“Vida privada al costat de la realitat no passa de ser una modesta novel·la rosa.” J.M. Sagarra.

Vida privada (1932) és una novel·la ciutadana que descriu i caracteritza les classes socials més importants de la ciutat, és a dir, l'aristocràcia i l'alta burgesia, en un moment crític i de canvi.

Sagarra vol caracteritzar una aristocràcia local, de la Barcelona dels anys vint i principis dels trenta que viu els darrers moments de la Dictadura de Primo de Rivera i l'inici de la República i tot el que això comporta per aquesta classe social i per la ciutat.

L'autor incideix en aquesta novel·la directament en el realisme i la trama sentimental.

Aquest realisme, el valor documental de la novel·la, ha portat a considerar per alguns crítics, l'obra com una crònica de la Barcelona de l'època.

És evident que aquest valor hi és present i que l'autor descriu aquest període clau pel qual passa el país, una època d'adquisició de llibertat política i de restauració de les institucions catalanes, però ho fa sempre des d'una vessant novel·lística i de ficció.

L'acció de la novel·la té com a punt de partida i com a centre de la narració l'enfonsament social de la família Lloberola. És la crònica d'un naufragi social.

La primera part del llibre el narrador ens descriu la disbauxa i la despreocupació de l'hereu de la família, en Frederic i la ineptitud del seu germà, en Guillem.

La narració se centra a l'entorn d'un xantatge i això fa que es relacioni la nova aristocràcia amb la noblesa tradicional i que la frontissa que fa de connector sigui el sexe i els diners.

La segona part s'inicia uns cinc anys després de la mort de la víctima del xantatge i l'autor ens mostra al corrent dels esdeveniments i de la instauració de la República i ens presenta una nova generació dels Lloberola: són la filla gran i el petit de l'hereu que neixen condicionats per la decadència que viu la seva família.

Ara, en Guillem i en Frederic es mostren totalment vençuts i decadents. En Guillem esdevé un mantingut i l'hereu viu sol i aïllat de la família, després d'haver fracassat en tots els fronts de la vida.

La Maria Lluïsa, la filla de l'hereu, creix allunyada dels seus pares i per tant, al marge dels lligams amb la família Lloberola, i es fa amb la part més esnob de la ciutat.

Els personatges tornen a actuar per sexe i per diners.

D'altra banda, l'altre fill, en Ferran representa els problemes a què s'enfronten els adolescents i el despertar sexual de la joventut.

La novel·la clou amb Pilar Romaní, símbol de la ciutat de Barcelona i espectre del passat, però garantia de futur.

“Bobby descobria en els plecs dels llavis, en la barbeta una mica sortint, en les arrugues, en els ulls cansats i en els cabells blancs d'aquella decrèpita majestat, encara alta i somrient, tota l'essència d'una Barcelona aristocràtica i comercial, popular, orgullosa i una mica infantil, de la qual s'acabava el rastre. “

La novel·la descriu fonamentalment la decadència d'una classe, que està tipificada en un llinatge: els Lloberola. Els hereus es mostren ineptes i degraden la família malvivint de l'economia del pare de família o fins i tot fent de gigoló.

Els personatges de la novel·la viuen l'acció de dos moments clau: 1927 i 1932 que corresponen a les dues parts de la novel·la. Els Lloberola, doncs, exemplifiquen aquesta decadència moral i econòmica de la societat a la qual pertanyen.

La novel·la ens presenta el patriarca, Tomàs Lloberola quan ja és a les portes de la mort i els seus fills, en Frederic, l'hereu, i en Guillem. Finalment en la darrera part apareixen els dos fills de l'hereu, la Maria Lluïsa i en Ferran que acaben de degradar la família amb les seves accions.

Els Lloberola són el centre de la novel·la i els altres personatges que hi apareixen surten com a conseqüència dels seus actes.

Tots configuren un complex entramat de relacions que es basen en el sexe i en els diners.

TOMÀS.

En Tomàs viu la decadència de la seva família connectant-la amb la societat del moment.

És un home reaccionari, clerical, monàrquic, carlí i per ell l'esclat de la República suposa la mort de la gent com ell “de la Barcelona en la qual ells representaven alguna cosa”.

FREDERIC

És l'hereu, en tots els sentits, del seu pare.

Representa, també, la pervivència del passat. Fracassa a la feina i amb el seu matrimoni i busca la companyia d'una amant, de la qual n'acabarà sent víctima.

En Frederic representa els aspectes més negatius dels Lloberola ja que n'és l'hereu.

És com una relíquia d'allò que va ser la família en temps passats.

GUILLEM

En Guillem, en canvi, és el punt que uneix aquesta família decadent amb la nova classe social burgesa enriquida i acaba sent la víctima d'aquest sector.

No té cap mena de valors ètics, és senzillament amoral. S'acaba degradant fins al punt de prostituir-se i de viure com a mantingut.

El narrador ens diu que no és un bon home i en destaca el seu caràcter ambigu.

MARIA LLUÏSA

Així com els dos fills d'en Tomàs representen la degradació de la família, els néts (la M.Lluïsa i en Ferran) representen el distanciament dels vincles familiars, és a dir, la dissolució de la nissaga.

La M. Lluïsa s'independitza de la família molt aviat i passa per situacions complicades (l'avortament, la relació amb en Bobby…).

FERRAN

Té els mateixos defectes que el seu pare, és feble i covard.

PILAR ROMANÍ

És l'única de la família que manté la dignitat i sap adaptar-se als nous canvis de la societat, mantenint sempre un posat senyorial i digne.

Els altres personatges pertanyen a aquesta nova classe emergent, que li manca tradició i “savoir faire” i que tenen posat de nou-rics. Són tractats amb sarcasme i caricaturitzats fidelment.

Tots aquests personatges (Antoni Mates, Conxa Pujol, Rosa Trènor…) es concentren a casa d'Hortènsia Portell i a les festes de la Níobe Casas.

Són les situacions més falses que es poden crear i fins i tot el narrador ens destaca que alguns títols nobiliaris que posseeixen la majoria d'ells són comprats. Per tant, es recalca sempre que no són aristòcrates d'herència sinó de compra-venda.

Sagarra, segons molts crítics, organitzà la novel·la, segons el model vuitcentista, és a dir, alternant les seqüències descriptives d'ambients i la presentació dels personatges que conformen la novel·la.

Tot això, emmarcat dins de la Barcelona del moment, una ciutat eminentment industrial i de canvis socials i polítics.

La trama va esdevenint entre els membres de la família Lloberola, i no es focalitza l'acció en un sol membre.

És una crònica d'una família a través de la vida de tres generacions, dins de la crònica d'un temps que els toca viure.

L'autor va dividir el text en dues parts. La primera exemplifica l'enfonsament del cap de família i destaca la ineptitud dels hereus i el negre futur que els espera.

La segona comença amb un canvi de la visió del país. És el moment d'emergir de la nova burgesia que s'ha fet rica.

S'acaben de confirmar les prediccions que s'apuntaven en el capítol inicial: els dos hereus han caigut en la decadència més profunda.

La veu narradora de la novel·la presenta la realitat tot fent-ne judicis de valor, a través de la ironia i de la sàtira.

El narrador condemna per sobre de tot l'estupidesa i l'afany de figurar que tenen la majoria de personatges en qualsevol estament.

La tècnica que adopta per tal d'exemplificar-ho és la descripció dels habitatges, la història dels personatges, les anècdotes…

Es fan retrats de tots els personatges des d'un punt de vista físic, però sobretot moral.

D'altres moments la descripció esdevé minuciosa i còpia fidel de la realitat.

Alternant la narració i la descripció, l'autor insereix els diàlegs que ens acaben de caracteritzar els personatges.

Ho fa mitjançant la llengua del carrer, “el català que ara es parla”, per tant una llengua que ajuda a fer més versemblant la història.

Sagarra utilitza tècniques modernes, usades en d'altres literatures europees, com el monòleg interior o fins i tot algunes pinzellades de novel·la psicològica. Però cal destacar la importància de la concepció de la dimensió temporal, establint sincronies i paral·lelismes en l'acció.

Pel que fa a la llengua, cal dir que Sagarra és un mestre en el domini de la llengua literària:

“El llenguatge gairebé col·loquial, amb una sòlida base barcelonina, s'hi incorporava al nivell comú de la llengua narrativa, i amb barreja d'espontaneïtat i d'experiència, aconseguia una eficàcia i una intensitat expressiva, matisades i intencionades, que podien arribar a l'objectivitat i a la sensibilitat, a la descripció i a l'emoció, al sarcasme i a l'humor, sense haver d'abandonar mai l'actitud amb que l'autor s'adreça directament a un sol lector, al que llegeix tot sol la novel·la.”

Sagarra utilitza una llengua plena de recursos i diferenciada segons el diferent nivell de l'idioma emprat.

Hi ha gran quantitat de frases fetes, hi apareixen variants dialectals, el lèxic esnob, anglicismes, i creacions de jocs de paraules.

L'estil de l'autor descansa en la capacitat d'adjectivar i en les imatges que és capaç de crear. Els adjectius passen a suggestionar, i es resolen en una gradació ascendent.

L'escriptura sovint es confon en poesia gràcies a les imatges que utilitza i que esdeven el recurs més important. Gran quantitat de metàfores, comparacions i símils carregats d'ironia i de crítica.

L'escenari de Vida privada és eminentment Barcelona. L'autor utilitza els diferents espais de la ciutat, els barris i els carrers.

La primera part transcorre en el barri senyorial o a l'Eixample (carrers Sant Pere més Baix, Montcada, Ample…).

Però quan es fa el pla de reformes de Barcelona, es posen en contacte el barri senyorial amb el sector burgès que passa per dificultats econòmiques.

És quan els Lloberola viuen al carrer Mallorca. L'eix que articula aquestes diferències són les Rambles on no s'ha fan distincions de classes.

A través d'aquests indrets es vol descobrir què s'amaga sota el luxe i la tradició i el cosmopolitisme de la vida barcelonina de les classes altes.

“Vida privada és, doncs, molt més que una novel·la de tema urbà, és la idealització mítica d'una ciutat que, en una època, sintetitza tots els valors de la concepció sagarriana del país i dels seus habitants.”

Pel que fa al temps, Sagarra situa el seu relat en un període de canvis polítics i socials molt importants. La novel·la se situa entre els anys 1927 i 1932. El règim canvia, es passa de l'absoluta repressió de la dictadura a una certa llibertat de la República.

Es passa de les formes autoritàries que beneficien a la rància aristocràcia caracteritzada pels Lloberola, a la vida democràtica que afavoreix les classes burgeses riques.

L'autor concentra l'acció en un espai breu. La primera part transcorre tan sols en cinc mesos.

Es tendeix a rompre el temps lineal i s'avança fent unes trajectòries narratives que fan i desfan la història.

Vida privada es va publicar l'octubre de 1932. Es va anunciar com la novel·la de Barcelona, i com a desvetlladora de secrets de personatges coneguts.

A més, van atorgar-li el premi Creixells pocs mesos després de la seva publicació.

Va esdevenir una novel·la escandalosa a causa de les fortes escenes sexuals que connotava i la semblança d'alguns personatges de certs ambients amb persones reals de la societat del moment.

Sagarra tan sols volia narrar el batec històric pel qual passava la ciutat a través d'indrets i de figures humanes el més versemblants possibles.

L'oposició d'aquestes dues èpoques que relata i l'èmfasi amb el qual tracta el comportament sexual dels personatges va motivar la mala etiqueta de “novel·la escandalosa”.

• ESPINÀS, Josep M. Josep Maria de Sagarra. Ed. Alcides. Barcelona. 1962.

• GALLÈN, E i GUSTÀ, M. Dins Riquer/Comas/Molas. Història de la literatura catalana. Vol 9. Barcelona. Ariel. 1987.

• MOLAS, Joaquim. Lectures crítiques. Ed. 62. Barcelona. 1975.

• SAGARRA, J.M. Vida privada. Ed. Proa. Barcelona. 1983.

• SERRAHIMA, M. Dotze mestres. Ed. Destino. Barcelona. 1972.

Molas, Joaquim. Lectrures crítiques. Llibres a l'Abast, 121. Barcelona. 1975.

.- Serrahima, Maurici. Dotze mestres. Ed. Destino. BCN. 1972. Pàg. 360.

Riquer/Comas/Molas. Història de la literatura catalana. Op. cit. Volum 9. Pàg 495