Veles e vents és un poema que pertany a la producció poètica de Ausiàs March (1400 - 1459), qui realitzà la seua obra poètica al segle XV, Segle d'Or de les lletres Valencianes.

Començarem aquest comentari situant el text dins el seu context històric i literari.

El segle s'enceta amb un canvi dinàstic. Havent mort el 1410 sense descendència Martí l'Humà, el 1412 en el compromís de Casp, representants de tota la Corona trien Ferran d'Antequera, de la família Trastàmara, com a nou rei. El seu successor, Alfons el Magnànim, s'ocupa bàsicament de l'expansió mediterrània, cosa que afavoreix l'intercanvi cultural entre els regnes italians i la Corona d'Aragó.

Durant el segle XV, el lideratge econòmic que havia mantingut Barcelona passarà a València. Aquest auge econòmic es tradueix en floriment artístic i literari, i la ciutat esdevé, amb Nàpols, un dels principals centres creatius de la Corona d'Aragó.

En la poesia de la Corona d'Aragó no hi va haver renovació durant el segle XV com s'havia esdevingut en la prosa. La poesia trobadoresca va ser el model lingüístic i temàtic de la lírica amorosa culta fins l'obra d'Ausiàs March. Durant els segles XIV i XV els poetes es movien a l'entorn de les corts reials i, tot i que continuaren usant el provençal, hi va sorgir una poesia de caire realista oposada a la tradició trobadoresca. A poc a poc els nostres autors completen el procés de desprovençalització lingüística, mentre que l'ideari amorós bastit entre els segles XI i XIII continua més o menys present durant segles.

Fill del també cavaller i poeta Pere March, Ausiàs March va nàixer probablement a València al 1400. De molt jove prengué part en les expedicions que Alfons el Magnànim realitzà pel Mediterrani. A partir dels vint-i-set anys ja no eixiria de la seua terra. Primer a Gandia, on administrava les seues propietats i més tard a València, on tingué una vida molt moguda i desordenada.

Als quaranta anys es casà amb Isabel Martorell, germana de Joanot Martorell, i va enviduar dos anys després. El 1443 es tornà a casar, ara amb Joana Escorna, que també va morir jove. Ausiàs March va morir el 3 de març de 1459 a València.

Pel que fa al seu estil, alguns dels trets més característics de la seua obra són les comparacions basades en experiències personals (que assenyalen el seu estat d'ànim turmentat), les contradiccions sentimentals (que expressa utilitzant l'antítesi, les imprecacions i les interrogacions), la violència sintàctica, el desdeny per la musicalitat i el seu to aspre i sincer.

La seua obra trencà amb la tradició de la literatura provençal i revolucionà la poesia del seu temps:

• Utilitza per primera vegada el català en els seus poemes i els pocs occitanismes que s'hi troben obeeixen a exigències de la rima..

• Es separa de la poètica trobadoresca, més pel que fa a la temàtica que no a la forma, ja que manté el vers decasíl·lab amb la forma 4+6, així com conserva l'ús del senyal, encara que en fa servir cinc, cosa insòlita en la poesia trobadoresca, que sols n'emprava un.

• La dona en Ausiàs March és un ser humà amb totes les seues qualitats i els seus defectes o vicis. Les descripcions psicològiques substitueixen les exageracions de la bellesa.

• L'obra d'Ausiàs March és una constant reflexió sobre la condició humana. Part de la seua obra gira entorn de la seua vida personal i, a més, ho fa amb molta profunditat.

A més de Ausiàs March, destaquen autors com Joan Roís de Corella, Gilabert de Pròixita i Andreu febrer. També Pere i Jaume March, oncle i pare, respectivament, d'Ausiàs March.

Al poema, l'autor expressa la profunditat i intensitat del seu amor per una dama. Consta de 7 cobles i una tornada, on es desenvolupen les idees secundàries següents:

• Tant a la primera com a la segona cobles, l'autor descriu un mar embravit i tempestós que esporugueix fins i tot els peixos: una imatge del seu amor.

• A la tercera cobla, continua amb la descripció del mar i es dirigeix directament a l'estimada, a qui diu que no oblidarà en el perill.

• A la quarta cobla, declara el seu temor a la mort per si aquesta el separa de l'estimada, però és mostra confiat de que el seu amor és tan fort que fins i tot la separació de la mort és capaç de resistir. A més a més, tem que l'estimada l'oblide si ell mor i és un pensament que el tortura, encara que sap que és una cosa que mai passarà mentre els dos visquen.

• A la cinquena cobla, expressa el seu desig de que ella perda la capacitat d'estimar després que ell mori i que aquesta es convertisca en ira. També expressa el seu desig de que, després de mort, el seu major mal siga no veure-la.

• A la sisena, es presenta com “el més extremat amador”, i es mostra disposat a sofrir per el seu amor.

• A la sèptima cobla, acaba desitjant la mort, la qual li permetrà probar fins a quin pont és d'intens el seu amor.

• A la tornada, reflexiona sobre l'amor i acaba comparant-lo amb un joc de daus.

Pel que fa a l'anàlisi de la forma, es tracta d'un text poètic de 60 versos, dividits en 7 cobles de vuit versos decasíl·labs cada una amb cesura a la quarta síl·laba, i una tornada de quatre versos, també de deu síl·labes cada un i amb cesura.

La rima és consonant (en molts casos és una rima pobra) i segueix una estructura abraçada (ABBACDDC). Si ens fixem en la darrera paraula de cada vers, veiem que són tots versos masculins, és a dir que acaben en una paraula aguda.

Apareixen dos veus al poema, la veu del poeta i la veu de l'estimada, a la qual es fa referència utilitzant vos, vostre, vostra,...

A continuació analitzarem les figures retòriques que apareixen al poema.

Com a recurs fònic, destacarem l'al·literació del so /r/ als versos 9, 11 i 13.

Trobem al text alguns recursos morfosintàctics: als versos 2, 3, 7, 13, 20, 33,... hi han hipèrbatons, apareixen encavalcaments suaus als versos 4a5, 6a8, 11a12, 13a14, 19a20, 27a28, 43a44, 55a56,... i un encavalcament abrupte al vers 51a52. També cal destacar la paràfrasis del vers 42 “a qui Deu la vida tol” i el paral·lelisme entre els versos 3-4 i 41-49.

Pel que fa als recursos semàntics, trobem personificacions al versos 1a2, 3, 4, 5, 7, 11, 43,.. els vocatius “Oh, Déu!” i “Amor”, una interrogació retòrica al vers 38, algunes hipèrboles als versos 16, 27, 31 i 41, i una paradoxa al vers 59 “e de vós sap lo qui sens vós està”. Per ressaltar-los, l'autor avantposa alguns adjectius als noms: “escàs voler”, ”humils precs”,...

Cal remarcar que a les primeres cobles, tot i que aparentment descriu una tempesta, en realitat es tracta d'una al·legoria del seu amor.

Per finalitzar , sintetitzarem les idees principals que hem extret d'aquest anàlisi.

Ausiàs March està considerat un dels poetes més importants de tots els temps i la seua obra està considerada la més gran i influent de la literatura catalana antiga.

March és el primer poeta culte que, en l'àmbit de la literatura catalana, trenca amb la tradició de la literatura provençal: la llengua, les referències culturals i el preciosisme dels trobadors.

Com ja hem dit, es separa de la poètica trobadoresca més pel que fa a la temàtica que no a la forma, ja que manté el vers decasíl·lab amb cesura en la quarta síl·laba i conserva l'ús del senyal.

Les seues obres, de temàtica amorosa, destaquen per les comparacions basades en experiències personals, les contradiccions sentimentals, la violència sintàctica, el desdeny per la musicalitat i el seu to aspre i sincer. Utilitza el català a les seues obres i els pocs occitanismes que apareixen són per exigències de la rima.

Al poema, la rima és consonant, però es tracta, en molts casos, d'una rima pobra, ja que l'autor està més preocupat per expressar els seus sentiments i les seues reflexions sobre l'amor que per la forma.

El poema és una reflexió introspectiva sobre el seu amor per una dama. Els tòpics de la mort per amor i per l'estimada i el del amor més enllà de la mort estan molt presents a tota la composició.

Per una banda, l'autor utilitza un estil ric elegant i exacte, propi de la poesia culta, però, per l'altra banda, l'aparició d'objectes quotidians com la cassola al forn li dona un cert aire popular.

Aquest poema, que és el mes famós i imitat de Ausiàs March, és un bon exemple de la seua obra i de la poesia del segle XV.