HISTÒRIA DE L'ART DE L'ALTA EDAT MITJANA

El programa es pot trobar en les fotocòpiés a djuntes. La bibliografia es comentarà més endavant.

L'examen constarà de tres o quatre diapositives, les quals s'hauran de comentar. I dos tema a desenvolupar-ne un. Les diapositives no es poden comentar lliurement es donarà la imatge i un enunciat del que s'haurà de comentar (pot ser temàtic, formal, tècnic, iconogràfic...

TEMA 1.

Introducció: les nocions d'Edat Mitjana i art medieval; periodització i geografia artística. Bibliografia.

El territori de l'alta edat mitjana el podem emmarcar entre les fronteres territorials de l'Imperi Romà: l'Occident europeu, la Mediterrània oriental (Bizanci) i l'Islam. L'origen de l'art medieval recau, dons, en l'art de l'antiguitat tardana.

Roma unifica culturalment la política i la cultura a una àrea geografia molt extensa. L'art de l'Alta Edat Mitjana es donaven aquests límits amb algunes extensions (en el món nòrdic d'Europa) i l'extensió de l'Islam cap a l'Orient.

Al segle XVI es donen nous horitzons geogràfics com Amèrica o l'Orient (Iran i l'Índia). Amb la qual cosa la Mediterrània deixarà de ser en centre de gravetat.

A l'època medieval, però, les tres cultures interactuen, s'intercanvien obres, mestres... Les influencies es desenvolupen d'est (mes estable des del punt de vista polític) a oest (que regenera l'art occidental).

Al segle VIII hi ha un èxode d'artistes bizantins cap a Itàlia donant-se així una renovació cultural en aquesta zona. Cap a l'any 1000 la cort germànica també rep aquests artistes per tant hi ha una influència oriental (bizantina) cap a occident.

En resum es realitzen viatges, tant d'obres com d'artistes, d'Orient cap a Occident constantment. Això impedeix, a vegades, establir fronteres geogràfiques concretes.

En quant a l'Islam existeix, a mes, una barrera religiosa que limita el diàleg.

L'art del segle X a la Península Ibèrica és un art mossàrab, rep influencies tant de l'art islàmic com del cristià, existeix una relació directa.

El mateix passa entre els bizantins i els musulmans a Sicília, on s'intercanvien experiències.

Es produeix un fort impacte de Bizanci sobre l'Islam. Al segle XV els turcs envaeixen Constantinople i construeixen les seves mesquites seguint el model de l'edifici bizantí per antonomàsia: Santa Sofia de Constantinople.

Es denota la pervivència de models d'altres cultures i, en aquest cas, de la cultura bizantina.

També es produeix aquest impacte des del Món Antic a l'art medieval.

A l'Alta Edat Mitjana es viu del passat de la Roma cristiana de Constantí, Teodosi i Justinià, i de Ràvena.

Hi haurà renaixements o renaixences medievals en les quals es produirà un redescobriment de l'Antiguitat (renovatio imperii romani). Un d'aquests renaixements el patirà l'Imperi Carolingi.

Es trobaran, a mes, models tardoantics en determinats moments.

Al 1200 durant el Romànic hi haurà tendències classicistes provinents de l'antiga Roma.

Diversitat de fenòmens:

• Carolingi.

• Astúries.

• Mediterrània Oriental (Bizanci).

• Art europeu del segle XII.

Trobarem aquests models tant en la pintura com en les miniatures. També en escultura, l'escultura de petit format realitzats en ivori, metall, obres d'orfebreria, complements esmalts... I en arquitectura.

El concepte “medieval” apareix al Renaixement, gràcies o a causa d'uns humanistes italians. El segle IV és un període de decadència del període clàssic (Grècia-Roma), desprès es va produir un període medio ego o Edat Mitjana, període sense entitat entre dos moments àlgids. És a dir entre l'Imperi romà i el Renaixement. L'Edat Mitjana es produeix una decadència cultural i artística, és un període de regressió, no de progressió, una època de foscor... Totés a questes idees van ser introduïdes pels humanistes italians.

Aquesta visió es va trencar al segle XIX, quan es fa un replantejament artístic.

La praxi artística està fonamentada en principis classicistes del Renaixement i del Barroc.

Al segle XIX es produeix un descobriment del passat medieval, dels aspectes més quotidians. Durant el Romanticisme i el Realisme.

Límits cronològics.

Del segle IV al XV hi ha una descomposició de l'estructura de l'Imperi Romà.

Al 313 Constantí introdueix la tolerància cap al cristianisme.

Al 295 l'Imperi es divideix entre l'Imperi d'Occident (es manté) i el

d'orient (germànic).

Entre el 406 i el 409 les invasions del territori italià.

Al 476 el primer regne germànic en territori italià. Els ostrogots.

Del segle IV al VII es destrueix l'Imperi romà (Antiguitat Tardana o Món Tardoantic).

Al segle XV, l'any 1453 es va produir la caiguda de Constantinople. És la mort de l'Imperi Bizantí. I al 1492 paral·lelament es descobreix Amèrica.

Del 1450 al 1550 és un període de transició, dit Prerenaixement. A Itàlia el segle XIV Giotto introdueix el paisatge i el naturalisme. Abans, durant el segle XIII la pintura no era naturalista. Els Pisano introdueixen un nou art dins l'Edat Mitjana. En escultura se segueixen els models de l'estatuària antiga (de l'època paleocristiana). En literatura trobem Boccaccio i Dante.

Del segle XV al XVI es desenvolupa el Renaixement.

Podem dir que l'època o edat medieval es divideix en tres grans períodes (els quals no seguirem en aquesta classe): l'Alta Edat Mitjana (IV/VIII- X), el Romànic (XI-XII) i el Gòtic (XIII-XV). Una altra divisió és la d'Alta Edat Mitjana, que duraria fins el 1200 (segle XII, Gòtic) i Baixa Edat Mitjana.

13-02-01

TEMA 2.

La cort carolíngia i la renovatio imperii romani. La seva repercussió artística.

Context històric i cultural.

Arquitectura palatina i monàstica.

La il·lustració de manuscrits i la talla de l'ivori. Tallers i tendències.

• Mapa → de l'Imperi Carolingi.

L'Imperi Carolingi s'origina al territori dels francs (regne bàrbar) amb una posició determinant.

A principis del segle VIII la dinastia dels francs, en poder dels merovingis, es troba en una difícil situació: desprès d'un breu període d'auge, torna a trobar-se en decadència.

Llavors una altra dinastia els usurpa el poder: la dinastia dels Pipinedes, amos de l'aristocràcia, gràcies a les bones relacions amb el papat i amb l'església en general. La monarquia franca necessitava el Papat para consolidar la seva pròpia dinastia. Aquesta la van formar Pipí el Breu (Jupille, c. 714-Saint-Denis, 768), i el seus fills Carlemany (Neustria, 742-Aquisgrán, 814) i Carlemany. Aquests van ser els precursors dels carolingis.

Per tant tenim el regne dels Francs ocupant França, el territori que van cedir al Papa va donar lloc als Estats Pontificis. La unió d'aquests dos poders és la base de la unificació d'Europa i de la formació de l'Imperi Carolingi.

Posteriorment el regne franc s'estén per tota Itàlia, excepte pels Estats Pontificis (la franja central i Ràvena).

La culminació d'aquest Imperi es troba en la coronació de Pipí el Breu pel Papa Bonifaci, amb la intenció de crear un Imperi que rivalitzi amb el Bizantí.

Carlemany.

Amb Carlemany arriba el triomf del cesaropapisme. La seva coronació, vista des d'un punt de vista simbòlic, s'assimila a la coronació d'un nou Constantí. Aquisgrà serà la seu del nou Imperi Carolingi i considerada com la nova Roma.

Els emperadors precedents basaven el seu poder en els territoris, en la quantitat que en posseïen, els francs o carolingis no, aquests basaran el seu poder en la gràcia de Déu, el poder els ve d'ell.

A nivell cultural denoten un procés de clerarquització de la cultura.

Hi ha una proliferació d'escoles catadralicies, per monjos i clergat (canonges). Comença un canvi en l'escriptura dins el marc carolingi: la miniatura carolíngia, clara i ràpida. També trobem una unificació litúrgica, de tots els textos litúrgics.

El Renaixement carolingi és més polític i religiós que estètic i cultural.

Les intencions de Carlemany eren restablir l'Imperi Romà. En àmbits palatins serà on es duran a terme les obres on es reflecteix el tarannà antic. La Roma cristiana, la del segle de Constantí, serà la que inspirarà les obres de l'època carolíngia.

El contacte amb el món antic era més fàcil, Itàlia formava part de l'Imperi carolingi i per tant els vestigis romans els tenien en el seu mateix marc geogràfic.

• Planta → es tracta d'un palau de l'Imperi Carolingi. D'aquest tipus de construccions n'hi havia unes 65, però només se'n conserva una a la capital, Aquisgrà aquests palaus eren vivendes per la representació imperial, construccions de la cort i de l'estat. [Història de l'art, pag 105]

En aquesta diapositiva podem observar la reconstrucció d'aquesta única construcció que es conserva. Només es pot veure la capella palatina, de planta centralitzada.

Pipí el Breu crearà aquest palau com a centre de residència, era la vivenda de representació i de culte (ambaixades, capella...).

Des d'aquí s'organitzava l'administració, l'oci... el centre era la capella que es connectava amb el palau.

Les obres es van iniciar al 789 (cap a finals del segle VIII), el mestre d'obra va ser Eudes de Metz (ell va projectar l'obra).

Per alguns aspectes simbòlics recorda la Jerusalem celestial. Alcuí comparà la capella amb el temple de Salomó per la seva magnificència.

La construcció estava basada, des del punt de vista mètric, en el numero dotze, totes les mides són divisors i múltiples del dotze.

[La capella es trobava dins la catedral, el monument més notable, l'arquitectura la qual reflexa la influència de diversos estils artístics. La part més antiga és la capella palatina rematada per una cúpula que forma el cos principal de l'edifici. Començada el 796, seguint el model de les esglésies bizantines, i acabada cap al 805 pel mestre Eudes de Metz. La sepultura de l'emperador es troba sota una de les a rcades de la capella.

La capella palatina d'Aquisgrà forma part del palau que hi ha a Aquisgrà, capital de l'Imperi carolingi. El seu arquitecte, Oto de Metz, parteix d'un nucli central de planta octogonal, rodejat per un deambulatori, que formen un polígon de setze costats. Aquesta planta segueix el model martyrial, imitació de San Vitale de Ravenna.

La construcció en dos nivells permetia destinar la planta baixa als fidels. La tribuna o galeria sostinguda amb pilars era reservada a l'emperador i la seva cort. Aquest espai, equivalent al matrinium paleocristià on eren relegades les dones, és ara utilitzat per manifestar el poder polític, tal com s'havia fet a Santa Sofia. Corona l'edifici una cúpula central sobre tambor amb finestres.

El pòrtic, elevat en forma de torre, té dues escales laterals per accedir a la tribuna. Al costat de l'entrada hi ha un absis de forma rectangular amb altar per la celebració de les cerimònies. Al pis de tribunes i davant d'aquest absis hi ha el tron des d'on Carlemany (768-814) assistia als oficis religiosos. Des d'aquesta altura, era com si l'emperador se situés en l'esfera celestial, prop dels mosaics de la cúpula (obra de Salviati realitzada a Venècia) que representaven Déu assegut en el seu tron i rodejat dels 24 ancians de l'Apocalipsi (Maiestas Domini). Aquesta disposició respon al sentit jeràrquic d'aquella societat Carlemany sent el poder emanat de Déu i per això en el seu regnat es fa difícil de diferenciar art sacre d'art palatí. La riquesa d'aquesta capella és un exemple de l'anomenat Renaixement carolingi, una breu flama d'esplendor durant el llarg període de decadència que viu Europa occidental a l'alta edat mitjana. [Història de l'art, pag 105][Enciclopedia Multimedia Planeta DeAgostini]

La capella palatina d'Aquisgrà seguia models d'altres construccions anteriors com:

• Secció → de la capella palatina d'Aquisgrà. Trobem la relació entre aquesta capella i les de Constantinople. Es tracta d'un edifici de planta centralitzada. [Història de l'art, pag 105], interior [Història Gráfica del Arte Occidental, pag 51][Ars, pag 101]

Les construccions centralitzades poden tenir planta de creu grega o circular i són diferents de les plantes basilicals.

• Interior → de San Vitale de Ravenna. Segle VI, construïda sota el domini bizantí de Justinià. Aquesta església està en relació amb la de San Sergi i San Bacus, és a dir, amb Constantinople. És aquesta la que inspira l'edificació de San Vital. [Història de les civilitzacions i de l'art, pag 177]

L'organització de l'alçat, la divisió en registres: arcades amb arcs de mig punt, espais tripartits (trifores) en pisos superiors... tots aquests aspectes els trobem a Sant Vital en tots els nivells.

La disposició dels espais i volums interiors és gairebé la mateixa en San Vitale i la capella palatina d'Aquisgrà.

Adrià I autoritzà a Carlemany a treure marbres de Ravenna (l'extracció va ser controlada per Eudes de Metz, el mestre d'obres de la capella palatina. En aquella ocasió l'arquitecte va poder veure i copiar l'organització de San Vitale, per aquest motiu podrien ser tant similars. En va poder imitar les construccions.

La cúpula de la capella estava recoberta de mosaics. Un dels més destacats és el que representa Crist amb els vint-i-quatre vells de l'Apocalipsi oferint les corones de glòria. [Ars, pag 101]

La decoració en bronze, una tècnica molt antiga que s'havia perdut durant el primer cristianisme, es recupera en aquest cas. [Ars, pag 101]

• Planta → Santa Maria in Pertica. Segle VII (va ser destruïda al segle XIX). Es coneix gràcies a un dibuix que encara es conserva.

La planta és d'estructura centralitzada coberta per una cúpula i un corredor deambulatori anular que circumda l'estructura central. No està dividida en tres nivells, ni tampoc té tribuna.

• Secció → capella palatina d'Aquisgrà. Aquesta és molt més consistent i voluminosa que l'anterior més austera i sòbria. [Història Gráfica del Arte Occidental, pag 51][Ars, pag 101]

• Planta → Santa Sofia de Benevento. Segle VIII. Situada al sud d'Itàlia, a la Itàlia Longobarda.

Aquesta església és singular per la seva forma en ziga-zaga del perímetre dels murs, normalment poligonals, en forma estrellada. Seguia la tradició longobarda de les construccions de la cabana del príncep, en tela...

• Interior → de Santa Sofia de Benevento. Podem observar el doble deambulatori. És un edifici de caràcter centralitzat, amb columnes i capitells clàssics.

Conseqüències o influencies de la Capella palatina en altres construccions posteriors o paral·leles.

Cap al segle XI la capella palatina era considerada un model prestigiós a seguir, podem veure, per exemple:

• Planta → capella de San Miquel de Hildesheim. (1010-1034). La capella és un octògon centralitzat coberta amb una cúpula i envoltada per un deambulatori i amb tribuna.

• Interior → església de San Miquel de Hildesheim?. Podem veure les trifores. És idèntica a la capella palatina, exceptuant la decoració. [Història Gráfica del Arte Occidental, pag 52]

• Interior → Trinitat d'Essen. La planta d'aquesta església, a diferència de les anteriors anteriors, és longitudinal. Però la composició dels volums és idèntica a la capella palatina.

• Planta → Trinitat d'Essen. La part que segueix el model de la capella és l'extrem oposat a l'absis, el cos occidental té l'aspecte d'una construcció centralitzada. No és una copia tant clara, però està clar el patró seguit per realitzar-la.

La casa utònica del segle XI es produeix per l'ingrés de princeses utòniques, per reestructuracions en el poder que el deixen en mans dels hereus de la dinastia carolíngia: els Utons (o Otons).

Arquitectura religiosa.

Es conserven poquíssimes obres de l'arquitectura religiosa d'aquesta època. La producció que ens ha arribat se centra en catedrals i monestirs.

Sabem que Carlemany incità a construir i a renovar esglésies, però no en coneixem els resultats pràctics. La teoria, és a dir, els textos on es parla d'aquesta producció, els trobem a La regula comuniforum.

Al segle VIII San Croregan??? era l'autor d'aquesta regula, amb la qual obligava a viure en comunitat als canonges.

Als costats de les catedrals s'hi van construir palaus episcopals, institucions docents... Tot el que necessitaven els canonges per viure-hi. Això provoca la monumentalització dels centres de les ciutats. Els voltants de les catedrals esdevenen complexos monàstics. La monumentalització aportà una millora de les infraestructures, que es construeixen amb materials extrets de les antigues muralles.

La reforma monàstica de Benet de Nursia ? (480- 547), reformà la regla benedictina.

Durant els segles VIII i IX es van construir uns 400 centres monàstics, els quals no s'han conservat.

L'arquitectura monàstica es basa en l'autonomia del monestir, aquest ha de ser com una petita ciutat integrada per diferents edificis.

Es conserva un únic document gràfic de l'època, un mapa, on es reflecteix com havia de ser un monestir carolingi ideal. Aquest mapa coincideix amb la idea dels teixits antics.

• Lectura d'un d'aquests textos. Es descriu com es vivia en una abadia i es fa un comentari de la regla benedictina.

Parla de les parts del monestir: trobem tallers (de sabates, de cosir, d'espases...), sales de lectura, de cant, la cuina, l'àmbit claustral de l'Abat, l'infermeria, la cel·la de l'Abat, les habitacions dels monjos...

19-02-01

• Document → pergamí on es pot veure el dibuix de l'arquitectura, el plànol de l'alçat del monestir de San Galle. Aquest plànol permet la reconstrucció d'una abadia benedictina ideal a l'època carolíngia.

• Plànol → de San Galle (actual Suïssa).

El bisbe de Basilea Leido I envià aquest plànol a Gausbert, l'Abat de San Galle, al segle IX.

Les excavacions han posat de manifest que alguns aspectes del plànol es van poder seguir en la realització del monestir. S'ha arribat a la conclusió que el plànol no volia ser el projecte d'una construcció concreta, era un punt de partida que, des dels grans centres de poder, s'enviava a les altres a badies en construcció, era un plànol ideal. Aquestes realitzaven el monestir amb les característiques pròpies de cada zona, ho adaptaven a les seves possibilitats econòmiques, necessitats.. Però seguien més o menys el plànol, tot i que no s'havia de seguir al peu de la lletra.

Constitueix una imatge d'una ciutat monàstica.

• Plànol → transparència del plànol que es pot veure en el pergamí. L'esquematització dels edificis.

Se senyalen les funcions de cada un dels espais, en inscripcions. És un projecte regit per un mòdul. El mòdul central base és el quadrat del transsepte de quaranta peus. Segueix un rigor geomètric (relació 4*3). El perímetre del monestir és de 30 * 40 peus.

La relació claustre-església la trobem en moltes altres a badies carolíngies. A més és una disposició que ha transcendit en l'arquitectura.

Com a precedent d'aquesta estructura de claustre adossat a l'església no és propi de l'arquitectura monàstica, ho és més de l'arquitectura catadralicia. (claustre-església envoltats de dependències).

Les dependències exteriors són més pròpies de construccions en àmbit rural.

Descripció dels elements:

L'edifici estructurador del conjunt, l'església, és de planta basilical, damunt un eix longitudinal, segueix una tipologia arquitectònica diferent a la capella palatina d'Aquisgrà (de planta centralitzada). Aquesta església aporta un element innovador respecte basíliques paleocristianes: la bipolaritat. La basílica constantiniana ja tenia l'absis orientat cap a l'est, però, en aquest cas, aquesta estructura es repeteix en l'altre extrem de l'edifici (al massís occidental o westkerk) on situaríem la façana. Per tant hi ha dos centres d'interès físicament i litúrgicament. En l'extrem est s'hi continuava celebrant la litúrgia religiosa, dedicada a Crist, i a l'altre s'hi celebrava la litúrgia al sant de l'abadia (San Gal). Per tant aquesta nova estructura ve donada per una necessitat litúrgica, i està formada pels dos extrems amb una estructura semicircular.

Davant l'església, a la part occidental, als costats d'aquests westkerk, trobem dues torres dedicades als arcàngels. Element que persistirà a l'arquitectura Occidental.

Altre cop a l'interior de l'església es descriu, al plànol, el mobiliari litúrgic i la posició dels altars que podem trobar-hi.

Un element singular és que al recinte basilical hi havia un scriptorium i una biblioteca, al primer pis prop de l'absis (en construccions posteriors són estances més autònomes).. A l'altre costat (a la dreta) hi trobem la sagristia (situada en el lloc tradicional).

El transsepte és gairebé inexistent, no està desenvolupat, és una estructura que forma part del claustre. És més aviat una basílica en el sentit més pur.

Al claustre s'hi desenvolupava la vida en comunitat, té un paper organitzador d'una sèrie de dependències de la vida dels monjos.

A la part oriental, al pis inferior, hi podem trobar el caldari, és a dir, la calefacció, i al pis superior el dormitori dels monjos, amb 72 llits, a traves del qual s'accedia a l'església directament per facilitar el descans i el ràpid accés en cas d'oracions a hores intempestuoses (característiques d'aquestes comunitats).

Al costat del dormitori s'hi situaven les letrines o lavabos.

Al sector sud del claustre hi havia el refectori, on es menjava comunitàriament, i la cuina comunicada amb la fleca i la cerveseria.

Al sector oriental? podem trobar-hi la bodega, al pis inferior, i el rebost, al pis superior. Així veiem que a prop del claustre estan les dependències dedicades a les necessitats bàsiques: dormir i menjar.

A la part contraposada al claustre respecte l'eix de l'església, al nord del monestir, se succeeixen una sèrie d'edificacions amb una certa autonomia: els serveis d'hostatgeria amb els seu corresponent forn, la cerveseria i cuina, pels hostes per tal que no es barregessin amb els monjos tal com dictava la regla. Desprès l'hostatgeria pròpiament amb subdivisions jeràrquiques els rangs dels hostes que s'hi acomodaven.

En altres construccions hi instal·laven l'escola, amb una gran aula envoltada per altres de més petites.

Prop de l'església, comunicant-se amb el transsepte, hi construïen les cambres de l'Abat, aquestes cambres incloïen solàrium (una terrassa a la part superior).

Les edificacions de l'est estaven formades per les cambres del metge, amb un jardí amb plantes medicinals, la infermeria i el noviciat. Aquestes dues ultimes construccions gairebé simètriques seguint l'eix longitudinal que partia de l'església.

El cementiri i l'hort estaven junts. S'especifiquen el tipus d'arbres que s'haurien de plantar i els productes que s'haurien de cultivar a l'hort. En aquest sector hi havia les cambres del jardiner.

El costat meridional es dedicava a les activitats agrícoles i artesanals: la granja i els tallers d'obradors. S'especifica quines feines es feien i quins fabricants hi havia: trobem fabricants de cordes, d'espases i escuts, orfebres, fusters, teixidors.

A més hi havia serveis diversos com ara el molí, un sequer per la fruita, una fabrica de botes, graners estables... S'especificaven els animals que s'hi criaven. L'objectiu de tot això és l'autonomia de l'abadia, intentar fabricar tot allò que necessita.

No se sap que s'hi ubicava al flanc esquerre del perímetre (al nord). S'ha perdut aquesta part del pergamí, ha estat rascada i reutilitzada per escriure-hi quelcom. En aquesta zona es deia quina utilitat tenia aquell sector. (Palimpsest)

L'abadia de San Galle podria haver estat una abadia carolíngia important.

Una altra abadia important és la de Saint-Riquier.

La base pel seu estudi és un gravat del segle XVII. Es tracta d'un conjunt molt ric en quant a tipologies d'edificis sacres. L'abadia és important ja que està vinculada a la cort;

• Dibuix → principis del segle XVII. Podem observar-hi la imatge del monestir de Saint-Riquier, la construcció del qual va ser impulsada per l'Abat Angelbert, el qual va ocupar una posició important a la cort d'Aquisgrà, amb el suport de Carlemany.

Aquest monestir es podria relacionar o connectar amb l'anterior per l'església, l'edifici principal. Però el conjunt monàstic no hi té rés a veure. El conjunt està format per un claustre irregular amb tres santuaris, dos als angles i un a un dels flancs del claustre.

Les construccions dels angles eren: una petita esglesiola dedicada a San Bebet, una construcció senzilla de planta basilical, modesta, i una església més complexa dedicada a Santa Maria, de planta basilical i amb una rotonda adossada (de planta centralitzada, copia de la capella palatina d'Aquisgrà). Un element centralitzat coronada amb cúpula i rematada amb una gran llanterna de tres cossos que donava sensació de verticalitat a l'edifici.

Hi ha un gran temple que ocupa tota una ala del claustre hi tenim com a element definidor l'alçat. Es tracta d'edificacions singulars per la bipolaritat, desenvolupament important del sector oriental i l'occidental com Saint Galle. En aquest cas el sector oriental és el dedicat al Sant Patró per la inscripció, i l'altre segurament seria el lloc de la litúrgia al Salvador. Se sap per cròniques de l'època que aquí s'hi reunia la comunitat per celebrar les grans festivitats de Crist: Nadal, Pasqua i l'Ascensió; s'hi afegien als 300 monjos els 99 escolans. Això és possible als diferents nivells verticals, les tribunes al voltant de l'espai central. Hi ha tres naus, i en relació als dos santuaris, els dos extrems, la nau perd importància. En aquest tram de naus hi havia altars on s'aturaven els seguicis processionals.

• Foto → cos Occidental, planta i alçat de la Catedral de Corvey.

Ciutat situada al nord de l'Imperi Carolingi fundada l'any 822; es tracta d'una abadia important fundada a principis del segle IX per Lluís el Pietós que la va dotar de relíquies i enriquir amb privilegis i drets. L'església va ser consagrada l'any 844, però la part occidental o westkerk se li afegí a finals de segle, entre els anys 873 - 876.

La importància d'aquesta abadia es deu ala fet que és l'única conservada que permet formar una idea de com era un westkerk carolingi. Les naus de l'església van ser destruïdes al segle XIV i reconstruïdes al segle XVII.

Als sectors occidentals s'hi concentrava la litúrgia del Sant Patró o de Crist, però en cas d'abadies importants lligades a l'imperi no es descarta que tingués funcions cerimonials per la presència del sobirà amb una llotja dedicada a l'emperador.

En secció veiem que el nivell inferior constituïa una espècie de cripta, perquè no estava comunicada amb la part superior. Al voltant de l'espai central hi trobem tribunes als costats Oest, Nord i Sud que permetien observar l'espai. Les torres han estat remuntades, no eren tan altes; en aquestes torres hi ha les escales que donaven accés a les tribunes.

LA IL·LUSTRACIÓ DE MANUSCRITS I LA TALLA DE L'IVORI. TALLERS I TENDÈNCIES

Aspectes generals i comuns

Hi ha una sintonia pel que fa a l'estil entre les tendències de la miniatura i la talla del vori. Molts dels voris conservats són plaques que tenen com a funció fer de cobertes dels llibres manuscrits als quals hi trobem les il·lustracions també.

Amb la il·lustració de manuscrits es pot donar una visió molt rica de la pintura carolíngia, de pintura mural hi ha però s'ha conservat molt poc i no és per tant representatiu.

Es fonamenta en dos tradicions: per una banda dels còdex o llibres il·lustrats dels segles V i VI de Bizanci a l'antiguitat tardana, però també hi conflueix la tradició dels manuscrits il·lustrats irlandesos al segle VIII. Irlanda havia estat cristianitzada i un instrument per aconseguir-ho havien estat els llibres per instaurar una xarxa monàstica molt poderosa que a l'època carolíngia crearà moltes fundacions al continent. Així és un art que era una síntesi de la tradició mediterrània bizantina i la tradició anacrònica cèltica, basada en entrellaços, zones zoomòrfiques estilitzades.

Sobretot s'han conservat llibres religiosos, en l'època carolíngia aquesta producció es va potenciar des de monestirs i catedrals per instaurar regles comunes que precisaven uns llibres. També s'han conservat textos científics copiats de l'antiguitat. Els llibres religiosos són reculls d'evangelis, Bíblies, saltiris o llibres de salms, sagramentals,... Són escrits amb lletra miniatura carolíngia i són de gran correcció literària amb influència clàssica, es feien estudis de textos antics però com a instrument per entendre els textos sacres.

En quant a anàlisi estilística s'han establert tres grans centres de producció:

• Escola palatina o cortesana d'Aquisgrà, molt vinculada a les necessitats de la cort.

• Tallers de Reims-Hantvilliers.

• Centre de Tours

L'ivori és talla, escultura en petit format, se n'han conservat moltes, la majoria del segle IX. És una producció que permet apropar-nos a l'ambient cortesà de Carlemany.

La classificació de tallers per la miniatura va ser adoptada al 1914-26 per un estudiós del vori carolingi, Goldschmidt, va fer l'inventari. Estableix una sèrie de tallers que coincideixen a grans trets amb els de la miniatura.

Les fonts d'inspiració són bàsicament el món tardoantic i Bizanci als segles V i VI; i és tan forta la influència que en el cas d'algunes plaques hi ha divergències respecte la seva datació i uns diuen que són bizantines i d'altres que són carolíngies.

20/02/01

Taller palatí o cortesà d'Aquisgrà (il·luminació de manuscrits)

Els evangelis de Godescalc conservat a la Biblioteca nacional de París és una de les primeres mostres de pintura carolíngia. Aquest nom correspon al que apareix als evangelis, potser el monjo que els va escriure, no se sap si també va ser l'il·luminador. És un encàrrec de Carlemany i de la seva dona Hildegarde escrit entre els anys 781 i 783.

La miniatura carolíngia sintetitzava la tradició mediterrània dels segles V i VI i l'estímul de l'època daurada de la miniatura irlandesa. És més clara la influència de models italians, bizantins i es veu una ruptura amb el passat franc (merovingis). S'han establert relacions amb la pintura romana del mateix segle VIII.

• Miniatura → de Crist de l'Evangeli de Godescalc.

Hi podem veure la imatge Crist imberbe amb aura oriental, benedicció que reflecteix l'estil d'obres romanes pel tractament de la figura allargada. Visió molt frontal amb elements puntuals per fer un tipus de pintura rica de detalls i hi ha una sanefa que tanca la composició d'inspiració irlandesa (celta). A la miniatura irlandesa hi ha pàgines sense imatge i aquest tipus de figuració.

• Miniatura → de l'evangelista Sant Mateu de l'Evangeli de Godescalc.

També hi ha les representacions dels evangelistes, dedicant una pàgina a cadascun d'ells, en d'altres casos excepcionalment, reunint-los en una sola pàgina. Generalment les representacions de cada evangelista no van a l'inici dels respectius evangelis, sinó moltes vegades s'arrepleguen a l'inici del llibre.

En una representació de Sant Mateu identificable per l'àngel i la inscripció superior. Confrontant les imatges veiem que l'artista no es repeteix. Fons de la figura humana amb formes arquitectòniques amb merlets; ¿¿¿a la de Sant Mateu li dóna rigidesa, es trenca en el cos de l'evangelista???. També canvia el marc d'influència irlandesa.

• Miniatures → de Sant Mateu (lleó) i Sant Lluc (bou) de l'Evangeli de Godescalc.

Aquestes dues representacions són més iguals. Al fons de la imatge hi ha més paral·lelismes, s'ha prescindit de la decoració arquitectònica i hi ha unes faixes de colors creant un espai atmosfèric que denoten antinaturalisme malgrat l'existència de breus motius vegetals que omplen la composició, però no li donen sentit, són decoratius. Els seients i el peu són similars. El nimbe, lletres d'inscripcions i alguns detalls estan coberts de pa d'or, característics del llibre il·lustrat.

• Miniatura → de la font de la vida a l'Evangeli de Godescalc.

És l'última imatge d'aquest llibre, més simbòlica, que és, segons Dodwell, com una representació de la font de la vida, la puresa, tema típic paleocristià, la funció purificadora de l'aigua, el baptisme.

És un temple de tipus classicista en tholos amb capitells corintis, volutes jòniques... La fauna a l'entorn de la font (templet) mostra la capacitat naturalista del pintor, transcriu al detall observant la realitat, els ocells es podrien identificar: gall, paó... parlem de l'inici de la pintura naturalista comparant-ho amb el nivell d'abstracció de la miniatura precedent merovíngia.

Aquesta imatge està inclosa a l'evangeli, perquè es relacionaria amb el bateig del fill de Carlemany que va ser al 781, cosa que ha permès datar l'obra. La simbologia bateig-successió del poder la trobem a l'antiga Roma. Malgrat el naturalisme de les aus, la miniatura d'aquest llibre no arriba al grau d'organització i al naturalisme de la resta d'obres de l'escola palatina Es tracta d'una obra de transició d'una il·lustració molt esquemàtica, geometritzant, poc figurativa (merovíngia i irlandesa) i una miniatura més orgànica i naturalista.

• Miniatura → de Sant Mateu dels Evangelis de la coronació del taller aquisgranès també.

Obra de començaments del segle IX, porta la inscripció a un marge dóna un nom: Demetri que es referia a l'escrivà, l'il·lustrador o tots dos si és el mateix.. És un nom habitualment grec, per això es pensa es pensa que va ser grec. Llegendàriament aquests evangelis foren dipositats a la tomba de Carlemany i van ser recuperats quan Otó III les va treure any 1000.

És pintura sobre pergamí tenyit de porpra i escrit amb tinta d'orcom es feia a Constantinople des del segle VI ja que és el color imperial per excel·lència, els còdex de Justinià són així.

• Miniatura → de l'evangeli Rossano del segle VI que ens permet observar un lligam pel color porpra i l'escriptura en or i veiem que als evangelis de la coronació s'intenta copiar l'estil de la miniatura bizantina anterior.

El pintor representa els evangelistes com a ciutadans romans amb toga. No hi ha elements arquitectònics, és un ambient paisatgístic. Figures amb traços, pinzellades llargues, taques de color que permet relacionar-ho com a precedent impressionista, no es veu el dibuix, no hi ha línia, és color. Hi ha un paisatge esbossat, de gran taca de color com la miniatura de Constantinople, tot i que en aquesta hi ha més concepció miniaturista de la figura comparada amb el monumentalisme dels evangelis de la coronació.

• Miniatura → dels evangelistes dels Evangelis d'Aquisgrà, entorn al segle IX, es conserva al tresor de la catedral d'Aquisgrà

No és concebible això en un artista del Nord, ni tan sols de la Itàlia de l'època ja que són obres més esquemàtiques, amb un linealisme més acusat, no tant pictòriques; i s'opta per pensar en un artista si no bizantí, de formació bizantina i hel·lenitzant, aquest estil només era present a Constantinople.

Són els quatre evangelistes en una sola composició cadascun d'ells al seu món, sense relació entre ells, amb actituds, posicions diferents, vestits a la romana, acompanyats dels seus respectius símbols i de muntanyes de tons blavosos. L'artista els col·loca de forma diferent i amb diferent mobiliari. L'àngel per exemple es confon cromàticament amb el paisatge ja que és de caràcter escultòric com una grisalla.

L'emmarcament de la composició parteix de la idea d'un marc d'orfebreria: pa d'or i formes geomètriques (quadrats i ovals) que volen imitar pedres precioses.

Els apunts naturalistes són mínims, els evangelistes estan situats a sobre de quatre taques de color, el paisatge posterior en taques també sense detallismes. El modelat de les formes, la roba, els tons pastels i la seguretat executiva, l'estil, són elements destacables. Aquesta manera de pintar entra en decadència després de la mort de Carlemany però es manté al taller de Reims amb un tarannà molt propi.

Taller palatí o cortesà d'Aquisgrà (talla d'ivori)

La producció d'aquest taller cortesà no és unitària, hi ha dos corrents de voris que s'inspiren en voris romans de finals del segle IV i començaments del V i després un altre corrent que mira cap a obres de mitjan segle VI en voris bizantins.

• Vori → Del primer corrent l'obra que millor el representa són les cobertes del Saltiri de Dagulf i que es conserven al Louvre. S'esculpeixen entre els anys 783 i 795, ¿¿¿Carlemany les va regalar al papa Adrià I???.

La iconografia gira entorn els salms veient una relació entre la portada del llibre i el contingut, per això hi ha una relació entre la miniatura i el vori. A la primera fulla quan David encarrega l'elaboració dels salms, altra escena David interpreta l'arpa i s'envolta d'un marc de fulles molt detallat i trencat per diferents imatges, per exemple. Al mig hi ha l'agnus deis. A l'altra fulla a dalt trobem l'escena del Bonifaci ???. A sota Sant Jeroni dicta el text corregit del saltiri.

• Vori → d'un díptic conular (representa els cònsols) del 400 fet a Roma o Milà.

És la imatge del cònsol en posició digna amb els seus dignataris. Són peces de caràcter històric i commemoratiu. Hi ha una possible relació entre aquestes peces amb les carolíngies: compartimentades en quatre sectors amb sanefes als seus voltants, també qüestions d'estil: al David amb arpa té el cos allargat amb extremitats inferiors com el Crist imberbe.

• Vori → L'obra més representativa de la segona tendència del taller d'Aquisgrà són l'anvers i el revers dels Evangelis de Lorsh;

Les cobertes que estan en diferents llocs: la de Victòria & Albert a Londres i l'altre als museus Vaticans. Són més grans que les dels saltiris (38X37). De producció cortesana a l'entorn del 810 que reflecteix la influència dels díptics imperials bizantins que solien composar-se de tres plaques, tres verticals emmarcades per dos horitzontals.

Iconografia de contingut religiós: la Verge entronitzada amb el nen flanquejada per Sant Joan Baptista a la nostra esquerra amb rotllo desplegat senyalant i a l'altre costat Sacaries, personatge de l'Antic Testament amb un pot.

A la taula simètrica, Crist sobre les forces del mal simbolitzades per una bestiola, entre dos àngels. A la placa horitzontal superior dos àngels hereus de les victòries alades portadores de la imatge de Crist. A la coberta de la Verge, també a la placa superior trobem els àngels amb un medalló amb la creu.

A les plaques inferiors horitzontals. A coberta de la Verge, Sant Josep dignificat (poc habitual) pensatiu. Hi ha un naixement, Nativitat, una Anunciació a la part de baix. A la coberta de Crist: Herodes amb seient digne i les ofrenes (Epifania) dels mags a Jesús.

Aquestes dependències amb l'art tardoantic són tan acusades que alguns autors diuen que la part superior de l'anvers (Mare de Déu) potser és reutilitzada d'una obra anterior.

• Díptic religiós → de mitjans del segle VI de Constantinople.

• Placa → de Sant Joan Evangelista al Metropolitan de Nova York del segon corrent del taller aquisgranès.

Taller de Reims (il·lustració de manuscrits)

Continuador de l'art il·lusionista, pintura de taca a pinzellades on el color modela la figura i dissimula el valor dibuixístic; aquestes característiques arriben al seu punt més alt amb el taller de Reims, amb relació amb la figura de l'arquebisbe Ebbon (816-835) Ebbon és un personatge que havia estat l'encarregat de la Biblioteca Nacional d'Aquisgrà, on hi havia manuscrits tardoantics, ha estat en contacte amb aquests llibres i en ser destinat a l'arquebisbat potència els seus interessos bibliòfils.

26/2/01

• Saltiri d'Utrech ! taller de Reïms, pertany als anys 816-823.

Hi ha 165 escenes pintades més un centenar sense color. L'autor té capacitat compositiva, les figures són dinàmiques, es mouen còmodament en el paissatge, no hi ha hieratisme, perque estem en una època que permet connectar-se amb la tradició antiga. Té una influència clara dels manuscrits de l'Antiguitat Tardana de producció bizantina.

• Manuscrit ! Physiologus, de contingut científic que parla sobre la fisiologia dels animals, és un text antic del s. II, copiat i il·lustrat en els tallers de Reïms durant el primer terç del s. IX. És una obra fonamentada en l'art del s. II la qual no és massa diferent de l'art dels s. III al VI.

• Relleu en ivori ! Cobertes del saltiri d'Utrech, fet a la ciutat de Tours ? per l'emperador Carles II el Calv durant l'any 860, encara que el llibre que enquadernen és 40 anys anterior (816-823), però hi ha diferents teories sobre la datació d'aquestes plaques. Peter Lasko sosté que aquestes plaques són cohetànies a les miniatures del llibre i 40 anys després Carles el Calv les utilitza perque les troba extraordinàries. Les dues teories són vàlides.

Hi ha dinamisme, les siluetes són àgils encara que utilitza un material dur. Per representar la natura (muntanyes) utilitza elements més abstractes en la talla d'ivori que en la representació de les il·lustracions del llibre. S'identifica molt amb el seu destinatari, el contingut d'aquests llibres varia segons els destinataris, no segueixen un model únic.

• Cobertes en ivori d'un llibre ?! taller de Reïms, obra impolsada per Carles II el Calv. Recorda al saltiri d'Utrech, sobretot, en les escenes de lluita, també hi ha movilitat, dinamisme. Està envoltat per un marc fet en metall amb incrustacions de gemmes.

Les figures de l'anvers recorda l'escultura del món tardo-antic,són figures de constitució monumental. La decoració vegetal prové de l'ornamentació de l'arquitectura clàssica (frisos, cornises...). l'ús del trepà que proporciona un joc amb les llums i les ombres (clar-obscur), són figures quasi exemptes del marc.

• Il·lustració d'un saltiri ! taller de Tours, anys 840-850. Representació majestuosa de l'emperador. A les obres del taller de Reïms el dibuix quedava supeditat, el que dominava era la pincellada, en canvi en aquesta obra predomina el dibuix. Aquesta pintura no és tan perfeccionista com les del taller de Reïms.

• Llibre d'evangelis ! Representació del notari, taller de Tours. Es basa en els díptics consolars del s. VI, per tant tenim un precedent tardo-antic.

Composició : hi ha jerarquització, en el centre tenim el personatge més important (notari) i als costats personatges de menor rellevància, segueix el mateix esquema de Crist entronitzat o dels díptics consulars amb el cònsul en mig i amb representacions de Roma i Constantinopla a ambdos costats encarnades per un personatge femení i un masculí.

• Cobertes ! amb representació del rei David moment avançat del taller de Reïms (es creu), últim terç del s. IX. Surt el rei David en mig entronitzat acompanyat de la seva guàrdia. El rei surt representat més gran que els altres personatges, monumentalisme, mateix esquema que l'obra anterior.

Podem observar petites aplicacions de pa d'or en el marc, en els detalls de l'escut...

TEMA 3

LA COMITÈNCIA DE LA MONARQUIA ASTURIANA : ARQUITECTURA I ARTS SUMPTUÀRIES

Els sobirans i la recuperació de la cultura i l'art visigòtics.

Al marge de l'imperi Carolingi es desenvolupen amb cultura pròpia :

• Astúries (nord península Ibèrica)

• Ambit anglosaxó.

La resta de la península està ocupada pels musulmans.

La monarquia asturiana aconsegueix la seva expanssió màxima al s. IX ?

El rei Alfons III el Gran (866-910) anirà guanyant terreny als musulmans en nom del cristianisme però també en nom de la seva política i cultura.

A principis del s. X la capital es trasllada d'Oviedo a Lleó , Astúries tindrà menys importància.

Reis :

• Alfons II el Cast (791-842) ! primeres obres conservades en torn a l'arquitectura.

• Ramiro I (842-850) ! regnat molt curt.

• Alfons III el Gran (866-910) ! regnat molt llarg.

Les obres neixen de la religió i també per potenciar la monarquia, perque es pugui considerar hereva de la monarquia visigoda, per remarcar el seu passat.

És un art àulic, els promotors són els reis, però en canvi no sabem res dels executors.

Hi ha un lligam entre la creació hispano-goda (d'època tardo-antiga) i la creació dels s. VIII i IX de l'art islàmic, el qual no crea una barrera entres aquestes dues tendències com es creia abans.

Els cristians intentaran recuperar les tradicions de palau de l'arquitectura visigoda.

La pintura asturiana es deriva de la pintura visigoda encara que no es conserva res d'aquesta última.

27/2/01

L'arquitectura en temps d'Alfons II : San Julián de los Prados i la decoració

pictòrica :

Alfons II tenia la intenció de construir les seves esglèsies i palaus imitant les construccions visigòtiques de Toledo, volia imitar el passat tardo-antic del món hispànic que utilitzava en les seves construccions voltes de canó, també trobarem un cicle pictòric de tradició visigòtica encara que d'aquesta no s'ha conservat res i no podem establir un lligam directe.

L'arquitectura asturiana té característiques que la diferencien de les demés construccions :

Són edificis força alts per la seva planta que és basilical, l'aparell és irregular, és una arquitectura massisa, rotunda amb poques obertures en el mur i petits contraforts exteriors.

Característica molt específica de l'arquitectura asturiana : utilització de cobertes sobre l'àbsis formant una cambra amb una finestra de triple arqueria que la il·lumina.

• Planta, alçat i foto ! San Julián de los Prados o Santollano projecte ambiciós d'Alfons II, finals del s. VIII, per donar prestigi a la monarquia asturiana, volia fer d'Oviedo una nova Toledo (capital visigòtica), una de les construccions també impolsades per Alfons II va ser la Càmara Santa de la catedral d'Oviedo, capella palatina de la qual només conservem el plànol, és l'únic que coneixem de l'arquitectura de palau.

San Julián de los Prados està dedicada a San Julián i a Santa Basilia. Té planta basilical de tres naus, la nau central, amb un arc major, està separada de les laterals per pilars de secció quadrada que sostenen arcs de mig punt, al mur s'obren finestres arquejades que il·luminen l'interior. El transepte és molt ample, està molt desenvolupat, és probable que hi hagués una tribuna pel monarca perque pogués presidir la cerimónia. Característica de l'arquitectura asturiana : la capçelera és tripartida amb tres estançes, les línies són més rectes que a l'arquitectura paleocristiana que té l'àbsis rodó.

• Foto interior ! Pintures de San Julián de los Prados, ornaments de tipus candelieri d'ascendència romana imitant marbres policroms, casetons i una arquitectura estilitzada amb greques, també hi ha influéncies del moviment anicònic del món musulmà, la tridició jueva tampoc era partidària de representacions de figures sacres. El símbol de la creu apareix de vegades en aquestes decoracions, aquesta creu imita la creu d'orfebreria amb les lletres apocalíptiques (alfa i omega) que indiquen a Déu com a principi i final de totes les coses.

L'auge arquitectònic de l'època ramirense : Santa María del Naranco.

• Foto ! Santa María del Naranco originariament no era una esglèsia, sino un palau d'esbarjo o segona residència a les afores d'Oviedo. És una construcció de dos nivells superposats : una cambra ample i il·luminada i una altra més petita i obscura, pot ser que aquestes dues estructures superposades provinguin de la Càmara Santa d'Oviedo.

La planta baixa, està coberta per una volta de canó feixuga amb arcs feixons com a reforç que divideixen l'espai en cinc trams. En la part inferior de l'edifici hi ha petites cambres però no es sap bé la seva funció. El pis superior, més monumental, li dóna un aspecte teatral a la construcció, té una volta de canó sostinguda també per arcs feixons.

Decoració escultòrica : col·lumnes adossades al mur rematades per capitells tronco-piramidals amb decoració geomètrica amb formes triangulars i animalístiques, també hi ha decoració vegetal i humana, però no es creen escenes , només funciona de forma ornamental.

Els capitells són com els corintis però és una fulla molt esquematitzada, ha perdut la plasticitat dels capitells de l'antiguitat clàssica. A l'interior hi ha arqueries cegues.

El mestre és desconegut.

• Foto interior i exterior ! San Miguel de Lillo estava destinat a capella palatina de Ramir I. Ús de cobertes abovedades que després es consolidaran. Els capitells són diferents als de Sta. Maria del Naranco, són capitells tronc-piramidals amb decoració geomètrica. A la nau sud del transepte hi ha una finestra amb celosia que il·lumina la tribuna reial. A les jambes de la porta principal es troben esculpides escenes molt semblants als díptics consulars bizantins, pot ser per donar importància a la funció del rei.

• foto exterior i interior ! Santa Cristina de Lena gran paral·lelisme amb Santa Maria del Naranco. Utilització de cancells o icnostasi que separa l'altar, llavors l'àbsis queda amagat darrera d'aquesta estructura. El nom d'iconostasi prové de l'arquitectura bizantina perque en aquest indret es posaven icons de la verge, de Crist...

Els temes de decoració estan inspirats en el món tardo-antic i en els teixits orientals. L'escultura tridimensional del món antic es va convertint en una escultura més plana, més esquemàtica. És possible que els elements escultòrics anessin policromats. En els seus inicis aquestes construccions no eren tan austeres ja que hi havia mobiliari litúrgic, decoracions tèxtils (cortines), canelobres, vaixella litúrgica..., igual que a l'arquitectura visigòtica.

Té una sola nau, amb cambres als laterals de nau major i a l'entrada. A la zona del presbiteri i de l'iconostasi les col·lumnes i el cancell són de reutilització visigòtica.

05/03/01

L'orfebreria : tipologies i tècniques.

• Creu dels àngels ! de la Càmara Santa de la catedral d'Oviedo.

Donació d'Alfons II. Hi ha una llegenda sobre la seva ejecució, deien que era obra dels àngels, perque en aquesta època no hi havia un grup d'artistes orfebres a Oviedo, llavors amb aquesta llegenda volien amagar la idea de què fossin artistes ambulants probablement provinents d'Itàlia els que l'havien feta.

És una creu grega, els braços són de la mateixa mida, està feta en fusta folrrada amb llàmines d'or i pedres precioses incrustades, tenia penllolls amb els signes de l'alfa i l'omega que pejaven dels braços, aquesta característica també la tenen les peçes bizantines i les visigòtiques, de fet amb aquestes creus es vol retornar al passat visigòtic. Aquestes obres també poden estar inspirades en peçes carolíngies.

Hi ha una inscripció a la creu que diu que es castigaria a qui canviès de lloc la creu ?

La creu és un signe de victòria sobre l'enemic, triomf de Crist sobre la mort.

TEMA 4

LA ICONOCLÀSTIA I LA RENAIXENÇA ARTÍSTICOCULTURAL SOTA

LES DINASTIES MACEDÒNICA I COMNENA

Marc geogràfic.

És un imperi amb un marc geogràfic molt extens :

Capital : Constantinopla

Nuclis : Grècia i Turquia

Occident : Itàlia (molt important)

Orient : Turquia, Armènia, Geòrgia...

Nord : Kief, àrea balcànica.

L'època de la lluita contra les imatges sacres (726-843). Arquitectura i teixits.

S. VIII-IX : Bizanci viu una etapa llarga amb la problemàtica iconoclasta que durarà 120 anys.

L'època explendorosa de Bizanci arriba fins l'emperador Heracli, a partir d'aquest moment s'entra en una decadència cultural i artística, és un període obscur que s'agreuja amb la prohibició i destrucció de les imatges, aquest empitjorament ja havia començat a formar-se durant el segle anterior.

Prohibeixen la representació de les imatges sagrades perque la gent feia idolatria, els hi atribuien miracles, massa fanatisme, fins i tot havia la idea d'icones no fetes per la mà de l'home : icones acheirobietes.

També els textos del Deuterenomi neguen la possibilitat de representar a Déu, és una tradició bíblica jueva, a això se li suma la tradició islàmica, que influenciarà de manera important amb l'expansió islàmica del s. VIII, època de màxim explendor, ja que hi ha un contacte directe entre Bizanci i l'Islam.

D'altra banda el món occidental, el món pre-carolingi (s. VII- VIII) es troba en el punt de baixada màxima de la figuració, està derivant més cap a motius ornamentals o figuracions molt simplificades i esquematitzades.

S'està seguint un determinat concepte d'imatge : representar la divinitat a travès de formes i colors, aquest fet també té resonàncies antigues, de l'època clàssica amb Plató.

Hi ha diferents períodes de prohibicions més intenses i més relaxades, també hi ha diferents grups :

• Cultura monàstica : clergat baix i mitjà, sector religiós que defensa la imatge, Les imatges poden apropar l'home a Déu, a través de la matèria ens podem apropar a allò espiritual, l'art té una funció sustitutiva.

• Emperador : està en contra, serà el grup que triomfarà. La imatge desvia l'home del seu veritable camí, quan es representa la divinitat es falseja la seva imatge.

Els emperadors més radicals que volen matar als iconoclastes provenen d'Orient, la filosofia oriental mantè que la matèria contè el mal, els emperadors comdemnaven als artistes, als que poseien obres i a qui les veneraven.

Els clergues de monastirs allunyats podien de manera clandestina conservar icones i també fabricar-los.

Molts artistes bizantins van haver de fugir per poder representar, encara que fos, art laic als palaus califals.

El papat romà no estava d'acord amb la iconosclàstia perque ho considerava una heretjia.

Continuarà havent arquitectura, es representaran escenes de tipus laic, per exemple l'emperador,... a les esglèsies, també es faran decoracions vegetals, se l'ha anomenat « els jardins de les esglèsies ».

L'estatuària entrarà en desús.

Arquitectura.

És una arquitectura de mides reduides, coservadora en relació amb les construccions anteriors de l'època de Justinià.

Sta. Sofia de Constantinopla (mitjans s. VI) serà l'última obra grandiloqüent de l'art romà ?

Característiques de l'arquitectura :

• Cúpules sobre tambor amb finestres, element que farà que vagi guanyant alçada. Per exemple les esglèsies de Sant Sergi i Sant Bacus ( mitjans s.VI) no tenen tambor, però tenen les finestres en un altre lloc, les cúpules són més axatades ?

• Major definició dels espais que composen la capçelera, aquesta serà tripartida : àbsis central + dos cambres perfectament delimitades. La capçelera tindrà pastofora amb : pròtesi i diacònico.

• Els edificis des del punt de vista estructural realitzen una síntesi : planta basilical + cobertes per cobrir edificis de planta circular o poligonal, amb una cúpula central. La planta es derivarà en una planta de creu grega inscrita en un quadrat.

• Planta i foto ! Esglèsia de Santa Sofia de Salònica, té planta de creu grega inscrita en un quadrat. Cal remarcar l'alternança de l'àbsis poligonal al mig i semicirculars als costats.

El tambor té un aspecte eixut, no és lleuger, sobre aquest es situa la cúpula.

Sobre les naus laterals tenim tribunes que s'obren amb trífores de doble arc.

Aquestes esglèsies tenen elements arquitectònics més rics que les basíliques paleocristianes.

L'àbsis : símbol de la creu de Crist

Baldaquí : lloc de la crucificció.

• planta i foto ! Esglèsia de la Koinesis, significa « dormició de la verge ». El constructor és Jakimtos.

06/03/01

La producció trextil no es va veure tan perjudicada per la icoclastia perquè no estaven destinats a la idolatria o veneració. Tampoc hi trobarem temàtica religiosa, sinó civil: retrats d'emperadors en lluita, curses de cavalls, caceres, decoració vegetal o geomètrica; temàtica imperial que coincideix en quant a técnica i iconografia als teixits perses molt influents en la producció de Constantinople.

• Teixit ! amb l'escena d'una quàdriga en seda se suposa que provinent de Constantinople o de la zona de Síria. Se'n conserven retalls a diversos museus.

Hi ha un motiu figuratiu central enmarcat per medallons de formes vegetals, es tracta d'una quàdriga i dos personatges als laterals que entreguen corones i fuets als vencedors.

A la representació tot i ser frontal i simètrica hi ha el seguiment d'un model precedent en les visions variades dels cavalla; Les figures tenen un moviment que mostra un seguiment dels models tardo-antics preiconoclastes.

Per trobar arts textils que s'aproximin a la pintura hem d'esperar fins el Renaixement.

• Teixit ! realitzat en seda possiblement a Constantinople al segle IX.

Té un tema concret: hi ha un cavaller (duplicat simètricament) que llença una fletxa i travessa dos animals en lluita. El relat d'una fletxa única que travessa dos animals, se sap que és un episodi de Bahram-Gorr sobirà sessànida del segle V. Aquest fet de la seva biografia és per destacar les seves habilitats com a caçador.

Així podem parlar d'una relació entre bizanci i Orient, influència més pròpiament iconogràfica.

• Teixit ! Mostra de teixit fragmentària, escena de cacera en un gran medalló cacera del lleó simètrica d'un arbre, personatges vestits luxosament a cavall, hi tenim els gossos.

A diferència de l'anterior on podriem parlar de dinamisme, aquí tenim figures més estàtiques que segueixen linies verticals que organitzen tota la composició. Costa suggerir volum als teixits i hi posen èmfasi a allò ornamental de superfície, pels valors decoratius.

Aquestes mostres textils s'han conservat perquè van ser apreciades a Occident, s'oferien als sobirans coma regals diplomàtics i degut al seu valor es feien servir per embolicar relíquies i s'han preservat, normalment són fragments diversos, troços de peces. També hi intervé en aquest sentit més endavant el col·leccionisme.

El restabliment del culte a les imatges. El “renaixement” artístic i cultural.

Després d'aquesta etapa de crisi en quant a testimonis artístics, contrasta com a partir del segle IX tenim un periode especialment productiu i creatiu a Bizanci que recorda al segle VI amb Justinià, l'imperi no arriba en extensió, però en art sí.

Es tracta d'una época d'éxits politics i militars, Bizanci és capaç de conquerir territoris als àrabs, hi ha una renovació de l'activitat comercial i la consolidació del poder religiòs que utilitzarà l'art per defendre la seva ideologia; l'art també servirà com a propaganda imperial.

Del llarg periode del què estem parlant (843-1204) veiem que no tot és igualment brillant, des de la iconoclastia fins el 1050 es parla d'una época especialment triomfant de la dinastia macedònica. Entre 1050-1080 tenim una davallada en tots els sentits, época que es supera amb la dinastia dels onmens i l'esplendor es perllonga fins a finals del segle XII on la presència d'occidentals en àmbits bizantins arribarà a la conquesta al 1204 de Constantinople per Occident (venecians). ¿¿¿1204-1260 Periode llatí????

Sobretot durant el període fins el 1050, l'època macedònica és brillant, creativa i s'ha denominat època de renaixença macedònica. Renaixement dels sentits en sentit polític, voluntat de restauració de l'imperi a imitació de Justinià, però també s'aplica el renaixement a la renovació cultural i artística: La iconografia es desenvolupa, augmenta la producció sumptuària, llibres il·lustrats, orfebreria.

És molt habitual la iconografia que exalta l'emperador i remarca l'origen sagrat del seu poder honorat per crist; es reprenen les velles teories d'un emperador cristià universal en emperadors bizantins, que serien capdavanters com a lloctinents de Déu a la terra; en comsonancia amb l'imperi cristià, el poble es considera el nou Israel, el poble escollit per Déu. Art imperial i religiòs s'expressen amb els mateixos termes i no es `pot disociar l'esglèsia de l'estat. Es tornaran a buscar models a la Bíblia: l'iconografia de David és nmolt representada.

El terme de Renaixement també al·ludeix a la renovació de les arts i les lletres, renovació gairebé exclusiva a la zona central de Bizanci: Constantinopla. A la capital s'hi desenvolupa un moviment humanista entorn a la cort i es concreta en la còpia de textos de l'antiguitat; la dinastia macedònica reestableix la universitat de Constantinople, impulsa la recuperació de textos antics: homèrics, d'Eurípides, textos científics... A Bizanci s'abandona la minúscula uncial i una nova escriptura minuscula cursiva permet més textos i més coneixements. Aquest fenòmen de la recuperació de l'antiguitat fomentada també per part de l'emperador Constantí VII que té un rol important en el retorn dels coneixements clàssics. Com al món carolingi la còpia del contingut havia pogut conduir a la còpia d'imatges, ara també la còpia de textos científics vindrien acompanyats d'un art de característiques classicitzants. En quant a la recuperació de patrimoni artístis és l'antiguitat tardana, els primers emperadors cristians com a l'imperi carolingi es va fer. Renovació no nomès a nivell d'estil, també d'iconografia clàssica generades prioritariament per l'aristocracia: temes mitològics. També hi ha influències islàmiques en alguns casos.

L'expansió de la planta de creu grega inscrita.

L'arquitectura bizantina gairebé sempre és arquitectura monàstica i no pas episcopal o parroquial; hi ha un percentatge molt alt d'arquitectura religiosa monàstica, destinada a petites comunitats de monjos amb unes infrastructures pensades per a ells. Malgrat ser edificis petits, presenten varietats arquitectònica que mostra la capacitat creativa dels constructors del periode.

Són monestirs de fundació privada, sovint al marge de la institució eclesiàstica, lligats a rics propietaris que l'havien fundat i emperadors laics religiosos. Aquestes personalitats eren propietaries dels monestirs que podien heretar-se, produien rendes, beneficis per al propietari. Generalment aquestes fundacions tenien un mòbil econòmic clar però tampoc descarten els motius vocaionals, també amb intenció de tenir un lloc per retirar-se a la vellesa, on enterrar-se, lloc coma comunitat religiòs que esls tinguessin presents i oressin per ells. El nombre de fundacions és important i molts monestirs es funden dins de les pròpies ciutats degut a la disponibilitat de sòl urbà.

Altra diferència amb els complexos occidentals és que l'esglèsia monàstica (Katholikon) està dins del calustre, no ocupa una ala i les dependències estan adossades al recinte enmurallat. A més tenim una sèrie de dependènciaes que no s'han conservat mai, nomès s'han conservat les esglèsies, Katholikon i si s'ha conservat és que han estat refetes, per això costa molt saber-ne les funcions; per fonts escrites se sap que el menjador era una construcció important comunicat amb la cuina, a prop de magatzems i estructures secundàries comel forn, albergs... No hi ha tallers, no eren monestirs tan autàrquics com els monestirs rurals d'occident.

La tipologia dels katholikon monàstics és la planta de creu grega inscrita: quandrat i dins una construcció en creu grega, una cúpula central i generalment braços coberts per voltes de canó i la volta d'aresta. Generalment són edificis de mida discreta i destaquen perquè són obres molt proporcionades en la seva construcció: cúbiques (tres dimensions equilibrades). Hi ha teories diverses de l'origen d'aquesta estructura arquitectònica: estan d'acord en que el primer exemple l'hem de buscar a finals del segle IX a Constantinople en l'esglèsia Nova o Nea fundada al 881 per Basili I, emperador macedònic, que no es conserva. En aquest cas els braços de la creu estaven coberts per cúpules i no per voltes. Les tesis del sorgiment d'aquesta Nea indiquen qu hi ha una influència de l'arquitectura iraniana directament dels temples sessànides o Armènia; o hi ha qui diu que aquesta estructura és una evolució dels esquemes de Santa Sofia: idea de tres naus i braços de la creu molt més curts, els braços superen les naus laterals i s'allarguen fins els murs perimetrals.

En els primers anys del segle X tenim a Istambul Constantinople dos esglèsies que adopten aquesta tipologia:

• Foto ! Esglèsia de la Fenari Isa Camii (esglèsia de Constantino).

Al 908 Constantino Lips és dedicada a la verge de l'esglèsia i és finançada per un impiortant almirall de la flota bizantina.

Ara és més complexa perquè s'hi va adossar una altra esglèsia alterant alguns elements de la primitiva i s'hi afegeix un nàrtex. Té l'esquema de creu grega amb braços amb voltes de canó laterals no tan allargats com els eixos. Les cambres angulars estan cobertes de voltes d'aresta. S'hi afegeix un nàrtex, un pòrtic i una torre adossada al nàrtex amb la finalitat que els monjos accedissin a les cúpules i voltes.

La capçalera és la part més rica amb un absis molt profund amb el bema i la pastaforia: petits absis amb exedres o lóbuls als seus voltants i dos cambres que servien de capelles funeràries o paraklesia; això vist des de l'interior dóna un gran dinamisme.

• Foto ! Exterior de la zona de l'absis.

Hi trobem la combinació de l'ús del material amb finalitat decorativa; es combinen filades de pedra i filades de maó amb el qual s'intenten aconseguir decoracions variades: arquivoltes, nínxols, hi ha decoracions geomètriques seguint les dovelles dels arcs. Així podem observar una gran riquesa decorativa jugant amb la col·locació del maó.

S'utilitzen elements basats en l'antiguitat i peces expoliades, varietat motivada per la voluntat d'igualar l'esplendor de les capelles palatines.

• Foto ! Absis cambra lateral

12/3/01

L'expansió de la planta de creu grega inscrita.

(Esglèsia de Constantino Lips : dia anterior)

• Foto exterior ! Esglèsia del Myrelaion o Bodrva Camii a Constantinopla és de finançament imperial, aquesta esglèsia es convertirà en panteó familiar i el palau anex a l'esglèsia en monastir, per tant és una esglèsia monàstica, anomenada catolikon.

Aquesta esglèsia és doble, té dos pisos. Com a característica especial té petits contraforts semicirculars que no es troben a la resta de l'arquitectura bizantina, són de maons especials amb forma corbada.

El sistema de coberta és la volta de canó i la d'aresta, la capçelera és tripartita, a l'entrada té un gran nàrtex també tripartit, els extrems són corbats, hi ha un interès excepcional en corbar les superfícies.

El pis inferior és més senzill que el superior.

A l'exterior hi ha un minaret afegit posteriorment, a l'actualitat encara funciona com mesquita.

La decoració interior era molt rica, però ha perdut els seus revestiments murals al ser convertida en mesquita.

La primera arquitectura religiosa conservada a Constantinopla en època de la iconoclàstia ? :

• Constantino Lips

• Myrelaion.

La decoració parietal. Els programes religiosos (Hósios Lukàs) i l'exaltació imperial (mosaics votius de Santa Sofia)

• Foto interior/exterior ! Esglèsia monàstica d'Hósios Lukàs o Sant Lluc a Grècia. Monastir de principis s.XI dedicat a Sant Lluc, sant local, no és un evangelista.

Esglèsia + monastir (catolikon).

Adossada a Hósios Lukàs trobem l'esglèsia dedicada a la verge Teotokos del s. X.

La disposició dels maons del mur exterior és anomenada seudo cúfica, perque no estan disposats horitzontalment.

És una construcció centralitzada, però no és ben bé una creu grega inscrita en un quadrat, és una planta octogonal cruciforme.

Decoració interior :

• Cúpula ! la decoració original no es conserva.

• Trompes ! amb el dodekaorton, els 12 episodis de la vida de Crist : mosaic amb l'escena de la nativitat, és el més ric en quant a elements.

Crist dins de l'aigua, personificació del riu Jordan, representant el bautisme de Crist amb àngels darrera.

Escena de la presentació del temple, les figures tenen els trets molt marcats amb el cap i les mans desproporcionades, però amb una intensitat cromàtica molt rica.

• Arcades ! mosaics amb motius geomètrics, vegetals molt estilitzats amb símbols cristians entrellaçats com per exemple la creu.

• Iconostasi  !(mur que separa el presbiteri de la resta de la nau, molts cops es posa una cortina agafant un sentit de misteri dels cultes religiosos) imatge de la verge sobre fons de teselles daurades que donen una sensació d'atemporalitat, la verge està entronitzada el tro és bastant sumptuós amb pedres, és el mateix que utilitzaven els emperadors.

• Mosaic ! Sta. Sofia de Constantinopla : mosaic de la verge que mostra el camí que ha de seguir el cristià, aquesta té més gràcia, des del punt de vista tècnic el modelat està més aconseguit, encara que el model iconogràfic és el mateix.

• Nàrtex (porta central) ! representació de Crist, a sobre la verge envoltada per un medalló, a banda i banda de la verge dos arcàngels.

• Nàrtex (altra escena) ! resurrecció de Crist, en comptes de representar-la amb un sarcòfeg és representada amb Crist ja viu per salvar als patriarques (anastasis), és una representació pròpia de la iconografia ortodoxa oriental. Són figures rígides, semblen tallades més que pintades, però la figura de Crist té més plasticitat.

• Nàrtex (altra escena) ! el labatori dels peus, apareix Crist rentant els peus als apòstols, trobem la presència de l'antiguitat clàssica, s'han inspirat en l'Espinari.

• Cripta d'Hósios Lukàs ! pintura mural amb l'escena de la mort de Crist i l'anada de les Maries al sepulcre amb l'àngel que els anuncia la resurrecció. No hi ha restes daurades. És un paissatge solidari perque està en consonància amb l'escena.

Durant l'època macedònica després de la crisi iconoclasta es fixa un programa iconogràfic adaptat a l'arquitectura de les esglèsies, mostrant la mentalitat religiosa i els conceptes polítics, es marcarà un model fixe a seguir.

Als textos del patriarca Foci (Sermó any 864) es parla de les imatges que decoren les esglèsies :

• Imatge del Pantocràtor a la cúpula.

• Verge orant a l'àbsis.

• Episodis bíblics a la resta d'espais.

La cúpula es decora amb el tema prioritari : representació de Crist amb la jerarquia celestial, ja que la cúpula té un gran simbolisme, representa la imatge del cel, de déu amb els àngels.

A l'àbsis trobem a la verge en diferents actituts : pregant,..., la verge és el vehicle mitjançant déu s'ha fet home.

Sota la verge en algunes obres es representa un tema exclussiu de les representacions bizantines : els apòstols comulgant al Sant Sopà, els quals estan distribuits en dos grups de sis.

A la coberta del presbiteri ? es troba la representació del pentacosta o la devallada de l'esperit sant sobre el lloc on es cumpleix el misteri eucarístic.

Als murs del presbiteri ? trobem episodis de l'Antic Testament : els tres jueus llençats al foc, Daniel amb els lleons, representen gent torturada que ha patit , però per no haver perdut la fe han sigut salvats.

També hi ha decoracions amb el Dodekaorton : 12 escenes de la vida de Crist.

• Foto ! Esglèsia monàstica de Dafní.

Esglèsia dedicada a la dormició de la verge. A les representacions es reflexa la imatge de la monarquia còsmica que és el prototip ideal, el model de la monarquia terrestre governada per l'emperador.

La cúpula està decorada amb la imatge de Crist Pantocràtor.

Tots els conjunts importants que s'han conservat amb decoració són de principis del s. XI, abans (s.X) no hi ha res.

A finals dels s. IX principis del X la Grècia continental ja és decorada amb aquest programa, el que fa pensar que aquesta iconografia s'ha anat extenent a mida que ha guanyat territori amb els programes d'evangelització per consolidar l'ortodoxia de l'esglèsia constantinopolitana.

Aquest programa serà exportat a les esglèsies sicilianes, però aquestes esglèsies no tenen planta centralitzada i al no tenir cúpula la imatge de Crist s'ha de traslladar a l'àbsis.

Només a les esglèsies principesques o a les construccions monàstiques com Hósios Lukàs trobarem mosaics, ja que és una tècnica més cara i mes laboriosa que la pintura mural.

El mosaic s'acostuma a posar sobre suprefícies corbades i no sobre superfícies planes, ja que agafen efectes espurnejants i donen més lluminositat. Les superfícies planes es decoren amb marbres buscant també efectes lluminosos.

13/3/01

• Foto ! Mosaics votius de Santa Sofia. És el loc on els emperadors voldran deixar constància del seu poder plasmant que el poder els hi ve otorgat del cel per la gràcia divina de déu.

Aquestes obres estan fetes sota l'impols de Basili II.

Mosaics :

A la porta que comunica el nàrtex amb la nau central trobem un mosaic amb la figura de Lleó VI el Savi, ens mostra que l'emperador governa en nom de Crist i de la saviesa divina.

A la porta del nàrtex trobem un altre mosaic del s. X-XI, es diferencia dels demés perque no representa cap emperador del moment, es tracta d'un mosaic retrospectiu, no ens mostra a Basili II (emperador que governa en aquest moment). També apareix un altre emperador pre-iconoclasta : Justinià mostrant la maqueta de Santa Sofia a les mans, significa que demana la protecció de la verge sobre la ciutat i sobre el temple.

També apareix la verge en aquest mosaic, està entronitzada sense cap referència paissagística, ni arquitectònica, el fons, al igual que en Hosios Lukàs, és daurat (teselles daurades) representant atemporalitat. Els personatges van vestits a la moda del moment, no com en realitat haurien d'anar vestits.

Al voltant d'aquests mosaics trobem elements geomètrics.

A la tribuna que hi ha tocant l'altar, apareix un mosiac que està realitzat en temps de l'emperador Romà III a principis del s. XI. Aquest mosaic s'ha anant retocant al llarg del temps : 1er representava a Romà III i ara a Constantí.

Es tracta d'una ofrena per part de la parella imperial : Constantí i Augusta.

Augusta porta un rotlle a les mans amb els privilegis de Santa Sofia i Constantí una ofrena que consta de monedes.

Van vestits a la moda del moment, és com si fos una foto que representés la etiqueta cortesana dels bizantins : la capa, anomenada loros amb inscrustacions de pedreria.

La corona de l'emperador, anomenada stemma té un element característic que són els penjolls : perpendulia amb una creu a la part superior en or amb inscrustacions de pedres precioses.

Hi ha perspectiva jeràrquica, la figura de Crist és més gran, més sòbria, amb menys decoració, porta una túnica blava amb cenefes daurades típiques de les túniques romanes, anomenades clavus.

Mosaic situat al costat de l'anterior, realitzat uns segles més tard, pertany a la dinastia dels Commes, apareix l'emperador Joan II, la verge i l'emperatriu Irene, és una imitació de l'anterior però més rígid.

Els scriptoria cortesans i monàstics.

Llibres que tenen molta categoria a Bizanci, presenten una decoració acurada, utilitzen per a la seva elaboració molt el pa d'or, la fabricació dels llibres són una tasca col·lectiva : il·lustradors, els que fan el text, els lligadors de llibres... Es donava molt la còpia de manuscrits clàssics científics o pseudocientífics.

La producció literària és variada, és difícil establir grups.

Tenim il·lustracions sobre formes diverses : vinyetes...

La pintura pot ser decoració del text o il·lustracions, la imatge pot ajudar a entendre el text per tant tenen el valor d'icones sobre pergamí.

Molts dels llibres són fets pels emperadors, són de luxe, el retrat de l'emperador és un dels temes més repetits, surten a les primeres pàgines i no té res a veure amb el text.

També surten els retrats dels evangelistes als evangeliaris.

El s. X és l'època daurada de la miniatura, presenta un estil acurat, un aire classicista inqüestionable, sobretot quan parlem de llibres vinculats a l'emperador.

• Saltiri ! amb il·lustracions marginals de Hludov. Moscú, és un dels primers llibres il·lustrats immediat a l'època de restabliment de l'ortodòxia després de la iconoclàstia.

Aquest tipus de llibres estan fets als monastirs. Els pergamins es podien reutilitzar com és aquest cas, ja que hi havia dificultat per trobar un bon pergamí.

El text es troba en una banda i al costat, al marge hi ha les il·lustracions complementant el text.

El text és de l'Antic Testament amb escenes del Nou Testament anticipant el que podria passar, aquest text té una certa intencionalitat.

Representa la crisi iconclasta : apareix per una banda un home esborrant una icona i per una altra els torments de Crist, està relacionant la crisi iconclasta amb les tortures de Crist, ja que es va fer el mateix que amb Crist.

És un estil diferent al d'Hosios Lukàs que no té plasticitat aquí en canvi les figures són més soltes.

• Llibre de sermons o d'homílies ! és un encàrreg important de Basili I entre els anys 879-883 (s. IX), els sermons són de Gregori Naciané.

És un text menys codificat, més lliure, permet més repertori iconogràfic, s'escapa de tot allò que és habitual. Recull 58 sermons o humílies, d'aquestes miniatures es conserven 46.

Les imatges són més independents del text. Es considera una obra mestra de la il·lustració bizantina.

• Detall d'una pàgina ! visió d'Ezequiel a la vall dels ossos (text Ezequiel : capítol 37, versículs 1-14) : Ezequiel és guiat per un àngel a la vall dels ossos i Ezequiel prega a déu que fassi el miracle de tornar la vida als ossos.

Es una pintura amb tarannà clàssic, sobretot l'àngel que representa un suposat renaixement macedònic, recupera formes de l'antiguitat, encara que les figures s'han endurit.

Pintura que sembla com una massa o taca de color com l'escola de Reïms que també volia recuperar el món antic.

• Saltiri de París (Constantinopla) ! mitjans s. X, encàrreg de Constantí VII, és un home de lletres, de cultura, pertany al grup dels saltiris imperials o aristocràtics.

És un llibre de gran format.

És un recull de salms, les il·lustracions fan referència la protagonista dels salms, apareix el rei David vestit com l'emperador Justinià dels mosaics de Ravena.

Apareixen representats :

La Profecia + el rei David + la Saviesa.

La perspectiva és aceptable, hi ha intensitat cromàtica, colors vius.

Vol transmetre que el rei David és el model paradigmàtic d'emperador.

• Detall ! imatge de l'Aurora i la Nit amb Isaias i un puti és totalment classicista.

• Detall ! rei David i Saul contemplant la dansa de les dones jueves.

Trobem errades anatòmiques i arquitectòniques a les representacions.

19/3/01

• Rotlle de Josué ! (Roma) en un principi constava de 10'5m. però a principis d'aquest segle va ser tallat en 15 parts.

L'escriptura es feia sobre rotlles, a l'E.M. es continua utilitzant, no queda desbancat pel còdex. S'utilitza per les cartes, litúrgia, tot i que la majoria d'obres religioses s'escriuen sobre llibres, aquest és doncs un cas excepcional.

Tracta de l'episodi de la conquesta de la Terra Promesa per Déu : Josué a la vora de Jerusalem.

El text està supeditat a la imatge, es pensa que té un caràcter alegòric : s'utilitzaven aquestes batalles bíbliques per explicar les gestes militars contemporànies.

Al 3er ¼ del s. X tenim la victòria de Joan I Tzimisces (emperador de Bizanci), gesta del qual recuperarà Síria i Jerusalem per l'imperi Bizantí de mans àrabs. ?

No es parla tant d'història com de l'enllaç entre ambdos personatges.

El cromatisme és bastant simple : terres, ocres, blau i gris per a les armadures, ..., paleta molt restringida, accentua més la relació amb la pintura antiga.

Hi ha relació amb el Saltiri de París des del punt de vista dels personatges, però difereix molt en el color.

Les figures femenines (9 alegories) són d'influència clàssica.

• Thieraca i alexiphanuaca de Licandre ! (París, Biblioteca Nacional), és un llibre de format reduït, és una còpia d'un text del s. II a.C. escrit per Licandre : mostra l'interès cultural de Bizanci per la cultura greco-romana.

Tracta dels animals verinosos, parla dels danys que fan i dels contraverins.

La còpia s'ha enriquit, ha adquirit un luxe que va més enllà del llibre estrictament funcional.

Hi ha escenes mitològiques : lluites entre els Titans i les serps.

És un dibuix rapid, segur, pinzellada lleugera, recorda al llibre anterior.

Estilísticament recorda a l'antiguitat. Aquesta fascinació pel món antic sembla un fenomen de certa durada : durant el s. X els emperadors macedònics van potenciar obres d'estil classicista.

Als s. XI-XII la miniatura canvia i es troben manuscrits amb figures frontals, sense espai, amb fons daurat, s'obliden de la realitat, s'acosten més als frescos i mosaics d'Hósios Lukàs o Santa Sofia amb més espiritualitat.

• Llibres de sermons de Sant Joan Crisóstomo ! (antic pare de l'esglèsia nascut a Antioquia, s. IV). Homílies escrites al 1070-1080 aprox., recull els sermons de Sant Joan anomenat també « Boca d'Or » (   ) per la seva eloqüència.

Són còpies destinades a l'emperador, elaborades pel taller imperial.

Hi ha personificacions de les virtuts : Justícia, Veritat... Les figures estan sobre fons d'or.

Hi ha una enorme desproporció entre la figura de l'emperador i altres personatges.

Els estampats tenen influència del món oriental.

• Detall ! parella imperial coronada per Crist. L'imperi bizantí ve donat per la gràcia de déu-(...). Els emperadors són més grans que Crist, però no hi ha perspectiva jeràrquica, només se'ls hi dóna molta importància als emperadors.

• Detall ! emperador entre un arcàngel i l'autor (Sant Joan Crisóstomo) aquest li fa entrega del llibre de sermons fets per ell.

També surt la imatge del copista del llibre. Hi ha llibres que presenten la imatge del copista en la mateixa dimenssió que el destinatari.

La superfície és plana, posició frontal -etiqueta de la cort- hieràtica, dura, presència absoluta, luxe -teixits, marc daurat-.

Ivoris, orfebreria, esmalts i pedres dures.

Ivoris :

Producció de luxe, utilització de materials escasos. La tècnica està relacionada amb el món de l'escultura (microescultura) de petit format, amb els mateixos criteris estilístics que en l'escultura monumental.

La talla d'ivori està molt acotada a un període concret : dinastia macedònica entre el 950-1020.

Es tracta d'un fenomen que es posa de moda que es difon en el cercle de la cort. Es recupera una activitat que havia estat intensa en l'època tardo-antiga (s. V-VI)

La classificació dels ivoris parteix d'un llibre de Goldsmiht i Weltzmann (1930), diferencien 4 grans grups :

• ROMANOS

• CLASSICISTA , ANTIQUITZANT O

• TRIPTICS

•  ?

Aquesta agrupació avui dia és flexible, la cronologia és incerta, hi ha discussions en quant a les datacions.

• Ivori de Romà i Eudòxia (ROMANOS) ! Tríptic amb ideologia imperial, representa la coronació de l'emperador Romà i l'emperatriu Eudòxia, tot i això no es pot datar de manera segura ja que hi van haver varis emperadors amb aquest nom, sgurament que es referix a Roman II (945)

És un coronament simbòlic dels emperadors per part de Crist, legitimant l'origen diví del seu poder.

La figura de Crist assoleix una importància en quant a dimenssió que no té el Crist de la miniatura anterior.

Són imatges històriques amb la indumentària típica del moment : loros amb quadrícula, perles...

Hi ha una placa amb inscripcions de caligrafia molt correcta i proporcions molt elegants.

• Cofret o caixeta ! amb escenes mitològiques « Vodli » ? (CLASSICISTA) obra paradigmàtica, forma part d'un grup del s. X-XI que es coneix com cofres amb decoració floral o amb rosetes, que tenen medallons amb flors emmarcant totes les escenes figuratives.

Aquestes plaques segurament es feien en serie.

Hi ha un repertori de temes antics :

• Rapte d'Europa.

• Afrodita.

• Fedra i Hipòlit.

• Pegaso.

• Monstres marins i Nereides.

Hi ha autors que pensen en cicles concrets per exemple cicles dionisíacs i d'altres que no.

Aquestes obres estaven pensades per l'aristocràcia per a l'ús profà : joies, ungüents, medicines...

Mecànica molt depurada, cuidada, amb petits personatges amb anatomies marcades : guerrers del món antic amb els plecs de la roba ben delimitats...

• Tríptic Habaville (TRÍPTIC) ! és de temàtica religiosa. Pertany a un grup de 3 tríptics que es troben a Roma entre els s. X-XI aprox.

Anvers (tema molt representat a Bizanci):

Crist entronitzat entre la Verge i Sant Joan, a sota apareixen 5 apòstols amb Sant Pere al centre.

Portes (anvers) :

Hi ha diferents sants amb inscripcions, també apareixen militars, civils i religiosos amb la creu.

Portes (revers) : Sants.

Centre (revers) : Una gran creu sobre cel estrellat que sorgeix sobre un jardí flanquejat per dos arbres on s'hi enrrotlla una parra. La creu representa la font de vida en el jardí del Paradís.

Totes aquestes representacions artístiques amb imatges sacres són icones.

El destinatari pretenia gaudir de la protecció dels Sants i de Crist.

L'estil està en relació amb la placa del tríptic en ivori ROMANOS : claredat compositiva, virtuosisme tècnic, relleus molt acusats que fan que la il·luminació resalti la figura i deixi el fons fosc (clar-obscur).

20/3/01

Orfebreria :

Dominen els objectes litúrgics, perque encara són els que més s'han conservat : calzes, patenes, icones, reliquiaris, enquadernacions de luxe, hi ha una gran inventiva en aquest camp. Solen ser donacions, tenen caràcter votiu.

També hi havia vaixelles, vasos, guarniments de cavalls i de mobiliari.

Van decorades amb esmalt (complement prioritari), no és una tècnica pròpia de bizanci sino que és introduida des d'occident al s.IX (esmalt carolingi), encara que l'esmalt bizantí presenta diferències. Són esmalts amb colors vius i brillants.

Són peçes luxoses : aquests esmalts s'associen a l'or, l'argent, també s'utilitzen pedres dures, pedres precioses, perles, que contribueixen al seu explendor.

Aquestes peçes seran imitades amb metalls menys nobles.

Aquestes peçes tenen una intenció espiritual per apropar millor la gent a la litúrgia cristiana : simbologia de la llum que es podria comparar amb el valor de les teselles daurades dels mosaics.

Orfebreria religiosa :

• Calze de l'emperador Roman ! (tresor de Sant Marc de Venècia) pertany al 950-960 aprox., apareix una inscripció de l'emperador Roman al peu de la copa, és una pregària. Forma part d'un conjunt de peçes que els Venecians expolien de Constantinoble al s. XIII.

Copa de sardònix (varietat de calcedònia -quars- que presenta una alternança de franges vermelles i blanques) del s. III-IV. La montura es fa a Constantinoble durant el 3er ¼ s. X.

A la part superior de la copa hi ha 14 plaques rectangulars en esmalt, apareix :

• La Verge orant.

• Arcàngels ambdos costats vestits com els emperadors bizantins amb el loros imperial.

Al peu hi ha 3 medallons (esmalts) :

• Dos representen l'Anunciació : Verge i arcàngel Gabriel.

• Sant Cosme (dessig especial del donant)

Aquest calze té un caràcter votiu.

Hi ha aplicacions de perles i ònix formant cordons de pedres a la part superior i a la part del peu.

Hi havia penjolls (perpendulia) amb perles que penjaven de les anelles.

• Reliquiari o estauroteca ! de la catedral de Sant Jordi a la ciutat de Limbourg-sur-la-Lahn (Alemània)

És una peça realitzada per un monarca del 3er ¼ del s. X (Roman II, III o Constantí VII)

Revers : Tècnica del repujat.

Interior : Serafins i àngels enmarcant la vercruz, és una iconografia senzilla.

Té una significació teològica : només els serafins i els àngels poden entrar en contacte amb la relíquia.

• Detall ! sants i arcàngels.

• Enquadernació d'un llibre bizantí de gran format ! pertany al 1000 aprox., apareix la cara d'un àngel en repujat, és el que més sobresurt. Està fet en or amb pedres incrustades, va vestit amb el loros imperial, les mans també són repujades.

Utilitza la tècnica del cloisonné a la part de les mànigues i del fons.

Pot ser una icona o la tapa d'un llibre amb usos especials.

Orfebreria civil :

• Corona d'Hongria ! pertany al 1070-1080, és un regal bizantí, regal de l'emperador bizantí d'Hongria Miquel VII.

• Sudari de Saint Germain d'Auxerre ! pertany al 1000, en aquests teixits apareix un àguila representada com a símbol de poder.

• Pala d'Or de Sant Marc de Venècia ! (peça molt important). És un muntatge del s. XIV fet a partir de peçes en esmalt que es remonten al s. X.

És un moble litúrgic amb retaules.

Està decorada amb plaques d'esmalt. És una obra mancada de qualsevol coherència estilística però és rica i opulenta.

Se sap que a Venècia l'emperador Constantí ? va encarregar un retaule però era més petit, menys sobri.

Al 1105 el duc de Venècia va encarregar un retaule d'or amb pedres i esmalts, pot ser que aquest segon retaule ja en portés parts del primer.

Al s. XIII (1206-1219) el retaule és agrandit considerablement, per la conquesta del 1204 arriben a Venècia gran quantitat de materials provinents de Constantinoble que s'han d'utilitzar. Prové segurament del catolikon del convent del Crist Pantocràtor.

A la part superior de la taula es representa l'entrada de Crist a Jerusalem, és una escena de les més grans.

Apareix la imatge de l'emperatriu Irene emmarcada per pinacles amb decoracions geomètriques i zoofòrmiques a la part inferior de la taula.

També apareix la imatge de la Verge entre pinacles.

Hi ha escenes de la vida i mort de Crist barrejades amb escenes de la vida de Sant Marc, patró de l'esglèsia.

Hi ha diferències entre la tècnica del cloisonné oriental i occidental :

• Oriental : omple més la figura.

• Occidental : omple més el fons.

2

38