LA UNIFICACIÓ ITALIANA

La unificació italiana va ser un procés que va suposar el surgiment d'un regne d'Italia unificat el 1861. En el Congrés de Viena de 1815, després de les guerres Napoleòniques, Italia va quedar totalment dividida, sense ningún tipus de institució unificadora. Existíen tres obstacles per a la unitat. El primer era la ocupació del regne de Lombardia i Venècia, sota la soberanía austríaca, al nord i nord-est de la península. El segóns eren els Estats Pontificis, sota la soberanía del Papa, situats al centre de la penísnsula. El tercer obstacle el constituien un grup d'estats independents. Al nord-est es trovaba el regne de Piamont-Cerdenya, que s'havia anat extenent lentament desde l'edat mitja, i era l'estat més avançat d'Itàlia. Un segón regne, el de les Dos Sicilies, ocupava la meitat sur de la península. Tres ducats més petits: Toscana, Parma i Módena, eren gobernats per membres de la dinastía Habsburg austriaca. Tots aquests estats eren absolutistes.

El sentiment nacionalista italià es limitava a petits grups de l'aristocràcia i de la clase mitja. El 1820 aquests grups ja havien format societats secretes, sent la més important la dels carbonaris, que, possiblement estaven mes interesats en conseguir constitucions i reformes liberals que aconseguir un gran objectiu nacional. El 1820 es produiren revolucions a Nàpols i Piamont, encapçalats pels carbonaris, i el 1831 tingueren lloc altres a Bolonya, contra el papa Gregorio XVI, i en el s petits ducats de Parma i Módena.

El moviment va adquirir un marcat caràcter nacionalista gràcies al treball de Giuseppe Mazzini. Creia que Italia havía d'aconseguir la independència i la unitat com a república integrada.

El nou papa Pio IX es sumà al fervor nacionalista, que culminà a les revlucions el 1848. La primera d'elles obligà a Ferran II de Borbó a otorga r una Constitució a tot el seu regne. El rei de piamont- Cerdenya, aixecà la censura impsada a la prensa, i otorga l'Estatut Fonamental (Constitució). Després de la revolució a Viena, succeiren els aixecaments italians contra els austriacs a Milà i Venecia i Carles Albert declarà la guerra a Austria.

Al 1848 la independència d'Italia semblava una possibilitat inmediata. Malgrat tot, els piamontistes foren derrotats pels austríacs i Carles Albert va haver d'abdicar a favor de Victorio Emanuel II. La intervenció francesa que fou solicitada pel papa acavà amb la República instituida per Mazzini a Roma. Només a Piamoont es va aconseguir sobreviure a un règim constitucional. El nombrament de compte Camillo Bens di Cavour com a president del Consell va atreure la simpatía de nombrosos liberals italians que repenjaven la unificació. Una política perspicaç, oportunista i flexible va permetre realitzar la unificació d'Italia poc més d'una dècada.

Cavour, després d'involucrar a Piamont a la guerra de Crrimea como aliada de França, va plantejar al Congrés de Paris la questió italiana a Europa. Després intentà asegurar-se el recolçament diplomàtic i militar del Segon imperi Francés (Napoleó). A la entrevista i acord secret de Plombières, els dos homes planejaren una guerra contra Austria i acordaren que França rebria la cesió de Niza i Sabia per part del Piamont. Al 1859, Cavour provocà que els austriacs enviesin un ultimatum a la capital piamontesa de Turín, exigint el desarrmament piamontès. Cavour refutjà l'ultimatum i a la guerra posterior els francesos ajudaren als piamontesoos. Els austrtiacs foren derrotats a les batalles de Magenta i Solferrin i van ser obligades a entregar Lombardia, a Napoleó III.

Els ducats de Toscana, Parma i Módena, i la meitat nord dels Estats Pontificis van optar per la unió amb Piamont al transcurs de la primera meitat del 1860. La inquietut d'aquests canvis provocaren a Napoleó III, es calmà amb la decisió de Cavoru de cedir les provincies de Saboia i Niza a Rança. Això va enfurir a Garibaldi.

GLOSSARI:

• Giuseppe Garibaldi: (1807-1882). Va ser revolucionari nacionalista italià i líder de la lluita per la unificació d'Italia. Va nèixer a Niza el 4 de juliol de 1807 i la seva educació va tenir caràcter autodidacta. El 1833 s'uní a la Jove Italia, el moviment organitzat pel revoluconari italià Giuseppe Mazzini el cual el seu objectiu era alcançar la llibertat i unificació del poble italià dins d'una república autònoma. Garibaldi fu condemnat a mort el 1834, però aconseguí fugir a Sud-amèrica, on va permanèixer dotze anys. Va ser un heroi de la següent fase de la unificació italiana. Va intervenir activament a les complicades lluites militars i polítiques que es van produir als anys següents. Encapçalà una victoriosa expedició contra les forces austriacas dels Alps al 1859; va aprofitar el descont de Sicilia contra la dinastía Borbónica i dirigí desde Génova l'expedició dels mil o dels Camisetas Rojas, nom pel que es conexia als seus homes. Va conquistar Sicilia el 1860 i establí un govern provisional insular. A continuació, es traslladà a la península italiana on va prendre Nápols després de derrotar als seus habitants a una batalla decisiva i capturà la fortalesa de Gaeta. El regne d'Italia es va fundar pocs mesos després i Victor Manuel fou proclamat rei. Ni Roma ni els territoris del nord de la península perteneixien a un estat.

Giuseppe Garibaldi

• Victor Manuel II: (1820-1878), rei de Cerdenya i d'Italia, nascut el 14 de març de 1820 a Turín. Era fill de Carles Albert, rei de Cerdenya, que abdicà al seu favor després de ser derrotat pels austriacs a la batalla de Nòvara el 1849.

Va recolçar fermement el procés d'unificació d'Italia. Amb l'ajuda francesa, va rebutjar als austriacs quan invadiren Piamont el 1859 i va afegir Lombardía al seu regne. Els estats italians centrals l'acceptaren com a rei i una vegada el patriota italià Giuseppe Garibaldi va acabar amb el regne de les Dos Sicilies Victor Manuel es va convertir en el cap de tota la península, a excepció de Venècia, que encara estava al poder dels austriacs, i els Estats Pontificis. Fou proclamat rei d'Italia el 1861. Aquell mateix any, va cedir Niza i Saboia a França en pagament per l'ajuda francesa. Italia va aconseguir Venecia després de combatre al costat de Prussia a la guerra Austro-prusiana de 1866. El 1870 Roma fu anexionada i es va convertir en la capital d'Italia. Va morir el 9 de Gener de 1878 a Roma.

• Casa de Saboia: La Casa de Saboia era una dinastia del nord d'Italia que es va convertir en la familia reial d'Italia. La casa va ser fundada per un noble borgonya, Humbert I Blanca Man.

Victor Amadeu II, durant un temps, es va veure obligat a sotmetre's a les exigències franceses, però al final es va unir amb la Gran Aliança contra França. Mitjançant el Tractat de Turín, el 1696, la Casa de Saboia va firmar la pau amb França i es separà de la Gran Aliança. Després de que Victor Amadeu s'unís a Austria a la guerra de Succesióo espanyola, els francesos van invadir i asol.lar Piamont, pero Víctor Amadeu i el seu cosí, Eugeni els derrotaren a l'asidu de Turín. Mitjançant el tractat de Pau d'Utrech, Víctor Amadeu va prendre la possesió de Sicilia amb el títol de rei. L'aliança amb Austria també va afegir a la Casa de Saboia la resta de Montferrat, part del cual ja havía sigut cedida al ducat. El 1720 Sicilia fou entregada a Austria a canvi de Cerdenya i Víctor Amadeu es convertí en rei de Cerdenya.. El 1831 Carles Albert de Saboia Carignan va fer el propi. El 1849, abdicà en favor del su fill Victor Manuel II, qui concedí Saboia i Niza a França, més tard, va prendre el títol de rei d'Italia. El succeí Humbert I, assassinat en 1900.