Guió:

1. Biografia

2. Resum

3. Tirant

a) Data

b) Autoria

c) Originalitat i altres opinions

d) El Guillem de Varoic

f) Llengua i estil

4. Bibliografia

1. Biografia

Joanot Martorell .

Neix entre el 1413-1415 a Gàndia (València). Al 1433 ja era cavaller. L'any 1435 per la mort del seu pare passa a ser el cap de família i a ocupar-se dels seus germans. Els Martorell pertanyien a la mitjana noblesa valenciana, molt afeccionada a les batalles al llarg del s. XV, afecció que ja devia influir en el caràcter de Joanot Martorell des de la seva joventut, ja que molts membres de la seva família s'havien vist embolicats en més d'una baralla cavalleresca. Així, per exemple, va tenir un conflicte amb Ausiàs March, a propòsit del dot que havia aportat al matrimoni la primera esposa del poeta, Isabel Martorell, germana de Joanot.

L'any 1437 va començar el seu litigi amb el seu cosí Joan de Montpalau, el qual sembla que s'havia casat en secret amb Damiata -la germana menuda de Martorell- i l'havia posseïda, i després havia trencat per sempre més la seva paraula. Aquest afer va dur Martorell a Londres, on degué residir des del març de 1438 fins el febrer de 1439, per tal de buscar el jutge del combat que havia de decidir sobre l'honor de Damiata. El rei anglès, Enric VI de Lancaster, va acceptar de ser el jutge, però Joan de Montpalau es va escapolir i, en no presentar-se a Anglaterra va haver d'indemnitzar econòmicament Damiata. En la seva estada a Anglaterra, Martorell va tenir accés a la Biblioteca del rei, d'on segurament va llegir un llibre que contenia el poema del s. XIII Guy de Warwick i va traduir al català els esdeveniments finals d'aquesta història. De nou a València, l'autor del Tirant fou reptat per múltiples cavallers a diferents afers cavallerescos. De tots aquests desafiaments o duels amb altres cavallers ens deixà una interessant col·lecció de "lletres de batalla", cartes on s'exposaven els motius del desafiament i s'especificaven les seves condicions. Aquestes cartes després les va incorporar a la seva novel·la Tirant lo Blanc.

És molt probable que l'any 1450 Martorell tornés a Anglaterra. I el que sí és segur és que va estar a Portugal i a la Cort napolitana d'Alfons el Magnànim, on residí almenys un any. El 2 de gener de 1460 va començar a escriure el Tirant. Va morir entre el març i l'abril de 1468, solter i sense descendència.

2. Resum

( Cap. 1-39 )

El comte Guillem de Varoic, en tornar d'un pelegrinatge a Terra Santa, es reclou en una ermita. Llavors Anglaterra és envaïda pels sarraïns, i el rei no sap què fer, però somia que el primer home que li demani caritat serà fet capità de l'exèrcit. Aquest home és justament l'ermità Guillem. Aquest és reconegut per la seva dona i salva el regne. Es retira novament a l'ermita i temps després el rei d'Anglaterra celebra grans festes amb ocasió del seu casament. Un gentilhom bretó adormit sobre el seu cavall, va a parar a l'ermita de Guillem. Li diuen Tirant lo Blanc. Tirant confessa el seu desconeixement del que és exactament l'orde de cavalleria i l'ermità li llegeix uns capítols del Arbre de batalles.

( Cap. 40-97 )

Tirant havia promès a Guillem de Varoic tornar després de les festes, que duren tot un any. En tornar, li descriurà les festes pròpiament, amb el casament, i el capítols dels combats on finalment el jove és adobat a cavaller. En arribar a la majoria d'edat s'instal.la a Constantinoble.

( Cap. 98-116 )

La primera part d'aquests capítols inclouria la narració de la sol·licitud d'ajut per part de dos cavallers vinguts de Rodes fins a Nantes, a la cort del duc de Bretanya, en cerca de suport per al Mestre de Rodes contra el soldà d'El Caire, que té assetjada l'illa amb l'ajuda dels genovesos.

La segona, en resposta a aquest prec, l'empresa militar de Tirant en ajut de l'illa. La tercera, un ajut ofert per tirant a Felip, fill del rei de França, en el seu intent per conquistar la voluntat de Ricomana, la filla del rei de Palern, de la qual s'enamora Felip, el qual pretendrà conquistar-la. Però la seva condició nobiliària no casa molt bé amb el seu comportament. El paper de Tirant és el d'amagar constantment la realitat i fer quedar bé Felip, a qui, al final, la princesa accepta com a marit.

El viatge a Jerusalem, a continuació (c. 109), sembla una culminació de l'empresa de Rodes. A Alexandria Tirant allibera 473 captius, no per la força dels seus braços, sinó per l'argument dels diners.

( Cap. 117-413 )

Aquest nucli de Tirant a Constantinoble ocupa la part principal i més llarga de la novel·la.

Hi distingirem vàries parts. La primera agafarà les empreses militars de Tirant, quan l'Emperador grec "contracta" els seus serveis per a defensar l'Imperi. Quan arriba és molt ben rebut i és presentat a l'Emperadriu i a la infanta Carmesina, de la qual s'enamora. Llavors, després de dures lluites, vençudes, contra el duc de Macedònia, passa un temps a palau, on té lloc el matrimoni de paraula, secret i no consumat, amb la infanta.

La segona, l'assoliment de la possessió de Carmesina, que no arriba a realitzar-se de fet. fins a la tornada de Tirant de les seves aventures africanes. Allà una tempesta s'emporta la galera on estaven Plaerdemavida i Tirant, i ella és acollida per un vell moro. Tirant, després de molts afers contra el regne de Fers i molts bateigs, casa a Plaerdemavida i poc després rep una carta de Carmesina.

( Cap. 414-487 )

En rebre la colpidora carta de Carmesina, Tirant s'informa sobre l'estat de l'Imperi grec: combatut pels turcs, es troba reduït a la capital. Demana reforços a Sicília, i amb aquest ajut torna a Constantinoble. Allà Tirant sense a penes preàmbuls consuma -finalment!- el matrimoni amb la Princesa, i això vol dir la successió a la corona. Però després trobant-se a Andrinòpol, Tirant pren un mal de costat, demana confessió, fa testament a favor d'Hipòlit, i mor. El cos de Tirant, exposat a Santa Sofia, és plorat per la desconsolada Carmesina i per l'Emperador. Mor primer l'Emperador, pel dolor de la fi de Tirant i l'agonia de la filla, i després ella.
Els darrers capítols conten el procés de legitimació de la relació adúltera mantinguda per Hipòlit i l'Emperadriu. Donat que la Princesa havia fet hereva la seva mare, i Tirant ho havia fet Hipòlit, tots aconsellen que es casin. Així ho fan, però passats tres anys, mor l'Emperadriu. I aleshores Hipòlit casa en segones noces amb la filla del rei d'Anglaterra, de la qual tindrà tres fills i dues filles. En contraure matrimoni amb la filla del rei anglès. El gran Hipòlit serà un gran cavaller, com el seu pare. Els seus progenitors moren el mateix dia, i van al paradís, on acompanyaran les ànimes dels immortals Tirant i Carmesina.

3. Tirant lo Blanc

A. Data

El Tirant data [... e començada a dos de giner de l'any mil quatre-cents e seixanta...] , com mostra el mateix autor, del gener de 1460, quan aquest tenia uns 45 anys aproximadament.

B. Autoria

Semblava que Martí Joan de Galba, un valencià que morí el 1490, hauria pres la missió de finalitzar l'obra inacabada de Joanot Martorell. Tota aquesta suposició partiria del final del Tirant, on es llegeix el següent:

[..."Aquí feneix lo llibre ..., lo qual fon traduït d'anglès en llengua portuguesa, e après en vulgar llengua valenciana, per lo magnífic e virtuós cavaller Mossèn Joanot Martorell, lo qual, per mort sua, no en pogué acabar de traduir sinó les tres parts. La quarta part, que és la fi del llibre, és estada traduïda, a pregàries de la noble senyora Dona Isabel de Lloris, per lo magnífic cavaller Mossèn Martí Joan de Galba". ...]

Molts crítics han opinat sobre la doble autoria, guiats per estilismes, temàtiques o l'estructura. Aquestes diferències que hi trobaven les sintetitzava Martí de Riquer quan parla "...- d'una intervenció progressiva del segon autor a partir del c. 349, i d'una responsabilitat gairebé total a partir del c. 439,..". La introducció d'uns episodis llargs i no imprescindibles per a l'acció, i l'ús d'un estil de 'valenciana prosa' massa recargolat caracteritzarien aquesta intervenció.

NOTA: El senyor Riquer ha defensat, però, recentment, arguments segons els quals es desdiu de la seva anterior opinió i opta per l'autoria d'un sol escriptor: Joanot Martorell. L'argument principal de l'estudiós és ben senzill. Contra la declaració del colofó, tenim la dedicatòria, on Martorell es proclama autor únic de la novel·la: [..."E perquè en la present obra altri no puixa ésser increpat si defalliment algú trobat hi serà, jo, Joanot Martorell, cavaller, sols vull portar lo càrrec, e no altri ab mi; com per mi sols sia estada ventilada a servei del molt il.lustre Príncep e senyor Rei expectant Don Ferrando de Portugal la present obra, e començada a dos de giner de l'any mil quatre-cents e seixanta"...] Seria Galba - argumenta Riquer - tan ingenu o estúpid de presumir de "coautor" del Tirant, i permetre aquesta declaració d'autoria exclusiva?

C) Originalitat i opinions

La novel·la Tirant lo Blanc és una obra de la segona meitat del segle XV, pertanyent al gènere cavalleresc. És una de les novel·les més importants, i sens dubte la més emblemàtica de la literatura catalano-valenciana. A més és una obra força notable dins la història de la literatura universal (com ho testimonien les nombroses traduccions a llengües ben diverses).

Què fa que Tirant lo Blanc sigui una obra tant remarcable ?

Algunes opinions són:

- Cervantes, que cita el Tirant en les pàgines del Quijote, afirma que "por su estilo, es éste el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con estas cosas de que todos los demás libros de este género carecen". D'aquesta manera veiem com Cervantes destaca especialment el realisme de l'obra de Martorell, cosa que ell recolza, com demostra al Quixot.

- L' escriptor castellà Dámaso Alonso ha escrit que "(...) Tirant es la mejor novela europea del siglo XV. Se salta toda la novela sentimental y la caballeresca para darse la mano con la novela realista española, es decir, con la que recibirá e imitará (...).Tirant no era aún la novela moderna, pero había en él muchos elementos."

- El crític català Joaquim Molas remarca que "el Tirant, tan complexa com incisiva, obrí un enorme compàs de possibilitats que, a través de Cervantes, havia de fecundar tota la moderna novel·la europea".

- L'escriptor peruà Mario Vargas Llosa posa el nom del cavaller valencià autor del Tirant al costat d'alguns dels més destacats novel·listes de tots els temps i de tots els països : "Martorell és el primer d'aquesta estirp de suplantadors de Déu ­Fielding, Balzac, Dickens, Flaubert, Tòlstoi, Joyce, Faulkner­ que pretenen de crear en les seves obres una 'realitat total', el més remot cas de novel·lista totpoderós, desinteressat, omniscient i úbic."

D. Guillem de Varoic

La redacció dels primers vint-i-set capítols de l'obra, ja estaven escrits en set grans folis, que es troben al manuscrit 7811 de la Biblioteca Nacional de Madrid. Aquests folis manuscrits, que coneguem amb el títol de Guillem de Varoic, tal vegada foren escrits vint anys abans del començament de la novel·la, en 1460. En ells es conta - igual que als primer capítols del Tirant- com el comte Guillem de Varoic, en tornar d'un pelegrinatge a Terra Santa, es reclou en una ermita prop de la seva antiga casa, amagat de tothom. Llavors Anglaterra és envaïda pels sarraïns, i el rei es troba perdut, però té un somni, segons el qual el primer home que li demani caritat serà fet capità de l'exèrcit. Aquest home és justament l'ermità Guillem. Guillem és reconegut per la seva dona la comtessa, i salva el regne. Es retira novament a l'ermita, on un escuder de Bretanya arriba i serà adoctrinat pel vell cavaller en els principis de la cavalleria. El relat del Guillem s'assembla tant al del Tirant dels capítols 1-39, que s'ha de reconèixer que el primer és una mena d'esbós del que després serà l'inici de la novel·la. És molt probable que Martorell reprengui l'any 60. el material que vint anys abans redactaria.

La font original de Guillem de Varoic és un roman cavalleresc, Guy of Warwick, del segle XIII. Una de les versions franceses del segle XV seria potser coneguda per Martorell a un dels seus viatges.

F. Llengua i estil

El llenguatge

És versemblant. La prosa cavalleresca no serà mai una llengua excessivament retòrica i hi tindrà lloc la parla més popular i planera. Tot i així, durant la novel·la s'hi superposen dos estils:

A) Per una banda el de to solemne, culte i retòric de la "valenciana prosa" ( una prosa d'estil retòric, llatinitzant, pompós, elegant i recargolat ) que era l'utilitzat per la noblesa de l'època i que s'utilitza al Tirant en casos concrets com diàlegs a alts càrrecs, lamentacions,...

B) D'altra banda el de to col·loquial utilitzat de manera planera i en situacions de la vida quotidiana. Utilitza un diàleg breu i tallant, familiar. La prosa s'omple de matisos i de gràcia on les expressions casolanes, els refranys i els jocs de paraules apareixen a cada moment.

Cal destacar, com ja hem dit abans, que el Tirant està escrit en valencià; això és, que no és igual que el català estàndard o normalitzat, és a dir, apareixen valencianismes antics, i d'altres que han perviscut fins ara. A més, alguns castellanismes catalanitzats, també hi són. (l'estrado, carcre)

L'estil

S'hi poden destacar algunes característiques:

A) Utilització de metàfores...

La utilització d'aquest tipus de figures és candent durant tota l'obra, però només durant els moments de llenguatge més planer i col·loquial.

[... el sol havia complert son viatge...]

[... vestiren-se les camises doloroses...]

(eren camises de tela i anaven a lluitar)

... i imatges de to popular

[... e pres dues palles , una llarga e l'altra curta e dix:

- qui prendrà la més llarga ...]

[...aquest és passat d'esta vida, l'altre li volrà fer companyia...]

[...genovesos sou gent desconeixent, tals com los àsens de Sòria, que van carregats d'or e mengen palla...]

[... quan la virginitat és perduda ja n és reparable...]

A.1 Altres figures estilístiques.

1. Pleonasmes.

S'utilitzen normalment per remarcar el que es vol dir, i normalment tenen a veure amb els ulls. Així trobem:

[... Jo jamés ho haguera pogut creure si de mos ulls no ho hagués vist...]

[... la vista li féu perdre dels ulls...]

[...llançaren dels ulls vives llàgrimes...]

2. Hipèrboles

S 'utilitzen en casos de descripció de la dona (amb la utilització del

tòpic del descriptio puellae) o de batalles.

[... quan la Infanta bevia vi vermell, com que la seva blancor és tan extrema, per la

gola li veia passar lo vi ...]

[... vestia robes que valguessen lo preu d'una ciutat...]

3. Antítesis

Es fan servir sobretot en lluites, en defensa de la vida, i en l'amor, per

les seves contradiccions.

[... Estime bé morir que mal viure...]

[... concordes e no discordes...]

4. Frases fetes

S'empren explicant alguna acció o donat una opinió.

[... molt parlar nou, e molt gratar cou...]

[... en temps d'adversitats los parents e amics tornen enemics...]

B) Al·legories a passatges mitològics

A més dels exemples dels passatges mitològics tanmbé cal remarcar

alguns costums i supersticions de l'època com era la bruixeria.

[...No vull tenir les armes en mon poder, car (...) no volria digués la gent que hi hagués feta alguna art (...) de nigromància...]

[...tota pintada amb motius dels grans amors de Píramo i Tisbe, Dido e Eneas, Tristany e Iseu, Lançalot e Ginevra,...]

[... e així com feu Teseu a Adriana: tragué-la de la casa del rei son pare e, portant-la per la mar, deixà-la en una illa deserta i allí finà sa dolorosa vida...]

C) Interrogacions i exclamacions

[...-Ai Santa Maria val! -dix Eliseu-...]

D) Humor i ironia

1. Els llibres de cavalleries de Chrétien de Troyes no solen fer concessions a l'humor i són redactats amb molta serietat. En el cas de Martorell ens trobem amb un aspecte propi del temperament de l'escriptor. Fins i tot en les seves lletres de batalla apareix la ironia per tal de ridiculitzar els seus adversaris.

[... e l'altre donà-li gran coltellada sobre lo cap...]

2. També adquireixen un paper central en el tractament de les escenes eròtiques.

[...Ets tornada folla, què vols temptar lo que és contra ta natura? ...]

[... e si tot nuu lo voleu veure, jo m'hi sent bastant de fer-ho...]

3. L'humorisme de Martorell de vegades apareix en els noms d'alguns personatges -Kirileison de Montalbà, el mariner Cataquefaràs, Plaerdemavida-, en algunes situacions típiques i en algun detall captat amb malícia, com el bany de la Viuda Reposada, que Tirant guaita per un forat.

E) Amor i erotisme

1. L'amor entre els dos protagonistes és un festeig galant i descarat alhora, amb escenes elegants i lascives, cosa que no és més que una descripció d'una realitat pròpia de l'ambient que coneixia Martorell.

[...E per la gran calor que feia, perquè havia estat ab les finestres tancades, estava mig descordada mostrant en los pits dues pomes de paradís que crestallines parien, les quals donaren entrada al ulls de Tirant, que d'allí avant no trobaren la porta per on eixir...]

[ ... e per ço que les mànegues de la camisa l'empedien, despullà-les, e pres la mà de Tirant e posà-la sobre los pits de la Princesa, e aquell tocà-li les mamelles, lo ventre e d'allí avall... ]

Això suposa una originalitat respecte de la novel·la cortesana i cavalleresca, que només sol oferir l'aspecte espiritual i refinat d'aquests festeigs.

En la imatge dibuix del capítol CCXXXIII

I una altra cosa remarcable és la vergonya de Tirant a l'amor:

[...Jo ame (...) acabant-ho de dir, dels seus ulls destil.laren vives llàgremes mesclades ab sanglots e sospirs...]

2. En contraposició als amors de Tirant i Carmesina, més inhibits i que evolucionen més lentament, trobem els amors més desvergonyits, naturals i alliberats de altres parelles com Hipòlit i l'Emperadriu.

[...E la velerosa senyora besà'l moltes voltes en la boca (...) E dix Hipòlit:

- (...) Jamés entraré en al cambra fins a tant que lo meu desig senta part de la glòria esdevenidora.

E pres-la en los braços e posà-la a terra, e aquí sentiren l'última fi d'amor. ...]

Dels quals aprofitem per destacar també l'adulteri que produeixen.

3. També és remarcable el to lèsbic que apareix en diferents moments de la novel·la . El personatge de Plaerdemavida ha estat definit per Vargas Llosa d'una manera rotunda: "Els seus jocs amb la Princesa la mostren com una moderada, inconscient lesbiana. En tot cas, és innegable que frueix veient, escoltant, fomentant l'amor i no practicant-lo. Això pot significar també que veure escoltar i fomentar l'amor aliè sigui la seva manera de practicar-lo, i un indici n'és la seva reacció la nit que espia les bodes sordes del castell de Malveí; s'encén tant, confessa, que ha de córrer a remullar-se".

[ ... Dix Plaerdemavida tenint lo cap sobre lo coixí:

-Oh, com sou donzella de mal comport! Eixiu ara del bany e teniu les carns llises e gentils: prenc gran delit en tocar-les.

-Toca on te vulles -diz la Princesa- ... ]

4. Bibliografia

Edicions de la novel.la sencera:

MARTORELL, Joanot. TIRANT LO BLANC. Edició de M. de Riquer. Barcelona: Ariel, 1979.

MARTORELL, Joanot. TIRANT LO BLANC. Ed. Teide

HISTÒRIA DE LA LITERATURA CATALANA. Vol.2 Ed. Ariel. Martí de riquer.

Altres fonts:

HISTÒRIA DE LA LITERATURA CATALANA. Ed. 62

A INTERNET: . Pàgina web del Tirant lo Blanc: http://www.upv.es/tirant/

. Pàgina web de Parnaseo: http://www.parneseo.uv.es/Lemir

. Pàgina de Rafael Beltran

Tirant lo

Blanc