Genealogía de la moral; Friedrich Nietzsche

Filosofía contemporánea. Vitalismo. Consciència i moral

  • Enviado por: Valdrich
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 6 páginas
publicidad
publicidad

RESUM DE LES PRINCIPALS IDEES

L'objectiu d'aquest llibre és parlar de la moral, centrant-se en els termes “bo”, “dolent”, “mala conciència”, etc…

Com a primera idea se'ns diu que Déu és el creador o pare del mal. Nietzsche es mostra contrari a les idees de Kant i es pregunta sota quines condicions i quin valor tenen per si mateixos els termes “bo” i “pervers”.

Es considera que el valor d'aquests termes com un acosa inqüestionable. És “bo” aquell valor superior en relació amb allò que és “pervers”, superior en el sentit de foment i de prosperitat. D'aquí surt l'idea que la moral seria la culpable del fet que mall es puguin assolir la potència i la glòria supremes del tipus humà.

La indicació del bon camí per a la conciència ve referida a la mateixa transformació del concepte de sempre: “noble”, “distingit”, a partir del qual surt el terme “bo” en el sentit de “psíquicament noble”, “generós”. Per tant “vulgar”, “plebeu”, etc passen a ser “dolent”.

Pel que fa a la genealogia de la moral es constitueix un coneixement essencial. Es tracta d'un prejudici que s'immisceix fins i tot en l'àmbit tan objectiucom el de les ciències naturals o la filosofia. El plebeisme de l'esperit modern, tornà a esclatar.

El concepte de primacia política sempre es converteix en un concepte de primacia psíquica. La casta suprema fou sempre la casta sacerdotal que va preferir com a qualificació general da la seva casta un predicat que recordés la seva funció sacerdotal.

Aquí s'enfronten per primera vegada els mots “pur” i “impur” com a signes distintius de l'estat o de la condició socials, “bo” i “dolent” en un sentit que ja no es refereix a l'estat o a la condició. Tothom ha de prevenir-se de prendre per endevant aquests conceptesde “pur” i “impur” d'una manera massa generosa, massa àmplia i completament simbòlica. Tots els conceptes de la humanitat més antiga foren concebuts d'una forma tosca, contrària a qualsevol simbolisme. El “pur” és de bell principi simplement un home que es renta. De bon començament hi hagué quelcom que no era sa en aquelles aristocràcies sacerdotals i en els costums que imperaven en el seu interior,la conseqüència dels quals és aquella neurastènia i aquella afecció intestinal que afecten gairebé d'una forma inevitable els sacerdots de totes les èpoques. La mateixa humanitat encara pateix els efectes d'aquest tractament eixalavat dels sacerdots. A tot això s'afegeix tota la metafísica dels sacerdots, enemiga dels sentits, capaç de crear éssers refinats i corromputs, el seu poder d'hipnotitzar-se a l'estil del faquir i del braman, amb el no-res (o bé Déu). Amb els sacerdots tot esdevé més perillós.

La forma de valoració sacerdotal pot separar-se de la forma de valoració cavallerosa i aristocràtica, i convertir-se més tard en la seva contraposició. Això es fomenta especialment cada vegada que s'enfronten per gelosia la casta dels sacerdots i la casta dels guerrers. Els judicis de valor dels cavallers i dels aristòcrates tenen com a pressupòsit una corporalitat plena de vigor, una salut florent i rica. La forma de valoració de la noblesa sacerdotal té uns pressupòsits diferents: quan es tracta de guerra, els enemics més perversos. Perquè són els més impotents. A partir d'aquesta impotència, l'odi esdevé en ells una cosa monstruosa i inquietant. Es converteix en la cosa més espectral i verinosa. Un exemple car de tot això seria el poble sacerdotal dels jueus. L'única cosa que escau a un poble sacerdotal és l'acte de venjança de tipus espiritual. Per tant, el més impotent, és el més perilló. Els bons, només són els pobres, els febles. Amb els jueus comença la revolta dels esclaus pel que fa a la moral.

La revolta dels esclaus en la moral comença quan el mateix ressentiment esdevé creador i genera valors.

En l'home noble s'esdevé exactament el contrari: concep la idea fonamnetal de “bo” d'una forma prèvia i espontànea, és a dir, a partir de la seva pròpia persona, i només a partir d'això es fa una idea d'allò que és “dolent”. El concepte de “dolent” d'origen noble i la idea de “pervers” són molt diferents, es contraposen en aparença a la mateixa idea de “bo”. L'home “bo” de l'altra moral és el noble. Aquell que ha conegut l'home bo com a enemic nomé coneix un enemic pervers. És a la selva i en estat salvatge on els homes tornen a la innocència. Tot i això, per on han anat les races nobles (entenent noble segons el que hem citat) han deixat el concepte de “bàrbar”. Com a exemples es poden citar els pobles grec i germànic.

En el fons de tota raça noble hom hi pot trobar una bèstia. El que nosaltres sentim envers a l'home no és por, es tracta de patiment per l'home.

Hi ha un altre origen d'allò que és bo. El fet d'exigir de la força que no es manifesti com a força, que no vulgui dominar és tan absurd com el fet d'exigir de la feblesa que es manifesti com a força. Una quantitat dterminada de tandència, de voluntat i d'acció.

Qualsevol acció es troba condicionada per un agent, un “subjecte”. Tanmateix no hi ha cap “ésser” darrera del fet, de l'acció. “L'agent” ha estat simplement afegit a l'acció. L'acció ho és tot. Un exemple d'aquestes criatures falses serien els àtoms i “la cosa en si” de Kant. (aquí torna a criticar la filosofia de Kant) Quan els oprimits, moguts per l'astúcia venjativa de la impotència, volen ser bons, contraris als perversos, no han de fer mal a ningú, per tnat no han de fer res superior a les seves forces i per tant són veritablemnt febles. Però aquesta constatació de la realitat, la seva essència és un mèrit contrari, un guany. Aquesta mena d'home necessita la fe en un “subjecte” indiferent, capaç d'elegir lliurement, en virtut d'un instint d'autoconservació, d'autoafirmació, en el qual qualsevol mentida intenta significar-se.

La tasca de criar aquella bèstia interior per que pugui prometre implica la tasca més directa de fer primerament que l'home sigui fins a cert grau necessari. La feina immensa d'allò que a una altra banda ha anomenat “moralitat dels costums”, la veritable feina de l'home pel que fa a ell mateix en el període més llarg del gènere humà, tota la seva feina prehistòrica. L'home fou fet veritablement computable amb l'ajut de la moralitat dels costums i la camisa de força social. El fruit més madur del seu arbre l'individu sobirà, que només és igual a ell mateix, que s'allibera altra vegada de la moralitat dels costums, l'individu autònom que supera la moral, L'home de la constant voluntat pròpia i independent que pot prometre. En ell trobem una voluntat orgullosa. Aquest ésser alliberat que pot prometre realment, aquest senyor de la voluntat lliure. Hauria d'haver sabut que amb això posseeix a la bastreta una superioritat sobre tot allò que no pot prometre ni respondre d'ell mateix.

El concepte de consciència té una gran història. El fet de poder respondre d'ell mateix i de poder fer-ho amb orgull constitueix un fruit madur. Però realment és possible crar una memòria per la bèstia que és l'home? Si, si que es pot fer. El passat alena i brolla en l'home quan la “serietat” el domina. Els sacrificis i els empenyoraments més horrorosos, les formes rituals més cruels de tots els cultes religiosos són, en la seva pregonesa més radical, sistemes de crueltat. Com més dolenta ha estat la memòria de la humanitat, més terrible ha estat sempre l'aspecte dels seus costums. Nietzsche posa com a exemple al poble alemany, qualificant-lo de poble no cruel. Diu que els alemanys es fabricaren una memòria amb mitjans terribles, per tal de senyorejar sobre els seus instints fonamentals de caràcter plebeu i llur barroeria brutal. Al fons de totes les “coses bones” hi ha molta sang i crueltat.

Aquella altra “cosa obscura”, la consciència de culpa, la “mala consciència” en conjunt, origen dels genealogistes de la moral, és una experiència pròpia, simplement “moderna”.

No consisteix en cap coneixement, no consiteix en cap voluntatde conèixer el passat. No es tracta ni tant sols d'un instint històric, d'una “segona visió” que precisament es necessita en aquest punt. És palès que això ha d'acabar amb resultats que es relacionen amb la veritat d'una manera que no és solament trencadissa. Durant l'època més llarga de la història humana no es castigà pas perquè hom fes responsable el malfactor del seu acte, no es castigà pas per tant en el pressupòsit que només ha de castigar-se el culpable.

Qualsevol mal té el seu equivalent a qualsevol banda i que pot ser veritablement rescabalat, encara que sigui mitjançant un dolor per part d'aquell que fa mal.

De la relació de contracta entre creditor i deutor, que és tan antiga com el fet d'existir en general “subjectes de dret” i que, de la seva banda, es remet altra vegada a les formes fonamentals de compra, venda, bescani,etc…

La representació mental d'aquestes relacions de contracta suscita certament un munt de sospites i de reaccions contràries envers la humanitat més antiga que les creà o les permeté. Es tracta precisament de fabricar un amemòria per a aquell qui promet. El deutor empenyora en virtut d'un acontracta amb el credetor, en el cas que no pagui, una cosa que ell encara “posseeix”, sobre la qual encara té poder, com ara és el seu cos, la seva dona, la seva llibertat i fins i tot la seva vida. L'exemple més clar seria la vida a l'antic Egipte.

L'equivalència és donada amb el fet que, en lloc d'un avantatge que refà directament el mal, al craditor se li concedeix una mena de sentiment de benestar com a restitució i compensació. Es tracta del sentiment de benestar que consisteix a poder descarregar el propi poder sobre un que no en té cap.

Si tot ho mesurem a partir del temps més primitiu veuremque també la comunitat manté amb els membres aquella relació important i fonamental, la relació del creditor amb el seu deutor. Hom viu en una comunitat, hom gaudeix dels avantatges d'una comunitat,…, l'home que “no té pau”, com també algú s'ha obligat i s'ha compromès concretament pel que fa aquests prejudicis i a aquestes hostilitats de la comunitat. Segur que el creditor, entabanat, s'ho farà pagar de la millor manera possible. Per tant, en una comunitat, un delinqüent, és un deutoe que no solament no retorna els avantatges i els acomptes que hom li h aotorgat, sinó que també atempta contra el seu creditor.

Però el què s'ha de fer és cercar l'origen de la justícia en el resentiment. L'esperit del ressentiment en ell mateix sorgeix de la relació d'equitat científica. Aquesta equitat científica s'atura certament tot seguit i dóna lloc a acccents d'enemistat i d'animadversió mortals. L'home del ressentiment és qui ha descobert la “mala consciència”. La lluita contra els sentiments reactius és la implantació de la llei. Qualsevol voluntat ha d'acceptar com a igual qualsevol voluntat, seria en principi hostil a la vida, una força destructora i liquidadora de l'home, un atemptat al futur de l'home, un senyal de cansament, un camí dolent vers el no-res.

A tot això s'ha de sumar el valor del càstig. El càstig ha de tenir el valor de deixondir en el culpable el sentiment de culpa. Hom hi cerca “l'instrumentum” adequat d'aquella racció psíquica que s'anomena “mala consciència”. El veritable remordiment de consciència és precisament entre els delinqüents i els condemnats una cosa sumament rara. L'efecte normal del càstig es caracteritza per una serietat eixuta i ombrívola. Mitjançant el càstig fou aturat amb la força més gran el desenvolupament del sentiment de culpa. La “mala consciència” no ha crescut en le terreny del càstig, sinó en la pròpia moral de l'home.

Un exemple aplicable a la moral de l'home seria les actuacions de molts dels animals marins. Els dissortats foren reduïts al pensament, a la seva “consciència” i per tant tenen més succeptible l'òrgan d'equivocar-se.

Tots els instints que no descarreguen llur exitació cap enfora es giren cap a endins, cap a un mateix. Mitjançant el fenomen de la interiorització comença a desenvolupar-se en l'home allò que anomenen “ànima”. A parir de l'ànima apareix la mala consciència i d'aquí la malaltia més greu que ha patit mai l'home, el sofriment, però un sofriment cap a ell mateix i per a si mateix.

A part de la consciència existeix l'instint de llibertat, que és la voluntat de poder.

Havent arribat aquí podem dir rotundament que la mala consciència és una malaltia. Trobem l'origen i les condicions d'aquesta malaltia en la relació de les persones actuals amb llurs avantpassats.

La humanitat, de la mateixa manera que ha heretat els conceptes de “bo i dolent” de la raça aristocràtica ha rebut també l'herència de la pressió dels deutes que encara no foren pagats i del desig de pagar-los.

La vinguda del Déu cristià ha posat també en relleu el sentiment de culpa més gran que ha existit a la terra. Eteisme i una mena de segona innocència es relacionen mútuament.

Hi ha la voluntat d'autotortura, que s'ha reclós en ell mateix, que s'ha empresonat en “l'estat” a fi de ser domesticat, aquest home de la mala consciència s'ha emparat del pressupòsit religiós a fi de menar el seu automartiri fins a la duresa i fins a la seva agudesa més esgarrifoses. Un deute amb Déu: aquesta idea li esdevé un instrument de tortura. Percep en “Déu” les darreres contraposicions que pot trobar pel que fa als seus autèntics i inextingibles instints d'animal.

La voluntat de l'home que consisteix a considerar-se culpable i reprovable fins a l'extrem de la irreparabilitat, la seva voluntat de creure's castigat sense que el càstig pugui ser mai equivalent a la culpa, la seva voluntat d'infeccionar i d'enverinar el fonament més pregon d eles coses amb el problema de la pena i de la culpa, a fi d'obturar-se per sempre la sortida d'aqeust laberint “d'idees fixes”, la seva voluntat d'establir un ideal per tal de restar palpablement convençut a la seva presència de la seva indignitat absoluta.

Ara, si parlem de l'ideal ascètic, els filòsofs es refereixen a l'ascetisme joiós d'una bèstia divinitzada que s'ha tornat alada i que vagareja per la vida. En són els tres grans mots de luxe de l'ideal ascètic: pobresa, humilitat, castedat. No es trcata en cap sentit, com és fàcil de compèndre-ho, que siguin per exemple llurs “virtuts” si no que constitueixen les condicions més pròpies i més naturals de llur existència millor, de llur fecunditat més bella. Actuà d'aquesta manera precisament com a instint dominador que imposava les seves exigències a tots els altres instints i continua actuant d'aquesta manera.

La voluntat dels filòsofs parla en veu baixa i es fa esperar. La seva fe en ell mateix és dolenta. Els filòsofs s'aparten de la fama, dels prínceps i de les dones. Pel que fa a la seva “humilitat”, al filòsof li va bé igualment una certa independència. Té més por encara de la pertorbació del llamp, s'acovardeix enfront del desempaperament. El se instint “maternal” l'impulsa a situacions en què hom li llevi la tasca de pensar en ell mateix. “Qui posseeix, és pesseït”. També oblida i menysprea amb facilitat.

Cal remarcar, partint de la idea que qui té mala consciència està malalt, la gent que està sana, ha d'intentat guarir els que estan malalts. El domini dels sans sobre aquells que patiexen és el seu reialisme. Per això cl trobar un guaridor que sigui un malalt. El ressentiment, com ja hem dit racau sobre un mateix, així qui està malalt, si vol curar, primer intentarà guarir a tothom pe rigual ja que el seu propi ressentiment recau en si mateix. Igualment tothom ha d'intentar guarir. Mai s'ha de deixar de banda l'ideal ascètic. L'ideal ascètic és qui ofereix un sentit, el propi sentit de tothom.

Finalment s'ha de dir que l'home prefereix tenir un avolunat de voler el no-res, en lloc de no voler.