Historia y nacimiento de la cultura

Prehistoria. Historia Antigua. Paleolítico. Neolítico. Evolución. Homínidos. Homo Sapiens. Culturas históricas. Sociedades primitivas. Escritura. Civilizaciones. Ciudad. Estado. Cazadores. Recolectores. Invención

  • Enviado por: HemmeH
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 35 páginas

publicidad

HISTÒRIA DE LA CULTURA

Definició: (bàsica) Cultura es tot coneixement que no es innat, que no es instintiu (biològic, genètic...)

CULTURA es el coneixement fruit de l'aprenentatge i de l'experimentació. La cultura s'adquireix, no és transmet genèticament.

La paraula cultura es contraposa a la paraula biologia.

La gran majoria de les espècies animals no tenen cap tipus de coneixement cultural.

Conducta i comportament:

La conducta es cultural i el comportament es instintiu. Els psicòlegs i antropòlegs ho diferencien. La conducta fa referència a les pautes que s'han adquirit per mitjà de l'aprenentatge.

El comportament fa referència als coneixements profunds que no hem adquirit sinó que tenim de forma innata.

DIFERENTS ACCEPCIONS DE CULTURA:

Conjunt de coneixements adquirits de manera

Es coneix de manera més comú als coneixements humanístics, encara que tot són coneixements culturals. (Economia, ciència, esports, ja que tot es cultura: coneixement adquirit,)

2ª def: CULTURA DE LES SOCIETATS:

Conjunt de coneixements característics d'una societat o d'un poble.

Coneixement que caracteritzen una societat i que utilitzem per definir-la.

Les tradicions i formes de vida d'un poble (manera de viure, d'expressar-se...)

Coneixements materials i coneixements simbòlics (religió...).

Hi ha tantes cultures com societats hi ha, i hi ha hagut.

Interseccions: Els pobles no poden aïllar-se dels veïns que tenen al voltant.

Cultura catalana diferents comarques amb diferents accents i tradicions

Definint les escales: Cultura occidental

Cultura mediterrània

Qüestió diacrònica: Cultura catalana de totes les èpoques o d'avui o només de l'edat mitjana.

Història de les Cultures, història de la cultura de les societats (o de les civilitzacions)--- Paleolític.

Aspectes concrets d'una societat: Cultura industrial, cultura urbana, cultura del roc, de la sardana...

Comparar societats diferents.

CULTURA en el sentit administratiu (Dep. Cultura de la Generalitat, Àrea cultural, diputació xx)

Conductes culturals o Protocultura es la que trobem en els primats, els primats d'Europa i Àsia.

Els més propers a nosaltres en tenen més: els Pòngids.

Humans

Primats Pòngids Ximpanzés, Bonobos,

Goril·les,

Orangutans

Gibóns

Mamífers Marins Balenes

Dofins

Gossos

Cànids Llops Desconegut o poc investigat, excepte els gossos que estan Guilles domesticats.

Com interpretar el fet que un ximpanzé actual se l'hi ha ensenyat a fabricar eines lítiques? A base de premis se'l va ensenyant a fer eines de manera molt tosca i ell ho va transmetent a altres ximpanzés.

Les eines fabricades pel ximpanzé són més tosques que les primeres eines trobades fa 2,5 milions d'anys, el que dona peu a pensar que a una antiguitat major podríem trobar eines més tosques, però difícils de reconèixer com a tals.

Holocé

11.000 anys (clima actual)

Plistocè Superior

130.000 anys

Plistocè Mitjà

780.000 anys

Quaternari Plistocè Inferior

1,8 milions d'anys

Pliocè

5,0 milions d'anys

Miocè

Paleolític: comença fa 2,5 milions d'anys amb les primeres industries lítiques. Els responsables en són els primers humans coneguts, els HOMO HABILIS, fins fa poc. Avui s'ha precisat una mica més i tenim més espècies humanes:

Homo Habilis

Homo Rodolfensis (posterior o gairebé contemporani al H.Habilis)

Homo Ergaster, que perdura més en temps i s'expandeix per fora d'Àfrica (Georgia, jaciment de Dmanisi, Àsia)

L'Homo Ergaster dona lloc a dues línees: la africana i l'asiatica.

ÀFRICA ÀSIA

Homo Erectus africà o Homo Erectus àsiatic

Homo Ergaster (perdura molt de temps,

300 mil a.). S'acaba extinguint.

Primeres formes d'Homo

Sapiens (arcaïcs) Els Homo Sapiens Sapiens

colonitzen Àsia però no es

coneix la forma en que succeix.

Homo Sapiens Sapiens

Trobem Homo Sapiens S. Amb edats una mica superiors als 100.000 anys. (120/140 mil a.)

HSS colonitza tot l'Africa i la resta del món.

Al Pròxim Orient trobem HSS de 100.000 a 80.000 anys.

Del Pròxim Orient passen cap a la resta d'Àsia amb edats intermitges fins a arribar a Australia al voltant dels 50.000 anys, (potser anterior).

A Europa tardan una mica més que a Australia: entre 45.000/40.000 anys.

A Amèrica més recent i molt discutida, trobem una edat d'entre 20.000/30.000 anys.

A Australia i a Amèrica el HSS són els primers pobladors.

Europa: L'Homo Sapiens Sapiens arriba a l'Europa de l'Est fa uns 45.000 anys i a l'Europa Occidental cap el 40.000 anys.

El primer poblament europeu es proper a 1 m.a. amb 2 tipus de restes fòssils: Indústria lítica una mica anterior al milió d'anys. Els fòssils estan entre 800 mil anys i 900 mil anys.

A partir de 500/600 mil anys tenim formes fòssils molt ben conegudes com són els Homo Heidelbregensis (zona d'Heidelberg, Alemanya), aquestes restes serien els Homo pre-Neanderthal, espècie evolucionada a Europa i que dona forma al poblador genuïnament europeu que es l'Homo Neanderthelensis.

PRE-NEANDERTHALS: 600 mil anys

NEANDERTHALS: 100 mil/200 mil anys

HOMO SAPIENS ARCAÏC H.ANTECESSOR H.HEIDELBERGENSIS H.NEANDERTHAL

Àfrica 1,2 a 1 m.a. 900 a 800 mil a. 600 a 550 mil a. 200 a 100 mil a.

Els Neanderthals conviuen amb els Homo Sapiens Sapiens durant uns 50.000 anys en el Pròxim Orient en que als 40.000 anys desapareixen els Neanderthals. A Europa conviuen durant menys temps.

Fa uns 30.000 anys s'extingeixen els neanderthals i només queden el HSS, des de llavors no hem evolucionat gens antropològicament o biologicament

ESCALA HISTÒRICA

Es en el Paleolític on s'inicia la història de la humanitat.

La primera etapa es caracteritza per la pràctica de una economia de subsistència (cacera, pesca i recol·lecció). L'agricultura i la ramaderia són desconegudes. La carronyeria es emprada com a mètode usual.

L'essència de l'economia es sempre la mateixa, la subsistència, però culturalment es diversa i podem dividir aquesta etapa en 4 períodes:

Paleolític Inferior

Mitjà EUROPA

Superior

Epipaleolític / mesolític

Neolític

Edats dels Metalls Calcolític (coure)

Edat del Bronze

Edat del Ferro (Protohistòria, trancisió entre la Prehistoria i el món antic)

Món Antic

PALEOLÍTIC INFERIOR:

A l'Àfrica comença fa 2,5 milions d'anys, cosa que fa que tingui una cronología molt llarga (quasi 2 milions d'anys)

A Àsia no ho es tant, però també molt.

PALEOLÍTIC INFERIOR A EUROPA:

Comença fa 1.000.000 d'anys aproximadament i acaba aproximadament entre 350.000 -300.000 anys. Trobem des de l'Homo Erectus fins als Preneanderthals.

Paleolític Mitjà: Comença fa 300.000 anys fins als 30.000 anys. També el trobem al Pròxim Orient i al nord d'Àfrica. Trobem dels Preneanderthals fins als Neanderthals.

Paleolític Superior:

Correspon a la cultura dels primers humans moderns que arriben fa uns 40.000 anys a Europa amb un petit període de convivència amb els Neanderthals i s'acaba amb el final de l'última glaciació fa aproximadament 11.000 anys. (7.000 anys a Catalunya).

L'epipaleolític/Mesolític es un període d'economia paleolítica però ja situada a l'Holocè (Europa / P.Orient / Àfrica).

El paleolític Superior s'ubica quasi enterament a Europa.

El paleolític inferior d'Europa el definiríem quasi totalment per la cultura material que ens donen les eines de pedra que hi trobem.

La indústria lítica en Pal.Inferior europeu es caracteritza i defineix amb el bifaç. També amb els còdols tallats dels que se'n obtenen les ascles. El bifaç

Apareix a l'Àfrica fa 1,5 milions d'anys. Representa un gran èxit en la història de la humanitat: Perdura durant més de 1 milió d'anys (Àsia, Europa i Àsia).

Bifaç: Eina tallada per les dues cares, generalment te una forma apuntada i el contorn es majorità-riament tallant.

La seva utilitat es múltiple i s'usaven per tot tipus d'operacions quotidianes com: tallar, punxar, rascar, percusionar ossos, fusta, pell, carn...

No s'ha pogut demostrar que al Paleolític Inferior europeu s'hagin trobat bifaços com si que s'han trobat a l'Àfrica.

p.e. L'Homo Ergaster de Dmanasi (Geòrgia) te ascles i còdols tallats però no bifaços quan els seus contemporanis africans si en tenien. (els avantpassats de l'homo Ergaster de Dmanisi, van sortir de l'Àfrica abans d'inventar els bifaços). Encara que hem de fer la salvetat de que encara no s'ha arribat als registres fòssils on si hi puguin haver-hi bifaços.

Ascles retocades: ascla en la que s'ha tornat operar per obtenir una altre eina, amb el percussor es fan petites percussions anomenats retocs que fan petites ascles que són unes noves eines.

Tipus de Material: Roques dures o sílices en contraposició a les roques carbonatades, que són toves.

Les roques formades per materials forts com el quartz...

En el Paleolític Inferior l'abundància de roques dures determinen molt l'aparició abundant de bifaços.

El sílex, material més comú per la fabricació de bifaços (on no s'en troba gaire no hi ha gaires registres fòssils).

A finals del Paleolític Inferior apareix el foc que passa a ser controlat, es sap encendre'l i transportar-lo. Es l'inici del control de l'energia.

A Europa cap els 400.000 anys es domèstica aquest element, així com a Àsia, encara que són dos espècies diferents les que ho aconsegueixen (Neanderthals a Eur./ Erectus a l'Àsia.)

A l'Àfrica no tenim dades del control del foc però si del seu coneixement per part dels pobladors, ja que en una cova s'han trobat estelles d'ossos o carbons de fusta cremats amb una edat de 1,1 m.a.)

Això indica que els humans utilitzaven el foc sempre que podien, però no el sabien provocar.

La seva propagació no es produeix de forma ràpida.

El foc procura: Protecció contra els predadors (carnívors)

Protecció de la fred.

Obtenció de la llum.

Cocció dels aliments.

Fabricació d'eines, enduriment de les puntes.

Els canvis que tot això produeix sobre la conducta humana es extraordinària i accelera de forma notable l'evolució de la cultura humana. Produeix l'independització del cicle solar, estimula la comunicació al voltant de la llar de foc...

El llenguatge es veu molt potenciat segurament a causa del foc. (l'Homo Habilis ja presenta en el cervell indicis del llenguatge). Segons alguns investigadors, el llenguatge articulat de forma evolucionada no es presenta fins a l'aparició de l'Homo Sapiens Sapiens.

Els aliments cuits fan que a la llarga no sigui necessari un aparell mastegador tant gros (segons algunes interpretacions).

Aprox. 350.000 anys, La Sima de los Huesos (Atapuerca) s'hi troben els primers indicis d'enterraments. Al fons d'un avenc càrstic des de fa anys s'hi excava i s'han trobat restes humanes de més de 30 individus dels dos sexes i totes les edats amb predomini d'individus juvenils, trobant-se els cossos enters.

Consciència de la Mort (enterraments)

S'interpreta que van ser dipositats voluntàriament, per tant són enterraments i així trobem la consciència de la mort, de la pròpia mort, amb lo que l'aparició de les preguntes filosòfiques essencials.

Aquestes restes humanes es troben soles, sense restes arqueològiques. Últimament s'han trobat unes restes amb un bifaç. També s'han trobat restes animals, però es creu que s'hi troben per accidents produïts que acabaven amb la seva vida.

Tècnica Levallois:

Amb aquesta aparició tècnica es marca el començament del Paleolític Mitjà, els Preneanderthals són els protagonistes.

Es una tècnica de talla d'eines lítiques, les ascles Levallois. Són unes ascles lleugeres i molt talladores, en que bona part del seu contorn es tallant.

Tallant tot el contorn

no tallant

L'obtenció d'aquestes ascles rendibilitzen el material de manera molt més amplia, són obtingudes a partir dels nuclis levallois.

El Paleolític Inferior es caracteritza doncs, per l'obtenció sistemàtica d'ascles, desapareixen els còdols tallats i els bifaços a mesura que aquest període anava avançant, imposant-se progressivament les tècniques levallois.

A l'etapa inicial del final dePaleolític Mitjà trobem ja per part dels Neanderthals enterraments de forma sistemàtica. Són enterraments senzills dins d'una fosa simple (individual) dins d'una cova. Normalment són enterraments d'un sol individu encara que a vegades hi ha un adult i un nen.

Es troben algunes coves dedicades a enterrar els morts de manera exclusiva (només s'usa per això).

Són fosses amb un individu sense aixovar mortuori (normalment), no tots els neanderthals eren enterrats, i en alguns, sobre tot en preneanderthals s'han trobat indicis de canibalisme.

Al Pròxim Orient trobem durant el període de convivència entre els HSS i el Neanderthals enterraments en tots dos grups.

A Shanidar, cova de les muntanyes de l'Iraq van ser descoberts alguns enterraments neanderthals, un d'ells, un individu jove, se li va fer l'anàlisi de polen en el sediment de l'interior de la fossa , trobant-se el polen de diferents flors silvestres i es va interpretar que s'havien dipositat intencionadament les flors per homenatjar-lo (Simbologia molt clara de l'evolució de la consciència també en els Neanderthals).

11.000 anys

MAGDALENIÀ

16.000 anys

SOLUTRIÀ

PALEOLÍTIC SUPERIOR: 21.000 anys

GRAVETIÀ

27.000 anys

AURINYACIÀ

30/40.000 anys

Entre els (aprox.) 40/30.000 anys es produeix la ruptura cultural que marca la transició entre el Paleolític Superior i el Paleolític Mitjà.

Culturalment trobem 6 grans innovacions generals que permeten distingir clarament el Paleolític Mitjà del Paleolític Superior:

  • Generalització de la tècnica laminar (substitueix la tècnica levallois). Hem de diferenciar entre la làmina i les laminetes. La materia prima necessaria per la fabricació de làmines i laminetes no sempre esta a l'abast i es fa portar de fora.

  • Generalització de l'ús del sílex. Aquesta generalització de l'ús d'aquest material implica la importació en els llocs on no es corrent.

  • Diversificació de les eines lítiques. Especialització de les eines per a cada necessitat.

  • En aquesta diversificació hi trobem els fòssils directors: Objecte que marca de forma molt exacta una àrea geogràfica i cronologica concreta.

  • Indústria òssia. Eines i útils fets sobre os i matèries dures animals, banyes, dents de cèrvids i l'ivori. També hi trobem fòssils directors en indústries òssies.

  • Ornamentació: Collarets, braçalets...

  • Bàsicament en dos suports: 1- Petxina de mar (cargols, bivalvs...)

    2- Dents de mamífers (canins de carnívors)

    6- Art, amb dos manifestacions:

    1- Art Moble, decoració en objectes fàcilment transportables.

    2- Art Rupestre, que es realitza en coves, abrics o en roques a l'aire lliure.

    Al Paleolític Superior trobem que l'habitat es molt més complexa que en el període anterior, la llar de foc es molt més elaborada.

    La cacera i les seves tècniques evolucionen a causa de les noves eines. Les puntes de projectil (en pedra o os) són habituals en tot el Paleolític Superior i no gens al Paleolític Mitjà.

    Aparició del propulsor i probablement de l'arc i les fletxes, l'arpó per pescar i també per caçar.

    punt de propulsió

    propulsor projectil (llança)

    Pesca i cacera d'aus es generalitza al Paleolític Superior gràcies a totes aquestes noves eines especialitzades que faciliten les feines quotidianes. (Al Paleolític Mitjà no eren habituals de cap manera).

    Els enterraments presenten aixovar molt més ric i abundant que en el Paleolític Mitjà.. Es fan enterraments en coves i també a l'aire lliure, són majoritàriament individuals però també se'n troben de dobles.

    • Un enterrament trobat a Rússia mostra les restes fòssils d'un individu amb molts penjolls que formaven parts d'un vestit molt elaborat.

    • A Grimaldi (frontera franco - italiana) trobem un enterrament on el crani esta recobert d'objectes perforats (decoració amb una malla al cap).

    Art Moble: Objectes transportables en suports diversos:

    - Art moble sobre ornamentació.

    - “ “ “ sobre eines òssies.

    - “ “ “ sobre fragment de pedra.

    - “ “ “ sobre còdols.

    - “ “ “ sobre fragments d'os.

    Escultura: Estatuetes.

    Gravat.

    Pintura.

    Trobem aquestes manifestacions a tota Europa durant el Paleolític Superior, algunes àrees més riques que altres.

    Les raons de l'aparició d'aquest art moble respon a dos qüestions:

  • Objectes personals: La persona que porta l'objecte i fa una manifestació artística personal.

  • Finalitat simbòlica: Són manifestacions de caire simbòlic o/i jerarquiques.

  • Art Rupestre: Repartició geogràfica més restringida:

  • Franco-Ibèrica (península Ibèrica i França però no a tot arreu).

  • Itàlia (sud).

  • Urals.

  • França: Pirineus francesos i sud-oest.

    Península: Cantàbric.

    L'art rupestre es pràctica en suports fixes:

    Coves, a la part més fosca i profunda, no habitada.

    En abrics o a l'entrada de les coves, a la part habitada.

    En roques a l'aire lliure.

    La tècnica artística es el gravat i la pintura, excepcionalment trobem la escultura.

    Art Parietal i Art Moble: L'art parietal es el que es realitza a les parets de preferentment coves i abrics, ocasionalment en parets exteriors.

    Es tracta d'un art simbòlic on la mateixa ubicació dins de les coves en parets allunyades de l'entrada, en llocs on es necessària la llum artificial (temple, motius pseudo-sagrats). No representen els animals més caçats o els més comuns, sinó els que tenen un senti especial. Trobem coves monotemàtiques on només s'hi ha representat el cavall, o el mamut o les mans, etc...

    Les superposicions, diferents escales, figures no acabades o d'altres animals superposats, són habituals en l'art rupestre parietal..

    La perspectiva torçada o falsa perspectiva s'utilitza per donar més informació. Els motius són naturalistes (referits a la natura)

    A l'interior de les coves fosques amb una llum minsa feta amb llànties de moll d'os, es reprodueixen motius naturals i d'animals, on l'artista només utilitza la seva memòria com a referent.

    La pintura estava feta amb elements naturals, òxids de ferro, fusta cremada, mineral de manganès...

    L'ombra te molta importància en aquest art perquè dona vida als animals representats, ja que sembla que apareixen des dels racons amagats de la cova o de la pedra.

    Es un art naturalista, esquemàtic i abstracte on els signes abstractes s'alternen amb les altres representacions.

    La representació de mans humanes fetes en negatiu (posant la ma a la paret i llençant pintura al damunt) es molt comú. Es una representació molt carregada de simbolisme.

    L'aprofitament del relleu de la paret de la cova inspira a l'artista que aprofita els sortints rocosos per conformar els muscles, les espatlles, etc...

    Trobem també composicions amb figures humanes i animals on són representades escenes de cacera, encara que no són molt habituals.

    Les figures humanes són sempre representades de forma esquemàtica, ja que són fàcilment distingibles per la seva condició de bípedes.

    Els signes abstractes són més abundants que les figures animalistiques.

    Interpretació de l'Art Rupestre Paleolític:

    No es un art per l'art, sinó que esta destinat a una fi com pot ser propiciar la cacera o a formular proposicions màgiques.

    A partir d'estudis estadístiques de signes que es repeteixen s'ha interpretat algunes escenes que contenen motius de caire sexual. El bisó representa el sexe femení i el cavall al sexe masculí (cavall i bisó són els animals més representats).

    Darrerament s'interpreta el Xamanisme (xaman). Els artistes són xamans, persones que tenen la capacitat de guarir i tenen un coneixement més extens del grup i de les seves tradicions i ritus; prenen substàncies al·lucinògenes que els ajudarien a interpretar els relleus de les coves on pinten i completen així les pintures, donant sentit als volums naturals.

    La fecunditat també pot ser interpretada a les pintures.

    Trobem l'art Paleolític des de l'aparició del Homo Sapiens Sapiens a Europa (del 34.000 - 11.000 aC)

    La superposició de pintures i gravats; reaprofitament. Esquematisme, abstracció i l'art figuratiu.

    A l'aire lliure no trobem el joc de les ombres de dins de les coves. No es troba la pintura, només el gravat (a l'exterior) segurament per l'exposició a l'aire lliure (pluja, sol, vent...).

    Trobem algunes mostres d'escultura en l'art rupestre. El més espectacular es el modelatge de 2 bisons de fang en una cova on per arribar-hi s'ha de fer un llarg trajecte.

    Art Moble: Decoració personal no simbòlica. Trobem propulsors molt treballats, el que demostra que els estris comuns de cacera i d'altres d'ús quotidià, no es limiten a la seva funció, sinó que es decoren per a satisfacció estètica de la persona que els utilitza habitualment.

    Els motius de l'art moble són motius animals que reprodueixen els més comuns del paleolític. Les eines també inclouen formes animals en les seves parts d'agafada, decorades amb linees que ressegueixen la forma de l'objecte.

    Les VENUS paleolítiques són figures femenines que s'han trobat a l'Europa continental de França, Rússia. Són de petites dimensions en suports variats i que representen els òrgans sexuals molt marcats, representant a dones embarassades. Són estatuetes que invoquen la fertilitat.

    Art Rupestre:

    Denominació que designa les pintures o els gravats prehistòrics fets a les coves o balmes o, no tan sovint, en parets de roca. Formen grups geogràficament homogenis, molt escampats i amb una cronologia molt diversa. El grup més antic i més famós correspon al paleolític superior (entre 20 000 i 15 000 aC) i té com a centre principal les terres occitanes i el litoral cantàbric entre el País Basc i Astúries. S'hi representen aïlladament animals de fauna quaternària, sovint amb policromia, sempre a l'interior de coves (les més famoses són les d'Altamira i de Las Caus). Posteriorment apareix un altre grup a l'est de la Península Ibèrica, que va de N a S de la Noguera i el Maestrat fins a Múrcia, amb escenes pintades a les balmes, amb figures humanes i d'animals, més petites, amb un gran sentit del moviment. Una nova fase estesa per bona part de la Península Ibèrica té un caràcter molt més abstracte, la pintura dita esquemàtica. A l'extrem N d'Europa, del 5 000 al 1 500 aC, hi ha una pintura rupestre amb representacions humanes i d'animals, fetes picant la roca, que va d'Escandinàvia al N de Rússia. A Àfrica, l'art rupestre es presenta en dos grans grups: el del Sàhara, amb pintures i gravats de temàtica i tècnica variada, que correspon a una societat neolítica de pastors, i l'anomenat "austral", com el dels boiximans, amb gravats i pintures, probablement molt posterior als grups indicats. També hi ha un art rupestre a les illes Canàries, que sembla que durà fins poc abans de l'arribada dels europeus al s XV.

    Paleolític:

    Nom (del grec palaiós, 'antic', i líthos, 'pedra') creat per J.Lubbock per a designar l'època que hom anomenava "edat de la pedra tallada". És l'etapa més antiga de la prehistòria i ocupa la major part de l'era quaternària (Vil·lafranquià i Plistocè). Els jaciments europeus, sobretot els francesos, i altres han estat la base de treballs importants (d'E.Lartet, G.de Mortillet, l'abat H.Breuil) que han permès d'efectuar tres grans divisions en el paleolític: l'inferior, el mitjà i el superior. El primer —anomenat també "cultura dels palets tallats"— dura aproximadament des d'uns 4 000 000 d'anys aC fins al 500 000. Els instruments, obra dels australopitecs, es troben bàsicament a l'Àfrica i també al S d'Europa i consisteixen en palets lleugerament treballats. L'evolució d'aquestes indústries donarà lloc a les de destrals de mà o bifacials (Abbevil·lià i Acheulià) i les d'esclats (clactonià i taiacià), que conviuen paral·lelament. Obra dels arcantropins (sinantrop, pitecantrop, atlantrop, home de Mauer i de l'Aragó, etc), es desenvolupen a l'Àfrica, Europa i l'Àsia. Entre els anys 90 000 i 35 000 aC es desenvolupa el paleolític mitjà o Mosterià, que tècnicament es pot considerar com la conjunció de les dues indústries de l'etapa anterior. Aquestes indústries són ara d'una relativa uniformitat i, esteses per Europa, Àfrica i Àsia, són obra dels paleoantropins (home de Neandertal). L'última etapa d'aquesta època, el paleolític superior (aproximadament entre els anys 35 000 i 10 000) donarà pas, després d'una època intermèdia (l'epipaleolític i mesolític), a la gran revolució neolítica. Les indústries anteriors evolucionen cap a les de fulles, que perduraran en els períodes precedents. Comença a ésser utilitzat amb profusió l'os (emprat ja en períodes anteriors) com a primera matèria per a la fabricació d'instruments i com a suport per a obres d'art. En aquest moment desapareix la relativa uniformitat de les indústries anteriors i es formen nombroses variants regionals, que conservaran paral·lelismes tipològics i tècnics; també augmenta el nombre dels tipus d'estris i el seu grau d'especialització. Els neantropins (homo sapiens fossilis), autors d'aquestes indústries, s'estenen pràcticament per tota la terra i són éssers amb activitat cerebral normalitzada. Es divideix tradicionalment en tres grans períodes: l'Aurinyacià i Perigordià, el Solutrià i el Magdalenià (al llarg dels quals les indústries evolucionen). El Solutrià per la condició especial de les tècniques de talla emprades en el seu instrumental, representa una estranya intrusió entre les indústries del paleolític superior. Quant a la vida material de l'home paleolític, hom sap només que era seminòmada, habitava a l'aire lliure, en cabanes o en coves, i que vivia d'una economia depredadora, basada en la caça, la pesca i la recol·lecció de vegetals. Els seus estris eren fabricats en fusta, en pedra i en os (aquest material des de l'Acheulià). Vestits amb pells, fibres vegetals (a partir del paleolític superior) o pràcticament nus, utilitzaren ornaments personals i potser pintures corporals. Probablement constituïren famílies monogàmiques agrupades en grups patriarcals. Solament a partir del mosterià es pot parlar de veritables enterraments, amb aixovars, la qual cosa indica certes creences en la vida d'ultratomba. En certs moments i llocs practicaren el culte al crani i el canibalisme ritual. Llur llenguatge sembla que, almenys a partir del Mosterià, fou ja elaborat i articulat. Les nombroses mostres d'art mobiliària (pintures, gravats i escultures sobre suports mòbils) i parietal (pintura, gravats i relleus a l'interior de coves, que es poden considerar veritables santuaris) permeten un millor coneixement de la vida anímica de l'home del paleolític superior. De l'art mobiliària cal destacar les estatuetes femenines de formes exagerades denominades "venus", que podrien ésser relacionades amb cultes de fecunditat, i nombroses figuretes zoomorfes. L'art parietal comença el seu cicle a l'Aurinyacià i Perigordià amb representacions de mans i figures geomètriques i animals, traçades amb els dits sobre l'argila tova de les parets i sostres de certes coves o pintades i gravades en línia de contorn, fonamentalment en colors negre i vermell. En el Solutrià les figures animals indiquen ja llurs parts interiors (modelat) a base de línies i esfumats. Aquest cicle culmina en el Magdalenià, moment en què apareixen les figures més complexes (amb diferents colors en una mateixa representació i àdhuc aprofitant els relleus de la roca per a donar sensació de volum). Llur finalitat és molt controvertida; encara que sembla un art relacionat amb la màgia de caça, la temàtica es limita a figures animals (elefants, mamuts, bisons, toros, rens, cérvols, cavalls, felins, senglars, óssos, peixos, etc) i signes geomètrics, aïllats, amb algunes figures humanes (antropomorfs) desfigurades a vegades amb caràcters animals. Hom empra tots els colors, llevat del verd i el blau. Aquest art, tret d'algunes mostres aïllades com les de Rússia, es troba repartit principalment pel centre i sud d'Occitània (Las Caus, Las Combarèlas, Las Eisiás de Taiac), la Península Ibèrica (Altamira) i alguns punts d'Itàlia.

    EPIPALEOLÍTIC/MESOLÍTIC: Aproximadament 11.000 anys.

    Fase del desenvolupament econòmic de certes societats, en la qual s'efectua la transició de les formes de subsistència paleolítiques a les neolítiques, és a dir, el pas de l'economia depredadora a la de producció d'aliments. Aquest fenomen només es pogué produir en aquelles zones que oferien recursos naturals permanents, que permetien als grups humans de convertir-se en veritables sedentaris. Es donà per primera vegada en un sector del Pròxim Orient (i posteriorment en unes altres zones, com per exemple a Mesoamèrica), on eren en estat salvatge tant els cereals com les principals espècies d'herbívors propícies per a ésser domesticades, la qual cosa féu que s'establissin noves relacions entre l'home i el seu entorn, les quals portaren als dos grans descobriments del neolític, l'agricultura i la ramaderia. Les restes més antigues són a la cova de Shanidar (Iraq), datades del 10500 aC, però la cultura mesolítica més important aparegué poc temps després a Palestina: el natufià. Les seves indústries es caracteritzen per l'aparició de nombrosos micròlits (alguns d'ells per a formar fulles de falç) i de molins de mà, juntament amb instruments típics del paleolític superior. Cal assenyalar que el terme mesolític fou emprat durant molt de temps per a designar totes les cultures postglacials, que es desenvoluparen entre el paleolític i el neolític. La majoria d'aquestes cultures, però, participaven encara d'una economia depredadora similar a la del paleolític, per la qual cosa són agrupades sota el nom d'epipaleolític.

    ORIGENS DE LES CULTURES HISTÒRIQUES:

    Mesopotamia: A Mesopotamia trobem l'origen de les ciutats i de l'escriptura.

    La civilització Sumèria es la més antiga que coneixem. Els sumeris són els precursors (inventors) de la vida urbana. A les ciutats es on neixen les civilitzacions, fet que esdevé possible gràcies a `invenció de l'escriptura.

    Origen de les ciutats: La ciutat neix històricament en diferents llocs i de forma independent.

    Al Pròxim Orient, a la Índia, a la Xina, a l'Amèrica Central.

    El neolític sorgeix en tres llocs: Pròxim Orient

    Xina

    Mesoamèrica.

    L'agricultura i la ramaderia torna sedentaris als pobladors del neolític i s'assenten en àrees geogràfiques concretes.

    Al Pròxim Orient sorgeixen les civilitzacions Egípcia i les Mesopotàmiques, a la Xina la civilització de l'Antiga Xina i a Mesoamèrica les civilitzacions Inques i Mexicanes (Asteques)..

    La ciutat: Implica un habitat permanent.

    - Paleolític Campament

    - Neolític Poblat

    - Civilització Ciutat

    A les ciutats trobem una població més densa i més nombrosa que en els poblats on l'existència de les classes socials diferenciades determinen les ciutats.

    La divisió del treball es molt important, es molt complexa i defineix molt la societat urbana, on les classes socials es defineixen molt clarament.

    Els serveis dins d'una ciutat són:

    Administratius i polítics

    Religiosos

    Comercials

    Defensius (militars)

    La ciutat controla la seva àrea circumdant i d'aquesta en treu els aliments que necessita (agrícoles i ramaders)

    Govern i sistema legal: El govern de la ciutat organitza l'edificació de les muralles defensives, dels edificis comuns (emmagatzematge dels aliments, p.e. el gra...), les obres de regadiu. També organitza els serveis religiosos i el manteniment de l'exercit.

    La ciutat representa un nivell de complexitat social elevada i una interdependència alta.

    Amb la ciutat naixerà l'estat i amb l'estat neixen les civilitzacions.

    ESTAT, Societats Estatals:

    - Classes socials ben definides: Reis, nobles, guerrers, artesans, camperols, esclaus...

    - Divisió del treball amb especialització artesanal (artesans).

    - Organització política.

    - Introducció de la propietat privada (lentament)

    - Explicita l'ús de la força, en quines circumstàncies es pot fer servir, per tant, l'organització de la guerra.

    - Rituals religiosos més complexos, controlats per uns quant, la classe sacerdotal.

    Trancisió dels caçadors-recolectors a agricultors-ramaders:

    En la primera agricultura, els poblats sedentaris no són perpetus, ja que el coneixement de les tècniques agrícoles fan que el poblat hagi d'itinerar quan les terres no donen més fruit a causa de l'excés d'explotació.

    En el moment en que les tècniques agrícoles i ramaderes progressen, el poblat es torna fixa i ja no es mou. Això fa que creixi i passi dels petits als grans poblats i més tard a la ciutat.

    L'estat i la ciutat coïncideixen en la seva extensió i territori i el jerarca (el rei) ho es només de la ciutat. Posteriorment les ciutats més potents abarcan a d'altres ciutats i formen l'estat nacional.

    p.e.: Egipte, ciutats temple dins l'estat nacional, també ho trobem en els Maies (Mesoamèrica).

    MESOPOTÀMIA:

    Centre i sud de l'actual Iraq, entre els rius Tigris i Eufrates.

    3.500 anys aC trobem societats agrícoles ben desenvolupades que constitueixen grans poblats sorgits d'un augment demogràfic que prové de la seguretat i tranquil·litat de la sedentarització.

    Es consolida l'agricultura extensiva i es creen mecanismes d'irrigació.

    Això fa que es necessiti més organització, més repartiment de les terres. Necessitat de repartiment dels béns produïts, de repartir les càrregues i del cobrament de tributs (de tenir un pot comú).

    Totes aquestes necessitats propicien l'aparició de l'escriptura.

    L'escriptura neix com una necessitat mercantil (econòmica). Necessitat de comptar, repartir i recordar dades. Més tard l'escriptura va ampliant-se a tots els àmbits.

    2.900 aC Aparició de les ciutats estat mesopotàmiques.

    3.500-3.300 aC Cultura de El-Ubeid (obres d'irrigació...)

    3.300-3.100 aC Cultura de URUK (taules numèriques, precedent de l'escriptura).

    3.100-2.900 aC Període protoliterari (escriptura primitiva, grans sistemes d'irrigació)

    2.900-2.300 aC Dinastia primitiva.

    2.340-2.000 aC Aparició del primer estat nacional (Època Paleo-acadiana).

    En el període protoliterari es comença per escollir un cap per necessitats de guerra, en temps de pau aquest cap continua governant i detenta el poder de forma absoluta (poder polític, econòmic i religiós) i de manera dinàstica.

    La justificació dinàstica es divina, el rei i els seus descendents son déus a la terra.

    Època Paleo-Acadiana: Accad, els accadis formen una societat imperialista. La unió de les seves ciutats estats els converteix en un imperi que conquereix les ciutats sumeries i formen el primer estat nacional.

    La llengua sumèria comença a ser reemplaçada per la llengua dels Accadis.

    2.900 aC

    Dinastia Primitiva Gilgamesh 2.650 aC

    2.300 aC

    Època Paleoacadiana

    2.000 aC

    Època Paleobabilonica

    1.600 aC

    Època Babilonica

    1.000 aC

    L'escriptura sumèria es un codi a partir de signes que indiquen conceptes i paraules. S'escrivia sobre tauletes de fang amb eines de fusta en forma de punxó. Aquestes tauletes un cop seques i endurides conservaven l'escriptura i no es perdia. La primera etapa resolia necessitats comercials i econòmiques.

    En una segona etapa van ser aplicades a les necessitats religioses. A la tercera etapa es generalitza l'escriptura per la resta de les manifestacions culturals, tècniques, científiques, literaries i espirituals.

    Els Sumeris són els primers a tenir una producció literària important on es reflectien els mites, himnes, proverbis i altres manifestacions de la cultura popular i oficial de la seva societat.

    Els escribes eren els encarregats d'escriure les tauletes i eren professionals de prestigi, els únics de la ciutat estat que sabien com fer-ho. La majoria de la població ni les escriu ni les llegeix.

    Es tracta d'una escriptura que no es alfabètica, cosa que la complica molt ja que cada concepte, cada cosa necessita un signe o símbol, i per tant hi ha milers de signes.

    Els coneixements es divulgaran a base de copiar tauletes i són els escrives que a part de escriure originals es dediquen a copiar les diferents obres, o les diferents actes de la vida cultural i oficial de la societat.

    Com a mostra molt important d'això es l'aparició de les aventures de Gilgamesh cap el 2.650 aC Els fets descrits en ella són anteriors i es refereixen al personatge històric, les aventures del qual són transmeses per tradició oral, mitificades, fins a l'aparició de l'escriptura cuneïforme en tauletes de fang.

    Gilgamesh es un rei d'Uruk. Desprès de la seva mort els sumeris el van fer reviure en els mites i el converteixen en diví, les seves aventures en vida van ser importants.

    Alguns centenars d'anys més tard es comencen a posar per escrit els diferents poemes de Gilgamesh recitades fins llavors de forma oral.

    Els acadis unifiquen i donen forma unitaria al poema cap el 1.600 aC en època Paleobabilonica. La llengua emprada es l'acadia.

    Els acadis es veuen substituïts pels babilònics amb la seva llengua i la seva cultura pròpia.

    Als babilònics van ser substituïts pels assiris, llengua i cultura són substituïdes ja en el primer mileni abans de Crist.

    Els Assiris són uns recopiladors del material escrit i els conserven en biblioteques, tant material d'ells com d'altres pobles, contemporanis i anteriors.

    Trobem la versió Hitita, probablement copiada d'una versió assíria amb pinzellades pròpies dels hitites.

    Gilgamesh, rei d'Uruk, edificador de les primeres muralles de la ciutat d'Uruk, les quals estan testimoniades arqueològicament i porten a creure que Gilgamesh era un personatge real. Són muralles d'entre 6 i 9 kms, es a dir, una gran ciutat.

    El poema de Gilgamesh lloa l'habilitat del rei per dur a terme l'edificació de les muralles.

    Trobem 5 llegendes diferents, 3 de les quals ens arriben en la versió assíria.

    • Gilgamesh i Agga de Kish (Kish, ciutat estat del nord d'Uruk) Disputa militar entre les dues ciutats en la que es vençuda Kish. Gilgamesh tracta amb clemència a Agga.

    • La mort de Giilgamesh on veiem que la seva “ànima” se'n va al país “sense retorn” que es troba dins una immensa caverna subterrània. Es el regne dels morts.

    En la concepció mesopotàmica, tots els sers humans van a parar a les cavernes, a l'infern.

    A Gilgamesh, en arribar al país sense retorn se li dóna una categoria important.

    - Gilgamesh i el país de la vida. Expedició al bosc dels cedres o dels resinadors defensat per monstre Hunwawa al que sorprenen i maten alliberant el bosc i la seva riquesa (fusta preciosa).

    • Gilgamesh i el brau del cel Lluita de Gilgamesh contra un brau gegantí enviat per la deesa corrupta Innana o Ishtar. Maten el brau. Innana volia casar-se amb Gilgamesh, però aquest la rebutja.

    • Gilgamesh, Enkidu i els inferns Mort d'Enkidu i visita prèvia al país dels sense retorn i l'explica.

    Comentari del poema de Gilgamesh

    Temes: La immortalitat i derivat d'això ens planteja el significat de la vida i el problema de la mort.

    - Gilgamesh creu que la immortalitat existeix i que només cal trobar-la buscant allà on sigui i lluitant contra el que sigui i contra qui sigui. Finalment Gilgamesh aprèn que la immortalitat no existeix i un cop això es assumit, planteja el problema de la mort i enceta així el tema de:

    La resignació davant del destí, desprès de practicar el despotisme i el mal, de ser ambiciós i transformar-se desprès de tot això en una persona més positiva, es resigna davant el fet de que la mort es inevitable pels humans, cal gaudir doncs de la vida que tenim. En qualsevol cas, es pot trascendir en el temps gràcies a les obres que hem fet (muralles d'Uruk).

    Noblesa dels humans salvatges, contemporanis a les civilitzacions mesopotàmiques, trobem pobles fora de la civilització. Gilgamesh te com a company insubstituïble a Enkidu, l'origen del qual es salvatge i molt noble a causa d'aquest origen.

    Humans i bèstia son parents propers, fet que es recull en els primers passatges del poema en que Enkidu viu en armonia amb els animals no domèstics.

    Justificació del Poder Absolutista.

    El número 7 es molt important entre els Mesopotàmics.

    Gilgamesh es 2/3 diví i un 1/3 humà.

    Trobem molts déus en les religions de l'antiguitat i estan jerarquitzats. Més tard els grecs ho conserven en la seva mitologia.

    Enkidu es salvatge però noble: Deslliura els animals salvatges de les trampes dels caçadors.

    Protegeix el ramat d'uns pastors mentre aquests dormen a la nit.

    Desprès que la cortesana sedueix Enkidu i li parla de Gilgamesh, aquest el vol conèixer per combatre'l i arreglar les injustícies dels seu regnat. El vol matar. L'Hierodula (la cortesana) el convenç de que no ha de fer-ho així.

    El somni serveix en tota la història de la literatura per explicar uns fets.

    Combat on Enkidu li perdona la vida a Gilgamesh.

    Expedició al bosc dels cedres per vèncer al mític Huwawa: (expedicions històriques al país de la fusta necessària per Mesopotàmia on es molt escassa).

    La pujada a la muntanya (símbol emblemàtic en totes les cultures) Mort de Huwawa. Transport de fusta dels cedres a Uruk per fer pòrtics, portes i trons.

    El toro sagrat es mort pels dos, l'havia enviat Ishtar a despit del rebuig de Gilgamesh.

    La malaltia d'Enkidu es un càstig dels déus. Els déus discuteixen per castigar-los per la mort d'Huwawa i el Toro Blau. (són déus a imatge dels homes, envejosos, capriciosos, com els homes)

    Desprès de la mort d'Enkidu, Gilgamesh tem no ser immortal i marxa en la seva recerca.

    La conclusió del poema es que s'ha de viure les petites coses que són les importants.

    No hem après res: Carles dixit.

    EL POBLE JUEU I LA CULTURA DEL LLIBRE:

    Els israelites són un dels pobles antics del Pròxim Orient. S'aparten de la norma de les cultures de P.Orient. Són coneguts pels llibres de l'Antic Testament de la Bíblia (bíblia = conjunt de llibres). El Gènesi es el primer d'aquests llibres i l'Èxode el segon.

    Des del segon mileni abans de Crist ens apareix documentat el poble Jueu (Israelita = Hebreu = Jueu).

    El seu origen prové d'un conjunt de famílies nòmades, tribus que es van ajuntar en una confederació, van construir ciutats i en va sorgir un regne. Això es va conformar una civilització superior, ja formada. Tenim construccions monumentals (no en han quedat gaires). Comerciaven a gran distància.

    Es important la creació de la seva pròpia escriptura i de les seves pròpies lleis.

    La religió que van crear els diferència molt clarament de totes les altres cultures mesopotàmiques.

    1er Patriarca: ABRAHAM

    Aprox. 1.900 aC 2on Patriarca: ISAAC

    ÈPOCA PATRIARCAL 3er Patriarca: JACOB

    “ 1.400 aC

    ESCLAVITUD A EGIPTE

    “ 1.225 aC Èxode i conquesta de Canaan

    25 anys de travessa del desert (40 anys?)

    “ 1.200 aC

    (inicis de l'edat del ferro) EDAT DELS JUTGES

    “ 1.025 aC

    Els tres principals patriarques bíblics són: ABRAHAM, ISAAC I JACOB.

    Abraham es el primer patriarca d'Israel. Procedeix d'Ur, ciutat sumèria. Quan abandonen Ur segueixen el creixent fèrtil (cap a l'alta Mesopotàmia) instal·lant-se a la regió de Canaan (Palestina - Israel), entre el Mediterrani i el riu Jordà, amb uns 400 km. de nord a sud. (de Damasc fins el sud del mar Mort, 115 km. d'amplada)

    La importància d'aquest territori rau en que es tracta d'una via natural de pas cap a Egipte (al sud) o cap a Anatòlia, al nord. La vall del riu Jordà es una continuació de la Vall del Rift africà, via natural de pas i vall molt fèrtil, en contrast amb les zones adjacents de característiques molt més pobres.

    Els primers patriarques, Abraham, Isaac i Jacob tenen un sol déu, amb el qual pacten (es el déu d'Israel que no te cap nom concret). En aquest pacte déu els dona la terra de Canaan per a ells i tots els seus descendents. El poble hebreu a canvi d'aquestes terres es compromet a tenir un sol déu i a no adorar els déus dels pobles veïns.

    Abraham no només es el primer patriarca dels jueus, sinó que també ho es dels cristians i dels musulmans, es a dir, de les tres grans religions monoteistes del món.

    La separació entre els jueus i els cristians es produeix quan els cristians abracen la figura de Crist com a l'enviat de déu i déu mateix. Els musulmans s'escindeixen a l'aparició de Mahoma vers el segle VI dC.

    Desastres naturals (sequera?) fan que la subsistència d'aquestes tribus, nòmades encara, sigui molt difícil. Això els força a desplaçar-se cap a Egipte (Vall del Nil i el seu delta), territori sempre fèrtil.

    Els israelites, desprès de moltes generacions de pastoreig per la vall del Nil són esclavitzats per els egipcis. Viuran com esclaus durant varies generacions fins a l'aparició de Moisès.

    Moisès aconsegueix treure al seu poble de l'esclavitud i el retorna a Canaan, la terra promesa.

    Això es molt important religiosament, ja que demostra als jueus que el seu déu que els allibera d'Egipte es molt més poderós que tots els déus d'Egipte junts, déus d'un poderós imperi que no pot evitar l'èxode del poble jueu.

    Es l'èxode, el segon llibre de l'Antic Testament, considerat pels jueus mateixos de l'època la formació del poble hebreu en si.

    En aquest viatge, javhé els mostra les lleis que han de regir el poble. Són el manaments, “les Taules de la Llei”, els 10 manaments.

    40 anys de viatge consoliden el poble i la conquesta de Canaan on hi havia altres pobles assentats.

    Del 1.200 aC fins al 1.025 aC trobem l'Edat dels Jutges, on els conflictes amb els pobles veïns són constants. Lluiten amb els filisteus i els cananites.

    Vers el 1.190 els filisteus ocupen la zona sud de Canaan, el 1.050 capturen l'Arca de l'Aliança.

    Aprox. 1.900 aC

    ÈPOCA PATRIARCAL

    “ 1.400 aC

    ESCLAVITUD A EGIPTE

    “ 1.225 aC Èxode i conquesta de Canaan

    25 anys de travessa del desert (40 anys?)

    “ 1.200 aC

    (inicis de l'edat del ferro) EDAT DELS JUTGES

    “ 1.025 aC

    MONARQUIA ÚNICA

    Aprox. 922 aC

    REGNES D'ISRAEL I JUDÀ

    “ 721 aC

    REGNE DE JUDÀ

    “ 587 aC

    Israel estava format per 12 tribus. El 12 es un número simbòlic, que representa la totalitat de la tribu (els 12 fills de Jacob, el patriarca). Jacob adopta el nom de Israel i per tant les 12 tribus són filles d'Israel (Jacob).

    Tribu: Agrupament de clans i famílies que tenen una unió política i religiosa. (Els que es consideraven part d'una tribu, es consideraven descendents de Jacob).

    Les 12 tribus (o les que realment hi haguessin) van formar la confederació de tribus en la que cada una conservava la seva autonomia.

    El que les uneix es el pacte comú: L'Aliança entre el déu únic i el poble, on el territori de Canaan es el que aquest déu els hi va donar per adorar-lo només a ell.

    Cap el 1025 la monarquia substitueix la confederació de tribus. Saül es el primer rei d'Israel. Es en aquest punt on comença la civilització israelita i la prosperitat naixent, Saül recupera part del territori ocupat pels filisteus.

    Aproximadament cap a l'any 1.000, Saül mor sense descendència i David es nomenat rei succeint així a Saül. David serà un rei pròsper, bon militar que acabarà expulsant els filisteus i recuperant l'Arca de l'Aliança desprès de 75 anys d'haver-la perduda.

    David va establir la capital de la monarquia a Jerusalem, on hi va portar l'Arca de l'Aliança reconquerida.

    El 961 aC Salomó, fill de David hereta la corona. Amb ell comença el període més pròsper i potent de la civilització israelita.

    A la mor de Salomó el 922 aC es desintegra l'estructura política central i Israel queda dividit en dos regnes:

    Al nord el regne d'Israel amb capital a Siquem.

    Al sud el regne de Judà amb capital a Jerusalem.

    El 876 aC el rei Amri passa la capitalitat de Siquem a Samària.

    El 842 aC la reina Jezabel intenta imposar el culte a un altre déu amb lo que el poble es revolta desprès de molts problemes d'ordre social, religiós i polític. El regne d'Israel surt molt debilitat d'aquesta crisi i perd part del seu territori en mans dels Arameus.

    Durant el segle VIII aC trobem la presència dels profetes tant a Israel com a Judà.

    Aquests profetes interpreten el present i alerten dels perills, aconsellen i interpreten el futur. Es tracte de gent culte, amb coneixements de lleis, història...

    Alerten de l'expansió de l'imperi Assiri, principalment el profeta Issaies.

    Amós i Osees censuren l'explotació dels pobres per part dels rics d'Israel.

    Com a conseqüència de l'expansió de l'imperi Assiri, Israel es veu forçat a pagar tributs als assiris.

    El 721 aC els assiris conquereixen del tot Israel i aquest desapareix com a tal. Molts dels seus habitants són deportats. Serà la primera deportació.

    A partir del 721 aC dels dos regnes només queda el de Judà, que també es converteix en vassall dels assiris i es veu forçat a pagar tributs. Assíria influeix en tots els sentits sobre Judà.

    El 715 aC Ezequies es nomenat rei. Depura la religió jueva de totes les influències assíries.

    El 687 aC els assiris assetgen Jerusalem, però no el conquereixen mai, ja que es en aquell punt en que comença el decliu del assiris, en benefici dels babilonis.

    Israel aprofita aquesta davallada dels assiris per conquerir part del territori perdut.

    El 612 aC Assíria cau en mans dels babilonis i a partir del

    605 aC el regne de Judà es vassall de l'Imperi Babilònic. Nabucodonosor, es rei de Babilonia i posa sota el seu poder a Judà, iniciant-se una etapa de molta dependència dels babilonis.

    El 597 aC fan caure Jerusalem. Deporten al rei i a bona part de la població cap a Babilonia (Jeconies). La 2ª deportació, 1ª a Babilonia.

    El 587 aC tornen a entrar a Jerusalem i la destrueixen, desfent definitivament Judà. La 2ª deportació a Babilonia fa molt mal als jueus, ja que el pacte amb el seu déu únic els havia donat les terres de -Canaan, de la que són expulsats.

    Jueus: Pròxim Orient Pobles politeistes Jueus no 1 sol déu per tothom

    Es un déu creador de totes les coses.

    La llei emana de déu (llei de déu)

    Concepte de moral i ètica en el camp humà i diví.

    Déu es totpoderós, omnipresent, omniscient, perfecte i misericordiós.

    Cel - Infern

    Existeix un vincle personal entre els humans i déu.

    PRECEPTE DE CONDUTA RECTA REDEMPCIO

    LA LLENGUA HEBREA:

    La Bíblia, els primers llibres de la qual estan redactats en hebreu antic o bíblic. Aquest hebreu procedeix de la llengua i l'escriptura fenícies, que es la primera llengua alfabètica.

    Hebreu escriptura alfabètica, no iconogràfica i no ideogràfica

    L'hebreu es anterior a l'any 1.000 aC i a l'entrada del primer mileni es una llengua ja consolidada.

    El 332 aC amb la conquesta d'Alexandre el Gran, l'hebreu es substituït per l'arameu com a llengua parlada, quedant l'hebreu com a llengua de culte (escrita) fins els segles I i II dC.

    Desprès dels segles I i II dC, l'hebreu escrit esdevé hebreu rabínic, talmúdic o quadrat .

    A finals del segle XVIII dC es produeix un renaixement de la llengua hebrea (diverses comunitats jueves de tot el món s'interessen progressivament per la llengua i es comença a produir més.

    A finals del segle XIX dC l'hebreu torna a ser una llengua parlada.

    Al segle XX es consolida l'hebreu actual (sobretot a partir del 1948 amb la creació del modern estat d'Israel). Conserva bona part de la gramàtica de l'hebreu antic.

    L'hebreu i l'arameu són escriptures semítiques emparentades amb el fenici.

    L'escriptura semítica no anota les vocals. L'alfabet es de 22 consonants.

    D'aquesta manera la lectura interpretativa es molt important.

    p.e. K T V es pot pronunciar de 7 maneres diferents i pot ser 7 paraules diferents (9 en aquest cas)

    Per ajudar a la lectura i a la interpretació s'han introduït 3 signes bàsics anomenats punts vocàlics.

    Aprox. 1.900 aC

    ÈPOCA PATRIARCAL

    “ 1.400 aC

    ESCLAVITUD A EGIPTE

    “ 1.225 aC Èxode i conquesta de Canaan

    25 anys de travessa del desert (40 anys?)

    “ 1.200 aC

    (inicis de l'edat del ferro) EDAT DELS JUTGES

    “ 1.025 aC

    MONARQUIA ÚNICA

    Aprox. 922 aC

    REGNES D'ISRAEL I JUDÀ

    “ 721 aC (exili a Babilònia de bona part de la població. 3ª deportació)

    REGNE DE JUDÀ

    “ 587 aC

    ÈPOCA BABILÒNICA

    539 aC

    ÈPOCA PERSA

    332 aC

    ÈPOCA HELÈNICA

    142 aC

    ÈPOCA D'INDEPEN-

    DÈNCIA JUEVA

    63 aC

    ÈPOCA ROMANA

    135 dC Diàspora

    395 dC

    ÈPOCA BIZANTINA

    636 dC

    ÈPOCA ARAB

    S XI dC

    TURCS, CRISTIANS

    1.291 dC

    MÀMELUCS D'EGIPTE

    1.571 dC

    IMPERI OTOMÀ

    1.918 dC

    IMPERI BRITÀNIC

    1.948 dC

    MODERN ESTAT D'ISRAEL

    2.004

    Els dos llibres sagrats del judaïsme:

  • LA TORÀ: On es recullen els preceptes judaics, especialment la llei de Moisès.

  • Torà = la llei. El Pentateuc (els 5 primers llibres de la Bíblia són la Torà).

    La Torà són 613 normes (miswot). Posteriorment tot l'antic Testament va passar a formar part de la Torà.

  • EL TALMUD: Talmud = estudi. Es un llibre de comentaris sobre la Torà. Inicialment es deia Talmud - Torà (estudi de la Torà o de la llei)

  • Es una recopilació de discursos, d'estudis de la llei. Molts d'aquests estudis van ser de tradició oral.

    Existeixen 2 Talmud: El Talmud Palestí i el Talmud Babilònic.

    El Talmud Babilònic a quedat coma dogmàtic.

    En el Talmud es recullen tradicions i recopilacions de més de sis segles trànscrits al segle VI.

    A l'edat mitjana el Talmud era més estudiat que la Torà.

    Es la principal font de la història jueva.

    LA BÍBLIA:

    El mot bíblia prové del grec antic i significa “Els llibres”.

    S'enten com a tal la col·lecció d'escrits que formen l'Antic Testament i el Nou Testament (aquesta divisió es una divisió cristiana)

    Aquest recull de llibres estan escrits entre els segles X aC i II dC.

    Són llibres sagrats perquè estan inspirats per déu.

    Tant els cristians com els jueus consideren l'Antic Testament un llibre sagrat. Només els cristians consideren el Nou Testament inspirat per déu.

    Bíblia = Sagrades Escriptures.

    Estructura de l'Antic Testament:

    El nom d'Antic Testament va ser donat per l'apòstol Pau en una de les seves cartes, i es referia als llibres que formaven la que fins a aquell moment s'anomenava la bíblia d'Israel.

    L'Antic Testament està format per 4 llibres:

    El Pentateuc, format per 5 llibres (1ª Torà dels jueus)

    Els Llibres Profètics, 21 llibres.

    Els Escrits, 13 llibres

    Els Llibres Deuterocanònics, 10 llibres ( no són oficials per tots els que abracen la bíblia com a text sagrat; els cristians protestans els consideren apòcrifs (falsejats)

    Aquesta composició de l'Antic Testament coincideix amb l'antiga versió de la Bíblia Grega i es presa pels catòlics com l'Antic Testament, el seu.

    Estructura del Nou Testament:

    El Nou Testament està format per 27 llibres:

    Els 4 Evangelis, Sant Mateu, Sant Marc, Sant Lluc i Sant Joan.

    Els Fets dels Apòstols

    Les 21 cartes de Sant Pau.

    L'Apocalipsi.

    Estructura del Pentateuc (Antic Testament) Obra en 5 volums. Són llibres interrelacionats, però que per separat tenen sentit propi.

    Gènesi: Naixement del món.

    Èxode: Travessa del desert, Aliança amb déu, el Tabernacle

    (eixida)

    Levític: Nom que prové de Leví, una de les tribus d'Israel

    Regula el culte jueu. Codi de comportament del bon jueu.

    Llibre dels Nombres: Es una continuació de l'Èxode. Es refereix al recompte (cens) dels israelites i la seva distribució dins el gran campament a les portes de Canaan durant la travessa.

    Deuteronomi: La reformulació de la llei o la 2ª llei d'Israel. La part central d'aquest llibre fa referència al pensament o al llegat de Moisès i parla de les lleis i costums a aplicar en el país on s'establiran (Canaan). Comiat de Moisès del seu poble i la seva mort.

    Antigament es considerava que el Pentateuc havia estat escrit per Moisès, més tard es ca saber que tots són posteriors.

    Són llibres que neixen de la tradició oral fins que són recopilats i fixats per escriptors - recopiladors i en són el resultat del treball d'aquella gent.

    El segle X aC, durant l'època de la monarquia (Saül, David, Salomó) es comencen a posar per escrit aquestes tradicions orals que van ampliant-se i reelaborant-se.

    Quan Israel es divideix en dos regnes (nord i sud), les tradicions es divideixen però tornen a unir-se amb la reunificació.

    El 622 aC, en el temple de Jerusalem es descobreix el nucli del que serà el Deuteronomi (llibre de la llei), completant-se i ampliant-se a partir de llavors.

    En l'exili de Babilònia es on s'elabora, i en retornar, durant l'època Persa es conclou. (5 segles d'elaboració).

    Durant l'hel·lenisme es tradueixen els llibres bíblics al grec i els llibres Deuterocanònics ja són originàriament redactats en grec.

    Els llibres Profètics: fan referència als profetes i són molt importants en la religió jueva.

  • Els Profetes anteriors: 6 llibres (històrics). Van des de l'arribada a Canaan fins a la destrucció de Jerusalem per part de Nabucodonosor. Del segle XII aC fins 587 aC.

  • Els Profetes posteriors: 15 llibres, del segle VIII aC fins el segle IV aC.

  • Els jueus tenen prohibit des de l'èxode per part de déu i transmès per Moisès, la reproducció d'imatges tant de déu com de les persones.

    Celebracions jueves:

    • Pasqua: Alliberació divina a l'inici de la primavera (març-abril) Sacrificis i dinar ritual Pa no fermentat en els apats.

    • Shavot: Celebració de la collita (estiu) Processó per celebrar la collita Ornamentació personal amb elements florals.

    • Succoth: Festa de la recolecció Tardor Aixequen una cabana i hi pengen els fruits de la collita.

    El Gènesi:

    Un únic déu crea tot l'univers (cel.terra). com els demes pobles antics, els jueus s'imaginen el món de forma concreta i així el cel es una volta amb principi i acabament físic.

    Déu crea l'home a imatge seva (antropocentrisme). De l'home, de la seva costella crea la dona.

    Sumer:

    Antic país de l'Orient Mitjà, al S de Mesopotàmia. Tingué un gran paper cultural, que influí decisivament la vida artística, científica, religiosa i escriptural de Babilònia i Assíria, ambdues representants de l'element semític que, juntament amb el poble sumeri, poblava Mesopotàmia. D'altra banda, resulta significatiu d'establir un paral·lel entre Sumer i la Grècia clàssica, car no sols foren dos centres culturals de primer ordre, que emmotllaren altres civilitzacions, sinó que, a més, llur cèl·lula política bàsica fou la ciutat estat, amb un territori més o menys ampli, que exercia en un determinat moment l'hegemonia sobre totes les altres ciutats o unes quantes. Les ciutats sumèries més importants foren Ur, Eridu, Larsa, Uruk, Lagas, Isin i Nippur. A partir de la protohistòria (~3100-2700 aC) començà a produir-se una sèrie d'avenços molt importants a Sumer, obra de dues cultures: Uruk IV, en la qual aparegueren per primera vegada l'arquitectura monumental i, sobretot, l'escriptura —invenció fonamental; hi ha documentats, a més, l'ús del mosaic, de la decoració pintada i dels cilindres segells—, i Djemdet Nasr, que constitueix una fase de consolidació i expansió de les troballes d'Uruk IV, expansió que abastà l'Orient Pròxim i l'Orient Mitjà i arribà, fins i tot, en algunes de les seves manifestacions (cilindres segells, per exemple) a Egipte. Hom hi observa un increment de l'estatuària i, sobretot, de la glíptica (hom ha trobat centenars de cilindres segells) i una consolidació de l'escriptura i de la construcció de temples. Amb el període sumeri antic (2700-2347 aC) Sumer arribà en plena fase històrica. Hom sap poca cosa de l'època compresa entre el 2700 i el 2575 aC, tret del fet que Enmebaragisi de Kis fou succeït per Agga, el qual fou derrotat per Gilgamesh d'Uruk. A partir del 2575 hom té més informació gràcies als texts de la dinastia I d'Ur (~2575 — 2460 aC), que, fundada per Mesannipada, inclou uns altres sis sobirans. A aquesta dinastia pertanyen les famoses tombes reials trobades per l'arqueòleg britànic L.Woolley, que constitueixen un clar exemple d'enterrament sati (assassinat en massa dels criats i animals del propietari). Coetània, en part, fou la dinastia de Lagas (~2540-2371 aC), fundada per Ur-nanse. El monarca més important fou, però, Eannatum (~2480 aC), que sotmeté Umma, Uruk, Ur, Aksak i Kis. La dinastia té uns altres dos reis interessants: Entemea (~2450 aC), que, a més de gran constructor, vencé Ur-Lumma, cap d'Umma, i Urukagina (2378-2371 aC), autor d'un important edicte. La seva derrota, però, a mans de Lugalzaggisi d'Uruk significà la fi de la dinastia. Coetànies, en part, d'aquesta foren la dinastia II d'Ur (2450-2371? aC), integrada per quatre reis desconeguts, i la dinastia II d'Uruk (~2450-2371 aC), que té en Lugalkinisedudu un sobirà important. Uruk hagué d'esperar, però, el regnat de Lugalzaggisi d'Umma, fundador i únic sobirà de la dinastia III d'Uruk (~2371-2347 aC), per a exercir l'hegemonia a Sumer. Aquest notable rei annexà, en efecte, Ur i Nippur i vencé Urukagina de Lagas. La seva derrota, però, a mans de Sargon I d'Accad no sols significà la fi de la dinastia, sinó també el predomini dels semites sobre Sumer durant el període d'Accad (~2371-2191 aC, ~2347-2230 aC en el cas de Sumer). Sotmesos de primer totalment, els sumeris aconseguiren després d'independitzar-se, al final del regnat del sobirà accadi Sar-kalisarri (2254-2230 aC), per obra de la dinastia IV d'Uruk (~2230-2120 aC), quan, d'altra banda, muntanyencs de l'est començaren a ocupar Mesopotàmia i inauguraren, així, el període guti (~2240-2120 aC, ~2230-2120 aC en el cas de Sumer). Però els gutis, a més de no marcar la vida de la regió, governaren d'una manera laxa, i així, al marge de la ja citada dinastia d'Uruk, n'hi hagué una altra a Lagas, el cap més conegut de la qual és el patesi Gudea. Fou, però, Utu-Hegal, fundador i únic sobirà de la dinastia V d'Uruk (2120-2114 aC), qui expulsà els gutis de Mesopotàmia i unificà Sumer. Per poc temps, car Ur-Nammu, governador d'Ur, assolí el poder i instaurà la dinastia III d'Ur (2113-2006 aC), amb la qual s'inicià el període neosumeri, molt important no sols perquè unificà el país d'una manera estable durant un segle, sinó també per les aportacions culturals (el típic ziggurat, per exemple, sembla que sorgí en aquesta dinastia) que féu a la ja densa civilització sumèria. En l'aspecte polític, el poder s'anà concentrant en mans del rei, que fou deïficat, fet molt rar en el món mesopotàmic. Així i tot, el govern de les províncies (la dinastia controlà en els seus millors moments una gran part de Mesopotàmia) era força lax i era encomanat als sakkan, mentre que el de les ciutats depenia dels ensi. Paral·lelament a aquesta concentració del poder polític, n'hi hagué també una d'econòmica, car els temples, ricament dotats, entraren a formar part de l'organització estatal, la qual cosa incrementà la burocràcia. Ur-Nammu (2112-2096 aC), autor d'un codi i gran constructor, fou succeït per Sulgi (2095-2048 aC), autor, entre el 2072 i el 2048 aC, de diverses campanyes contra algunes regions mesopotàmiques i els pobles limítrofs. El tercer rei de la dinastia, Amar-Sin (2047-2039 aC), sotmeté Assíria i fou un gran constructor, mentre que el seu germà i successor, Su-sin (2038-2030 aC), és famós sobretot perquè construí una muralla de 275 km de longitud per tal d'oposar-se als amorites, semites occidentals i nòmades, que pretenien establir-se a Mesopotàmia. L'enderrocament de la dinastia no vingué, però, de l'oest, sinó de l'est, quan els elamites, els subaris i els qultus marxaren contra Ur i venceren Ibbi-sin (2029-2006 aC), que uns quants anys abans havia sofert ja la defecció d'algunes ciutats, com Larsa (2025 aC) i Isin (2017 aC). Foren precisament aquestes dues ciutats les que predominaren sobre les altres durant el període de fragmentació política que seguí l'enfonsament de la dinastia III d'Ur. Fundada per Isbi-erra (2017-1985 aC), la dinastia d'Isin (2017-1794 aC) tingué sis reis, els més importants dels quals foren el mateix fundador, Isme-Dagan (1953-1935 aC), que eixamplà els dominis amb la presa d'Uruk i Eridu, i Lipit-Istar (1934-1924 aC), autor d'un famós codi (prolongament dels d'Urukagina i d'Ur-Nammu) i notable constructor. Amb Enlil-bani (1861-1838 aC), Isin anà perdent terreny davant Larsa, un dels reis de la qual, Rim-Sin I, aconseguí de derrotar definitivament Damiqilisu (1816-1794 aC), darrer sobirà de la dinastia. Per la seva banda, la dinastia Larsa (2025-1763 aC) fou fundada per Naplanum (2025-2005 aC), però no adquirí importància fins al regnat de Gungunum (1932-1906 aC), que conquerí una bona part de Mesopotàmia en detriment d'Isin. Amb Sumuel (1894-1886 aC) la dinastia arribà al cim del poder, car s'expandí cap al nord, fins a prendre Kis. Un canvi de dinastia, però, situà en el tron Warad-Sin (1834-1823 aC) i després Rim-Sin I (1822-1763 aC), que restaurà el poder de Larsa, malmès durant alguns dels regnats anteriors, en vèncer una coalició integrada per Uruk, Isin, Babilònia, Rapiqum i Sutium (1810 aC), Der (1803 aC) i Isin (1794 aC). Al cap d'uns quants anys, però, fou derrotat per Hammurabi, que posà fi al país de Sumer com a entitat política en unificar-lo amb Babilònia. A poc a poc la població sumèria s'anà diluint en la mar semítica i acabà desapareixent. Així i tot, els sumeris resistiren encara un quant temps, primer en la persona de Rim-Sin II, nebot del seu homònim, que es rebel·là el 1741 aC contra Samsuiluna (1749-1712 aC), fill d'Hammurabi, el qual el derrotà, però, el 1736 aC a Kis, i després en forma de la dinastia del País de la Mar (~1700-~1475 aC), establerta als aiguamolls del sud de Babilònia. Fundada per Ilima-ilum, tingué onze reis, dels quals hom sap ben poca cosa. El darrer, Ea-gamil, fou vençut primer per Kastilias III (~1475 aC), monarca cassita de Babilònia, i després per Agum, fill de l'anterior. Aquesta victòria significà la desaparició definitiva del que encara restava de les forces sumèries.

    LA XINA ANTIGA:

    La xina es un focus de neolització a l'Àsia.

    En el llunyà orient aproximadament cap el 3.500 aC.

    En aquest punt comença el conreu de l'arròs i del mill en 2 àrees geogràfiques diferents. A l'àrea més humida trobem l'arròs com a conreu principal.

    A l'interior trobem el mill com a principal conreu. (al nord).

    +/- 3.500 aC

    Societats tribals en economia de producció profitosa, on es molt

    NEOLÍTIC important la domesticació del cuc de la seda.

    2.000 ac Dinastia Xia (1ª dinastia) els últims 500 anys comença a funcionar el sistema de dinasties (de 2000 aC a 1500 aC)

    1.500 Ac

    Dinastia Shang (de 1.500 aC a 1.100 aC)

    EDAT DEL BRONZE

    1.100 aC

    Període del Regne Mitjà

    Dinastia Zhou (de 1.100 aC a 600 aC)

    600 aC

    Període dels Estats Combatents.

    481 aC

    221 aC Restabliment del Regne Mitjà

    Dinastia Qin (de 221 aC a 206 aC)

    206 aC EDAT CLÀSSICA

    (Confederació de Ciutats Estat)

    Dinastia Han (de 206 aC a 220 dC)

    220 dC

    Època de la Desunió o dels 6 regnes

    618 dC

    XINA MEDIEVAL Dinastia Tang (del 618 dC al 907 dC)

    (Principis edat medieval)

    907 dC

    Dinastia: Fa referència a una família, casa o llinatge que manava a tot el territori sota el cel (sota el designi del cel). Els monarques de l'antiga Xina rebien del cel el manament per governar.

    El Cel pels xinesos antics era la part del món on hi havia els déus i Sota el Cel es on hi havia el món real, el de les persones de carn i os.

    El poder del cel requeia sobre un humà especialment digne, al qual es concedia el dret de governar, a ell i als seus successors. Aquesta gent eren per tant, “fills del cel”, i ells mateixos creien que eren fills o hereus directes del cel.

    Pels antics xinesos, a diferència del Pròxim Orient o a Occident, una idea de déu o de déus, sinó que el cel, l'univers real es diví i d'ell es d'on emanava tot.

    La tradició oral es el mètode de transmissió dels valors i coneixements d'aquelles societats de la Xina antiga.

    Les religions que es formaran a partir d'aquestes formes d'organització filosòfica provenen directament de l'època prehistòrica. Les seves arrels són la natura.

    DINASTIES:

    El primer representant de les dinasties era considerat com una persona amb uns grans poders espirituals, heretats directament del cel. Els seus descendents, per tant, també tenen aquest poder espiritual.

    Els descendents van perdent poder espiritual fins que arriba un moment que l'últim descendent no té poder, llavors es tria un altre representant celestial que inaugura una nova dinastia.

    El nom de les dinasties procedeix del lloc d'on va sortir el fundador de la mateixa. (dinastia Xia , prové de la ciutat o zona de Xia); la dinastia Han procedeix de la ciutat de Han, d'on era rei l'emperador Han)

    Yü el Gran es l'heroi mític que va fundar les dinasties xineses.

    ARRELS RELIGIOSES DE XINA:

    La religió primitiva de la Xina es molt important perque les seves arrels són conservades per les següents generacions i avui en dia encara formen part de la seva cultura.

    Aspectes de la religió xinesa:

    • Família / Culte als Avantpassats: Aquest aspecte es important perquè dins l'àmbit familiar les persones fan el seu propi culte en que es veneren sobretot als seus avantpassats. També a la natura, però el més important es el culte als familiars difunts, fins varies generacions en darrera.

    Els lligams familiars són forts i molt amples (cosins, cosins llunyants...) i en certa manera l'individu queda una mica retallat o diluit dins de la família.

    • Mandat del Cel (Cel = Ordre Organitzat): Aquest mandat del cel es reflecteix a la terra en la persona de l'emperador que rep aquest mandat de l'ordre organitzat que es el cel.

    • Visualització de l'Univers = no hi ha un creador: El cel no te inici i per tant no hi ha un déu iniciador o creador; es un continu organitzat i ordenat des de sempre.

    • Oposició dels contraris: (Evolució) Qualsevol cosa te el seu contrari i no existeix sinó fos perquè hi ha el seu antagonista. El mal no existiria si no hi hagués el be. Qualsevol concepte no existeix si no existeix un concepte contrari. “La muntanya no existiria si no existís la plana” i viceversa.

    • Joc de possibilitats: 64 possibilitats de l'univers, 64 situacions diferents. L'adivinació es molt important dins la religió (id. oracles clàssics) i sorgeix de la teoria d'aquestes 64 possibilitats de l'univers. (El joc deriva d'aquestes 64 possibilitats i es important dins la cultura xinesa de tots els temps).

    Mao també utilitza la càrrega històrica i simbòlica dels elements de la religió xinesa, utilitzant el color vermell que assenyala a la dinastia.

    Primeres escriptures: (Dinastia Shang 1500-1100 aC)

    Les primeres escriptures xineses conegudes apareixen sobre ossos, on s'hi plasmen els primers signes. Aquests ossos són eines dels oracles (endevinadors del futur).

    L'escriptura, per tant, no neix d'una necessitat crematística, sinó de la necessitat de predir el que ha de passar en un futur proper (per intentar controlar-lo). Es un sistema iconogràfic amb símbols concrets.

    Aparició de les ciutats: (Dinastia Shang 1500-1100 aC)

    Ciutats amb palaus i governadors, unides totes elles a l'emperador com a cap.

    Obres de regadiu, foneria del bronze, cerimònies reials i locals molt marcades en les relacions socials.

    Texts escrits, Obres literàries: (dinastia Zhou 1100-600 aC)

    Feudalisme xinès (malanomenat, ja que no es similar a l'europeu).

    Recaptació d'impostos per part de les ciutats que poc a poc agafen més força respecte del poder central de l'emperador.

    Inici del separatisme feudal en que les ciutats s'encaminen a convertir-se en ciutats estat (procés contrari al del Pròxim Orient).

    Dinastia Zhou en aquesta dinastia sorgeixen les ciutats estat, que competeixen molt entre elles, amb lluites i guerres habituals. El rei zhou controla el territori de l'antiga Xina.

    Es en aquest període en que sorgeixen els grans pensadors xinesos. El pensament es comença a posar per escrit.

    Confuci: Filòsof iniciador del confucianisme, ben conegut com a personatge històric (551-479 ac)

    Laozi: es menys conegut que confuci. Iniciador del Daoisme. (Llibre del Dao i del De).

    A l'inici de l'Edat Clàssica trobem l'ús del ferro com a element habitual dins la cultura material xinesa.

    Dinastia Qin:

    S'inicia amb el restabliment del regne Mitjà, acabant aquest període anterior de les ciutats estat amb el rei Qin, que dura 15 anys.

    Per protegir-se dels pobles del nord, mongols principalment, es fa realitat la unificació de la gran muralla a partir de muralles anteriors més curtes.

    El rei Qin persegueix el pensament i les doctrines sorgides a l'època anterior, cremant llibres...

    Dinastia Han:

    Han derrota al rei qin en estar en desacord amb la seva política de persecucions ideològiques, entre altres raons.

    La dinastia Han es una dinastia forta que dura uns 400 anys.

    S'adopta el confucianisme com a religió d'estat, abolint-se l'antic culte a la natura, culte, però que la gent segueix practicant a casa seva, doncs el confucianisme te les arrels en el culte a la natura.

    El Daoisme es consolida al mateix temps com a doctrina i religió, encara que no esdevindrà oficial.

    El Budisme arriba ja a l'època Han, encara poc estès i desenvolupat, començant però a prendre força.

    En l'àmbit econòmic trobem que Xina exporta manufactures de Seda, industria i comerç molt important i que es una font de riquesa per el país.

    Diversos invents de l'època incideixen en el desenvolupament de la cultura xinesa antiga, l'invenció del paper millora l'escriptura, el carretó millora el transport, la comunicació i el comerç. Es desenvolupa l'astronomia, fets tots ells que mostren el progrés cultural de l'època Han.

    Època de la Desunió o del 6 Regnes:

    L'època de la desunió o dels 6 regnes es l'època en que s'incorpora el nou sud.

    L'art es desenvolupa plenament, així com també la religió.

    Els alquimistes formen un grup molt potent com a industria i màgia.

    Dinastia Tang:

    Amb el rei Tang s'inicia l'edat medieval xinesa. La religió oficial es el confucianisme, però conviu perfectament amb el daoisme i el budisme, poguent una persona practicar ritus de qualsevol de les tres religions.

    Es una època d'estabilitat i de progrés on sorgeixen poetes. L'art es desenvolupa en diverses manifestacions: literatura, pintura, dibuixos sobre natura amb poesies incorporades...

    S'inventa l'impremta xinesa, la pólvora, la porcellana, el rellotge astronòmic...

    CORRENTS IDEOLÒGICS, RELIGIONS DE L'ANTIGA XINA:

    Trobem 3 grans corrents ideològics a la Xina des de l'època prehistòrica fins al segle XX.

    • El Daoisme/Taoisme (trobem persones daoistes només a l'antiguitat).

    • Confucianisme

    • Legisme

    • Budisme vingut de l'exterior, es una religió i te influencia fins els nostres dies.

    El Daoisme: En la cultura oriental es molt important el concepte del buit. En el daoisme es una de les seves proposicions fonamentals.

  • Absència del Desig.

  • Teoria dels Oposats.

  • Idea del Buit.

  • El no Actuar.

  • Les idees del Daoisme neixen entre els segles V-III aC en època dels estats combatents, fet curiosament paradoxal, ja que propugnen idees contraries a l'enfrontament, i són fruit d'un temps convuls, poc propici en principi a les reflexions filosòfiques.

    Al segle II aC es consolida definitivament.

    Les 3 obres principals que configuren el pensament daoiste corresponen a cada un dels seus autors principals: (Zi = mestre)

    • Lao Zi , autor del “Dao de Jing” (lit. Llibre del Dao). Dao = camí; De= virtud.

    • Zhuang Zi

    • Lie Zi

    Dao es el principi primordial de l'univers, l'ordre de la natura, en el sentit literari, es el camí.

    Els humans han de trobar el Dao (camí) a traves d'un estat d'unió íntim amb la natura. Per tant el daoisme aspira a assolir un estat d'armonia fins a arribar a un estat de buit complert que comporta una indiferència cap al món sensible o material.

    Definició del contrari, Idea del Buit, Absència del Desig i el No Actuar, són els 4 pilars del daoisme.

    Definició del Contrari: Es el pensament comú del pensament general antic, i el daoisme l'integra en el seu ideari. Res te sentit si no es per el seu contrari. (el bé i el mal, la fred i el calor, el blanc i el negre, a dalt i a baix...)

    La Idea del Buit: Es una concepció molt diferent de l'occidental, ja que per els orientals el buit es positiu, contràriament als occidentals que tenen terror al no-res. A partir del concepte del no-res, el daoisme vol arribar al buit, a la seva essència i utilitat (la utilitat d'una finestra es el forat buit, que et permet veure més enllà i deixa a més passar la llum...!)

    L'Absència del Desig: Recerca de la felicitat evitant les temptacions de les coses materials i els desitjos de tenir més- Si no desitges res, res no et falta, ni res no trobes a faltar.

    No Actuar: No intervenir en les coses, en la natura, es una manera de no donar peu al desig. Segons el daoisme “el savi no actua, no s'esforça per trobar una fi en la natura, i d'aquesta manera sense actuar no hi ha res que no es realitzi”

    Els bons governants no han d'intervenir en la natura.

    El principi del Dao diu:

    El camí que pot anomenar-se, no es el camí permanent.

    El dao que es pot definir no es el dao vertader ja que l'enteniment humà no pot abastar el fi que el dao vol assolir i qualsevol camí (dao) que l'humà pugui definir vol dir que no es el bon camí (dao)”

    La Cerimònia del Te:

    La cerimònia del te es fa en una sala a part de la habitatge a la que s'accedeix a partir d'un jardí. El camí que porta fins a la sala del te està marcat per pedres situades a distàncies variables. Entre les pedres del camí ja apareix el buit. (distàncies variables entre les pedres)

    S'arriba al pòrtic d'aquesta sala on el convidat s'ha d'aturar per esperar-se que el convidin a passar. La porta que accedeix a la sal del te es baixa i estreta (moltes vegades exageradament baixa) i el convidat s'ha d'ajupir i això fa que s'alliberi de la supèrbia al fer un acte d'humilitat en ajupir-se. (en sentit figurat, entrar dins la sala del te ha volgut dir durant molt temps, deposar les armes)

    La sala en si mateixa es una sala molt senzilla, austera sense grans ornaments, ja que interessa que el protagonista sigui el buit. El terra es format per estores de palla superposades entre elles en composició geomètrica atzarosa per reforçar encara més que el buit es present.

    Es una sala senzilla però ben estudiada per fer que el buit exterior provoqui el trobar el buit interior, una concentració entre els convidats sense tensió i produir una activitat meditativa que forci l'atenció a allò que es important.

    Un cop a dins, la segona fase, la de prendre el te: en primer lloc els convidats es netegen la boca amb una mica d'aigua (operació simbòlica per per purificar-se dels gusts de l'exterior i també permetrà assaborir millor el te). Tot es fa en un silenci absolut (buit sonor), asseguts a terra sobre les catifes. Aquest silenci es trenca al principi amb el so de l'aigua que bull dins una tetera de ferro a dins de la qual s'han posat unes peces metàl·liques petites que al bullir l'aigua provoquen un petit so metàl·lic que en el silenci de la sala es perfectament audible.

    El mestre de cerimònia, l'amfitrió marca les pautes amb gests precisos i lents alhora, sense presses ni tensió. Tots els detalls tenen una gran importància; p.e.: les tasses normalment estan fabricades de tal manera que s'han tret de la cocció de manera precipitada, abans d'hora, el que produeix imperfeccions, esquerdes i porus... Això es fa expressament ja que desprès els participants poden veure aquestes imperfeccions que són manifestacions del buit i els permetrà meditar mentre observen.

    La doctrina daoiste va voler buscar en altres aspectes de la societat, com ara la recerca de les receptes per assolir una llarga vida, com una forma d'estar en contacte amb la natura.

    També va predicar que l'energia natural s'ha de preservar i no malgastar-la. Les pràctiques naturals com ara les dietètiques, la gimnàstica, els exercicis respiratoris, el Tao-Xi, les arts marcials i també les pràctiques sexuals, van ser preconitzades pel daoisme com pràctiques naturals que acosten a la gent a lo primordial, a lo natural.

    Del daoisme filosòfic sorgeix el daoisme religiós que va anar adoptant diversos aspectes de la societat com ara l'alquimia, la màgia, gimnàstiques, dietètica, cosa que va fer que el daoisme original de caire filosòfic s'anés convertint en un daoisme religiós popular que va ser la síntesi d'un pupurri de moltes coses.

    Més tard i influenciat pel budisme va anar agafant formes sacerdotals i monàstiques, instaurant monestirs i ritus.

    El que ha quedat avui en dia es quasi exclusivament la religió, deixant la vessant filosòfica pels estudiosos.

    Com a posada en pràctica del concepte del buit els xinesos van crear els anomenats Jardins Secs.

    Els Jardins Secs són construccions de jardins formats principalment per grava, on s'hi col·loquen unes estructures (estatues) en el pis uniforme d'un pati on no s'hi pot accedir, ja que només es pot circular per una passera situada en un dels laterals.

    Aquest jardí es recorre visualment. La seva finalitat es la contemplació i experimentació de la sensació del buit per mitjà del sorgiment de les estatues o pedres enmig de la grava del pati.

    El buit material indueix al buit mental o espiritual, que es una manifestació habitual en el món espiritual oriental, la concentració mental que porta al no pensament conscient (Ooooommm!!!!)

    Es en el buit de la finestra on rau la seva utilitat”.

    En la cultura occidental, el buit causa terror o por, al contrari que a orient on es contempla el buit des de la seva vessant positiva.

    Les Àgates de Nanjing (àgata: roca de diferents tonalitats, silícia) Les àgates col·locades dins un petit vol d'aigua evoca la natura, gràcies a que les bandes de la roca adquireixen diferents tonalitats i una certa sensació de moviment.

    Tant el Daoisme com el Confucianisme van tenir una vessant religiosa a més de la vessant del pensament filosòfic.

    El Budisme va tenir una fàcil propagació a la Xina gràcies a la seva similitud amb el pensament daoista. Alguns pensadors discuteixen quin va sorgir de quin.

    El Confucianisme:

    Deriva de l'antiga religió xinesa prehistòrica que venera l'univers i les seves parts:

      • El Cel es el déu més alt. No hi ha un déu creador del món.

      • L'Emperador es el fill del cel

      • La deessa terra.

      • El déu sol

      • La deessa Lluna

      • El déu del Sól (agrícola)

      • El déu del Mill, etc...

    També són déus:

      • Els avantpassats, especialment els de l'emperador, són esperits que cal venerar.

      • Els personatges històrics i mítics: Confuci...

    Es venera a la natura i els difunts, el que la converteix en una religió politeista, animista (creu en els esperits) i polidemonista (molts dimonis o mals esperits).

    La veneració de les imatges te un caràcter ritual, sobretot en la religió oficial.

    Oficialment, el poble només rendeix culte als avantpassats. A palau es rendeix culte a la natura.

    Fins aquí, el confucianisme es similar al daoisme i a altres manifestacions religioses.

    CONFUCI a partir de la religió interpreta que s'ha d'influir sobre l'univers per aconseguir la felicitat de l'emperador, de la seva casa (cort) i finalment la felicitat del poble.

    Els confucians creuen que es pot influir sobre la natura per millorar la nostre felicitat. L'emperador i els altres governants han de mantenir el funcionament correcte del Dao.

    CONFUCI preconitza que s'ha de mantenir la societat ben ordenada, la idea d'un home (ser humà) moralment superior i predica que l'ideal humà sigui savi i animós, que es mogui per aconseguir la justícia, més que el benefici personal.. els humans han d'estudiar el Dao i han d'estimar els altres humans.

    Pels confucians, la naturalesa humana es originàriament bona. El mal prové de les falles, per solucionar-ho s'ha de recuperar la naturalesa original potenciant la pràctica de la virtud.

    Formulen doncs les Regles de rectitud per mantenir la natura humana original, per mantenir-se en el be, educant-lo i apartant-se del mal.

    A la Xina antiga, com a conseqüència de la posada en pràctica d'aquests preceptes, els que abracen el confucianisme són els funcionaris de l'aparell administratiu i burocràtic de l'estat.

    Els daoistes no entren en aquestes regles del joc de la societat ben ordenada, són més aviat la gent més inquieta, científics (descobridors de la pólvora), metges, mags, endevinadors...

    El Legisme

    Escola filosòfica nascuda per oposar-se al confucianisme (es una escola filosòfica sense vessant religiosa).

    Legisme = Escola de la llei.

    Els seus principals filòsofs sorgeixen entre els segles V-II aC.

    La concepció del legisme es més materialista que el confucianisme.

    El legisme proposa que els humans guanyen el cel, al contrari que els confucianistes que propugnen que el cel donarà la felicitat si se'l venera.

    Defensen que el govern ha de ser substituit mitjançant les lleis i no pas mitjançant els rituals.

    La llei ha de ser més important que la pràctica dels rituals.

    Els reformadors xinesos es van inspirar en el legisme i es va intentar de posar en pràctica durant la curta dinastia Qin, sense èxit (la llei ha de ser igual per tothom).

    Qin va ser tant autoritari com els altres.

    El Budisme: Buda, aprox. cap el 500 aC.

    El “nirvana” es el mitjà per arribar a l'estat de perfecció mental i espiritual.

    Els budistes no donen importància al jo individual.

    Reencarnació: amb la mort dels homes els materials de que estem formats i també els espirituals es dissolen, però el flux de la vida continua.

    Aquests elements constitueixen la base per formar un nou ésser diferent del que ha desaparegut, diferent de l'anterior, però alhora es també la seva continuació.

    Karma: força de les accions de l'home que ha desaparegut.

    El karma alimenta el flux de la vida de cares a la formació del nou ésser.

    El budisme implica una estima cap a la vida, al contrari que el daoisme que demana una renuncia o desafecció cap a la vida.

    L'objectiu del budisme aspira a una pau sublim de l'ànima.

    El budisme no exigeix als seus seguidors una fe exclusiva envers a ell. (es pot ser musulmà i budista alhora per exemple). Els budistes consideren valides totes les altres religions.

    El budisme va penetrar a la Xina en època de Han i va atreure als daoistes que van considerar-lo com una forma exòtica del daoisme.

    Intercanvi constant entre els monjos de l'Índia i de la Xina per propiciar el manteniment de les dues religions.

    La religió chan es una derivació (secta) xinesa del budisme.

    La tradició Zen del Japó es de natura budista.

    Comentaris de classe sobre el llibre del Dao i del De:

    El desig fa patir o voler tenir coses.

    Pag. 29 es molt explícita sobre la teoria dels oposats, del desig perniciós i del savi que no es l'origen de les coses, sinó un simple transmissor, que a més demana no demana res a canvi d'aquesta transmissió.

    Pag.31 Quan parla de buidar les ments no vol dir que la gent se l'hagi de manipular, sinó que dins el context de l'època, va en contra dels postulats confucianistes.

    No s'ha d'actuar sobre la natura com diuen els confucians, sinó que s'ha de deixar fer. Això no vol dir que no s'hagi d'actuar a favor del benestar del ser humà.

    Pag.47 Concepte del buit. En un atuell ceràmic l'argila li dona la forma, però el buit de dins es el que serveix per emmagatzemar alló que s'hagi d'emmagatzemar.

    Extraiem el profit d'alló que es i extrèiem la utilitat d'alló que no es.

    Pag.63 s'han d'abolir els coneixements confucians, les seves normes morals.

    Preceptes: manifestar senzillesa, abraçar l'integritat. Abandonar i atenuar el desig.

    Pag.83 Insisteix en la no intervenció, els oposats, l'absència del desig.

    La natura fa el seu camí sense que l'home hi pugui fer res. El no actuar per no donar lloc al desig.

    Pag.175 Si deixem de banda l'intervenció en la natura fent o creant necessitats artificials, tornarem a apreciar la vida en la seva essència primària, vertadera.

    Aproximació a les cultures precolombines.

    Deixem el vell món i en s traslladem al nou món: Amèrica.

    Pròxim Orient, Xina i Amèrica Central són els tres focus on sorgeix la neolització i per tant l'aparició de les primeres civilitzacions.

    El context ambiental (clima i medi geogràfic) que afavoreix l'increment de la producció fa que apareixin les civilitzacions gràcies precisament als excedents de producció que permeten als humans avançar en les tècniques de la mateixa producció i amb l'increment del temps lliure començar a explorar en noves àrees del coneixement.

    A Amèrica trobem 3 àrees geogràfiques importants que donen lloc a l'aparició de diferents civilitzacions anteriors a l'arribada dels europeus.

  • Mèxic: Asteca

  • Amèrica central: Maia

  • Zona andina: Inca

  • Tant la civilització asteca com la inca tenen predecessors, però són les més importants de la seva zona.

    LA CULTURA MAIA.

    Context Històric:

    Amèrica va ser l'últim continent en ser poblat. (Àfrica va ser el bressol de la humanitat, desprès Àsia, Europa i finalment els HSS poblen Austràlia i per últim arriben a Amèrica).

    Els primers humans arriben aprox. Fa 20.000 anys a l'Amèrica del Nord per l'estret de Bering (entre Àsia i Alaska) i des del nord van baixant cap al sud fins colonitzar tot el continent.

    Amb seguretat se sap que hi ha humans des de finals del Plistocè (fa 12.000 anys). Trobem els caçadors Clotis, (anomenats així per les puntes dels seus projectils així anomenades per la manera en que són fetes)

    Aquestes puntes arriben fins a mesoamèrica (Am.central) i també a l'Amèrica del Sud.

    La gran eficàcia d'aquests projectils van provocar l'extinció dels grans mamífers americans (Mamuts americans, mastodonts, felins de dents de sabre, ossos gegants, el “peresós gegant”, camells, cavalls...).

    9000 bp Culminació del desglaçament. Les glaceres s'havien retirat del tot i el clima ja es més càlid, semblant al clima actual.

    7000 bp El paisatge ha canviat totalment per convertir-se en un habitat natural adaptat al clima atemperat.

    Els humans s'adapten aquest habitat canviant les seves economies de producció. A Mèxic, a l'oest, es on els humans creen les noves tecnologies de producció d'aliments.

    Al nord els indis americans continuen les seves societat de caçadores - recol·lectores, societats tribals.

    A partir del 5000 aC a Mèxic es important la recol·lecció de les plantes silvestres, amb el blat de moro silvestre com a més important. (precedent de l'agricultura).

    A partir del 3400 - 3500 aC apareix el conreu del blat de moro a l'àrea de Mèxic, que des d'aquí s'expandeix cap a la resta d'Amèrica central i cap a l'Amèrica del Sud.

    Entre el 3000-25000 aC A Guatemala i la seva àrea d'influència s'instal·la l'agricultura, fet que comporta l'habitat humà en poblats fixes.

    Cap el 1000 aC Apareixen les civilitzacions americanes. L'economia de producció d'excedents te els seu pes en l'aparició d'aquestes primeres cultures, amb el blat de moro com a font de riquesa essencial pels agricultors d'Amèrica Central.

    El blat de moro va ser tant productiu que els agricultors obtenen temps lliure, un home amb 3 mesos de treball en feia prou per alimentar a la seva família durant un any.

    D'aquesta manera la religió, l'art, la guerra tenen més atenció per part dels homes. Això fa que les tribus passin a ser civilitzacions.

    OLMECA: 1ª civilització QUE SORGEIX A Mèxic

    CHAVIN: 1ª civilització que sorgeix a sud-amèrica a l'àrea en que posteriorment sorgirà la civilització incaica.

    Apareixen aquestes dos civilitzacions a principis del primer mileni aC. No hi ha constància de contactes entre elles i tot i així tenen punts en comú com ara el culte al Jaguar (gran felí americà).

    Les dues civilitzacions construeixen grans centres cerimonials (temples).

    A centre Amèrica a partir del 900 aC neix la civilització Maia als altiplans de Guatemala amb l'influencia Olmeca, que l'impulsa.

    El 900 aC apareixen els primers poblats d'agricultors amb elements comuns ala cultura Maia.

    Modelatge de figures d'argila i les escultures amb pedra de jade com a material dominant i més important.

    Entre el 900 aC i el 700 C comencen a sorgir els elements distintius de la cultura Maia.

    Construcció dels primers nuclis urbans.

    Cerimonials i rituals dedicats al culte al déu sol i a la deessa lluna, al cel, la pluja...

    La observació dels astres es incipient en aquest període, però esdevindrà molt important dins la cultura Maia (astronomia).

    Comença a usar-se l'escriptura jeroglífica.

    900 aC

    PERIODE FORMATIU

    150 dC

    PERIODE CLÀSSIC

    900 dC

    En el període clàssic la cultura Maia es una federació de centres cerimonials. Políticament es una federació poc cohesionada, on aquests centres cerimonials són una mena de ciutats estat i el conjunt seria la federació de cultures maies representades pels centres cerimonials de cada demarcació.

    La casta sacerdotal viu al voltant dels centres cerimonials i la població viu en poblats no massa allunyats ni entre si ni entre el centre cerimonial corresponent.

    Estructura dels centres cerimonials: Al centre del complex trobem una alta piràmide escalonada, coronada per un temple. Són edificis molt ben construïts.

    Uns patis que envolten els edificis del centre cerimonial, on s'hi instal·la la gent els dies de celebracions o rituals. Són patis enllosats i en perfecta distribució geomètrica.

    La resta dels edificis adjacents són per els sacerdots, casta que ostenta el poder polític i els coneixements de la seva cultura.

    Trobem també edificis destinats a l'estudi i preparació dels fills de les classes dominants, així com d'altres edificis destinats a una classe intermitja, important, però sense poder, els artesans, constructors i demés oficis importants.

    El poder sacerdotal emanava dels coneixements i del domini d'aquest coneixement.

    No hi havia una capitalitat reconeguda entre els centres cerimonials, per aquesta raó, la civilització Maia no va arribar a ser mai un imperi, donada la seva poca cohesió política i social. Sovint veiem que lluiten en guerres entre ells mateixos.

    La classe sacerdotal era hereditària. Tenia el monopoli dels coneixements, del poder i de la riquesa, forces que eren utilitzades per encaminar les energies sobrants dels camperols en la construcció continua de temples i edificis dels centres cerimonials, i en el manteniment d'aquestes infrastructures. També per mantenir a les classes aristocràtiques.

    El llinatge del rei era hereditari i tota la cort al voltant seu, aristòcrates i sacerdots hereditaris.

    Aquestes civilitzacions Sud i centro-amèricanes eren civilitzacions sanguinàries que practicaven sacrificis rituals de sers humans, presoners o esclaus.

    El Joc de la Pilota Joc molt comú dins la civilització Maia. Es jugava entre dos equips amb una pilota de cautxú (material abundant a la zona). Els jugadors anaven protegits de colzes i mans perquè la pilota no els fes mal.

    La pilota s'havia de passar per un cercle de pedra col·locat a una altura determinada sobre una paret.

    Es feia jugar als presoners i si perdien se'ls executava, si guanyaven salvaven la vida.

    Rituals de Sagnia Eren rituals en els quals es practicaven talls al cos per oferir la sang als déus. (passar-se una agulla amb un cordill per la llengua per fer manar la sang i així oferir-la al déu).

    A part dels aristòcrates no hi havia caps, tots pertanyien a la classe aristocràtica. Els soldats no tenien poder i els seus caps eren aristòcrates.

    Els mercaders i els artesans eren una classe modesta sense accés al poder, tot i que podien viure en els centres cerimonials.

    Les grans Cerimònies reunien a tots els camperols dins el recinte dels centres cerimonials de la seva àrea, on es feien litúrgies religioses i al mateix temps mercats.

    Les cerimònies eren destinades a demanar els favors als déus. Quan algun déu no havia quedat satisfet enviava alguna calamitat en forma de desastre natural. Així era com els sacerdots explicaven als camperols els desastres naturals (manipulació sacerdotal).

    Existien centres cerimonials secundaris que depenien dels centres principals escampats per tot el territori, centenars d'ells per tot arreu. Estaven composats per una petita piràmide amb un temple a sobre, un pati pavimentat i algun edifici més. Sacerdots menors atenien aquests centres secundaris.

    Les cerimònies estaven encaminades a controlar els producte de les collites.

    Ciutats Temple principals: Vaxactún, Copán, Tikal, Palenke...

    Important era també l'escultura, habitualment integrada dins de l'arquitectura. Els relleus i la pintura mural també eren manifestacions habituals dels maies.

    La pintura policroma amb relleus, esteles commemoratives amb relleus.

    La figura humana es representada tant en escultura com en els relleus. Es destaquen les característiques físiques dels maies, amb un nas gros i curvat, llavis gruixuts i front deprimit. S'exageren i es mostren els trets distintius de l'ètnia maia.

    Descobriments cultural maies:

    • Sistema numèric vigesimal

    • Valor conceptual del zero

    • Coneixement complert de les fases de la lluna.

    • Mesuren amb gran precisió l'any lunar i solar.

    L'escriptura de tipus jeroglífica, a la vegada gràfica i fonètica. Els Glifes, són dibuixos complerts (lentitud per escriure) indiquen conceptes però algunes vegades indiquen una pronuncia.

    mort

    animal Animal de la mort gos

    Tzu L

    El gos es l'animal que acompanya l'ombra dels morts en la tradició Maia clàssica.

    L'escriptura maia no esta encara avui totalment desxifrada, però si un 85% dels glifes es poden llegir (no hi ha consens sobre el total).

    La grafia numèrica (0-19) a partir del sis els signes eren combinatoris: 1 punt es el número 1, dos punts el número 2, 3 punts el 3, 4 punts el 4, una ratlla el 5, un punt sobre la ratlla el 6, 4 punts sobre 4 ratlles el 19.

    El calendari anual era de 18 mesos de 20 dies i 1 mes de 5 dies que en total feien 365 dies, existint un sistema per corregir l'any de traspàs.

    900 aC

    PERIODE FORMATIU

    150 dC

    PERIODE CLÀSSIC

    900 dC

    1000 dC

    Dominació Tolteca

    1200 dC PERIODE DE DECADENCIA

    1400 dC Període de Maiapan

    Període de decadència en estats maies separats

    1541 dC Ocupació i conquesta espanyola.

    A partir del 900 dC s'abandona la zona de Guatemala i la civilització Maia queda essencialment replegada a la península del Yucatán.

    Això es un enigma: Revolta camperola?

    Crisi climàtica?

    Sequera continuada, collites magres o nules?

    L'any 100 la civilització Tolteca envaeix Yucatán i els maies passen a dependre durant 200 anys del Tolteques.

    Els Tolteques son molt guerrers, aporten els seus guerrers i practiquen sacrificis humans a gran escala.

    Chicén Itzá es la principal ciutat d'aquest període (capital)

    A partir del 1200 es Tolteques abandonen el Yucatán i són substituïts pels maies de Mayapan, ciutat principal a partir d'aquesta època.

    A partir del 1400 les ciutats estat maies funcionen sense cohesió.

    La llengua Maia actual es parlada per 6 milions de persones però en diferents formes que deriven del maia clàssic. Hi ha al menys 30 variants del maia actual que es parlen a diferents parts del territori històric Maia.

    Els Maies al morir van a para al regne dels morts (com a la cultura sumèria), al món de les tenebres.

    Representació del naixement de la humanitat de dins d'una panotxa de blat de moro.

    POPOL VUH:

    Aquest llibre es descobreix a començaments del segle XVIII per un missioner espanyol, Francisco Ximenez al ser-li mostrat pels Quichés (indígenes de Guatemala).

    Està escrit en la llengua Quiché però utilitzant l'alfabet castellà.

    Amb la decadència de la cultura maia a partir del 900 dC passa a convertir-se en cultura oral. D'aquesta manera ens arriba el Popol Vuh, considerat pels maies com un llibre, una història sagrada del seu poble i es preservat oralment de generació en generació.

    Amb el coneixement de l'alfabet espanyol a partir del segle XVI es transcriu la tradició oral. 200 anys més tard, Francisco Ximenez, missioner i estudiós de les cultures de la zona accedeix a aquest llibre Quiché, que ell coneix.

    El Popol Vuh es divideix en tres parts:

    1ª part: Descripció de la creació i de l'origen humà.

    Parla dels déus creadors maies que volen crear l'home per que els adori i els invoqui. Ho fan desprès de moltes dificultats i d'haver-ho provat amb els animals sense èxit.

    2ª part: Vida i fets dels herois Hunahpú i Ixbalanque que són humans però divinitzats

    Vengen als seus pares condemnats pels senyors de Xibalbà, els repten i els derroten.

    3ª part: Es la història del poble, les migracions, les guerres, etc...

    Popol Vuh significa el llibre de la comunitat. Vuh = llibre, Popol = comú, comunitat, nacional.

    BIFAÇ: Instrument de pedra, generalment de sílex, característic del paleolític inferior, tallat i treballat per ambdues cares. Hom l'obtenia a partir d'un nòdul de sílex picant-lo per dos cantons i esberlant-lo. El nucli que en restava prenia, per la part superior forma punxeguda, amb la vora tallant, i, per la part inferior, era arrodonit, apte per a agafar-lo amb la mà. És el tipus de la "destral" o "cop de puny" (coup-de-poing) —noms que convé de substituir pel de "bifaç"— típic de l'abbevil·lià i de l'acheulià. Les indústries de bifaçs coexistiren o alternaren amb les indústries d'esberles i les dels còdols treballats, també del paleolític inferior, i anaren desapareixent durant el paleolític mitjà.

    ascle

    Bifaç

    còdol

    còdol en 2 cares

    que s'acosta

    al bifaç

    SOCIETATS PRIMITIVES CIVILITZACIONS

    Societat Igualitària Societat Jeràrquica Societats estatals o estratificades

    Caçador/Recol·lector

    Campament Poblat Ciutat

    Bandes tribus Classes socials

    Làmina

    Campament poblat itinerant poblat sedentari grans poblats ciutat temple ciutat-estat ciutat dins l'estat (ciutats nacionals)

    Episodis de la vida de Gilgamesh, proeses i fets acompanyat del seu amic Enkidu

    -Cir el Gran conquereix Babilònia i permet als israelites tornar a la seva terra i els respecta la religió i els costums.

    -Entre el 520-515 reconstrueixen el temple de Jerusalem (2on Temple).

    -Te lloc el naixement del Judaïsme, que es un conjunt de normes i dogmes que conformen la religió jueva. (puresa se sang, prohibició de casament amb estrangers.

    Els israelites són conquerits per Alexandre el Gran, rei de Macedònia.

    1 etapa Grècia,

    2 etapa els Ptolomeus,

    3 etapa els Seleucides

    El 63 aC els romans conquereixen Jerusalem amb el General Pompeu. Es una època dura i els israelites són sotmesos. Hi ha revoltes que són esclafades pels conqueridors.

    El 135 d.c. la represió es tan forta que provoca la diàpora del poble jueu pel món.

    Època de les creuades cristianes que s'alternen amb la dominació Turca.

    Són mots grecs que defineixen de que parlen cada un dels llibres

    De Abraham fins a Moisès

    Vídeos relacionados