Ordenament Jurìdic Comunitari

Dret Comunitari. Dret Originari o primari. Dret Derivat o secundari. Acords Internacionals de la Comunitat. Fonts complementàries. Aplicabilitat immediata o automàtica, directa. Primacia. Execució. Sanció. Sistema judicial. Sistema de recursos

  • Enviado por: Ian S
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 34 páginas
publicidad
publicidad

IV. LES FONTS DE L'ORDENAMENT JURÍDIC COMUNITARI

TEMA 13. IDEES GENERALS: L'ORDENAMENT JURÍDIC COMUNITARI

Idees generals

El dret comunitari és un conjunt de regles que determinen l'organització, les competències i el funcionament de les Comunitats Europees. És un instrument integrador. Es tracta d'un dret jurídic propi, diferent del dret internacional i del dret intern dels Estats membres. El dret internacional és convencional, és a dir, es crea a base d'acords, mentre que el dret comunitari, tot i que el seu origen són els tractats, el seu desenvolupament el realitzen les institucions comunitàries. Aquestes creen tot un dret derivat i disposen d'un alt poder normatiu.

El dret comunitari té autonomia respecte del dret intern, per l'atribució de competències dels Estats membres cap a les Comunitats Europees. Perque el dret comunitari s'apliqui de forma efectiva necessita la cooperació de les Administracions internes.

El dret comunitari es composa d'una gran diversitat de normes de diferent naturalesa i origen, que suposen el desenvolupament harmoniós i harmonitzat.

Classificació

(a) Dret originari o primari. Són els Tractats constitutius i les seves modificacions posteriors (l'Acta Única Europea i el Tractat de la Unió Europea).

(b) Dret derivat o secundari. Sorgit dels actes unilaterals de les institucions europees amb l'aplicació dels Tractats.

(c) Acords internacionals o el dret sorgit dels compromisos exteriors de les Comunitats.

(d) Dret complementari. Convenis i acords dels Estats membres en el camp de la competència comunitària.

(e) Fonts no escrites. Són el costum, els principis generals de dret i la jurisprudència.

Característiques generals del dret comunitari

Hi ha tres principis bàsics en el dret comunitari:

(1) Autonomia: El Tractat de les Comunitats Europees ha instituït un ordenament jurídic propi que s'integra en el sistema jurídic dels Estats membres. És un ordenament complexe, format per normes vinculants pels Estats membres i particulars. Dintre d'aquest trobem unes institucions que creen el dret i que disposen de poders sobirans i d'uns procediments que els hi permeten controlar i garantir l'aplicació del dret.

La sobirania és compartida entre els Estats membres i les Comunitats i dependrà d'on situen la competència per saber qui té la sobirania.

(2) Primacia del dret comunitari: Principi que juga quan trobem un conflicte entre una norma interna i una de dret comunitari. En principi, els tractats no preveien una solució expressa per resoldre el conflicte, però el Tribunal de Justícia ha establert en les seves sentències la primacia del dret comunitari. S'ha qualificat aquest principi com un principi absolut, essencial i incondicional.

Els Estats membres han autolimitat la seva sobirania a favor de les Comunitats Europees.

(3) Efecte directe: Tampoc estava previst en els Tractats constitutius i va ser el Tribunal de Justícia amb les seves sentències qui el va establir. Tota disposició o norma comunitària directament aplicable genera, a favor dels particulars, drets que els jutges han de salvaguardar. Aquest principi fa inaplicable.tota norma interna contrària a la normativa europea. Otorga als particulars el dret de invocar-les davant dels Tribunals de Justícia ordinaris.

Naturalesa jurídica del dret comunitari

Es tracta d'un dret sui generis, és a dir, un dret internacional que té vocació interna donat que busca la integració dels diversos drets nacionals. És un dret bàsicament econòmic. Estableix unes polítiques comunes dins d'un marc d'integració europea.

Té una naturalesa mixta i té unes característiques de dret internacional i algunes de dret nacional. El seu principi fonamental d'efecte directe és el que ha permés superar la frontera clàssica del dret internacional i apropar-se a un dret intern. És el producte de la lluita dels poders nacionals de les Comunitats Europees.

TEMA 14: EL DRET ORIGINARI O PRIMARI

Concepte

Està format pels tractats que constitueixen les Comunitats Europees i per totes les modificacions posteriors. Els tractats són les normes supremes i fonamenten tot un ordenament jurídic autònom. Els tractats són les fonts originàries del Dret Comunitari (DC), institueixen les competències de les comunitats, els poders de les institucions comunitàries i les institucions comunitàries. Són la carta constitucional, la constitució de les Comunitats Europees.

Els textos físics del dret originari estan als diferents tractats constitutius (CEE, CECA, Euratom), + les posteriors modificacions com l'Acta Única Europea, el tractat de Maastricht, els tractats d'adhesió.

Contingut

1. Organitzen la producció de normes jurídiques.

2. Anuncien els objectius i ppis. que hauran de perseguir les institucions comunitàries. 3. Regulen per a cada matèria quines són les les competències atorgades, la comunitat per aconseguir les finalitats generals.

Segons l'art. 235 del Tractat, permet a les comunitats actuar en unes determinades matèries o sectors que no hagi estat previst en els tractats. Es podrà fer ús.

El tractat regula el funcionament del TJ, el sistema jurídic. El TJ atorga als tractats el caràcter de constitució. Es crea un organització judicial específic perquè controli l'aplicació dels tractats.

El Tractat de la CECA és un tractat-llei que regula qüestions concretes. Els seus articles requereixen de poc desenvolupament. Els de la CEE requereixen de més desenvolupament. Són tractats marcs.

Característiques

1. La preeminència del dret originari sobre la resta de fonts. Això permet al TJ anul.lar disposicions derivades que vagin en contra dels tractats.

2. Els acords dels Estats membres compatibles amb els tractats estan admesos per l'orde- nament jurídic, i els contraris s'hauran de derogar.

3. Efecte directe: algunes disposicions dels tractats tenen efecte directe. Ha estat establert pel TJ en les seves sentències (de l'efecte directe).

Àmbit d'aplicació

Diversos articles dels tractats determinen l'àmbit d'aplicació del DC en el temps i l'espai (vigència i espai).

a) Temps: aplicació del tractat. El de la CECA tenia una durada signada per 50 anys. La CEE i l'EURO tenen una durada ilimitada. Segons el TJ la signació dels tractats supoda una cessió definitiva de la sobirania irrecuperable.

b) Espai: els tractats s'apliquen al territori de l'Estat membre i al territori on la comuni- tat assumeix les seves relacions exteriors (territoris europeus externs). Els tractats de la CEE i Euratom amplien l'àmbit a les plataformes continentals dels països membres. Hi ha colònies amb règims específics: Canàries, Ceuta, Melilla.

La revisió dels tractats

Trobem dos tipus de procediments:

- general: les institucions de les comunitats no tenen poder per modificar les normes dels tractats. Els procediments de reforma estableixen els sistemes d'intervenció dels Estats en la revi- sió dels tractats. La iniciativa correspon a cada Estat membre o a la Comissió Europea que pre- sentaran el projecte de revisió el Consell, que prèvia consulta a la Comissió emetrà un dictàmen favorable a la reunió d'una conferència interguvernamental dels representants dels Estats mem- bres. La conferència, de comú acord, adopten les modificacions dels tractats. Si hi ha una modifi-cació monetària s'ha de consultar al Consell del Banc Central Europeu. Un cop adoptada la modificació a la conferència (signada,...), les modificacons s'han de ratificar internament segons les constitucions nacionals.

Amb la modificació del Tractat de Maastricht a Amsterdam, es preveia la celebració d'una conferència que ha preparat la modificació del Tractat d'Amsterdam. Com que Maastricht ja preveia la celebració de la conferència, s'ha de seguir el procés.

- autònom: es refereix a aspectes concrets dels tractats que permet una revisió comunità- ria sense recòrrer a la ratificació dels Estats. És un procés simplificat que permet que està regulat a l'art. 95 de la CECA i interve el TJ, i només pot afectar la revisió a les modalitats d'exercici dels poders per part de l'Alta Autoritat o Comissió de la CECA.

La revisió no pot afectar els principis fonamentals dels tractats. On si es pot és en la CEE al fixar els drets de duana de l'art. 14, fer augmantar el número de jutges del TJ,... Són temes concrets que permetran a les institucions fer revissions petites dels tractats (legislar en matèria no atribuida segons l'art. 275). Es permet fer revisions petites.

TEMA 15: EL DRET DERIVAT O SECUNDARI

Concepte

Es tracta d'actes unilaterals adoptats per les institucions en execució dels tractats. És la legislatura comunitària pròpia. Estan regulats a l'article 189 del Tractat de la C.E.E. i són els reglaments, les directives, les decisions i les recomanacions i dictàmens.

Independentment de la denominació podem trobar alguns actes que presentin algunes característiques d'altres actes. A més dels actes típics catalogats, hi ha actes atípics que poden ser dictats per les institucions. Tots els actes estan sotmesos a un dret jurídic específic que determina la seva validesa o invalidesa.

Els actes típics

Són els que estan definits en els tractats.

(1) Reglament: Aquest acte típic es caracteritza pel seu abast general, la seva obligatorietat i la seva aplicació directa a tot Estat membre. Aquesta denominació és atribuible a una llei a nivell intern.

En quant a l'abast general, es distingeix de les decisions perquè aquestes van dirigides a particulars concrets. El reglament té valor normatiu i es dirigeix a persones abstractes. A la pràctica, s'han distingit els de base (adoptats pel Consell directament) i els d'execució (per la Comissió amb prèvia habilitació del Consell).

Respecte a l'obligatorietat, es diferencia de les directives perquè aquestes són obligatòries en quant el resultat a aconseguir. Com a conseqüència, els Estats membres no poden analitzar sel·lectivament el contingut dels seus actes.

Finalment, el reglament produeix efectes immediats i té aptitud per aplicar drets als particulars que la jurisprudència nacional ha de salvaguardar. Implica que, des de l'entrada en vigor, entra en aplicació respecte els particulars dels tractats, sense que sigui necessària cap mesura de recepció en el dret nacional. El reglament entra en vigor de manera uniforme en tots els Estats membres.

(2) Directiva: Obliga a tot destinatari en quant el resultat a obtenir, tot deixant a les institucions nacionals la competència en quant a la forma i els mitjans. Només pot estar dirigida a tots els Estats membres o a alguns d'ells.

És un instrument de legislació indirecta. Obliga els Estats membres a unes mesures i a aconseguir uns resultats. Té efectes normatius en el seu estadi final, quan ha estat traspassada al dret intern. Preveuen un període de trasposició perquè l'Estat membre legisliï en una determinada matèria per donar amb el mandat que preveu la directiva. Si no es traspassa o si es fa incorrectament, es pot posar un recurs contra els Estats membres per incompliment comunitari. Té una finalitat d'unificació legislativa dels drets interns.

(3) Decisió: Obligatòria en tots els seus elements pels destinataris que designa. Té característica individual i no té abast general. Pot ser un particular , una empresa o un Estat.

(4) Recomanació i dictamen: No tenen caràcter vinculant, és a dir, no són obligatò- ries. Mentre que la recomanació conté una motivació, el dictamen és un acte que, generalment, es requereix durant el procediment d'admissió d'un acte amb naturalesa obligatòria.

Característiques dels actes típics

(a) Principi de legalitat. Els actes només poden ser dictats per les institucions amb competència per fer-ho. Estan conformes amb el conjunt de la legalitat comunitària.

(b) Principi de jerarquia. Trobem una jerarquia entres actes. En un primer nivell hi hauria l'acte que es basa directament en el tractat, mentre que en un segon nivell trobaríem els actes destinats a garantir l'execució d'altres actes.

(c) Obligació de motivació. Els actes han de ser motivats i han de tenir en compte els dictàmens que, obligatòriament, s'han d'emetre en la seva tramitació. És un principi fonamental del dret comunitari perquè permet als particulars trobar la motivació dels actes comunitaris. La seva absència pot suposar la seva nulitat.

Règim de la promulgació del dret derivat

L'entrada en vigor del dret derivat està regulat en l'article 191 i es preveuen tres sistemes, segons els tipus d'actes:

(1) Fa referència als reglaments, les directives i les decisions adoptades per codecisió. Són els actes que signen el President del Parlament Europeu i el del Consell, i publicats pel Diari Oficial. Serà a la data que ells mateixos assenyalin o, per defecte, als 20 dies a partir de la seva publicació.

(2) Fa referència als reglaments del Consell i de la Comissió, i les directives que tinguin com a destinatari a tots els Estats membres. Només requereixen publicitat en Diari Oficial. Serà a la data que ells mateixos assignin o, per defecte, als 20 dies a partir de la seva publicació.

(3) Fa referència a la resta de directives i decisions. Entraran en vigor el dia de la seva notificació.

Els actes atípics

Són aquells actes que no tenen ni la naturalesa ni els efectes ni el règim promulgador dels actes típics. Són els reglaments interns de les institucions que obliguen a les pròpies institucions, les directives, recomanacions o dictàmens que dirigeix una institució amb una altra i que no tenen efectes fora de les relacions interistitucionals, i les decisions sui generis que són decisions especials que, a vegades, no tenen ni destinataris ni modificacions, ....

Els actes no previstos pels tractats

Són les ressolucions, les deliberacions, les conclusions, les declaracions i les comunicacions que han estat acceptades pel Tribunal de Justícia. El Consell els usa per establir el seu programa d'accions. Això mateix fa la Comissió amb les comunicacions.

Els actes CECA

Un reglament de les Comunitats Europees és compatible amb una decisió general de la CECA, una directiva de les Comunitats Europees a una recomanació de la CECA i una decisió de les Comunitats Europees a una decisió individual de la CECA.

TEMA 16: ELS ACORDS INTERNACIONALS DE LA COMUNITAT

Concepte

El fet de que les CC.EE. facin activitats que abans eren dels Estats, i de que dsiposin de personalitat jurídica pròpia, fa que les comunitats actuïn cada cop més a l'àmbit internacional (regit pel Dret Internacional Públic).

Els ppis. de Dret Internacional, les seves normes, els drets dels tractats, el règim de privi-legi/immunició de les OI's ! són aplicables a les comunitats com a subjectes de dret.

Els acords internacionals signats per les comunitats passen a formar part de l'ordre jurí-dic comunitari.

Caraterístiques

Cada una de les comunitats disposa de personalitat jurídica i de capacitat jurídica (per celebrar/conclouree acords amb 3ers països i OI's). Aquests acords, després de ser signats passen a ser part de l'ordre jurídic comunitari, i vinculen per tant a les comunitats com a les seves insti- tucions, i de forma indirecta als Estats membres.

Els Estats membres estan sotmesos als tractats constitutius de les comunitats, però estan per sobre del dret derivat. El fet de que estiguin sotmesos als tractats constitutius és degut a que les competències de les comunitats són d'atribució. I respecte a la prevalència del dret derivat, és perquè són actes de les institucions per realitzar els objectius dels tractats comunitaris (i depenen d'aquests). ! Això ha estat reconegut pel TJ ja als 70´s.

Sobre la forma hem de dir que els acords internacionals es conclouen mitjançant una decissió “suigeneris” (específica), o bé també s'utilitza indistintament un reglament el qual s'annexa al contingut del tractat internacional (tampoc és un reglament típic). Com tot acord in- ternacional no és imposable a 3ers fins que no ha estat publicat.

Tipologia

1) Acords comunitaris i acords mixtes

2) Acords comercials i acords d'associació

3) Polítiques comunitàries

1) Acords comunitaris i acords mixtes

- acords comunitaris: són els acords que celebren/conclouen la comunitat de forma exclu- siva.

- acords mixtes: són en els que participen tant la comunitat com els Estats membres. El TJ, en matèria d'acords mixtes només pot controlar les disposicions dels acords de matèria comu-

nitària, no la “no-comunitaria”.

2) Acords comercials i acords d'associació

- acords comercials: molt importants. Ho celebra la comunitat dins l'àmbit de la política comercial comuna (art. 113 del tractat de la CE).

- acords d'associació: regulats a l'art. 238 del tractat de la CE. Són acords “mixtes” i existeixen de 2 tipus:

- dintre de la perspectiva d'una futura adhesió del país contractant a les comuni-tats europees (Grècia, Turquia).

- de cooperació: ajuda al desenvolupament a països del 3er Món o en vies de desen-volupament (països del Magrib, paísos ACP (Àsia, Carib, Pacífic) que solen ser ex-colònies de França).

3) Dins les polítiques comunitàries ! introduits en la primera revisió de l'Acta Única europea i en el tractat de la Unió: que la comunitat celebrés acords en matèries de medi ambient, de cultura, salut pública,... Fins aquella època s'havia recorregut a l'art. 275 del tractat de la CE (“subsidiàries”).

Actes unilaterals adoptats pels òrgans creats pels tractats conclesos per les Comunitats

El requisit perquè els acords d'aquests òrgans siguin font de dret comunitari és que siguin publicats a les institucions comunitàries. Encara que no es segueixi el procediment establert, es considera com a “font” de dret comunitari complementari.

TEMA 17: ALTRES FONTS DE DRET COMUNITARI

Les fonts complementàries del dret comunitari: concepte i supòsits

Aquestes fonts les trobem al costat del dret primari i del dret derivat. Els supòsits en les quals les trobem són:

(1) Convenis comunitaris: Previstos en els Tractats en l'article 220. Preveu la cel.lebra-ció de convenis complementaris dels Tractats en matèries no regulades expressament com la ma-tèria de dret internacional privat, la supressió de la doble imposició internacional, el reconei-xament recíproc de països i de societats, el reconeixement i l'execució de sentències judicials, ...

Els Estats també, de manera autònoma, n'han cel·lebrat sobre matèries de dret internacional privat com el Conveni sobre la patent europea i el Conveni sobre la llei aplicable a les obligacions contractuals.

En general, aquests convenis es regeixen pel dret internacional públic en la seva forma, però les seves parts són els Estats membres de les Comunitats i complementen el dret comunitari. No són dret comunitari en sentit estricte, però poden contenir una clàusula de submissió al Tribunal de Justícia, mitjançant una clàusula expressa.

(2) Acords i decisions dels representants dels governs dels Estats membres: A vega-des el Consell també es pot reunir com a conferència intergovernamental. Aquestes reunions es porten molt a la pràctica i s'arriben a acords no previstos en els Tractats en matèries que els propis Tractats ja exclouen de la competència comunitària, en matèries no regulades en els Tractats i en acords mixtes.

Són sempre acords convencionals interestatals i es conclouen de manera simplificada. Són els acords que es prenen dintre dels àmbits de la P.E.S.C i de la C.A.J.I.

(3) Les declaracions adoptades de comú acords pels Estats membres. Es diferencien de les anteriors perquè no impliquen cap compromís jurídic. Són meres decisions polítiques.

(4) Les fonts no escrites.

Relacions amb el dret comunitari originari i derivat

El dret complementari no en forma part en sentit estricte, però hi està relacionat. Els Estats, quan dicten dret complementari, no poden contradir el dret comunitari i els Tractats constitutius. Han de ser compatibles amb el dret primari.

El dret complementari no pot actuar en els casos de competència comunitària exclusiva. En els casos de màtèries concurrents, el dret derivat comunitari té prioritat vers el dret complementari, i en els casos de competència exclusiva interna el dret complementari té primacia davant el dret derivat comunitari.

El Tribunal de Justícia només pot controlar el dret complementari d'una forma limitada, donat que ni pot controlar la legalitat de l'acte ni pot fer una interpretació perquè està fora del seu àmbit competencial.

Les fonts no escrites

(a) Els principis generals del dret: Són molt importants pel Tribunal de Justícia quan interpreta el dret comunitari. Són principis que no estan regulats expressament en els Tractats, però que es poden deduir de tot el sistema comunitari. Són el principi d'igualtat, d'unitat, de llibertat i de solidaritat.

Són principis comuns dels ordenaments jurídics interns que deriven de les tradicions jurídiques dels Estats membres. Segons els drets fonamentals, ha hagut polèmica ja que no estaven recollits. El Tribunal de Justícia declarava que aplicava el Conveni Europeu de Drets Fonamentals. Això es va recollir en el Tractat de Maastricht.

(b) El costum: En el dret comunitari és quasi inexistent, a diferència del que passa en el dret internacional públic.

(c) La jurisprudència: És molt important perquè el dret comunitari és molt imprecís i incomplert. Com el dret comunitari és molt rígid i el Consell és molt lent a l'hora de prendre decisions de majoria, ha obligat que els jutges juguin un paper fonamental en la integració europea amb la jurisprudència com a instrument.

El Tribunal de Justícia ha usat mètodes d'interpretació propis amb un caràcter molt dinàmic, adaptant-se a les diferents èpoques. Ha abandonat la interpretació literal. Destaquen tres mètodes:

(1) Sistemàtic. Consisteix en situar la norma a interpretar dintre del context general que l'envolta, és a dir, dins de tot el Tractat.

(2) Teleològic. És el mètode més utilitzat. Pren en consideració d'objecte la finalitat de la norma. Fa referència a l'esperit de la norma i la finalitat pròpia d'aquesta.

(3) De l'efecte útil. Serveix perquè una norma sigui interessant en benefici del particular, és a dir, perquè tingui tots els seus efectes. Proporciona a la Comunitat els mitjans d'acció apropiats per a la realització dels seus objectius.

(d) El dret internacional: Font complementari del dret comunitari, donat que les Comunitats no deixen de ser unes organitzacions intergovernamentals amb caràcter específic. Estan subjectes al dret internacional públic i les seves normes s'aplicaran en actes de les Comunitats que facin referència els acords exteriors.

V. L'APLICACIÓ DEL DRET COMUNITARI

TEMA 18: L'APLICABILITAT IMMEDIATA O AUTOMÀTICA DEL DRET COMUNITARI

Idees general

El DC s'integra d'una forma específica dins l'ordenament jurídic dels Estats membres, i una de les seves característiques és l'aplicabilitat immediata. ! Estatut de dret positiu dins l'ordenament intern dels Estats.

En Dret Internacional Públic (DIP) existeixen els sistemes monistes i dualistes. El dua-lista considera que l'ordenament jurídic internacional i l'intern són sistemes separats que coexistei-xen en departaments estancs (no relació). És necessària una fòrmula jurídica que operi la recepció entre els 2 ordenaments jurídics (norma d'enllaç). El monista, en canvi, considera la unitat de tot l'ordenament jurídic. La norma internacional s'aplica de forma immediata a l'orde-nament jurídic intern sense cap mena de recepció ni transformació.

És aquesta última postura, la monista, la que segueix el DC, i els Estats membres ho han de respectar. Es dedueix de forma implícita a l'art. 189 (els reglaments tenen aplicabilitat direc-ta).

L'ordenament jurídic comunitari s'integra en l'intern. Això implica:

1) El DC està integrat de ple dret dins l'ordenament jurídic dels Estats membres sense la necessitat de recepció.

2) Les normes de DC ocupen el seu lloc dins l'ordenament jurídic intern en qualitat de DC. No són dret internacional transformat en dret intern.

3) Els jutges nacionals tenen l'obligació d'aplicar el DC amb les mateixes condicions que el dret intern.

L'aplicació immediata del dret primari o originari: l'adaptació dels ordenaments interns als tractats comunitaris

En quant als tractats internacionals (constitutius,...), aquests han estat incorporats a l'ordenament jurídic intern, seguint el model del DIP. En els països dualistes, la naturalessa de l'ordenament intern no s'ha modificat, sinó que ha estat un instrument per transferir les compe-tències sobiranes a les Comunitats Europees ! Necessiten un instrument de dret intern per incorporar el dret internacional. En el cas d'Espanya (monista), la CE (art. 93) preveu el meca-nisme d'incorporació de competències a organitzacions internacionals (a favor de les Comunitats Europees) mitjançant l'acte d'adhesió. A través de l'art. 93, la potestat de publicar no que sigui d'Espanya, sinó que ho publica les Comunitats (no cal publicar-ho al BOE).

L'aplicació immediata del dret derivat i dels acords internacionals de la Comunitat

- Dret derivat: amb l'acte d'adhesió, la legislatura escrita, la jurisprudència, els ppis. generals de les Comunitats s'han incorporat a l'ordenament jurídic intern d'Espanya. Del que s'ha dictat després: els reglaments no requereixen l'acte d'aplicació, però sí les directives i les decissions.

- Els acords internacionals signats per les Comunitats: requereixen la seva publicació al Diari Oficial de la UE perquè siguin imputables a tercers.

TEMA 19: L'APLICABILITAT DIRECTA O “EFECTE DIRECTE” DEL DRET COMUNITARI

Idees generals

És un principi bàsic establert al TJ, que de forma evolutiva ha atorgat efecte directe a diverses disposicions de DC i sempre que complissin una sèries de requisits.

Ho ha fonamentat en una interpretació teleològica basada en la naturalessa dels tractats. Els tractats de les comunitats europees són un instrument jurídic més desenvolupat que un simple acord entre parts, i afecta a tots els ciutadans.

Noció d'aplicabilitat directa

És l'actitud d'una norma per crear dret o obligacions als particulars que els tribu- nals tenen l'obligació de salvaguardar, és a dir ! quan una norma té efecte directe, els parti- culars ho poden imputar de forma directa a qualsevol tribunal de justícia del seu país, a un tribunal de justícia nacional.

Reconeixement jurisprudencial de l'aplicabilitat directa

La 1ª gran sentència és la Van Gend & Loos (1963), on el TJ interpretà l'art. 12 de la CEE i feia referència a una empresa holandesa que importava productes químics, i l'Estat decidí augmentar la legislació per augmentar els drets d'aduana. El TJ considerà que l'art. 12 tenia “efecte directe”, i els tribunals ho han d'aplicar segons la normativa interna, i per tant, els parti-culars poden invocar aquest article (que no s'augmentin els drets d'aduana).

Sentència Grad (1970): el TJ amplia la possibilitat de tenir efecte directe apart del que diuen els tractats. L'art. 189 del tractat (només “reglaments”) no vol dir que altres actes de DC no puguin tenir efecte directe. En aquest cas, donà efecte directe a una decissió amb combinació amb una directiva.

Sentència Duyn (1974): reconeix per 1er cop l'efecte directe d'una directiva de forma aïllada.

Sentència Marshall (1986): el TJ distingeix entre l'efecte directe vertical i l'horitzontal. Quan té efecte directe vertical, pot invocar la norma davant l'Estat. Quan té efecte directe horitzontal, pot invocar la norma davant un particular (empreses,...).

El TJ considera que les directives només disposen d'efecte directa vertical, però no horit-zontal. Això va ser complementat amb 2 doctrines per paliar els efectes de la manca d'efecte di- recte horitzontal de les directives. Amb la sentència Marleasing trobem el ppi. d'interpretació conforme, és a dir, els tribunals de justícia nacionals, quan hagin d'interpretar una norma interna contrària a la comunitària, l'hauran d'interpretar de la forma més adient, i si arriba el cas, inapli-car-la i aplicar la comunitària (serveix per paliar la manca d'efecte directe horitzontal de les di- rectives).

Amb la sentència Francovich, els particulars poden reclamar la responsabilitat per dany a l'Estat (quan una directiva no té efecte directe). Confirmada a sentències posteriors.

Criteris per determinar l'efecte directe dels actes comunitaris

El TJ ha establert 3 criteris bàsics per atorgar a una disposició o norma “efecte directe”:

- Que la disposició sigui clara. Que no admeti interpretacions divergents, i que el seu objecte/finalitat pugui ser reconeguts fàcilment.

- Que la disposició sigui precisa: que estableixi una disposició certa a càrrec del destina-tari, i que atorgui un dret que sigui identificable.

- Que sigui incondicional: que no estiguin sotmeses a condicions per a la seva execució.

Trobem un cas especial en les directives: preveuen un termini de transposició a l'ord. jurídic intern. Mentre aquest termini no expiri, els Estats poden o no invocar la directiva, i no té efecte directe. Quan acaba el termini, es poden donar 3 casos:

- Que l'Estat hagi transpot la directiva correctament.

- Que l'Estat hagi transpot la directiva però de forma incorrescte. ! Sí tindria efecte directe, perquè els partículars poden recòrrer.

- Que l'Estat no hagi fet res, i també els particulars poden invocar l'efecte directe.

Disposicions amb efecte directe

- Diveros artícles dels tractats que el TJ ha establert que tenen efecte directe. Per exemple, l'art. 12, en referència a la sentència Van Gend & Loos (duana).

- Reglaments: no tenim cap problema. El tractat preveu que els de l'art. 189.2 són directament aplicables (efecte directe) en els Estats membres. L'efecte directe és tant vertical com horitzontal.

- Decissions dirigides als particulars: directament aplicables respecte el destinatari.

- Decissions dirigides als Estats: en un principi, els governs dels Estats membres i la majoria de la doctrina interpretaven l'art. 189 com que només eren els reglaments els que tenien efecte directe. En canvi, el TJ es pronuncià a favor de l'efecte directe de les decissions i deixà la porta oberta a altres. L'efecte directe només existeix en la mesura en què els Estats no tenen poder d'apreciació (no tenen marge de discrecionalitat) a l'aplicar la norma.

Però el TJ donà un pas enrere amb la sentència Marshall, on digué que la directiva només té efecte directe vertical, i no-horitzontal.

- Perquè els acords internacionals tinguin efecte directe, els requisits són els mateixos que les disposicions, directives,... però a més a més, s'ha d'analitzar la postura de les parts respecte l'acord.

TEMA 20: LA PRIMACIA DEL DRET COMUNITARI

Idees generals

El dret comunitari té la vocació d'integrar-se dins el dret intern. Això pot suposar que entri en conflicte amb el dret nacional preexistent. La primacia serveix per resoldre aquest conflicte, que sempre és a favor del dret comunitari.

Aquest principi deriva de la naturalesa pròpia de tot l'ordenament del dret comunitari, és a dir, seria negar-li la seva objectivitat. El principi ha sigut elevat pel Tribunal de Justícia com a pilar fonamental de tot l'ordenament comunitari.

Per resoldre el conflicte no podem recorre al dret nacional, sinó al comunitari perquè és aquest qui regula tot el tema de la primacia. El principi es dirigeix al jutge nacional no l'ha d'aplicar el legislador sinó el jutge.

Es tracta d'un principi incondicional i absolut que s'aplica a tota norma interna sigui quin sigui el seu rang.

Reconeixement jurisprudencial de la primacia

Els Tractats sí que fan referència al principi d'efecte directe, però en quant a la primacia no fan cap referència. Tot el principi ha estat construït amb les sentències del Tribunal de Justícia. Aquest principi s'estableix per primera vegada en la STC Costa/Enel (1964). En ella, s'estableixen les línies mestres d'aquest principi. Es basa en el caràcter específic del dret comunitari. La transferència de sobirania implica la impossibilitat dels Estats membres de fer prevaldre en el nou ordre jurídic tota mesura unilateral que podria contradir el dret comunitari. Aquesta vocació de crear un dret uniforme es posaria en perill si els drets interns d'aquests es contradissin.

El Tribunal de Justícia estableix que és una conseqüència directa del principi d'efecte directe, regulat a l'article 189, el qual no té cap reserva. No s'admet que s'invoquin principis constitucionals o al·legar que es posa en perill l'estructura constitucional d'un Estat.

La STC Simmenthal (1976) completa els principis establerts en la sentència anterior. El Tribunal dóna instruccions als jutges nacionals, en el sentit d'inaplicar la norma interna contrària a la norma comunitària directament aplicable.

Conseqüències

El principi de primacia s'imposa a totes les instàncies de l'Estat, no només jurídiques. La STC Simmenthal estableix una diferenciació entre els efectes de la primacia del dret comunitari segons si el dret interior és anterior o posterior als Tractats: si és anterior produiria una inaplicació de ple dret de tota disposició nacional contrària al dret comunitari; si és posterior existiria una impossibilitat de funció vàlida de nous actes nacionals en àmbits coberts per disposicions de dret comunitari directament aplicable. Tota institució nacional haurà d'inaplicar les normes internes contràries.

El respecte de la primacia del dret comunitari en els ordenaments jurídics dels Estats membres

L'acceptació del principi de primacia no ha estat gens fàcil i s'ha fet progressivament.

A Bèlgica, l'acceptació no va tenir cap problema i en una STC de 1971 ja s'estableix que els Estats membres havien de limitar l'execució dels seus poders sobirans en l'esfera de les competències dels Tractats.

A Itàlia l'acceptació va ser més conflictiva i fins el 1984 no es troba cap STC que reconegui la primacia. El TC italià va establir dues excepcions: 1) un sistema de control propi en el supòsit que el Tribunal de Justícia dongués una interpretació contrària als principis bàsics del sistema jurídic italià o els drets fonamentals; 2) en cas de conflicte manifest, el TC s'haurà de pronunciar si no es respecte el dret comunitari o el seu sistema de manera sistemàtica.

A França aquesta encara va ser més dificultosa, en quant que el Tribunal Suprem no el va acceptar fins el 1976 i el Consell Constitucional fins el 1989.

A Alemania el TC no el va acceptar fins el 1986 i va fer una excepció: en el cas que les disposicions atemptin contra els drets fonamentals reconeguts a la Constitució alemana. Va ser ratificada en una STC de 1993 en la que es debatia si el Tractat de Maastricht era conforme amb la Constitució alemana, on també es va fer una excepció: s'autopermet la seva interpretació de normes si poden afectar l'estructura constitucional de l'Estat.

A Espanya el Tribunal Suprem no ha tingut cap problema i ja s'observen algunes STC dubitatives a finals dels anys 80, però a principis dels 90 ja es reconeix amb la seva pròpia terminologia. Segons el Tribunal Constitucional, no li correspon a ell un paper important en l'aplicació de la primacia del dret comunitari i, en cas d'eventuals conflictes, aquests seran marginals. La jurisprudència la trobem en STC de 1991, 1993 i 1996. Aquesta refusa el control de constitucionalitat d'una llei interna per violació del dret comunitari (Tribunal de Justícia), reconeix que els jutges ordinaris són els que han d'aplicar el principi de primacia i manifesta que és un conflicte infraconstitucional i que, per tant, s'ha de resoldre dintre de la jurisdicció ordinària (Tribunal de Justícia). En la STC de 1996 ja hi ha un membre del Tribunal Constitucional que es declara contrari a la infraconstitucionalitat i declara el conflicte com no constitucional.

TEMA 21: L'EXECUCIÓ I LA SANCIÓ DEL DRET COMUNITARI

Idees generals

El procés d'execució del dret comunitari es del·lega als Estats membres aplicació descendent de la llei. Els Tractats obliguen, en l'article 5, a tots els Estats a adoptar les mesures particulars o generals per complir totes les finalitats comunitàries. És una obligació de cooperació.

El principi d'autonomia institucional i de procediments

Aquesta execució té com a principal característica l'autonomia constitucional i de procediment els Estats membres en adoptar l'execució del dret comunitari seguiran les regles del seu ordenament intern. Aquesta autonomia té el límit de respectar l'aplicació uniforme del dret comunitari, és a dir, no ha de donar lloc a un resultat diferent en cada un dels Estats membres. S'ha de conciliar l'execució amb mitjans propis amb una necessitat general d'aplicació uniforme del dret comunitari.

Hi ha moltes hipòtesis d'execució normativa i segons quina sigui serà necessària una actuació més o menys intensa de les institucions nacionals, segons l'acte. Si és una directiva és necessària la seva intervenció per la seva pròpia naturalesa. Si és un reglament aquesta no és necessària perquè té aplicabilitat directa. Tant si és una reglament de base del Consell com un reglament d'execució de la Comissió, aquest està regulat per les institucions comunitàries i l'Estat només li queda l'execució final. En casos molt específics, els reglaments permeten als Estats completar el seu contingut mitjançant normes de desenvolupament adequades.

Hi ha gran varietat respecte a les institucions nacionals que poden executar, segons la matèria i l'estructura interna de l'Estat. Pot dependre del Govern, del Parlament o de l'Administració. Com principi general és poc aconsellable que sigui l'òrgan legislatiu perquè és lent i complexe. Hi ha països que preveuen en algunes matèries el procediment legislatiu, però en general hi ha una del·legació general del Parlament al Govern per accelerar el procés d'execució.

En dictar les normes d'execució, els Estats poden usar el mecanisme que millor els hi convingui, però es recomana efectuar una revisió a la disposició comunitària i no fer una reproducció del dret comunitari en el dret intern.

L'execució administrativa del dret comunitari

Existeixen dos tipus d'execució:

(a) Directa. És una excepció, donat que la Comissió i el Consell tenen una dimensió limitada i, per tant, és necessària l'ajuda de les Administracions nacionals.

Hi ha l'excepció important del dret de la competència (política antitrust) regulat en els articles 85 i 86 del Tractat de la C.E.E. És la Comissió Europea qui executa directament, segons un reglament. També emet directament comunicacions i recomanacions a les empreses per evitar pràctiques contràries a la lliure competència. Tots els acords relacionats amb aquesta matèria s'han de comunicar a Brussel·les. La Comissió és la que imposa directament sancions a les empreses que vulnerin la lliure competència.

També hi ha execució directa en temes d'ajudes d'Estat, és a dir, les ajudes a empreses públiques. Finalment, hi ha els temes dels programes d'ajuda als fons socials, als fons de cohesió, ...

(b) Indirecta. La resta d'actuacions es porta a terme per l'Administració indirecta. Són les Administracions nacionals qui apliquen el dret comunitari als particulars. Aquesta administració es dóna en l'àmbit de les polítiques comunes (agrícola, de pesca, de transport) i s'utilitzen els mecanismes propis dels Estats membres.

A l'hora d'elegir l'institució de l'Administració interna que executi s'han de seguir les normes internes i el dret administratiu de cada Estat. Poden ser funcionaris nacionals, tècnics de l'Estat, inspectors d'hisenda, jutges, ...)

L'execució en els Estats d'estructura federal o regional: el cas espanyol

Cada Estat és lliure a l'hora de repartir les seves competències i a l'hora d'executar-les. A Espanya això és regulat en el Títol VIII de la Constitució i és variable segons la Comunitat Autònoma. Hi ha diverosos Estatuts que regulen de manera expressa l'adopció de mesures necessàries per l'execució dels Tractats i d'acords internacionals. Són els casos de Catalunya, el País Basc, Galícia, Andalusia, Castella, Madrid i Canàries. La resta de Comunitats es presten a la norma de l'Estat que executi la norma comunitària. L'execució del dret comunitari correspon al poder executiu de la Comunitat Autònoma.

En aquelles matèries que l'execució comunitària tingui efecte directe, la intervenció autonòmica es limitarà a una mera intervenció administrativa limitada i a una actuació de control. Si no disposa d'efecte directe, l'execució dependrà de com ha estat assumida la competència en qüestió. Si la competència és autonòmica i exclusiva de les Comunitats Autònomes, aquestes podran desenvolupar la norma comunitària amb efecte directe amb mesures legislatives, reglamentàries o administratives segons el que sigui més convenient. Si la competència és concurrent, en principi les Comunitats Autònomes podran reglamentar, però la norma comunitària serà la que substitueixi l'obligació de tenir en compte la legislació dictada per l'Estat.

La sanció del dret comunitari

El dret comunitari preveu sancions administratives comunitàries en diversos sectors i establertes per les pròpies institucions comunitàries. S'estableixen en els sectors del dret de la competència i de les ajudes d'Estat.

Són sancions executives que no requereixen procediments jurídics exequatur, és a dir, són directament executades. Una vegada dictada la sanció han de ser les institucions nacionals les que han de procedir a executar materialment la sanció, mitjançant els seus propis procediments interns.

La responsabilitat estatal en cas d'incompliment

Hi ha tres formes d'acusar a l'Estat:

(1) En la STC Francovich es preveu un mecanisme de responsabilitat de l'Estat quan s'incompleix el compliment del dret comunitari.

(2) La responsabilitat internacional de l'Estat membre per no complir el dret internacional públic.

(3) El recurs d'incompliment que es presenta al Tribunal de Justícia contra els Estats que incompleixen el dret comunitari.

VI. LA GARANTIA JUDICIAL DEL COMPLIMENT DEL DRET COMUNITARI

TEMA 22: EL CONTROL JUDICIAL: GENERALITATS

Naturalesa del control

El sistema judicial comunitari és bastant complex, en el sentit de que no només fa referència al sistema comunitari, sinó també als sistemes interns que han d'aplicar el DC.

Hem de diferenciar-ho de les "sancions" de la Comissió Europea (caràcter polític).

És un control dut a terme per òrgans comunitaris independents de naturalesa judicial dins l'àmbit de les seves competències. Aquests òrgans vigilen la conformitat dels actes de les institu-cions i Estats membres en relació a l'ordre jurídic establert per les comunitats, perseguint la salvaguarda d'aquest ordenament i aconseguir l'aplicació uniforme.

Sistema de recursos: classificació i notes característiques

Els tractats de les Comunitats Europees enumeren una multiplicitat de vies de dret de forma individualitzada però amb relatiu desordre. Els 2 criteris de la doctrina per presentar recursos al TJ són:

1) Segons el tipus de recursos:

a) Processos contenciosos: Referència a tots aquells litigis en els quals les parts recorren directament al Tribunal, i aquest resol completament les pretensions sotmeses al mateix tribunal.

És el procediment més habitual.

b) Processos consultius: És un nom "enganyós", perquè són autèntiques decisions del Tribunal, i tenen caràcter obligatori.

Es diferencia dels procés contenciós perquè no existeix pròpiament una controvèrsia jurídica sobre un problema determinat (art. 228).

c) Procediments prejudicials: Cas de "sumissió mediata". No és la part litigant la que es presenta al Tribunal, sinó la jurisdicció interna la que es presenta al TJ, de forma incidental (una consulta del jutge nacional). El TJ interpreta els dubtes dels jutges nacionals en quan la interpreta-ció/aplicació del DC. El TJ no resol la controversia, sinó que dóna interpretació a una norma comunitària.

2) Segons el poder del Tribunal de Justícia (TJ):

a) Procediments de plena jurisdicció: Quan el TJ té el poder d'exercir un control complert sobre els fets i el dret aplicable al litigi, es tradueix en què el TJ té plenes facultats, i pot anul·lar els actes comunitaris que se li han sotmès, pot modificar quanties d'una sanció, pot subs-tituir la decisió de l'òrgan administratiu per una decisió pròpia (Ex.: recursos que plantegen funcionaris i agents de la CE, recursos contra les sancions que imposin les institucions).

b) Procediments d'anul·lació: el TJ té un poder limitat, i pot simplement anul·lar o confirmar un acte, però ni modificar-lo ni substituir-lo (l'acte)..

El control del TJ és de "legalitat" (si s'ajusta a dret) (4 motius d'anul·lació).

Exemple de recurs d'anul·lació (173 CE).

Per diferenciar-lo del procediment de plenajurisdicció:

- en plena jurisdicció, el jutge no només pot anul·lar, sinó que pot reformar, substituir, establir condemnes.

- el de plena jurisdicció, no està limitat a l'examen objectiu de la legalitat de l'acte, sinó que pot apreciar els interessos subjectius de les parts.

c) Procediment declaratiu: El Tribunal està encara més limitat, perquè només el seu pronunciament farà referència a una declaració de legalitat d'un acte o d'un comportament estatal. En cap cas, el TJ pot anul·lar un acte, ni reformar, ni substituir. És on estan, en aquest nivell, la majoria de recursos i procediments de Dret (Ex.: qüestió prejudicial, recurs d'inactivitat, procediments consultius,...).

- Sobre les característiques comunes a aquests recursos:

1) Diversitat: els tractats enumeren una multiplicitat de recursos, i en un relatiu desordre.

2) Articulació: els recursos poden ser agrupats de forma coherent en funció del paper que els hi correspongui jugar dins el sistema comunitari. Tot el sistema té una certa coherència. No impedeix trobar una certa unitat en el sistema.

3) Autonomia: cada recurs té una funció particular dins el marc general de vies de dret establertes pels tractats.

El TJ s'ha mostrat molt exigent perquè es respectin les particularitats pròpies de cada via de dret/recurs, perquè es compleixin tots els passos. ! Protegir el sistema, i que no hi hagi desviacions.

Cada via de dret té una autonomia, i s'ha d'utilitzar quan toqui.

4) Interacció: escara que no es vol una confusió entre les vies de dret, el TJ ha hagut de resoldre conflictes, amb 2 vies de dret diferents (qüestions prejudicials).

Altres modalitats de control judicial

- Mesures cautelars: aquelles que s'adopten a l'interposar la demanda per protegir uns drets fins que el litigi conclogui.

- Audiència al revés: ho trobem quan a una part demandada se li crida a judici, i es resisteix a anar i defensar-se. Aquest procediment li permet ser escoltat posteriorment (a la part demandada) sempre que es donin unes característiques.

- Recurs de casació: es presenta davant el Tribunal de Primera Instància.

- Recurs de revisió: només en casos en què un cop dictada la sentència es coneixen fets nous que poden variar sustancialment la resolució del cas.

El procediment

Regulat en diversos textos. Els tractats constitutius i les modificacions fixen normes generals al TJ (composició/competència/força executiva de la sentència).

Però hem d'anar als 3 protocols anexos als tractats.

El TJ té un reglament intern adoptat pel propi TJ i aprovat pel Consell per unanimitat.

També hi ha un reglament adicional a l'intern, i una norma que es diu "instruccions de secretari": publicació de les sentències.

Inspirat en el Dret administratiu francès. 4 característiques:

a) Contradictori: tota part demandada té dret a una defensa, i pot presentar les seves al·legacions i oposar-se al que ha presentat la part demandant.

Es dóna una contradicció entre les parts. Les parts han de ser escoltades, i s'ha de respectar l'audiència.

b) Públic: el procediment és públic, excepte en matèria consultiva (art. 228) (Idea de transparència).

c) Inquisitiu (el Tribunal regula el desenvolupament del procès de funcionament) i dispo-sitiu (les parts són lliures d'iniciar-ho (el procediment) i de continuar-ho).

d) Mixte: 2 fases:

- escrita: les parts interposen les demandes, i fan les seves conclusions.

- oral: conclusió de l'advocat general, i lectura final de la sentència.

La sentència

És una deliveració reservada, i no es poden fer públiques opinions disidents (d'alguns magistrats). La decisió s'adopta per la majoria dels membres.

Hi ha una sèrie de parts:

- parts diferenciades

- fonaments de dret: raonament del Tribunal

- part dispositiva en què es resol el litigi

Les sentències són definitives i inapel·lables, només amb l'excepció del recurs de revisió (quan es coneixen fets nous).

TEMA 23: EL SISTEMA DE RECURSOS

El control dels actes de les institucions comunitàries.

ð El recurs d'anul·lació: Té la finalitat de garantir la legalitat de l'ordenament jurídic comunitari, assegurant la protecció jurisdiccional de tots els subjectes de dret de les Comunitats Europees.

Aquest recurs està regulat a l'article 173 del Tractat de la C.E.E que contempla unes condicions d'admissibilitat i uns motius de fons.

Els requisits que ha de reunir són dos:

(a) Legitimació. Aquesta pot ser:

- Passiva. Són tots aquells actes de les institucions europees i que sempre puguin ser impugnats. El Tribunal de Justícia considera impugnables tots els actes decisoris de les institucions europees, sempre que pel seu contingut produeixin efectes jurídics a tercers.

- Activa. Qui és l'actor o subjecte que l'interposa. Aquí també s'ha de diferenciar entre privilegiats i particulars.

- Privilegiats. Són els Estats membres i les institucions comunitàries. També es pot donar el cas del Parlament Europeu i del Banc Central Europeu.

- Particulars. Tenen unes condicions diferents. Es requereixen uns requisits objectius (davant d'una veritable decisió comunitària i ha de ser un acte que tingui efectes sobre el particular de caràcter obligatori) i uns subjectius (ha de ser una persona física i jurídica, destinatari de la decisió i que sigui afectat directa i individualment per la decisió). En canvi, no es poden recórrer els actes no obligatoris, els actes preparatius d'uns altres actes, els actes interns de les institucions (circulars) i els actes negatius pels quals la Comissió rebutja continuar el procediment contra un Estat.

Els que més han demanat l'anul·lació d'actes han estat els Estats membres. A vegades ha estat contra el Parlament Europeu i, en molts menys casos, contra el Consell (fet que seria il·lògic donat el caràcter d'aquesta institució).

(b) Respecte d'un plaç o termini. Aquest plaç per imposar el recurs és de 2 mesos des de la notificació de l'acte. El Tractat també regula els motius d'anul·lació. Els recursos són examinats si el Tribunal de Justícia accepta la demanda i s'analitzaran els motius al·legats per decidir si l'acte es pot o no anular.

Els motius poden ser quatre:

- Incompetència. Són aquells actes fora dels àmbits atribuïts a les Comunitats. També pot ser a nivell intern, és a dir, entre les institucions. És un motiu al·legat en poques ocasions.

- Violació de formes substancials. És la no observància de les formalitats relatives de l'adopció d'un acte. No són motius d'anul·lació els tràmits de publicació i de notificació de l'acte.

- Violació del Tractat o de tota regla relativa a ell. Podem invocar qualsevol norma. És el motiu més emprat habitualment.

- Desviament de poders. Motiu molt excepcional. És quan les institucions actuen amb una finalitat il·legal.

El Tribunal de Justícia només pot anular l'acte i seran les institucions comunitàries les encarregades d'adoptar les mesures adequades de la sentència d'anul·lació.

Una sentència d'anul·lació ha de tenir efectes retroactius, és a dir, és com si l'acte no hagués existit i tots els seus efectes han de ser eliminats. Però, a la pràctica, la institució comunitària pot limitar els seus efectes en el temps.

Si es desestima l'acte d'anul·litat per un motiu, al cap d'un cert temps pots invocar algun dels altres motius.

ð El recurs d'inactivitat: la seva finalitat és controlar la legalitat de les omissions que facin les institucions comu-nitàries, i per part del TJ es declararà el caràcter il·legal d'aquestes abstencions.

La regulació jurídica la trobem a l'art. 175 CE.

- Condicions:

- Legitimació activa i passiva, és a dir, qui pot ser el subjecte actiu d'interposar el recurs i qui el rep.

ð Legitimació passiva: es pot interposar contra actes (manca de visió) per part del Consell, la Comissió o el PE (demandants). ! Omissió de reglaments, directives, decissions, i el TJ ho amplià a qualsevol acte amb caràcter obligatori.

ð Legitimació activa: 2 tipus de requisits:

- Requisits objectius: caràcter procedimental. Ha d'haver un requeriment previ a la institució perquè actuï. I hem d'estudiar la naturalesa d'aquest acte. El tractat en principi exclou les recomenacions i els dictàmens. Es pot interposar contra un acte de naturalessa obligatori no emés per cap institució.

- Requisits subjectius: Hem de diferenciar els subjectes privilegiats (Consell, Estats, Comissió, PE, encara que el PE no estava previst en principi als tractats, però sí el TJ i Maastricht) i els particulars

Aquest acte ha de tenir un destinatari.

- Plaç: 2 mesos a partir del requeriment

El TJ ha d'examinar el fons del recurs

Si el TJ obliga a una institució a actuar i no ho fa, és una il·legalitat (art. 175: "violació del tractat” i altres).

- Sentència: si es determina que els motius al·legats pel recurrent són correctes, el TJ declararà la legalitat de la inacció de la institució, i haurà d'executar l'acte.

ð El recurs de responsabilitat extracontractual:

Per diferenciar-lo dels altres, l'objectiu del recurs no és anul·lar un acte/mesura, sinó reparar un dany d'un particular. El motiu és la manca de servei.

- Condicions:

- Legitimació: el requisit objectiu per aquesta legitimació és que el TJ ha establert que no s'utilitzi per qüestionar la legalitat de l'acte, sinó per reparar un dany causat.

- Requisits:

- Requisits objectius: que sigui realment un recurs contra una acció de les comunitats europees. Si aquest dany ho ha fet una institució nacional, s'ha de recórrer a un tribunal nacional. També es limita que el dany ho hagi fet la institució dins les seves funcions.

- Requisits subjectius: ens hem de trobar davant d'una persona/particular que al·legui un dany (legitimació activa).

- Les comunitats seran representades per les institucions que hagin fet el dany.

- Plaç: 5 anys des de que s'hagi fet el dany.

El TJ declararà la responsabilitat del dany sempre que:

- Es demostri la realitat del dany per part d'una actuació de la Comunitat

- Que existeixi una falta per part d'un funcionari o agent de la Comunitat

- Que hi hagi una relació de causalitat entre el dany i l'actuació incorrecte de l'agent

Què vol dir l'actuació incorrecta dels agents comunitaris? Hi ha diferents motius entre els quals deataquem:

- insuficiència de serveis

- que els òrgans superiors no hagin vigilat els òrgans subordinats

- que es doni informació errònea

- que s'usin les competències abusivament

- que hi hagi una gestió negligent dels funcionaris

Resssumint, és un recurs similar a la responsabilitat d'un Estat intern, però ha de ser un agent de la Comunitat.

El control dels actes dels Estats membres: el recurs d'incompliment

Recurs d'incompliment (art. 169, 171 tr. CE): la seva finalitat és garantir que el DC sigui aplicat de forma uniforme en tots els Estats membres. Persegueix protegir el ppi. de legalitat comunitària. ! Controlar el respecte dels Estats membres.

- L'objectiu és determinar l'abast exacte de les obligacions dels Estats membres en el cas de divergències d'interpretació.

- És un recurs original, que no té precedent en l'àmbit del DIP, i permet a l'organització assegurar el compliment per part dels Estats membres de les obligacions que imposa.

- Hi ha unes estretes relacions entre aquest recurs i la qüestió prejudicial en el cas de que estem davant d'actes comunitaris directament i de forma freqüent es plantegen qüestions prejudicials per resoldre conflictes entre disposicions de dret intern i una de DC. Sovint els recursos se solapen, però la finalitat és diferent. Però aquest recurs d'incompliment, tot i que la qüestió prejudicial podria arribar-hi també, es destina a detectar l'incompliment del DC.

- Característiques:

1) La Comunitat Europea té un paper predominant en tot el procediment (ministeri públic europeu) on aquest recurs té un paper principal. De totes maneres, es preveu que els Estats engeguin un recurs d'incompliment a un altre Estat, previ avis a la Comissió, que iniciï el proce-diment, i si no, l'Estat pot interposar-ho ell mateix (art. 170).

2) Ens trobem davant una concepció molt àmplia de la noció d'incompliment (de normes primàries, incompliments de dret derivat, d'aquells actes atípics no previstos als tractats). Sempre amb la característica que aquests actes tinguin caràcter obligatori. També entenem com a tal una sentència del TJ que l'Estat incompleix, o qualsevol obligació dels acords internacionals.

Dins d'aquesta amplitud, trobem les abstencions dels Estats a actuar en un determinat àmbit, o el retard a l'executar un reglament , o poden ser actuacions “positives” (és a dir, que actuï de forma no-correcta, contrari al DC).

Com a definició global, podem establir que és “el fet de que un Estat membre dicti o mantengui una legislació, reglamentació pràctica, o qualsevol altre comportament incompati-ble amb el DC, sigui la inexecució per part de l'Estat, l'execució incomplerta o retrasada en el temps d'obligacions que imposen les regles comunitàries amb independència de l'autoritat responsable de la infracció”.

- Procediment d'aquest recurs:

Abans de tot, fase precontenciosa o de caràcter adminitratiu que es desenvolupa davant la Com. Europea. És una fase que comença per iniciativa pròpia de la Comunitat, o per iniciativa d'un Estat membre.

- Respecte a la iniciativa pròpia de la Comunitat: aquesta institució, en exercisi dels seus poders de control, investiga les infraccions que cometin els Estats respecte els tractats (rep queixes, i a partir de les investigacions es posarà en contacte amb l'Estat infractor, i s'intentarà que l'Estat modifiqui/retiri la seva pràctica). Els Estats han de col·laborar amb les autoritats comunitàries (obligacions).

Normalment, a la pràctica, l'Estat modifica la seva pràctica. Si no és així (que l'Estat no canviï), la Comunitat, de forma oficial, envia una carta de requeriment en la que es convida a l'Estat a presentar les possibles alegacions dins d'un plaç raonable, que dependrà de la complexi-tat de l'assumpte. Aquesta carta és important, perquè estableix els fets i permet l'Estat preparar la seva defensa.

Si l'Estat s'avé, el procediment quedarà arxivat, i si continua la discrepància entre Estat i Comunitat, aquesta emetrà un dictàmen motivat en el que apart dels fets, fixa la motivació jurídi-ca i els termes del debat d'una eventual fase contenciosa davnt el TJ. Aquest dictàmen té una sèrie de recomenacions perquè l'Estat reguli la seva actuació, i declara que si no ho fa, l'Estat estarà incomplint el DC segons la Comunitat. Aquest acte (el dictàmen motivat) no té caràcter obligatori i no pot ser objecte d'un recurs d'anul·lació.

- I respecte a la defensa de l'Estat: relació d'identitat, és a dir, que ha de buscar-se en els fets (no poden variar-se).

Ens trobem davant d'una enorme potestat de la Comunitat per tirar endevant els procedi-ments. Les queixes dels particulars són importants, però no vinculants per a la Comunitat (pot arxivar les queixes).

Acabada la fase precontenciosa, i si no se soluciona, la Comunitat presenta un recurs d'incompliment davant el TJ, que serà qui dictamini la infracció del DC.

- Condicions d'admissibilitat:

1) Que l'Estat no hagi eliminat l'incompliment en el plaç fixat per la Comunitat en la Carta de Requeriment. Però hi ha casos on l'Estat membre ha regularitzat el sistema posteriorment i no hi ha hagut problema.

2) Ha d'existir una identitat enre l'objecte de demanda (de recurs) i l'objecte del procedi-ment precontenciós o administratius. Identitat entre fets i motius de la Comunitat amb els que trobem al recurs d'incompliment.

Si es donen les 2 condicions, el TJ emetrà un recurs, i analitzarà si es dóna o no el possible incompliment estatal. Un cop analitzar es cas, el TJ declararà si ha hagut incompliment o no.

- Paper del TJ:

Té el poder d'emetre una sentència de caràcter declaaratiu: o rebutja el recurs o constata aquest incompliment, però és una mera declaració, i són els Estats membres qui extreuen les conseqüències (és una mera declaració).

Aquesta sentència té unes condicions indirectes importants:

- si es constata l'incompliment, els particulars tenen una base jurídica per obtenir davant els tribunals nacionals una reparació EC. dels danys patits per l'actuació contrària al DC. És una demanda interna motivada per una norma comunitària.

- poden invocar la sentència per fer inaplicable per part dels tribunals interns les normes internes contràries al DC. No cal que el jutge nacional apliqui la primàcia.

El Tractat de Maastricht ha introduït la possibilitat d'una multa als Estats membres incomplidors (art. 171). Això funciona si un Estat membre no ha regularitzat la seva situació en un primer avís de la Comissió, i proposa una sanció per aquest Estat membre.

En aquest cas, la Comunitat constata que un Estat membre no ha complert la sentència del TJ, i proposa una sanció a imposar a l'Estat membre. Haurà d'establir els fets i sotmetre per 2ona vegada l'assumpte al TJ, i aquest sí que podrà imposar una sanció EC. a l'Estat incompli-dor.

Si l'Estat membre no regularitza en la 1ª sentència, la CE presenta un nou procediment al TJ, i ara, el TJ sí que pot multar.

També és important que el TJ pot adoptar messures provisionals, abans d'entrar en el fons del cas. Són els casos de flagrants incompliments del DC per part d'un Estat membre. Farà que s'inapliqui una norma contrària al DC abans de conèixer el cas.

TEMA 24: LA QÜESTIÓ PREJUDICIAL

Naturalesa de la qüestió prejudicial

És un mecanisme previst als tractats executius per garantir l'aplicació uniforme del DC, de forma i manera que tingui el meteix efecte en tots els Estats membres de la Comunitat.

El sistema establert no només pretèn evitar divergències en la jurisprudència, sinó garantir l'aplicació del DC de forma que els jutges nacionals puguin resoldre les dificultats que trobin en la seva interpretació.

Es tracta d'un mecanisme específic del DC i ha estat un instrument fundamental que ha permès el TJ configurar/definir les nocions d'efecte directe i de primacia.

Ha estat en aquest procediment on ha pogut establir aquests principis generals. Ha posat en contacte el TJ i els tribunals nacionals. Està regulat a l'art. 177.7.

Òrgans judicials de cooperació: el TJ i les jurisdiccions dels Estats membres

- Legitimació. ! Qui pot? Les jurisdiccions internes que coneguin un assumpte que planteji una qüestió que faci referència a l'interpretació o validesa del DC. El jutge nacional és l'únic que pot decidir plantejar la qüestió prejudicial, i determinar el contingut formal al plante-jar-ho al TJ.

Les parts del litigi principal només poden insinuar al TJ, i si no, recòrrer a l'òrgan supe-rior fins arribar al Tribunal Constitucional, i que obligui a l'òrgan intern a plantejar la qüestió prejudicial.

- Noció de jurisdicció. ! a l'art. 177 parla dels “òrgans jurisdiccionals nacionals”, i distingeix entre els d'última instància i els que no són d'última instància.

Per parlar d'òrgan jurisdiccional nacional, el TJ estableix 2 requisits:

- 1) Que les autoritats públiques li hagin donat a aquest òrgan la capacitat de jutjar (solucionar litigis per la via de naturalesa contradictòria i aplicant dret).

- 2) El TJ també ha exigit que hi hagi una veritable controvèrsia sobre el sentit d'una disposició comunitària o sobre la validesa s'una disposició.

Quan es crei un litigi de forma artificial a nivell intern per considerar la qüestió prejudi-cia, el TJ ho ha rebutjat, i només ho resoldrà quan sigui una qüestió objectiva.

A l'art. 177 també es parla de jurisdiccions facultades i obligades al plantejament d'una qüestió prejudicial.

- Les jurisdiccions més altes (Tribunal Suprem o els territorials) estan obligades a plan-tejar la qüestió prejudiucial al TJ, i les jurisdiccions inferiors (1ª o 2ª Instància) només estan facultades a plantejar-la.

A la pràctica, complexitat a l'hora de saber qui planteja què (dependrà del cas concret, de la matèria).

Aquest article 177 ha estat matitzat per part del TJ. Les jurisdiccions nacionals només estan obligades a presentar una qüestió prejudicial quan els dubten sigui necessària (imprescindi-ble per poder resoldre el procès intern) i sèria (que els dubtes siguin objectivament raonables).

Si no és així, el TJ es neha a contestar-la o la reformula, o remet al jutge a una sentència anterior.

En quant a la qüestió de validesa, el TJ ho ha limitat, i obliga que qualsevol jurisdicció les plantegi quan tingui dubtes.

Característiques

1) No es tracta d'un “recurs” en el sentit tècnic processal , ja que el TJ no examina l'actuació d'una altra jurisdicció (normalment nacional de rang inferior), sinó que el TJ es limita a examinar qüestions de DC, però sense resoldre el procés intern, que el resol el jutge nacional competent.

2) Es tracta d'un incident prejudicial. Suposa el reenviament del TJ d'una qüestió per part d'una jurisdicció nacional, i en conseqüència la suspensió del procediment principal per part del jutge nacional.

Aquesta suspensió terminarà quan el TJ dicti sentència, i aquesta sentència haurà de ser considerada per part de del tribunal nacional a l'hora de resoldre el procediment principal.

3) Procediment objectiu sense “parts”. No es tracta d'un procediment on hi hagi una contradicció o contenciós entre parts enfrontades. Poden comparèixer (“intervenir”) els Estats membres, i normalment la Comissió, i excepcionalment el Consell.

4) És un procediment de cooperació, i no de subordinació. Segons l'article 177, “dins l'ordre jurídic comunitari, el poder no pertany de forma exclusiva al TJ, sinó que tots els jutges i tribunals nacionals han de cooperar en l'aplicació del DC”.

5) El TJ no anul·la ni reforma les decissions del jutge intern. El jutge nacional pot plantejar la qüestió prejudicial sense que les parts en el litigi ho invoquin.

6) Caràcter d'ordre públic. La seva finalitat és de donar unitat a l'ordenament jurídic comunitari en tots els Estats membres, i donar la possibilitat al jutge nacional per obtenir una interpretació del DC.

7) Absència de formalisme, és a dir, la forma en què es planteja la qüestió prejudicial no és rellevant sempre que no faci referència als tractats o dret derivat, sinó interpretació o validesa d'una norma comunitària.

El TJ té una gran llibertat al rebre una qüestió prejudicial (ho pot reformular/transformar en una qüestió de validesa, és a dir d'interpretació a validesa).

8) Exclusivitat: és l'unica via mitjançant la qual les jurisdiccions nacionals poden demanar a una institució comunitària una decissió sobre la interpretació o validesa d'una norma comunitària. És l'únic punt on les jurisdiccions nacionals i comunitàries estan en contacte.

Actes que poden ser objecte de qüestió prejudicial

- En quant al dret primari (tractats), només qüestió prejudicial d'interpretació (no de validesa).

- En quant a dret derivat, tant la qüestió prejudicial d'interpretació com de validesa, independentment si els actes tenen o no efecte directe o sense caràcter obligatori.

Efectes de la sentència prejudicial

Les sentències prejudicials tenen efectes retroactius, i la interpretació queda incorporada a la norma comunitària (casi com una llei), amb caràcter obligatori.

Quan un Estat o jutge no respecti la sentència, ! recurs d'incompliment a travès de la Comissió.