AUDIOLOGIA

* Part que s'encarrega d'estudiar l'audició / la funció auditiva.Terreny per tant que treballarà bàsicament amb sons.

- Com explorem l'orella? - Varis mètodes:

• Acumetria

• Com s'explora l'audició en nens petits

ACUMETRÍA

* Part de l'audiología que estudia l'audició amb diapasón.

• Diapason ! Instrument que genera tons purs. Format per dues varilles i un màstil. En medicina es fan servir 128, 256, i així múltiples fins aproximadament el 4k.

- En aquestes proves sabem la freqüència que té el so, però no podem saber la seva intensitat, cosa que si ens permeten els audiòmetres.

- Bàsicament són una sèrie de proves orientatives sobre el tipus de problema que hi ha, però no podem establir el nivell/grau d'hipoacúsia.

- Dues proves que es fan habitualment amb diapason:

• Weber*

• Rinne*

• Bing

• Schwabach

• etc.

*(aquestes dues són les més bàsiques)

WEBER:

- Hi ha vía aerea i via ossea. En la via aerea fem funcionar totes les estructures de la orella/via auitiva i en l'ossea es posa el diapason/vibrador sobre l'òs i s'estimula directament la coclea sense fer funcionar l'estructura de l'orella mitjana. Les dues combinades ens diferencien on es localitza el problema (transmissió o neurosensorial).

- Aquesta prova consisteis en comprovar les vies ossees de les dues orelles a la vegada. Fem vibrar el diapason, i s'arrepenja el màstil en algun punt de la línea mitja del cap i es demana cap a quin costat sent més fort el so.

• Condicions normals ! sentirem les dues per igual, potser amb petites diferències però generalment igual. Seria un Weber centrat o indiferent.

• Pacient amb problemes de transmissió ! amb algun tipus de lesió a l'orella mitjana o externa el pacient sent el sò més intens en l'orella afectada que en l'orella que hi sent. Si la hipoacúsia és bilateral ho sentirà més fort el l'orella que hi tingui més pèrdua.

" Lateralizado al lado afectado / lado con hipoacusia.

• Pacient amb problemes neurosensorials ! el pacient sent el sò més intens en l'orella sana, perquè la sana té un umbral més sensible i el sentirà amb més intensitat.

" Lateralizado al lado sano / lado sin hipoacusia.

RINNE:

- El que compararem serà les vies aerees i osea de cada orella per separat.

- En condicions normals la orella mitja farà la seva funció de potenciar el so (guanys aproximats de 30dB). Per via osea es perden uns decibels que guanyem per cia aerea en l'orella mitja, per tant hi sentirem més fort per via aerea que per via osea. Això seria un RINNER POSITIU.

- L'altra manera de fer es colocant primer el diapason a la mastoides, i quan el pacient digui que no el sent posarli al davant de l'orella. Ho hauria de continuar sentint.

- Amb una hipoacusia de transmissió sentirà més intensa la via osea que la aerea. L'efecte amplificador no s'aplica, no hi ha guanys i per tant el so que entra a la coclea se sent més intensament per via osea ! RINNE NEGATIU.

- Amb una hipoacusia de percepció ens donaría un RINNE POSITIU PATOLÒGIC. Com que la coclea està feta malvé però la orella mitja està sana el so arriba amplificat, però ho sentirà a baixa intensitat. La via osea també farà que s'estimuli la coclea, però en aquest cas la aerea sempre serà superior a la osea, per l'amplificació.

* Aquest tipus de proves ens poden orientar bastant ja sobre el tipus d'hipoacusia que tindrà el pacient.

EXERCICI:

- Resultats de les proves Weber i Rinne en:

• Otoesclerosis en l'orella dreta.

• Neurinoma del acústico a l'orella dreta.

• Colesteatoma operat a l'orella dreta.

• Presvioacúsia (a les dues orelles).

Otoesclerosis:

- WEBER - orella dreta- sentirà més.

orella esquerra- sentirà menys.

- RINNE - orella dreta- negatiu.

orella esquerra- positiu.

Neurinoma del acústico

- WEBER - orella dreta- sentirà menys.

orella esquerra- sentirà més.

- RINNE - orella dreta- positiu patològic.

orella esquerra- positiu.

Colesteatoma

- WEBER - orella dreta- sentirà més.

orella esquerra- sentirà menys.

- RINNE - orella dreta- negatiu.

orella esquerra- positiu.

Presvioacúsia

- WEBER - orella dreta- sentirà més.

orella esquerra- sentirà menys.

- RINNE - orella dreta- positiu patològic.

orella esquerra- positiu patològic

* En aquesta, les dues orelles envelleixen igual, per tant tenen el mateix nivell de pèrdua.

PROVA DE SCHWABACH

- Partim de la base que l'explorador té una audició normal. Consisteix en comparar la seva audició per via osea amb la de l'explorador. Serveix per fer-te una idea de quina intensitat té la pèrdua.

PROVA DE BING

- Consisteix en comparar la via osea i la via cartilaginosa. Primer col·loquem el mastil sobre la mastoides i quan deixa de sentir-hi l'apoiem al trago tapant el CAE. Amb una audició normal hi sentirà amb més intensitat per via cartilaginosa que per via osea. (+ o - igual que Rinne)

PROVA DE GELLE

- Sobretot ens serveix per diagnosticar les enquilosis de la platina de l'estrep - basicament per dir l'estat de l'orella mitjana.

- Posem un diapason normal a la mastoides i llavors igual però aplicant pressió positiva per via aerea.

- Si és normoyent quan hi apliquem pressió augmentarà la intensitat del so per via osea perquè la pressió que apliquem per la via aerea bloqueja l'orella mitjana (provoquem una hipoacusia de transmissió - timpà tensat).

- Si el pacient té hipoacusia de transmissió amb el canvi de pressió ho sentirà igual perquè ja té la transmissió alterada.

* Amb diapasons no podem saber realment quin nivell d'hipoacusia té una persona, només ens pot confirmar si és de transmissió o de percepció.

AUDIÒMETRE

* Aparell electrònic (any 27) amb el que podem emetre els estímuls sonors sabent exactament la freqüència i la intensitat que estem donant.

- Aparells calibrats ! habitualment les freqüències són 125, 250, 500, 1K, 2K, 4K i 8K, alguns arriben fins a 12K. L'audiòmetre ens permet anar emitint cada una d'aquestes freqüències des de 0 dB (alguns -10 dB) de 5 en 5 fins a 120 dB, amb els que ja arribem a l'umbral de dolor.

- Avantatge ! podem repetir de manera estandaritzada les audiometries.

AUDIOMETRIES

• Audiometria tonal liminar:

• Estem buscant el mínim d'audició que té aquella persona. Freqüència a freqüència busquem el mínim auditiu de cada una.

• Audiometries supraliminars:

• Proves en les que els estímuls estàn per damunt de l'umbral - en les anteriors era el mínim de l'umbral, és a dir l'umblar mateix, aquí tan és, estàn per sobre.

• Busquen determinar si la hipoacusia de percepció és coclear o retrococlear - busquem si hi ha reclutament o no.

AUDIOMETRIES TONALS LIMINARS

- Basicament tenim dos paràmetres:

• Freqüència

• Intensitat

• En les gràfiques les absises (X) són la freqüencia i les ordenades (Y) són la intensitat. Per tant és una gràfica de doble entrada:

- El pacient ha d'estar en l'ambient més sonorament aïllat possible (no fa falta una sala anecoica). Com més millor, perquè així no hi ha emmascarament.

- Els auriculars - es col·loquen a la dreta el vermell i a l'esquerra el blau.

- Escollim una freqüència, primer a ina intensitat que la senti segur perquè identifiqui el so. Llavors es va baixant de 10 en 10, i quan indica que el sent es torna enrera i es baixa de 5 en 5 per ser més precisos.

• Monigote de Fowler ! forma estandaritzada per representar-ho gràficament.

- Per via osea ! Es col·loca una pastilla vibradora sobre la mastoides i es repeteix el mateix que hem fet en la via aerea.

- La via osea sempre queda normalment o igual o una mica per sobre de la via aerea - això és degut al calibrat de l'aparell.

RESULTATS EN LÍNIES GENERALS:

- Audició Normal ! Hem de trobar la aerea i la osea practicament juntes i entre 0 dB i

20/25 dB.

Han de ser corves en que més o menys totes les freqüències estiguin

dins d'aquests marges - unes línies casi horitzontals.

- Hipoacusia Transmissió ! La via osea sortirà normal. La via aerea estarà més avall,

segons l'element que impedeix el pas del so es trobara més

avall o no tant. Normalment no acostuma a anar més avall de

60 dB de pèrdua.

- Normalment totes les freqüències estàn al mateix nivell.

- Hipoacusia Percepció ! Les vies aerea i osea estaràn juntes, però com que és la coclea

la que limita el so, aniràn juntes però per sota del nivell normal.

- Els aguts normalment es deterioren molt més de pressa que els

greus, i és molt habitual trobar les corves inclinades cap a la

dreta (no vol dir que totes s'hi trobin, es poden trobar amb

qualsevol inclinació).

- Hipoacusia Mixta ! La via osea més avall, per sota dels límits de lo normal, i la via

aerea paral·lela però enfonsada.

* Per fer una audiometria necessitem la col·laboració del pacient. Amb els nens costa molt més. Si un sap jugar bé amb el nen i sap com tractar-lo es podrien fer a partir dels 2 anys i mig o els 3, però només amb les freqüències essencials de la veu, ja que per fer-li tota sencera el nen s'acaba aborrint i deixa de col·laborar.

- Una part molt important són les audiometries supraliminars. Fina ara eren audiometries tonals liminars, en les que buscavem el limin (umbral auditiu).

- Amb aquestes anem molt per damunt de l'umbral, mirem de confirmar si té o no reclutament.

- Hi ha moltes proves supraliminars per veure si la hipoacúsia és coclear o retrococlear.

* Reclutament ! És la reducció del camp auditiu, característica típica de la hipoacúsia de tipus coclear. Consisteix en un augment d'umbral auditiu (comença a sentir amb més intensitat) però a la vegada UCL disminueix. Degut a això passen de seguida de començar a sentir-hi fins a UCL.

! El reclutament té una altra característica, és capaç de notar petits increments d'intensitat que una orella normal no és capaç de notar- una orella normal no és capaç de notar un increment de 1 dB, en canvi amb reclutament sí.

LA PROVA DE FOWLER ( o també Balanç Binaural Monotonal)

- És la primera que es va desenvolupar.

- És la comparació de la sensibilitat de la audició en les dues orelles.

- Condicions per la prova:

• La diferència entre les dues orelles ha de ser igual o superior de 30 dB.

• Hem de tenir un audiòmetre de dos canals - pot emetre sons de diferent freqüència i intensitat en les dues orelles per separat.

- Realitzem la prova a un pacient am hipoacusia de percepció unilateral:

• Primer realitzem una audiometria de les dues orelles.

• A la orella normal li donem un to, 0 dB per exemple, i li deixem més o menys constant en aquella orella.

• A la orella dolenta comencem a augmentar - ha d'avisar a mida que pujem quan li sembla que sent el mateix to per les dues orelles.

• Anem augmentant a la orella bona, i anem repetint lo anterior.

• Una manera de representar-ho és unint punts:

* La orella no normal és capaç de notar petits incremnts, de manera que apareix que les línies convergeixen cap a l'orella amb hipoacúsia.

• Una altra manera de representar-ho és sobre una gràfica d'abcises i ordebades en la que hi ha una línia diagonal i en la que a cada costat hi ha representat en un les ordenades i en l'altre les abcises.

- Si les dues hi senten igual ens ha de quedar damunt la línea diagonal.

- Amb hipoacusia de transmissió quedarà paral·lela a aquesta i tant més allunyada de la línia com més intensa sigui la hipoacúsia - pot anar tan amunt com avall.

- Amb reclutament tendirà a anar aproximant-se més a la línia, convergent amb aquesta (com la de la gràfica anterior). Amb la gràfica que hem vist abans passa a l'altre costat de la línia perquè l'orella dolenta és més sensible que l'orella normal en intensitats altes i sembla que ho noten abans que s'hi assemblen.

- En principi s'hauría de fer en cada freqüència, però amb dues ja es veu.

BALANÇ MONOAURAL BITONAL

- És més complexa, perquè vol comprovar-ho amb una orella.

- Una sola orella amb dues freqüències diferents ! Quan una orella té una hipoacusia així en la que entre les dues freqüències que estudiem hi ha 30 dB de diferència mínim.

- S'agafen les dues freqüències en una orella, es van canviant i ha de dir quan nota que aquella freqüència de la hipoacúsia més marcada queda igual a l'altre.

* Amb aquesta forma, per exemple, mai serà de transmissió.

PROVA DE SISI (Short Increment Sensitive Index)

- Quasibé tots els audiòmetres la fan.

- Es basa en la sensibilitat que té la orella malalta per notar petits increments.

- Fem primer una audiometria tonal i establim l'umbral auditiu ! apretem un botó i ajustem 20 dB per sobre del llindar auditiu de cada freqüència. Per exemple, si l'umbral el tenim a 40 dB, ho ajustem a 60 dB.

- El generador va emitint aquest so de 60 dB, i cada pocs segons incrementa 1 dB (els audiòmetres més bons 1 dB, els altres no poden tant poc) i torna a 60 dB. Això ho continua fent seguint unes pautes de temps fins a haver-ho repetit 20 vegades.

- El pacient ens ha de dir cada cop que noti l'increment i es conta quantes vegades ho nota.

- RESULTATS:

• De 0 a 20% ! NEGATIU (no hi ha reclutament).

• De 20 a 70% ! DUBTÓS.

• De 70% en amunt ! POSITIU (hi ha reclutament).

- El problema que té és que hi ha un camp dubtós molt ampli (de 20-70%).

- Com es representa:

• Gràfica amb diferents freqüències i diferents %.

* Ja ens dirà quines freqüències tenen reclutament.

- Hi ha més proves, però totes les proves liminars han quedat en un territòri de poc ús, perquè hi ha altres proves molt més objectives, en les que no fa falta la col·laboració del pacient, com seria la de Potencials Evocats Auditius del Tronc Cerebral (PEATC).

POTENCIALS EVOCATS AUDITIUS DEL TRONC CEREBRAL (PEATC)

- Posem una sèrie d'electrodes al pacient a llocs determinats, i vora el cap uns auriculars que van emetent uns sons d'unes característiques determinades. N'emet mils de sons, i la senyal que es recull pels electrodes (que seria la resposta del nostre cos a aquests sons) va a l'ordinador. Aquest en fa un promig per a veure quina senyal rep a través dels electrodes.

- Com que l'ordinador sap cada quan s'emet la senyal, sap també quan l'ha de rebre el cervell. Les senyals que rep sempre les rep iguals. Les iguals es van guardant - les que no es repeteixen sempre no es guarden (perquè el cervell té molta activitat, i no ens interessa la que no estigui relacionada amb la prova).

- Això, al llarg de molta estona, genera unes curves. A nosaltres ens interessen les de curta latència (ràpides). Sabem cada ona on es genera: la 1ª a l'òrgan de corti, la 2ª al nervi auditiu, la 3ª als nuclis coclears, etc.

- En una lesió coclear, com que sabem com ha de ser la curva i els temps que hi ha de normalitat entre les diferents ones, hi ha una corva molt alterada des del principi, si la primera corva és normal i a partir de la segona es separen podria ser un neurinoma, etc.

- Fins ara les audiometries eren per saber quan hi sent una persona i per determinar el tipus de hipoacúsia de la que es tractava. Però no és el mateix sentir que entendre, i és diferent també escoltar.

• Sentir ! Procés passiu purament fisiològic. Acte involuntàri.

• Escoltar ! Té un element de voluntat, el voler “prestar” atenció.

• Entendre ! Procés voluntàri, però ja és comprendre el significat del missatge, ja

hi ha procés psicològic i també hi té a veure el nivell cultural.

- Amb les audiometries estem medint dins el camp de sentir i escoltar. Ara, per entendre també fa falta sentir. Hi ha una prova que medeix la capacitat per entendre, no si som capaços de no entendre el significat profund de la paraula, però sí la composició de la paraula.

- Amb audiometries tonals en certa mesura podem suposar què tal entendrà aquella persona, perquè les freqüències conversacionals (les de la veu - 500 - 3K Hz) si un les té en bon estat suposarem que serà capaç d'entendre la paraula. Per tant amb les tonals només ens podem orientar.

LOGOAUDIOMETRIA o AUDIOMETRIA VERBAL

- Prova que ens permet mesurar la capacitat per entendre la paraula i a quina intensitat l'entenem bé.

- Amb la tonal els estímuls eren tons purs. Eren una mica falses, ja que no hi ha tons purs, només els podem generar amb algun aparell.

- Amb la verbal l'estímul son fonemes.

• Fonemes ! serien la unitat bàsiqua de la que es forma la nostra llengua.

- Per tant, farem servir monosíl·labs amb significat. Abans es feien servir logotonos, monosíl·labs sense significat, però ara no.

- Es fan servir sobretot espondaicas, un tipus de paraules bisil·labes que estàn fonèticament equilibrades. També s'utilitzen paraules de vàries síl·labes o frases senceres.

- Però perquè s'entenguin han de complir certes condicións:

• El pacient ha de conèixer el significat, que sigui una paraula de ús quotidià.

• Que fonèticament es diferenciin.

• Que representin la proporcionalitat de les multiples síl·labes que hi ha en la llengua quotidiana.

• Que siguin paraules relativament simples de sentir.

* Els lingüístes fan les llistes de paraules.

- Com es realitza:

- El pacient està a la cabina amb uns auriculars posats. Se li explica que sentirà conjunts de paraules i que ha de repetir aquestes paraules tal i com les sent. Hem de comptar quantes pronuncia correctament.

- Hi ha diferents conceptes que hem d'entendre. Lo primer que es busca és l'umbral de detectivitat - li demanem que ens digui quan comença a detectar els primers sons verbals. Hauría de coincidir amb l'umbral auditiu de la tonal, potser una mica més amunt.

- Umbral de la paraula - intensitat en la que ens repeteix correctament la primera paraula.

- Umbral d'inteligibilitat - aquest depèn de la capacitat per entendre. És el punt, o la intensitat, en la que el pacient ens repeteix correctament el 50% de les paraules que sent.

- A vegades queden fonemes emmascarats pel so de fons, i queda tapat part del missatge. Però en funció del context, el cervell fa la seqüència mental i ho afegeix el que falta. Però si falten més del 50% d'aquests el cervell no pot.

- Nivell de discriminació màxim - intensitat en la que ens repeteix el 100% de les paraules.

* Procediment:

- Primer fem una audiometria tonal i mirem a quin nivell té l'umbral. A partir d'aquest li començarem a passar una llista de 10 paraules, que possiblement ni tan sols sentirà.

- Augmentem 5 o 10 dB, passem una altre llista, i possiblement començi a entendre algunes paraules. Anem anotant les que diu correctament, quan superi l'umbral d'inteligibilitat també ho anotem, i quan entengui el 100% de les paraules ja haurem arribar al nivell de discriminació màxim.

- Com es representa:

- En la línia de les ordenades hi ha el % i a l'altre la intensitat en dB.

- La corva d'inteligibilitat d'una persona normal, que començaria a 0 dB - 0%, als 10 dB un 50%, i el 100% als 20 dB més o menys.

- En una hipoacúsia de transmissió ho entén tot, però a més intensitat. Per tant, la curva queda paral·lela a la normal però desplaçada a la dreta.

- Que quedi la línia vertical i que arribi al 100% vol dir que ho entendrà tot sempre que se li digui a més intensitat.

- Lesions de tipus coclear ! la corva és capaç d'arribar al 100%, però hem d'augmentar molt més la intensitat i s'inclina cap a la dreta- això una perceptiva lleu.

- Perceptives més severes amb danys coclears ! la corva va pujant, fins que a un nivell arriba a un màxim, no pot passar d'allà - és una corva en altiplà (en castellè “curva en meseta”).

- Amb reclutament i lesió més gran de la coclea ! més o menys millora, però quan arriba al 50% es queda allà, i fins i tot pot disminuir si augmentem més.

* Aquesta és la prova per excelència de l'audioprotesista, perquè li permèt saber realment quins guanys tindrà aquella persona amb un audífon.