POR FAVOR NO ENTREGAR EL TRABAJO SIN HABER REALIZADO NINGUN CAMBIO (PARA LOS DEL COR DE MARIA de SANT CELONI)

1.- DADES DEL LLIBRE

• Títol: Ulls d'ocell

• Autor: Antoni Garcia Llorca

• Editorial: La Galera

• Col·lecció: El Corsari

• Edició: 1era edició (març 1996)

• Il·lustracions: Antoni Garcia Llorca

• Premis: Guanyador del Premi “J.M. Folch i Torres”, 1995

2.- TEMES DEL LLIBRE

Els principals temes que aquest llibre tracta són:

• L'amistat

• L'amor

• Les tradicions catalanes

• Vida de pagès

• El mal de les persones

• El sacrifici vers els altres

• Societat pagesa del Montseny

• Temps que corrien en el segle XIX

3.- OPINIÓ I CRÍTICA PERSONA

Potser és el llibre amb “aires” antics que narren histories de la societat del temps més bo. És divertit alegre i molt ràpid de llegir.

Una de les coses que més m'ha agradat ha sigut poder imaginar-me cada un dels paisatges i situacions que s'hi narraven, ja que jo he tingut l'oportunitat de veure'ls. El fet que l'acció se situés al Montseny i el d'anomenar llocs com el Pla de la Calma, el Turó de l'Home, les Agudes... m'ha encantat. En la majoria dels llibres has de pensar com són els paisatges on els personatges actuen. És clar que això dona marge al lector per a poder-s'ho imaginar tot però també et fa il·lusió.

La llàstima és que moltes coses que passen són molt... previsibles. Podries saber per el ritme del llibre que succeiria a la següent escena.

4.- DESCRIPCIÓ DEL PROTAGONISTA

- Segimon-

En Segimon és el fill biològic de Pèregu i na Meritxell. Aquesta, però, s'havia enamorat del temut bandoler Coltell que era el pobre Pèregu sota el poder de l'Ojancanu. Abandonat per els seus pares, arribà a can Goità on en Mauri i l'Angelina actuaren de pares adoptius.

En Segimon és un noi de 14 anys, de mitjana estatura i prim. Aquell noi era especial per dos motius: tenia al cap una sèrie de plomes de corb i els seus ulls tenien una coloració molt especial, eren com d'ocell, negres i foscos. Tan impressionants eren que al poble l'anomenaven Ulls d'Ocell.

De caràcter aventurer, alegre i bona persona. Ajuda sempre que pot en les tasques de casa i li dona un xic d'alegria. Sempre acompanyat per els seus amics els corbs, en Segimon ha desenvolupat una seguretat en tot el que fa. Sap que els corbs el protegeixen de tots els perills. És molt amic d'en Passerell, d'en Claudi i d'en Fona i el seu gos, el Matallops. Amb ells comparteix els seus secrets i il·lusions. No s'ha separat mai dels corbs ni d'aquell penjoll que ells li van regalar quan era molt petit.

Crec que el noiet és bon nan i que donaria la vida pels seus amics. Això crec que és un tret seu a destacar. Però també crec que no hauria de ser tan caparrut i deixar-se aconsellar més per les persones grans, que vulguis o no , tenen més experiència que tu.

5.- RESUM DE L'ARGUMENT

En el segle XIX el nombre de bandolers al Montseny i rodalies era força elevat. Un d'ells n'era el més temut i cruel: en Coltell. Aquest resulta que es va encapritxar amb una noia, na Meritxell. Ella, joveneta com era, es va enamorar. D'aquella més que amistat en va sorgir un fillet. L'abandonaren enmig del bosc. Però sorprenentment va ser protegit per un grup de corbs fins que en Claudi el va recollir.

El nadó va ser adoptat per en Mauri i l'Angelina de can Goità. Va créixer en aquella família pagesa, això sí, sempre vigilat per la atenta mirada dels mateixos corbs que el van protegir al bosc. En Segimon, així era el seu nom, era un noi molt especial: tenia uns ulls negres com els ocells i posseïa unes plomes de corb al cap. Era ben estrany aquella relació dels trets físics i la vigilància dels corbs... Ell mateix notava que era diferent que els seus amics.

El que no sabia fins a quin punt era diferent i especial. Un bon dia, durant una sortida amb els corbs al bosc, Segimon va sobtar-se al poder parlar amb un dels corbs. Va ser conduït a una bauma on hi havia restes d'objectes dels ibers. Escoltà atentament a la historia del corb més vell i savi, en Crua:

“Resultava que en temps de la conquesta romana de la Península Ibèrica, al Montseny

3

existia un grup d'ibers que volien alliberar uns presos ibers. Vengueren la seva ànima a l'Ojancanu, l'equivalent al Dimoni, a canvi de convertir-se en corbs i entrar a la base romana i sorprendre'ls al matí. Al final de la lluita l'Ojancanu no va complir el seu pacte i no els va tornar la seva forma humana, excepte a Pèregu que se'l endugué a l'Infern per a instruir-lo en les forces del mal. Llavors va ser quan Pèregu es va convertir en Coltell i, a la vegada, el pare d'en Segimon.

Tal va ser la confusió de Segimon, que restà uns dies confús i perdé la noció del temps. No obstant va preguntar a Crua com podia fer retornar el seu pare al seu lloc, amb els seus. Li respongué (a contracor) que únicament el podria fer tornar si trenques el cor de pedra que tenia en aquells moments en Pèregu. Com que actualment no se'n sabia res d'en Coltell l'únic camí possible era entrar en el món màgic dels sacerdots ibers. Allà es podia parlar amb tots aquells que han mort, els esperits i amb tots els relacionats amb el Diable. El fet d'entrar-hi podia significar no sortir-hi mai més, però Segimon va decidir córrer el risc.

Un cop dins, va començar a buscar el seu pare per tots els llocs cridant-lo pel seu nom. Va trobar-se cara a cara amb l'Ojancanu. Aquest, al assabentar-se de les intencions d'en Segimon, va voler destruir-lo menjant-se'l. Sort que els corbs van veure que el noi sofria en aquell mon i el van despertar immediatament.

En Segimon va despertar-se al llit amb tot el cos adolorit. la lluita amb el mal l'havia deixat “cansat d'esperit”, segons els metges que el van visitar. Decidí anar acompanyat dels corbs i desobeint les ordres d'en Mauri anar al poble a veure un dels metges que estaven a la plaça del mercat. Els corbs guaitaven tots els moviments que feia, no fos cas que caigués en mans de l'Ojancanu que volia apoderar-se de la seva ànima. Veieren un doctor anomenat Nasfí que visitava els pacients al bell mig de la plaça. El bon doctor es fixa en el decaigut Segimon i el feu asseure's en una llitera. Quan el doctor el començà a explorar, en Segimon ho veié tot borrós... Tenia un mal pressentiment d'aquell doctor... Era l'Ojancanu disfressat!! Els corbs també ho van saber veure i colpejaren les campanes de l'església per a foragitar el Diable. Sort de la ràpida actuació dels corbs, ja que el noi començava a veure de prop la mort.

Tot va continuar amb normalitat fins que un dia s'alertà al poble de que el temut Coltell havia tornat per aquelles contrades. Tothom s'esbraonà i s'organitzaren batudes per mitja muntanya per a cercar-lo. Segimon decidí que aquella podia ser una de les seves últims oportunitats. Va emprendre el camí en la seva recerca, com Coltell el devia estar buscant per a matar-lo. Els corbs van fer el mateix i buscaven deseperadament a Segimon per a protegir-lo de possibles perills. L'Icsi i en Cocsi el van trobar i enmig d'un camí... Bam! Bam! Els dos corbs van caure abatuts a causa dels trets de Coltell. En Segimon s'agenollà a terra i li suplicà que recordés per un moment els bons moments i les alegries de la seva anterior vida i, per uns instants tot el bosc va callar... Unes llàgrimes van significar la tornada en si de Pèregu.

L'encanteri es va trencar per sempre més i els corbs i en Pèregu van tornar a ser els ibers que havien sigut des de sempre. Els guerrillers enterraren als seus dos companys morts i es van despedir de Segimon, que ja no tenia les plomes al cap. Tot seguit van marxar lluny, molt lluny, per a poder-se reunir amb els seus avantpassats.