LES TRANSFORMACIONS ECONÒMIQUES DEL SEGLE XIX

La demografia

Espanya va experimentar un creixement important d'11 milions d'habitants el 1797 va passar a 16 milions el 1877. L'alentiment va ser degut a les guerres civils, al retard i l'escàs creixement de la indústria i de l'aparició d'epidèmies.

Els canvis en l'agricultura

El caràcter rendista i poc emprenedor dels propietaris constituïa un fre que impedia que a Espanya es produís una arrencada econòmica.

Perquè el camp fos més rendible, calia que els propietaris invertissin en maquinària i en adobs i que s'ocupessin d'estudiar com obtenir més rendiments però els camperols eren molt pobres i treballaven explotacions petites i això dificultava l'acumulació de beneficis per millorar els conreus i comprar màquines.

• Les desamortitzacions

Els polítics liberals van pensar en eliminar totes les restes del règim senyorial.

Una d'aquestes mesures era extingir el sistema de propietat de mans mortes i vendre'n les terres perquè els nous propietaris modernitzessin el camp.

Els canvis més importants es van produir arran de les desamortitzacions que van consistir en l'apropiació per part de l'Estat de gran part dels béns de l'Església i de les terres comunals dels municipis, els quals van ser declarats béns nacionals i van ser venuts a particulars en subhasta pública.

• Durant la regència de Maria Cristina: El govern va nacionalitzar tots els béns dels ordres religiosos, que després va vendre a preus molt baixos. Amb ingressos obtinguts, el nou Estat liberal va poder afrontar el problema del deute públic i finançar l'exèrcit contra els carlins.

• Durant el Bienni Progressista: va posar a la venda totes les terres cultivades que formaven part del patrimoni municipal, estatal i dels ordres militars.

Conseqüències:

• Canvi de propietat: el 40% de la terra va canviar de mans i tres cinquenes parts de les propietats de l'Església van ser venudes. Els compradors van ser aristòcrates, terratinents i clergues seculats

• La inestabilitat de la inseguretat de molts agricultors: Van perdre els drets d'ús dels béns comunals.

• Ampliació important de la superfície cultivada: Dedicada als cereals, i en algunes zones l'expansió del conreu de la patata i del blat de moro i es van introduir els adobs la qual cosa va repercutir a augmentar la productivitat.

• Els avenços en l'agricultura comercial

A partir de la segona meitat del segle XIX, es va anar imposant a la costa mediterrània una agricultura orientada a la comercialització, tant al mercat interior com a l'exportació. El conreu de la vinya, dels cítrics, de l'arròs i de la canya de sucre es va generalitzar en aquesta època al costat dels fruits secs, l'oli d'oliva i l'espart.

Especialment la vinya, va experimentar un creixement sense precedents a la darreria del segle XIX.
Entre els anys 1850 i 1875, Espanya va triplicar el volum de l'exportació de vins a Europa.
El conreu cerealístic tradicional continuava predominant i se n'exportava força.

Les transformacions industrials

la Revolució Industrial va afectar de ple a Catalunya i el País Basc.

• L'endarreriment de la indústria espanyola

Quan en el darrer terç del segle XIX alguns països europeus iniciaven la segona fase de la Revolució Industrial, Espanya continuava sent un país basat fonamentalment en l'agricultura. Les explicacions son les següents:

• Poca demanda de productes manufacturats per part de la societat espanyola.

• La pobresa de la població camperola i amb un poder adquisitiu escàs.

• El proteccionisme excessiu que els industrials bascos i catalans van aconseguir imposar als governs liberals. Catalunya havia d'elaborar per força productes més cars que els estrangers, ja que no tenia carbó, ni ferro, ni bons ports a la costa que permetessin la càrrega i la descàrrega.

• La manca d'inversions

• Les males comunicacions terrestres

• Falta de xarxes comercials que portessin els béns al consumidor potencial.

• El cas català: la indústria tèxtil

• Condicions i precedents

Condicions bàsiques perquè la indústria pugui prosperar:

- El capital

- La mà d'obra

- La innovació tecnològica

- L'existència de matèries primeres o fonts energètiques abundants i barates

- Una bona demanda de teixits

A Catalunya, en canvi, no es donava cap d'aquestes condicions: el cotó i el carbó s'havien d'importar i el mercat espanyol tenia poca capacitat de compra sobretot cotonera. Catalunya naturalment, s'havia aprofitat la llibertat de comerç amb les colònies americanes, on ja s'havien creat una xarxa manufacturera important.

D'altra banda l'agricultura també s'havia modernitzat i s'havia anat orientant cap al mercat, sobretot pel que fa a la producció i l'exportació de vins, aiguardents, vinagres i olis.

• 1832-1833: l'arrencada

Els germans Bonaplata, juntament amb Joan Vilaregut i Joan Rull, van fundar la societat Bonaplata, Vilaregut, Rull i Companyia, que entre el 1832 i el 1833 construí la primera fàbrica que funcionava amb vapor.

La innovació tecnològica, l'esperit d'iniciativa, el capital comercial, la mà d'obra abundant i la recerca d'un mercat per a l'exportació, van fer que la Revolució Industrial arribés a Catalunya. A Sants, El Vapor Vell va ser la fàbrica més important i moderna de l'època. L'empenta inicial aviat arribà a poblacions com ara Sabadell i Terrassa que s'especialitzaren en els teixits de llana.

• Les colònies industrials

Els empresaris catalans van imitar la maquinària i la tecnologia angleses, basades en l'ús de carbó per assolir la presó de vapor necessària per a fer moure les politges, les filoses i els telers.

A partir de l'any 1860, davant de l'elevat cost del carbó es buscà l'aprofitament dels sants de l'aigua en els corrents dels rius per moure les turbines. Així, es van crear moltes colònies industrials a les conques mitjanes del Ter i del Llobregat.

Aquestes colònies facilitaven l'aïllament i el control dels treballadors quan ja començaven a organitzar-se els primers moviments obrers.

• El proteccionisme

La superioritat anglesa en els preus i en el control del mercat van obligar la indústria catalana a protegir la seva producció. Per això es va evitar la importació dels teixits anglesos a Espanya i a les seves últimes colònies. Aquest proteccionisme va permetre l'existència de la indústria tèxtil però els preus elevats li impedien de competir amb els teixits britànics en altres països.

La major part de la població espanyola va substituir els teixits de lli o llana pels de cotó, així la llana que es produïa a Terrassa i a Sabadell cobria gairebé la totalitat del consum espanyol.

• Les fases econòmiques

Pel que fa a l'evolució econòmica general, les fonts assenyalen clarament una expansió constant fins al final de la dècada de 1850, seguida d'un període de crisi durant la dècada següent.

Les causes d'aquesta crisi cal buscar-les en les noves possibilitats d'inversió com ara la construcció del ferrocarril o la compra de terres de la segona desamortització, i també en l'encariment del cotó, cosa que va fer pujar els preus als mercats internacionals.

• La indústria siderúrgica al País Basc

El País Basc era ric en mines de ferro. Petites fàbriques de ferro dolç havien explotat des de feia segles les mines de Biscaia. Aquestes fabriques exportaven el ferro a la resta d'Espanya i a les colònies americanes, però amb la independència d'aquestes colònies les fàbriques de ferro basques van entrar en crisi. Els comerciants bascos van aprofitar aquest període de crisi per crear indústries noves i substituir els productes que tradicionalment havien importat (teixits de lli, llana, paper, etc)

Aquesta política proteccionista va ser una de les raons del suport de la burgesia comercial donostiarra i bilbaïna que proposaven la reinstauració dels furs.

L'explotació de les mines de ferro i la posterior exportació a la Gran Bretanya van enriquir una part dels comerciants bascos. Es van construir importants drassanes a la ria de Bilbao, d'on s'extreia el mineral i mes tard es van crear els alts forns.

L'arrencada econòmica al País Basc s'explica per dues raons:

• La política proteccionista del darrer terç del segle XIX, que donà a la indústria basca el monopoli del mercat espanyol

• L'expansió de l'acer, que va substituir el ferro dolç.

• Tenir una matèria primera excel·lent, i d'utilitzar una font d'energia barata. Així, Biscaia produïa un mineral de ferro sense fòsfor, de gran qualitat i de fàcil explotació, molt indicat per a la fabricació de l'acer.

• Importava un carbó que sortia molt bé de preu, ja que aprofitava com a transport els mateixos vaixells que hi exportaven el mineral de ferro.

• La siderúrgia va estimular la creació d'altres indústries com ara la química, la de maquinària industrial i de transports i la de les drassanes.

• Altres activitats industrials i mineres

A més a més de la indústria tèxtil i la siderúrgia a Espanya també van afectar altres sectors cm l'agroalimentari, el químic, el mecànic i el de l'explotació minera.

• Agroalimentària: cal destacar les fàbriques de farina, les empreses d'elaboració de vins i alcohols i la producció d'oli d'oliva, procés que es va tecnificar força amb la substitució de la tradició animal de les premses per la màquina d vapor.

• Químic: Producció de colorants i lleixius, lligat a la indústria tèxtil i la fabricació de dinamita per a l'explotació minera.

• Mecànica: Aquesta en canvi, va ser molt més feble. Cal destacar iniciatives com la fàbrica. L'extracció minera va progressar força, sobretot a partir de la Llei de bases mineres que va permetre l'entrada de fortes inversions estrangeres en el sector.

La creació del mercat comú espanyol

En el període que va del 1837 al 1892 a Espanya es va produir un procés que va fer possible gràcies a l'organització de xarxes comercials i de transport, a l'establiment d'una nova legislació mercantil i a la unificació del sistema financer i el sistema fiscal.

• Les comunicacions

El transport de mercaderies era lent, i en èpoques de pluja, gairebé impossible. Carles III va fer construir els sis camins rals que unien Madrid amb Irun, València, Andalusia, Extremadura i Galícia.

Durant la segona meitat del segle XIX es va establir i es va inaugurar el servei de telègrafs. Això va permetre un desenvolupament important de les comunicacions i una gran expansió de la premsa diària. La creació de les xarxes comercials exigia disposar de facilitats per traslladar productes en quantitats importants i amb una certa rapidesa. Això va comportar que es produís una xarxa bàsica que superava els tretze mil quilòmetres de via.. Tot plegat, revolucionà el sistema de transports peninsular, amb la qual cosa s'aconseguí el trasllat i la comercialització dels productes entre les principals zones agrícoles i industrials espanyoles.

• Una nova legislació mercantil

Els diferents governs del segle XIX van anar legislant en aquesta línia d'uniformitat. Així, es va regular el sistema de societats per accions i l'any 1841 es va suprimir l'última duana interior a Miranda de Ebro. No obstant això, es va mantenir l'impost de consum a l'entrada de les ciutats.

Més endavant, la publicació del codi penal i del codi civil va ser de gran transcendència, ja que tant l'un com l'altre proporcionaven regles generals sobre qüestions mercantils i delictes econòmics que van afavorir la creació del mercat únic.

Pel que fa a les lleis d'exportació i importació, s'assenyalen dos períodes:

• Del 1841 al 1875 i fou relativament lliurecanvista, ja que tot i protegir determinats productes espanyols, es deixava la porta oberta a importacions. El Bienni Progressista i el Sexenni Revolucionari van ser etapes de més lliurecanvisme.

• Va coincidir amb la primera fase de la Restauració, es va caracteritzar per un fort proteccionisme, que va culminar en l'aranzel de 1892. Es van protegir el tèxtil català, la siderúrgia basca, el carbó asturià i el blat castellà.

• La unificació del sistema monetari

Durant la primera meitat del segle XIX, a Espanya convivien diferents monedes i sistemes de compte juntament amb una altra circulació de moneda estrangera i de les antigues colònies.

La reforma definitiva d'establir un sistema senzill i homogeni a tot l'Estat la va dur a terme el català Laureà Figuerola, que l'any 1869, sent ministre d'Hisenda, va instaurar la pesseta com a moneda única amb una equivalència amb el valor de l'or i de la plata.

Sis anys després, José de Echegaray va establir l'emissió en exclusiva pel Banc d'Espanya de bitllets de paper moneda amb la nova unitat de compte, la pesseta. Els bitllets es van anar generalitzant i, juntament amb els xecs bancaris, van tenir un paper destacat en el nou mercat espanyol.

• La unificació del sistema d'impostos

Un altre dels problemes que presentava la creació d'un mercat únic era l'existència d'un sistema fiscal o d'impostos arcaic que no estava controlat per l'Estat. Per un mateix producte es pagaven quantitats diferents i a institucions diferents segons la localitat o el territori.

Des de l'any 1845, els polítics liberals van anar creant un nou tipus de sistema fiscal que reduïa la gran quantitat d'impostos que hi havia a cinc grans grups: immobles, conreus i ramats, producció industrial i activitat comercial, consum, inquilinats i hipoteques.

L'economia catalana al segle XIX

Catalunya, va constituir una illa industrial en una societat agrària.

• El creixement demogràfic

Al Principat es va produir una autèntica revolució demogràfica. Aquest creixement va permetre proveir de mà d'obra la indústria i encara va generar excedents que van emigrar a Amèrica (Cuba, Puerto Rico i les Filipines).

La major part de la població catalana vivia en ciutats i en pobles petits, Els excedents d'aquestes poblacions camperoles van emigrar als nuclis industrials i comercials, la qual cosa n'explica el fort creixement.

Al final del segle XIX, la ciutat més poblada era Barcelona, a gran distància seguien Reus i Tarragona, Sabadell, Manresa, Lleida, Mataró, Badalona, Terrassa i Girona.

L'evolució demogràfica catalana pel que fa al percentatge de creixement s'apropava més a la mitjana dels països europeus occidentals, sense ser tan espectacular com el de la Gran Bretanya, els Països Baixos o Suècia.

• Les transformacions agràries

Al segle XIX el camp català experimentà una sèrie de transformacions importants.

En primer lloc, els efectes de les desamortitzacions van comportar una liberalització del comerç de la terra, que va afavorir la millora i la modernització de moltes zones del país.

Les mesures referents a la propietat van anar acompanyades de millores en els conreus. Així es van ampliar considerablement les terres de regadiu.

Els conreus de blat de moro i de patata i els farratges es van estendre a les zones més humides o de regadiu. Però el conreu que més va créixer va ser el de la vinya, sobretot a partir de la ruïna de la vinya francesa, causada per la fil·loxera.

Es van modernitzar els instruments de treball, especialment amb la introducció de l'arada brabant, que llaurava a la profunditat desitjada. També es van millorar els carros, de manera que poguessin anar tirats per mules o cavalls.

- La indústria no tèxtil

El tèxtil, va ser el sector que va propiciar l'arrencada industrial de Catalunya. Tot i que les explotacions catalanes de carbó mai no van ser suficients ni tampoc de gran qualitat, el sector miner va experimentar un cert auge durant el segle XIX.

Els migrats resultats obtinguts, van fer que la indústria catalana depengués de l'explotació de carbó estranger.

Un altre sector industrial que es desenvolupà força fou el químic, que a banda de les empreses d'adobs per a l'agricultura, es va especialitzar en colorants, estampació i rentat de teixits.

La indústria tapera, es va convertir ben aviat en un sector que va dedicar la major part de la seva producció a l'exportació.

Es van crear noves empreses de taps a la zona de les actuals comarques de la Selva i del Baix Empordà, i Palamós, Sant Feliu de Guíxols i Palafrugell van ser els llocs on es van instal·lar les principals factories. La raó d'aquesta ubicació era la proximitat de la matèria primera.

Finalment, cal esmentar, les indústries i les manufactures tradicionals, que van continuar presents durant el segle XIX, com la fabricació de paper a Olot, Girona i l'Anoia, els adobs de pells a l'Anoia, les arts gràfiques a Barcelona, i les gens menyspreable quantitat de petites empreses, la majoria artesanals, dedicades a la construcció de bótes, semals, carros i útils diversos de fusta que s'utilitzaven per a l'elaboració de vi en l'agricultura.

El moviment obrer

Les condicions laborals i econòmiques dels treballadors en el nou marc industrial i la manca de qualsevol tipus de protecció social, comportaren l'aparició del moviment obrer. Les seves primeres reivindicacions sense intencions polítiques ni de canvis en l'estructura social, es van centrar en el dret d'associació i en el manteniment del sou. A partir de la dècada de 1870, es van començar a elaborar formulacions ideològiques i polítiques més precises sobre la necessitat de canviar el sistema econòmic i la societat.

• Les condicions de vida

Les condicions laborals de la classe obrera industrial van evolucionar alllarg del segle XIX, però sempre van ser extraordinàriament dures, tot i que els sous, en línies generals, es van mantenir estables. Tanmateix, eren salaris baixos per mantenir un nivell de vida mínimament digne.

Per això, qualsevol augment dels preus provocava a aquest sector greus problemes de subsistència i com a conseqüència, revoltes urbanes.

Les jornades laborals podien arribar a les quinze hores diàries.

Les condicions de treball eren molt precàries: soroll, temperatures extremes a l'hivern i a l'estiu, ambients tancats i sense ventilació, mala alimentació, falta de descans i accidents laborals freqüents provocats per les màquines.

A tot plegat s'afegia l'acomiadament lliure, la rebaixa dels salaris en èpoques de crisi, les miserables condicions de vida familiars, l'analfabetisme i la inexistència de cap mena de proteccionisme social, La salut dels treballadors era tan precària que a mitjan segle XIX la seva esperança de vida era gairebé la meitat que la d'una persona de la burgesia.

• Els inicis del moviment obrer (1840-1868)

La situació de precarietat a què estaven sotmesos els treballadors va fer que, des de la dècada de 1830m procuressin pal·liar-la amb la creació d'associacions d'ajuda mútua que els protegissin en cas de malaltia o de pèrdua de la feina.

Les primeres associacions obreres es van impulsar a Barcelona, Màlaga i Alcoi, però els treballadors van veure com gairebé sempre se'ls negava el dret d'associació.

A Catalunya, l'any 1840, els treballadors van constituir l'Associació Mútua d'Obrers de la Indústria Cotonera, la primera societat obrera catalana.

El moviment obrer sempre va patir entrebancs, tant durant el govern dels moderats com dels conservadors, però malgrat la prohibició els obrers van aconseguir crear una organització d'associacions d'ajuda mútua, dirigida a partir del 1855 per la Junta Central de Directors de la Classe Obrera.

L'existència d'aquesta organització explica l'èxit de la primera vaga general de la història d'Espanya, que va tenir lloc a Catalunya entre els dies 2 i 10 de juliol de 1855. Els obrers reivindicaven la llibertat d'associació, un horari laboral estable, la creació d'una junta mixta d'amos i obrers per discutir els conflictes laborals i la limitació a l'acomiadament lliure.

• La divisió del moviment obrer en el Sexenni Revolucionari (1868-1874)

El 1864 s'havia creat a Londres la primera Associació Internacional de Treballadors (AIT), impulsada per obrers francesos i anglesos. Aquesta associació pretenia aconseguir l'emancipació econòmica i social de la classe obrera i arribar a superar la societat classista liberal, a través de la propietat col·lectiva dels mitjans de producció i la creació d'una societat igualitària.

L'any 1871 es va produir en el si de l'AIT un enfrontament, personalitzat en Karl Marx i Mikhail Bakunin.

Marx defensava que la classe obrera s'havia d'organitzar en un partit propi per conquerir el poder de l'Estat, a partir del qual, mitjançant la dictadura del proletariat, es podria construir una societat igualitària.

Per la seva banda, Bakunin rebutjava tota la participació política i preconitzava la destrucció directa de l'Estat, de tota propietat i de tota forma d'autoritat, fos religiosa política o familiar, alhora que postulava l'organització de la societat mitjançant la federació de comunes lliures.

Des d'aleshores el moviment obrer espanyol es quedà dividit en dos bàndols: el socialista, seguidor de les doctrines de Marx, predominant a Madrid, Bilbao, Santander i Astúries i l'anarquista, partidari de les tesis de Bakunin, majoritari a Catalunya, País Valencià, Andalusia i Aragó.