La Transició

i les

primeres eleccions democràtiques

Índex

• Portada

• Índex

• Desprès de la mort de Franco. (2 pàg.)

• Les primeres eleccions (2 pàg.)

• Manuel Fraga Iribarne

• Joan Raventós i Carner

• Luis Carrero Blanco

• Carlos Arias Navarro

• La Constitució

• Les eleccions de desprès de la constitució

• L'Estatut d'Autonomia (2 pàg.)

• Partido Socialista Obrero Español - PSOE

• Felipe González (personatge líder del PSOE)

• Opinió Personal

• Bibliografia

• Contraportada

Desprès de la mort de Franco

A partir de l'any 1975, es van començar a produir tot tipus de fets, però per damunt de tots cal situar, per la seva importància, els de caràcter estrictament polític, perquè són aquests els que configuren la difícil realitat de una entramat social en constant ebullició, en tots els nivells.

Així doncs, els anys que van des del 1975 al 1979 van estar marcats per fets de transcendental importància, com són:

• La proclamació del rei Juan Carlos I

• La reforma política de Adolfo Suárez.

• La nova constitució democràtica.

• Les eleccions generals i municipals.

• El començament del procés autonomista per les diverses nacionalitat i regions del Estat espanyol.

El 22 de novembre de 1975, immediatament desprès de la mort de Franco, el príncep Juan Carlos va ser proclamat rei d'Espanya.

El rei Juan Carlos I va assumir el poder de l'estat durant l'agonia de Franco, ja des del primer moment va indicar la voluntat de ser el rei de tots els espanyols i tancar definitivament les antigues ferides de la guerra civil.

Carlos Arias Navarro, últim ministre de Franco va continuar al seu lloc, però al no voler fer les reformes democràtiques que el rei volia va ser destituït al juliol del 1976.

Llavors l'encarregat de portar-les a terme va ser Suárez, i el projecte reformista d'aquest es va imposar la reforma “rupturista”, que també va ser recolzada per gran part de l'exercit i la banca, a més de l'ajuda política i econòmica que rebia dels EEU, França i la RFA.

El 30 de juliol del 1977, desprès de una setmana de multitudinàries manifestacions, Suárez concedeix una amplia amnistia, que encara que no era tota com exigien clamorosament, va merèixer els elogis de l'oposició que la va valorar com un pas cap a la reconciliació i cap a la rehabilitació de les llibertats democràtiques.

Degut a la crisi que hi va haver Suárez presenta un pla per a pal·liar-la, els líders de tots els partits van firmar, el 25 d'octubre de 1977, els anomenats Pactes de la Moncloa, que després va ratificar el Congrés de Diputats.

Els pactes contemplaven mesures per reduir la inflació, moderar els salaris i reestructurar la sanitat pública, la política laboral i els impostos. Els acords s'estenien també a la reforma de la justícia i la reorganització de les forces d'ordre públic.

De juliol a desembre del 1976, Suárez va aconseguir neutralitzar primer i trencar desprès la resistència interna de la dreta i va començar negociacions amb l'oposició amb un diàleg que portaria a la ruptura negociada, formula d'avinença entre la ruptura (pregonada per l'oposició) i la reforma definida pel govern

El 15 de desembre el govern va sotmetre a referèndum popular la “Ley de Reforma Política” i va ser acceptada àmpliament, aquesta llei va repercutir en que es van poder dur a terme les eleccions generals del juny de 1977, que van configurar el nou panorama polític d'Espanya.

Durant el transcurs del 1978 al 1979 les tensions polítiques van augmentar, i van començar a produir-se atemptats per part del grup terrorista ETA.

Durant aquest temps es va redactar la constitució que va ser aprovada per referèndum el 6 de desembre de 1978.

Una vegada celebrades les eleccions del març i abril de 1979, i confirmada la victòria de les forces nacionalistes i autonomistes a Catalunya i Euskadi, la comissió constitucional del congres va aprovar, al juliol i agost, els respectius estatuts d'autonomia, encara que van ser retallats en alguns articles originals

Finalment els dos estatuts van passar a referèndum, en les seves comunitats, el 25 d'octubre de 1979.

Les primeres eleccions

• A Espanya

Tot comença quan Adolfo Suárez va proposar la democratització del règim polític mitjançant una reforma del sistema franquista.

Per dur-la a terme, primerament es va aprovar la Llei de la Reforma Polític, tan en les corts franquistes com per referèndum popular el 15 de desembre de 1976.

Aquesta nova llei permetia convocar eleccions per tal de construir un nou parlament i un senat.

En aquestes eleccions si van poder presentar alguns partits polítics van sobreviure a l'exili o a la clandestinitat, a més Adolfo Suárez va legalitzar els partits de l'oposició democràtica. Altres es van crear de nou, sobretot en els últims anys del franquisme i la transició.

Al això es va traduir el 15 de juny de 1977 en les primeres eleccions generals celebrades a Espanya després de Franco.

Al conjunt de l'estat el triomf va ser per a la Unión de Centro Democrático (UCD) el partit d'Adolfo Suárez, que estava format per demòcrates i els franquistes més oberts, seguida del Partido Socialista Obrero Español (PSOE) de Felipe González.

Els partits a Espanya

Unión de Centro Democrático. És el partit reformista fundat l'any 1977 per Adolfo Suárez, Fernández Ordóñez, Álvarez de Miranda i José María de Areilza.

Va liderar la transició de la dictadura a la democràcia i va guanyar les dues primeres eleccions a Espanya.

Alianza Popular. És un partit conservador fundat l'any 1976 per antics alts càrrecs del franquisme sota el liderat de Manuel Fraga Iribarne. No va tenir gaire importància en les primeres eleccions però actualment es el Partido Popular (PP).

Unió Democràtica de Catalunya. És una formació fundada l'any 1931 per dirigents com Manuel Carrasco i Formiguera, d'ideologia democratacristiana.

L'any 1979 alguns dirigents van escindir-se'n per integrar-se a la UCD de Suárez.

La resta va crear el partit Convergència Democràtica de Catalunya, que actualment és la coalició Convergència i Unió (CiU).

• A Catalunya

El primer lloc el va ocupar la coalició Socialistes de Catalunya (formada pel PSC-PSOE), seguida del Partit Socialista Unificat de Catalunya, Pacte Democràtic per Catalunya, la Unió de Centre Democràtic, Unió del Centre-Democràcia Cristiana de Catalunya i Esquerra de Catalunya.

Pel que fa a les eleccions al Senat, al Principat va guanyar l'Entesa dels Catalans.

El partit dels representants del franquisme (Aliança Popular) només va tenir un escó.

Els partits de Catalunya

El principal partit de la dreta era Alianza Popular (AP), liderat per Laureano López Rodó.

Al centre hi havia la Unión de Centro Democrático (UCD), que va encapçalar Carles Sentís,

la Unió Democràtica de Catalunya (UDC) d'Anton Cañellas i Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) de Jordi Pujol.

I es definien d'esquerres Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) d'Heribert Barrera, el Partit Socialista de Catalunya (PSC, Reagrupament) de Josep Pallach, el Partit Socialista de Catalunya (PSC, al Congres) de Joan Raventós i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) de Gregorio López Raimundo.

Manuel Fraga Iribarne

Va néixer a Villalba, Galícia el 1922, actualment té l'edat de 79 anys.

Era un destacat polític dels darrers anys del franquisme i de la transició.

Va estudiar Dret a Madrid, on va obtenir la càtedra de Dret Polític de la Complutense. Vinculat al `Movimiento Nacional' (partit del Franco), va ser ministre d'Informació i Turisme (1962-1969).

L'any 1966 va promulgar una llei de Premsa que consistia en ser una moderadora dels criteris censors del franquisme.

També va ser ambaixador a Londres del 1973 al 1975.

A la transició va ser vice-president del Govern i ministre de Governació (1975-1976).

El 1976 va fundar `Alianza Popular' (que més tard és convertirà en l'actual “Partido Popular”).

Va dimitir de la seva direcció el 1987, per tornar-lo a presidir l'any següent i impulsar la conversió en Partit Popular.

Des de 1989 és president de la Junta de Galícia.

Actualment ho continua sent ja que en les eleccions que van tenir lloc el passat mes d'octubre va tornar a guanyar per majoria absoluta.

Manuel Fraga es l'únic representant del govern franquista de Franco que no ha deixat mai la política i sempre a ocupat un càrrec en la societat.

Es autor de llibres com `El desarrollo político', `La República' i `Memoria breve de una vida pública'.

Joan Raventós i Carner

Va néixer a Barcelona el 1927.

És un polític i advocat català.

A la universitat va militar en el Moviment Catalanista dins la FNEC.

Més tard va ingressar al Moviment Socialista de Catalunya a l'any 1950, on va ser un dels seus principals líders.

També era professor a les facultats de Dret i Econòmiques de la Universitat de Barcelona, va ser detingut el 1957 i expulsat durant el franquisme, ja que hi havia molta repulsió cap als polítics que defensaven el nacionalisme català, aleshores prohibit.

Un dels impulsors de Convergència Socialista de Catalunya, d'on sortiria l'actual Partit Socialista de Catalunya (PSC), del qual va ser-ne secretari general des del 1978 fins al 1983, i president fins l'any 1995.

Va ser diputat a Madrid des del 1977 fins al 1980, que es va proposar candidat a la presidència de la Generalitat al mateix any, va ser diputat al Parlament de Catalunya fins al 1984.

Després es convertí en ambaixador espanyol a París des del 1983 fins al 1986, i senador el 1986.

Des del 1995 és president del Parlament de Catalunya.

Ha publicat poesia i llibres de records com `Dos infants i la guerra'.

Luis Carrero Blanco

Va néixer a Santillana, Cantàbria el 1903 i va morir a Madrid el 1973.

Era militar i polític i a sobre la mà dreta del General Franco.

En esclatar la Guerra Civil va refugiar-se a les ambaixades de Mèxic i de França, fins l'any 1937 que es va incorporar a la zona nacional.

Membre dels serveis d'informació franquistes on va exercir diversos càrrecs.

A partir de l'any 1940 va ser el col·laborador més íntim del dictador Francisco Franco.

L'any 1967 va ser nomenat vice-president del Govern i el 1973, president. Vinculat a l'Opus Dei, es va oposar a qualsevol tipus de procés democratitzador, igual que feia Franco.

Va morir a causa d'un atemptat d'ETA, (grup terrorista del país basc), el 20 de desembre del 1973 al carrer Claudio Coello de Madrid, aquest atemptat es molt conegut pel brutal que va ser, ja que gràcies a la seva eficàcia va desplaçar el cotxe del almirall Luis Carrero Blanco amb ell a dins a dalt d'un edifici.

L'any 1974 es va publicar l'obra “Almirante Carrero Blanco, Discursos y escritos

1943-1973”.

A més també va escriure `La victoria de Cristo en Lepanto'.

Carlos Arias Navarro vice-president del govern quan ell va morir el va succeir a la presidència del govern.

Carlos Arias Navarro

Va néixer a Madrid el 1908 i va morir també a Madrid el 1989.

Era un polític que va ser la figura bàsica del franquisme.

A la Guerra Civil va ser fiscal en la repressió nacionalista i des del 1944, governador de diverses províncies.

Del 1957 al 1965 va ser director general de seguretat.

Del 1965 fins al 1973 alcalde de Madrid.

L'any 1973 va ser nomenat ministre de Governació amb l'almirall Carrero Blanco (que van assassinar al 20 de desembre del mateix any).

Malgrat que era el màxim responsable de la seguretat de l'almirall, després del seu assassinat va assolir la presidència del govern (1974), des d'on va voler promoure una tímida obertura política

.

Quan va morir Franco, Joan Carles I va ratificar-lo en el càrrec (1975), però l'any 1976 va presentar la dimissió per indicació del rei, ja que tenien algunes discrepàncies, i el va substituir en el càrrec Adolfo Suárez, que era un dels representant franquistes més tolerants.

A les primeres eleccions de 1977 es va presentar pel Senat a les llistes d'`Alianza Popular' (que més tard es convertirà en el “Partido Popular”), però no va ser elegit.

Carlos Arias Navarro és molt conegut per que va ser el qui va anunciar per la televisió la mort de Franco amb la famosa frase de “Españoles, Franco a muerto”.

La Constitució

Els partits democràtics havien reclamat que el parlament sorgit de les eleccions del 15 de juny de 1977 fos constituent.

Tot i que Suárez, en principi, no s'hi havia compromès, el 22 d'agost de 1977 es va crear una comissió encarregada de redactar una constitució que posés marc legal a la nova democràcia.

Tres parlamentaris catalans formaven part d'aquesta comissió: Miquel Roca Junyent (CDC), Eduard Martín Toval (PSC) i Jordi Solé Tura (PSUC).

El text de la comissió va ser aprovat per les Corts i ratificat en referèndum el 6 de desembre de 1978 (87% de vots favorables del 67% de participació).

I va haver una gran abstenció un 32%, ja que així expressaven la decepció popular.

La Constitució espanyola estableix l'estat com una monarquia parlamentària, reconeix la divisió de poders i les llibertats fonamentals dels ciutadans i organitza el territori en comunitats autònomes.

També reconeix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions” que formen Espanya.

I afegeix que les províncies amb entitat regional històrica podran accedir al seu autogovern i constituir-se en comunitat autònoma d'acord amb el que prevegin els seus respectius estatuts”.

Desprès de 40 anys de dictadura, la Constitució significava el trencament definitiu amb el franquisme i l'inici de un nou període, obert al desenrotllament constitucional i a la consolidació i profundització de les conquestes democràtiques.

Els aspectes fonamentals de la Constitució són:

• Fixa la forma política de l'estat, en la monarquia parlamentaria.

• És fonamenta en la indeslligable unitat d'Espanya, reconeix i garantitza l'autonomia de les nacionalitats i les regions que l'integren.

• Apel·la les Declaració Universal de Drets Humans, respecte als drets i llibertats fonamentals.

• Garantitza el pluralisme polític, la llibertat religiosa i el culte, la igualtat davant la llei, el dret a l'educació.

• Reconeix la llibertat d'ensenyança, l'autonomia universitària, etc.

El resultat de unes noves eleccions al 1979 no va modificar substancialment la configuració del juliol de 1977.

Les eleccions de desprès de la constitució

Un cop aprovada la Constitució, es van convocar noves eleccions generals l'1 de març de 1979.

El resultat va ser molt semblant al de l'any 1977.

A l'estat espanyol tornava a guanyar l'UCD d'Adolfo Suárez, amb 168 escons, seguida del PSOE de Felipe González, amb 121 escons.

Adolfo Suárez va ser reelegit president del govern, avalat ara per unes Corts constitucionals.

A Catalunya, es va imposar el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), amb 17 escons, seguit de la coalició Centristes de Catalunya-Unió de Centre Democràtic (CC-UCD), amb 12 escons, el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i Convergència i Unió (CiU), amb 8 escons cadascun, i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Coalició Democràtica (CD), amb un escó cada una.

L'Estatut d'Autonomia

Tot començà amb la manifestació més gran de tota la transició i una de les més grans feta mai a Europa, va tenir lloc a Barcelona l'Onze de Setembre de 1977.

Un milió de persones van omplir el passeig de Gràcia per demanar l'Estatut, la manifestació exigia el restabliment dels poders de que abans disposava la Generalitat de Catalunya i el retorn del president Josep Tarradellas, nomenat president de la Generalitat de Catalunya quan estava exiliat a França, per la repressió que hi havia hagut respecte als polítics catalans en l'època del franquisme.

Un missatge amb la seva veu, que se sentia a Catalunya per primer cop, va obrir la manifestació.

Els esdeveniments es van precipitar i el president Adolfo Suárez va arribar a un acord amb l'Assemblea de Parlamentaris per al restabliment de la institució d'autogovern.

Un decret del 29 de setembre de 1977 restablia a la Generalitat de Catalunya provisionalment i en nomenava president Josep Tarradellas.

El diumenge 23 d'octubre de 1977, el president de la Generalitat de Catalunya Josep Tarradellas, tornava a Barcelona.

Des del balcó del Palau de la Generalitat, Josep Tarradellas va pronunciar la frase: “Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!”, i va afegir: “perquè jo també vull l'Estatut”, aquesta frase és molt famosa dins a Catalunya actualment.

L'endemà, Tarradellas va prendre possessió de la presidència en un acte solemne, al qual va assistir el president del govern, Adolfo Suárez.

Els detalls del retorn del president Tarradellas s'havien tancat en un viatge sorpresa que uns dies abans el mateix president havia fet a Madrid, on va ser rebut per Suárez i el rei.

El màxim poder de la generalitat va nomenar un Consell Executiu que reflectia el resultat de les eleccions del 15 de juny. Una Comissió Mixta de Traspassos es va encarregar de negociar amb el govern central les competències de la Generalitat.

D'acord amb la previsió constitucional, el juny de 1978 es va constituir al parador de Sau una comissió de l'Assemblea de Parlamentaris per redactar un nou Estatut d'Autonomia de Catalunya.

El 25 d'octubre de 1979, el poble de Catalunya va aprovar l'Estatut amb un 88,1% de vots afirmatius d'un referèndum que va tenir un 59,6% de participació.

L'Estatut estableix les bases, l'organització i les competències de la Generalitat de Catalunya.

Segons el que estableix l'article 29 de l'Estatut d'Autonomia, la Generalitat de Catalunya que des d'on s'organitza políticament l'autogovern català, està integrada pel Parlament, el President i el Consell Executiu.

• El Parlament:

És la institució més important de la Generalitat, és elegit directament pels ciutadans de Catalunya entre els partits i les coalicions que si presenten, per un període màxim de quatre anys.

El Parlament és una institució del poder legislatiu, té la funció de representar el poble de Catalunya, aprovar els pressupostos, impulsar i controlar l'acció política de govern i exercir la potestat legislativa, aquesta potestat és exercida en matèries sobre les quals té competències exclusives, compartides o concurrents amb el govern central de Madrid.

Actualment el Parlament es compon de 135 diputats.

• La Presidència:

És la segona institució en importància, és una institució del poder executiu.

Té per funció dirigir i coordinar l'acció del Consell Executiu o Govern.

El President és elegit pel Parlament de Catalunya i a de ser forçosament un diputat.

• Consell Executiu:

El president tria uns consellers i aquest formen el Consell Executiu, que és l'equivalent al Consell de Ministres en les matèries que tenen competències, és una institució del poder executiu.

És l'òrgan col·legiat del govern amb funcions executives i administratives.

Partido Socialista Obrero Español-PSOE

El partit socialista va fundar-se clandestinament a Madrid, el 2 de maig de 1879 al voltant de un nucli d'intel·lectuals i obrers, fonamentalment tipògrafs, comandats per Pablo Iglesias. El primer programa del nou partit polític va ser aprovat en una assemblea de 40 persones, el 20 de juliol del mateix any.

El PSOE es va convertir així en un dels primers partits socialistes que es van fundar a Europa, com expressió dels afanys dels interesses de les noves classes treballadores que van sorgir amb la revolució industrial. Des d'aleshores a orientat la seva feina cap al guany de les grans idees d'emancipació del socialisme, com els canvis lògics d'estratègia que els moments històrics han imposat en cada cas i que lliure i democràticament han decidit el conjunt dels afiliats.

El PSOE va anar guanyant militants i també impulsa la creació d'un sindicat socialista la UGT al 1888.

Cap al 1917 alguns militants van canviar el PSOE pel PCE ja que va aparèixer el comunisme de Lenin.

Al 1931 guanyen les eleccions juntament amb el republicans i instauren la II República que dos anys desprès guanyen els de dretes i perden el poder, més tard van tornar a guanyar amb el Front Popular però aleshores es va produir un cop d'estat que donar lloc a una sagnant guerra civil. Finalment els dretans guanyen la guerra.

Desprès de la guerra els dirigents del PSOE han de marxar a l'exili i treballar clandestinament, però afegint més militant cada vegada fins que al 1977 es torna a legalitzar el partit i es proclamen eleccions que finalment les guanyen UCD, però sent el PSOE la màxima força opositora.

En el 1978 es prepara la constitució que va ser aprovada el 6 de desembre del mateix any.

A les següent eleccions tornen a quedar darrera de la UCD preo encara a mes poca distancia.

Al Congreso Federal del PSOE del 1979 es molt important perquè es presenta com a candidat a Secretari General, Felipe Gonzalez, que més tard guanyaria les eleccions i el seu mandat duraria fins el 1996 on el PP guanya les eleccions.

Actualment encara és la força opositora més important del estat Espanyol.

Felipe González

Va néixer el 1942, és un polític espanyol, secretari general del PSOE des del 1974, va dimitir al 28 Congres del partit al maig de 1979 al no ser acceptades les seves tesis a favor de l'abandonament del marxisme, però va ser reelegit en un congres extraordinari el setembre del mateix any.

Va ocupar un escó de diputat al Congres des de 1977, i desprès de la victòria del seu partit a les eleccions de 1982 va ser designat president del Govern, càrrec en el que va ser confirmat al 1986, 1989 i 1993.

La seva aposta decidida per la Unió Europea culmina durant les presidències espanyoles del 1990 i 1995.

Desprès de les eleccions del 1996, el va succeir J.M.Aznar en el govern.

Opinió Personal

La meva opinió sobre aquest període, es que tot i que Adolfo Suárez era d'un partit de dretes, en realitat les seves idees eren republicanes, ja que no es va oposar en cap qüestió de les que demanaven els d'esquerres, més aviat encara és retenia una mica perquè la gent més dretana del seu partit no s'enfades.

Aquesta època va tenir molta importància per Espanya, ja que es va passar d'una dictadura a una monarquia parlamentaria, i sense que hi hagués cap guerra, que això es molt difícil.

A més va servir per posar a la fi del franquisme del qual molta gent ja se n'havia cansat degut als abusos que cometia sobre les persones que pensaven diferents d'ells o tenien una ideologia diferent.

Bibliografia

• Enciclopèdia de consulta

• Historia de Catalunya

• Enciclopèdia Salvat

• Enciclopèdia Larousse

• Enciclopèdia Catalana

• Nova enciclopèdia catalana de l'estudiant

• Llibre de Socials.

• Presidentes.