Dictadura de Rafael Trujillo en Vargas LLosa

América Latina. República Dominicana. Novela. Crítica. Régimen político. Dictadura militar. Ejército. Corrupción. Memoria histórica. Represión

  • Enviado por: Dani Altisent
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 11 páginas
publicidad
publicidad

LA FIESTA DEL CHIVO

En aquest treball sobre el que va ser la dictadura de Rafael Leónidas Trujillo intentaré plasmar el que avui dia queda d'aquells trenta anys en que Trujillo i els seus fills van portar amb mà de ferro la República Dominicana. També amb l'ajuda important del que va ser el primer ministre durant la dictadura i personatge clau en la història de la República Dominicana com va ser el Dr Joaquín Balaguer.

Per fer aquest treball em basaré en la informació que he extret d'una xerrada amb un dominicà en un fòrum d'internet, ell firmava amb el pseudònim de “Azultristeza”, gran coneixedor de la història del seu país i per sorpresa meva, gran coneixedor de la cultura i la llengua catalana. M'ha estat de gran ajuda a l'hora d'iniciar aquest treball.

Per una altra banda conjuntament amb la Mapi hem mantingut varies converses amb el Kelvin, un dominicà resident a Lleida. Ha estat de gran ajuda a l'hora de conèixer més a fons la figura de Balaguer, i com ha evolucionat la República Dominicana des de la mort de Trujillo fins a l'actualitat

QUI ERA TRUJILLO?

Trujillo va nàixer el 24 d'octubre de 1891 a la ciutat dominicana de San Cristóbal. El seu pare, José Trujillo Valdez, era descendent d'un membre del exercit espanyol que va arribar a la República Dominicana al 1861. la família Trujillo formava part de les famílies distingides del país, ja que la seva avia, Luisa Ercina Chevalier, dirigia una de les escoles més importants de la República Dominicana i a la que Trujillo va assistir.

Es diu que Trujillo fou un estudiant “ normal i atent”, i els seus professors opinaven que era intel·ligent, però ja cridava especialment l'atenció que el seu principal interès, manifestat a un nivell quasi obsessiu, que era lluir neta i polidament la seva vestimenta. També va destacar en la seva adolescència un tret que mantindria al llarg de la seva vida, l'instint sexual ben marcat que expressava sense cap pudor a les dones del seu voltant.

La participació de Trujillo en assumptes públics va començar cap al 1913-1914 quan es va declarar “ horacista”. Al any 1916 va entrar a formar part d'una banda de delinqüents coneguda com “ la 44”. Aquesta banda assaltava les bodegues i magatzems que abastíen als treballadors de les fàbriques sucreres, i a més practicaven el xantatge i tot tipus de violència.

Quan es va produir la intervenció nord-americana al país la seva vida donaria un gir important. Al 1918 el govern nord-americà va desarmar la població i va procedir a crear una espècie de Guardia Nacional. Trujillo na va tardar a demanar la sol·licitud en aquest cos policial. La seva sol·licitud fou acceptada i ràpidament va ascendir a segon tinent, prestant jurament el 11 de gener de 1919.

Des de llavors la carrera militar de Trujillo fou espectacular, després del seu pas per la Guardia Nacional, va ingressar en una Acadèmia militar al 1922, fou traslladat a Cibao el mateix any i va ascendir a capità sense passar per el grau de primer tinent, un fet estrany però explicable si es tenen en compte els serveis prestats de Trujillo al invasor nord-americà.

Al triomfar Horacio Vásquez a les eleccions que van seguir a la desocupació de les forces nord-americanes el 1924, Trujillo va rebre la petició de quedar-se al capdavant de la Policia Nacional. El 6 de desembre del mateix any, Horacio Vasquez el promou a tinent coronel i el nombra Cap del Estat Major.

Al 1925 Trujillo es divorcia de la seva dona i perd la custodia de la seva filla “ Flor de Oro” i es casa amb Maria Martinez, coneguda com indica Vargas Llosa al seu llibre com “ La Prestante Dama”.

El seu ascens militar semblava imparable, el 1927 es nombrat General de Brigada i al 1928 va completar la seva ascensió militar de Segon Tinent fins a General de Brigada i Comandant en Cap del Exèrcit Nacional. Tot això en menys de 10 anys.

A començaments dels anys 30, la República Dominicana estava en una situació bastant caòtica, degut a les nombroses protestes per la mala gestió del president Vásquez que estava en plena etapa de descontrol i negocis no massa clars, en que l'enriquiment il·lícit i la corrupció administrativa es van generalitzar.

Vásquez ja no controlava el país, i amb el suport de l'administració nord-americana es va originar un moviment cívic - militar per derrocar el Govern. El representant civil fou Rafael Estrella Ureña i Rafael Leónidas Trujillo el cap militar. Els rebels van assaltar la fortalesa de Santiago i després van començar la marxa cap a Santo Domingo. Horácio Vasques va trucar a Trujillo perquè com a Comandant en Cap es fes càrrec de la situació, Trujillo va fingir estar malalt i desconèixer la situació i tot seguit li va mostrar la seva lleialtat davant aquesta insurgència, però després va canviar els homes importants del exercit per militars afins a ell amb instruccions d'entendres amb els insurrectes.

A pocs dies d'aquesta comèdia, el 26 de febrer els insurrectes entraven a la capital on Estrella Ureña i Trujillo foren aclamats A la delegació nord-americana es van reunir el lleials al govern i els insurrectes, i després d'uns requisits constitucionals, fou anunciada la renúncia d' Horacio Vásquez com a president i la formació d'un nou govern sota la presidència de Rafael Estrella Ureña, tot i que era Trujillo qui controlava la situació amb el nomenament d'homes de la seva confiança en els llocs clau.

Malgrat que havia dit que no aspiraria a la presidència, Trujillo va ser proclamat candidat el 18 de març de 1930 i elegit president el 16 de maig del mateix any. Qualsevol indici d'oposició política fou eliminat mitjançant assassinats, suborns i persecucions.

Des de els seus inicis, el règim de Trujillo, es va caracteritzar per una forta tirania. Un dels primers assassinats polític fou el de Virgilio Martinez Reyna i la seva dona, home de gran reputació dins la República Dominicana que havia esta en contra de Trujillo quan aquest estava al exercit, va ser mutilat a ganivetades per un grup de sicaris que Trujillo havia enviat.

Trujillo va monopolitzar des de els seus inicis l'activitat política, creant el seu Partido Dominicano, que mitjançant fortes pressions i instaurant una forta por dins la societat va aconseguir que si adherís gran quantitat de gent. Va utilitzar també la figura del anticomunisme per perseguir als opositors del règim. L'estratagema de la por que havia instaurat en la societat li va servir per assegurar-se l'adhesió de certs nuclis intel·lectuals del país, fins al punt de fer desaparèixer totes les produccions literàries que no eren afins al règim.

Tot estava controlat i el missatge que arribava al poble a través de la premsa, era una justificació del règim i una exaltació de la figura de Trujillo que fou nomenat el “ Benefactor de la Pàtria”.

Tota la simbologia del país va anar canviant en favor del nou règim, la ciutat de Santo Domingo va passar a dir-se Ciutat Trujillo, i tots els canvis que s'anaven produint es feien amb l' intenció d'augmentar el ego personal del dictador.

Tota la dictadura trujillista es va caracteritzar per la por del dominicans a la tirania i control que els exercia sobre ells. Al últims anys de la dictadura, es van incrementar el nombre de persecucions i assassinats al igual que es van establir centres de tortura a tot el país; fet ben detallat al llibre de Mario Vargas Llosa.

Es important mencionar la mort de les germanes Mirabal el 25 de Novembre de 1960, grans opositores al règim i que es van atrevir a plantar cara a Trujillo personalment ,van ser assassinades juntament amb el seu xofer Rufino de la Cruz quan tornaven de visitar els seus marits empresonats per motius polítics. L'assassinat de les germanes Mirabal va marcar un punt d'inflexió en el sentiment de la població en vers la dictadura, l'atmosfera al país era pràcticament irrespirable i les tres germanes van passar a simbolitzar la resistència antitrujillista. Aquest fet si va tenir conseqüències per Trujillo; l'assassinat de les tres germanes indefenses era l'últim que la població dominicana podia aguantar. Es diu que aquí va començar la fi del règim de Trujillo. Es podria dir que fins la mort de les germanes Mirabal l'oposició no va començar a plantejar-se seriosament la idea de derrocar el règim; també per la condemna internacional cap al règim l'oposició es va veure amb més possibilitats d'actuar. Avui en dia encara són recordades com les grans defensores de la llibertat en contra del que foren els anys dictatorials a la República Dominicana.

Finalment el 30 de maig de 1961, Trujillo fou abatut a trets mentre circulava per l'avinguda George Washington, va caure en una emboscada en que els principals instigadors foren Modesto Diaz, Salvador Estrella Sadhala, Antonio de la Maza, Antonio Imbert i Pedro Lívio Cedeño entre altres. La gran majoria assassinats posteriorment sota les ordres de Ramfis Trujillo.

MEMÒRIA COL·LECTIVA

La memòria aquí

Avui dia, la visió que arriba a Catalunya i a la resta de països de la República Dominicana es una imatge de paradís turístic i de platges caribenyes. Si es cert que es ben coneguda la situació de subdesenvolupament que estan patint les illes del Carib, però si es ben desconegut, tret de l'illa de Cuba, la situació política que han tingut i tenen aquestes illes. De la gent que he consultat personalment sobre la dictadura a la República Dominicana, gent de capacitat intel·lectual avançada, dir que cap d'ells estava al corrent del que havia estat la dictadura de Rafael Leónidas Trujillo. El nom Trujillo sonava tímidament a algú com el d'un dictador però ningú el podia situar geogràficament ni temporalment. Aquest es un fet que dóna peu a reflexions que posteriorment faré de perquè aquests trenta anys de dictadura han passat tant desapercebuts en la memòria històrica col·lectiva.

A la seva arribada a Espanya, Ramfis Trujillo va ser rebut amb tots els honors per l'estat franquista i es va instal·lar còmodament en la alta societat espanyola. Els fills de Ramfis van créixer dins l'Espanya de Franco i amb el pas del temps s'han fet uns personatges habituals en la premsa del cor espanyola. Ara viuen entre Madrid i Andalusia amb un nivell de vida molt elevat. La gent sap que són descendents d'algun dictador sud-americà, però desperten més l'atenció per la seva vida sensacionalista que pel passat polític del seu avi.

La memòria dominicana ( segons Azultristeza)

Per saber que en queda a la memòria col·lectiva de la dictadura trujillista em vaig connectar en un fòrum a www.reddominicana.com i en que el forista “Azultristeza” em va il·lustrar molt sobre l'etapa dictatorial dominicana.

Azultristeza en la seva primera intervenció comença citant el cas del assassinat de les germanes Mirabal, en part per negar-se als desitjos sexuals del dictador, com a exemple per posar de manifest la falta de llibertats i l'opressió en que estava sotmesa la República Dominicana.

Les germanes Mirabal s'han mantingut en el record del dominicans com les defensores de la llibertat què es van atrevir a plantar cara al règim. Això deixa molt palesa la por que es va establir durant els anys dictatorials. Qualsevol dissidència era castigada amb la presó o amb la mort. Per tant l'oposició política que hi pogués haver dins del país no tenia capacitat organitzativa ni de mobilització.

Dels comentaris de Azultristeza també s'extreu el caràcter egocentrista que va tenir la dictadura de Trujillo. Menciona el canvi de nom de la capital per Ciudad Trujillo i el nom d'antics faraons i emperadors per als seus fills com Ramfis I, Radhames I o Angelita I, amb la intenció de crear la seva pròpia dinastia. El fet d' autoproclamar-se el “Salvador de la Pàtria” demostra l'egocentrisme de Trujillo a l'hora de governar el país.

Els anys després de la mort de Trujillo varen seguir la tònica que el dictador havia utilitzat durant la dictadura. Els assassinats, persecucions i tortures dels autors de la mort de Trujillo i qualsevol persona que poguessin relacionar amb ells, van ser temibles. En aquells primers mesos el país va ser governat amb mà dura per Ramfis Trujillo però cada cop la pressió internacional era més forta perquè la República Dominicana iniciés el camí cap a la democràcia.

El personatge clau per iniciar el procés a la democratització va ser el Dr. Joaquín Balaguer, que amb gran astúcia va saber estar al costat de Trujillo gaudint d'una posició elevada en la política nacional. Amb la mort de Trujillo, Balaguer va veure l'oportunitat d'agafar les rendes del país al 1965 i trobar el reconeixement internacional amb la promesa davant la ONU d'avançar cap a la democràcia.

Balaguer va veure que no podia avançar cap a la democràcia mentre la família Trujillo es mantingués dintre la República Dominicana. Balaguer va aconseguir que marxessin del país però no sense que Ramfis pogués venjar la mort del seu pare i que la família s'endugués una bona suma de diners per assegurar-se els seu benestar al exterior.

Segons explica Azultristeza, Joaquín Balaguer es considerat pels dominicans com el llibertador de l'opressió, tot i que assenyala que els primers dotze anys del govern Balaguer, després del seu retorn al 1965, van ser una continuació en la política repressiva que s'havia exercit durant la dictadura. Però, posteriorment, el seu retorn al poder després de quatre anys de estar-ne a fora i la seva astúcia al governar el país el va portar a que la seva tasca de govern fou reconeguda per tots els dominicans. Balaguer en els seus primers dotze anys de govern va saber reprimir tota l'oposició que hi pogués haver a la dictadura i encaminar al país cap on ell volia .

Dóna la sensació que Balaguer va protagonitzar la transició de la República Dominicana cap a una democratització en que tothom i estava d'acord que fos ell qui iniciés aquest camí. Tothom apunta que els dotze primers anys de Govern van ser nefastos en quan a llibertat, però que amb el pas del temps al país es va gaudir de més democràcia i llibertat i que Balaguer va ser nomenat el “ Pare de la Democràcia” i punt d'orientació política fins i tot per els partits de l'oposició que li demanaven consell. Aquest fet explica el perquè va estar governant fins a finals de la dècada dels 90 amb quasi cent anys, cec i sense poder caminar.

La família Trujillo

Com he apuntat abans, Rafael Trujillo va estar casat dos cops i va tenir quatre fills. La seva primera filla, Flor de Oro, la va tenir amb la seva primera dona i amb “ La Prestante Dama” va tenir Ramfis, que fou el més influent en la política dominicana, Radhames i Angelita. Però tots quatre fills eren ben coneguts per la societat dominicana, per ser fills del “ Benefactor de la Pàtria” i per l'alt nivell de vida que portaven.

En el seu segon comentari, Azultristeza, explica la fugida de la República Dominicana de la família Trujillo i fa menció al “ Movimiento 14 de Junio.

El “Movimiento” del 14 de Junio va ser el desembarcament de dominicans exiliats el 14 de juny de 1959 que van intentar derrocar el règim. Tot i el fracàs en aquest intent de derrocar Trujillo, es va plantar la llavor de resistència a la societat dominicana. Juntament amb les germanes Mirabal han estat els moviments de resistència a la dictadura més recordats i que més transcendència van tenir. Això posa de manifest la por de la societat dominicana a Trujillo, ja que fins als últims anys de la dictadura la gent no va començar a organitzar-se per derrocar el règim.

Azultristeza narra com Ramfis es va endur el cadàver del seu pare a Espanya. Després de la mort de Trujillo, corria el rumor que els del “ Movimiento 14 de Junio” volien profanar la tomba del dictador i Ramfis va exhumar la tomba i es va endur a Trujillo cap a Espanya per ser enterrat. Ramfis va arribar a Espanya amb tots els honors en un vaixell de luxe i va desembarcar a Espanya com el fill d'un heroi dominicà.

La família Trujillo es va assentar en l'alta societat espanyola i hi ha fet arrels, Ramfis va ser enterrat junt amb el seu pare després de morir estavellat amb el cotxe. Flor de Oro es va suïcidar a París i Radhamés va ser assassinat per la màfia colombiana l'any 2000.

Els únics descendent de la saga de Trujillo que continuen en vida són la seva filla Angelita que viu còmodament a Madrid al igual que els fills i els néts de Ramfis. Una saga que es glorifica de la seva descendència i com he apuntat abans són uns habituals de la premsa del cor espanyola.

El dominicà Azultristeza comenta com Balaguer que havia estat la mà dreta de Trujillo va acabar per vedar la entrada de la família Trujillo a la República Dominicana i les seves inversions al país caribeny per mostrar al món els seus intents democratitzadors. Es pot dir que un dels elements importants que han provocat la reconciliació de la societat amb Balaguer ha estat la prohibició que “ el Pare de la Democràcia” va fer a la família Trujillo d'entrar al país.

Vargas Llosa

Preguntat sobre “ La Fiesta del Chivo” el forista fa una bona crítica de l'obra de Vargas Llosa i la defineix com molt fidedigna a la realitat dominicana dins el seu to novel·lístic amb que escriu el llibre.

Del llibre destaca la bona descripció que fa Vargas de les actituds feixistes de Trujillo que per ser qui era tenia llibertat en tots els aspectes econòmics, socials i polítics del país. La seva obsessió per la neteja personal i de la gent que l'envoltava. El aixecar-se a les quatre del matí per dirigir el país. La compra de finques i indústries a preus ridículs. La seva obsessió sexual per les adolescents Qualsevol negativa o ofensa al dictador podia ser castigada amb la presó o la mort i el dictador podia fer el que volgués al moment que volgués Aquests aspectes de Trujillo són els que Vargas Llosa va extreure del dominicans després d'estar-se nou mesos a la República Dominicana.

Com explica l'autor del llibre, tots els estaments polítics del país anaven amb peus de plom a l'hora d'actuar. Caure en desgràcia encara que es tractés de gent amb un gran status polític o militar no era gens estrany en aquella època.

Malgrat les bones crítiques a l'obra, Azultristeza n'assenyala alguns errors històrics però necessaris per recrear una etapa dictatorial en forma de novel·la. Rectifica el final que Vargas Llosa li dóna a Angelita Trujillo en que diu que es va tornar boja i va ingressar en una secta. El forista diu que això no va ser veritat però ho justifica pel to que l'autor li vol donar a l'obra.

La memòria dominicana ( segons Kelvin )

Les entrevistes que juntament amb la Mapi hem tingut amb Kelvin, un dominicà de 26 anys resident a Lleida, i la informació que el seu pare li ha fet arribar via correu electrònic ens ha permès conèixer dades més concretes sobre els primers anys de dictadura i ens ha ajudat també ha entendre més la figura de Balaguer.

La figura de Kelvin demostra clarament com l'etapa de Trujillo ha quedat en el record dels joves dominicans com una època històrica llunyana. La dictadura de Trujillo si que es ensenyada a les escoles, però la joventut dominicana no te cap implicació social ni política en contra del que va ser el règim dictatorial.

Memòria històrica

Avui dia a la República Dominicana, com he assenyalat abans, la dictadura de Trujillo es vista com una etapa històrica llunyana. Els més joves de 44 anys ja no van viure sota el règim dictatorial i els més joves de 60 anys com el pare de Kelvin, ben just ho recorden.

Després de la mort de Trujillo, es van realitzar les primeres eleccions lliures al 1962 en que es van enfrontar la Unión Cívica Nacional amb el Dr. Viriato Alberto Fiallo al capdavant i el Partido Revolucionario Dominicano encapçalat per el Profesor Juan Bosch.

Juan Bosch va guanyar les eleccions, basant la seva campanya en el lema de “ Borrón y Cuenta Nueva” i astutament es va guanyar la confiança dels dos bàndols oposats. Es diu que de guanyar la Unión Cívica Nacional, que havia basat la seva campanya en castigar els crims de la dictadura, hagués provocat forts enfrontaments en la societat dominicana ja que els seguidors de Trujillo no haguessin permès de cap manera que Fiallo hagués aconseguit el poder.

Amb Juan Bosch a la presidència, els crims comesos durant 31 anys quedaven impunes, però amb aquest gest corria el risc que oportunistes i gent afí al règim tornés a monopolitzar el poder, com va passar posteriorment amb Joaquín Balaguer que fraudulentament va anar guanyant totes les eleccions a les que es va presentar.

La dictadura es recordada com una etapa en que tothom tenia treball i en que les ciutats eren molt esplendoroses i començava a créixer en el sí de la societat una potent classe mitjana. Però aquests aspectes es compaginaven amb la falta de llibertat, repressió política, tortures i pràctiques sexuals del dictador amb les adolescents que ell volgués escollir i amb un fill, Ramfis, que seguia els camins del seu pare. La Casa de la Caoba, lloc on Trujillo acudia a la seva cita amb les adolescents, avui es exhibida com un monument històric on els turistes poden veure un dels llocs on el dictador residia

Com ens han assenyalat els dominicans, el poder dominicà ha estat sempre en mans de personatges vinculats al règim però s'ha abandonat el que durant el règim de Trujillo va ser una constant com el culte a la personalitat.

Principalment s'assenyala el canvi de nom de la capital al de Ciutat Trujillo i que durant el seu mandat es va establir com una competència entre els diferents estaments dominicans a veure qui vanagloriava més la personalitat de Trujillo. Durant la dictadura, la Universitat de Santo Domingo va acordar concedir-li el títol de Doctor Honorari, mentre que al Congrés es va presentar la moció de declarar a Trujillo president vitalici. Instaurant el 11 de gener de cada any com el dia del Benefactor.

Diferents decrets van canviar el nom de ciutats, parcs, carreteres i edificis amb el nom de Trujillo, o per un dels innumerables títols que se li van concedir, com també per el nom d'algun membre de la seva família. Com a part del culte a la seva persona i prova del caràcter feixista del seu règim es promovien tot tipus d'actes públics: desfilades, misses, mítings, velades, a més de l'aixecament de diverses estàtues per tot el país i promocions com la de postular a Trujillo el 1936 perquè li concedissin el Premi Nóbel de la Pau. Tret paradoxal considerant la política desenvolupada durant aquests anys, destacant la matança de 20.000 haitians el 1937 després que aquests no fessin cas al advertiment d'abandonar la República Dominicana.

Avui en dia tot el relacionat amb la figura de Trujillo ha anat desapareixent a la República Dominicana i només conserven el seu nom carrers de poca importància en les principals ciutats.

Com ens ha explicat Kelvin, els únics afins i nostàlgics del règim dictatorial, són gent d'avançada edat, però sense cap influència política ni social en la República Dominicana. De tant en quant es sent una frase també molt utilitzada aquí com es la de “ Amb Trujillo això no passava”. Frase utilitzada arran de l'increment de delinqüència i misèria que avui pateix la República Dominicana. Dir que una de les coses bones que el dominicans atorguen a Trujillo a part de la bonança econòmica i la disminució de la delinqüència es la expulsió que aquest va fer dels haitians. El odi als haitians es encara avui en dia ben palès en la societat dominicana.

Dr. Joaquín Balaguer

La figura de Balaguer es difícil d'analitzar, però crec que es un dels personatges clau en deixar endarrera la dictadura Trujillista, tot i que va ser prou hàbil per crear-se al seu estil una “ dictatova Balagueriana “

Balaguer va saber estar hàbilment al costat de Trujillo durant tota la dictadura i el 3 de gener de 1960 degut a la renúncia a primer ministre del germà del dictador, Héctor Bienvenido Trujillo, va passar a ocupar el càrrec polític més important en la República Dominicana després de Trujillo. La mort del dictador, va sorprendre a Balaguer que va passar de ser un president titella a ser un president en plenes funcions.

El Dr. Balaguer va governar fins al 1962 en que fou derrocat i es va exiliar a Puerto Rico i al Estats Units, mentre Juan Bosch accedia al poder.

Al 1965, Tony Imbert un dels principals autors de la mort de Trujillo al que Balaguer va nomenar cap de les forces armades, va permetre el retorn del que ja es considerava “ El Pare de la Democràcia” amb l'excusa de la malaltia de la seva mare. Al 1966 Balaguer es va presentar a les eleccions, les quals com era d'esperar en va sortir victoriós.

La carrera política de Balaguer va durar fins a finals de la dècada dels 90 amb entrades i sortides del govern, amb victòries electorals la majoria considerades fraudulentes. Durant els primers anys del govern Balaguer els militars que eren afins a Trujillo no el tenien amb bona consideració, en part degut al rumor sobre la seva condició d'homosexual però la seva política repressiva dels seus primers anys va fer que el tinguessin en més bona consideració.

La seva política repressiva va anar encarada principalment a les joventuts comunistes, que emmirallades en la revolució cubana, volien derrocar el govern i instaurar un estat dominicà afí a la Cuba de Castro

Balaguer pel dominicans ha acabat sent considerat com el conductor cap a la reforma democràtica del país. Així els presidents que el van anar succeint en els seus parèntesis de mandat, sovint anaven a casa seva a demanar consells polítics quan s'enfrontaven a situacions difícils de solucionar.

Durant l' època de Trujillo, la principal font de recursos econòmics del país va ser la canya de sucre, mentre que el turisme no era una de les principals fonts de riquesa.

Segons explica Kelvin, per conseqüències del govern Balaguer la empresa Consejo Estatal del Azúcar va ser privatitzada per el PLD, partit que governa ara. En aquesta empresa hi treballaven un milió de persones dels 6 milions que té la República Dominicana. La privatització va provocar l'acomiadament del 60 % del treballadors, entre que hi havia el seu pare, les protestes i manifestacions no van servir per res.

L'última elecció de Balaguer a la presidència va ser al 1994, en que després d'una monumental apagada al país, per causes estranyes va provocar la caiguda del govern del PRD i la pujada al poder de Balaguer que va governar 2 anys compartint la legislatura amb el PLD, més afí a la seva línia política.

Malgrat totes les polítiques repressives i accions tiràniques fetes per Balaguer. La seva figura es considerada com la del “ Pare de la Democràcia” i el autèntic salvador de la pàtria que ha sabut governar el país amb molta astucia. Es pot dir que avui en dia a la República Dominicana existeix més un Balaguerisme sociològic que un Trujillisme sociològic.

CONCLUSIÓ

La dictadura de Trujillo dóna la sensació que com he dit abans fou una dictadura que va passar desapercebuda davant del món. Diversos factors crec que han pogut col·laborar en aquest fet:

En primer lloc per la important ajuda i posterior tolerància que els Estats Units van mostrar cap a la dictadura que Rafael Estrella Ureña i Rafael Leónidas Trujillo van instal·lar a la República Dominicana. No cal dir que la visió del Estats Units que arribava a l'Europa occidental sobre les seves accions polítiques als anys 30, ben just arribava i la que arribava estava clarament manipulada.

Ja quan als últims anys de dictadura la República Dominicana, Trujillo va intentar assassinar al president veneçolà Rómulo Betancurt i l'assassinat de les germanes Mirabal, es va produir la expulsió de la Organització d' Estats Americans. Això va suposar el augment de les crítiques internacionals cap a la dictadura dominicana i en que la joventut del país, que havia nascut sota la llosa de la dictadura, es va començar a obsessionar amb la falta de llibertats i amb el desig de canvis polítics.

Aquests successos no van suposar més que un toc d'atenció a un dictadura que en el marc de la Guerra Freda s' havia convertit en un aliat contra el comunisme.

Un altre factor per el que la dictadura a la República Dominicana no va ser tant coneguda com altre dictadures, fou per el moment en que es va donar. El món estava commocionat per l'ascens dels feixismes a Europa hostils als Estats Units, mentre que els estats autoritaris que existien a l'Amèrica llatina estaven emparats per els nord-americans. Al igual que l'esclat de la Segona Guerra Mundial i la posterior Guerra Freda entre americans i soviètics van ser fets que van monopolitzar tota l'atenció informativa del món. L'adhesió del règim de Trujillo al bàndol dels aliats va fer que encara passes més desapercebuda la dictadura

Un fet important que crec que va provocar que la República Dominicana no tingués tant ressò internacional va ser que Trujillo va ser assassinat al 1961 i l'únic país del Carib que es va declarar obertament antiamericà va ser la Cuba de Fidel Castro que fins al 1962 no es va declarar marxista-leninista. Per tant la República Dominicana no va poder ser utilitzada per els Estats Units dins el marc de la Guerra Freda contra la Cuba de Castro. En aquells anys, Balaguer es va limitar a seguir els dictats establerts pels Estats Units i a reprimir internament qualsevol intent de revolució dominicana al estil de Cuba.

L'etapa dictatorial es un record pels dominicans en que no existeix cap tabú a l'hora de parlar-ne i de poder criticar-la obertament. Es una etapa considerada de millor estabilitat econòmica i benestar social però ningú la troba en falta degut a la dura repressió que hi havia. Malgrat els innumerables assassinats i violacions comesos avui en dia no hi ha cap tipus d'associació que reclami justícia per els crims del règim de Trujillo, i si existeix no te cap pes important ni ressonància en la societat dominicana.

Després de la bibliografia, adjunto un còpia de les converses mantingudes a traves de la xarxa amb Azultristeza i un forista madrileny que es va afegir a la conversa, crec que el seu contingut es força interessant.

BIBLIOGRAFIA:

VARGAS LLOSA, MARIO: La Fiesta del Chivo.Ed. Santillana . Madrid, 2001.

Altres Fonts:

www.reddominicana.com

Xerrades personals amb residents dominicans a Lleida

Vídeos relacionados