Cultura clàsica

Poesia hel·lenística grega. Cicle mìtic

  • Enviado por: Xesco Rosa
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 5 páginas
publicidad

CULTURA CLÀSSICA I. 2ª ACTIVITAT D'A.C.

1) Llegiu i contesteu:

a) Què et suggereixen aquestes afirmacions en relació amb el que saps de la poesia hel.lenística grega? Quins trets característics de la poesia hel.lenística pots esbrinar en el text?

Els poetes de l'època de l'hel·lenisme, entre els quals Cal·límac és sens dubte el millor, cercaven noves formes i nous continguts, més elaborats i d'una major complexitat tècnica, no es sentien limitats pels canons heretats dels diversos gèneres literaris, una poesia en què poetes i filòlegs eren la mateixa persona, com una mena de poesia de laboratori, que cercava la perfecció i innovació formal, que buscava els temes i motius menys tractats, que combinava velles formes amb nous continguts, en definitiva, cercava un "preciocisme" literari. Així mateix, no es trobaven lligats a la tradició, ni tan sols a les interpretacions tradicionals dels mites, ni dels deus. Seguint el corrent ( o creant-lo, o donant-li el definitiu cos), la poesia de Cal·límac és d'una elaboració molt acurada i intel·lectualitzada, encimbellada, a la qual no té accés la major part de la gent. Sovint els seus himnes són tan enigmàtics, i les al·lusions tan obscures, que no es sap molt bé si hi ha que riure o que plorar, guanyant-se a pols el qualificatiu de poeta enigmàtic.

En relació a l'epigrama (Antologia Palatina XII 43) dir el següent. Si tal i com afirmen els apunts del mòdul, els himnes de Cal·límac són el primer llibre de poesia de la història universal, aquesta és la primera picabaralla constatada entre escriptors, doncs són una clara crítica a Apol·lini de Rodes i al seu poema èpic, extens a l'estil d'Homer, Les Argonàutiques, en quatre llibres. Aquesta crítica deixa palès l'existència de dos escoles literàries contraposades. L'una la que representa l'estil d'Apol·lini, i que també havien seguit Cleó de Curi, Neoptòlem, Menalau d'Egas i Rià de Creta, tots els qual havien escrits diversos poemes èpics en força llibres. Enfront d'això, Cal·límac opta per l'epil·li, que és un poema èpic, en hexàmetres naturalment, de tema mític, però menys llarg que els grans poemes èpics. En els epil·lis factura una poètica de la destil·lació, del treball minuciós, elaborant-los de tal forma que el primer poema és el primer, i l'últim és l'últim, tot cercant una unitat interna, un equilibri de les parts.

b) Què et suggereix l´epigrama cal.limaqui així com el programa poètic del final de l´Himne a Apol.lo, en relació amb el que has après en els Mòduls i en lectures addicionals sobre l´hel.lenisme?

Seguint el que dèiem abans, els himnes de Cal·límac, dedicats a les divinitats de l'Olimp presenten un personal punt de vista, en que, i en veu de Martí Riquer, "la erudición aparece revestida con abigarrada elegancia, con cierta dulzura y hasta con leve ironia". La visió quasi hieràtica en que la tradició ens havia presentat al les diverses divinitats de l'Olimp ara ens són presentades per Cal·límac des de vessants més humanitzades, més aprop de les misèries i dels quefers quotidians de l'home, quasi com un veí, amb el que hom pot debatre o renyir, però tot això des d'una perfecció formal en la construcció de les figures i de les situacions, és l'art per l'art, sent l'esment dels deus sols una excusa literària.

  • Contesteu les qüestions plantejades a la pregunta 2 de la pàg. 51 del Mòdul 3 ( Mitologia grega) entorn del Mite de les edats (qüestions a, b).

  • - qüestió a)

    És el mite que intenta explicar l'origen de la humanitat. Es plantejat per Hesíode al llibre Treballs i dies, on explica els llinatges successius de l'espècie humana. Hesíode planteja la decadència de l'home al donar una jerarquia en degradació dels diferents períodes de l'home. Aquesta jerarquia es troba materialitzada amb un metall, sent l'edat de l'or, l'edat primigènia i de major benaurança de l'home, fins arribar a l'edat del ferro, que correspondria a la contemporània d'Hesíode, on es presenta a un home mortal, decadent i mancat de la felicitat espiritual plena. Entre mig l'home passa per diferent etapes que són l'edat de plata, la de bronze i la de dels herois, fins arribar a la de ferro com ja em dit.

    - qüestió b)

    L'Heroi fundador de Tebes és Cadmos, fill del rei de Síria, Agenor. Un dels mites que apareix al cicle tebà és el mite d'Èdip, on es planteja la impossibilitat de defugir del destí. Èdip era fill de Lai i Jocasta, reis de Tebes. A la Ilíada, al cant XXIII i sobretot a l'Odissea, al cant XI, hi ha el nucli del mite i la tragèdia d'Èdip. L'oracle d'Apol·lo profetitzà a Lai que un fill l'assassinaria i es casaria amb Jocasta. Lai abandonà el nadó, Èdip, que fou recollit per uns pastors i afillat per Pòlib, rei de Corint. Al cap d'uns anys, l'oracle d'Apol·lo li predigué el parricidi i l'incest. No tornà més a Corint i fugí a Tebes. Pel camí topà Lai i la seva comitiva; una discussió amb el cotxer provocà una disputa, i Èdip matà els viatgers. A Tebes, resolgué els enigmes de l'Esfinx i alliberà la ciutat. Rebé el tron i es casà amb la reina, amb la qual cosa l'oracle s'acomplí totalment. Tingué dos fills, Etèocles i Polinices, i dues filles, Antígona i Ismene, els quals també varen córrer destins tràgics.

    Qüestions d´interrelació i de capacitat crítica (màxim 1 full i mig):

  • a) Què és un cicle mític? Esmenta´n alguns...

  • Un cicle mític és el relat seguit dels fets relatius a una família o a un altre tema mític, que agrupa dades provinents de fonts diverses. Podem esmentar com a cicles mítics, el cicle troià, que aglutina relats de l'abans i el després de la guerra de Troia. Dintre d'aquest cicle estarien la Ilíada i l'Odisea. El cicle tebà, que narra els esdeveniments de la nissaga de Cadmos, fundador de Tebes.

    b) Amb quin tema mític podríes identificar aquestes frases:

    Amb el mite dels herois singulars que superen proves, sent els més paradigmàtics Hèracles i Teseu.

    Hèracles, anomenat de primer Alcides, era fill d'Alcmena i de Zeus, que havia adoptat l'aparença d'Amfitrió. Als divuit anys donà mort al ferotge lleó de Citera. Occí els fills propis, tinguts de Mègara, i, per expiar aquest crim, l'oracle de Delfos l'obligà a acomplir dotze treballs amb el lleó de Nemea, l'hidra de Lerna, el senglar d'Erimant, la cérvola de Cerinea, els ocells del llac d'Estimfalos, els estables del rei Àugies, el cinyell d'Hipòlita, el toro de Creta, els cavalls de Diomedes, els bous de Gerió, les pomes d'or de les Hespèrides i el ca Cèrber.

    Teseu fill d'Egeu i d'Etra. Als setze anys emprengué un llarg viatge per arribar a Atenes, la ciutat paterna, durant el qual acomplí les primeres gestes destruint els nombrosos monstres que sotjaven el camí. Sortí d'Atenes per plantar cara al toro tramès per Posidó a devastar els camps; després de vèncer-lo, s'encaminà cap a Creta amb els nois que hom oferia anualment al minotaure. Reclòs dins el laberint, en pogué sortir seguint un fil que li procurà Ariadna i occí el monstre. Per ordre de Dionís abandonà Ariadna a l'illa de Naxos i, en arribar a Atenes, oblidà de canviar les veles negres per unes altres de blanques --senyal convingut per a indicar al seu pare l'èxit de l'empresa-- i ocasionà el suïcidi del seu pare Egeu. Entronitzat rei d'Atenes, organitzà les dotze ciutats de l'Àtica. Acompanyà Hèracles en la guerra contra les amazones i, un cop vençudes, es casà amb llur reina Hipòlita, de la qual tingué un fill, Hipòlit, conegut pel tràgic amor de Fedra, segona muller de Teseu. Participà amb Pirítous en la lluita contra els centaure, en el rapte d'Helena i en la davallada al regne d'Hades per a alliberar-ne Persèfone; hi foren encadenats i els n'alliberà Hèracles. De retorn a Atenes, fou perseguit per Menesteu, pretendent al tron, i fugí a Esciros, on el rei Licomedes l'estimbà daltabaix d'un precipici. Aquesta llegenda té tres nuclis principals: la sèrie d'aventures que trobà camí d'Atenes, quan era adolescent; la seva entrada al laberint de Creta i la mort del minotaure i el procés d'unificació de l'Àtica que hom lliga al seu nom, després d'haver succeït Egeu. D'aquests tres nuclis, el primer es refereix a llegendes locals, de caire folklòric i amb elements romàntics, que acosten la seva figura a la d'heroi singular que venim esmentant; el segon, deu tenir algun fons de significació històrica i potser remunta als contactes dels micènics amb la civilització cretenca; el tercer fa referència a un fet històric important, d'unió dels distints poblats de l'Àtica en una sola entitat político-religiosa sota el govern d'un sol rei. La tradició atribuïa aquest fet històric a un heroi mític, el més famós entre els herois llegendaris de l'Àtica. Els seus amors, ocasionals o no tant, l'aparellen amb diverses manifestacions d'una dea-mare de tipus mediterrani, com Ariadna, enemiga dels homes, com Hipòlita, o bé amb problemes d'integració en les estructures socials vigents, com Fedra.

  • Esbossa una breu història de la llengua grega, des del sil.labari micènic fins el grec modern, sense deixar-te cap fita important.

  • El grec és una llengua d'origen indoeuropeu que fou introduïda en territori grec per successives invasions, entre el tercer mil·lenni i el 1100 aC.

    Es troba la primera manifestació de la llengua grega en tauletes d'argila datades devers el període 1450-1150 aC, escrites en una escriptura sil·làbica anomenada convencionalment lineal B (escripturalineal) .El micènic és l'únic testimoniatge del grec pre-dòric (arcàdico-xipriota, eòlic i jònico-àtic).

    El grec de l'època alfabètica comença al s VIII aC, i n'és la primera mostra la inscripció sobre un vas àtic d'estil Dipilo. Les característiques fonètiques del grec alfabètic permeten de distingir-hi quatre grans grups: el jònico-àtic, l'eòlic, l'arcàdico-xipriota-pamfili i el grup del grec occidental.

    Com em dit. el grec tenia un ampli mosaic de dialectes, testimoniats per les inscripcions locals, que assoliren categoria literària, de manera que cada gènere literari tingué dialecte propi, per a la poesia èpica bàsicament fou jònic-àtic, mentre que el dístic elegíac, utilitzats per l'elegia i l'epigrama, esdevingué l'instrument d'expressió més universal. Entre tots els dialectes, el jònic gairebé esdevingué llengua comuna literària, però reculà al s IV aC, en imposar-se l'àtic, el qual era l'instrument universal de pensament, racional, reflexiu, en prosa. Coincideix amb el moment de la superioritat política, social i cultural d'Atenes.

    Durant el període d'hel·lenisme, a l'època alexandrina, amb el canvi de les estructures polítiques, socials i religioses del món grec, aparegué una llengua comuna anomenada koiné (norma). Durant l'imperi hel·lenístic la koiné fou la llengua de la cort, de la literatura i el comerç.

    Amb tot, en acostar-se la llengua oral a la llengua escrita, es produí una reacció contra la llengua viva, l'aticisme, que fou la causa de la diglòssia posterior. Els dos grups lingüístics que conformen aquesta disglòssia són: la dimotiki, que és la llengua comuna que parlen tots els grecs, i la kazarevusa, que no la parla ningú a la conversa, però que era la llengua oficial de l'Estat. L'any 1.964 s'estableix la igualtat entre kazarevusa i dimotiki a les escoles. Després de la dictadura dels coronels ha acabat imposant-se la dimotiki, la qual és implantada en tots els nivells educatius, en els documents públics oficials i en els mitjans de comunicació.

    3