Història

Unitat 13

La Transició democràtica

UNITAT 13: LA TRANSICIÓ DEMOCRÀTICA

Mort Franco, la decisió de Joan Carles I, amb el suport d'un grup de polítics i militars, de desmantellar el règim anterior, i l'acceptació d'aquest procés pels demòcrates, donaren lloc a la transició d'un regim polític dictatorial a un altre de democràtic per la via del pacte, de la tolerància i de la reconciliació. Gràcies a aquest procés Espanya aconseguí aprovar una constitució acceptada per la immensa majoria, que canviava el model centralista de l'Estat i configurava les comunitats autònomes. Catalunya recuperava les institucions i aprovava un estatut d'autonomia que li donava unes quotes importants d'autogovern.

Tres anys que van canviar Espanya (1975-1977)

La mort del general Franco, el 20 de novembre de 1975, va ser rebuda amb serenitat pel poble espanyol. No hi va haver incidents, i el sistema de seguretat que havien preparat la policia, l'exèrcit i la Guàrdia Civil no va haver de funcionar. El cadàver de Franco s'exposà al Palau Reial de Madrid, per on van passar milers de ciutadans i ciutadanes durant dos dies. El 23 de novembre, el general Franco, que havia governat Espanya de manera dictatorial durant trenta-sis anys, era enterrat solemnement a la basílica del Valle de los Caídos, prop de Madrid. Començava un procés complicat que donaria pas a un sistema democràtic sorgit de la mateixa transformació del règim franquista.

El primer govern de la monarquia: la continuïtat de la dictadura franquista sense Franco (novembre de 1975 - juliol de 1976)

El primer govern de la monarquia va continuar presidit per Carlos Arias Navarro, si bé s'hi incorporaren alguns polítics franquistes, com ara Manuel Fraga Iribnarne i José María Areilza, que propugnaven l'evolució de la dictadura cap a un règim més o menys democràtic.

El govern va iniciar una tímida obertura que comportà la legalització de les anomenades associacions polítiques - no es volia ni sentir a parlar de partits- que reunissin alguns requisits, com , per exemple, acceptar les lleis franquistes.

Els principals partits democràtics d'esquerra, alguns tolerats pel govern, reclamaven una ruptura política amb el règim franquista i, fins i tot, amb el govern continuista d'Arias Navarro. Aquests partits, que inicialment no acceptaven el nou règim monàrquic, exigien la llibertat per a tothom que estigués empresonat per les seves idees o activitats polítiques contra la dictadura, reclamaven llibertats polítiques i sindicals i demanaven eleccions lliures. A Catalunya i al País Basc es demanava, a més, el reconeixement dels estatuts abolits durant la guerra civil.

La major part de les organitzacions d'esquerra s'havien organitzat en dues plataformes: la Junta Democrática, impulsada pel PCE (Partido Comunista Español), liderat per Santiago Carrillo, i la Plataforma de Coordinación Democrática, organitzada al voltant del PSOE (Partido Socialista Obrero Español), encapçalat per Felipe González. Aviat aquestes dues plataformes s'uniren en un sol organisme, Coordinación Democrática, conegut popularment amb el nom de la Platajunta.

Els primers mesos de 1976, els carrers de Madrid, Barcelona, Bilbao, València i moltes altres poblacions van ser testimonis de nombrosos aldarulls protagonitzats per estudiants, obrers o simplement ciutadans que acudien a les convocatòries dels partits o grups d'esquerra per demanar llibertat política i millores socials, o per protestar contra les accions repressives de la policia. El govern va respondre endurint la repressió de les manifestacions i de les vagues. El clima d'agitació assolí la màxima virulència a Vitòria, on el 3 de març, després de 54 dies de vaga, la ciutat quedà totalment paralitzada. Els enfrontaments entre la policia i els vaguistes van acabar amb la mort de cinc treballadors pels trets de la policia.

El juliol de 1976, Arias Navarro va presentar la dimissió en comprovar que no tenia el suport del rei Joan Carles. Aquest, de manera imprevista, va nomenar cap del govern el que havia estat fins aleshores ministre secretari general del Movimiento, Adolfo Suárez.

Adolfo Suárez i la Llei de la reforma política

L'elecció d'Adolfo Suárez per formar govern va ser rebuda amb moltes reticències per l'opinió pública nacional i estrangera.

Suárez formà un govern amb persones relativament joves, que procedien majoritàriament dels quadres secundaris del règim franquista. També es va envoltar de persones procedents dels sectors democratacristians, que havien manifestat el desig d'una reforma del règim. Eren polítics que havien compres la impossibilitat d'un règim franquista sense Franco, i que pretenien una sortida pacífica de la situació.

Inicialment, el nomenament de Suárez despertà desconfiança tant en l'oposició com entre els franquistes. En l'oposició, per la seva trajectòria política en la dictadura, durant la qual ocupà diversos càrrecs; entre els franquistes més radicals, perquè hi veien un personatge massa contemporitzador i poc fidel als principis en que s'havia basat la dictadura del general Franco.

La Llei de reforma política, que preveia la celebració d'eleccions generals amb sufragi universal directe, es va sotmetre a votació popular el 15 de desembre de 1976. Malgrat la campanya en contra de l'oposició, que proposava l'abstenció, i dels franquistes, que demanaven en no, hi hagué un alt percentatge de participació (77%) i un nombre elevadíssim de vots afirmatius (94%). Aprovada en el referèndum per una immensa majoria de la població, aquesta llei es pot considerar la frontera entre el règim franquista i la nova etapa que havia de fer possible l'establiment d'un sistema plenament democràtic a Espanya.

Durant els primers mesos del 1977, hi va haver alguns problemes que semblava que podien posar en perill la transició a la democràcia. Així, grups extremistes van iniciar una campanya de desestabilització del nou règim. L'extrema dreta va assassinar un grup d'advocats que col·laboraven amb Comissions Obreres, i va cometre diversos atemptats contra llibreries i institucions socials que s'havien manifestat a favor d'un sistema democràtic i autonomista. L'extrema esquerra, representada pels GRAPO (Grupos Revolucionarios Antifascistas Primero de Octubre), sorgits el 1975, i ETA, va segrestar militars i va assassinar membres de la policia amb dificultats, i no es va deixar arrossegar per les provocacions del terrorisme extremista.

Només quedava un escull perquè l'oposició democràtica, representada en la Platajunta, acceptés el procés de reforma política: la legalització del Partido Comunista de España (PCE), liderat per Santiago Carrillo.

Finalment, malgrat les fortes pressions dels militars en contra, durant les vacances de Setmana Santa de 1977 Adolfo Suárez va prendre la decisió personal de declarar legal el PCE. Els comunistes, per la seva banda, van moderar les seves posicions i van acceptar la reforma aprovada en el referèndum i la mateixa institució monàrquica.

Pel juny de 1977, es van poder celebrar les primeres eleccions lliures des de l'any 1936. Els anys anteriors a aquesta cita electoral es fundaren nous partits polítics, la majoria de centre i de centredreta. Suárez va crear la UCD(Unión de Centro Democrático), una coalició que englobava quinze grups diferents de centre, i Manuel Fraga Iribarne, antic ministre de Franco va crear Alianza Popular, partit que incorporava el franquisme possibilista.

Davant d'aquestes dues formacions, se situaven els partits històrics: el PSOE, que havia experimentat un augment vertiginós de la militància a partir de 1975, i el PCE (Partido Comunista de España) -a Catalunya, el PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya)-, principal organització de lluita antifranquista a la dècada de 1960 i als primers anys de la de 1970. Hi havia, a més, una llarga llista de grups que, o bé van ser literalment escombrats per les urnes, o bé es van anar integrant en les formacions polítiques més grans.

Els grups nacionalistes, com ara el PNB (Partit Nacionalista Basc) i EE (Euskadiko Ezkerra), al País Basc, i ERC (Esquerra Republicana de Catalunya) - encara no legalitzat a causa del seu republicanisme -. CDC (Convergència Democràtica de Catalunya) i UCD (Unió Democràtica de Catalunya) - que més tard formarien la coalició CiU (Convergència i Unió)-, a Catalunya, no van obtenir una representació gaire important, tot i que els va permetre estar presents en la nova configuració de l'Estat que es faria l'any següent, quan va ser aprovada la Constitució.

Finalment, l'extrema dreta, representada sobretot pel partit Fuerza Nueva, es va presentar sense èxit als comicis.

Les eleccions de 1977 van donar el triomf als partits que van emprar un llenguatge més moderat i no es van mostrar gaire radicals. La UCD, que es configurà com a coalició de centredreta, va guanyar seguida del PSOE.

La Constitució de 1978

La redacció de la Constitució, que havia d'establir les regles de joc del nou sistema democràtic, va estar a càrrec d'una ponència en la qual hi havia representats els principals grups del Congrés dels Diputats, amb tres diputats centralistes, un de socialista, un de comunista, un de nacionalista i un d'Alianza Popular. El primer esborrany va quedar enllestit el novembre de 1977, i va ser fruit d'un exercici polític de comprensió i generositat de tots els partits. El 31 d'octubre de 1978, en un clima d'entusiasme, fou votat favorablement per la majoria dels diputats i els senadors. Poc després, el 6 de desembre de 1978, s'aprovà en referèndum amb gairebé el 88% de vots afirmatius i només un 8% de negatius. El 27 de desembre, el rei jurava la Constitució en una sessió conjunta del Congrés dels Diputats i del Senat. Espanya passava a ser una monarquia parlamentària amb un sistema plenament democràtic.

Els principals acords polítics recollits en la Constitució

La Constitució de 1978 fou fruit del consens, paraula que havia de presidir les qüestions fonamentals dels primers anys de la vida democràtica: l'esquerra renunciava a la forma republicana de l'Estat, la dreta admetia el ple joc democràtic i l'existència d'autonomies, els nacionalistes catalans acceptaven el terme de nació espanyola en canvi que se'ls reconegués el de nacionalitat per a Catalunya, etc. El PNB, no va acceptar la Constitució i va proposar l'abstenció en el referèndum, tot i que després l'acatà públicament com a fet democràtic. Per la seva banda, l'esquerra abertzale en propugnà el vot negatiu.

La Constitució de 1978 té tres parts: en la primera, dita dogmàtica, s'hi estableixen els principis bàsics, els drets fonamentals, els principis de política social i econòmica i les garanties dels drets i els mecanismes de la seva suspensió; en la segona, anomenada orgànica, s'hi desenvolupen les funcions i els mecanismes dels poders fonamentals (legislatiu, executiu i judicial), juntament amb les qüestions fiscals, d'organització territorial de l'Estat i del tribunal constitucional; l'última part es refereix al sistema per mitjà del qual s'hi poden introduir reformes (reforma constitucional).

Els elements configuradors en la part dogmàtica de la Constitució de 1978 són els següents:

• L'Estat es defineix com a social i democràtic, organitzat en una monarquia parlamentària. En aquest nou Estat, hi tenen cabuda l'autogovern de les nacionalitats i les regions. En virtut d'aquest principi, s'estableixen dos camins per arribar a l'autonomia: un de ràpid, destinat inicialment a les anomenades nacionalitats històriques, és a dir, Catalunya, el País Basc i Galícia, i un de lent, aplicat a les regions que havien d'assolir les competències d'una manera més pausada.

• L'Estat deixa de definir-se com a catòlic. Encara que s'expressa la importància de l'Església catòlica com la més seguida entre els creients espanyols, l'Estat es manté aliè a qualsevol confessionalitat i es declara implícitament laic.

• Es reconeixen els drets civils de tot tipus en una enumeració minuciosa: la llibertat d'associació, de reunió i d'expressió, el dret a la intimitat, el dret a l'honor, etc. Entre aquests drets, s'hi inclou el dret al divorci i la supressió de la pena de mort.
  Pel que fa a la part orgànica, les disposicions fonamentals són les següents:

• Es limiten a qüestions merament representatives els poders de la Corona, que sols ostenta al comandament suprem de les forces armades.

• S'organitza la representació política en unes Corts Generals integrades per dues cambres: el Senat i el Congrés dels Diputats.

• S'estableix la divisió de poders (legislatiu, executiu i judicial). El poder executiu es concreta en el govern, nomenat i dirigit per un president, que incorpora els poders principals. Al seu torn, el president del govern ha de ser elegit pels diputats i les diputades.

Els drets i els deures de la població i la política social

A diferència de les constitucions més explícitament liberals, la de 1978 declara el nou Estat com a social, la qual cosa significa el reconeixement dels drets ciutadans que han de ser procurats pels governs, siguin de la tendència que s'haurà de procurar el benestar físic i espiritual de la població.

En aquesta línia, en la part dogmàtica es reconeixen, entre altres, les qüestions següents:

• El dret de l'Estat a intervenir en l'economia i, si és per interès general, a expropiar propietats i béns.

• El dret a l'educació dels espanyols/les. L'ensenyament es considera un servei públic que l'Estat ha de promoure i controlar. A més, els poders han de procurar la conservació i el respecte pèl patrimoni cultural i natural.

• La igualtat de drets entre l'home i la dona, i la no discriminació per raons de sexe, religió o raça.

• El dret a la salut i a la sanitat. Els poders públics han de mantenir un règim públic de la Seguretat Social per a tothom.

• El dret a un habitatge digne i adequat.

• El deure i el dret al treball i a la lliure elecció de professió o ofici. L'Estat ha de fer tots els possibles perquè qualsevol ciutadà/na pugui guanyar-se la vida amb un treball retribuït.

• El dret de la joventut a participar lliurement i eficaçment en el desenvolupament polític, social, econòmic, i cultural del país.

Els pactes socials

La situació econòmica i social d'Espanya era, des de la meitat de la dècada de 1970, especialment delicada. La conflictivitat laboral, amb un rerafons polític els primers anys de la transició havia augmentat. L'any 1977, la inflació havia arribat al 29%, un percentatge realment alarmant. L'atur no parava de créixer des del 1974, i la inversió en els sectors productius era molt escassa.

La prioritat del govern d'Adolfo Suárez era aconseguir el pas del règim dictatorial al democràtic, i no s'havien pres les mesures socials i econòmiques per combatre la crisi econòmica internacional, que afectava a tots els països occidentals.

La responsabilitat dels grups polítics democràtics i del govern davant d'aquest estat de coses es va tornar a fer palesa. Si per primera vegada en la història d'Espanya havia estat possible consensuar una constitució, ara calia rebaixar la conflictivitat laboral i acordar les mesures necessàries per aturar la inflació. Els grups polítics, les organitzacions socials el govern va assignar, el 27 d'octubre de 1977, els anomenats pactes de la Moncloa pels quals s'acordava reduir la conflictivitat laboral, s'acceptava que els augments salarials no fossin superiors a la inflació i, com a contrapartida, que el govern elaborés un pla d'ampliació de serveis socials, en què es donés prioritat a la construcció d'escoles i a la realització de diverses inversions públiques.

Una democràcia feble

Un cop aprovada la Constitució, es tornaren a convocar eleccions generals per a l'1 de març de 1979. Durant els tres anys que van del 1979 al 1982, es produïren dos fenòmens de gran importància: el primer desenvolupament legislatiu de la Constitució acabada d'aprovar que suposava una continuació del consens bàsic entre les forces polítiques democràtiques, i l'inici d'un període de dificultats per al govern de la UCD, a causa de les fortes pressions dels sectors nostàlgics de la dictadura franquista, que culminà en l'intent de cop d'Estat del 23 de febrer de 1981. Al costat de la pressió involucionista, el terrorisme d'ETA i dels GRAPO contribuí a afeblir la ja dèbil democràcia que s'iniciava.

El primer desenvolupament legislatiu

Durant el període 1978-1982, es van aprovar lleis de gran transcendència per a la nova època democràtica que s'iniciava a Espanya. Es van votar a les Corts els estatuts d'autonomia del País Basc, de Catalunya i, més tard, de Galícia, aprovats també en referèndum per les poblacions respectives. Durant els dos anys següents, van ser aprovats els estatuts de totes les altres comunitats autònomes.

Des del 1933, la divisió provincial havia constituït un model de divisió territorial pensat per fer complir la política que dictaven els governs que s'alternaven en el poder.

A partir del 1980, el territori espanyol quedava organitzat d'una altra manera, segons un model que trencava amb el tradicional Estat centralista que havia forjat durant els segles XIX i XX.

Encara que la divisió provincial continuava vigent, a partir de l'aprovació dels estatuts d'autonomia les comunitats autònomes es repartien amb el govern de l'Estat una gran part de les competències polítiques i administratives. Així, cada comunitat autònoma passava a tenir un parlament propi, amb competències legislatives, i un govern sorgit de les urnes.

En el terreny econòmic, durant aquests anys es va fer una important reforma de la hisenda pública, que a comportar un primer pas per apropar-se al sistema d'impostos comú als països democràtics més desenvolupats.

També es van aprovar lleis sobre el dret a l'educació, el dret al divorci, l'avortament terapèutic, i d'altres normes importants que començaven a concretar als principis i mandats que es contenien en la Constitució.

La normalització democràtica es va completar, l'any 1979, amb la convocatòria d'eleccions municipals, que va renovar els governs locals de la major part de les ciutats i dels pobles d'Espanya. En aquestes eleccions, els socialistes van vèncer àmpliament a les principals ciutats. La tasca que van desenvolupar els ajuntaments democràtics va ser un primer avenç de les millores sensibles que les ciutadanes i els ciutadans d'Espanya havien de percebre gràcies al nou sistema.

Els enemics de la democràcia

El període 1979-1982 es va caracteritzar per la fragilitat de la democràcia a causa de les tensions a què la van sotmetre els grups terroristes, com ara ETA, i els grups involucionistes d'ideologia feixista, que pretenien la reinstauració d'una dictadura de caràcter militar. Pel que fa a ETA, cal dir que tenia el suport d'un sector minoritari, però significatiu, de la societat basca -al voltant d'un 15% de l'electorat -, representat per la coalició Herri Batasuna (“Unió del Poble!, en basc).

L'activitat terrorista havia augmentat des de l'inici de la transició de la dictadura franquista a la democràcia. Malgrat que les dues lleis d'amnistia franquista del nou govern havien permès l'excarceració de totes les persones empresonades per raons polítiques o per delictes terroristes, ni ETA ni els GRAPO no van acceptar el nou sistema democràtic que sancionava la Constitució. Entre el 1977 i el 1981 es va cometre el major nombre d'atemptats terroristes des del final de la dictadura franquista fins a l'actualitat. Les accions terroristes tenien com a principal objectiu la desestabilització del nou règim polític.

L'extrema dreta que preconitzava una involució política actuava de dues maneres. D'una banda, preparava un cop d'Estat amb l'objectiu de reinstaurar a Espanya una dictadura militar.

Adolfo Suárez, acorralat per les forces involucionistes infiltrades en l'exèrcit i amb el seu partit, la UCD, ple de dissensions internes que l'impedien prendre les mesures que considerava necessàries, va haver de dimitir el 29 de gener de 1981.

La dimissió de Suárez va ser aprofitada per un grup de militars, en connivència amb les forces d'extrema dreta,, per intentar un cop d'Estat. El 23 de febrer de 1981, el dia que es votava la investidura del nou president del govern, Leopoldo Calvo Sotelo, un grup de militars i membres de la Guàrdia Civil van assaltar el Congrés dels Diputats. Els parlamentaris i el govern van quedar segrestats en mans dels colpistes durant més de catorze hores. L'intent d'insurrecció militar només va triomfar a València,, on el capità general de la regió, Jaime Milans del Bosh, va treure els carros de combat al carrer i va ocupar diverses emissores de ràdio.

Tot i que la manera com es va aturar el cop encara no està ben aclarida, sembla que va ser decisiu el missatge de Joan Carles I a través de la televisió on desautoritzava l'intent colpista i ordenava a l'exèrcit que respectés l'ordre constitucional. El resultat va ser la rendició dels colpistes i el retorn a la normalitat. La democràcia, que havia estat en greu perill, s'havia salvat.

Dos dies després, Leopoldo Calvo Sotelo era elegit president del govern, però, no va poder evitar la descomposició progressiva del partit que li donava suport, al UCD, i la seva gestió fou molt discutida: un cas polèmic va ser el de la LOAPA (Llei orgànica d'harmonització del procés autonòmic), amb què es pretenia retallar les competències dels estatuts d'autonomia. La majoria dels articles d'aquesta llei, que també va venir el suport del PSOE, van ser declarats inconstitucionals pel Tribunal Constitucional.

Un any i mig després, es van convocar novament eleccions generals. Aquests comicis van canviar de soca-rel el mapa polític espanyol i van suposar l'inici d'un llarg període d'hegemonia socialista (1982-1996)

Catalunya recupera les institucions

La transició democràtica va tenir un desenvolupament especial a Catalunya. L'alt grau de mobilització popular i la gram implicació de les organitzacions socials permeten afirmar que a Catalunya, en gran part, la democràcia es va conquerir. El poble català ocupava el carrer constantment per exigir un règim democràtic. En les nombroses accions reivindicatives que hi va haver, hi van participar centenars de milers de persones. El període 1975-1980 va ser, un dels moments de la història de Catalunya de més fervor popular per les llibertats individuals, polítiques i nacionals

<Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia!>

El crit “Llibertat, amnistia i Estatut D'autonomia!” resumeix perfectament el clamor popular dels anys de la transició. Llibertat recull totes les aspiracions compartides amb una gran part del poble espanyol: llibertats individuals, llibertats polítiques i llibertats sindicals. Amnistia és l'exigència de veure en llibertat milers de presos polítics; no havia de quedar a la presó, com encara el cas, ningú que hagués lluitat contra la dictadura franquista, Estatut d'Autonomia era la reivindicació que exigia que, amb la instauració del sistema democràtic, es consideressin les llibertats nacionals, i això comportava dissenyar un règim polític que oferís importants quotes d'autogovern a Catalunya. La impulsora i difusora d'aquest popular eslògan fou l'Assemblea de Catalunya, organisme il·legal que havia estat creat els darrers anys de la dictadura franquista (1971).

La qüestió de la cultura i la llengua catalanes s'abordà monogràficament en el Congrés de Cultura Catalana, iniciat el 1975 i clausurat al final del 1977, en el qual van participar les principals entitats culturals de Catalunya. Va constar de diverses sessions. S'hi van elaborar nombrosos documents en què s'establien les bases del que es pensava que havia de ser la política de normalització cultural del país i la potenciació de la llengua catalana, marginada de l'educació i de l'Administració i reprimida en els àmbits social, cultural i artístic.

Pel febrer de 1976, l'Assemblea de Catalunya va convocar diverses manifestacions, que van ser durament reprimides per la policia. Uns mesos més tard, l'11 de setembre, el govern va autoritzar la celebració a Sant Boi de Llobregat de la diada nacional de Catalunya, que va ser multitudinària, amb la participació de gairebé 100.000 persones. Era la primera vegada des del 1938 que es podia fer aquesta celebració de manera pública.

L'any següent, l'11 de setembre de 1977, es va convocar la manifestació més grandiosa i impressionant que s'havia fet mai a Catalunya. Més d'un milió de persones van recórrer els carrers cèntrics de Barcelona al crit “Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia!”. Aquell acte cívic era un senyal inequívoc que l'arribada de la democràcia i de l'autonomia per a Catalunya tenia el ple suport de la població. Totes les forces polítiques democràtiques i els sindicats obrers van promoure l'assistència a la manifestació.

La reinstauració de la Generalitat i el retorn del president Tarradellas

Després de la mort de Franco, a Catalunya s'havia constituït el Consell de Forces Polítiques, instància que aglutinava un ampli ventall de formacions, des dels diversos grups comunistes fins a partits de centredreta, socialistes, socialdemòcrates, nacionalistes, etc.

Pel febrer de 1977, representants dels diversos patits polítics es traslladaren a França per entrevistar-se amb Josep Tarradellas, president de la Generalitat republicana a l'exili. La seva intenció era conèixer l'opinió de Tarradellas sobre la possibilitat de retornar a Catalunya com a president, si la situació política ho permetia: També es va crear, amb aquest objectiu, l'Organisme Consultiu de la Presidència de la Generalitat.

Uns quants mesos més tard, passades ja les eleccions del 1977, Adolfo Suárez envià un grup de persones per entrevistar-se amb el president Tarradellas. Suárez el va convidar a traslladar-se a Madrid per negociar el seu retorn de l'exili i la possibilitat de reinstaurar la Generalitat. Tarradellas va acceptar, i va acudir a la reunió. Després d'uns difícils negociacions, va arribar a un acord amb Suárez per retornar a Catalunya i restablir la Generalitat amb caràcter provisional mentre es redactava un nou Estatut d'Autonomia.

Malgrat que en aquestes converses no hi va participar el Consell de Forces Polítiques, ningú no es va oposar públicament al pacte entre Suárez i Tarradellas. El govern espanyol va publicar un decret pel qual es restablia la Generalitat de Catalunya, i en nomenar president Josep Tarradellas.

L'Estatut d'Autonomia

La Constitució aprovada el 1978 i votada per la gran majoria de la població catalana, marcava els límits que havien de tenir els estatuts d'autonomia. Amb aquesta referència, una comissió de parlamentaris catalans elegits en les eleccions de 1977, es va reunir el Parador de Sau (Osona) per redactar un projecte d'Estatut, que es va presentar a les Corts espanyoles perquè l'aprovessin. Després d'algunes retallades, el 25 d'octubre de 1979 el poble català va aprovar i ratificar el text en referèndum. L'Estatut d'Autonomia de Catalunya es va promulgar el desembre d'aquell mateix any.

L'Estatut defineix Catalunya com una nacionalitat que, per accedir a l'autogovern es constitueix en comunitat autònoma d'acord amb la Constitució i l'Estatut que determinen les institucions que han de governar Catalunya, integrades en la Generalitat, que és la institució que ha d'organitzar l'autogovern.

La Generalitat està integrada pel Parlament, òrgan legislatiu que representa el poble de Catalunya i que està constituït per diputats/des elegits per sufragi universal. Són competències del Parlament l'elaboració de les lleis i l'aprovació del pressupost de la Generalitat. A més, exerceix les funcions pròpies de qualsevol cambra de representants, com ara el control de l'acció política del govern. Elegeix entre els seus integrants una part dels senadors/res que representen Catalunya al Senat espanyol.

El president de la Generalitat és un òrgan unipersonal elegit pel Parlament entre les persones que l'integren. Representa la Generalitat en el context espanyol i internacional, i nomena i presideix el Consell Executiu: si ho creu oportú, pot delegat algunes tasques en un conseller.

Finalment, el Consell Executiu o govern, nomenat pel president, té les funcions de qualsevol govern democràtic: dirigeix l'administració, proposa lleis al Parlament, elabora i aplica el pressupost i dirigeix l'acció política del govern.

A més d'aquests òrgans, n'hi ha d'altres, com ara el Tribunal Superior de Justícia, màxima institució judicial del Principat; el Síndic de Greuges, que recull i trasllada al Parlament les queixes dels ciutadans/es sobre l'Administració o sobre el funcionament dels servei; la Sindicatura de Comptes, que intervé i certifica la comptabilitat de la Generalitat; i , finalment, el Consell Consultiu, que s'encarrega de vigilar que la legislació segueixi el que s'assenyala en l'Estatut.

Les competències sobre les quals pot actuar la Generalitat es divideixen en quatre grups: les exclusives, que estableixen un àmbit en què només pot legislar el Parlament, i la seva legislació preval sobre la de l'Estat; les compartides, segons les quals es pot legislar a partir de les bases establertes en les lleis generals de les Corts de Madrid; les recurrents, de l'àmbit de les quals l'Estat es reserva una part i la Generalitat, l'altra; i les executives , en què el Consell Executiu es limita a aplicar directament a Catalunya les lleis de l'Estat espanyol.

Entre les competències compartides destaquen d'una manera especial dos grans blocs: el de l'educació i el de la sanitat, que s'emporten cada any gairebé el 50% del pressupost de la Generalitat. Sovint, en l'àmbit de les competències compartides, sorgeixen problemes d'interpretació entre el govern de l'Estat i el de la Generalitat, que en èpoques de tensió política se solen dictaminar mitjançat els recursos pertinents en el Tribunal Constitucional espanyol.

Les primeres eleccions autonòmiques

El 20 de març de 1980, amb l'Estatut aprovat, se celebraven les primeres eleccions al Parlament de Catalunya. Els partits polítics que s'hi van presentar s'havien configurat els anys de la transició. Així, els diversos partits socialistes es van unir, el juliol de 1978, en el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), amb Joan Reventós com a secretari general, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), de la qual Jordi Pujol era secretari general, s'havia coalitzat el 1978 amb la històrica Unió Democràtica de Catalunya (UDC), liderada per Miquel Coll i Alentorn. L'objectiu d'aquesta coalició - Convergència i Unió (CiU) - era concentrar el vot nacionalista moderat, amb un programa de recuperació de la personalitat històrica de Catalunya, i assumir el màxim de competències admeses per l'Estatut de 1979. Altres partits que va concórrer a les eleccions van ser Centristes de Catalunya (CC) -branca catalana del la UCD- i el Partido Socialista Andaluz (PSA).

Dels partits històrics que tenien l'origen en la República, com ara el PSUC, de tendència comunista, l'esmentada UDC, democratacristiana, i ERC, els militants dels quals van actuar durant la dictadura franquista des de l'exili i en la clandestinitat només el PSUC, que havia liderat una gran part de les lluites obreres i estudiantils dels darrers anys de la dictadura franquista, mantenia una organització interna important.

Els resultats de les eleccions van ser una sorpresa. A diferència de les eleccions generals, en què els socialistes havien guanyat a Catalunya, en les eleccions autonòmiques va guanyar la coalició Convergència i Unió (CiU), liderada per Jordi Pujol.

D'acord amb els resultats de les eleccions, es constituí el Parlament, del qual fou nomenat president el veterà polític Heribert Barrera, secretari general d'ERC. El Parlament va elegir president de la Generalitat el líder del partit més votat, Jordi Pujol, que tornaria a guanyar les eleccions en les quatre convocatòries següents. Pujol era el primer president de la Generalitat restablerta i el 115è de la història de Catalunya (el primer president havia estat Berenguer de Cruïlles, el 1359).

Durant els mesos següents, es va constituir la resta d'institucions i de càrrecs previstos en l'Estatut, i es van constituir la resta d'institucions i de càrrecs previstos en l'Estatut. I es va iniciar la feina de desenvolupament de l'Estatut mitjançant l'elaboració de lleis i la incorporació de les competències polítiques i administratives.