aprova, l'envia al Congrès i continua aquesta formació.

El reglament del Congrès i el reglament del Senat estableixen q un nº molt reduít de diputats o senadors puguin exercir aquesta iniciativa de presentar una proposició constitucional.

De la mateixa manera, passa a les assamblees legislatives autonómiques, no fa falta q hi siguin tots.

Es pot tramitar amb l'art. 167 (ordinari) o amb l'art.168 (extraordinari), es diferencia de les dues l'elaboració i l'aprobació, ja q tenen els mateixos subjectes reflexats a l'art. 166(art. comú amb ells dos).

Aquest procediment tè una dificultat elevada (art.167). Explica com es pot salvar les diferències entre el Congrès i el Senat (sobre si s'aproben 2 textos diferents, o uns accepten i els altres no). El referendum (art. 167, cap. 3) no ès imprescindible.

A l'article 167 / 1 diu q si el Senat no està d'acord amb el Congrès o vice-versa, es pot crear una comissió formada per senadors i diputats, q buscarà un text de compromís q recull alló q la majoria decideix.

El nº de vots per aprobar-lo serà dels 3/5 de la comissió.

Al mateix article 167 / 2, si la comissió no aconsegueix aquests 3/5, el text es pasarà al Senat, q es necesitarà la majoria absoluta [meitat + 1 del nº total de senadors] ( Si ès votat afirmativament, el text de compromís tornarà al Congrès i allí s'haurà d'aprovar mitjançant l'obtenció dels 2/5 dels vots.

El punt 3 diu q, si es vol, es pot demanar fer un referèndum (durant els 15 dies desprès de la seva apobació). Per reclamar-lo, nomès es necesita 1/10 part.

Aquest article, deixa els electors fora de joc, ja q si els ciutadans volem decidir, hem d'esperar q un 1/10 dels senadors el soliciti. Com q no som soberans, no podem decidir quan volguem nosaltres.

… 15 …

A l'article 168 hi ha l'explicació pel procès específic o extraordinari. Nomès està previst quan es proposès la revisió total de la Constitució o la revisió parcial q afecti (articles 1- 9), el títol preliminar, el capítol segon, la secció I del títol I, tot el títol II.

Les majories en el Congrès i en el Senat són majors. El trajecte q fa el text de compromís en l'art. 168 ès el seguent

2/3 Congrès Nou Congrès 2/3

†††††††††††††††††††† o og膆†††††††††††††††††††††23

Eleccions Ratificar Referendum

2/3 Senat Nou Senat 2/3

A l'art. 168 / 2 diu q les Cameres elegides hauran de ratificar [manifestar la voluntat de si es vol continuar la reforma o no] la decisió; amb majoria simple n'hi ha prou.

En la votació de l'art. 167 / 1 es vota sobre el text de compromís, mentre q en l'art. 168 es vota sobre la ratificació o continuïtat, un pur tràmit.

L'article 146 del Reglament del Congrès i l'art. 152 del Reglament del Senat regulen l'iniciativa de la reforma const. Tenen iniciativa de reforma constitucional dos grups parlamentaris o 1/5 part dels diputats. S'exigeix q siguin 50 senadors peró no es permet q els 50 siguin tots d'un mateix grup parlamentari.

Hi ha una doble participacióm dels ciutadans:

Una d'indirecta, en el Parlament ( s'exigeig [segons l'art. 168] q els ciutadans es manifestin si volen aprobar o no la reforma de la Constitució espanyola.

L'art. 168 [preg. important] planteja molts problemes; el mès greu de tots ès el q permet obrir un procès constituent ( la própia Constitució preveu q es pot obrir un procès constituent, i aixó ès dubta de la própia eficàcia de la Constitució; aixó no ho fa cap altre constitució. Si s'atribuiex la cap. de fer un procès constituent, el poder constituent constituït sembla q s'obtè mentre no s'accepta la legitimitat o q es realitza un procès constituent al no acceptar la Constitució mitjançant la ruptura política. Sembla q, si no es segueix lo q diu la Constitució i s'intenti fer la reforma al marge de lo establert en la Constitució, lo q s'està fent ès il·legítim.

Si aixó ès així, estem dient q el procès constituent està demanant al poder constituent constituït a q realitzi aquest procès; per tant, el poder constituent originari no està legitimat. Si el poder constituent ès ilimitat, com pot estar limitat per la Constitució?

El poder constituent constituït originari s'imposa als demès i l'art. 168 no li impedeix de fer res, encara q el reguli; en canvi, el procès constituent depèn de l'art. 168.

La raó de ser de l'art. 168 en quant a la reforma ès el de protegir a uns determinats articles ja q aquests regulen una matèria important i s'ha cregut convenient q fossin protegits d'una forma mès àmplia [per ex: l'art. 5, ... notenen tanta importància]. En canvi, els art. 10, 14, ... són fonamentals i no estàn protegits tan ampliament ( culpa de la poca constitucionalitat del constituent al protegir algunes matèries.

Al protegir el títol preliminar es planteja un probelma específic: si es vol canviar algun d'aquests articles, necesàriament tindriem q canviar-ne d'altres [ex: art. 2 ( per canviar aquest article s'haurien de modificar l'art. 143 i els seguents a aquest art. 143 (tot el capítol III)].

S'han de fer, doncs, dues reformes const. pq la Constitució estableix q hi ha art. q es reformen mitjançant l'art. 168 i d'altres amb l'art. 167.

Necesàriament s'ha de començar pel procediment de l'art. 168 ( hi ha unes Corts q aproven la necesitat de reformar la Constitució [aquí nomès es reforma l'art. 2], desprès hi ha una elecció i, mès tard, si l'aproven serà sotmès a un referèndum (la població). Per tant, a l'art. 167 hauràn d'aprovar la continuació de la Constitució [art. 143 i seguents (cap. III)], es sotmetrà a unes Corts i, si ès aprovat, es sotmetrà tambè a referèndum.

Per tant, queda q l'art. 168 regula nomès a l'art. 2 i, q l'art. 167 regula a tots els articles q hi ha en el cap. III (art. 143 i seguents).

Ara parlarem sobre la clàusula d'intangibilitat de la Const. Ès una clàusula de reformabilitat de la Const. En algunes const. (França, Itàlia), es preveu q el Poder Constituent Constituït definitiu (PCCD) no pot modificar alguns dels articles.

Els ciutadans d'avui no són els ciutadanbs de fa 20 anys. El poble vota aquests art. q no podràn reformar en el mateix poble (ja hi haurà una altra generació).

El problema ès si aquesta clàusula està o no dintre de la Const. El Poder Constituent originari (PCO) pot limitar jurídicament al PCCD dintre de la Const. (pot fer lo q vulgui dintre dels paràmetres de la Const.). En el PCCD tambè pot tenir límits materials (dintre del propi text). La clàusula sola impedeix q la Const. evolucioni mès enllà d'un límit q estableix la Const.

… 16 …

L'art. 168 contè o no una clàusula de reformabilitat. Pq ès difícil aconseguir una majoria? ( no hi ha tanta diferència entre els 2/3 i els 3/5. El problema q es planteja de l'art. 168 ès, fonamentalment, q no hi ha mecanismes per arribar a un acord [com a l'art. 167], cosa q permet la negociació política, una capacitat d'arrivar a un acord. A l'art. 168 hi ha un procediment mès rígid; Pq es planteja aquest problema de la dificultat de la majoria? ( aconseguir aquesta majoria de 2/3 no ès tan difícil. A nivell d'hipótesis, en la pràctica ès molt difícil q la Const. encobreixi una clàusula reformabilitat [pq l'art. 168 contè una condició improbable ( si fem una condició imposible, estem impedint q es compleixi (la Const. impedeix un procès const. i, a mès, imposa una clausula de reformabilitat)].

Hi ha dues postures:

Els q la rebutjen ( no hi estàn d'acord.

Els q l'accepten ( hi ha, possiblement, una clàusula de reformabilitat encoberta. Aquests q es plantejen q les clàusules són vàlides jurídicament, es plantejen si la clàusula pot o no ser modificada ( o sigui, si l'art. 168 pot ser o no reformat.

Depèn de la perspectiva q es proposi ( s'arriba a una contradicció.

Des del punt de vista jurídic, no hi ha res q impedeixi q l'art. 168 pugui ser reformat (es pot canviar tota la Const., per tant tambè l'art. 169. Quin procediment haig de seguir? ( la majoria de la doctrina opina q l'art. 168 es pot reformar peró nomès si utilitzem l'art. 168. Pq ès obvi ( raonament polític q es basa en un raonament lógic, i tè el seu fonament. Si l'art. 168 intenta protegir a una part de la Const. de forma especial i aquest art. no es pot protegir a sí mateix ( ès evident q, amb canviar el article, desapareix la protecció de la resta [ex: comprar una caixa de cabals i deixar-la oberta].

S'ha de buscar un argument jurídic. Per arrivar a la c9onclusió q si es pot reformar l'art. 168 q nomès es pot reformar amb l'art. 167, l'argument està en la lógica jurídica. S'expressa així: l'art. 167 ( aquesta ès la forma general; aquí ès obvi q són tots els projectes pq anuncia una regla general.

L'art. 168, nomès estableix excepcions de regla general. En la lógica jurídica, la norma general s'interpreta amb caràcter expansiu i l'excepció amb caràcter restrictiu. La norma general afecta a tots els escrits o no. (ex: totes les persones). L'excepció ( (ciutadans espanyols).

L'excepció (per ser excepció) s'ha de contemplar de forma restrictiva ( tot el q s'ha escrit, encara q s'intueixi alguna cosa diferent.

En la lógica jurídica, en l'art. 168 nomès es pot reformar l'art. 168 seguint el procediment de l'art. 167.

El tema de la Reforma const. acaba siguent el tema mès dubtós; tot i q no deixa de ser res mès q un procediment, una questió formal, i hi ha de prevaldre el contingut, la forma, la material.

En el món jurídic, alló formal adquireixuna importància exagerada pq ès una garantia. El procedimentde la reforma ès de sentit procesal i garantitza la supremacía de la Const. (des del punt de vista jurídic) ( cap norma pot alterar la Const.

El conflicte es planteja amb els drets o amb l'acció de l'Estat en la societat, o sigui, la coexistència de normes. Per evitar q hi hagi aquest conflicte, la Const. nomès pot ser modificada per una norma diferent (o sigui, una norma constitucional). Pq quedi clar q és diferent a la resta, s'ha de crear mitjançant un procès diferent. [Per exemple, una persona fa un testament, i el podria deixar a dintre un calaix ( llavors aquest testament no seria vàlid; aleshores s'ha de fer mitjançant un procès diferent i portar-lo a casa del notari. Un cop aquí, s'exigeix una formalitat pq el notari garantitzi q aquesta persona està en condicions mentals de fer-ho i q ho fa lliurement].

Cal recordar tambè, q la Const. surt mitjançant un acord entre els partits polítics [una altra de les causes del pq la Const. està protegida o no]. L'idea inicial acabaria per convertir-se en un instrument d'un partit polític (i q no serviria per a cap altre partit) si la Const. no estiguès protegida de la forma en q ho està ( per canviar la Const. es necesita mès de la majoria del Parlament, la qual cosa obliga a la majoria [ja q no es pot aprobar el recurs de reforma per majoria simple ( 3/5] a pactar amb d'altres grups polítics (com mès millor). El text de la Const. segueix siguent acceptat per totes aquelles forces polítiques cridades a intervenir en la seva reformació. Encara q sigui un mecanisme formal, aquesta disposició es converteix en una peça clau per a la defensa de la Const. pq no la canviin cada vegada q pugi un oartit al poder.

… 17 …

TEMA 5: INTERPRETACIÓ CONSTITUCIONAL. (mirar del llibre pag. ??)

Entenem per interpretació a una conducta q la utilitzem constantment (ja q no ès estrictament jurídic). Es quan entrem amb relació amb els altres [ex: jo condueixo amb cotxe, haig d'apendre els signes de les senyals, per poder-los iunterpretar].

Ès tambè, voluntat de transmetre una idea, un desig; i si hi ha dificultats o ha de ser expresada a travès d'uns instruments (com pot ser el llengutage) ( s'exigeix una interpretació.

El dret tè la seva própia tècnica: l'0interpretació exigeix el coneixement d'aquesta tècnica com un pas previ; q de la mateixa manera q, en una persona q no hi està habituada, no li diu res de nou. El primer q es requereix en qualsevol llenguatge ès el coneixement tècnic.

L'interpretació necesària significa alló q vol dir la norma (a vegades s'identifica allò q vol dir la norma amb alló q vol dir el q dicta la norma i aixó s'ha de separar). Les normes tendeixen a permanèixer, la voluntat del q les dicta pot ser contraproduent pq l'entorn social s'ha vist modificat.

Aleshores, aquests conceptes són mutants. Hi ha qui interpreta q entengui la societat d'avui en dia, en canvi, la voluntat del legislador ès la de fa 15 anys. La voluntat de la norma ès la de regular o resoldre una det. relació (conforme a la norma, no conflictiva).

El cotext en q s'escriu la norma determina l'interpretació d'aquesta. Per resoldre qualsevol problema, s'ha de buscar en diferentes normes jurídiques redactades en diferents moments histórics; no tindràn el mateix rang.

Per resoldre el problema:

Seleccionar la norma aplicable. Trobar quins preceptes de quines normes són vàlids ( requereix un treball previ.

Una vegada trobats i acotats, hem d'integrar-los (o posar-los en relació entre ells). A vegades no ès fàcil.

Poden apareixer situacions q no s'acaben d'entendre entre elles [no s'explica prou bè]. ( hem de recórrer a buscar, a integrar la forma de poder conbinar el sentit dels preceptes ( buscant una coherència entre ells [se suposa q hi ha coherència ( sinó s'inicia un procès de madificació de la norma]. S'ha de trobar un reglament precís i coherent.

Problemes de l'interpretació jurídica.

Hi ha diverses vegades q el precepte en q el constituent no manifesta la seva voluntat. O sigui, q l'ha volgut redactar de forma ambigua ( precepte susceptible de ser interpretat de moltes maneres, la majoria contradictóries. Tracten sobretot de temes conflictius en les q les diferents forces polítiques ho veuen des de diversos angles ( totes aquestes solucions surten en aquest text. Aquest text serà simplement const. ( ( serveix per resoldre un problema amb diferents solucions; tè solucions const.).

Hi ha tambè preceptes oberts (el constituent manifesta la voluntat q el contingut de la norma sigui la manifestació de la majoria parlamentària). El mètode jurídic no ens serveix aquí. (no hi ha ni voluntat de norma, ni voluntat del constituent). Peró en aquest text hi ha uin redactat q no ens el podem saltar: Hi ha d'haver autonomia [una cosa q ès no dependència (dirigisme estatal) peró, q a la vegada, ès no anarquia].

Hi ha un contingut q no es pot rebutjar. El Tribunal Const. s'ho ha d'inventar [el contingut], ja q no n'hi ha. Fugen, per tant, [aquestes normes] del subjectivisme ( l'explicitaran des del meu prejudici (judici previ ( conjunt de valors). El dret fuig del subjectivisme pq l'interpret de la Const. intentarà dotar de contingut explícit des del seu propi prejudici (en sentit literal) ( un conjunt de valors. Entrem en el terreny de l'activisme jurídic (subjectivisme jurídic). EX: Als EEUU tenen dos jutges del Tribunal Suprem q no els poden jubilar ja q són nombraments vitalicis fets pel president; llavors, pq no hi hagi subjectivisme, hi ha un mecanisme de control q consta d'un exàmen d'aquest fet pel Senat per determinar si continuen en la mateixa línea o si han o no progressat.

El dret, per tant, necesita una interpretcaió (mètode jurídic); malgrat aixó, hi ha un precepte const., malgrat l'utilització d'aquest mètode, no arrivem a det. el sentit i l'arribada de la norma.

En general, a vegades els preceptes const. no tenen les característiques específiques de la norma o de própies q fan de mal analitzar l'interpretació de la norma:

En alguns casos, els preceptes han quedat antiquats (pq el sistema [ideológic, cultural, …] en la q es redacta la Const. ès diferent).

… 18 …

Tambè hi ha la falta de voluntat del constituent, q pasa a ser la voluntat del legislador (pasar de la voluntat de regular jurídicament a regular mitjançant el legislador).

El Tribunal Constitucional, q ès qui ha de det. quina ès la determinació verdadera de la Const., ha de recórrer a alguns criteris, pq sinó, corre el risc de q aquesta interpretació q es faci de la Const. depengui dels valors subjectius dels magistrats del Tribunal Const. [ja q se l'han d'inventar, l'han d'interpretar]. Durant un temps, aquesta valoració va ser subjectiva.

Per molt q vulguem amotllar l'interpretació en uns motlles d'objectivitat, sempre hi ha un fons subjectiu.

La funció de l'intèrpret de la Const. ès la d'interpretar la voluntat de la majoria. Per tant, ha de:

Fixar-se a la realitat ( quin ès el resultat q es produïrà en aquella realitat el precepte segons la seva interpretació [ès la tópica (cada precepte ha d'estar exposat a cada realitat)].

Recórrer a l'analogia ( el contingut del precepte no està definit en la Const. (per analogia amb aquells aspectes semblants d'altres preceptes q sí estàn definits). S'han de buscar paralelismes amb una norma q sí estigui definida [ex: Estatut q reorganitza la universitat (( estatut q reorganitza una comunitat autónoma.

En la Const. hi ha un principi inherent peró no explícit de l'unitat de la Const. i de l'ordenament jurídic (la Const. ès coherent en si mateixa ( no hi ha contradiccions).

Regla d'interpretació aplicada a la divisió dels poders. El criteri del model de sistema de govern q s'ha escollit (sistema parlamentari) I com resoldre el problema? ( Encara q la Const. no dongui cap solució explícita, ès el model q nomès es compleix si es segueixen les directrius del sistema exigit [model mpnarquia parlamentària].

Hi pot haver un conflicte de valors ja q es protegeixen una sèrie de valors i hi pot haver-hi enfrontaments entre ells. S'ha de:

S'ha d'estudiar si els dos valors estàn protegits per igual per la Const. (pq un valor pugui existir, l'altre desapareix) ( es salvarà el mès protegit per la Const. Si els dos estàn protegits per igual [ex: dret a l'honor - dret a la lliure expressió] ( són drets fonamentals ( Ambdos han d'estar definits ( cap dels dos es poden negar l'un a l'altre ( S'ha d'establir una ponderació ( quan entren en conflicte, l'un delimita a l'altre, en canvi, no el fa desaparèixer.

La majoria dels articles (els q es refereixen als órgans de l'estat amb els ciutadans) són especificades epr normes jurídiques anomenades lleis. Mès d'una vegada, es crea el dubte sobre la constitucionalitat d'aquella llei.

Per aixó, una de les raons de ser del Tribunal Constitucional, es per garantitzar l'hegemonia de la Const. sobre la resta de l'ordenament, cosa q anul·la la llei si aquesta es declara anticonstitucional. Així, davant qualsevol possibilitat de discordància entre una llei i la Const. es crea el Tribunal Constitucional.

Waleshores, el Tribunal tè una postura “a priori” [ o resunció const. ( la llei q s'impugna ès constitucional]; si no es demostra la incost. D'una llei, el Tribunal no ha de fer res mès q rebutjar la petició d'incist.

L'ordenament jurídic parteix del suposat de q els subjectes del dret actuen conforme a les normes jurídiques (ex: presunció d'inocència al dret penal). Aquesta presunció s'exten per l'ordre administratiu.

La llei no pot anar en contra de la Const., peró aquesta es concreta a travès de la llei [la Const.].

En aquesta llei (q ha de ser conforme a la Const.) es defineixen i s'apliquen els drets. Per tant, la Const. ès la norma q tenca l'ordenament jurídic. Cada branca de l'ordenament tè uns principis q estàn regits explícitament de la Const. ( funció d'inspiració al legislador i vinculació de l`intèrpret de la norma a l'hora d'interpretar aquests preceptes.

… 19 …

SEGON TRIMESTRE

TEMA 6: PRINCIPIS ESTRUCTURALS DE L'ESTAT.

Apareix el concepte d'estat - nació, q tè 3 característiques:

• Territori.

• Població.

• Poder polític.

• Territori àmbit geogràfic delimitat per les fronteres de l'Estat, formades, a vegades, a partir de llarguissims procesos histórics. Dels límits determinats per la superfície de l'aigua [rius, mar, …] són les anomenades aigües internacionals (jurisdiccionals) constituïdes mitjançant tractats i acords internacional. Aquestes aigües jurisdiccionals s'han modificat arran dels avenços tecnológics ( possibilitat tècnica de l'explotació i situar les riqueses naturals en aquestes aigües jurisdiccionals per desprès poder-les explotar [nomès el país q tingui la potestat sobre el territori]. El problema està en: i si els altres països no accepten aquesta divisió, aquestes aigües jurisdiccionals.

• Poder polític aquest poder s'exerceix sobre unes persones, q posseixen la nacionalitat (l'Estat els reconeix com els seus ciutadans). El reglament interior de cada estat estableix les bases per a la nacionalitat (nèixer dintre del territori o descendre de pare o mare amb nacionalitat d'aquell territori, …). Cadasqú s'ho fa com vol. Tambè se li atribueixen nacionalitat al q no tè nacionalitat o la vol canviar.

• Població la població, normalment, ès un conjunt q posseeix la nacionalitat de l'Estat i q senten entre si els vincles de sentiment de pertànyer en aquella comunitat. Aixó fa q els q no senten aquest vincles no s'hi sentin integrats. Si tota la comunitat mantè aquests vincles serà una situació ideal (coherència interna d'aquesta comunitat).

Un estat posseeix sobirania própia. El seu poder ès un poder soberà. En canvi, La UE ès una estructura amb poder polític peró sense soberania própia. Encara es mantè la teoria de la soberania de Bodino.

Teoria clàssica.

Bodin (o) era un francès [ell està visquent en els moments de les crisis de les guerres de la religió a França. La societat està dividida entre católics i protestants amb l'objectiu de la mútua extinció dels dos grups intenten salvar la societat.] i un teóric de l'estat absolut [parteix de la idea de q el poder del monarca deriva del poder diví (no originari). Considera q tot el poder el tè el monarca.].

Bodino predica la tolerància d'uns i dels altres. La societat ès derivada religiosament, el monarca serà objecte d'anar en contra de la voluntat de Dèu pq una part de la societat el rebutjarà.

Mentrestant, a Espanya amb la seva unitat interna amenaça amb dominar tot el continent.

Bodino diu : “l'estat - va derfinir - ès el recte govern de vàries famílies i de la q se li es comú amb potestat soberana”. Alló q se'ls ès comú són les terres o la propietat del territori. Les diferents famílies formen el territori de l'estat (exercici polític amb potestat de gobernar). Així, La regió es complementa amb un estat recte, ordenat i soberà.

Entenem per soberania poder perpètu, ilimitat e incondicional de fer, interpretar i executar les lleis. En aquest concepte tenim:

• Contingut de la sobirania ( fer, interpretar i executar les lleis (conducta dels súbdits adequada a la llei).

• Poder perpètu, ilimitat e incondicional (essència de sobirania) ( l'estat absolut concentra el poder a mans del monarca (nomès marca els grups).

Segons Bodino ( pq un govern sigui recte, el monarca no ha de confondre els poders.

Característiques.

• Perpètu ( per sempre. Segons Bodino s'està referint a la persona del monarca (el monarca es per sempre). Aquest poder li pertoca. Avui en dia se li atribuiex a la societat, i ès perpètua per, en i per la societat.

• Ilimitada ( no hi ha un altre poder en la societat, no hi ha contrapoders pq Bodino teoritza l'Estat absolut. Nega q la noblesa timgui un contrapoder (com en l'EM).

… 20 …

• Incondicional ( el monarca no tè pq pactar amb ningú. Determina sense condicions l'exercici del seu poder.

Actualment, soberania poder q exerceix l'estat dintre del territori sense limitacions des de dins. No hi ha límits externs d'altres estats q det. l'unió d'aquest estat. La soberania neix de la nació (soberania nacional) nació o conjunt dels ciutadans lliures i a mès, el q aquests ciutadans poseeixen els elements comuns. El mateix problema de la soberania divina ( ès necesari q aquest titular de la soberania tingui q delegar a un representant (parlament [representant ciutadans lliures] + monarca [ representants tradicions própies de cada nació] ). Els dos colaboren amb la llei: el Parlament elabora la llei i el rei l'aproba.

Entenem, doncs, q l'estat es diferencia pq tè la soberania, o sigui, tè un poder i aquest neix de la própia societat (poder ilimitat, incondicional, ...).

En el moment en q es consolida el sufragi universal, neix la idea de nació ( integrada per tots els ciutadans. Es diu q el poder provè de la nació; per aixó es canvia el nom de nació pel de poble i surt el terme “sobirania popular”.

Cal recordar q la llei no expressa la voluntat soberana, ja q si ès poder soberà, no pot estar subjecte a la Const.

En l'estat democràtic, la soberania emana del poble, peró aquest no l'exerceix directament; així la cedeix a l'Estat pq governi per ella. La soberania amaga a on està el poder i atribueix el poder al conjunt dels ciutadans, o sigui, el dret d'autodeterminació individual. La idea de q el poder provè del poble ès falsa ( ja q el conjunt mai actua com un conjunt propiament dit sinó q cadau fa la seva i així no es reconeix l'autodeterminació de cada un dels ciutadans.

Tota la teoria de l'origen de la soberania no ès mès q el típic tópic del terme teoria (no explica, sinó q enmascara l'origen [ neix de les desigualtats existents entre un grup dominat i un grup dominant q governa al primer e imposa el seu pensament; aquests q dominen es degut a un conflicte d'interessos, uns q manen sobre els altres aixó ès l'orígen de la soberania].

En el món democràtic, no tots són iguals ja q hi han dif. tipus d'organització política; hi ha una classificació confusa [ja q cada autor ho classifica al seu criteri i a la seva manera i diveregixen molt els uns dels altres]. Els dif. criteris a seguir són:

• El model d'Estat ( ès unpunt de referència ja q no existeix pq tè unes característiques molt generals. Hi han tres criteris de correció:

• Formes d'Estat ès examinar l'organització sobre els territoris, l'aparell estatal sobre el territori de l'Estat. Des d'aquest punt de vista, hi han dues grans formes d'Estat:

• Estat unitari ès aquell estat l'estructura política del qual forma un únic estat q s'extendeix per tot el territori del mateix estat.

• Estat federal ès aquell estat l'extensió política del qual hi han en un mateix territori q coexisteixen a la vegada (sobretot el territori q l'integra) dos estructures estatals diferents (hi han dos estats) ex: estat de Dakota (hi ha l'estat de Dakota i l'estat federal o poder ejecutiu dels EEUU. Aquí, doncs, tenen dues constitucions [la de l'estat i la dels EEUU], tenen dos tipus de lleis [lleis federals (Congrès dels EEUU) i les lleis própies de l'Estat] i finalment, tenen dos tribunals diferents (estatal i federal).

A l'estat federal coexisteixen dos estructures estatals i, aquesta doble organització política tè naturalesa d'Estat ( estat de Dakota), mentre q en l'estat unitari descentralitzat políticament tambè tè dues organitzacions polítiques peró nomès pertanyen a un sol Estat (ex: Catalunya [Generalitat - govern] a Espanya).

Centralitzat (políticament parlant).

Unitari ( 1 Estat)

Descentralitzat (políticament parlant).

Forma d'Estat

Federal.

Existeix un estat centralitzat (tè una única estructura amb uns instruments únics i una única organització jurisdiccional. En canvi, hi ha una classe d'estats descentralitzats hi ha un únic estat peró està compost per dos estructures dif. (una q abarca tot el territori i l'altre q abarca una part del territori). Hi ha organs amb

… 21 …

atribucions a tot el territori i d'altres q nomès en tenen a cada CA i aquests són competents dintre del territori de cada CA. A cada CA hi ha 3 òrgans : el president, el govern i el Parlament.

O sigui:

Centralitzat políticament

Unitari

Italia Corts Generals

Descentralitzat políticament Poder legislatiu

Parlament (CA)

Estat

Espanya Govern

Poder executiu

Consell executiu (CA)

Federal

El poder legislatiu està compost per les Corts Generals i per el propi Parlament de cada CA. El poder executiu, a mès, està compartit entre el Govern executiu central (Aznar) i un órgan executiu propi de cada CA com el Consell Executiu, davant el qual hi ha el president de la CA.

Mentre l'Estat federal està compost per 2 estats diferents, l'estat descentralitzat políticament està compost per 1 sol estat (aquest estat està compost per dif. institucions unes amb atribucions sobre tot el territori i d'altres, estructures d'aquest mateix estat, en un àmbit mès peiti).

L'estat federal, la descentralització ès mès àmplia pq el poder judicial tambè està descentralitzat:

Congrès

Poder legislatiu

Parlament (estat)

President

Estat federal Poder executiu

(amb 2 Const.) Govern (estat)

Tribunals federals

Poder judicial

Tribunals de l'Estat

Hi ha alguns autors q l'estableixen així:

Unitari

Estat

Descentralitzat

Compost

Federal

… 22 …

Formes de govern.

Es basa en el criteri de distingir segons la jefatura de l'estat ( el cap de l'Estat no tè les mateixes característiques ). Hi ha tres models:

Monarquica.

Republicana.

Assamblea (forma de govern) model de Suïssa, sistema de govern específic.

El cap de l'Estat

• Hereditari (no hi ha elecció).

• Per sempre (es vitalici, no temporal).

• Es fa q el rei no tingui atribucions.

El cap de l'estat

• S'accedeix al càrreg per elecció.

• Ès elegit per unperíode de temps.

• Se li peremt la reelecció (se li renova el mandat) ( als EEUU es nomès 1 any.

Assamblea (model suís)

• El cap de l'estat no es desarotllat per una persona, sinó per varies (anomenat directori).

• Es elegit i tè un mandat d'un periode de temps determinat.

Sistemes de govern. (IMP!!)

Sistema de govern q fa examinar les relacions q s'estableixen a la Const. [q venen det. per la Const.] entre el poder legislatiu i el poder executiu (govern i parlament) i afecta al paper q desenvolupa el cap de l'Estat; són atribucions específiques q se li fan al cap de l'Estat. Hi ha 4 sistemes de govern:

Parlamentari (el + antic). A espanya ès amb la monarquia; a Italia i Alemanya amb la República.

Presidencialista. EEUU.

Intermig / semipresidemcialista / mixte. Sistema francès

Assamblea. Suïssa.

El parlamentari ès el mès antic i el mès evolucionat. Ès compatible amb la monarquia.- Tot sistema monàrquic comporta un sistema parlamentari. Ès l'única forma q permet la Monarquia ( el cap de l'estat no tè atribucions polítiques efectives (amb capacitat de decisió). El cap de l'estat ha de firmar totes les lleis [tan si li agrada com si no]. El Parlament [teóricament] controla el govern; de tal manera q ès un control directe el govern no pot governar sense el recolzament parlamentari (majoria en el Parlament) [si el Parlament ès bicameral, aquesta majoria q es requereix ha de ser de una sola càmera, la del Congrès dels Diputats ( ès qui tria el president del govern, q, ql seu moment, tria a tots els ministres del govern i deternmina el contingut del programa del govern. El Congrès investeix al president del Govern i tambè el pot obligar a destituir mitjançant la moció de censura (es demana per raons polítiques). Al president no el triem nosaltres [els ciutadans] directament.

En contrapartida teórica, la dependència del govern en el Parlament queda equilibrada amb la possibilitat q tè el poder executiu per dissoldre el Parlament. [ Dissolució els diputats s'elegeixen durant un mandat de 4 anys o legislatura; aquesta legislatura pot acabar-se anticipadament o bè, pq el govern decideix dissoldre la cambra (no cal q ho justifiqui) finalització anticipada d'una legislatura. El president pot dissoldre la cambra alta, la baixa, o les dues alhora ( quan es dissolen, el president ha d'establir el dia de les el·leccions (hi ha un temps mínim i un de màxim). ].

Aquí es juga molt amb la disciplina de partit els diputats fan el q els diu el líder ( el Parlament, en comptes de vetar al govern, l'ajuda a governar disciplina de partit.

… 23 …

El sistema presidencial (exemple dels EEUU) ès una cópia del sistema britànic.

El president ès l'órgan mès important de l'Estat. A mès de les atribucions, se li ha atribuit al president [s'ho han inventat] una força atractiva ( s'entèn q el president asumeix qualsevol atribució q la Const. no entregui a cap mès órgan). El president ès la figura principal i asumeix la direcció de l'Estat (poder federatiu) i assumeix la titularitat del poder executiu no comparteix aquest poder amb els órgans.

El president ès el mariscal en cap, ès aquell q decideix si s'ataca o no.

El president tè el dret de vetar ( la llei no ès vàlida si no porta la rúbrica del president).

Tè dret a nombrar als magistrats del Tribunal Suprem (en el cas de q hi haguèssin baixes) [ no hi ha tribunal constitucional als EEUU], magistrats q es retiren quan s'ha provat q ja no serveixen (s'autojubilen) i els secretaris d'Estat.

El president mai podrà dissoldre el Parlament, hi ès sempre tot i q es va renovant. Les dues armes mès poderoses del Parlament són:

• Aproba els presupostos generals de l'Estat (si no s'aproven, no hi ha diners per a la seguent candidatura).

• Controla els nombraments q fa el president, de manera q si es considera q els nombraments no són els adequats, els pot destituir i vetar al president.

El sistema mixte (sistema francès) tè semblances entre el sistema parlamentari i el sistema presidencial:

• El president de la República ès elegit per sufragi universal directe (surt elegit amb la majoria absoluta dels vots). Ès un sistema a dues voltes:

Es celebren les eleccions el Diumenge si un candidat obtè la majoria absoluta [meitat + 1] dels vots vàlidament emitis, queda elegit com el president de la República [ cap d'Estat];

En cas contrari, si ningú obte la majoria absoluta en aquesta primera volta, al Diumenge seguent, es tornen a celebrar peró nomès convoquen els dos candidats millor posicionats de la primera volta [ així s'asseguren la majoria absoluta].

• El president, si bè no tè els poders q el seu homóleg americà, tè atribucions efectives, les mès importants de les quals són: presideix el Consell de Ministres [ els actes vàlids han de portar la firma del president], i tè la facultat de dissoldre el Parlament [ i pot demanar referèndum].

• El president nombra el primer ministre ( q necesita la confiança de la Càmara baixa del Parlament francès). Abans de presentar-se a la Càmara, nombra a tots els ministres (ho pot fer pq ha estat nombrat pel president, no pel Parlament). Aquest primer ministre es sotmet a un vot de confiança [ ha de comptar amb la confiança del president de la República i la majoria parlamentaria] si aquesta confiança es perd, haurà de retirar-se. Així, el president ja escull el q tè mès majoria parlamentaria.

• A França, la Constitució es va fer a mida del general De Gaule [ q va fer la 5ª República a la seva mida]. Així, la Const. estableix q la legislatura ès de 4 anys i el mandat de president ès de 7 anys.

• El president firma els projectes de llei. Tè dues possibilitats:

Si creu q el projecte no ès constitucional, abans de firmar-lo l'envia al Consell Constitucional [órgan encarregat d'examinar si els projectes de llei són ( el president, normalment els firma) o no const. ( el projecte torna al Parlament pq sigui modificat)].

Si el projecte de llei no li agrada, aleshores pot retornar-lo a les càmeres (aquesta devolució pot ser aixecada pel Parlament per una majoria) [ aixó ès una llei tècnicament en suspens]

Hi ha la possibilitat de negociar ( no la firmo pq sí, sinñó pq aquesta nova proposta aixeca moltes diferències al carrer, i abans de treure-la, intentarem negociar-la i canviar-la).

El sistema d'assamblea (sistema suís) ès extret de la teoria de Rousseau (concentració del poder en mans del poble):

• L'Assamblea ès qui retè tot el poder executiu i el poder legilatiu [ tot i q no executa]. Aquesta Assamblea es comiciona i es nombren delegats de l'Assamblea per portar el poder executiu. Aquest sub-grup s'anomena directori ès qui porta la política.

• Governen tots els partits polítics a la vegada [ entre ells] pq en són 6 ó 7 treuen un 10 % dels resultats).

• Entre ells acorden el programa de la legislatura.

... 24 ...

• El Directori ès el grup de líders de cada partit polític i ès aquí on s'elabora el programa i es consensua; ès aquí on es posen d'acord i es prenen les decisions [ ès aquí on es couen les castanyes] com la Junta de Portaveus a Espanya.

A Espanya, l'art. 2 de la Const. diu q l'estat espanyol ès un estat compost [ o plurinacional] i l'art. 1 estableix q la forma de govern serà una monarquia parlamentària.

TEMA 7: ESTAT DEMOCRÀTIC. (Seguir del llibre).

El concepte de democràcia participació [ exigeig pluralisme].

Formes de participació política (directa [ o semidirecta] / indirecta [ eleccions ( sistemes electorals] ).

La funció dels partits polítics Q són ? ( instruments q contribueixen q aquest pluralisme existeixi).

1-) Concepte de democràcia.

La democràcia sistema polític a on els ciutadans participen en la vida política, peró mai no ha sigut el govern del poble. Els ciutadans participen en la política mitjançant dos mecanismes:

• El mès normal, el mès comú l'elecció dels representants o la manifestació de la nostra voluntat q es reconeix en la Const. Pq un acte jurídic tingui un contingut o un altre ( referèndum) el dterminem els ciutadans, mitjançant la nostra voluntat.

• La Const ens permet demostrar la nostra voluntat amb altres consequències:

• La decisió no determina el contingut de l'acte pq hi hagi participació, el requisit ès q hi hagi pluralisme ( significa diversitat lliure d'opinions ), o sigui, llibertat de pensament, llibertat per expresar-lo, llibertat per reunir-se, ...

El pluralisme ha de ser real ( no pas predeterminat com la llibertat de concurrència).

• Quan es competeix en el terreny polític, q la concurrència sigui neta ( q tots disposin de les mateixes oportunitats ( autèntic pluralisme).

Elecció d'un representant.

El contingut q tè en dret públic ès diametralment oposat al contingut q tè en dret privat:

• Dret privat un representant ès una persona q expressa una voluntat en nom d'una altra persona; de fet, el represntant ès qui celebra un negoci jurídic ( no pas per si mateix), sinó q actua en nom del representat.

Entre el representant i el representat existeix una relació. El vincle q s'estableix entre representant i representat ès el q el representat expressa la seva voluntat i el representant fa el negoci en interès del seu representat. El representant no busca el seu interès sinó q busca l'interès del representat, el qual li expressa la seva manifestació de voluntat pq el representant la desenvolupi en un negoci jurídic. Per tant, el representant expresa la voluntat del representat durant un negoci jurídic es coneix com a mandat imperatiu.

Hi han contractes en q aquest mandat no ès explícit, sinó implícit [ es dona per suposat].

Si el representant, en aquest negoci jurídic, no s'acull en aquest mandat incorreix a la irresponsabilitat.

• Dret públic aquí, aquest contracte represenatnt - votants [ elegit - electors] no tan sols existeix, sinó q ès prohibit. Aquest vincle jurídic, doncs, no existeix.

... 25 ...

Pq tè el mateix nom? / Pq tenen diferentes connotacions?

Tè la mateixa naturalesa pq el representant, a mès de negociar en nom del seu representat, ès entès a nivell parlamentari.

S'ha dit q els diputats representen a la nació [ concepte del S. XIX ] s'admet q existeix un mandat implícit entre els representants (diputats) i subjecte representat ( la nació ).

Ès evident q els diputats i els senadors han de protegir i expressar l'interès nacional.

No s'accepta q l'interès de la nació [ q s'expressa en el Parlament ] sigui la suma de cada un dels districtes electorals q corresponen a tot l'Estat [ aleshores seria contrari a l'interès general] correspon als grups de diputats expressar la solució als conflictes pel bè de l'interès general i de la nació.

No es pot permetre q els electors sotmetin als representants. La questió es basa en q els representants no representen als electors, sinó a l'interès general en el Parlament [el contracte ès entre els diputats i “ l'interès general” ]. Ès, doncs, un contracte implícit, peró mai pot ser explicitat pels electors.

El representat ès el poble, el conjunt de diputats i senadors representen al conjunt del poble espanyol, peró el poble soberà nomès està representat en el procès constituient.

La representació ès una forma de participació política.

Alguns cuitadans participen activament en la política, desenvolupen funcions polítiques bè pq han sigut elegits o bè pq han sigut designats ( president del Govern, ministres, …). Ès una segona forma de participació mès restringida, ès una participació directa.

Dintre de la representació estàn les eleccions ( mecanisme a travès del qual els ciutadans elegim els nostres representants).

Hi ha diferents formes d'elecció q venen determinades pel tipus d'elecció ( ès difícil elegir a una persona q a un grup); quan escollim l'únic representant nomès podem fer servir el sistema majoritari per injust q pugui ser ( no representatiu ).

Quan hem d'elegir a un colectiu podem optar per un sistema majoritari o un sistema proporcional. Aquest pretèn distribuïr el nº de llocs a elegir (escanys), cada partit obtè un nº d'escanys proporcional al nº de vots obtinguts.

Quin dels dos ès millor? depèn del q es consideri millor d'obtenir. El sistema proporcional tendeix a dificultar la consecució de majories clares; el sistema majoritari ajuda a conseguir-les.

Sistema majoritari.

Ès aquell q otorga el lloc o llocs representatius a aquella /es persona /es q obtenen un nº major de vots. Ès el sistema q s'utilitza per elegir al Senat.

Per elegir els diputats es pot:

• Escollir un diputat per circumscripció ( com a França o Inglaterra). Per cada circumscripció (o provincia) s'elegeixen varis diputats ( com a Espanya).

• Entenem per circumscripció ès aquella població a la q s'atribueix l'elecció d'un represenatnt. Ve condicionada pel tipus d'elecció, si escollim al president de la República la circumscripció serà nacional o estatal; si escollim a un colectiu pot ser elegit per tots els ciutadans o podem fraccionar el districte electoral en districtes electorals o circumscripcions electorals.

• Hi ha districtes mès petits ( districte municipal, cada municipi escull als seus alcaldes.

Districte unimoninal s'escull a un sol representant.

Districte plurinominal s'escull a un colectiu.

… 26 …

Els districtes poden ser:

Nacional o Estatal ( Parlament europeu).

Total

Municipal ( consellers dels Ajuntaments).

Districte

Diputats.

Estatal

Senadors.

Parcial

Autonómic ( eleccions a diputats de les CCAA).

Quan s'escull a varies presones es sol parlar de llista. Aquesta llista pot ser de dues maneres:

• Llista tancada s'utilitza pel Congrès, i el votant ni ningú no pot modificar la papereta.

• Llista oberta nomès pot funcionar amb sistema majoritari consisteix en paperetes en blanc, s'emplenen amb els noms dels candidats q jo prefereixo, puc optar per tots o per alguns i, fins i tot, els puc barrejar entre els diferents grups; cada elector té la possibilitat de confeccionar la seva llista).

La llista tancada tant es pot utilitzar en el sistema majoritari i el sistema proporcional.

Quan s'escullen varies persones, es parla de llista electoral.

Aquesta llista pot ser de dues maneres:

Llista oberta ( les seves característiques són:

El partit quan presenta la llista no té l'obligació de presentar-la completa.

L'elector quan va a votar pot confeccionar la seva pròpia llista, escull els candidats q vol votar. No l'ha de completar necessàriament.

El sistema de llista oberta només pot funcionar amb el sistema majoriatri.

Llista tancada ( cada partit ha de presentar en la seva llista, com a candidatura pròpia, un nº de candidats q sigui el nº d'escons a cubrir. Serveix tant pel sistema proporcional com pel sistema majoritari. És de llista completa ( si falta un sol candidat, la candidatura es retira i per l'elector han de votar a tots els membres d'una sola candidatura sense barrejar-los entre sí.

En el sistema proporcional, la llista pot ser de dos tipus:

Bloquejada ( sobretot s'usa amb les eleccions al Congrès; l'elector escull la llista i vota tal qual, amb l'ordre preestablert de la llista del partit.

El dret, per tant, necesita una interpretcaió (mètode jurídic); malgrat aixó, hi ha un precepte const., malgrat l'utilització

tilització

a es retira i pel elector ( han de votara tots els membres d'una sola candidatura sense barrejar-los entre sí.

En el sistema proporcional, la llista pot ser de dos tipus:

Bloquejada ( sobretot s'usa amb les eleccions al Congrès; l'elector escull la llist presentar 3, 2 ó 1] els votants en poden votar 3, 2 ó 1).

Cada província esculll a 4 senadors; per la qual cosa els senadors són escollits, pràcticament, en les províncies de mès baixa densitat de població ( otes les províncies aporten 4 senadors, tan ès a Palencia com a Madrid [ gran diferenciació de densitat].

Per tant, tenen mès pes els vots q emeten la població rural sobre els q emeten la població urbana.

El partit q guanya les eleccions al Congrès ( normalment arrasa al Senat.

El Senat fa servir un sistema “mixte” ( ès de llista oberta i incompleta. Aquest sistema s'usa per evitar els inconvenients del sistema majoriatri ( o sigui, q el partit q guanyi no s'endugui a tots els senadors disponibles.

2-) Formes de participaciódirecta ( o semi-directa).

N'hi ha tres:

Referèndum.

Iniciativa legislativa.

Participació dels ciutadans en l'administració de justícia:

Acció popular ( q alguns la neguen).

Jurat.

Referèndum ( es cinvenient sdistingir entre referèndum i plesbicit pq la Const. parla de llei i de plesbicit i no els usa correctament.

... 27 ...

Entenem per referèndum ( ès una consulta en la q es sotmet a la voluntat dels electors un text jurídic [ en els art. 167 i 168 ( reforma const.) està ben utilitzat].

En la Const. es preveuen mès referèndums ( l'art. 151) per a les CA com a tràmit per l'aprovació de la reforma dels Estatuts [ nomès es va fer a Andalusia].

Altres autors diuen q qualsevol questió políticaq es sotmet a consideració dels electors ès un plesbicit.

El plesbicit no ès democràtic pq lo q sotmet a elecció ès un acte d'adhesió personal ès demagógica, no democràtica (lideratge de qui convoca aquesta consulta popular) ( els electors estàn presionats.

El plesbixit està descalificatdintre del sistema democràtic; nega la participació, la capacitat al ciutadà de participar ( no ès, doncs, una forma de participació

En la Const. hi han diferents tipus de referendums:

Art. 151, 2, 3er ( referendum de tràmit d'aprobació d'un Estatut d'Autonomia.

En el mateix art. 151 n'hio ha un altre: art. 151, 1 ( en el q s'aproba una decisió política q consisteix en q els habitants d'un determinat territori espanyol manifestin la voluntat de de voler o no formar part de la comunitat.

I si volem crear una CA ?

L'art. 151 no sotmet a referèndum un text jurídic, sinó una decisió política. Aleshores recurrirem a l'art. 92, 1.

L'art. 92, 1 es va utilitzar pel referendum de l'OTAN. Està mès a prop del plesbicit, per tant, no ès necesari convocar un referèndum.

Es convoca quan hi ha una decisió transcendent; es convocat pel rei [ l'única cosa q fa ès firmar-lo]; el president del Govern ès qui valora si la situació ès transcendent o no, prèviament acceptada pel Congrès [ aquest pot negar-lo, peró si el President tè majoria en el Congrès, qui li negarà].

La iniciativa pertany, doncs, al President del Govern ( peró pq es porti a terme ha d'estar establert pel Congrès [ amb majoria simple ( pq no s'especifica la puntuació].

Els referèndums són diferents des de diversos punts de vista, o sigui, es poden celebrar referèndums de:

Segons la matèria, segons el contingut [ de Reforma Const establerta en els arts. 167 i 168 per ex. o un d'aprobació d'un estatut d'autonomía i reforma del mateix (art. 151, 2, 3er de la Const).

Els estatuts ja preveuen q per determinar la reforma de l'estatut tambè es necesari q es sotmeti a referèndum [ en alguns estats com Itàlia, els referèndums serveixen per aprobar lleis q poden ser sotmeses a referèndums].

A Espanya, segons l'art. 92, no es preveu com a tal (és, doncs, una falta introducció d'un referèndum legislatiu com l'italià.

Segons la necesitat ( segons si l'ordenament jurídic ho estableix com a necesari, preceptiu (art. 178) ( referèndums obligatoris o referèndums optatius (art. 167).

Segons els efectes jurídics q produeix el referèndum n'hi ha tres tipus:

L'obligatori o vinculant.

El consultiu o no vinculant.

El “semivinculant”.

Ès aquell q el resultat del referèndum determina el contingut de l'acte. Ex: arts. 167 i 168).

No obliga als poders públics a actuar d'acord amb la majoria. (Ex: art. 92).

El semivinculant ès el referèndum previst en l'art. 151, 2, 3er i 4rt. Sigui quin sigui el resultat d'aquest referèndum, els efectes jurídics d'aquesta decisió són difícils: si la decisió ès q no s'aprova el projecte, aquest queda rebutjat ( ès vinculant); ara bè, quan aproven el text d'estatut ( art. 151, 2, 4rt ), el text no queda aprovat( la decisió dels electors no determina el contingut de l'acte) ja q desprès del referèndum es passa a les Corts a on si el ple d'una de les cameres diu q no, el

… 28 …

projecte queda rebutjat ( no influient peró no consultiu ). El referèndum ès necesari i ès un tràmit obligat.

Una segona forma ès el procediment legislatiu o iniciativa popular legislativa ( segons l'art. 87, 3). L' iniciativa popular consisteix en la legitimització q s'atribueix als ciutadans pq si arriven a aquell nº indispensable ( 500.000) puguin presentar una proposició de llei; ès a dir, es reconeix q els ciutadans podem actuar com un subjecte q proposa una iniciativa legislada ( no està fet per a determinades questions, sobretot les de tipus fiscal). Les Corts són qui decideixen o no estudiar aquesta iniciativa [ no aprobar, nomès estudiar] ( la poden rebutjar sense cap explicació.

Ès la formada per l'acció popular i el jurat.

L'acció popular ( consisteix en la possibilitat q se li reconeix a qualsevol persona jurídica pq en determinats delictes (procediments penals) i en algun contenciós mercantil, pugui constituir-se en part en aquest procès [ = possibilitat de participar en un procès]. En determinats delictes, no solament poden participar les dues parts [ demandat i víctima o demandant], sinó tambè un tercer, q “representa” a tota la societat.

El jurat ( nomès existeix a Espanya un tribunal: en l'àmbit penal, i, a mès, ès per nomès a determinats casos dintre d'aquest àmbit de dret penal. Consisteix en una forma d'integrar-se en la justícia. El tribunal ès mixte, o sigui, format per un jutge q coneix les lleis i un tribunal de 9 persones[ totes elles sense tenir la carrera de dret.

Pel q fa al jurat, no n'hi ha mai un de rígid, sinó q hi ha dos models:

El model britànic conegut com el jurat pur, usat a Espanya, Anglaterra i Estats Units. El jurat ès molt rígid i no poden participar en el judici; han de pendre les decisions tot sols.

El model utilitzat a França, Alemanya o Itàlia i q consisteix amb el jurat d'Escabino ( el qual consisteix en q els membres són un nº idèntic al de jutges professionals a la sala + 3 ó 5 jurats (depenguent del nº de jutges).

A diferència del jurat pur, aquest intervè en el judici oral (qualsevol membre) i participa conjuntament de totes les decisions ( la decisió es pren entre tots.

És el model mès relacionat amb el nostre ordenament, peró fem servir el pur.

La Const. quan parla de societat democràtica, es refereix a Estat democràtic i a societat democràtica i es vol anar mès lluny (en el propi preàmbul es parla d'un desig de promoure aquesta participació a nivell d'altresàmbits socials [com diu l'art. 9, 2 ( “facilitar la participació dels ciutadans en els àmbits social, económic, polític i cultural”.

3-) Partits polítics. ( Llibre).

Són un conjunt de persones q intenten particiar a partir d'un programa amb idees homogenes i q intenten crear una associació per participar activament en la vida política ( 54 /1978).

Als partits polítics se'ls atribueix unes funcions. La Const. regula els partits polítics no nomès mitjançant el dret d'associació sinó q els partits polítics s'han anat constitucionalitzant ( els partits polítics es financien, en gran part, amb fons públic.

L'importància dels partits polítics en l'estat democràtic ès q són els autèntics motors de l'estat. Per tant, són fonamentals en qualsevol estat democràtic.

Les const. reconeixen el dret d'associació; a mès, no tans sols els reconeixen, sinó q tambè regulen els partits polítics. La Const. reconeix i regula als partits polítics.

L'Estat ha començat a finançar els partits polítics pq abans no tenien els deutes q tenen ara (les campanyes electorlas són caríssimes). Lo mès difícil ès el problema q s'estableix per intentar controlar la financiació dels partits.

En la Const. espanyola, els partits són regulats a l'art. 6 del Títol Preliminar.

El Títol preliminar hauria d'estar dedicat a explicar les línees bàsiques de l'estat i no les forces polítiques [ art. 6 ( partits; art. 7 ( sindicats; art. 8 ( exèrcit ]

… 29 …

L'art. 6 ès un dels arts. Millor redactats ;ès un model de redacció d'art. i s'hi descriuen:

Les funcions q la Const. Esp. estableix pels partits.

El marc legal q la Const. estableix pels partits.

Els criteris en quant a organització i funcionament dels partits polítics.

Aquest art. va ser desenvolupat per la llei dels partits polítics promulgada dies abans q la Const.

Aquesta llei ès, doncs, preconstitucional ( peró no per aixó anticonstituconal. ( ( IMP !! )

El fet q hi hagi diferents partits polítics vol dir q hi ha un pluralisme, q expressen uns corrents d'opinió q existeixen en la societat. A travès dels partits polítics, es on s'expressen aquestes corrents. A mès, tenen una funció de contraposar ideologíes i així permetre al votant crear-se una opinió.

Tenen, tambè, la funció de legitimar el sistema democràtic ( ja q un sistema seria mès democràtic quantes mès ideologies tinguès, i consecuentment, quantes mès opinions accepti.

Les opcions radicals són les q donen una legitimitat mès gran al sistema democràtic. Les funcions d'expressar el pluralisme comporta la funció de legitimació.

( IMP !! ) ==> són uninstrument fonamental per a la participació política, ja q permeten la participació en la mesura q són instruments de participació. Creen l'èlit política.

Per poder crear un partit n'hi ha prou en q aquest expressi el seu respecte cap a la Const, i a la llei. Els partits tenen la presunció de actuar conforme a la Const. i a la llei.

Si incompleix els límits de la Const. ode la llei, el Ministeri Fiscal pot provar q s'han realitzat actes il·legals.

Els partits han d'acatar la Const. i la llei ( acatar no significa acceptar la Const o la llei, ja q els partits no estàn obligats a acceptar, sinó q significa ( acceptar la modificació de la Const. i de la llei tal i com està establert. Els partits es comprometen, doncs, a q la seva aspiració política s'intentarà aconseguir mitjançant una reforma const.

Lo essencial de la Const. ès el procediment de reforma const. Els partits han d'adoptar q no s'emplearà cap altre procediment per reformar la Const. q no estigui establert en la própia Const.

La llei de partits estableix una sèrie de drets dels militants i una sèrie d'órgans q componen cada partit. Un d'ells ès l'assamblea, q l'ha de tenir cada partit.

Aquesta acompleix les seguents funcions:

El·lecció de la direcció.

Determinació del contingut ideológic del partit.

TEMA 8: ESTAT SOCIAL.

Era el punt final de l'evolució de l'Estat democràtic. L'evolució era: E. Lliberral ( E. Democràtic ( E. Social.

No ès una evolució simplement política, ja q el paper q li correspon a l'Estat en relació als ciutadans ès diferent. Un estat social ès un estat democràtic., peró hi ha un canvi qualitatiu ( la funció del paper de l'Estat.

El primer lliberalisme va ser el lliberalisme económic ( la companyia funciona segons segons unes lleis del Mercat q si poden actuar lliurement, tendeixen a produir un equilibri, un ordre just; per tant, l'Estat no ha d'intervenir en el mercat, ni altres orgàns q atentin contra la llei del Mercat ( com ara els monopolis). Ès contrari, doncs, a l'Estat absolut.

Es propugna una política lliberal pq desapareguin les diferències socials.

La Revolució Industrial posa de manifest q no s'havia produit una redistribució de la riquesa; en tot cas, es va redistribuir entre els grups socials rics. Posa de manifest q loa llei de mercat no produeix aquesta tendència cap a la igualtat, sinó q genera un malestar social arrel del qual sorgeixen els sindicats i les crisis del capitalisme; tambè ès un teoria antilliberal q pretèn anar en contra de les proposicions lliberals.

... 30 ...

Es busquen, doncs, solucions al marge del Lliberalisme, i hi ha una extensió de les lleis marxistes; es crea la Iª Internacional.

Marx partia de les propostes lliberals per mostrar q no es podia produir aquella igualtat del lliberalisme económic.

Així, es busca un model diferent de societat ( sorgeig la societat socialista.

Es genera un clima de conflicta social, es revisen postulats lliberals (l'Estat ha d'intervenir en el repartiment de bèns pq sigui mès equitatiu).

Així, l'estat col·labora i crea assegurances per a les profesions perilloses(com la mineria), deixant de banda la p`rotecció a les persones amb menys recursos (no hi ha un dret a la sanitat, o a l'educació, per exemple).

L'extensió del dret a la sanitat o a l'educació ès propiciat pels lliberals en l'anomenat “moviment fil·lantrópic”. Aquesta extensió ve donada tambè per la necesitat de q s'extenguessin.

Així, l'acció de l'Estat es veu modificada pels seguents suposats:

Neixen grans ciutats industrials ( aglomeració de persones ( situació perillosa ( una epidèmia pòt afectar a tots els ciutadans ( fins i tot als ben situats) ( es necesari millorar el sistema sanitari.

A partir de la Revolució Industrial, hi han mès màquines ( es requereix llegir i escriure ( necesitat d'extendre l'ensenyança.

Per tant, l'estat es veu obligat a finançar els drets, les assegurances, ... ( amb aixó es pretèn redistribuir la riquesa ( tothom ha de tenir un mínim) ( ès la transformació de l'Estat democràtic a l'Estat social.

Peró aquestes mesures no són suficients i queda palès en el crack del 29, en el q la societat hi havia una crisis tremenda; llavors es recorda a Marx (en l'etapa final del capitalisme) ( neix el convenciment de q l'Estat ha d'intervenir en l'economia per evitar les crisis económiques com la q es va ocasionar a l'any 29.

Aixó va passar per la própia transformació del capitalisme. Es necesari q l'estat intervingui ( pq el sistema capitalista era molt desigual). Keynes va ser qui va expressar aquesta necesitat, q l'Estat intervinguès per solucionar el problemes i desgavells económics.

D'aquí neix l'Estat social ( l'Estat democràtic (participació política, es reconeixen els drets, …) era el seu pressupost.

Aquest Estat social comprèn una sèrie de funcions:

Funció existencial1.

Funció d'intervenció i tutel·la de l'economia2.

Política fiscal correcte3.

Se l'encomana una funció de remodelació social, segons el constituent4.

Funció existencial.

L'Estat reconeix uns drets [de contingut económico - social ( per poder-los disfrutar es necesari disposar d'uns diners (educació, sanitat, …)], i a part dels drets individuals.

L'Estat intervè deixant (bè directament, o bè ho financia) diner o els financia mitjançant fundacions.

La finalitat de la funció existencial ( la funció de generar una certa igualtat social ( q disfruti del mínim necesari per portar una vida digna).

Funció d'intervenció i de tutel·la de l'economia.

Part de la idea de q el model capitalista no creix ordenadament, ès q crei en desordre. El creixement tendeix a ser exagerat, i acaba amb una crisi q tendeix a aprofunditzar-se ( crack del 29).

… 31 …

L'objec****************************************************************************************************************************************************************************************************************************************************************ÅD

øõóõõõõóñóóõõõóóóõõõóüüóõóõõóõóõóõõõõõõõõüøóõ

õóõõõõóñóóõõõóóóõõõóüüóõóõõóõóõóõõõõõõõõøüøóõ

^****************************************************************************************************************************************************************************************************************************************************************s

s bases per a la nacionalitat (nèixer dintre del territori o descendre de pare o mare amb nacionalitat d'aquell territori, …). Cs ’a

si s'ha de recaudar, hem d'estudiar la fórmula de fer-ho per no perjudicar a ningú.

Com q no tot el món tè els mateixos ingressos, la questió ès buscar aquell sistema q ens permeti distribuir aquesta càrrega fiscal d'una forma proporcional. Aquest ès el primer objectiu.

Peró tambè hi ha d'altres objectius de mès q es poden obtenir:

En una època de sobrecreixement económic (cosa q no ens interessa pq hi podria entrar la inflació), es necesita una política fiscal per evitar aquest creixement ( o sigui, poses mès impostos, o q la societat tingui la idea de mès estalvi i menys gastar).

Remoledació social.

A l'Estat espanyol se li exigeig una política de remodelació social ( ( transformació de la societat).

L'Estat social ha vist com en la Const. s'han introduit principis económics. La Const. económica es refereix al conjunt de preceptes de la Const. formal q regulen l'activitat de l'Estat social.

Aquests articles no tots estan recollits en un sol capítol ( el problema de la dispersió dels preceptes en tota la Const.; un altre problema ès q no tots els preceptes de la Const. tenen el mateix valor, la mateixa validesa jurídica ( ex: CAP III); l'inmensa majoria del CAP III ès el q recull els drets de contingut económico - social, per tant ( aquests estàn menys protegits.

Alguns d'aquestst preceptes no són autèntics preceptes jurídics.

L'art. 128.1 no ès un autèntic precepte jurídic, pq no el dirigeixo cap a una persona jurídica. Ès un principi de carácter programàtic.

Bastants d'aquestst preceptes són programàtics, ja q imposen uns deures d'actuar força inconcrets als poders públics ( no en senyalen concretament l'acció). Els problemes són de dispersió o de diferent valor.

La Const. ha tingut interès en determinar jurídicament l'àmbit social i económic.

Segons l'art. 58 ( defineix el model ecoómic d'Espanya ( economia de mercat ( capitalista). Per tant, ès inherent el precepte de llibertat d'empresa (l'estat no pot inpedir-m'ho.

Segons l'art. 33.1, s'estableix q es reconeixen el dret a la propietat privada i a l'herència.

Peró tots aquests drets no són absoluts. En el mateix art. 33.2 ( diu q aquests drets no són absoluts; diu q tenen una funció social imprecisa (l'Estat no la delimita) peró sí q està delimitada per lleis. Aquestes lleis tenen una funció social peró l'Estat no pot interpretar q un individu perdi la seva propietat, a menys de q se l'indemnitzi.

La Const. estableix el terreny de joc: mercat capitalista, lliure associació, …( marc general on es determina el model social). En aquest model social, l'Estat va a interveniri ( segons l'art. 1.1).

… 32 …

Els adjectius q estableix el legislador en l'art. 1.1 i el seu ordre no són una casualitat i resalten (social, democràtic i de dret). El constituent otorga una prioritat a aquests conceptes ( donava mès importància a la faceta d'Estat social per contrapartida amb l'anterior estat “social” de Franco, i desprès hi surt la faceta d'Estat democràtic, menys volguda pel legislador.

Funció d'assistència social.

Està en el Capítol III, junt mb els altres.

L'art. 27 del capítol II parla de l'educació; l'educació no tan sols ès un deure, sinó q tambè ès un deure ( dels pares) - segons aquest article. Aquest art. Necesita un desenvolupament en arts posteriors, ja q ès el principi genèric de la norma ( sostè q es necesita un dret económic, ja q sense aquest no es pot obtenir el dret a l'educació.

En canvi, hi ha arts ( com a l'art. 39) q són autèntics preceptes programátics [ ( contè un mandat genèric ( justícia, equitat, ...). es pot pensar de moltes maneres i tè connotacions molt diferents]. Gran part de la Const. Económica ès genèrica, i dificult el control polític i el jurídico - const ( ex: bè comú).

L'Estat social comporta tambè mesures de política economia ( els poders públics han d'actuar sobre l'economia afavorint el progrès i a una distribució mès equitativa de la renta.

Segons l'art. 45.2, els partits polítics són una mesura de política económica. Per la seva banda, l'art. 130.1 ( fixa l'obligació per la q els partits polítics han de realitzar una política dirigida al desenvolupament dels sectors económics.

L'art. 131 diu q l'Estat podrà planejar l'acivitat económica; a mès, l'Estat pot determinar el desenvolupament de l'economia fixant uns objectius i establint uns mmitjans

( com en el règim franquista).

Hi ha dues formes de planificació:

Estats socialistes ( ès una planificació obligatória, ja q l'Estat controla els mitjans de producció. El sistema q va utilitzar Franco era aquest, on l'Estat no era amo ni del camp, ni de les empreses ( l'Estat esava obligat.

Política de suport ( peró, en contra de l'anterior, l'Estat tè la possibilitat d'intervindre en la planificació económica. Ès una política de suport ( amb tota classe de subvencions, de desgravaments, ...). En aquesta política s'hi pot influir, mentre q en l'anterior era molt rígida.

Ès la planificació q es preveu en la Const. espanyola, peró actualment no triomfa.

Segons l'art. 128.2 ( es podrà reservar una intervenció de l'Estat en l'activitat económica.

En quant a la política fiscal, es recull en la Const, en l'art. 31 ( sistema tributari just.

La Const. garantitza q estableix el q l'Estat no nomès tè la funció d'intervenció sinó tambè la possibilitat q l'Estat contribueixi a un canvi de model social. Es pot fer una transformació de model económic.

Segons l'art. 129.2 ( els poders públics fomentaran les societats cooperatives i la participació de l'empresa. A mès, la Const. estableix q els poders públics posibilitaran l'entrada dels treballadors a la propietat productiva [ frase treta de Marx ( la va incloure en la “Dictadura del proletariat”].

... 33 ...

L'ESTAT DE DRET.

Significa, no nomès un estat q es sotmet al dret, sinó q per parlar d'Estat de dret s'ha de parlar d'Estat democràtic. L'estat de dret implica un Estat democràtic ( i vice - versa ).

L'Estat democràtic té les seguents característiques:

Soberanis popular ( el poder neix del poble i es transfereix a l'Estat; el poble participa en la política ( ja sigui de forma directa, indirecta o semidirecta).

Reconeixement i garantia de drets q ès cada vegada mès àmplia ( drets individuals ( igualtat i llibertat; drets de caràcter social ( reunió, associació; drets polítics i els drets de contingut económic ( seguretat, instrucció i sanitat).

Qualsevol dret tè un contingut económico - social.

S'estan incorporan drets amb els q, la societat està especialment sensibilitzada ( drets mediambientals, drets colectius, drets culturals, ...).

No n'hi ha prou en establir drets si no estàn garantitzats ( apareixen garanties ( a Espanya hi ha una institució específica ( el defensor del poble ( q protegeig els drets, peró a mès, amb garanties constitucionals.

Separació de poders ( no una separació com a tal, sinó un equilibri).

A l'Estat britànic, la llei ès la norma superior del ordenament jurídic; l'Estat es sotmet doncs a la llei.

En canvi, en el sistema continental ( no es pot parlar de primacia de la llei, sinó de principi de constitucionalitat. L'ordenament jurídic es regeig pels principis q estableix la Const.; l'Estat està sotmès, doncs, a la Const. i a les lleis; així, l'Estat es sotmet a l'ordenament jurídic ( qualsevol poder públic estarà sotmès a totes les normes jurídiques.

La garantia dels drets i la seguretat jurídica exigeig aquest sometiment , no nomès dels ciutadans, sinó tambè dels poders públics.

L'ESTAT AUTONÓMIC

Ès l'Estat unbitari descentralitzat políticament.

Existeix un únic estat, peró la Const. accepta l'existència d'una única nació peró reconeix q a dintre existeixen nacionalitats i regions; a aquestes, els concedeix el dret a l'autonomia ( segons especifica l'art.2 de la Const).

El concepte “nació” crea polémica, pq no ès científic. Ès un concepte inventat per perseguir uns interessos, cada un en dóna un contingut a aquest concepte segons els seus interessos.

Que tenen en comú ( tots accepten 2 elements:

Coneixement de l'element objectiu, essència de q ès el concepte.

Voluntat de mantindre aquest element q ens diferencia dels demès, de pertànyer a aquest grup.

El problema ve donat en un 3er element: aquesta voluntat porta a crear un ent q ens aseguri aquesta identitat ( d'acord amb tots) peró diferent en quina ha de ser la naturalesa de l'ent ( si l'ent ha de ser un estat centralitzat o han de ser Comunitats Autónomes descentralitzades políticament).

Una nació considera o se suposa q necesita unes institucions própies q asegurin el seu futur; i ès aquí on s'especifiquen q tipus d'institucions són própies ( i imprescindibles), on radica la diferència entre els nacionalismes.

… 34 …

La formació classica ( apareix a finals del S. XIX i ès la mès radical) ( tota nació nomès ès nació quan poseeix el seu propi estat ( ex: etaa d'emancipació de les colonies).

Existeixen d'altres corrents q entenen q una nació ( o una comunitat q tè aquestes senyes, pot tenir la seva condició de nació [ encara q no disposi de la seva própia soberania ( ex: Espanya, Itàlia ( estats descentralitzats políticament ] i tenen dret a disposar del seu própi estat.

Hi ha un tercer nacionalisme ( entèn q el fenómen nacionalista ès un fenómen cultural i, per tant, no necesita una autonomia política; nomès necesita aquelles institucions de carácter cultural q mantinguin viva aquesta cultura ( la descentralització administrativa ès fonamental ). Ès el nacionalisme expressat a Galícia.

Cadasqú representa el seu nacionalisme segons el seu objectiu.

El tema de nacionalismes tè coma finalitat superar els conflictes interns de la societat ( interposa una idea de bè comú a la idea de q aquella comunitat tendeix a ficar-se en conflictes interns).

ESTAT AUTONÓMIC ESPANYOL.

Segons l'art. 2 ( defineix la forma d'estat d'Espanya ( Espanya ès una nació única, peró, a mès, reconeix i garantitza els nacionalismes [ tant una cosa com una altra no es defineixen ni tornen a sortir mès en la Const. ].

La Const. articula diferentes vies [ parteixen d'uns supostos ( element objectiu, element subjectiu i l'element institucional ( o sigui, un cop demostrada l'existència de l'element objectiu, s'ha de manifestar la voluntat autonómica ( subjectiu) i passat aixó, conseguir l'element institucional ].

La diferència entre les comunitats de l'art. 143 i de l'art. 151 ( ès com manifesten la seva voluntat autonómica [ determina q les dues comunitats siguin diferents].

Les 4 comunitats históriques són 3 en realitat:

( són aquelles comunitats q durant la 2ona República, van arrivar a aprobar un Estatut d'Autonomia [ són Catalunya, País Basc i Galícia]. La quarta ès no histórica ( Andalusia ).

Un cop aconseguit l'element objectiu i subjectiu [ veure quadre nº1], cal redactar un Estatut d'Autonomia. Hi ha dues vies possibles:

Art. 143 ( recollit en l'art. 146 ( procediment d'aprobació del EA.

Estatut d'Autonomia

Art. 151.1 ( recollit en l'art. 151.2 i seguents.

Caracetrístiques de l'Estatut.

L'Estatut el trobem definit en l'art. 147 ( la naturalesa jurídica surt especificada a l'art. 81.1.

Ès una norma diiferent a les demès. Serveix per crear una Comunitat Autónoma ( i les respectives institucions amb les seves competències ).

… 35 …

Contingut de l'Estatut d'Autonomia.

Institucions própies ( art. 152 ( nomès obliga a les Comunitats del 151 ).

Contingut

† Cnigt †††††††††† ††††††††††††††††††††††††††††††††††r

Art. 143 ( 148.2 [ 5 anys + reforma EA ( art. 149.1 i 149.3].

Competències ( art. 148)

Art. 151.1 + 149.1 i 149.3

Via ordinària ( arts. 148 i 149 ).

Repartiment de competències

Via extraordinària ( art. 150 I, II i III ).

ESQUEMES.

Art.2:

En l'art. 2 Const. ens parla de la nació, la pàtria, la jnacionalitat i la regió.

El concepte de nació a l'art. 2 ès el mès radical; hi ha una única nació, per aixó hi ha un únic estat. Es parla de indisolubilitat. La Const. es posa com a garantia de l'autonomia de les nacionalitats i regions. Es dona la garantia del dret d'autonomia, peró tambè es garantitza l'unitat de la nació espanyola.

Art. 143.1:

La Const. no diu qui es limita a convertir-se en comunitat autónoma, qui reuneix els requisits de l'art. 143.1. A les illes les obliga a constituir-se en arxipèlags, no com a comunitats autónomes.

Tambè es pot crear una comunitat autónoma en les províncies amb entitat regional histórica ( es pot crear una comunitat autónoma amb el territori d'una sola província ( Cantàbria, La Rioja, ...).

Excepció del 144:

Hi ha, peró, dues excepcions: les comunitats q segueixen l'art. 144.A i 144.B ( són les corts les q podràn autoritzar la creació d'una comunitat autónoma [ la comunitat de Madrid es va fer mitjançant l'art. 144.A]. Així:

Les Corts, per criteri d'interès nacional, podràn autoritzar la constitució en comunitat autónoma aquelles q no superin els requisits de província [ ex: Madrid].

Si no es porten bè els habitants d'una província, no se'ls obliga a anar junts ( es formen comunitats diferents.

Manifestar la voluntat de l'autonomia ( art. 143.2) [ element subjectiu] :

rgans interinsulars o Diputacions

són els q han de manifestar aquesta voluntat.

Municipis

Els ajuntaments representen a la majoria de la població.

... 36 ...

Les diputacions provincials són cridades a manifestar aquesta voluntat. Avui en dia no existeixen en totes les provincies, ja q algunes han estat absorvides per les comunitats autónomes.

Les diputacions estàn formades per diputats provincials ( el nº ès variable segons el nº d'habitants); aquests diputats no són elegits directament pels ciutadans, sinó q són designats pels partits polítics. Cada partit pot designar un nº de diputats depenguent del nº de concellers q hagin aconseguit en la província.

Els ciutadans no tenen oportunitat d'expressar la seva voluntat directament. Els consellers són els seus representants i els diputats provincials són elegits pels partits polítics [ aquests elegits pels ciutadans, a la seva vegada].

Els partits varen ser qui van escollir expressar la seva voluntat autonómica i per quin camí ho farien. Malgrat lo q diu la Const., els partits arriben a un acord de com aplicar la Const.

Via derivativa[ o variant] del 143.2 ( Disposició Transitória I:

L'art. 143.2 tè una variant ( Disp. Trans. I, q es troba al final de la Const., desprès de l'art. 169. Segns aquesta disposició:

Órgans preautonómics

Diputació

†††††††††††††††††††††††††††††††††† iuai††

rgans no preautonómics ( 143 +

2/3 parts de la'ajunatment, q representa el 50 % de la pobalció

La manifestació de l'órgan preautonómic ès la d'acabar les gestions necesàries.

Órgan interinsular ( en lloc de diputacions, a les illes hi havia l`órgan interinsular ( ****************************************************************************************************************************************************************************************************************************************************************n

nsabilitat.

Dret públic ( aquí, aquest contracte represenatnt - votants [ elegit - electors] no tan sols existeix, sinó q ès

†electors] no tan sols existeix, sinó q ès *

****************************************************************************************************************************************************************************************************************************************************************a

a naturalesa pq el representant, a mès de negociar en nom del seu representat, ès entès a nivell parlamentari.

S'ha dit q els diTasi

Transtitória II:

Posa dues condicions q nomès poden reunir les comunitats autónomes históriques. Les condicions són q les CCAA q en la República [ en un passat] haguessin plebiscitat projectes d'Estatut d'Autonomia i règims provisionals d'autonomia..

Les CCAA históriques ( Catalunya, Pais Basc i Galícia) ( les tres tenien un órgan preautonómic i havien plesbicitat un Estatut d'autonomia. Les tres comunitats varen utilitzar aquesta variant en lloc d'utilitzar la via del 151.1.

La const. estableix q en aquestes CCAA, la voluntat autonómica ès molt clara peró s'estableix lo q digui l'órgan interinsular o la diputació.

Aquesta via queda oberta a les CCAA históriques per la Transitória, i a aquelles q, per referèndum ajuntaments i diputacions, vulguin manifestar la seva voluntat autonómica.

Pq el referèndum sigui efectiu ( cal una majoria absoluta dels vots afirmatius [ a favor ] dels vots totals emesos en la provincia ( en aquest referèndum, l'abstenció hi juga en contra.

… 37 …

ESTATUT D'AUTONOMIA.

Concepte.

Estatut ( norma institucional única. Contè les institucions de la comunitat autónoma. Ès reconegut i protegit per l'Estat.

Contingut de l'Estatut.

Art. 147.2 ( ès el mès important. Intimament relacionat amb l'art. 81.1, defineix lo q ès l'Estatut. Segons aquest art. 147.2, lo mès important q ha de contindre un Estatut són els órgans i les competències q es tindràn si hi són recollits.

L'estatut regula els órgans i les competències ( cada comunitat autónoma tindrà aquelles competències q surtin citades expressament en el text de l'Estatut ).

Procediment d'elaboració. (veure quadre nº 2 )

Hi ha 2 procesos diferents:

Art. 146 ( per les comunitats no históriques q venen d'expresar la seva voluntat en l'art. 143.

L'assamblea q crearà l'Estatut està formada per els diputats provincials, pels diputats del Congrès i pels senadors ( escollits en les províncies q volen cnvertir-se en comunitats autónomes). La funció d'aquesta assamblea ès elaborar el projecte de l'Estatut. No caldrà cap votació especial, ja q no s'indica res en la Const.

Un cop dissenyat el projecte, aquest ès enviat a les Corts [ primer als diputats i desprès als senadors]. Es passa al Senat on l'elaboren com una llei orgànica ( necesita majoria absoluta dels diputats ) [segons l'art. 31.1] i un cop aprovat aquest estatut en forma de llei orgànica passa al Senat q n'hi ha prou en q ho ratifiquin amb majoria simple.

Art. 151.2.1º ( ès per a les comunitats históriques ( Catalunya, Pais Basc i Galícia) i Andalusia, q han expresat la seva voluntat en l'art. 151.1.

Es crea una assamblea, q elaborarà el projecte d'Estatut, amb els seguents membres: diputats i senadors. Aquí, peró, està estipulat qper aprovar el projecte es fa necesària una majoria absoluta.

Un cop aprovat el projecte, i segons l'art. 151.2.2º, s'envia a la Comissió Constitucional del Congrès [ n'hi ha prou amb la majoria simple dels assistents per aprovar el projecte].

Desprès, amb l'art. 151.2.3ª ( el text resultant serà objecte de referèndum per a tots els habitants de totes les províncies q hagin manifestat en l'art. 151.1 la seva intenció de convertir-se en comunitat autónoma.

Si el referèndum surt q no es vol l'estatut, el projecte es dissol per sempre.

En canvi, si el referèndunm surt positiu, i segons indicacions de l'art. 151.2.4º ( amb el referèndum aprovat, el projecte s'enviarà a les Corts, de tal manera q el ple d'ambdues càmeres decidiran sobre el projecte en un vot de ratificació [ no poden modificar el resulatat ( si diuen q no s¡exposen a anar contra els habitants q han fet el referèndum]. Si, a pesar de tot, diuen q no, tot el projecte es deroga.

L'assamblea de l'art. 151.2.1º ès una assamblea mès representativa q no pas la de l'art. 146.

… 38 …

Contingut de l'Estatut.

A l'art. 147 ( s'hi presenten problemes amb el repartiment de les competències.

Lo mès important q ha de contenir un Estatut ès:

Órgans.

Competències.

Órgans.

Els órgans estàn regulats per l'art. 152, q nomès obliga a les comunitats históriques del 151; encara qn a la pràctica, l'han seguit totesd les comunitats.

A l'art. 152 hi especifica q, com a mínim, hi ha de figurar 3 órgans:

Parlament

President

Consell Executiu.

[ NOTA: Les competències s'han d'estudiar directament de la Const. ]

Cada comunitat, a part d'aquests 3 órgans, en pot crear d'altres de nous. L'única condició ès q estiguin recollits en l'Estatut de la comunitat.

Així, cada Estatut recollirà els 3 de bàsics + les q es vulguin [ no hi ha diferència entre les comunitats de l'art. 151 i les altres].

Per exemple, Catalunya, a mès dels 3 bàsics tè: Consell Consultiu, Síndic de Greuges, …

De l'art. 152.1, en el segon pàrraf, explica q no existeixen competències en l'àmbit judicial. Tota la matèria l'organitza l'Estat i no es regulable per les comunitats. Per tant, de Tribunal Superior de Justícia nomès n'hi haurà un.

Competències.

Estàn regulades pels arts. 148, 149 [ procès ordinari] i 150 [ procès extraordinari].

En l'art. 148.1 ( s'estableix la llista de les competències per les comunitats.

Abans , peró, farem diferència entre matèria i competència:

Matèria ( qualsevol aspecte de la realitat q ès susceptible d'una actuació de l'Estat ( q l'Estat actui sobre ella ).

Ex: esports, carreteres, pesca, agricultura, …

Competència ( qualsevol activitat q pugui desenvolupar els poders públics [ Estat, genericament] sobre una matèria.

Ex: legislativa, executiva i judicial.

A Espanya, com un estat descentralitzat políticament, la competència judicial recau exclusivament sobre l'Estat; mentre q les altres dos es poden repartir.

Hi ha, peró, un altre criteri de distinció:

Exclusiva ( la competència ès tota d'un sol subjecte, ja sigui l'Estat o les comunitats autónomes.

Compartida ( ès quan es reparteixen la competència [ quasi mai no se la parteixen a meitats].

… 39 …

Si ès compartida, implica q la matèria no pot ser legislada per un tot sol. Quan repartim la competència, estem repartint la matèria.

Així, la matèria pot ser:

Íntegra ( q es dona tota a un. Aixó significa q ès d'un subjecte o d'un altre.

Compartida ( quan es comparteix entre els dos.

Ex:

Farem servir:

OCE ( Órgans Centrals de l'Estat.

CCAA ( Comunitats autónomes.

Comp. Legislativa ( Cortes ( OCE

Materia esportiva

Comp. Executiva ( Govern de Catalunya ( CCAA

OCE ( ½ = 50 %

CCAA ( ½ = 50 %

Cortes ( OCE

Comp. Legislativa

Parlament ( CCAA

††††††††† ††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††† almn CA††††††

†††††††

Matèria de carreteres

Govern Central ( OCE

Comp. Executiva

Govern ( CCAA

OCE ( ½ = 50 %

CCAA ( ½ = 50 %

Peró la forma mès normal de repartiment de competències ès la seguent:

‰ Pr aframsnra erprietd optnisè asget ††††††††††††††††††††††††† †††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††ots

Cortes ( OCE

Comp. Legislativa

Parlament ( CCAA

††††††††† ††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††††† almn CA††††††

†††††††

Matèria d'agricultura

Comp. Executiva ( Govern ( CCAA

OCE ( 1/3 = 33'3 %

CCAA ( 2/3 = 66'6 %

O la seva variant:

Comp. Legislativa ( Cortes ( OCE

Materia de pesca

Govern Central ( OCE

Comp. Executiva

Govern ( CCAA

OCE ( 2/3 = 66'6 %

CCAA ( 1/3 = 33'3 %

… 40 …

Quan es compartiex una matèria, mai es fa al 50 % [ ja q el contingut de cada una seria diferent], sinó com l'exemple de la matèria de pesca.

La funció q tè l'OCE ès la de crear la llei de bases o Codi de bases ( el qual contè les bases per a la regulació de la matèria. Ès lo essencial, i no tè preceptes concrets sinbó q són genèrics.

Les CCAA, per la seva banda, són les encarregades de fer la llei de desenvolupament ( ès mès específic; ès especificar la llei de bases ( desenvolupa la llei de bases.

Hi ha, peró, una limitació i una dependència entre la llei de bases i la llei de desenvolupament:

L'Estat no pot anar mès enllà de la llei de bases.

Al seu torn, les CCAA han de coneixer la llei de bases [ no poden abandonar-la] i no poden anar en contra de les bases establertes en la llei de bases.

Lo concret està subordinat està subordinat a lo genèric ( peró no ès molt important [ nomès ès veritat teoricament ( qui determina les bases, determina els preceptes essencials ].

Peró tambè ès important determinar les bases, desenvolupar-les.

L'enunciat de l'art. 149 indueix a l'error: en l'art. 149.1 s'enumera una llista de les competències de l'Estat ( en el punt 17 ens parla de “ legislació bàsica de la Seguretat Social” [ i si ès bàsica, no ès exclusiva].

Repartiment de competències. [ SURT A EXÀMEN, SEGUR !! ]

Lo important de l'art. 148 ès el q reflexa la paraula “podràn” ( tot el precepte es basa en aquest “podràn”, ja q ès el principi constitutiu ( hi ha un límit de coses q es posen a la disposición de les CCAA ( cada comunitat pot escollir lo q vulgui ( ni la Const. ni el Govern Central obliguen a res.

El “podràn” es fa visible quan la comunitat inclou en l'Estatut aquelles disposicions q vol d'entre les q pot triar. Si no hi figuren escrites expressament, no són considerades competència i no poden ser assumides. Lo q varen fer totes les CCAA va ser copiar exactament tot el text de l'art. 148.

El repartiment es realitza a travès de dos canals:

Repartiment estatutari ( ordinari ) ( arts. 148 i 149.

Repartiment extra estatutari ( extraordinari ) ( art. 150 ap. 1, 2 [ serveixen per augmentar el nº de competències a les CCAA] i 3 [ serveix per restringir les competències de les CCAA del mètode estatutari ].

Es fa a travès dels estatuts. Es contempla en els arts. 148 i 149 de tal manera q si es llegeix el 149.3 diu: “ la competència de les materies q no estàn en l'Estatut autonómic seràn integrades exclusivament pel OCE “.

La majoria de les competències de l'art. 148 són integrades ( les CCAA no les poden tocar, peró poden intentar passar-les a compartides.

Com sabem si ès competència integrada ?

En quasi cap d'elles es refereix a la competència, sinó q nomès es refereix a la materia q legisla amb exclusivitat l'OCE.

A l'art. 149, el punt 9é no ès una materia integrada [ cosa q demostra q ès un article mal redactat ] ( la Const. no permet q, en el medi ambient, les CCAA hi legislin ( nomès admet la gestió = execució. La competència legislativa ès de l'OCE.

… 41 …

Tambè el punt 22é ens indica una competència compartida ( legislativa ( OCE, executiva ( CCAA).

En l'art. 148.2 [ especial per a les comunitats q venen del 143 ] ( diu q, transcorreguts 5 anys i previa reforma del Estatuts d'Autonomia, són dos requisits inmprescindibles per poder incorporar aquelles altres competències q puguin voler:

Si se n'havien deixat alguna de l'art. 148.

Poder entrar a recollir-ne de noves en l'art. 149.

O sigui:

5 anys

††††††††††††††††††††††††††††††††††5ay †††

†††††††††††††††††††††††††††††††††††5ay††††

CCAA de l'art. 143 ( art. 148.2 art. 149

Reforma de l'Estatut

CCAA de l'art. 151 ( art. 151.1 ( no s'han d'esperar 5 anys ni reformar l'Estatut ( arts. 148+149

A l'art. 149.1 i en l'ap. 7é ( diu q són exclusives de l'Estat [ OCE ] com van assimilar les CCAA.

Pq, si són matèries íntegres de l'Estat, les CCAA no les poden ni tocar ( no hi tenen cap tipus de competència ). Aixó tambè passa amb l'art. 149.1 aps. 2on, 3er, 4rt, 5é.

Tot alló q emani de l'art. 149 ès matèria exclusiva íntegrada de l'Estat [ OCE ] i les CCAA no la poden ni tocar.

Ara parlem de l'art. 151.1.

Aquelles comunitats q accedeixen per aquesta via [ históriques + Andalusia ] ( no ès necesari a q esperin 5 anys ni q retoquin l'Estatut. Així, ja poden assumir inmediatament competències regulades en els arts. 148 i 149.

Quan l'art. 149 diu q l'Estat tè competència exclusiva, no es refereix a materies integrades [ nomès a 3]. Les altres són matèries compartides [ pàrraf 17 ].

Una matèria íntegra ès aquella matèria en q no es parla de cap competència ( ( ès una matèria no compartida ).

L'art. 149.3 ès un calaix de sastre ( hi ha un altre títol competencial q permet asumir competències a les CCAA. [ aquelles matèries q no li són atribuides a l'Estat, les q no estàn a l'art. 149 ( ( tot lo q sorgeig. Aquestes competències no estàn a cap altre lloc pq el legislador no es va imaginar fins a on es podria arribar.

Tot el q asumeixin les CCAA [ i q hagin aparegut desprès] serà de l'Estat, desprès d'una negociació en q es farà el traspàs de competències ( ex: llei de població de la lluna.

Art. 150.

El repartiment de competències es fa a travès de dues vies:

Ordinària ( estatutària o a travès dels estatuts ( arts. 148 i 149 ).

Extraordinària ( extraestatutària ( art. 150 ).

En l'art. 150.1 i 150.2 permeten ampliar competències, mentre q en l'art. 150.3 les restringeig.

L'Estat i les CCAA poden arribar a una cord per transmetre competències sobre la base de compartir la legislativa ( o llei de bases ).

… 42 …

Aquest article ha estat utilitzat en dues ocasions:

Comunitats de València i Canaries ( ja les varen compensar.

Reforma tots els estatuts de les CCAA del 143. L'Estat ha dictat unb llei en la qual transmet a totes les comunitats del 143 les competències del 150, a les q no hi tenien accès. Totes les comunitats poden reformar el seu estatut copiant integrament tot l'art. 150.

Amb l'art. 150.3 veiem un model de com no redactar un article de naorma jurídica ( “ […] aún en el caso de materias atribuidas a esta […] ” ( o sigui, q pot legislar sobre un matèria sense tenir cap competència en aquella materia.

El supost a q es refereix aquest art. 150.3 ( nomès s'ha d'utilitzar en un últim extrem ( si no queda cap mès remei ) ( nomès pot fer-se'n ús d'una llei d'harmonització quan la competència legislativa de les CCAA ès exclusiva i ès la q rep l'impacte de la llei d'harmonització.

Aquestes lleis atenten en contra de l'interès social ( tenen q ser uns principis normatius per harmonitzar les lleis de les CCAA i q no atentin cotra l'interès general.

O sigui, suprimir o suavitzar les lleis q atentin contra l'interès general.

Ex: q totes les comunitats hagin asumit la competència en agricultura.

Si Andalusia produeix maduixes i les exporta. La seva legislació expresa q han d'estar envasades en caixes de plàstic. Ha de passar per Múrcia [ q diu q han d'estar en caixes de suro], per València [ caixes de fusta ] i per Catalunya [ amb caixes de cartró].

Com q a la primera CCAA ja l'hauràn aturat i no podrà passar, l'Estat crea una llei d'harmonització q estableix: “ aquelles fruites q passin per una comunitat tenen dret a anar amb els envasos de la seva comunitat d'orígen”.

Nomès es pot dictar QUAN les CCAA hagin dictat les lleis i q aquestes atentin contra l'interès general.

TEMA: LA CORONA ( IMP )

1-) Paper del rei.

Segons l'art. 56 de la Const. ( el rei tè una funció simbólica ja q simbolitza l'unitat de l'Estat.

Així:

Modera el funcionament de les institucions.

Reuneix la mès alta representació de l'Estat espanyol en l'extranger.

Tè un paper simbólic ( no tè responsabilitat ni política ni penal, cosa q fa q no se'l pot castigar [ ès inviolable].

En l'art. 61 ( en aquest jurament de acatar la Const. El rei asumeix q desenvoluparà fidelment les seves funcions i q protegirà la Const.

En aixó últim ès l'encarregat de guardar i fer guardar la Const. ( ès l'última assegurança de la Const.

Els arts. 62 i 63 atribueixen les seves funcions tant si actua de representant dintre del pais [art. 62] com si ho fa de representant en l'extranger [ art. 63 ].

L'art. 64 explica q els actes del rei seràn refrendats.

El refrendo ( acte en virtut de la qual els subjectes asumeixen la responsabilitat d'aquells actes q el rei hagi de firmar.

… 43 …

Hi han una sèrie d'actes q el rei ha de firmar, peró el rei no intervè directament en l'aprobació de la llei ( ja q està obligat per la Const. Tot i aixó, la signatura del rei en la presentació d'una nova norma ès un acte solemne.

Així el rei:

Desenvolupa fidelment les seves funcions com a cap de l'Estat, en quant a àrbitre i moderador del bon funcionament de les institucions.

La funció del rei en quant a últim protector i guardià de la Const.

Així, en l'art. 64.2 s'estableix q ès el refrendo i en l'art. 64.1 s'hi estableix qui tenen la potestat per refrendar.

2-) Funcions del rei.

Es troba articulat en l'atr. 56.1, q mantè una connexió amb l'art. 2.

Així: “ El rey arbrita y modera el funcionamiento regular de las instituciones” ( o sigui, actua per donar solemnitat en l'acte, peró no intervè en el resultat final de les mateixes.

Hi ha un cas en el q, aparentment, el rei tè llibertat de decisió ( referit en l'art. 62.d [ ó ap. d) ] ( on el rei ès qui proposa el candidat a President del Govern desprès d'escoltar alguns consells d'alguns ministres [q es reuneixen amb el rei].

Al rei li proposen els posibles presidents, peró ès ell qui decideix.

El rei facilita q hi hagi President de Govern regularment, per no torpedejar el sistema.

Una altra questió articulada en l'art. 61.1 ( el rei tè el seu valor simbólic. Respecta i fa respectar la Const i no hi ha cap órgan de l'Estat al qual s'obligui prestar aquest jurament davant de la Const. [guardar la Const. ].

… 44 …

TERCER TRIMESTRE

TEMA: LES CORTS ( parlament de l'estat espanyol ).

Segones l'art. 76.1 les Corts estàn formades per dues cambres ( ( Congrès dels diputats i Senat ).

Se'ns diu q hi ha dos tipus de Parlaments:

• Unicameral ( amb una sola cambra).

• Bicameral ( amb dues cambres).

Tots els parlaments unicamerals venen donats per una revolució. En canvi, el parlament bicameral ès el resultat de Constitucions moderades. Tenen una finalitat: q una cambra representi a la noblesa tot i q aquesta havia perdut molt poder polític ( en el cas d'Espanya seria el Senat o cambra alta ( no ès electiva i els seus càrrecs són vitalicis ) i q l'altra representi al poble ( Congrès dels diputats o cambra baixa ).

En els demès estats, la cambra alta ha evolucionat i s'ha convertit en electiva, la qual cosa planteja certs problemes:

Quins advantatges hi ha en tenir un parlament amb dues cambres ?

Primer, cal dir q si es fa un procediment de llei, aquest anirà molt mès lent, ja q l'hauràn d'aprobar les dues cambres.

En la majoria d'estats, i s'entenen dels estats federals o descentralitzats políticament hi ha d'haver-hi una doble representació i aquesta doble representació es creu necesària. Aquesta doble represenatció tè dos criteris a seguir:

• Criteri ordinari ( representació de tota la població ( de tot l'Estat espanyol ).

• Criteri dels ents descentralitzats ( ès el criteri dels estats membres de la federació o les CCAA).

En el cas de les Corts, a Espanya es correspon per:

• Congrès representació de tots els espanyols.

• Senat segons l'art. 69.1, ès la cambra de representació territorial. Representa amb molt petita mesura a les CCAA.

Aixó significa q hi han projectes de reforma del Senat peró q mai s'han dut a la pràctica ( i no es portaràn mai a cap pq ès una cambra molt cómoda.

A Espanya, el Senat serveix per molt poc; el seu treball no tè cap transcendència ( en la majoria de les vegades ).

Si hi haguès un enfrontament entre el Congrès i el Senat ( tret del procès constitucional ) i el Senat tè sempre les de perdre.

Segons l'art. 68.1 ( el Congrès es composa d'un mínim de 300 i un màxim de 400 diputats ( no està fixat amb exactitut ).

Segons l'art. 68.2 [ parla sobre la distribució de diputats ] significa q la circumspecció electoral ès la província i q les províncies tenen una densitat diferent. Ja q cada província tè assegurat un mínim de diputats, les províncies amb menys densitat tè un pes electoral mès gran [ així, es votarà menys a Madrid, Barcelona, València, … ]. La població no està repartida de la mateixa forma de manera q el vot rural tè més pes q el vot urbà i la relació electors - diputats ès inferior als nuclis altament poblats.

… 45 …

En segon lloc, hi ha províncies q elegeixen a tres o quatre diputats -> el sistema proporcional no funciona i fa q el sistema de partits sigui bipartidista ( hegemonia PP - PSOE ) i fa q els partits petits q tinguin moltes dificultats per aconseguir places en el Congrès i al Senat.

D'altra banda, aixó afavoreix als partits nacionalistes forts ( com al CIU o al PNV ) i fa q aquests no tinguin ànim de cambiar-lo.

Senat.

Segons l'art. 69 ès la cambra de representació territorial.

En el seu ap. 2 ens diu q cada província escull a 4 senadors, i es constata q la representació de les províncies mès poblades ès mès escassa q les províncies menys poblades. Ès un discriminació.

A l'ap. 3 hi ha un criteri particular: les províncies insulars es regiràn per aquest i a cada illa es triaràn 3 senadors ( Mallorca, Gran Canária i Tenerife ) i les altres en triaràn 1 [ poden anar agrupades ].

A l'ap. 4 les poblacions de Ceuta i Melilla escolliràn a 2 senadors cada una.

A l'ap. 5 les CCAA designaràn 1 senador de mès per ser CCAA i un per cada milió d'habitants a la CA [ així, Catalunya en designarà 7: 6 per tenir 6 milions d'hab. i 1 per ser CA ].

El sistema del Senat ès el sistema d'elecció majoritari de llista oberta e incompleta ( els senadors q són elegits pels ciutadans representa un 20 % dels senadors q entraràn al Senat ).

Cada elector pot votar a un màxim de 3 senadors ( incompleta no en podem votar a 4 i en podem votar 3, 2 o 1 ) i ( llista oberta cada elector confecciona la seva própia llista ( els puc escoliir d'una o de vàries candidatures ).

Sistema d'Hont.

9 llocs a repartir

Partit Total resultats / 2 / 3 / 4 / 5 / 6

PSOE 255.500 (1) 127.750 (3) 85.160 (4) 63.865 (6) 51.100 (9) 42.583

PP 167.000 (2) 83.500 (5) 55.667 (8) 41.750

CDS 57.500 (7) 28.750

IU 51.000 25.500

El resultat final va ser: 5 diputats pel PSOE, 3 pel PP i 1 pel CDS. Pel q fa als senadors, el PSOE se'n va endur 3 i el PP, 1.

Per calcular els llocs q s'emporta cada partit, has d'anar dividint el total fins a 5 ( per ex. ) i has de col·locar un diputat a la xifra mès alta i anar baixant fins q no quedi cap plaça per cobrir.

Funcions i característiques de les Corts.

Representen al poble espanyol peró no són soberans, aixó vol dir q estàn sotmesos a la limitació jurídica de la Constitució i de l'ordenament jurídic ( art. 66. 2 ).

Segons l'art. 66. 3 ( les Corts són inviolables; aixó significa q les Corts tenen una autonomia q ès organitzativa, informativa, en relació amb actes d'altres autoritats, de continuitat i economica.

… 46 …

Autonomia en relació a altres autoritats.

Les Corts no depenen de cap altre órgan. Ès un órgan independent de l'Estat. No es pot dictar cap mandat a les Corts i cap órgan li pot manar res.

Autonomia organitzativa.

Cada una de les cambres tè potestat d'organitzar-se per si mateixa. Comprèn dues questions:

Cada cambra dicta el seu própi reglament.

Cada cambra escull als órgans de la mateixa.

Aquest reglament ès una norma jurídica molt especial:

Ès l'única norma jurídica q elabora una cambra i nomès ella.

S'anomena reglament pq no es confongui amb llei …

Cada cambra pot, pel seu compte i utilitzant els seus propis mitjans, obtindre les seves própies fonts d'informació.

Autonomia informativa.

Cada cambra pot, pel seu compte i utilitzant els seus propis mitjans, obtindre les própies fonts d'informació.

Ès important des la perspectiva de q una de les funcions de les Corts ès la de control polític del govern ( per poder controlar es necesita informació ).

Tambè ès important pq la funció principal de les cambres ès la funció legislativa ( per poder legislar la realitat s'ha de conèixer la realitat ).

Autonomia económica.

Significa q cada cambra elabora i aproba el seu propi pressupost ( previsió de deutes e ingressos ).

Cada cambra preveu en aquets presupost els deutes q va a realitzar [ ho aprova ( ès vinculant ].

Peró com q no tè beneficis [ o en tè molt pocs ], ha de cobrir deutes ( es dirigeix al Govern i li demana q satisfaci les seves necesitats. Ès l'únic ent q pot aprobar el presupost autonomicament.

Tot i q el segueix, no tè cap obligació de seguir un esquema concret ( com el del Govern ).

Autonomia de continuitat.

Significa q el Parlament pot funcionar lo mínim inbdispensable en aquells períodes en q el Parlament no funciona normalment.

Incloses les vacances, el Govern funciona ( sempre hi ha govern ) i lo mateix passa amb el poder judicial.

Enfront d'aquests dos, el Parlament a vegades no pot actuar. Els dos moments són:

• Vacances parlamentàries.

• Quan no està reunit per dos motius:

S'ha esgotat la legislatura.

Quan ha estat dissolt segons la Const.

... 47 ...

Tots els ordenaments jurídics han previst un mecanisme per si passa alguna cosa, el Parlament pugui actuar en aquests períodes.

L'ordenament espanyol preveu un sistema específic ( durant aquests períodes es crea en cada cambra un órgan mo9lt especial [ “ diputació permanent ” ] q tè o asumeix la funció d'actuar en nom del Parlament quan aquest no pot actuar.

Estatut del membres del Parlament.

Els membres electes del Parlament ( diputats i senadors del les Corts Generals ) tenen un estatuts jurídic especial ( tenen prerogatives q tenen la seva raó de ser histórica peró q s'ha perdut.

La finalitat ès la d'assegurar l'absoluta llibertat del parlamentari en l'exercic de les seves funcions, sense q estigui presionat per altres subjectes q puguin determinar la seva conducta.

Avui en dia, aquesta llibertat ja no existeix respecte al seu grup parlamentari.

Aquesta prerogativa està regulada en l'art. 71 i l'art. 67. 2 de la Const.

Amb l'art. 67. 2 no hi estàn llligats per mandat imperatiu ( els diputats i senadors, si reben ordres dels seus electors no tenen pq seguir-les. No estàn obligats a obeir als electors. No representen als seus electors, sinó al poble espanyol.

Segons l'art. 71 ( s'estableixen altres prerogatives de l'estatuts jurídic. Així:

• L'art. 71. 1 ( parla d'inviolabilitat.

• L'art. 71. 2 ( parla d'indivisibilitat.

• L'art. 71. 3 ( parla de fur especial.

• L'art. 71. 4 ( parla de l'assignació económica.

• L'art. 71 .1 significa q els diputats i senadors, mentres actuen en l'exercic de les seves funcions, estàn protegits per la inviolabilitat ( no se'ls pot exigir responsabilitats [ ni penal ni administrativa ] pels actes q realitzi o les seves opinions quan actui com a membre de la cambra. L'inviolabilitat ès vitalicia, dura tota la vida mentre s'estigui realitzant l'exercici de les seves funcions.

• L'art 71. 2 l'inmunitat crea un estatuts en aquells aspectes de la seva vida privada. Comprèn dos aspectes:

No se'l pot detindre ( tret de q se'l trobi fican-t'hi les mans. Ès el president de la cambra respectiva qui tè en les seves mans la llibertat inmediata o l'ingrès a presó.

No pot ser inculpat o procesat sense la prèvia autorització de la cambra ( es fa per un procediment anomenat “ suplicatorio ” al Tribunal Suprem.

• L'art 71. 3 existeix el fur especial. Diu q nomès poden ser procesats quan s'hagi entregat el suplicatori per la sala competent ( ha de ser elaborada per la sala competent del Tribunal Suprem ) ( el jutge ordinari no pot conèixer res d'aquest assumpte.

Si no demanen el suplicatori, el cas es tornarà al tribunal ordinari.

• L'art. 71. 4 tant els senadors come ls diputats tenen dret a una retribució económica.

Al principi, no cobraven res ( peró al final, es va demanar una assignació pels diutats isenadors, ja q aquesta assignació:

Neix com una garantia económica ( per a la lliure entrada per qualsevol persona a la Cambra; per mantenir-se.

Garantia económica de l'independència dels parlamentaris enfront als grups q feien posible el seu manteniment económic ( empresaris, sindicats, … ).

… 48 …

Aquesta retribució ès irrenunciable.

Drets dels diputats i senadors.

Aquests tenen q actuar en un grup parlamentari, de tal forma q, si no s'integren en un grup parlamentari passat un cert temps, ambdós quedaran adscrits en el grup mixte ( tots aquells membres q no han pogut adscriure's ).

Cada membre tè dret a participar als plens i en les comisions de la q s'ès membre.

Tot diputat i senador, pel reglament, tè dret a ser membre d'una comisió, com a mínim. Els diputats mès importants ( actuaràn en diferents comisions a la vegada.

A mès d'aixó, tenen dret a participar en les funcions de les Cambres ( poden presentar projectes de llei, firmar mocions de censura, demanar referendum, firmar un recurs d'inconstitucionalitat, participar en la funció de control del govern, … ).

Les Corts es composen de dues Cambres, peró amés, tenen d'altres órgans: en casos molt especials, les dues Cambres es reuneixen conjuntament ( quan el rei o el príncep hereu fa un jurament ).

Tot i q lo normal ès q es reuneixin per separat, ja q cada Cambra tè els seu própis órgans ( en alguns casos, està previst q es constituexin comiions de les dues Cambres [ex: art. 167 ( si no hi ha un acord de reforma constitucional, s'enviarà a una comisió mixta ].

Cada Cambra tè els seus própis órgans ( hi ha diferents criteris de classificació ):

• Órgans personals o unipersonals. Són el president, el vicepresident i els secretaris.

• Órgans colegiats hi ha mès d'una persona. Són al ple, les comisions, la diputaciópermanent, la Junta de Portaveus, la Mesa de la Cambra i els grups parlamentaris.

L'órgan mès important dels col·legiats ès el ple. Aquest integra en ell a tots els membres de la Cambra.

En última instància li correspon resoldre totes les questions de les q ès competent la Cambra. Encara q en la pràctica, es q es busquen i s'han trobat mecanismes per agilitzar el treball en el ple ( a vegades, quan la Cambra ja s'ha pronunciat, no ès lógic reunir el ple per debatre aquella cosa ).

En quant a les comisions fonamentalment, n'hi ha de dos tipus:

Permanents establertes en el reglament de la Cambra.

No permanents.

Són les q permaneixen durant tota la legislatura. Funcionen fins q s'acaba la legislatura.

La seva composició ès proporcional als membres q es tinguin en el ple [ ex: 10 membres ( 1 participant en la comissió ].

Algunes estàn presidides pel President de la Cambra; d'altres s`ha d'escollir el president mitjançant el reglament.

La seva funció ès preparar el treball legislatiu, peró n'hi ha algunes q realitzen treballs especificatius en l'interior de la Cambra.

En principi no existeixen i es creen al llarg de la legislatura. Es creen per decisió del ple i per estudiar un treball. Quan acaben i presenten el treball, desapareixen.

… 49 …

Aquestes comisions no permanents tenen una composició q es decideix a la Cambra. Són represenatcions paritàries ( mateix nº de representants ). Aquí no es vota per persones, sinó q s'estableix el vot ponderat [ vota un representant de cada grup i el seu vot equival al nº de diputats i senadors q tè aquest grup en les Cambres ].

Hi ha una comissió molt important q destaca la comissió permanent.

Segons l'art. 73. 2 les Cambres podràn reunir-se exclusivament a petició, entre d'altres, de la comisió permanent en període de vacances.

Nomès actua quan la Cambra està de vacances o quan s'ha acabat la legislatura.

En període de vacances:

• Reunir i convocar les Cambres.

• Velar pels poders de la Cambra.

Pq, históricament, lo q solia passar era q el rei no reunia les Cambres i, així el gobern podia actuar sense cap control.

Aixó vol dir q es preocupa pq el rei no actui al marge de la Cambres.

Si ja ha finalitzat la legislatura ( asumeix dues funcions q faria el ple ):

Segons l'art. 86 el ple del Congrès ha de convalidar en el plaç d'un mes els decrets - llei del Govern.

Segons l'art. 119 aquest art. preveu els estats d'excepció, de tal forma q, per adoptar un dels tres estats d'excepció, es necesari el vist - i - plau del ple del Congrès ( com q la diputació permanent substitueix al Congrès ).

A mès l'art. 78. 4 estableix q al final ha de presentar un informe amb tot lo q ha passat i tot lo q ha fet a la Cambra. Aquest informe tindrà un valor afegit si ès el canvi de legislatura, pq ajudarà als q vinguin.

Junta de portaveus. ( IMP )

Reuneix a tots els portaveus dels diferents grups parlamentaris.

Presidida pel president de la Cambra, hi actuen tots els membres de la Mesa ( o sigui, vicepresident i secretaris ). A mès, hi ha un representant per a cada portaveu [ partit = representant + portaveu ].

Ès el mès important del Parlament, ja q és el q més treballa aquí hi ha tots els pesos pesats. Tant la Const. com el reglament, parlen poc sobre aquesta junta, tot i ser la mès important.

La seva funció ès la d'assesorar el president i la Mesa de la Cambra.

En la pràctica, però, són els q decideixen tots els assumptes importants tractats per la Cambra. Allí cadascú exposa la seva opinió comença doncs, la negociació política.

A mès, fixa l'ordre del dia del ple conjunt d'assumptes a tractat en aquesta sessió. Nomès es pot parlar d'aquests assumptes i nomès es poden tractar els assumptes q estàn en l'ordre del dia.

… 50 …

La Mesa de la Cambra. ( IMP )

Està composta pel President, el Vicepresident i els secretaris. Per a ser escollit president, el reglament exigeig un nº alt de vots ( peró no hi ha problema, ja q ho acorden entre ells ( el representant del partit de la majoria serà el president, l'oposició serà el vicepresident, … ).

La Mesa ès un órgan tècnic ès l'órgan al q van dirigits tots els escrits q es generen tant en la Cambra com fora d'ella:

Qualifica aquests escrits,

Determina si aquesta matèria es competència d'ells

Si ès competència seva decideix quin ès l'órgan q ha de tramitar l'assumpte.

Si no ho ès envia una carta amb informació.

A mès, la Mesa [ teoricament ] ès qui fixa l'ordre del dia del ple ( encara q a la pràctica ho fa la Junta de Portaveus ).

Grups parlamentaris.

Són els impulsors del treball de la Cambra.

Cada grup està compost per un grup de diputats i senadors q s'han presentat sota unes mateixes sigles. Es forma el grup de tal manera q, la legislació els obliga q els membres q en formaran part hagin competit entre sí en les eleccions ( han hagut de confrontar-se electoralment ). A mès, tambè hi pot haver-hi algun independent q s'hagi presentat en les seva llista.

Per formar els grups hi ha uns requisits ( els del Congrès són diferents als del Senat ).

Així, en el Congrès:

• Si estenen 15 diputats com a mínim.

• Partits nacionalistes ( si tenen com a mínim 5 diputats i hagin obtingut un determinat porcentatge de vots ( 15 % ) en els districtes q s'hagin presentat.

• Mínim de 5 diputats i haver obtingut el 5 % de vots en tot el territori espanyol.

En canvi, en el Senat:

• Tenir 10 senadors com a mínim.

• Segons l'art. 32 reglament del Senat, dintre dels grups parlamentaris es podràn constituir grups territorials ( 3 senadors ).

El grup parlamentari tè una ideologia comuna, ja q tots els seus components es varen presentar defensant un mateix programa electoral.

Són el motor de la Cambra. Són qui tenen la capacitat per intervenir en les Cambres, tenen dret a parlar i discutir ès el grup q designa qui parlarà per ell al ple.

Tota l'activitat parlamentària passa per ells, la controlen sempre, o quasi sempre, pq hi ha alguna questió q correspon a un determinat nº de diputats o senadors.

Tot el treball ordinari el controla el grup parlamentari. Els grups parlamentaris tambè controlen el treball de la Cambra; cada diputat i cada senador està controlat pel seu grup parlamentari.

... 51 ...

En el Congrès o en el Senat, les votacions són públiques ( vot no lliure ) ( el grup controla el vot de cada membre del grup [ així el govern controla al parlament i hauria de ser al revès ]. Els membres de cada grup no poden votar lliurement i es senten coaccionats.

Els grups parlamentaris decideixen sobre qualsevol iniciativa.

Requisits de constitució d'un grup parlamentari dintre del Senat. ( Art. 27 reglament del Senat )

• Tenir 10 senadors com a mínim.

• Segons l'art. 32 reglament del Senat, dintre dels grups parlamentaris es podràn constituir grups territorials ( 3 senadors ).

Aquest grups territorials són un subgrup i nomès el poden formar aquells senadors escollits per les CCAA [ el q hi ha de mès per ser CA o per cada miliço d'hab. ).

A aquest grup se li permet ( art. 43 i 85 RS ) podràn actuar com a grup parlamentari:

Art. 43 RS Junta de Portaveus.

Segons l'art. 43. 2 ( a les reunions, a mès dels portaveus dels grups, hi podràn anar un o dos representants de cada grup territorial ( a mès de cada representant de cada grup parlamentari ).

Art. 85 RS En els debats del ple, quan aquest debat afecti a una CA, el president del grup parlamentari podrà alterar l'ordre per poder introduir els representants del grup territorial dela CA afectada.

Funció de les Corts ( funció legislativa).

La seva funció ès la d'elaborar i aprobar les lleis ( funció legislativa ).

Malgrat tot, el govern tè una gran influència en aquesta funció.

L'aprovació i elaboració d'un text jurídic tè diverses fases:

Iniciativa ( art. 87 Const ).

Elaboració i aprovació ( pel Congrès ) i el seu pas pel Senat ( si l'accepta, el projecte ès aprovat; si el refusa, torna al Congrès q pot ser q accepti les modificacions o no ).

Sanció i promulgació.

No interessa pq passa a fora de les Corts.

Entrada en vigor.

1-) Iniciativa.

Prevista en l'art. 87 de la Const, els subjectes q tenen iniciativa són el govern i les Corts.

• Si la iniciativa correspon al govern, s'anomena projecte de llei.

• Si la iniciativa correspon a les Congrès, Senat, iniciativa popular, ... s'anomena iniciativa de llei.

En l'iniciativa, tè com a sentit el q si ès projecte ( es tramita d'una manera ) o ès iniciativa ( pq es tramita d'una altra manera ).

En la fase d'elaboració, el projecte tè prioritat [ es dicuteix abans ] sobre una iniciativa, sempre. Pel q fa a la resta, tot ès igual.

... 52 ...

Del conjunt de lleis q s'aproven, mès del 90 % sorgeixen de projectes de llei [ pq el govern tè majoria parlamentària ]. Consequentment, n'hi ha molt poques q tenen els seus origens en una iniciativa de llei.

Si el projecte neix del govern ha de ser parovat pel Consell de Ministres ( el projecte de llei neix del ministeri corresponent, q ès qui el presenta ).

Així, s'envia a la Mesa com un projecte de llei ( i s'exigeix q vingui amb el certificat conforme el qual s'acredita l'acord d'aprovar el projecte de llei en el Consell de Ministres ) un cop es comprova aixó, ja acaba la fase iniciativa, i es passa a la fase d'elaboració.