Sonata: (de l'italià suonare, 'sonar'), composició musical per a un o més instruments. D'una banda, el terme forma sonata es refereix a l'estructura musical dels primers moviments de les sonates i dels gèneres relacionats amb ella en els segles XVIII i XIX. Però també des d'intervinguts del segle XVIII, el terme sonata ha estat utilitzat generalment per a les obres de tres o quatre moviments per a un o dos instruments, com succeeix en les sonata per a piano (solista) o amb la sonata per a violí (per a violí amb un instrument de teclat). Se solen usar termes distints al de sonata en obres que presenten la mateixa disposició però que estan compostes per a altres combinacions instrumentals; per exemple, la sonata/per a orquestra es diu simfonia, la sonata per a un instrument solista es diu concert, i la sonata per a quartet de cordes es diu quartet de cordes .

Història de la sonata:

En els segles XVI i XVII el terme sonata, que apareixia amb creixent freqüència en els títols de les obres instrumentals, significava merament peça sonora instrumental distingint-se vaig agafar de les composicions vocals. El terme no implicava aleshores una forma o estil de composició específic. La forma i l'estil es van desenvolupar a Itàlia a la fi del segle XVI i principis del XVII, al conrear-se per vegada primera la música instrumental a gran escala. La forma tenia diverses seccions clarament delineades en temps i textures contrastades, com una secció tipus dansa seguida d'una melodia lenta amb acompanyament, a la qual seguia una secció ràpida en forma de fugida. Aquestes composicions no necessàriament es van cridar sonates; més sovint s'utilitzaven els termes ricercare o canzona. Durant la dècada de 1630 el nombre de seccions en aquestes peces tendia a disminuir a tres o quatre, mentre que augmentava la longitud de les seccions restants i l'estructura formal es tornava més complexa, incorporant relacions a llargària termini en les quals intervenien el ritme, l'harmonia, la melodia i altres rasgos musicals. Finalment, les seccions es van convertir en moviments separats.

Cap al segle XVII van emergir dues categories: la sonata dóna chiesa, o sonata d'església, una obra seriosa amb quatre moviments amb l'estructura lent-ràpid-lent-ràpid i que reflectia la complexitat del contrapunt dels més antics ricercare i canzona; i la sonata dóna camera, o sonata de càmera, una sèrie de moviments curts amb origen en la dansa, precursora de la suite. La combinació instrumental més típica per a la sonata durant el barroc mitjà i tardà va ser la sonata a trio: dos instruments melòdics acompanyats pel baix continu (un instrument sota melòdic donat suport per un instrument harmònic). El mestre per excel·lència de la sonata a trio del segle XVII va ser el violinista italià Arcangelo Corelli. També es van escriure sonatas per a petits conjunts instrumentals (incloses moltes de Corelli) i per a instruments solistas, com les sonatas de Johann Sebastian Bach per a violí i per a violonchelo solistas, i les sonatas per a teclats solistas de l'alemany Johann Kuhnau. També es van escriure obres per a un únic instrument melòdic i sota continu, entre elles les sonatas/ per a violí de l'austríac Heinrich von Biber, autor de les admirables sonatas/ del Sant Rosario per a violí.

Durant l'època preclásica i del clasicismo primerenc, la sonata dóna chiesa, influïda per la sonata dóna camera, va evolucionar cap a una forma definida de tres o quatre moviments, el primer dels quals generalment estava en forma sonata i posseïa un tempo moderadament ràpid, el segon tempo lent, i el moviment final, en tempo ràpid. Quan es componia un quart moviment, havia un minué que s'inseria abans del moviment final. A mitjan segle XVIII el terme sonata va començar a utilitzar-se únicament quan el mitjà interpretatiu era un instrument de teclat solista o algun altre instrument sol acompanyat per un teclat. La forma sonata juntament amb els seus principis, van influir en la música de l'època, no només en les sonatas instrumentals, sinó també en les simfonies, els concerts i els quartets de corda, així com en altre tipus de música de càmera. La sonata clàssica queda il·lustrada amb les obres de Wolfgang Amadeus Mozart, Joseph Haydn i Ludwig van Beethoven, els grans mestres del clasicismo vienés. Igual que la majoria dels compositors del segle XIX, Beethoven va escriure sonatas en quatre moviments, però en els seus últims anys a vegades va abandonar la disposició pròpia de la sonata en favor d'una quantitat de moviments menor o major.

Durant el segle XIX, la tradició de la sonata clàssica es va mantenir en mans de compositors austríacs i alemanys del romanticisme com Franz Schubert, Robert Schumann i Johannes Brahms. No obstant això, molts compositors, entre ells el pianista polonès Frédéric Chopin, tenien més facilitat per a les peces curtes que per a les obres de majors dimensions; quan escrivien sonatas, tendien a no prendre en compte les relacions musicals a gran escala i escrivien moviments sorprenentment diferenciats, que la seva estructura interna realçaven fent-los correspondre uns episodis diferenciats. Uns altres, com el pianista hongarès Franz Liszt, no van prendre en consideració gran part de l'esquema tradicional. El seu Sonata en si menor és una obra llarga en un moviment, que se sembla al plantejament del poema sinfònic. Els compositors del segle XX han seguit esquemes molt diferents per a escriure els seus sonatas. Algunes, com les de Samuel Barber, són llargues peces escrites en la tradició del segle XIX. Unes altres, com les del rus Ígor Stravinski, han tornat als principis clàssics de la contenció i la claredat formal. Un tercer grup, com les del nord-americà Xerris Ives, utilitzen el terme sonata de forma indefinida per a suggerir en la ment de l'oient les grans tradicions del passat, però amb una estructura i caràcter que tendeixen a l'individualisme. El significat del terme sonata, per tot això, està tornant a la seva definició original, alguna cosa ambigua, com peça instrumental sense que impliqui de manera necessària unes característiques predeterminades

Simfonia:(del grec, syn, 'junts'; phone, 'so'), en música, composició orquestal que sol constar de quatre seccions contrastantes cridades moviments i, en algunes ocasions, temps. La denominació es va aplicar per primera vegada en el segle XVI als interludios instrumentals de formes com la cantata, l'òpera i el oratorio. Un exemple notable és la 'Simfonia pastoral' del oratorio El Mesías (1742) de Georg Friedrich Händel. La simfonia en el seu sentit modern sorgeix al començament del segle XVIII.