Les avantguardes

Les avantguardes en la literatura són els moviments literaris renovats que es van desenvolupar a la primera meitat del segle XX a Europa i Amèrica.

La primera accepció de la paraula “avantguarda” pertany al llenguatge militar. En Franca es va començar a usar aplicada a la política entre els socialistes utòpics fins que va adquirir, amb Marx i Engels, el sentit de minoria esclarida encarregada de conduir la revolució. Posteriorment es va desenvolupar el concepte entre els moviments artístics que es proposaven trencar amb les convencions estètiques que s'hi donaven. La política i les arts han compartit d'aleshores ençà, unides o relativament separades, l'ús de la paraula avantguarda.

El 20 de febrer de 1909 Filippo Marinetti va difondre el seu Manifest futurista. En la dècada següent, i debut al impacte que es va produir quan la I Guerra Mundial va esclatar, van sorgir l'expressionisme a Alemanya, el dadaisme i el cubisme. De la redacció dels principis estètics d'aquest últim tant en pintura com en literatura s'encarreguen Picasso i Apollinaire, autor de Alcohols, de Cal.ligrames i de Les mames de Tiresias, obra on utilitza per primera vegada (1918) el terme surrealista, moviment que tindrà el seu primer manifest en 1924.

Com a primera repercussió, un any més tard, Rubén Darío, màxim representant del modernisme literari, va replicar a Marinetti dient que la paraula “futurisme” ja havia sigut utilitzada pel poeta català Gabriel Alomar en 1904 i preguntant-se si certs principis, com el culte de la velocitat, de la energia i dels deports no eren ja en Homero i Píndaro; si no caldria que rellegir el manifest romàntic de Víctor Hugo, sobretot quan reivindica lo “grotesc” i la mescla de geners; si, com diu Marinetti, la “guerra” és l'única “higiene del món”, ¿què passa amb la pesta? Punt de vista el de Darío summament lúcid, encara més si es pensa en com el feixisme va saber absorbir del treball de Marinetti el culte del valor, de la energia i de la temeritat a tota costa. Tant el xilè Vicente Huidobro, com el argentí Jorge Luis Borges i el brasiler Mario Andrade veuran amb objeccions les vel·leïtats futuristes, sense negar alguns dels seus aspectes estimulants.

En 1916 Juan Ramón Jiménez havia escrit Diari d'un poeta recent casat, text que assenyala un canvi en la seua evolució posterior i en la de la poesia espanyola. Però és l'any 1918 el que va marcar un punt decisiu en el desenvolupament de les avantguardes a Espanya i Amèrica. En aquest any va viatjar a Madrid Vicente Huidobro, poeta xilè que defenia el creacionisme, segons les seues pròpies paraules des de 1912, i va comparar aquest moviment amb el imaginisme anglès americà d'Ezra Pound, donant exemples dels dadaistes Tristan Tzara i Francis Picabia, entre altres. El conflicte entre natura i art es va resoldre en Huidobro quan va dir que el poeta ha de crear el seu poema com la natura crea un arbre.

En els últims mesos de 1918 comencen les tertúlies de Rafael Cansinos-Assens, rodejat de joves (poetes i aspirants a ser-ho) al Cafè Colonial de Madrid. Son els gèrmens de l'ultraísme, moviment ultraromàntic que renega de lo antic (el modernisme), de la oratòria i la retòrica, dels prejudicis moralistes o acadèmics, i defèn, proclamant que la guerra no serveix per a res, un estar “avant sempre en l'art i en la política, encara que anem a l'abisme”, construint la fraternitat universal mitjançant les noves estètiques, sempre “subversives i herètiques” perquè “ataquen al règim i a la religió”.

Les novetats es revelaren en una mescla d'influències: des del dadaisme i el expressionisme, fins el futurisme i el cubisme.

Molt relacionat amb tot açò estava el que es denominava poesia visual. La poesia visual és una composició poètica que pretén l'atracció comunicativa. Utilitza elements com el dibuix, el gravat, la fotografia... que són externs a la literatura. Se situa al bell mig entre la literatura i les arts plàstiques.

Unes composicions poètiques molt paregudes són els cal.ligrames. Es defineixen com objectes simultàniament lingüístics i icònics, es a dir, un poema escrit de forma que la figura plàstica siga suggestiva. Així el poema traspassa les fronteres de la literatura per a instaurar-se en l'amplitud immensa de l'art. Es mesclen pintura, literatura i tipografia. No cal considerar-ho com un text de lectura per l'absència de puntuació i les experimentacions formals de la seua tipografia, sinó com un signe per a identificar. El trencament es pot fer més palés si, a més, s'empren formes en idiomes diferents en el sentit d'universalitat, encara que quasi sempre és el francés. Guillaume Apollinaire va ser escriptor i poeta de manifests culturals. La seua obra Els pintors cubistes (1913) va servir d'instrument per a establir la escola cubista de pintura. Els seus volúmens de poemes Alcohols (1913) i Cal.ligrames (1918) van ser molt populars entre els surrealistes, grup en el que va influir de manera notable.