Descartes

Filosofía. Filósofos. Racionalismo. Método cartesiano. Silogismo. Lógica. Antropología cartesiana. Existencia del mundo

  • Enviado por: Marta
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 5 páginas
publicidad
publicidad

DESCARTES

Segle XVIII. Canvien els marcs científics i intel·lectuals: a l'inici de l'edat moderna, persisteix el model aristotèlic del cosmos. Segons aquest model, la terra està al centre de l'univers i l'envolta l'eter; una substància menys densa. Hi ha el nivell sublunar (la terra) i el nivell supralunar (el cel).

Aquesta idea del cosmos comença a fallar amb la renaixença. Quan es començà a interpretar el cosmos com a un tot. Desapareixen així les dues regions i es consideren els dos nivells iguals, són el mateix.

Apareixen moltes ruptures amb el model escolàstic. Sorgeixen dos grans moviments que volen donar sentit i fonaments a la nova ciència: RACIONALISME I EMPIRISME.

La característica més gran que té el racionalisme, absolutament contrari a l'empirisme, és que el racionalisme rebutja totalment el coneixement sensible.

Racionalisme: el pare del racionalisme modern va ser René Descartes. Amb ell neix la filosofia moderna (s.XVII). El seu objectiu principal és trobar la veritat filosòfica només amb l'ús de la raó. En l'opinió de Descartes, només la raó pot emetre judicis vertaders. La font de l'error és el coneixement sensible, les passions, els prejudicis, el desig... La raó no es pot equivocar.

Segons Descartes, la raó és capaç de realitzar dues grans operacions: la intuïció i la deducció. Són els mecanismes que té la raó per arribar al coneixement.

Intuïció: la intuïció és una concepció que apareix a la ment clara i distinta, lliure de dubtes, una captació immediata d'allò donat en el pensament pel pensament. Els coneixements sensibles no tenen aquestes capacitats, no reuneixen aquests requisits, i per tant, sempre en podem dubtar. Els únics objectes del coneixement que s'hi adapten són de tipus matemàtic, lògic...

Deducció: la deducció és una inferència necessària a partir d'allò conegut amb certesa.

La deducció pot presentar algun error si es fa algun pas malament. Per això la intuïció és més potent.

El model que inspira a Descartes és la matemàtica.

Un altre objectiu de Descartes és construir un sistema on totes les veritats puguin ser deduïdes de principis certs i evidents, captats per la intuïció.

Descartes va voler acabar amb la tradició, per considerar-la errònia. La seva postura implica una ruptura amb la tradició escolàstica. L'escolàstica seguia un model aristotèlic banyat de cristianisme.

D'aquesta tradició, critica dues coses:

  • L'ús de les nocions i termes filosòfics són confusos i poc clars. L'escolàstica és una recreació dels conceptes filosòfics. La terminologia escolàstica enfosqueix la ment.

  • Tot el sistema de la ciència del moment, heretat d'Aristòtil es fonamenta en el sil·logisme (tipus de raonament) perquè aquest no incrementa el nostre coneixement ja que la conclusió està continguda en les premisses.

Tots els A són B

C és A

C és B

Aquesta solució és buida, perquè ja està contingut en la proposició inicial, és redundant.

El sistema cartesià ha de portar a coneixements nous que la conclusió no estigui continguda a les premisses.

Com arribar als principis que fonamenten el coneixement?

Per arribar a aquests principis, Descartes aplica el dubte metòdic, procés pel qual tots els coneixements que tenia ell mateix són posats en dubte.

  • Es dubtarà de la informació transmesa pels sentits. És molt possible que les coses no siguin com semblen.

  • Es dubtarà de tots els raonaments actuals de l'època heretats de la tradició i del sil·logisme.

  • El dubte arribarà fins i tot a la realitat del nostre món. Es dubtarà de la seva existència. No té cap fonament per creure que el món que se li representa existeixi al marge de la seva representació.

Per què fa Descartes l'aplicació d'aquest dubte metòdic?

Per veure si després de sotmetre a dubte tots aquests coneixements queda alguna cosa de la qual no es pugi dubtar. Considera que si que s'ha salvat una cosa del dubte i és que ell dubta. Així arriba a saber que la seva existència no es pot posar en dubte. I si algú vol fer-lo dubtar de la seva existència l'únic que farà és reafirmar-la.

És en aquest moment quan descobreix un nou criteri de veritat que se li ha aparegut com un concepte nou, clar i distint. La seva existència és com una evidència. Les veritats, en conseqüència han de ser evidents.

CRITERI D'EVIDÈNCIA: dubto, doncs sóc.

Clara: percepció present i manifesta en un esperit atent.

Distinta: percepció precisa i diferent de tota altra cosa sense mescla.

Descartes descobreix que és una substància pensant, l'essència de la qual era pensar. Si per qualsevol cosa deixés de pensar, no es podria demostrar la pròpia existència. Jo és realitat i jo és pensament.

Substància: és per Descartes allò que existeix i no necessita res més per existir. La substància és la realitat. Hi ha una substància anomenada pensant, la naturalesa de la qual és pensar.

Què pensa el pensament? Reconeix tres tipus d'idees:

  • Idees innates: es tenen des de sempre, encara que no les descobrim fins a una certa edat. No les podem produir. Exemple: idea de Déu, idea de infinitud, idea de realitat...

  • Idees adventícies: inclouen els continguts mentals adquirits pels sentits (aparentment). Semblen produïdes per objectes externs, aquestes idees.

  • Idees factícies: són idees derivades de la fantasia, fruit de barrejar idees adventícies.

Fins aquí tenim el Jo com a substància pensant i el pensament. Amb això podem fer poca cosa. Per tant, Descartes es veu obligat a reconstruir el món, a acceptar la seva existència.

Primer ha de demostrar que Déu existeix, perquè té la idea innata de Déu. Si demostra la idea de Déu, podem demostrar l'existència del món.

Argument antològic: en la idea de Déu es troba continguda la idea de perfecció. Déu és perfecte. La existència és una perfecció. Conclusió: Déu existeix.

Argument mitjançant la idea d'infinit: quan pensem la idea de Déu l'entenc com una substància infinita. Infinit en temporalitat, en poder, en saber. Infinit en tots els aspectes. Tot efecte està contingut en la seva causa. La causa ha de tenir tanta realitat o més que l'efecte. Déu és la causa primera.

Descartes vol fer una filosofia que serveixi com a fonament de la nova ciència. Però per aconseguir-ho, encara necessita demostrar la realitat del món.

Com Descartes aconsegueix demostrar l'existència del món?

Es demostra de la següent forma: Descartes sospita que les idees dels objectes externs no són creades per ell. Se li apareix de forma clara i distinta que ha d'existir un món exterior, doncs la idea de l'objecte apareix només al obrir els ulls. Descartes es considera a si mateix un ésser creat. Un ésser creat per Déu.

Només existeix al món allò que s'apareix clara i indistintament. Déu garanteix l'existència del món, però només d'allò clar i indistint.

Descartes, a partir de l'exemple de la cera, descobreix que aquesta manté l'extensió tot i fondre's. Els cossos físics tenen amplitud, profunditat, volum, quantitat i extensió. I tot això es manté. Per tant, la realitat no és res més que extensió; allò que no canvia. Totes les altres qualitats (textura, color, forma...) són confuses, perquè poden canviar.

El món físic és extensió i per tant no es pot comprendre un objecte si no té extensió. Totes les altres qualitats són objectives.

Tota realitat es redueix a tres tipus de substància:

DÉU (SUBSTÀNCIA PRIMERA)

JO (PENSAMENT)

EXTENSIÓ (MÓN FÍSIC)

Descartes arriba a la conclusió que ell no és el seu cos, doncs per molt que perdi parts del cos, segueix pensant, segueix tenint consciència que és ell. Hi ha una diferència absoluta entre el pensament i l'envoltori.

ANTROPOLOGIA CARTESIANA: què és l'ésser humà? Una substància pensant, l'essència de la qual és el pensament. No es pot pensar sense pensament. Què és el seu cos? La substància extensa.

Descartes geometritza el món físic i el redueix a una sèrie del mètode:

Regles a seguir per arribar a la solució dels problemes:

  • Regla de l'evidència: només s'admetran com a vertader allò que es presenti com a evident. Aquesta regla actuarà com a criteri de la veritat. Claredat i distinció de les idees. Són senzilles i es donen a la intuïció.

  • Regle de l'anàlisi: es tracta de dividir els problemes plantejats en tantes parts com sigui possible fins arribar a les idees simples i indubtables. Exemple: estudi que Descartes fa dels diferents tipus d'idees.

  • Regle de la deducció: (o síntesi deductiva): procés invers a l'anàlisi que permet construir la totalitat del sistema del món. Es tracta de descobrir les connexions necessàries entre idees simples per arribar a veritats intuïtives relacionades amb aquestes. Exemple: demostració de l'existència del món.

  • Regle de la comprovació: comprovació i revisió del procés sintètic de manera que puguem captar intuïtivament la totalitat del conjunt.

Conclusió: podríem dir que el mètode cartesià és un mètode deductiu de tipus matemàtic. Parteix de la idea de Déu i les idees innates d'extensió i moviment. Hi ha dues nocions fonamentals: substància (allò que no necessita de res més que ell mateix per existir) i causa (eficient): anterior a l'efecte, necessària perquè passi alguna cosa.

FISICA: Va establir tres lleis fonamentals:

  • Llei d'inèrcia: Tot romandrà en l'estat en què es troba si res ho canvia (intervé).

  • Tot cos que es mou tendeix a continuar en línia recta i si no ho fa és perquè algun altre cos incideix sobre seu.

  • Conservació del moviment: El moviment no es per, es transmet.

Descartes no va elaborar una moral ni un sistema ètic. Moral provisional (va morir jove).

Principis de la moral:

  • Obeir les lleis i les costums del país on et trobis. Respectar la religió en que has estat educat. Tenir en compte les opinions més moderades.

  • Una vegada s'ha pres una decisió, ens hem d'obligar a seguir-la en constància. Hem de ser tan ferms com sigui possible.

  • S'ha d'acceptar el que ens passa quan això no pot ser canviat. Hem de modificar els nostres desitjos abans que les causes del nostre infortuni.

3