Antígona; Salvador Espriu

Trageda greca. Adaptació del mite de Sófocles. Biografia de l'autor

  • Enviado por: Liliana Bara
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 24 páginas
publicidad

ÍNDEX

Biografia de Salvador Espriu .............................................................. pàg. 2

Què és la tragèdia grega?................................................................... pàg. 5

Trets de la tragèdia grega en el text .................................................. pàg. 9

Comparació de les dos Antígones; S. Espriu & Sófocles .................. pàg. 11

Resum Argumental ............................................................................ pàg. 15

Personatges ...................................................................................... pàg. 17

Vocabulari ........................................................................................ pàg. 22

Bibliografia ....................................................................................... pàg. 23

SALVADOR ESPRIU I CASTELLÓ

Salvador Espriu nasqué l'any 1913 a Santa Coloma de Farners on el seu pare, Francesc Espriu, exercia com a notari. L'any 1915 la família, que era d'Arenys de Mar, s'instal.là a Barcelona on el poeta visqué fins la mort. I Espriu, que no oblidà mai els lligams que l'unien a aquella vila marinera, la convertí en la Sinera de la seva obra. On apareixen, amb fundació adés d'il.lustració sentida d'un món irremissiblement perdut, adés sarcàstica i irònica, tant la seva família i els amics més pròxims com personatges de l'Arenys del passat. Tal com també s'escau amb gents de la Barcelona del seu ambient familiar. Personatges que Espriu devia haver vist alguna vegada, però dels quals li interessava sobretot el que se'n referia, la fama que tenien. De la manera com Lavínia i Sinera són, efectivament, Barcelona i Arenys, però la concreció històrica de cada una és condició de la universalitat tant de l'una com de l'altra, així mateix aquests personatges ell els fa servir com a models típics, universals, emblemàtics sovint d'un món deixat enrera però també sovint de xacres i de dèries, de debilitats i de vicis que li eren ben contemporanis.

Els anys més feliços de la seva joventut transcorregueren a Barcelona i corresponen a la seva vida universitària, encetada l'any 1930. Per la Universitat de Barcelona esdevingué llicenciat en Dret (1935) i en Història antiga (1936), però aquells anys, en el curs dels quals participà en un famós creuer d'universitaris pel Mediterrani (1933) i gaudí de l'amistat de companys i companyes intel.ligents i brillants, foren clausurats per l'aixecament militar de juliol de 1936 que motivà la seva mobilització. Versemblantment ell pensava aleshores en un futur universitari professional: volia llicenciar-se en Filologia clàssica i s'inclinava per continuar a l'estranger estudis d'egiptologia.

La mort, l'any 1938, del seu amic Bartomeu Rosselló-Pòrcel, la mort, l'any següent, del seu pare, i el triomf dels sublevats en la guerra civil, amb les conseqüències, prou sabudes, que aquest fet comportà, tot plegat motivà una autoreclusió de Salvador Espriu que, d'una banda, era abandó forçós dels seus projectes individuals però, d'una altra, significava refús absolut de la nova situació i havia de ser entès, anys a venir, com a testimoni ètico-polític de disconformitat i de protesta. Posteriorment ell havia de referir-se a l'inici de la guerra com a la data de la seva mort.

Així, l'Arenys de Mar als estius i la Barcelona de la tertúlia del seu pare, de les relacions familiars, i després la dels anys universitaris, constitueixen el rerafons constant de la seva obra, que es converteix en la tenaç reconstrucció d'un món perdut, una operació -intel.lectual i sentimental- que li forneix alhora una cosmovisió aplicable a la comprensió del món real i també la fotografia d'un paradís perdut on no cessà de refugiar-se. Aquest to elegíac, però -al qual la guerra civil dóna una dimensió col.lectiva- té arrels solidíssimes en el seu entorn personal i en la seva manera de ser. D'altra banda, l'any 1936 Espriu ja era autor d'una obra important i extensa en la qual imperava aquest to de record melangiós, elegíac, i la reflexió sobre la mort.

Recuperada la seva obra en la tímida davallada de la repressió que tingué lloc durant els anys seixanta, l'actitud d'Espriu, qua aleshores assajà un to poètic civil (La pell de brau, 1960) fou interpretada -i aquesta interpretació refermada pel to general de la seva obra- com a símbol de la reclusió a què havia estat sotmès un poble i la seva cultura durant la dictadura subsegüent a la guerra civil. I aquest apartament de la vida pública continuà, fins i tot, quan es veié objecte d'una sèrie d'empreses i d'honors que el catapultaren a una celebritat inusual per a un escriptor català que, endemés, no havia renunciat a la seva llengua. Tanmateix vetllà qua allò que la seva reclusió significava no pogués ser manipulat pels uns o pels altres, sobretot a l'època que la literatura catalana era entesa, només pel fet de ser-ho, com a resistència. Desitjós de correspondre a les mostres d'interés i a les peticions que rebia, els seus últims quinze anys els visqué en tensió entre allò que li semblava que encara havia de fer i allò que “la gent” li demanava o li suggeria de fer. Morí a Barcelona el 22 de febrer de 1985.

L'obra d'Espriu és d'una gran densitat i d'una gran diversitat de gèneres i de registres, passant pels tons de tota mena que s'hi alternen i fonen, fins als temes i als personatges, evocats o presentats, d'una manera concisa i despullada, dins de la recurrència que figura identitat, com un suggeriment d'aspectes, a la llum d'unes pinzellades que en palesen un de nou o en reblen, amb ironia o sarcasme, una característica inesperada. Malgrat aquesta diversitat, però, el caràcter unitari de l'obra espriuana s'imposa clarament: l'aparent diversitat consistiria en aspectes d'una veritat que, certament, també és originàriament única però de la qual els homes només podem arribar a conèixer trossos, fragments.

Dins del laberint, en el teatre de la vida, Espriu ha caracteritzat sovint l'home com un cec. La ceguesa és qualitat atribuïda als poetes, des del vell Homer. Potser perquè de sempre han estat considerats parents de profetes i també sovint hom els ha pres o ells s'han ofert com a boc expiatori: el salvador.

Espriu sempre ha lluitat a favor de Catalunya i el català, i la descrivia com una terra humiliada, escarnida amb abús de força i que una nació sense Estat tendeix a organitzar-se en Estat, n'ha de conquistar el dret, l'ha de fer perdurable. Fragmentat el català, Espriu el refà, tenaçment i amb gran cura i sentit de la llengua, en cerca la unitat en la construcció de l'edifici coherent i rigorós de la llengua que salva, de l'obra que crea. Llengua i obra esdevenen així indestriables.


Obres:

*Prosa narrativa:

- Israel (1929) - llibre en prosa castellana

Novel.les curtes

- El doctor Rip (1931)

- Laia (1932)

Contes

- Aspectes (1934)

-Ariadna al laberint grotesc (1955)

Les “nouvelles”

- Miratge a Citerea (1935)

- Letizia i altres proses (1937)

Relats fantàstic

- Letizia

- Fedra

- Petites proses blanques

- La pluja

- Les ombres

*Teatre:

-Primera història d'Esther (1948)

-Antígona (1955)

-Una altra Fedra, si us plau (1977)

*La poesia:

- Cementiri de Sinera (1946)

- Les cançons d'Ariadna (1949)

- El caminant i el mur (1954)

- Final del laberint (1955)

- La pell de Brau (1960)

- Llibre de Sinera (formà part de l'Obra poètica de 1963)

- Per al llibre de salms d'aquests vells cecs (1967)

- Setmana Santa (1962) nou poemes - (1970) trenta-un poemes més - (1971) publicació final

- Formes i paraules (1974)


LA TRAGÈDIA GREGA

El terme tragèdia procedeix del grec tragèdia “cant del boc” s'ha suggerit que li van donar aquest nom, perquè els cantors dels cors de les antigues tragèdies portaven pells de boc a sobre d'ells.

Origen de les tragèdies gregues

Les tragèdies gregues també tenen el nom de tragèdies àtiques (Àtica és la regió que té per capital Atenes) ja que únicament conservem tragèdies gregues d'autors procedents d'Atenes.

Existeixen diverses versions sobre l'origen de les tragèdies en l'antiguitat; segons Aristòtil (en la Poètica) "a partir de les improvisacions de qui enraona el ditirambe (cant coral d'argument mític cantat per un cor que balla al mateix temps en honor del déu Dionisi)” D'aquí que encara avui encara formi part important de la tragèdia.

Per una altra part Horaci (en l'Art poètic) enumera la invenció del primer actor, el qual assignà Tespis que arribà a Atenes i va obtenir el premi en els festivals del 533. La paraula grega per designar a l'actor, hypokrites, significa “el que contesta” , i no n'hi ha un altre possible significat d'intèrpret ja que l'actor donava respostes a les preguntes


del cor i li oferien una oportunitat pel seu cant i aquest joc de rèpliques donà lloc al drama.

A partir d'aquest dos escriptors podem saber que més aviat la tragèdia es remunta cap al s. VI a. C. La tragèdia més antiga, Persas, datada del 472, va ser escrita per Esquilo i quan aquest la va escriure les tragèdies ja tenien dignitat i noblesa, ja que derivaven de la seva relació amb la condició humana i la dependència d'aquest amb les divinitats.

L'argument d'una tragèdia grega es basa casi sempre en un episodi d'un mite (hi ha excepcions com el Perses o tragèdies de Frinico o Agató) i la permanent influència d'Homer (poeta grec del s IX a.C que amb poemes com La Ilíada o L'Odissea va fer algunes de les més altes creacions humanes). En cara que l'objectiu en contar un mite no fos simplement tornar a explicar la històrica (on els poetes es prenien algunes llibertats) sinó fer consideracions sobre el caràcter dels personatges, el paper de la humanitat en el món i les conseqüències de les accions individuals.

Però la tragèdia grega nova florèixer fins al segle V a. C. amb autors com Esquil, Sòfocles i Eurípides

Les representacions de tragèdies gregues

Les representacions formaven part d'algunes celebracions religioses i al menys fins a l'època hel·lenística sembla que varen estar circumscrites als festivals en honor de Dionisi (en la mitologia grega, déu del vi i la vegetació, el qual ensenyà als mortals com cultivar el cep i com fer el vi. D'acord amb la tradició, Dionisi moria cada hivern i reeixia a la primavera)

Aquests festivals contenien el Gran Dionisíac d'Atenes, en primavera; el Dionisíac Rural, a l'hivern; i la Lenaea a la tardor i també el rural a l'hivern.

El festival més important, les Grans Dionisíacs, tenia lloc a Atenes durant cinc dies de cada primavera, més especificament la segona setmana de març. Les representacions estaven a càrrec de la ciutat, durant les Leneas l'encarregat dels espectacles dramàtics era l'archon basileus.

Se seleccionaven les obres de tres poetes tràgic per a la representació, per aconseguir el premi al millor autor tràgic. Cada autor representava, amb un actor principal assignat per sufragi de la ciutat, tres tragèdies (trilogia) seguida d'un drama satíric, aquest conjunt d'obres se li anomenava tetralogia. Després un jurat de 5 membres escollia el millor i rebia una corona d'heura..

Una tragèdia grega es composava de dos elements, cants coral polimètrics, amb acompanyament musical, i diàlegs recitat a càrrec dels actors en què s'utilitzava majoritariament el “Trímetre Iàmbic” (vers de 3 metres o mides diferents)

A vegades, aquests actors feien una mescla d'ambdós elements, recitar i cantar, aquestes parts estaven compostes per tetràmetres i iambes entremesclats amb vers lírics cadascun d'aquells cantants alternativament i coneguts amb el nom de kommos.

Però el paper del cor va anar disminuint d'importància cap al segle V, i al final passà a fer el paper de l'espectador de l'acció, quasi sempre humil, participava moderadament en l'acció, però sense portar la iniciativa, simpatitza amb un o altres dels personatges principals i comenta o interpreta la situació dramàtica.

El cor el formaven 12 persones en les obres d'Esquilo i 14 en les de Sòfocles, eren acompanyats per la música de flauta i interpretaven un tipus de danses. A finals del segle V a.C va anar degenerant, però el cor va formar part de les tragèdies tot el segle V i part del IV a.C i fins i tot quan la comèdia va desaparèixer.

Els actors van anar variant en nombre, mentre que Tepsis incorporà un, Esquilo dos i el final que es conservà van ser els tres de Sòfocles, a la primera època l'autor actuava com a actor en la seva pròpia obra.

A partir de Sòfocles la major o menor importància dels personatges era indicada pels seus noms protagonista, deuteranista i tritagonista.

Tots els actors portaven una màscara a excepció del flautista, es creu que duien màscara en culte de Dionisi, i ocultaven per complet el rostre, la meitat del cap i fins i tot les orelles, les quals tapaven amb unes perruques. Això afavoria que un mateix actor representes diverses parts o dos actors un mateix paper.

A més les màscares permetien una gran visibilitat i ajudaven a l'espectador a reconèixer la característica del personatge. En els granes teatres, els gests subtils i les expressions facials, de les que tant depenen els actors moderns, haurien estat inútils. El moviment era aparentment formal i estilitzat, i el major èmfasi es posava en la veu.

Els actors duien llargues túniques i anaven sense sabates o amb coturnos (sabates que es podien cordar), a més els papers femenins eren representats per homes com en el kabuki japonés (i en les obras de William Shakespeare), no es coneix la existencia de actrius. Aquesta falta de dones ho solucionaven mitjançant disfresses o les máscares, el cutis de les máscares d'homes era més aviat obscura mentre que la de les dones era més clara.

El lloc on es representaven les tragedies era el Teatre de Dionisi, ubicat al peu de la acrópolis a una altura intermedia entre l'espai divi presidit pel Partenón i l'espai urba en el que es desenvolupava la vida cotidiana dels atenencs. El teatre, al aire lliure, estava constituit per un semicírculo de grades en les que prenien seient els espectadors (la càvea), davant la cual es trobava disposat un espai circular (la orchéstra, on evolucionaven els cors) tras el que es situava la plataforma, lleugerament elevada un par d'escales, sobre la que evolucionaven els actors i el la que el seu fons es trobava l'escenario (la skené), que media unos tres metres d'altura i estava dotada d'una escala interior per que els actors poguessin pujar subir al sostre, tot i que tambè l'empreaven com cameri per cambiar-se les disfresses; aquesta tenia tres portes: una central (que s'obria per treure d'ella una plataforma giratoria anomenada enkýklema mitjançant la que s'ensenyava al públic els fet ocorreguts en l'interior de l'escenari) i dos portas laterals, que representaven "la ciudat" (la porta dreta) i "el camp" (la porta esquerra). En els últims temps del género trágic (concretamente en Eurípides, l' últim gran tràgic), també va ser empreat en el teatro una grúa (la mechané) que permitia aixecar als actors, amb carruatges inclosos, per sobre de l'escenari.

Tenia un aforament de 15.000 a 20.000 espectadors. Amb l'augment de la importància dels actors i la disminució del cor, els escenaris es van fer més grans i es van elevar prenen part de l'espai de l'orquestra. Una antiga producció grega estava probablement mes a prop de l'òpera que del teatre modern. La forma del recinte teatral grec evolucionà durant dos segles; és interessant observar que els teatres permanents de pedra, alguns dels quals encara avui sobreviuen, no es van construir fins al segle IV a.C.; és a dir, darrera el període clàssic.

Estructura de la tragèdia grega

Normalment una tragèdia grega consta de les següents parts:

El pròleg (prologos) part que precedia a l'entrada del cor, un monòleg o diàleg que explicava l'argument del drama i la situació inicial. En les primeres tragèdies l'obra comença amb l'entrada del cor, que passa a l'escena sense que hi hagi pròleg.

La parados cant del cor mentre entra, una vegada a l'escenari, el cor no surt fins que ha terminat l'obra.

Els episodis (epeisodia) escenes a càrrec d'un o més actors entre personatges (tot i que mai hi ha més de tres personatges parlen en una escena) junts al cor, que intervé cantant cançons (odes). Els episodis podien tenir passatge líric, com lamentacions o ocasionals cançons del cor, encara que entre un episodi i el següent s'intercalen normalment determinats cants del cor anomenats stasima

Stasima cants del cor “a peu quiet” aquests es feien en oposició a la parados que es cantava mentre entraven. En les primeres tragèdies conservades els stasima són associats, encara que tan sols sigui de pas, amb els successos o emocions viscuts en l'episodi precedent.

L'exodos o escena final es fa darrera l'últim stasimon

Les tragèdies, tot i seguir aquestes estructures que podrien trencar-les, són solemnes, i generalment són obres de poca acció i els fets es relataven a partir dels diàlegs i cançons del cor.

Principals autors de tragèdies gregues

Abans d'Esquilo els més destacats van ser Frínico, Pratinas i Quèrilo, però no conservem cap obra d'ells. A part d'Esquilo tenim a Sòfocles i Eurípides, el més afamat fou Agató i darrera d'ell Ió de Quios i Critias.

Molt probablement la fi de les tragèdies es va realitzar a partir de les representacions de la comèdia, que es va desenvolupar cap a la meitat del segle V a.C.

CARACTERÍSTIQUES DE LA TRAGÈDIA GREGA EN ANTÍGONA

L'argument d'una tragèdia grega es basa casi sempre en un episodi d'un mite

“Un agosarat sense nom provi a desenrotllar de nou un tema exhaurit per Grècia” (p.35)

Lluita contra un destí inexorable

“ANTÍGONA: és inútil de suplicar a favor de la pau. La ciutat ha de seguir el seu destí.” (p.42)

“ANTÍGONA: Ja ho sé i no ho pretenc. No temo la mort. Sempre he estat voltada de mort, des de sempre he sabut que no envelliria, que no coneixeria l'amor d'un marit i dels fills” (p.55)

Conflicte entre, home, poder, passions i deus

“ ASTIMEDUSA: Quines paraules! Els deus ens estimen la nostra ciutat i volen que sigui eterna

EUMOLP: Però un deu ens és advers des de fa anys “ (p.37)

"ISMENE: No puc ni violar la llei ni vèncer la meva por” (p.56)”

"TIRÈSIES: Si l'enterres, afavoriràs la pau i l'oblit dels odis. Si no ho fas, tem els déus” (p.62)

“EUMOLP : Els deus perden el que estimen

TIRÈSIES: Servir-lo és el meu únic consol " (P.52)

Eix centra: restabliment dolorós de l'ordre, enlluernament traumàtic del deure en el seu doble aspecte

“EURIGANEIA: En esguardar la seva llum, esdeveníem orbs. El triomf del déu advers ens imposa de contemplar la nostra desolació reflectida al mirall de la seva impassibilitat” (p.46)

“ANTÍGONA: Tots ens devem primerament a les lleis eternes” (p.55)

Figura rellevant: el rei

“ETEÒCLES: No em pots retenir. He de servir el meu deure de rei" (p. 45)

“ANTÍGONA: No ho desitjo. D'altra banda, qui defugiria la vigilància del rei? Apressem-nos a comparèixer davant Creont”

No només es torna a explicar la història d'un mite sinó que es fan consideracions sobre:

  • El caràcter dels personatges

“ANTÍGONA: Tan sols tu gosaries acusar-me d'aquest crim, del qual no ignores que sóc ben innocent” (p.65)

“EUMOLP: Per Antígona era només el seu germà. El vol enterrar aquesta nit. És obstinada, i temo per ella” (p.52)

  • Les conseqüències de les accions individuals.

“ANTÍGONA : els teus consells han estat fatals a la meva casa. Vares atiar les nostres discòrdies per aconseguir la corona, que ja és teva“ (p.64)

“ISMENE: no vull quedar l'última del nostre llinatge. Si hem de morir, morirem juntes” (p.55)”

“ANTÍGONA: Oh la maledicció del nostre pare! Un germà lluitant contra l'altre” (P. 44)

“ANTÍGONA: La meva sang m'ordenava arrencar aquell cos de la profanació, però no pertorbaré la pau de Tebes tan necessària” (p.65)

El cor participava moderadament en l'acció, simpatitza amb un o altres dels personatges principals i comenta o interpreta la situació dramàtica.

Les veus del cor mostren la seva aprovació a Creont de rendir homenatge al rei.

"PRIMERA VEU: Fidels en la pau i en la lluita al príncep resplendent...

QUARTA VEU: Per ell intercedirem els plors i la memòria... “ (p.48-49)

El pròleg (prologos) part que precedia a l'entrada del cor, un monòleg o diàleg que explicava l'argument del drama i la situació inicial.

“(Cortina baixada: El PRÒLEG surt i diu: )

EL PRÒLEG: En altre temps el vostre amic, ja no acostumo a presentar-me davant vostre i no trobaré amb facilitat la meva antiga veu. [...] Fins aquí els fets escolta ara, si voleu, les raons dels personatges. " (p.35)

COMPARACIÓ DE LES DUES ANTÍGONES

SÒFOCLES VS ESPRIU

Primer de tot cal comentar que en ambdues històries Creont condemna el cos mort de Polinices ha no ser enterrat i Antígona oposant-se a la decisió del rei l'enterra. De manera que en desobeir a la llei Creont l'ha de condemnar a mort. També hem de remarcar que argumentativament en la de Sòfocles Hemón, promès d'Antígona el fill de Creont, se suïcida i la reina també se suïcida, quedant Creont tot sol.

Això és el que en paraules breus tenen en comú les dos obres, el seu argument.

Però trobem en elles dos esperits diferents, dos concepcions del mon totalment diferent.

Per això hauríem de comparar principalment les dos Antígones presents en l'obra, per una part l'Antígona forta, segura d'ella i de la seva lluita i per una altra banda l'Antígona petita arrossegada pel seu destí, amb un temperament romàntic i infantil, inevitablement femenina.

La primera diferència que trobem és la condensació. A Sòfocles el teatre és intens, concentrat, una lluita veritable de cos a cos entre els seus personatges, entre l'Antígona i Creont. El món es pot resumir en ells dos, frases curtes, contundents, rotundes, Antígona i Creont, res més tot l'altre no existeix.

Espriu en canvi dona més vida als personatges els deixa parlar, s'escolten entre si, no fan grans discursos, però no són frases curtes, parlen i influeixen en les decisions personatges secundaris com poden ser Eumolp, Ismena. Allò inevitable no arriba a ser tràgic, no s'arriba a percebre la catarsi, el destinatari no s'identifica amb el personatge, no és educat en el dolor. I cosa molt destacada és que inclueix dos personatges que Sofocles no té; el Lúcid Conseller i Eumolp, aquests tenen una mentalitat més moderna i progressista que la de la resta de caràcters. Tot i que cal remarcar que a la primera edició publicada de l'Antígona d'Espriu 1939 no sortia el lúcid conseller i que va ser inclós al marge de l'acció tardanament. Espriu implica el públic, ja que el que diu el Lúcid Conseller està dirigit, en últim terme, al mateix públic, dirigeix el seu pensament i el fa per tant més participatiu, com a oient directe. Al Renaixement , en la italiana "Commedia dell Arte", trobàvem personatges arquetípics amb aquesta mateixa funció. Eren els criats que feien confidències al públic i es mostraven molt més espavilats que els seus amos, que es veien embolicats en la trama.

Les tragèdies, prenem com a model Nietzsche i la seva primera controvertida obra L'origen de la tragèdia (1872), ens havien d'educar en el dolor, a suportar el dolor, tot això tenint en comte que Déu havia mort. En morir Déu no tenim ningú que ens faci suportar el dolor de forma que la tragèdia havia de ser con un mecanisme de defensa per captar el dolor, però sense que aquests ens afectés, i això observar-lo des d'una torre i ser capaços d'enfrontar-nos a ell.

De forma que els actors havien de ser un filtra entre el missatge i els espectadors i només havia de tenir una càrrega de bellesa, aquesta bellesa ens havia de donar una càrrega d'energia per suportar tot el dolor de l'obra (ðððð ðð )

Per altra banda el protagonista converteix la seva vida en quelcom digne de ser viscut tot i que al final el destí se li ve a sobre però l'espectador pensa que hauria hagut de tenir un altre destí ja que la seva lluita irracional a fet la seva vida digna de viure.

Aquests dos punts principals de la tragèdia es perden en la tragèdia d'Espriu, no pel llibre més aviat, perquè la tragèdia no està concebuda per ser llegida, sinó que aquella bellesa que els actors li han de donar no es pot trobar a l'hora de llegir el llibre.

En canvi el personatge, l'Antígona que ens ha de demostrar la dignitat de la seva vida per les seves accions no és tan “pura” com pot ser la de Sòfocles, una Antígona lluitadora oposada a les accions de Creont. Es vulgui o no els personatges de Sòfocles son apallissats per la crueltat, l'Antígona del grec sí, és una vertadera tragèdia, la del català és només una dona, la reflexió d'un home dolgut per la situació del seu país però molt allunyada de la lluita irracional que espera el públic.

Per demostrar això, només cal tenir present la descripció que fa del mateix Creont imaginant-nos-el. És la viva imatge de Franco: obès, amb mirada glaçadora, es nota que Espriu tenia creat un arquetip de personatge despòtic i repugnant.

I és així com en d'entendre el teatre de Sòfocles, com una lluita, en el sentit més cruel de la paraula, entre les dos forces de l'ésser humà.... Antígona no és una dona ni un home és la materialització d'una de les forces, l'oposat de Creont. Sòfocles no espera donar profunditat  psicològica als seus personatges, perquè no representen éssers humans, són només la lluita entre allò paradoxal del que som.

Per Espriu Antígona és una dona, amb característiques físiques, no tan dona com la seva germana i amb menys consideració, per la majoria, que aquesta, l'obstinació que té a l'hora d'enterrar el seu germà no és res més que l'intent de donar-li tribut, un paper de dona tributadora.

Els personatges de Sòfocles no saben el seu destí, van enfrontant-se poc a poc amb la realitat, els d'Espriu -i especialment Antígona- saben el que han de viure i el paper que han de fer i això porta la meta-teatral (que com abans hem anomenat, segons Nietzsche) en què actor i personatge que és el més íntim de l'obra.

Tal com Antígona no és més que una nena a la que se li assigna aquest paper tots nosaltres també tenim un paper assignat, davant del qual no podem fer res, estem determinats pel nostre propi nom. Aquesta consciència de si mateixos, com personatges es veu accentuada en la pròpia Antígona que es torna un personatge omniscient, no és una de les forces enfrontades (com en Sòfocles) sinó la veritable protagonista en un món gris en la que tots semblen tenir la mateixa opinió apàtica de la vida ella és l'única que es revela l'única que sap dir no i sap el que ocorre i el que ocorrerà.

Però no és revela no perquè tingui la raó, com l'Antígona de Sòfocles, sinó pel fet de revelar-se, no ens dóna cap raó convincent que tingui raó tan sols creu que ho ha de fer i revelar-se comporta fer-ho.

En l'obra de Sòfocles no podrem mai dir amb seguretat si la veritable tragèdia és la

d 'Antígona o la de Creont. Al cap i a la fi en una guerra mai guanya ningú ni tan sols els bons.

 Sòfocles deixa els seus personatges, deixant a cadascun amb la seva part de raó, la seva part de culpa i la seva part de misèria. Les opinions que poden tenir a prop dels seus comportaments tota la reflexió moral està concentrada en les intervencions del cor

Espriu només recorre al cor una vegada i més aviat per honorar una mort, la d'Etèocles que es manté més aviat irrellevant dins de la història.

Hi ha una cosa de les dos Antígona que tenen en comú, ambdós es queixen. La de Sòfocles perquè sap la injustícia del que passa i perquè sap que ella va actuar correctament i sap que ha de sofrir la pena de mort.

En canvi tot la d'Espriu es resigna al seu paper de víctima i no vol portar-se a ningú pel davant de forma que nega qualsevol intervenció d'una altra persona.

D'aquestes accions a l'hora de morir podríem afirmar, tot i que podríem discrepar, que per una part l'Antígona de Sòfocles accepta el seu destí i la d'Espriu és una negació davant el món i els valors que són al seu voltant.



RESUM ARGUMENTAL

Euridice, Euriganeia, Astimedusa i Emuolp son a palau parlant de l'aversió que tenen els deus en contra del seu poble, Tebes i plorant per la mort dels seus fills. Tebes es troba enfrontat, dos germans Eteocles i Polinices lluiten per ell.

Totes les desgracies ens porten al seu pare, Edip que després de matar el seu pare es va casar amb la seva pròpia mare sense que ell ho sabés, això provoca el suïcidi d'aquesta i la posterior mort d'Edip. Des d'aleshores els deus els castigaren per sempre.

Polinices i Eteocles s'havien de fer càrrec del regne cíclicament un any i altre, però no es van produir aquests acords i Polinices acabà fugint, ara atacava la ciutat per recuperar el seu regne.

Els crits de les dones alerten a Eteocles, i escolta les pors de les dones, aquest es veu capaç de suportar totes les desgràcies que els hi cauen. En canvi Antígona, germana dels dos lluitadors, ha anat a parlar amb Polinices per intentar arribar a la pau, cosa a la que Eteocles estan en desacord ja que la culpa de trair la ciutat per parlar amb Polinices, el seu enemic. Ella que només vol veure la ciutat com abans intenta convèncer al seu germà que ho acabi, que van créixer junts i que no entén com han arribat aquests extrems.

Enmig de la conversa entre Creont, el conseller del rei, a donar-li les últimes noticies del setge a la ciutat, a cadascuna de les portes hi ha un guerrer i en la setena hi és Polinices. Eteocles sense pensar-ho dues vegades decideix anar ell a lluitar, tot i que la seva germana li suplica que no ho faci.

Ja gairebé finalitzada la lluita, entra en palau Ismene, la germana d'Antígona i els dos germans enfrontats, explicant que s'han trobat dos guerrers plens de sang a la porta setena. Totes les dones allí presents es maleeixen de la guerra provocada i la mort dels dos germans, i en aquell instant apareix Emuolp, per indicar-les que la guerra a finalitzat i que Creont és el nou rei de Tebes. La primera indicació que fa el nou rei és per una part honorar la mort del rei Eteocles i prohibeix que ningú enterri el cos de Polinices, cosa a la que les dos germanes s'oposen. El cor i les dones canten per la mort del rei.

Emuolp, el desgraciat geperut, porta a Tirèsies, un endeví cec, fins al cos de Polinices, que a les afores de la ciutat és custodiat per les guardes reials.

Emuolp vol que convenci a Antígona de què aquesta no enterri al seu germà. Tirèsias tot i creure en els ideals d'Antígona d'haver d'enterrar-lo li diu a Emuolp que no ha de desobeir a Creont. Al voltant també hi són Ismene, Antígona i Euriganeia, Tirèsies avisa a la noia de la llei de Creont i del que li passarà. Antígona obstinada, considera que si hagués guanyat Polinices, la gent l'honoraria tant o més.

Antígona no té por a la mort, i Tirèsies no la convenç Ismene tot i estar decidida a acompanyar la seva germana, acaba defallint i decidint-se a tomar. Antígona mana que se'n vagin tot però Eumolp decideix acompanyar-la en gratificació a la seva bondat cap a ell.

Creont i els seus consellers son parlant sobre la reconstrucció de Tebes tot i això el rei decideix honorar els morts, el lúcid conseller sap que Creont no governarà molt de temps i no sap que ocorrerà després. Euridicie, la dona del rei, entra a la sala, té por als deus i les desgràcies, mentre Creont li diu de casar el seu fill amb Antígona.

Apareixent Tirèsies li diu que si no enterra Polinices els deus castigaren Tebes però Creont no s'ho creu i l'ignora. A tot això entra un missatger anunciant-hi que han trobat Antígona i Eumolp enterrant el cos de Polinices i que el poble els porta a palau.

Antígona confessa i diu que accepta qualsevol càstig cosa que estranya a Creont que es pregunta el perquè de l'acció d'Antígona. Ismene que vol anar amb Antígona és refusada per aquesta i Creont no entén res, ja que fins i tot la volia casa amb el seu fill.

Creont demana el consell als seus consellers, els quals li diuen que la llei és per a tots i no pot excloure a ningú. Antígona accepta la seva mort sabent-hi que ella és innocent i demanant que la maledicció dels deus acabi.

PERSONATGES

Antígona

Antígona és la protagonista d'aquest llibre que porta per títol el seu nom.

Filla d'Èdip i de Iocasta, els seus germans són Polinices , Etèocles i Ismene. És una dona rebel per pietat i justícia, és inflexible en les seves decisions i coratjosa, és obstinada i caparruda, és la protagonista i aquesta condició d'heroïna fa que no hagi nascut per ser feliç, ni viure la vida corrent, es veu en mig del odi dels seus germans i intenta ajuntar-los i això significa que sacrifica la seva vida.

Anígona es troba en mig de l'odi del seus germans i opta per estar més amb Polinices, qui pitjor part s'hi porta i qui es troba sol, ja que Etèocles sembla que tingui a tothom del seu bàndol, era el triomfador, de petit, fins i tot sembla que la mare el preferia.

És una relació en forma de triangle , on en cada vèrtex es troba un germà mascle i a l'altre extrem Antígona intentant posar pau. El que intenta Antígona es fer com de mare, vol ajuntar la família, que no hi hagi problemes i enveges entre els germans .

A Antígona, la desgràcia la persegueix, a més de tenir els seus pares morts veu com els seus germans moren l'un lluitant contra l'altre,

Llavors Antígona protectora del seu pobre germà mort, i sense importar-li les conseqüències, no fa cas de l'ordre de Creont i decideix enterrar-lo tal i com es mereix.

Antígona per desobeir Creont serà acusada. El seu càstig serà ser enterrada viva, i ella quan s'assabenta es treu la vida. Encara que a ella no l'importa gaire ja que com diu a L'Antígona d'Espriu "..sento que moro amb alegria...". Això demostra que és una dona forta i sense por al que li vingui, ha sabut al llarg de tota la història que fer i com fer-ho.

Aquesta protagonista es podria comparar amb altres que n'hi ha a l'actualitat com ara moltes persones anònimes que ho donen tot per la seva família encara que això els doni problemes.

Ismene

Ismene és un personatge present i amb un paper secundari tan a L'Antígona de Sòfocles com a la d'Espriu. És rellevant en el sentit que forma part de la gran reialesa de Tebes. És la germana petita de la saga dels labdàcides.

Ismene es manté sempre en un segon terme; la gran personalitat, valentia, decisió i fermesa de la seva germana gran, Antígona, li fa ombra, la deixa neutralitzada.

Té un cert complex d'inferioritat, per això intenta seguir els passos de la seva germana.

És el seu ideal i el seu model, és vol identificar amb el seu tarannà.

En un principi es manté al marge del conflicte entre els seus dos germans, Polinices i Etèocles. Quan veu que Antígona es preocupa tant, i s'hi implica al màxim, Ismene la vol imitar, però ella mai ha estat convençuda d'iniciar aquesta aventura.

I a últim moment la consciència, que havia estat dubtant entre les lleis eternes i les lleis de l'estat , es decanta per aquestes últimes, les que ha dictat Creont. Ella vol viure per sobre de tot, i la por que Creont li tregui la vida, fa que abandoni tot afer.

Espriu va viure l'època del franquisme i en aquesta obra vol explicar subtilment com s'estructuraven les personalitats d'aquella època. La personalitat d'Ismene es podria relacionar amb la gent que estava en contra de Franco però que no s'atrevia a fer algun acte rebel en contra per por a les conseqüències.

Creont (que aspira a ser rei de Tebes) i junts tenen un fill anomenat Hèmon, al qual Espriu cita però no li dóna el paper de personatge, tal i com ho fa Sòfocles. Hèmon és el promès i enamorat d'Antígona. Espriu dóna un paper molt important a Eurídice que, com totes les altres dones que apareixen al llarg de l'obra, aporta una visió femenina.

Eurídice és un as de la personalitat i se la veu molt íntegra i fidel als seus principis i ideals.

Pensa pel seu compte, independentment del seu marit. És una persona equilibrada, que es comporta sempre sota una visió realista mitjançant la lògica i la saviesa. La seva figura la podríem situar entremig del pessimisme d´Euriganeia i l´optimisme d´Astimedusa tot i que no deixa d'estar adolorida i turmentada pels futurs presagis de desgràcia.

Durant tot el desenvolupament "polític" del seu regne, no intervé com a reina de Tebes sinó que se'n queda al marge. Ella mai s´embolica ni es submergeix dins d´aquest món que porta tants mals de cap i foteses, i que, sobretot, destrossa el que per a ella és tant important: la família.

En l'obra d'Espriu (condensada, curta i sintètica) mostra uns aires de modernització feminista.

Creiem que s'ha d'esmentar que, en l'obra de Sòfocles, Eurídice només intervé un moment a la tercera part. A la primera i a la segona part, ni hi surt ni hi és present; fent així, un paper

molt breu (quan s'assabenta de la mort del seu fill i el seguit suïcidi).

En canvi, en l'obra d'Espriu, a la primera part, intervé bastant (dinou vegades, exactament) i a la tercera part, cinc.

Espriu escrigué l'Antígona durant l'època del franquisme i, paral·lelitzant la "situació" de Franco en Creont, fa que aquest darrer no tingui cap successor; és a dir, que no tingui continuïtat en el tron.

Espriu és fidel a la realitat històrica espanyola i catalana, i fa que el càstig disminueixi, que no caigui sobre Franco i els seus (és a dir, sobre Creont i els seus). Sòfocles, en canvi, fa que a Creont li caiguin dos càstigs: la mort d'Eurídice i la mort d'Hèmon, cosa que fa que es quedi tot sol.

Euriganeia,

Euriganeia és una de les dides d'Antígona, és un dels personatges secundaris de la història però té una gran repercussió, ja que és qui li dóna la mentalitat negativa i la força moral per prendre la decisió d'Antígona. Aquesta mentalitat negativa li es deguda a la mort dels seus dos fills, morts durant la guerra. Euriganeia només sap parlar de la ruïna de la ciutat i espera la mort dels fills de les altres dones.

Euriganeia simbolitza la part pessimista de la societat de l'època, afligida per el dolor de la mort dels seus fills, veu la part negativa de totes les situacions, és l'encarregada de manifestar totes les males notícies juntament amb Astimedusa, l'altre dida d' Antígona.

Astimedusa

És un personatge creat per Espriu, no apareix al mite grec de Sòfocles.

Representa una de les dides de Polinices i Etèocles, juntament amb Euriganeia. Representen les dues cares de la moneda, les dues diferents maneres de veure la realitat. Euriganeia és qui ho veu tot de forma pessimista, i Astimedusa ho veu tot positivament. Totes dues es contraresten compensant-se fins arribar a un equilibri perfecte. La diferència entre les dues dides és que mentre a Euriganeia se li han mort els fills, a Astimedusa no, i per això conserva aquest optimisme.

Tirèsias

és un personatge secundari de l'obra. Endeví cec, sempre ha d'anar acompanyat per alguna persona, que en són, en la segona part, l'esclau Eumolp i, en la tercera part, Ismene.

Els personatges com Tirèsias tenen molta tradició dins el mite clàssic. Té el do dels auguris, és a dir, pot preveure el futur però, els escèptics com Eumolp, no creuen que tingui aquest do i pensen que ho fingeix, que és un impostor en busca de diners. Ell però, diu que el que fa és real, verdader, que no enganya a ningú.

Al ser cec, Tirèsias no pot veure el món exterior que el rodeja, però en canvi, pot veure el món dels Déus i el món interior de les persones. Així doncs, és una persona que sempre veu les desgràcies dels altres, i que sobre ell no pot veure mai res.

Per aquesta raó la gent de la ciutat el menysprea i el margina. Tirèsias sempre fa cas del que diuen les lleis i aconsella a tothom que les segueixi.

Estar a favor de les decisions de Creont pero més que perquè estigui a favor de elles es perquè podria ser castigat i condemnat a mort si no les compleix, l'únic que l'interessa a Tirèsias és estar al costat de l'home poderós de la ciutat.

És, doncs, un Tirèsias rendit al poder. És molt més rebaixat que el Tirèsias de Sòfocles perquè Sòfocles creia en els Déus i en els endevins, en canvi, Espriu és més agnòstic. Per això, no té la mateixa importància que en la Antígona de Sòfocles.

Creont

Al principi és un subordinat d'Etèocles. Es comporta com una ombra sinistra, que sempre espera el moment oportú per assaltar el poder i fer-lo seu: com la dreta espanyola quan guanyen les esquerres.

Franco i els militars es sublevaren. Creont, lluny de sublevar-se, ensabona Etèocles fins assegurar-se que ell en serà l'hereu. És un manipulador, sembla que Etèocles sigui la seva titella: Creont l'utilitza.

No vol la pau, o bé la posa com a secundària: el seu objectiu és el poder costi el que costi: per això evitarà la negociació i potenciarà el fanatisme, el dogmatisme i la follia.

De fet, és l'únic que controla la situació. Facilita la destrucció sobre la qual erigirà la seva impassible autoritat. Com Franco.

Hi ha doncs dos Creonts. Tots dos són hipòcrites. La diferència entre un i altre resideix en què el primer aspira al poder i el segon ja l'ha fet seu. És el tirà amb sabates noves, que lloa i plora els que han caigut valerosament, i exalta la pàtria estimada , quan en realitat només hi ha alegria dins seu.

Creont és un dèspota. En nom de la dignitat i dels suposats honors a la memòria d'Etèocles i els seus fidels, no fa altra cosa que imposar la seva autoritat.

Desafia els déus, i no cedeix a res per assegurar encara més el tron. No els tem, perquè és massa egocèntric. El déu és ell, costi el que costi, s'ha de mostrar a sí mateix per sobre. Fins i tot un cop ha mort, segueix manipulant Etèocles, ara en forma de la seva memòria. Ho fa d'una manera més psicològica, volent tenir tothom content.

Eumolp

Salvador Espriu, per tal que la seva obra difereixi de les altres Antígones, introdueix dos personatges que no apareixien a la tragèdia de Sòfocles i que tenen una mentalitat més moderna i progressista que la de la resta de caràcters. Són el Lúcid Conseller i Eumolp.

Eumolp és el personatge més descarat de l'obra. És un pobre esclau geperut que no és respectat i que no respecta a ningú, ni tan sols al rei. Tal com si hagués arribat del segle vint amb una màquina del temps, parla i actua a la Tebes clàssica amb una ironia que el presenta, tot i la seva situació, com a superior, culturalment parlant.

A primera vista, com ja hem dit abans, Eumolp no és més que un pària de Tebes. Un esclau lleig, desgraciat i maltractat però que és l'únic que ajuda Antígona per dues raons: no accepta les decisions tiràniques de Creont i prefereix la mort a l'esclavatge.

Aquí es mostra la cara irònica d'Eumolp. Ell és el millor exemple pel refrany "A les penes, punyalades" doncs tot i que la seva situació sigui, potser, la més trista de l'obra mai no perd el somriure de la cara.

VOCABULARI

Abrandar (p.60): inflamar, animar una passió

Amagrir (p.66): empobrir

Beocis (p. 30): natural de la regió grega de Beòcia

Erudició (p.31): resultat d'una vasta instrucció, gran coneixement d'una ciència, literatura

Esbravar-se (p.63): alleujar l'ànimdonant sortida als sentiment que loprimia satisfent a pler un desig contingut

Guspires (p.60): dsescarrega brusca i transitoria que es produeix entre dos conductors o persones.

Planyer (p.65): compadir

Recés(p.53): lloc de reclusió

Setial (p.64): seient de cerimònia

Sotja (p.49): observar estant amatent al que pugui esdevenir-se

Trigança (p.63): tardança, trigança

BIBLIOGRAFIA

Diccionari de la llengua catalana

Institut d'estudis catalans, Tercera Edició

Diccionari CASTELLÀ -CATALÀ CATALÀ-CASTELLÀ

Vox, Primera Edició

Enciclopedia ENCARTA 97

Microsoft 1993-1996

Consultes: La tragedia, Antígona y Salvador Espriu

Diccionari de Filosofía

J. Ferrater Mora

Circulo de Lectores 1994

Antígona de Salvador Espriu

Centre de documentació i estudis Salvador Espriu

Edició 62 1993

Antígona de Salvador Espriu

El Cangur

Edicions 62 Maig 1999

Antígona de Sòfocles

Ediciones la Magrana

Esparver clássic Octubre 1997

http:// www. deagrapa.com.mx/desubicados/castany/cat/espriu.html

http://www.xtec.es/centres/a8039057/pag054.htm

http://www.intercom.es/folch/poesia/espriu_bio2.html

http:// www.ensayo.rom.uga.edu/antologia/XXE/zubiri/zubiri2.htm
http:// www.geocities.com/Athens/Forum/1292/antigona.htm


1