Aquest llibre pretén ser un al·legat a l´ús de la paraula, de la llengua, ja siga oral o escrita. Certament, el poder del que gaudeix la imatge actualment és envejable. No sol des del punt de vista comercial escoltem allò de: “eixa imatge ven” sinó que a la majoria dels aspectes quotidians de la vida es tendeix a imposar la imatge sota la paraula. Per això es diu que actualmen ens trobem a l´era de la comunicació visual. També hi ha que considerar que la comunicació oral està patint un grau retrocés. Internet, els videojocs, la televisió... fan que moltes persónas, sobretot els més jovens, es n´aïllen i pràcticament es queden absorbits hores i hores per aquests aparats en lloc de mantindre una simple conversa amb un amic o conegut.

A totes aquestes situacions estic d´acord amb el llibre: hi ha que fomentar l´ús de la llengua. Així i tot, pense que moltes vegades l´autor emfatitza amb excés l´ús de la paraula contra qualsevol altra forma de comunicació, ja siga una imatge, un gest, un so... És clar que el llenguatge oral, que la paraula és sens dubte la millor ferramenta per a la comunicació interpersonal però crec que no és l´única. El llenguatge no solament és més concís, ric i clar que qualsevol imatge sinó que sobretot és més direct i ràpid ja que instantàneament entenem allò que ens diuem o llegim. Aleshores és l´instrument més útil per a comunicar-nos amb els nostres semblants. L´home és un ésser social per naturalesa, i el fet de ser social implica comunicació. Però encara que la comunicació oral i escrita és sumament important , a cap cas ha de ser independent de la comunicació visual o d´altre tip. Ni una imatge val més que mil paraules ni una paraula més que mil imatgens. Per exemple, ¿com m´explicaria l´autor amb paraules la bellesa d´un paisatge, o el sentiment d´estar enamorat, o la ingenuïtat d´un somriure o la tristor? La resposta és que no podria fer-ho, o si puguera, mai d´una manera tan clara i objectiva com el fet de veure tot això amb els nostres propis ulls per poder fer-nos una idea de cadascuna d´aquestes situacions.

Les formes de comunicació han de complementar-se, han d´usar-se de forma conjunta per així poder alcançar la màxima eficàcia a l´hora d´expressar les nostres idees, ambicions, opinions... doncs això és el que realment ens diferència dels animals. Per tant, llegir o escoltar una poesia pot comunicar-nos, sens dubte, sensacions que a cap moment podria comunicar-nos ni la més bella de les imagens. Però si aquesta poesia la llegim o escoltem a la verd pradera d´un bosc, acompanyats pel soroll dels ocells i sota un net cel blau, segur que sentirem més coses de les que ens puga comunicar la poesia per si sola.

Un tema important que tracta l´autor és si realment tots estem capacitats per a fer lliteratura. Considere que abans de fer aquesta pregunta hauria que plantejar-se´n que s´entén per lliteratura. Si per lliteratura entenem com la capacitat d´una persona per a escriure una novel·la, assaig o una poesia llavors estaria d´acord amb l´autor, i per tant, afirmaria que la lliteratura no és alguna cosa exclusiva d´unes poques persones i que tots estem capacitats per desenvolupar-la. Però al meu entendre, la lliteratura és més que això, és la capacitat no solament d´escriure un llibre qualsevol que siga, sinó de fer sentir als que ho llegeixen alguna cosa especial. Per això mateix, no tots estem dotats per a fer lliteratura així com així. Amés de fer falta una preparació cultural e intel·lectual previa, pense que també és necesaria una sensibilitat i creativitat que no tots disposem.

Deixant a un costat aquest tema, hi ha que dir que el llenguatge té una sèrie de característiques que fan d´ell un element inimitable i no, solament, un instrument útil per a transmetre informació. Així el llenguatge ens defineix com persones, defineix també el nostre passat així com ens identifica dins d´un grup de persones. Amés usem el llenguatge per a classificar, anomenar i per tant, ordenar tot allò que ens rodeja. I això ho podem fer tant nosaltres els valencians usant el valencià, com un alemà amb el alemà, un italià amb l´italià o inclús un ciutadà d´Australia amb l´australià. Totes les llengües són igual d´útils i li serveixen a l´usuari per a definir tant el seu món intern com extern, tant lo concret com l´abstracte. Totes complixen la mateixa funció independentment del seu origen, característiques gramaticals o fonètiques. La llengua és part del ésser humà, és una qualitat propia e intrínseca d´ell. No solament un adquireix la capacitat de parlar des dels primers anys de vida sinó que el nostre llenguatge es va perfeccionant i ampliant a mesura que va passant el temps. Realment seria increïble arribar a usar totes les paraules existents a una determinada llengua però, desgraciadament, a la majoria de les situacions ens limitem a usar sempre el mateix “grup” de paraules. Per allò és lògic pensar que les llengües es van enxiquint i cada vegada hi han més paraules que es queden a desús. Aquest progressiu empobriment de la llengua em porta a pensar que és possible que a un futur no molt llunyà, a l´ús del valencià, per exemple, ens limitem a utilitzar només uns “millars de paraules” i no els “milions de paraules” de les que conste actualment. Naturalment no cal dir que seria una llàstima.

Una qüestió polèmica que hi ha actualment és la consideració del nombre de parlants com el principal factor per a qualificar a una llengua com més o menys important. Al meu entendre, és la situació i el context individual al que cadascú es troba el que provoca que una llengua siga més o menys trascendental (una recepcionista d´un hotel a Benidorm valorarà com més essencial el saber anglès mentres que el ciutadà típic de la Comunitat Valenciana segurament considerarà el valencià com primordial per a parlar diariament amb els seus amics i coneguts). Per allò, parlar de la utilitat o la importància d´una llengua pot resultar tan relatiu i subjectiu com debatre de qual és el millor grup de música o equip de futbol. Encara que és clar, que hi han situacions a les que verdarerament si que és el nombre de parlants el que fa que una llengua siga més útil. Així passa amb l´anglès a les rames de la biologia. A aquestes disciplines, és l´anglès la llengua que apareix a la majoria de les publicacions científiques relacionades. Diguem que se n´accepta arbitrariament que siga l´anglès la llengua model perquè de fet, quasi totes les investigadores e investigadors es trobem a nacions de parla anglesa.

Altra història és la classificació de les llengües com a modernes o antigues. Vol aclarir que no em vull referir al concepte d´antiguitat o actualitat des d´un punt de vista temporal sinó pràctic. De la mateixa manera que hi han equips de música antics amb molt poques prestacions els hi han molt moderns amb multitut d´opcions i aquest exemple el podem per analogia associar-ho a les llengües. Així el llatí és una llengua antiga, poc pràctica actualment, de la qual van surgir llengües modernes i actuals com el valenciá, l´italià, el cátala... I és antiga perque al llatí no hi han paraules tals com: cotxe, ordenador, televisió o internet; paraules a boca de tots actualment. Al meu entendre, resultaria per tant una llengua incompleta e insuficient per a ser usada als nostres temps perque no ens permetria expresar-nos lliurement a tots els ámbits i situacions.

D´alguna manera, una llengua està molt relacionada amb les característiques tant socials com econòmiques, culturals o polítiques de la zona a la que es parla. Per això, és segur que, per posar un exemple, a qualsevol poble perdut de la selva amazònica no hagen paraules tals com impressora o frigorífic, però per contra si que hi hagen per a nombrar específicament que l´excrement de cert animal salvatge s´anomena d´aquesta manera. La raó per la qual una determinada llengua no té una paraula que definesca que hi és un frigorífic pot ser deguda al fet de que no siga necessari l´existència de la mateixa, ja que és posible, que a la zona on es parla aquesta no hagen ni ara ni mai frigorífics. Tot això em porta a pensar que el concepte de modernitat d´una llengua deuria referir-se més bé a les característiques purament ortogràfiques, fonològiques, morfològiques i sintàctiques de les mateixes. Així, podem dir que el valencià té una gran riquesa de paraules, construccions i formes gramaticals i per tant, caldria ser considerada com una llengua moderna. Per contra, el llenguatge que parlaven els antics pobladors de la península (ibers i celtes) fa ja moltíssims anys seria molt més pobre i bàsic gramaticalment, i per tant, més antic. Realment tot depén del que cadascú entenga per modernitat o antiguitat.

Finalment, vull acabar aquest comentari dient que em pareix lamentable que actualment, al segle XXI, es pretenguen imposar unes llengües sota altres. Primer perque atempta contra la llibertat d´expressió i segon perque és anar contra la cultura. De la mateixa forma que la pintura, l´escultura, la ciència... pense que la llengua també és art i, per tant, hi ha que conservar-la. Seria de ximples voler empobrir la cultura d´un país volent reduir i limitar les llengües a una sola. No obstant, les llengües, de la mateixa manera que la propia naturalesa, estan sotmeses a un procès d´evolució. Les llengües cambien, sorgeixen noves però també desapareixen altres. I tot aquest crec que és normal i natural. Per tant, encara que les llengües hagen de cuidar-se´n, promovent el seu ús, tampoc no hauríem d´obsessionar-nos fent que una llengua es mantenga a tota costa, obstinada i testarrudament, quan la mateixa es parlada només per una minoria. Encara que és una penna, pense que és una mica el camí natural que ha de seguir una llengua: sinó es parla quasi, o la parlen només poques persones, serà lògic que, més tard o més aviat, termine desapareixent. Desgraciadament, una llengua no pot ser conservada com si podem fer amb la història, mitjançant un registre escrit, plasmada als llibres. Una llengua es manté viva mitjançant la seua exercitació, ja siga oral o escrita. El problema apareix quan per qüestions politiques, econòmiques o centralistes hi han persones u organitzacions interesades a que determinades llengües deixen d´usar-se. No n´estic d´acord amb això. Tot el món té el dret de parlar la llengua que vulga puix com diu la constitució tots som iguals i tenim els mateixos drets independentment del sexe, nacionalitat i LLENGUA.

UNA IMATGE NO VAL MÉS QUE MIL PARAULES

.