Salvador Espriu

Literatura española contemporánea. Realismo histórico. Poesía de Posguerra. Biografía. Obras

  • Enviado por: Albert Amores
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 12 páginas
publicidad

Índex

Context històric...........................................................pàgines 2-3

Vida de Salvador Espriu...........................................pàgines 4-5-6

Corrent estètic: el Realisme històric..................................pàgina 7

Obra de Salvador Espriu.............................................pàgines 8-9

Valoració personal..........................................................pàgina 10

Bibliografia....................................................................pàgina 11

Context històric

El context històric en el que s'ha desenvolupat Salvador Espriu al llarg d'aquest segle ha estat un context difícil en tots els aspectes, sobretot a partir de la Guerra Civil espanyola que va començar l'any 1936, per culpa d'una sublevació militar dirigida pel general Francisco Franco, que volia enderrocar la República. Després d'una cruenta guerra les tropes del general Franco van envaïr tot el territori espanyol, i a partir d'aquest moment Franco va instaurar una dictadura a l'estil de l'Alemanya nazi o l'Itàlia feixista, i va concentrar el poder en ell mateix nomenant-se cap de l'Estat -Caudillo- i Generalíssim dels exèrcits el primer d'octubre de 1936. A partir d'aquest moment tots els que havien defensat la República van haver d'exiliar-se.

A partir d'aquell moment el règim franquista va instaurar un seguit de lleis fortament marcades per l'emprenta de la ideologia que promovia el nou partit (i únic permès durant l'època franquista) anomenat Falange Tradicionalista y de las JONS.

Mentre Europa renaixia de les ruïnes de la Segona Guerra Mundial i bastia uns sistemes polítics basats en el pluralisme, a Espanya es refermava un règim totalitari obsessivament anticomunista que només la guerra freda entre la URSS i els EUA va alliberar de l'aïllament.

El franquisme va passar per una primera etapa d'autarquia i misèria que va acabar quan començaren a arribar ajuts econòmics internacionals que van donar inici a una etapa de desenvolupament.

Però l'any 1975 els mitjans de comunicació anunciaven apenats una gran notícia, la mort del general Franco. En aquell moment s'obria un gran interrogant sobre el futur polític de l'Estat espanyol. Pel cap de molta gent planava el record de la Guerra Civil i la postguerra.

La via reformista oberta per Adolfo Suàrez i el tarannà decididament democràtic de Joan Carles I van fer possible que la transició es produís amb tota normalitat.

La Constitució de 1978 reconeixia que a l'Estat espanyol hi conviuen diferents nacionalitats i obria la via per transformar l'estat centralista en un estat de les autonomies.

Poc després, el 22 de febrer de 1985, va morir Salvador Espriu. Durant la Guerra Civil s'havia refugiat a la literatura, i sobretot en la poesia, i havia denunciat l'estupidesa de la guerra i la injustícia que estava vivint el país, sotmès a la repressió de les llibertats.

Vida de Salvador Espriu

Salvador Espriu nasqué l'any 1913 a Santa Coloma de Farners on el seu pare, Francesc Espriu, exercia com a notari. L'any 1915 la família, que era d'Arenys de Mar, s'instal.là a Barcelona on el poeta visqué fins la mort. I Espriu, que no oblidà mai els lligams que l'unien a aquella vila marinera, la convertí en la Sinera de la seva obra. On apareixen, amb fundació adés d'il.lustració sentida d'un món irremissiblement perdut, adés sarcàstica i irònica, tant la seva família i els amics més pròxims com personatges de l'Arenys del passat. Tal com també s'escau amb gents de la Barcelona del seu ambient familiar. Personatges que Espriu devia haver vist alguna vegada, però dels quals li interessava sobretot el que se'n referia, la fama que tenien. De la manera com Lavínia i Sinera són, efectivament, Barcelona i Arenys, però la concreció històrica de cada una és condició de la universalitat tant de l'una com de l'altra, així mateix aquests personatges ell els fa servir com a models típics, universals, emblemàtics sovint d'un món deixat enrera però també sovint de xacres i de dèries, de debilitats i de vicis que li eren ben contemporanis.

Els anys més feliços de la seva joventut transcorregueren a Barcelona i corresponen a la seva vida universitària, encetada l'any 1930. Per la Universitat de Barcelona esdevingué llicenciat en Dret (1935) i en Història antiga (1936), però aquells anys, en el curs dels quals participà en un famós creuer d'universitaris pel Mediterrani (1933) i gaudí de l'amistat de companys i companyes intel.ligents i brillants, foren clausurats per l'aixecament militar de juliol de 1936 que motivà la seva mobilització. Versemblantment ell pensava aleshores en un futur universitari professional: volia llicenciar-se en Filologia clàssica i s'inclinava per continuar a l'estranger estudis d'egiptologia.

La mort, l'any 1938, del seu amic Bartomeu Rosselló-Pòrcel, la mort, l'any següent, del seu pare, i el triomf dels sublevats en la guerra civil, amb les conseqüències, prou sabudes, que aquest fet comportà, tot plegat motivà una autoreclusió de Salvador Espriu que, d'una banda, era abandó forçós dels seus projectes individuals però, d'una altra, significava refús absolut de la nova situació i havia de ser entès, anys a venir, com a testimoni ètico-polític de disconformitat i de protesta. Posteriorment ell havia de referir-se a l'inici de la guerra com a la data de la seva mort.

Així, l'Arenys de Mar als estius i la Barcelona de la tertúlia del seu pare, de les relacions familiars, i després la dels anys universitaris, constitueixen el rerafons constant de la seva obra, que es converteix en la tenaç reconstrucció d'un món perdut, una operació -intel.lectual i sentimental- que li forneix alhora una cosmovisió aplicable a la comprensió del món real i també la fotografia d'un paradís perdut on no cessà de refugiar-se. Aquest to elegíac, però -al qual la guerra civil dóna una dimensió col.lectiva- té arrels solidíssimes en el seu entorn personal i en la seva manera de ser. D'altra banda, l'any 1936 Espriu ja era autor d'una obra important i extensa en la qual imperava aquest to de record melangiós, elegíac, i la reflexió sobre la mort.

Recuperada la seva obra en la tímida davallada de la repressió que tingué lloc durant els anys seixanta, l'actitud d'Espriu, qua aleshores assajà un to poètic civil (La pell de brau, 1960) fou interpretada -i aquesta interpretació refermada pel to general de la seva obra- com a símbol de la reclusió a què havia estat sotmès un poble i la seva cultura durant la dictadura subsegüent a la guerra civil. I aquest apartament de la vida pública continuà, fins i tot, quan es veié objecte d'una sèrie d'empreses i d'honors que el catapultaren a una celebritat inusual per a un escriptor català que, endemés, no havia renunciat a la seva llengua. Tanmateix vetllà qua allò que la seva reclusió significava no pogués ser manipulat pels uns o pels altres, sobretot a l'època que la literatura catalana era entesa, només pel fet de ser-ho, com a resistència. Desitjós de correspondre a les mostres d'interés i a les peticions que rebia, els seus últims quinze anys els visqué en tensió entre allò que li semblava que encara havia de fer i allò que “la gent” li demanava o li suggeria de fer. Morí a Barcelona el 22 de febrer de 1985.

Corrent estètic:

el Realisme històric

Per raons històriques, el desenvolupament de la nostra literatura de 1939 a 1959 fou més aviat conservador i idealista. Així, seguiren vigents els esquemes elaborats durant els anys de pre-guerra -poesia postsimbolista, novel.la d'anàlisi psicològica, etc.- i, com és lògic, hom evità qualsevol possible contacte amb la realitat dura de cada dia. Però el col.lapse de la guerra civil els rectificà fins a cert punt en un sentit més humanístic”. Vers 1959, un canvi lleu de la conjuntura històrica i literària permeté que les crisis només insinuades de la poesia postsimbolista i de la novel.la d'anàlisi psicològica, la “humanitació” de les posicions més closament idealistes, els resultats especulatius i elegíacs al voltant del paradise lost, alguns casos isolats i fins a cert punt ofegats per les circumstàncies, tot plegat, desemboqués en una concepció més dinàmica de la vida i de l'art: l'anomenat Realisme “històric.

Obra de Salvador Espriu

L'obra d'Espriu és d'una gran densitat i d'una gran diversitat de gèneres i de registres, passant pels tons de tota mena que s'hi alternen i fonen, fins als temes i als personatges, evocats o presentats, d'una manera concisa i despullada, dins de la recurrència que figura identitat, com un suggeriment d'aspectes, a la llum d'unes pinzellades que en palesen un de nou o en reblen, amb ironia o sarcasme, una característica inesperada. Malgrat aquesta diversitat, però, el caràcter unitari de l'obra espriuana s'imposa clarament: l'aparent diversitat consistiria en aspectes d'una veritat que, certament, també és originàriament única però de la qual els homes només podem arribar a conèixer trossos, fragments.

Dins del laberint, en el teatre de la vida, Espriu ha caracteritzat sovint l'home com un cec. La ceguesa és qualitat atribuïda als poetes, des del vell Homer. Potser perquè de sempre han estat considerats parents de profetes i també sovint hom els ha pres o ells s'han ofert com a boc expiatori: el salvador.

Espriu sempre ha lluitat a favor de Catalunya i el català, i la descrivia com una terra humiliada, escarnida amb abús de força i que una nació sense Estat tendeix a organitzar-se en Estat, n'ha de conquistar el dret, l'ha de fer perdurable. Fragmentat el català, Espriu el refà, tenaçment i amb gran cura i sentit de la llengua, en cerca la unitat en la construcció de l'edifici coherent i rigorós de la llengua que salva, de l'obra que crea. Llengua i obra esdevenen així indestriables.

Obres:

*Prosa narrativa:

- Israel (1929) - llibre en prosa castellana

- El doctor Rip (1931) \

} novel.les curtes

- Laia (1932) /

- Aspectes (1934) \

} contes

- Ariadna al laberint grotesc (1955) /

- Miratge a Citerea (1935) \

} les nouvelles

- Letizia i altres proses (1937) /

]- relats fantàstic: - Letizia

  • Fedra

  • Petites proses blanques

  • La pluja

- Les ombres

*Teatre:

- Primera història d'Esther (1948)

- Antígona (1955)

- Una altra Fedra, si us plau (1977)

*La poesia:

- Cementiri de Sinera (1946)

- Les cançons d'Ariadna (1949)

- El caminant i el mur (1954)

- Final del laberint (1955)

- La pell de Brau (1960)

- Llibre de Sinera - formà part de l'Obra poètica de 1963

- Per al llibre de salms d'aquests vells cecs (1967)

- Setmana Santa (1962) nou poemes - (1970) trenta-un poemes més - (1971) publicació final

- Formes i paraules (1974)

Valoració personal

D'aquest elaborat estudi sobre Salvador Espriu n'he tret un seguit de conclusions que potser em serviran algun dia. Espriu fou un autor que va lluitar pels seus drets com a català i per la llibertat, i sempre va estar en contra del règim franquista precisament perquè aquests exercien una forta repressió de les llibertats, sobretot a Catalunya, i també va criticar l'estupidesa d'una guerra. És un autor digne d'admiració perquè tot i la repressió de Franco, va seguir escrivint en català, i aquesta és potser una de les raons que durant la postguerra fou un dels autors més importants. També cal destacar la seva gran quantitat d'obres, gràcies a les que ha rebut una gran quantitat de premis literaris, que han reconegut la gran vàlua d'aquest gran autor de la literatura catalana, sense el qual el català no seria el que és.

Bibliografia

- Història de la Literatura Catalana (volums 10 i 11)

- Gran Enciclopèdia Catalana