Història.

Aquesta fruita ja es cultivava en temps dels Inques, encara que, encara no es

coneix amb exactitud l'origen d'aquesta espècie (Annona cherimola Mill.).

Les ultimes teories apunten a l'Ecuador i Perú. El més probable es que sigui

indígena d'Ecuador, i potser, també de Perú.

A partir del seu lloc d'origen, l'home i possiblement els animals, van distribuir

les llavors. Es poden doncs, trobar xirimoiers en estat silvestre-cultivat al

nort de la seva zona d'origen, en algunas partes del sur de Mèxic, Centroamèrica

i part nort de Sudamèrica. Al sud, Bolivia y Argentina.

Els primers exploradors espanyols van introduir la xirimoia a Espanya, des d'on es

va distribuir a uns altres països mediterrànis: la rivera francesa, Itàlia, Argèlia

y Egipte. Més tard, aquesta arribaria fins l'India, Ceylàn, Australia y Àfrica del Sud.

Actualment es troba en casi tots els països amb clima subtropical.

Espanya és el primer productor mundial de xirimoies, concentrant-se casi toda la producció

en Almuñécar.

Característiques Generals.

La fruita es verda-grisa, está coberta de gruixudes capes i deixa anar un especial olor

a canyella. La guanábana, te en part, moltes vitamines. És pobre en greixos, pero té

un alt contingut en sals minerales e hidrats de carboni, siguent considerable el seu contingut

en vitamines hidrosolubles.

El seu àrbre és de tamany mitjà, amb fulles sempre verdes i àsperes. Flors compuestas de 3

cèrcles de segments florals blancs y estrets. Un gran nùmero d'estambres estàn posats

en espiral en la flor. A mesura que va madurant la fruita, les escames van sent més

concrescents (tan juntes que semblen una sola massa) entre si. Cada una d'elles

conté una llabor negra.

Segons estudis recents, la xirimoia té propietats antienvelliment, redueix el coresterol

y àcid úric.

Características Tècniques:

El sabor de la seva carn, toba i perfumada, és deliciosament dolça, a 1a vegada que imperceptiblement àcida.

Nom: Annona Chirimola Mill.

Procedència. Fruit de àrbre originari de les altes valls de Sudamérica. Països subtropicals.

Maduració: Octubre-maig.

Aspecte: Fruit acorazonat (a vegades sense forma definida), de uns 10 cm. de diàmetre.

Pela: Color verd clar amb forats com petjades digitals, o verd-blau.

Pulpa: Cremossa, formant lleugers grums d'un aspecte gelationos i transparent,

alberga diverses llavors de color negre brillant.

Sabor: Dolç, semblant al de la maduixa, amb un fi aroma a canyella.

Pes mitjà: 200 gr.

Composició 100 gr. de pulpa: Agua 75,5 gr.

Proteïnes: 1,0 gr.

Grases: 0,1 gr.

Carbohidrats: 22,0 gr.

Fibres: 1,8 gr.

Cendres: 1,0 gr.

Calci: 24,0 mg.

Fósfor: 47,0 mg.

Férro: 0,4 mg.

Vitamina A 0,1 mg.

Vitamina B1 0,3 mg.

Vitamina B2 0,16 mg.

Vitamina C 0,5 mg.

Tiamina 0,06 mg.

Riboflavina 0,14 mg.

Niacina 0,75 mg.

Ac. Ascórbic: 4,30 mg.

Caloríes: 81,0 mg.

-------------------------------------------------------------------------------------------

Família: Anacardiácies.

Gènere: Annona.

Espècie: Annona cherimola.

Orígen: Valls interandins. Fou introducida en Espanya als anys 50.

Port: Presenta ramificacions baixes formant "faldetes".

Sistema radicular: Superficial.

Fulles: Àrbre caducifoli (caduquen les fulles), però en zones amb hivern suau, es

fa perennifoli (manté les fulles) o almenys manté les fulles fins la primavera següent

(perennifoli facultatiu). Fulles ovals, amb pecíol curt i nerviació regular.

Flors:solitàries o agrupadas en número de 2-3 en les axiles de les fulles

del any previ i fins que no es cau la fulla, aquesta gemma no pot desarrollar-se

(esta protegida per el pecíol de la fulla). Presenten tres pétals molt carnosos de color

verd crema, poc atractius, que rodeixen un con que contié de 100 a 200 carpels (floretes).

Els estams ocupen la base del con i els grans de pol.len van en tètrades.

Fruit: Baya amb numeroses llavors de color negre. És una infrutescència (agrupació de fruits)

de color verd, que al madurar pren un color més càlid.

Órgans fructífers: rams mixtos, chifones y ramilletes de maig. El de major importància és el ram mixte.

Polinizació: es realiza de forma artificial i manualment, ja que el vector no es va introduir

amb la planta.

La xirimoia és un fruit fràgil i sensible al fred. Mai deu guardar-se en el frigorífic.

Deu consumir-se quan cedeixi a la presió dels dits.

Varietats de la xirimoia:

Las Campas: de gran tamany que serveixen en el mercat per millorar la presentació en la part

superior de les caixes.

Piña y Negrito: de excel.lent qualitat, però de pell fina i molt dèbil.

Jete: és la més comercial i la que ha arribat a una expansió major; proporciona una

producció més segura, maca presentació en color i tamany, la seva pell és resistent,

tanto a las picadures como al transport.

IMPORTÀNCIA ECONÓMICA Y DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA:

És un fruit de escasa importància a nivell mundial, amb Perú y Colombia com països líders i

la resta de producció distribuida entre Espanya i Israel. A Espanya, el consum és

significatiu, i tota la producció va destinada al mercat nacional degut a l'escassa resistència

del fruit al transport. Les zones productores espanyoles comprenen les comarques granadines del

Guadalfeo i Río Verde, amb una superfície de 3.300 hectàrees i una producció de 25.000 Tones. La

seva expansió esta molt limitada degut al número reduït de varietats comercials disponibles,

que, a més, dona a llocr a la concentració de la producció en determinades dates i satura el

mercat. Tant la recolecció com la poda i la polinizació es realitzen de forma manual, per

el que suposen els majors costs del cultiu, encara que entre ells, el més significatiu és la

polinizació artificial, per mà d'obra que es requereix.

RECOLECCIÓ

Es realitza a tamanyo final però encara firme amb la fi de disminuir els problemes de trasport

i conservació.

PLAGUES Y ENFERMETATS MÉS FRECUENTS

Les plagues i enfermetats són escasses i de poca gravetat.

Destaca la mosca de la fruita (Ceratitis capitata), sobre tot en cultivars de pell fina, per

el que la recolecció es realitza de forma anticipada.

"Phytophthora cinnamomi" penetra principalment a través de les ferides de la arrel, per el que

es recomana el no laboreig (per no danyar les arrels) i el evitar l'entrada de material del

terra i aigua infectats. El control químic es dona a lloc amb óxid fosforós.