ÍNDEX

0.Índex...............................................................................................pàg 1

1.Introducció................................................................................pàg 2-3

2.Trajectòria de Freud fins la tª psicoanalítica..................pàg 4-8

3.Què és la teoría psicoanalítica?..........................................pàg 9-19

3.1.Conceptes...................................................................................pàg 9-11

3.2.La psicoanàlisi..........................................................................pàg 11-19

4.Crítica a la tª psicoanalítica.............................................pàg 20-26

5.Modificacions de la tª psicoanalítica..............................pàg 27-29

6.Conclusió................................................................................pàg 30-32

7.Bibliografia..................................................................................pàg 33

8.Annexos........................................................................................pàg 34

1.INTRODUCCIÓ

En aquest treball el meu objectiu és bàsicament el de plasmar tot el que he après i

tot el que admiro sobre Freud i el psicoanàlisi.

He de dir que abans de fer el treball ja se una mica de Freud, però per a formular-

lo bé hauré d'informar-me bé.

La pregunta que hauria d'exposar al meu parer és “Quina diferència hi ha entre el

psicoanàlisi i la psicologia moderna?”, però això em sabia a poc, ja que una

comparació vaga de dos estils de psicologia no seria un bon treball de recerca.

Per tant, vaig pensar que si fés una explicació de com Freud va arribar a

descobrir una teoría tant important com la seva, més que res per a nombrar la

multitud de gent que el va ajudar, i a més afegint-hi una conclusió incluint-hi una

explicació del llegat de mots i formes de pensar que ens ha deixat aquesta teoría,

el treball estaria complet.

Però us preguntareu, perquè un treball sobre psicologia, i sobre Freud? Doncs bé,

la resposta és fàcil. Havent estudiat una mica en què consisteix el psicoanàlisi a

primer de batxillerat, cada cop tenia més curiositat per saber com era tot

l'entramat sencer.

Pensava que fent un treball com aquest descobriria tot el que rodejava els

pensaments de Freud. Ara, després d'haver-me documentat per a realitzar el

treball, he arribat a la conclusió de què mai ningú podrà saber tot el que sabia i

pensava Freud.

Però per altra banda he aprés moltes coses que no sabia, i espero que quan hagi

acabat el treball aquests coneixements s'hagin multiplicat.

Bé, per a acabar ja aquesta introducció m'agradaria que tothom qui llegís aquest

treball no se'l llegís com a només un treball de psicologia que va explicant cada

cosa, sinó que s'intenti posar en el lloc del que explica Freud i us asseguro que

jo, personalment m'he espantat al veure el munt d'assemblances que hi ha amb la

meva persona respecte al que deia Freud.

Espero que amb aquest treball aconsegueixi fer-vos arribar el que m'ha fet sentir

al estudiar Freud i que comenceu a admirar com jo aquest gran home, oblidant el

que tothom en pensa, que està boig, i tot això ja que és gent que no coneix bé la

seva obra i sempre es ridiculitza les seves teoríes per el mateix, la sexualitat

infantil.

En aquest treball intentaré per tots els mitjans que aquesta ridiculització de Freud

sigui en vosaltres negada, però sense oblidar la realitat, que és que les teoríes de

Freud ja no són vigents per a la psicologia actual que es basa en altres pilars.

Així que us demano que abans de llegir aquest treball us oblideu dels pre-judicis

que ens ha inspirat tothom sobre Freud, perquè sinó no arribareu mai a agafar el

que jo intentaré plasmar en aquest treball.

Il.lustració d'un Freud jove.

2.TRAJECTORIA DE FREUD FINS

LA Tª PSICOANALÍTICA

En aquest apartat del treball buscaré de fer un resum màxim de la gran trajèctoria

que va descriure Freud fins a arribar a formular la teoría Psicoanalítica.

Freud va nèixer l'any 1856 a Freiberg, Moràvia. Els seu pares eren de religió

jueva, i ell també. Des de ben petit tenia més curiositat per les circumstàncies

relatives als humans que les naturals. Però no sentia cap predilecció per la

medicina. El seu pare el va deixar escollir la carrera que desitjés, i va escollir

medicina per la seva curiositat respecte als humans i perquè li va agradar molt la

teoría de Darwin ( teoría de l'evolució) que el va acabar de decantar per la

medicina.

Va començar a la Universitat l'any 1873, a Viena i ell mateix diu que “em va

procurar al principi sensibles decepcions”Autobiografía de Sigmund Freud, pàg.

11. Va acabar la carrera el 1881 i va començar a ajudar a un laboratori amb

“Ernesto Bruecke” qui li manava fer molts treballs sobre el sistema nerviós, que

era l'únic tema que semblava interessar a Freud. Però va haver de deixar-lo a

causa de la seva mala situació econòmica, i es va posar a treballar en un hospital

d'aspirant, on ben aviat el farien intern.

Tot i això va seguir estant en contacte amb Meynert, amb qui anaven

habitualment al laboratori d'aquest a fer experiments amb cervells i altres parts

del sistema nerviós. Però a Frued això no li agradava massa, ja que pensava que

així no aprendrien res de nou.

Creia que s'havia de centrar en estudiar les enfermetats del sistema nerviós.

Després de publicar alguns llibres sobre el sistema nerviós, va dirigir-se a França

per a prendre els métodes del famós doctor d'aquella época, Charcot, que vivía a

París. Tot i que també era molt criticat per alguns métodes que feia servir

(sobretot per l'hipnosi). A Freud aquest descobriment l'inspirar molt, veient que

les víctimes d'histèries amb una simple hipnosi perdien tot dolor.

Freud va comparar els seus descobriments amb els de Charcot, però no en van treure res esclaridor. Al tornar cap a Viena va voler explicar els métodes de

Charcot i tot el que había vist i après d'ell als seus companys doctors de Viena.

Aquests descobriments no van ser ben acollits.Freud, per a demostrar-los va

buscar un pacient amb el qe pogués demostrar-ho. Però tampoc va resultar.

Però ell no va renunciar al tractament dels malalts nerviosos, i a més ja tenia dues

armes amb que ajudar-los, l'electroterapia i l'hipnosi. Junt amb el doctor José

Breuer, que va conèixer al laboratori de Bruecke, van investigar multituds de

casos de malalts del sistema nerviós.

Breuer va mostrar a Freud una pacient que tenia una histèria provocada arràn

d'estar cuidant al seu pare quan estava malalt.

L'única manera de passar els dolors d'aquesta noia era fent-li fer el que no va voler fer quan estava amb el seu pare, el que va reprimir. Aquest cas és un dels

més importants dels que va tractar Freud per al seu descobriment, ja que és el

primer en el que veu com una persona pot tenir una paràlisi o qualsevol tipus de

mal provocat per una acció que li va passar al passat, i amb el seu pare!

Freud va seguir fent servir aquest mètode amb els seus pacients ( hipnòsi,

descobriment causa de mals i “desrepressió” de l'instint). Al no trobar cap cas

d'histèria que disgregués del sistema de Breuer, comunament van publicar el

llibre “comunicació interina”, al 1893 i un altre al 1895 anomenat “Estudis sobre

l'histèria”. En aquests llibres, però, la importància de la sexualitat és mínima, ja

que aquests impulsos reprimits no se sabia encara que eren sexuals. El métode

descobert fins aquí per Breuer i Freud és anomenat “catàrtic”. Freud explica en la

seva autobiografía que per a arribar a la psicoanàlisi des d'aquest punt al que

estem, hi ha un important canvi en la seva vida. La separació amb Breuer. Aquest

difonia molt de les idees de Freud, ja que es negava a la explicació sexual

d'aquests impulsos abans esmentats, ja que en la infantesa és impossible de tenir

sexualitat.

Al separar-se de Breuer, Freud, sense pràcticament adonar-se va descobrir que

tots els efectes de la histèria eren provocats per impulsos sexuals reprimits.

Freud, al descobrir això, va decidir de fer-se càrrec d'altre classe de pacients, els

que padeixien “neurastènia”. Això li provocà la pèrdua de gran part de la

clientela. Al treballar aquests casos amb atenció se'n va adonar que si que tenien

“objectes aillats de la observació”, i per tant objectes inconscients que no podem

apreciar normalment. Ell a aquesta enfermetat la va anomenar “neurosi

d'angustia”. Els casos d'aquesta enfermetat que no tenien aquestes

característiques els va seguir anomenant neurastènics. Després li va ser fàcil

descobrir que uns (els de neurosi d'angustia) eren provocats per l'abstinència

sexual i els altres (neurastènics) per l'excesiva masturbació i polucions freqüents.

A partir d'aquí, Freud considerà a les neurosis com a perturbacions de la funció

sexual.

Al exposar aquests nous descobriments a vàries conferències, la rebuda va ser la

mateixa que les referents a Charcot, ja que van ser rebutjades insistentment. Ni el

recolzament de Breuer tot i la seva separació va ajudar a Freud a fer creure els

seus descobriments.

Després d'aquests estudis Freud va seguir amb el seu mètode “catàrtic” però

intentant substituir l'hipnosi en els mètodes, ja que aquesta no era benvinguda

per la majoria de pacients i clients.

Així, va recordar un experiment que va veure fer a Bernheim, on després de

l'hipnosi, el subjecte, una mica cansat i “atontat” recordava tot el que li havia

passat, per tant, podia recordar el que hi havia en el seu inconscient. Això va fer

pensar a Freud que hi havia alguna altra manera de fer veure als pacients el seu

inconscient. Així Freud va des cobrir el métode de “l'associació lliure d'idees”.

Freud després d'aquest descobriment va anant descobrint totes les parts de la

teoría primera ja anomenada “psicoanàlisis” que exposo al tema següent.

Podríem dir després de llegir aquest primer tema que Freud no va inventar tot sol

el psicoanàlisi, sinó que va anar engantxant les peces del trencaclosques que tenien Charcot, Bruer, Bernheim... i mitjançant la observació de cada pacient

individualment, va acabar de formular la teoría. El que he de dir és que Freud és

una persona admirable no només per tot el llegat que ens ha deixat gràcies als

seus descobriments i investigacions, sinó també per la seva força de voluntat, no

deixant que les negacions dels seus companys metges s'interpossesin al seu camí.

I no només veiem aquesta força que tenia Freud en aquest cas, ja que hem de

pensar que tota la vida va estar condicionat pel fet de formar part de la religió

jueva, no gaire ben vista a l'Europa de les guerres mundials.

Per tot això, admiro moltíssim la valentía d'aquest home que es va atrebir a dir

que un nadó té sexualitat i fins i tot que es pot enamorar del seu pare/mare segons

el seu sexe.

3.QUÈ ÉS LA TEORÍA

PSICOANALÍTICA?

Abans d'explicar en què consisteix la tª psicoanalítica que va crear Sigmund

Freud m'agradaria explicar alguns conceptes bàsics que haurien d'estar clars per

a poder entendre ben a fons la teoría, ja que Freud inventa alguns termes per a

explicar la seva teoría.

També m'agradaria fer una aclaració, aquesta teoría va ser modificada fins a dos

cops per Freud (és el que se'n diuen les tres etapes de la psicoanàlisi) i aquí

intentaré explicar una mica el total, és a dir el que en va quedar i una mica del

més important de les dues etapes anteriors.

Els conceptes que m'agradaria deixar clars per a entendre millor el pensament de

Freud al formular la teoría són:

3.1.CONCEPTES

- Hipnosi: Tothom sap més o menys el que significa aquest “tractament”,

consisteix en deixar el pacient o la persona al que es fa en un estat “semi-

conscient” on la persona sap on és però realitza tot el que se li diu com si estigués

dormida, s'ho creu tot. El què no se'n sap és que fins l'arribada de Freud aquest

métode es considerava anti-mèdic i fins i tot de magia negra, però Freud en veure

de Charcot que els pacients deixaven les seves dolències en aquest estat hipnòtic,

la va fer servir com a mètode terapèutic.

• Traumes psíquics: Freud anomena així als mals records de la infància que fan

que la persona tingui algún tipus de síntoma histèric quan ja és adult. És a dir,

són els símbols del trauma, el que causa en l'adult la malaltia. També diu Freud

que per a causar una histèria hi ha d'haver varis traumes psíquics en la persona.

• Fixació: És quan una persona està incapacitada per a fer uan vida normal per

culpa d'algun record, és a dir quan aquest record causa efectes patològics.

Diem que una persona està fixada als records quan té aquests problemes per a fer

vida normal.

• Conversió histèrica (o neurosi de conversió): És quan els efectes d'una

fixació passen a manifestar-se d'una manera somàtica, és a dir els efectes

reprimits és transformen en símptomes corporals. Aquests símptomes corporals poden ser de moltes classes, problemes visuals, paral.lisis, problemes olfactius...

• Suggestió post-hipnòtica: És el que Breuer i Freud demanen al pacient que

faci després de les hipnosis, ja que així poden despareixer més fàcilment els

símptomes. A més Breuer creu que la suggestió post-hipnòtica s'ha de fer per a

ajudar al pacient a passar de l'estat inconscient al conscient per a ajudar-lo a

assimilar el que ha fet o dit mentre era inconscient i per tant fer-lo conscient del

record que acaba de pensar. Consistia simplement en fer conscient al pacient del

que havia dit o fet, de fer-li saber el record i així fer-li desaparèixer els

símptomes (en la majoria de casos) que patía.

• Abreació: Pas en què el record deixa només de ser part de l'inconscient i el

conscient se n'assabenta.

• Associació lliure d'idees: És una tècnica que Freud no va utilitzar

pràcticament, tot i que se li atribueix normalment, ja que en va ser el creador ja al

final de la seva vida. Aquesta tècnica però va ser utilitzada més per autors

posteriors que per Freud. Consisteix en fer dir el què pensa el pacient, paraules

inconexes, frases sense sentit... per a després relacionar-les i descobrir el que

s'amagava en el inconscient del pacient. Aquesta tècnica anava molt bé en els

pacients que es negaven a la hipnosi, tot i que es va utilitzar en tot tipus de

pacient, però com ja he dit Freud la va utilitzar més bé poc, l'hauriem d'atribuir

més a autors posteriors com Jung.

• Transferència afectiva: Vinculació afectiva amb frecuència de caràcter sexual

que s'estableix en els pacients de psicoanàlisi amb Freud que els tracta i

d'oridnari perturba del procès de tractament.

3.2.EL PSICOANÀLISI

Ara, per a explicar la teoría de la psicoanàlisi, m'agradaria començar per

l'hipòtesi explicativa que va crear Freud. Ho he posat com part de l'explicació i

no com a concepte perquè crec és més que un concepte clau en la teoría i que per

tant mereixia deixar-lo a part.

L'hipòtesi explicativa de Sigmund Freud és que darrera de cada símptoma hi

havia un record retingut, i si aquest era descobert per la conciència, el símptoma

desapareixia (abreació).

Després de l'abreació es produeix la catarsi (el metge intenta guarir mitjançant la

paraula, ajudant al pacient a fer-se a l'idea del que ha dit).

Tot i això el metode psicoanàlitic es considera un mètode que adopta la postura

d'ajudar i no de guarir, és a dir el metge escolta mentre el pacient parla, i després

intenta ajudar-lo mitjançant la paraula. Per això se'n diu que és un métode que no

utilitza l'actitud interventiva.

Després d'explicar l'hipòtesi explicativa que va crear Sigmund Freud crec que

immediatament hauria d'explicar el seu métode anomenat “psicodinàmic” que

podríem dir que és el centre de la teoría, on explica el funcionament de la ment

segons ell, i les diferents parts que n'extreu.

El métode psicodinàmic de com a base l'observació. Es fan les teories a base de

fets. Les observacions són fetes a través de la teràpia psicoanalítica.

En aquest métode es valora el món afectiu i relacional de la persona. Aquests dos

mons Freud creu que juguen un paper molt important en l'estructuració mental

de la persona.

Amb aquestes idees Freud crea una nova ciència alternativa a la psiquiatria

(l'anomenada medicina científico-natural).

És una psiquiatria amb un estatus únic i basat en lo psíquic. Això genera

diagnòstics dinàmics: És a dir, descriptius, puntuals, basats en el símptomes per

sí mateix...

D'aquest métode també podríem dir que recupera l'individualitat de cada malalt,

és a dir es fa un estudi biogràfic, genètic, evolutiu i històric de cada persona.

Freud no generalitzarà les malalties per a cada cas, sinó que tractarà cada cas

com a un de diferent tot i que el símptomes siguin semblants entre alguns casos.

Així, l'interès diagnòstic es desplaça de la recerca de trets generals cap a aïllar

les característiques diferencials que personalitzen la malaltia mental de cada

persona.

Ara passaré a explicar el tres tipus de regstres psicoanalítics, el dinàmic, el

econòmic i el tòpic, que es complementen per a explicar una mena de

funcionament humà, el perquè de les nostres accions i altres respostes a perquès

que ens preguntem sobre nosaltres mateixos..

El dinàmic es basa bàsicament en el conflicte de forces contraposades i en la

consideració de que fenòmens mentals ( naturals i patològics) són un joc de

forces contraposades. Diu també que el conflicte és un tret constitutiu de l'èsser

humà i pot manifestar-se o ser latent.

El econòmic diu que els processos psíquics consisteixen en la circulació i distribució d'una energia relativamet quantificable.(pulsions)

Els processos psicològics no es poden entendre sense aquestes càrregues

pulsionals.

El tòpic suposa que l'aparell psíquic està compost per sistemes amb funcions i

característiques diferents. S'ordenen com “llocs psíquics”.

Hauríem de dir que Freud va fer dos tipus de tòpics, on dividia diferent aquests

“llocs psíquics”.

Aquestes són les dues divisions que en sabem:

• Primera: Freud la va dividir en: Conscient, inconscient i preconscient.

- Segona: Freud la va dividir en: l'Allò, el jo/ego i el superjo/superego.

Ara intentaré explicar breument les divisions del segon tòpic.

Allò: Pol pulsional de la personalitat. En sentit ample expressa tot allò que tenim

d'impersonal, inconscient, involuntari en les forces profundes (díriem que és el

ser primitiu que tots tenim dintre abans de rebre l'educació i la socialització). O

sigui que són les funcions innates de l'organisme.

Aquest entra en conflicte amb les altres dos parts.

Aquesta part no la podem comparar amb cap del primer tòpic. És nova i Freud

quan va formular el primer tòpic encara no l'havia “descoberta”.

Jo: Sorgeix de la diferenciació de l'alló, gràcies a la realitat. És a dir, la pulsional

entra en contacte a mb la realitat i fa que aparegui el jo.

Fa una tasca mediadora. Adequa l'individu al medi i intervé en la solució de

conflictes. Controla l'accés a la consciència. Tindria una funció repressa a través

dels mecanismes de defensa.

Podríem dir que el jo és la persona en sí mateix, és a dir el que nosaltres en diem

la personalitat de cadascú.

El Superjo: És una modificació del Jo. Sorgeix a causa de l'interiorització de les

forces repressives que ens adequen (la societat, bàsicament). Podriem dir que per

a nosaltres seria la quan recordem algú que ens diu el que no hem de fer.

Entre el jo i el superjo podríem dir que hi és el que nosaltres en l'idioma vulgar

anomenem “conciència” com si fos el que ens diu el que hem de fer. Diríem que

això és extret totalment de la idea de Freud que l'alló és una forma inconscient i

el jo i el superjo són les formes conscients i preconscients de la persona.

Quasibé tothom sap que Freud deia que l'evolució en la maduresa d'una persona

es feia a través del sexe, i per tant també deia que de petits ja tenim una

sexualitat. Això va escandalitzar la gent de l'època, però ni llavors ni ara s'ha

pogut provar que fós una afirmació incerta. Ara m'agradaria explicar com Freud

creia que evolucionaven les persones psíquicament a través del sexe. Per a

explicar-ho va fer quatre estats que deia que una persona havia de passar per a

arribar a la maduresa:

Estadi Oral: Aquest estadi es divideix en dos, la boca i les dents. Explicarem

cadascuna per separat.

- Boca: Correspon als primers mesos de vida. El nen viu i es relaciona amb la

boca i la funció de succió. El nen rep a través de la boca unes estimulacions com

per exemple la de mamar, i les incorpora receptivament. És a dir és més

important la manera de aprendre que el què s'aprèn. (com en el cas de mamar és

més important el fet de mamar que l'alimentació).

- Dents: Mossega, li agrada. La seva actitud sensorial i motora és més activa.

Comença a aparèixer el llenguatge i comencen a no deixar-li mamar i fer-li

mastegar amb les dents això és una separació de la mare que no li fa gaire gràcia

al nen, ja que ha perdut alguna cosa i per tant es crea un conflicte dins la persona.

Estadi anal: Les mucoses del sistema escretor són les que produexien el plaer en

aquest estadi. L'evacuació excita aquestes mucoses. Per tant, la retenció

voluntària produeix el plaer. Aquestes matèries les tracta com una cosa seva, com

a una propietat. Ho utilitza com a moneda de canvi, aprendra a retenir-ho si te

estimació a canvi.

Aquest estadi podria continuar en persones adultes.

En aquest estadi hi distinguim una fase molt important, en la que el nen comença

a veure el tu i el jo, i apareix la tossuderia i la capacitat de jutjar i escollir. És un

principi d'autonomia com ja he comentat abans.

Estadi fàlic: Es caracteritza per un canvi de la zona erògena: els òrgans sexuals.

El “Falus” fa resaltar el valor simbòlic del penis, ja que penis només seria la part

anatòmica, el “Falus” seria quelcom més. (“Falus” és com anomena Freud aquest

aspecte especial del penis en aquesta edat).

S'hi planteja el complex de castració, és a dir, el dilema en aquest estadi és tenir

o no tenir aquest “Falus”. I així ho viuen els dos sexes. (un sexe el pot perdre i

l'altre no el té).

La diferència de sexe no es fa per les realitats anatòmiques, sinó per la presència

o no del “Falus”. La nena en aquest estadi ignora la vagina.

En aquest estadi també podríem dir que s'assumeix la sexualitat de cadascú,

mitjançant l'existència o no del “Falus”.

També diríem que en aquest estadi s'organitza el que fa referència al món del

desig i l'afecte ( sexualitat, i per generalitzar, l'allò es forma completament).

Aquests desitjos són contraposats, uns es formen de manera positiva i els altres

de manera negativa. Aquests desitjos són del que més es parla en la teoría de

Freud, pràcticament. Són aquells en que el nen vol matar al pare i aprofitar-se de

la mare i la nena al inrevés ( forma positiva).

Aquest estat està molt relacionat amb l'història mitològica d'Edip*, molt famosa,

que explica la història d'un príncep que per moltes circumstàncies acaba matant

el seu pare i casant-se amb la seva mare.

I la forma negativa seria completament al revés, és a dir el nen desitja la mort del

del sexe contrari i estima el del seu mateix sexe.

Aquestes formes poden coexistir fins que al final cada subjecte accepta la

prohibició del superjo i del jo. La forma positiva és evident com és forma, és a causa de la sexualitat de cadascú.

Però la forma negativa és més complexa, ja que es forma a causa de l'existència

o no del “Falus”. El nen al veure que la persona del seu sexe té o no “Falus” igual

que ell se l'estima.

En aquesta fase veiem també la genitalitat, però diríem que és una genitalitat

infantil, ja que el nen juga però no pot tenir una relació adulta. Això és el que la

diferencia del estadi de genitalitat adulta.

Estadi genital o adult: La sexualitat infantil que abans he esmentat fa que

aparegui lentament l'erotització del cos, la líbido investeix les diferents parts del

cos (primer la boca, després l'anus...). L'evolució posterior mai acaba amb les

fases anteriors, ni en la genitalitat adulta. En les relacions adultes encara duren.

Aquestes pulsions anteriors s'han integrat a la genitalitat adulta.

Quan no s'han integrat és quan surgeixen les neurosis (hi ha una negació i repressió d'aquestes pulsions parcials d'estadis anteriors que encara no estan integrades i per tant es crea un conflicte intern). Quan és mante algún d'aquests estadis anteriors i encara no està integrat a la genitalitat adulta en diem desviació.

Per a acabar els estadis m'agradaria dir que durant aquest estadi també es

comença a formar l'amor dins la persona, que al principi és mediatitzat per la

sexualitat, és un principi de plaer. És a dir l'amor es pot espiritualitzar però al

principi només és una pulsió. L'amor s'inscriu com una evolució libidual més.

Bé, ara com a conclusió d'aquest apartat on he explicat en què consistia la

tècnica i teoría de la psicoanàlisi, citaré un fragment escrit per el seu propi

creador, Sigmund Freud on explica molt col.loquialment i fàcil d'entendre, el que

ell pensa que és la tècnica de la psicoanàlisi.

“En realitat, aquesta tècnica és molt senzilla (...) Consisteix simplement a no

intentar retenir especialment res i acollir-ho tot amb una atenció flotant similar.

D'aquesta manera evitem el perill de fixar-nos especialment en un element

determinat i d'eliminar-ne un altre seguint en aquesta selecció les nostres

esperances o les nostres tendències.

I això es justament el que més hem d'evitar: si, en esperances, correm el perill de

no descobrir mai res sinó el que ja sabem, i de falsejar la nostra percepció. No

hem d'oblidar que en la majoria d'anàlisis sentim del malalt coses la significació

de les quals només descobrim a posteriori.

Com es pot veure, el principi d'acollir-ho tot amb igual atenció equilibrada és la

contrapartida necessària de la regla que imposem al analitzat, exigint-li que ens

comuniqui, sense cap crítica ni selecció, tot allò que li passi pel cap. Si el metge es comporta d'una manera diferent, anularà gairebé del tot els resultats positius

obtinguts amb l'observança de la “regla fonamental psicoanalítica” per part del

pacient.

La norma de la conducta del metge es podria formular de la manera següent: Cal

evitar qualsevol influència conscient sobre la seva facultat retentiva i abandonar-

se del tot a la seva memòria inconscient. (...) I si la memòria li falla en alguna

cosa, gairebé sempre serà en detalls en què el metge s'ha deixat pertorbar per la

referència a la seva pròpia persona.”Exposició “Sigmund Freud, frases cèlebres”.

4.CRÍTICA A LA Tª PSICOANALÍTICA

Bé, després d'alavar a Freud durant tot el meu treball, crec que ha arribat el

moment de criticar una mica la seva teoría. Però no serà una crítica enfocada

desde el vidre que ho veuen els que la critiquen sense pràcticament conèixer-la,

sinó mirant desde les teoríes posteriors i les actuals. Per tant aquesta crítica no és

sobre el sexe que hi exposa Freud per a explicar la seva teoría, ni molt menys ja

que crec que aquesta part de la teoría és fàcilment creíble.

Abans de començar la crítica he de dir que aquesta teoría té una difusió mundial i

que fins als anys 50 no té cap altra teoría que hi competeixi, és a dir totes les

crítiques que se li refereixen són dels propis psicoanalistes.

Podríem dir que moltes parts, invencions i idees del psicoanàlisi perduren en gran

mesura en els nostres dies, ja que moltes de les coses que va dir Freud encara no

s'han pogut ni negar ni demostrar amb certesa. Aquesta serà una de les primeres i

principals crítiques que se li fa, al psicoanàlisi; ja que té un alt grau d'inferència

que evita que sigui investigat o operacionalitzat. És a dir, Freud inventa moltes

parts de la teoría que no pot demostrar, i que més endavant tampoc es podràn

demostrar. A més, també utilitza la seva teoría per a explicar-ho tot, societat,

psicologia.. això seria una mica exagerat, ja que la teoría s'ha de “estirar” molt

per a aconseguir que abarqui tants temes com Freud volia atorgar-li.

És a dir que Freud ho explica tot amb la seva teoría.

Aquí tenim, al meu parer, un gran exemple d'aquesta globalització de la seva teoría per a tots els temes, ja que la teoría ho explica tot: “L'home primitiu s'havia acostumat a satisfer en el foc un plaer infantil extingint-lo amb un raig de la seva orina cada cop que en trobava en el seu camí. El primer home que va renunciar a aquest plaer respectant el foc, va poder endurse'l i posar-lo al seu servei. (...)L'home cau en la neurosi perquè vol ser més noble i bo del que li permet la seva constitució, perquè no arriba a suportar la gran frustració que li imposa la societat en nom dels ideals de cultura”. Exposició “Sigmund Freud, frases cèlebres”.

Penso que en aquest fragment veiem clar la gran globalització que Freud intenta

fer de la seva teoría, i també veiem una altra possible crítica, els factors

indemostrables que presenta la seva teoría.És a dir que la teoría està poc demostrada, està tot basat en “una inspiració divina” que va tenir Freud, ja que moltíssimes parts no són demostrables. Molts psicoanalistes però, encara als nostres temps diuen que no és que el psicoanàlisi no funcioni, el que diuen es que s'ha de investigar més, ja que es pot demostrar.

A més els resultats que s'obtenen amb el psicoanàlisi es poden obtindre d'igual o

major forma mitjançant les teràpies actuals, més curtes ( explicades més

endavant).

Aquestes crítiques sobre la investigació són una mica exagerades, però

vertaderes, ja que el que Freud va investigar en els pacients és important i fins i

tot va curar la malaltia psicològica de la seva época, la neurosi i l'histèria.

Però aquesta investigació tampoc és com per a extreure unes conclusions tant amplies sobre el funcionament i parts del cervell humà, i de la personalitat. Fins i tot es podria criticar que inventés la sexualitat infantil, però aquesta és una qüestió que jo personalment crec una deducció encertada veient els seus pacients.

Al psicoanàlisi l'important no són els resultats per a extreure'n una teoría, sinó

els processos que es fan amb el pacient, i així s'extreu la teoría.

L'important és: Què funciona amb el pacient?

S'ha arribat a dir del psicoanàlisi fins i tot que els seus resultats es deuen a el

propi pacient, que es creu que el métode és eficaç i s'auto convenç de que està

curat (“efecto placebo”).

I, finalment, i potser la més important, seria que Freud va formular una teoría

amb concordança amb el seu temps. Però ara mateix aquesta teoría podríem dir

que no serviria de res, ja que les malalties del temps de Freud no són les que

tenim als nostres dies. Això és degut a la tendència a la individualització que

tenia Freud, tractant cada pacient com a únic i diferent cas dels demés. Això va

provocar que formulés una teoría que només servís per els casos investigats per

ell. En canvi, les malalties actuals no es podrien tractar amb una psicoanàlisi, ja que resultaria un fracàs. Un exemple clar seria tractar psicoanalíticament a una persona hipertensiva o amb stress, seria impossible que es curessin d'aquesta manera.

Se'ls hi ha d'aconsellar i no analitzar el que li passa pel cap, és lògic.

Però no ens enganyem, encara no hem trobat una teoría sobre la psicologia que

ens capgirés la mentalitat i se li donés tanta importància com el psicoanalisi.

Això deu voler dir quelcom, m'imagino. Crec que en el fons tots tenim el temor

de que aquesta teoría sigui certa, i per això no ens la treiem del cap.

En aquest text, Elgan L. Baker parla de la psicoanàlisi com a “pionera” en

psicologia i la compara a les teoríes de Darwin i Newton en la seva especialitat;

“Ja fa pràcticament un segle de que el primer desenvolupament de la teoría i

tècnica psicoanalítica de Sigmund Freud anuncià una nova época en la nostra

comprensió de la psicopatologí, el funcionament de la ment humana i els modes

relacionats de conducta. En tot aquest temps s'han desenvolupat i han madurat

numeroses teoríes de psicoterapia. Però cap ha obtingut el grau d'influència del

que va disfrutar el psicoanàlisi. Qualsevol història de les idees i

desenvolupaments científics importants del segle XX ha de assenyalar l'excitant

elaboració de la posició psicoanalítica, que ha afectat no només la

psicopatologia, la psiquiatria i altres disciplines relacionades amb la salut

mental, sinó que també ha influit també en la comprensió de la literatura, l'art,

els moviments socials i els sistemes polítics i econòmics. Inclús s'han incorporat

nombrosos principis psicoanalítics en bona part del nostre llenguatge i formes

de pensar respecte als fets de la vida quotidiana. En molts aspectes, les diverses

formes de psicoteràpia que han sigut desenvolupats en aquests cent anys han

representat esencialment reaccions, extensions o elaboracions de les

conceptualitats originals del psicoanàlisi.

Sigmund Freud i la seva obra han dominat gran part d'aquesta tradició

psicoanalítica, especialment durant els primers cinquanta anys.

En aquest sentit, Freud va ser en gran mesura pioner com ho van ser Newton a la física i Darwin a la biología. El rol de pioner no consisteix en explicar completament el fenòmen en estudi, sinó a començar a desenvolupar algunes hipòtesis i realitzar preguntes d'una nova manera.

Des del nostre punt de vista actual, la pregunta no és tant -que va dir Freud-, sinó -a qué ens ha portat l'obra de Freud-”. Elgan L. Baker, Psicoànalisis, Introducció del capítol 2.

En aquest text veiem que l'important de Freud no és només la seva teoría en si,

que ja va ser prou important a la seva época i ho segueix sent, sinó el canvi en la

mentalitat de tota la societat davant les malalties de caràcter psicològic. Hem de

pensar que a l'época de Freud s'internaven els malalts (tractats de “bojos”) a centres psiquiàtrics amb uns tactaments inhumans a persones que no estaven

realment bojes, per por a elles (per a entendre bé aquesta premisa recomano la

pel.lícula “algú va volar sobre el niu del cucut”).

Per tant podríem dir que per moltes crítiques que obtingués la teoría

psicoanalítica haurem d'admirar sempre a Freud la seva nova manera d'enfocar

la psicologia en general, i el seu atreviment a l'hora d'exposar les seves teories, a

la seva época totalment escandaloses (i encara ara als nostres temps ho és per a

un grup reduit de gent). Aquí tenim un resum d'una crítica d'un estudiant de 3r any de psicologia a l'Universitat Autònoma de Bellaterra (UAB):

“Amb aquesta reflexió he volgut plasmar el meu interés vers a les inquietuds i potser el dubte que més va marcar la vida de Freud.

La solució a aquest dubte va determinar el seu futur i el futur de la psicologia occidental. Ha marcat una época.

Freud d'hora va deixar de tenir fe en l'investigació científica i buscà alternatives útils.

Va conèixer Charcot i l'hipnosi que li van donar l'opció de trobar explicacions palpables amb la praxis.

Amb aquest pas s'oblida de l'anatomia i es centra en la solució de problemes, això des del punt de vista científic i l'ull crític de la seva época seria arriscat. Aboleix el repte de relacionar alguna cosa que ell creu impossible.

Però d'altra banda és potser el camí més difícil ja que aconsegueix mitjançant l'observació directa i la recollida de casos la formulació d'una teoría nova, alternativa a les altres i que dóna solucions a moltes preguntes.

És ma més una teoría capaç de guarir, tot i que els seus métodes no siguin estrictament científics i capaç també de diagnosticar i tractar la malaltia mental. Constitueix doncs, una revolució a nivell mèdic en la nostra societat tot i que no es va reconèixer com a tal en el seu moment.

Cal ara plantejar-se: si tan impacte va tenir i segeuix tenint... com és que els científics han dubtat de la seva veracitat pràctica i no l'han volgut estudiar a fons?? És potser por a trobar quelcom que no els agradi??” Reflexió teòrica, la decissió de Freud, alumne de psicologia de la UAB.

Bé, en aquest text podem diferenciar vàries crítiques ja esmentades i una pregunta final que molta gent coneixedora de la teoría es fa.

Però crec que aquesta teoría no s'ha investigat perquè no hi ha mitjans (recordem la crítica a les premises que no es poden demostrar).

Freud, ja a la vellessa, quan va veure com era molt criticada la seva teoría

5.MODIFICACIONS DE LA Tª PSICOANALÍTICA

A part de l'aparició de noves d'acord o en contra del psicoanalísi durant el segle

XX veiem una evolució d'aquesta (sobretot fins als anys 50).

Recordant la influència d'aquesta teoría sobre tot el segle XX ara intentaré

explicar algunes de les modificacions que van anar fent varis psicoanalistes

posteriors a Freud.

Com a primera variació veiem que es reestructura la premisa del “conflicte

d'Edip”, que es formula des d'una perspectiva social. Es vincula als

aprenentatges del nen, i no tant al desenvolupament psicosexual de l'individu. Es

discuteix també el paper sexual de la dona, ja que no se la pot seguir veient com

a un sexe psicològicament inferior, i se la tracta igual que a l'home.Una segona variació important és que es dona més importància al “jo”, és a dir la

personalitat i conciència de cada persona que la que li donava Freud. Per a això es comença a treballar mitjançant el psicoanàlisi amb psicòtics i amb nens, aquest

també és un pas important per a la reestructuració de la teoría.

Un altre encaminament important que dona el psicoanàlisi és s'incorpora el

concepte de les relacions interpersonals. És a dir se li dona més importància a la

cultura i a les relacions entre persones, que fins ara estaven eclipsades per

l'intrapsíquic, és a dir, per l'inconscient.Els psicoanalístes més importants posteriors a Freud són: Ferenezi, Alexander i French.

Aquests van formular els canvis abans esmentats, el primer als anys 20 i

els dos restants als anys 40. Meninger, al 86, fent una estadística de casos

tractant-los cadascún com a un cas diferent de l'anterior va modificar algus

aspectes de la teoría. Al 1989 trobem a Strupp que parla de no intentar

reconstruir el passat dels pacients per a saber el seu mal, sinó centrar-nos en el

present, ja que tot i que creu que els mals venen del passat, no s'hi ha de pensar,

s'ha de mirar cap al futur i millorar el present.Un altre psicoanalista dels més importants, C.Jung, que va ser col.laborador de Freud i fins i tot president de la seva Associació psicoanalítica. Però ben aviat Jung va començar a tenir divergències amb Freud en algunes parts de la teoría. Fins que es van separar. Aquestes divergències es basaven bàsicament al passat i el present. És a dir Jung creia que era més important el present que no el passat en la neurosi. a la teràpia Jung li donava més importància a el present i els plans de futur que no al passat causant de la neurosi. A més Jung va ampliar l'inconscient a una part que guardava moltes més coses que les que Freud describía. Després de separar-se de Freud, Jung va formar la seva pròpia escola anomenada “psicología analítica”.

I, per a acabar amb els modificadors del psicoanàlisi m'agradaria parlar d'Erich Fromm. Aquest filòsof, sociòleg i psicòleg fa una reestructuració del psicoanàlisi per a fer-lo més humanista, explicant-lo des del punt de vista de l'home, els seus objectius, pensaments i el que el rodeja. No intenta tant explicar les enfermetats, sinó centrar-se en qualsevol persona i els seus actes. Va ser un dels primers en relacionar el psicoanàlisi i el marxisme.

Podríem dir que gràcies a ell ara parlem dels “Freudomarxistes” que hi va haver posteriorment, relacionant el món de Freud i el de Marx.

Podríem dir que els pocs psicoanalístes actuals fan servir per als seus tractaments

una concepció eclèctica de totes aquestes variacions contrastant-les amb la de

Freud. A més, els psicoanalístes actuals fan servir teràpies curtes (un cop a la setmana), cara a cara amb el pacient, poc regressives, centrat en aspectes actuals, i centrades en la solució de problemes i no en la reestructuració emocional de la

persona. En el text de Freud sobre com és el tractament psicoanalític (veure pàg. del treball) veiem que per a ell el metge no ha de mostrar cap reacció, però en canvi en l'actualitat es busca molt més la intervenció del metge. Hem de pensar que tots aquests canvis no vénen donats només per les conclusions errònees a què va arribar Freud quan va formular la teoría, sinó també com ja he dit les circumstàncies socio-culturals de l'época, que fan que les enfermetats siguin molt diferents a les principis de segle. Hem d'admirar a aquest gran psicòleg per vàries raons, i una és ben clara: Freud va aconseguir curar les malalties psicològiques més exteses a la seva época (histèria i neurosis) amb els seus mètodes.

6.CONCLUSIÓ

Amb aquest treball he aconseguit el meu objectiu personal que era aprendre la doctrina Freudiana. És a dir conèixer millor el que vaig aprendre durant el 1r de Batxillerat sobre el psicoanàlisi. Però aquest no era l'únic objectiu d'aquest treball. El meu objectiu també era fascinar a tots els lectors com jo em vaig fascinar quan vaig conèixer la psicoanàlisi i els pensaments de Freud.

A vegades, pensem que no sabem res d'una cosa quan en sabem moltíssim i el psicoanàlisi n'és un bon exemple. Jo, personalment, pensava que fins a arribar a 1r de Batxiller no havia sentit mai res relacionat amb Freud i la seva teoría. Res més allunyat de la realitat. Cada día, quan parlem i pensem, sempre tenim per mig quelcom que té a veure amb Freud i els seus pensaments. Si, no us extranyeu, perquè és veritat. Ara mateix deveu pensar, -Què diu aquest?

Doncs el que estic dient és veritat, i sinó penseu quantes vegades heu dir les paraules “lapsus” o “inconscient”. Ara us ho sembla més?

Si, aquestes paraules són del vocabulari inventat per Sigmund Freud. I si ens paressim a mirar més exemples en trobaríem a cabassos.

Doncs bé, tot això ho he dit per a explicar que em va fascinar que moltíssimes coses del que va dir un psicòleg fa cent anys encara perdurin en nosaltres, en el nostre vocabulari més col.loquial, com a paraules normals i corrents. Potser el significat s'ha anat variant una mica, però això no té gran rellevància.

Una altra raó per que em fascina Freud és per la seva mentalitat, moltes coses que ell va pensar eren impensables del seu temps. Podríem dir que és un avançat al seu temps.

Freud no només va formular una teoría no descoberta fins aleshores i va curar la malaltia psicològica més greu de l'època, sinó que va atrevir-se a formular-la sabent que en principi, el seu prestigi estaria en joc, a causa de l'escandalós que resultaria les seves teoríes a l'època. I ho van ser, però Freud va aguantar, va seguir estudian per a millorar la seva teoría, i no es va deixar influir per les queixes dels seus companys. Hagués sigut molt fàcil deixar-ho ( com va fer el seu amic Bruecke) i no jugar-s'hi la carrera, però Freud va aguantar com un valent.

Amb tot això vull dir que no l'admiro només per la seva gran capacitat de deducció, la seva demostració de curació i en definitiva, la seva intel.ligència indubtable, sinó també per el seu valor i perquè la seva teoría no ha tingut cap que l'eclipsi en importància, ja que no trobem cap teoría posterior al psicoanàlisi que poguem dir que va tenir igual o semblant importància que aquesta.

Ja que aquesta teoría va ser, com ja he comentat, avançada al seu temps.

Espero que amb aquest treball us hagi impregnat una mica del meu entusiasme i fascinació per aquest gran home que no només va fer una teoría psicològica, sinó que va canviar la manera de pensar de les persones de l'época i va formular una teoría que podría aplicar-se a varis camps diferents ( sociologia, filosofia...).

M'agradaria que us parèssiu a pensar un moment en la grandària que va tenir aquesta teoría, tot i els seus detractors, i en què el nostre pensament actual està molt determinat per aquesta teoría.

Bé, per a acabar us diria que espero que hagiu llegit aquest treball com a un treball d'investigació objectiva, tot i que en moments ha estat subjectiva i que hagueu oblidat tots els pre-judicis que se'ns ha impregnat sobre el psicoanàlisi per la sexualitat que hi porta incorporada. Crec que si oblidem aquests pre-judicis podem arribar a sentir-nos identificats amb moltes parts d'aquesta teoría.

7.BIBLIOGRAFIA

• AAVV. “Psicologia (tom. psicoanalisis y psicología médica)”. Ed. Plaza & Janes

• Caparrós, Antonio. “História de la psicología”. Biblioteca básica de psicologia.

• García Vega, Luis. “História de la psicología” . Siglo XXI de España editores.

• Gay, Peter. “Freud, una vida de nuestro tiempo”.

Génova, Cándido. “Guía básica para psicólogos”. Ed. Herder (biblioteca de psicología).

• Granados, Verónica “Apunts de psicología, 1r i 2n curs de carrera”.

• L. Baker, Elgan. “Psicoanálisis y psicoterapia psicoanalítica”.

- Pinillos, José Luis. “Principios de psicología”. Ed. Alianza Universidad.

• Mas, Sergi. “Apunts de psicología, 1r de batxillerat”.

• Mas, Sergi. “Apunts de filosofía, 1r de batxillerat”.

• Mas, Sergi. “Apunts de sociología, 1r de batxillerat”.

• Guillem Clua. “Formas y maneras de evitar deprimirse en invierno”. CNR (revista de actualidad).

• Http//:www.psiconet.org/Freud

8.ANNEXOS

Per a aquest treball presento dos annexos que crec que ambdós són encertats tot i que diferents no només per la forma, i per la font d'informació, sinó també en relació al treball.

El primer és un article extret de la revista “CNR” que ens fa recomanacions del que hem de fer per evitar les depressions. L'objectiu d'aquest annex és donar crèdit a les meves paraules de crítica quan critico la forma de fer de Freud “no pràctica” i dic que les enfermetats psicològiques no es poden tractar com les tractava Freud. Com veiem a l'article, el que es fa ara és diagnosticar el causant del malestar i reccomanar un tipus d'accions o receptar algún tipus de fàrmacs per a la curació. El métode actual és molt diferent al de Freud.

En canvi en el segon annex veiem un quadre de Salvador Dalí. Aquest annex es refereix a la gran inspiració que va portar als artistes la teoría de Freud, ja que aquests van veure en l'”inconscient” de Freud la manera de representar obres molt més significatives de sentiments que les tradicionals.

Amb el segon annex deixo a l'aire que podria haver centrat el meu treball en moltes noves modalitats de tot tipus de modalitats que apareixen a partir del psicoanàlisi. Un altre exemple seria el dels somnis, que ara al pensar que són part de l'inconscient se'ls intenta donar interpretació. Però el meu treball no s'ha centrar en aquests altres temes.

1

34