Teories de la Comunicació II

Examen 25 de junio 12.00 Aula 6

27-2-01

Tema 0. Introducció i pont entre teories I i teories II

Quin és el paradigma que s'interessa més per l'emissor? L'estudi de l'emissor, des d'una perspectiva cronològica, interessa més als autors marxistes. Als anys 30 la perspectiva crítica és la primera que s'interessa en l'emissor.

El paradigma funcionalista es preocupa molt poc, marginalment (anys 70) i els interpretatius als anys 60 / 70.

Quins autors funden el paradigma crític? En l'etapa fundacional són Adorno & Horkheimer, Herbert Marcuse i Walter Benjamin (tots són de l'Escola de Frankfurt excepte Walter Benjamin) El terme escola designa una forma diferenciada de pensar.

L'Escola de Frankfurt té un representant actual, de l'anomenada segona generació, Jürgen Habermas.

Les característiques comunes dels autors de l'Escola de Frankfurt són: que tots són marxistes, són alemanys i jueus. Aquests tres conceptes marquen la seva línea ideològica. Volien estudiar la societat des de la perspectiva marxista, però les universitats alemanyes del moment no oferien aquest tipus d'estudis pluridisciplinars.

Van crear l'Institut per la Recerca Social, que es basava en la pluridisciplinareïtat de l'estudi sobre la societat (estudiar la societat des de totes les branques possibles) En una primera etapa l'Institut estava molt centrat en l'economia, en una segona etapa, quan Horkheimer es fa catedràtic de La Universitat de Frankfurt i director de l'Institut, es van centrar més en la filosofia.

Als anys 30 Hitler arriba al poder i van emigrar tots als Estats Units, a La universitat de Columbia on es van trobar amb Lazarsfeld. Malgrat les profundes discrepàncies metodològiques entre Horkheimer i Lazarsfeld, aquest els va ajudar molt en les seves investigacions.

Walter Benjamin no es pot incloure en l'Escola de Frankfurt perquè té una evolució diferent a la resta de membres. Benjamin es resisteix a marxar d'Alemanya i es va suïcidar quan pretenia fugir als Estats Units. La seva obra va tenir una importància molt gran per a la perspectiva crítica.

El punt de partida de la perspectiva crítica està considerat la publicació de l'article de Horkheimer l'any 1937, Teoria tradicional, teoria crítica.

La teoria crítica

És una teoria volgudament antisistemàtica i complexa. Horkheimer diu que neix del diàleg amb el positivisme i amb el marxisme ortodox.

La teoria crítica es nega a acceptar el món en aparença, tal com sembla ser, i creu que això és el que fa el positivisme, falseja la realitat perquè tracta tot allò que estudia com si fossin parcel.les quantificables de la realitat. Per a la teoria crítica no hi ha fets socials acabats. Tot allò que es vol estudiar s'ha d'estudiar en quant a totalitat.

La idea de totalitat té dos dimensions: històrica i de conflicte social. Si no hi ha fets socials acabats no podem quantificar. La teoria crítica explica no quantifica.

La teoria crítica nega la pretesa neutralitat de l'investigador positivista. L'investigador sempre té una actitud, a favor o en contra. Creuen que la pretesa neutralitat és una forma de mantenir l'statu quo, al servei de les classes dominants.

Per a la teoria crítica el canvi social és el valor màxim, aconseguir el canvi social i el progrés és l'objectiu últim. Per a Horkheimer els investigadors crítics han de denunciar tot allò que s'oposa al canvi social.

El problema dels autors crítics amb el marxisme ortodox és que la teoria marxista ha donat una pràctica política concreta, el comunisme. Critiquen el comunisme perquè propugna veritats absolutes, mentre que la teoria no en té.

Sostenen que la infraestructura económica determina la superestructura cultural i ideològica. N'hi ha prou amb estudiar l'economia per entendre el que passa a la societat. Erich Fromm (membre de l'Escola de Frankfurt) matissa aquesta determinació i integra la personalitat dels individus en la relació economia-societat.

Relació Walter Benjamin - Escola de Frankfurt

En L'obra d'art a l'època de la seva reproductivilitat tècnica, Benjamin fa un diagnòstic i un pronòstic de la cultura. El diagnòstic va ser plenament acceptat per l'Escola de Frankfurt, mentre que el pronòstic va ser rebutjat. Benjamin fa una reflexió de l'obra d'art en l'època però contextualitzant molt (totalitat).

Històricament en la cultura hi ha hagut diferències de classes. Cultura alta - cultura popular. Comença a estudiar com a partir del Renaixement s'anuncien uns canvis que culminaran amb l'adveniment de la burgesia al poder. Els canvis es produeixen al voltant de la mercantilització de l'art (no en sentit negatiu), els artistes no dependran dels mecenes. Aquests canvis es reforcen amb els canvis de reproducció ---- Fotografia i cinema. Quan parlem de reporduïr parlem de dos sentits posssibles: reproduïr la realitat i fer-ho de forma fidedigna, l'art queda alliberat de la necessitat de reproduïr.

El que més el preocupa és la possibilitat de reproduïr l'art, es degrada la figura d'artista creador perquè és més el resultat d'un treball de grup.

No es pot comparar l'autor d'una fotografia amb el de la Giocconda. Desapareix el concepte d'original.

L'art es fa accessible a tothom, l'art perd l'aura (manifestació irrepetible d'una llunyania per propera que pugui ser) L'aura pot anar lligada a la contemplació d'un paisatge.

Benjamin creu que aquestes tècniques de reproducció poden promoure el canvi social, en especial el cinema. Per a ell l'art auràtic era retrograd, mentre que el cinema combina la diversió i la crítica.

El diagnòstic de Benjamin és adoptat íntegre per Adorno & Horkheimer en la seva visió de la cultura.

Adorno & Horkheimer i la indústria cultural

Aquesta reflexió és un capítol de la Dialèctica de l'Il.luminisme (1943) Arriben als Estats Units i queden impactats per la força dels mijans de comunicació i comencen a fer una reflexió sobre la cultura. Adorno & Horkheimer no parlen de cultura de masses com els funcionalistes perquè les “masses” són les emissores de la cultura. No estan d'acord amb aquest precepte i creuen que són objecte, no són agents creadors i no poden fer servir el terme “cultura de masses” i proposen “indústria cultural” per descriure la situació.

Característiques de la cultura de masses

Els productes són còpies, cal produïr en sèrie i es necessita uniformitat en termes de contingut i una única ideologia, el conformisme. Per a la teoria crítica la indústria cultural sempre respòn als interessos dels emissors.

Aquest estudi del 43 és la primera aportació a l'estudi de l'emissor en la cultura de masses però en una situació de marginació respecte l'hegemonia del funcionalisme. Aquest estudi serà retomat per l'Escola de Birmingham.

La visió pesimista de l'Escola de Frankfurt segons la qual la producció determina la passivitat de l'audiència no es compartida en l'actualitat, ja que l'audiència por decidir si està d'acord o en contra.

1. L'estudi dels productors de la comunicació de masses: institucions, organitzacions, rutines professionals.

• Aportacions del funcionalisme a la teoria de l'emissor

Quines parcel.les del paradigma de Lasswell interessen al funcionalisme? Els efectes, el receptor (audiència) i el contingut. És una recerca molt orientada a com aconseguir efectes en l'audiència. Hi haurà molt poc interès per l'emissor. Són els propis emissors els qui paguen les investigacions i no volen investigar-se a ells mateixos.

Malgrat aquesta posició marginal de l'emissor en el paradigma funcionalista, la línia de pensament de l'emissor és el gatekeeper (guardabarreres) El concepte relacionat amb gatekeeper més utilitzat és el del seleccionador.

Els estudis del gatekeeper en el funcionalisme ha seguit una evolució:

Anys 40 - Lewin

Anys 50 - White

Anys 70 - Tichenor-Donohue-Olien

La primera etapa, Kurt Lewin és el creador del concepte de gatekeeper. La parella Lewin-Hovland és l'aportació de la psicologia a la mass communication research. És un dels quatre pares fundadors de la mass communication research. Era psicòleg i es va especialitzar en comunicació de grups.

En un dels estudis sobre els processos de decisió de compra d'aliments va descobrir el concepte de gatekeeper. L'estudi del 1947, era en el marc de comunicació de grup (no de masses) descobreix que existeix una zona decisiva per decidir comprar o no comprar aliments, un punt de filtre que si es travessat es compren aliments. Aquest punt de filtre pot ser exercit: a partir de normes objectives del grup (musulmans no mengen porc) o a un individu dins el grup que faci la funció de filtre, de líder d'opinió. Aquest segon tipus de filtre en quant a líder d'opinió és el gatekeeper.

Un cop va indentificar el gatekeeper en quant a la compra d'aliments va demostrar que en altres àmbits també existeix el concepte.

L'aportació de Lewin: identificar el gatekeeper, identificar-ho com a individu, i situar-ho en la comunicació de grup.

A partir d'aquestes bases, el funcionalisme aprofundirà en l'estudi de gatekeeper, però vinculant-ho per primer cop amb la comunicació de masses. El primer en fer-ho va ser White.

La segona etapa, als anys 50, White parteix del presupòsit que el gatekeeper és un individu i que treballa a partir d'un criteri subjectiu. La hipòtesi de White és que en els mitjans de comunicació hi ha uns individus que filtren / seleccionen els continguts que seran difosos, sobretot a partir de criteris subjectius. El gatekeeper, en aquest sentit, com a distorsionador.

Fa un estudi de premsa i analitza com en una publicació es publiquen o no les informacions d'agència. i quin és el mètode d'aquesta selecció. És l'anomenat estudi Mr. Gates, on White identifica que hi ha un individu que és l'editor (director) que és qui decideix quines informacions es publiquen i quines no.

Una de les primeres constatacions és que la gran majoria dels teletips es descarten (només es publica un 10%) Aquestes dades reforen el poder de seleccionador de l'editor.

A partir de quins criteris descarta els teletips Mr. Gates - editor? Al principi White creia que eren criteris subjectius, després descobreix que els criteris periodístics (falta d'espai, no relevància informativa...) pesen més en la decisió que els subjectius. L'aportació de White és dir on exerceix el gatekeeper.

En els estudis funcionalistes sobre el contingut es van reforçar les teories de White. Segons aquests estudis molts continguts de publicacions diferents coincidien i per tant negaven els criteris subjectius exposats per White en els seus inicis (més importància els criteris periodístics).

Entre els estudis de White als 50 i els de Tichenor, Donohue i Olien als 70 hi ha la crisi de la mass communication research, de la sociologia funcionalista americana. (anys 60). A partir d'aquesta crisi passen dues coses: el funcionalisme serà substituït per una multiplicitat d'aportacions, i els paradigmes crític (Escola de Birmingham) i interpretatiu tindran més importància.

Sorgirà un paradigma funcionalista renovat, que intentarà investigar més globalment l'acte comunicatiu. En aquest sentit als anys 70, Tichenor, Donohue i Olien són els autors que contribueixen a la revisió del concepte de gatekeeper. El funcionalisme comença a interessar-se per l'emissor i les seves incidències en el procés de comunicació, en especial en els aspectes professionals.

L'aportació d'aquests autors consisteix en identificar com s'exerceix l'activitat de gatekeeper. Situaran el gatekeeper en el marc de les relacions professional-empresa. Identificaran quatre formes possibles d'exercir com a gatekeeper, i que poden ser simultànies:

• individu (editor, corresponsal...)

• institució més o menys formalitzada (llibre d'estil, consell de redacció...)

• conjunts d'organitzacions (associació d'editors de diaris...)

• activitats dels mitjans (referències creuades...)

El gatekeeper no consisteix només a dir si es publica o no una notícia, sinó també com es publica (relevància) Els mitjans de comunicació presuposen moltes coses, sense tenir un coneixement de la seva audiència. En realitat, darrera dels criteris professionals hi ha relacions amb altres professionals (jo publico això perquè aquells ho publicaran)

Darrera dels arguments i supòsits (a l'audiència l'interessa això) sobre l'audiència no hi ha coneixements fiables, ni estudis, només hipòtesis. L'únic que hi ha són els coneixements dels altres professionals.

Els criteris també poden dependre de les fonts que passen les informacions, normalment institucionals.

• Aportacions de la perspectiva interpretativa a la teoria de l'emissor

El concepte newsmaking ens situa en la perspectiva interpretativa com el gatekeeper en el funcionalisme. A partir dels anys 70, amb l'acabament de l'hegemonia del funcionalisme, comencen a tenir relevància els estudis sobre l'emissor / la producció.

El newsmaking s'ha d'entendre sempre com un procés de producció. La perspectiva interpretativa creu que és el fonament del procés de producció de notícies.

La metodologia interpretativa és qualitativa, per tant estudiar la producció serà estudiar les redaccions dels diaris i analitzar el procés productiu mitjançant les observacions participants.

Estudiant el newsmaking es crearà el concepte de rutines productives. És un concepte central d'aquest corrent que descriu el procés productiu des d'un punt de vista crític. Per arribar al concepte de rutines hi ha tota una evolució. (noticiabilitat - perspectiva de la notícia - valors notícia)

El newsmaking estudia el procés de transformació dels esdeveniments en notícies. Al mig es troben els esdeveniments noticiables. El newsmaking descobreix que els esdeveniments no són notícia i que les notícies no són esdeveniments, hi ha una manipulació periodística que fa creure que esdeveniments i notícies són el mateix, però no és així.

La noticiabilitat (Tuchman)

Per a Tuchman els medis tenen un objectiu: “oferir resums dels esdeveniments més significatius i importants”. La realització d'aquest objectiu és molt complexa:

• La font d'aquests esdeveniments és la realitat, les possibilitats són infinites, per tant el primer problema és seleccionar davant aquesta sobreabundància de fets.

• Cada fet pot reclamar tenir un caràcter únic però els mitjans necessàriament han de treballar en categories, han de tractar d'igualar tots el fets.

A partir d'aquests dos condicionaments els mitjans han de treballar seguint unes normes:

• Han de fer possible reconèixer en la sobreabundància de fets, un fet com a noticiable.

• Han d'elaborar les formes que permetin el tractament dels fets sense tenir en compte la pretensió dels fets a ser únics.

• Treballar-los en el temps i l'espai.

En aquest marc de condicionaments es definirà la noticiabilitat com l'aptitud d'un fet per ser transformat en notícia o l'aptitud d'un fet per adquirir l'existència pública de notícia. Des del punt de vista dels mitjans, la noticiabilitat és tot aquella sèrie d'instruments que utilitzen els mitjans de comunicació per elaborar notícies a partir de fets. Des d'aquest punt de vista es veu clar que és un procés.

Perspectiva de la notícia (Altheide)

El concepte de perspectiva de la notícia o newsperspective és exclusivament d'Altheide, que intenta respondre a la pregunta: Quins fets qüotidians són importants? En la mateixa línia que la definició de Tuchman.

Dins de la sobreaudiència de fets cal trobar el que acaba sent notícia. La resposta d'Altheide és: “notícia és allò que els periodistes defineixen com a tal”. Els periodistes no expliciten aquest fet perquè tendeixen a descriure l'esdeveniment des de fora, quedant-se al marge (así han sido las cosas y así se las hemos contado)

El concepte newsperspective està lligat a un punt de vista pragmàtic, acaben sent notícia aquells esdeveniments que s'adapten bé al cicle productiu, que no calen gaires transformacions per ser publicats. (p.e. una gran notícia sense imatges no serveix per a TV)

Els mitjans informen majoritàriament de fets que es poden preveure, això significa una planificació més fàcil pels mitjans i tot en conjunt fa replantejar el concepte original de notícia, ja que suposa una pèrdua de novetat.

Valors-notícia (news values)

Els valors-notícia operen en el procés de transformació dels esdeveniments en notícies. Responen a la pregunta: Quins esdeveniments són considerats prou rellevants, interessants i significatius per ser transformats en notícia?

Els valors-notícia poden fer referència a quatre camps possibles:

• contingut: hi ha dos valors:

• importància: els autors de newsmaking estudien variables que influeixen en l'importància:

persones jeràrquicament elevades (el concepte de visibilitat respòn a les persones portaveus d'institucions importants que són més fàcils de ser noticiables que la resta)

l'impacte del fet sobre la zona on s'informa (interès nacional)

quantitat de persones implicades en el fet

significació que pugui tenir el fet en el futur d'una situació

• interès: el newsmaking identifica l'interès a les imatges que els periodistes tenen del públic.

• material / producte: preocupació dels mitjans de comunicació per tenir prou material disponible.

• públic: s'inclou en els valors-notícia que fan referència a la imatge (no coneixements) que els periodistes tenen del seu públic.

• competència entre mitjans crea unes expectatives en aquests mitjans, ja que suposen, cobreixen, investiguen... en funció d'aquestes expectatives. Això porta a una homogeneïtzació, porta a la creació artificial d'uns “mitjans de referència”

Moraleja: No tots els valors-notícia operen igual, ni tots els valors-notícia actuen sempre, la combinació pot variar.

Les rutines productives en el newsmaking

Aquest apartat fa referència a les aportacions interpretatives als estudis sobre les rutines productives, que són un tema central en la teoria del newsmaking.

Les rutines sorgeixen com a resultat d'uns condicionants que té la feina periodística. Aquests condicionants bàsics són el temps, els mitjans/recursos/materials i l'espai. Això explicarà el naixement i desenvolupament d'unes rutines productives que permetin enfrontar qualsevol fet, per increïble que sigui.

Hem d'entendre que aquestes rutines s'emmarquen dins l'empresa periodística, les rutines es troben al llarg de tot el procés productiu periodístic (recollida-selecció-presentació)

Recollida

Els principals autors parteixen d'una reflexió sobre el periodista (actiu o inactiu) Què és el periodista? Un cercador de notícies o un recolector passiu? Comencen així perquè des de la resta de teories s'afirma el caràcter pretesament actiu del periodista.

La reflexió del newsmaking va enfocada a desmitificar aquesta idea, ja que creu que els periodistes són inactius. Basen aquesta desmitificació en el fet de què el periodista depèn cada vegada més d'un sistema institucionalitzat de fonts. I no sols això, sinó que cada vegada més aquestes fonts passen una informació més propera a la notícia que al fet, una mena de filtre, de condicionant previ (en lloc de donar fets bruts perquè el periodista ho transformi en notícia, donen notícies directament)

Aquest sistema de fonts provoca una sonbrerepresentació de tots aquells temes de l'esfera institucional. Això genera una interdependència entre periodistes i institucions. D'aquesta forma el periodista, en actitud passiva, rep a la redacció les informacions que no pot deixar de publicar. L'agenda de previsions d'un periodista o un medi també està determinada per les institucions.

Selecció

La selecció no només es troba alhora de publicar, sinó que es troba en tot el procés productiu (qui decideix quina agència de notícies es contracta no és el periodista sinó l'empresa / qui distribueix els corresponsals... tot són condicionants del procés de selecció) S'enmarca en un conjunt de decisions empresarials.

A la TV el criteri de selecció és el consell de redacció. Aquest consell decideix quines notícies es publicaran, on, en quin temps, distribuirà el personal, distribuiran en seccions...

Els estudis més recents del newsmaking posen de relleu que el consell de redacció, cada vegada més, té un caràcter individual. Qui decideix és una persona, l'editor. El consell de redacció no ha desaparegut, té una funció formal, però qui decideix és l'editor.

En la primera etapa es recull més informació de la què es pot tractar, per tant la selecció haurà de ser més forta.

Quins criteris es tenen en compte en la selecció? La importància i l'eficiència són els més importants, també hi ha la proximitat, l'actualitat, l'interès públic.

Les imatges per il.lustrar la selecció són l'embut i l'acordió (notícies que es descarten i notícies que arriben a última hora)

Presentació

Tant l'etapa de recollida com la de selecció, són etapes de descontextualització dels fets de la realitat. La presentació suposa una recontextualizació del fets en la realitat.

És una etapa que conscientment disimula els processos de descontextualització anteriors. En aquesta etapa els periodistes estan molt preocupats per presentar la notícia d'acord amb el temps i amb el format adeqüats.

És una etapa que es produeix en directe, tot i que el material utilitzat és en diferit, llevat l'speech del locutor. La funció de directe és la de credibilitat, inmediatesa i el màxim d'actualitat.

El corresponsal amb la imatge al darrera dona les mateixes sensacions que el directe, dóna veracitat i importància a l'empresa. Tots els recursos de l'editing són importants en el procés de presentació.

2. L'estudi dels missatges de la comunicació de masses: tècniques i resultats.

Introducció

En aquest tema ens centrem en el missatge. La diferència essencial entre el missatge i la resta d'elements (emissor, receptor...) és la visibilitat. Els missatges-continguts en teoria són visibles, són accessibles directament a través dels nostres sentits.

Aquesta visibilitat ha condicionat la recerca: la primera recerca va ser la dels missatges; en un altre sentit s'ha utilitzat l'estudi dels missatges per obtenir informació d'altres elements del procés comunicatiu. El tercer condicionant, el fet que els missatges siguin visibles fa que qualsevol consumidor tingui una opnió formada, aquesta visibilitat porta a l'existència d'apriorismes (ex. tots els dibuixos animats són violents).

Hi ha un punt que fa referència a la complexitat dels missatges dels mitjans de comunicació: els missatges són tot allò que s'elabora, es produeix i es difòn a una audiència massiva. Tot i que els missatges poden ser de molts tipus i categories, tendim a tractar-los com un tot.

Són sinònims contingut i missatge? Històricament s'ha parlat de contingut, des del punt de vista funcionalista. Des dels 70 es començarà a parlar de missatge, text o discurs. No són sinònims ja que missatge és un marc general d'estudi i contingut és un marc particular.

Anàlisi de continguts

Precedents

Els precedents de l'anàlisi de contingut són religiosos, literaris i posteriorment periodístics o sociològics.

Els precedents religiosos es troben a Europa al s. XVII, amb les primeres publicacions periòdiques amb certa normalitat en països com Anglaterra i França que havien superat l'Absolutisme. A la resta d'Europa era l'època plena de l'Absolutisme i això suposava un control fort sobre l'emissor (permissos per poder imprimir), el missatge (censura) i l'audiència (s'estimula la lectura en llocs públics i no es promou l'alfabetització)

Malgrat aquesta rigurositat s'observa que circulen llibres i publicacions dissidents. Aquesta dissidència podia ser civil (perseguida per l'Estat) o religiosa (perseguida per l'Esgléssia)

Serà l'Esgléssia qui començarà a estudiar els continguts per tenir proves de la dissidència, de l'heretgia. Només buscarà aquest tipus de proves per descobrir l'autor dels textos. S'estudia el missatge, però no té un interès en si mateix, més que el merament provatori.

Els precedents literaris començaran a Gran Bretanya i Estats Units al s. XIX. En el context de la universitat començarà a fer-se anàlisi de continguts per trobar informació sobre l'autor. Aquests estudis seran quantificatius (llargària frases, quantitat de verbs...) S'utiliza l'anàlisi com a testimoni per identificar les característiques de l'autor i fer un rànking de qualitat entre autors. Quantificació entesa com a garantia de verificitat.

El precedent periodístic o sociològic es situa al final dels segle XIX. Als 1880-1890 sorgeix la premsa de masses amb Pulitzer i Hearst i l'adveniment de la societat de masses.

Els primers sociòlegs que anuncien l'adveniment de la societat de masses diuen que els mitjans de comunicació de masses són els causants dels problemes i els comportaments antisocials de la societat de masses (aquest és el seu apriorisme) Per verificar aquesta hipòtesi quantifiquen en cm2 quant espai dedica la premsa a temes violents o conflictius. El seu error és buscar només els arguments que els interessen.

Tradició nord-americana (Anys 20-30-40)

L'anàlisi de continguts començarà als anys 20, exclusivament de premsa i limitat a quantificar de què parla la premsa en general (tots els continguts)

Als anys 30 s'introduïrà algun canvi, es començarà a quantificar el contingut (quantes vegades es parla d'un tema concret i quin tractament se li dona)

Als anys 40, l'anàlisi de contingut es desenvolupa plenament amb la Segona Guerra Mundial. Els nord-americans van crear diversos centres d'intel.ligència militar dirigits per estudiosos com Lasswell. Fan anàlisi de continguts enemics (Radio Berlin / Radio Roma) per recaptar informació de l'Eix.

Lasswell planteja que un estímul provoca una reacció de l'audiència. Per a Lasswell l'estímul és el missatge, començarà a estudiar el missatge per conèixer els efectes sobre l'audiència (ex. propaganda)

Berelson

Entenia que el contingut era l'element central del procés comunicatiu i que elaborant teories sobre el contingut obtindria teories de tot el procés. Quina sociologia justifica aquest plantejament? la de Merton i les seves teories d'abast intermedi.

Berelson defineix el contingut com el conjunt de significants per mitjà de símbols i diferenciarà entre verbals, pictòrics... Berelson i els autors de la mass communication research es preocuparan bàsicament dels verbals.

Per a Berelson l'anàlisi de contingut és una tècnica que ha de ser científica, ha de complir uns requisits: anàlisi/estudi objectiu, sistemàtic i quantitativa dels continguts (manifestos) de la comunicació des d'un punt de vista sintàctic i semàntic.

• des d'un punt de vista sintàctic i semàntic fa referència al significat (el què) i al significant (el com).

• continguts (manifestos) es limita als continguts explícits

• anàlisi objectiva, sistemàtica i quantitativa, objectiva vol dir que l'investigador ha d'estudiar segons unes categories comunes a tothom (esports, política...) sistemàtica vol dir exhaustiva (estudiar tot a favor i en contra) i també que estudiï temes prou rellevants com per arribar a ser teories generals a partir de l'acumulació d'anàlisi. La quantificació com a forma màxima de cientificitat.

Aquest plantejament de Berelson va marcar l'anàlisi de contingut dels 40 als 60. A partir dels 70 ja no s'entèn com un anàlisi que permeti fer teories generals, sinó com una tècnica de recerca complementària. En el moment que adquireixi el seu cràcter complementari serà utilitzada pels crítics i els interpretatius.

Unitats i categories d'anàlisi

Les unitats són elements importants de l'anàlisi de contingut, ja que aquest prové del positivisme, i una de les bases del positivisme és la quantificació.

El criteri és que aparegui moltes vegades per poder ser comptabilitzat. Si traduïm la preocupació funcionalista pels símbols verbals a les unitats, ens trobem que el que quantifiquem són paraules. No contabilitzen totes les paraules sinó les més rellevants (llibertat, democracia...)

Quan es volen analitzar grans tendències, les anomenarem items en lloc d'unitats.

Les categories són els paràmetres, els criteris a partir dels quals es fa l'anàlisi. Segons Berelson, són propostes d'informació que poden ser sobre allò que es diu o sobre com es diu.

Cada analista de contabilitat formula les categories a la seva manera. S'han de definir les categories amb la major precisió possible.

Tot i que les categories són essencials en l'anàlisi de contingut, no s'ha arribat a un consens sobre quines categories utilitzar i com s'han de definir aquestes categories perquè siguin totalment objectives.

Valoració (arguments a favor i en contra)

En contra: l'anàlisi quantitativa porta a la simplificació, no té en compte els continguts lingüístics, descontextualització, presuposa un receptor passiu.

A favor: cientificitat, descripció rigurosa, fiabilitat/validesa, possibilitat d'extreure inferències.

Evolució estudis

- A partir dels anys 60, l'anàlisi de contingut tal com l'hem explicat (quantitativament) tindrà vigència matissada dins el funcionalisme, amb la consideració de tècnica complementària.

- També s'estendrà l'anàlisi de contingut cap al paradigma qualitatiu (Altheide)

- S'estendrà cap al paradigma crític (Glasgow Media Group Unit)

- Continuarà en un altre sentit, la incorporació de noves metodologies (de base lingüística que parteixen de la lingüística-semiòtica i estructuralisme) en l'anàlisi de contingut i l'estudi del missatge després de la crisi del funcionalisme.

- La recerca dins del funcionalisme de noves maneres d'estudiar el contingut que superin alguna de les valoracions negatives anteriors. Aquesta iniciativa es farà des de la psicologia amb el nord-americà Charles Osgood, inventor de la tècnica del diferencial semàntic (estudiar els continguts a partir del significat que els atorga el receptor).

L'anàlisi de contingut qualitativa

Introducció

L'anàlisi de contingut qualitativa neix a partir dels anys 60 com una possible resposta a l'anàlisi de contingut clàssic i les seves limitacions, especialment a dos problemes: la descontextualització i la quantificació (que porta a la simplificació). Partirà de l'anàlisi de contingut però intentarà superar aquestes dues limitacions.

Sota l'etiqueta d'anàlisi de contingut qualitativa podem englobar el conjunt de tècniques per l'anàlisi sistemàtica del text que parteixen de l'anàlisi quantitativa i hi incorporen algun altre element (un tipus seria l'anàlisi interpretativa)

L'anàlisi de contingut qualitativa serà també una anàlisi empírica, però en lloc d'ocupar-se dels continguts manifestos, s'ocuparà del text en el seu context de comunicació. El terme text ens situa fora de la perspectiva funcionalista i ens apropa als paradigmes interpretatiu i crític.

Característiques

• Per l'anàlisi de contingut clàssica el significat es troba en el contingut i té un valor fix. En canvi en l'anàlisi de contingut qualitativa el significat es troba en funció del context i creu en la pluralitat de significats (Altheide segueix aquesta línia). Altres autors creuen que el significat depèn del receptor fonamentalment.

• L'anàlisi de contingut clàssica no hi ha una definició exhaustiva de les categories. Davant d'aquesta qüestió l'anàlisi de contingut qualitativa es caracteritza per una extraordinària explicitació dels mètodes i tècniques de recerca per fer l'anàlisi. Això significa: defineixen les categories de la manera més detallada possible (no són inamovibles les definicions), expliciten les normes de codificació.

• En el procés d'anàlisi, l'anàlisi de contingut qualitativa es permet revisar i reformular les categories inicials d'anàlisi per perfeccionar la recerca. La formulació de les categories no és inamovible. Hi ha una relació oberta entre dades i conceptes (reflexió metodològica constant).

David L. Altheide (www.public.asu.edu/~atdla)

És un autor nordamericà en actiu, responsable del concepte de format, i que ha treballat en la línia de la perspectiva interpretativa (especialitzat en la producció als anys 80) Centrat en televisió.

A partir dels anys 90 ampliarà el seu camp de recerca a l'anàlisi de contingut qualitativa. A continuació dos exemples de les investigacions d'Altheide seguint l'anàlisi de contingut qualitativa:

Quatre invasions

Va fer una anàlisi de la cobertura televisiva de quatre invasions de l'exèrcit USA. Volia comparar cobertur (temps) amb disponibilitat d'imatges.

Les invasions de Granada i Panamá van tenir poca cobertura perquè els mitjans no van poder preparar-se amb temps.

En la invasió d'Irak, les televisions estaven informades mesos abans i sabien que disposarien d'imatges facilitades per l'exèrcit nordamericà, com a conseqüència hi va haver una gran cobertura informativa.

En el cas de Somàlia, es van enviar càmeres per poder retransmetre en directe el desembarcament dels marines a les platges.

Altheide certifica que cada vegada hi ha més cobertura, atribueix aquest fenòmen a un augment de material informatiu facilitat pel Pentàgon.

La por

Parteix de dues premises o “fets socials bàsics”: la cultura popular inclou una quantitat proporcionalment alta d'imatges relacionades amb la por (en gran part, crim i violència); els membres de l'audiència perceben la vida social com a molt perillosa.

Per intentar aclarir la relació entre aquestes dues premises (qui influeix sobre qui? els mitjans a la societat, o la societat als mitjans?) fa un estudi del diari Los Angeles Times entre els anys 1985-1994 i de la cadena ABC entre els anys 1990-1994.

Les preguntes que fa són descriptives però amb la finalitat de teoritzar (ex. amb quina freqüència d'aparició es presenta la por?)

Arriba a les següents conclusions:

• Hi ha un increment de la por en tots dos casos. A LA times hi ha increment del 64% i en ABC és del 173% tot i ser menys temps.

• Aquest augment es manifesta encara més en els titulars (davant aquesta dada amplia l'estudi a altres diaris - 3ª característica de l'anàlisi de contingut qualitativa - redefinir) En tots els diaris passa el mateix.

Altheide fa una primera interpretació d'aquestes dades:

• La por es converteix en un frame o marc informatiu en aquests anys i també comença a estudiar si la por s'estèn com a frame a altres sectors. Descobreix que el càncer s'associa a la por i que aquesta relació injustificada té repercussions socials (hostilitat contra els afectats)

• Al 1985 el que més es relacionava amb la por era el SIDA, al 1994 tot i que el SIDA té més cobertura l'associació amb la por ha disminuït molt. Al 1994 el que fa més por és la droga i les bandes. Altheide interpreta que les fonts d'informació sobre drogues (Agència Anti-droga) són les que interessadament han relacionat drogues i por. La tendència a associar la por i el crim és rendible perquè lliga amb la espectacularització i l'entreteniment.

L'anàlisi crítica de contingut

L'anàlisi crítica de contingut és un híbrid de l'anàlisi quantitatiu dins la perspectiva crítica. L'anàlisi crítica de contingut parteix de l'anàlisi clàssica però aporta elements nous. Els crítics creuen que els investigadors no són neutrals i, per tant, reclamen una actitud crítica davant de tot allò que està en contra del canvi social.

La perspectiva crítica utilitzarà la recerca feta com un instrument d'intervenció social. El concepte de denúncia acompanya a tota la recerca, i aquesta no és exclusiva de l'àmbit acadèmic, ha d'ultrapassar-lo.

Glasgow University Media Group (GUMG)

En aquest apartat analitzem l'anàlisi crítica de contingut a partir dels treballs d'una sèrie d'autors que s'engloben sota el nom de Glasgow University Media Group al 1974. El seu treball es concentra en dos projectes: el Bad News i el War and Peace News.

Aquest grup de recerca existeix encara, sota un altre nom Glasgow Media Unit. Ens trobem amb una línia de recerca de grup que neix a Gran Bretanya als anys 70.

Aquests autors començaran en televisió, sobretot de la televisió britànica. Què caracteritza la televisió britànica? Hi ha un model de corporació pública (BBC) i una televisió comercial (ITV) què també tenia obligacions de servei públic. Quan a la resta d'Europa començaven a aparéixer els segons canals, la BBC ja el tenia des de feia temps.

A nivell polític, hi ha un govern laborista però a mitjans dels 70 arriben els conservadors. Tots dos partits criticaven la televisió per falta de imparcialitat (ex. al 74 el govern laborista critica el tractament de la televisió als sindicats)

Davant d'això els responsables de les televisions argumentaven que si estaven qüestionats per tots dos bàndols havien arribat a la imparcialitat.

El GUMG al 74 comencen a estudiar les notícies industrials o notícies relacionades amb l'àmbit laboral. En la mateixa época que comencen es crea des del govern una comissió per estudiar el futur de la ràdiotelevisió britànica (Comissió Lord Annan) El resultat de la comissió es va donar al 1977.

Els autors del GUMG, com que existeix la comissió i hi volen intervenir activament, van avançar els resultats de la seva primera recerca amb la publicació de Bad News (les notícies estan construïdes a favor de la classe dominant)

Van aconseguir entrar en el debat i creant una forta polèmica amb els professionals. Hi ha una proximitat amb l'escola de Birmingham, Hoggart va escriure el pròleg de Bad News. Els autors del GUMG eren considerats d'extrema esquerra.

Projecte Bad News

Ells comencen la recerca amb els cinc primers mesos de l'any 75 i enregistren tots els informatius de les tres cadenes (de l'1 de gener al 3 de juny) D'entrada opten per ser exhaustius (no mostres representatives) perquè poden identificar històries periodístiques i estudiar-les més especifícament.

Amb el material dels tres primers mesos fan una primera aproximació, el perfil dels informatius televisius, quantifiquen molts aspectes: durada, ordre informació, categories temàtiques, l'ús entrevistes. Són elements d'anàlisi quantitativa però preocupant-se d'alguns elements nous.

Amb aquest primer estudi van trobar-se amb un imprevist: la similitud en els perfils dels informatius dels tres canals. En adonar-se de la coincidència van aprofundir en el camp dels entrevistats: periodistes especialitzats, altres experts... Van trobar que tant en termes de temps com d'espai dedicat hi seguien havent moltes similituds.

Ells arriben a la conclusió de què les notícies és un producte construït d'una manera i no d'una altre. Aquest és el punt de partida de tota la seva recerca posterior.

A partir d'aquí comencen a treballar amb les notícies laborals. En les classificacions al llarg dels cinc mesos, també troben similituds. Fan un altre pas, comparen la presència mediàtica amb la realitat. (Primera - comparen aquells sectors que tenen més presència als mitjans i el número de població que treballa en aquell sector (ex. indústria automòbil 24,4% de les notícies - percentatge població ocupada 2,1%) // Segona - comparen els dies de vagues d'un sector amb la presència mediàtica (ex. els treballadors de drassanes amb molts dies de vaga no tenen presència mediàtica en comparació amb el sector de l'automòbil)

Arriben a la conclusió que la televisió no és un reflex de la societat i que ha d'haver una raó per la qual televisions diferents coincideixin en el tractament.

A partir d'aquí comencen a treballar amb l'anàlisi lingüística i visual d'històries particulars (ex. vagues a l'indústria automobilística) Passen de l'exhaustivitat a la focalització. Es fixen en el contingut , però busquen elements de l'emissor, com s'ha codificat el missatge. Buscaven elements de producció (ex. com s'utilitza la veu en off, quins experts i com apareixen)

Conclusions del Bad News: la televisió viola les seves obligacions de donar informació equilibrada. Dóna informació molt lligada a les fonts oficials. S'afavoreixen sistemàticament certs discursos (ex. puja de salaris=més inflació) i s'ignoren d'altres (la patronal sempre ofereix i els sindicats sempre demanen) El GUMG demana una manera diferent de produïr la informació.

&Un dels problemes dels estudis del GUMG és que pràcticament no tenen en compte el receptor. En aquest sentit s'apropa molt a l'Escola de Frankfurt.

&Un problema menor és que sempre parlen de discursos dominants només en funció de la classe.

Projecte War and Peace News

Nova etapa marcada per Thatcher. No hi ha fons públics per la recerca social. El GUMG rep fons privats per fer un estudi al 1982 sobre una sessió de l'ONU sobre desarmament. Quina cobertura fa la televisió britànica sobre aquesta sessió?

• No es van cobrir les intervencions dels representants d'ONGS.

• Cap de les intervencions des 76 representants dels països del Tercer Món o no alineats van ser cobertes.

• La televisió britànica va informar de cinc intervencions: Reagan, Thatcher, URSS, Alemanya i Israel.

• USA, Gran Bretanya i Israel van ser els únics països que van gaudir de talls en directe en els informatius.

Al 1982, coincidint amb la guerra de les Malvines, fan una petita recerca sobre la imparcialitat dels mitjans en temps de guerra. Els conservadors van atacar la BBC de no ser patriòtica, pel seu tractament informatiu de la guerra.

Els autors del GUMG arriben a la conclusió de què totes les televisions depenen de les fonts oficials i com el govern demana parcialitat als mitjans, mentre que en temps de pau demana imparcialitat.

Introducció a la semiòtica

Definició

Disciplina científica que estudia els signes de la vida social. Actualment, disciplina que estudia els diferents tipus de discurs i les regles que governen la seva producció i la seva interpretació.

Història

Dels anys 70-90, auge de la semiòtica. Va ser acusada d'imperialisme perquè volia estudir-ho tot. Umberto Eco “la semiòtica és tan imperialista com la química”. La semiòtica estudia qualsevol procés de significació però escull els més interessants, no tots.

Saussure i Peirce

Saussure i Peirce són els pares de la semiòtica però entre ells mai va haver-hi contacte.

Paral.lelismes entre els dos:

La seva obra principal va ser pòstuma. Saussure “Curso de lingüística general”(1916); Pierce “Collected papers” (1940)

Influències familiars intel.lectuals.

Vides de final trist. Pierce no es reconegut en vida.

Saussure fa la distinció entre llengua (acumulació) i la parla (moment. és complementària).

- allò més important és la llengua

- en la llengua distingeis la relació entre significat i significant. Per a ell el signe lingüístic = significant més significat.

- estudia sobretot el signe lingüístic, matís lingüístic

Peirce estudia qualsevol tipus de signe: llengua, imatges...Matís filosòfic.

Introduir un altre element : significant, significat, referent (a qué es refereix determinat signe) La relació entre el significant, el significat i el referent és convencional

Nivells d'anàlisi semiòtic

Nivell sintàtic: relació dels signes entre sí.

Nivel semàntic: relació dels signes amb els signficats

Nivell pragmàtic: relació dels signes amb els subjectes que els utilitzen. üs del llenguatge.

Durant molt de temps la semiòtica gira entorn dels signes (objecte d'estudi). Fins que se n'adona que més que utilitzar signes, fem servir frases, enunciats,... Es passa a estudiar el discurs, veuen que la comunicació es dóna per discurssos, no per signes. El sentit del discurs és més que la suma de cada un dels sentits de cada una de les pararaules. Cal veure la interrelació dels elements per veure el sentit global.

Semiòtica discursiva

També enten com a discurs l'audivisula, s'obre a nous camins. Però, On comença i acaba el discurs? Diuen que els discurs mateix marca la seva delimitació, on comença i on acaba.

Propp estudia els contes populars russos i veu semblances entre els contes perquè hi ha personatges amb funcions constants o idèntiques. Les pelis ens semblen iguals perquè tenen la mateixa estructura. Set esferes d'acció (7 personatges: l'heroi, el dolent (agressor o malvat), el donant o proveedor, l'auxiliar (ajuda a l'heroi), la princesa i el seu pare, el mandatari (el que envia a l'heroi a fer algo), el fals heroi).

El model actancial de Greimas

Actante: el que realitza o pateix un acte. Una unitat sintàctica de caràcter formal prèvia a tot vertiment sintàctic. Convertim els actants de Greimas en els personatges de Propp:

desig : subjecte- heroi

objecte- princesa (i el pare)

ajudant- auxiliar

oponent- dolent

destinador- mandatario/pare princesa

destinació- heroi

* la relació, en cada narració però s'haurà de veure qui fa el paper.

Escola de París

El pare de l'escola de París es en Greimas.

Característiques

Anàlisi semiòtica discursiva

Anàlisi semiòtica estructural: els sentit es crea amb les relacions que hi ha a l'estructura

Anàlisi inmanent: tot el sentit está dins dels discurs, no es busquen referents externs.

Els tres nivells d'anàlisi (sintàctic/semàntic/pragmàtic) a l'Escola de París. estudien els dos primers, no estudien el pragmàtic perquè cal estudiar referents externs. Els nivells sintàctic i semàntic els podem estudiar analitzant el discurs.

Problema: si ens quedem al nivelll sintàctic i semàntic ens quedem coixos. Es parcial. Falta la pragmètica , lús del llenguatge perquè el sentit no és només al text, sinó també al context.

Per exemple, els díctics només tenen sentit en la situació comunicativa concreta.

5-4-01

Roland Barthes intenta desenvolupar el projecte de Saussure, també l'estendrà cap a la comunicació de masses. El text de referència és Elements de semiologia de 1964 on explica les línies que ha de seguir la semiologia:

• la semiologia s'ha d'ocupar de tot sistema de signes que es pugui entendre com un sistema de significació.

• s'hauran d'estudiar en l'aspecte denotatiu i connotatiu (la connotació implicarà elements de valoració per part del receptor, perquè la semiòtica intentarà contextualitzar el missatge)

Aquestes línies de Barthes s'adeqüen molt bé per estudiar la comunicació de masses. La semiòtica comportarà d'entrada una ampliació del camp d'estudi en inetgrar els missatges audiovisuals.

Tots els textos de la comunicació de masses poden ser entesos com un conjunt de significats denotatius però cadascun d'ells expressen ideologies diverses, tant per part de l'emissor i el receptor.

La semiòtica es concentra en el significat connotatiu. Es proposa superar l'anàlisi quantitativa i la descontextualització que implica. Analitzaran els textos de forma contextualitzada, en termes de cultura (els textos són produïts en una cultura i rebuts en ua cultura)

Una altra característica és l'aportació de continguts menystinguts fins el moment com a interessants (publicitat) No només és una aoprtació quantitativa, també qualitativa.

Les crítiques a aquest tipus d'anàlisi: les anàlisi sobre comunicació són poc verificables, atorguen un paper molt passiu al receptor.

La semiòtica ha tendit a aliar-se amb altres disciplines perquè bona part de les seves pretensions no eren satisfetes. Ha evolucionat d'anàlisi del text a anàlisi del discurs. L'activitat dels mitjans en conjunt funciona com un discurs públic, social que es pot estudiar per parts, com a anàlisi del discurs.

Estructuralisme

Parteix de la lingüística però no s'identifica. L'objecte d'estudi de la lingüística és el llenguatge verbal convencional mentre que l'estructuralisme estudiarà aquests llenguatges però tindrà com a objecte qualsevol sistema de signes que tingui propietats similars a la llengua, perquè es pugui comparar.

El punt de vista de la lingüística és estudiar els sistemes de signes per ells mateixos. L'estructuralisme parteix d'aquests sistemes però busca el significat cultural (doble significat com la semiòtica) El significat lingüístic tothom el pot veure, mentre que el significat cultural no és visible.

El terme estructuralisme ve d'estructura. Al 1929, Roman Jakobson va utilitzar la paraula estructura per referir-se al significat cultural. Per què aquest terme? Perquè el significat cultural és l'estructura sobre la qual s'assenta el significat. La funció de l'estructuralisme és fer visible aquesta estructura profunda per tal de descobrir el significat.

Els precedents de l'estructuralisme, Vladimir Propp, un estudiós del folklor va estudiar 400 rondalles diferents. Estudia 400 significats lingüístics diferents però que tenien una estructura comuna (una sèrie de personatges compartits).

Quines avantatges o desavantatges té l'estructura per estudiar el missatge?

- Subestima l'emissor i el receptor i dona protagonisme al text. Per a l'estructuralisme no és determinant l'emissor, ja que pot donar significats profunds sense saber-ho. El receptor està condicionat per l'estructura profunda i per tant passa a ser passiu.

Quadre resum

Corrent	Anàlisi de contingut	Tècnica diferencial semàntic	Semiòtica	Estructuralisme	Anàlisi quantitativa interpretativa	Anàlisi de contingut crítica
Metodologia	quantitativa funcionalista sociologia	quantitativa funcionalista psicologia	qualitativa lingüística	qualitativa lingüística	qualitativa + quantitativa	qualitativa + quantitativa
Època	20 - 60	50 / 60	60	60 / 70	80 ----	70 ----
Concepte clau	contingut manifest	significat	signe den. / con.	significat cultural	format
Autors / textos	Berelson	Osgood	Saussure Barthes	Propp Lévi-Strauss	Altheide	GUMG
Procés comunicatiu	E-M-R	E-M-R	E-M-R	E-M-R	E-M-R	E-M-R
Receptor	passiu	actiu	passiu	passiu condicionat	passiu

Tema 3 - L'estudi del procés de la influència i de la recepció de la comunicació de masses.

Introducció

En aquest tema agrupem influència i recepció perquè en el camp dels estudis d'audiència ha estat el sector clau del desenvolupament. S'ha passat a reconsiderar els esudis sobre els efectes i sobre la influència. S'ha passat de la noció d'efecte a la de l'influència. L'intent d'estudiar la comunicació com a procés.

A partir dels anys 80, al voltant dels estudis d'audiència es van donar aquests canvis. Però abans d'arribar a aquesta etapa hi ha un estadi previ.

El funcionalisme, als anys 40, ja fa anàlisi d'audiència però no és un estudi finalista, sinó per conèixer els efectes (caràcter hegemònic)

El paradigma crític, també als 40, l'Escola de Frankfurt estudia els efectes (indústria cultural)

Hi ha una segona etapa, en el funcionalisme sorgeix la línia dels usos i les gratificacions i en el paradigma crític els estudis culturals de l'Escola de Birmingham. És una apropament en les teories dels dos paradigmes, la línia interpretativa també s'hi sumarà.

Redescobriment grup primari

Influència personal

Capacitat selectiva audiència

Totes tres són aportacions de la sociologia. Segons la teoria de l'agulla hipodèrmica, la societat de masses s'entèn com una suma d'individus aïllats i els mitjans són totpoderosos.

Aquesta manera de pensar era hegemònica als anys 30, però no estava validada empíricament. Al 1940 es fa la primera recerca empírica per demostrar que els mitjans són fonamentals per crear efectes. Lazarsfeld, Berelson i Gaudet fan un estudi sobre les eleccions presidencials amb el nom de The People's Choice. How the voter makes up his mind in a preidential election. Volien estudiar el procés de decissió del vot assumint com a hipòtesi que els mitjans són decissius. La primera edició de The People's Choice és al 1944.

Lazarsfeld introdueix en The People's Choice la tècnica del panel. Seleccionen una zona dels EUA en la qual les tendències siguin significatives de tot el país. Seleccionen una quantitat d'individus dividits en quatre grups. Un dels grups serà enquesat un cop al mes (per veure l'evolució) i els resultats es contrastaran amb els altres grups de control.

Els resultats de The People's Choice van sorprendre els investigadors ja que no van verificar la hipòtesi i van arribar a la conclusió que els mitjans de comunicació tenien una acció limitada en la producció dels efectes.

Un paper més important que els mitjans el té el grup primari (amics, treball, familia, esgléssia...) Tota la sociologia nordamericana redescobreix el grup primari que havien desterrat de la societat industrial.

Aquest redescobriment portarà a parlar del receptor de comunicació de masses com a audiència. En les tepaes anteriors es parlava de masses, despreá públic i finalment audiència.

És en el marc del grup primari on els individus formen els seus valors, creences... i són els que orienten la recepció de la comunicació de masses. Els grups primaris predisposen els individus cap a uns continguts i no uns altres.

Es començarà a parlar de la influència personal com un conjunt de xarxes de comunicació de naturalessa interpersonal que vinculen els individus amb altres individus dels seus grups primaris i que són decisives per aconseguir efectes en l'audiència.

La influència personal és quantitativa i qualitativament superior al mitjans a l'hora d'aconseguir efectes. El tema de les eleccions és un 10% més tractat en l'àmbit de la influència personal que en els mitjans, i a més arriba a més indecisos.

Dins d'aquestes xarxes de comunicació intervenen els líders d'opinió. La comunicació que s'estableix és impulsada per petits líders d'opinió que no forman una èlit, sinó que són presents a tots els grups primaris.

Els líders d'opinió són els individus més motivats i que tenen més coneixements sobre el tema en què són líders, i buscaran més informació en els mitjans de comunicació.

Fins aquest redescobriment s'ha tractat la recepció com d'impacte directe i ara es parla de la teoria dels dos esglaons.

Capacitat selectiva de l'audiència

En la mesura que els grups primaris formen les nostres actituds, predisposen els membres dels grups a consumir cap als mitjans i continguts més afins.

El funcionalisme reconeix que l'audiència pot fer alguna cosa (què fa l'audiència amb els mitjans?) L'audiència serà activa en termes de: interès, exposició, descodificació/percepció, memorització/retenció. L'audiència buscarà els continguts més afins i evitarà activament continguts discordants.

Aquesta línia oberta per The People's Choice es segueix en l'obra L'influència Personal (1955) per Katz i Lazarsfeld. Es qüestionarà la capacitat selectiva de l'audiència en el camp de la televisió.

19-4-01

Els estudis culturals (Escola de Birmingham)

Introducció

La línia funcionalista és criticada perquè no posa en qüestió el sistema establert. Aquesta crítica es fa des del paradigma crític, en una primera etapa es fa des de l'Escola de Frankfurt i en una segona aquest questionament es fa des de l'Escola de Birmingham.

L'Escola de Birmingham a diferència de la de Frankfurt posa l'emfàsi en la recepció, vol estudiar quines són les pautes de preferència de l'audiència envers els mitjans.

Els estudis culturals se centren en la cultura. Es comença a parlar d'estudis culturals al 1964 amb la creació del Centre For Contemporary Cultural Studies (Birmingham) El seu objecte d'estudi era la cultura a les societats de capitalisme avançat. Està en la mateixa línia que l'Escola de Frankfurt però divergeix amb el funcionalisme que s'interessava pels mitjans.

L'Escola de Birmingham es preocupa dels mitjans però en un tot que és la cultura. Creuen que l'estudi de la cultura sempre s'ha de contextualitzar i reclamaran una doble contextualització: que l'estudi tingui en compte una societat concreta amb els seus conflictes, i que això es faci dins de la Història. En aquest sentit són hereus del concepte de totalitat de l'Escola de Frankfurt. La diferència és que l'Escola de Birmingham se centra en l'audiència, mentre que l'Escola de Frankfurt creu en la centralitat de l'emissor.

Característiques dels estudis culturals (en relació amb el funcionalisme i Frankfurt)

• L'Escola de Birmingham se centra en l'anàlisi ideològica dels mitjans, en el paper ideològic que tenen els mitjans. En aquest punt es diferencia del funcionalisme que presuposa que els mitjans no tenen un paper ideològic. Aquesta característica coincideix amb Frankfurt però no al 100% ja que suposa un canvi d'opinió (la ideologia dominant no depèn només de la classe, sinó també de raça i sexe) Frankfurt atribueix un paper de reproductors de l'ideologia dominant, mentre que l'Escola de Birmingham creu que els mitjans a més de reproduïr també poden transformar la ideologia dominant.

• Els estudis culturals qüestionen la suposada transparència dels continguts. Per al funcionalisme els continguts són neutres o transparents (diuen el que és manifest) Per l'Escola de Frankfurt els continguts no són ni neutres ni transparents, però que a través de l'actitud de l'investigador crític pot revel.lar el significat ocult d'un contingut. Els estudis culturals defensen que els continguts són resultat d'una doble codificació: lingüística i cultural.

La codificació lingüística representa expressar una idea en paraules, en una entrevista... La codificació cultural representa expressar una idea utilitzant unes paraules determinades. El significat d'un contingut ve d'aquesta doble codificació però a diferència de l'Escola de Frankfurt aquesta doble codificació no és determinant, no s'imposa sobre l'audiència. Aquesta codificació condiciona però no determina.

• Els estudis culturals atorguen un paper actiu a l'audiència. Trenquen clarament amb l'Escola de Frankfurt que defensava la idea de que l'audiència estava determinada a ser passiva. S'aproximen i fins i tot superen la postura del funcionalisme. Amb People's choice el funcionalisme havia començat a atorgar una certa activitat a l'audiència.

Per estudiar aquesta activitat de l'audiència es fixaran en els processos de descodificació que fa l'audiència. Com que interessen per la contextualització també estudiaran la relació entre la codificació i la descodificació.

El concepte de cultura

Els orígens d'aquest corrent es basen en tres obres: Uses of literacy (R. Hoggart, 1958), The long revolution (R.Williams, 1961), Making of the english working class (E. P. Thompson, 1968)

Aquests tres autors des de perspectives diferents coincideixen en un punt: associen cultura a canvi. El canvi podrà anar lligat a la democratització, a la creació de la classe obrera, però sempre en relació amb la cultura.

Tots tres autors coincideixen en que la cultura és molt complexa i més que una definició és millor una problematització (identificar els problmes que hi ha en la cultura). En una cultura hi ha significats i pràctiques socials que vehiculen aquests significats (ex. Sant Jordi - rosa i llibre)

Cultura i mitjans de comunicació

Aquest concepte extens de cultura en relació amb els mitjans, suposa una democratització de la cultura, ja que aquests autors s'interessen en totes les manifestacions culturals dels mitjans (ex. cómic, spots, cinema...) Especialment les de cultura popular. També s'interessaran per tot el procés, des de la producció fins la recepció.

S'interessen per la mediació que fan els mitjans de comunicació perque creuen que els mitjans ocupen una posició central en la societat que estan estudiant. Per què són centrals? 1ª raó - per ells són imprescindibles per entendre la societat contemporànea. Abans s'havien fet anàlisi sempre unilaterals de la societat o bé des de la perspectiva política o la econòmica. Els estudis culturals defensen un estudi multilateal amb la política, l'economia i els mitjans de comunicació.

2ª raó - els mitjans de comunicació trasnmeten valors i pràctiques socials. Són importants perquè a través dels mitjans de comunicació s'estableix la interacció entre els significats i les pràctiques socials. Però ells no defensen que aquesta interacció porti a una ideologia dominant. Defensen la multiplicitat d'ideologies a partir de lectures i interpretacions diferents de l'audiència.

El model de Stuart Hall

Dintre del estudis culturals trobem línies d'estudi diferents. Stuart Hall fa estudis sobre la televisió. Hi hauran autors que estudien cinema i no estaran d'acord amb Hall.

Hall creu que s'ha d'estudiar la relació codificació/descodificació en televisió perquè és a través d'aquesta relació que es construeix el sentit, es dona significat al discurs televisiu.

El significat del discurs sortirà de la interrelació entre codificació/descodificació. Hall començarà estudiant la codificació. Parteix de la producció i com a través de la codificació els mitjans de comunicació tendeixen a reproduïr el sistema establert.

A través de la doble codificació els mitjans intenten imposar una interpretació del món, una manera de veure les coses. Hall creu que aquesta interpretació no és l'única possible. Els mitjans de comunicació remarquen una lectura, una interpretació que Hall anomenarà lectura preferent.

Per a l'Escola de Frankfurt la codificació comporta una única lectura possible (només admeten aquesta interpretació), per als estudis culturals la codificació defensa l'ordre social establert però hi han altrs alternatives, els textos són polisèmics.

Polisèmia (John Fiske)

El text és qualsevol contingut informatiu. La polisèmia d'un text que té més d'un significat ideològic. Per als estudis culturals els textos porten en ells mateixos un significat dominant i altre alternatiu. No només hi ha significats hegemònics. La hegemonia dins dels textos mai no és total però el text està codificat de tal manera que tendeix a reforçar aquesta hegemonia.

A partir de la polisèmia adquireix sentit estudiar l'audiència, si els textos són polisèmics tendiran també a vehicular significats alternatius. El plantejament de l'Escola de Frankfurt feia inútil estudiar l'audiència perquè aquesta no podia fer res, només consumir.

Hall dirà que la codificació no determina la descodificació però sí que la condiciona. El trencament amb l'Escola de Frankfurt és aquesta negativa a la determinació de la codificació. La descodificació no és independent de la codificació.

L'audiència pot posicionar-se a favor o en contra de la lectura preferent que proposa la codificació. Pot fer una lectura preferent, una d'oposició o bé una negociada. De qui dependrà aquesta elecció? Quina variable social? La classe social serà clau per optar per una de les tres lectures. Hall parlarà de subcultures en funció de la classe social. Aquestes són les bases que proposaran els estudis culturals als anys 60.

Les aportacions de David Morley

Intentarà aplicar la teoria de Hall. Morley creu que s'ha d'estudiar la producció i la recepció. Com aplicarà la teoria de Hall? Fent una recerca empírica (anys 70-80) Estudia la recepció d'un programa informatiu que emetia la BBC (Nationwide) Morley creu que la recepció no és individual, sinó social. Fa l'anàlisi empírica treballant amb petits grups.

D'entrada segueix els plantejaments de Hall, treballarà els grups segons la classe social. El criteri principal amb el que treballarà és l'ocupació. També treballarà amb el gènere i la raça.

Morley conclou que Stuart Hall ha desestimat la variable classe social. La pluralitat de rols que fa un mateix un mateix individu fa que classe social no s'interrelacioni amb la descodificació (directament) També existeixen altres variables, tant important com la classe social serè el gènere, la raça i també la situació familiar.

A partir d'aquestes conclusions Morley creu que s'ha d'estudiar la recepció dels missatges televisius en base a la situació familiar.

Family Television, dins de la família la variable gènere és secundària, són més importants altres variables.

Els estudis culturals ja no creuen que la recepció sigui en un context d'informació sinó que a partir dels estudis en el context de la família, començaran a estudiar la recepció en el context de la ficció.

Altres aportacions

La línia hegemònica és la Hall-Morley però també hi hauran altres aportacions. Per exemple Dick Hebdige estudiarà les subculteres, també els estudis sobre el cinema.

26-4-01

Usos i gratificacions (U&G)

Objecte d'estudi

Aquesta teoria neix dins del paradigma funcionalista. El 1974 és la data símbol perquè tres autors fonamentals (Katz, Blumler i Gurevitch) publiquen l'article “Usos i gratificacions en la comunicació de masses”.

L'etapa anterior del funcionalisme se centrava en els efectes dels mitjans sobre l'audiència. Hi ha un desplaçament dins la línia funcionalista per estudiar què fan les persones amb els mitjans de comunicació. Plantejen que l'audiència és activa. Intentaran respondre perquè l'audiència fa unes coses i no unes altres.

Els U&G no creuen que hi hagi una audiència universal sinó audiències particulars. Defensen que els membres d'una audiència, a partir d'unes necessitats, fan uns usos concrets.

El corrent dels U&G, parcialment, trenca amb l'esquema del sistema de comunicació que comença per l'emissor. L'audiència genera el procés de comunicació.

L'objecte d'estudi són els orígens socials i psicològics de les necessitats que generen expectatives en relació amb els mitjans de masses i altres fonts, la qual cosa resulta en esquemes diferencials d'exposició als mitjans (o de dedicació a altres activitats) la qual cosa resulta en gratificacions de la necessitat i altres conseqüències potser majoritàriament involuntàries.

Presupossen que l'audiència té unes necessitats. Volen estudiar els orígens socials i psicològics d'aquestes necessitats (per tant ens trobem amb un plantejament pluridisciplinar) La teoria dels U&G considera que l'audiència sap el consum que fa i defensa que es poden estudiar les necessitats de l'audiència enquestant-la.

Els problemes són: no sempre podem saber quines necessitats es gratifiquen quan es fa un consum determinat; algunes audiències difícilment poden explicar el que veuen (ex. infants)

Quines són les fonts mediàtiques de gratificacions de la realitat?

CONTINGUT

EXPOSICIÓ AL MITJÀ PER ELLA MATEIXA

CONTEXT COMUNICATIU PARTICULAR

Necessitats d'audiència

Hi ha de diferents tipus: cognoscitives (informatius, publicitat, sèries...), afectives-estètiques (seguir un programa perquè t'agrada el presentador), integració personalitat (audiència infantil - dibuixos), interacció social (esports), evasió.

No tots els autors assumeixen aquestes necessitats i aquesta és la feblesa de la teoria dels U&G. No totes les audiències tenen les mateixes necessitats. La relació necessitats-usos no és unilateral. Els mitjans de comunicació no realitzen una única funció, són multifuncionals.

Estudis

Els U&G han tigut una certa continuïtat, però han tingut problemes: emfàsi en la necessitat de l'audiència, això fa que es sobrevalori la dimensió individual i deixar de banda la dimensió social. Acaben treballant la psicologia de l'individu, deixant de banada la perspectiva social.

A partir dels 80, des del paradigma interpretatiu s'incorporà una línia que estudiarà els usos socials de la TV. Es produïrà la trobada dels tres paradigmes amb aquesta nova línia.

3-5-01

Estudis de recepció

Orígens

Els estudis culturals i els U&G seran els orígens dels estudis de recepció. Els situem a partir dels anys 80 i parteixen de les tradicions de recerca anteriors per intentar superar-les.

Consideren que els missatges estan codificats lingüísticament i culturalment. Hi ha una doble codificació (característica dels estudis culturals) Els individus són actius en la recepció dels mitjans de comunicació i tenen una gran varietat d'usos (com deia U&G) Intenten superar aquestes tradicions: els usos no són estrictament individuals, no depenen de la psicologia de la persona, és més important la dimensió social.

Característiques

- Posició central del context de recepció (dimensió social) L'objecte d'estudi són els processos a través dels quals les audiències donen sentit a allò que els arriba a través dels mitjans de comunicació. Els estudis culturals també es fixavan en això. Hall s'interessava per la relació entre codificació.

Ara els estudis de recepció creuen que s'ha d'estudiar la codificació i la descodificació, però no independentment. Estudiar el context com l'audiència llegeix el producte cultural. Situar text i audiència en el seu context. És important per això la noció de context de recepció.

Han treballat bàsicament la televisió. El context de recepció de la televisió (porta a la dimensió implícita d'espai i temps) és la família. S'estudiarà la recepció de la televisió en el context de la família. Per primera vegada la recerca entra a l'àmbit privat, domèstic.

- Metodològicament fan una suma de tots els recursos disponibles. Fan un estudi quantitatiu i qualitatiu. Hi ha una confusió entre recerca empírica i estudi quantitatiu. Ells fan recerca empírica usant també tècniques qualitatives. Suma de les dues metodologies.

- L'audiència és activa. Comporta una noció d'atenció, d'emmagatzematge, d'apropiació dels continguts que rep. Usa allò que rep creativament. Els textos són polisèmics, l'audiència és activa. L'apropiació incideix no només en l'àmbit microsocial, sinó també en el macrosociològic. La recepció afecta en l'a`mbit sociològic de petita escala (família) sinó també en àmbits més abstractes (política, economia...)

8-5-01

- Un dels objectius és articular el nivell macrosociològic i el nivell microsociològic. Són els nivells que conformen la societat. El primer és abstracte, terme polític. El segon fa referència a les interaccions de la família. L'estudiós és James Lull, diu que la teoria social hauria de proporcionar un marc que permeti analitzar com els individus interactuen entre ells, com interactuen amb els mitjans però també hauria de servir per entendre que signifiquen aquestes interaccionsen termes macrosociològics.

Els estudis d'audiència es situen en el nivell microsociològic. En aquests estudis demostren que els individus són ciutadans, i com a tals les seves accions acaben incidint en l'àmbit macrosociològic.

Per fonamentar teòricament l'articulació d'aquests dos nivells, Lull recorre a Anthony Giddens i al seva Teoria de l'estructuració. Quan es parla de l'articulació estem parlant de si la societat s'imposa a l'individu. El pensament modern ha cregut que la cultura de l'individu està supeditada a la cultura social. Giddens representa un trencament. ell no vol discutir qui s'imposa a qui, sinó que parla dels processos d'estructuració.

Giddens apunta al paper actiu i creador de l'individu envers la societat. Acceptar la teoria de l'estructuració comporta acceptar el paper actiu de l'individu, la no-supeditació d'aquest a la societat i l'articulació dels dos nivells.

Hi ha un altre element de Giddens, la comunicació cara a cara és el motor de la dinàmica social.

Lull recollirà aquests dos conceptes perquè hi ha moltes evidències de què els individus actuen creativament en les societats. Però també quan Giddens situa la comunicació cara a cara com el principal impulsor del canvi social Lull ho accepta però afirma que els temes d'aquestes comunicacions cara a cara són donats pels mitjans.

Lull demana que en la teoria de la comunicació es superin les contradiccions entre l'individu i l'estructura social. Hi ha una interacció continuada amb els mitjans de comunicació.

Per Lull i pels estudis de la recepció, els mitjans són considerats un dels instruments més importants per la reproducció de la societat, però no hi ha una reproducció passiva de l'audiència sinó que interactuen. L'estudi del context de recepció permet veure que els diversos plans s'articulen en pràctiques qüotidianes, una d'aquestes pràctiques és veure la televisió.

Usos socials de la televisió

Una de les aportacions de Lull són els usos socials de la televisió. Lull distingeix entre usos estructurals i de relació.

Els usos estructurals fan referència al concepte de Giddens, que organitzen la vida. Els usos estructurals poden ser ambientals o reguladors. Els ambientals fan referència a la televisió com un remor de fons, què és allà, que pot fer companyia. Els reguladors fan referència a que la televisió regula les cites familiars (sopar...) La tipologia que fa Lull no és excloent, alguns exemples poden ser reguladors i d'altre tipus...

Els usos de relació fan referència a com els membres de la família parteixen de la televisió per relacionar-se. Exemple, la televisió és un instrument per facilitar la relació familiar, la televisió reforça la pertinença o provoca l'exclusió, la televisió com a mitjà d'aprenentatge social, les oportunitats de la televisió per demostrar la competència.

En els estudis de recepció conflueixen actors dels tres paradigmes, que coincideixen en fer anàlisi empírica quantitativa i qualitativa i arriben a unes conclusions:

• l'audiència no és una massa homogènia, sinó que està formada per individus, amb necessitats personals i de grup, i que donen sentit als mitjans de comunicació segons aquestes necessitats, i individus que no es limiten a reproduïr la lectura preferent, sinó que són capaços d'utilitzar els mitjans creativament.

• ha fet tornar a plantejar-se els efectes dels mitjans, que ha estat el tema fonamental de la teoria de la comunicació. El camp dels efectes s'ha transformat i s'ha passat d'estar centrat en els efectes a estudiar la influència dels mitjans de comunicació.

10-5-01

Estudis, efectes i influència

Introducció

La recerca dels efectes ha estat el tema fonamental en la investigació dels mitjans de comunicació. L'interès sobretot ha vingut per part de les empreses, partits polítics, exèrcit... que són els qui han finançat aquests estudis. La resposta no s'ha trobat i encara es fan estudis sobre els efectes.

La noció d'efecte s'ha definit com a conseqüència de l'acció dels mitjans de comunicació. S'ha passat de concebre com una conseqüència directa (a les primeres etapes) a indirecta (més actualment) La noció d'efecte, pròpiament, va lligada a la conseqüència directa i la influència a la indirecta.

L'acció es pot produïr de manera directa sobre els individus (aïllats) i de manera indirecta sobre la societat (col.lectius). Aquí també hi ha hagut una evolució, en les primeres etapes l'estudi es centrava en l'acció sobre els individus i actualment sobre la societat.

Les conseqüències directes sobre els individus es dona en àmbits diversos: sobre el comportament, sobre l'actitud i sobre els coneixements. Però l'acció dels mitjans de comunicació i les seves conseqüències es produeix també per la recepció activa de l'audiència, el context dels mitjans, el context del receptor, altres institucions socials...

Evolució 20-30

30/40-60

70

En l'estudi dels mitjans hi ha hagut tres corrents dominants. Les dues primeres fan referència a la recerca nordamericana i la tercera suposa la incorporació dels corrents europeus.

La primera etapa dels anys 20-30 es coneix també amb el nom de teoria de l'agulla hipodèrmica o teoria de la bala màgica. Les seves característiques:

• Influència mitjans de comunicació: molt forta.

• Àmbit: comportament

• Receptor: individual.

• Marc temporal: curt termini.

• Procés comunicatiu: emissor-receptor, unidireccional i d'impacte directe (receptor considerat com un individu aïllat)

• Fonamentació teòrica: no és una veritable teoria, és un clima d'opinió fonamentat en l'èxit dels mitjans, els totalitarismes a Europa (gran èxit propagandístic) i l'explicació de la societat en forma de societat de masses

• Obres: sèrie d'estudis encarregats per la Fundació Payne, nivell de recerca empírica molt rudimentària (12 estudis) Payne Fund Studies.

La continuïtat entre etapa 1 i 2. A partir dels anys 30 hi ha diversos autors que consideren que s'ha de fer una recerca empírica que doni validesa a la teoria de la bala. Aquests són Lasswell, Lazarsfeld i Gaudet i creen The People's Choice (finalment no validen aquesta teoria i arriben a la conclusió que els mitjans tenen influència limitada)

La segona etapa (30/40-60) també coneguda com dels efectes limitats, teoria situacional o de situació (els mitjans actuen dins d'una situació de comunicació) Les seves característiques:

• Influència mitjans de comunicació: molt feble (conseqüències febles)

• Àmbit: actituds (es distancien del comportament, predisposició per l'acció)

• Receptor: individual (amb els seus grups de referència)

• Procés comunicatiu: two steps flow communication (els mitjans influeixen en els líders d'opinió i aquests sobre els individus)

• Marc temporal: curt termini.

• Fonamentació: es tracta d'una recerca administrada (per institucions, teories d'abast intermedi de Merton)

• Obres: Laswell, Lazarsfeld i Gaudet: The People's Choice.

Abans d'entrar en la tercera etapa ens trobem amb la crisi del funcionalisme (paradigma dominant) i de la recerca. Hi ha un canvi d'orientació en l'estudi dels efectes. Hi ha canvis en tots els àmbits:

• en el sistema comunicatiu: la televisió és el mitjà hegemònic, a Europa i Estats Units noves emissores.

• Multiplicació de l'oferta comunicativa.

• Segmentació de l'audiència coexistent amb l'audiència de masses.

• Sistema polític: partits europeus imiten els americans i es produeix una interacció entre partits i mitjans (videopolítica)

Ens trobem en el context de: crisi del funcionalisme, incoporació de nous paradigmes, renovació del funcionalisme, normalització de la recerca europea en l'àmbit dels efectes.

Hi ha una sèrie d'autors que es preocupen per estudiar la televisió i la política. A les campanyes, la televisió té un paper, genera conseqüències indirectes que s'han d'entendre a llarg termini i sobre els individus considerats socialment.

La tercera etapa dels anys 70 té pluralitat de denominacions, corrent de l'agenda temàtica (agenda-setting), corrent de distància de coneixements, corrent de la construcció social de la realitat. Les seves característiques:

• Influència mitjans de comunicació: molt forta.

• Àmbit: coneixement.

• Receptor: social.

• Marc temporal: llarg termini.

• Procés comunicatiu: amb altres institucions socials, instàncies mediadores.

• Fonamentació: hegemonia de la televisió de la comunicació política.

• Obra: Noelle Neumann “Retorn al concepte dels mitjans poderosos”.

15-5-01

L'agenda temàtica o agenda-setting (teoria de la construcció del temari)

Aquest corrent estudia la capacitat dels mitjans de comunicació per definir l'agenda de temes públics. Treballarà més especialment en informació, més que entreteniment (sobretot la informació política)

Els mitjans de comunicació a través de la seva activitat informativa:

• determinen sobre quins temes parla la gent (debat públic)

• el grau d'importància que s'otorga a aquests.

La hipòtesi inicial del corrent es va formular l'any 1972, en plena tercera etapa de la investigació sobre els efectes. L'article fundacional és de 1972 i la teoria desenvolupada té precedents clars en etapes anteriors.

Precedents

A l'Escola de Xicago (1910-1930), ruptura quan sorgeix l'Escola de la Universitat de Columbia (tota l'escola funcionalista, la Mass Communication Research)

La teoria de l'agenda temàtica no s'inscriu dins el funcionalisme, suposarà una certa recuperació dels plantejaments de l'Escola de Xicago (aquesta volia fer una recerca empírica, no volia fer recerca especulativa ni quantitativa) Estudiaran la ciutat com un laboratori d'experimentació social. Dos autors de l'Escola de Xicago són: Walter Lippman amb el llibre Public opinion, on reflexiona sobre els mitjans i associa informació a coneixement (notícia com a unitat primera de coneixement); Robert E. Park amb el llibre The city, on defensa la correlació que els mitjans donen als temes i els lectors també hi donen importància.

Un altre precedent és Lasswell, segons ell els mitjans són vigilants de l'entorn, alerten sobre temes d'importància a la societat. Reflexiona sobre l'agenda temàtica i el paper dels mitjans a la societat de capitalisme avançat.

Bernard Cohen (La premsa i la política exterior) els mitjans tenen una gran capacitat d'influència per determinar sobre què, quins temes pensen les persones.

Hipòtesi, context i plantejament (1972)

La teoria de l'agenda temàtica és el resultat de l'obra de McCombs i Shaw que porta el títol The agenda setting function of Mass Media (1972) Però hem de ser conscients del context en què es va plantejar aquesta hipòtesi:

- Moment de canvi (en molts àmbits) però també en el corrent dominant en l'àmbit de la psicologia.

El conductisme: allò important és el comportament dels individus. És hegemònic fins els 50, però a partir d'aquest moment ha de coexistir amb altres orientacions com la psicologia cognitiva (importància a la capacitat d'adquirir coneixements dels individus. Subjecte actiu que busca solucions als seus problemes. Busca i adquireix coneixements socialment)

- Funcionalisme clàssic + funcionalisme renovat, els mitjans tenen una capacitat limitada per provocar canvis en l'actitud dels individus però creu que els mitjans són fonamentals pel que fa a les visions del món dels individus (funcionalisme renovat)

El plantejament d'aquesta hipòtesi és que els mitjans estableixen l'agenda per cada campanya política i influeixen en la relevància de les actituds per cada tema polític. L'agenda dels mitjans estableix l'agenda pública, al menys pel que fa a les campanyes electorals (AM --- AP)

En els resultats de la campanya electoral de 1968, tenen una mostra de 100 individus indecisos políticament. En l'agenda mitjans fan un anàlisi de contingut sobre els mitjans locals d'aquella comunitat. En l'agenda pública (100 individus) fan una enquesta. Els resultats no resolen la correspondència. Quina és causa i conseqüència, la hipòtesi pot anar en qualsevol dels dos sentits. No resol el tema de la causalitat.

Estudis inicials: Funkhouser / McCombs-Shaw

Funkhouser es proposa estudiar l'agenda dels mitjans, l'agenda pública i la realitat, però especialment la relació entre les agendes mitjans i pública i la relació entre l'agenda de mitjans i la realitat. Limita l'anàlisi a quatre setmanaris i fa servir el baròmetre de sondejos d'opinió de l'institut Gallup. En l'agenda de mitjans farà anàlisi de contingut i en la pública uilitzarà les dades de Gallup.

El resultat és que la relació agenda mitjans-pública hi ha una correspondència entre els temes dels mitjans i allò de que parla el públic, però no resol la causalitat. En la relació agenda mitjans-realitat, els mitjans no reflecteixen d'una manera acurada la realitat.

A l'any 1972, McCombs i Shaw estudiaran l'agenda pública (enquesta) i la dels mitjans (anàlisi de contingut) al juny i al octubre. Utilitzaran el panel, és a dir, la mateixa població.

Per verificar la hipòtesi de què l'agenda de mitjans influeix en l'agenda pública, comencen en l'agenda mitjans del juny i acaben en l'agenda pública a l'octubre. El que tracten els mitjans passa a ser de domini públic. Creuen que aquesta hipòtesi es produeix en premsa però no tant en televisió (cal més recerca)

Alguns estudiosos qüestionen els resultats perquè observant les 4 agendes (juny-octubre), les més semblants són les agendes públiques de juny i octubre. Observant aquesta similitud no creuen en l'alteració de l'agenda pública per l'agenda de mitjans. Creuen que no es pot parlar d'efecte agenda.

Fins aquí s'havien fet estudis de camp, als anys 80 uns investigadors de Yale faran estudis experimentals per verificar la hipòtesi de McCombs i Shaw. Treballaran en televisió, perquè era el camp que havia quedat més endarrerit. Faran enquestes abans i després de veure un informatiu. És el mateix informatiu però variant l'èmfasi en algunes peces. Els resultats confirmen, també en televisió, l'agenda temàtica de McCombs i Shaw.

Una altra recerca, és un estudi dels anys 80 sobre un programa de ficció, però construït com un documental (The day after) sobre els efectes d'una bomba atòmica hipotètica als Estats Units. Abans de passar-se la peça, es va enquestar la presència del tema “amenaça nuclear” en l'agenda pública. Un cop passada la peça el tema de l'amenaça nuclear va omplir l'agenda pública de la gent que la havia vist.

Un cop està resolt el tema de la causalitat sorgiran com:

• el marc temporal, quan de temps es necessita per assegurar el pas d'una agenda a una altra? No s'ha donat una resposta fiable (depèn del tema, de la continuïtat en els mitjans...)

• reconeixement de les agendes, tipologia de les agendes. A banda de les agendes principals, també hi ha l'agenda intrapersonal (temes que pensen els individus) i l'agenda interpersonal (temes que es parlen a l'entorn de l'individu) Des de mitjans dels 80 s'ha introduït també l'agenda política.

• un tercer àmbit de treball és la formació i composició de les agendes mediàtiques o de mitjans. Aquí el funcionalisme s'interessa per primera vegada per la producció. La línia funcionalista dels estudis de la producció s'anomena gatekeeper. A més com que es produeix als 70, època d'acostament de paradigmes, rebrà influències del newsmaking interpretatiu.

Alguns autors de l'agenda temàtica començaran a parlar de dos altres processos: priming i framing. El priming fa referència a com la manera de treballar dels mitjans afecten l'audiència, són processos psicològics de l'audiència produïts pels mitjans (prioritzar uns temes i no uns altres)

El framing (emmarcar) quan els mitjans tracten un tema és com un focus que enlluerna un racó d'una habitació. Els mitjans fan visibles uns temes i altres no, i dels temes escollits també es quedaran elements d'aquell tema invisible.

A partir dels anys 90 s'ha avançat cap a un segon nivell de l'agenda temàtica. Aquest segon nivell representa una certa rectificació de l'hipòtesi inicial. En la primera etapa només es feia referència als objectes, en canvi el segon nivell defensa que a més dels temes i el seu ránking els mitjans tenen influència també en els atributs. L'agenda dels atributs substantius (descripcions) sobre els candidats d'una campanya influeix sobre l'agenda dels atributs substantius del públic. La segona hipòtesi dels anys 90 és l'agenda d'atributs afectius (funciona com l'anterior)

Teoria del distanciament del coneixement (Knowledge Gap)

Surt als anys 70 i es centra en el paper que tenen els mitjans en la distribució social del coneixement. Entenen que aquest és el paper fonamental, la funció principal dels mitjans. A través d'aquesta funció, els mitjans tenen un paper molt important en termes de control.

Els principals autors són Tichenor, Donohue i Olien i consideren que en l'època d'ells l'accés al coneixement és un instrument de control social. Els mitjans de comunicació són un instrument privilegiat per controlar la difusió de coneixements.

Hipòtesi inicial

En un sistema social en el qual entra més informació del mitjans que per altres vies, els segments de població amb un estatus social més alt tendeixen a adquirir-la a un ritme més ràpid que no pas els segments amb un estatus més baix. D'aquesta manera, es tendeix a un distanciament entre el coneixement d'un segment i el d'un altres, en comptes d'un aproapament.

Fan tres afirmacions: a través dels mitjans tothom adquireix més coneixements, la població d'estrat socioeconòmic alt adquireix més coneixements i més ràpidament, s'engrandeixen les diferències entre població alta i població baixa.

Ells estan sota el funcionalisme i entenen la societat com la suma de diversos subsistemes (comunicatiu, polític, econòmic...). Intentaran explicar la relació entre sistema comunicatiu i societat. Per ells el tema de la funció és clau (comporta continuïtat, manteniment de la societat)

En la concepció d'aquests autors els subsistemes realitzen una sèrie de funcions bàsiques:

• assegurar la continuïtat dels altres subsistemes.

• assegurar el manteniment del sistema social total.

• assegurar el manteniment del propi subsistema comunicatiu. Els mitjans treballen per autolegitimar-se (una de les idees noves que incorporà el funcionalisme després de la crisi)

Els autors, al voltant dels mitjans de comunicació i del coneixement es plantegen: com i on es produeix el control de coneixements? i quines conseqüències té aquest control tant per la societat en general com pels diversos subsistemes que integren la societat? Intentant respondre els autors identifiquen unes funcions bàsiques de control que es relacionen amb les funcions socials (les d'abans) La relació entre les funcions socials i control: el mecanisme que tenen els mitjans de comunicació per realitzar les funcions socials és la transmissió d'informació a través dels diversos subsistemes. A través de la transmissió d'informació els mitjans porten a terme dos tipus de funcions de control:

Funció de control feedback (circulació de la informació): els mitjans que difonen informacions sobre problemes de la comunitat. Els mitjans alerten , avisen, permeten prendre mesures i poder assegurar la continuïtat.

Funció de control distribució (límits a la circulació d'informació): comporta limitacions en la difusió de la informació, no transmet informació sobre alguns temes. L'exemple més clar és la censura política.

*A la pràctica, aquestes funcions es donen simultàniament. Feedback té més importància a les societats més complexes i distribució a les menys complexes. Com es mesura la complexitat social (mentalitat funcionalista)? Per la quantitat de persones, quantitat d'escoles, d'empreses... Una societat més complexa té més tipus de coneixements, amb més interesos... cal que els mitjans tinguin la funció de feedback, d'avís. En una societat menys complexa el que es troba és el el control distribució perquè els interessos es poden vehicular a través de la comunicació interpersonal.

Estudis realitzats

Al 1970 publicació del text fundacional. Es basen en una recerca original i usen resultats de materials disponibles anteriorment i intenten interpretar-los des del punt de vista de la teoria del distanciament del coneixement.

Disposaran de tota una sèrie d'enquestes d'opinió pública nordamericana sobre diferents temes. L'hipòtesi que plantegen és que hi haurà un distanciament segons el nivell educatiu: elemental, secundari i universitari.

D'altra banda faran recerca empírica que tindrà com a tema central el conflicte, estudiaran en 19 comunitats (prèviament fixada la seva complexitat) Per fer aquest estudi utilitzaran unes tècniques de recerca: anàlisi quantitativa de contingut, enquesta de població, entrevista en profunditat amb els líders d'opinió de la comunitat i els editors dels mitjans.

Perquè treballen el conflicte? perquè és quan es fa visible el control social, davan un conflicte els mitjans poden informar (de quin cantó ho faran?) el conflicte permetrà analitzar els mecanismes de control dels mitjans sobre el conflicte.

Els primers resultats donen una tipologia dels mecanismes de control, identifiquen tres de diferents: accés a la informació, sobre al distribució, predisposicions de l'audiència.

Accés: els mecanismes de control sobre l'accés són aplicats per grups determinats que per mantenir-se com a tal necessiten que es difongui informació de baixa qualitat. Des del punt de vista dels mitjans, recullen esdeveniments relacionats amb els grups d'estatus més alt.

Distribució: els mecanismes de control sobre la distribució d'informació és exercit per les institucions i respon a les seves estratègies. No sempre distribueixen entre tots els mitjans la seva informació. Des del punt de vista dels mitjans, en els consells d'administració d'aquests hi ha representants empresarials en general. No hi ha un tractament igual d'informació dins dels propis mitjans.

Predisposicions: redueix el marge de coneixements igualitaris que poden difondre els mitjans. En general, els mitjans per individus destatus alt.

Els segons resultats fan referència a la validació o no de la hipòtesi. Validen la hipòtesi, però es plantegen que els mitjans tendeixen a augmentar les diferències en el grau de coneixement d'un conflicte, però quan un conflicte és present durant molt temps en els mitjans, les diferències es redueixen*.

*La hipòtesi no s'invalida, perquè per a ells el fet que es produeixi una inflexió d'aquest tipus s'explica per la comunicació interpersonal (quan es parla del conflicte es redueixen les diferències)

Observacions finals

Diferències premsa-televisió: la premsa per definició s'adreça als sectors de població d'status més alt, la premsa tendeix a afavorir el distanciament de coneixements. La televisió tot i tractar temes de manera menys complexa, inclou continguts orientats a públic alt i que només poden ser descodificats per aquest fragment de l'audiència. La televisió també contribueix al distanciament de coneixements.

Fan una llista de causes del distanciament:

tècniques i habilitats comunicatives en relació als mitjans (llegir, entendre, recordar)

la quantitat de coneixements adquirits, el grau d'instrucció.

la població d'status alt té contactes amb la població que protagonitza la informació, amb l'èlit.

activitat selectiva de l'audiència. La pertinença a un grup primari (d'status alt o baix) farà que l'individu tingui unes disposicions predeterminades. La capacitat selectiva de l'audiència fa referència a l'interès selectiu, d'exposició, memorització de l'audiència segons les seves actituds (concordança amb les actituds)

Definició realitat social

Introducció

Hi ha corrents que s'interessen per veure el paper dels mitjans de comunicació en la nostra percepció de la realitat. Hi ha unes altres que se centren en el rol dels mitjans com a constructors de la realitat social. A través de la producció els mitjans defineixen la realitat social (és una teoria que es troba dins del paradigma interpretatiu)

Fonamentació

La fonamentació d'aquesta corrent es troba en l'obra de Berger i Luckmann amb la seva sociologia del coneixement. Defesen que l'ésser humà és l'única espècie animal que no té un medi propi i el que ho ha fet ha estat humanitzar progressivament el seu entorn. Aquesta humanització és deguda a la interacció entre tots els individus. Això ha permès crear pautes, rols socials... la dimensió intersubjectiva de les persones.

Així a banda del medi natural, els humans viuen en el medi social (humanitzar a partir de la inersubjectivitat) El llenguatge esdevé un element fonamental per entendre i estudiar la intersubjectivitat. Focus d'interès: el llenguatge en particular i la comunicació en general.

El llengutage és l'instrument per excelència que propicia la interacció. A més, a través d'ell neixen també les pautes.

Així la realitat social existeix en la mesura que la comunicació permet la interacció entre els individus. La intersubjectivitat és el centre d'interès d'un corrent teòric que a partir de la comunicació es planteja com els mitjans contribueixen a la construcció de la realitat social. L'èmafasi es posa en la producció no tant en el receptor.

Estudis de producció

La producció representa alguna cosa més que l'agenda temàtica, que la selecció de temes, a través de la producció es crea significat que tindrà com a prmier mecanisme la selecció i jerarquització de temes.

En una primera etapa estudiaran la producció de significat a través de la informació. En una segona etapa també a partir de la ficció. Tant en un cas com en l'altre, l'accióp continuada dels mitjans defineix una realitat que és viscuda com a realitat social. Atorgra un paper important a l'activitat del periodista.

Els mitjans presenten la realitat periodística construïda com a realitat física i l'audiència directament iguala ambdues realitats. Aquesta corrent denuncia que els mitjans igualin realitat física a realitat produïda.

Les rutines productives són el mecanisme que utilitzen per portar a terme aquesta igualació. Hi ha també un mecanisme d'autolegitimació.

Els mitjans, a través de les rutines, diuen que expliquen el que ha passat. D'altra banda, a allò se li dona un valor nou, diferent, dins del que són les referències d'aquella societat (autolegitimació) Elaboració de:

• gramàtica: seccions.

• sintaxi: organització dels continguts dins les seccions.

• vocabulari: breus, portada, editorial.

Amb tot això, a més de servir per a la organització dels continguts, bé sigui en premsa o televisió, és un servei per interpretar-los, donar-lis un significat soacial a la informació. Això és la construcció de la realitat social.

1

1