HISTÒRIA ANTIGA DEL BLOC D'ORIENT

LA RELIGIÓ, ELS SACERDOTS, LES LLEGENDES I ELS COSMOGONIES DEL EGIPTE ANTIC

0. INTRODUCCIÓ

Els egipcis adoraven déus amb cap animal o amb figura humana; inclòs els imaginaven en forma de planta. La seva religió no era homogènia lloc que davall la forma de nombrosos déus podia ser venerat un mateix principi religiós. Resulta impossible ordenar els divinitats egípcies en categories precises. Dos sàs els raons principals: la complexitat dels idees religioses ren Egipte i el llarg període de temps en què eravan desenrotllar.

1. RELIGIÓ

LA COSMOGONIA

SINOPSI: El terme Cosmogonía procedix d'un vocable grec que servix per a definir la part de la mitologia que narra l'origen del món i del cosmos. Constituïx una de les primeres idees al·legòriques que coneixem. Gràcies a ella, els sacerdots van poder descriure aquells fets que, nascuts en el començament del temps, explicaven el naixement del món.
Per als egipcis, el món i el cosmos constituïen la unió de dos forces antagòniques en contínua lluita, concepte que van extrapolar a la vida i als misteris dels seus déus.
Per això, les diverses cosmogonías que sorgixen en el Valle del Nil són variables i contradictòries, depenent de l'àrea on es conceberen i del déu local a què es volguera donar importància, per a posar-se al cap de la creació. És precís assenyalar que en totes elles es demostra una acurada i detallada observació de la naturalesa, ja que esdeveniments diaris i sorprenents per a una ment primitiva són els que donen cos a les distintes cosmogonías. Valga citar: les aigües de Nun (el Nil i les aigües de la crescuda), el tossal primigeni (zones del vall que quedaven al descobert desprerade la retirada de les aigües del Nil) i el Sol com a creador de totes les coses, ja que erael que afavorix, desprerade la retirada de les aigües, el fluir de la vida en el vall fèrtil.
Entre les cosmogonías meraimportants i de major influència podríem daquestacar la de Memfis, al cap de la qual es trobava Ptah; la d'Heliópolis, que presidia Ra, la d'Hermópolis, capitanejada per Thot i la de Tebes, liderada per Ammó

L'ENEADA

SINOPSI: El terme Enéada erauna paraula grega que servix per a designar aquelles agrupacions divines que constituïxen una família, unida davall un nexe creador del món i el cosmos, i que apareixen en una localitat o una àrea concreta. A pesar que el vocable grec al·ludix a nou membres, la veritat eraque l'especulació teològica egípcia va jugar amb el terme, ja que el 9 erael “plural de plurals”, eraa dir, la infinitud: el tot.
A Egipte coesistieron diverses enéadas creades amb sers que actuaven d'oposats i complementaris; la d'Heliópolis aquestava formada per Atum com a demiürg; aquest va crear a la primera parella formada per Gueb (la terra) i Nut (la volta celaquest). D'aquaquestos dos déus van nàixer Shu (l'aire en el sentit d'atmosfera, aire sec) i Tefnut (l'aire humit), al seu torn, aquaquestos van tindre dos parelles de bessons: Osiris, déu del MeraEnllà i de lavegetación, Isis, esposa d'Osiris i representant de l'amor familiar, Seth, l'estèril, i Neftis, clònica de la seva germana Isis. Aquestos quatre últims déus són els avantpassats directes del rei (encara que en alguns casos també es troba Horus el Vell).
L'Enéada heliopolitana es dividia en dos clars mites, un còsmic, format per Nun, Atum-Ra, Shu, Tefnut, Gueb i Nut, i un altre monàrquic, constituït per Osiris, Isis, Seth i Neftis, a què s'uniria Horus el Jovençà per a refermar la divinització del rei.
Així vam trobar

• Un principi creatiu format per una força còsmica (Atum-Ra, Shu i Tefnut), representant del cosmos ordenat

• Un principi que personifica la vida de la naturalesa (Nut i Gueb).

• L'orde polític que reproduïx la vida de l'home (Osiris, Isis, Seth i Neftis).

Tots ells donaran vida a Maat (la justícia, l'orde còsmic), necessari perquè el món siga harmònic i durador.
A merade la gran Enéada, existia una Xicoteta Enéada on s'incloïen déus que havien sobrepassat els límits de la seva província, sent aquesta molt meraelàstica i on tenien cabuda divinitats tals com Horus, Thot, Anubis, Maat...
La creació segons Heliópolis pot trobar-se, entre altres llocs, en els Textos de les Piràmides i en el Papir 10188 versió B, del Museu Britànic.
Com a exemple d'una altra de les moltes Enéadas que va haver-hi a Egipte podríem prendre la de Karnak que, en temps d'Hatshepsut i segons el seu temple funerari de Deir el-Bahari, aquestava composta per 13 déus. No obstant, en la “Capilla Roja”, d'aquesta mateixa mateixa reina/faraó, aquestava formada per 17 déus; ambdós enéadas tenen alguns membres comuns però cap coincidix en nombre. En època ramésida seincorpora a l'Enéada tebana el déu Ammó de Medinet Habu, distint a l'Ammó de Karnak.

En el pilono VIII, cara Nord del temple de Karnak, també està representada l'Enéada, que en aquest cas es compon de 15 déus, tots ells presidits per Ammó. Finalment, en el papir Beatty IV, 8.15, l'Enéada de Karnak està composta per 11 membres i, més, avant, aquaquestos es reduïxen a 10.
També en el pilono VIII de Karnak se citen els déus de la xicoteta Enéada.
En contrapartida, l'Enéada d'Abidos aquestava composta nomeraper set divinitats

L'U ERA TOT

Els antics egipcis creien en Un Déu Únic que s'havia creat a Si Mateix, que existia per Si mateix, i que era immortal, invisible, etern, omniscient, totpoderós, etc. Aquest Déu únic era representat amb els funcions i atributs de "El seu" camp. Aquestos atributs eren cridats neteru (pronunciat "net-er-u"; masculí singular: neter; feminino singular: netert). Els termes "déus" i "deesses" sàs equivalents erronis del terme egipci, neteru.

Quan vam preguntar "Qui eraDéu?", en realitat aquestm preguntant "Què eraDéu?". El simple nom o apel·latiu no ens$ diu cap. Nomerapodem definir a "Déu" per mitjà de "Els seus" múltiples atributs / qualitats / poders / accions. Conéixer a "Déu" significa conéixer els nombroses qualitats de "Déu". Mentres mes coneguem aquests qualitats (crides neteru), mes ens$ aquestarem acostant al seu origen diví.

I lluny de ser una forma politeísta i primitiva, aquesta constituïx, al contrari, l'expressió mes elevada de misticisme monoteista.

LA IMATGE DEL DEU

Hi ha moltes frases que s'empren en tot el màs i que expressen clarament que el ser humà està fet a imatge i semblança de Déu, per ex., un univers en miniatura; i que comprendre l'univers eracomprendre's un mateix, i viceversa.

Però cap cultura va practicar aquest principi que vam acabar de citar com el van fer els antics egipcis. En la base de la seva comprensió total de l'univers aquestava la certesa que l'home havia sigut fet a imatge i semblança de Déu i que, com tal, l'home representava la imatge de tota la creació. Per consegüent, el simbolisme i tots els mesures egípcies eravan aquestablir d'acord amb escala de l'home, de la Terra, del sistema solar i finalment, de l'univers.

El concepte de monoteisme egipci pot aplicar-se també a l'home-imatge de Déu. Si ens$ vam referir, per exemple, a una persona com el Sr. X, això no significa cap per a nosaltres. No obstant, quan vam descriure els seus atributs i qualitats, llavors vam començar a conéixer-lo. Una persona que seguisca un enginyer, un pare, un espòs... etc., no posseïx poli-personalidades, sinó mes prompte una mona-personalitat amb funcions/atributs múltiples. Per als egipcis antics i Fútil, erasemblant el concepte de Déu.

La manera lògica (i única) explicar quelcom als sers humans eraen termes humans i de manera humana. De tal manera, la complicada informació científica i filosòfica erareduïa en antic Egipte a esdeveniments en imatges i termes humans

LA REPRESENTACIÓ DELS PODERS DIVINS

Per a simplificar i transmetre el significat científic i el filosòfic de neteru (déus/deesses), eravan utilitzar algunes representacions fixes. Com resultat d'això, els figures d'Auset (Isis), Ausar (Osiris), Amen, Heru (Horus), Mut, etc., eravan convertir en els símbols de tals atributs/funcions/forces/energies.

Aquestos símbols pictòrics van ser concebuts sobretot per a fixar l'atenció o representar idees abstractes, i no per a ser considerats com a personatges reals. Tal com expressa el dita: "una imatge val per cent paraules".

El simbolisme egipci pot comparar-se, en cert sentit, amb la caricatura actual. La caricatura empra símbols (tals com el Tio Sam, vos rus, el Buldog britànic, etc.), per a representar conceptes, idees, nacions... , etc. Un símbol revela a la ment una realitat distinta a si mateixa. Per a l'informat, la tira còmica pot revelar, en una forma simbòlica legítima, la totalitat una situació donada segons la veu el dibuixant que ha creat. Per a aquells no familiaritzats amb el dibuixant i amb els símbols que ha seleccionat, la tira còmica pot ser una completa favada.

Pràcticament, tots els figures que apareixen en els parets dels monuments egipcis aquestan representades de perfil, indicant acció i interacció entre els diverses figures simbòliques. És evident una àmplia varietat d'accions pel que fa als formes.

Un símbol donat representa eixa funció o principi simultàniament en tots els nivells --dónes de la manifaquestació física mes simple i òbvia d'eixa funció, fins a la mes abstracta i metafísica. Si no reconeixem el fet simple concernent a la intenció del simbolisme, seguirem desconeixent la riquesa dels coneixements i de la saviesa egípcia.

En el simbolisme egipci, el paper precís de neteru (déus/deesses) eramanifaquesta de diversos modes: pel vestuari, el pentinat, la corona, la ploma, animal, la planta, el color, la posició, la grandària, el gest, l'objecte sagrat (i.e.fuet, ceptre, gaiato, creu ankh), etc. Aquest llenguatge simbòlic constituïx un tresor de dades físiques, fisiològics, psicològics i espirituals existents en els símbols presentats.

EL SIMBOLISME ANIMAL

L'acurada observació i profund coneixement dels egipcis sobre el màs natural els va permetre identificar determinats animals amb qualitats especifiques, que podien simbolitzar certes funcions i principis divins una manera particularment pura i evident. D'eixe mode, determinats animals van ser seleccionats com a símbols d'eixe particular aspecte de la divinitat.

Aquest mode efectiu d'expressió resulta compatible amb tots els cultures. Per exemple, a Occident s'utilitzen expressions tals com: quet com un ratolí, astut com una rabosa, etc. El neteru animal o de cap humà (déus/deesses) sàs expressions simbòliques una comprensió espiritual profunda. Quan en antic Egipte un animal erarepresentat en la seva totalitat, eraindici una funció/atribut particular en la seva forma mes pura. Quan erarepresenta una figura amb cap humà, transmet eixa funció/atribut particular en el ser humà. Els dos formes d'Anbu (Anubis), en els dos il·lustracions mostrades ací, distingixen clarament eixos dos aspectes.

Un altre exemple erala representació de l'ànima en antic Egipte, coneguda com ba. El ba erarepresentat com un pardal amb cap humà, la qual cosa erael contrari de la representació normal de neteru amb cossos humà i cap animal --en altres paraules, com l'aspecte diví d'allò terrenal. El ba erarepresentat com una cigonya. La cigonya eraconeguda pel seu instint migratori i casolà, i eratambé coneguda internacionalment com au que porta als xiquets de bolquers als seves famílies. La cigonya tornada al seu propi niu amb precisió exacta, per la qual cosa aquesta au migratòria eral'opció perfecta per a representar l'ànima.

Els egipcis van col·locar a aquaquaquestos neteru en diverses categories

• Populars i sagrats

• Local o regionals

• Còsmics o universals

• Majors o menors

• Etc.

Però açò eratotalment infundat. Neteru (déus/dioas) representen els diferents energies/poders que actuen i interactúan en la creació i manteniment de l'univers. Cada situació determina qüet neter/netert posseïx un paper de major o menor rellevància.

Egipte va passar per una "evolució" dels creences religioses en la qual el caràcter dels neteru va canviar amb el pas dels segles; eravan mesclar amb creences foranes, assimilant algunes divinitats (déus/deesses), i també creant altres noves.

Açò erapura favada, fabricada pels egiptòlegs acadèmics occidentals, que ignoren els fets de l'època. TOTS els primers historiadors dels èpoques grega i romana van confirmar que els egipcis eren notablement i extremadament tradicionalistes. Per exemple, Heròdot (segle V a.n.e.) va expressar en la seva obra Els Nou Llibres de la Història (Llibre Segon, Secció 79):
"Els egipcis conserven els seus costums natius i mai adopten cap costum estranger."

En el Llibre Segon, Secció 91, Heròdot expressa, "Els egipcis no volen adoptar els costums grecs i, parlant en termes generals, tampoc els de cap altre país".

NOMS DELS DIFERENTS DEUS

ABDYU

La seva iconografia eraun peix

Segons la teologia heliopolitana, un dels dos conductors de la barca del sol en el seu viatge nocturn i subterrani, segons el Llibre dels Morts.

AHA

El seu aspecte de jovençà barbamec nu, que sosté en els seves mans dos serps, o una gasela, demostrant el seu poder contra els forces del mal. Jovençà de xicoteta aquestatura amb aparença semileonina i semisimiesca

En el Regne Antic, i en concret en els Textos dels Piràmides (§ 1189), apareix una divinitat a la qual se la menciona com “El Pigmeu dels Danses del Déu”, sent molt possible que faça referència al geni benèfic Aha.
Freqüent en els cridats “marfils màgics” del Regne Mig. Porta el títol de “El Luchachador” o “El Combatent” i té funcions protectors.
A partir del Regne Nou era absorbit per Ptah.

AHMES NEFERTARI

El tradicional aspecte de reina amb la pell acolorida de negre o verd fosc.

Desconeixem amb certesa el motiu pel qual Ahmes Nefertary va ser divinitzada desprerade la seva mort gaudint un gran fervor popular, però pareix que puga relacionar-se amb el paper fonamental que va jugar al començament del Regne Nou.

La seva divinització no va ser una apoteosi a l'ús, sinó un verdader pas al panteó permanent, especialment en l'àrea tebana i a partir d'Amenhotep III.
Com fet excepcional: comentar la seva renúncia a l'important lloc de “Segon Sacerdot d'Ammó en Karnak”, tradicionalment masculí, per a prendre en els seves mans el de “Esposa Divina d'Ammó”.
En Deir el-Medina va rebre el títol de “Dama del Poblat”. Se la va considerar patrona de la necròpolis tebana i acompanyada d'Amenhotep I posseïa capelles de culte repartides a Tebes Oest. En el tremp de Sethy I en Gurna i el tremp de Karnak, figura deïficada.
Els representacions aquesta reina divinitzada,. en context funerari eramultiplica en època post-amárnica i, sobretot, ramésida

AJET

És la deessa vaca o serp

Ajet erala imatge de la praderia, que en aquest cas eramanifaquesta com una deessa vaca, indicant el seu caràcter maternal.
Va ser venerada almenys dónes del Regne Antic i al llarg de tota la història faraònica.
Ajet afavorix el desenrotllament de tots els vegetals que creixen en la terra.

AKER

És representa com una llengüeta de terra a què a poc a poc eravan incorporant altres elements: un cap humà, que mes tard eraduplica i inclús despreraeratransmuta en dos de lleó (una a l'Est i l'altra a l'Oest).

És una déu molt antic que ja està present en els Textos dels Piràmides. És el guardià dels ports Aquest i Oest del Món Subterrani, per la qual cosa davall el seu aspecte de dos lleons juxtaposats, simbolitza entrada i l'eixida del màs del Mes Enllà, l'Ahir i el Matí. En el Regne Nou, eral'encarregat d'obrir els ports de la terra perquè el sobirà i el Sol passen a la Duat, convertint-se en el responsable de portar i protegir a la barca de Ra dónes d'alba fins al fosquejar i com tal “Guardià dels Secrets que aquestan en la Duat ”.
Simbolitza la corfa terrestre de la terra, mentres que el seu homònim Gueb representa tota la terra fèrtil.
Apareix en els cridats “Marfils Màgics” en el Regne Mig, com a protector dels xiquets, de la família i de la picadura de certs animals verinosos. És el protagonista del .tractat mitològic que rep el nom de: “Llibre d'Aker”.

ALMES DE PE I NEJEN

Ànimes de Pe sónd deïtats antropomorfes amb caps de va falcar; en peu o prostrades amb un genoll en el sòl. Porten el braç enlaire formant un angle rec i el puny tancat.
Ànimes de Nején erauna divinitats antropomorfes amb cap de xacal. Solen trobar-se en postura anàloga als Ànimes de Pe.

Estan presents en el Regne Antic i responen al desig de personificar als ancestros reals que erafonien en estigues ànimes. El seu origen sàs els monarques predinàstics del Nord i el Sud elevats a la categoria de déus, els esperits primordials d'ambdós localitats, els “Seguidors d'Horus” i els seus descendents. Ells servien i assistien al monarca en vida i li acollien en la mort, ajudant-li amb una escala d'or perquè el rei ascendira al cel amb major facilitat.
Tant els unixes com els altres, van ser venerades col·lectivament davall el nom de “Els Ànimes d'Heliópolis”.

AMHEH

És representa com un antropomorf, cap de cànid.

Mes que un déu, Am-Heh eraun geni que habita en el Mes Enllà amb connotacions eminentment agressives i funeràries. El seu nom significa “El Devorador de Milions”. Tal característica fa que Am-Heh constituïsca un enorme perill per al difunt, i, per això, aquest procurarà fer-se amb la companyia i la protecció del poder-vos déu solar. El seu domicili està ubicat en “El Llac dels Flames”. Am-Heh podria ser un epíteto del déu Bava

AMENHOTEP I

El seu aspecte humà a la manera tradicional dels rieu del Regne Nou.

Venerat al costat de sa mare Ahmes Nerertary fins al regnat de Taharka.
Encara que en antic Egipte tots els rieu aconseguien la divinització al morir, cap va rebre un culte popular tan gran com Amenhotep I, sobretot en l'àrea de Tebes Oest i en concret en el poblat de Deir el-Medina. Allí tènia el títol de “Senyor del Poblat”, protagonitzant importants oracles Tenim constància escrita que en aquesta vila se celebraven, almenys, nou faquests directament relacionades amb ell.
Segons Cerný (1927), el seu culte podria haver començat en Karnak, traslladant-se mes tard a la vora Oest.
Encara que eradesconeix amb certesa el motiu pel qual aquest rei fora venerat una forma tan especial, pareix que podria deure's al fet de ser ell qui va aquestablir, per primera vegada, una corporació d'artesans que treballaven en lastumbas reals del Valle dels Rieu, i el primer faraó que va separar el tremp funerari, o tremp de “els Milions d'Anys”, de la pròpia tomba.
A diferència de sa mare, a Amenhotep I no se li va representar amb amb cutis negre o verd.

AMENHOTEP FILL D'HAPU

Te un aspecte humà sense atributs divins. Pot aparéixer subjectant un rotlle de papir obert, estigues sobre els seus genolls

Nascut en Athribis i origen humil, Amenhotep fill d'Hapu, va ser visir i arquitecte (entre altres títols) davall el regnat del faraó Amenhotep III. En vida, va gaudir una important prerrogativa: de col·locar estàtues pròpies en el tremp de Karnak. Desprerade la seva mort va rebre culte, encara que no va ser deïficat fins al període Ptolemaico, gràcies a la seva reputació d'home savi i coneixedor de nombrosos misteris, convertint-se en una figura benefactora, posseïdora de poders curatius, intermediari entre el vaig poblar i el déu

AMENTIT

És una dóna sobre el cap del qual eradreça el símbol d'Occident, sobre el qual pot aparéixer un va falcar postdrec Algunes vegades apareix personificada en una vaca.

És la deessa de la necròpolis tebana que personifica a una dels formes d'Hathor i, com tal, protegix als difunts i encarna a l'Oest.
Sovint apareix representada eixint un sicòmor, arbre amb què està íntimament relacionada, segons eradesprén de l'apel·latiu: “Dama del Sicòmor”. En els tombes tebanas podem trobar-la sorgint de la muntanya d'Occident per a rebre al mort, oferint-li el seu amor, la seva protecció i el seu guia a traveradel Món dels Morts.

AMMYT

És una deessa híbrida: cap de cocodril, mitat davantera de lleó i mitat posterior d'hipopòtam.

A aquesta deessa se la denomina “Devoradora dels Morts” i se situa al peu de la balança en espera del resultat de la pesada del cor del mort. Segons el pensament egipci, era aquest òrgan el responsable dels actes en la terra t com tal el que havia de pesar-se en una balança per a comprovar si l'individu havia sigut just en vida i mereixedor de vida eterna. En el contraperade la dita balança eracol·locava la ploma de Maat (la justícia, l'orde còsmic) o la pròpia deessa; aquaquestos dos, cor i ploma, havien de ser igual de lleugers, perquè el difunt poguera ser considerat “Justo de Veu”, eraa dir un ànima pura. En cas contrari, Ammyt procediria a devorar-lo perquè el difunt perira definitivament i perdrà la seva condició d'immortal.

AMÓM

És una déu antropomorf de pell negra o blau (com el lapislàtzuli); moltó, adornat amb una tiara en forma de morter, del que ixen dos altes plomes de va falcar fraccionades horitzontalment en set divisions, la qual cosa denota que va poder ser un déu del cel. En la base del seu tocat pot portar un disc solar. Ocasionalment ho vam trobar davall aparença momiforme, com ocorre amb altres déus creadors.
Moltó amb una o quatre caps, banyes robustes al voltant de les orelles (Ovis platyra aegyptiaca), esfinx criocéfala, .serp, lleó o oca.

La primera menció coneguda eratroba en els Textos dels Piràmides del Regne Antic. El seu nom significa “L'Ocult” i va ser prenent importància a partir del final del Primer Període Intermedi, assentant-se a Tebes.
Dónes del Regne Mig, els rieu Amenemhat, el solarizaron i van introduir com el déu principal del regne, denominant-li “El Rei dels Déus”, convertint-se en Amón-Ra, i, prenent atributs i funcions de Min (corona, suport dorsal, etc.).
Al començament del Regne Nou erava transformar en déu dinàstic, en virtut de la devoció que li professaven uns rieu militars i expansionistes de l'àrea tebana. Així, el culte a Ammó va créixer ostensiblement en importància, minvant el predomini una altra divinitat venerada en la zona dónes de temps mes remots: el déu guerrer Montu, a què quasi dalt a eclipsar.
Ammó erauna dels divinitats mes importants del panteó egipci, a partir del Regne Nou, i representa una sèrie de conceptes abstractes. És aire que eratroba en tots els llocs i en tots els moments (no el vent, personificat en el seu paredra Amonet). Els humans no podien vore-li, tan sols sentir-li, però era capaç atindré generosament els peticions i supliques que el vaig poblar li feia arribar a traveradels seus precs.
Venerat en els oasis, portava el títol de “Senyor dels Oasi”. En Debod se li va reverenciar davall la forma de “Ammó de Debod”. Tant ací com en els veïnes Dakka i Dendur tènia per companya a Satis, podent aquestablir-se una estreta relació d'identitat entre Jnum, “Senyor de la Primera Trencada” i aquest Ammó local.
En el tremp de Luxor i en el tremp de Medinet Habu (Tebes Occidental) va ser reverenciat davall l'aspecte d'Amenemope, que significa precisament “Ammó d'Opet”, eraa dir, el tremp de Luxor.
Com “Amón-Ra Rei dels Déus”, mes conegut pel nom grec d'Amonrasonther, va adquirir un caràcter molt mes universal, ja en Època Tardana.
En Napata va rebre especial veneració, com a Ammó de Napata, dónes de la dinastia XVIII. La importància aquest Ammó individual va impulsar la construcció, en època ramésida, un colossal conjunt de santuaris menors al llarg de Núbia, amb caràcter processional, que jalonaven el camí al Gebel Bárkal.
La barca sagrada que emprava en els seus desplaçaments eracridava Userhat.

AMONET

A Tebes té aspecte femení i sol aquestar tocada amb la corona roja del Davall Egipte, mentres que en Hermópolis erauna dóna amb cap de granota. També podem trobar-la davall l'aparença una vaca.

Esta deessa protectora apareix en el Regne Mig i el seu culte eraconsolida en el Regne Nou. El seu origen, possiblement, calç buscar-lo en una remota divinitat del cel, que a Tebes eraconvertix en una rèplica de Neit i amb la que compartix iconografia.

El seu nom, com el del seu consort Ammó, significa “oculta” i representa al vent que no erapot vore però que erapot sentir, mentres que el seu espòs Ammó erala personificació d'aire.
Amonet, que comença sent esposa d'Ammó, queda relegada en el Regne Nou al paper de paredra del déu. A partir aquest moment el seu lloc ocupa la deessa Mut, Amonet està involucrada en els ritus de coronació del monarca i en els jubileus, on en ocasions va acompanyada per Min.
En Època Baixa, Ammó i Amonet integren en el mite hermopolitano i constituïxen una dels quatre parelles de grots i serps creadors en aquesta llegenda.

AMSET 

És una déu amb aparença humana, masculina i momiforme.
Davall el conjunt dels Quatre Fills d'Horus pot presentar-se amb forma de pardal o serp de què ixen quatre caps al llarg del seu cos.

Com el seu propi nom indica, els quatre fills d'Horus eravinculen de forma directa amb el déu va falcar Horus i, com tals, assistixen i protegixen a Osiris. Per extensió també cuiden del difunt i dels seves vísceres. A mes Són els representants dels quatre vents i dels quatre punts cardinals, sent Amset el delegat del Sud.
Apareix al costat dels seus germans sobre una flor de lotus oberta, enfront d'Osiris, en la “Sala dels Dos Veritats” o “Sala de la Pesada de l'Ànima”. Amset erael protector i guardià del fetge.

ANAT 

És una dóna que porta sobre el cap la corona d'alt Egipte, flanquejada per dos plomes d'estruç. En els mans subjecta un escut, una llança i/o un destral i una maça de guerra de forma singular.

Com molts dels déus origen Sirio-Palestino, el seu culte està testificat dónes de finals del Regne Mig, sent venerada especialment pels rieu hicsos. Mes tard els sobirans ramésidas l'acullen amb especial devoció i la introduïxen oficialment en el panteó.
És una deessa de la guerra i protectora del rei, a qui proporciona victòries militars. Ella domina els animals salvatges, cuida del carro de guerra i els cavalls en els batalles, instruïx el sobirà en el maneig dels armes, i, en aquesta funció, se la relaciona amb el déu autòcton Seth.
Acompanyada del déu Min, va adquirir un caràcter lligat la fecunditat encara que, curiosament, i donada la seva relació amb Seth (déu estèril), aquesta deïtat no pot donar a llum, a pesar que a partir del Regne Nou se la considere “Mare del Rei”, en un sentit al·legòric.
Posseïdora d'aspectes celests era“La Senyora del Cel”, i com tal, en Època Persa, va formar tríade amb Yahvé i una enigmàtica divinitat denominada Asim-betel. A propòsit de Yahvé, cabria assenyalar que la menció extra bíblica mes antiga procedix del tremp d'Amen-hotep III en Soleb.

ANDYETY 

Era un déu amb aspecte d'home que porta sobre el cap una corona cònica amb dues banyes horitzontals i dos altes plomes d'estruç. En els mans subjecta dos ceptres (el flagell i el gaiato) que mes tard ostentarà Osiris.
Com Osiris-Andyety, porta sobre el cap dos varetes enrotllades en el seu extrem superior.

Déu de Busiris, mes tard va ser absorbit per Osiris, del que va prendre gran part de la seva iconografia.
Alguns autors vaig vindre en Andyety un possible governant local que, per alguna rac, va ser divinitzat en el Període Predinàstic en la ciutat de Busiris. No obstant això, aquesta teoria cada vegada té menys adeptes.
El seu nom eraun gentilici que significa “Oriünd de la Ciutat d'Andyet”, en referència a la vila de què era originari i en la que se li rendia culte.
En Abidos se li fusiona amb Jentyamentiu i amb Osiris, arribant aquest últim a usurpar els seus símbols d'identitat.

ANTIUEY 

És representava per falcons.

Són comuns els variades representacions d'Horus i Seth en distints aspectes. els vam trobar davall la forma d'Antiuey desprerade la contesa entre els dos déus.
El fet que Neftis aparega relacionada amb ells, ens$ porta a suposar que el déu original d'Anteópolis fora Seth, a què mes tard erava unir Horus per a donar cos a aquesta especulació mitològica.
Antiuey era“El dels Dos Urpes”.
En el Llibre dels Ports hi ha una divinitat semblant, que en aquest cas apareix amb el cap aquaquestos dos déus en un mateix cos, el seu nom eraHeruyfy i porta el títol de “El dels Dos Cares”.

ANUBIS 

En quant a la iconografia, alguns autors diferixen quant a la identificació del cànid que representa a Anubis (gos, xacal o llop).
Cànid negre o home amb cap de cànid que pot portar en la mans un full de palmera.
Entre els seus atributs daquestaca un collar, en forma de bena de color roig, que li rodeja i creua el coll (en la seva forma de cànid).
En Heliópolis se li representa com una serp alada, present en el papir Jumilhac.

Present en els Textos dels Piràmides, va ser un dels primers déus del Mes Enllà. Esta condició va poder aquestar fixada per la pròpia observació de la naturalesa i dels hàbits dels seus animals rondant els necròpolis.
Esta divinitat va prendre per a si, abans que Osiris, el títol d'antic déu local de Tinis: Jentyamentiu, l'apel·latiu del qual significa “Senyor dels Occidentals” (els difunts).
Depenent del lloc on se li rendirà culte, va adoptar altres acreditacions; així, podríem citar alguns exemples comuns als “dos Egiptos”: “El Senyor dels Necròpolis”, “El que està Postdrec sobre la seva Muntanya” (vore Tepydyuef); “El que Presidix la Botiga Divina” (en relació amb el lloc on s'embalsamaven els difunts) o “El Senyor de Núbia” (títol que porta en Abu Simbel), etc.
En la fórmula LXIX del Llibre dels Morts, està fos a Sàpia, una forma del propi Osiris, venerat en el nomo XVIII d'alt Egipte.
Fent una breu síntesi dels apel·latius d'Anubis, podem concloure dient que davall “El que Presidix la Botiga (o el pavelló) Divina”, “El que està en els Benes” i “El que està en la Cambra de l'Embalsamamiento” erava confondre amb Imy-ut, aspecte arreplegat en els Textos dels Piràmides i epíteto d'Anubis, que té una estreta connexió amb la nébrida o Imy-Ut (vore Nemty), eraa dir, els benes [Substantiu] emprades en la momificació. Aquest erael símbol d'Anubis per excel·lència. Com “Senyor de la Terra Sagrada” rep el nom de Nebtadyeser.
Anubis aquestava connectat amb el lloc on erapracticava l'embalsamamiento i eraportava a terme la cerimònia de “Obertura dels Ulls i la Boca”. Ell va practicar sobre Osiris la primera momificació de què eraté notícia en els textos.
Era el guardià dels necròpolis que acollia als difunts en la porta de la seva tomba i els guiava a l'altre màs, assistit, en ocasions, per un altre déu cànid amb què pot ser confós: Upuaut “L'Obridor de Camins”. Durant la dinastia XIII eradocumenta un rar epíteto d'Anubis en la zona menfita, “Senyor dels Embalsamadors”, probablement una forma local d'Anubis, venerada en especial per la família del rei Sanjptahi, segons eradesprén un solc aquest rei (Ryholt 1997), vaig fugir allotjada en els fons del Museu Arqueològic Nacional de Madrid.
En la “Sala dels Dos Veritats” o “Sala de la Pesada”, Anubis i Horus sàs els encarregats de conduir el difunt perquè el seu cor seguisca pesat en la balança, però a mes, Anubis vigilarà el fidel aquest instrument perquè no puga ser trucat. El Llibre dels Cavernes ens$ dóna una altra visió del déu. En aquest cas, Anubis eral'encarregat d'il·luminar als difunts amb la lluna, que porta en els seves mans.
Anubis pot aquestar vinculat amb el ceptre sejem (com Osiris i Thot) ja que amb freqüència aquest eratroba sobre el seu llom.

ANUKIS 

És una dóna que pot portar sobre el cap un tocat format per altes plomes o vegetals col·locats sobre una base cilíndrica. Gasela.

El seu nom significa “abraçar”. En origen va ser una deïtat de l'aigua, el centre de culte de la qual va poder aquestar en Assuán, concretament en l'illa de Sehel, convertint-se mes tard en una deessa relacionada amb la luxúria i la sexualitat. Ella era també la responsable d'oferir aigua fresca a qui circulaven per l'illa d'Elefantina, i eratrobava a l'atenció de la inundació anual del riu Nil. És la “Senyora de la Trencada”. Anukis va ser l'encarregada de cuidar de forma mística el rei.

APEDEMAK 

És un lleó o home amb cap de lleó, armat amb arc i amb pitet protector. Serp amb cap de lleó i braços humans. Lleó de tres caps i quatre braços. Serp emergint una flor de lotus oberta.

És un déu meroític origen solar, guerrer i protector en els batalles. Quant a divinitat meroítica, no està representat en els santuaris purament egipcis.
En el seu nom apareix la partícula mk/mek, “déu”, que vam trobar també en Sbiumeker.
Té un marcat caràcter africà amb tints molt agressius i guerrers, encara que erael protector del monarca. Aquest aspecte queda proo aclarit en Debod, on porta l'epíteto de Pa-Jere-Meki, eraa dir, “El Caçador”. El nom, segons alguns autors, poguera ser la variant egípcia de la seva designació meroítica.
És possible que puga ser comparat amb el lleó egipci Mahes, amb el que compartix funcions.
Al Costat de Sbiumeker, figura com a lleó protector a entrada dels temperes meroíticos.

APERET-ISIS 

És una dona que porta sobre el cap el tocat hathórico i dos altes plomes.

És una deessa que apareix en el panteó egipci en un període molt tardà, fruit de la fusió de dos deesses mes antigues: Repyt i Isis (o Hathor). Tant eraaixí, que, la seva estreta relació amb Hathor fa que aquesta divinitat seguisca mencionada amb el nom grec de Trifis, epíteto que també porta Repyt, amb la que està associada.
Els teòlegs la fan acompanyar de Min per a accentuar el seu aspecte fèrtil i germinador.
Porta els títols de: “Dóna Important” i el seu nom significa “la que protegix o embellix el Tron”.
Té per fill a Colantes, deïtat igualment grecoromana, porta els curiosos títols de “

“El que vaig vore de l'Ull d'Horus”, “El Xiquet” o el “Fill d'Osiris i Isis”, aquestablint-se una relació entre Osiris i Min una banda, i Aperet-Isis amb Isis i amb Repyt per l'altre.
Fusionada a Repyt, va rebre l'apel·latiu de “Aperet-Isis en la Casa de la Luna”.

APIS 

Iconogràficament erarepresenta com un home amb cap de bou, disc sobre creixent piga i dos altes plomes. En els mans porta el pilar dyed d'Osiris, déu amb què se li fusiona desprerade la seva mort.
Bou negre amb pots i ventre blanc, disc solar sobre el cap i/o ureo. En la iconografia tardana porta la lluna.

Va ser l'herald de Ptah, símbol de la fecunditat del sòl i del poder germinador.
Constatat dónes de la dinastia I (pedra de Palerm), va romandre en el panteó fins al Període Ptolemaico.
Relacionat amb Osiris; segons la llegenda va ser engendrat gràcies a un raig de llum solar que va fertilitzar a una vaca, mamífer que personificava a Isis.
El benaquestar d'Apis era motiu de preocupació per als egipcis, per això vivia en un palau a Memfis i, a la seva mort, era acuradament momificat, si escatimar mitjos, amulets ni rituals, i soterrat en tombes especifiques per a ell (Serapeum de Sakkara). Entre el seu aixovar funerari vam trobar un nom important d'ushebtis.
En vida se li proveïa un harem de vaques sagrades, que al seu torn simbolitzaven els 7 Hathor; al morir eraconvertia en Osorapis.
L'elecció un nou bou Apis, encarnació terrestre del déu, era molt rigorosa i important per al pensament egipci. Animal havia de posseir 29 marques especifiques com prova que el bou era la verdadera encarnació del déu.
Encara que ja dónes del Regne Nou aquestava relacionat amb Osiris, el culte d'Apis, amb Ptolemeu I erava fusionar completament amb el déu del Mes Enllà, donant origen a una nova divinitat crida Serapis, eraa dir, Apis identificat amb Osiris al morir. Esta creació hauria sigut ordenada per mandat real, despreraun són del monarca.
Relacionat en els primers temps amb el déu solar, va ser la deïtat mes important de la fertilitat. Mes tard, erava identificar en vida a Ptah, manifaquestant-se com la seva encarnació animal (dinastia XXVI). També podia portar el títol de “Fill de Ptah” com una emanació del mateix déu. A partir de Regne Nou, segons el papir Harris, erava entendre que Apis era el ba de Ptah i va començar a ser citat com el seu “herald”.
En l'últim període de la civilització faraònica, erava convertir en déu dels morts amb caràcter psicopompo i erava entendre que el déu conduïa el difunt fins a la seva tomba, li ajudava i protegia perquè el finat controlara els quatre vents del Mes Enllà.
És curis que en alguns textos egiptològics existisca certa confusió a hora de distingir animal en què eramanifaquesta Apis. Sabem que aquest mamífer s'aparionava, per la qual cosa, sens dubte, no podem parlar un bou, que no erames que un bou castrat, i sí un bou.

APOFIS 

És representa com una serp molt gran, de setze metres o mes. Totes els serps eren la seva encarnació, excepte la cobra, que era solar per naturalesa ja que representava l'ureo. També podem trobar-la com un cocodril o una tortuga.

Està present com a concepte en els Textos dels Piràmides, representa als forces malèfiques i als tenebres que habiten en el Mes Enllà. És una divinitat negativa però el seu nom, com tal, no el vam trobar fins al Primer Període Intermedi en la tomba d'Anjtifi, de la dinastia XI, en la necròpolis de Moalla.
La seva funció consistix a interrompre el recorregut del barco solar perquè no puga aconseguir el nou dia, i per a això emprava diversos sistemes: atacar a la barca directament o serpentejar per a provocar bancs arena on el navili encallara. Tot això tènia nomerauna meta: trencar l'orde còsmic, la Maat.
Apofis era una #Salt#serp indestructible i poderosa a qui calia contindre; no obstant, mai seria aniquilada sinó danyada o sotmesa, ja que d'una altra manera el cicle solar no podria dur-se a terme diàriament i el món periria. Per als antics egipcis era necessari que el concepte del mal existira perquè el ben fora possible.
Segons les dades que posseïm, no tenia ulls ni oïdes i nomerapodia cridar.
Hi ha certa relació que vincula a Apofis amb Seth, fonamentada pel caràcter nefast de Seth, portat al terreny del MeraEnllà.
El seu vincle amb Atum es referix a l'aspecte d'aquest en l'oceà primigeni, eraa dir, quan el déu solar encara es trobava en les aigües caòtiques i primordials. Ens vam trobar davant d'un sistema típic en la mentalitat egípcia: la dualitat aplicada a dos divinitats. Apofis i Atum són dos manifaquestacions del sol abans i desprerad'haver aquestablit la creació (el desorde i l'adveniment de l'orde).
Els teòlegs egipcis van entendre que la sort d'Apofis era el motiu pel qual, en ocasions, els cels es tenyien de roig. El color no era mastegue la sang que emanava de les ferides provocades a la serp.
Els mateixos teòlegs egipcis van interpretar els eclipsis com a obres malèfiques d'Apofis en la seva lluita en el MeraEnllà.
Un curiós text, trobat en Esna, menciona a Neit com a mare d'Apofis. Narra el moment en què la deessa creadora del món esull sobre les aigües primordials, provocant el naixement de la terrorífica serp.
Existia un tractat mitològic denominat “Llibre de la destrucció d'Apofis”, arreplegat en el Papir Bremmer-Rhind.

AQEN 

Aqen eraun déu del món subterrani que custòdia el navili que ha de transportar el difunt per les aigües.
Esta deïtat deu ser despertada pel conductor del barco solar, Maahaf, quan s'aproxima amb el déu Ra i el seu seguici. Serà ell qui permeta al difunt prendre el bot que li portarà a traverade les aigües celestials. Així el mort obté protecció i garantia per a travessar feliçment aquest món perillós, aconseguint a merala defensa eficaç que li garantix el seguici del déu solar.
Apareix mencionat amb freqüència en els Textos dels Sarcòfags.

ARENSNUFIS 

É s un déu antropomorf amb una corona de plomes. Lleó que porta sobre el cap la corona atef (mencionat en els textos). Pot tindre aspecte enterament humà. En Esna té cap de cocodril.

És un déu eminentment nubio el nom del qual significa “El Bon Company” i té nombroses identificacions.
Forma part de la llegenda de la Deessa Llunyana, i en aquest aspecte s'assimila al déu Shu, portant el títol de “El que va portar a la Llunyana de Punt”. Lligat també a aquest mite, Arensnufis eratambé una forma del déu nubio Dedún que porta l'epíteto de “Senyor de Punt”. Precisament per això podem dir que erauna forma local d'Onuris.
Forma tríade amb Isis o Hathor com a esposa i Harpócrates com a fill.
En Dendur se li denomina “Gran Déu, Senyor de l'Abatón”, en Filé “Senyor de Filé” (encara que en aquest últim, el seu culte va ser secundari) i posseïx el títol de “Senyor de Punt”.
Possiblement també està associat al meroítico déu Apedemak, i, en aquest aspecte, està representat al costat d'una altra divinitat de la zona: el creador Sbiumeker, amb el que compartix la vigilància dels temples meroíticos.
De nou ens vam trobar davant d'una deïtat creada per a unir el pensament egipci amb el dels territoris situats al Sud de la Primera Cascada.

ASH 

És representava com un falcó o home amb cap de falcó o, en algunes ocasions, amb cap del déu Seth.

Està representat en els segells tinetes, on es troba com “Senyor de Líbia”. Després, rebrà el nom de Xa. Ell controla tot allò que produïxen els oasis, erael déu del Desert Occidental i el protector de les rutes de caravanes que anaven cap a Orient. En aquesta funció es manté al costat de Seth en Època Dinàstica, sent possible que aquesta relació succeïsca ja en Època Tinita ja que, des de llavors, porta l'epíteto de “el d'Ombos” i compartix amb Seth la seva iconografia. En època històrica aquaquestos dos déus aquestan completament fusionats.
Ash, en els primers períodes de la història faraònica, no posseïa connotacions negatives, personalitat que anirà adoptant a l'identificar-se amb Seth i penetrar en el mite osiríaco.
Es troba en la fórmula XCV del Llibre dels Morts.

ASTARTE 

És representava com una dona o amazona a cavall que sosté en les seves mans un escut, una llança i/o un sistre (associada a Hathor). Sobre el cap porta una corona blanca amb dos plomes i, ocasionalment, banyes de bou. Fusionada a Sejmet pareix davall forma de dona amb cap de lleona i un disc solar sobre el cap.
Davall el seu aspecte animal, la vam trobar en forma de lleó o d'esfinx.

En origen era una deessa de l'amor i de la fecunditat, que meratard es va convertir en una divinitat eminentment guerrera, encarregada de la protecció del rei en les batalles, dels cavalls i dels carros de guerra, i se la coneix com “Sobirana dels Cavalls i Carros”, a partir del Regne Nou.
Està associada amb Seth quant a deessa de la guerra i adversària d'Horus. També té una estreta relació amb Ptah de Memfis i, en aquest paper, s'identifica amb Sejmet. Precisament per això va ser considerada una deïtat unida a la medicina, ja que tenia la facultat de repel·lir les malalties. Va ser, al costat de Bes, la protectora del Gineceu.

ATON 

És representa com un disc solar del que pengen uns rajos a manera de braços que acaben en mans i que subjecten símbols “Anj”.
Home amb cap de falcó (relacionat amb Horajty).

En un primer moment, Aton era la forma de designar al disc solar físic en el cel, era la força vital que animava tot quant hi havia en la terra.

Aquest era el símbol que serà pres i divinitzat pel rei Amenhotep IV (Ajenatón) per a la seva religió revolucionària, particular i quasi monoteista, que instaurara a mitjan la dinastia XVIII.
Per a aquest rei, Aton erael déu únic i no té contrapartida femenina; Aton pareix una complexa especulació teològica en època d'Ajenatón, que, a l'origen (anys I-IX del dit rei), utilitza elements de Ra-Horajty i Shu per a ser definit de forma aproximada (Ra-Horajty actiu en Ajet, en la seva identitat com a llum/Shu). El cridat nom didàctic d'Aton serà canviat l'any IX d'Ajenatón. Des de llavors, Aton deixa de definir-se a partir de Ra-Horajty i Shu, passant a ser “Ra, Sobirà d'Ajti, actiu en Ajet, en la seva identitat lumínica”.

La nova doctrina afirmarà que totes les criatures són filles d'aquest déu i que el rei erael seu enviat, el seu exclusiu profeta en la terra i l'únic que obtindrà la prerrogativa d'immortalitat en el MeraEnllà; la raquesta del poble haurà de limitar-se a servir-li en l'altre món, igual que el va fer en la terra. S'ha constatat, inclús, la presència de llocs de culte exclusivament femenins, dedicats a Aton.
Ajenatón va ordenar que s'abandonara el culte tradicional cap a altres déus del panteó egipci, sobretot el d'Amón-Ra. Nomerava permetre el culte a deïtats d'origen solar, que van ser interpretades com a manifaquestacions d'Aton.
Amenhotep IV prendrà el nom d'Ajenatón a l'aquestablir el culte del disc, i en el seu honor va crear una nova ciutat crida Ajetatón “L'Horitzó d'Aton” (hui El-Amarna). Amb l'ascens del seu successor, Tut-anj-amón, la ciutat es va abandonar completa i definitivament, sent raquestaurada la doctrina tradicional d'Egipte i perseguint-se tot vestigi del culte a Aton.
Aton no feia distinció entre els hòmens a l'hora de dispensar els seus favors, era un déu de bondat infinita, “Aton erael que dóna la vida a Maat”, eraa dir, el que donava la vida a la justícia i a l'orde còsmic que ha de regnar en la terra.
Esta deïtat, en la seva forma nocturna, va ser identificada amb Thot, denominant-li “Aton de Plata”.
Quant a la seva relació amb Ra, aquest déu, durant el període amarniense, pareix l'essència del Disc, i a la dita essència es fusiona el rei, que eraUa-en-Ra (“Un en Ra”).

ATUM 

Tenia una aspecte humà, sobre el cap porta la doble corona. Arquer.
Davall la seva aparença animal podem trobar-lo en forma de lleó, de bou (Mnevis o Mer-Ur), babuí, ofidi, icneumón o mangosta que lluita contra les serps.
També pot aparéixer davall l'aspecte d'anguila, sargantana, gat o serp amb cap de lleó en el període tardà.
Personificant al sol del món subterrani té forma d'home amb cap de moltó, però també el vam trobar en una de les seves formes meracurioses i primordials: la de dos serps amb caràcters distints i antagònics. La serp danyosa seria Atum abans de ser conscient de si mateix, i la beneficiosa Atum quan presa cos per a posar en marxa la creació.

El seu nom significa “Totalitat”, “Estar Complet”. Els textos li mencionen com “El que ha arribat a Existir per si Mateix”, “El Pare de tots els Déus”, deixant-nos bé patent la seva funció de demiürg, androgin i primigeni que es trobava diluït en les aigües del Nun, manifaquestant-se en el primer tros de matèria sòlida que va emergir de l'oceà primordial: el tossal benben.. Es trobava al cap de l'Enéada Heliopolitana.
En origen, va poder aquestar personificat per un tòtem local que a poc a poc va ser prenent aspecte humà, interpretant-se que era la consciència de Ra.
Atum protagonitza un mite de creació completament sexual. El déu emergix de l'oceà primordial, en el que es trobava davall la forma de serp sense tindre consciència de si mateix. En eixe moment, al sentir-se només, decidix masturbar-se o escopir (segúnlas versions) i crega a la primera parella d'un conjunt de nou déus que s'agruparan en la denominada Enéada Heliopolitana, formada per: Atum, del que naixen Shu i Tefnut; Gueb i Nut, fills de la parella anterior i pares d'Osiris, Isis, Seth i Neftis.

AUF-RA 

Representat com un home amb cap de moltó, dotat amb banyes horitzontals i retorçudes. En la mà subjecta una serp. Serp, moltó.

Era el déu del Món Subterrani, fusió de Ra i Ammó que navegava pel MeraEnllà. Apareix en l'interior de les cabines de les barques de Ra quan transitava pel Món Inferior, acompanyat de tota una tripulació que l'escorta.
Auf-Ra era el propi déu Ra davall forma de déu funerari. En aquesta aparença es va identificar amb Osiris, segons es desprén de la fórmula XVII del Llibre dels Morts.

BA

Irepresentat com una cigonya jabiru de l'orde dels Ciconiidae; en el Regne Nou falcó amb cap i braços humans (els del difunt). Moltó, grua.

Meraque un déu, erauna força anímica de difícil definició que compon la part espiritual de l'home. Hui per hui no tenim cap concepte que s'aproxime a aquesta concepció.

Tradicionalment s'ha traduït de forma errònia com “ànima”, no obstant, seria meraencertat dir que el ba era la força funerària animada del finat, la personalitat individualitzada i espiritual de cada ser que la diferència dels altres, la manifaquestació una vegada succeïda la mort. Es relaciona amb el difunt i no amb l'home viu; erael responsable dels actes morals del mort quan va residir entre els mortals. Per això el ba representa moviment, mentres que el ca roman en la tomba.
Era la facultat, el mig que tenia el difunt per a desplaçar-se, per a reunir-se amb la seva ca. És a dir, el ba era una espècie d'intermediari entre el cel i la terra, entre el món dels déus i la terra, ja que tenia mobilitat i feia possible que aquaquestos dos mons es connectaren.
En el moment de la mort el ba abandonava el cos inert i ascendia al cel, però cada nit havia d'acudir a la tomba per a reunir-se i allotjar-se en el cos físic. No obstant, no romania en el cos -encara que sí el necessitava- sinó que anava i venia del món dels déus a la tomba. Esta necessitat va fer que els cossos hagueren de ser embalsamats, i que en les tombes, com a mesura de precaució, s'inclogueren Solcs de Falsa Puerta i estàtues del mort, per mitjà de les quals el ba reconeixeria el suport material que li havia de sustentar, o el seu substitut (l'estàtua), que reproduïa les seves faccions. L'eliminació del cos implicava l'eliminació del ba.
No sols els hòmens tenien ba. Els déus i inclús certs objectes inanimats, com per exemple les piràmides, eren expressió de tal concepte. El ba de les divinitats es manifaquestava a traverade les seves encarnacions terrenas (animals o estàtues de culte) o d'altres entitats divines amb les que s'associaven, açò és, certs sers. Així, per exemple, s'entenia que Osiris era el ba del déu Ra, però el seu ba també podia ser representat per mitjà de la figura d'una divinitat humana amb cap de moltó, de color verd, o per un pardal amb cap de moltó.
A Pesar d'allò que s'ha exposat, era realment el ca el que es nodria de les vitualles desprerade la mort, però com el ca i el ba eren elements indissociables, elements que es necessitaven mútuament, el segon servia al primer per a aquesta funció.
Davall la forma d'un amulet, que es col·locava sobre el pit, es va incloure en les mòmies a partir del regnat de Tut-Anj-Amon, i servia per a preservar el difunt d'un possible decaïment.
A Núbia, durant l'època meroítica, el ba del difunt adopta l'aspecte d'aquest (antropomorf), tocat amb disc solar i dotat de llargues ales d'au.

BAAL

Representat com un hn home en peu amb barba, vestit amb una característica túnica siriana.
Porta un faldellí adornat amb borles; sobre el cap porta una tiara alta inspirada en la corona de l'Alt Egipte, o aquesta mateixa corona, del vèrtex superior de la qual penja una tija de lotus. En el seu front, dues xicotetes banyes acompanyades d'un disc solar. Freqüentment porta en les mans una llança o una maça.

Déu guerrer identificat, en molts aspectes, amb el déu egipci Seth. També se li considera un déu del cel i de les tempaquestats.
El culte a Baal, com el d'altres divinitats asiàtiques que van entrar a formar part del panteó de déus egipcis, va poder introduir-se en el país durant el Regne Mig i refermar-se amb la invasió dels Hicsos, aquestnent-se primer pel Delta i despreraper la raquesta de la geografia del Valle del Nil.
La major expansió del fervor egipci cap aquest déu es va produir durant l'Època Ramésida, quan va començar a assimilar-se al déu Seth, deïtat de la monarquia en eixe moment. També pot aparéixer assimilat al guerrer Montu.
Posseïx una contrapartida femenina crida Baalat, una especulació teològica posterior per a plasmar la idea de la realitat masculina i femenina, eraa dir, la dualitat del pensament dels antics egipcis

BAALAT

Té l'aspecte d'una dona que posseïx, en moltes ocasions, atributs de la deessa Hathor.

Esta deessa erauna creació egípcia i teològica posterior, per a dotar el déu Baal d'un concepte femení que li complemente, fent patent la realitat del masculí i el femení, tan important en el pensament religiós egipci.
Està present en els Textos dels Sarcòfags, on apareix com un dimoni hostil al difunt i, encara que d'escassa importància, comença a venerar-se a partir del Regne Nou, moment en què el seu company Baal està prou refermat en el panteó.
En el vall del Nil s'identifica amb Hathor, i la seva llegenda eraparal·lela a la d'Hathor de Dendera.
Estava relacionada amb el cedre.

BABA

Era una animal o home amb cap de babuí o de gos amb amb fal·lus en erecció.
Babuí, gos, animal tifónico. Sol presentar-se acompanyat d'una comitiva de gossos.

Present en la literatura religiosa des dels Textos de les Piràmides, podria personificar ací al sarcòfag. No obstant això eraun déu molt poderós que representa les feres qualitats que el monarca necessitarà en el seu regnat.
Com “Senyor de la Nit Estrelada” eraun déu lluna, una deïtat de la fertilitat relacionada amb la corona, que ajuda a Ra en la seva barca. En els textos funeraris erael guardià del “Llac de la Flama”.

Ell erael forrellat de les portes que porten al món subterrani, el pal de la barca de Ra/Osiris, i se li denomina “Rojo d'Orella i Violaci de Quarts Posteriors”.
No està prou clar si el déu Bava que apareix en els textos, unes vegades benèfic i altres maligne, es tracta d'un mateix déu o de deïtats distintes davall el mateix nom que arriben a agrupar-se en una sola entitat. És molt possible que, com succeïx en el pensament egipci, el déu tinga dos aspectes: un hostil molt meranotori i l'altre beneficiós, lligat amb la reialesa i amb la corona que porten els sobirans.
En el seu aspecte feroç, ho vam trobar davall aparença de babuí agressiu i d'aquesta guisa mata de forma sanguinària i per això, es fa necessari protegir-se d'ell. No obstant, quan els finats desitjaven tindre una potència sexual important desprerade la mort, s'encomanaven a Bava perquè els premiara amb aquest do ja que va personificar la capacitat sexual de l'home i el poder de l'aigua i del foc. D'altra banda, Bava posseïx la fortalesa i l'agressivitat que el difunt necessita perquè ningú ni res li puga danyar.
Continuant amb el seu aspecte beneficiós, utilitza el seu poder i la seva força per a repel·lir els perills que aguaiten a Ra i controlar les aigües primordials, habitant en les proximitats del tossal primigeni.
És possible que aquesta divinitat siga la mateixa que AmHeh, i es troben amb freqüència en els Textos done'ls Sarcòfags.
La forma benèfica d'aquest déu apareix com a primogènit d'Osiris en el Llibre dels Morts.
Els problemes que succeïxen entre Thot i Bava, potser relacionats amb la justificació mitològica dels eclipsis, es troben en el papir Jumilhac XVI, 724.

BANEBDYEDET

Representat com un moltó amb banyes ondulades (Ovis longipes palaeoaegyptyacus) i cobra dreçada sobre el seu cap (ureo).
Davall la seva manifaquestació animal el vam trobar com un moltó o un morueco d'una o quatre caps.

El seu nom significa “El Moltó Senyor de Mendes” o “Ba, Senyor de Mendes”, no obstant, el culte de la seva esposa Hatmehyt va superar el del déu en aquesta ciutat.
Banebdyedet erauna divinitat creadora i de fecunditat, igual que tots els déus moltons, entenent-se com a fertilitat eminentment sexual. Apareix mencionat en el Papir Chaquestr Beatty I, i, en aquest lloc, s'erigix com a magistrat en el juí per a determinar els problemes sobre la legitimitat del tron egipci entre els déus Horus i Seth.
És el ba d'Osiris i/o de Ra depenent de l'aspecte solar o osiríaco que es remarque.

BAPEF

Era una antropomorfa,un bou.

Ens vam trobar davant d'un déu funerari, protector del MeraEnllà, el nom del qual significa simplement “Aquest Ànima”, prenent amb molta precaució aquesta paraula que res té a vore amb el concepte cristià.
Apareix mencionat indirectament per primera vegada en els Textos de les Piràmides, on se cita la crida “Casa de BaPef”. Allí, el difunt, desprerad'haver passat i superat els tràngols perillosos en el seu deambular pel Món Subterrani, podria parar-se i descansar sense conéixer el dolor ni la tristesa, on aquestaria completament protegit de tot mal.
va tindre una escola sacerdotal al seu servici des del Regne Antic . Com a exemple, baste citar a Meresanj III i a sa mare Hetepheres II, ambdós sacerdotisas d'aquest déu.

BASTET

És representava com una gata o dona amb cap de gata que porta en la mà un sistre.
En el seu aspecte colèric erauna dona amb cap de lleona.
Davall forma antropomorfa porta un tocat especial, un pendent en l'orella i un gran collar en el pit. En les seves mans subjecta un sistre i una ègida, i del seu braç penja una cistella en què sovint guarda als seus xicotets.

Bastet erauna deïtat que es troba en el panteó egipci en la dinastia II. El seu nom significa “la dels Bas”, apel·latiu d'un recipient de pedra que s'usava per a contindre olis funeraris i d'ús cosmètic, i que figura en el qualificatiu del seu nom. Podria aquestar relacionada amb la protecció del difunt en el MeraEnllà.
És el prototip de dolçor maternal, però pot transformar-se en assassina quan necessita defendre als seus fills. Ella erala guardiana de la llar i simbolitza la fecunditat amorosa i els poders beneficiosos del sol. Per això, des del Regne Antic, erala mare del rei, al qual ajuda i protegix per a aconseguir el cel. També personifica l'ull de la lluna.
La seva integració en el mite solar no es produïx fins a l'any 1000 a.C. Abans d'aquest període, la deessa gata mancava de connotacions solars, personalitat que adoptarà meratard quan s'identifique amb l'agressiu felí. Una vegada integrada en el mite solar, es fa d'ella la filla de Ra o d'Atum, a què protegix, eliminant amb les seves poderoses urpes a la serp Apofis, segons la tradició heliopolitana, i se la vincula directament a Tefnut.
Assimilada a Sejmet, Hathor i Tefnut, va entrar en el mite de la Deessa Llunyana anant a Núbia, on, enfurida, va prendre l'aspecte d'una lleona, identificant-la amb l'Ull de Ra. Esta llegenda apareix registrada per primera vegada en els murs de la tomba de Sethy I, passant a gravar-se en molts dels temples del Període Ptolemaico.

Igual que Sejmet, en honor de Bastet se celebrava en la ciutat de Bubastis una faquesta, crida “La Faquesta de l'Embriaguesa”. La faquesta se celebrava perquè la deessa, contenta, borratxa i afalagada no prenguera l'aspecte de lleona i organitzara una carnisseria entre els humans.
El seu culte va ser molt important. En els seus temples es van criar gats que eren la seva encarnació terrestre; a la seva mort els animals eren acuradament momificats, soterrant-los en tombes específiques per a ells.
Curiosament, com a entitat perillosa per al difunt, la vam trobar en els Textos de les Piràmides, declaració 467.

BASTY

Era representat com un home amb cap de gat o lleó.
Gat, lleó.

És una creació dels teòlegs egipcis per a representar la contrapartida masculina de la deessa gata Bastet i deixar plasmat eixe aspecte dual tan important en la religió egípcia.
En la ciutat de Leontópolis es venerava a la parella formada per Shu i Tefnut. En Època Baixa, i a causa de l'impuls que pren Bastet en les mateixes bases de la religió, se li dota d'una contrapartida masculina (identificada amb Mahes) i s'assimilen aquaquestos dos a la parella venerada amb anterioritat. D'aquesta manera Bastet erauna forma local de Tefnut, i Basty de Shu.
Basty apareix mencionat en la fórmula CXXV del Llibre dels Morts, on figura com una de les divinitats que formen part del tribunal en la “Confessió Negativa”.

BAT

Representat com un cap humà amb orelles de vaca, coronada per dues banyes que s'enrosquen cap a l'interior.

Bat erauna deessa mare celaquest molt antiga que es troba en el panteó de déus egipcis abans de la primera unificació d'Egipte. Ella poguera ser la representada en un got de diorita trobat en Hiercómpolis, i en la paleta d'el-Gerza, on figura amb cap de vaca i banyes que finalitzen en estreles. Bat també poguera ser la vaca que apareix en l'extrem superior de la paleta de Narmer, ja que, segons Fischer, no hi ha una clara assimilació entre ambdós deesses fins a començaments de la dinastia XII, en dos tombes del jaciment de Meir, excavades en la roca. No obstant, altres autors pensen que podria ser Meheturet.
era la deessa local de Dióspolis Parva, Bat erauna divinitat de l'Alt Egipte, present en els Textos de les Piràmides, qui meratard es va fondre amb Hathor, amb la que es confon tan estretament que, en moltes ocasions, no vam arribar a distingir-la. Encara que aquesta fusió fa que la seva importància quede usurpada per la tradicional deessa vaca, ella roman en el panteó d'una forma molt meramodaquesta i la seva imatge es troba permanentment en el sistre Seshesh a partir del Regne Mig.
Va ser patrona dels jutges, ja que aquaquestos, freqüentment, portaven el seu emblema penjat del pit.

BENU

Representat com un agró blava cendrosa o aguzanieves groc, que pot portar sobre el cap la corona de l'Alt Egipte, flanquejada per dos plomes.
Home amb cap d'agró acompanyat de la peséa, arbre sagrat d'Heliópolis. Una altra llegenda l'associa al salze, en el que s'hauria posat en el començament dels temps.

Els egipcis, grans observadors de la naturalesa, van advertir que aquest au migratòria apareixia periòdica i puntualment amb la crescuda del riu Nil, quan les aigües negaven la terra egípcia provocant la beneficiosa inundació.

A més, aquests aus depositaven els seus ous sobre la terra egípcia, i els habitants d'Egipte van pensar que els pollets naixien de forma espontània, fet que es va posar en paral·lel amb el sol. Per si tot açò fora poc, les agrons solquen els cels a l'alba, la qual cosa va portar a relacionar-lo amb l'aspecte que prenia el sol i, per extensió, el difunt, en el matí, per la qual cosa es va fer protector dels difunts, fonent-se al cicle osiríaco.
Una de les llegendes nascudes en la ciutat egípcia d'Heliópolis, compte que l'au s'havia posat sobre el tossal primordial i s'havia fet responsable de l'atenció de l'ou d'on va sorgir el Sol.
Debidoa els seus costums, va ser considerada símbol del matí (quan apareixia en les vores del riu) i de la regeneració (per la seva funció d'au migratòria que reapareix, que renaix, que es renova, periòdicament). Aquestos conceptes van tindre el seu origen en la ciutat d'Heliópolis.
S'entenia que el bennu era el ba del sol Ra (en la seva forma d'Atum), quant a divinitat primordial que es va crear a si mateixa, i inclús en alguns llocs apareix com el ba de Shu, deïtat de l'aire sec. A partir del Regne Mig, el bennu també simbolitzava altres conceptes. Així, es va entendre que era el ba d'Osiris, sorgit en la seva resurrecció, desprerad'haver sigut assassinat per Seth, i per aquest motiu pot anar tocat amb la corona atef d'Osiris o amb el disc solar de Ra.

BES

Representat com un geni nano deforme, grotesc, barbut i amb cabellera, que ensenya la llengua. Sol aquestar representat sense vestit o pot cobrir-se amb una pell de lleó a manera de capa.
A vegades porta un cinturó format per serps i sobre el cap una corona formada per altes plomes.
En les mans subjecta instruments musicals, un ganivet o el símbol de protecció sa.
En la seva forma animal (poc freqüent) erauna mona i un lleó.

Bes eraun geni simpàtic i protector que apareix en el Regne Nou i que va gaudir de molta devoció entre els habitants de l'Egipte faraònic.
Porta l'epíteto de “Senyor de Punt” i “Senyor de Núbia”, centres de què possiblement era originari.
Deïtat tutelar del matrimoni, es troba en multitud d'amulets màgics i en els llocs on les dones i els xiquets necessitaven el seu atenció, no sols amb un fi embellidor, sinó per a servir per a salvaguardar contra el mal d'ull.
Bes allunyava els genis malignes que podien atacar durant el sament i precisament per aquesta raó se solia representar en les capçaleres dels llits. Pel mateix motiu, oferia pau als difunts que eren soterrats amb recolzacap en què s'havia gravat o pintat la figura del déu. A més, pel seu aspecte amenaçador espantava als rèptils protegint de les seves picadures verinoses.
Bes va ser protector de la casa real i del déu solar, i en aquesta funció es tornada guerrer, caràcter que poguera haver pres del seu antecessor Aha.
La seva relació amb Hathor i Ra va fer que s'incloguera entre els components del mite de la Deessa Llunyana, formant part del seguici que la va fer retornar, per mitjà de l'embruixament de la seva arpa i el seu tambor, instruments que alegraven a la divinitat i espantaven als genis malignes.
L'auge del seu culte en l'Època Baixa va ser gran i va fer que el déu fora adquirint cada vegada meraatributs fins a aparéixer de forma molt complicada: alat, amb corones complexes, al costat de serps, cocodrils, amb el cap de distints animals, etc. En aquest moment se li va associar amb un aspecte eròtic, assimilant-li a l'amor sexual i els plaers llibertins; també se li va considerar protector d'Horus xiquet

BESET

Representat com una dona amb orelles de lleó que subjecta en les seves mans sengles serps.
Serp que esull foc, encara que en ocasions apareix com sa mare.
Figura femenina ananiforme, tocada amb plomes, daga en la mà dreta i serp en l'esquerra.

Va ser una creació dels teòlegs egipcis, coneguda en les fonts del Regne Mig.
És la contrapartida femenina de Bes, una deïtat completament beneficiosa i, com ell, té aspecte grotesc. Naix fruit de la necessitat de deixar patent la realitat del masculí i el femení, eraa dir la dualitat i s'encarregava de la protecció de les dones embarassades i dels xiquets xiquets de bolquers.
La seva imatge es va trobar al costat de diversos objectes màgics en una tomba davall el Rameseum (temple funerari de Ramseraii a Tebes Oest).

BUJIS

Representat com un home amb cap de bou, encara que la seva manifaquestació merahabitual erala d'un bou sense més. Sobre el cap, col·locat entre dos plomes i flanquejat per les banyes, portava un disc solar i un ureo.

Bujis erala manifaquestació del Ba de Montu, d'Osiris i de Ra. Estava relacionat amb la fecunditat del sòl, el poder germinador i el guerrer. Aquest aspecte del déu va nàixer en Època Tardana i aquestava dotat d'una extrema violència.
A la Mort del bou sagrat era acuradament momificat i soterrat en una tomba que acollia els distints exemplars que havien rebut culte. En les seves tombes s'inhumaven igualment unes vaques, denominades “Vaques Mares de Bujis”. Estaven considerades sagrades per la seva relació amb l'encarnació terrena del déu.
La seva encarnació terrestre, eraa dir, el bou sagrat, es cuidava en el temple on vivia amb tota classe de luxes. Aquest mamífer havia de tindre una sèrie de signes representatius per a ser distingit entre altres de la seva espècie. Mitològicament se'ns menciona que les seves tonalitats canviaven al llarg del dia.

DEDUN

Representat com un antropomorfa, falcó, serp, lleó (a partir del Regne Nou).

Era un déu originari de l'Alt Egipte o Núbia, assimilat a Horus. Va ser el protector del Sud i es troba entre les divinitats citades en els Textos de les Piràmides (declaració 437), on porta l'epíteto de “Senyor de Núbia” o “El que Presidix sobre Núbia”, possiblement referint-se al seu origen meridional. Posseïx també el títol de “Senyor de Punt”. Poguera ser una forma d'Arensnufis en Filé.
En els textos religiosos s'associa al rei, el qual, adoptant la força i el poder d'aquest déu, repel·lix els perills del MeraEnllà. Així, es relaciona amb l'aroma exquisida que el monarca desprén, símbol inequívoc de la seva divinitat, perquè Dedún està vinculat a l'encens purificador que s'oferix a les deïtats i eral'encarregat de cremar l'encens perquè els genis malignes no puguen penetrar en l'aquestada on es produïxen els naixements.
Integrat en el mite solar, compon el seguici responsable de fer retornar a la crida “Deessa Llunyana”. Ací apareix acompanyant a Shu.
Al Costat d'altres déus, erael representant d'un dels punts cardinals.
En el pilono VIII del temple de Karnak està citat entre els components de la Xicoteta Enéada.

DUAMUTEF

Representat com un déu d'aspecte humà momiforme i amb cap de xacal.
No té aparença animal com a entitat independent, però davall el conjunt dels “Quatre Fills d'Horus”, i en relació amb la seva funció de déu d'un dels punts cardinals, pot prendre l'aspecte d'un pardal. També es representa davall la forma d'una serp de què ixen quatre caps al llarg del seu cos, relacionades sempre amb el món funerari.

Era un dels quatre fills d'Horus que protegixen les vísceres del difunt. Fill d'Haroeris i Isis.
El seu nom significa “El que Lloa a sa Mare”, daquestacant la seva funció protectora.
Els “Quatre Fills d'Horus” assistixen i protegixen a Osiris i, per extensió, al difunt i les seves vísceres. També són els representants dels Quatre Vents i dels Quatre Punts Cardinals, sent Duamutef el delegat de l'Est i guardià de l'estómac.
Apareix al costat dels seus germans sobre una flor de lotus oberta enfront d'Osiris en la “Sala de les Dos Veritats” o “Sala de la Pesada de l'Ànima”.

DUNANUY

Representat com un xacal, o home amb cap de xacal. Falcó amb les ales aquestses o dos falcons que formen una sola deïtat.

És un déu benefactor i remot que es troba en els Textos de les Piràmides, on figura com el “Protector de l'Est”. Assimila, a finals del Regne Antic, a un déu molt meraarcaic cridat Nemty, prenent d'aquest molts atributs i sent al seu torn confós amb Anubis.
El seu nom significa “Aquell que Estén les seves Dos Ales” (meratard “Aquell que Estén els seus Dos Braços”), forma en què apareix davall aspecte hieracocéfalo.
És molt probable que Dunanuy represente també una constel·lació i que, davall aquesta funció, adopte la forma d'un au aquàtica.
La vivenda de Dunanuy es troba en el Nord de la Duat, pròxima a “La mansió (casa) de la Parella de Lleons”.
En el pilono VIII del temple de Karnak està citat entre els components de la Xicoteta Enéada.
Associat a Horus, va ser el “Senyor del DesiertoOriental”.

FEYQET

Fetqet era una divinitat de les moltes que habiten en el món del MeraEnllà, encarregades de cobrir les necessitats del Sol i del rei difunt. En aquest cas, ens vam trobar davant d'un déu designat per a oferir beguda al rei i al Sol en el seu viatge pel Món Subterrani.
En els Textos de les Piràmides, Fetqet erauna entitat masculina considerada “El Mayordomo de Ra”, (Pir.§ 120, 123 i 545).

GUEB

ICONOGRAFIA: Aparença humana amb el penis erecte. A vegades porta una oca sobre el seu cap, encara que en altres lluïx la Corona Blanca, l'atef, o la Doble Corona (en Baixa Època). Esporàdicament pot portar la corona del Davall Egipte.
Tombat en el sòl i a mig incorporar, apareix amb amb fal·lus en erecció i intentant aconseguir a la seva esposa Nut (la volta celaquest).
En Coptes pot trobar-se manifaquestat en un cocodril

SINOPSI: És molt possible que, en origen, Gueb fora un déu alié a Heliópolis, originari d'alguna ciutat pròxima al dit lloc, que es va fusionar a l'enéada quan els teòlegs heliopolitanos van crear aquest sistema mitològic. És fill de Shu i de Tefnut, espòs de Nut i pare d'Osiris, Isis, Seth i Neftis.
Va ser una divinitat de la terra però el seu caràcter ctónico va poder prendre's d'algun déu meraantic a què es va integrar. Podem seguir les seves empremtes des de la dinastia III, moment en què apareix incorporat al panteó, almenys iconogràficament. En un principi no aquestava connectat amb la terra, sinó amb l'ou còsmic del que va nàixer Ra, la qual cosa va portar a considerar-li com una deïtat creadora (en els textos se li denomina “El Gran Cacareador”), fet que, d'altra banda, justifica el símbol que porta sobre el cap.
Com a personificació de latierra, guarda i cuida tot el que hi ha en ella (animals, sers humà, etc). És artífex directe dels minerals, les plantes i els moviments sísmics, produïts quan s'esforça per aconseguir a la seva inaccessible esposa. Els seus ossos són visibles a traverade les muntanyes.
En la llegenda heliopolitana, està unit la seva esposa, la volta celaquest (Nut), constituint aquaquestos dos un principi fèrtil, el moment en què el cosmos s'ha ordenat i com tal personifiquen la vida de la naturalesa. Meratard, i per orde de Ra, se'ls separa col·locant a Shu en el mig perquè la parella no poguera aquestar mai unida.
Protagonitza l'origen de la reialesa per dret diví; el rei se li identifica amb Horus i, per tant, s'interpreta que erafill directe de Gueb per llinatge.
En el seu caràcter funerari representa la caixa del sarcòfag, i la seva esposa Nut la tapa d'aquest. Gueb eratambé el sòl de la tomba i Nut el sostre d'aquesta. De tal manera, el mort s'integra en un microcosmos que simbolitza la unió d'ambdós deïtats abans que foren separades, formant part dels mateixos déus.

Com en moltes altres llegendes, on el fill momentàniament es rebel·la contra sa mare, Gueb erael violador de Tefnut impulsat per uns incontrolables zels. Igualment, apareix en el mite menfita, actuant com a mediador en la lluita pel tron, protagonitzada per Horus i Seth.
Seguint amb la seva funció funerària, Gueb posseïa en el MeraEnllà una sèrie de “pals”, on eren lligats els condemnats (fórmula XII del Llibre dels Morts).

GUENGUENUR

ICONOGRAFIA: Oca o home amb cap d'oca.

SINOPSI: Déu creador responsable de l'ou d'on naix el Sol.
És molt familiar la imatge de l'ou com a contenidor del sol abans del seu naixement. L'explicació d'aquest símbol té a vore amb l'observació de la naturalesa. Els egipcis, al vore nàixer els pollets, van interpretar que aquaquestos sorgien de l'ou sense intervenció de cap altre animal fecundant i el van relacionar amb el Sol, que feia la seva aparició per a començar la creació del món. La simbologia erasemblant a la utilitzada amb l'escarabat Jepri.
GuenguenUr és, per aquesta causa, una oca responsable de l'ou còsmic, el nom de la qual significa “El Gran Cacareador”. El títol eracomú a Thot (d'Hermópolis Magna i Parva) i a Gueb, deïtats autores de la creació, i aplicable a Ammó en el seu aspecte de demiürg. Pot dir-se que GuenguenUr erauna forma de Gueb, segons es desprén en algunes fórmules del Llibre dels Morts

HI HA

ICONOGRAFIA: Forma humana, pot portar un arpó en la mà amb què eliminava als hipopòtams. Sobre el cap ostenta el símbol de les muntanyes del desert.

SINOPSI: Déu molt antic, possiblement un dels primers que adopta la forma humana, present des d'Època Tinita. Porta els títols de “Senyor de Líbia” i “Senyor de l'Occident”.
Va aquestar associada al desert, als oasis i a les muntanyes i lluita i rebutja als enemics provinents de l'Oest, eraa dir, als libis o als habitants de la dita zona.
Es relaciona amb un dels punts cardinals. D'aquesta manera tenim: Sobek com a representant del Nord, Dedún del Sud, Sopdu de l'Est i Ha de l'Oest.
Apareix mencionat amb molta freqüència al costat del déu Igai, amb el que compartix títols i funcions. Tant l'un com l'altre ocupaven un important lloc en la cerimònia del festival Set, on se situaven entre els déus de l'Alt Egipte.

HAPI

ICONOGRAFIA: Déu amb aparença humana momiforme i cap de babuí.
No té aspecte animal com a entitat independent. Integrat en el conjunt dels “Quatre Fills d'Horus” i com a representant d'un dels punts cardinals, pot presentar la forma d'un pardal o serp la que ixen quatre caps al llarg del seu cos, relacionades sempre amb comeses funeràries.

SINOPSI: Com el seu propi nom indica, els “Quatre Fills d'Horus” aquestan directament relacionats amb Horus; com tals, assistixen i protegixen a Osiris i, per extensió, al difunt i a les seves vísceres. Hapy erael protector i guardià dels pulmons.
Els Quatre Fills d'Horus i amb ells Hapy, són els representants dels Quatre Vents i dels quatre punts cardinals, sent Hapy el delegat del Nord.
Apareix al costat dels seus germans sobre una flor de lotus oberta enfront d'Osiris, en la “Sala de les Dos Veritats” o “Sala de la Pesada de l'Ànima”.

HAPY

ICONOGRAFIA: Déu masculí, barrigudo, androgin i amb sins penjolls, que es mostra en peu o en actitud de marxa (figures de fecunditat). Sobre el cap o subjectes en les seves mans porta les plantes heràldiques de l'Alt o del Davall Egipte (el lotus i el papir), en funció del lloc geogràfic que vullga representar. Podem trobar-lo amb el mateix aspecte hermafrodita, però amb el símbol de nomo sobre el seu cap.
Algunes vegades, porta en les mans dos gots que representen el Nil del Sud i del Nord.
Té la pell de color verd, emblema de fertilitat. També pot aparéixer substituint la seva cap humana per la de dos oques contraposades, eraper això que davall la seva manifaquestació animal s'encarna en una oca.
En la teogamia de la reina Hatshepsut, en Deir el-Bahari, figura com un home que porta sobre el cap un casquet, en actitud de marxa i sense mostrar signes andrògins.

SINOPSI: Encara que Hapy manca de temples i de centres específics de culte, va ser objecte d'especial veneració pels egipcis i el van fer representar en els temples d'altres déus.
Personifica al Nil, a la inundació periòdica que sofria Egipte cada any i a la fertilitat que aquest aporta; per això, porta amb freqüència en les seves mans els productes que el riu aporta.
Apareix en els laterals dels trons, on figura duplicat, simbolitzant la unió dels dos punts geogràfics del país en la cerimònia denominada Sema-Tauy. en substitució dels déus Horus i Seth, que solen complir també aquesta mateixa funció. Es pot dir que, d'alguna manera, Hapy està considerat com dos deïtats independents, una per a cada Egipte geogràfic i que ambdós s'unixen per a personalitzar l'Egipte únic.
Hapy està entre les divinitats que es representen en les teogamias.
Hi ha himnes a Hapy arreplegats en papirs (Sallier II, Anastasi viii, Chaquestr Beatty V, Torí) i óstraka (ODM 1176) d'una bellesa singular.

HARENTODE

És un falcó o home amb cap de falcó.

El seu nom significa “Horus Venjador de son Pare” u “Horus Protector de son Pare”. Representa un aspecte jovençà i molt combatiu del déu, que s'arreplega en els Textos de les Piràmides. Com el seu apel·latiu indica, erael protector de son pare Osiris i el del rei.
Les hipòstasis d'Horus són molt nombroses; en totes elles s'intenta plasmar una aparença molt concreta del déu falcó o un període de la seva vida.
En la seva comesa funerària, Harendotes participa en els funerals, on presa part activa personificant a l'hereu al tron, assegurant la resurrecció d'Osiris i, per analogia, la del difunt.
Un altre aspecte d'Horus, que intervé en els funerals i que pot ser confós amb Hor-Nedy-Atef, eral'Horus Iunmutef.

HARMAJIS

ICONOGRAFIA: Home amb cap de falcó o de lleó. Moltó amb cap de lleó, falcó o esfinx.

SINOPSI: Encara que l'esfinx en el món clàssic sol ser una entitat femenina, a Egipte va servir per a representar a un déu eminentment masculí. L'esfinx va tindre a Egipte diverses aparences: cos de lleó amb cap humà, amb cap de moltó o amb cap de falcó. Totes aquests representacions aquestan íntimament relacionades amb Ra. Davall l'aspecte del felí amb cap humà es pretén congregar, en una sola entitat divina, la força i la potència del lleó amb la intel·ligència de l'home, assimilant-se amb el rei i amb el sol en el matí.
Harmajis erael “Horus que està en l'ajet”, el nom que se li va donar a l'esfinx. Els ajti són les dos regions que separen el cel diürn del nocturn. En un ajet el sol descendix a la Duat, en l'altre, apareix a l'alba. En aquaquestos llocs la llum solar té una característica: evoluciona gradual-ment.
Encara que la figura divina de l'esfinx eramolt anterior, el culte a una deïtat denominada Harmajis no pareix existir abans del 1150 a.C.

HARMOTES

Representat com un falcó o home amb cap de falcó.

És una forma local i tardana d'Horus, per aquesta raó, el seu nom ens ha arribat davall l'epíteto grec, existint seriosos dubtes respecte a la seva correspondència egípcia. Va ser venerat al costat d'una divinitat meraantiga, una Hathor local “Senyora de la capital del nomo XXII de l'Alt Egipte”, crida pels grecs Hathor-Nebthfei, Tepihu i Hesat.

HAROERIS

Té aparença humana amb cap de falcó. Sobre aquesta pot portar un disc solar, la corona blanca o l'atef. Falcó.

És una de les primeres formes d'Horus, el “Senyor de la Llum i del Cel”. Els seus ulls aquestaven formats pel Sol (el dret) i la Luna (l'esquerre).
Haroeris eraun aspecte guerrer d'Horus que, exercint aquesta funció, defén al demiürg.
El seu nom pot traduir-se com “Horus el Gran” u “Horus el Vell” i erad'origen solar. En Cusae figura com “Senyor de l'Alt Egipte”.
Haroeris participa en la cerimònia de coronació del monarca, atorgant-li, entre altres funcions, els seus cinc noms reals. També forma part del ritu de renovació real, i en alguns textos se li identifica amb Harpócrates.
En Heliópolis es fusiona amb Ra i en Letópolis amb Jentyirti, relacionant-se amb la medicina i, meraconcretament, amb la curació de malalties que afecten als ulls; ell mateix té una taca en el seu banyega.

HARPOCRATES

És una falcó o xiquet nu amb un dit de la seva mà dreta ficat en la boca. En el lateral de el seu cap porta la cua distintiva de príncep i sobre aquella pot tindre un disc solar amb plomes.
Amb la personalitat de “Horus sobre els Cocodrils”, infant nu i pentinat amb la cua lateral de la infància, en peu sobre dos cocodrils. Porta en les seves mans serps, escorpins i altres animals verinosos o danyosos. Sobre el seu cap apareix, sovint, la imatge del déu Bes, protector de la infància

El seu nom significa “Horus el Xiquet”, infant diví símbol del Sol nounat despreraque isquera del lotus davall la forma d'Harsomtus. Ell va haver de ser amagat per sa mare, Isis, en els pantans del Delta per a protegir-lo del seu tio Seth. El seu lloc de naixement es troba en els mammisis.
En Edfú va formar tríade amb sa mare Hathor i amb una altra forma local d'Horus: Harsomtus, l'Horus “Unificador del Doble País”.
La faquesta que es commemorava per a la reunió d'Horus d'Edfú amb Hathor de Dendera, es va denominar “La Faquesta de la Bona Reunió” i es portava a terme durant el transcurs de cinc dies. La trobada entre aquaquestos dos es realitzava amb vaixell. El déu partia del seu santuari per a allotjar-se en el veí temple de Dendera durant el temps que durava la cerimònia.
Personifica la figura mitólogica que hui vam denominar “Horus sobre els Cocodrils” Sobre aquests figures s'inscrivien gran quantitat de textos jeroglífics apotropaicos amb el propòsit de carregar de màgia l'estàtua del déu. Els egipcis pensaven que si feien córrer aigua sobre la imatge, entre salmòdies i invocacions, aquesta adquiria propietats sanadores.
Encara que està documentat des del Regne Antic, el seu culte no va aconseguir força fins al Regne Nou.

HARPONJNUFRIS 

És un home amb cap de falcó que pot portar sobre aquesta símbols identificadors del déu Jnum.

És una forma de l'Horus aquestl·lar amb variants tals com Hor-pa-anj-neter “Horus la Vida Divina” i Hor-pa-iun-kenmet “Horus Degà de Kenemet”.
Apareix en la fórmula CXLII del Llibre dels Morts, on se li menciona davall l'epíteto de “El Favorable”, la qual cosa indica que era una deïtat benefactora.
La composició del seu nom suggerix que ens vam trobar davant de la fusió de dos divinitats que, en origen, tenen característiques completament distintes: Horus i Jnum.

HARPRA

És una gat o una esfinx hieracocéfala.

De les innumerables formes del sol, Pra erauna d'elles, que, en aquesta ocasió, es fusiona a Horus per a donar vida a una invocació local del mateix: Harpra.
El seu nom significa “Horus el Sol” en la seva aparença merajovençà. De nou aquestm davant d'una altra forma fusionada a Ra, seguint el mateix esquema d'Horajty o Harmajis.
Esta manifaquestació del sol erafruit de la seva associació amb un déu guerrer, vinculat al poder solar i amb caràcter de demiürg.
D'alguna manera, Harpra està relacionat amb el guerrer Montu, i, com ell, eral'encarregat de protegir al rei tant de les malalties com dels infortunis que pogueren acaçar-li.

HARSIASE

D'aspecte humà amb cap de falcó i doble corona. Falcó.

És un aspecte d'Horus que es troba en els Textos de les Piràmides. Està unit al mite d'Osiris i se li va considerar protector del rei i dels difunts. La seva concepció es va produir desprerade la resurrecció del déu del MeraEnllà i el seu nom significa “Horus fill d'Isis”. Per haver sigut engendrat en el moment de la resurrecció d'Osiris, Horus, a la fi, naixeria dèbil a causa de l'absència del penis de son pare.
Harsiase vas agarrar a Horus d'Edfú en la defensa de Ra, ajudant-li a véncer a Seth i als seus còmplices.
Encara que sovint aquest aspecte d'Horus es confon amb Harpócrates, pot afirmar-se que Harsiase erameraantic. Harpócrates sempre apareix davall l'aparença de xiquet, mentres que Harsiase creix i participa en la contesa contra Seth.
Participa en les cerimònies de coronació i, al costat de Thot, purifica el rei amb les aigües del “baptisme”, conferint-li els seus cinc noms reals (assimilat a Haroeris).
Harsiase aquestava protegit per set terribles escorpins, assistents d'Isis, cridats: Tefen, Befen, Maquestt, Maquesttef, Petet, Thetet i Mahet.
En el zodíac de Dendera es va identificar amb el planeta Venus

HARSOMTUS

ICONOGRAFIA: Té la forma d'un xiquet. També pot presentar altres aspectes: mòmia amb cap humà, home amb cap de serp u falcó coronat amb plomes i disc solar.
Davall la seva manifaquestació animal, es troba com una serp emergint d'un lotus (forma que adopta, per exemple, en les criptes del temple de Dendera).

SINOPSI: El seu nom significa “La Mansió d'Horus” en el seu paper de mare d'aquest déu i fent referència al cel. Com a mare del rei es troba a partir de la dinastia IV, sent llavors quan es va convertir en una deïtat molt important, íntimament lligada a Ra, i va començar a tindre un paper primordial en els temples solars de la dinastia següent.
Molt unida a la dona i molt possiblement personificant la divinització de l'aspecte femení, el seu culte es portava a terme en la seva major part per sacerdotisas, moltes de les quals, ja en el Regne Antic, oficiaven també en el culte a Neit. Està relacionada amb l'amor, l'alegria, la música, el sexe, la fertilitat i l'embriaguesa; en les seves faquests es permetien els plaers sensuals i corria l'alcohol. En definitiva, va ser una deessa molt popular.
Des del Regne Nou erauna de les divinitats que encarnen a l'Ull del Sol; per això apareix en el mite de la deessa llunyana. Esta llegenda està directament relacionada amb la inundació anual del riu Nil. El mite s'arreplega per primera vegada en la tomba de Sethy I, en el Valle dels Reis, i meratard es repetix en els temples ptolemaicos amb distintes versions.
El seu centre de culte meraimportant va ser Dendera. El nom egipci antic (Iunyt) d'aquesta ciutat significa “La del Pilar”, sent potser un emblema sagrat del predinàstic, absorbit per Hathor posteriorment.
En el seu matís funerari erala “Senyora d'Occident”, eraa dir, del lloc on es posa el sol per a entrar en el seu regne nocturn. Com “La que està en la Muntanya Occidental”, acull el difunt a poqueta nit. Així va ser venerada a Tebas-Oaquest, relacionada amb Anubis.
Se la va considerar una de les ploraneres divines, acompanyada de Shentyt, Merjetes, Isis i Neftis.

HATHOR

ICONOGRAFIA: Set vaques acompanyades d'un bou o set jóvens amb banyes liriformes i disc solar sobre el cap, tocant instruments musicals.

SINOPSI: Encara que no sempre en els textos egipcis no aquestan mencionades com set, davall aquest nom s'agrupen set “fades” que eren les encarregades de determinar el destí del xiquet en el moment del seu naixement. Per la mateixa raó, també decidien el sinó del difunt en el seu renaixement en el meraenllà.
Elles es troben en la fórmula CXLVIII del Llibre dels Morts on figuren com a encarregades d'assortir d'aliments i begudes al finat.
Aquests fades es feien acompanyar per un bou, denominat generalment “El Bou de l'Oest, Senyor de l'Eternitat”, i quatre rems que simbolitzaven els punts cardinals.
A Pesar de que en els documents religiosos no aquestan citades sempre amb els mateixos noms, mencionarem els que s'arrepleguen en la tomba de la reina Nefertari, esposa de Ramseraii:
Les vaques van representar a Egipte el concepte de fertilitat, des d'un punt de vista eminentment maternal, mentres que el bou fecundant que les acompanya eral'herald dels déus, simbolitzant la fecunditat del sòl, la potència i el poder germinador.

HATMEHTY

ICONOGRAFIA: Dona amb cap de peix o amb el símbol d'un peix sobre ella.
Davall el seu aspecte animal eraun peix (lepidotus?, Baarbus bynni ?),encara que alguns autors creen que es tracta d'un dofí (?) però aquesta classificació erameraque dubtosa.

SINOPSI: Hatmehyt va ser venerada en Mendes sent, en els períodes meraantics, la deessa principal de la ciutat. A poc a poc va ser perdent preeminència en favor d'aquells déus masculins amb els que va formar parella.
Fins al Regne Mig va ser consort d'un antic déu de la fecunditat que tenia aspecte de moltó i que, meratard, va ser assimilat a Banebdyed, “El Moltó Senyor de Mendes”. Tradicionalment, la deessa apareix com la parella d'aquest últim, tenint per fill a una forma local d'Horus.
El nom d'Hatmehyt significa “La que està al front dels Peixos”, col·locant-la en relació directa amb el déu Jnum i amb el riu Nil; un dels seus títols era“La que Presidix la Crescuda”, epíteto que no fa meraque recolzar aquesta tesi.

HEDDET

ICONOGRAFIA: Dona amb cap d'escorpí.
Escorpí.

SINOPSI: Deessa antiga que ja apareix mencionada en els Textos dels Sarcòfags. És l'encarregada de protegir la trena de pèl, en analogia amb la forma de la seva cua d'escorpí.
En el Llibre dels Morts figura al costat de Mafdet, identificant-se amb les maromes que han de sotmetre a la perillosa serp Apofis, a merad'atordir-la amb la seva picadura verinosa. Personifica el cordaje de la barca de Ra.
Com altres deesses de les mateixes característiques, Heddet erala que protegix contra la picadura d'animals verinosos, sent a ella a l'que calia invocar en cas de ser picat.
Se la denomina “La Lluminosa” i va ser la responsable de protegir el deambulatori en els temples.

HEDÍ-UR

ICONOGRAFIA: Home amb cap de babuí blanc. Porta sobre la mateixa un disc piga i sobre el pit un pectoral amb una barca piga. Babuí blanc.

SINOPSI: D'origen molt antic, Hedyur eraun déu piga que encarna als avantpassats reals. Es troba en els Textos de les Piràmides on apareix assimilat a Thot, del que pren l'aparença d'una mona.
El seu nom significa “La Gran Maça”, “El Gran Blanco” i porta el títol de “Bou de les Estreles”, “Cap d'Hermópolis” i “El MeraGran dels Cinc”, denominació que el posa en relació directa amb cinc fosques divinitats, grup que presidiria. Aquestos déus són en època històrica assimilats a Isis, Osiris, Seth, Neftis i Horus el Vell, com a representants dels dies epagómenos.
En el seu aspecte funerari Hedyur adora el sol cada matí, i eral'encarregat d'obrir les portes de la Duat perquè l'astre realitze el seu recorregut diari.
Com un dels déus meraantics de l'Alt Egipte, participa en un nombre important de faquests reals. Porta el títol de “Senyor dels Jubileus”, per la qual cosa es deduïx la seva importància en aquests cerimònies de regeneració, on se li feien ofrenes de gra i beguda.
Ell eral'encarregat de donar la benvinguda al Sol cada matí, en analogia a l'actuació habitual de les mones a l'eixida de la gran estrela diürna.

HEH

ICONOGRAFIA: 1.Aparença humana amb cap de granota.
2.Geni, personificació antropomorfa assentada sobre el símbol de l'or. En les seves mans sosté dos fulls de palmera que simbolitzen “els Milions d'Anys”, i sobre el cap pot portar un altre full de palmera corbada amb la mateixa simbologia.
Davall l'aspecte animal d'ambdós deïtats vam trobar

• Granota.

• No té, encara que a partir de Regne Nou figura, amb freqüència, acompanyat d'un cabut.

Hi ha dos divinitats molt diferenciades que tenen aquest mateix nom i que en alguns casos arriben a confondre's

• El membre de l'ogdóada hermopolitana, que va representar la infinitud en la creació.

• Geni, símbol del temps infinit, de l'aire, de l'eternitat i de “Els Milions d'Anys de Vida” desitjables per a l'existència humana.
  En el període Tardà se li va venerar com a un déu de la llar.
  El seu nom significa “milió”.

HEKA

És un home o xiquet que porta sobre el cap un aquestndard amb una granota i que subjecta en les seves mans dos serps. Granota, Serp.

Present des del Regne Antic, meraque un déu erala personificació del poder del Sol. Encara que tradicionalment s'ha traduït com “màgia”, en opinió de Moliner (2000) potser seria meraencertat dir que erael “poder que permet obtindre fins meraenllà de l'abast de l'acció i l'expressió normals”.
Forma part de la comitiva de la barca solar, encarregada de la defensa de Ra i eraun dels responsables de repel·lir a la danyosa serp Apofis que lluita cada nit per a atacar i eliminar el Sol.
Present també en els Textos dels Sarcòfags, apareix com a déu primordial; no obstant, posseïa un clero compost de metges-mags.

HEM-NE

Representat com un arpó o com un falcó momiforme.

És un déu local de l'Alt Egipte que està relacionat amb el MeraEnllà. En els Textos de les Piràmides apareix com un déu benigne, protector d'Osiris, a qui ha de venjar; ací té aspecte d'arpó i, com tal, ataca el perillós hipopòtam en què Seth es manifaquesta.
En el Llibre dels Morts, se'ns presenta subjectant a una serp amb les seves mans, ofidi que servix com cordaje a la barca de Ra. Així Hem-ne complix la funció de controlador de les forces malignes ajudant al manteniment de la Maat.

HEMSUT

Són dones de genolls abraçant a un xiquet.
Porten sobre el cap un escut amb dos fletxes encreuades com el de la deessa Neit.

Representades en les teogamias, les Hemsut eren un grup de deïtats que servien per a refermar el concepte de ca.
No són meraque una especulació teològica, que va servir per a plasmar la dualitat. Els kas (símbols masculins) havien de tindre una contrapartida femenina per a poder existir. El nombre d'elles guarda relació directa amb el dels kas que es representen.
En algunes ocasions van aquestar identificades amb deïtats menors que protegien a la infància.
En Sais constituïxen les forces primordials que la deessa Neit va fer emergir de les aigües.

HEQET

Granota o dona amb cap de granota.

Present en els Textos de les Piràmides -i potser abans- ajuda el sobirà a ascendir al cel amb les granotes creadores de la cosmogonía hermopolitana.
A partir del Regne Mig es relaciona amb els parts, podent haver pres aquesta funció amb anterioritat. Ostenta el títol de “La que fa Respirar” en clara al·lusió a la vida acabada d'inaugurar.
Era l'encarregada de formar als xicotets al si matern, eraa dir, s'ocupava d'ells despreraque el seu espòs Jnum els haguera modelat -tant al xiquet com a la seva ca (força vital)- en el seu torn de canterer.
Com a comare divina, assistia en els parts, i en aquesta comesa era auxiliada per la deessa Mesjenet. Meratard, aquestnia el símbol anj de la vida al nas del nounat i animava el xiquet i a la seva ca. En aquest paper s'identificava amb la mare real i per això apareix sempre en les crides teogamias egípcies.
Per aquesta associació i en l'aspecte funerari, Heqet ajudava als difunts en el seu renaixement en el MeraEnllà. Ella era una de les deesses partícips en la resurrecció d'Osiris i també una altra de què va intercedir perquè la concepció del jovençà Horus fora possible.
Així mateix, va ser protectora de la llar, i en aquesta funció la vam trobar representada en els cridats “Marfils Màgics” que ajudaven a espantar les males influències en els moments difícils del naixement i la infància.
En els contextos nilóticos (Meroe) vam trobar la simbologia de la granota vinculada a la fecunditat, amb un caràcter quasi diví.

HERET-KAU

Deessa antropomorfa.

És una fosca deessa que està present en el Regne Antic. Encara que hi ha poques referències sobre ella, sabem que ja llavors gaudia d'un culte completament aquestablit. Des d'una època primerenca es va relacionar amb Horus, entenent-se que era la seva contrapartida femenina.
El seu nom significa “la que està sobre els kas”, la qual cosa pareix plasmar la seva qualitat imperant sobre els esperits dels morts.
Heret-Kau es troba en els ritus de fundació d'alguns temples del Delta, acompanyada de deesses tan importants com Neit i Isis, ambdós pertanyents al mite osiríaco. Pareix que aquesta vinculació indirecta es deu a la seva relació amb Horus.

HERY-MAAT

És representat com un jovençà nu i assegut sobre el signe de l'horitzó. Porta sobre el cap una peluca blanca. Té la mà dreta recolzada sobre el muscle esquerre i l'esquerra relaxada sobre la seva cama.

Herymaat era una forma d'Horus, el nom de la qual significa “El que està sobre Maat ”. Ací Horus eraun adolescent (ni xiquet, ni adult) que es relaciona amb el renaixement del difunt, relaxat perquè té la seguretat que eixirà venturós de qualsevol prova (mà esquerra) però necessitat donar-se força (mà dreta). En eixe paper personifica al difunt.
Està representat amb freqüència en les tombes reals tebanas, sobretot en aquelles pertanyents als fills de RamseraIII i sol aquestar acompanyat d'una altra divinitat del Món Subterrani crida Nebneru, deïtat amb cap de lleona, cos humà i ganivets en les mans.

HERUR

Representat com un moltó o home amb cap de moltó.

És un déu antic i local que va ser venerat en Antinoópolis que va ser assimilat a Jnum, de qui va absorbir tota la seva personalitat i del que va prendre la seva qualitat de canterer, de creador del sobirà i de la seva ca. A Pesar del seu provincialidad va ser considerat un “Suprem Faedor”.
El moltó va representar a Egipte la fecunditat amb un marcat caràcter sexual, sent generalment aquaquestos déus, deïtats creadores.

HERYSHEF

Representat com un home amb cap de moltó, banyes ondulades i corona atef amb disc solar, encara que en algunes ocasions apareix amb la corona blanca.
El seu nom significa “El que està sobre el seu Llac”, possiblement relacionant-lo amb la seva funció creadora en el xicotet llac que hi havia en l'antiga ciutat d'Heracleópolis, i meraconcretament en el seu temple.
El seu culte pareix remuntar-se al començament del Període Tinita aconseguint importància durant el Primer Període Intermedi. Apareix mencionat en la Pedra de Palerm.
La fórmula CLXXV del Llibre dels Morts narra la seva llegenda; menciona com Heryshef, identificat amb un aspecte d'Osiris, es va fer portador de la corona atef.
Per la seva índole de déu de la fertilitat està connectat amb l'aigua, així com amb la justícia. Ell feia possible la bona crescuda i participava en ritus agrícoles. A causa de la vinculació entre el “fèrtil” i el “creador”, Heryshef es va assimilar a déus tant creadors com a deïtats connectades amb el Nil. Precisament per això el vam trobar amb epítetos molt explícits: “Aquell Fal·lus potent”.
Identificat amb Shu, Heryshef eraun dels pilars del cel, mentres que, com Nefertum, emergix de les aigües caòtiques per a començar la creació. Fusionat a Jonsu, va ser una forma del déu en el Nord. La Mare Divina en Heracleópolis portava un títol que guardava relació amb Jonsu.

HESHAT

És representa com

• Vaca blanca o dona amb cap de vaca. Hesat no apareix mai davall l'aspecte íntegre d'una dona

• Com Iat, un possible aspecte d'Hesat, deessa de la llet que dóna a llum al difunt i que està citada en els Textos de les Piràmides, es troba com una dona amb un got sobre el cap.

És una deessa maternal que figura en els Textos de les Piràmides com una vaca salvatge. Ella eral'encarregada d'alimentar amb la seva nutritiva llet, crida “la cervesa d'Hesat”, al rei en la seva joventut i saciar la set de tot aquell que el necessite. Dóna naixement mític al monarca davall l'aparença d'un vedell d'or.

La seva relació amb Anubis guarda estreta vinculació amb la llegenda de Nemty (vore Nemty). Ella erala que fa reviure al déu fent caure la seva llet per l'aquestaca i el morter on es troba suspesa la pell d'aquest, mite que s'arreplega, principalment, en el papir Jumilhac.
Hi ha certa confusió respecte a si Hesat erala mateixa deïtat que citen els Textos de les Piràmides (§ 131,1537) davall el nom d'Iat o en la Teogamia de la reina Hatshep-sut, en Deir el-Bahari. Esta eratambé “Senyora de la Llet” i “Senyora dels Vents”, porlo que podria tractar-se d'un aspecte de la primera.

HESEB

És un bou o home amb cap de bou.

Deïtat la llegenda del qual detallada no ha perdurat. Està relacionada amb cicles agrícoles vinculats a la mort i la regeneració.
Porta el títol de “L'esquarterat”, epíteto que podria aquestar pròxim a la llegenda d'Osiris, en el moment en què el déu eraespedaçat pel seu germà Seth i els seus trossos intrèpids al riu Nil.

HORAJTY

És una falcó o home amb cap de falcó i disc solar amb ureo sobre el cap.

Horajty era un dels aspectes en què es manifaquesta el Sol, segons les creences heliopolitanas. El seu nom significa “Horus d'Ajet ”.
Va poder ser, en origen, la representació del Sol en el cel, ja que el falcó pelegrí aquestnia les seves ales pels cels egipcis a una considerable altura sobre la terra, distància que els antics egipcis van interpretar com “divina”.

Aquest falcó va tindre en principi una clara vinculació amb Ra d'Heliópolis, amb el que finalment es va fondre, prenent noms distints segons el moment del dia i de la potència dels seus rajos: Jepri a l'alba, Horajty en el matí, Ra en el zenit i Atum a poqueta nit.
En Debod apareix com a parella d'Upset, vinculant-se d'aquesta manera al mite de la Deessa Llunyana.

HORAS

Són dotze dones amb una estrela de cinc puntes sobre el cap.
Deessa amb una cobra sobre el cap.

Les hores també van ser representades a Egipte davall l'aspecte de divinitats que habitaven en el món subterrani; se les considerava filles de Ra.
Són freqüents en el cridat Llibre de la Duat, eraa dir, el tractat que explica el Món Subterrani i el seu contingut.
Elles tenien poder per a arbitrar el destí, per a imposar el concepte temps sobre el caos, per a aquestablir el que devia ocórrer en cada moment i determinar la noció de “temps horari”.

HOR-BEHEDETY 

És un disc solar alat i multicolor flanquejat per dos ureos. Escarabeo alat;.falcó, lleó.

El seu nom significa “El que eraoriginari de Behedet” i se li denomina “El de les Plomes Bigarrades (o clapades)” pel seu dens plomatge. És el “Senyor del Cel”, aquell que estén les seves ales abraçant l'univers.
És una divinitat remota que, en origen, no va tindre relació amb el cicle solar. En la dinastia V se li va afegir el disc o l'escarabeo i es va integrar en aquest cicle, creant-se una imatge on a penes pot distingir-se fins on arriba Horus i on comença Ra. Encara que erafill i hereu de Ra, no se li assimila completament.
El temple d'Edfú rebia, entre altres, el nom de “Casa del Combat”. El mite compte com Ra va ordenar el déu que lluitara contra els seus enemics, ja que aquaquestos, per orde de Seth, havien invadit el país i atemptaven contra l'estrela diürna. Gràcies a la victòria aconseguida, Ra li va condecorar amb el títol de Behedety, que conservarà fins al final.
En el seu honor se celebrava la “Faquesta de la Bona Reunió”, romeria anual en què Hathor de Dendera i el seu espòs Horus d'Edfú, se retrobaven.
Adopta un caràcter apotropaico en les llindes de les portes sacres i al capdamunt dels solcs.
Porta el títol de “L'Arponeador”, a causa del seu aspecte guerrer, en referència al seu protagonisme en la matança dels enemics de Ra i per això, també va ser patró de l'exèrcit.

HOR-IABTI 

ICONOGRAFIA: Falcó o home amb cap de falcó.

SINOPSI: En l'antic Egipte es van venerar a multitud de déus falcons que meratard van ser fusionats al meraimportant, Horus. No obstant, aquests deïtats van conservar part de la seva personalitat, encara que enteses com a formes del déu.
Hor-Iabti va ser la forma sagrada de l'Horus d'Orient, eraa dir, del lloc on sale el sol cada dia, i per això es va identificar amb Horajty.
Esta divinitat està present en els Textos de les Piràmides.

HOR IMYSHENU 

ICONOGRAFIA: Molt variable. Home hieracocéfalo o leontocéfalo; cocodril amb cap de falcó, cocodril amb cap i cua de pardal. Pot trobar-se amb ales o sense, amb dos caps de falcó, disc solar i doble ploma. Cocodril, falcó.

SINOPSI: Venerat des de la dinastia I, el seu culte es va aquestndre al llarg de tota la civilització faraònica, aconseguint les fronteres meridionals de Meroe. És un déu guardià, protector, i, sobretot, una deïtat curandera.
Esta forma de l'Horus està similada a Sobek, per a emfatitzar les seves habilitats en els desplaçaments fluvials i trobar amb major facilitat els fragments de son pare Osiris, que havien sigut llançats al riu pel seu tio Seth. Ell aconseguix traslladar-los i depositar-los en l'Abatón.
Aquest déu tenia una estretíssima relació amb la màgia. Posseïdor d'un clero, els seus sacerdots eren metges, però no equiparables als “Sacerdots de Sejmet”, que empraven la ciència per a curar, sinó que ells feien ús de conjurs i ritus màgics.

HOR-MARTY

ICONOGRAFIA: Falcó o home amb cap de falcó.
Freqüentment porta en la seva mà l'ofrena dels seus dos ulls (el Sol i la Luna).

SINOPSI: Aquest Horus va ser venerat a l'Orient del Delta. Guarda relació amb els Horus Còsmics, ja que porta l'epíteto de “Horus el dels Dos Ulls” (el Sol i la Luna), igual que ocorre amb altres formes del déu falcó.
Ens vam trobar davant d'una divinitat guerrera que lluita contra la serp Apofis, personificant l'ofidi a l'enemic de Ra i al malvat déu Seth, integrant de la llegenda osiríaca.
Aquestm davant d'un déu integrat tant en el cicle solar com en l'osiríaco; en aquaquestos dos casos erauna divinitat molt activa, protectora i defensora d'Osiris i Ra per mitjà de la lluita.
El títol de “Merity” eracomú a altres déus del panteó. Així el vam trobar, per exemple, en Osiris, Ra, Horus, Ammó, etc.

HOR-NEJENY

ICONOGRAFIA: Home amb cap de falcó que porta sobre aquesta dos altes plomes o la corona blanca de l'Alt Egipte. Falcó.

SINOPSI: És una deïtat que en períodes molt primerencs va ser fusionada al déu falcó meraimportant, Horus, sent molt difícil aquestablir on comencen les atribucions i formes d'Horus i on acaben les de Nejeny.
De caràcter eminentment guerrer, es confon i identifica amb Harendotes.
El seu nom no erameraque un gentilici que significa “El de Nején”, en relació amb la ciutat de què era originari.
És l'aspecte d'Horus que oferix a la monarquia els seus esperits transfigurats perquè formen “Les Ànimes de Nején”; els reis difunts es fonien amb aquesta entitat mítica i adoptaven l'aparença del llop Upuaut. Apareix mencionat en els Textos de les Piràmides.

HOR PANEBTAUY 

ICONOGRAFIA: Falcó o home amb cap de falcó.

SINOPSI: És una altra de les innumerables formes d'Horus, que, aquesta vegada, es denomina “Horus Senyor de les Dos Terres”, emfatitzant la seva funció de sobirà de tot Egipte.
Horpanebtauy erael que raquestablix i es responsabilitza de la Maat, l'orde que ha de regnar a Egipte o, la qual cosa erael mateix, l'equilibri del país quan no està dividit.
Apareix mencionat en Els Textos de les Piràmides (§ 1258).

HOR SEMSU

ICONOGRAFIA: Home amb el cap de falcó i disc solar. Pot portar la corona blanca, l'atef o dos plomes. Falcó tombat o en peu.

SINOPSI: Hor-Semsu es va integrar en el mite heliopolitano, incorporant-se a l'última generació de déus per a completar el cicle dels cinc dies epagómenos. Vi al món en el dia segon erael déu del cel nocturn, “El que Habita entre les Estreles”.
Va nàixer de les relacions sexuals que van mantindre Isis i Osiris quan encara romanien al si matern de Nut, sent per tant de fill de la deessa celaquest, fill d'Isis i Osiris, nét de Nut i germà de la parella osiríaca.
Se li confon sovint amb Haroeris, amb el que compartix el mateix mite i en molts textos s'equipara a Ra.
El seu nom significa “L'Antic”, “Horus el Primogènit”, segons es desprén dels Textos de les Piràmides (§ 301).

HORUS

ICONOGRAFIA: Falcó o home amb cap de falcó. Xiquet que s'introduïx un dit de la mà en la boca.
La primera vegada que apareix amb aspecte d'home i amb cap humà eraen la dinastia III (Louvre E.25982).
Porta la doble corona o la corona atef, encara que també està representat amb la corona blanca o l'hemhem.
Davall la seva aparença animal el vam trobar, principalment, com un falcó o un lleó (Harmajis), a pesar de que pot vore's en les seves nombroses manifaquestacions adoptant altres formes.

SINOPSI: Horus eraun dels déus meraantics i importants del panteó egipci. Els seus orígens podrien remuntar-se a una divinitat relacionada amb el cel i els astres, caràcter que mai va perdre.
El seu nom significa “El Distant”, apel·latiu que descriu perfectament la seva situació en el cel quan es troba en ple vol.
Esta deïtat celaquest prompte es va convertir en un déu íntimament lligat a la reialesa i tutelar dels monarques tinetes, el centre de culte de la qual era Hieracómpolis. Va ser, per tant, el protector del sobirà i del palau (com a edifici seu de la reialesa). La veneració del falcó pelegrí en l'antic Egipte va ser habitual en els distints territoris predinàstics. Davall la influència d'Horus es va agrupar a tots els déus locals amb aparença de falcó, donant lloc a diverses variants d'una mateixa divinitat, aspectes que es van representar de diversos modes. Així podem percebre una variabilitat sorprenent que, en cap cas eraexcloent, perquè encara que totes les formes divines van adquirir els traços d'Horus, van mantindre detalls de la seva pròpia personalitat#Salt#.
Associat primer al culte aquestl·lar i més tard al solar, es va integrar igualment en l'osiríaco, on va entrar com a fill d'Isis i Osiris.
Des del Regne Antic, Horus està encarnat en el rei, és a dir, el sobirà és la manifestació d'Horus en la terra, però al morir es convertirà en un Osiris i, a més, passarà a formar part del déu creador Ra.
S'integra en dos dels cinc noms del rei: el “Horus d'Or” i “Horiano”.
En el seu paper solar exercix una doble labor: d'una banda, compartix amb Seth la defensa de la barca de Ra, arponeando a la serp Apofis (en aquest cas concret el déu Seth no té connotacions negatives i pot produir-se la relació entre ambdós deïtats); per l'altre, Horus arponea a Apofis, és a dir, sotmet a l'aspecte danyós de Seth. La llança amb què ferix l'ofidi està connectada directament amb la deessa Mafdet.
Tradicionalment, Horus representa el Nord del país i el seu tio Seth el Sud. Per això figura en la cerimònia del Sema-Taui, gravada en els laterals dels trons dels monarques i sobre les parets dels temples. Aquest símbol representa la unió de les Dos Terres, l'Egipte unificat que, de forma al·legòrica, es plasma lligant les dos plantes heràldiques de l'Alt i Davall Egipte: el lotus i el papir. Horus també personifica la franja fèrtil del Valle del Nil, mentres que Seth encarna la zona estèril (el desert). La causa real d'esta història mitològica és ben senzilla i en ella es van inspirar els teòlegs egipcis: Horus ha de contindre al desert que incessantment amenaça d'avançar sobre el vall podent arribar a eliminar-lo per complet; allí és on habiten els hòmens, els animals i les plantes.

Va tenir diversos tipus

• Horus de Baki Forma local d'Horus venerada en l'actual el-Dakka i Kuban (Baki)G

• Horus de Bon Horus Senyor de Buhén”. Forma local d'Horus venerat en Buhén durant el Regne Nou

• Horus de la Duat Davall aquest apel·latiu ens vam referir a l'Horus que habita en el Més Enllà, com a representant del Sol.També porta el títol de “Senyor de les Estreles Circumpolars”.Va ser relacionat amb Horajty durant el Regne Nou Horus d'Hekenu És una forma guerrera d'Horus, fill de Bastet.
  Venerat en Bubastis i a Memfis, on se li va identificar amb Nefertum. Aquestos dos eren déus que presidien els ungüents sagrats. Finalment va començar a identificar-se amb Mahesa.Es presenta davall la forma d'un falcó o una aixeta

• Horus de Líbia Se li va donar culte en la ciutat de Momenfis, localitzada en el Delta, així com en les zones tocant a l'actual Líbia.
  Pel seu aspecte guerrer està vinculat a Neit, Sejmet i Sobek. Era l'encarregat de protegir els camins de la zona Occidental desèrtica d'Egipte

• Horus de Manu Déu de Letópolis, on se li assimila a Horajty. És el representant de la Muntanya d'Occident.
  Està relacionat amb els Horus que personifiquen al punt cardinal oposat (Orient) i que són Hor-Iabti i Hor-She-semty

• Horus d'Estiren Deïtat que arponea als enemics de Ra i és quasi anàloga a Horus Behedety.
  Se li va venerar en Estiren i Buto.
  Pot adoptar l'aparença d'un lleó

• Horus de Miam era reverenciat des de la dinastia xii en l'actual el-Lessiya i Aniba

• Horua de Nubia per la zona on se li va rendir culte, era una divinitat amb característiques molt més africanes que altres de les formes del déu. Davall aquest aspecte, els habitants de Núbia van aconseguir assimilar molt millor les divinitats egípcies, i en concret al déu falcó, que en aquest cas se cenyia als seus propis costums.

HORUS (FILLS DE)

NOM EGIPCI: HOR-MESYT és el terme que s'empra per a designar al conjunt dels quatre déus. Com a entitats independents són: Amset, Hapy, Duamutef, Qebehsenuf.
ICONOGRAFIA: Xacal, mona, falcó i home, respectivament. Quatre caps humans que emergixen del cos d'una serp.
Davall la seva aparença animal els vam trobar com quatre pardals, en el seu paper de punts cardinals.
Complint la funció de guardians de les vísceres no tenen una forma animal completa. Sempre es presenten antropomorfs.

SINOPSI: Presents des del Regne Antic i citats en els Textos de les Piràmides.
La imatge dels Quatre Fills d'Horus (Amset, Hapy, Duamutef i Quebehsenuf) correspon a la seva íntima relació amb Horus el Vell, son pare, sent, per tant, déus de la mitologia solar que es funden amb la llegenda de la creació. El mite compte que, trobant-se en les aigües primigènies, Ra va ordenar a Sobek que els fera emergir en el seu llom.
La seva funció més important és la de guardians de les vísceres momificades del mort. Són també representants dels vents, dels punts cardinals i ajuden el sobirà en la seva ascenció a cel.
Aquestos déus, a més d'estar relacionats amb òrgans específics, s'associaven a un punt cardinal concret i d'ell eren guardians. També estaven units a una deessa determinada, que simbolitzava cada una de les ploraneres divines, i a un element del ser.

DÉU	ICONOGRAFIA	CARDINAL	ÒRGAN	DEESSA	ELEMENT
Amset	cap humà	Sud	fetge	Isis	ca
Hapy	cap mona	Nord	pulmons	Neftis	ib
Duamutef	cap xacal	Aquest	estómac	Neit	ba
Qebehsenuf	cap falcó	Oest	intestí	Selkis	SA

Vinculats amb Osiris, presidixen la pesada del “ànima” del mort en la “Sala de les Dos Veritats”, on es jutgen els actes del difunt en la terra. En aquest episodi es troben en peu, amb forma de mòmia, sobre una flor de lotus que a l'obrir-se deixa aparéixer els seus semblants divins. Així, es convertixen en protectors d'Osiris i, per extensió, del mort. El lotus és una flor que representava el naixement del món en analogia amb els hàbits d'esta planta.

NOM EGIPCI: HOR-MESYT és el terme que s'empra per a designar al conjunt dels quatre déus. Com a entitats independents són: Amset, Hapy, Duamutef, Qebehsenuf.
ICONOGRAFIA: Xacal, mona, falcó i home, respectivament. Quatre caps humans que emergixen del cos d'una serp.
Davall la seva aparença animal els vam trobar com quatre pardals, en el seu paper de punts cardinals.
Complint la funció de guardians de les vísceres no tenen una forma animal completa. Sempre es presenten antropomorfs.

SINOPSI: Presents des del Regne Antic i citats en els Textos de les Piràmides.
La imatge dels Quatre Fills d'Horus (Amset, Hapy, Duamutef i Quebehsenuf) correspon a la seva íntima relació amb Horus el Vell, son pare, sent, per tant, déus de la mitologia solar que es funden amb la llegenda de la creació. El mite compte que, trobant-se en les aigües primigènies, Ra va ordenar a Sobek que els fera emergir en el seu llom.
La seva funció més important és la de guardians de les vísceres momificades del mort. Són també representants dels vents, dels punts cardinals i ajuden el sobirà en la seva ascenció a cel.
Aquestos déus, a més d'estar relacionats amb òrgans específics, s'associaven a un punt cardinal concret i d'ell eren guardians. També estaven units a una deessa determinada, que simbolitzava cada una de les ploraneres divines, i a un element del ser.

DÉU	ICONOGRAFIA	CARDINAL	ÒRGAN	DEESSA	ELEMENT
Amset	cap humà	Sud	fetge	Isis	ca
Hapy	cap mona	Nord	pulmons	Neftis	ib
Duamutef	cap xacal	Aquest	estómac	Neit	ba
Qebehsenuf	cap falcó	Oest	intestí	Selkis	SA

Vinculats amb Osiris, presidixen la pesada del “ànima” del mort en la “Sala de les Dos Veritats”, on es jutgen els actes del difunt en la terra. En aquest episodi es troben en peu, amb forma de mòmia, sobre una flor de lotus que a l'obrir-se deixa aparéixer els seus semblants divins. Així, es convertixen en protectors d'Osiris i, per extensió, del mort. El lotus és una flor que representava el naixement del món en analogia amb els hàbits d'esta planta.

ICONOGRAFIA: Dona amb cap de cobra (esta representació és molt rara).
Cobra.

SINOPSI: És una deessa cobra molt poderosa per la seva invulnerabilitat i, com tal, està identificada amb l'ureo real que esull foc i ataca als enemics de Ra i d'Osiris. Més tard, s'equipara a l'Ull del déu Sol i es considera una “deessa flama”.
Se la denomina “La que és favorable i protegix” o “(Quan) ella està satisfeta, ella protegix”, la qual cosa denota un aspecte eminentment benefactor.
Està assistida per un seguici de cocodrils que l'ajuden a aniquilar als enemics d'Osiris en el Món Subterrani. Relacionada amb els Quatre Fills d'Horus, en la fórmula XVII del Llibre dels Morts.

HU

ICONOGRAFIA: Aparença d'home que porta sobre el cap un clau d'elefant. Serp (tomba de Ramsés III).

SINOPSI: És més una abstracció que una divinitat. Representa un aspecte del poder de Ra, en aquest cas encarna les ordes que ixen de la seva boca fent realitat quant pronuncia. Personifica el sentit del gust, al costat de Sia el tacte, Maa la vista i Sedyem l'oïda.
També és una manifestació del déu solar (l'alimentació) a més de ser una de les divinitats associades a aquests forces. Com tal, navega com a tripulant de la barca diürna del sol acompanyat d'Heka i de Sia.
Hu és el company del rei en el cel quan aquest es convertix en estrela i li faculta perquè les ordes del monarca siguen acatades. D'altra banda, vas agarrar el sobirà perquè puga solcar el cel en companyia de Ra.
La llegenda compte que va nàixer d'una gota de sang que va brollar fal·lus de Ra quan va ser circumcís, segons la fórmula XVII del Llibre dels Morts.
En la Cosmogonía Menfita se li cita com a encarnació de la llengua de Ptah, sent la concepció de la seva comesa en esta llegenda molt senzilla: el déu Ptah va pensar en la creació amb el seu cor (era l'òrgan on s'entenia que residia el pensament). Més tard, i per a fer-lo realitat, s'emprava la paraula (Hu) com a inductora a què el món, finalment, quedara creat. En definitiva, en aquest paper va personificar a la paraula divina

HURUN

ICONOGRAFIA: Falcó o home amb cap de falcó.

SINOPSI: És un déu protector i poderós, originari de Canaan, que va entrar a Egipte durant el Regne Mig i va ser paredro de Qadesh. Des d'un primer moment se li va identificar amb l'esfinx de Guiza i allí es va erigir un santuari en el seu honor.
Va ser venerat per un xicotet però influent sector de la població: el poble semita, fent-se guardià dels artesans estrangers i defensor davant dels animals salvatges i els verinosos.

IABET

ICONOGRAFIA: Dona amb el símbol d'Orient sobre el cap.

SINOPSI: Els egipcis van personificar els punts cardinals de l'horitzó en deesses que es diferencien pel tocat que porten sobre el cap. Iabet és la representant de l'Orient, i com tal està relacionada amb el renaixement del Sol i dels difunts.
És una deessa celaquest, mare i esposa de Min, a la que aquest fecunda prenent l'aspecte d'un bou, “El Bou de sa Mare”, títol originari de Ra. Davall l'aspecte de Jentytiabet, el seu nom significa “La que Presidix l'Orient” i és l'encarregada, després de Kebehuet, de llavar a Ra.

IHA

ICONOGRAFIA: Déu antropomorf amb disc i creixent piga sobre el seu cap i una cua lateral. Ibis, falcó o bé cos humà i cap d'algun d'aquestos dos animals.
Com a comptador del temps pot portar en les mans un full de palma o un Ull d'Horus.

SINOPSI: Els textos pareixen indicar que és la representació de la Luna, segons la seva concepció d'acompanyant de la Terra, per això relaciona amb l'ibis. En esta funció se li denominava “El Disc Blanco”, el “Senyor del Cel”, el “Faedor d'Eternitat”. Com “Dirigent de la Casa dels Déus en les Estreles” està íntimament unit a Thot, a pesar de ser també una manifestació d'Osiris.
Testificat com a deïtat popular en el Regne Mig, després del Regne Nou el seu culte es va perdent.
Entre altres llocs, es troba en la fórmula CX del Llibre dels Morts.

IEQ

ICONOGRAFIA: Cocodril. Home amb cap de cocodril que porta sobre esta una ploma d'estruç que, en Època Baixa se substituïx per un ganivet.

SINOPSI: Les dades d'aquest déu són molt escassos en la documentació disponible, no obstant això, es troba mencionat en els Textos dels Sarcòfags en dos ocasions. La seva figura és la designada per a personificar al nomo de Dendera, podent ser el representant de la dita unitat territorial, amb la categoria de divinitat que va perdurar fins a la decadència de la civilització faraònica.

IGAI

ICONOGRAFIA: Aspecte humà, porta en el cap el nemes i subjecta amb les seves mans el ceptre uas. Humà amb cap de cànid.

SINOPSI: Divinitat molt antiga, però d'escassa difusió, que es troba en el panteó egipci des de la dinastia III. Està mencionat en els Textos de les Piràmides, però no va aconseguir una importància destacable fins al Regne Mig, mantenint-se fins al Període Ptolemaico.
Igai participa en les cerimònies de Jubileu real (Heb Set ) i en aquests ocupava el ja que corresponia als déus de l'Alt Egipte, és a dir, a les divinitats procedents del Sud del país.
Quant a la seva activitat com “Senyor del Desert Oest”, es va relacionar amb les necròpolis i se li va fer protector dels oasis.
Va poder ser una forma de Seth.

IHET

ICONOGRAFIA: Iconografia molt variable. Vaca o dona amb cap de vaca que porta sobre esta la corona roja del Davall Egipte.

SINOPSI: Deessa celaquest omnipotent, present en els Textos de les Piràmides i posseïdora de doble sexe, que eleva a Ra en les seves banyes i li alleta. Ostenta el títol de “Mare de Ra“ en Heliópolis. Se la va considerar creadora de tots els déus, del temps, dels seus elements, de tots els centres on, segons la mitologia, havia nascut el món, i del que es troba davall terra. En aquest aspecte porta l'epíteto de “Més antiga que tots els Déus”, sent una deïtat primordial que absorbia en si a la resta de les divinitats del panteó. No obstant això, la importància política d'altres déus creadors com a Ra o la poderosa Neit, d'alguna manera la va eclipsar. D'esta manera, va adquirir connotacions eminentment guerreres que li servixen per a defendre el Sol i al rei.
Com a deessa única i creadora va rebre el títol de “Senyora de la Vida Universal”; va ser assimilada a “La Gran Onada” que cobria el món en la creació, identificant-se amb el “Oceà Primordial”. Ihet va ser anterior a la terra emergida, i inclús es va entendre que el Nun era el seu propi fill.
Portava l'epíteto de “Aquella que ha arribat a existir per si mateixa”, un títol que solen portar els déus demiürgs heliopolitanos. És possible que amb aquest últim joc mitològic es pretenguera crear artificial-ment una contrapartida femenina del “faedor”.
Davall el seu aspecte funerari, Ihet era la protectora de les vísceres dels difunts sense deixar de costat als “Fills d'Horus”. En aquest pla, la seva imatge es col·locava davall el cap del mort, oferint-li calor i protecció, i es gravava sobre la superfície d'uns objectes màgics cridats hipocéfalos.
Se la va considerar “Senyora del Desert” i “Senyora dels Països Estrangers”.

IHY

ICONOGRAFIA: Déu xiquet que porta una cua lateral i que s'introduïx el dit de la mà dreta en la boca. En altres casos, subjecta amb ambdós mans un collar menat i un sistre. La seva manifestació animal és la més antiga, trobant-se davall la forma d'un vedell.

SINOPSI: Present en els Textos dels Sarcòfags el seu nom significa “El Tocador del Sistre”, “el Músic”. Era una divinitat que per mitjà del so de la seva música alegrava els cors dels déus, allunyava les forces danyoses que pogueren acaçar en cada moment i facilitava el renaixement. És més, va ser la personificació del sistre en si mateix. D'esta manera, va participar en el Mite de la Deessa Llunyana tocant un llaüt i un arpa, amb els quals la va calmar facilitant la seva volta a Egipte.
El seu naixement es venerava en els mammisis dels temples, en especial en el de Dendera.

IMENET HAPY(ET) NEBES 

ICONOGRAFIA: Aparença humana amb el símbol de l'Oest sobre el cap.

SINOPSI: És una de les personificacions de l'Oest, en aquest cas, unida a Isis i a la llegenda d'Osiris. Porta l'epíteto de “L'Occidental que oculta al seu Senyor”, emfatitzant la seva funció protectora cap a Osiris i, per extensió, als difunts.

IMHOTEP

ICONOGRAFIA: Home generalment assegut, amb vestit de sacerdot, cap afaitada (o potser el mateix casquet que porta Ptah). En les seves mans o en la seva falda subjecta o desenrotlla un papir.

SINOPSI: Imhotep va ser Summe Sacerdot d'Heliópolis i arquitecte, entre molts dels seus títols, davall el regnat de Dyeser (Netjerijet),. A Imhotep s'atribuïx la construcció del primer edifici d'Egipte erigit en pedra i desenrotllat en altura, la piràmide escalonada, element central del complex funerari.
Durant el Regne Nou va ser patró dels escrigues, però la seva deïficació no es va produir fins al Període Saíta, moment després del qual proliferen els bronzes que representen la seva efígie i que s'empren per al seu culte. Els escrigues, abans de començar el seu treball, li sacrificaven una gota de la seva sang o d'aigua en libació. També va ser venerat pels metges a causa del coneixement i el domini de les arts curatives que se li atribuïen.

Realment, Imhotep actuava com a mediador entre els hòmens i els déus, per això va ser venerat en tot el país, sobretot a nivell domèstic. En Filé figura amb un curiosíssim epíteto, “El que aconseguix la Felicitat dels Xiquets”, i, a més, se li atribuïx la seva participació perquè la crescuda arribara puntualment.

INPUT

ICONOGRAFIA: Dona amb cap de cànid o amb l'emblema del nomo XVII de l'Alt Egipte sobre el cap. Pot subjectar ganivets en les mans.

SINOPSI: Està present des de començaments de la dinastia IV formant part dels noms propis dels egipcis, i personifica al nomo XVII de l'Alt Egipte, on va tindre un culte propi.
La seva funció és la de servir de contrapartida femenina del déu Anubis, remarcant la importància del concepte masculí i femení, és a dir, la dualitat i la parella, els sexes oposats, concepte present en tots els aspectes del pensament egipci. En aquest paper participa complint missions funeràries.
Era l'encarregada de protegir la quinta hora de la nit i el dia 17 del cicle piga.

IRI RENEF DYESEF 

ICONOGRAFIA: Es manifesta com un falcó o un home amb cap de falcó.

SINOPSI: El seu nom significa “El que Crega el seu Propi Nom”, epíteto que pot interpretar-se com “El que Es Va crear a si Mateix” dotant-li d'un caràcter de demiürg. Es troba en el panteó des del Regne Nou.
Es troba en les fórmules XVII i XCIX del Llibre dels Morts, text que es referix a allò que el difunt havia de recitar per a conduir cap a si mateix la barca. Escassament representat, podem admirar-lo en el temple de Sethy i en Abidos

IRTO

ICONOGRAFIA: Serp.

SINOPSI: Com ja es va citar al parlar de Kematef (no confondre amb Kamutef), Irto és una altra manifestació primordial del déu Ammó i el seu nom significa “Aquell que Crega la Terra”, a més de ser un aspecte del déu Menfita Tatenen. Com tal, tenia qualitats de demiürg i en Baixa Època va adquirir l'aparença d'Ammó itifálico.
Representa la forma que va prendre el déu després d'establir la creació, segons la Cosmogonía hermopolitana, a la que posteriorment imbuïda d'un sentit local tebano, fa aparéixer a Irto i a Kematef. En aquest procés ells es van traslladar primer a Hermópolis, on van ser responsables de l'atenció de l'ou còsmic d'on naixeria el sol i després, nadant pel riu, van arribar fins a Memfis, per a més tard morir o ensopir-se en els tossals de Medinet Habu. És per esta raó que l'Ammó tebano, en el seu aspecte d'Amenemope, havia de viatjar cada cert temps a la vora Occidental de Tebes, per a renovar, amb la seva visita, les seves pròpies formes primordials.

ISIS

ICONOGRAFIA: Té l'aspecte d'una dona que porta el símbol del seu nom sobre el cap (el tron). A partir del Regne Nou també pot portar dues banyes liriformes i disc solar entre ells.
En la seva manifestació animal, es mostra en forma de milà o de vaca.

SINOPSI: És una de les deesses més importants del panteó egipci, tant és així, que va traspassar les seves pròpies fronteres i es va venerar en el món romà. Està present en els Textos de les Piràmides, on ja l'associa a Osiris, encara que en cap moment s'especifica la seva qualitat d'esposa d'aquest déu de forma directa. No obstant, figura clarament com a mare d'Horus.
Representa el seient, el tron, i personifica la màgia, la fidelitat conjugal i a la gran mare, mostrant una imatge més humana que la d'altres deesses. Precisament, per la seva associació amb el tron es va unir a Osiris.
Va protagonitzar, al costat del seu espòs Osiris, una llegenda de profund sentit humà on s'emfatitza el seu amor conjugal i maternal, que serà arreplegada per Plutarc (c. 46-126 d.C) en el seu llibre “D'Iside et Osiride”.
Assistida per Anubis, va recompondre el cos del seu espòs assassinat i va practicar la cerimònia de “Obertura d'Ulls i Boca” i la momificació, actes que es repetirien sobre els cossos dels difunts per a assimilar-los a Osiris i possibilitar la seva existència eterna. Unida a Osiris ja mort, va concebre a Horus, fill pòstum del primer, a què va cuidar i va defendre de l'assassí de son pare: Seth. Per això, va ser deessa tutelar de la infància.
Isis es feia acompanyar de set escorpins que li servien de defensa i l'ajudaven a protegir al jovençà Horus. La llegenda d'Isis i els escorpins s'arreplega especialment en el solc de Metternich, i, però des de la dinastia XII, era invocada en el tractament de picadures verinoses de serps o escorpins.
Altres narracions ens presenten a Isis amb un caràcter molt més buscabregues i cruel; aquest és el cas del mite que narra com va intentar robar el nom secret de Ra. El relat està arreplegat en el cridat papir màgic de Torí i en el papir Chaquestr Beatty XI, aquestos dos textos, de la dinastia XIX. Un paral·lel d'esta història succeïx també entre altres déus del panteó, tal és el cas de Nemty i Horus, així com d'Ammó i Jonsu.
Però Nemty i Horus protagonitzen altres llegendes en què estan involucrades Isis i Hathor. Ens aquestm referint a la narració que relata el crim comés per Nemty, molt semblant al perpetrat per Horus i Isis, que s'arreplega en el papir ramésida Chaquestr Beatty I.
En la ciutat de Tebes se la va arribar a considerar una deessa primordial. Els teòlegs van elaborar la idea que la resta del panteó no era més que una emanació de la pròpia deessa, atorgant-li un aspecte de demiürg.
Unida al mite osiríaco, Isis és, al costat del seu espòs Osiris, la personificació del principi històric, de l'orde polític; representa tots els aspectes beneficiosos de l'amor familiar i la fidelitat conjugal.
En la dinastia XXI va ser venerada en l'altiplà de Guiza, on posseïa un temple davall la fórmula de “Isis Senyora de les Pi rámides”; aquest culte va romandre fins al Període Ptolemaico.
Però potser el ritual més important de la deessa a Egipte tenia lloc en el seu temple de Filé, on, secundat en els annexos (Abatón, temples de la Baixa Núbia), el mite d'Isis cobrava anualment vida davall una forma dramatitzada.
En Època Grecoromana se li van dedicar uns temples denominats Iseum. Entre ells, podem destacar el que es localitza en la ciutat de Pompeia (Itàlia) o el de Behbeit el-Haggar, dins d'Egipte.

IUNMUTEF

ICONOGRAFIA: Falcó. Jovençà vestit amb vestit de sacerdot, amb una pell de lleopard o de guepardo. En el cap porta una trena lateral que finalitza en un ris.

SINOPSI: Deïtat que està present des del Regne Antic i que ja llavors personificava a un dels pilars del cel. Subjectava amb les seves mans a sa mare, la volta celaquest.
El seu nom significa “Pilar de sa Mare” i va ser el déu d'una localitat del nomo IX de l'Alt Egipte, crida Iteb.
En alguns textos pareix tindre certa connexió amb Kamutef, quant a que se li atribuïx ser el fertilitzador de la seva pròpia mare.
El culte a esta divinitat va cobrar una especial importància en el ritu funerari. Precisament per això el seu representant en els funerals va ser el primogènit o, en el seu lloc, el descendent del rei; portant a terme les funcions que Horus va realitzar amb son pare Osiris.
Iunmutef se va convertir en un epíteto d'Horus i se li va considerar purificador diví

IUNYT

ICONOGRAFIA: Deessa sense cap atribut sobre el cap. Deessa amb cap de lleona o de serp.
En alguns casos té el cap de felí, coronada amb ureo i disc solar. Dona amb disc solar i ureo sobre el cap. També pot portar la corona blanca de l'Alt Egipte, l'ureo i ganivets en les mans.
Serp, felí.

SINOPSI: Identificada amb Hathor-Isis, figura en els Textos de les Piràmides.
Amb aquest nom tenim a dos deesses, una vinculada a la llegenda de la deessa llunyana i l'altra unida a l'Amduat. Esta última, s'encarregava de matar als enemics i “dimonis” que habitaven aquell perillós món.
Com a divinitat del panteó, el seu nom significa “La del Pilar Iun”, caràcter en què es percep un cert sentit piga (unit al pilar que porta en el seu propi nom). També se la va considerar mare del Sol.
En la dinastia XI era una deessa serp d'Hermontis, denominada “Senyora dels Cels”. Va ser llavors quan va fer tríade amb Tyenenet i Montu, convertint-se en la deïtat protectora de la dinastia XII i es va integrar en .l'Enéada de Tebes que encapçalava el déu Ammó.
Davall la seva manifestació felina va ser molt reverenciada en la dinastia XXIIy en Època grega, Iunyt pareix una forma d'Hathor.

IUSAAS

ICONOGRAFIA: Dona amb banyes liriformes i disc solar, o escarabat, sobre el cap.

SINOPSI: És una deïtat arcaica que es troba en els Textos de les Piràmides, clar exemple de l'especulació teològica dels sacerdots heliopolitanos. Amb ella van dotar a Atum d'una contrapartida femenina, aconseguint que la creació resultara més raonable. Simbolitza la mà d'Atum en l'acte creador, és a dir, en el moment de la masturbació, i personifica la concepció en el començament dels temps. Quelcom semblant ocorre amb la deessa Nebethetepet que complix el mateix paper. No obstant, en alguns textos se la menciona com “La Mare del Sol” (Ra) i en el seu aspecte de deessa mare li la identifica amb Nut i Meheturet.
El seu nom s'ha traduït com “Ella Marxa i Es Fa Gran” o “La que Creix quan Ve”, donant la sensació de representar el progrés necessari perquè el món es pose en marxa. En opinió de Moliner (2.000) representa la libido del creador, mentres que Nebethetepet personificaria el resultat d'esta acció.

JEFETHERNEBES

ICONOGRAFIA: Dona que porta sobre el cap el símbol del nomo de Tebes i armes en les mans.
En l'interior dels sarcòfags es mostra com una dona amb un aquestndard sobre el cap (o simplement substituint-la), l'emblema d'Occident, sobre el qual està posat un falcó. Davant d'ell es dreça una ploma

ICONOGRAFIA: Dona que porta sobre el cap el símbol del nomo de Tebes i armes en les mans.
En l'interior dels sarcòfags es mostra com una dona amb un aquestndard sobre el cap (o simplement substituint-la), l'emblema d'Occident, sobre el qual està posat un falcó. Davant d'ell es dreça una ploma.

JENTY

ICONOGRAFIA: Déu moltó.

SINOPSI: Deïtat poderosa, present en el panteó des del Regne Antic. El seu nom significa “El que està al Front”. Porta l'epíteto de “L'Amant” i des d'un primer moment es mostra amb un marcat caràcter dual, la qual cosa pareix indicar la presència de dos divinitats foses en Jenty: una hostil i l'altra eminentment protectora.
D'una banda, els textos religiosos ens mostren que el difunt havia de ser defés pel propi Ra, perquè Jenty no li causara cap malament, per un altre, es relaciona amb la terra i és el vigilant de tot el que ocorre en ella, tenint assignada la protecció de la tomba del monarca.
El seu poder benefactor queda plasmat quan es compara el domini del rei sobre els vents i es posa en paral·lel amb la força de la mà de Jenty.
Relacionat amb Jnum, se li identifica amb poders creadors, i vinculat a Osiris se li assignen funcions funeràries.
Un altre déu que respon-al nom de Jenty és una divinitat amb cap de cocodril que personifica una forma d'Osiris, submergit en les aigües.

JENTYAMENTIU

ICONOGRAFIA: Té aspecte d'un home amb cap de cànid o d'un cànid tombat de color negre.

SINOPSI: Jentyamentiu és un déu de les necròpolis i dels morts molt antic, el nom del qual significa “El que està al front dels Occidentals” o “El que Presidix als Occidentals”, és a dir, als difunts. Va ser un déu psicopompo, o el que és el mateix, conductor d'ànimes.
Alguns autors, entre els que es troba Cervelló (1996) opinen que Jentyamentiu podria ser un “aspecte” del propi Osiris des del seu remot origen. És originari de l'àrea d'Abidos, on en temps de Pepi II ja tenia consagrat un temple. Altres autors afirmen que és a principis del Regne Mig quan Jentyamentiu es vincula a Osiris, que va arribar a eclipsar-li quasi completament, sent llavors quan es va convertir en un epíteto del déu del Més Enllà.
A causa de les seves funcions, relacionades amb les necròpolis i amb els difunts, i per la seva iconografia de cànid, també va sofrir una clara vinculació amb Anubis.

JENTYENIRTY (ME) JENTYENIRTY 

ICONOGRAFIA: Posseïx una iconografia molt variable. Té l'aspecte d'un home amb cap de falcó. Falcó, musaranya, moltó, cocodril o lleó.

SINOPSI: Està citat en els Textos de les Piràmides i és una entitat divina, d'àmbit solar, enemiga dels adversaris d'Osiris, que molt prompte es va fusionar amb una forma local d'Horus: “El Que Governa sense els Dos Ulls”, és a dir, quan governa en el cel durant la lluna nova o els eclipsis.
Jentyenirty va ser la imatge que van emprar els teòlegs per a explicar les fases cícliques del sol i de la lluna, personificades en Jentyirty i Jentyenirty. A partir del Regne Nou es va aplicar el nom de Jentyenirty per a citar el déu Jentyirty denotant la carència de visió; el primer nom. Jentyirty s'aplica a Horus amb els dos ulls, i Jentyenirty concreta la imatge divina que respon al moment en què els hauria perdut, arrancats en les lluites amb el seu tio Seth.
Relacionat amb el Sol, representa el seu aspecte nocturn, i com tal pot aparéixer davall la forma d'una musaranya, característica que va portar als egipcis a vincular-lo al moment en què batalla contra la terrible serp Apofis.
Va ser també patró dels músics, perquè els arpistas pareix que eren, sovint, cegos i a causa dels seus danys oculars, es va convertir en una deïtat vinculada a la medicina. Protegia i cuidava de les malalties oftàlmiques.

JENTYIRTY (ME) JENTYIRTY 

ICONOGRAFIA: Falcó momiforme, lleó (en Època Tardana), icneumón o mangosta.
Pot manifestar-se com un cocodril o un moltó.

SINOPSI: Déu solar, integrat en el mite osiríaco, que actua com a defensor de Ra en el Més Enllà a fi de fusionar i harmonitzar ambdós creences (la solar i l'osiríaca). Molt prompte s'associa a Horus.
Té un aspecte dual i un doble nom: Jentyirty i Jen-tyenirty. Amb aquestos noms els teòlegs egipcis van voler explicar les fases del Sol i de la Luna.
Davall el nom de Jentyirty, vam trobar a Horus amb els seus dos ulls i com Jentyenirty es personifica al déu falcó després d'haver perdut en el transcurs de la batalla que li va enfrontar al seu tio Seth. Aquestos dos aspectes de la deïtat es troben mencionats en els Textos de les Piràmides.
Davall l'aspecte de (Me)Jentyenirty és “Aquell el Rostre Del Qual ja no té Ulls” o “El que Governa sense els Dos Ulls”, és a dir, els ulls ja li haurien sigut arrancats per Seth. A Causa d'eixa carència, en Letópolis se li va relacionar amb la capellà de les malalties dels ulls.
En la seva forma de Jentyirty, és a dir, davall l'aspecte d'Horus “que Governa amb els Dos Ulls”, col·laborava en la cerimònia de “Obertura d'Ulls i Boca” i el seu clero participava perquè el ritu es portara a terme de la forma prescrita i amb els resultats desitjats: la rehabilitació dels òrgans sensitius i, especialment, els ulls.

Davall la forma d'un icneumón, el déu lluita contra les serps (imatge d'Apofis), que són les seves eternes enemigues,. Esta aparença simbolitza el seu aspecte lluminós. Manifestat en un moltó és, com tots els moruecos a Egipte, una deïtat creadora.

JENTYJATI / JENTEJTAY 

ICONOGRAFIA: Falcó, bou negre. Home amb cap de falcó o de cocodril. Sobre el cap porta banyes horitzontals retorçudes, triple corona i dos plomes o disc solar. Pot portar una corona hemhem o quatre plomes.

SINOPSI: Present des de la dinastia V, portava el títol de “El Primer i Sobirà de Jenty” en clara al·lusió al lloc d'on era originari, situant-lo sobre la resta dels déus del seu nomo i manifestant-se en un cocodril. Molt prompte es funde amb Horus.
L'ocupació de la imatge del cocodril va nàixer per a justificar els seus ràpids moviments en l'aigua del riu i en aquest aspecte se li va vincular a Osiris, encara que també es va identificar amb una deïtat protectora del cor d'Osiris, relíquia del déu del Més Enllà que es guardava en el santuari principal d'Athribis, sent per això “Senyor d'Athribis”. D'esta manera, porta l'epíteto de “El que Presidix el seu Ventre” o “El que està tirat sobre el seu Ventre”, és a dir, el cocodril. Per això es va relacionar també amb Sobek.
Durant el Regne Mig es va associar a Kem-Ur i a partir del Regne Nou va començar a representar-se, primer, amb les banyes de bou i, més tard, com un bou en la seva totalitat.
En forma de falcó es va vincular a Horus en la seva personalitat d'Haroeris i es va convertir en un déu lligat al culte solar, entenent-se que era el sol del matí, però també se li va interpretar com una entitat divina i guerrera que, situada en la proa de la barca de Ra, protegia a aquest dels seus enemics.

JENTYSEHNETER

ICONOGRAFIA: Cànid negre en posició sedent sobre un arca sagrada que simbolitza la botiga de momificació.

SINOPSI: És una forma local d'Anubis, un títol que porta el déu relacionat amb la momificació. Significa “El que Presidix en el Pavelló del Déu” o “El que està en la Capilla del Déu”. Per això porta l'epíteto de “El que està sobre els Secrets de Momificació”. Aquests denominacions no presenten cap dubte, ens vam trobar davant d'una divinitat encarregada de custodiar tots aquells papirs o instrumental sagrat que s'utilitzaven en la momificació i en la cerimònia de “Obertura d'Ulls i Boca”, objectes que, mitològicament, es guardaven en l'interior de l'arca sobre la qual es troba assegut.

JEPRI

ICONOGRAFIA: Home amb cap d'escarabat alat o no. Home que porta sobre el cap un escarabat. Segons Bonnet (1971), com a déu primordial pot aparéixer, en determinats contextos, en forma de serp

SINOPSI: Documentat en els Textos de les Piràmides, el seu caràcter teològic i solar anirà parell al seu creixent culte popular (escarabeo, com a amulet de protecció), unint-se així al seu caire cosmogónico el posterior apotropaico.
De tots els aspectes que el Sol presa cada dia, Jepri és un dels més importants i representatius del panteó egipci. El seu nom significa “Qui ve a Ser”, “El que ve a l'existència”.
La divinitat presa la forma d'escarabat, en paral·lel amb l'escarabat pelotero. Aquest animal posa els ous en una bola de fem que espenta pacientment. Al passar cert temps, de l'interior de la bola emergixen les larves, que s'han alimentat de la substància orgànica de la pilota. Els egipcis van relacionar aquest naixement, aparentment espontani, amb el del sol en el matí. És a dir, el coleòpter que espenta la bolade fem es va entendre com l'entitat divina que espentava el disc solar cap al nou dia, renaixent completament rejovenit, després d'haver recorregut el Món Subterrani.
En el seu aspecte funerari és un déu que renaix i, com tal, una deïtat present sobre els murs de les tombes, en analogia amb el renaixement del difunt en el Més Enllà.

JNUM

ICONOGRAFIA: Jnum té l'aparença d'un home amb cap de moltó i banyes ondulades, que porta sobre ella la doble corona o una gerra d'aigua. Moltó (Ovis longipes palaeoaegyptiacus) o moltó de 4 caps; cocodril amb cap de moltó i amb la corona hemhem, falcó.
Identificat amb el déu del Nil, pot portar en les mans uns recipients on traspua aigua del riu.
Ocasionalment antropomorf com “Senyor de la Cascada”.

SINOPSI: Déu molt antic, possiblement predinàstic, que roman en el panteó durant tota la història faraònica. La seva mitologia s'arreplega en els Textos de les Piràmides, en el temple d'Esna i en el papir Westcar.
En origen va ser una deïtat relacionada amb el riu Nil crida “Senyor de la Primera Cascada”.
Relacionat amb l'aigua, com a origen de la vida, vigila les fonts del Nil, controlant la crescuda. Els egipcis van suposar que les fonts del Nil es trobaven en Elefantina, que les aigües de la crescuda brollaven del Nun i que aquest es trobava davall terra. Com Jnum era el “Senyor de la Crescuda” i el “Senyor d'Elefantina”, els teòlegs van deduir que l'aigua eixia de dos cavernes i que, per tant, ell era el responsable de conduir-les en dos direccions: una cap al Nord i una altra cap al Sud, regant tot el país. En tal comesa estabaasistido per Hapy, que habitava les cavernes d'on el riu emergix.

En Elefantina va formar tríade amb les deesses Satis i Anukis, ambdós de caràcter meridional.
En els nomos on Jnum no va ser considerat déu creador, també figura com una deïtat identificada amb el Nil i personifica la inundació. Porta el títol de “Senyor dels Peixos” per la seva relació amb la deessa Hatmehyt. Però, a més, va ser també un déu de la terra, del món subterrani i del cel, a què subjectava per mitjà de quatre pilars.
Com a déu creador és una deïtat que va donar origen a l'ou d'on va nàixer Ra. Ell formava als hòmens i als seus “kas” en el seu torn de canterer para, més tard, fer-los passar al si matern per mitjà del semen masculí. Per això va portar el títol de “El Pare dels Pares i la Mare de les Mares”, “Senyor del Destí” i també per esta raó, apareix en les teogamias.
En Antinoópolis, va formar parella amb Heqet i es va situar en el lloc d'un déu més antic cridat Hirur, divinitat que originàriament complia la funció d'esculpir als hòmens i als seus “kas ”, qualitat que va heretar Jnum

JONSU

ICONOGRAFIA: Home amb barba en actitud de marxa (Regne Antic) que es transforma en xiquet momiforme amb un creixent i un disc piga sobre el cap; porta una cua lateral, distintiu de la seva joventut. En les seves mans o sobre el seu pit pot portar el collar menat. En algunes ocasions apareix amb cap de falcó en el seu aspecte celaquest.
Babuí (com a déu piga), bou o doble bou (en els albors de la història o quan es vol plasmar la seva funció en el Món Subterrani).

SINOPSI: Present en els Textos de les Piràmides. Durant el Regne Antic podem trobar-lo com un home barbado en actitud de marxa, amb caràcter agressiu i cruel. En els Textos de les Piràmides, és un déu sagnant, però també és una deïtat encarregada d'ajudar al rei en la caça, alimenta a certes divinitats i protegix contra els genis malignes.
Més tard es fusiona al déu Iah del que pren el seu nou aspecte i les seves funcions clarament pigues.
És molt possible que la seva inclusió en l'àrea de Gebelein i Tebes succeïsca durant el Regne Mig quan apareix amb atributs d'Osiris, Ptah, Hathor i Thot i es consolida en el Regne Nou integrant-se a la teologia local.
En opinió d'alguns autors, el nom de Jonsu deriva de les paraules placenta ( j ) i rei (nsu) donant com resultat “La Placenta Real”, aquella que embolicava el monarca al si matern i que rebia culte com a objecte piga ja que teològicament s'entenia que el sobirà s'identificava amb el Sol i la placenta s'assimilava a la Luna. Guardava relació amb el bessó del rei que, segons el pensament egipci, no havia sigut portat a terme i que en el moment del naixement anava directament al Més Enllà. També va rebre el nom de “Forrellat de la Joventut”. Per a altres estudiosos el seu nom significa “El que Travessa”, “El Viatger”, vinculant-lo al seu aspecte de deïtat piga i celaquest -aquella que recorre el cel en la nit- present ja en els Textos de les Piràmides.
Quan es manifesta en un bou representa la fecunditat del sòl i el poder germinador. També està associat amb la medicina ja que té la capacitat de provocar o curar malalties.
Heryshef va poder ser una forma de Jonsu en el Nord. La Mare Divina en la ciutat d'Heracleópolistenía un títol relacionat amb Jonsu.

JUYT

ICONOGRAFIA: Dona amb cap de vaca.

SINOPSI: És una deessa vaca de l'àrea d'Athribis que va ser fosa a Hathor en períodes primerencs.
La vaca sempre va representar a Egipte el concepte de fertilitat, amb un marcat caràcter maternal.
Manté, així mateix, un caràcter celaquest, que la vincula a Horus.

KA

ICONOGRAFIA: Aspecte humà amb dos braços posats sobre el cap i alçats en angle recte, amb les mans aquestses i les palmes cap amunt, en acte d'adoració. Pot aparéixer el símbol sense cap manifestació humana o animal davall ell. Figura humana modelada sobre un torn de cantereria.

SINOPSI: Present en els textos des del Regne Antic, més que un déu és un concepte de difícil traducció, un dels elements anímics que formaven la part espiritual de l'home, al costat de l'aj, el ba, el nom, l'ombra i el cos físic.
Tradicionalment, ha sigut mal traduït com a esperit, però esta equiparació es revela insuficient i problemàtica ja que el ca és una força que dóna vida a l'individu i que està associat al cos temporalment.
El ca protegix a l'home mentres viu i roman com a protector després de la mort, sempre que es complisquen uns ritus específics, ja que està lligat a l'alimentació. En alguns contextos pareix transmetre un sentit de poder intel·lectual i espiritual.
S'ha interpretat com la força vital de l'individu que es crega com el seu bessó, dirigint-se en el moment del naixement, l'un a la terra i l'altre al Món del Més Enllà. El ca va ser traduït per Gaston Maspero (1893) com “doble vital”, encara que també s'ha emprat el terme “bessó”, i encara que la traducció no s'ajusta al concepte real d'aquest component espiritual, d'alguna manera així el vam trobar en la iconografia. Per exemple, el temple de la reina Hatshepsut en Deir l'arreplega, en un dels seus relleus, al déu faedor i canterer Jnum, modelant l'home i a la seva ca en el seu torn.
Posseïdors de kas eren tant els hòmens com els déus (sobre els 14 kas dels déus) i aquestos dos tenien llocs específics per al seu culte.
El ca és un element importantíssim que constituïx “la força vital”, aquella que s'assega, però no es pot vore; no obstant, necessita ser alimentat i rebre beguda per a la seva subsistència a les mans de “els sacerdots del ca” o, si no n'hi ha, les vitualles que es representaven en els murs o taules d'ofrenes i que s'ubicaven en les tombes, La falta d'aquests provisions causava la desaparició del ca i, per tant, desapareixia l'esperança de vida després de la mort. Per això, les ofrenes anaven acompanyades d'una frase “tipus”: “Ofrena per a la seva ca”. És a dir, sempre que el ca visquera en l'eternitat, es garantia la vida eterna de l'individu. És evident que el ca no es nodria de la substància física dels aliments, sinó que prenia d'ells la seva essència espiritual. Així el suport material servia per a l'alimentació dels sacerdots encarregats del seu culte.
Els aliments i alguns objectes inanimats i, sobretot, les estàtues que representaven al mort, també tenien ca i aquest era el seu suport.
El ca acompanya l'individu tant en la seva vida terrenal com en la d'ultratomba, sempre lligat al ens físic. Ell era l'encarregat d'anunciar als déus l'arribada del rei en els Textos de les Piràmides.
Quan succeïx la mort, és aquest element el que queda endormiscat i a què cal reanimar per mitjà dels ritus màgics dels funerals.
El ca era invisible, romania al costat de l'home fins a la seva mort, moment després del qual s'unia a la divinitat. Era un element individual i distint per a cada persona, el que marcava el “Ser i el Com” de tot individu

KAMUTEF

ICONOGRAFIA: Adopta la forma d'un bou. Deïtat masculina itifálica.

SINOPSI: Déu solar que fecunda a la seva pròpia mare. Realment, més que una divinitat és un títol que s'aplica a altres déus quan es vol emfatitzar la seva funció fèrtil i creadora. Aquest va poder ser originari del déu Ra, però al començament de la dinastia XVIII es va convertir en un epíteto de Min i d'Ammó, sent representats amb aparença itifálica. El nom significa “Bou de sa Mare”, en relació amb la fecundació de la vaca sagrada que fa nàixer al Sol cada matí, convertint-los en déus demiürgs, al mateix temps de remarcar la imatge poderosa i combatent de la divinitat que es connecta a l'acció del Sol, en l'acte diari de fecundar i penetrar el cos de la deessa Nut. Ell renaixerà davall la manifestació d'un vedell.
De forma paral·lela, també apareix com una deïtat en si mateixa que engloba ambdós qualitats del ser i sevincula amb el ca, podent interpretar-se com el lloc on s'allotja el doble del rei o dels déus.
No ha de confondre's amb Kematef.

KEMATEF

ICONOGRAFIA: Una serp (Medinet Habu).

SINOPSI: És un aspecte primitiu i creador d'Ammó que, en Baixa Època, es va assimilar a l'Ammó tebano, en la seva forma d'Amenemope. S'interpreta com el ba d'Ammó de Tebes i el seu nom significa “Aquell que ha Completat el seu Temps”.
En Medinet Habu té aspecte de serp primigènia i està acompanyat d'un altre ofidi cridat Irto “Aquell que crega la Terra”, sorgit de Kematef. Va nàixer de l'interior d'un ou.
Segons la cosmogonía de Jonsu, Ammó Ra, fill de Kematef, era el fill major de l'ogdóada d'hermópolis. Ell havia nascut en Hermópolis i després es va traslladar al tossal de Dyedme, a Tebes Oest, triant la forma de serp (Kematef); ací va ser on es va manifestar davall el nom de Jonsu.
En conseqüència, l'Ammó tebano, en la seva entitat d'Amenemope, havia de viatjar cada cert temps a la vora Occidental de Tebes per a renovar amb la seva visita les seves característiques primordials.
No ha de confondre's amb Kamutef.

KEM-UR

ICONOGRAFIA: Home amb cap de bou o de falcó i sostenint un ull en cada mà. Davall la seva manifestació animal presa la forma d'un bou negre.

SINOPSI: Deïtat remota que apareix en els Textos de les Piràmides i que roman fins al Període Romà. El seu nom significa “El Gran Bou Negre”. Es va associar des de la dinastia IV a Jentyjaty, del que va absorbir característiques solars i era espòs de la vaca Juyt.
En el Llibre dels Morts és una designació de Ra però, al mateix temps, davall l'epíteto de Kem, vam trobar un dels catorze “kas ” de Ra.
Estava relacionat amb la fertilitat i, com tal, va adquirir aspectes que li van portar a ser entés com una forma d'Osiris, per l'acció física del ressorgiment de la vegetació, que emfatitza el seu color negre. Una tradició local feia de Kemur patró de la llet que oferia perquè Shu i Tefnut pogueren refrescar-se. De tal manera esta es va posar en connexió amb la utilitzada en el culte d'Osiris, integrant-se en el cercle mitològic del déu.
Quan apareix en forma humana, amb cap de falcó, i dos ulls, un en cada mà (el Sol i la Luna), se li denomina Hor Merty.

MAAHAF

ICONOGRAFIA: Aspecte humà.

SINOPSI: El seu nom significa “El que mira al seu voltant”.
Mahaaf és el conductor de la barca solar a través del Món Subterrani i del riu que recorre esta regió, és a dir, és l'encarregat de traslladar als déus al costat Oriental del cel, portant-los pel Canal Sinuós (Textos de les Piràmides, declaració 359). És també el delegat que ha de despertar a Aqen, segons els Textos dels Sarcòfags (Eixarm 397), per a anunciar l'arribada del difunt a la presència del Sol.
Els egipcis, amants de la seva terra, van interpretar que la geografia del Més Enllà era paral·lela a la del Valle del Nil i van situar també allí un riu pel qual el Sol havia de navegar cada nit: el Nil Subterrani.
En els textos del període anterior (Textos de les Piràmides) Maahaf figura com el barquer que anuncia el nom del difunt al déu Ra i se li denomina “Bou dels Déus” (pir. § 925).

MAAT

ICONOGRAFIA: Dona que porta sobre el seu cap una ploma d'estruç. Dona alada a partir del regnat d'Ajenatón

SINOPSI: Segons es desprén dels Textos de les Piràmides, Maat ja està integrada en el panteó egipci en la dinastia V, encara que amb tota seguretat va jugar un important paper religiós ja des de començaments del Regne Antic (com el demostra la presència de teóforos de grans personalitats.
Definir Maat és en extrem difícil si tenim en compte que a més de ser una deessa és un concepte abstracte (quasi filosòfic) i transcendental en l'antic Egipte, un dels més importants del pensament, però que no posseïx una correspondència exacta en l'actualitat.
Davall la forma d'una deïtat femenina personifica l'orde còsmic, la justícia (com a concepció), la veritat i l'estabilitat que ha d'estar present en el món i en el cosmos. El responsable directe d'aquest orde en la terra és el sobirà; la dita harmonia s'assega contínuament amenaçada per les forces del mal, que porotro costat són necessàries perquè el ben existisca.
Ella era l'ofrena per excel·lència, aquella que havia de presentar-se a tots els déus, ja que aquestos s'alimentaven del Maat.
Durant el Regne Mig s'entén que és la finestra del nas de Ra, aconseguint gradualment la categoria de “Filla de Ra”, sobretot, en el Regne Nou. També s'identifica amb Osiris, a qui en multitud d'ocasions se li denomina “Senyor de Maat”.
Es troba en la “Sala de les Dos Veritats” o “Sala de la Pesada de l'Ànima” jugant un dels papers més importants: el de contrapés de la balança on es pesa el cor del difunt per a determinar si ha sigut just en la terra i mereixedor d'una vida futura.
Per les seves connotacions va ser patrona dels jutges, els quals portaven sovint la seva efígie penjada del coll. En tal funció estava assistida per Thot per a mantindre l'orde.
Associada al Sol femení figuracomo un aspecte de Raettauy.

MADFET

no s'ha pogut determinar amb exactitud l'animal que la representa. Ha sigut considerat un lleopard, un guepardo, una geneta, una mangosta o un linx, sense que encara puguem estar segurs de la seva exacta identificació zoològica.

Venerada des del Període Tinita, està present en els Textos de les Piràmides, on assassina amb les seves urpes a la serp maligna Dyeser Tep, “La de Cap Alt”.
La seva iconografia més freqüent és la de fetitxe o la de mamífer pujant per l'arma que s'emprava per a ajusticiar, amb la que estava identificada. Paradoxalment, l'artefacte simbolitzava tant vida com mort. Aquest objecte també es va vincular amb l'arpó emprat per Horus per a ferir a Seth, entenent-se que la deessa era el propi arpó real i que era ella la que aniquilava amb les seves urpes als enemics, tant humans com divins, així com a tots aquells criminals que hagueren desestabilitzat la Maat, lligant-la amb la justícia i amb el jutges.
Mafdet era una deessa molt agressiva i feroç que protegia contra les serps i els escorpins, a qui aniquilava amb les seves urpes. Ella era a laque s'havia d'invocar quan es desitjava evitar mossos i picadures de feristeles.

Com tal, va ostentar el títol de “Senyora de la Casa de la Vida”, en al·lusió al lloc on, entre altres funcions, es curava als malalts, ja que tenia poders curatius.

MAHAF

Conductor del barco solar, encarregat de despertar a Aken, que custòdia la barca en què el difunt viatjava per les aigües celestials. En els Textos de les Piràmides Mahaf és el barquer que anuncia el nom del difunt al déu solar Ra i se li denomina "Bou dels Déus"

MA-INTEF

Déu de l'octau dia del mes

MANAT

Deessa d'Heliópolis, que va ser identificada amb Satis.

MANDULIS

Déu nubio que va rebre culte en Kalabsha, durant el regnat d'August. Se li invoca com "Fill d'Horus", "Senyor de l'Abatón, el déu gran". Se li identifica amb el sol i la lluna plena com a ulls que li donen agudesa visual. Tenia cos de falcó i cap humà; porta la corona atef. Una serp li protegix. Se li relacionava amb Ra, encara que en la primera cascada se li associava especialment a Osiris, del qual va prendre prestada la corona atef. Residia en l'Abatón, la tomba mítica del déu, i el seu consort era la deessa Isis. Tenia una capella en Filé i va ser adorat també en Kalabsha, Dendur i Debod.

MARQATAI

Un dels noms d'Amón-Ra.

MASTIU

Divinitats protectores d'Osiris. Es representen assentades i amb rostres lleonins. Altres textos els fan de rostres misteriosos.

MATCHET

Deïtat de la dotzena hora del dia. Una de les belles donzelles que representaven a les set Hathores

MATHES

"El que empunya el ganivet", "Violent". És el guardià de la porta d'Occident. Es representava en forma de llebrer.

MATIT

Deessa lleona guerrera del XII nomo de l'Alt Egipte. En el Període tardà se li va assimilar a Isis i a Hathor. Se li adorava al costat de Nemty.

MAUI

Nom pel qual és conegut Osiris en Antaeopólis

MAUIT

Variant del nom de Mut

MEHEN

"La que s'enrosca", o "la que tanca les coses en un cercle", símbol de la gestació que sofrix el sol per a poder renàixer; serp deessa que protegia la barca del sol en el seu trànsit pel cel nocturn (l'interior del cos de Nut). El seu domicili era Urt, prop del Llac dels Milions d'Anys. Apareix en forma de serp amb els anells aquestsos sobre la cabina de la barca de Ra.

MEHET-URT

Deessa que va sorgir de les aigües celests primordials, va portar al déu sol al món, com a Ra-Horajti, i el va alçar al cel amb les seves banyes. Era una deessa del cel, interpretat com una gran onada derivada de l'Abisme primordial. Encarna les forces que creen la vida al si del mig líquid. En alguns textos se la menciona com a mare d'unes divinitats de l'àrea de Tebes crides "Els Set Savis", relacionats amb Thot com a patrons de les lletres. En altres textos es diu que és la deessa Nut quan dóna a llum al sol al matí després d'haver-se'l engolit a la nit. Es representava en forma de vaca, amb el cel per ventre en què es mouen les estreles; o tombada i embolicada en una tela, generalment roja, que va coberta amb una xàrcia de comptes; al voltant del coll porta el collar menat, associat sobretot a Hathor, i el contrapés del qual es recolza en la columna vertebral. En el Llibre dels Morts li la identifica amb Hathor, deessa que va absorbir la majoria dels seus atributs celests ja des del Regne Antic. En Esna és una forma de Neith. És originària de Sais

MEHI

Divinitat en forma de serp que habitava en l'onzena caverna de la Duat

MEJENTI-IRTI

"El dels ulls de foc", "Aquell en el rostre del qual estan o no estan els dos ulls"; el seu ull dret és el sol i l'esquerre, la lluna; quan hi ha sol i lluna té els dos ulls; quan hi ha lluna nova es queda momentaneamente cec; açò el relaciona amb Horus el Major qui, en la seva lluita contra Seth, perd els ulls; per això té un aspecte dual, com Jenti-Irti té els dos ulls i com Jenti-en-irti no.

Els períodes d'absoluta ceguera no li impedixen combatre, però pot cometre perilloses equivocacions, ja que curts caps tant dels déus bons com dels roïns. No obstant, quan recupera els dos ulls, els déus tornen a recuperar els seus caps.

Participava en la cerimònia d'obertura dels ulls i la boca. Pot aparéixer en forma de moltó com a deïtat creadora; o en forma de falcó. Els seus animals són l'icneumón i la musaranya, segons se li considere en la seva fase lluminosa o en la seva fase cega. Més tard se li va identificar amb Horus, fill d'Osiris i Isis, com Horjenti Anar-tu. El seu culte només es va desenrotllar en època tardana i va ser adorat en Letópolis.

MENGEB

Nom d'un remer de la barca del difunt. Es menciona en el Llibre dels Morts al costat d'altres remers com Hensua i Indebu.

MENHIT

Deessa lleona d'Esna que és una manifestació de Neith en tant que ureo (mehenet). Els seus caràcters solars l'equiparen a les filles de Ra, que van ser a castigar als hòmens, i així pot identificar-se amb Tefnut o Sejmet com a deesses guerreres. Significa el poder de la llum o de la calor. En els rituals antics, protegia al rei durant les cerimònies de la festa Set. És també la personificació del vent del Nord. En Tinis era companya d'Onuris i  en Esna era parella de Jnum i mare d'Heka. Se la representa com a dona dreçada, caminant, amb cap de lleona, disc solar i l'ureo; en la seva mà dreta porta l'anj i en l'esquerra la flor del papir. En el seu aspecte plàcid li la identifica amb la deessa Nebtu. En Heliópolis es va identificar amb Isis. Com a forma de Tefnut va ser adorada en Letópolis, localitat en què era esposa de Jnum. El seu nom significa "La que sacrifica"

MENJET

Forma de Neftis adorada a Memfis, com poder actiu que protegix a Osiris. Se la representa amb un cànter sobre el cap.

MENKERET

Forma divina que protegia el pas del difunt pels pantans del Món Inferior, transportant-lo sobre la seva cap. Apareix representat en les tombes del Valle dels Reis

MENNEFER

Entitat femenina que personificava a la ciutat de Memfis

MER

Déu de la inundació

MERETSEGER

Deessa-cobra, crida "la que ama el silenci" o "amada pel silenci", que vetlava per la seguretat de les necròpolis tebanas i mossegava als difunts que no havia sigut considerats justos. Habitava en la muntanya funerària de Tebes que domina el poblat de Deir el-Medina, per la qual cosa se la coneixia com "Ta Tehnet" i la necròpolis, i és la personificació de la dita muntanya, crida El-Qurn, així com la patrona dels obrers del lloc. Tenia un temple excavat en la roca, a mig camí del Valle de les Reines, on se li adorava en companyia del déu Ptah. Se li representa com una cobra, o amb tres caps: una de dona, una altra de cobra i una altra de voltor; o amb cos de serp i cap humà; o amb forma humana, amb la cara d'una cobra, tocada amb banyes i el disc solar com una varietat d'Hathor.

Com a companya d'Osiris soterrat representava a més les necròpolis consagrades a aquest déu.

MERHY

Nom que rep Osiris en el seu aspecte de déu agrícola, connectat amb la fecunditat del sòl i el poder germinatiu. Es presenta en forma de bou negre, o com a home amb cap de bou. Va ser adorat en Abydos.

MERIT

"L'amada"; deessa que manté l'orde en l'univers a través de la música; l'acció tranquil.litzadora del seu cant evocava l'harmonia còsmica desitjada pels déus. Participava en la festa Set, on protagonitzava unes danses específiques. Portava el títol de "Senyora de la Casa de l'Or", lloc on es feien les estàtues del difunt i es reanimava a aquest amb la cerimònia d'obertura de la boca; i això és a causa de la seva intervenció en el mite osiríaco ajudant a reunir els membres dispersos del déu. És una deessa del Nil les plantes heràldiques de la qual, el lotus i el papir, porta sobre el seu cap, per a distingir, segons la que porte, a la Merit del Nord i a la Merit del Sud;. Apareix com a dona amb el braç estés cap a davant. A vegades se la desplegava, assumint les funcions de parella divina Isis i Neftis, rebent el nom de Merty (les dos Merit); d'esta forma intervenia en cerimònies reals, com la festa Set en la que evocava la unió del Doble País

MESJENET

Rajola amb cap de dona.

Deessa que acompanyava el difunt a la Sala de les Dos Veritats i explicava als déus la seva vida. També estava relacionada amb la maternitat i amb la infància; ella elaborava el ca del xiquet en el ventre de sa mare i determinava el seu destí; va ajudar a la reina mare en el part dels tres primers reis de la V Dinastia. És la que traça, segons el pla còsmic, els fonaments de l'univers i el tossal primordial sobre la qual s'edifica el món, però també els fonaments de tot edifici sagrat. És l'esposa d'Herishef.

Com a patrona de les mares se li representa com a dona amb dos llargs brots vegetals corbats en el seu extrem, o ben com una rajola amb cap humà, referint-se a les rajoles sobre els quals s'aponaven les dones en el moment del part i sobre els quals es col·locava als xiquets de bolquers; també podia aparéixer com a vaca amb l'ureo. El seu símbol era l'úter d'una jònega. Era adorada a Memfis i en Heracleópolis Magna, ací com a forma d'Isis.

MES-PATH

"Fill de Ptah". Guardià del pilono 2 de la Casa d'Osiris, segons el Papir d'Ani

MESPUSEPEF

Mencionat com "Senyor del nomo tineta"; apareix al costat d'Uenti en el temple de Sethy I en Abydos. Té representació antropomórfica

MESSEP

Un dels set déus principals del pilono 21 de la Casa d'Osiris

MAQUESTT

Un dels set escorpins del Món Inferior, protectors d'Harsiese

MAQUESTTEF

Un dels set escorpins del Món Inferior, protectors d'Harsiese

METES-HRA-ARI-SHE

Herald de la sexta divisió del Món Inferior

METES-SEN

El que cuida la porta de la sèptima divisió del Món Inferior

MIHOS

"Senyor de la carnisseria", terme que designava el lleó i que, en el Regne Mig, es convertix en una forma divina. Participa en el mite de La Llunyana, assimilat a Onuris en Leontópolis. També es convertix en ureo prenent l'epíteto de Mahesa. Era un déu guerrer que lluitava contra Apofis al costat del sol. Protegix al rei en les batalles. En època grega és déu de les tempestats i del vent. Se li considera fill de Ra i Bastet en Bubastis, Bubastis, i de Sejmet a Memfis i Leontópolis. Es representa com un lleó o un home amb cap de lleó. Porta la corona blanca de l'Alt Egipte i dos plomes, o la corona atef. Apareix en el temple de Debod. Va tindre capelles dedicades en Bubastis, per Osorkon III, i en Leontópolis, on hi havia una necròpolis en què se soterraven els seus lleons representatius, els Mihos-Osiris; a més tenia culte en Debod, Edfú, Dendera, Meroe i els oasis de Bahriya i Siua

MIN

Humà itifálico amb un fuet.

Déu itifálico que representava la força generadora de la naturalesa, la fertilitat en tots els seus aspectes; protector de les collites, a ell se li oferia la primera collita de blat en la "Festa de l'escala"; també se li qualificava de "bou de sa mare", que a l'origen era presumiblement un títol del sol que renaixia cada matí de la deessa-cel, a qui ell havia fecundat durant la vigília. Era "Senyor del desert oriental". El seu culte es remunta a l'època predinàstica, que era un déu celaquest cridat "Cap del Cel" i "Obridor dels núvols", apareixent com a déu de la pluja, com a força generadora de la naturalesa.

També estava unit a la reialesa, per ser els reis els que asseguraven els beneficis de l'abundància de totes les coses i, per això, es va identificar amb Horus, com a Min-Horus, "L'hereu de son pare Unnefer (Onofris)". Procedia de Coptes, prop de la ruta caravanera de l'Uadi Hammamat, per la qual cosa era protector dels comerciants i caravanes que viatjaven pel desert i déu dels camins que partixen de Coptes, on tenia el títol de "Guardià dels camins", i Ajmin cap al Mar Rojo; també era protector dels miners, ja que arrepleguen els seus fruits de la terra. Min era un déu piga saludada com "Protector de la Luna" i com tal estava relacionat amb el calendari. En el mes piga, l'últim dia estava consagrat al déu i era cridat el dia de "L'eixida de Min". A més era el déu titular del mes de Tybi, quan començava l'estació de Peret. Se li fa fill de Ra o de Shu, i la seva mare-esposa era Jentit-Iabet. En Athribis, prop d'Ajmin, forma parella amb Repit i en època grega, amb Aperetisis de la unió de la qual va nàixer Kolanthes. També va formar tríade amb Kadesh i Reshep, encara que no se sap si com a espòs o fill de Kadesh.

Apareix en els relleus amb la pell negre o verd, que era el color de la fertilitat. Se li veu amb una corona de dos plomes altes, un vestit molt cenyit, un braç doblegat cap amunt, sostenint un flagell, i i fal·lus erecte; també apareix com a home barbut, coronat per dos plomes i sostenint un raig en la seva mà dreta.

La seva planta sagrat era l'encisam, pel líquid blanc que esta desprén al ser tallada semblant al semen, per la qual cosa també apareixia representat en uns bancals d'encisams. També pot vore's en forma d'animal, com a bou blanc, cridat Tep Hesepet (en el Regne Nou), i com a lleó. En un solc que actualment es troba en el Museu del Louvre apareix el següent himne:

"Salve, Min, senyor de les processons,
déu d'altes plomes,
fill d'Osiris i Isis,
venerat en Ipu,
copteta, Horus del fort braç"

A Luxor se li va associar a la serp Kamutef. Els grecs el van identificar amb Pa, i els jocs de Panópolis, nom que li van donar a la ciutat d'Ajmin, se celebraven en el seu honor. Va estar associat a Horus el Vell durant el Regne Mig, i a Amón-Ra en el Regne Nou; en aquest temps va arribar a ser molt popular, celebrant-se faquests orgiàstiques en el seu honor en el dia 28 del mes de Mesore. Se li adorava en les ciutats d'Ajmin, Jemnis i Coptes.

Molts dels seus atributs van ser arreplegats per Ammó, a qui en ocasions també se li representava amb amb fal·lus erecte destacant el seu paper fecundant.

MISHEPES

"El Doble lluitador". Déu tebano

MIUTY

Deïtat solar defensora de Ra contra les serps malignes. Té forma de gat

MNEVIS

Bou negre adorat en Heliópolis, documentat des de la II Dinastia. Se li reverenciava com "El déu solar viu", l'herald, herald, imatge o ba de Ra i també d'Osiris en el seu aspecte fèrtil. En egipci se li cridava Nem-ur, Merur o Uer-mer. És fill d'Hesat. Es representa com a bou o home amb cap de bou, amb cap de bou, amb el disc solar i l'ureo entre les seves banyes.

MONTSHU

Nom d'una estrela "inesgotable", o Ajemu Betesh

MONTU

Humà amb cap de falcó

Déu de la guerra, de la guerra, de l'Alt Egipte. "Senyor de Tebes" en el Regne Antic, encara que el seu principal centre de culte va ser Hermonthis. Inicialment era un déu solar, identificat amb Ra, com muntura, com a element destructiu de la calor del sol. En la XI Dinastia va adoptar la seva iconografia més guerrera; personificava el valor del faraó durant la batalla. Un dels títols que posseïa era "Horus amb el braç fort". En la XII Dinastia va ser desplaçat per Ammó, quedant com a patró de les fortaleses de Tebes, Medamud i Tod, els accessos de la qual vigilava, i déu venerat pels faraons més guerrers. El seu culte es va revitalitzar en el Tercer Període Intermedi. En el Període Ptolemaico se li va considerar un demiürg.

Era fill adoptiu d'Ammó i Mut, encara que després va ser substituït per Jonsu. Ammó i Mut no van tindre fills i van intentar inicialment adoptar a Montu. Aquest, veient que la seva importància anava a quedar anul·lada per la dels seus pares, va rebutjar la petició i es va retirar a la localitat d'Hermonthis, on va poder mantindre el seu poder. Llavors Mut va decidir adoptar a Jonsu. La seva esposa era Tyenenet, substituïda més tard per Iunyt o per Raet-Taui, formes divines pròximes al sol, la presència de la qual accentuava la similitud entre Hermonthis i Heliópolis, el seu fill era Harpra.

Se li representava com a home amb cap de falcó, falcó, el disc solar coronat per dos altes plomes i dos ureos; va armat amb arc i destral; sovint porta una espècie de simitarra corba. El seu animal sagrat era el bou Bujis, per la qual cosa a vegades se li representava amb cap de bou, coronat pel disc solar i dos plomes. Pel seu caràcter de divinitat guerrera  els grecs el van identificar amb Apol·lo. Els seus quatre santuaris principals eren Tebes, Hermonthis, Medamud i Tod. En Medamud tenia un temple alçat per Sesostris III sobre raquests d'un temple del Regne Antic. Se li va adorar també en Karnak, on té un temple al costat del recinte d'Ammó. També va rebre culte a Núbia. La seva festa se celebrava el dia 5 del segon mes de l'estació d'Ajet. Els reis de la XI Dinastia van incloure el seu nom en el d'ells: Montuhotep ("Montu està satisfet").

MUT

Dona amb doble corona, ceptre de papir i anj.

Deessa voltor, senyora d'Isheru, al sud de Karnak. Era considerada "La Mare" (significat del seu nom), de qui tot s'origina. A l'origen era una deessa voltor. El seu culte adquirix importància a partir del Regne Nou, en la XVIII Dinastia. A Tebes va desplaçar a Amonet com a esposa d'Ammó, formant part de la tríade tebana.

No tenia fills propis, però va adoptar a Montu i després a Jonsu; gràcies a aquest últim apareixia entre el sol (Amón-Ra) i la lluna (Jonsu) com el tercer ull que mostra la perfecció còsmica afavorint la inundació.

Com a deessa mare se la representa amb un tocat de voltor i la doble corona; porta un vestit roig o blau, i en les mans té el ceptre de papir i l'anj; a vegades se la representa amb ales; com a deessa del cel apareix com a voltor que té en les seves urpes el nuc màgic; també apareix sovint com una vaca, darrere d'Ammó que sorgix de les aigües de Nun. En ocasions apareix amb un fal·lus, com a posseïdora dels atributs, tant masculins com femenins, com femenins, de la reproducció. En el Llibre dels Morts, perquè el mort no es descomponguera, es pronunciaven unes paraules sobre una estatueta d'ella amb tres caps: una de la deessa Pajet amb dos plomes, una altra amb cap humà i les dos corones, i una altra amb cap de voltor i dos plomes; en aquest aspecte se la representava amb fal·lus, un parell d'ales i urpes de lleó. Li la va identificar amb Bastet i amb Sejmet per a accentuar les característiques solars d'Ammó, per la qual cosa en ocasions apareix representada en forma de lleona, encara que en el seu aspecte maternal ja que no té el caràcter guerrer de cap de les 2 deïtats anteriors; i amb totes aquelles deesses que eren deesses-mare. Els grecs la van identificar amb Hera, esposa de Zeus. Al sud del temple d'Ammó de Karnak tenia un santuari, cridat Hut-Mu., amb un xicotet llac en forma de mitja lluna en què se li adorava davall l'aspecte de lleona. Altres centres de culte van ser Tanis, Sais, els oasis de Jarga i Dajla. El seu festival se celebrava el dia 29 del mes d'Epifi. El Faraó Psamutis és el "fill de Mut" i Nefertari Merit-en-Mut és la "Amada de Mut".

NAK

Monstre que combatia amb el sol naixent, en forma de Jepri, cada matí, rodejant-lo amb el seu cos per a impedir que emergira; els déus del bord de l'horitzó aconseguien immobilitzar-lo amb les seves fórmules i tornar-lo inofensiu. Era identificat amb Apofis

NARET

Deessa que personifica el nomo XX de l'Alt Egipte. Apareix mencionada com "La Gran" i se la relaciona amb l'Ull de Ra i amb el cel. Sobre el seu cap porta un tocat de voltor, a l'estil de Nejbet, i un arbre naret. Va ser adorada en Heracleópolis  Magna, capital del nomo que representa

NARTY

Nom d'un dels cucs de Ro-setau, que viuen de la carn i la sang dels hòmens

NASAQBUBU

Un dels noms màgics d'Amón-Ra.

NAUNET

Deessa primigènia del buit i de les aigües primordials i també de l'oceà inferior, considerat com el cel subterrani. Parella de Nun en l'Ogdóada d'Hermópolis. En alguns textos se la considerava com a mare del Sol. Se la representa com a dona amb cap de serp

NEBEDY

Dimoni de les tenebres que desencadenava tempestats; també és vist com una personificació de la mort com "lladre", que roba la vida a les persones. S'identifica sovint amb Seth

NEBERTCHER

"Senyor de l'Univers", "Senyor dels confins", "Creador". Déu que va destruir als enemics i mals esperits que anaven contra Osiris. També és un títol d'Osiris

NEBETHETTEPET

"Senyora de la satisfacció" i "Sobirana de tots els déus"; deessa que representa la mà divinitzada d'Atum en el moment en què aquest engendra als seus fills. És una divinitat de creació tardana, nascuda de la necessitat d'explicar l'acte solitari d'Atum. En el Món Inferior és la responsable de distraure a Apofis. Se la representa com a dona amb tocat de voltor amb les ales aquestses i una cobra dreçada; o amb dues banyes en forma de lira i el disc solar. És una manifestació d'Hathor adorada especialment en Heliópolis. Està vinculada a Iusaas

NEBNERU

"Senyor del temor"; geni funerari que protegix la "eixida al dia" del difunt que apareix davall la forma d'Herymaat. Apareix en les tombes ramésidas del Valle de les Reines amb cap de lleó

NEBTADYESER

És un aspecte d'Anubis com "Senyor de la Terra Sagrada", encarregat de guardar les necròpolis. En els segells de clausura de les tombes porta el títol de "Xacal sobre els Nou Arcs", demostrant el seu poder i domini sobre els pobles estrangers. Es representa com a xacal o home amb cap de xacal

NTU

Deessa d'Esna, versió local d'Isis, Hathor i Neith; el seu nom significa "La Daurada". Dama dels oasis, és crida "Senyora del districte fèrtil". Era també la deessa dels enamorats. Companya de Jnum i mare d'Heka. És la forma favorable de Menhit. Se la representa com a vaca o dona amb el símbol de l'or sobre el cap; en Esna porta cap de lleona. Va ser adorada en Esna i en Dendera (ací com a forma d'Hathor).

NEDYEHDYEM

Un dels set esperits que guardaven el cadàver d'Osiris

NEDYEM-SEP-TAUY

Divinitat que habita en els aliments i en el lapislàtzuli

NEDY-HER

"Guardià del llindar". Geni davant del qual havia de respondre l'iniciat en la màgia. Se li representa com a home assegut, amb la corona atef  i la creu anj sobre els genolls. Es troba en les capelles de Tut-Anj-Amón

NEFERHOTEP

Forma divina de la Baixa Època, déu principal de Dióspolis Parva. En el Primer Període Intermedi apareix com un epíteto que s'afegia als déus temuts, al·ludint als seus aspectes benèfics; com tal pot trobar-se aplicat a Horus, Jonsu o Osiris. A partir del Tercer Període Intermedi s'identifica al Rei amb ell, en la seva forma jovençà. Apareix representat en bronzes de la Baixa Època amb la peluca curta i la doble corona. Es considera una forma d'Horus i Jonsu. A més de en Dióspolis Parva, va ser adorat a Tebes

NEFERTUM

Home coronat amb una flor de lotus

Déu el nom de la qual significa "Atum el bell"; representa al lotus, ja que estava associat originàriament a Atum xiquet. Segons mites heracleopolitanos i hermopolitanos, aquest xiquet que va eixir va emergir del lotus emergit de les aigües del Nun , simbolitzant el naixement del sol; va ser cridat sovint "el jovençà Atum". També era considerat "Senyor dels Perfums" i com tal apareix en un Text de les Piràmides (sec. 266) i en el Llibre dels Morts com "la flor de lotus que està en el nas de Ra". A Memfis era, a partir del Regne Nou, fill de Ptah i Sejmet, amb els que formava tríade, encara que amb freqüència el seu lloc era ocupat per Imhotep. En Buto és fill d'Uadyet i Ra.

Se li representa com un home coronat amb una flor de lotus blau i dos plomes altes; o també amb cap de lleó, com a fill de Sejmet, i tocat compost d'una flor de lotus, dos plomes i dos collars menat com a símbol de plaer i fertilitat; ; o muntat sobre un lleó . A  vegades porta un sabre corb, com a guardià de les fronteres orientals d'Egipte. En ocasions és representat com un xiquet sobre una flor de lotus. Els grecs li van donar el nom d'Ipthimis i el van identificar amb Prometeu. En Buto se li considerava fill de la deessa cobra Uadyet. A pesar que se li associa generalment a la teologia de Memfis també va rebre culte en Hermópolis Magna, on una versió del seu cosmogonía, el sol naixia d'un lotus i representa l'energia  que dóna vida a tot el que creix i es desenrotlla, però és el foc que destruïx

NEFTIS

Dona amb el jeroglíco del seu nom sobre el cap

Deessa de Dióspolis Parva, representa la foscor i tot el que es referix a ella; Neftis representa la part invisible, la nit, la mort com a pas a l'altra vida; en aquest sentit és allò que s'ha oposat a Isis, no obstant les dos estan associades de forma inseparable i solen actuar juntes en tot el que concernix al benestar del difunt, assistint-li en el seu pas cap al Més Enllà per mitjà de càntics. El seu nom significa "Senyora de la Casa", entenent per "casa" el lloc del cel on viu Horus, i sobre la seva corona apareix l'ideograma del seu nom, compost d'una cistella (neb) i una casa (Hut), encara que a vegades porta unes banyes de lira que tanquen el disc solar. Com poder creador actiu va protegir a Osiris i va ser crida Menjet; i pels seus actes benèfics amb ell va rebre els noms de Benra-merit i Jerseket, el primer dels quals se li aplica quan apareix en forma de gat. Se li atribuïen poders màgics i se la va cridar "Poderosa en paraules" (Urt-Hekau, Ururty). Es creia que habitava en terres hostils, com el desert, on guiava als viatgers. Per la seva participació en el mite d'Osiris, ajudant a Isis a embalsamar el déu mort, va estar molt relacionada amb els difunts i va ser crida "Senyora del cos (d'Osiris)"; a les benes amb què s'embolicaven les mòmies se les va arribar a denominar "El Floc de Neftis"; era també la protectora d'Hapy quan, com a got canopo, guardava els pulmons del difunt. Representava al vent de l'Est.

Va rebre l'apel·latiu de "Dona que no té vagina" en la seva relació amb Seth, però va mantindre relacions amb Osiris, i de la seva unió va tindre a Anubis. Era filla de Nut i Geb, i Geb, germana d'Isis i Osiris i  germana-esposa de Seth i mare d'Anubis i forma part de l'Eneada d'Heliópolis. Se la representava a la capçalera del difunt, amb les ales desplegades; i a vegades en forma de milà. Igual que Isis, va tindre moltes formes, ja que era una de les dos Maat, una de les dos Merit i una de les dos plomes que adornaven el cap de Ra. Va ser similada a Seshat i Anukis.

Se li adorava en Dióspolis Parva; en Komir (o Kom Her) se la venerava al mateix temps que a Anukis.Va tindre un temple en Sepermeru, capital del nomo XIX de l'Alt Egipte, on l'adorava al costat de Seth

MADFETNEHAHER

Dimoni enemic de Ra que atacava per mitjà del verí

NEHENKAU

Serp divina el nom del qual significa "la que aprovisiona als kas"; totes les energies d'univers es mantenien en cohesió gràcies a ella. Era una dels 42 assessors de la Sala de Maat. Proporciona als morts menjada i beguda divines. D'origen molt antic, es relacionava amb el desena domicili del paradís egipci. Davall l'aspecte benèfic protegix a la reialesa i anunciava als déus la presa de poders del nou monarca; també dóna de menjar als difunts la "llet de llum" que ofrena en dos gots; i té la facultat de curar als que han sigut mossegats per animals verinosos.

Davall l'aspecte feroç posseïx gran agressivitat i ha de ser dominada per Atum que pressiona amb la seva ungla l'espina dorsal de la serp. Representa una de les formes d'Atum-Ra quan habitava en les aigües primordials. En els Textos de les Piràmides té com a mare a Selkis; en altres textos els seus pares són Geb i Renenutet.

Apareix en forma de serp amb braços i cames humanes, en ocasions amb ales, i porta en les seves mans u o dos recipients amb menjada; a vegades se la mostra amb dos caps, una a cada extrem del cos. En Heracleópolis Magna se celebraven unes faquests en el seu honor, nou dies després de la "festa de llaurar la terra".

NEHEMETAUEY

Deessa d'Hermópolis Magna. Se la flama "Defensora dels Desposseïts" i s'encarrega de tot els relacionat amb el dret. Apareix en el Regne Nou i es confon sovint amb Iunyt, deessa del nomo hermopolitano o amb Seshat. És filla de Ra i companya de Thot. Apareix com a dona amb un tocat en forma de pilono i el sistre seshshet d'on ixen tiges de papir; en les mans porta a Maat com a ofrena; a vegades presenta banyes de vaca. En època tardana va ser identificada amb Tefnut. e la va venerar allí on Thot posseïa santuaris.

NEITH

Dona amb la corona del Davall Egipte amb arc i 2 fletxes

Deessa crida Tehenut, "la líbia". El seu culte es remunta al període predinàstic; els textos la presenten com una deessa anterior a Ta-tenen i a Nun. La seva funció més antiga pareix haver sigut la de deessa guerrera i de la caça, encara que va ser també deessa de la saviesa. En el Període predinàstic tenia forma d'escarabat i posteriorment, els seus atributs van ser l'arc i dos fletxes encreuades sobre l'escut, que constituïxen el seu emblema; també portava una òbila en la mà dreta i una llança en l'esquerra; d'ací que Heròdot l'assimilara a Atenea. A partir del Regne Antic protegix a Osiris, a Ra i al faraó i s'identificava amb l'abella, símbol de la reialesa. Les seves fletxes adormen als mals esperits. En el cicle osiríaco es creia que havia sorgit del contacte de les ferides d'Osiris amb l'aigua quan Seth va llançar els seus trossos al Nil. En el Regne Nou és crida "Diosa-Madre", "la que va donar llum a Ra" mentres es trobava en les aigües de Nun, per la qual cosa va assumir la posició de deessa primordial i és "la iniciadora del nàixer després que no hi haguera el nàixer", per la qual cosa va adquirir els atributs de la deessa Nut; els seus sacerdots eren metges especialistes en obstetrícia. Va assumir la posició d'una deessa ni masculina ni femenina i aquestos dos al mateix temps, era el principi que crega als déus i hòmens.

En els textos apareix com una vaca (igual que Hesat, que Hesat, Ihet o Mehet-Urt) que sorgix del caos primordial i ajuda a l'eixida del sol. Segons un altre mite, va engendrar l'univers per mitjà de set fletxes i va fer sorgir el tossal primordial, que era al mateix temps Esna i Sais, i es va posar sobre ella, per la qual cosa en eixos llocs ocupava un lloc preeminent en la creació, representant el líquid de què sorgix tota la vida; en aquest sentit li la identifica amb el peix Bategues. Va crear a Ra-Amón-Jnum, a l'Ogdóada i a Toth. En Sais, d'on procedia, era esposa de Sobek, encara que en textos del Regne Antic té a Seth com a espòs i és mare de Sobek, amb el títol de "Alletadora de cocodrils". Un altre centre de culte era Esna, on se la coneixia com "La Terrorífica"; ací era esposa de Jnum i mare d'Apofis. En el període Saíta es convertix en una deessa nacional i es proclamarà "Mare de tots els déus". Era també una divinitat funerària, "Dama d'Occident", protectora dels morts, vela pel difunt junt amb Isis, Neftis i Selkis; guardava l'estómac del difunt en el got canopo representat per Duamutef. Neith va ser també la deessa inventora del teixit i la que oferia els embenats per al cos del difunt, per la qual cosa se la fa patrona dels teixidors de Sais.

Sobre el seu cap porta la corona del Davall Egipte o una llançadora de teixidora; altres vegades apareix com a peix o com a abella. En la seva forma més habitual porta un arc i 2 fletxes encreuades. En l'Alt Egipte va ser representada amb cap de lleona i se li feia esposa de Jnum i mare de Tutu. Apareix representada a vegades alletant un cocodril, com a mare de Sobek, en Guebelein. En la seva funció de deessa primordial li la descrivia com a andrògina, sent dos terços de la seva persona masculins i un terç femení. Va ser adorada en diversos llocs, destacant Sais, on hi havia una escola d'obstetrícia, Esna, on va anar venerada com a mare de Re, Prosópolis, Tanis, Memfis i El Fayum.

Les seves faquests se celebraven el dia 23 del mes de Tybi i el dia 11 del mes de Meshir. Les reines Merneith, Neith (filla major de Pepi I), Nitocris (Neith-Ikeret) i Neith-Hotep, esposa d'Aha, van portar el seu nom.

La pràctica de guardar armes en les tombes es remunta a les funcions proteccionistes de la deessa.

Un text de Plutarc, extraanat del temple de Neith en Sais diu: "Sóc tot el que ha sigut, la qual cosa és i tot el que serà. Cap mortal ha sigut capaç d'alçar el vel que em cobrix"

NEJBET

Voltor amb la corona de l'Alt Egipte.

"La de Nejeb"; deessa voltor amb ales, protectora de l'Alt Egipte i del faraó. És una deessa predinàstica. En els Textos de les Piràmides se la cridarà "Corona blanca". Originària Del- Kab (Nejeb), on se la venerava davall la forma de Shesemtet, va ser després patrona de la ciutat de Nején (Hieracómpolis), capital de l'Alt Egipte, quan aquella ciutat es va unir a la capital, arribant a convertir-se en deessa nacional. Com a Ull de Ra participa també del mite de La Llunyana, representant a la deessa descontrolada, confosa amb Sejmet, que ha de ser embriagada per Ra perquè deix de matar a la humanitat; una vegada passats els efectes de l'embriaguesa es considera eludida i humiliada, muntada en còlera, sembra el pànic entre els déus i s'exilia a Núbia davall l'aspecte de Tefnut; ja calmada, presa l'aspecte d'Hathor i torna a Egipte. Més tard, com a deessa maternal, l'especialitza en la protecció dels naixements i es troba present en el naixement dels déus i reis. La missió de Nejbet consistix a assistir al rei quan ve al món, o en el moment de la coronació, en les faquests de jubileu i, sobretot, en el combat; vigilava l'uadi en la desembocadura del qual estava la seva ciutat d'origen i és crida "Misteriosa dels uadis desèrtics". Apareix al costat de la deessa Uadyet, senyora del davall Egipte, sent crides "Les Dos Senyores", títol que col·loca el Faraó davall la seva protecció. Com a protectora del fill del rei se la coneixia com "La Gran Vaca Blanca de Nejeb". Era filla de Ra, crida "l'ull dret de Ra", dona de Jenti-Amentiu o esposa d'Hapi com a déu de l'Alt Egipte.

Se la representa com a dona, amb tocat de voltor en repòs amb les ales abatudes (tocat que va arribar a ser el de les reines), o com a voltor blanc amb la corona de l'Alt Egipte, l'hedyet. En les seves mans sosté una flor de lotus amb una cobra rodejant-la i l'anj; sovint es mostra aquestnent les ales per damunt del rei, en gest de protecció; a vegades sol tindre fletxes en les mans com a record de les seves atribucions guerreres. Com a deessa associada als naixements algunes escenes la representen donant de mamar el príncep real. En les tombes apareix en la llinda de les portes permetent precisar l'orientació ritual de la mateixa. El seu color especial era el blanc, en contrast amb el roig que portava Uadyet, la deessa del Davall Egipte. Va ser adorada com a deessa del naixement en la religió popular del Regne Nou i el Període Tardà. El seu santuari estava construït enfront de la ciutat consagrada al Gran Horus "el d'Edfú; amb ell i Thot forma unatríada prou artificial. Va ser identificada amb Mut i, pels grecs, amb Ilythia, sent adorada en El Kab (Eileithyiaspolis).

NEJT

Un dels catorze kas de Ra que representa la victòria

NEKAU

És el guardià del pilono 4 de la Casa d'Osiris, segons el Papir d'Ani

NEMTY

Déu guerrer cridat "El Caminant" que va ser adorat en els nomos XII i XVIII de l'Alt Egipte i és representat en forma de falcó. Se li representava en la barca solar, en companyia de Sokar. Com a vencedor de Seth se li va identificar amb Horus. També era l'encarregat d'entregar els ceptres de poder al rei. Compartix el títol de "fills de la vaca Hesat" amb Anubis, i pot representar a l'antiga pell de vaca en què el difunt era soterrat per a la seva regeneració, per la qual cosa, en ocasions, era representat com nébrida en el nomo XII. La història de la pell de vaca narra com Nemty va decapitar a sa mare, una Hathor local d'Atfih, i va ser desollado viu per orde de Ra; Anubis va sentir pietat i va entregar la pell a sa mare, la vaca Hesat, qui per mitjà de la seva màgia va reviure el cos impregnant la pell, ficada dins d'un morter, amb la seva llet. A partir d'ací va ser identificat amb Anubis; quan es va abandonar el costum de soterrar als morts en pells de vaca, es va relacionar el déu amb les benes [Substantiu] emprades per a la seva momificació. Era adorat en Antaeópolis al costat de la deessa Matit i també en Deir el-Gebraui. Possiblement el seu aspecte va ser pres, més tard, per Dun-Anuy

NENEMUT

Pot ser un aspecte de la deessa Nut identificada amb Naunet. En el temple de Sethy I en Abydos apareix davall l'aspecte d'una cobra, apareix davall l'aspecte d'una cobra, la qual cosa la relaciona amb l'ureo; també apareix davall l'aspecte de lleona

NENUN

Déu falcó

NEPRI

Déu del blat, conegut ja des del Predinàstic. Personificava la fertilitat del país i encarnava la llavor en procés de germinació. Estava encarregat d'alimentar al difunt en el Més Enllà. Se li considerava fill de Renenutet i de Sobek. Era representat amb forma humana. Va ser venerat en tot Egipte, però sobretot en El Fayum, on se li faquestjava al final del període de la inundació, quan arribava la sembra, per la qual cosa a Hapi se el considerava l'herald de Nepri. És vist com un aspecte d'Osiris i, com tal, va ser adorat en els santuaris dedicats a Osiris

NERAU

Déu del desé pilono de Sejet-Aarru

NERIT

Deessa dels oasis, assimilada a Mut. Se la representa com a voltor o dona amb cap de voltor

NERUIT

És el guardià del primer pilono de la Casa d'Osiris, segons el Papir d'Ani

NESERT

Deessa antiquísima citada en els Textos de les Piràmides. Es considera una forma d'Hathor

NETCHER

Designa la paraula "Déu" per excel·lència

NETCHESTI

Déu miscel·lani, barbut

NETEBIT

Un dels déus els noms del qual havien de celebrar-se durant el festival d'Amentet

NETECA-HRA-JESEF-ATU

Herald de la quarta divisió del Món Inferior

NETHTHAB

Filla dels quatre déus que estan en "la Gran Casa".

NETI

Déu mencionat en els Textos de les Piràmides

NIA

NIAT

Deessa primigènia del buit, que formava parella amb Nia en l'Ogdóada d'Hermópolis. Tenia forma de serp

NUN

Humà amb cos verd o blau

En Heliópolis és la personificació de l'abisme aquós del que sorgix el tossal primordial. Les seves qualitats eren infinitat, foscor i la turbulència de les aigües tempestuoses. Personificava l'abisme, el Caos, i estés al sentit còsmic grec, l'Oceà. Es pensava que Nun continuava existint en les aigües subterrànies que donaven origen al Nil. És un déu que accepten, com a punt de partida, totes les cosmogonías; l'heliopolitana deia que en ell jeia inert Atum; a Memfis se li associa a Ptah com Ptah-Nun, qui engendra a Nun, segons es llig en el solc de Shabaka. D'ell també va sorgir Ra el primer dia de la creació i després tota la vida. A vegades se li representa sostenint en l'aire la barca solar divina. L'Osireion d'Abydos tenia una canal d'aigua subterrani que representava a Nun; així mateix, el xicotet estany del temple de Sethy I a Tebes podia tindre el mateix significat. En Hermópolis formava parella amb Naunet i era un dels huit déus que formaven l'Ogdóada. Simbolitza aigua i fertilitat. Se li representa com una figura masculina barbada de pell blau o verd, o femenina, a vegades amb cap de granota; en ocasions submergida fins a la cintura en l'aigua; porta en les seves mans un full de palma, símbol de llarga vida, i una altra en el seu pèl.A vegades també apareix amb pits de dona en la seva representació de fertilitat.

No formava part de rituals ni tenia temples dedicats expressament a ell, encara que apareix simbolitzat com el llac sagrat en tots els temples.

NUT

Dona amb el cos arquejat en forma de volta celaquest

Deessa del cel, creadora de l'univers físic i de tots els astres. Pertany a l'Enéada d'Heliópolis com a filla de Shu i Tefnut; germana i esposa de Geb(La Terra) de qui va ser separada violentament per son pare Shu (L'aire)  i mare dels déus osiriacos, tinguts de Geb; com tal, rebia el títol de "La gran que dóna el naixement als déus" (vore llegenda en Osiris); els seus fills van ser: Osiris, Isis, Seth, Neftis i Horus el Vell, Les circumstàncies dels seus naixements es descriuen en  La Història de Ra. Van nàixer en els epagómenos ( els 5 dies que s'afegien als 360 del seu any civil format per 12 mesos de 30 dies) en egipci, "els cinc dies durant l'any". Cada any, se celebraven eixos dies en tot Egipte i eren considerats atziacs per tots el déus excepte per Isis i, a vegades, per Horus el Vell; a aquestos fills seus se els flama "Fills del Desorde", a causa de les pertorbacions que, amb les seves disputes, introduïxen en la creació. Els cinc dies estaven marcats com:.

• Dia 1, naixement d'Osiris  (dia desafortunat)

• Dia 2, naixement d'Horus  (dia afortunat o desafortunat  )

• Dia 3, naixement de Seth, (dia desafortunat)

• Dia 4, naixement d'Isis (dia afortunat)

• Dia 5, naixement de Neftis (dia desafortunat)

Va assumir els atributs d'aquelles deesses locals que tenien comeses semblants, així com les entitats de diverses deesses antigues de la naturalesa i mares dels déus. També estava associada al sicòmor, com Hathor, oferint els seus fruits i beguda al difunt. Nut sempre va ser vista com a amiga i protectora dels morts i aquestos acudien a ella per a obtindre menjada, ajuda i protecció, com un fill acudix a sa mare. El favor de Nut  donava als difunts el poder renàixer, com el sol va sorgir de l'ou produït per Geb i Nut, i els capacitava per a acompanyar al déu-sol cada dia des del seu naixement i per a travessar la Duat fora de perill. El seu sicòmor era el seu domicili i estava situat en Heliópolis; les seves branques es van convertir en un lloc de refugi per a les ànimes cansades durant les fortes calors de l'estiu al migdia. Aquest era també el sicòmor davall el qual, assegura la tradició, la Mare de Déu es va asseure i va descansar en el seu viatge a Egipte. En temps tardans, els sacerdots de Dendera asseguraven que la llar de Nut estava en la seva ciutat i que allí va donar a llum a Isis.

En Heliópolis li la convertia també en mare de Ra i li la identificava amb una vaca (Mehet-Urt). Segons les inscripcions del Regne Nou, registrades en les tombes d'alguns dels seus reis, Ra, una vegada vençuda la rebel·lió dels hòmens, li va demanar a Nut que li portara als cels; Nut, quan portava a son pare Ra, va sofrir vertigen; Shu la va sostindre amb les seves mans, elevant tot el que havia sigut creat, convertint als déus en estreles. La separació de Nut i Geb representa la distinció entre el caos inicial i l'orde del món, el primer acte de creació i el gran poder creatiu que va suposar haver apartat les aigües que estaven damunt de la terra i establir el sol entre el cel i la terra va ser el que va fer possible el naixement dels déus, sers humans, animals, etc.

"Segons un mite, Nut donava a llum al sol diàriament; passant sobre el seu cos, el sol arribava a la seva boca, en la que desapareixia per a recórrer l'interior del seu cos i renàixer al matí següent. En un altre mite es compte que el sol navegava per les seves cames i la seva esquena fins al migdia, moment en què descendia pels seus braços fins a l'ocàs, per a entrar en la Duat o Món Inferior

Una tradició tardana establix una equivalència precisa entre les parts del cos de Nut i les hores; així els seus llavis corresponen a la segona hora, les seves dents a la tercera, la gola a la quarta, el bust a la quinta, etc; en el seu ventre, el Sol ha aconseguit la desena hora i naix de nou

Es representava en els sarcòfags acollint el difunt amb les ales aquestses, o en l'interior de la tapa, com a dona amb els braços alçats, ajudant-li en el Més Enllà per a fer-li renàixer, o com a representació del cel en l'altra vida del difunt. El faraó és confiat a sa mare en el seu nom de tomba i ella li abraça i protegix en el seu nom de sarcòfag. Apareix amb el cos arquejat i recolzant els seus membres en els quatre punts cardinals, com una volta celaquest; per regla general, la part on està el seu cap és l'Oest i l'altra l'Est; el seu cos apareix a vegades vestit d'estreles per a representar el cel nocturn pel que viatja la barca; també se la veu amb les banyes i el disc d'Hathor, portant en les seves mans un ceptre de papir i el símbol de "vida"; o com una vaca (com Mehet-Urt); en altres ocasions porta un aguamanil o un atuell sobre el seu cap i el símbol jeroglífic del cel. En algunes representacions apareix sobre el seu marit Geb ( La Terra) i a qui son pare Shu (L'aire) intenta separar amb els braços, representació gràfica completa del mite. Originària d'Heliópolis, té el seu santuari a Memfis i la regió del Delta; també tenia un altre en Dendera. La seva festa se celebrava el dia 18 del mes de Famenoth. El seu festival era el dia 19 del mes de Thot, junt amb Ra

OSIRIS

Els primers adoradors d'Osiris, pareix que van ser els habitants de Busiris, la capital del nomo IX del Davall Egipte, on va suplantar molt prompte el déu local Andjti. La ciutat era coneguda amb el nom del seu temple principal, Pi-Usir ("La mansió d'Osiris"). Durant les faquests del jubileu, els oficiants erigien la columna en memòria del trist destí d'Osiris, de la seva mort tràgica i de la seva reencarnació en el seu fill Horus, el nou rei.

Pareix que Osiris va ser considerat en temps molt antics com un rei difunt i divinitzat que va viure abans que Heliópolis aconseguira la supremacia política.

El caràcter de déu de la vegetació el va prendre dels atributs del déu Andjti després d'haver suplantat en el seu nomo. La tradició religiosa li atribuïa la unificació d'Egipte i se li representava portant un tocat que reunia les dos

plomes d'Andjti, un dels déus del davall Egipte, i la corona blanca que cenyien els reis de l'Alt Egipte. A més tot el que se sap de la família d'Osiris pareix confirmar el seu caràcter real. La rivalitat que li va oposar al seu germà Seth, el poderós monarca d'Ombos en l'Alt Egipte, ha sigut interpretada com el record de les guerres que van concloure amb la unificació del país, o potser com una al·lusió als antagonismes que va suscitar la introducció del culte de Seth en el Delta Oriental.

Esta hipòtesi moderna, que creu poder reconéixer en Osiris a un rei divinitzat pels seus partidaris troba cert suport en la doctrina dels sacerdots l'Imperi Antic per als que el déu era primer que res el rei i el jutge dels morts. Però a esta concepció es juxtaposa, ja en l'Imperi Antic, aquella d'un déu de la terra: Osiris era considerat com una hipòstasi local de son pare Geb, el déu de la terra per excel·lència. Altres vegades Osiris apareix com el déu de la inundació anual, o el déu de la vegetació, i primer que res el sobirà de les necròpolis i del món inferior. La seva popularitat creixent desdibuixa els seus hipotètics traços primitius de monarca dels vius i, al mateix temps, acaba imposant-lo com un rei victoriós en els principals centres religiosos d'Egipte.

Heliópolis va acollir a Osiris i als seus germans, formant part de l'Enéada, la família divina que descendia d'Atum-Re, el Demiürg local. Açò va suposar posar a prova la retòrica dels sacerdots del temple de Re, perquè Osiris no tenia fins llavors cap de les característiques d'un déu còsmic. Els Textos de les Piràmides, d'inspiració solar, estan plens de contradiccions quan es referixen a Osiris, tractant-li a vegades amb el respecte a causa del rei del món dels morts, i altres amb la irritació que mereix un estrany.

Finalment es va trobar el mode de fer conviure en el cel a Re i a Osiris, identificant a aquest últim amb Orió, el príncep de les constel·lacions, i el seu triomf va ser tan complet que certs passatges dels Textos de les Piràmides li atribuïxen inclús la sobirania dels camins del cel i la possessió de les barques solars.

Aquest aspecte solar d'Osiris és artificial i pareix a causa de consideracions d'oportunisme polític. També s'assimila a Osiris amb la lluna des de temps antics. A partir de l'Imperi Nou els documents són més fàcils d'interpretar i pareixen atribuir la naturalesa piga d'Osiris a la semblança que presenten els destins del déu i de l'astre: els "patiments" del rei assassinat fan pensar en aquells de la lluna, és a dir, en les seves fases i eclipsis, quan decreix i desapareix, per a renàixer en el període de la lluna plena, a semblança d'Osiris. El mite sofrix al mateix temps la influència del relat de les tribulacions de l'ull d'Horus, perquè els egipcis confonien freqüentment els dos ulls del falcó celaquest, el sol i la lluna. Per a explicar els canvis d'aspecte de la lluna es deia que Seth, el príncep de les tenebres, es transformava en un porc negre, per exemple, i s'engolia la lluna que contenia l'ànima d'Osiris. Plutarc més tard també es referirà en els seus textos al destí piga d'Osiris

Durant l'Imperi Antic moltes altres ciutats van acollir el culte a Osiris. Segons la llegenda, quan Isis i Neftis van retirar de l'aigua el cadàver d'Osiris li van donar sepultura a Memfis. Els menfitas van confondre la tomba d'Osiris amb la de Ptah-Sokaris i la introducció del déu en el panteó de la capital de l'Imperi Antic va contribuir a accentuar els elements de la llegenda que presentaven a Osiris com a un rei terrestre. Va ser a Memfis on Geb va posar terme a les lluites entre Seth i Horus, confiant a aquest últim el govern del tot el país. El Fayum i Heracleópolis van venerar a Osiris com al "sobirà de la terra del llac". Compte la llegenda que Seth havia dispersat els membres d'Osiris a través dels nomos d'Egipte i que tots els membres van ser de nou reunits en el llac del Fayum.

La reconstitució dels membres del difunt pareix simbolitzar la reunió de tots els nomos per a formar una nova nació. Segons el capítol 175 del Llibre dels Morts, Osiris Naref va ser adorat en Heracleópolis i va ocupar el tron de Re i que tots els déus li van rendir homenatge, inclús el seu enemic Seth.

Abidos era ja al principi de la història el principal centre funerari del país. Els reis de les dos primeres dinasties tinetes rebien sepultura en Abidos, que era el cementeri de la capital, Tinis, on se suposava estava la tomba d'Osiris. El primer patró de la necròpolis va ser el xacal Khentimentiu, que a partir de l'Imperi Antic no va poder resistir a l'expansió de la doctrina osiríaca; els dos déus eren ja confosos durant la dinastia V, després Khentimentiu va perdre la seva personalitat i el seu nom, convertint-se en un epíteto que se solia afegir als noms d'Osiris i Anubis, el xacal patró dels momificadores.

Quan es va propagar en Abidos, la doctrina Osiríaca ja havia sofrit la influència de la religió heliopolitana, el déu principal de la qual, Re, era en aquells temps (2.500 aC) el senyor del món dels morts en les necròpolis reals de Gizah i Saqqarah. Amb la confusió política i religiosa que separa l'Imperi Antic del Mig, els reis d'Heracleópolis van seguir fidels a la doctrina solar, mentres que els seus rivals de la dinastia XI van haver d'afavorir els cultes de l'Alt Egipte i la doctrina Osiríaca. La victòria dels tebanos sobre els heracleopolitanos va consagrar el triomf d'Osiris; Abidos se va convertir llavors en el més important santuari del déu a Egipte i en el principal centre de pelegrinatge, eclipsant inclús a Busiris, la pàtria d'Osiris en el Delta. Tots desitjaven ser soterrats en Abidos, o almenys un cenotafio.

A partir de l'Imperi Mig Osiris és el déu principal d'Abidos i la seva Eneáda la formaven els principals déus d'Egipte.

Tots el veneraven i li erigien temples, inclús les antigues capitals dinàstiques, com Tinis-Abidos, Heliópolis, Heracleópolis i Memfis. La seva popularitat i la propagació del seu culte es va deure principalment a la devoció dels humils, sobretot llauradors. El destí dels altres déus estava sotmés a les vicissituds polítiques, els seus cultes i riqueses depenien de la prosperitat de les dinasties i de les ciutats que es col·locaven davall la seva protecció. L'actitud dels fidels era diferent quan es tractava d'Osiris, perquè aquest déu encarnava una idea que va ser molt popular a Egipte com en altres pobles: Osiris era el bon rei que defenia als oprimits i que va ser, ell mateix, víctima d'un enemic que despreciava la justícia.

La doctrina osiríaca va conciliar les atribucions d'un monarca amb l'exercici de la justícia i va atribuir a Osiris la tasca de presidir el tribunal diví que jutja als morts. A poc a poc s'havia arribat a pensar que el destí dels hòmens en l'altre món no depenia de la seva posició social durant la vida terrestre, sinó de les seves qualitats morals. Esta idea és hui molt natural, però en aquells temps era molt original. Els faraons van continuar referint-se en les seves tombes a la religió tradicional, que els garantia un lloc en la barca de Re i la unió eterna amb el disc solar, mentres que els seus súbdits van buscar la salvació en la doctrina d'Osiris que els prometia ser acollits favorablement en el món dels morts.

D'acord amb una creença molt antiga però les representacions de la qual només són corrents a partir de l'Imperi Nou, l'ànima, o més concretament el Ba, havia de sotmetre's a un juí diví quan travessava la porta de l'altre món. Aquest juí va servir d'argument a una escena pintoresca que els artistes egipcis van reproduir innumerables vegades en la vinyeta que il·lustra el capítol 125 del Llibre dels Morts. Pesar l'ànima era en realitat pesar el cor del difunt, que era la seu de la intel·ligència i de la consciència. Osiris presidia aquest tribunal, assegut en un tron cobert amb un dosser.

Isis i Neftis estaven al seu costat, i un poc més apartats els 42 déus assessors que pareixen representar als nomos egipcis. Anubis entrava en la sala i conduïa la difunt pres de la mà enfront dels seus jutges i al costat de la balança en què es pesaven les accions. El mateix Anubis s'encarregava d'efectuar la pesada col·locant el cor en un platet i una estatueta de Maat, la deessa de la Veritat i de la Justícia, en l'altre. Thot, el déu escrivà, observava el fidel de la balança i registrava en un papir el resulta. Mentrestant, el mort es dirigia als seus jutges i pronunciava la doble "confessió negativa". Al peu de la balança es trobava "la Devoradora", un animal monstruós amb cap de cocodril, part davantera del cos d'un lleó, i part posterior d'hipopòtam. El monstre dirigia la mirada cap a Osiris i cap a Thot esperant impacient el veredicte, disposat a tirar-se sobre el difunt si la sentència era de culpabilitat. En el cas contrari, se li declarava "just de veu" (honest en el seu discurs), podia reunir-se amb els "grans déus" de la necròpolis i era admés en el regne d'Osiris.

La popularitat creixent del culte a Osiris li va convertir en una divinitat dotada de competències molt diverses. Així s'expliquen les interpretacions aparentment contradictòries que s'han formulat sobre la seva personalitat primitiva. Els llauradors van haver de relacionar els diferents episodis de la seva llegenda amb els cicles de la naturalesa, amb els camps marcits després de la collita i misteriosament coberts pel mantell de la inundació, i amb el reverdir de la vegetació quan les aigües es retiraven. Quan les plantes s'ajaban i morien, es deia que Osiris havia mort, però no totalment, perquè quelcom de vida es conservava davall terra, que brollava cada any quan arribava el seu temps i demostrava així que Osiris estava encara viu. Osiris era la garantia de la fecunditat dels camps sembrats de gra. Hi ha moltíssims testimonis que pareixen donar la raó als que pensen que Osiris va ser primer que res un déu de la terra i de la vegetació, el seu caràcter de sobirà terrestre o dels morts seria secundari, i la llegenda de la seva mort seria l'explicació mitològica de la incomprensible mort anual de les plantes. El déu de la vegetació ho era també de la inundació, l'aigua nova que sorgia de les profunditats del Nun per a fertilitzar els camps.

En la Baixa Època existia en l'illa de Bigeh un santuari que es deia era la tomba d'Osiris. El seu nom era l'Abatón, "l'inaccessible", perquè estava prohibit aproximar-se i torbar el repòs del déu. Les llistes de les relíquies dels temples greco-romanos diuen que en Bigeh es trobava soterrada únicament la cama esquerra del déu i que en esta cama estava situada una font per la qual les aigües brollaven a torrents. En els últims temps del paganisme, Osiris era primer que res el déu adorat en l'Abatón, i la seva esposa Isis la sobirana de la veïna illa de Filé. Osiris tenia l'aspecte d'Hapi, el déu de la inundació, i habitava en una caverna protegida per una serp. A l'entrada s'alçava un arbre, símbol potser de l'arbre que li va servir de taüt a Biblos.

Prop de la tomba s'aquestnia una arbreda en les branques de la qual es posava l'ànima d'Osiris quan eixia a l'aire lliure i voletejava amb l'aspecte d'un pardal dotat de cap humà. Cada deu dies, Isis eixia del seu santuari en l'illa de Filé i visitava la tomba del seu espòs en l'Abatón.

La fama d'Osiris va aconseguir el seu punt culminant en temps dels emperadors romans, quan la religió egípcia estava a punt d'extingir-se. Abans d'extingir-se, el culte d'Osiris i de la seva família, Isis i Harpócrates, es va aquestndre per tot l'Imperi, trobant en totes parts un fervor tan ardent com efímer. El triomf es va deure a la senzillesa i a la humanitat del mite, d'un conte la intriga de la qual es pot comprendre fàcilment. Es tracta de la història d'un bona rei que va morir assassinat, que va ressuscitar gràcies a l'amor i a la màgia de la seva esposa, va ser venjat pel seu fill i és, en l'altre món, garantia d'immortalitat per a aquells que la mereixen. La seva popularitat va convertir molt prompte a l'osirianismo en una força moral, en una regla de conducta que es basava en l'amor i en la justícia.

Només més tard, durant l'Imperi Nou, van aparéixer altres formes de religiositat que responien a les mateixes aspiracions, la crida "religió del pobre" que és l'expressió de la pietat personal dels desfavorits, i inclús, d'alguna manera, l'atonismo que tant va deure a la personalitat excepcional d'un faraó, però que es va inspirar parcialment en els mateixos sentiments.

La procedència de la llegenda d'Osiris és un tema complicat. Els habitants de Busiris se la comptaven probablement els uns als altres molts segles abans que existira l'escriptura i no hi ha res a demostre que en els temps prehistòrics el seu contingut no fora idèntic a què ens revelen els Textos de les Piràmides de l'Imperi Antic. En aquestos

Textos es reconeixen ja els elements essencials de la llegenda, però els episodis que la componen es van enriquir i es van complicar progressivament d'acord amb la fantasia del narrador o el talent de l'escriga. Els textos específicament religiosos, és a dir els llibres funeraris o els himnes que s'entonaven en els temples, tenen poc a vore amb els contes que es coneixen. Altres obres literàries anteriors i posteriors mencionen diferents episodis del conte, la qual cosa demostra que el poble egipci escoltava i repetia amb plaer les peripècies d'una llegenda adornada amb nombrosos detalls prou bastos però que exaltaven l'amor conjugal i matern.

Un papir de la dinastia XIX conserva, en molt mal estat, una versió molt diferent de la llegenda d'Osiris. El conte de La Veritat (Osiris) i el seu germà menor Mentira (Seth). La trama de la història i el caràcter dels personatges són molt diferents de la llegenda prototip, de manera que aquest nou conte pareix pertànyer a una altra font literària, de la que es troben ecos evidents molts segles més tard en un conte de Les Mil i Una Nits i, potser, en una anècdota arreplegada per Plutarc (Vida de Licurgo, 15,10). Durant l'Imperi Nou la llegenda seguix enriquint-se amb nous elements. Per aquells temps apareix en el Llibre dels Morts quatre nous membres de la família d'Osiris, els quatre fills d'Horus: Imset, Hapy, Duamutef i Kebehsenuf, que eren en l'aixovar funerari altres tants amulets, o els quatre gots canopes que contenien les vísceres del difunt.

Els documents egipcis presenten sempre una versió incompleta de la llegenda, només Plutarc ha deixat un relat íntegre, encara que certs elements s'allunyen molt de la font primitiva. Plutarc va escriure esta obra cap a l'any 100 de la nostra era. No es tracta de l'obra d'un estudiós que es va interessar per una religió estrangera sinó de la d'un creient iniciat en els misteris de la deessa, encara que no renegara de cap manera de les divinitats dels seus avantpassats grecs, ni de la metafísica de Plató i Pitàgores. Diversos episodis del seu conte no es troben en la llegenda primitiva, i tant el relat com l'abundant comentari que li acompanya reflectixen la sensibilitat dels poetes grecs de l'època. L'obra és un producte típic de la civilització hel·lenística que acollia liberalment totes les religions practicades en els països sotmesos a l'Imperi Romà.

Els déus egipcis es van confondre llavors amb els déus grecs i el mateix Plutarc va recórrer a etimologies tan enginyoses com falses per a intentar demostrar que els noms d'Isis i d'Osiris van ser antigament presos de la llengua grega. Plutarc va pensar haver demostrat d'esta manera que Isis i Osiris no eren divinitats estrangeres. Altres déus estrangers, com Yahveh, la Gran Mare d'Àsia Menor, i Mitra dels perses van comptar en totes les províncies de l'Imperi amb un nombre incalculable de sequaços. L'estat va vore el perill d'aquests religions i van acabar perseguint-les; així els fidels d'Isis van conéixer les persecucions, la destrucció dels seus temples i la crucifixió dels seus sacerdots, com va succeir als jueus i un poc més tard als cristians.

El culte d'Isis va recuperar molt prompte la influència que havia perdut i a partir de Calígula va gaudir de la protecció personal de diversos emperadors. Adrià va visitar Egipte i quan el seu favorit Antinoo es va ofegar en les aigües del Nil, l'emperador va disposar que fora deïficat, que se li erigira un temple en una ciutat fundada en el seu nom i que en el seu honor se celebraren jocs atlètics. Admirada pels filòsofs, la nova fe corresponia també a les aspiracions de les gents senzilles, ja que a tots oferia la possibilitat de ser acollits, després de la mort, en el regne d'Osiris on gaudirien d'una vida millor, eternament protegits de la injustícia. Mentres esperaven eixe moment, els fidels es consolaven resant en els temples de la deessa que encarnava la justícia i la bondat, i que defenia incansablement l'orde diví contra els atacs de Tifó (Seth). El culte de les divinitats egípcies propagava a través de l'Imperi una doctrina de salvació que anunciava el combat interminable del bé contra el mal.

El prestigi d'Isis era tan gran que va acabar absorbint a totes les divinitats femenines, en primer lloc a les d'Egipte, i posteriorment a totes les de l'Imperi. Les diferents províncies adoraven als déus egipcis, des d'Àfrica Septentrional fins al vall del Danubi, des d'Anglaterra fins al vall de l'Indus. Però el triomf d'Isis va ser tan efímer com a brillant. El cònsol Nicòmac Flaviano va ordenar celebrar a Roma, l'any 394, faquests nacionals en honor d'Isis, i eixe mateix any va vore el triomf del cristianisme Teodosi: els temples pagans van ser tancats i els sacrificis prohibits. A Egipte la situació va ser la mateixa. El paganisme va trobar el seu últim refugi en el cercle dels filòsofs místics que es van mantindre fidels als déus del Nil ja ben entrat el segle VI. Però sabien bé que el món ja pertanyia en avant als cristians i que molt prompte ningú mostraria interés per l'antiga religió, ni per les innumerables inscripcions que celebraven, sobre les parets dels temples en ruïnes, la glòria dels déus pagans:

Un temps vindrà que pareixerà va que els egipcis hagen servit a la divinitat amb pietat en els seus cors i amb un culte assidu ... Els déus se iran de la terra, tornaran al cel i abandonaran Egipte. Aquest país que va ser antany el domicili de santes litúrgies, ara és la viuda dels seus déus i no tornarà a gaudir de la seva presència ... Esta terra sacrosanta, pàtria de santuaris i de temples, es trobarà coberta de sepulcres i de morts. Oh Egipte, Egipte, de les teues creences només quedaran faules que pareixeran increïbles a les generacions futures, i només quedaran paraules gravades sobre les pedres per a relatar els teus actes de pietat!.

ODGOÀDA

Les dones és representen en un cos humà amb cap de serp. Aparença humana mentre que els homes ho fan en un cos humà amb cap de granota. Aparença humana.

Davall el terme “ogdóada” es denomina al grup de déus creadors en la cosmogonía d'Hermópolis, cridats “els Pares i les Mares que Van crear la Llum”.
Aquestos déus són:

• Nun i Naunet, l'aigua primigènia

• Heh i Hehet, l'espai infinit indeterminat

• Kek i Keket, les tenebres

• Ammó i Amonet, l'oculte.

L'última parella és variable, depenent dels textos i el període, i pot ser substituïda per:

Tenemu i Tenemuit, l'oculte; Niau i Niaut, La vida o la indeterminació espacial; Gereh i Gerhet, la carència (més rarament).

Pot observar-se que les deïtats femenines tenen el mateix nom que les masculines a excepció de l'addició del so i grafia de consonàntica “t” al final, que indica el gènere femení. Aquest fet s'explica per la necessitat de crear contrapartides femenines, elements duals, perquè la creació del món es portara a terme de forma completa.
Els huit déus de l'ogdóada hermopolitana són manifestacions del déu Thot, artífex real de la creació, i se'ls denomina “Les Ànimes de Thot”. Ells es trobaven immersos en el caos primigeni, eren elements immaterials que van fer nàixer al Sol de l'interior d'un ou o d'un lotus, fecundat pels déus que romanien en les profunditats de les aigües. Segons el mite havien preparat un tossal perquè el Sol es posara, en el lloc que els textos denominen “L'Illa de les Flames”.
No hi ha un text continuat que amalgame la creació d'Hermópolis; per a entendre esta cosmogonía hem de dirigir-nos a fragments aïllats que poden trobar-se, entre altres obres, en Els Textos de les Piràmides i en el Papir Harris.
Un punt curiós a destacar és la veneració dels components, ja inerts, de la cosmogonía hermopolitana, després que portaren a terme la creació. Aquestos rebien homenatge en llocs tals com Medinet Habu (entre altres santuaris), on posseïen un sentit culte (vore Kematef i Irto).

ONURIS

Té aspecte humà. Sobre el cap porta un tocat amb quatre plomes i en les seves mans porta una llança o una corda, que, en els textos, prové directament del cel. Apareix també amb una corona formada amb dos altes plomes quan s'emfatitza el seu caràcter guerrer. En comptades ocasions presa aspecte hieracocéfalo, de lleó o de serp.

Present en el Predinàstic, va ser un déu molt important en el Regne Antic i Mig, especialment en la ciutat d'Abidos. En el Regne Nou va ser un déu còsmic i creador.
El seu origen cal buscar-lo en una deïtat caçadora, que es va convertir en defensora de la barca solar i que prompte es va unir al mite de la Deessa Llunyana. Precisament, el seu nom significa “El que va portar a la Distant” o “El que va fer Retornar a la Llunyana”. En la dinastia XXVI apareix com Onuris-Shu en esta zona.
La llegenda de la Deessa Llunyana té nombroses variants locals i per això Onuris s'associa a distints centres religiosos i a diferents déus, entre els que cal destacar: Thot, Shu i Arensnufis.
Per la seva relació amb el mite solar, en alguns textos es mostra com una forma del Sol i en altres com un defensor acèrrim de Ra. Ell assassinava amb acarnissament a tots els seus enemics, sobretot a la serp Apofis.
En Sebennitos se li va venerar com a déu del vent. complint aquest paper va adquirir un eminent caràcter guerrer, directament relacionat amb l'aspecte batallador d'Horus. Com ell, Onuris exigia el dret al tron d'Egipte, i, també com Horus, portava la llança que va travessar a Seth en les lluites mantingudes entre aquestos dos déus

OPET

És una deessa amb cos d'hipopòtam, cap humà o de cocodril, i potes de lleó. Sobre el cap porta un disc solars i banyes liriformes. Davall la seva manifestació animal es mostra com un hipopòtam femella.

Present des del Regne Antic, la deessa Opet pot ser l'antecedent de Tueris. Mitològicament va ser la mare del rei, a qui alimentava amb la seva llet. Portava l'epíteto de “Senyora de la Protecció Màgica”, la qual cosa denota el seu caràcter apotropaico.
En la teologia tebana se la relaciona amb Hathor (al seu torn identificada amb Mut), interpretant-se que esta deessa va ser la que va donar naixement a Osiris en el temple de Karnak, parint-li quan es trobava descansant. Així s'integra en el mite tebano i en l'osiríaco simultàniament.
Davall el seu aspecte funerari, va ser una de les deesses protectores de la necròpolis de Tebes i es troba en multitud de papirs funeraris del Regne Nou i va gaudir d'un marcat culte popular passant a formar part dels déus màgics guardians de la llar.
Curiosament, en contra del que ocorre amb el negatiu hipopòtam mascle, la femella va ser considerada una deïtat benigna, relacionada amb la fecunditat i la bona criança dels xiquets.

ORIÓ

És un home que navega sobre la seva barca aquestl·lar amb el cap girada en direcció contrària al rumb del navili (al principi dels “Deganes”.

Sabem que en els textos de les Piràmides s'arrepleguen tradicions astrals, solars i osiríacas; Orió forma part d'una d'elles, en concret de la tradició aquestl·lar, que va poder ser la més antiga.
Esta constel·lació es va assimilar al rei difunt, fusionat a Osiris, ja que els monarques al morir es transformaven en astres. Estava format per un conjunt d'astres del Més Enllà que tenien la facultat d'emergir en el cel.
Els textos li denominen “El Déu Veloç de Llarga Camallada i Mirada cap a Arrere”.
Estava íntimament relacionat amb Isis (estrela Sothis), que era la que marcava el començament de l'any nou i l'arribada de la crescuda anual del riu Nil, mentres que Orió (identificat amb Osiris) era el símbol del llim fertilitzant que quedava posat en les terres després que les aigües s'hagueren retirat. Amb aquest joc mitològic es pretenia destacar la mort i la resurrecció, posant-la en paral·lel amb els fets succeïts en el Món Subterrani.
En els Textos de les Piràmides apareix com “Senyor del Vi”, en vinculació amb una festa que se celebrava en honor dels difunts, denominada Uag i en el Llibre dels Morts és “el Senyor de la Vida”, una forma de designar a Osiris.

OSIRIS

Segons Griffith (1980), els textos del Regne Antic pareixen traslluir que, en origen, va tindre aparença de cànid, no obstant, esta no és en absolut la seva iconografia habitual.
Home embolicat en un sudari de què només ixen les mans, subjectant els ceptres de poder (el flagell i el gaiato). En casos particulars es desposseïx de la seva aparença momiforme. Sobre el cap porta una corona troncocónica flanquejada per dos plomes a la base de la qual s'afigen, en el Regne Nou, dos ureos, disc solar i dues banyes de moltó horitzontals i retorçuts (corona atef ). Té la pell pintada de verd o negre com a símbol de renaixement.
La manifestació animal d'Osiris és poc freqüent; no obstant això, pot aparéixer davall les formes de cocodril, bou negre, agró o guzanieves, xacal, dos falcons i un gran peix. Té per objecte sagrat el “pilar dyed” i l'aquestndard cònic que es representa en el temple d'Abidosy que, segons alguns textos, guardava el cap del déu.

Possiblement, l'origen d'Osiris caldria buscar-lo en una divinitat més antiga de l'àrea de Busiris, crida Andyety.
A finals del Regne Antic, en Abidos, va usurpar el lloc de Jentyamentiu, prenent moltes de les seves característiques.Per l'anàlisi d'alguns fragments dels Textos de les Piràmides esta fusió s'havia produït ja en el moment en què s'arrepleguen els mencionats textos en l'interior dels enterraments reals del Regne Antic, però en opinió de Cervelló (1996), des del seu origen, Jentamentiu no seria més que un “aspecte” d'Osiris, vinculat més tard a la ciutat de Nején i a les “Ànimes” d'esta localitat que, d'altra banda, tenen cap de cànid.
Siga d'una manera u bou, en els començaments va ser un déu de la vegetació, cap del món ctónico i sobirà del Més Enllà. Des del Regne Antic es va fondre amb Ra en els textos funeraris, encara que va conservar la seva pròpia individualitat.
La seva primera iconografia queda establida en la dinastia V, encara que el seu culte pot remuntar-se anteriorment, circumscrit a una localitat que encara no ha sigut identificada; en esta primera imatge no té l'aparença momiforme que adquirix després del Regne Antic.
Les creences funeràries del Regne Antic, amb totes les seves gràcies i prerrogatives, se circumscrivien tan sols al monarca, a qui estaven supeditats la resta dels mortals. Després del Primer Període Intermedi aquests creences se les apropien també els alts funcionaris, i al morir, sempre que pogueren complir els ritus precisos, es convertien en un déu, en un Osiris, aconseguint la immortalitat en la Duat amb tots els drets.
Osiris, al costat de la seva esposa Isis i el seu germà Seth, va protagonitzar una llegenda essencialment humana, plena de traïcions i venjançes, arreplegada en els Textosde les Piràmides, però la versió més completa es troba gravada en els murs del temple d'Horus d'Edfú. Molt més tard, esta tradició es complementa amb una altra molt més commovedora recopilada per Plutarc en el seu llibre D'Iside et Osiride (c.46126 dC), que constituïx una font que ha de ser interpretada amb precaució.
Encara que posseïdora de nombroses variants locals, bàsicament és la següent:
Osiris regnava en la terra, era l'hereu de Gueb, va ensenyar als hòmens totes les arts necessàries perquè la civilització avançara, però el seu germà Seth, que regnava en el desert li envejava.

Per aquest motiu va organitzar una confabulació contra el seu germà i, en companyia de setanta-dos còmplices, va aconseguir enganyar-lo i assassinar-lo, desmembrant el cos i llançant les despulles al Nil. Isis, a l'assabentar-se de la desgràcia, es va sentir tremendament afligida; ajudada per Neftis i Thot va partir recorrent tot el país, buscant els trossos del seu amat espòs. Allí on trobaven un fragment alçaven un temple on es venerava la relíquia.
Aquestos santuaris, localitzats en cada u dels nomos, estan mencionats en els murs del temple de Dendera. No obstant això, si fem cas a la inscripció, descobrirem que els centres religiosos que s'atribuïxen posseir una determinada part del déu, es multipliquen fins a la sacietat, sent impossible que les raquests d'Osiris es guardaren en cada u d'aquestos centres religiosos.
La recerca va concloure amb èxit, però lamentablement Isis havia trobat tots els trossos excepte excepte fal·lus, que havia sigut devorat per un o tres peixos, depenent de la versió.
Assistida per Anubis, Isis va restaurar el cos del seu marit practicant la Cerimònia d'Obertura d'Ulls i Boca i la momificació. Després, per mitjà de la màgia, es va convertir en un milà i va aletejar davant del déu provocant un aire reanimador. Es va posar sobre ell i misteriosament va ser fecundada pel seu espòs quedant embarassada d'Horus, a què donaria a llum en la mítica illa de Jemis en el Delta. Així, Horus es convertix en el fill pòstum d'Osiris.
Precisament, la fragmentació del cos del déu està íntimament lligada a la lluna ja que, en una de les versions del mite, Osiris és tallat en 14 trossos, nombre associat a les jornades que passen des de la lluna plena fins a la nova.
A Pesar d'allò que s'ha exposat fins ara hem de fer notar que, encara que Osiris ja s'associa a Isis en els Textos de les Piràmides, en cap moment s'especifica de forma directa la seva qualitat d'espòs d'esta deessa. No obstant, figura clarament com a pare d'Horus. La relació familiar entre Horus i Osiris és molt més evident en diversos passatges d'aquestos textos.
La seva mort es recordava durant el mes de Joiak (mes en què s'entenia que Isis havia trobat els fragments d'Osiris i havia construït els santuaris) en multitud de faquestjos al llarg de la geografia egípcia. Aquells llocs on es guardava una de les relíquies del cos del déu el celebraven amb particular èmfasi.
Osiris va ser un déu de la vegetació; moria en l'estació més seca i renaixia després de la retirada de les aigües de la crescuda. El seu mite reflexa un fenomen natural, el naixement, desenrotllament i mort de les plantes. Així, la resurrecció del déu es plasma en els cridats “Osiris Vegetantes”, unes figuretes que s'introduïen en les tombes, o en els “Osiris Gra” que s'elaboraven en els temples una vegada a l'any.
Integrat al mite solar, Osiris va formar part de l'Enéada Heliopolitana on es conjuguen el mite solar i l'osiríaco, i en ell representa, al costat dels seus germans, l'orde polític que reproduïx la vida de l'home.
Osiris va ser el sobirà del Submón i, com tal, presidia l'escena del juí del mort (Psicostasia), punt culminant i vital en el deambular del difunt pel Més Enllà. Era allí on es determinava si el difunt no havia causat cap malament en la terra i es feia mereixedor d'aconseguir una vida immortal. En el juí es pesava simbòlicament el cor (seu de la voluntat i la memòria) en una balança, el contrapés de la qual era la deessa de la justícia i de la veritat, Maat.

En l'acte intervenien 42 jutges, davant dels quals el mort havia de recitar la crida “Confessió Negativa”, és a dir, declarar que no havia comés una sèrie d'actes reprovables que li impedirien aconseguir la immortalitat. Altres divinitats presents en la Psicostasia eren: Horus, que conduïa el difunt en presència d'Osiris; Anubis, que vigilava el fidel de la balança; Thot, que amb els seus útils d'escriptura registrava el resultat del juí; Ammyt “La Devoradora dels Morts”, que esperava el veredicte per a menjar el cor del condemnat i fer que desapareguera per a sempre; “Els Quatre Fills d'Horus” que se situaven sobre una flor de lotus oberta, i Isis i Neftis; després dels déus del Més Enllà, Shai i Mesjenet, que, representats en sengles rajoles de què emergixen els seus caps, determinaven el destí i donaven compte dels actes del finat. Tots ells configuren la resta del quadro.
Al Costat de la seva esposa Isis, va ser la personificació del principi històric i de l'orde polític; va ser el legitimador per excel·lència del regne d'Egipte i va representar tots els aspectes beneficiosos de l'amor familiar. Ell no va ser només un déu de la vegetació, sinó també la imatge del vall fèrtil del Nil i de les bones crescudes, la força del renaixement que seguix al desorde.
Portava l'epíteto d'Unnefer, que significa “El que es manté Perfecte”, i que arriba a ser el nom del déu independent en Època Tardana. Davall Osiris Hemag el vam trobar a partir de la dinastia XXI, aconseguint en avant una gran importància (sobretot des de la dinastia XXVI). En aquest moment s'associa a un nombre de divinitats sorprenent.
Igual que altres déus del panteó, Osiris va tindre diverses variants locals; va ser una de les deïtats egípcies més importants i amb nombre més gran de manifestacions. Com a exemple baste citar el Llibre dels Morts on vam trobar més de cent deu designacions del déu del Més Enllà, sense comptar les deïtats directament fusionades a ell.
A Pesar de tot allò que s'ha exposat, Osiris es presenta excepcionalment com una deïtat hostil al difunt. Açò ocorre tan sols en dos llocs: els Textos de les Piràmides (§534) i els Textos dels Sarcòfags, eixarms 229 i 236.

PAJET

És una dona amb cap de lleona. Sobre esta porta un disc solar col·locat entre dues banyes liriformes i dos plomes. Davall la seva manifestació animal és un gat salvatge i, més tard, una lleona.

Esta deessa es troba en els Textos de les Piràmides on figura com “Caçadora de la Nit amb Urpes Esmolades” i durant el Regne Mig es localitza en Beni Hassan, on es convertix en una deessa local molt important.
El seu nom significa “La que Aranya”, fent al·lusió a l'animal en què es manifesta i en algunes ocasions figura amb l'epíteto de “Dama de Seth”. Té un caràcter molt hostil i com tal, porta els epítetos de “La que Espedaça”, “La Destructora” i “La que Arrabassa”. Per esta característica és “Aquella que obri les vies de la Pluja Tempestuosa”, nom que guarda relació amb les forts pluges torrencials que queien en el vall, tempestats la força i del qual feresa eren equiparables a les de la pròpia deessa.
És molt possible que Pajet no fora des del principi una deessa lleona, ja que la seva imatge s'ajusta més a una gata salvatge del desert; de fet, davall el nom de “Pajet la Gran”, vam trobar el seu nom escrit amb un qualificatiu de gat.
Com totes les deesses lleones, es relaciona amb les activitats guerreres, amb els uadis i els oasis. Està estretament lligada a la cerimònia de coronació. En el Regne Nou apareix acompanyada de déus tan importants com a Ammó i Nejbet i la seva culte cobra una significació especial, sobretot en les dinasties XVIII i XIX, quan s'associa a la cort.
En Època Baixa vam trobar a Isis-Pajet “Senyora de l'escriptura”.

PANEBTUAY

És un xiquet que porta sobre el cap la corona hemhem, la doble corona o la corona atef. També pot portar una creixent piga i un disc solar.
La seva manifestació animal és en forma de serp.

Déu egipci present en el panteó en el període Ptolemaico i Romà.
El seu nom significa “El Senyor de la Dos Terres”, epíteto que també ostenten els reis en una de les titulaturas que precedixen al seu nom. Els teòlegs egipcis van emprar aquest mètode per a unir el déu amb el sobirà, que així obtenia la legitimitat, el poder sobre Egipte. És la representació mitològica del rei com a fill d'Haroeris i com tal té aspectes semblants als d'Harsomtus; pel seu port d'infant estava associat a altres déus que s'identifiquen amb el rei.
En forma de serp portava el títol de “Gran en Alegria, Senyor del Doble País” i en esta funció estava associat a Somtus.

PETES-SE I PIHOOR

Te una presència completament humana.

Ens vam trobar davant de dos personatges divinitzats. Amb molta probabilitat la seva deïficació va ser fruit d'una trist coincidència, interpretada davall el prisma religiós.
Peteese i Pihor van ser dos germans, que vivien en l'àrea de Dendur i que, sense que sapiem amb certesa la causa, van perir ofegats en el Nil. Fins ací no havia ocorregut res que no fora tristament habitual per als habitants de l'antic Egipte. No obstant, aquestos dos germans, per alguna causa que se'ns escapa (tal vegada perquè el succés va tindre lloc durant una celebració sagrada?), lluny de romandre en l'anonimat, es van identificar amb la mort d'Osiris en les aigües nilóticas i van tindre un temple en Dendur, erigit per August. Com ells, Osiris havia sigut llançat al riu i ofegat per obra del seu germà Seth.

PTAH

És un home de xicoteta estatura embolicat en un sudari de què ixen les seves mans. Aquests subjecten un ceptre compost pel pilar dyed (vegetació i fertilitat). A partir de Regne Mig, a aquest ceptre se li afig l'uas (estabilitat) i l'anj (vida), combinant tots. Sobre el cap porta un bonet.
És l'únic déu que ostenta una barba recta, en compte de la tradicional amb l'extrem corbat.
En algunes ocasions pot aparéixer sense aspecte momiforme, representat com un home amb banyes que porta sobre el cap un disc solar i plomes, confonent-se amb algunes formes d'Osiris. Davall la seva manifestació animal es troba com el bou Apis (considerat, en Època Tardana, el seu ba i el seu herald).

És un dels déus més importants del panteó; es troba des de finals del Període Predinàstic, quan ja apareix amb el mateix aspecte que mantindrà al llarg de tota la història faraònica.
No hi ha seguretat del significat del seu nom, però es remena entre “el Modelador” i “el Creador” i com tal va tindre una important funció relacionada amb el destí del nounat.
La seva importància es va mantindre per ser una deïtat adorada en la capital del Regne Antic: Memfis i una de les seves assimilacions més primerenques va ser amb Tatenen, déu local i creador, d'on va prendre el seu caràcter de demiürg, estant al cap de la teologia menfita, un mite molt més elaborat i filosòfic del que ens té acostumats el pensament egipci, on s'evita la intervenció del sexe en la creació; Ptah va crear, per mitjà de conceptes tan espirituals com el seu cor (seu del pensament), la seva llengua (el verb creador) i la Maat (concepte de l'orde i la justícia), sent tots ells aspectes del déu demiürg.
El mite s'arreplega en l'anomenada Pedra de Shabaka de la dinastia XXV, on s'afirma que correspon a un text més antic de datació incerta, copiat per a evitar la seva destrucció, i en el Papir Harris, entre altres.
Una altra de les seves funcions, potser la més antiga, és la de patronode els artesans (sobretot orfebres i escultors) ja que es va considerar l'inventor de les tècniques i les pràctiques manuals. Complint aquest paper va ser venerat en les proximitats de les aldees d'artesans.

Durant el Regne Antic els treballs relacionats amb la joieria podien ser ocupats per nanos, que es trobaven davall la tutela de Ptah i dels fills d'aquest: els Patecos. Esta funció de diví artífex va poder ser causa que fora considerat un déu creador del món i dels sers vius. A més se li va considerar patró de la reialesa i director de les faquests jubilares. Ell garantia al sobirà l'èxit de la seva regeneració.
La seva transcendència pot inferir-se del fet de ser l'única divinitat que no es va fondre amb Ra, a partir del Primer Període Intermedi.
Davall l'aspecte de bou Apis, va representar la fecunditat del sòl i el poder germinador.
El seu santuari de Memfis explica el seu títol: “El que està sobre el seu Mur”.

PTAH-SOKAR-OSIRIS 

D'aspecte momiforme amb cap generalment humà, encara que també pot tindre cap de falcó i dos plomes sobre esta. En ocasions es va representar davall l'aparença d'un bou, falcó amb la corona blanca de l'Alt Egipte flanquejada per dos plomes (atef ), en la base de la qual té dues banyes horitzontals retorçudes i a vegades disc solar.

És una deïtat eminentment funerària, símbol de resurrecció que apareix en el Regne Mig, encara que va gaudir d'una especial devoció en l'Època Baixa.
Ptah-Sokar-Osiris era una de les formes tardanes del déu Ptah, assimilat també a Sokar i a Osiris. D'esta manera, agrupa tant les funcions creadores com les funeràries o les relacionades amb la fertilitat. Així, tenim: dos déus adscrits al món funerari (Sokar i Osiris), però a més dos entitats divines de l'àrea de Memfis (Ptah i Sokar), obtenint un déu funerari que rememora no sols la mort i resurrecció, sinó que per mitjà d'un joc mitològic s'unix als remots ascendents del rei que procedien d'esta important zona geogràfica.
Les figures d'esta divinitat solien assentar-se sobre una base, en la que es guardava un papir que arreplegava fragments del Llibre dels Morts. En esta, i enfront del déu, podia representar-se el ba del mort en forma de pardal. Igualment, en la base acostumava a aparéixer una serp estirada com a símbol de la metamorfosi.

PRUSEPMUNIS

Ens vam trobar davant d'una divinitat masculina i local, d'origen Nubio, les dades de la qual són escassíssims. Sol estar acompanyat de la deessa Isis i d'una altra deessa de característiques semblants, denominada Sruptichis. Aquestos dos es relacionen amb cultes agrícoles, és a dir, van ser venerats com a déus de la vegetació. Segons Zucker (1912), des del segle III dC, es testifica el culte comú de les tres divinitats.
De Pursepmunis coneixem un epíteto, gràcies als proskynemata de les pedreres de Kertassi, on se li flama “Aparició dels Déus”.

QADESH

Representada com una dona nua o amb un vestit subtil, en peu o muntada en el llom d'un lleó. En les seves mans porta flors de lotus i serps, símbols de Min i de Reshef. Per la seva identificació amb Hathor, pot portar banyes liriformes, disc solar i en les mans un sistre. A vegades porta sobre el cap un disc amb creixent piga o estreles.

Està present a Egipte a partir del Regne Mig i es consolida en el panteó egipci a partir del Regne Nou, fruit del fervor popular, en la seva major part dels pobladors asiàtics que habitaven a Egipte en eixe moment. Se la va adorar especialment en aldees obreres i, sobretot, en aquelles ciutats encarregades del treball en les necròpolis dels reis.
Estava relacionada amb l'amor i amb el plaer sexual, per la qual cosa, per a adaptar-la al panteó egipci, va sofrir una clara assimilació amb Hathor. Per la seva relació amb Ptah de Memfis, es va identificar amb Sejmet i va portar el títol de “Amada de Ptah”.
Independent.

QEBEHESENUF

És un déu amb aparença momiforme i cap de falcó. No té aspecte animal com a entitat independent, però davall el conjunt dels “Quatre Fills d'Horus” i en relació amb la seva funció de déu d'un dels punts cardinals, pot manifestar-se en forma de pardal. Els Quatre Fills d'Horus també poden trobar-se amb l'aparença de quatre caps que ixen del cos d'una serp. En esta funció estan sempre relacionats amb aspectes funeraris.

Com el seu propi nom indica, els “Quatre Fills d'Horus” estan directament vinculats a Horus. Com tals, assistixen i guarden a Osiris i, per extensió, al difunt i a les seves vísceres.
Qebehsenuf és el guardià dels intestins, que protegix en l'interior d'un dels gots canopos. Està associat a l'Oest i a la deessa Selkis. El seu nom significa “El que Refresca al seu Germà” al·ludint a la seva funció de protector del cos del mort.

Els Quatre Fills d'Horus són els representants dels “Quatre Vents” i dels “Quatre Punts Cardinals”, sent Qebehsenuf el delegat de l'Oest.
Apareix al costat dels seus germans sobre una flor de lotus oberta, enfront d'Osiris, en la “Sala de les Dos Veritats” o “Sala de la Pesada de l'Ànima”.

QEBEHUT

És una serp o dona amb cap de serp.

Segons els Textos de les Piràmides esta deessa funerària està considerada la serp celestial, encarregada de llavar a Ra i, per extensió, refrescar i purificar el difunt. Més tard, va ser substituïda en eixa tasca per JentyIabet.
El seu nom significa “Aigua Fresca”, és a dir, el líquid de regeneració, funció que la va conduir a convertir-se en deessa de les libacions d'aigua freda i es va identificar amb l'ofrena de quatre gots redons que es presentaven al mort.

RA

És un home amb cap de falcó o de moltó, tocat amb un disc solar i ureo.
Quan figura amb cap de moltó té dues banyes horitzontals retorçudes (Ovis longipes palaeoagyptiacus). Davall la seva manifestació animal es presenta com un falcó, moltó, pardal benu i, potser, un llagostí. També pot tindre forma de gat, de lleó o de bou Merur, considerat el ba de Ra. Igualment és un icneumón, una mangosta o un escarabat (davall la forma de Jepri). L'esfinx té també un marcat caràcter solar.

Durant el Regne Antic va ser el déu més poderós i va comptar amb un clero considerable i influent, el déu solar més transcendental del panteó, “El Pare de Tots els Déus”. Ell es va fusionar i es va superposar a Atum i a Horajty, sent aquestos aspectes de Ra, és a dir, del Sol en el zenit, amb el que prompte es confonen. Té la carn d'or, els ossos de plata i el pèl de lapislàtzuli i sobre el cap porta l'ureo, que li protegix esollint foc contra els seus enemics, sent aquest una part del déu i, al mateix temps, la seva pròpia filla.
La seva importància arranca del Període Tinita però verdaderament va començar a despuntar en la dinastia IV; Radyedef va introduir en el protocol real el títol de “Fill de Ra”, i els monarques van deixar de ser idèntics al Sol a convertir-se en fills d'aquest. En la dinastia V, el poder de Ra i del seu clero va quedar completament establit, aconseguint una importància que mai havia tingut cap altre déu. Tant és així, que quasi tots els déus del panteó van sofrir una solarización a partir de la dinastia V, consolidant-se en el Regne Mig. D'esta manera, veiem aparéixer divinitats que conserven el seu caràcter original però a les que s'afigen qualitats del Sol. Als seus propis noms se'ls agrega el de Ra; Ammó Ra, Montu Ra, Sobek Ra, Horus Ra, són alguns d'aquestos exemples. Només Ptah, déu creador de la cosmogonía menfita, no va sofrir esta fusió.
Ra és l'artífex de la creació i de tot el que es troba en la terra i en els cels; està al cap de la cosmomogonía heliopolitana, però també participa en molts altres mites de creació. Lamentablement no hi ha un tractat complet que arreplegue la tradició heliopolitana, per a això hem de dirigir-nos a distintes fonts, entre les que caben destacar els Textos de les Piràmides, el Papir del Museu Britànic 10188, Versió B i el papir Bremner Rhind III.
Una llegenda, arreplegada en el papir Westcar, fa de Ra el pare dels primers reis de la dinastia V. El Sol s'hauria encarnat en el rei per a fecundar a Raddyedet, mare dels trigèmins Niuserra, Sahura i Neferirkara (teogamia), fundadors d'eixa dinastia.
Per a ell es van construir temples solars, obeliscos, esfinxs i grans piràmides (aquests últimes són la representació pètria dels rajos del Sol a l'arribar a la terra), i en Heliópolis se li venerava davall la forma de la pedra Benben.
En el Regne Nou, i en el seu aspecte funerari, es va fondre amb Osiris i amb Ammó,.

Ell era el Sol en el cel diürn i Auf Ra el Sol en el Món dels Morts, dos aspectes d'una mateixa divinitat. El Sol havia de travessar cada nit l'interior del cos de Nut i recórrer el Món Subterrani, per a alba en el matí rejovenit. En aquest deambular tenia com a enemic principal a la serp Apofis.
Va protagonitzar una curiosa llegenda, arreplegada en dos papirs de la dinastia XIX que es conserven en el Museu Egipci de Torí i en el Museu Britànic de Londres. En la dita història, la deessa Isis, emparada per la seva màgia, va aconseguir emmalaltir seriosament al déu para, per mitjà de promeses de curació, robar-li el seu nom secret i obtindre el seu poder i la seva força.
Davall l'aspecte de bou Merur (el seu herald) representa la fecunditat del sòl i el poder germinador. Manifestat en un moltó, és necessari recordar que dit mamífer va representar a Egipte un concepte de fertilitat, dotat d'un marcat caràcter sexual. Els moltons van ser sempre déus creadors. Segons Budge, des de la dinastia IV també pot aparéixer com un llagostí, personificant a Ra joiós.
Quant a la seva relació amb Aton, Ra pareix l'essència del Disc durant el període amarniense, i a la qual es fusiona el rei, que és Uaen Ra (“Un en Ra”).
En les terrasses de tots els temples tardans es materialitzava el ritu anual de la fusió del ca del déu dels dits temples amb el ca de Ra, en l'anomenada capella de l'Any Nou.

RAET, RAETTAUY 

Dona amb disc solar i dues banyes liriformes sobre el cap. Davall l'aspecte animal, pot ser representada com un hipopòtam femella.

Raet no és una divinitat sorgida en els primers períodes de la història egípcia sinó una creació sacerdotal del Regne Nou, una especulació forçada per a dotar-li d'una contrapartida femenina, fent el mite de la creació més comprensible. També és un títol associat a les deesses que formen part del mite de la Deessa Llunyana i que representen a l'Ull de Ra. El seu nom significa “Sol Femení”.

Se la va relacionar amb Montu quan aquest se solarizó i se li va atorgar per esposa a una variant de la deessa, crida Raettauy “Sol femení del Doble País (o de les Dos Terres)”, que va usurpar el lloc de l'antiga cònjuge del déu, Tyenenet, i va ser garant dels juraments. Fruit d'esta unió naixeria un altre déu solar, cridat Harpra, fusió entre Horus i Ra.
En la seva forma de vaca, va donar naixement a Ra i es va vincular a Neit i a Nebtuu.
Va estar vinculada al complimente dels juraments.

RENENUTET

Té l'aspecte de dona amb cap de cobra. Sobre esta porta una corona que consistix en dos plomes amb disc solar i un parell de banyes de vaca o de moltó. En el front porta l'ureo. En la seva funció de lactant real pot aparéixer amb un xiquet en els braços a què alleta.Davall la seva manifestació animal és una cobra, però en el-Fayum figura com una serp amb cap de lleó. També pot portar la corona Shuty.

Renenutet és una deessa celaquest, en la seva funció més primitiva, que més tard es va fer deïtat dels graners, de les collites i dels queviures.
El seu nom podria significar “La Dida” i va estar molt unida a les dones. Per això, des de la dinastia XVIII, al costat de Mesjenet, es vincula als naixements; és l'encarregada d'alletar al xiquet (al rei) i cuidar que la llet de les mares no es retire. Apareix freqüentment representada en els mammisis dels temples, on figura com a protectora dels infants, tant en el moment del naixement com en la seva infància. Precisament, en el seu paper funerari, és l'encarregada de donar lactància a les ànimes dels difunts perquè puguen subsistir en el Més Enllà.
Té un aspecte eminentment benefactor i està vinculada a Osiris, en la seva forma de Nepri. Es relaciona amb el rei, i és la responsable de fer complir el cicle agrícola, per això seentendió que era la protectora dels camps i de les collites i s'encarregava de proveir d'aliments abundants.
Des de la dinastia XVIII, al costat de Mesjenet, es vincula als naixements; és l'encarregada d'alletar al xiquet (al rei) i cuidar que la llet de les mares no es retire. Apareix freqüentment representada en els mammisis dels temples, on figura com a protectora dels infants, tant en el moment del naixement com en la seva infància. Precisament per això, en el seu paper funerari, és l'encarregada de donar lactància a les ànimes dels difunts perquè puguen subsistir en el Més Enllà i, a més, és una deessa del destí que controla la humanitat i el sinó de cada individu. Ella determina la prosperitat de cada un, la seva fortuna futura.
Relacionada amb el teixit, en Edfú se la denomina “Senyora del Vestit” i l'associa més concretament amb el lli. Ací personifica el seu poder màgic, patent, sobretot, en l'embenat de les mòmies.
En el seu temple, en Època tardana, es criaven cobres que eren les manifestacions terrestres de la deessa.

RENPET

És una dona que porta sobre el cap un signe vertical amb l'extrem corbat (símbol de l'any). S'ha interpretat com un full de palmera.

Esta deessa és la representació mitològica dels anys i se la va denominar “Senyora de l'Eternitat”. Estava estretament relacionada amb Heh, ja que, com ell, simbolitzava el pas del temps, personificat en una entitat religiosa concreta.
En el Regne Nou, és Renpet i no la tradicional Sothis la que amb més freqüència personifica aquest període de temps. Comença a manifestar-se com una deessa amb tots els seus atributs i se la representa en els temples.

REPYT

Dona amb ureo sobre el seu cap. En Athribis té cap de lleona, animal en què es manifesta.

Gràcies a la seva iconografia sabem que Repyt va estar relacionada amb l'ureo i, com tal, pareix estar vinculada al Mite de la Deessa Llunyana, col·locant-se en el cercle de déus solars.
El seu nom significa “Dona Important” i se la va associar amb Isis i Neftis en el Llibre de les Hores. A ambdós deesses se les denomina “les Dos Repyt”.
Va ser l'aspecte pacífic d'Aperet-Isis, una forma de la Deessa Llunyana, de l'ureo, quan estava aplacat. En esta funció va rebre l'apel·latiu de “Aperet-Isis en la Casa de la Luna”.
És una deïtat d'origen remot i potser va estar associada a l'úter femení.

RERET

És un hipopòtam femella o una porca.

És una curiosa deïtat que es troba, entre altres llocs, en l'anomenat Solc de Metternich i que és protectora dels membres.
Relacionada amb el mite osiríaco, representa a un hipopòtam femella que lluita contra Seth armada de ganivets, prenent el seu poder de l'abisme i davall el seu aspecte solar/aquestl·lar es troba en els sostres astronòmics, on porta un cocodril sobre l'esquena.
És un aspecte de Renenutet; de fet, en Època Grecoromana, Reret la substituïx, sobretot quan figura com apel·latiu de la deessa hipopòtam Tueris.

En Esna, està vinculada al destí i a l'educació dels xiquets i està íntimament unida a Shai, en el seu paper de destí del nounat.
Davall la forma d'una porca, personifica la voracitat, però també és una deïtat maternal que cuida amb feresa als seus xicotets

RESHEF

Representat com un home amb barba asiàtica. Porta una corona semblant a la de l'Alt Egipte, adornada amb un cap de gasela, en lloc del clàssic ureo (que també porta a vegades) i una cinta que penja de l'extrem posterior. En les mans subjecta una maça, un destral i un escut, encara que també pot portar un ceptre uas i un anj.
Davall la seva manifestació animal, es presenta com una gasela.

La primera referència que tenim de Reshef a Egipte, figura en el nom d'un personatge de la dinastia XII, d'origen asiàtic.
Esta divinitat es va refermar en el panteó egipci en el Regne Nou, encara que no va arribar a tindre un culte important. Pel seu aspecte guerrer es va associar amb la reialesa, ja que els sobirans d'aquest període eren eminentment conquistadores i les campanyes militars se succeïen. Per paral·lels es va vincular al tro. Portava el títol de “Senyor del Cel”.
En alguns llocs està relacionat amb la medicina, és a dir, es va entendre que personificava a una deïtat protectora capaç de curar les malalties.
Davall l'epíteto de “El Que Escolta els Precs”, ens vam trobar davant d'un déu de caràcter benèfic i accessible per al poble, adorat sobretot pels asiàtics establits a Egipte. Per això en Deir el-Medina va ser patró de l'honaquestdat.

RUTY

Representat com a 2 lleons contraposats, donant-se l'esquena.

SINOPSI: Esta deïtat està formada per una parella de lleons (mascle i femella) que, units, donen cos a un sol déu bisexual de caràcter funerari, segons es desprén dels textos hermopolitanos. El seu nom significa “Doble Lleó”.
A l'entrar en el mite heliopolitano es va identificar amb Atum i amb els seus fills Shu i Tefnut, amb els que va compartir iconografia. És la personificació de l'horitzó, del lloc on naix el sol. De fet, en l'esquena dels dos lleons se sustenta el disc solar, dins del qual, sovint figura la imatge del Sol en el seu aspecte de xiquet.
Apareix en els Textos de les Piràmides estretament unit a Aker, el déu de la terra, guardià de la porta que porta al món inferior, i va ser l'encarregat de vigilar les ofrenes funeràries.
Ruty és el guardià de la corona real, i viu en una mansió situada en l'horitzó del Nord del Món del Més Enllà. En alguns textos se situa per damunt d'Atum, deixant traslluir que compta amb una antiguitat major a la del déu demiürg, mentres que en altres figura com a fill de Ra-Atum, en un lloc denominat Ajbit.

SATIS

ICONOGRAFIA: Antílop (sobretot en Sehel) o dona que porta sobre el cap la corona de l'Alt Egipte flanquejada per dues banyes corbades d'antílop i, en ocasions, dos plomes.
Pot aparéixer amb un tocat de voltor i subjectant amb les mans un llaç i una fletxa.
Oca.

SINOPSI: Divinitat antiga que es troba en l'onomàstica de la regió de Sakkara des del Període Tinita. La seva iconografia està documentada almenys des de la dinastia III, encara que se sospita que pot remuntar-se als foscos períodes de la prehistòria.
En els Textos de les Piràmides es relaciona amb la guerra i amb l'illa d'Elefantina, complint una funció associada amb la purificació que, al seu torn, està lligada, amb la crescuda del Nil. Portat al terreny funerari, es trobava a l'entrada del Món Subterrani i s'encarregava d'oferir al rei quatre gerres purificadores d'aigua, procedents d'eixa illa, perquè el monarca poguera llavar-se.
La vinculació de Satis amb el seu company Jnum no es va produir de forma completa fins al Regne Mig (Senusert I), quan sorgix com a segon membre femení de la tríade de la cascada (Jnum, Satis i Anukis).
Està relacionada amb les zones del Sud, és a dir, amb la frontera meridional del país i amb els arquers de Núbia, per això va tindre certa connexió amb la defensa del rei, ja que matava als seus enemics amb les seves poderoses i precises fletxes.

Va ser deessa de la guerra des de dates primerenques, entenent-se que era la contrapartida de Neit en el Sud i se la va vincular amb el déu guerrer Montu de Tebes. D'esta manera, apareix amb l'epíteto de “Aquella que Corre com una Fletxa”, que d'altra banda és la traducció del seu propi nom.

SBIUMEKER

ICONOGRAFIA: Déu antropomorf que porta sobre el cap la doble corona de l'Alt i del Davall Egipte.
En les mans sol portar, a més del tradicional ceptre uas, un altre de característiques particulars. En ocasions pot adoptar iconografia leontocéfala.

SINOPSI: Ens vam trobar davant d'una divinitat eminentment meroítica però amb traços molt més egipcis que el seu company Apedemak.
És un déu creador, però també és guardià i protector, per això la seva imatge, al costat de la d'Arensnufis, solia col·locar-se davant dels temples fent-se representar, en algunes ocasions, amb un lleó lligat d'una corda, felí que li acompanya en la seva vigilància.
En textos concrets té epítetos que solen aplicar-se tradicionalment a Osiris, i se li denomina “Senyor de Naga i de Musawwarat”.
Probablement es tracta d'una versió núbia del tema del doble lleó (Sbiumeker i Arensnufis), protector dels temples.

SED

ICONOGRAFIA: Cànid tombat.

SINOPSI: Divinitat molt antiga que apareix mencionada en la Pedra de Palerm i textos posteriors.
En un primer moment es mostra davall la forma d'un aquestndard on figura un cànid tombat i com el seu aspecte indica, va ser un déu relacionat amb la mort i amb les necròpolis.
Amb molta probabilitat ens vam trobar davant del predecessor d'Upuaut o, almenys, enfront del déu a qui més tard es fusiona: “L'Obridor de Camins”. Estava relacionat amb el festival Set, sent més tard Upuaut el que dirigix les faquests de Renovació Real de tots els monarques egipcis.

SEDYEM

ICONOGRAFIA: Antropomorfa amb una orella de bòvid sobre el cap.

SINOPSI: Es tracta d'un concepte religiós que representa una “força” més que una divinitat, entesa com tal.
Sedyem és l'energia que va emprar Ra per a crear i formar el món i el cosmos, la força responsable de la creació i de la diferenciació de les races humanes, dividides en egípcia, núbia, líbia i asiàtica.
Va representar “l'oïda” i el seu nom significa “escoltar”.

SEFJETABUY

ICONOGRAFIA: La seva iconografia és semblant a la de Seshat. Té l'aspecte d'una dona amb un objecte indeterminat sobre el cap, semblant a una estrela de set puntes, i, sobre esta, un xicotet arc que s'ha interpretat com un llaç o una cornamenta de vaca invertida.
Està abillada amb un trage arcaic format de pell de lleopard i porta en les mans els instruments de l'escriptura.

SINOPSI: El seu nom significa “Les de les Set Banyes” i no va entrar en el panteó egipci fins al regnat de Thutmés III, quan es mostra com un dels aspectes de Seshat.
Està relacionada amb la sort que s'obté gràcies al coneixement de l'escriptura i pot determinar i escriure en l'arbre sagrat els anys de vida del monarca i la duració del seu regnat, tant en la terra com en el Més Enllà.
Com a deessa de l'escriptura i de la fortuna, es presenta en els ritus de fundació, acompanyant el rei en l'acte de “Estirar la Corda”, és a dir, en l'acció sagrada de mesurar el recinte.
Per la seva relació amb l'escriptura jeroglífica va ser deessa de les biblioteques i patrona dels arquitectes.

SEJATHOR

ICONOGRAFIA: Deessa amb aspecte de vaca.

SINOPSI: Deessa és una vaca celaquest, citada en els Textos de les Piràmides. Com tal, s'identifica amb altres vaques que complixen la mateixa funció, sobretot amb Hathor i especialment en els temples de Sherabit el-Jadim i Jman.
Estava estretament unida a la reialesa i presidia, des del Regne Antic, les cerimònies del jubileu Set.
Va ser la protectora del bestiar i vinculada al mite d'Apis, se la va fer mare del bou sagrat de Memfis. Unida al mite osiríaco i identificada amb Isis, sent ella la que va alletar i va cuidar a Horus de les intencions assassines de Seth quan van haver d'ocultar-se en els pantans del Delta. Precisament el seu nom significa “La que Nodrix a Horus” o “La que Recorda a Horus”.

SEJET

ICONOGRAFIA: Dona amb un lotus en el front.

SINOPSI: Des dels Textos de les Piràmides, és una deessa relacionada amb el camp, amb el floriment de l'agricultura i amb la inundació. Està lligada al creixement de les plantes, vinculant-se amb conceptes de resurrecció que l'aproximen a la complexa simbologia del lotus.
Com a representant dels pantans del Delta, era la portadora d'ofrenes que aquestos territoris produïen.
No va gaudir de culte oficial, encara que en Època grecoromana se celebrava la seva festa en Dendera, el 23 del mes d'athyr.

SEJMET

ICONOGRAFIA: Lleona o dona amb cap de lleona. Porta sobre el cap un disc solar amb l'ureo i ocasionalment presenta aparença itifálica.
Pot mostrar-se davall l'aspecte d'una dona amb cap de cocodril o representada per mitjà de l'Udyat, encara que esta iconografia és poc freqüent. Com a defensora, la vam trobar armada amb un ganivet que subjecta amb les seves mans.

SINOPSI: El seu nom significa “La Poderosa”; es troba entre els déus que figuren en els Textos de les Piràmides.
Representa l'energia destructiva del Sol i, com tal, en ella es van unir els poders beneficiosos de l'astre diürn al costat de les seves qualitats negatives.
Va ser deessa de la guerra amb connotacions tremendament sanguinàries quan s'enfuria. Capaç de causar malalties i epidèmies, es va convertir en patrona dels metges. Aquestos, al conéixer bé a la seva divinitat, podien posar en marxa els mitjans necessaris perquè les curacions foren efectives, obtenint l'apaivagament de Sejmet i el retorn de la salut.
Unida al mite solar, va formar part de la llegenda de la Deessa Llunyana, representant el seu aspecte colèric. La narració relata la partida dels déus, enviats per Ra, a la recerca de Sejmet que s'havia retirat enfurida a Núbia. Ella matava a tot aquell que es trobara al seu pas i era necessari calmar-la. Els déus tractaran d'aplacar-la amb música i danses; atordida, es llava en les aigües de la primera cascada del riu Nil i es convertix en una bella dona (en altres textos s'embriaga i d'esta manera, amb els ànims calmats, es convertix en Bastet o Hathor).
Unit al mite, anualment i durant l'estació de la inundació, els egipcis celebraven “La Festa de l'Embriaguesa”, l'objectiu de la qual era mantindre a la deessa aplacada. Ací els teòlegs van jugar amb un paral·lelisme entre la llegenda de la deessa que es marxa d'Egipte per a tornar després d'un temps i la crescuda del riu. A més, el beuratge que preparen els déus per a enganyar a Sejmet es vessa pel sòl i, mitològicament, l'inunda, igual que ocorre amb les aigües del Nil, personificant una variant agrària del mite de l'etern retorn. La sang i el vi estaven íntimament relacionats en la mitologia egípcia.
Davall el rei meroítico Natakamani, rep culte en el mateix Meroe

SELKIS

ICONOGRAFIA: Escorpí d'aigua. A partir de la dinastia XIX, escorpí de terra. Dona amb cos d'escorpí o dona amb un escorpí sobre el cap. En la dinastia XXI es manifesta amb cos de dona i cap de lleona, amb el bescoll protegit per un cocodril. També se la va representar davall forma de serp.

SINOPSI: Deessa protectora que es troba en el panteó egipci des d'abans de la dinastia I i que porta el nom de Serket He, el significat del qual és “La que Facilita la Respiració en la Gola”, és a dir, la que faculta el xiquet perquè al nàixer puga viure i, per extensió al difunt, perquè puga renàixer.
Davall la funció de deessa de la fertilitat va ser una de les deïtats que guardaven les fonts del Nil, fet que roman íntimament unit al seu aspecte més important, el funerari. També guardava l'eixida de les aigües del Nun perquè regaren el país i vigilava l'entrada del Món Subterrani. No obstant, en el Més Enllà té dues comeses aparentment contradictòries, un positiu i l'altre negatiu. Davall l'aspecte benèvol era l'encarregada de controlar a la serp Apofis, que diàriament pretenia atacar a la barca de Ra. Unida a Nehebkauayudaba al seu espòs (o fill, segons els textos) perquè assortira d'aliments a les ànimes dels morts i aconseguir que visqueren eternament.
Selkis protegia al difunt i a les seves vísceres guardant el got canopo que personificava Duamutef, guardià de l'intestí. En companyia d'Isis, Neftis i Neit, era una de les “Quatre Ploraneres Divines” que, representades com quatre escorpins, es relacionen amb els quatre aràcnids de Renenutet o Isis, depenent de la versió de la llegenda que es consulte.
Inscripcions procedents de la dinastia I i, sobretot, els Textos de les Piràmides, ens indiquen que Selkis, al costat del seu fill Nehebkau, curaven les picadures dels animals verinosos, existint un clero específic davall la seva tutela que s'encarregava d'aquest tipus de problemes físics. Ells actuaven per mitjà de la saviesa i la màgia que esta deessa els havia concedit. Precisament porello se la denomina “Senyora de la Vida” i “Senyora de les Picadures”. Per esta raó, és a dir, com a encarregada de castigar els crims, es va relacionar amb la justícia.
En la seva funció funerària, Selkis va ajudar a Isis a complimentar les exèquies del seu espòs Osiris i la va emparar en la recerca del seu fill Horus. Per extensió, també prestava suport en els funerals dels hòmens i protegia al rei. És a dir, Selkis participava en les cerimònies de renaixement, ja que es va considerar que era una de les deïtats que havia ajudat en l'enllumenament del monarca, acompanyada d'Heqet i les Hemsut.

SEPA

ICONOGRAFIA: Centcames o escolopendra. Home amb cap de centcames. Ocasionalment té cap de mona. Pot ser representat davall aspecte momiforme amb dues banyes curtes en el cap.

SINOPSI: Present en els Textos dels Sarcòfags i en el Llibre dels Morts, Sàpia era una de les deïtats a qui calia invocar per a protegir-se o curar-se de les picadures dels animals verinosos (en especial de les serps) i de totes aquelles bèsties que amenaçaven als déus.

Com indica el seu animal representatiu, el centcames o l'escolopendra, es va vincular amb la terra i es va transformar en un déu ctónico, sofrint una prompta identificació amb les necròpolis i assimilant-se a Osiris.
En connexió amb la inundació del Nil, es presenta amb quaranta-dos potes, nombre que coincidix amb els nomos i amb els fragments en què havia sigut desmembrat Osiris.

SERAPIS

ICONOGRAFIA: Home barbut amb clares influències hel·lenístiques, en la representació del rostre, que porta sobre el cap una figura en forma de poal (modius) a manera de tocat.

SINOPSI: Serapis és un déu hel·lenístic, alexandrí, que es crega artificialment davall el regnat de Ptolemeu I. La seva inclusió en el panteó és fruit de la fusió de déus egipcis i grecs. L'objectiu, obtindre una deïtat artificial que fora més accessible al poble, sincretizando divinitats egípcies tradicionals davall un motle iconogràfic grec. El seu culte no va tindre molt d'arrelament, sobretot entre la població autòctona.
L'explicació teològica per a la fusió de dos importants déus del panteó (Osiris i Apis) pareix clara: Apis, al morir, ascendia als cels fonent-se amb Osiris. Així, en aquest nou concepte de deïtat, es van unir aspectes de vida, mort i fertilitat agrícola que va heretar dels seus antecessors.
Aquest déu va poder estar relacionat amb la curació dels malalts.
En qualsevol cas, és una entitat divina de creació eminentment política. Es convertirà en símbol de la dinastia Ptolemaica (al llarg d'Egipte) i paredro d'Isis (en els temples dedicats al déu).

SESHAT

ICONOGRAFIA: Dona que porta sobre el cap un fill que acaba en un objecte no identificat, semblant a una estrela de set puntes. En les mans pot subjectar els utensilis de l'escriptura, un xicotet cabut i un full de palmera.Es cobrix amb una pell de lleopard.

SINOPSI: Aquestm enfront d'una deessa arcaica que es troba en el panteó des del Període Tinita i que, en origen, va poder tindre certes connexions celests.
Durant el Regne Antic ja està inclosa en la crida “Cerimònia de Fundació” i, en concret, en la de “Estirar la Corda”.Per això era l'encarregada de calcular, orientar i mesurar els terrenys sagrats perquè es portara a terme la construcció, revisar els plans i vigilar les estreles per a emetre els seus càlculs. El ritu era un dels episodis de la“ cerimònia de fundació”, on, en el Regne Nou, es desplegarà en l'aparença de Sefjetauy. Lligada a aquests ocupacions va ser patrona d'arquitectes i constructors.
Seshat és una deessa tradicional que apareix al costat d'Atum i Thot en l'arbre sagrat d'Heliópolis, la peséa, escrivint en els seus fulls (o fruits) els anys de regnat dels monarques i els jubileosque aquest anava a portar a terme, tant en vida com després de la mort.
Portava l'epíteto de “Senyora de l'escriptura” el que la fa estar molt pròxima a Thot, amb el que compartix esta funció. En alguns textos s'interpreta que ella no és més que una contrapartida femenina del déu ibis. És a dir, aquestos dos es relacionen amb funcions connectades amb les escriptures sagrades, les lletres, i apareixen en esdeveniments tals com els registres dels annals reals, els resultats de la conducció del bestiar portat des de països estrangers, els tributs que aquestos països presentaven el rei, i tot esdeveniment mereixedor de ser registrat i immortaliltzat per a l'eternitat. Per la seva connexió amb les arts i les lletres es va identificar amb la màgia.
Va poder ser una forma de Neftis.

SETH

ICONOGRAFIA: Animal tifónico (quadrúpede) en la seva totalitat o home amb cap d'animal tifónico.
Animal fantàstic format amb parts d'altres.
No s'ha pogut determinar amb exactitud si la bèstia que va representar a Seth va ser o no un quadrúpede hui extingit. Entre les moltes interpretacions que d'ell es donen, podríem destacar: llebrer, ase, gos, ocapi, girafa, etc.
En altres llocs apareix manifestat en un porc mascle, un oryx (nomo 16 de l'Alt Egipte) o una serp amb cap de ase.La mitologia compte que tenia els ulls i el pèl de color roig, to identificat tradicionalment amb les arenes del desert i els daimones. En Edfú està representat davall la forma d'un perillós hipopòtam mascle. Igualment el vam trobar amb aspecte de cocodril, que personifica l'animal en què va ser transformat per obra del déu Gueb, després que Seth assassinara a Osiris. En Oxirrinco es convertix en el Mormyrus kannume, el peix responsable d'haver devorat fal·lus d'Osiris.
Bou alat amb un doble parell de banyes, uns llargs i projectats cap a davant i altres de moltó disposats entorn de les orelles. Davall esta figura representa al “Bou d'Ombos”.
En Època Ramésida, pot tindre cos humà, cap de gos i orelles de ase.

SINOPSI: Originari d'Ombos, va poder suplantar i assimilar a un altre déu més antic, cridat Ash, sent aquestos dos protectors de la producció i fertilitat en els oasis. La primera representació coneguda es troba sobre el cap de maça del rei Escorpí, monarca de la dinastia I.
En els començaments no degué ser una deïtat amb connotacions negatives, caràcter que va adquirir amb el pas del temps, molt possiblement responent a successos polítics que van passar a formar part de la mitologia i que es poden entrevore en la llegenda osiríaca.

És a dir, a mesura que la devoció cap a Osiris es va fer més popular, Seth es va integrar en el mite exercint el paper de germà envejós i va adquirir el seu aspecte de déu del mal. Així, apareix en molts textos com una divinitat violenta des del seu naixement. Ell va esgarrar el cos de sa mare Nut al nàixer en la ciutat d'Ombos.
Durant el Regne Antic, està en l'onomàstica d'algunes reines: “Aquella que veu a Horus i a Seth”.
Les lluites succeïdes entre Horus i Seth es desencadenen per a venjar un assassinat. Seth ha matat a Osiris i el seu fill Horus ha de fer pagar l'ofensa. En aquests conteses Horus perd el seu Ull i Seth els seus testicles, segons arrepleguen els Textos de les Piràmides. Amb la dita narració es pretén legitimar el dret d'Horus per a regnar sobretot Egipte.
En un altre pla, era el representant del Sud d'Egipte, mentres que Horus encarnava el Nord, fet que es va utilitzar tant amb connotacions negatives com a positives. En el primer cas es va emprar per a personificar les batalles succeïdes entre els habitants d'aquestos dos punts geogràfics, conteses que apareixen ben detallades en el papir Chaquestr Beatty núm. 1 o en el temple d'Horus d'Edfú.

En el segon cas, va servir per a encarnar a un representant benèfic, protector de l'Alt Egipte i vinculat amb la reialesa. Així apareix en la cerimònia del SemaTauy (funció de lligar les plantes simbòliques del Nord i el Sud, el papir i el lotus), acompanyat d'Horus (representant del Nord). En aquest sentit, és freqüent trobar-lo en les cerimònies d'investidura on Seth, al costat d'Horus, coronava el monarca. Ambdós deïtats van simbolitzar als déus de la reialesa i a les divinitats del Nord i el Sud.
La història de Seth va passar per diferents fases. Sintetitzant molt podem fer una xicoteta descripció de les seves fases més importants: durant el període tineta va ser objecte de veneració oficial, sent un déu del rang d'Horus (regnats de Jasejemui, Peribsen). Va adquirir connotacions distintes en el període hicso, moment en què és déu nacional i s'identifica amb Baal. La reacció subsegüent (dinastia XVIII), va atorgar al déu la imatge abominable que es deriva de ser la deïtat nacional de la ciutat d'Avaris. Els ramésidas rehabiliten temporalment el déu, ja que són reis originaris de la zona de culte, i, durant el Regne Nou (en especial en la dinastia xix), se li associa amb assumptes militars. Durant el primer mil·lenni a.C., torna a ser el déu assassí d'Osiris.
Altres llegendes vinculen a Seth amb la violència i amb el desert, en contrapartida amb el seu germà Osiris que personifica el Valle Fèrtil. El mite narra l'assassinat d'Osiris per Seth, en perfecta analogia amb el Valle del Nil, territori que havia de lluitar dia a dia per a no ser aniquilat per les perilloses arenes del desert, que constantment amenacen d'avançar cap a la terra fèrtil.
Quan es presenta amb forma d'antílop, personifica el moment en què s'havia menjat l'Ull d'Horus. Per això, el tipus d'animal que adopta (oryx dammah) se sacrificava en les faquests d'Osiris i Sokar.
A Pesar de que en la personalitat de Seth hi ha aspectes negatius, hem de recordar que esta aparença era absolutament necessària i vital en el pensament egipci. Nombrosos són els casos en què la mitologia egípcia ens mostra facetes de les forces del mal; totes elles poden explicar-se gràcies a una equació ben senzilla: sense la presència del mal, el concepte del bé no pot existir i els aspectes beneficiosos mancarien de sentit. És més, sense la presència d'aquestos dos, l'orde, és a dir la maat, seria inexistent o, almenys, no seria estable. Era necessària l'existència d'elements positius i negatius que cohabitaren simultàniament.
En el Regne Nou, davall la seva funció funerària, apareix en la barca de Ra defenent el Sol i al rei i sotmetent a la danyosa serp Apofis, a la que travessa amb una potent llança. Aquest paper protector va ser possiblement el més antic.
Seth va ser també patró de les tempestats, de la guerra i de la violència, però en contrapartida va ser igualment la divinitat patrona de la producció dels oasis, almenys en la dinastia XIX.
Es va denominar “Nubety”, que significa “El de la Ciutat d'Or”, és a dir, Nubt.

SHAI

ICONOGRAFIA: En els primers moments té aparença d'home, després comença a aparéixer manifestat en una cobra o en una serp, per la seva associació amb Renenutet. Pot tindre aparença antropomorfa. Una rajola de part de què emergix en el seu extrem un cap humà.

SINOPSI: És difícil establir si esta entitat és simplement la personificació del destí i la sort o ens vam trobar davant d'una deïtat tradicional. En qualsevol cas és un déu que fa la seva aparició en el panteó egipci al començament de la dinastia XVIII, present inclús davall el regnat d'Ajenatón.
El vam trobar amb freqüència en papirs funeraris formant part del tribunal que havia de jutjar el difunt, ben davall aspecte completament humà, situat davall la rajola amb cap femení que representa a Mesjenet o amb la mateixa aparença que esta última.
Va ser un déu que assistia en el renaixement en el Més Enllà i, per paral·lelisme, també es trobava present en el naixement terrestre. Guardava l'home, el protegia en vida i se li assignava a cada persona en el moment del naixement.
Shai era el “nombre d'anys” i la “ventura de la vida” i, davall tal funció, es convertia en un déu que podia portar desgràcies. A més de personificar la “sort” era també el destí misteriós de cada individu, el qual, no responia a un sinó inalterable ja que l'home i els déus podien variar-lo (relativament) en funció de les seves accions o de les seves ordes.
En els papirs màgics dels segles II i IV dC figura com un déu primordial. Esta funció pot ser encara més antiga, perquè en el temple d'Opet en Karnak se li cita com “Shai de Tots els Déus”, que podria interpretar-se com “el Destí de Tots els Déus”. La seva importància va ser molt gran en el Període Grecoromà.

SHED

ICONOGRAFIA: Jovençà nu i abillat a manera dels prínceps del Regne Nou, és a dir, amb una cua lateral. Sobre el front pot portar un cap de gasela i en les mans subjecta els útils per a repel·lir als enemics: un arc i fletxes. Se li representa sobre un carro tirat per aixetes o per cavalls, perseguint animals perillosos i verinosos.

SINOPSI: Deïtat típica de la dinastia XVIII, d'origen asiàtic, popular i a penes important entre els grans déus mitològics del panteó. Es va identificar i va confondre amb un aspecte protector d'Horus (Harpócrates), podent ser un sobrenom del déu falcó.
El seu epíteto significa “Salvador” i era l'encarregat, al costat d'altres divinitats, de protegir, donant caça i matant als animals que podien causar dany. Personificava la capacitat protectora dels déus.
En l'Època Baixa, la seva vinculació al jovençà Horus es va fer tan estreta que, sovint, apareix en les crides solcs de “Horus sobre els Cocodrils”.

SHENTYT

ICONOGRAFIA: Dona amb cap de vaca. Vaca momiforme, embenada i tombada, amb banyes liriformes, disc solar i dos plomes. Del seu coll penja un collar amb la deessa Bat. Antropocéfala, per esta iconografia se la podria confondre amb Isis i Neftis.

SINOPSI: Va ser una forma d'una altra vaca celaquest que apareix en els Textos de les Piràmides i que s'anomena Hem-Shen. Adopta el nom de Shentayet en la dinastia XIX, que significa “la Viuda”, vinculant-se a Isis i contribuint a la regeneració del difunt. Així mateix, és una altra de les moltes manifestacions d'Hathor i, com tal, apareix entre les Set Vaques Sagrades, citades en el Llibre dels Morts i en contextos funeraris, on també se la va considerar una de les ploraneres divines, acompanyada d'Hathor, Merjetes, Isis i Neftis.
Es va relacionar amb el renaixement del rei en el Més Enllà i, per extensió, va ser també una deessa regeneradora en el món dels vius.

SHEPES

ICONOGRAFIA: Una figura masculina que porta un disc solar sobre el cap i/o una creixent piga.
Home amb cap de falcó i disc solar sobre el cap.

SINOPSI: Divinitat relacionada amb la justícia, la llum i la llei, que es va integrar en el sistema solar i va passar a ser una forma de Thot. Està documentada des de la dinastia XVIII i el seu nom significa el “L'August” o “El Venerable”.
Encara que no va ser el déu principal d'Hermópolis, sí que vivia en aquest lloc i en alguns textos, datats en l'Època Ptolemaica, figura com a pare de l'ogdóada hermopolitana. És possible que en origen estiguera integrat a aquest conjunt cosmogónico i que, més tard, es vinculara directament amb el Sol.
Va ser un dels catorze kas de Ra, és a dir, una de les catorze forces [Substantiu] emprades en la creació i que formen el déu. En aquest paper va personificar “La Gloria”.

SHEPSES (ET) NEFERT

ICONOGRAFIA: Dona que porta en les seves mans el ceptre uady i l'anj. Sobre el cap porta un tocat en forma de voltor amb ales desplegades. La seva corona està formada per una base en què apareixen set serps vistes de front i una de perfil; damunt, disc solar entre banyes de vaca i dos altes plomes. Pectoral de comptes circulars i ovalats, cintes en avantbraços i monyiqueres.

SINOPSI: Ens vam trobar davant del que acabarà sent un epíteto de la deessa Isis, que en el segle I aC apareix documentat com a deïtat independent. El seu nom significa “la Bella Distingida”.
Les escasses referències a Shepses tNefert durant el segle III dC, estan relacionades amb el viatge que realitzen membres d'una família sacerdotal de la Baixa Núbia meroítica fins a Filé. Una vegada allí escriuen sobre els murs del temple d'Isis una sèrie de breus himnes en escriptura demótica, en honor a Isis, i entre els epítetos que es referixen a la deessa vam trobar el de Shepsest Nefert. No obstant, ja diversos segles abans, sobre els murs del vestíbul romà de Debod, Roeder documenta esta mateixa grafia (hui perduda), esta vegada en text jeroglífic, però amb una diferència digna de ressaltar: en esta ocasió la divinitat figura com a deessa completament independent i no com una forma d'Isis; això sí que formant part del seguici d'Isis. D'altra banda, el nom de Shepsest Nefert, està documentat en els noms de les manilles d'aquestos sacerdots, encara que en la seva forma abreviada (Shepsest), la qual cosa pareix indicar l'existència d'algun tipus de veneració particular. Probablement el que vam documentar ací és un procés de fagocitosi sagrada: la deessa principal, Isis, sincretiza una deessa de menor rang; el lapse que separa el segle I aC, del segle III d C., convertix una deessa en un mer epíteto.

SHEPSET

ICONOGRAFIA: Dona, serp femella, hipopòtam femella.

SINOPSI: Rebia el nom de “La Venerable” o “La Dama” i, sovint, més que una divinitat és un epíteto que reben algunes deesses, sobretot aquelles que presenten aspecte d'hipopòtam femella.
A partir del Regne Nou és un geni femení relacionat amb les dones i amb el naixement, contrapartida femenina de Shai.

Per extensió, en la seva funció funerària apareix afavorint el renaixement del difunt en el Més Enllà ja que estava unida al destí que el viu o el mort havia d'esperar. Així, podia manifestar-se en forma de quatre Shepset, destinades a protegir el cos del difunt. Elles eren les encarregades de repel·lir qualsevol influència maligna.
Shepset és la deessa benèfica i personal per a cada infant, que guarda i protegix al xiquet des del seu enllumenament.
Encara que el seu origen cal buscar-lo a Memfis, va ser més popular en el Sud d'Egipte.

SHESMETET

ICONOGRAFIA: En la dinastia v és una dona amb cap de lleona.
Pot representar-se amb quatre caps.

SINOPSI: Les primeres notícies que posseïm de Shesmetet, la mostren com a personificació d'un cinturó d'orfebreria que es troba des de l'Època Tinita.. Més tard, està present en els Textos de les Piràmides, on protagonitza el naixement del monarca. Ella és la mare mítica del rei i, després, de tots els difunts.
Pareix que Shesmetet era un aspecte de Sejmet i Bastet en el seu paper de mare del rei (i de l'ureo) que, després del Primer Període Intermedi es va identificar amb la mare del difunt.
Com a deessa de la màgia, li la conjurava per a allunyar als dimonis que pogueren causar la mort.
Ostentava el títol de “La Senyora de Punt”, potser relacionat amb el seu origen primitiu, abans de penetrar en el Valle del Nil, i que més tard es convertix en apel·latiu de la Deessa Llunyana. Precisament unida a aquest mite pot aparéixer amb quatre caps que representen, una a la de la pròpia deessa i les altres a Uadyet, Sejmet i Hathor, lleones també, deïtats amb què compartix funcions i a les que està assimilada.
Es va vincular al ba del difunt i, com tal, es va identificar amb un objecte curiós, el seu clau.

SHESMU

ICONOGRAFIA: Antropomorfa. Pot aparéixer davall la forma de dos falcons que retorcen una xàrcia en la premsa. En el Període Tardà es manifesta com un lleó que porta en les seves mans flascons d'ungüents, així com cap de bou.

SINOPSI: Sorgix en el panteó egipci en la dinastia III, moment en què ja posseïx un clero i procedix de Memfis, on va ser un déu astral. Aquest caràcter es troba en els Textos de les Piràmides i el conserva al llarg de tota la civilització faraònica. Presenta característiques tant beneficioses com malignes, però només havien de témer-li aquells que havien comés pecats.
Com a fabricant d'olis i ungüents va portar el títol de “Mestre dels Perfums” i va ser venerat en els temples, especialment en llocs específics on aquestos es fabricaven i emmagatzemaven per a ser presentats als déus i, sobretot, a Ra. Complint aquest paper, des del Regne Nou va ser patró dels perfumistas i es va relacionar amb Nefertum. També en aquest aspecte es va convertir en assistent dels embalsamadors.
Shesmu va ser déu dels cellers i del vi, beuratge que oferia als difunts perquè recuperaren forces. A més, va estar íntimament vinculat als sacrificis, concretament als dels animals que s'utilitzaven per a les ofrenes.
Segons es desprén del Llibre dels Morts, era una deïtat assedegada de sang, el carnisser que tallava als difunts que no havien sigut purs de cor i els cuinava. Ell els arrancava els caps i més tard les premsava, a manera de raïm, per a obtindre d'elles vi, que oferia al monarca difunt, davall les ordes d'Osiris. Els egipcis van vore en esta llegenda la raó per la qual es produïa l'aspecte rogenc del cel en la posta de Sol. Ací Shesmu s'identificava amb Apofis. No obstant, també protegia l'entrada al cel i al sol, convertint-se en un defensor de Ra que aniquilava als seus enemics i a qualsevol ser maligne.

SHU

ICONOGRAFIA: Home que porta sobre el cap una ploma d'estruç. Té els braços alçats subjectant a la deessa del cel Nut. Davall la seva manifestació animal apareix com un lleó.

SINOPSI: Deïtat còsmica present en els Textos de les Piràmides, on personifica l'alé del difunt, l'aire. Els seus ossos poden endevinar-se en el cel, en forma de núvols que ajuden el rei en la seva ascenció a les altures.
El seu nom significa “Estar buit” i “Llum”; constituïx el principi de vida. És l'aire (en el sentit d'atmosfera, aire sec) que es troba entre el cel i la terra, el seu suport, el lloc gràcies al qual poden viure i respirar hòmens, animals i plantes. És el responsable de tots els fenòmens atmosfèrics, sempre que aquestos no siguen violents. La seva funció com a sustentador de la volta celaquest queda molt clara en el Llibre dels Morts i es va entendre que Hermópolis va ser el lloc en què “el déu Shu havia alçat el cel”. Així, és el creador de huit Heh nascuts per a poder subjectar la volta celaquest en forma de vaca.
Relacionat amb Onuris, va formar part del mite de la Deessa Llunyana i va presentar aspectes agressius connectats amb la mítica personalitat del rei.
Com a déu funerari habita en el Més Enllà. Té un caràcter molt hostil, encara que només han de témer-li aquells que no hagueren sigut prou justos en la terra. Ell era el “fiscal” en el tribunal que jutjava les accions del finat i determinava si era mereixedor de vida eterna.
Formant part de l'enéada heliopolitana va ser l'element masculí de la primera parella creada per Atum, nascut gràcies a l'expectoració o a la saliva d'aquest déu. Era un aspecte de la deïtat suprema (Atum Ra) en la creació, que simbolitzava la força vital que anima l'univers.

Al Costat de la seva esposa, la lleona Tefnut, esta parella de bessons expressen la realitat del masculí i el femení, personificant l'orde que ha de mantindre's i la multiplicitat de formes. Davall tal imatge es representa com un lleó que, d'altra banda, sempre va ser símbol guerrer, de protecció i de creació. Per això, en els Textos dels Sarcòfags figura com un déu creador.
Va gaudir d'un important culte en Època Ramésida.

SIA

ICONOGRAFIA: Aparença humana. Porta sobre el cap una peça de tela.

SINOPSI: Quant a déu/concepte, és un aspecte de la deïtat solar que personifica en l'acte de la creació, la percepció, la intel·ligència i l'enteniment, sent un dels déus associats als 14 kas del Sol, és més, en els Textos de les Piràmides se li situa a la dreta de Ra.
Encarna un dels cinc sentits, concretament el tacte, i se li cita al costat de Hu el gust, Maa la vista, i Sedyem l'oïda.
Com a déu funerari, era la deïtat de la primera porta del Món Subterrani, el déu que ordenava a la seva guardiana l'obertura d'esta per a acollir el difunt o a la barca del dia del déu Ra. En aquest moment, Sia passava a situar-se en la proa del navili, a la dreta del déu solar. Pot considerar-se l'herald del Sol.
Segons els textos, el seu naixement es va produir al vessar-se una gota de la sang de Ra quan va ser circumcís).
En un altre aspecte era el responsable dels papirs amb continguts erudits, i en esta funció es va relacionar amb Ptah, personificant la intel·lectualitat (encarna la llengua d'aquest déu). Per la mateixa causa es va vincular a Thot, identificant-se amb el coneixement. Residia en l'Ull de Ra.

SOBEK

ICONOGRAFIA: Cocodril. Cocodril amb cap de falcó. Home amb cap de cocodril. Sobre el cap porta banyes retorçudes dels que emergixen dos plomes, un disc solar i dos ureos. Pot adornar-se amb la corona atef. En Època baixa és possible localitzar-lo amb cap de bou, falcó, moltó o lleó. En el seu temple de Dahamsha apareix també portant un disc solar sobre el cap.

SINOPSI: El seu nom significa “El Cocodril”. L'origen d'Sobek caldria buscar-lo en una divinitat amb forma de falcó que es venerava en el seu principal centre de devoció i que, per alguna causa desconeguda, va ser desapareixent en favor del cocodril.
Sobek pareix remuntar-se a la dinastia I, a jutjar per la impressió d'alguns segells d'aquest període. Certs autors pensen inclús que podria ser encara més antic, un déu de la vegetació, que més tard es convertix en una deïtat relacionada amb totes les manifestacions de l'univers.
Té innumerables aspectes que sovint es contradiuen, en funció del mite en què se li integre. D'esta manera s'explica que siga aliat o enemic de Seth, mentres que en altres ocasions s'identifica amb Osiris.
En l'àrea pantanosa d'el-Fayum se li va venerar des d'antic i en .la localitat de Dahamsha va tindre un culte molt important, que va florir en el Regne Nou.
En els Textos de les Piràmides apareix com a fill de Neit (davall la seva aparença de vaca celaquest) i, en alguns passatges, del seu espòs Seth. Precisament en aquest corpus religiós, Sobek figura amb l'epíteto de “Rabiar”, potser per la seva pròxima relació amb Seth. S'indiquen així les connotacions nefastes d'aquest últim, però, en altres passatges, també queden patents les qualitats benèfiques de la seva personalitat.
El seu culte va tindre un important auge durant el Regne Mig. Durant la dinastia XIII els sobirans li van adoptar com a patró de la reialesa. Va ser llavors quan alguns reis van incloure el nom de Sobek en el seu propi, fet molt habitual quan es pretenia potenciar el culte d'algun déu determinat.
En una de les seves llegendes se li relaciona directament amb la pèrdua fal·lus d'Osiris, encara que en esta narració Sobek no elimina o perd el penis d'una forma conscient sinó en un acte que podríem qualificar de “desorientació”. El mite menciona que, una vegada que que fal·lus havia sigut llançat al riu per Seth, Sobek, que no era conscient de a qui pertanyia, se'l va menjar i va ser castigat per això amb l'ablació de la seva llengua. Al mateix temps, en algunes versions del mite d'Osiris, Sobek es relaciona amb Horus, amb el que va compartir el títol de “Rei d'Egipte”. El cocodril és un dels aspectes presos per Horus per a buscar els fragments de son pare Osiris, després que fora assassinat i desmembrat pel seu germà Seth, que va llançar el cos al riu.
En la llegenda en què Horus manté relacions homosexuals amb el seu tio Seth, Sobek és el déu que troba i torna les mans retallades d'Horus (que havien sigut tallades per sa mare en un atac d'ira). D'esta manera, la mare d'Horus, per mitjà de la màgia, podrà col·locar-les de nou en el seu lloc.
Relacionat amb Seth se li va adorar en Kom Ombo, però en esta associació manca d'aspectes malignes i la seva personalitat es vincula a una de les zones geogràfiques del país. D'esta manera, en una secció del temple s'adorava a Horus mentres que en l'altra es reverenciava a Sobek, amb cultes perfectament diferenciats.
El seu paper de déu creador, de la fertilitat i de les aigües, li va posar en relació directa amb Ra i amb Jnum, funció que va sorgir per l'observació de l'hàbitat del cocodril. Aquest animal viu en les aigües pantanoses (identificades amb el Nun), d'elles havia sorgit en el començament dels temps sobre un tossal primigeni (equiparant-se a Ra i al propi Nun) i havia creat a la vaca Meheturet (filla o esposa de Sobek, segons el mite), formant el cosmos.

A més, en els textos figura com un déu favorable defensor dels enemics de Ra.
Sobek va personificar l'acció fecundant i beneficiosa de l'aigua, però al mateix temps, també va ser la seva potència destructora.

SOKAR

ICONOGRAFIA: Home amb cap de falcó (o esparver). Pot tindre aparença momiforme. Esparver o falcó amb ales desplegades situat sobre un xicotet tossal. Amb prou freqüència el vam trobar situat en una muntanya de poca altura, sobre la qual es troba una barca amb un cap d'esparver. En les mans pot portar un ceptre adornat amb un pilar dyed.

SINOPSI: És un déu de l'àrea menfita o, per a ser més precisos, de la necròpolis de Memfis (Sakkara) i del desert on esta se situa. Té un culte testificat des de la dinastia I.
Es presenta com un déu ctónico, el primer comesa del qual va ser el de déu agrícola. Més tard es va fer patró dels treballadors del metall, sent per afegitó l'encarregat de fabricar els ossos del rei. La fusió de les seves funcions com a ferrer diví i la labor funerària, va fer que durant el Regne Nou s'ocupara de modelar els bols de plata que el difunt usava en la seva menjada fúnebre, i de mesclar els perfums per al ritual.
A jutjar pels Textos de les Piràmides, va poder haver sofrit certa assimilació a Osiris, sent una forma d'aquest després que fora assassinat pel seu germà Seth o, almenys, una divinitat d'història paral·lela; Sokar també va morir i va ressuscitar en el Més Enllà.
El seu paper principal i clàssic va ser el de divinitat funerària denominada “El ba de Ra”. Ell guardava la porta d'entrada al Món Subterrani i habita en una caverna secreta, crida Imhet o “La Puerta de Camins”, que se situava en el fons d'aquest Món. Des d'ací alimentava els cors dels difunts i era el responsable que les transformacions del finat es compliren de forma satisfactòria. El seu regnat en el Món Subterrani es va localitzar, sobretot, en la necròpolis de Restau.
Sokar tenia com a feu les arenes del desert i, en paral·lel, també aquests es trobaven en una àrea del Més Enllà. La barca del déu solar navegava pel riu subterrani i a l'arribar a aquest punt, havia de transformar-se en serp per a poder creuar les arenes i seguir avançant. Precisament en esta atribució porta elepíteto de “El que està sobre la seva Arena” en l'hora 5a de la Duat.
Un dels seus símbols més representatius és una estranya i arcaica barca guardada per genis, crida Henu, que contenia la imatge momiforme del déu. El Dit navili tenia una gran cabina voltada i nombrosos rems; la proa, volta cap a l'interior del casc, estava coronada per una cap d'oryx amb banyes molt llargues. En ella ascendia el rei i al Sol fins al cel.
La relació entre Sokar i Ptah succeïx en la dinastia V. Ja llavors vam trobar que els sacerdots de Ptah també ho eren de Sokar. La seva vinculació amb Osiris es traslluu en els Textos de les Piràmides.
El festival de Sokar es va celebrar des del Regne Antic. Es portava a terme anualment, en l'estació d'Aje, arribant a vincular-se amb Osiris i integrant-se en el seu propi festival encara abans del Regne Nou.
Va sofrir fusió amb Ptah i Osiris, associació que, davall l'adoració a Ptah-Sokar-Osiris, es documenta per primera vegada en alguns solcs funeraris del Regne Mig situades en la necròpolis d'Abidos. Durant el Regne Nou és més freqüent la menció d'aquest déu-trinitat, però no serà fins al Període Grecoromà quan aparega amb major freqüència.

A Pesar de tindre un marcat sentit funerari també integra funcions creadores i de fertilitat. Les figures de Ptah-Sokar-Osiris solien col·locar-se sobre una base, en la que es guardava un papir que arreplegava fragments del Llibre dels Morts.
En el Període Tardà pot presentar-se en forma de bou o amb aparença momiforme, dotat d'un cap generalment humà (en alguns casos de falcó) i dos plomes sobre esta.
En el zodíac de Dendera representa a la Via Làctia.
Va tindre una contrapartida femenina crida Sokaret, present en el ritual de l'enterrament.

SOKNOPAIO

ICONOGRAFIA: Lleó, cocodril.

SINOPSI: Ens vam trobar davant d'una divinitat eminentment Ptolemaica, una forma grega del déu Sobek, és a dir, una hipòstasi del déu cocodril en la ciutat de Dis-me, a l'Est del llac Kahun. Soknopaios Nesos dóna el nom grec a la dita localitat. El seu nom significa “Sobek, senyor de l'Illa”.
El seu culte no va ser molt popular i les mencions d'esta manifestació divina són prou escasses. No obstant, el seu aspecte de lleó ens indica que va estar relacionat amb funcions guerreres, de protecció i de creació.

SOMTUS

ICONOGRAFIA: Xiquet assegut sobre una flor de lotus i tocat amb la corona hemhem. Serp. Hieracocéfalo tocat amb corona de dos plomes.

SINOPSI: El seu nom significa “El que unix les Dos Terres” i va estar íntimament relacionat amb Heryshef, ja que aquestos dos compartixen el mateix epíteto i va gaudir de sacerdoci propi des del Regne Antic.
Simbolitza la creació, és a dir, el moment en què el Sol va sorgir d'una flor de lotus submergida en les aigües primordials. A l'emergir de l'abisme es va obrir i va mostrar a l'astre en el seu aspecte de xiquet. Esta iconografia la compartix amb Nefertum. Emfatitzant la seva funció de déu primordial podem trobar-li manifestat en una serp.

Com a déu primigeni; està en heptéada d'Hermontis on assumix el dit paper al costat d'altres déus.
Somtus va ser associat a Horus, i en aquest paper es presenta com Harsomtus. També es va assimilar a Ra, davall la forma de Ra-Somtus.
El seu nom va formar part de teóforos egipcis (Potasimto).

SOPDU

ICONOGRAFIA: Aspecte d'home amb un faldellí de plaques i tires de cuiro (Shesmetet). Té patilles i una barba molt atapeïda i esmolada que no s'assembla a la tradicional barba egípcia, sinó que és semblant a la semita. Sobre el cap porta una diadema i dos plomes punxegudes. També apareix davall la forma d'un home amb cap de falcó. Pot portar sobre esta un disc sobre creixent piga. Davall la seva manifestació animal (el seu aspecte més remot) el vam trobar com un falcó momiforme posat sobre una perxa, coronat amb disc, creixent piga i dos altes plomes. En altres ocasions es presenta com un babuí, coronat amb el mateix tocat.

SINOPSI: Aquest déu guerrer va entrar en el panteó en època molt primerenca. En els Textos de les Piràmides se li va relacionar amb les dents del rei, que es transformaven en un déu estrela, donant-li un sentit eminentment astral. Com tal, també figura com a fill del monarca divinitzat, fruit de la fecundació de la deessa Isis en el seu aspecte d'estrela Sirià. És així com Isis dóna a llum a un Horus Sopdu que, d'altra banda, seria l'aspecte amb què apareixeria amb més freqüència en els Regnes Mig i Nou. És a dir que p uede dir-se, en aquest sentit, que Sopdu és una forma local d'Horus.
El seu nom significa “El Punxegut”, fent referència a la propietat de les seves esmolades urpes de falcó.
En aquestos mateixos textos figura com Ell va ser “Senyor dels Països Estrangers del Desert Oriental”, “Guardià de la Puerta Oriental del Delta”. Davall esta comesa protegia al Valle del Nil i a les caravanes autòctones de les invasions asiàtiques. La personalitat guerrera de Sopdu li va fer especialment propici perquè actuara com a vigilant de les fronteres del desert Oest i les mines del Sinaí.
Relacionat amb un dels punts cardinals, va ser el representant de l'Est, acompanyat de Sobek que es va identificar amb el Nord, Dedun amb el Sud i Hi ha amb l'Oest.
Va portar l'apel·latiu de “Senyor de Shesmetet”, vinculant-se amb la deessa que porta el mateix nom.
Relacionat també amb el culte als arbres, se li denomina “El que està davall el seu arbre ksbt ”.

SOTHIS

ICONOGRAFIA: Vaca (la seva primera representació). Dona amb una estrela sobre el cap. Pot portar un tocat format per dos altes plomes verticals a què se suma una ploma d'estruç en diagonal, que subjecta amb la seva mà dreta, i un disc en la base. Tot el conjunt, a vegades, porta afegit un parell de banyes de gasela. Dona en peu sobre la seva barca i acompanyada d'un gos.

SINOPSI: Els Textos de les Piràmides arrepleguen tradicions astrals, solars i osiríacas. Sothis (Sirià) forma part de la dita tradició aquestl·lar que va poder ser la més antiga. Segons aquest corpus, guiava el rei pel Més Enllà i aquest s'unia a ella per a donar naixement a l'estrela del matí.
Per la seva relació amb la inundació va ser la representant de l'astre que anunciava la crescuda anual del riu Nil, el més brillant quan s'acosta el solstici d'estiu i que marcava el començament de l'any nou. Els egipcis cridaven “Any Sothíaco” a aquell en què coincidia l'aparició de Sirià en l'horitzó amb el començament de la inundació. Per esta raó se la va denominar “La Brillant de l'Any Nou”. Amb motiu de la inauguració de l'any, se celebrava una festa molt important, que requeria gran quantitat de ritus màgics per a conjurar la partida d'un any “vell” i celebrar l'arribada d'un nou, renovat. Era un moment delicat ja que totes les forces màgiques estaven en moviment.
Lligada a les aigües benefactores que inundaven el país, es va convertir en esposa d'Hapy.

Va estar identificada amb Isis i amb Orió (Osiris); aquest últim es vinculava al llim fertilitzant que quedava posat en les terres després de la retirada de les aigües de la crescuda. Per tot això, Sothis es va lligar a les bones collites, emfatitzant el seu paper de deessa de la fecunditat, de l'agricultura i del temps.
Amb el desenrotllament de la civilització egípcia, es va convertir en la mare que alletava al difunt perquè no perira en el Més Enllà, ajudant-li a ascendir als cels. En esta funció va participar en el cicle de naixement i renaixement, tan habitual en el pensament religiós egipci. Esdecir, Orió i Sothis abraçaven al mort i li donaven vida futura.
Altres formes de la deessa Sothis van ser: en el Regne Mig Sothis-Horus i en Època grega Sothis-Inpu, dotant-la d'un aspecte masculí.

SRUPTICHIS

ICONOGRAFIA: Antropomorfa? (dona).

SINOPSI: Divinitat d'origen meridional, concretament de Núbia, el rastre del qual es remunta al segle III dC
Està relacionada amb cultes agrícoles, ja que va ser venerada al costat de Pursepmunis, com a deessa de la vegetació. Aquestos dos solen estar acompanyats de la deessa Isis, per la qual cosa pot deduir-se alguna vinculació amb Osiris.
El seu nom significa “[…] de Tzitzis”, és a dir, de Kertassi, lloc on va tindre un santuari (com documenten els proskynemata del segle III d.C) i va ser relacionada amb una forma local d'Isis, crida Foebetria i que, probablement, no era sinó Isis de la pedrera.
L'escassa iconografia sagrada trobada en Kertassi (tant en el pavelló hipóstilo com en el santuari rupestre de les pedreres) fa difícil saber si certa representació femenina poguera ser o no la deessa Sruptichis.
Per a Gohary (1988), Kertassi, Debod i Dendur van formar part d'una ruta processional fluvial iniciada en Filé. Les divinitats locals rebien així periòdicament a Isis de Filé. Apareix formant part de teóforos d'Època Romana (Psenruptichis).

UADYET

ICONOGRAFIA: Cobra, lleona amb l'ureo al capdamunt del cap. Dona o lleona que porta sobre el cap la corona del Davall Egipte. Dona amb una cobra sobre la seva cap.

SINOPSI: Originàriament, va ser una deessa que va representar el creixement de la vegetació, convertida en mare i protectora del rei i de la corona del nord. Està citada en els Textos de les Piràmides.
El seu nom significa “El Verd”, “La del color del Papir”, “La Vigorosa”, nom pel qual seria deessa dels teixits tenyits amb aquest color . També per aquestos apel·latius se la va considerar contrapartida femenina del “Gran Verd” (Uadyur), i esta connexió amb l'aigua va ser la que la va portar a vincular-se amb la regeneració.
La seva funció més important va ser la de representar a la corona del Davall Egipte i en esta comesa sol estar acompanyada per la deessa voltor Nejbet, que personifica la corona del Sud i que, a més, és la deïtat tutelar de l'Alt Egipte. Ambdós són les responsables de la protecció del rei.
Incorporada al mite solar, es va identificar amb l'ull esquerre de Ra i es va unir al cercle de deesses que simbolitzaven el mateix òrgan (Sejmet, Tefnut, etc). Ella es mostra sobre el front del déu solar i del monarca, actuant com a defensora i esollint foc als enemics d'aquestos dos. Tant Nejbet com Uadyet formen el cridat ureo, que en esta funció es denomina “La Flama”i pel seu vincle amb el mite solar va fer que fora una de les deïtats que van perviure en el panteó egipci durant el regnat d'Ajenatón.
Integrada en la llegenda d'Osiris, va ajudar a Isis quan va amagar al jovençà Horus en els pantans del Delta, alimentant-li amb la seva llet.

UADYUR

ICONOGRAFIA: Deïtat andrògina amb pits penjolls i estómac distés. Té el cos cobert de signes que representen l'aigua.

SINOPSI: El seu nom significa “El Gran Verd”. És la personificació de les grans masses d'aigua, és a dir, dels pantans del Delta i, possiblement, del Mar Mediterrani.
Apareix en el Regne Antic (Textos de les Piràmides) i pot estar acompanyat d'altres genis de la fertilitat, donant a Uadyur una simbologia relacionada amb les aigües verdes que donen vida, prosperitat i aliments al país. Per la mateixa causa, també pot encarnar la pesca, abundant en els llacs del Delta.

UAJET

ICONOGRAFIA: Dona que porta sobre el cap un ceptre uas amb un llaç i una ploma, tot això damunt de la quadrícula que servix per a simbolitzar als nomos (províncies administratives). En les mans pot subjectar un arc, fletxes, una llança o una maça.

SINOPSI: Present des del Regne Antic, es mostra en una de les tríades de Micerino, encarnant al nomo tebano.
La iconografia guerrera de la que fa gala es deu al seu caràcter de protectora del rei enfront dels enemics.

UJ

ICONOGRAFIA: Tija de papir de què ixen dos cobres, una a cada costat. Sobre ell es drecen dos plomes d'estruç. En Meir té l'aspecte d'un bou.

SINOPSI: El seu nom significa “la Columna”, potser fent al·lusió a una de les columnes sobre les quals estava subjecte el cel.
És un fetitxe de caràcter funerari que va poder estar relacionat amb les activitats musicals que es portaven a terme en els funerals. Aquest amulet va poder utilitzar-se com un instrument musical de percussió, de mode semblant als sistres.
Tant davall la forma de fetitxe o amb aspecte de bou, ens vam trobar davant d'una deïtat de ple dret, que va comptar amb una escola sacerdotal pròpia.
Uj pareix haver sigut una manipulació teològica per a intentar unir a una entitat masculina amb una altra deïtat arcaica, la deessa Hathor. D'esta manera, se li convertix en déu primordial de la ciutat de Cuse, i a Hathor li la identifica amb el papir amb què està format.

UNEG

ICONOGRAFIA: Deïtat que es manifesta en una planta, sense que els textos mencionen la classe de vegetal a què es referixen.

SINOPSI: Segons els Textos de les Piràmides, Uneg és un fill i company de Ra que personifica l'orde còsmic. Jutja i guia als déus, tant en la terra com en el riu del Més Enllà, paper que compartix amb Maat.
Va ser el conductor de la barca que havia de traslladar als “bas Purs” i abandonar a la seva sort als impurs. Facilitava l'ascenció dels difunts al cel.
Com a administrador de les lleis de Ra, es trasllada al cel posat en els muscles del déu solar, davall la forma del seu “ba”.
Ens vam trobar davant d'una divinitat arcaica que va complir la funció de subjectar el cel i que es va vincular directament a Shu.
En el Regne Mig es documenta una deessa paredra d'aquest déu, Unegit (solcs de la dinastia XII).

UNNEFER

ICONOGRAFIA: Home embolicat en un sudari.

SINOPSI: És un dels apel·latius d'Osiris després que fora assassinat i ressuscitara en el Més Enllà, és a dir, quan es convertix en sobirà dels difunts. Per la mateixa raó, va ser un epíteto dels finats; quan un humà moria es convertia automàticament (si era considerat mereixedor d'això) en un Osiris-unnefer.
Com a nota curiosa, podem mencionar que la procedència del nostre nom propi Onofre naix precisament d'aquest apel·latiu, la traducció de la qual és “El que es manté Perfecte”.
A Egipte es documenta com a nom propi des del Regne Antic

UNTY

ICONOGRAFIA: Home amb la barba característica i un casquet en el cap.

SINOPSI: Porta el títol de “Senyor del Nomo Tinita”.
És una deïtat menor i local que apareix en els Textos de les Piràmides, on se la menciona com a tripulant de la barca del dia de Ra. En els Textos dels Sarcòfags té la mateixa funció, per la qual cosa el finat triava associar-se a esta entitat divina quan volia posseir la capacitat de la velocitat, molt útil en el Més Enllà.
Mitològicament, se li va ubicar habitant en un lloc denominat “La Casa del Natrón”.
Com Horus-Unty, va rebre culte en Busiris.

UNUT

ICONOGRAFIA: Deessa amb cap de serp, que més tard es representa amb cap de llebre. Dona amb cap de lleona i orelles de llebre. Serp, llebre.

SINOPSI: Deessa ctónica que en un principi es manifesta com a serp, per a més tard (Època Tardana) ser representada com una llebre.
El seu nom significa “la Veloç”, remarcant les característiques de l'animal que la representa i va ser protectora i defensora de la corona.
És una deessa d'Hermópolis, on es va relacionar amb l'ogdóada, situant-se en un pla superior i autònom a “els huit”, i donant la sensació d'haver sigut ubicada de forma forçada. Porta el títol de “Aquella que està en l'ogdóada”.
Sincretizada amb l'ureo, la mitologia egípcia arreplega dos deesses Unut; a una se la denomina Unut-Shemau, pertanyent a l'Alt Egipte, mentres que l'altra figura com Unut-Mehu, adscrita al Davall Egipte.
En Dendera figura com una llebre i es va associar a la fertilitat del camp.
Aquest terme, davall la denominació d'una estrela, va servir també per a designar a les hores.

UPSET

ICONOGRAFIA: Cobra o dona amb una cobra sobre el cap. Serp amb cap de lleó, coronada amb dues banyes i disc solar (en Filé).

SINOPSI: El seu nom significa “Aquella que Crema”.
Apareix amb poca freqüència i sempre està representada en els temples meridionals, la qual cosa demostra la seva relació amb cultes eminentment africans. És una deessa solar que està considerada una deessa del foc i vinculada a la llegenda de la Deessa Llunyana, on es convertix en l'ureo del déu solar que esull foc contra els enemics de Ra i que se situa en el seu front.
Porta l'epíteto de “Senyora de la Flama de Filé” que no és més que una forma de Sejmet en la zona de la Primera Cascada del Nil.

Una recent polèmica no encerta a distingir la deessa Upset de Nesret. Alguns autors creen que es tracta de la mateixa divinitat designada de forma distinta. Davall el nom de Nesret es troba en els Textos de les Piràmides, podent ser una parella del déu Horajty. Davall el nom d'Upset figura en els Textos dels Sarcòfags.
Amb aquest nom també hi ha un geni de l'Amduat.

UPUAUT

ICONOGRAFIA: Home amb cap de cànid que pot portar en les mans -encara que amb poca freqüència- una maça i un arc. Els textos mencionen que tenia el cap blanc. No obstant, algunes vegades (potser confós amb Anubis) apareix pintat de negre. Cànid blanc (possiblement un llop blanc o un xacal). En Assiut es manifesta com un cocodril. En la dinastia XXVI, figura com a part dels peus del déu Thot en una àrea molt concreta: Sheij el-Farag (Naga el-Deir).

SINOPSI: Deïtat molt antiga que ja es troba en el panteó en la dinastia I.

En origen, va poder ser un déu guerrer del Delta, els atributs del qual pot portar en les mans, relacionat amb el triomf en la batalla. En el Sud d'Egipte es va convertir en un déu funerari, fusionant-se més tard ambdós funcions amb el transcurs de la civilització.
Va ser el guardià de la necròpolis d'Abidos, i com tal, portava el títol de “Senyor d'Abidos”.
El seu nom significa “L'Obridor de Camins”, vinculant-se a diversos conceptes i comeses: d'una banda era la personificació mítica del primogènit, per un altre el que obria els camins de les conquistes militars i, finalment, el que obria les vies cap al Més Enllà.
Davall la seva funció de déu que conduïa i facilitava el camí del primogènit, apareix sempre sobre un aquestndard, precedit per un altre que s'ha interpretat com la placenta real. Per a alguns autors aquest objecte, lluny de ser la placenta, es tractaria d'un element amb el qual el rei s'ajuda per a ascendir als cels.
Upuaut constituïx el punt de connexió per a la vinculació del monarca amb Horus, el primogènit d'Isis i Osiris. El sobirà, segons es desprén dels Textos de les Piràmides, era denominat per Gueb “El Llop de l'Alt i del Davall Egipte”; Upuaut, “L'Obridor de Camins”; amb aquestos apel·latius obtenim una perfecta fusió entre aquestos dos. Un altre document ens oferix una informació semblant: en la pedra de Shabaka (dinastia XXVI), on s'arreplega la Teologia Menfita, el faraó s'identifica també amb el déu falcó. D'esta manera, estava associat a la terra per la seva forma de llop, i al cel per la seva identificació amb Horus.
Unit al mite osiríaco i relacionant-se a Horus, es va convertir en fill i herald d'Osiris. Així, vam trobar a Upuaut com el venjador de son pare, personificant la important funció defensora del primogènit.
En algunes vinyetes funeràries el vam trobar com a defensor, guia i herald d'Osiris, de Ra, del rei i del difunt, situant-se en la proa de les seves barques. En aquest aspecte es va fer cridar “Masacrador d'Adversaris”.
Vinculat a Heliópolis i unit a Ra, va ser el guardià i conductor dels bas d'esta ciutat, així com dels Bas de Nején, esperits transfigurats de l'Horus local que es van unir als monarques morts d'esta àrea geogràfica. Per això, pot aparéixer duplicat, representant al Nord i al Sud d'Egipte, quan es convertix en guardià del cel superior i inferior i quan personifica al que hui coneixem com a tròpics de Càncer i de Capricorn
La seva unió amb el monarca es manifesta per l'important paper que protagonitzava en la festa de “Renovació Set ” (Heb Set ), on Obri el Camí al rei perquè porte a terme la carrera ritual

UR

ICONOGRAFIA: Falcó.

SINOPSI: Davall aquest nom ens vam trobar davant de la representació més antiga del cel. Va poder ser l'antecedent d'Atum, i, per tant, un déu demiürg.
El seu nom significa “El Gran” o “El Més Antic”, designació que va servir per a al·ludir a la deïtat suprema, però sense deixar a un costat a la resta dels déus, ja que no podem oblidar el caràcter politeísta de la religió egípcia.
Els seus ulls estaven formats pel Sol (el dret) i la Luna (l'esquerre).
Associat a Ra (RaUr) en el Regne Antic, va ser considerat l'antecessor de les dinasties.

URETHEKAU

ICONOGRAFIA: Serp o lleona.
Dona amb cap de serp o de lleona.
Dona tocada amb la corona Shuty o corona hathórica.

SINOPSI: El seu nom significa “Gran a Poder”.
Va ser una divinitat molt venerada pels monarques del Regne Nou. Va ostentar una gran autoritat i influència i es va relacionar amb la corona del Nord i amb l'ureo.
En les escenes on el rei rep les corones, ella sol imposar el cerimonial jeperesh.
Relacionada amb la justícia, tenia facultat per a donar i llevar la vida.
Estava vinculada a un important bastó en forma de serp que acabava en un cap, possiblement de moltó, i que va portar el nom de la divinitat.
Unida al cicle solar, va ser una de les poques deïtats que es van mantindre en el panteó durant el regnat d'Ajenatón. En uns dels solcs de demarcació d'elAmarna (Ajetatón), el rei apareix anomenat com “Amat d'Urethekau”.
Va personificar la potència divina, sobretot la de Ra.
A Egipte, les serps es van relacionar amb conceptes ctónicos. Elles eren les primeres criatures (al costat de les granotes) que aparentment naixien de forma espontània després de la retirada de les aigües. Per això també es van associar al Més Enllà i a aspectes màgics.
Protegia l'hora sèptima del dia i el dia set piga.

URPEHTY

ICONOGRAFIA: Home amb cap de falcó (?).

SINOPSI: És una deïtat menor que es troba en el temple de Sethy i en Abidos, en el mur Sud del vestíbul de NeferPtahSokar, entre altres llocs.
En realitat, ens vam trobar davant d'un epíteto de Ptah, denominat “Gran en Força”.
Davall aquest nom coneixem també a un dels sis guardians de les portes del Més Enllà.

URSHEPSEF

ICONOGRAFIA: Agró o aguzanieves.

SINOPSI: Més que una divinitat independent, Urshepsef és una forma d'Osiris, que en esta ocasió té aspecte de pardal Bennu o de falcó.
Apareix en els Textos de les Piràmides i, concretament, en els del rei Pepi I

USERT

ICONOGRAFIA: Dona que pot portar en les mans un arc, unes fletxes i una maça (B. Lesko 1999).
Lleona o dona amb cap de lleona.

SINOPSI: Deïtat marcial molt important durant la dinastia xii, però de la que tenim poques dades.
El seu nom significa “La Poderosa” i és una de les formes de l'Ull de Ra.
Com s'evidencia en el temple de Luxor, va poder ser l'esposa més primerenca d'Ammó a Tebes, protectora del rei en el seu aspecte d'Horus. Més tard, va ser suplantada per Amonet i per Mut.
Alguns sobirans de la dinastia xii van incloure el nom d'esta deïtat en el seu propi com a element protector (Senusert o Sesostris, que significa “L'home de (la deessa) Usert”).
Va ser la representant del nomo tebano i tutelava les expedicions al Sinaí que es van realitzar durant la dinastia XII.
La seva vinculació amb Raettauy es traslluu en una inscripció situada en Tod, on figura ser Uaset a Tebes, Neit en Hermontis, Tit en Tod i Maat en Medamud, amalgamant a altres entitats divines.
En la seva funció de “Senyora d'Isheru” es va assimilar a Hathor i a Mut.
En el seu aspecte funerari, apareix mencionada en el Llibre de la Duat.

2. ELS SACERDOTS

INTRODUCCIÓ

Terra que sovint se'ns antulla molt poblada. Segons alguns autors, molt al contrari, en els primers temps, Egipte aquestava poblat per 100.000 o 200.000 habitants que van ascendir progressivament. En Les dos primeres Dinasties el país tenia ja 2.000.000 d'habitants i va arribar a aconseguir, a finals del Regne Nou, de 2.900.000 a 4.500.000. Finalment, el període grecoromà és el moment de nombre més gran de residents, llavors Egipte tenia una població de 7.000.000 a 7.500.000. Ells van viure en una estreta franja fèrtil, d'aproximadament 24.808 Km2 que afrontava amb els deserts líbico i aràbic, on es van situar les necròpolis.

El nostre primer contacte amb la cultura egípcia ens transmet la idea d'un poble eminentment religiós, torbat per la mort i per la supervivència en el Més Enllà. Però els egipcis no aquestaven tan obsessionats pel fi de la seva existència, sinó que molt al contrari amaven la vida, la seva terra i el seu país fins a tal punt, que traspolaron aquesta al món dels morts, on van reproduir el seu país. Així en el Més Enllà existia un camp a imatge de l'egipci, un riu rèplica del Nil, i inclús en els seus enterraments, van fer arreplega dels béns materials més preats, tant els que havien tingut en la terra com aquells elaborats expressament per a la seva tomba. Acumulaven tot allò que volien seguir disfrutant una vegada morts. A més, per si tot açò fora poc, al morir, el cadàver havia de sotmetre's a uns ritus funeraris i uns rituals d'ofrenes perquè el difunt subsistira a través dels segles. Segons la creença egípcia, les raquests de l'individu al morir necessitaven ser alimentats perquè la seva ànima fora immortal i per exemple, poguera retornar, si així el desitjava al cos o a les estàtues que reproduïen la seva efígie per a admirar, per algun temps, la terra que tant havia amat. No obstant aquesta no era l'única possibilitat de vida del mort, sinó que segons el seu desig, podia residir en el cel, acompanyant el déu sol Ra en la seva barca o disfrutar del Món Subterrani, on s'allotjava Osiris. Precisament gràcies a aquaquestos costums, van sorgir a Egipte els Sacerdots Funeraris.

Una altra branca del clero egipci era aquella que es dedicava a servir a un déu determinat. Els sacerdots podien oficiar en diversos cleros al mateix temps i encara que cada u d'ells requeria bàsicament els mateixos ritus, alguns tenien rituals específics i costums variats que incumbien per exemple el que es podia menjar i el que aquestava prohibit, depenent de la teologia de cada déu local.

Abans de centrar-nos en el clero, hem de preguntar-nos com sorgixen els cultes divins a Egipte? Per a tot això hem de retornar als períodes més foscos de la civilització, als moments anteriors a la Dinastia I, als poblats amb caps tribals. Qualsevol que haja visitat el Valle del Nil haurà observat que crida l'atenció el contrast entre el seu riu, el seu sol i el seu desert. D'això eren conscients els egipcis, grans observadors de la naturalesa i per aquesta causa van divinitzar aquaquestos i altres elements igualment sorprenents. Anàlogament es van fixar en el món animal i van prendre com divina certa part de la fauna del seu país, incloent alguns insectes, que al seu parer posseïen poders sobrenaturals. Així van observar per exemple que el xacal deambulava pels cementeris i que furgant en la terra deixava al descobert els cossos perfectament conservats per l'acció deshidraten-te i preservadora de l'arena. Aquest fenomen va ser interpretat com que l'animal carronyer acudia a les necròpolis per a conduir el difunt al món del Més Enllà i van designar el xacal deïtat protectora dels morts. En un altre àmbit, van observar el sol, poderós i lluent en les altures i van entendre que es tractava d'un poderosíssim déu, capaç de facilitar la vida en la terra i li van designar Ra.

Però el sol tenia diversos aspectes depenent del moment en què es trobara l'astre. Així van interpretar que al nàixer es cridava Jepri i que tenia l'aspecte d'un escarabat pelotero. Per què aquest insecte? de nou es deu a l'observació de la naturalesa. L'escarabat pelotero deposita els seus ous en l'interior d'un pilota de fem que arrossega incansablement. Per l'acció de la calor, passat un temps, de l'interior d'aquesta bola sorgixen, de forma aparentment espontània, nous escarabats.

Tots aquaquestos fets naturals es van explicar en l'àmbit religiós com el naixement del sol en l'horitzó. Així podríem aquestndre'ns fins a la sacietat en detalls semblants per a altres entitats divines del panteó.

Un mateix animal va ser designat de forma distinta en els poblats. Per exemple, el xacal va ser Anubis, però també va ser Upuaut o Jentamementiu. El falcó era Horus, però també era Sokar, etcètera. Finalment altres van representar aspectes distints d'un mateix déu.

En els començaments, Egipte aquestava dividit en xicotets pobles, en els que s'adorava a déus d'àmbit molt reduït. Llavors el cap tribal devia i podia oficiar per al seu déu. Amb la conquista d'un poblat, el vencedor no sols prenia davall la seva tutela els béns, terrenys i persones, sinó que també unia els déus dels vençuts a les seves pròpies deïtats. Conforme aquaquestos pobles van ser annexant-se, van arribar a formar un regne en el nord (el Delta) i un altre en el sud, produint-se l'absorció de costums, ritus i déus. Finalment ambdós àrees geogràfiques es van unir davall el mandat d'un sol monarca i per llavors el nombre de divinitats era tal que la intervenció directa del primitiu cap tribal, ara convertit en monarca, es va fer impossible. Per això el rei va haver de delegar en els Summes Sacerdots, formant-se verdaderes escoles sacerdotals que en el seu nom portaven a terme les labors para amb el déu. Només en faquests puntuals i molt importants, el monarca acudia per a complir amb aquaquestos deures.

Les primeres divinitats van ser representades sobre aquestndards, possiblement com a símbol del poblat que encapçalaven, en xicotetes estàtues, ceràmica, segells o pintes de marfil, entre altres. Els déus van començar a adquirir qualitats humanes i van prendre per a si forma antropomorfa. Amb les unions dels poblats les divinitats es van agrupar, formant una estructura semblant a la humana, és a dir, seguint el model familiar de pare, mare i fill/a.

Per al culte als déus i els difunts, els egipcis van crear tota una sèrie d'escoles religioses on oficiaven els sacerdots. Generalment aquests escoles aquestaven estructurades jeràrquicament i en el cas dels grans déus del panteó tenien un Alt Clero, de nombre variable (d'1 a 4) que exercia funcions directives, i un nombrós Davall Clero que s'encarregava de les labors pràctiques. Dins de tots ells existien personatges que exercien ocupacions específiques a vegades molt especialitzades.

En aquesta cultura no va existir un únic cos sacerdotal sinó que cada déu local o aquestatal posseïa el seu propi compost per hòmens i dones adscrits al culte de tal o qual déu. A ells, anem a designar-los al llarg d'aquest llibre amb les paraules «Profeta» i «Servidor». En el primer cas es tracta del terme que van emprar els grecs al parlar de les persones que aquestaven al servici del déu, sense que això implique que tingueren el do de la profecia; en el segon, és la traducció dels dits càrrecs, segons la llengua jeroglífica. En el vall del Nil les escoles sacerdotals que van tindre més influència van ser les de Ra en Heliópolis, Ptah a Memfis i Ammó a Tebes.

En l'antic Egipte, mai va existir un clero ni una església, mesquita o sinagoga tal com la vam concebre actualment, en els cultes catòlic, musulmà o jueu. Com politeístas que eren, mancaven també d'un únic llibre sagrat, com la Bíblia, l'Alcorà o la Tora. Les escoles teològiques eren les encarregades d'elaborar un compendi religiós que explicara la creació del món, d'acord amb la teologia del seu déu, els costums religiosos, els ritus, etcètera. Per això, a vegades, aquests teories diferixen les unes de les altres, encara que bàsicament totes explicaven d'una manera o un altre el fet de la creació, col·locant al cap al seu déu local.

La idea de fer apostolat entre el poble era quelcom que s'apartava també de les concepcions egípcies, de fet, no tenia cap sentit. Els temples eren llocs d'accés restringit on només deambulava la classe sacerdotal i els servicis que allí es portaven a terme se circumscrivien únicament a la divinitat, sense una participació activa del poble. És a dir, en les seves dependències es realitzaven ritus sagrats i misteriosos de caràcter exclusiu, que tenien com a únic fi complaure el déu o deessa, perquè aquaquestos se sentiren agradats i, en conseqüència, atorgaren a Egipte la protecció, la tranquil·litat, la pau i l'aquestabilitat que necessitava i desitjava.

Per això els actes litúrgics més importants es realitzaven en l'interior del santuari, mentres que les zones exteriors eren només d'accés semi-restringido. Únicament la burgesia podia accedir a les àrees més externes en les grans faquests i processons, per aquest motiu se li va denominar «Pati dels Festivals».

A causa d'aquest sentir religiós, les sales i corredors s'anaven fent més angostos i foscos a mesura que s'internaven cap al lloc més sagrat del recinte, cridat tradicionalment el naus. Podríem dir que aquest era el dormitori de la divinitat, l'objecte pel qual s'havia construït el santuari i precisament per això, aquestava vedat a la major part dels sacerdots i, per descomptat, al poble. Només tenien accés certs sacerdots autoritzats que acudien, a servir al seu déu diàriament, per exemple, per a complimentar el ritu de despertar-li, vestir-li, perfumar-li, adornar-li i alimentar-li com prescrivia la regla.

Com ja hem exposat, el clero aquestava estructurat en piràmide i en la cúspide d'aquesta es trobava sempre el rei, cap de tots els cleros que es van desenrotllar en el Valle del Nil. En teoria, ell era l'únic facultat per a oficiar davant de tots els déus i en tots els temples d'Egipte, però com el sobirà no tenia el do de la ubiqüitat, ocorria que no podia realitzar els actes litúrgics en tots els santuaris locals que es repartien per la geografia egípcia al mateix temps, delegant d'aquesta forma en els seus sacerdots.

Igual que el rei, la reina exercia un important paper religiós. Com el seu espòs, delegava quan no podia aquestar present, en una Gran Sacerdotisa, que aquestava assistida per tot un grup de dones dedicades a delectar i servir el déu. Elles exercien bàsicament labors tradicionalment femenines com la música i la dansa, que en els rituals egipcis tenien una funció primordial.

Finalment, aclarir que la divisió històrica que ací, com en altres exemplars, anem a emprar correspon a la unió de dos sistemes de mesurament de procedència dispar. Els «Regnes» (Antic, Mig i Nou) o els Períodes Intermedis, numerats per ordinals, són fruit d'un acord dels estudiosos del segle que no precedix, per a dividir la història d'algun mode. El terme «Dinastia», és més antic. Correspon a la forma d'estructurar la successió de reis d'un sacerdot egipci cridat Manetón, que va escriure una història d'Egipte per orde de Ptolemeu II Filadelfo, que va viure en la tradicionalment crida «Dinastia Ptolemaica».

Desitjaria finalitzar la introducció d'aquest treball amb les paraules amb què J. Assman finalitza el seu llibre:

“...si hui ens vam ocupar de l'Antic Egipte, no és només per afició d'arqueòlegs, sinó també per l'interés de conéixer el nostre propi passat remot, amb el que ens vam sentir vinculats per relacions mil·lenàries intenses, encara que amb freqüència ocultes. I aquesta dimensió del nostre interés per la vella cultura d'Egipte li la devem al fet que aquesta no va sucumbir a l'acabar el Regne Nou”.

LES FUNCIONS SACERDOTALS

Horus afavorix a qui està al seu servici en aquest lloc, perquè veu el bé que es fa en ell... que es guarde d'entrar per aquesta porta en aquestat impur, perquè el déu preferix la puresa a milions d'objectes preciosos. El que li sacia és Maat. No vos presenteu en aquestat de pecat. No mentiu en el seu domicili. No afegiu al pes i a la mesura, abans disminuïu en ells. Vosaltres que sou gent important, no passeu sense invocar-li, quan aquestu encarregats de praquestar-li ofrenes o de lloar-li dins del seu domini.

A Causa de la ja mencionada acumulació de títols, és molt difícil fer una divisió jeràrquica dels diversos llocs que cobrien els sacerdots de l'antic Egipte, ja que va ser variable en funció de la importància i del tamany del temple, amen d'alguns càrrecs que encara hui no podem situar. Vegem alguns exemples: sabem pel papir Harris I, d'època de Ramsés III, que, en aquest moment del Regne Nou, el temple d'Ammó en Karnak donava treball a una mitja de 81.322 persones, mentres que, per exemple, el temple d'Anubis en el Fayum era portat per tan sols 50 persones distribuïdes entre 6 sacerdots permanents i quatre grups alternatius d'11 oficials a temps parcial. D'altra banda, Kemp va fer el càlcul, en raó de la capacitat màxima dels magatzems de gra del Rameseum (Temple Funerari de Ramsés II, a Tebes Oest) , de la quantitat de boques que només aquest temple podia alimentar, arribant a la conclusió que, podien donar suport a un nombre comprés entre les 17.000 i les 20.000 persones, o el que és el mateix, a unes 3.400 famílies. Com veiem les diferències són significatives.

El clero constituïa una jerarquia organitzada en piràmide en el vèrtex de la qual es trobava el rei, seguit del «Summe Sacerdot», que, amb noms distints segons el santuari a què servira, exercia la funció de governar tot el temple i els seus treballadors, amb atribucions polítiques i religioses. El Summe Sacerdot s'assistia d'un alt i un davall clero que començava la seva labor abans de l'alba, arribant inclús en ocasions a actuar, en les portes dels temples, a manera de jutges i per mitjà de l'oracle, abans que els problemes dels treballadors arribaren a la justícia ordinària sobretot durant la Baixa Època. Era deure dels sacerdots, igualment, jutjar les actuacions contra els déus o contra les encarnacions animals de les divinitats en la terra.

Així l'historiador d'Helicarnaso, Heròdot, en el seu segon llibre d'Història ens menciona:

I si algú mata a un d'eixos animals voluntàriament, sofrix pena de mort; en canvi, si el fa involuntàriament, paga la multa que fixen els sacerdots.

Indubtablement, en aquest fragment, Heròdot està exagerant, potser per a deixar més patent la pietat de l'egipci. De qualsevol mode, aquests penes possiblement podien fer-se efectives, en casos puntuals i quan l'animal eliminat fora l'encarnació del déu de la província o del nomo (divisions administratives).

En els primers períodes de la història egípcia, el desenrotllament del clero entregat als déus va ser ràpid, però sense una influència rellevant fora de les qüestions religioses i sense acumulació de grans riqueses. Vam anotar la presència d'alguns personatges de les Dinasties IV a que van ostentar només càrrecs sacerdotals relacionats amb el culte d'un déu, i al cap del qual es trobava un individu d'alt rang, que ostentava el títol de «Cap dels Secrets del Cel». Com a contrast, vam trobar també personatges que combinen els càrrecs relacionats amb el clero al costat de títols militars. Citem alguns exemples: Nikaanj, un personatge de la Dinastia V, va servir al govern i al mateix temps va ser «Summe Sacerdot» del Temple d'Hathor en Tehneh.

Aquest home, anomenat per Userkaf, s'encarregava de recaptar els impostos del temple, i la seva família, composta per la seva dona i els seus 12 fills, s'ocupava de servir en el santuari durant un període d'un mes cada un, sense distinció entre sexes. Exemples com aquaquestos anem a trobar-los al llarg de tota la història faraònica; quan el clero augmenta el seu poder acapara càrrecs civils. En llocs allunyats del Valle del Nil, és a dir, en els Oasis, també tenim exemples d'aquest tipus.

Així doncs, els servicis religiosos es compliquen i pareix que es va creant una verdadera casta sacerdotal que creix en el Regne Mig, (encara que encara no acaparen posicions de poder absolut), i culmina en el Regne Nou. Moment en què el déu Ammó aconseguix tal importància que el seu clero es desenrotlla amb una rapidesa sense precedents. Bàsicament ens anem a centrar en aquest moment ja que és el més documentat, encara que cal puntualitzar que inclús l'estratificació d'aquest clero, va variar al llarg de la història faraònica.

LES CREENCES DE PETOSIRIS, SACERDOT DE THOT, SEGONS ELS TEXTOS DE LA SEVA TOMBA

La tomba de Petosiris, situada en la necròpolis d'Estudiantina el-Gebel, en les voltants de l'antiga Khmun (Hermópolis), va ser considerada en els moments tardans de la història d'Egipte com un lloc especialment sant a qui acudien pelegrins que conservaven la memòria d'un antic sacerdot de Thot les raquests de la qual, al costat dels d'altres familiars, allí es conservaven. La tomba està decorada enterament amb baixos relleus que acusen la influència de l'art grec. Conté diverses inscripcions en els textos de la qual s'ha transmés bona part del profund halo de misticisme que embolicava a la figura de Petosiris.

Gràcies a aquaquestos textos podem conéixer en bona mesura les creences religioses que existien en el moment final de la història d'Egipte, quan després de la derrota dels invasors perses acudixen al país els hòmens d'Alexandre El Gran.

Els vestigis de la tomba van ser descoberts en 1919, una vegada que el Servici d'Antiguitats egipci va tindre coneixement de l'interés d'un individu que habitava en la pròxima població d'el-Ashmunein per realitzar excavacions en el paratge on s'enclavava, en el desert d'Estudiantina. Després de diverses investigacions es van poder localitzar els vestigis del monument, l'estudi i dels quals excavació es va iniciar a finals d'eixe mateix any, sent dirigits els treballs per Gustave Lefebvre, que en eixos temps era conservador del Museu Del Caire. En els anys següents l'edifici seria raquestaurat per Barsanti, que es va ocupar de reintegrar la part superior dels murs i de les columnes, així com de reconstruir el sostre, que s'havia perdut en la seva totalitat.

L'estructura de la tomba reposa en quatre elements diferenciats. D'un costat, la fatxada, que recorda la dels temples d'època tardana com Dendera o Edfú. Consta de quatre columnes, unides entre si per murs, els capitells de la qual contenen motius vegetals (lotus, papir i fulls de palma). Des d'ella s'accedix al pronaus, que comunica amb la pròpia capella interna, de planta quadrada i el sostre de la qual és sostingut per quatre pilastres. En el centre de la capella s'obri un pou que aconseguix huit metres de profunditat i que conduïx als espais on es trobaven les sepultures de Petosiris i alguns dels seus familiars.

ELS PERSES A EGIPTE

La tomba de Petosiris, datada pels investigadors entre finals del segle IV aC i els primers moments del III, va ser alçada per un home que va viure en els anys en què Egipte aquestava sotmés al poder dels perses. Aquest personatge, Petosiris, hauria de contemplar com aquells eren expulsats pels exèrcits d'Alexandre El Gran i es pensa que és possible que arribara a conéixer, inclús, els primers moments de la dinastia ptolemaica.

Petosiris, del que coneixem que era summe sacerdot de Thot en Hermópolis Magna va fer alçar la tomba perquè en ella reposaren les raquests de la seva família (son pare i un germà major) i d'ell mateix. Les inscripcions que cobrixen les parets de la construcció revisten un gran interés ja que ens han transmés notícies que ens parlen dels temps de la segona dominació persa d'Egipte, moments de nefast record per als hòmens del país del Nil. Sobreïx també en elles l'intens contingut eticoreligiós dels textos, en els que se'ns suggerix un model de vida marcat pel misticisme i se'ns brinda una elevada noció de Déu.

Aquesta segona etapa de domini persa s'havia iniciat l'any 341 a.C., quan una nova onada invasora va inundar Egipte, que va quedar reduït a la condició de mera satrapía de l'imperi oriental. Per un altre document que s'ha conservat, la denominada “Crònica demótica”, tenim coneixement de les desgràcies que va produir al poble egipci, que va haver de contemplar com tot era devastat, produint-se assassinats en massa i saquejos dels temples sagrats. Moltes de les imatges dels déus van ser robades pels perses, que no van dubtar en portarse-les al seu país. Les sublevacions i esforços d'alliberament que es van produir van ser estèrils i el mal, instal·lat en el poder, va governar Egipte.

Aquest dur sotmetiment es va prolongar fins a l'any 333, que Dari II va ser derrotat en la batalla d'Iso pels hòmens d'Alexandre El Gran, que hauria de ser rebut a Egipte com un alliberador triomfal al mig de grans manifaquestacions d'entusiasme, sobretot quan el macedoni va decidir honrar als déus egipcis i buscant legitimitat es va fer reconéixer com a rei del país per Ammó, a qui no va dubtar a rendir culte en el santuari del déu en Siwa. L'alleugeriment amb què Egipte va acollir als nous invasors grecs ens oferix una prova de l'aquestat de decadència que imperava per onsevol. Egipte, en aquaquestos temps, era ja només una pàl·lida ombra del que havia sigut en els seus moments d'esplendor.

Les inscripcions de la tomba de Petosiris reflectixen l'aquestat d'ànim dels egipcis en eixos moments en què els perses havien tornat a sotmetre el país. Com a rerefons religiós s'oferix la idea que la impietat era la causa de la desgràcia que s'havia abatut sobre aquesta terra sagrada. Petosiris ens diu que havia sigut abandonat, inclús, el propi llac del temple, espai sant que reproduïa el lloc on hauria nascut el propi Ra, és a dir, les denominades aigües primordials o germen de la creació. La maldat governava a Egipte i eixa era la causa de la successiva acumulació de desgràcies que patia el seu poble.

RELIGIÓ I MISTICISME

No obstant, en aquaquestos moments en què els malvats s'havien apoderat de tot i Egipte sofria continus patiments es va produir un floriment del misticisme en la vida íntima de temples i santuaris, que caldria relacionar amb la situació de crisi que embargava tot. El gran déu d'Egipte, Ammó, senyor de Tebes, havia sigut des de sempre el déu de la victòria. Davall els seus aquestndards els exèrcits egipcis havien conegut continus triomfs que feien que el temple del déu a Tebes haguera acumulat immenses riqueses en altres temps. Ara, no obstant, Ammó havia sigut derrotat i Tebes, l'any 663, havia sigut destruïda pels hòmens d'Asurbanipal.

Les successives derrotes i invasions d'Egipte havien desviat als hòmens del culte d'Ammó. En el seu lloc, el poble s'havia bolcat en els ritus vinculats amb els animals sagrats, al cap i a la fi déus de carn i os que no havien abandonat al país al mig de tantes desgràcies, i s'havia refugiat en els misteris de la passió i resurrecció d'Osiris, déu dels morts, que d'algun mode explicava les desgràcies que sacsaven als egipcis i els oferia esperances per al més enllà.

L'auge dels cultes a Osiris en aquaquestos moments de desgràcies successives va fer que quan els grecs van arribar a Egipte pensaren que la religió egípcia aquestava tancada, essencialment, en eixa intensa devoció al déu dels morts.

La veritat és que eixos moments s'havia produït un tremend debilitament dels tradicionals dogmes solars i el culte a Ammó aquestava en dubte, de la mateixa manera que aquestava igualment qüestionada la pròpia figura del faraó, que, en suma, representava en la terra a un déu que havia sigut vençut una vegada i una altra en el transcurs dels últims segles.

Conseqüència d'aquest procés va ser que la religió va aconseguir una autonomia que no havia tingut abans. En aquaquestos temps el sacerdoci porta a terme una reforma que fa que es guanye el respecte dels fidels, tant per la dignitat que d'ell emana com per la seva puresa de costums. Perdut el caràcter oficial de la religió, en la mesura en què s'ha trencat el vincle amb els reis a causa de les invasions, aquesta ha passat a ser, sobretot, una guia de consciències, reglamentant aspectes morals i oferint misticisme abans que oficialitat.

En aquest context és on hem de situar a Petosiris, summe sacerdot de Thot, bon representant d'eixa irradiació de misticisme que es detecta a Egipte en els moments que antecedixen a l'arribada al poder de la nova dinastia dels Ptolomeos. Daquestaca en la vida d'aquest home, segons ens diuen les inscripcions de la seva tomba, que va intentar viure sempre agradant a Déu i que anhelava, sobretot, poder aconseguir la més estreta comunió amb ell. Des de la seva infància fins al moment de la seva mort, se'ns diu, Petosiris va posar sempre la seva confiança en Déu. Durant la nit pensava qual era la voluntat divina, i al matí intentava complir allò que agradava a Déu. Mai va freqüentar als que ignoraven a Déu, sinó que al contrari sempre es va recolzar en els que li eren fidels, perquè en el seu interior abrigava el pensament que algun dia, després de la seva mort, hauria de presentar-se davant de Déu i seria jutjat pels amos de la veritat.

INSCRIPCIONS FUNERÀRIES

En les creences egípcies per a assegurar l'existència de la personalitat del difunt en el més enllà era necessari que les seves raquests materials anaren objecte de cures especials per part de sacerdots funeraris, els denominats servidors del Ca, que havien de desenrotllar diversos rituals al llarg del temps així com assegurar el manteniment d'un adequat servici d'ofrenes.

Els egipcis, no obstant, eren conscients que en la realitat no resultava possible assegurar eixe servici a la tomba al llarg del temps. Era notori que passat un temps més o menys llarg les raquests del mort haurien de caure en l'oblit; inclús les tombes dels més rics, passades diverses generacions, serien oblidades quan no saquejades i destruïdes amb motiu de revoltes o desordenes que en diversos moments van sumir al país en el caos. A Causa d'eixes circumstàncies, que de manera inexorable haurien de conduir a l'oblit del difunt, els egipcis van optar per gravar en les parets de les tombes les fórmules que havien de recitar-se i representar les ofrenes que el Ca precisava. Pensaven que gràcies al poder de la màgia el món real, incapaç de mantindre's en el temps, seria substituït per un món ideal que se sustantaría en eixes representacions. D'eixe mode, si amb el pas del temps ja ningú s'ocupava del servici de la tomba, entraria en joc el propi poder màgic de les inscripcions i dels baixos relleus, que aconseguiria evitar que el difunt calle's en l'oblit. En suma, la màgia donaria vida al contingut de les inscripcions, en el desig de mantindre i protegir la vida immortal del mort.

Amb eixa mateixa finalitat, les inscripcions funeràries de les tombes contenen peticions que es dirigixen a les persones que les hauran de visitar en el futur, a les que es demana que intercedisquen pel difunt llegint en veu alta eixes fórmules, pronuncien el nom de la persona morta i demanen ofrenes per a la seva Ca.

És també usual, per contra, que incloguen malediccions dirigides contra els individus que puguen danyar la santedat del lloc, ben siguen saquejadors o altres subjectes que podrien accedir a la tomba buscant el coneixement dels secrets màgics que les seves inscripcions contenien.

INSCRIPCIÓ DE SISHU

Vegem seguidament la versió que de la inscripció funerària de Sishu, pare de Petosiris, ens oferix Serrano Delgado (1993); més endavant realitzarem un breu comentari sobre el seu contingut:

“ Senyora de Neferusi, el Filarca de la Segona Secció Sacerdotal del Temple d'Her-Ur i de la de Neferusi, Sishu, justificat, diu:

Oh, vosaltres que viviu sobre la terra i vosaltres que aneu a nàixer, que vindreu a aquest desert, que voreu aquesta tomba i passareu davant d'ella: veniu. Jo vos conduiré al camí de la vida, de forma que pugueu navegar amb bon vent, sense que quedeu encallats, perquè aconseguiu el domicili de les generacions, sense arribar a l'aflicció.

Jo sóc un difunt excel·lent, sense faltes. Si escolteu les meues paraules, si vos uniu a elles, trobareu la seva excel·lència. El bon camí és servir a déu. Beneit aquell el cor del qual li conduïx a això. Vos parle del que m'acontenció. Faré que conegueu els designis de déu. Faré que percebeu el coneixement del seu poder.

He arribat ací, a la ciutat d'eternitat, perquè vaig realitzar el bé sobre la terra, perquè vaig omplir el meu cor amb el camí del déu, des de la meua joventut fins aquest dia. M'aquestnc amb el seu poder en el meu cor, m'alce fent el que la seva Ca desitja. Vaig practicar la justícia i vaig avorrir la falsedat, sabedor que ell viu per ella, i en ella se satisfà. Jo vaig ser pur, com desitja la seva Ca; no em vaig associar amb el que ignorava el poder de déu, recolzant-me en aquell que l'era fidel. No em vaig apoderar dels béns de ningú; no vaig fer malament algun a ningú. Tots els ciutadans lloen a déu per mon. Jo vaig fer açò pensant que aconseguiria a déu després de la mort, coneixedor del dia dels senyors de justícia, quan discernixen en el juí. Es lloa a déu per aquell que ama a déu; ell ell aconseguirà la seva tomba sense aflicció.”

EL CAMÍ DE LA VIDA

La inscripció funerària del pare de Petosiris, com és habitual en l'antic Egipte, s'inicia amb un formulari d'ofrenes que s'eleven a Osiris, senyor d'Abidos i rei dels morts. Eixes ofrenes es destinen al Ca de Sishu, propietari de la tomba, del que s'enumeren els seus títols sacerdotals. Seguidamiento, segons pràctica igualment habitual, es fa una invocació als vivents, siguen els que ja viuen o els que viuran en el futur, que hauran d'arribar a aquesta tomba. A tots ells, Sishu promet conduir al camí de la vida immortal.

El difunt, justificat, vol ajudar-nos a conéixer els designis de Déu perquè tots els que anem a la tomba puguem conéixer els seus poders. Al cap i a la fi el camí de la vida no consistix sinó en servir-li, per al que haurem de realitzar el bé sobre la terra, omplir el nostre cor d'ell i fer tot allò que el Ca de Déu desitja que fem.

Eixa vida al servici de Déu conduirà que el difunt, quan se present en el juí de què Sishu denomina senyors de la justícia, siga declarat pur, és a dir, justificat. En la inscripció es reproduïxen algunes frases que guarden una relació estreta amb les denominades “Confessions Negatives” del “Llibre dels Morts” dels antics egipcis, també conegut com “El Llibre per a eixir A plena llum”, en el capítol del qual 125 s'instruïx al difunt sobre la declaració d'innocència que haurà de praquestar en el juí d'Osiris. En eixe sentit, Sishu declara expressament que: “no em vaig associar amb el que ignorava el seu poder”, “no em vaig apoderar dels béns d'altres”, “no vaig fer el mal a ningú”, ... No hi ha dubte que el difunt coneixia els rituals que s'indiquen en el “Llibre dels Morts” per a poder superar el temible juí.

Aquests idees sobre un juí dels morts eren substancials en relació amb les creences egípcies sobre el més enllà. El tribunal, integrat per 42 déus jutges, aquestava presidit per Osiris, sent el moment més important del juí la denominada psicostasia o acte de pesar el cor. Es pensava que en aquest òrgan humà tenien la seva seu tant les accions bones com les roïnes pel que al pesar el cor es podia determinar si el difunt havia aquestat possés per la rectitud o per la maldat. Amb eixa finalitat, en un dels platets de la balança es col·locava el cor del mort i en l'altre una lleugera ploma d'estruç, símbol de la deessa Maat, representant de la justícia. El cor havia de ser més lleuger que la ploma. És a dir, pur. En un altre cas, un ser monstruós, Am-mit, el devorava immediatament, ocasionant l'aniquilació de la personalitat del mort, és a dir, la seva mort total, la seva definitiva extinció.

Al contrari, els trobats purs, els justificats, es convertien en Déu, es transformaven en Osiris i accedien al regne d'Occident. El temor al juí dels morts aquestava absent en Sishu, que ens diu que al llarg de la seva vida va omplir el seu cor amb el camí de Déu; a la nit, s'aquestnia amb el poder de Déu en el seu cor; en suma, era un home pur. La inscripció del pare de Petosiris conté una frase que oferix una expressió clara d'esperança d'aconseguir la vida eterna; en efecte, ens diu Sishu que l'home que ama a Déu haurà d'arribar a la seva tomba, és a dir aconseguirà la mort, sense aflicció.

INSCRIPCIÓ DE PETOSIRIS

Coneguem ara part de la incripción funerària de Petosiris, tambíen en la versió de Serrano Delgado (1993):

“El seu volgut fill més jovençà, posseïdor de tota la seva propietat, Gran dels Cinc, Senyor dels (Sagrats) Trons, l'Alt Sacerdot que veu el déu en el seu santuari, que porta al seu senyor, que entra en el sant dels sants, que porta a terme la seva funció junt amb els Grans Profetes, el Profeta de l'Ogdóada, Cap dels sacerdots de Sekhmet, Director dels Sacerdots de la Tercera i Quarta Secció, Escriga Real que porta els comptes de totes les propietats en el temple de Khnum, Segon Profeta de Khnum-Re, Senyor d'Her-Ur, i d'Hathor, Senyora de Neferusi, Profeta d'Amón-Re i dels déus d'aquaquestos llocs, Petosiris, el reverenciat... diu:

Oh, (tu), profeta qualsevol, sacerdot qualsevol, oficiant qualsevol que entres en aquesta necròpolis i veges aquesta tomba, prega a déu per aquell que actue (per a mi), prega a déu per aquells que actuen (per a mi). Perquè jo vaig ser un honrat per son pare, lloat per sa mare, benèfic per als seus germans.

Vaig construir aquesta tomba en aquesta necròpolis, al costat dels grans esperits que ací aquestan, perquè es pronuncie el nom de mon pare i el del meu germà major. Un home és reviscut quan el seu nom és pronunciat. L'occident és el domicili d'aquell que no té faltes. Pregueu a déu per l'home que l'ha aconseguit. Cap home l'aconseguirà, a menys que el seu cor siga recte practicant la justícia. Allí el pobre no es distingix del ric, només el que és trobat lliure de falta per la balança i el pes davant del senyor de l'Eternitat. Ací ningú està exempt d'ofrenes d'aquest temple. Vaig omplir els seus graners amb ordi i espelta, el seu tresor amb tota cosa bona. Vaig incrementar el que anteriorment hi havia, i cada ciutadà va lloar a déu per mi. Vaig proporcionar plata, or i tot tipus de pedres precioses, de forma que vaig alegrar els cors dels sacerdots i de tots aquells que treballaven en la Casa d'Or; i el meu cor es va alegrar en això. Vaig deixar esplèndid el que havia trobat arruïnat per tots costats. Vaig raquestaurar el que feia temps havia decaigut, i que ja no aquestava en el seu lloc...”.

COSMOGONÍA D'HERMÓPOLIS

En l'enumeració dels títols de Petosiris se'ns diu que era Gran dels Cinc i Profeta de l'Ogdóada, és a dir, summe sacerdot, i que com tal tenia el privilegi de servir a déu en l'interior del seu santuari. Eixe títol de Gran dels Cinc era, precisament, la denominació que distingia als grans sacerdots de Thot. En l'antic Egipte cada déu posseïa els seus profetes, paraula que venia a significar “serf del déu”. Se sap que el gran temple d'Ammó en Karnak va arribar a comptar amb quatre profetes, que realitzaven les més altes funcions sacerdotals auxiliats per una multitud de personatges secundaris.

La cosmogonía hermopolitana, que es va formar i va desenrotllar en Khmun (Hermópolis Magna), havia aquestablit com a centre del seu culte al déu Thot, considerat com a déu primordial, a què els alexandrins dels temps hel·lenístics haurien d'identificar amb Hermes Trimegisto, senyor del coneixement i de la il·luminació.

En l'enumeració dels títols de Petosiris se'ns diu que era Gran dels Cinc i Profeta de l'Ogdóada, és a dir, summe sacerdot, i que com tal tenia el privilegi.

Se'ns diu també que Petosiris hauria sigut l'escriga Real que portava els comptes en el temple de Khnum, que segons les creences egípcies era un déu dotat d'un immens poder creador, sent responsable de modelar en el seu torn de canterer a tots els que haurien de nàixer. Khnum, en efecte, garantia el naixement dels xiquets i usualment se li representava accionant el torn amb el seu peu en tant que les seves mans aquestaven modelant la imatge del xiquet i de la seva Ca.

La cosmogonía d'Hermópolis, rival de la tradicional teologia solar heliopolitana, va tindre els seus antecedents en l'època predinàstica d'Egipte i ens oferix una suggeridora visió del que per als antics pobladors del vall del Nil va haver de ser el denominat caos primordial.

Segons aquests creences, Thot apareix rodejat de quatre parelles de déus, l'Ogdóada, els elements masculins del qual es representen com a granotes i els femenins per serps, que vindrien a simbolitzar la personificació de les quatre entitats elementals: Núm i Nunet, són el propi oceà primordial; Heh i Hehet, l'element infinit o etern; Kek i Keket, l'element tenebrós, i Ammó i Amonet, l'element mistérico o ocult. Tots ells habitaven les aigües primordials en les que hauria de desenrotllar-se un ou que acabaria donant origen al propi Sol (Ra), que seria després la gran força creadora i ordenadora del món. Els déus de l'Ogdóada hermopolitana, amb els seus caps de granota o de serp, evoquen la vida mal diferenciada que es desenrotllava en eixe pantà de les aigües primordials, on la terra, en el principi de tot, va començar a emergir. En sintonia amb aquests creences sobre la creació, els temples egipcis posseïen un llac sagrat, les aigües del qual brollaven de l'interior de la terra, on tot seguia negat per un immens abisme aquós, el Núm.
Seguint una pràctica que ja vam comentar que era habitual en els textos funeraris, Petosiris fa també una invocació als vivents, siguen profetes, sacerdots o oficiants, que hauran de personar-se en la tomba, als que demana que preguen a Déu per tots aquells que actuen de mode favorable per al difunt.

EL PODER DE LA PARAULA

Petosiris ens diu que va decidir construir aquesta tomba, en la que també aquestan sepultats son pare i el seu germà, perquè tots revisquen quan els seus noms siguen pronunciats per les persones que allí arriben. Afirma Petosiris que un home és reviscut quan el seu nom és pronunciat. Amb això ens confirma l'existència d'una sòlida creença que atribuïa un immens poder creador a la paraula. En efecte, per als egipcis quan es pronunciava el nom d'una persona morta s'aconseguia materialitzar la seva personalitat. Gràcies a la paraula, d'algun mode, es reproduïa la vida. L'home era creat de nou i s'assegurava la seva supervivència.

Aquests creences no han de sorprendre'ns si tenim en compte que per als egipcis la pròpia base de la creació es trobava en el Verb diví, ja que el món va ser fet a través de la paraula. Quan Ra va decidir crear als altres déus va ser prou amb què els anomenara, és a dir, desitjara que existiren, perquè aquaquestos prengueren vida. El propi Gènesi bíblic, al cap i a la fi, també sosté que la creació es va realitzar a través del Verb: “Déu va dir: Faça's la llum! I la llum es va fer”.

Per contra, els egipcis també pensaven que quan el nom del difunt era destruït es produïa l'aniquilació total del seu ser. Quan els faraons ordenaven esborrar els noms dels enemics o usurpadors buscaven produir la mort definitiva d'aquaquestos, que eren oblidats com si mai hagueren existit. Així va succeir, per exemple, amb Akhenatón, el faraó heretge, el nom del qual va ser esborrat de tots els llocs, una vegada que va morir, en el desig dels sacerdots d'Ammó de produir la seva completa aniquilació.

En els textos funeraris de Petosiris vam trobar, igual que en els de sos pare, diverses al·lusions a la creença que només els hòmens el cor dels quals siga recte podran aconseguir el regne d'Occident, és a dir, el domicili dels justos. És precís que l'home practique la justícia en la terra. En el més enllà, la qual cosa distingirà als morts serà haver sigut trobat lliure d'actes impurs en l'acte de pesar el cor en la balança. En eixe moment, Thot, el déu a qui Petosiris servia, actuarà precisament com escriga que anota el resultat favorable o advers del mesurament. Els papirs funeraris solen representar a Thot, en el juí dels morts, com un babuí.

Vam trobar en la inscripció, finalment, diverses al·lusions a uns temps en què aquestaria regnant a Egipte el Governant dels Països Estrangers (dominació persa, com ja vam comentar). Se'ns diu que són moments d'agitació i que els temples han sigut abandonats pels seus servidors.

En eixe context d'impietat Petosiris sosté que ell va raquestaurar el temple de Thot, ocupant-se que tornaren els sacerdots i es reprengueren els ritus. Petosiris, ens diu el text, hauria aconseguit retornar en esplèndid el que abans havia trobat arruïnat. Els rituals i els misteris van tornar a brillar com antany i gràcies a la seva labor i esforç els hòmens van poder tornar a lloar a Déu. Per a llavors, només raquestava ja a Petosiris, ocupar-se de construir la tomba en què el seu cos hauria de descansar quan la mort arribara.

En eixe moment, el seu esperit, pur i just, s'elevaria al regne d'Occident, assimilat al propi Osiris i transformat en Déu. Molts hòmens, nosaltres entre ells, hauríem de repetir en el futur el seu nom per a assegurar-li la immortalitat

UNA EXCEPCIONAL FAMÍLIA DE TOMBES A GUIZA

La mastaba d'Ajethotep i la seva família està ubicat en el cementeri nobiliari de la Piràmide de Jafra/Kefrén, i pareix el primer i més antic d'una sèrie de tombes semblants coneguda com  "el Carrer dels Sacerdots". [1]  K. Baer [2] va suggerir datar-lo entre la  "primerenca Quinta i la primerenca Sexta Dinasties", açò és, un espai de temps que cobrix la totalitat de la primera d'elles i una miqueta més. Una data més precisa, no obstant, pot ser obtingut, després d'un escrutini minuciós, i, a més, algunes conclusions interessants poden traure's sobre la personalitat dels propietaris del sepulcre.

Entre els seus diversos títols administratius i sacerdotals, Ajethotpe ostentava el de  "Supervisor dels sacerdots-del-ca de la mare del Rei" (imy-ra hem(u)-ca mut nysut), sense que, lamentablement, se cite a la reina en qüestió en cap dels casos registrats.

D'acord a la disposició dels títols en les diverses parts de la seva mastaba, Ajethotep pareix haver considerat a aquest com el més important de tots els seus càrrecs, ja foren honoraris o efectius. Aquest fet queda suggerit per la següent informació: és l'únic títol mencionat en la llinda sobre l'entrada principal del mastaba; és el primer càrrec registrat en l'arquitrau de la cambra de culte; i la llinda de el seu solc  "porta falsa" (n° 3) en eixe mateix recinte; i, finalment, és el títol seleccionat per a aparéixer sobre la cara oriental de l'únic pilar quadrangular de l'esmentat quart, precisament, aquell que mira cap a l'accés d'entrada, i, per tant, com es presenta de primer als ulls del visitant.

En aquest sentit, és interessant notar que també la seva esposa, Nykauhathor, va privilegiar el títol de  "Sacerdotiza-del-ka de la mare del Rei" (hem(et)-ca mut nysut), en la  "solc funerari" de el seu solc  "porta falsa", ubicada en la fatxada del mastaba del seu espòs, a uns 2,65 m. a la dreta de l'entrada a la cambra sepulcral.

Més notori encara és el fet que la mare d'Ajethotep, Peseshet, ja fora una  "Supervisora de Sacerdotizas-del-ka de la mare del Rei", com apareix en el solc  "porta falsa" (n° 2 de la cambra de culte) que compartia amb el seu marit, el  "Conegut del Rei" (rej nysut), Kanefer.

D'altra banda, Peseshet s'ha tornat famosa en el món egiptològic per haver sigut, que sapiem fins hui, la primera i única dona en la Història de l'Egipte faraònic que va oficiar amb el càrrec de  "Supervisora de les Metgesses" (imy(t)-ra sennut). Aquest aquestatus extraordinari de Peseshet mereix ser examinat més atentament, ja que, creem, tal títol tan extraordinari està apuntant a la idea d'algun esdeveniment inusual i meritori, al punt de concedir tan excepcional distinció. Que tal rang només va poder haver sigut conferit a Peseshet a causa d'un acte o servici rellevant per part seva, ens pareix evident per si mateix.

No hi ha mitjos certs com per a determinar amb exactitud meridiana quan va ser erigit el mastaba, però prenent en consideració les evidències avantdites, ens pareix molt probable que el responsable de la seva construcció fora Ajethotep, qui el va edificar per a ell i els seus, planejant-lo com un  "panteó familiar" des del començament, com el demostra la falta d'addicions a l'estructura. Si açò és així, com creem, llavors Peseshet ha d'haver florit durant el regnat de l'últim rei de la Quarta Dinastia: Shepseskaf. Aquesta precisió en la datació dels anys actius de Peseshet també ens porta a proposar que la reina anònima no va ser una altra que l'anomenada Jentkaues, la filla de Menkaura i la mare dels dos primers sobirans de la Quinta Dinastia, els que són acreditats, en el Conte de Keops i els mags, com d'origen diví.

Llavors, ens podem preguntar fins on no va ser la participació de Peseshet en aquest meravellós esdeveniment la que va comptar perquè ella aconseguira el rang de marres.i, potser, també el de  "Supervisora de les Sacerdotizas-del-ka".

Almenys, no es podrà negar que aquesta pareix una solució suggestiva per als títols excepcionals de la  "Dra. Peseshet" i per a l'aquestatus extraordinari dels seus descendents.

4. LES TEORIES COSMOGÒNIQUES I LES LLEGENDES EGÍPCIES

INTRODUCCIÓ

Resulta difícil entendre els sistemes teològics egipcis, fonamentalment perquè origen de tots ells és troba en el culte popular a déus locals i abraça un període de temps molt ampli.  A mes els velles creences no s'abandonaven quan s'adaptaven nous déus, i així estes eren trapes amb els antics i identificats amb els déus locals, para, alguna forma, no trencar amb el sistema teològic anterior ni amb el nou, unificant a mes els poders estos dos. Egipte és trobava dividit en xicotetes regions denominades nomos en els que és practicaven cultes a déus locals o grups de divinitats. L'annexió de territoris implicava la necessitat sintetitzar els teologies dels diferetntes nomos. Els primers intents de síntesi teològica van sorgir ja en els primeres èpoques. Els sacerdots dels 3 prinpicales centres de culte, Heliópolis, Hermópolis i Memfis, van intentar centralitzar els nombrosos cultes existents en el període predinàstic i en els primers temps del dinàstic.

Els 2 sistemes teològics mes importants van ser  els d'Heliópolis i Hermópolis. Estos sistemes van donar lloc a l'Eneáda (grup format per 9 déus) en Heliópolis i l'Ogdóada (8 déus) en Hermópolis.

Segons la cosmogonía heliopolitana al principi només existia l'aigua primigènia, el caos. El sol, Atum, una dels formes de Ra, el sol del capvespre, s'autova crear i de la seua saliva, segons unixes fonts o de la seua masturbació, segons altres, van sorgir Shu, déu d'aire  i Tefnut, deessa de la humitat, els que van engendrar a Geb, déu de la Terra i Nut, deessa dels cossos celests. Shu va separar a Geb i Nut, qui va donar a llum 4 fills, a saber: Osiris, Isis, Seth i Neftis. Els textos referents a la creació segons el mite heliopolitano és troben fonamentalment en "Els textos dels piràmides"  i el papir 10188B  del Museu Britànic, conegut com a Papir Bremner-Rhind. Estos nou déus formaven la gran Eneáda o Eneáda d'Heliópolis.

Segons la cosmogonía hermopolitana, el seu Ogdoada era anterior al mateix Sol. La formaven 4 parelles de divinitats: Nun i Naunet, que representaven el caos, els aigües primordials; Kuk i Kauket, que representaven els tenebres; Heh i Hehet, representants de l'espai infinit; i una última parella que, segons alguns era Nia i Niat, representants de la vida i la indeterminació espacial o Tenemu i Tenemet, representants d'oculte; esta última parella va ser substituïda, posteriorment, per Ammó i Amonet. Els quatre parelles van engendrar un ou, d'interior del qual va sorgir el Sol, Ra. En algunes versions apareix Thot, déu de la saviesa. Thot era el déu principal d'Hermópolis i encara que no apareix com a demiürg si pot formar part de les tesis hermopolitanas per la seua associació local. Els textos referents a la creació segons el mite hermopolitano és troben fonamentalment en "Els textos dels piràmides" i el papir Harris.

Ambdós teories donen una mateixa explicació d'origen del màs, però presentada davall diferents aspectes: un aspecte físic en el sistema heliopolitano i un altre espirutualista en l'hermopolitano. En les tesis d'Hermópolis el caos està format per una matèria líquida en la que és troba el germen de la vida. De l'aigua sorgix el tossal primordial i comencen a separar-se els diferents elements. Sobre el tossal sorgix l'ou de què naixerà, després, el Sol.

La teologia heliopolitana és la mes important de tots i la mes acceptada a Egipte. Encara així els sistemes teològics variaven segons els localitats. Cada localitat tènia un déu primordial i quan la capital s'instal·lava en estigues vils, els déus locals eren, normalment, elevats al rang de Creadors de l'Univers, i els plantejaments teològics defesos pels seus sacerdots adquirien importància nacional. És de destacar la teoria menfita, que reunix dades dels 2 sistemes anteriors, i en la qual el déu creador és Ptah, del que sorgixen altres 8 déus, creats de la paraula,  que  realment són hipòstasi d'ell (Atum és el seu pensament, Horus el seu cor i Thot la seua llengua).  Ptah va tindre gran importància durant els primers temps d'Egipte, quan la capital del regne es va instaurar a Memfis. De la mateixa manera, quan Tebes es va convertir en capital, el déu Ammó va anar elevat a rang de Creador, assimilat plenament amb Ra com a Amón-Ra. Junt amb els 8 déus d'Heliópolis formava una Eneáda, però també la formava amb els 8 d'Hermópolis.

La unificació es va portar a terme pel sincretisme. En les primeres dinástias s'havia identificat a Ptah amb els grans déus, però amb l'arribada de la V Dinastia se  va imposar el model heliopolitano. Els déus locals no van poder sobreviure a tal impuls d'una altra forma que per mitjà de l'assimilació amb Ra, Amón-Ra a Tebes, muntura en Hermontis, Sobek-Ra en el Fayum o Jnum-Ra en Elefantina.

LA CREACIÓ PER RA I EL PAPIR BREMNER-RHIND

Dos són les fonts principals de les teories heliopolitanas de la creació. La primera, i més antiga, els Textos de les Piràmides, en els que vam trobar passatges relatius a l'acte de la creació però no d'una forma uniforme, sinó com una recopilació de declaracions sense un sentit narratiu. La segona font ens la proporciona una secció del papir Bremner-Rhind, que és la que vam tractar en este article. Ambdós, la segona per tractar-se d'una narració contínua en la que el propi Ra exposa l'acte de la Creació en si i de tots els sers i coses que existixen en el món, i la primera per les moltes referències que conté sobre l'acte mateix, són les que ens permeten reconstruir la teologia d'Heliópolis.

Este papir, catalogat amb el nombre EA 10188 del Museu Britànic de Londres, va ser adquirit pel propi Museu en 1865 i el seu origen pareix trobar-se a Tebes. Sir Wallis Budge (Egyptian Hieratic Papyri `in' the British Museum. London 1910) va pensar que l'origen del papir era l'amagatall de les mòmies reals de Deir el-Bahari, on el va arreplegar el cònsol britànic a Luxor, Mustafá Agha. Este origen està actualment descartat, si bé és sabut que va pertànyer a A. Henry Rhind, qui possiblement lo el va obtindre del propi Mustafá Agha. Va ser el Dr. Birch, examinand els objectes portats a Anglaterra per Rhind, qui va reconéixer la importància del text. Henry Rhind va morir en 1865 i la seua col·lecció pas llavors a David Bremner, qui posteriorment la va vendre al Museu Britànic.

El papir està escrit en egipci mig i escriptura hieràtica. Té unes dimensions aproximades de 5 m de longitud per 24 cm d'amplària. Conté en total 33 columnes i unes 930 línies, escrites amb tinta negra.

Pareix, segons Faulkner, haver sigut realitzat com a encàrrec d'una recopilació de textos religiosos destinats a la biblioteca d'algun temple, si bé la història de la Creació no pareix encaixar en el context global del treball. Consta de quatre seccions clarament diferenciades, i finalitzades per l'expressió ???Ä?.

Estes són:

? Les lamentacions d'Isis i Neftis. Un text que havia de ser cantat entre els dies 22 a 26 del mes de Joiak, mes en què se celebraven els misteris d'Osiris. Els càntics eren executats per dos sacerdotisas que representaven a les deesses en les seues lamentacions per la mort d'Osiris. El text consta de parts executades a duo per ambdós sacerdotisas i altres pertanyents a un sol, cantat per la sacerdotisa que representava a la deessa Isis. Comprén des de l'inici del papir fins a la columna 17. Faulkner va titular a esta secció "Les cançons d'Isis i Neftis" per a distingir el text de l'existent en el papir Berlín 3008 que inclou una versió molt més curta. L'estructura en columnes és molt variada, des de les 12 línies en la columna 17 fins a les 31 de la columna 16 i està compost per frases curtes, molt en l'estil dels himnes.

? El ritual de presentació de Sokar, que també havia de formar part dels misteris d'Osiris i que comença amb una invocació al déu Sokar davall diversos epítetos, entre els quals destaca una identificació amb Amón-Ra. El text a més inclou un himne a Hathor, que és identificada amb Tait, Bastet, Satis, Uto, Sejmet i Neith. Abraça les columnes 18 a 21.

? El llibre de la destrucció d'Apep, el major dels quatre textos, que inclou un monòleg de Ra en què descriu el seu autocreació des del Nun i la del món per mitjà de la seua boca, i com va crear primer a Shu i Tefnut, dels que van nàixer Geb i Nut que van donar, al seu torn, origen a la Gran Enéada, després de la qual van sorgir els hòmens de les llàgrimes del seu Ull. Hi ha dos versions del monòleg, la primera entre les columnes 26,21 a 27,5 i la segona que comprén de la 28,20 a la 29,6. En general el text descriu diferents composicions de protecció del déu sol contra Apep (Apofis) amb un propòsit secundari de protegir al faraó dels seus enemics. És interessant fer notar que Seth apareix en este text com a aliat del déu sol, a qui protegix i defén. Ocupa des de la columna 22 fins a la mitat de la 32. Ací el text no manté una estructura fixa, variant en amplària i longitud. Les frases ja no són les mateixes que en les seccions anteriors, sinó més llargues i es perd l'estil d'himne. Els monòlegs de Ra apareixen en dos versions i dos seccions diferents.

? Els noms d'Apep. Esta quarta i última secció conté una llista dels noms d'Apep i inclou instruccions per a realitzar imatges d'Apep i criatures malignes semblants. L'última part és un himne a Ra que havia de ser recitat després que les imatges d'Apep hagueren sigut fetes. Comprén des de la mitat de la columna 32 fins al final del papir.

? Hi ha una secció del text, coneguda com a colofó, després de la columna 17 (final de les lamentacions d'Isis i Neftis) escrita de forma molt diferent a la resta i afegida per un sacerdot cridat Nasmin, possiblement l'últim propietari del papir. Este afegit està datat l'any 12 del regnat d'Alejandro, fill d'Alejandro. En ell s'enumera la família i els títols del sacerdot entre les columnes 17 i 18 de l'original i la resta, escrit entre les columnes 21 i 22 de l'original, conté un conjunt de malediccions contra qualsevol estranger que s'atrevisca a danyar el papir, així com una benedicció per a aquell que li guarde degut respecte.

Traducció

Oferim a continuació la traducció dels monòlegs de Ra, basada en els treballs de RO Faulkner publicats en "JEA: Journal of Egyptian Archaeology, vol. 23 (1937) pg. 166-185 i 24 (1938) pg. 41-54". En el text s'ha utilitzat el terme Nun per a designar les aigües primigènies anteriors a la Creació i no 'el Abisme emprat per alguns autors.

LA CREACIÒ PER PATH

Només hi ha una còpia de la Teologia Menfita, una pedra rectangular de 66 x 137 cm, de granit, que es troba en el Museu Britànic (EA 498) i va ser donada per Earl Spencer. La pedra, gravada en 2 línies i 62 columnes, va ser encarregada pel rei Shabako (712 - 698 aC), governant de la XXV dinastia, i pertanyia al temple de Ptah, a Memfis. El relat de la creació està gravat en la segona part, a partir de la columna 48 i, en ell, Ptah apareix com a déu suprem, els sentits de la qual informen el cor, centre de la consciència i els pensaments, que dóna origen a les idees i ordena a la llengua que les pronuncie, donant així lloc a la creació a través de la paraula. Ptah crega a Atum, als 9 déus de l'Eneáda heliopolitana, la terra, els animals, l'home, etc.

A pesar que inicialment es va pensar que el text original pertanyia al Regne Antic, actualment s'estén a creure que és una còpia més tardana en la que es van introduir termes i estructures antigues, i en alguns casos semblants a les empleades en els Textos de les Piràmides. F. Junge(1) opina que el text pertany a la pròpia dinastia XXV i l'ocupació del llenguatge arcaic no és més que un recurs per a reforçar la pròpia importància del text. J. Zandee la situa en la Dinastia XIX. En qualsevol cas, independentment de l'origen del text, si podem estar segurs que la idea en si pertany a èpoques molt antigues, quan Memfis era la capital d'Egipte i el seu cosmogonía vivia el seu millor moment.

Possiblement el text fóra llegit per un sacerdot lector, assistit per altres sacerdots que oficiarien com a déus. La constitució és bàsicament narrativa amb alguns diàlegs entremesclats. Al principi del text s'afirma que és una còpia d'un text molt més antic menjat pels cucs (possiblement escrit en papir o cuiro) i copiat per a poder ser conservat. En este sentit possiblement Shabako tinguera una intenció política en la reconstrucció, intentant assegurar-se la lleialtat dels sacerdots de Memfis.

Quan la pedra va ser trobada havia sigut empleada com roda de molí pel que la seua part central (columnes 24 a 47) es trobava perduda i la resta molt danyat.

En la traducció s'han inclòs els nombres de línies i columnes de la pedra, formada per dos línies horitzontals, que cobrixen tota l'amplària i 62 columnes que comencen en la part esquerra i numerades des de la 3 a la 64.

Els Déus que apareixen en el relat sàs Ra, Ptah, Nun, Naunet, Geb, Horus, Seth, Osiris, Isis, Neftis, Shu, Tefnut, Upuaut, Thot, Nefertum, Atum.

Traducció: La present traducció està basada en l'obra: Lichteim, Miriam, Ancient Egyptian Literature, Vol. 1. Berkeley/Els Angeles, London, 1975.

Línia 1: (1,1)

L'Horus vivent, que fa propícies Les Dos Terres, Les Dos Senyores, que fa prosperar Les Dos Terres, l'Horus d'Or, el que fa pròsperes les Dos Terres; el Rei de l'Alt i Davall Egipte: Neferkara, Fill de Ra, Shabako, bienamado de Ptah 'sud del seu Mur, que viva com a Ra per sempre.

Línia 2:

La seua Majestat va copiar este text novament en la casa de son pare Ptah [el que està en el] 'sud del seu Mur. El va trobar [La seua Majestat] com una obra realitzada pels seus ancestros, que havia sigut destruïda pels cucs, de manera que no podia ser reconegut en la seua totalitat.(2,1) Per això La seua Majestat el va copiar de nou, perquè estiga en millor estat del que estava anteriorment. [El va fer] perquè el seu nom perdure i perquè es faça el seu monument en la Casa de son Pare Ptah 'sud del seu Mur per tota l'eternitat (Dt),(2,2) com a obra feta pel Fill de Ra [Shabako] per a son pare Ptah-Ta-tenen,(2,3) perquè puga ser dotat de vida per sempre.

Columnes:

(3) ---(3,1) [Rei de l'Alt i Davall Egipte] és este Ptah, que és cridat pel gran nom: [Ta-te]nen [Sud del seu Mur, Senyor de l'Eternitat] --- (4) --- [l'unificador] de l'Alt i Davall Egipte és ell, este unificador que es va alçar com a Rei de l'Alt Egipte i es va elevar com a Rei del Davall Egipte. (5) Perduda (6) ---'autocreado', així diu Atum: 'qui va crear als Nou Déus.(6,1)

(7)(7,1) [Geb, senyor dels déus, va ordenar] que els Nou Déus es reuniren amb ell. Va jutjar a Horus i Seth (8) i va posar fi a la seua disputa. Va fer a Seth rei de l'Alt Egipte en la terra de l'Alt Egipte, el lloc en què havia nascut, que és El seu,(8,1) i Geb va fer rei del Davall Egipte a Horus, en la terra del Davall Egipte, el lloc en què son pare va ser ofegat, (9) que és 'la divisió de la Dos Terres.'(9,1) Així Horus va romandre sobre una regió i Seth sobre l'altra i van mantindre la pau sobre les Dos Terres en Ayan,(9,2) que és la frontera de les Dos Terres.

(10a) Dit per Geb a Seth: 'dirigix-te al lloc en què vas nàixer (10b) Seth: Alt Egipte. (11a) Dit per Geb a Horus: 'acudix al lloc en què ton pare va ser ofegat.(10,1) (11b) Horus: Davall Egipte. (12a) Paraules de Geb a Horus i Seth: 'vos he separat (12b) --- Davall i Alt Egipte.

(12c) Llavors Geb va creure injust(12,1) que la part corresponent a Horus fóra igual que la de Seth, i per això li va concedir [tota] la seua herència,(12,2) perquè Horus és el fill del seu primogènit.(12,3)

(13a) Paraules de Geb als Nou Déus: 'he anomenat (13b) a Horus, el primogènit(13,1) (14a) Paraules de Geb als Nou Déus: 'el Únic, (14b) Horus la successió. (15a) Paraules de Geb als Nou Déus: 'A este hereu, (15b) Horus, la meua herència (16a) Paraules de Geb als Nou Déus: 'al fill del meu fill, (16b) Horus, el xacal de l'Alt Egipte ---. (17a) Paraules de Geb als Nou Déus: 'el primogènit, (17b) Horus, el 'obridor de Camins.'(17,1) (18a) Paraules de Geb als Nou Déus:' El fill que va nàixer --- (18b) Horus, en el dia del naixement de l'Obridor de camins

(13c) Llavors Horus es va quedar en la regió. És l'unificador d'esta terra, proclamat amb el gran nom de Ta-tenen, [que està al] 'sud del seu Mur, Senyor de l'Eternitat i així van sorgir (14c) les Dos Grans Magues sobre el seu cap.(14,1) Ell és Horus que es va erigir com a rei de l'Alt i Davall Egipte, qui va unir les Dos Terres en el nomo del Mur,(14,2) [blanc] el lloc en què s'unixen les Dos Terres.

(15c)(15,1) Es van col·locar el junc i el papir en la doble porta de la Casa de Ptah, i Horus i Seth es van pacificar i van unir. Van fraternitzar de forma que van poder cessar les seues disputes (16c) en qualsevol lloc en què pogueren existir, sent units en la Casa de Ptah, La 'balança de les Dos Terres en què l'Alt i Davall Egipte es van pesar.

Esta(16,1) és la terra (17c) --- el sepeli d'Osiris en la Casa de Sokar. (18c) --- Isis i Neftis sense demora, (19) perquè Osiris va ser ofegat en les seues aigües. Isis [i Neftis] van buscar, [li van vore i van atendre]. (20a) Horus va parlar a Isis i Neftis: 'de pressa, agarreu-li ---' (21a) Isis i Neftis van parlar a Osiris: venim, et vam prendre ---.'

(20b) --- i li van portar a (21b) la terra. [Ell va accedir als portals foscos en la glòria dels senyors de l'eternitat]. --- [Així Osiris va heretar] la Terra (22) en la fortalesa real, al nord de [la regió a què ell havia vingut, i el seu fill Horus es va erigir com a rei de l'Alt i Davall Egipte, en l'abraç de son pare Osiris i dels déus que estan davant i darrere d'ell].(22,1)

(23)(23,1) Es va construir la fortalesa real [davall el mandat de Geb ---]. (24a) Geb va parlar a Thot: ...... (25b-26b) [Geb] va parlar a Isis: ... (27b) Isis va fer vindre a [Horus i Seth]. (28b) Isis va parlar a Horus i Seth: '[Veniu]... ' (29b) Isis va parlar a Horus i Seth: manteniu la pau.....' (30b) Isis va parlar a Horus i Seth: 'la vida serà plaent per a vosaltres quan... '(31b) Isis va parlar a Horus i Seth: 'ell és qui seca les vostres llàgrimes... '

(48)(48,1) Els déus que van vindre a l'existència de Ptah.(48,2)

(49a) Ptah que està sobre el Gran Tron,... qui va crear als déus

(50a) Ptah-Nun,(50,1) el pare que [va engendrar] a Atum.(50,2)

(51a) Ptah-Naunet,(51,1) la mare que va donar a llum a Atum.

(52a) Ptah el Gran que és el cor i la llengua de l'Enéada.(52,1)

(49b) Ptah... de qui van nàixer els déus

(50b) [Ptah]... de qui van nàixer els déus

(51b) [Ptah]...

(52b) [Ptah] ... Nefertum en el nas de Ra, tots els dies.

(53) Allí va prendre forma,(53,1) en el cor [de Ptah],(53,2) i allí va vindre a l'existència, en la llengua [de Ptah],(53,3) quelcom en la forma d'Atum,(53,4) perquè Ptah és el Gran que va infondre la vida a tots els déus i als seus kas per mitjà del cor en què Horus va prendre forma i per mitjà de la llengua en què Thot va prendre forma,... (54) com [una manifestació de Ptah].(54,1)

Així va succeir que el cor i la llengua van obtindre la supremacia sobre [tots] els membres [del cos] d'acord a la doctrina que ell(54,2) està en cada u dels cossos i cada una de les boques(54,3) de cada u dels déus, de tots els hòmens, de tot el bestiar, de tots els sers que repten i de tot el que viu, pensant(54,4) el que desitja i decretant(54,5) tot allò que anhela.

(55) El seu Enéada(55,1) està davant d'ell com a dents i llavis.(55,2) [Ells són] el semen i les mans d'Atum, perquè l'Enéada d'Atum va vindre a l'existència per mitjà del seu semen i els seus dits.(55,3) L'Enéada és, en veritat, les dents i els llavis en eixa boca que va pronunciar el nom de totes les coses, de la que Shu i Tefnut van sorgir, (56) i la que va fer nàixer a l'Enéada.

La vista dels ulls, l'audició de les oïdes, la respiració del nas, informen el cor que és el que fa que tot coneixement puga manifestar-se, i és la llengua la que pronuncia allò que el cor concep. Així va ser com van nàixer tots els déus i el seu Enéada es va completar, perquè cada paraula del déu va vindre a l'existència per mitjà del que el cor pensava i la llengua ordenava.

(57) Així va ser creat cada u dels kas, i establits tots els hemsut,(57,1) aquells que procuren tots els aliments i provisions, per mitjà d'esta paraula.(57,2) [Així també es fa justícia] a qui fa el que és desitjat [i es castiga a] qui fa el no desitjat.(57,3) Així es dóna la vida a qui té pau i la mort a aquell que té pecat. D'esta forma es van crear tots els treballs i totes les arts, l'acció de les mans i el caminar de les cames, (58) així com el moviment de cada u dels membres, d'acord a l'orde concebuda pel cor i manifestada per mitjà de la llengua, i que produïx totes les coses.

I d'esta manera es diu de Ptah: `El que va crear tot i va donar l'existència als déus'. En veritat ell és Ta-tenen,(58,1) qui va fer nàixer als déus i del que va sorgir tota existència: la menjada, les provisions, les ofrenes divines, i totes les coses bones i belles. Així es va reconéixer i va comprendre que el seu poder és superior al de qualsevol altre déu i d'esta forma Ptah es va sentir satisfet després de crear totes estes existències i cada una de les divines paraules.(58,2)

Ell va fer nàixer als déus [de les ciutats], va fundar les ciutats i els nomos, va col·locar als déus en els seus (60) santuaris, va establir les seues ofrenes, va donar origen a les seues capelles, i va crear els seus cossos de la forma en què els seus cors els van desitjar.(60,1) I així va ser com els déus van entrar en els seus cossos, (en la forma) de totes les fustes, de totes les pedres, de tot el fang,(60,2) i de totes les coses que creixen sobre ell(60,3) (61) i en les que residixen les seues manifestacions.(61,1)

D'esta manera tots els déus van ser reunits en ell,(61,2) i també els seus kas, satisfets i units al Senyor de les Dos Terres.(61,3)

El graner(61,4) de Ta-tenen és el Gran Tron(61,5) que alegra el cor dels déus [que estan] en la Casa de Ptah,(61,6) la senyora de tot el visc,(61,7) per mitjà de la que es proveïx el suport de les Dos Terres, (62) pel fet que Osiris estava surant en les seues aigües. Isis i Neftis el van advertir, el van trobar i es van consternar, però Horus va ordenar(62,1) a Isis i Neftis que prengueren el cos d'Osiris i evitaren que s'afonara.(62,2) (63) Elles van tornar els seus caps a temps(63,1) i li van portar a la vora. Així va ser com ell va accedir a les Portes Ocultes,(63,2) en la glòria dels Senyors de l'Eternitat,(63,3) en els passos d'Aquell que brilla en l'Horitzó,(63,4) sobre els camins de Ra, en el Gran Tron. (64) Ell va accedir a La Gran Casa i es va reunir amb els déus de Ta-tenen,(64,1) Ptah, el senyor dels Anys.

Així Osiris va entrar en la terra(64,2) en la Fortalesa Real, al nord de la terra a què havia arribat. El seu fill Horus es va alçar com a rei de l'Alt Egipte i com a rei del Davall Egipte, en l'abraç de son pare Osiris i dels déus que es trobaven davant i darrere d'ell.(64,3)

EL MITE D'OSIRIS

La història d'Isis i Osiris és la llegenda més important de tota la mitologia egípcia, per la qual cosa ha estat oberta sempre a diferents interpretacions. No hi ha una reconstrucció exacta de tota la llegenda, excepte el "Tractat d'Isis i Osiris" de Plutarc, relat hel·lenitzat de la tradició popular. Són textos solts i inscripcions els que permeten reconstruir la llegenda quasi per complet. No obstant això hi ha grans diferències entre la versió dels Textos de les Piràmides , que podríem considerar com la més egípcia, i l'obra de Plutarc, possiblement pel fet que Plutarc va tractar de donar una visió més hel·lenitzada del mite, i com el mateix diu "eliminant d'ell tot el que poguera haver d'inútil i superflu", per resultar absurds o incomprensibles en el món grec.

Per l'anteriorment exposat el relat que s'oferix a continuació es basa en l'obra de Plutarc i els textos de Diodor de Sicília fonamentalment. Els noms entre parèntesi són els que apareixen en l'obra de Plutarc, identificats amb els déus grecs. Només he posat el nom grec la primera vegada que apareix. Per a accedir a les notes basta amb què llavaplats sobre les fletxes roges que apareixen en el text. Si imprimixes el treball perdràs totes les notes del relat.

EL MITE D'OSIRIS

Quan Ra encara governava el Món, va ser advertit que la seua filla Nut (Rea), deessa dels espais celests, tenia comerç secret amb Geb (Cronos), déu de la Terra, i que si en algun moment donara a llum un xiquet, este governaria la humanitat, per la qual cosa Ra va maleir a Nut de manera que mai podria tindre un fill en cap dia i cap nit de l'any ("Aixina mai Nut puga donar a llum xiquet algun ni en el transcurs del mes ni en el transcurs de l'any").  Nut va demanar consell al gran Thot (Hermes), déu de la saviesa, qui per cert estava enamorat de la deessa,
de la que també havia obtingut favors en el seu moment. Este, per mitjà de la seua saviesa, va trobar la forma d'evitar la maledicció. Thot va acudir a Jonsu, déu piga,
la brillantor del qual era llavors quasi com el del Sol i el va desafiar a un joc de taula, en el que Jonsu apostava la seua pròpia llum. Estos dos van jugar i la sort sempre estava de part de Thot, fins que Jonsu va ser derrotat. L'aposta consistia en 1/72 part de la lluminositat diària de la Luna, i des d'entoces Jonsu no ha tingut prou força per a brillar al llarg del mes, per això minva i es recupera.

Amb esta llum Thot crec 5 nous dies, coneguts com epagómenos, en el calendari que fins a entoces constava de 12 mesos de 30 diás cada un i els va afegir just al final de l'any, de manera que no pertanyien ni a l'any vell ni al nou. 

Així Nut va poder tindre als seus 5 fills, i al mateix temps es va complir la maledicció de Ra. Primer va nàixer Osiris, i el seu naixement va anar anunciat com el d'un déu bondadós i benefactor del poble (" El gran senyor de totes les coses ha aparegut banyat per la llum").
El segon va ser reservat per al naixement d'Horus (Apol·lo), fill d'Osiris i Isis,  el tercer per a Seth (Tifó), qui no va nàixer ni en el temps que li corresponia ni pel camí adequat, sinó esgarrant el costat de sa mare Nut. El quart dia va nàixer Isis , entre els marenys, i l'últim Neftis (Afrodita, Teleuté i Victòria).

Osiris, el primogènit, era l'hereu del regne i representava el costat bo, la regeneració i la fertilitat de la terra, mentres que Seth representava l'aridesa, el costat fosc i les zones desèrtiques.  Amb el temps Osiris es va casar amb la seua germana Isis, a qui amava des del ventre de sa mare. Seth es va casar amb Neftis, perquè al ser un déu només una deessa podia ser la seua esposa. Isis, la més intel·ligent dels 4 germans, va obtindre amb destresa el nom secret de Ra, el nom que li atorgava poder i grandesa (Veja's història de Ra)  i amb el temps Osiris es va convertir en el Rei d'Egipte. En aquells temps la humanitat vivia en estat salvatge,  practicant el canibalisme, i va ser Osiris qui  va ensenyar al seu poble a  cultivar els camps, aprofitant les inundacions anuals del Nil, i com segar  i arreplegar la collita per a alimentar-se. També els va ensenyar com sembrar vinyes i obtindre vi (d'ací l'associació grega amb Dionisio)  i la forma de fabricar cervesa a partir del cultiu d'ordi. Però no sols va ensenyar al poble com alimentar-se i cultivar sinó que li va donar lleis amb què regir-se en pau, la música i l'alegria i els va instruir en el respecte als déus.
 

Quan havia acabat la seua funció Osiris va partir a proclamar les seues ensenyances en una altra terres, deixant a càrrec d'Egipte a Isis qui va governar sàviament en absència del seu marit. Però Seth odiava al seu germà, el seu poder i la seua popularitat, per la qual cosa mentres Osiris es trobava en altres nacions va confabular  un pla junt amb altres 72 conspiradors  i la reina de Kush (Etiòpia), Torre. En secret va obtindre les mesures exactes del cuepo d'Osiris i va fabricar un cofre de fustes nobles, ricament adornat, com un Rei es mereixia i en el que encaixava perfectament el cos del seu germà.  Després de la tornada d'Osiris, Seth va decidir donar un gran banquet en honor al seu germà, i Isis, assabentada de la possible conspiració va advertir a Osiris, qui no va vore res roín a acudir al banquet. La festa, a la que havien assistit els 72 conspiradors,  va ser gran; les millors menjades i begudes i els millors balls de tot el regne.
La festa i els esdeveniments que es relaten a continuació es van produir durant el dia 17 del mes Athyr de l'any 28 del regnat d'Osiris.

En un moment de la festa, quan ja els cors dels invitats estaven joiosos, Seth ensenyant el cofre va dir, amb veu dolça: "Donaré este cofre a aquell el cos del qual randa perfectament en ell". Els invitats van ser provant  un a un  si el seu cos encaixava dins del cofre, però cap lo el va obtindre perquè per a uns era llarg o curt i per a altres massa ample o estret. Osiris, meravellat per la grandesa de l'or i fustes i per les pintures que l'adornaven, acostant-se a ell va dir: "Permeteu-me provar a mon". Osiris el va provar i veient que encaixava va afirmar: "Encaixe i serà meu per a sempre", a la qual cosa Seth va respondre "Teu és, germà i de fet ho serà per a sempre" i va tancar la tapa bruscament, clavant-lo després amb ajuda dels invitats i segellant-lo amb plom fos.
  El cofre va ser transportat fins al Nil on el van tirar. Hapi, el déu del Nil, el va arrossegar fins a la costa fenícia, al costat de la ciutat de Byblos, on les onades el van llançar contra un arbust de tamarisco, en el que va quedar incrustat.
L'arbust va créixer i es va convertir en un grandiós arbre amb el cofre incrustat en el seu tronc. Prompte es va córrer la veu de la grandesa de l'arbust per les terres del regne i el rei Malcandro, avisat de l'extraordinària aparença de l'arbre, es va acostar al lloc. ordenant fóra talat, para, amb e,l construir un pilar que en avant subjectara el sostre del seu palau. 

Isis, assabentada de la traïció de Seth,
es va proposar trobar el cadàver del seu marit per a donar-li la justa sepultura, digna d'un déu, i va partir en la seua busca al costat del seu fill Horus, també cridat Horus el Xiquet o Harpócrates,
trobant refugi en l'illa de Buto en la que vivia Uadyet, a qui els hòmens cridaven també Buto o Latona, i li  va confiar a Horus, tement que l'odi de Seth acabara amb la vida del seu fill de la mateixa forma que havia acabat amb la del seu marit.

Isis va deambular per tota la terra a la recerca del cos d'Osiris, preguntant a tots els que veia, però no hi havia home ni dona que coneguera  el parador del cofre, i la màgia que Isis posseïa no tenia efectes en tals circumstàncies. Fins que va trobar a uns xiquets que jugaven en la ribera del riu, els que la van informar de la branca del Nil per la que havia arribat el cofre al mar.
A més Isis va descobrir meliloto en la corona que Osiris hi havia  deixat prop de Neftis, signe inequívoc del comerç que este havia mantingut amb la seua germana Neftis, a qui va confondre amb la mateixa Isis.
D'esta unió va nàixer Anubis a qui Neftis havia amagat al donar a llum per por a la possible venjança de Seth. Isis, guiada per gossos, li va trobar, li va cuidar i va alimentar i des de llavors Anubis es va fer el seu guardià i acompanyant.

Després Isis, sol·licitant sempre l'ajuda dels xiquets, va esbrinar que el cofre havia arribat fins a la localitat de Byblos, notícia que li havia sigut transmesa per un vent diví. Va arribar a esta ciutat i es va asseure en la vora del mar. Les donzelles de la reina Astarte,
esposa de Malcandro, abaixaven cada dia al riu a banyar-se i Isis, a l'eixida del bany, els va ensenyar com pentinar-se, trenant els seus cabells, i les va perfumar amb les fragàncies que emanaven del seu cos.

Quan les donzelles van tornar a palau la seua senyora va quedar meravellada pels seus nous pentinats, fins llavors desconeguts, i per les fragàncies amb què havien sigut ungides. Les donzelles li van relatar la seua trobada amb una dona que es trobava en la vora, una dona solitària i trist que les havia pentinat i perfumat amb les seues fragàncies. La reina va manar a boscaler i li va proposar a Isis que servira en palau cuidant del seu xicotet fill, que es trobava dèbil i malalt, a la vora de la mort. Isis va acceptar dient 'puc fer que este xiquet siga gran i poderós, però el faré amb mitjos propis i ningú ha d'interferir en la meua obra. A poc a poc el xiquet va ser creixent encara que Isis no va fer més que donar-li a xuplar el seu dit, en lloc del si. Més tard Isis, que sentia gran afecte pel xiquet, va decidir fer-lo immortal, cremant les seues parts mortals. A la nit posava grans troncs en el foc i tirava el xiquet a les flames; després es convertia en una oroneta i emetia grans laments entorn del pilar en què es trobava Osiris.

La reina va preguntar als seus servents si coneixien què feia la seua amiga perquè el xiquet s'haguera restablit d'eixa forma, però ningú coneixia el secret de la deessa, per això una nit, àvida de curiositat  va acudir a espiar a Isis i quan va vore que el seu fill era intrèpid al foc va ser a rescatar-lo, privant-li de la immortalitat.
Isis llavors va pronunciar les següents paraules: 'Oh mare imprudent! Per què has agarrat el xiquet?, només uns dies més i totes les seues parts mortals haurien sigut destruïdes pel foc i, com els déus, hauria sigut immortal i jovençà per sempre. En eixe instant Isis va adoptar la seua verdadera forma i la reina va advertir que se  trobava davant d'una deessa. Els reis van oferir a Isis els millors regals que podia imaginar, però ella només va demanar una cosa: el gran pilar de tamarisco que subjectava el palau i tot el que en ell estiguera contingut. Quan li'l van oferir Isis el va obrir, sense cap esforç, i va prendre el cofre, tornant el pilar al Rei cobert per una fina tela ungida en essències i flors. Este tros de fusta es va mantindre en Byblos com el pilar que una vegada va albergar el cos d'un déu, i com tal, va ser llargament venerat. Quan Isis va arreplegar el cofre que contenia el cos difunt del seu marit, es va estremir, deixant-se caure sobre ell i d'ella va emergir un lament tan profundament agut que el  més xicotet dels fills del rei va quedar com a mort en eixe mateix instant. Isis va carregar el cofre en un barco oferit pel rei i va partir cap a Egipte en companyia del major dels fills del rei. En la travessia al llarg del riu Fedros (Ouadi-Fedar actualment) bufava un vent extremadament fort i violent. Isis, en un moment d'irritació, va dessecar el curs. Quan Isis es creia segura i sola va decidir obrir el cofre que contenia el cos del seu marit, a qui va besar. Però el príncep es trobava prop observant-la. Isis li va descobrir i va ser tal la mirada que va sorgir dels seus ulls que el fill del rei va morir en el moment. 

A la seua arribada a Egipte, Isis va amagar el cofre en els pantans del Delta i va acudir a Buto a la recerca d'Horus.  Seth, que es trobava caçant javalins una nit, va trobar,  per la llum de la Luna, el cofre i el va reconéixer. Enfurit per la troballa el va obrir, va prendre el cos d'Osiris i el va espedaçar en 14 trossos que va escampar al llarg del Nil perquè servira d'aliment als cocodrils.
"No és possible destruir el cos d'un déu?". "Jo l'he fet - perquè jo he destruït a Osiris"! va dir Seth rient, i la seua rialla es va sentir en tots els racons de la Terra, i  tots aquells els que la van percebre van tremolar, estremint-se de terror.

Isis havia de començar de nou el seu recerca, però esta vegada no es trobava sola, comptava amb la seua germana Neftis, esposa de Seth, amb qui estava enfrontada en la seua rivalitat amb Osiris i amb Anubis, fill d'Osiris i Neftis. En la seua recerca anava acompanyada i protegida per 7 escorpins, viatjant pel Nil en una barca de papir, i els cocodrils en reverència a la deessa ni van tocar els trossos d'Osiris ni a ella. Per això en èpoques posteriors quan algú navegava pel Nil en un barco de papir es creia fora de perill dels cocodrils, perquè es pensava que estos encara creien que era la deessa a la recerca dels trossos del cos del seu marit. A poc a poc Isis va ser recuperant cada u dels trossos del cos, embolicant-los en cera aromatitzada, i en cada lloc on va aparéixer un tros, Isis va entregar als sacerdots la figura, obligant-los a jurar que li donarien sepultura i venerarien, a més de consagrar-li l'animal que ells mateixos decidiren a què venerarien amb els mateixos honors en vida, quan morira i després de la seua mort.
Només un tros va quedar per recuperar, el membre viril, menjat pel lepidoto, el pagro i l'oxirrinco, espècies que van quedar maleïdes a partir d'eixe moment,  i mai més cap egipci tocaria o menjaria peix d'esta classe (estes espècies inspiraven terror als egipcis). Isis va reconstruir el cos i amb la seua màgia va assemblar el membre perdut, consagrant així així fal·lus, la festa del qual celebrarien mes vesprada els egipcis.
  Gràcies a Anubis el va embalsamar, convertint-se en la primera mòmia d'Egipte, i el va amagar en un lloc que només ella coneixia i que roman ocult i secret fins este dia.

LA VENJANÇA D'HORUS

Horus va ser creixent i sovint era visitat per son pare, des del Més Enllà qui li ensenyava tot el que havia de conéixer per a derrotar a Seth i venjar la seua mort. Quan Osiris va considerar que el seu fill podia estar preparat li va preguntar  qual de totes les accions considerava la més bella, a la qual cosa Horus va contestar: Venjar el pare i a la mare quan han sigut indignament tractats. Osiris novament va preguntar al seu fill, esta vegada per l'animal mes útil en la batalla. Horus va respondre que el cavall, contestació que va deixar perplex a Osiris, que no s'explicava per què el seu fill no havia mencionat el lleó, i li va interrogar sobre este punt. Horus constestó "perquè el lleó és summament útil en accions defensives, però el cavall ho és en accions ofensives quan volem dispersar l'enemic i perseguir-li en la seua fugida".

Osiris després d'esta lliçó del seu fill va considerar que Horus es trobava preparat per a combatre a les forces de Seth. Horus va formar un exercite a què es van unir molts egipcis i la reina Torre (Tueris) 

A partir d'este punt s'inclou la versió del temple d'Edfú, molt més explícita que la de Plutarc.

Ra, que podia vore el futur reflectit en els ulls dels hòmens, mirant fixament l'Ull d'Horus va vore el color del Gran Mar Verd, però Seth estava observant i va prendre la forma d'un gran javalí, que va passar per on es trobava Ra, distraient-li. Ni Ra ni Horus el van reconéixer, i Seth, en la seua forma animal va disparar un bufit de foc a l'ulls d'Horus, fent-li emetre un gran crit de dolor.

En eixe moment va esbrinar que el javalí no era un altre que Seth. Ra es va portar a Horus, que  va poder recuperar-se de la perduda de visió i va reunir de nou un exercite amb el que lluitar contra Seth. En la guerra va haver-hi moltes batalles, però l'última i més gran va ser en Edfú, on es troba el gran temple que recorda eixe dia.

Les forces de Seth i Horus es trobaven pròximes entre les illes i ràpids de la primera cascada. Seth, ara en forma d'un gran hipopòtam roig, va anar a l'illa d'Elefantina i va proferir una maledicció contra Horus i sa mare Isis.  "Deslligue's una  tempestat i un diluvi poderós contra els meus enemics". La tempestat es va deslligar contra les naus d'Horus, qui va aconseguir subjectar les barques. Horus es va transformar en un home de més de 4 metres en les  del qual mans sostenia un gran arpó. Seth llavors va obrir les seues poderoses mandíbules d'hipopòtam per a devorar a Horus, moment que este va aprofitar per a llançar el seu arpó que va colpejar el cap del gran hipopòtam travessant-la fins al cervell i matant-lo. Seth  es va afonar en el Nil, en l'illa d'Edfú. La tempestat va amainar i les persones d'Edfu van eixir a rebre al gran Horus entonant l'himne que després els sacerdortes cantarien en la festa anual en honor del déu d'Edfú.

"Asseu-se alegre, aquell que habita en Edfú! Horus el gran déu, el senyor del cel, ha matat l'enemic de son pare! Prenga la carn dels vençuts, bega la sang de l'hipopòtam roig, creme els seus ossos amb foc!  Talle's en trossos. Que els trossos siguen daus als gats i els desperdicis als rèptils!
"Gloria a Horus el poderós, el valent, l'únic fill d'Osiris.  Horus d'Edfú, Horus el venjador!"

ISIS I ELS 2ESCORPINS

Este text és una adaptació lliure de la llegenda d'Isis i els Set escorpins escrita sobre el Solc Metternich, trobada a Alexandria en 1828, durant les labors d'excavació per a la construcció d'una cisterna en un antic monestir franciscà, i datada en el regnat de Nectanebo II. El solc va ser presentada per Muhammad Ali Pasha al príncep Metternich, a qui deu el seu nom. En ella Isis viatja acompanyada per set escorpins i es relata el poder de la deessa a través de la màgia quan torna la vida al fill d'una dona, picat per un dels escorpins. El solc es troba actualment en el Museu Metropolità de Nova York. El text que ací vam presentar és una adaptació basada en la publicació dels textos que apareix en l'obra de Wallis Budge, "Legends of the Gods", p. 157 i ss.

Jo sóc Isis, la gran Deessa, la Senyora de la Màgia, la Poderosa en Enxisos.

Vaig eixir de ma casa(1), en la que el meu germà Seth m'havia tancat perquè Thot em va cridar, Thot el dos vegades Gran, poderososo de la justícia i la veritat en la terra i el cel. Ell em va cridar i em va dir: vine, oh Isis, ara és bo escoltar,(2) perquè hi ha vida per a l'home que es deixa guiar pel consell d'un altre. Oculta't, tu i el teu fill, perquè ell pot arribar fins a nosaltres. Els seus membres creixeran, i també la seua força es farà poderosa i ell accedirà al tron de son pare, a qui venjarà i el rang de Governador de les Dos Terres serà seu

Vaig fugir(3) quan Ra descendia en glòria pel costat occidental del cel i el mantell de la nit cobria el cel. Amb mi venien els set escorpins i els seus noms eren Tefen i Befen, Mestet i Mestetef, Petet, Tetet i Matet. Darrere de mi estaven Tefen i Befen; Mestet i Mestetef a cada u dels meus costats; davant anaven Petet, Tetet i Metet, vigilant i protegint el camí perquè ningú poguera entorpir el meu viatge. Jo els vaig ordenar en veu alta i les meues paraules van travessar el vent i van penetrar en els seus sentiu-vos: No saludeu, no apel·leu al Rojo,(4) no presteu atenció a cap criatura. Manteniu el vostre rostre en el camí.

Llavors vaig vagar per la Terra d'Egipte, Tefen i Befen després de de mi, Mestet i Mestetef a cada u dels meus costats, Petet, Tetet i Matet davant de mi; i d'esta manera vam arribar a Per-Sui,(5) on es venera el cocodril i la Ciutat de les Dos Sandàlies, que és la ciutat de les Deesses Bessones, allí on comencen els pantans i marenys del Nord del País, on hi ha camps de papir i on habiten els hòmens dels pantans; i d'ací a les Grans Aigües Verdes en la Terra del Nord.

Quan vam arribar als afores, prop de les cases que habiten els hòmens dels marenys, vam passar prop de la vivenda d'una rica dona de nom Usert. Ella es trobava en la porta. Des de lluny em va vore arribar cansada, fatigada i dolorida i de bon grat m'hauria assegut en sa casa a decansar, però quan em vaig dirigir a ella amb la intenció de parlar-la em va tancar la porta per por als set escorpins que em seguien.

Vaig continuar el meu camí i vaig trobar a una dona dels marenys(6) que em va obrir la porta de sa casa en què vaig poder descansar, però Mestet i Mestetef, Petet, Tetet i Matet i Befen es van posar d'acord i van unir tot el seu verí davall l'agulló de Tefen de manera que la seua picadura es va convertir en set vegades poderosa. Llavors Tefen va tornar a casa de la dona de nom Usert, aquella que ens havia negat el descans. La seua porta continuava tancada però Tefen va observar un xicotet clavill per la qual va poder introduir-se en l'interior de la vivenda, on va trobar el fill de la dona. Reptant fins on es trobava li va injectar el verí del seu agulló, ara set vegades poderós i es va declarar un foc en la casa de la dona el nom de la qual era Usert, però no hi havia aigua per a extingir-lo i va ser el Cel qui va enviar l'aigua sobre la casa. Un gran prodigi perquè la data de les pluges encara estava llunyana.

La dona de nom Usert, que ens havia negat sa casa, plorava i el seu cor estava trist perquè no sabia si el seu fill encara es trobava amb vida o no. Va estar vagant pel poble, plorant de dolor, però ningú va acudir a la crida de lamentació de la dona de nom Usert. I fins a mi va arribar el so de les seues lamentacions i el meu cor es va omplir de dolor pel seu pesar. Per això vaig sentir pietat d'ella i vaig tornar a boscaler amb intenció de tornar a la vida al xiquet, lliure de tota culpa. Juntes vam acudir al lloc en què jeia el seu amat fill. Llavors li vaig dir a la dona:

'Vine a mi, vine a mi! Observa la meua boca que dóna la vida, que té el poder de destruir a les males criatures amb l'emissió de certes paraules, que mon pare m'ha donat a conéixer. Sóc la seua amada filla, la descendència del seu cos.

I jo, Isis, La Senyora de la Màgia, la veu de la qual fa que es desperte de la mort, vaig dir en veu alta les Paraules Poderoses, les Paraules que pot sentir inclús la mort, i vaig posar les meues mans sobre el cos del xiquet a qui havia de tornar la Vida. Fred i immòbil estava el seu cos pel set vegades poderós verí de Tefen. Llavors vaig pronunciar l'embruixament màgic contra el verí de l'escorpí i estes van ser les meues paraules:

'Oh verí de Tefen, ix d'eixe cos i cau sobre la terra!
Verí de Befen, no avanços, no penetres mes, sal fora d'eixe cos i cau sobre la terra.
Perquè jo sóc Isis, la Gran Maga, Senyora dels Enxisos. Practique la màgia i sé quines paraules pronunciar.
Escolteu-me, vosaltres, tots els rèptils que posseïu el poder de mossegar o picar.
Cau, oh verí de Mestet!
Queda't arrere, oh verí de Mestetef!
No circules verí de Petet i Tetet!
No t'acostes, verí de Matet!

Ara seguix l'embruixament contra el verí donat per Geb a Isis

No clames als Tesheru (els Rojos), gira la teua mirada lluny de les nobles senyores que estan en les seues cases, gira la teua cara cap a la terra fins que arribem als llocs en què ocultar en Jeb(7). El xiquet viurà, el verí morirà. Ra viurà i el verí morirà. Com Horus es va fer fort per la intervenció de sa mare, així el que ha sigut ferit es farà fort també.

Llavors el xiquet es va recuperar i el foc provocat en la casa d'Usert va ser extingit i el cel estava satisfet per les paraules d'Isis, la deessa. La dona, de nom Usert, vi i em va portar algunes de les seues pertinences i va prendre els seus braçalets, els seus collars i riqueses i les va portar a casa de la dona dels marenys, com a recompensa per haver obert la porta de sa casa quan jo, cansada i dolorida, vaig acudir a la recerca de descans.

I ara els hòmens de les Dos Terres fan massa de farina de blat i sal i la depositen sobre les ferides infligides per l'agulló de l'escorpí, i després reciten les Paraules Màgiques que jo vaig recitar sobre el fill de la dona crida Usert quan el set vegades poderós verí de Tefen estava en el seu interior, perquè jo sóc Isis, la Gran Maga, la Senyora de la Màgia i Senyora dels Enxisos.

ISIS I EL NOM SECRET DE RA

El nom era un dels elements primordials del ser humà, junt amb el Ca, el Ba, el cos i l'ombra. Ni el que anima ni l'inanimat podia existir si mancava de nom. Per això, com a element màgic, el coneixement del nom podia transferir els poders del ser a què pertanyia. Tots els déus tenien múltiples noms, alguns no coneguts, i eixe era el cas de Ra. D'entre tots existia un que representava la font de poder del déu i era desconegut per tots els hòmens i déus. En este relat Isis anhela conéixer eixe nom secret de Ra, per a obtindre el mateix poder que este i es descriu l'habilitat de la deessa, que destacava entre tots els altres déus, per conéixer el nom a través d'un pla que posa en perill la vida del déu. Utilitzant la seua argúcia dóna forma a una criatura que Ra desconeix, la primera cobra, la qual cosa impedix que el déu siga capaç de curar-se del verí. A través de la seua màgia Isis capellà la picadura però obliga el déu a què li revele el seu nom secret, de manera que el seu fill Horus podrà conéixer-lo i heretar tots els poders de Ra en la Terra i el Cel.

El text, que vam presentar ací, és una adaptació lliure de La Llegenda del Nom Secret de Ra, escrita en hieràtic en el papir 1993 del Museu de Torí. Hi ha una còpia fragmentària en el Papir Chester Beatty 15 del Museu Britànic de Londres.

En la traducció s'ha seguit la transcripció en jeroglífics de Sir Wallis Budge publicada en Legends of the Egyptian Gods i el treball de Joseph Kaster, The Literature and Mythology of Ancient Egypt, si bé s'han afegit comentaris i variat algunes parts del text original per a una millor comprensió per part del lector.

Ra, el poderós déu que va vindre a l'existència per si mateix, el que va fer els cels, la terra, les aigües, que va crear la vida, el foc, als hòmens i déus, al bestiar i els rèptils, a les aus i peixos, el rei dels hòmens i dels déus, per a qui els eassos són com a anys, tenia molts noms que ni tan sols els déus coneixien.

Isis, la Gran Maga, era una dona de paraula hàbil, més hàbil que els cors d'un milió d'hòmens. Sobreeixia sobre milions de déus, i era més astuta i intel·ligent que milions d'aj. Coneixia, com a Ra, el demiürg, tot el que pot saber-se sobre el Cel i la Terra. La deessa va tramar en el seu cor esbrinar el nom secret del déu, el que li donava el poder sobre la resta d'hòmens i déus.

Cada dia Ra sorgia, sobre la seua barca, del costat oriental de l'horitzó per a realitzar la seua travessia pels cels i submergir-se en el costat occidental, a poqueta nit, realitzant el seu viatge nocturn per les regions de la Duat, a les que il·luminava amb la seua llum. Però eren ja molts els viatges que el déu havia realitzat i dia a dia envellia un poc més. Quan travessava les tierrras d'Egipte el seu cap es balancejava de costat a costat, la seua mandíbula temblabla i de la seua boca li queia la saliva que regava la terra.

Un dia Isis va arreplegar la saliva amb la seua mà, mesclant-la després amb la terra i modelant així una serp que va donar origen a la primera cobra. No va necessitar emprar la seua màgia per a portar a terme esta creació, perquè en la criatura es trobava la pròpia substància divina de Ra. Isis va prendre la serp inerta i la va situar en el camí que son pare recorria a diari d'Orient cap a Occident travessant les Dos Terres, d'acord al desig del seu cor.

Després que Ra ascendira per l'horitzó Oriental, mentres avançava en el seu viatge junt amb la seua comitiva de déus va passar, com de costum, pel lloc en què Isis havia deixat la serp i esta es va dreçar para, ràpidament, en un moviment just i precís, mossegar la carn del déu, transmetent-li així tot el foc del seu poderós verí. Ra va obrir la seua boca i la veu de la seua Majestat va aconseguir els cels. L'Enéada de déus va cridar llavors: 'Què vos ocorre senyor?', i tots els déus van preguntar: 'Què és el que vos ha succeït?'

Però Ra, el creador, el poderós déu que havia donat origen a totes les coses i sers del món, no va poder respondre'ls, perquè no va trobar forces suficients per a això. Les seues mandíbules tremolaven i tots els seus membres s'estremien a mesura que el verí avançava pel seu cos, com el Nil s'apodera de totes les terres al llarg del seu curs.

Després que el gran déu va haver fet ferm el seu cor, va dir a aquells que li seguien: veniu a mi. Oh, vosaltres, que vau vindre a l'existència del meu cos! Vosaltres, déus que heu sorgit de mi! Que se vos faça saber què és el que m'ha succeït. Una criatura mortal m'ha ferit. El meu cor el pressent, però no sé de què es tracta, perquè els meus ulls no han pogut vore, ni les meues mans l'han modelat. És desconeguda entre tot el que jo he creat. Mai he sentit un dolor tal, no conec res tan mortal. Sóc el Governador i el fill d'un Governant, el fluid produït per un déu. Sóc un Gran, el fill d'un Gran. Va ser mon pare qui va pensar el meu nom. Tinc múltiples noms i multitud de manifestacions, i mon Ser està en cada u dels déus que existixen. Sóc proclamat com Atum i com Horus de l'Alabança.

Mon pare i ma mare van pronunciar el meu nom, que estava ocult en el meu cos inclús abans de nàixer, de manera que ningú pot tindre poder sobre mi per mitjà de les seues paraules. Quan vaig eixir per a vore la meua obra i avançava per les Dos Terres, quelcom em va mossegar, però no sé què és. No és foc, ni tampoc aigua, però sent el foc en el meu cor, els meus membres tremolen i s'estremixen. Veniu, fills meus, déus, veniu a mi, aquells que coneixen la glòria de les paraules i els que coneixen la seua màgica pronunciació, els de poderosa influència que aconseguix fins als cels

Tots els déus van acudir a la crida de Ra, i també el va fer Isis, la Gran Maga, amb el seu gloriós poder i eficaç paraula. Isis va dir: 'Què és açò? Què és el que t'ha succeït?, Pare Diví, Ha sigut, potser, una serp la que t'ha transmés eixe dolor? Una de les teues creacions ha alçat el seu cor en el teu contra? Si així és jo expulsaré el dolor que t'afligix i el destruiré amb els meus enxisos.'

Ra va obrir la seua boca per a contestar: 'quan viatjava al llarg del meu camí, quan travessava Les Dos Terres, i els països estrangers, desitjós que el meu cor percebera la meua obra, una serp a qui no vaig poder vore em va mossegar. No és foc, no és aigua. Sent el fred en el meu cos com l'aigua, sent la calor del foc, tots els meus membres tremolen i la suor corre pel meu cos. M'estremisc, el meu ull es troba insegur i no puc distinuguir els cels. La humitat m'aconseguix el rostre com els calorosos dies de l'estiu.'

Isis novament va parlar i ara la seua veu era càlida i reconfortant: veniu, digueu-me, oh Senyor, el vostre nom, oh diví pare, el vostre verdader nom, el nom secret que només vós coneixeu, perquè només viurà aquell que és cridat pel seu verdader nom.

I Ra va contestar amb tots els noms que posseïa: 'Soy el creador del Cel i la Terra, qui va posar les muntanyes i va crear tot el que existix. Sóc el que va donar origen a les Aigües, va fer que la Gran Inundació vinguera a l'existència. Sóc qui va modelar al 'bou de la seua Mare, perquè el delit sexual vinguera a l'existència. Sóc qui va llaurar el cel i els buits ocults dels Dos Horitzons, dins dels quals vaig situar les ànimes dels déus. Sóc aquell que quan obri els ulls origina la llum i quan els tanca provoca la foscor, a les de la qual ordenes les aigües del Nil ascendixen i el nom de les quals els déus no coneixen. Sóc qui va crear les hores i així els dies van vindre a l'existència. Sóc el que obri els festivals de l'any, el creador del fluix de corrent de les aigües. Sóc qui va donar origen al foc, perquè els treballs dels hòmens pogueren dur-se a terme. Sóc Jepri al matí, Ra al migdia, i Atum a la vesprada.'

Però Isis coneixia ja tots eixos noms, igual que la resta de la Humanitat, en tant Ra seguia guardant dins de si el seu nom secret. Mentrestant, el dolor s'acreixia i el verí corria a través de les seues venes com el foc. Llavors Isis es va dirigir novament a Ra dient-li: 'no són eixos els noms que necessite per a curar-vos, és necessari que em digueu el vostre nom secret, aquell que només vós coneixeu, i el verí serà expulsat. Només viurà aquell que manifesta el seu verdader nom'.

Ra estremit pel dolor que li cremava amb ferocitat, més poderós que les flames de foc va dir:' Acosta't Isis, vine ací i deixa que el meu nom, passe del meu cos al teu. Jo, el més diví entre els déus, l'he mantingut ocult, perquè el meu seient en la Barca Divina, de milions d'anys, poguera ser extens. Quan isca del meu cor, vaig donar-li'l al teu fill Horus, després que li hages jurat per la vida del déu, i hages posat el déu en els seus ulls.' Després d'açò el gran déu va revelar el seu nom a la deessa.

Llavors Isis, la Gran d'enxisos, va dir: 'Tira-te fora, verí! Sal fora de Ra! Oh Ull d'Horus, sal fora del déu que ha donat origen a la vida per mitjà de les seues paraules! Sóc jo qui realitza este embruixament, sóc jo qui envia fora el poderós verí, perquè caiga sobre la terra. El gran déu m'ha entregat el seu nom. Ra viurà i el verí morirà!, el verí mor i Ra viurà! Així va ser com va parlar Isis la Gran, Senyora dels Déus, que coneix a Ra en el seu propi nom.

Estes paraules han de ser recitades sobre una imatge d'Atum, junt amb una d'Horus de l'Alabança, una figura d'Isis i una imatge d'Horus. Escriu este embruixament i feix que la persona l'engula. També podrà fer-se en una peça de lli, col·locant-lo sobre la seua gola. Pot ser mesclat amb cervesa o vi i begut pel pacient. És una destrucció completa del verí, comprovada un milió de vegades.

Les quatre figures, a les que es fa referència al final del relat, apareixen representades en el Papir 1993 de Torí, com a model a copiar en enxisos contra les picadures de serp. Atum apareix assegut, portant la doble corona i la barba del déu. Darrere d'ell, també assegut i amb la doble corona, Horus de l'Alabança, amb cap de falcó. Isis s'asseu darrere d'ell, amb cap humà i finalment, després de la deessa, està novament Horus amb cap de falcó, la doble corona i el ceptre uas.

EL MITE DE LA VACA DEL CEL

INTRODUCCIÓ

'el Llibre de la Vaca Divina o 'llibre de la Vaca Celeste es troba representat, total o parcialment, en el primer fèretre de Tutanjamón i en els murs de les tombes de Sethy I, Ramses II, Ramses III i Ramses VAIG VORE. El text es compon de cinc parts clarament diferenciades.

1.- El Castic a la Humanitat. Relata el final del regnat de Ra sobre la Terra. La Humanitat, quan Ra ha aconseguit la vellesa, es burla d'ell i comença a conspirar contra el déu que, temorós de perdre el domini sobre la seua pròpia Creació, fa cridar als déus per a demanar-los consell. Està disposat a castigar als hòmens que ell mateix ha creat per a evitar la pèrdua de poder, però necessita el consentiment dels déus primigenis. Estos li aconsellen que envie al seu Ull en la forma de la deessa Hathor a castigar-los. Sorgix així l'aspecte més sanguinari de la deessa, però és tal la matança que porta a terme, que el propi Ra vol posar fi als esdeveniments, considerant que el castic ha sigut ja suficient i que la seua autoritat pot tornar a ser la mateixa d'abans. És llavors quan apareix una altra forma encara més terrible de la divinitat, la de Sejmet. Ra coneix la set de sang de la deessa i que l'única manera d'acabar amb la matança és per mitjà d'algun ardit. Per això encarrega fabricar una beguda somnolenta a base de cervesa i ocre roig, portat d'Elefantina, de manera que el compost tinga el mateix aspecte que la sang humana. La deessa davant de la visió del líquid s'embriaga oblidant-se de la Humanitat, i Ra aconseguix així calmar-la i parar la massacre.

2.- L'Ascensión de Ra. La segona part del mite relata l'ascenció de Ra. El déu ha envellit i cansat de governar la Terra decidix concedir el seu regnat sobre els hòmens a Thot, que serà a partir de llavors, el seu representant en la Terra i en el Mas Allà. Fins eixe moment els hòmens i déus convivien junts, el Cel i la Terra no estaven separats i l'eternitat era lineal, no cíclica, per la qual cosa no existia el constant renàixer. Ra transforma a Nut en la volta celeste, i a lloms d'ella, com a vaca celeste, abandona la Terra que fins llavors ha governat. Es dóna lloc d'esta forma a l'espai entre estos dos, i serà Shu qui junt amb els nous déus Heh, haja de suportar el cel representant l'espai entre Geb i Nut. És el propi Ra qui ordena a Shu que s'interpose entre la Terra i el Cel al sentir por quan Nut li ascendix a les altures. És a partir d'eixe moment i gràcies a eixe nou espai creat, quan els rajos del Sol poden desplegar-se sobre la Terra.

3.- Descripció de la imatge. Es coneix com 'el Capítol de la Vaca i en ell es dóna una descripció detallada de com ha de ser la representació de la vaca perquè puga protegir al difunt; el color, els déus, la seua situació, el text a escriure en un sentit o un altre i les barques a representar. La vaca representa el cel pel qual navega Ra i les potes els quatre punts cardinals. La zona en què residixen els déus i esperits es troba en la part posterior de la vaca.

4.- Establiment del nou orde. És una breu descripció de la nova situació i el govern de l'Orde Còsmic després de la l'ascenció de Ra al cel, amb un diàleg dirigit a Thot.

5.- Teologia dels Bas i Enxisos i fórmules màgiques. Esta última part constituïx una recopilació de divinitats i ens que són bas d'altres déus, junt amb fórmules màgiques de protecció.

Com podem apreciar, en la divisió anterior, el relat s'allunya prou dels clàssics textos reals del Regne Nou, en els que l'objectiu principal és assegurar el benestar del rei difunt i facilitar el seu viatge pel Més Enllà, amb detallades descripcions de les regions a travessar. Vam trobar clars exemples d'este tipus de 'llibre' en El Llibre de l'Amduat o el Llibre de la Cavernes, entre altres. No obstant en el Mite de la Vaca del Cel tenim un relat mitològic, més o menys complet, que reflexa de forma detallada la cosmogonía egípcia del Regne Nou i que no va tornar a ser representat en etapes posteriors. En el papir Bremner-Rhind es descriu, de forma molt concisa, la Creació per Ra. El text de la Vaca del Cel és de gran importància perquè representa el final de la Creació mateixa. Mentres en el primer es relata l'acte de la Creació inicial, la qual cosa podria denominar-se una 'primera Creació, que dóna lloc a un govern conjunt de Ra sobre els hòmens i els déus, en el Mite de la Vaca Celeste es reflectix una ruptura en eixa unió, sorgida pel castic que Ra ordena ingligir a la Humanitat i fonamentalment per la seua ascenció al cel, un cel no creat fins eixe moment. És ara quan es produïx l'acte definitiu de la Creació que establix un primer orde i sobretot un segon estat en què els hòmens i els déus se separen clarament. Fins eixa època l'Enéada es trobava en la seua primera etapa, anterior a les revoltes (CT VAIG VORE, 261). El castic a la Humanitat no és més que la causa de la seua ascenció i per tant de la nova situació i orde que s'establix en l'Univers. La part més important del mite correspon, sens dubte, a l'ascenció al cel.

Realment La destrucció de la humanitat és una mala definició de l'acte mamprés per Ra i de la primera part del relat. Podria considerar-se que la intenció del demiürg és destruir als hòmens que ell mateix

ha creat i que posteriorment es penedix, davant del bany de sang que porta a terme la deessa Sejmet com a representant del poder de l'Ull de Ra. Però realment no és la destrucció el que perseguix el déu, sinó el castic, un acte de domini sobre els hòmens, prou fort com per a poder mantindre el control sobre ells i la seua Creació, a pesar de la frase 'he desitjat matar fins a l'últim, que apareix al final de la columna 27, i que ha de prendre's de forma aïllada respecte a la resta del relat, perquè per al déu és prou reduir-los. És la personificació del seu poder, Sejmet, qui pretén acabar amb la Humanitat, pel seu insaciable set de destrucció.

A pesar que en este estat inicial de la Creació, déus i hòmens són governats conjuntament per Ra, existix ja una diferència entre estos dos. Els primers formen part de l'acte mateix de la Creació, són els déus primigenis, 'companys del demiürg i fidels a ell en tot moment i inclús se'ls sol·licita consell a l'hora d'actuar contra els hòmens, que són els verdaders artífexs de la revolta. Lògicament no se'ns escapa la similitud del Diluvi, relatat en els textos bíblics, amb el Mite de la Destrucció dels Hòmens. Però basant-nos en els textos, hi ha una diferència apreciable.

Ra posa fre a la possible sublevació dels hòmens. Fins eixe moment l'únic delicte d'estos ha sigut eludir-se del seu creador, a qui vine ancià i per tant dèbil. Posen en dubte la seua opció de govern sobre ells, mentres que el Diluvi és un castic provocat pel mal comportament humà. Déu castiga als hòmens quan estos ja han sobrepassat eixe estat inicial de posar en dubte el seu govern.

És, d'altra banda, la segona vegada que Ra s'enfronta a una sublevació. Poc després de la Creació és objecte d'una revolta, esta vegada protagonitzada directament per un conjunt de déus, no especificats en el relat, encara que es fa referència a 257 conspiradors i huit oficials al comandament de tot un exèrcit. Hi ha certa similitud entre estos dos relats que fan insistència en la vellesa del déu, incapaç de controlar als seus fills i de combatre'ls directament. En esta primera revolta és Horus l'Ancià l'encarregat d'enfrontar-se als rebels. Per a este mite, pot vore's: Meeks, Dimitri & Farvard-Meeks, Christine, La vida quotidiana dels déus egipcis p. 42 i ss. i la bibliografia que en ella se cita. El que fa a Meeks tractar este text com un primer combat contra Ra, és de suposar que està basat que Ra roman en la terra després de véncer als seus enemics, i per tant la llegenda no s'adaptaria a un combat posterior a la destrucció de la humanitat, després de la qual el déu ascendix al cel i deixa el gobireno sobre els hòmens. És més lògic pensar que es tracta de dos llegendes independents, relacionades això sí, però sense continuïtat. A més este últim text pertany a la cosmogonía del temple de Kom-Ombo, molt posterior al mite de la vaca celeste.

En el text hi ha dos aspectes importants que és necessari destacar: Shu i l'eternitat. En la tomba de Sethy I totes les parets de la sala (imatge 1) estan decorades amb textos del mite, amb la representació de la vaca en la paret c, junt amb les columnes 51 a 55 referents a la descripció de la imatge, però en la paret d, a més de les columnes 63 a 92, apareixen dos imatges. La primera, davall les columnes 63 a 70, és una imatge del rei identificat plenament amb Shu. Es troba dividida en dos vinyetes (imatge 2). En la part superior apareix portant dos ceptres sejem i en la inferior hi ha una doble representació simètrica, en la que subjecta la columna del Cel amb una mà i un anj amb l'altra. És Shu qui suporta el Cel acabat de crear i el rei, com a fill de Ra i identificat amb el déu, exercix esta mateixa funció. La imatge també apareix en les parets de la tomba de Ramses II.

En la mateixa paret SO de la tomba de Sethy I apareixen representats els dos conceptes d'eternitat: l'eternitat lineal Dt (dyet) i la cíclica nHH (neheh) (imatge 3).

Fins eixe moment Ra ha envellit, però a partir de la seua ascenció al cel ressorgix cada dia en un nou naixement i el seu viatge es renova amb cada alba, per la qual cosa rejovenix eternament. Són els dos conceptes d'eternitat presents en els textos egipcis i clarament diferenciats. Sorgix l'eternitat cíclica enfront de la lineal, el nou estat porta a una ruptura en el concepte del temps, a més de la ja mencionada separació entre hòmens i déus. El creador finalitza el seu acte i dóna lloc al primer dia de la primera vegada (veja's F. Herbin, BIFAO 88, 1988, pg. 103). A l'esquerra, amb representació masculina Neneh i a la dreta, femenina, la personificació de Dyet. Novament estos dos suporten el cel fins al final dels temps, que apareix representat només en KV 17, per un conjunt d'estreles en la part superior de la vinyeta. En l'altra mà porten un anj. La representació és una al·lusió als dos grans que apareixen en el vers 309 'Thot l'adorarà, tota la dignitat del cel que està en ell, mentres Shu estén els seus braços cap a ell. (Recitarà): Estic fora de perill d'estos grans i poderosos déus que s'asseuen en el costat oriental del cel, que guarden el Cel i guarden la Terra, amb secrets duradors. L'escena apareix en la part superior de la paret en KV17 i en la inferior en KV7, a més de en la capella de Tutanjamón. Per a una discussió sobre estos dos conceptes veja's Ägyptische, Excursus D, pg. 102 i ss.

A pesar que el text pertany a les XVIII, XIX i XX Dinasties el seu origen és molt més antic, però no és fins al Regne Nou quan vam trobar una versió gravada completa de la llegenda, amb un llenguatge típic d'este període. Ja en els Textos de les Piràmides vam apreciar rastres del mite:

(388) He inundat la Terra que sobreeixia del llac, he arrancat la planta de papir, he satisfet a Les Dos Terres, he unit Les Dos Terres, m'he reunit amb ma mare la Gran Vaca Salvatge.

(389) Oh mare meua, la Vaca Salvatge que està en la Muntanya ...

(729) Ta mare és la Gran Vaca Salvatge que viu en Nejeb, de tocat blanc, plomes llargues i mamelles pendulantes; ella t'alleta i no et deslletarà.

(1370) Tu ets un fill de la Gran Vaca Salvatge. Ella et concep, et dóna a llum, et posa dins de la seua ala (sic). Ella Creua el llac amb tu, travessa el canal %iw amb tu.

(1566) És ma mare la gran Vaca Salvatge, de llargues plomes, de tocat lluent, de pits penjolls, la que m'ha elevat al Cel, no havent deixat en la Terra, entre els déus que tenen poder.

ELS MITES COSMOGÒNICS

Es coneixen nombroses versions de la creació o, com deien els egipcis, de la "primera vegada del món". Cada centre religiós va elaborar el seu propi mite, que feia del déu principal local el protagonista de la gènesi, el gran demiürg. Així s'explica la varietat de la literatura cosmogónica egípcia, cada vegada més complexa en quant que els teòlegs

pretenien la unitat i intentaven posar d'acord entre si les diferents doctrines. Hi ha certs traços comuns a tots els mites; se'ls pot aïllar en la multitud dels detalls anecdòtics i reconéixer la seua dependència de les condicions naturals que vivien els habitants del Nil, que tant van influir en el seu mode de Cada any, a penes acabades les collites, els egipcis assistien a l'espectacle de la inundació, que cobria a poc a poc el vall i es detenia només al peu dels primers pendents desèrtics. A partir de setembre les aigües començaven a retirar-se i les terres sorgien de nou. L'estiatge tenia lloc al maig, quan els camps recobraven tota la seua esplendor. Davant d'este fet els llauradors i els sacerdots s'admiraven, no podien romandre insensibles davant d'un fenomen natural que no aconseguien comprendre i les conseqüències dels quals eren tan grans en la vida quotidiana. La vasta zona pantanosa del Delta, en part aquàtica, en part terrestre, coberta de lujuriante vegetació i habitada per multitud de rèptils i pardals, posava abans els ulls dels hòmens la còpia exacta dels primers temps de la creació del món.

Els més antics textos religiosos coneguts reflectixen una inextricable amalgama de cosmogonías locals, elaborada probablement en temps prehistòrics. Tots estan d'acord quan afirmen que el món no és l'obra d'un Demiürg intemporal. Segons els egipcis, al principi va ser el Caos, i el Demiürg es trobava diluït en el Caos, on jeia inert, com a privat d'existència.

Els sacerdots d'Heliópolis deien que el Caos era l'absència de cada u dels elements que constituirien el món després de la creació, però esta definició negativa del Caos és cosa pròpia de la teologia heliopolitana.

En canvi, tots els altres sistemes religiosos conceben el Caos com un Oceà Primordial, un aigua inert sense vida però que conté tots els gèrmens i totes les possibilitats de la creació. Este aigua és el Nun, el "pare dels déus". El Demiürg apareix més tard en la superfície de les aigües i adopta aspectes diferents en cada sistema cosmogónico: freqüentment apareix en una illa que emergix de l'element líquid, però altres vegades sorgix de l'ou d'un au aquàtica, o d'entre els pètals d'una flor de lotus.

SISTEMA COSMOGÓNICO HELIPOLITANO

Iwnw, que els grecs van cridar Heliópolis, localitat pròxima a Memfis, de la condició de capital dels quals es va beneficiar sens dubte, és probable que haguera jugat algun paper en temps predinàstics; en qualsevol cas posteriorment queda com una ciutat sagrada, plena d'edificis religiosos ( dels que hui no queda per desgràcia quasi res) i amb un clero que va realitzar una notable elaboració teològica. La doctrina dels sacerdots d'Heliópolis afirmava l'existència d'un oceà primordial, el Nun. En el Nun jeia inert Atum, el demiürg, aquell que existix per si mateix, perquè Atum no era una criatura del Nun.

Atum va aparéixer misteriosament en el Nun quan ni el cel, ni la terra ni res existia. El demiürg es va posar en moviment i va pujar sobre un tossal que emergia de les aigües. Atum-Re va crear a continuació, masturbant-se i esollint-els, la primera parella divina, el déu Shu, la personificació de l'aire, i la deessa Tefnut, probablement la personificació de la humitat atmosfèrica. D'ells van nàixer Geb, el déu de la terra, i Nut, la deessa del cel. Geb i Nut van concebre quatre fills: Osiris, Isis, Seth i Neftis. Isis va ser la dona d'Osiris, i Neftis la dona de Seth. Així se va formar l'Enéada helipolitana, el grup de nou déus compost per Atum-Re, el demiürg, i per quatre parelles divines, els seus descendents.

Shu i Tefnut són les criatures d'un demiürg que es masturba i esull quan procedix a la seua obra. Geb i Nut són els fills "del ventre" de Tefnut, com Osiris, Seth, Isis i Neftis seran a continuació els fills del ventre de Nut. Els fills de Nut completen l'Enéada heliopolitana, d'acord amb el sincretisme que havien adoptat els sacerdots d'Atum ja en època molt primerenca. La llegenda d'Osiris i dels seus germans havia de ser tan popular entre les gents humils, inclús al principi de la història comuna n dels pobles del Nil, que no li la podia ignorar. Els sacerdots d'Heliópolis van imaginar una dinastia divina formada per divinitats d'orígens molt diversos i els seus membres se succeïen com si es tractara d'una dinastia humana.

SISTEMA COSMOGÓNICO HERMOPOLITANO

Els teòlegs d'Hermópolis, la capital del nomo XV de l'Alt Egipte, van elaborar un sistema cosmogónico que es coneix malament, i només a través de textos que pertanyen a altres sistemes i que són generalment tardans. El déu principal d'este nomo era Thot, el déu de la lluna, però Thot no presa part en la creació del món, ni tan sols en la doctrina que observaven els seus adoradors. Es deia en Hermópolis que en el principi va existir un grup diví format per quatre parelles de genis, els Hehu, que constituïen una Ogdóada, un grup de huit déus. Si es tenen en compte una sèrie de textos d'origen heliopolitano davant d'estos déus caldria col·locar a Atum-Re, i inclús a Shu, ja que els documents més antics li atribuïxen la paternitat de l'Ogdóada. Està clar que este sistema cosmogónico està molt relacionat amb l'helipolitano. Existixen igualment relacions amb altres sistemes, de manera que només es pot conéixer quelcom de la doctrina hermopolitana llegint-la entre les línies d'una imponent massa de documents inspirats en les teologies d'Heliópolis, Memfis, Tebes o Crocodilópolis.

L'Ogdóada va ser indiscutiblement, des dels orígens, l'element característic del panteó d'Hermópolis. El seu culte és tan antic que va donar el seu nom a la ciutat, crida en el seu honor Khemenu, "la ciutat dels huit". Estos huit déus constituïen una entitat indissoluble que funcionava com una divinitat autònoma, perquè els seus huit components obraven sempre a l'uníson, mai individualment, com ocorre generalment amb l'Enéada helipolitana.

L'Ogdóada es componia de quatre parelles divines formades per un mascle i una femella. Els mascles van ser generalment representats amb cos d'home i cap de granota; les femelles amb cos de dona i cap de serp. No obstant, la iconografia pot presentar diferències notables quan l'Ogdóada s'adapta a altres sistemes o s'introduïx en un mite que no reconeix el seu paper de demiürg (l'Ogdóada es compon altres vegades de quatre parelles de mones cinéfalos).

També poden canviar els noms dels seus membres, però cada parella rep sempre un nom masculí i la seua corresponent forma femenina, noms que traduïxen els diferents aspectes de l'abisme inicial. Nun i la seua companya Naunet són el Caos, l'aigua primordial. Heh i Hehet encarnen una noció imprecisa que poguera ser la Pèrdua de les aigües que busquen una meta quan recobrixen la terra. També podria tractar-se de l'Infinit espacial o temporal. Kek i Keket són les tenebres. Ammó i Amaunet són els Amagats, lo Desconegut. Altres textos ignoren a Ammó i a Amaunet, i anomenen en el seu lloc a Niau i a Niaunet, les personificacions del Buit. Totes estes nocions són negatives i indiquen bé la naturalesa incoherent del Caos. Els egiptòlegs han assenyalat el paral·lelisme estret que existix entre els termes egipcis i aquells utilitzats en la Gènesi per a descriure la creació.

Els Textos dels Sarcòfags influenciats per la tradició heliopolitana, consideraven als membres de l'Ogdóada com a una emanació del demiürg solar, mentres que l'estricta doctrina hermopolitana no admetia a Re per demiürg, sinó que afirmava, al contrari, que els seus huit déus locals eren els creadors de la llum, els pares i les mares de Re. Una illa havia sorgit en Hermópolis entre les aigües de l'abisme primordial, i en esta illa, crida dels Dos Ganivets, els déus granotes i les deesses serps havien depositat un ou que al trencar-se va donar naixement al sol, el creador i organitzador del nostre món.

Els hermopolitanos no tenien una idea molt clara de l'origen d'este ou i les seues explicacions revelen la influència d'altres sistemes teològics, particularment el tebano. Els textos religiosos més antics no estan ni tan sols d'acord a atribuir la postura de l'ou còsmic a un au determinada. A vegades l'au pareix un oca, i altres un falcó; i el Llibre dels Morts pareix a vegades referir-se a l'ou d'un pardal mascle. Al final no se sap qui és el demiürg no anomenat que s'oculta en la corfa de l'ou còsmic. Potser es tracte de Shu, el déu de l'aire "que separa la terra del cel", i la corfa de l'ou primordial hauria sigut el receptacle del bufit de la vida universal. Esta seria almenys una explicació evident per als egipcis, ja que "corfa" (suhet) i "bufit d'aire" (suh) eren, en la seua llengua, paraules pràcticament homònimes i que derivaven de la mateixa arrel.

Segons el sistema helipolitano Shu era la primera criatura del demiürg, i al seu torn, el creador dels déus que componen l'Enéada. De la mateixa manera, la fórmula 76 dels Textos dels Sarcòfags proclama a Shu pare dels déus i, concretament, de l'Ogdóada hermopolitana.

Però els mateixos Textos afirmen una doctrina diferent quan identifiquen a Shu amb l'ou còsmic (fórmula 223), l'ou que els huit membres de l'Ogdóada havien depositat en el tossal d'Hermópolis. El que vol dir que els membres de l'Ogdóada eren els pares, i no els fills de Shu.

Els sacerdots no van saber evitar tals contradiccions quan van intentar integrar el mite d'Hermópolis en el conjunt dels mites cosmogónicos. I la confusió seria cada vegada més gran amb el córrer del temps; un text ptolemaico dirà que Ptah, un déu de la terra, va crear l'ou de què va eixir el Caos (el Nun), i d'este ou van vindre a l'existència els déus de l'Ogdóada. Un altre text ptolemaico afirma que Re i la humanitat sencera van eixir de l'ou hermopolitano.

Un himne d'inspiració tebana diu que en l'interior de l'ou es trobava el demiürg i l'identifica amb el déu solar Re i amb el déu nacional Ammó. Shu, el déu de l'aire, ha perdut, per consegüent, el seu paper de demiürg. El mite del pollet que trenca la corfa de l'ou còsmic i alça immediatament el seu vol, descriu les experiències dels hòmens primitius que habitaven els pantans del Nil i res és més evocador que el crit estrident de l'animal diví difonent-se en l'abisme i cridant les coses a l'existència.

EL XIQUET SOBRE LA FLOR DE LOTUS

Un altre mite hermopolitano dóna una explicació molt diferent de la creació del món. De les aigües de l'abisme líquid (el Nun) havia sorgit una illa en el lloc en què, més tard, es trobaria la ciutat d'Hermópolis. El seu nom era l'Illa de l'Incendi o de l'Arrebol, per que la causa d'este incendi era l'apuntar del sol que s'anunciava amb els inflamats colors de l'alba. El l'illa hi havia un estany fangós ple de les aigües del Caos, i en la superfície surava un lotus diví. L'estany era el domicili dels huit membres de l'Ogdóada, les quatre granotes mascle i les quatre serps femella. Els mascles van ejacular sobre la flor divina i la van fecundar. El lotus, com moltes altres flors, tanca els seus pètals durant la nit per a protegir-se del fred, i els desplega a l'alba. Quan el lotus va obrir els seus pètals blaus, un xiquet resplendent es va alçar, il·luminant el món i creant totes les coses i tots els sers.

L'antiguitat d'esta cosmogonía s'ignora encara que parega aconseguir temps molt remots. Si es tenen en compte només els documents coneguts, el xiquet demiürg és mencionat per primera vegada en les inscripcions de les parets del temple ptolemaico d'Edfú (237-57 aC), i més tard en les inscripcions d'època romana del temple de Dendera. No obstant, el tema mitològic d'un xiquet embolicat en els pètals d'un lotus apareix molt abans, com un dels innumerables elements integrats en l'omnipresent sistema solar heliopolitano. S'ha cregut descobrir les primeres mencions del mite en els Textos dels Sarcòfags i, posteriorment en el capítol 81 del Llibre dels Morts.

Inclús en el segle IV aC poc abans de la conquista d'Egipte per Alexandre El Gran, quan un text màgic se remitent a aquell que ha eixit de lotus en l'alt tossal, aquell que il·lumina el Doble País amb els seus ulls, tot pareix encara indicar que este conjur intenta obtindre l'ajuda de Re, el demiürg solar heliopolitano. També hi ha un text demótico del segle I aC que conté una al·lusió molt més precisa al mite i al seu caràcter hermopolitano, presentant-lo no obstant en un context religiós predominantment menfita, el protagonista del qual és Ptah. En este document Hermópolis és la mansió de Nefertun, el fill de Ptah, i els huit membres de l'Ogdóada no són granotes i serps, sinó quatre bous i quatre vaques, una característica del mite deguda potser a la reputació procreadora de l'Apis menfita. Els mascles es van convertir en un bou negre i les femelles en una vaca negra cridats Ammó i Amaunet. El bou s'avalanzó sobre la vaca tan efusivament que la seua llavor es va vessar en l'aigua, en el gran estany d'Hermópolis, en el qual surava un flor de lotus, i d'ella va eixir un xiquet.

La forma definitiva del mite es coneix gràcies a un text ritual reproduït més de trenta vegades en les parets dels temples ptolemaicos d'Edfú i de Dendera. Este text servix de comentari a una cerimònia que se celebrava, teòricament, cada dia en els santuaris; el faraó regnant presentava l'ofrena del gran lotus d'or, el bell lotus d'or fi adornat de pedreria. En la pràctica, un sacerdot del temple substituïa el rei i elevava, en el seu nom, cap a la divinitat un lotus artificial, una joia d'or i de lapislàtzuli.

SISTEMA COSMOGÓNICO MENFITA

El caràcter eminentment intel·lectual de la doctrina menfita contrasta fortament amb el naturalisme de les cosmogonías d'Heliópolis i d'Hermópolis, que recorren a elements físics concrets: el tossal primordial, un ou d'oca, o una flor de lotus.

El tema del tossal sorgit de l'abisme no està absent en una cosmogonía que afirma la preeminència del déu Ptah-Ta-tenen, "la Terra que s'alça", però este fet resulta secundari comparat a la novetat d'una explicació de la creació del món que recorre al poder del Pensament i de la Paraula.

La pedra de Shabaka, que és el document fonamental de la teologia menfita, té una història prou agitada. Segons la inscripció que la recobrix, el text original hauria sigut escrit en un papir conservat durant molts segles en la biblioteca del "temple de Ptah al sud del seu mur". Usat pel temps i parcialment devorat pels cucs, el papir es trobava en tal estat que el faraó Shabaka (712-698 aC dinastia XXV), va ordenar copiar-lo en un bloc de granit pensant en la seua llarga perduració. Però els habitants de Memfis la van usar com a base a una roda de molí, de manera que una part de la inscripció s'ha perdut per a sempre. Actualment es troba en el Museu Britànic.

La pedra no es referix a l'antiguitat del manuscrit primitiu. Pareix que va ser redactat en temps molt remots, sense que es proposara una data determinada. Després es va pensar que determinades peculiaritats de la llengua permetien afirmar que era contemporani de la fundació de Memfis, a l'inici de la I dinastia. Els teòlegs de Memfis no haurien acceptat la supremacia religiosa de la veïna Heliópolis i haurien elaborat una nova teoria cosmogónica entorn del déu local Ptah, proclamat pels seus fidels déu nacional. Un estudi posterior del document va concloure que l'època de la redacció s'havia de situar entre la dinastia III i V, quan Memfis es va convertir en capital d'Egipte. Però un estudi recent pareix haver demostrat que este tractat teològic va ser redactat pel clero menfita de la dinastia XXV en un estil premeditadament arcaïtzant.

Les primeres línies del solc relaten la història del vell papir devorat pels cucs, i com va ser restaurat i copiat en la pedra. Després d'al·ludir a certs episodis mitològics relacionats amb la llegenda d'osiris, el text aborda la creació del món per Ptah, el demiürg.

En este passatge els jeroglífics han desaparegut en la seua major part, però es poden encara reconéixer parcialment els noms dels déus que van vindre a l'existència com (manifestacions de) Ptah; Ptah que està sobre el Gran-Trono; Ptah-Nun, el pare que (va engendrar a) Atum; Ptah-Naunet, la mare que va portar en el seu si a Atum; Ptah-el-Grande, o siga, el cor i la llengua de l'Enéada; (Ptah) ... aquell que va fer nàixer als déus ... S'ha pensat que esta última manifestació de ptah seria Horus, i els tres noms que no s'han conservat serien Thot, un déu serp i nefertum.

En este text, Atum el demiürg helipolitano, interpreta un paper secundari: se li considera únicament com a una de les manifestacions de Ptah. El mateix ocorre amb els altres déus inicials, l'abisme primordial (Nun) i la seua contrapartida femenina (Naunet). Ptah és per consegüent, el pare i la mare de totes les criatures, un déu hermafrodita. Però entre totes les hipòtesis de Ptah, s'ha atribuït una importància especial a "Ptah-el-Grande, el cor i la llengua de l'Enéada". Este déu Ur (el Gran) seria, si s'accepta la teoria discutible de Junker, el déu creador per excel·lència, a pesar que els sacerdots de memfis parlen d'ell com d'una simple manifestació de Ptah, i que els sacerdots d'Heliópolis no mencionen el seu nom i li criden Atum (el Total, l'Universal).

Els sacerdots de Memfis expliquen a continuació com Ptah va crear el món servint-se del cor, que és la set de la intel·ligència, del pensament que concep als sers, i de la llengua, que és l'òrgan del Verb creador. La funció que exercixen el cor i la llengua és tan important que els mateixos teòlegs van sentir la necessitat de divinitzar estes dos facultats del demiürg, personificant-les en dos genis, Sia (la intel·ligència i la clarividència), i Hu (el poder del Verb, la voluntat). Atum està present en el mite però la seua importància és secundària, trobant-se convertit en una de les múltiples hipòstasis de Ptah demiürg; Ptah és qui va donar l'existència als déus, als hòmens i a tots els sers, gràcies als pensaments del seu cor i a les paraules de la seua boca.

Altres influències heliopolitanas es manifesten quan el solc menciona a l'Enéada i explica que el poder creador de .la paraula (de la llengua) residix, concretament, en les dents i en els llavis, "és a dir, el semen i les mans d'Atum". Més endavant s'arriba a un passatge específicament menfita, en el que es tracta de la invenció dels treballs manuals i de les arts, les activitats predilectes de Ptah, el déu dels artesans. I la conclusió del passatge fa pensar en el relat de la Gènesi, quan es descriu l'aparició del món vegetal i dels diferents elements minerals que formen el paisatge. Com ocorre en el relat bíblic, el demiürg menfita podia estar satisfet de la perfecció de la seua obra.

L'Enéada, són les dents i els llavis de Ptah, de la boca que va pronunciar el nom de cada cosa, de la qual ixen Shu i Tefnut. La visió dels ulls, l'escoltar de les orelles i l'oldre del nas, informen el cor, i d'ell sorgix tot el coneixement, i la llengua anuncia el que el cor pensa.

Els himnes i pregàries dirigits a Ptah durant el Nou Imperi mencionen freqüentment la seua funció de demiürg, encara que el facen en termes molt diferents dels que utilitza la pedra de Shabaka. Es confon en ells a Ptah i al déu solar heliopolitano, que en els himnes no és, generalment Atum, sinó Re, el sol per excel·lència. Però el tema característic de la cosmogonía menfita, o siga la creació del món pel pensament i per la paraula, està present en un himne a Ptah, identificat amb Ta-Tenen, i també amb Atum: "El que la teua boca ha engendrat, la qual cosa les teues dos mans han creat, tu els has tret de l'abisme": D'època greco-romana hi ha un tractat demótico que identifica al demiürg amb Hapy, el geni de la Inundació, i que atribuïx a Ptah una naturalesa hermafrodita.

SISTEMA COSMOGÓNICO TEBANO

Tebes era durant el tercer mil·lenni aC la modesta capital del nomo IV de l'Alt Egipte. El déu local Ammó no podia competir amb els seus poderosos veïns. Montu, el falcó adorat en el nomo III, i Min, el senyor del nomo V. Però els reis de la dinastia XI van fer de Tebes la nova capital d'un Egipte que acabava de conéixer la guerra civil i la invasió estrangera; els seus fidels van proclamar a Ammó déu nacional i li van elevar al rang de demiürg, perquè els teòlegs tebanos no podien admetre que el més poderós dels déus no fora el més antic.

Així es va elaborar, precipitadament, un nou sistema religiós que utilitzava materials mitològics d'origen molt divers. Ammó es va apropiar de les facultats procreadores del veí Min i va fer seues les característiques de Ptah, el demiürg menfita, i aquelles de Re-Atum, el demiürg heliopolitano. No es poden ordenar cronològicament estos préstecs perquè els textos religiosos que es tenen hui en dia van ser escrits molt més tard. Hi ha un detall que pareix evident: els sacerdots d'Ammó es van adonar que una de les quatre parelles divines d'Hermópolis es componia d'Ammó i la seua companya Amaunet. Van utilitzar esta circumstància i van relacionar el déu tebano amb les granotes i les serps d'Hermópolis, elaborant una cosmogonía que afirmava l'existència d'un llinatge de serps creadores de l'univers.

Durant molt de temps els elements hermopolitanos no van ser preponderants en la doctrina tebana; en realitat només estan ben documentats en l'època ptolemaica. Els himnes a Ammó de l'Imperi Nou insistixen sobretot en el caràcter solar (heliopolitano) d'Ammó que s'ha convertit en Amón-Re. Un himne de la dinastia XVIII (papir Bulaq 17) reflexa bé el sincretisme tebano; Ammó demiürg presenta característiques solars, però també es menciona la creació del món pel Verb, típica de la teologia menfita, i l'ou primordial de la cosmogonía hermopolitana.

LA COSMOGÓNIA TARDANA D'ESNA

Altres cleros van seguir l'exemple dels tebanos i van edificar nous sistemes cosmogónicos utilitzant desembarassadament les doctrines dels centres religiosos tradicionals. En el temple greco-romano d'Esna el demiürg adopta curiosament el doble aspecte de Khnum, el déu morueco que rebia un culte en esta ciutat des de temps inmemoriables, i el de Neith, la mare de tots els déus el santuari dels quals es trobava en la llunyana Sais del Delta. El morueco Khnum era un potent procreador i un habilísimo canterer que modelava en el seu torn l'ou diví que contenia totes les formes de la vida. Els textos d'Esna li conferixen totes les facultats de Shu i de Re, els demiürgs heliopolitanos, i aquelles de Ptah, el demiürg menfita. Es diu que Khnum va elevar el firmament i va brillar en el cel, on va instal·lar a les ànimes dels déus.

També va col·locar la terra fermament sobre els seus fonaments i la va il·luminar amb la llum del seu ull, el sol. I en Esna es tornen a trobar aquells temes menfitas que es troben en la pedra de Shabaka: Khnum va construir les ciutats, va crear les terres fèrtils i les muntanyes i va fer créixer l'herba per als animals i els arbres de vida per als hòmens.

Un text mitològic de l'Imperi Nou, el conte de la Disputa d'Horus i Seth, revelava ja el respecte que els déus d'Egipte sentien per la senyora de Sais, Neith la poderosa, la mare divina que va il·luminar el primer rostre (quan va crear el món). En Esna un text ritual molt extens descriu el seu culte i evoca explícitament la creació del món: el tossal primordial va sorgir de les aigües, i els déus i el sol van vindre llavors a l'existència. i Neith es va traslladar a Sais, després d'haver adoptat l'aspecte de la gran vaca celeste Methyer que travessa el cel portant al seu fill, el sol, entre les banyes.

ELS MITES SOLARS

Totes les explicacions de l'origen de l'univers han sofrit la influència profunda de les doctrines heliopolitanas. En les aigües de l'abisme primordial, o sobre el tossal primigeni, es mouen confusament el demiürg i els "déus anteriors". L'obra de la creació no està encara acabada, el món no té encara la seua forma definitiva, el cel i la terra han sigut separats, i la terra està sumida en la foscor. El procés de la creació aconseguix la seua etapa definitiva quan el sol sorgix en l'horitzó, brollant d'una flor de lotus o de les muntanyes d'Orient, i mamprén el seu viatge en el firmament il·luminant un món que, en avant, li pertany.

Els egipcis han adorat durant mil·lennis l'astre solar, pare dels déus i dels hòmens. A continuació cite un text d'Esna que traduïx la inquietud dels déus primitius enfront del futur d'un món que acaba de ser creat i que roman inorganizado:

Neith manifestava el seu temor davant dels perills que amenaçaven el xiquet solar, com el faria Isis per Horus el xiquet. Els redactors expressen la sensibilitat contemporània però es referixen a mites que. eren ja populars en temps antics, quan Re no era encara un gran déu nacional. La seua ascenció política va ser lenta i la llegenda es referix en termes mitològics a les lluites dels seus partidaris contra els sequaços d'altres déus. El primer i el més temible dels seus rivals va ser Horus l'Antic, el falcó sobirà del Delta, protector de la dinastia de Hierakónpolis.

El protocol dels reis d'Egipte es componia de cinc títols seguits d'altres tants noms diferents. L'últim d'ells era el nom dinàstic del sobirà introduït pel títol "fill de Re". però el primer element del protocol era precisament el títol d'Horus, el primer que va designar als propietaris del poder real.

El rei de la dinastia II Nebire, "Re és el meu senyor", va ser el primer monarca que va declarar amb el seu nom ser partidari del déu solar d'Heliópolis i la dinastia següent va mamprendre amb Djeser la construcció de les piràmides, uns monuments funeraris de caràcter predominantment solar.

Durant la dinastia IV Khefren va rebre sepultura en una de les grans piràmides de Gizah i va ser el primer sobirà que es va proclamar en el seu protocol "fill de Re", un títol que legitimava el seu poder. En un conte escrit durant la dinastia XII, i potser anterior, es relata com un dels germans de Khefren, el príncep Dedefhor, va conduir a la cort de son pare, el rei Kheops, a un mag hàbil en profecies. El mag va anunciar al rei que la dona d'un sacerdot de Re estava embarassada de tres fills del déu, i que estos serien els tres primers monarques d'una nova dinastia (la dinastia V). Així recordava la tradició el vassallatge dels sobirans de l'Imperi Antic al déu d'Heliopólis, i l'explicava establint llaços carnals entre la divinitat i els reis. Els faraons van utilitzar sempre, inclús en època romana, el títol de "fill de Re".

DIFERENTS MITES I LLEGENDES

Políticament no va haver-hi ni vencedor ni vençut en el tema de l'antagonisme de les dos doctrines, Horus i Re, però des del punt de vista religiós Re pareix haver obtingut molts avantatges en el conflicte. Això pareix indicar la llegenda de l'ull d'Horus, que arreplega tradicions molt remotes, encara que s'haja transmés en versions escrites de l'Imperi Nou, o d'època més recent. La doctrina més antiga afirmava que Horus, el falcó celeste, tenia per ulls al sol i a la lluna, mentres que els sacerdots d'Heliópolis sostenien que el sol era la forma visible de Re.

Estes dos creences eren contradictòries i es necessitava arribar a un compromís; els textos religiosos van acabar consagrant la propietat de Re sobre l'astre solar i l'ull d'Horus va designar en avant a la lluna, un astre a què s'atribuïxen propietats malèfiques, perquè canvia de forma i tamany, i desapareix en el cel seguint el seu cicle. La llegenda va recolzar positivament la doctrina heliopolitana i es va deixar contaminar amb temes que provenien de la llegenda d'Osiris, que es feia cada vegada més popular. Horus l'antic, el déu celeste, es va convertir en Horus el Xiquet (Harpócrates), el fill d'Osiris i d'Isis, i en el pretendent al tron d'Egipte com a hereu legítim d'Osiris, no per mèrits propis. Després d'haver lluitat durant molt de temps amb el seu germà Seth, Horus va aconseguir recuperar l'ull que havia perdut, el va purificar per a reparar els danys que havia sofrit, i el va col·locar de nou en el seu lloc. Els egipcis cridaven a este ull "el son" (Udjat) i el consideraven com un poderós amulet.

L'ull de Re podia allunyar-se i tindre pensaments i passions independents. En la cosmogonía heliopolitana l'ull de Re es va allunyar del rostre del déu plorant llàgrimes de què van nàixer els hòmens, i com Shu i Tefnut van partir en la seua busca per a tornar-lo al seu senyor, qui el va col·locar de nou en el seu front després d'haver donat l'aspecte d'una serp, l'uraeus que servix de tocat als reis d'Egipte. Este relat formava part d'un cicle de llegendes que van ser populars en època greco-romana però que ja existien en l'Imperi Nou. Una altra llegenda deia que l'ull del sol era la seua pròpia filla, Hathor, la qual, abans de morir, va pregar a son pare que li permetera contemplar almenys una vegada a l'any la llum del sol.

Una altra llegenda molt popular, mostra d'això és que està gravada en diversos murs de temples ptolemaicos, és la següent: Tefnut vivia en el desert de Núbia amb l'aspecte d'una lleona aterridora. Son pare Re desitjava tindre-la al seu costat perquè li protegira dels seus adversaris que li buscaven amenaçadorament. Llavors enviament a boscaler a Shu, un altre lleó monstruós germà de Tefnut, i a Thot, el seu escriga de confiança que era el déu de la saviesa i de la màgia. Els dos missatgers es van transformar en mones, i al trobar-la Thot li va dirigir la paraula amb molt de respecte i li va dir que viure a Egipte era més agradable i que allí li oferirien cada dia caça abundant i vi. Tefnut es va deixar convéncer i va tornar a Egipte amb els dos missatgers. Quan van arribar a Filé la lleona va aplacar el seu ardor al banyar-se en les aigües sagrades de la cascada i es va transformar en una jovençà molt bella, Hathor la filla predilecta de Re, que es convertix, segons el seu humor, en la cruel lleona Sekhmet o en la dolça gata Bastet.

El mite que narra la rebel·lió dels hòmens contra Re va ser registrat en les parets de cinc tombes reals de l'Imperi Nou (Tutankhamón, Sethi I, Ramsés II, Ramsés III i Ramsés VAIG VORE). Al costat del text els escrigues van copiar una sèrie de fórmules màgiques destinades a protegir el cos del rei difunt de qualsevol perill, de manera que la llegenda pareix relatar el perdó de la humanitat amenaçada de destrucció a causa de la seua desobediència, i no la destrucció de la humanitat, com s'ha dit sempre.

Re era ja vell, i els hòmens van gosar conspirar contra el déu ancià. Quan Re es va assabentar de la conspiració va fer cridar al seu ull (Hathor), a Shu, a Tefnut, a Geb i a Nut, i també als pares i a les mares que van estar amb ell en l'abisme primordial, i inclús a l'Abisme. Així va manar a Hathor perquè els destruïra. Quan va tornar després de fer una matança Re la va felicitar i va tornar a manar-la a destruir-los. Re en l'últim moment es va penedir i va manar regar els camps amb un líquid roig perquè pareguera sang, quan Hathor va vore els camps regats de sang, va beure d'ella i es va saciar. Així Re va salvar a la humanitat i va véncer la rebel·lió, però la ingratitud dels hòmens li va decidir a apartar-se d'ells. Nun va fer vindre a la seua filla, la vaca Nut, i Re es va col·locar sobre el seu llom. La deessa es va elevar fins al cel i va formar a partir d'eixe moment la volta celeste. Però quan va abaixar els ulls i va vore la terra des de tan alt, es va aterrir, i Re va ordenar a Shu, el déu de l'aire, que la sostinguera amb els seus braços.

Així van ser separats el cel i la terra, els déus i els hòmens, i el món va adoptar la seua organització definitiva. Re travessava el cel navegant en la seua barca i els altres déus estaven suspesos davall el ventre de la vaca celeste, convertits en estreles.

Un altre conte mitològic narra com Isis es va enginyar per a conéixer el verdader nom de l'ancià pare dels déus, Re. Els egipcis pensaven que els noms eren l'essència mateixa de les coses a què designaven. La sobirania i el futur de Re depenien del seu nom ocult i Isis es va proposar conéixer-lo per a adquirir el seu poder. Així Isis va fer una serp amb la saliva de Re i el fang, perquè li picara. Quan estava molt malalt a causa de la picadura, la va manar cridar perquè li curara, llavors Isis li va preguntar qual era el seu nom per a així poder salvar-li. Re sabia que la pregunta d'Isis era justificada. El nom d'una persona era per a un egipci una part essencial del seu ser. Bastava conéixer-lo per a poder exercir una influència benèfica o malèfica sobre el seu propietari. La vida i la mort depenien del nom, com ensenyen les inscripcions funeràries que repetixen nombroses vegades el nom del difunt perquè el seu esperit puga sobreviure a la destrucció del cadàver o a la de les imatges que li representen.

Per a comunicar a la maga el seu nom verdader equivaia a sucumbir al seu poder, perquè Isis podria en avant sotmetre-li als seus enxisos i inclús aniquilar-li. Al final Re li dóna el seu nom ocult, llavors Isis li va curar, i a partir d'eixe moment Isis ja posseïa l'autoritat de Re, i el final de la història dóna a entendre foscament que la deessa va comunicar al seu fill Horus els poders molt grans que havia adquirit.

El relat de la rebel·lió de Seth contra Re decora una de les parets del Temple d'Edfú. El text és conegut davall el títol de Mite d'Horus, va ser gravat en la paret durant el regnat efímer de Cesarión, el fill de Juliol Cèsar i de Cleòpatra. Encara que es pensa que l'elaboració del mite es remunta a temps molt anteriors, inclús a la protohistòria, ja que representaria el record llegendari de les lluites que van conduir al domini del regne del Nord sobre el regne del Sud d'Egipte. Una altra teoria pretén explicar-lo com una evocació del triomf passatger dels adoradors de Seth durant el regnat de Peribsen (a finals de la dinastia II). També s'ha dit, que certs elements del mite són característics de l'època ramésida i que pogueren inclús recordar la dominació d'Egipte pels perses.

El defensor de Re és esta vegada Horus l'Antic (Haroeris), el déu celeste adorat en Edfú, que rep a vegades l'ajuda d'Horus el Xiquet (Harpócrates), el fill d'Osiris i d'Isis. La presència d'Harpócrates induïx a pensar que la redacció del mite la van fer escrigues de l'Imperi Nou, o als d'una època posterior. El relat és molt pintoresc. Seth i els seus partidaris es metamorfosen contínuament en cocodrils o en hipopòtams, mentres que Horus i els seus companys, els "arponers", els combaten i vencen en nombroses batalles travessant-los amb les seues llances, a Egipte i a Núbia. Horus es transforma durant els combats en el disc alat que decora les portes del seu temple en Edfú, en un home amb cap de falcó o en una esfinx.

Quan l'ancià Re va decidir allunyar-se definitivament de la terra, es va instal·lar en el cel i va començar a recórrer-lo cada dia en la seua barca. El seu regnat terrestre havia conclòs, però deien els egipcis que el seu poder no havia sofrit cap minva i van seguir considerant-li com al pare dels déus. Els Textos de les Piràmides diuen que Re va transmetre la seua herència a Geb, el déu de la terra, mentres que ell seguia administrat la justícia en el cel com a president de l'Enéada divina. No obstant, el text gravat en una naus erigida en Saft el-Henna, en l'extremitat oriental del Delta, dóna una versió diferent de la genealogia dels reis divins. Es llig en esta naus que a Re li va succeir el seu fill Shu, el déu de l'aire, i a Shu el seu fill Geb, el déu de la terra. Este orde de successió pareix haver sigut generalment acceptat en època tardana.

Shu governava i Egipte es beneficiava granment de la seua administració, però els fills d'Apopis van atacar la frontera oriental i van posar en perill els nomos del Delta. Esta llegenda al·ludix a les invasions molt reals de les tribus nòmades del desert d'aràbia i de Palestina que periòdicament travessaven la frontera i penetraven en el Delta prenent la via de l'Uadi Tumilat. Shu va rebutjar als invasors en una batalla victoriosa, però va caure malalt i una revolució li va obligar a transmetre el poder al seu fill Geb. Shu va pujar al cel i es va reunir amb son pare Re mentres que Geb s'enfrontava de nou amb els seus enemics. El perill era tan gran que va imaginar, per a véncer-lo, apoderar-se i servir-se de l'uraeus que Re portava enroscat en el seu front perquè li protegira dels seus adversaris. Però l'uraeus es va enfurir, va atacar als partidaris de geb i li va mossegar a ell mateix. Geb va ser curat miraculosament, Re-Horakthi vi en la seua ajuda i les seues victòries li van restablir en el tron, de manera que va poder pacíficament dedicar-se a la seua obra de bon govern. Conclòs el seu regnat, els seus descendents van aconseguir establir-se sòlidament en el poder.

Els egipcis creien que Re, després d'haver transmés la seua funció de monarca terrestre, seguia sent el sobirà del regne dels morts. Semblant doctrina entrava en conflicte amb l'osirianismo els partidaris del qual veien en Osiris al posesor de la mateixa funció. Molt prompte es va aconseguir un compromís: durant molt de temps es va reservar la religió funerària solar als reis i als membres de les seues famílies, mentres que l'osirianismo es va propagar entre els llauradors i les gents modestes fins al dia en què va obtindre l'adhesió fervorosa de tota la població.

L'explicació de l'existència de la religió funerària solar és evident. Tots podien vore cada dia desaparéixer el sol en l'horitzó occidental, i l'endemà el veien sorgir en l'Orient. Creien que el sol recorria en el seu viatge nocturn un món subterrani cobert per un cel inferior que l'astre solcava en la seua barca, com el feia quan navegava a través del cel terrestre. Esta doctrina solar va predominar durant tot l'Imperi Antic i va inspirar profundament els Textos de les Piràmides.

Més tard va donar lloc a una literatura especialitzada l'exemple més explícit de la qual va ser, durant l'Imperi Mig, una sèrie de fórmules contingudes en els Textos dels Sarcòfags i crides el Llibre dels Dos Camins.

Es tracta de comentaris que acompanyen a un mapa de l'altre món, la regió subterrània que travessen un camí terrestre i un camí aquàtic. Proveït d'este guia, el difunt podia mamprendre tranquil el seu llarg viatge cap al paradís. Este tipus de literatura va aconseguir un desenrotllament molt considerable durant l'Imperi Nou, com per exemple El Llibre de l'Amduat, que és una descripció de les regions subterrànies on habiten els morts, amb tendències osirianas, però el paper més important l'exercix Re. El sol recorre en la seua barca el món inferior durant les dotze hores de la nit. Este món està dividit en dotze regions, tantes com a hores té la nit, i un riu el travessa pel qual navega la barca de Re. La deessa que representa a cada una de les hores i les divinitats de cada regió li servixen de seguici, però a pesar de tanta glòria, Re és un cadàver amb cos humà i cap de morueco.

La barca va recorrent successivament totes les cavernes o regions; els morts li aclamen des d'ambdós riberes i li ajuden si el corrent no és prou o hi ha bancs d'arena. Si esta ajuda no basta, Re es convertix en serp després de recitar les fórmules màgiques d'Isis. Enemics intenten tancar-li el pas, com la serp Apopis que habita la sèptima caverna. En la dotzena caverna, Re es transforma en Khepri, l'escarabat, el sol del matí, i abandona el món de les tenebres i sorgix de l'orient per a il·luminar el món dels vius. El seu antic cos roman en el món inferior, mentres que Khepri puja en la seua "barca del matí" i mamprén la travessia del cel diürn, davall el ventre de Nut, la vaca celeste.