Era un any de misèria i molts decidien marxar cap a França o fins i tot Amèrica. Joan també havia decidit marxar cap a França. En morir els seus pares i quedar-se sols, ell i la seva germana, van decidir deixar la barraca i anar a viure al poble. Després de casar-se la seva germana Joan va conèixer a Roseta. Però, com hem dit, la misèria es respirava per tot arreu, es quedà sense feina i fou aleshores quan pensà per primera vegada marxar. Però Roseta d'alguna manera el retenia. Ell va fer un cop de cap i se'n va anar a veure l'amo, un ric propietari, i aquest li va arrendar unes terres ermes que calia treballar però a Roseta la idea no li entusiasmava gaire.

A la primavera Joan i Roseta es van casar però aquest es sentia desgraciada. A la matinada van carregar el carro i van marxar cap al camp. Junts van construir la taverna i després van arreglar els fangars. Roseta sentia por cada vegada que ell marxava a fer una “copeta” de vi a la taverna perquè temia que tornés begut. Un dia en Joan va anar a dir a l'amo que necessitava algunes coses però el propietari li va dir que estalviés. Estava disgustat, però després d'anar a dina a casa dels sogres Roseta l'emplenà d'alegria. Un dia Roseta li digué a cau d'orella que estava embarassada.

Neix l'hereu, en Joanet. Mentre Joan mirava el paisatge li vingué el record del seu pare. Els estanys eren de la Societat de Pescadors de Sant Carles i la gent no podia anar a pescar però com que hi havia un vigilant del poble, ho passava tot per alt, fins que un dia van posar un guàrdia civil. El vell Joan continuà endinsant-se pels terrenys acotats fins que un dia el van descobrir. Li van prendre la barqueta i l'escopeta i el guàrdia el va amenaçar d'engegar-li un tret si hi tornava. El dia següent se l'emportaren a la presó de Tortosa durant uns quants dies. Un vespres va esperar al guàrdia i li va engegar n tret a l'ull. Perdé l'ull, i per tant, va haver de renunciar al càrrec. Tothom sabia qui havia estat però ningú digué res perquè d'alguna manera tots sabien que s'ho mereixia. Un dia van posar un crist per tal que no plogués i poder tenir una bona collita, però malauradament aquell mateix dia va ploure. El vell va agafar el crist i li va calar foc. La seva dona al intentar recuperar-lo es va cremar. Des d'aleshores ella visqué temorosa esperant la venjança del cel.

La barraca ara estava ja envoltada pel sembrat. Venien gent a treballar de tot arreu, sobretot de València. Joan pensa que les terres no són seves i que en qualsevol moment els poden fer fora d'elles. Aleshores venia corrent en Joanet amb el gos, Fidel. Mentrestant parlen de les festes d'agost i que la mares de la Roseta els espera per dinar.

El petit, el dia que avien de marxar cap al poble, despertà nerviós els seus pares. En Joanet mira el poble amb admiració.

En Joan arribà un dia tard a sopar perquè havia estat a la taverna i vingué ben begut. Roseta va sentir-se tan avergonyida que va decidir que tornaries abans del previst a la barraca. Al marxar, Joanet mirava els focs artificials damunt del carro i Roseta sentia unes immenses ganes de plorar.

Joan carregà la roba bruta per acompanyar a la Roseta fins al rentador i després ell va marxar a caçar. A la Roseta se li va caure una peça de roba a l'aigua i al voler agafar-la caigué. Va lluitar per tal de salvar la seva pròpia vida, però tot esforç va ser en va . quan el Joanet es va despertar no va veure la seva mare i s'espantà. Sortí de la barraca plorant i algunes dones el van anar a cercar.

En Joan es va trobar un home que li va dir que havia trobat en Joanet plorant pel camí i que havia anat a buscar a la Roseta al desaigüe però allí només hi havia el paner de la roba. Joan agafà la morta i la posà damunt del llit. Tots els que la coneixien anaren a dir-li l'últim adéu.

Durant uns dies en Joan va restar uns dies atordit i a partir d'aleshores sentia que tot havia canviat. Aleshores vingué l'amo. Li va donar el condol i va dir-li que el nen, si fos un mica més gran, li seria de gran ajuda.

En aquells dies un ràbia l'envaí per un sentiment de culpa. Els pares de la Roseta van baixar a veure'ls i per dir-li que seria millor que l'infant se n'anés amb ells però en Joan va dir rabiosament que marxessin i que no tornessin més. Una tempesta terrible caigués sobre la ribera.

El dia següent se n'adonà que la tempesta ho havia destrossat tot. Se sentia irat, colèric. Agafà el carro i es dirigí cap a la botiga del poble. El camí estava molt malament a causa de la pluja del dia anterior i l'ase avançava amb dificultat. En Joan fuetejava al pobre animal. Van arribar a la botiga i en Joanet acariciava a l'ase tot ple de ferides. De tornada el vell encara el fuetejava més fort i més colèricament fins que l'animal restà mort. En Joanet sentia una gran compassió per l'ase. Quan va veure la bèstia estesa a terra es “despertà” del malson i l'arquet se li desprengué de la mà.

En Joanet a la barraca tenia una por terrible. Van arribar els avis. Al marxar, en Joan va sentir com una profunda solitud l'envaïa. Un dia que el nen plorava li plantà una bufetada però després sentí un greu sentiment de culpa al recordar la Roseta.

Un dia va decidir que el diumenge aniria al cementiri a veure la tomba de la Roseta però hi aniria sol. El fosser acabava de deixar flors sobre la tomba del Sr. Joan, dels Vidal. Morí d'un atac de cor per culpa del joc. En Joan li preguntà al fosser on estava enterrada la Roseta però no sabia llegir. El fosser li va senyalar una creu entre els xiprers. Allí estant es distreia amb qualsevol soroll. Va recordar-se d'en Joanet i va apressar-se a marxar.

Pel camí va passar per l'Antic, on diuen que van assassinar a dos germans. També va passar per l'Esclusa, l'antiga fàbrica,. Joan tenia molta set i volia entrar a la taverna però el record del seu fill sol va fer que continués el camí. Al arribar va veure en Joanet a l'era i va anar a fer el dinar. Tot canviaria a partir d'aleshores.

Els anys havien passat i en Joanet ja era un noi. Una taverna s'havia establert al camí, on vivia un valencià tísic, la seva dona i els seu quatre fills. Com que sospitava de la fidelitat de la seva dona, descarregava la seva còlera pegant als infants. Altres personatges que freqüentaven la taverna eren el Camallarg, qui cada dos per tres apallissava la seva dona, el Retxut i el vell Joan entre d'altres.

El vell Joan i un pagès parlen del Joanet i la seva escopeta. Aquesta li va regalar el vell per Cap d'Any. La va penjar d'un clau per tal que el noi la veiés, la va agafar i va marxar a caçar sense dir res. Va escaure amb el fi sobtat de la relació amb la Retxudeta, la seva primera invitació per part del jovent del poble a caçar. Però per què va trencar peres amb la Retxudeta? La va conèixer a la taverna quan ell anava a buscar vi i a partir d'aleshores se'ls veia gairebé a diari junts. Però un dia la tavernera li va contar alguna misèria de la noia a cau d'orella i la va deixar de festejar. Després de la cacera en Joanet es sentia entusiasmat i va anar a celebra-ho al poble amb els seu nous amics.

En Joanet li va preguntar al seu pare si podia anar amb els seus nous amics al poble. Aquell dia va conèixer l'Andreu.

El vell Joan recapitulà sobre la seva vida i se n'adonà que ser feliç mentre la Roseta era viva. Va tornar-ho a ser quan veia els seu fill amb la Retxudeta per la possibilitat de veure'l casat. Però ara veia com el Joanet cada vegada s'apartava més d'ell amb les seves anades al poble i a casa dels seus oncles materns.

Un dia a casa dels oncles va sentir un riure que no coneixia i una vergonya immensa el va cobrir. Allí va conèixer la Maria, amb qui va quedar per anar al ball.

En Joanet aquella tarda pensava amb el ball i amb ella. Al ball es va trobar arraconat perquè ella no li feia cas. També es va trobar en Martí.

El vell Joan es va apropar a la barraca del Retxut. Era un home que se'n rei de tot i de tothom, però amb crueltat però ningú li contestava els seus insults. Feia poc que havia mort la seva dona i li va deixar una filla d'ella, Agneta.

Una matí un camperol va descobrir el cadàver de la Retxudeta al desaigüe. L'autor explica l'estat de descomposició de la noia de només setze anys.

Quan la mare de la Retxudeta va casar-se amb el Retxut, en feia quatre que era viuda. La nena tenia tres anys. S'hi casà per necessitat no pas per amor. La primera nit ell ja li posà la mà al damunt. La nena era molt despistada perquè li agradava molt jugar i la mare, bastant neuròtica i nerviosa la pegava cada dos per tres.

Un dia la mare no es va poder alçar del llit i al cap de pocs dies va morir. La noia al cap de poc ja tornava sortir a jugar al carrer. La nena aleshores era feliç fins que un dia el padrastre li digué que se n'anaven a viure a la ribera. La nena no es sentia bé perquè no tenia amb qui jugar, i així va decidir fugir. Al poble tot li somreia i ja s'havia oblidat de la solitud de la barraca i del seu padrastre. Girà una cantonada i es se'l trobà de cara. Ara només sentia odi per haver-la fet tornar cap a la barraca.

Ell li era del tot indiferent, mentre que ella tornava a somniar amb el poble, però amb el pas del temps se n'anà oblidant d'aquella Arcàdia i de tot odi. Però un dia la va agafar i la va estendre damunt de la palla.

A partir d'aleshores els dies foscos van començar per Agneta, però un gotim dolç va aparèixer en la seva vida, en Joanet. Aleshores tornà a odiar al seu pare i volia marxar del seu costat, però com li explicaria tot a en Joanet? Però un dia el noi s'apartà d'ella i veié clarament que ja mai més ningú s'aproparia a ella. Només el seu padrastre quan la luxúria i el desig l'envaïa. Sentia molt dolor, va ser aleshores quan va decidir que l'única solució seria la mort. Veié l'aigua i s'hi llençà.

A la nit la colla del Joanet es reunia al cafè. També havia tornat la primavera i amb ella els treballs als arrossars, les excursions i les festes, sobretot la de Pasqua.

Maria era filla única i estimada per tothom. El primer amb qui es topà fou amb en Martí, un noi demacrat pels excessos de la ciutat, que va conèixer quan anà a estudiar, però els llibres aviat van quedar en un segon, fins i tot tercer, pla. Ell continuava donant excuses al seu pare per tal que els diners continuessin arribant, però els rumors de la seva mala vida van arribar a orelles del seu pare que no li va enviar més diners. Els deutes i les dificultats ja no el deixaven viure, va ser quan va decidir tornar cap a casa amb l'esperança que els seus pares moririen aviat i tornar a la ciutat.

Al poble començà a freqüentar el cafè i a empaitar noies. Últimament només anava amb la colla d'en Joanet perquè es sentia superior perquè ell havia estat a la ciutat. Per sobre de tot hi havia les seves anades a Tortosa i les cases de “la Costa”. Als pares de la Maria els hi agradava que en Martí li anés al darrere perquè era de casa bona, però un dia els veïns els van sorprendre fent-se petons. Després en Martí va continuar escampant més rumors. La noia tornà a casa plorant i decidí no veure'l més. Aleshores va aparèixer en Joanet. Se'n burlaven d'ell però quan elles no hi eren es sentia bé.

Quedà amb ell per anar al cinema. Després de dinar anà al cafè i trobà a Andreu, un noi amargat perquè el gran amor de la seva vida se n'havia anat amb un altre de més ric. I per tant, Andreu temia que li passés el mateix al seu amic. Aleshores va arribar Maria amb una amiga i Martí.

Estava al cinema amb ella, després la acompanyà a casa i quan s'allunyava sentia unes terribles ganes d'estar amb ella, però es sentia decepcionat perquè no li havia dit el que realment sentia per ella. Aleshores va tornar cap a casa d'ella i li digué que només volia veure-la. Quan marxà la figura d'en Martí s'amagava entre les ombres.

El vell Joan se n'adonà que ja no era com abans. Els trens van i venen de Barcelona i la joventut només pensa en les festes, en canvi ningú recorda ja els vells. Se'n va anar cap a la taverna però al recordar el seu fill se'n tornà cap a casa. A la barraca es va sentir desafortunat però tenia a en Joanet. Entrà a la barraca a fer el sopar, des d'aleshores decidí que tot el que faria d'ara endavant ho faria pel seu fill. Però quan va arribar els seu fill restava indiferent i se'n recordà de les paraules del vell dient que els vells no eren res pels joves. Aleshores se'n tornà a la taverna.

Per Pasqua van a anar a collir farigola, a l'església, la colla i Joanet i Maria. Aleshores ella li diu a Joanet que l'estima. Per Pasqua els nois havien quedat amb les noies per anar al camp, però el dia anterior havia quedat amb Andreu per passejar. Al centre dels seus pensaments sempre hi havia Maria.

Els més matiners van anar a picar la porta dels més dormilegues, després van a anar a la botiga fent un gran escàndol per comprar i després se'n van anar cap a la casa on havien quedat. Aleshores arribaren les noies. Van pujar als carros tot cantant. I arribaren a la masia.

Al pla aparegué Martí no se sap d'on i es posà al costat de Maria. Joanet pensava aleshores com l'excursió havia estat tan plaent però Martí li va estroncar tot i aleshores tenia uns pensaments amargs. Ell no va venir a jugar i ella li preguntà quin era el motiu i li respongué que no en tenia ganes. De sobte es veié agafat de dues noies, aleshores Martí se li ca ocórrer la idea de jugar a la gallineta cega. Mentre la gent només feia que riure, aleshores ell se n'adonà que no era d'aquest món, sinó del de les barraques, i que no se n'anava perquè hi era ella.

Martí comprengué que estimava a Maria, que era l'única dóna que mai havia estimat. Martí va decidir anar a la festa de Pasqua per un sentiment de gelosia perquè li havien dit que Joanet també hi aniria. Últimament Martí es sentia malament, la gent com cal, fins i tot els seus pares, s'avergonyien i s'apartaven d'ell. Aleshores li va a la Maria que l'estimava.

Martí i Maria va jeure al mig del bosc. Després Joanet els veié que tornaven junts i un sentiment d'odi el travessà. Tenia la sensació que l'havia perduda per sempre. Quan arribaren al poble ell marxà sense ni tan sols mirar-la, quan ell marxava carrer avall ella tingué moltes ganes de cridar-lo, però no ho va fer.

Joanet es sentia foraster i sol. Volia oblidar la Pasqua i a Maria. Aleshores pensava en el seu pare, però s'avergonyia d'ell perquè totes les nits s'estava a la taverna amb el Camallarg i el tísic que s'anava morint a poc a poc. El vell va agafar l'aixada i sortí al camp, el Joanet sortí també cap al treball.

Les festes ja s'havien acabat, i el seu mal record es va anar apaivagant, fins i tot tornava a tenir les ganes de tornar-la a veure. Li va dir al pare que se n'anava al poble. La veié i sentí una gran alegria. Ella també volia veure'l perquè tenia por de no tornar-lo a veure després del que havia passat.

Quan marxà amb la seva indiferència, Maria sentia que això era un càstig pel que va fer i que no el tornaria a veure mai més. Joanet va anar a buscar l'Andreu, qui havia decidit marxar del poble. Andreu li va dir a en Joanet que se n'anés amb ell ja que molta gent el tenia per no res, digué Andreu, com la mare de la Maria que pensava que el noi era un obstacle per fer casar la seva filla amb en Martí, el seu cosí i fins i tot la seva tia.

Cada dia en Joanet hi veia més clar, anava lligant caps i veia que tot el que li havia dit l'Andreu era veritat. Però encara pensava en ella. Però la veia amb el Martí, amb els estudiants als casino, on ell no podia entrar. Però continuava necessitant-la. Se'n va anar a dormir a casa de la seva tia i ella li va dir que tenia un tros de pa de pare perquè li deixava fer qualsevol cosa, aleshores sentí ira vers el mateix, per haver estat tan mal fill. Va anar a la porta de missa a veure si veia a la Maria, però la va veure i la va sentir molt lluny del seu món. Aleshores marxà cap la barraca.

Andreu se n'anava al Prat de Llobregat, i li tornà a dir que podia marxar amb ell. El seu amic deia que només amb la llunyania s'assegura l'oblit, i per tant havia de fugir d'ella i de tot aquell món. Però pensava en el seu pare, en el seu record commovedor. Al despertar-se Joanet pel matí veié al seu pare al seu costat, molt contra ell, amb la roba posada. El veí un pobre vellet, i sentí un sentiment de pietat, però s'esborrà quan recordà l'escena de la taverna, cridant amb el Retxut i companyia. Andreu no parava de repetir-li que marxés amb ell, però ell finalment li va desitjar sort però no hi anava, es quedava.

Al poble han arribat les festes d'agost. Li va dir a son pare que s'hi quedaria tota la setmana. El Joan es sentí sol ja que la presència del seu fill li proporcionava benestar. Ressuscità el record de la Roseta.

Quan va despertar-se, el vell sentí el temor que el seu fill es trobés en perill, com per exemple en una baralla. També sentia odi per la Maria perquè havia apartat els seu fill del seu costat. Va marxar cap al poble amb el pretext que anava a comprar unes cordes. A casa dels oncles acabaven ja de dinar aleshores aparegué el vell Joan. Tots estaven avergonyit d'ell, en canvi ell en aquella taula es trobava feliç. Avergonyit, el vell Joan s'aixecà i marxà.

Feia tres nits que ella no sortia de casa perquè es sentia malalta. Van anar tots a sopar al local del tio Quico. Quan ja portaven una estona sense parar de beure havia començat una disputa entre el Martí i el Joanet.

Martí, en un estat d'embriaguesa, havia començat a insultar a Joanet. Parlava de les nits amb ella, i insinuà que Maria està embarassada d'ell. I Joanet saltà, però qui va rebre va ser el pobre Andreu. Va sentir-se avergonyit, impotent, i va trencar a plorar, fins que es va quedar dormit damunt de la taula.

Al aixecar-se pensà en ella, en el seu dolç record com la noia de primavera. Se'n recorda de la seva mare quan era feliç. Decideix que anirà veure l'Andreu per marxar amb ell, però Andreu també forma part dels seus enemics.

El temps ha passat, i de Joanet no se'n sap res. Maria confessà a la seva mare que estava embarassada. El Martí estava disposat a casar-se amb ella, però ella va rebre la notícia fredament. Es celebrà el casament de matinada, i amb una certa intimitat per evitar xafarderies. Maria es sentia desemparada.

El vell Joan va sortir de la taverna. La barraca s'estava enfonsant, les terres s'estaven abandonant i els amos havien decidit arrendar-la a un altre. El vell Joan anà, instintivament, a casa dels amos, però ells lo l'obrien. S'havia vomitat a damunt i feia un gran escàndol, així que el van portar al calabós. Allí es va lligar la faixa pel coll i es va penjar.