Apologia de Sòcrates; Plató

Filosofía griega. Vida y obra. Pensamiento platónico. Diàlegs

  • Enviado por: Winners
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 17 páginas
publicidad
publicidad

Plató: (428 a.C.-347 a.C.), filòsof grec, un dels pensadors més influents de la filosofia

occidental.

Vida.

Plató va néixer en una família aristocràtica d'Atenes. El seu pare, Aristó, va morir

durant la infància de Plató, i la seva mare es va tornar a casar amb Pirilampes.

De jove Plató va tenir ambicions polítiques, però es va desil·lusionar amb els

governants d'Atenes. Plató es va proclamar deixeble de Sòcrates, va acceptar la

seva filosofia i la seva forma dialèctica de debat. Plató va ser testimoni de la vida de

Sòcrates durant el règim democràtic atenenc l'any 399 a.C. Seguidament, va

abandonar Atenes per viatjar a Itàlia, Sicília i Egipte.

Al any 387 a.C. Plató va fundar a Atenes l'Acadèmia, que oferia estudis

d'astronomia, biologia, matemàtiques, teoria política i filosofia.

Plató va viatjar a Sicília l'any 367 a.C., per ser el tutor del nou governant de Siracusa.

Va tornar a Siracusa l'any 361 a.C. Va passar els seus últims anys donant

conferències a l'Acadèmia i escrivint. Va morir als 80 anys aproximadament, l'any

348 o 247 a.C.

Obres.

En el primer grup d'escrits inclou 35 diàlegs i 13 cartes. Els diàlegs es poden dividir

en tres grups, en el primer s'hi troben Càrmides, Lisis, Laques, Protàgores, Eutifró, i

els llibre I de La República.

En el grup intermedi, hi trobem Gorgies, Menó, Apologia, Cràtil, El Banquet, i La

República.

El tercer grup de diàlegs, s'hi troben Teetet, Parmènides, Sofista, Fileb, Timeu.

Lleis.

Teoria de les idees: coneixement.

La teoria de les idees de Plató i la seva teoria del coneixement estan molt

relacionades, influït per Sòcrates, Plató estava persuadit de que el coneixement es

podia assolir. També estava convençut de que el coneixement tenia dues

característiques: ha de ser cert i infal·lible, ha de tenir com objecte el que és veritat era

en contrast amb lo que és només en aparenta. La teoria del coneixement de Plató

s'exposa a La República.

Naturalesa de les idees.

La teoria de les idees es pot entendre millor en termes d'entitats matemàtiques. Plató

va fer més extens del camp de les matemàtiques.

Plató va concebre les idees de manera jeràrquica: la idea suprema és la de Déu, que

representa el pas de Plató en la direcció d'un principi últim d'explicació.

Ètica.

La teoria ètica de Plató descansa en la suposició de que la virtut és coneixement i que

aquest pot ser après.

Influència.

La seva Acadèmia va ser clausurada cap el 529 a.C., per ordre d'un emperador
bizantí. L'impacte de Plató en el pensament jueu és obvi, en l'obra del filòsof

alexandrí Filò d'Alexandria. El neoplatonisme, va ser un important desenvolupament

posterior de les idees de Plató. Les idees platòniques van tenir un paper molt

important en el desenvolupament del cristianisme, i també en el pensament islàmic medieval.

Recensió del contingut de:

Apologia de Sòcrates.

A l'Apologia de Sòcrates, el seu autor: Plató, ens narra l'esdeveniment del judici a que estigué sotmès Sòcrates, a l'antiga Grècia, al segle IV a.C., a la polis d'Atenes. Sòcrates estava acusat d'impietat, de corrupció als joves i d'ésser ateu, es a dir, no creure en els déus de la polis.

L'obra de Plató, està dividida en tres parts: la primera, en que es narra la defensa que feu Sòcrates davant dels jutges, que n'eren 500, més el vot del President, per si hi havia un empat. A la segona part, Plató ens narra el discurs que feu Sòcrates en que havia de demanar la pena que ell creia just que li havien d'imposar. Durant la tercera part, Sòcrates feia un discurs on s'acomiadava dels jutges que l'havien condemnat i dels que l'havien absolt, mitjançant un breu discurs. Per acabar de situar l'obra, cal esmentar que Plató escriví l'Apologia durant l'època de joventut.

Primera part.

Sòcrates enceta l'Apologia dirigint-se als jutges: “Ciudadanos atenienses”, que no és el salut dirigit als heliastai o jutges de Tribunal Popular, sinó el vocatiu corrent utilitzat a les assemblees. Des del primer moment, Sòcrates vol deixar clar que els seus acusadors utilitzaven falses acusacions contra ell. Seguidament, Sòcrates passà a explicar les diferències entre el seu tipus de discurs i el dels sofistes, o sigui, els seus acusadors. Cal esmentar, que els sofistes de l'època eren persones que es creien sàvies, però que, segons Sòcrates, només en presumien, de saviesa, que en realitat, Sòcrates afirmava que no en tenien.

En el text original, Sòcrates jura, utilitzant la fórmula mà Día, que està traduït en aquesta edició per: ¡por Zeus! , però que, literalment traduït, vol dir: “per el meu déu”. Les diferències que Sòcrates deia, eren les diferències entre el tipus de discurs que els sofistes feien, i el seu, que estava basat en el diàleg, encara que Sòcrates matisava que el seu seria un discurs improvisat. A continuació, Sòcrates tornà a insistir quin tipus de defensa realitzaria: el mateix mode de parlament que feia quan estava a l'àgora .

Acabada la reiteració de com faria el seu discurs, Sòcrates passà, tal i com ho indica, a defensar-se. Comença anomenant a Ànitos i els de la seva comparsa, que des de fa temps, que aquests entabanaven als atenencs afirmant que Sòcrates investigava fenòmens celests i tot el que resta sota terra, entre altres; que segons Sòcrates eren mentides. Per consegüent, aquestes “mentides” que Sòcrates mencionava, l'inculpaven els càrrecs de l'acusació. A més a més, citava, indirectament, a Aristòfanes, autor de la comèdia Els núvols, en que es feia una caricatura de Sòcrates. Aquesta caricatura li afegia mala fama. Acabada aquesta aclariment, Sòcrates passà a citar la primera acusació de Meletos. Sòcrates comparava aquesta acusació amb la comèdia Els núvols, ja citada anteriorment. L'acusat, Sòcrates, es desempallegà de les acusacions amb el que s'anomena “discurs d'experiència”, conjurant al públic per que comprovi que el que deia Sòcrates a la plaça pública, es corresponia amb el que afirmava l'acusació. Descartat el seu interès pels temes científics, o l'estudi del la physis, l'acusat passà al segon aspecte, que és el que creia que més l'havia desprestigiat: cobrar per ensenyar, tal i com feien els sofistes. Al esmentar aquesta acusació, Sòcrates feu una distinció entre la bona sofística, a la que Sòcrates mostrava respecte, i a la mala sofistica, posant per exemple, el que li va succeir a Càl·lies amb Evenos de Paros. Seguidament, Sòcrates intentà desmentir que ell fos sofista, i volia distanciar-se del que ell considerava saviesa extra humana que deia que posseïen els sofistes. Sòcrates afirmava tenir una saviesa humana. Per demostrar-ho, posà l'exemple del que una vegada li va succeir: Querefont, anà a consultar a l'oracle de Delfos. Va preguntar a l'oracle, si hi havia algú al mon més savi que ell, Sòcrates, però la pitonissa va resoldre negativament. A partir d'aquest exemple, Sòcrates en fa una interpretació. Sabent que el déu no menteix, es disposà a desxifrar l'oracle, anant a visitar diverses persones considerades “sàvies”. Aquestes persones, Sòcrates les divideix en tres grups: els polítics, els poetes, i els artesans. Dels polítics, Sòcrates en va treure una conclusió: els que es consideraven els més savis, eren els més mancats de saviesa. Sòcrates, a continuació, anà a visitar als poetes, dels que també va extreure'n una conclusió: qualsevol persona, digué Sòcrates, hagués expressat millor sobre les obres dels poetes que aquests mateixos. A més a més, afegí Sòcrates, que les obres dels poetes no són fruit de la seva saviesa, sinó de la inspiració. Seguidament, Sòcrates exposà la conclusió a que arribà, entrevistant-se amb els artesans: dominen bé un ofici, però, afirmà Sòcrates, que els artesans creien dominar tots els oficis, quan no els dominaven. A la fi, Sòcrates arribà a la conclusió que preferia restar tal i com ell era.

Seguidament, l'acusat exposà els resultats dels seus interrogatoris: Sòcrates afirmà que estava rodejat d'enemics, causa directa dels interrogatoris, a més a més d'haver arribat a la conclusió que el més savi, afirmava Sòcrates, només és Déu. A més a més, afirmava que entre els homes, el més savi només pot ser el que ha reconegut la seva ignorància.

Seguidament, Sòcrates explicà el procés pel qual la gent s'havia revelat contra ell: molts seguidors joves de Sòcrates l'imitaven, els ciutadans afectats o “desenganyats” pel mètode de Sòcrates, l'acusen de corrupció de la joventut, entre altres acusacions, pel fet de que els suposadament savis queden en ridícul. Sòcrates finalitzà el desemmascarada dels acusadors, al classificar-los en tres corporacions: polítics, artesans i poetes.

Sòcrates acaba de refutar la mala imatge deguda a les antigues acusacions dient: “Por lo que hace referencia a las acusaciones aducidas por mis primeros detractores, con lo dicho basta, para mi defensa ante vosotros”.

Seguidament, Sòcrates passà a defensar-se de les acusacions actuals, presentades per Meletos, repetint-les. Primerament, començà per l'acusació de corrompre la joventut interrogant a Meletos a través de la maièutica. Sòcrates diferenciava qui era millor per educar als joves. A més a més, s'ha de notar que Meletos aprofità l'ocasió per adular als jutges, a l'assemblea i als assistents, al afirmar que qualsevol, menys Sòcrates, servia per educar als joves. A continuació, Sòcrates refutà l'acusació, comparant l'educació dels joves i la dels cavalls, ho refuta preguntant si hi ha algú que vulgui ser perjudicat pels seus veïns, amb qual resposta Meletos es destapà. Sòcrates argumentà la seva innocència mitjançant arguments ètics i legals.

Acabada de refutar la primera acusació, segueix per l'acusació d'impietat. S'ha d'aclarir que Atenes no posseïa un cos dogmàtic ni una religió única ni estructurada, sinó que es limitava a més pràctiques religioses estatals i populars. Sòcrates preguntà repetidament a Meletos si ell, Sòcrates, no creu en els déus, i Meletos, també reiteradament, responia que Sòcrates no hi creia. L'acusat argumentava la seva innocència a través de la lògica. Per concloure Sòcrates de defensar-se de l'acusació d'impietat, refutà l'acusació, presentant que Meletos es volia enriure's-en. Per refutar, l'acusat utilitzà diverses comparacions i preguntant si poden existir divinitats sense existir el mateix temps déus i genis, al qual Meletos respongué que és impossible l'existència d'aquests per separat. Amb aquesta resposta, Meletos es posà en evidència, la qual cosa aprofita Sòcrates per afirmar que Meletos volia presentar l'acusació d'un enigma o com una burla.

Desmuntada l'acusació, amb els corresponents arguments, Sòcrates proclamà que la condemna no es per motius religiosos o jurídics, sinó per interessos de certs sectors socials o de ideologies polítiques amb aparences religioses o de corrupció social.

Fent un punt i apart, s'ha d'aclarir que Atenes portava obertes moltes ferides des de la humiliació de la Guerra del Pel·loponès i repetits canvis de Govern, no podien deixar passar la presència d'aquest home que intentava mantenir-se neutral i net.

Fet aquest incís, podem continuar. Sòcrates, a partir d'haver refutat les seves acusacions, començà a explicar la seva missió. Introduí la seva explicació mitjançant la interrogació posant-se al punt de vista del jurat. Començà l'explicació afirmant que no li importava la mort, sinó que li importava l'honradesa de les seves accions. A més a més de comparar l'honradesa de la seva missió amb la d'alguns fets d'algun personatge mitològic, ho aprofità per fer una referència a l'acusació d'impietat. Aquesta comparació l'estableix mitjançant el resum del capítol XVIII de la Ilíada. Per tant, Sòcrates resumeix la seva missió amb: “Quien ocupa un lugar de responsabilidad, por creerse que es el mejor, o bien, porque allá le han colocado los que tengan autoridad, allí debe quedarse, resistiendo los peligros sin echar cuentas para nada ni con la muerte ni con otro tipo de preocupaciones, sino es con su propia honra”.

Acabada d'explicar la seva missió, Sòcrates continuà explicant breument les seves campanyes militars. Sòcrates explicà que no va desertar perquè no tenia por a la mort, Sòcrates afirmava que desertar era una vergonya però també digué que “estoy plenamente convencido que es un dios el que me manda vivir buscando la sabiduría, examinaándome a mí mismo y a los demás”, sabent això, Sòcrates afirmà que hauria desertat. A més a més Sòcrates afirmà que s'hagués fet mereixedor de les acusacions d'impietat, desobediència de l'oracle, temor a la mort i creure's savi sense ser-ho.

Cal esmentar, fent un punt i a part, que les campanyes militars són les següents: Potidea, Anfipolis i Dèlion. Potidea estava a la península Calcídica, colònia de Corint, pertanyent a la Confederació de Delos. A l'any 432 es separà de la Confederació i Atenes no ho consisteix, per temor a disminuir les seves aspiracions imperialistes i perquè no provoqués precedents a imitar per altres polis de la Confederació. Un exercit de 3000 hoplites fou embarcat, entre els que hi havia Sòcrates. La batalla de Anfipolis arribà dos anys més tard. Anfipolis era una polis situada al nord de Tràcia, objectiu capital pels interessos imperialistes d'Atenes, per la seva situació estratègica dintre del país “barbar”, per les seves mines d'or i plata. Finalment, Dèlion fou l'escenari de la més sagnant de les batalles terrestre, en la llarga guerra del Pel·loponès. 8000 atenencs, guiats per Hipòcrates passaren la frontera de Beòcia i ocuparen el santuari d'Apol·lo, a Dèlion junt al mar d'Eubea. Però una vegada fortificada i deixada a la cura d'una guarnició, foren atacats pels beocis, que els venceren. Sòcrates i el general Laques aconseguiren escapar.

Acabat de comentar les campanyes militars de Sòcrates, l'Apologia continua amb Sòcrates parlant del temors a la mort. “el temor a la muerte no es otra cosa que creerse sabio sin serlo: presumir de saber algo que se desconoce.” .També referint-se al temor a la mort, Sòcrates es digué que és més savi, per no presumir de saber que succeeix a l'Hades. S'ha d'apuntar que Sòcrates es refereix a l'Hades com un lloc, no com un déu, en aquest cas, fill del déu Cronos, déu del temps, guardià dels murs subterranis. Sòcrates afirmà que “el vivir injustamente y el desobedecer a un ser superior, sea dios o sea hombre, es malo y vergonzoso”, també afirmà que no temeria a les coses que no sap si són bones a dolentes, sinó que les afrontaria. A continuació, Sòcrates advertí que si ell és absolt, continuaria practicant les seves discussions, cosa que ens assenyala que Sòcrates proclama el dret a la llibertat d'expressió. A més a més, Sòcrates va fer aparèixer l'orgull per ser d'Atenes i la proclamació dels valors de la polis. Per acabar de confirmar la seva postura, Sòcrates digué que els atenencs es descuidaven de la saviesa i de l'esperit, per potenciar les riqueses i la fama. Per això, assegurà que seguiria interrogant al qui posi en dubte la saviesa i l'esperit. A més a més, Sòcrates assegurà que és el que li mana el déu, que no hi ha res millor a la seva polis que el seu treball. Sòcrates insistí en que la seva missió és convèncer a la gent per que es preocupés per l'esperit, a més a més de que la virtut “es la fuente de bienestar para uno mismo y para el bien público”. Aquesta afirmació ve a ser la formulació de la tesi socràtica que diu que la virtut és un bé individual, però també social. Sòcrates tornà a insistir que no podia actuar de cap altra manera.

Acabada d'explicar la seva missió, Sòcrates continuà afirmant, que la mort no li causaria cap dany, sinó que causaria dany al propis ciutadans. Doncs Sòcrates creia que cap home dolent, referint-se a Ànitos i a Meletos, no li podia causar cap mal, ja que Sòcrates creia que les penes al que el podien condemnar no eren grans mals. Sòcrates venia a dir una nova tesis ètica: l'home just està per damunt de les indignitats dels altres; ningú pot perjudicar-lo. Aquesta tesis fou ampliada per l'Escola Estoica sobretot pel filòsof cordovès Sèneca. Sòcrates afirmà, que en canvi de fer la seva defensa, feia una defensa de la població perquè no caiguessin en un error. Sòcrates ho afirmà, perquè creia que ell era un present de déu a la polis. A partir d'això, Sòcrates es comparà amb un tàvec, afirmant que aquest no és molest, sinó que dóna una empenta sobre qui es posa. D'aquí ve la metàfora amb la qual s'ha popularitzat la figura de Sòcrates. L'acusat volgué argumentar la seva postura afegint la seva pobresa i l'abandó dels seus béns, per ocupar-se dels altres. Llavors, Sòcrates posà un contra al seu argument: perquè no participava a les Assemblees i aconsellava a la ciutat? Per neutralitzar aquest contra, Sòcrates introduí la seva veu interior, o damònion. Doncs, aquesta veu, era una manifestació divina, digué Sòcrates. Cal esmentar que el daimònion socràtic l'acompanyava en els moments més importants i que només el dissuadia de les accions que no havia de fer.

Sòcrates, per argumentar que no tenia por a la mort, explicà uns fets que li varen succeir: en una de les ocasions en que va exercir de càrrec públic, sent membre del Consell va votar en contra en un judici contra deu estrategs navals, per que Sòcrates no volia que els jutgessin a tots junts, ja que les lleis ho prohibien. El segon fet, explicà Sòcrates, va ser que sota el règim dels Trenta Tirans, va tenir-se que presentar al Tolos, l'edifici Circular on es reunien els Trenta Tirans, perquè, junt a quatre persones més, tenien la missió de matar Leont de Salamina. Sòcrates explicà que va anar-se'n sense fer la missió, podent ser condemnat pels Trenta Tirans, però els Trenta varen ser enderrocats. Aquest fets, digué Sòcrates, expliquen el perquè no va dedicar-se a la política: hauria mort per ser honrat.

Sòcrates afirmà que mai per diners va parlar o callar, que mai va refusar a ningú, ni ric ni pobre. Per això, afirmà Sòcrates, ningú li pot donar el mèrit, o pel contrari culpar-lo d'haver millorat o empitjorat a algú. Aleshores Sòcrates llançà una pregunta a l'aire: ¿cómo es que algunos que encuentran tanto gusto en pasar el tiempo conmigo?”. “

Sòcrates conclogué la seva defensa, aportant testimonis per refutar l'acusació de corrupció a la joventut, es basà en aquests, per afirmar que si ell hagués deixat un rastre de joves corromputs estarien a la sala per acusar-lo.

Però, abans de la votació dels jutges, Sòcrates no volgué implorar compassió, ja que creu que ell no és digne d'aquests recursos.

Segona Part.

Els resultats de la votació foren 280 vots a favor de la seva culpabilitat, i 220 vots a favor de la innocència. Sòcrates analitzà els resultats, com que no s'esperava tants vots a favor seu i comentà el sistema judicial, dient que si Ànitos i Meletos, no aconseguien una cinquena part dels vots, haurien d'haver pagat una multa d'unes 1000 dracmes.

Seguidament Sòcrates realitzà la antitímesis, es a dir, la oferta que pot proposar l'acusat, per adjudicar-li com a condemna. Per a tots els “beneficis” que Sòcrates creia que ha fet per la seva societat, digué que es mereixia viure a costa de l'Estat al Pritaneu. Fins i tot, Sòcrates es basà per afirmar la seva condemna, en que tenia la consciència tranquil·la de que mai hagués fet mal a ningú. Sòcrates argumentà la seva derrota, afirmant que no tenia temps suficient, ja que les lleis gregues, obligaven a resoldre el judici en vint-i-quatre hores. Sòcrates no acceptava ni la presó ni l'exili, tot i que afirmava que a una altra polis, altres joves l'haguessin escoltat igualment. També comparà viure en silenci amb desobeir al déu, renunciar a la seva missió. Finalment, Sòcrates proposà una multa de 30 mines, de les que Plató, Critó, i Critòbul se'n farien fiadors.

Tercera Part.

Passada la votació, Sòcrates fou condemnat a mort, 361 vots a favor de la condemna i 140 vots en contra.

Sòcrates comença aquesta tercera part, queixant-se perquè si l'haguessin deixat viure, no hagués tardat gaire en morir. Seguidament, s'acomiadà dels seus acusadors. Comença explicant que no era per falta de raons o per el discurs, per el que havia estat condemnat. Potser, digué Sòcrates, si hagués utilitzat lamentacions, hauria pogut guanyar el judici, però afirma que era indigne d'ell utilitzar aquests recursos i per això afirmà que preferia morir per haver-se defensat així. Sòcrates afirmà que ell sortirà condemnat a mort, però els seus acusadors, sortirien plens de malesa, acusats per la veritat. A continuació, Sòcrates profetitzà que cauria sobre els acusadors un càstig més dur que el seu, el de Sòcrates: molta gent, creia Sòcrates, exigirien una explicació, per això, viurien més enfadats. A més a més, Sòcrates recriminà que la mort no era el millor mètode per silenciar algú, sinó millorar el comportament cap als altres. Així s'acomiadà dels que el varen votar la seva mort.

A continuació, Sòcrates passà a acomiadar-se dels seus amics, curiosament, digué Sòcrates, el seu daimon no li havia impedit seguir parlant, cosa que interpretava Sòcrates, com que la mort no era cap mal, per això, el seu daimon no l'havia alertat.

Acabat l'acomiadament, Sòcrates disgregà sobre la mort. Sòcrates exposà la hipòtesi sobre que creu ell que és la mort: “la muerte supone ser reducido a la nada, y por ello no es posible ningún tipo de sensación, o de acuerdo con lo que algunos dicen, simplemente se trata de un cambio o mudanza del alma de éste hacia otro lugar”. En el primer cas Sòcrates afirmà que seria una gran guany. Però, Sòcrates digué que si la mort és la segona opció, que ell exposà, és el millor bé que li pot succeir a algú, ja que, a Sòcrates li agradaria comparar experiències, interrogar a grans personatges com Homer, Aiax, Hesiode, Orfeu, per veure qui és autènticament savi. Sòcrates també creia que el déu Hades no el jutjaria. També intentà convèncer als jutges, que per home de bé, no hi ha mal possible i que morir, era el millor per ell. Per això, explicà Sòcrates, que el seu geni, no havia intentat dissuadir i també afirmà, que no estava enfadat amb els jutges per haver intentat fer-li mal. Finalment, Sòcrates s'acomiadà amb un últim desig: volia que castiguessin als seus fills, que varen ser tres, dels quals només coneixem el nom del major: Camfòdocles. Doncs, Sòcrates volia que els castiguessin si s'ocupaven més de buscar riqueses abans que buscar la virtut. “Y si presumen creer ser algo, sin serlo de verdad, reprochadles, como yo os he reprochado, exigiéndoles que se cuiden de lo que deben y no creerse ser algo, cuando en realidad nada valen”, també volgué Sòcrates.

“Yo a morir, vosotros vivir.

Entre nosotros y yo, ¿quién va a hacer mejor este negocio?

Cosa oscura es para todos, salvo, si acaso, para el dios”.

Sòcrates acceptava el seu destí.

Valoració personal

Primer de tot, valorarem la tesi principal: la innocència de Sòcrates. Durant el transcurs del llibre, ha quedat palès que Sòcrates era innocent, ja que els luxosos arguments aportats per ell, serveixen abastament per demostrar la seva innocència. Doncs, ¿per què el varen condemnar? Sembla evident: Sòcrates es mostrà durant l'Apologia, o defensa, un xic arrogant, fins i tot podríem afirmar que demanava la condemna a mort. És evident que qualsevol altra persona no ho hagués fet això, sinó que hagués suplicat clemència. Llavors, ¿per què Sòcrates no en demanà, de clemència? Ell mateix respon a la pregunta: va contra el seu “sistema”, contra la seva “filosofia” i també, perquè Sòcrates no tenia por a la mort. A part dels seus motius, jo crec que no es mereixia la mort, ja que amb els seus arguments, ja n'hi havia suficient per deixar-lo lliure.

Les tesis secundàries, són les que Sòcrates posava en pràctica a l'àgora, davant dels seus oients. Aquestes tesis són: el dret a la llibertat, la virtut és un bé individual però també social, l'home just està per damunt de les vileses i ningú pot perjudicar-lo. Aquestes eren les tesis de Sòcrates, expressades per Plató, ja que cal recordar que l'Apologia de Sòcrates és un llibre de joventut, cosa que ens indica que les idees eren plenament de socràtiques. Però, ¿plenament del tot? Qui coneix les idees socràtiques i platòniques, les diferències, haurà vist que una de les tesis de l'obra: “no lloc filosòfic a la política”, era una tesis platònica. Llavors, ¿per què hi apareix a l'obra? Es evident que donat aquest cas, la tesi podria ser ben bé socràtica, llavors, trobada a faltar cinquanta anys després per Plató.

Cal esmentar, que la visió socràtica sobre la mort, ja era utilitzada pels pitagòrics i pels òrfics, encara que no era clarament assumida per Sòcrates, però sí per Plató. Ja he comentat com eren els judicis l'antiga Grècia: duraven un màxim de vint-i-quatre hores, tenien varis torns: defensa de l'acusat, votació d'innocència o culpabilitat, proposició de la pena per part de l'acusat i votació a favor o en contra d'aquesta pena. Això diuen les informacions que tenim de l'època. Llavors, ¿d'on surt l'última part de l'obra? Evidentment, era una magnífica creació literària de l'autor: Plató; ja que aquesta tercera part era il·lícita , es a dir, no estava permesa. Doncs, ¿per què Plató la va escriure? Aquesta tercera part era un acomiadament: dur amb els acusadors, tendre amb els amics. Si ens fixem en altres obres de Plató, veiem que aquesta tercera part, és una bestreta dels diàlegs del Critó i del Fedó. Plató intentava presentar una apologia ben estructurada, jurídicament, i ben elaborada, literàriament. A més a més, si ens fixem en les darreres frases d'aquesta tercera part, ja citades anteriorment, veiem que són totalment impròpies del discurs socràtic, que no és ni senzill i ni directe.

La postura de Sòcrates, un xic arrogant i descarada, a més a més d'imperant, a vegades, fins i tot, creient-se superior als altres, per haver demostrat la seva saviesa, basada en la ignorància, “Només sé que no sé res”, afirmava i defensava Sòcrates. Doncs, vista aquesta postura, no és d'estranyar, que els jutges el condemnessin. Llavors, ¿per què no canvia aquesta postura? Sembla evident, ja he comentat, que Sòcrates buscava la seva condemna, a més a més, de la seva execució. Però, ¿per què buscava la seva condemna? Només hi ha una resposta possible: Sòcrates volia commoure l'opinió pública, volia que la societat s'avergonyís per haver-lo deixat morir, al meu parer, tant injustament. També ens podem preguntar ¿per què Sòcrates no va demanar l'absolució, i continuar practicant el seu mètode a l'àgora? Sòcrates podia creure que l'única manera de culminar la seva filosofia, l'única manera d'esdevenir un màrtir, sacrificat per la seva causa, era acceptant la seva mort, i deixar en evidència els jutges i els acusadors, per tal que la societat es donés compte de l'injust que podia ser la vida i se'n qüestionés l'objectiu.

És molt positiva la decisió que prengué Sòcrates de mantenir-se fidel a sí mateix i de no “forçar” al jurat. Una de les coses a valorar de la defensa de Sòcrates, són els interrogatoris empesos arran de la interpretació de l'oracle. Sòcrates té tota la raó al afirmar que els interrogats: polítics, poetes i artesans, són una plaga d'ignorants. És més, crec que Sòcrates té raó perquè deixa palès que els interrogats parlen de coses que ignoren. A més a més, veig injust que per que Sòcrates evidenciï la seva mancança de coneixements, l'acabin odiant i vulguin condemnar-lo a mort.

Hem vist que Sòcrates posava la primera pedra dels drets humans: tota persona té dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió [...] (article 18), tot individu té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió [...] (article 19).

L'estructura seguida per Sòcrates, o Plató, alhora d'exposar la seva defensa, ha estat bastant correcte, seguint un ordre lògic, amb una progressió constant, exemplificant els seus arguments.

Finalment, després d'haver llegit diverses vegades l'obra, havent-ne fet la corresponent recensió, valorant tots els aspectes de l'obra, podem afirmar que l'Apologia de Sòcrates és notablement interessant, ja que descobrim molts aspectes de l'època, de la societat grega, de la seva justícia, entre altres, a més a més de veure com argumentava Sòcrates, a través de la pràctica, es a dir, veient-ne un exemple. A part d'ésser un llibre realment interessant, també és útil, donat que les diverses tesis exposades, ens donen una idea més pràctica del pensament de Sòcrates.

Ciutat o estat de l'antiga Grècia. Cal esmentar que cada polis grega tenia les seves lleis i els seus déus.

Les obres de Plató es divideixen en tres grans grups: joventut, bellesa i maduresa. En les de joventut, les idees eren socràtiques; en les de bellesa, les idees eren entre socràtiques i platòniques, el que feia difícil la distinció entre ambdues; finalment, en les obres de maduresa, les idees eren de Plató.

Plató: Apología de Sócrates, pàg. 68.

Plató: Apología de Sócrates, pàg. 69.

Plaça principal de les polis gregues de l'època, Sòcrates es referia que faria el mateix estil de parlament que a l'àgora per a la seva defensa.

Foren tres els acusadors, encara que Ànitos fou el que formalitzà l'acusació, fou Meletos qui la firmà i el que donà la cara.

Entenent-se abans de presentar l'acusació.

Cal esmentar que Meletos és el que s'anomena “home de palla”, era l'acusador oficial, però Ànitos, adober de pells i demòcrata de tota la vida, era l'autèntic acusador.

Home benestant i mecenes dels sofistes, com ens narra Plató al Protàgores

.Querefont: amic de Sòcrates de tota la vida.

A Delfos, existia el famós santuari dedicat al déu Apol·lo. Al santuari hi acudien gent de tota Grècia i de l'estranger, per fer tot tipus de consultes. Una sacerdotessa o pitonissa, asseguda sobre el Sagrat Trípode, entrava en trànsit, segons deien, per estar posseïda pel déu. Durant aquest trànsit epilèptic, la sacerdotessa pronunciava paraules inconnexes o sorolls, que uns sacerdots, asseguts al seu costat, interpretaven.

S'ha de comentar, que sobre la “teoria de la creació literària” que exposà Sòcrates, com a “inspiració gratuïta”, s'hi afegí, posteriorment, Descartes.

Plató: Apología de Sócrates, pàg. 84

Reconegut procés de Sòcrates. En aquest cas, estava desenvolupant la primera part de la maièutica, consistent en la ironia, fent-li preguntes a l'adversari fent-se l'ingenu, per portar-lo, a l'adversari, al seu terreny, el de Sòcrates.

En original grec diu daimònia, que es refereix a genis, dimonis o sers mig divins.

“Aquiles, hijo de la diosa Tetis, famoso por su sentido del honor, sabe que el destino ha señalado su muerte inmediatamente después de la muerte de Héctor.”: Apología de Sócrates, cita 61, pàg. 94.

Plató: Apología de Sócrates, pàg. 94.

Plató: Apología de Sócrates, pàg. 95.

Així anomenaven als estrangers.

Plató: Apología de Sócrates, pàg. 95.

Plató: Apología de Sócrates, pàg. 96.

Sòcrates és el primer en utilitzar el concepte “esperit” com a sinònim d'“ànima”, però com a seu de la intel·ligència i de la ignorància, de la bondat i de la malícia, però d'aquest món. En conseqüència , “ànima” i “esperit” són sinònims.

Plató: Apología de Sócrates, pàg. 98.

Leont de Salamina: fou un ric general executat pels Trenta Tirans.

Plató: Apología de Sócrates, pàg. 104

Plató: Apología de Sócrates, pàg. 128.

Plató: Apología de Sócrates, pàg. 131.

Plató: Apología de Sócrates, pàg. 131.

1