TEMA 9: DEMOCRÀCIES I TOTALITARISMES (1918-1939)

1. La crisi de les democràcies liberals.

Quan guanyaren els estats democràtics en la IGM provocà el desmembrament dels imperis autoritaris i el naixement de repúbliques i sistemes politics liberals parlamentaris. En països d’Europa Occidental s’implantà la democràcia amb sufragi universal masculí i jornades de vuit hores amb prestacions d’atur i malaltia.

La dècada de 1920 fou dura a Europa:

Inflació, industria de guerra enfonsada i augment d’estocs i atur. Amb la crisi del 1929 es complicà mes.

Aquesta situació s’acompanya d’una crisi social que provocà vagues reduïdes durament per l’exèrcit, limitant els drets sindicals. Amb l’exemple de la revolució soviètica es generà l’oposició a les democràcies.

Els països mes parlamentaris integraren el socialisme amb el sufragi universal i la formació de coalicions politiques.

Així aïllaren els partits radicals i consolidaren la democràcia parlamentaria. Gran Bretanya es trobava en una situació econòmica greu: industries antiquades, productes poc competitius i reducció de les exportacions. S’agreujà amb la guerra a Irlanda, on lluitaren contra els catòlics. En 1921 s’acceptà la partició d’Irlanda, excepte els comtats del nord que continuaven l’enfrontament entre catòlics i protestants.

L’acció del partit laborista va permetre reconduir la crisi.

A França la crisi arribà el 1930. Es generà una coalició anomenada front popular (radical, socialistes i comunistes), dins del marc parlamentari i democràtica. A Suïssa, Bèlgica i Holanda es formaren partits liberals, i als països nòrdics es va establir la socialdemocràcia.

Malgrat açò les democràcies s’aïllaren i van veure l’ascens de dictadures a Europa.

On el sistema liberal no hi era fort, es varen establir dictadures que exalçaven el nacionalisme i estaven recolzats de grans propietaris, l’exèrcit o l’església. S’instauraren dictadures a Hongria, Polònia, Lituània, Àustria, Letònia i Estònia. Mes tard a Grècia, Romania i Bulgària.

A Espanya, el general Primo de Rivera va protagonitzar un colp d’Estat (1923) i va instaurar una dictadura que va caure per a donar pas a una república democràtica (1931-1936). Açò va ser avortat arran de l’alçament militar dirigit per Franco, que va donar pas a una llarga dictadura. (1975)

La transcendència mes important la tingué el partit Nacional feixista i el Partit Nazi a Alemanya.

QUÉ ES EL FEIXISME?

El feixisme va tindre la primera impressió a Itàlia i a Alemanya, designa una reacció violenta i autoritària contra la democràcia i el socialisme.

Principis:

-Nacionalisme exacerbat: amb components racistes, defensa l’alçament de la raça per a garantir la unitat nacional. S’eliminen a altres pobles el dret a expandir-se amb l’exèrcit.

-Exalçament de l’Estat: els individus estan subordinats a l’Estat.

-Rebuig del liberalisme i de la democràcia: Nega la igualtat, la sobirania popular i el sufragi. No hi ha separació de poders, parlamentarisme i anul·la l’oposició. Defensa una concepció antigualitària.

-Culte al líder: Exalça la figura d’un líder carismàtic amb tots els poders.

-Desconfien de la raó: Exalça conductes irracionals, com el fanatisme, i defensa la legitimitat de la defensa i de la guerra.

2.LA VICTORIA FEIXISTA(1922-1939)

2.1.La crisi de la postguerra

Durant la 1era guerra mundial a Itàlia van haver molts morts y el nivell de vida de la classe treballadora va disminuir. Quan acabà el conflicte,els obrers intentaren recuperar el poder adquisitiu.

Aquest fou l’origen d’un moviment vaguístic que presentà objectius revolucionaris. Es van fer moltes vagues y s’ocuparen fàbriques; al camp, s’ocuparen les terres dels grans propietaris. Els moviments foren reprimits, però el temor a la bolxevització va provocar reclamacions de solucions més estrictes per part de la burgesia.

En política, la monarquia constitucional travessava una gran inestabilitat,tant que en quatre anys es succeïren cinc governs.

Els partits liberals foren contestats pel partit socialista, que va escindir en el partit Comunista Italià, y per Partit Popular d’inspiració catòlica.

A açò es sumà el nacionalisme exaltat derivar del desig de recuperar les terres irredemptes. El nacionalisme, mol arrelat entre els ex combatents, va animar un grup feixista a annexionar Fiume en el 1924.

2.2 La formació del partit feixista:

L’any 1919 Benit Mussolini, va fundar els Fasci Italiani di Combattimento, un moviment que agrupava combatents de caràcter populista i nacionalista.

En 1921 es va transformar en el Partito Nazionale Fascista (PNF),que estava contra el comunisme y els bolxevics.

Aquest partit tenia un programa nou que feia discurs populistes i socials, però defensava la propietat privada, amb un fort nacionalisme i un projecte expansionista. La seua simbologia era la camisa negra i la salutació romana amb el braç alçat.

El partit es na nodrir d’alguns sectors d’obrers descontentes però sobretot de la petita burgesia, que temia el comunisme.

També els industrials, grans propietaris, l’exèrcit i el govern el veien un bon instrument contra el socialisme.

Va rebre ajuda financera de la principal patronal Italiana (Confindustria).

Les esquadres feixistes protagonitzaren molts actes de violència però comptaven amb la complicitat de la policia i la justícia. L’any 1922 ja comptaven amb 700.000 afiliats.

2.3 La marxa sobre roma y la arribada al poder:

El partit feixista va demostrar la seua bona organització durant la vaga d’agost del 1922, en la que estaven els d’esquerra. Advertiren que si el govern no impedia la vaga ells els substituirien a l’estat, i es guanyaren a la classe mitjana controlant els servei de correus , trens y autobusos.

El colp definitiu fou la marxa sobre roma l’octubre del 1922, on els camises negres ocuparen edificis públics per controlar les institucions del govern. El govern va dimitir, i es demanà a Mussolini que constituirà un nou executiu.

En el lliurament del poder al feixisme participaren dues institucions: La monarquia, donant-li poder a Mussolini, i l´ exercit perquè no volgueren reprimir els feixistes.

Per establir la dictadura hi hagueren restriccions de llibertat entre 1922 y 1924. El camí definitiu cap a la dictadura fou l’assassinat de Matteotti, un socialista que denuncià els crims dels feixistes y el frau de les eleccions. Per no enfrontar-se a les critiques del parlament, Mussolini Va assumir plens poders i silencià l’oposició.

2.4 La dictadura feixista

A partir del 1925 Il Duce intentà convertir Itàlia en un règim totalitari on l’estat i el partit Feixista s’identificaren.

Una llei atorgà a Mussolini tot el poder executiu i amb la llei Rocco va prohibir els partits i sindicats, excepte els feixistes.

En 1928 el parlament passà a dependre del gran consell feixista, encarregat d’elegir els membres, i el 1929, el parlament fou substituït per la Cambra dels Fasci i de les Corporacions.

Les autoritats provincials i municipals eres nomenades pel govern i es depurà els que no eren addictes al règim. També es creà una policia política que perseguia els opositors.

El règim de Mussolini va atraure l’església Catòlica, amb la que va signar els pactes de Laterà per reiniciar les relacions .

El papa Pius XI reconegué el regne d’Itàlia amb capital a Roma, a canvi d’una renda anual. Aquest suport fou dels mes sòlids del feixisme.

La seua política nacionalista i expansionista va promoure la remilitaritzacio per recuperar els territoris irredempts i rectificar les fronteres amb França. També volien territoris colonials a Europa i a Àfrica.

2.5 Un fort dirigisme econòmic

En economia, el feixisme tenia un fort intervencionisme estatal, proteccionisme a la indústria nacional i autarquia. Es creà el institut per a la Reconstrucció Industrial (IRI) per ajudar les empreses amb problemes comprant les accions. L’estat va controlar així sector importants.

El 1934, l’Estat adoptà mesures proteccionistes, autoritzant només les importacions indispensables. La política autàrquica renovà la indústria nacional però generà costos elevats i qualitat baixa.

L’orientació militarista comportà l’estancament de la industria de bens de consum.

També invertiren en obres publiques per frenar la desocupació i dissenya un programa agrari i un pla per incentivar la naturalitat.

El lligam entre sector privat i estatal beneficià els feixistes, però al nivell de vida dels italians va empitjorar i l’atur augmentà.

2.6 Un control social estricte.

El feixisme pretenia controlar i dirigir la societat estimulant l’afiliació al partit i als sindicats feixistes.

Es crearen llocs on es matriculaven obligatòriament els xiquets fins l’edat adulta i també on s’organitzava el temps lliure.

En l’educació, s’obligà als mestres a portar camises negres i jurar fidelitat al règim. El catolicisme fou declarat religió oficial i la religió fou obligatòria a l’escola. Els llibres, diaris, etc. Quedaren plens de valors feixistes.

El règim va afavorir els nous mitjans de comunicació. El cinema i la ràdio tenien una gran tasca propagandística.

3.LA REPÚBLICA DE WEIMAR (1918-1933)

3.1 La feblesa de la República de Weimar.

La nova república, amb una constitució democràtica, era poc estable. Primer hagué de frenar les insurreccions i el 1919 es va produir l’alçament de la Lliga Espartaquista (comunistes) que volien un govern obrer, que fou reprimida durament provocant el rebuig envers Weimar.

El 1920, els grups nacionalistes radicals acusaren el govern de traïció per signar l’armistici i el Tractat de Versalles i intentaren ocupar Berlin.

El Colp d’Estat fracassà per una vaga general. El 1923 també fracassà el putsch (intent de colp d’Estat) nacionalista i antidemocràtic protagonitzat per Adolf Hitler.

La situació econòmica era molt difícil pels deutes de guerra i les reparacions, que generaren inflació i devaluació del marc.

Els que vivien de capitals fixos es van arruïnar i moltes empreses tancaren, augmentant l’atur.

La crisi arribà al cim el 1923, quan els francesos ocuparen les mines del Ruhr per assegurar-se els pagaments de guerra.

Entre el 1924 i el 1929, Alemanya va tindre una certa estabilitat fins a la crisi del 1929, on la producció va disminuir i els aturats van créixer.

Els partits de la coalició de Weimar van perdre suport i pes al parlament, mostrant la fragilitat del sistema parlamentari.

3.2 La formació del partit nazi.

Hitler començà en política amb un grup extremista, racista i agressiu que el 1920 formà el Partit Nacionalsocialista dels Treballadors Alemanys (NSDAP).

El 1921 va esdevenir el líder, dotant el partit d’un caràcter violent amb la SA (Seccions d’Assalt), que eliminaven els adversaris.

També donà un component antijueu i uns símbols característics (camisa marró, salutació romana, creu gammada...)

Després del fracàs del colp contra la República, Hitler va anar a presó sis mesos. Allí va escriure Mein Kampf, exposant el seu pensament i programa polític. Defensava la superioritat de la raça ària i volia formar un Gran Reich per reunir els territoris germànics i buscar l’expansió.

Al eixir de la presó, la seua posició es va reforçar. Fou reconegut com a Fuhrer i el 1925 creà els SS (Grup de protecció). No obstant, la millora econòmica del 1924 al 1929 va fer que els nazis pergueren terreny i hagueren de parar la activitat antiparlamentària.

4. L’Alemanya nazi (1933-1939)

4.1 L’arribada al poder del nazisme

El malestar social provocat per la crisi del 1929 provocà que els nazis tingueren altra oportunitat i una polarització política.

Aconseguiren més diputats que els comunistes i els conservadors feren un acord amb Hitler per por als comunistes. Així, el 1933 fou nomenat canceller en un govern de coalició i jura la constitució, encara que volia un Estat Autoritari.

Les raons de l’èxit dels nazis estan en el suport que encontraren de les persones desesperades per la situació econòmica, els militars que atreien amb el nacionalisme radical, la burgesia que volia mes poder i l’opinió publica que els veia com un arma contra el comunisme, a mes del suport de grans empreses que els donaven ajudes econòmiques.

4.2 El camí cap a la dictadura.

L’estat autoritari es començà a construir el 1933 amb la dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions.

Es prohibiren la premsa i les reunions dels opositors mentre els camises marrons sembraven el pànic. Quan es va produir l’incèndi del Reichstag es culpà als comunistes i va servir d’excusa per suspendre les llibertats individuals, suprimir el control judicial i restablir la pena de mort.

El partit nazi no va obtenir la majoria absoluta i necessità el suport del centre catòlic per que el Parlament li donara plens poders i poder promulgar lleis sense tràmits.

Tot el poder hi va arribar a Hitler quan acumulà les funcions de canceller i president (després de la mort de Hindenburg) i es proclamà Fuhrer i canceller del Reich.

4.3 La construcció d’un règim totalitari

Els nazis transformaren Alemanya en un règim totalitari on Hitler i els nazis manaven sobre tot. Es suprimiren els partits i sindicats, excepte NSDAP i l’únic sindicat nazi: el Front del Treball Nacionalsocialista.

L’administració pública fou depurada amb la llei que permetia acomiadar per motius politics o racials i la judicatura quedà sotmesa al partit alhora que es creaven tribunals per a delictes politics. Els poders del diversos estats foren transferits al Reich, on l’Estat es va constituir com a unitari i centralitzat.

Es va construir un Estat amb mà de ferro. Els organismes executius lluitaven per tindre més poder al règim, la policia fou substituïda per la SS i es creà la Gestapo (Policia Secreta) que s’encarregava dels opositors i l’opinió pública. El 1933 s’obriren els primers camps de concentració, on pergueren la vida moltes persones.

També aconseguir el control de Hitler absolut sobre l’Estat i el partit nazi en la Nit dels Ganivets Llargs (1934), quan s’acabà amb un sector de la SA que no compartia totes les idees del Fuhrer.

4.4 Autarquia econòmica i rearmament.

En matèria econòmica, els nazis pretenien convertir Alemanya en una gran potència mundial. S’implantà un fort dirigisme estatal per a aconseguir l’autarquia econòmica. Per fer-ho, s’elabora un pla quadriennal que pretenia produir totes les matèries necessàries al Reich.

L’Estat també controlà els preus i els salaris per frenar la inflació i començà obres públiques. Es donà prioritat a la indústria pesant, sobretot a la d’armament.

Els resultats econòmics foren molt desiguals. El 1939, Alemanya es va convertir en la segona potència industrial del mon, però mantenia salaris baixos, jornades laborals llargues i anul·lació dels drets sindicals. També es controlà la inflació però el comerç exterior es va paralitzar.

La política econòmica nazi reafirmà els trets del capitalisme alemany, on les empreses i la banca acumularen riquesa però la classe mitjana, encara que tenia treball, va empitjorar les condicions salarials i de treball.

4.5 El control ideològic i social.

Per als nazis, els alemanys havien de tenir una unitat ideològica pel que es creà el Ministeri de Cultura i Propaganda, que garantia una cultura i uns pensaments racistes i nacionalistes.

La ciència i la cultura es nazificaren eliminant la llibertat intel·lectual i s’acabà amb l’elit artística i literària. Es crearen llistes d’autors prohibits i cremaren llibres.

El futur del Reich depenia de l’adhesió dels joves al nacionalsocialisme, pel que s’esforçaren amb l’educació dels joves. Es reorganitzà i polititzà el sistema educatiu, depurant professors i censurant.

Es fomentaren organitzacions com les Joventuts Hitlerianes i el paper de la dona es va reduir a les tres K (fills, església, cuina).

L’antinazisme no va triomfar per por i , a mes, es va produir una adhesió de la població pel projecte de Hitler (grandesa d’Alemanya, orgull de la raça) i es desentenien dels mètodes que utilitzaven. Açò va permetre que el nazisme fora un règim incontestat.

4.6 La puresa racial.

Per a aconseguir la total cohesió del poble alemany, volien arribar a la puresa racial. La raça ària devia ser protegida per l’exclusió dels discapacitats, les minories ètniques i afavorir la natalitat del aris, adoptant mesures eugenèsiques (bons gens)

La qüestió racial que va prendre mes magnitud fou la persecució dels jueus. Les causes de l’antisemitisme son que els alemanys buscaren una explicació fàcil als seus infortunis, a mes de que alguns jueus tenien grans riqueses. Aquesta política passà per diverses fases:

-1933: Boicot als negocis dels jueus.

-1935: Lleis de Nuremberg, impedien els matrimonis mixtos i excloïen els jueus de la ciutadania Alemanya

-1938: Obligació de portar un distintiu.

La persecució dels jueus mes dramàtica fou al 1939, a la Nit dels Vidres Trencats, on es detingueren i assassinaren jueus, es destruïren els negocis i s’incendiaren les sinagogues.

4.7 L’expansió territorial

El règim nazi tenia una vocació expansionista. Es vinculà la superioritat racial amb l’ implantació a Europa d’un nou ordre assentat en el domini germànic, per això, la política exterior del règim condicionà el nazisme.

En primer lloc, Hitler liderà les repulses contra el Tractat de Versalles, que humiliava els alemanys. En el projecte de política exterior no pretenien tornar a les fronteres del 1919. Volien construir el Gran Reich alemany amb tots els territoris de parla alemanya, per conquistar l’espai vital: els pobles eslaus (mà d’obra barata per a que els alemanys visqueren millor). Aquest projecte comportaria l’ocupació de nous territoris i l’alineació del bolxevisme rus.

També es considerava que altres pobles (Itàlia i Gran Bretanya) tenien dret al seu propi espai vital pel seu component racial. A mes, no eren zones competitives per als alemanys. Mediterrani i colònies ultramarines. Així es podia arribar a un acord amb ells i conquistar l’Est.