S O L I T U D

Aquesta obra va aparèixer com un fulletó a la revista Joventut, entre el maig de 1904 i l'abril de 1905.

Inicialment aquesta novel.la constava de vint capítols, però va reduïr-se a divuit.

Solitud, és una novel.la que comença amb un viatge iniciàtic de la protagonista, la Mila, en dos plans, un d'extern (s'en va a viure a un altre lloc), i un d'intern (comença una nova vida) i acaba amb la presa de consciència de la Mila.

El tema és la recerca de la pròpia individualitat, i la problemtàtica interior d'una dona en conflicte amb el seu entorn social.

Al principi, la Mila té un ideal, ser feliç amb el seu marit, la casa, l'hort, tenir fills . . . però veu que no pot aconseguir-ho. Per buscar una sortida, es crea un refugi personal per tal de trobar de trobar en el seu interior el que no troba a fora. En la novel.la hi ha personatges contraposats, que van de la bestialitat (Ànima) a la divinitat (Gaietà).

Hi ha un joc de relacions entre la subjectivitat de la protagonista i el seu entorn segons l'estat d'ànim de la Mila el lector veu les coses de manera diferent.

En la novel.la es veuen representats dos plans, el de la terra alta, que simbolitza lo ideal, la puresa i un segon pla que serien les terres baixes, simbolitzant els vicis, els instints . . .

Entre els dos plans hi trobem la plana, representant la monotonia, l'utilitarisme i la despersonalització. A la muntanya un espai de misteri, de lluita i d'ideals.

En aquest sentit, per a la Mila, l'ascenció a a muntanya representa l'entrada a la vida, tot i que inicialment és molt jove i es troba en un espai estrany i agressiu.

El relat és narrat en tercera persona, però hi ha el punt de vista dels personatges.

A vegades és el narrador qui ho explica, i d'altres ho veiem a través de la protagonista; el narrador ho explica d'acord amb el que sent la Mila, des del seu punt de vista.

El lector accedeix a la realitat de la novel.la a través de la Mila, i coneix gràcies al narrador, com ella va coneixent i interpretant la realitat. Es creuen dos punts de vista.

Es creen uns estats anímics en els personatges que mostren les afinitats entre la subjectivitat i l'entorn.

Tot això construeix el fil argumental de l'obra.

Gaietà, el pastor, és un personatge molt ben creat. Dóna una imatge d'home reposat, i s'associa a determinats valors morals i al treball (la falç és un simbol indiscutible del treball d'aleshores). Inspira confiança, és el suport de la Mila, la qual confia en ell, i n'aprèn moltes coses. La Mila té sempre curiositat, vol saber coses, contrastant d'aquesta manera amb el caràcter del seu marit, un personatge aborrit.

El pastor, és la justificació de la creació imaginativa com a forma de relació amb l'entorn. Ell es relacionava amb la realitat amb les seves llegendes.

Aquesta consciència artística és pròpia de l'home superior ja que implica una actitud de superació.

L'ascenció al Cim Alt és el darrer esforç del pastor per donar a la Mila un coneixement total de la realitat. Quan pugen i veu la realitat magnificada, sorgeix al fugaç aparició de l'ànima, sap la verdadera edat del pastor, i s'acaba la idealització que tenia d'ell, adonant-se de la mitificació que havia atribuït al pastor. Amb això, tot se li esfondra.

El pastor mor misteriosament, i la seva mort porta el desenllaç de l'obra: porta a la Mila a sofrir l'experiència última de la realitat, essent violada per l'Ànima.

Aquesta experiència li suposa la seva total anihilació com a persona, però d'altra banda arriba a prendre consciència de la realitat de la vida i de les autentiques dimensions de la tragèdia humana.

Aquí s'inicia la reordenació de la seva vida i el reconeixement de la realitat.

Ella es reconeix com a persona, sentint dins seu el fruit de la violació que la porta a tirar endavant en la vida.

Amb aquesta presa de consciència de la protagonista, arriba al coneixement de que tan sols hi ha una única sortida, que és l'acceptació voluntària del destí.

L'obra es tanca amb un acte de voluntat per part de la Mila, que decideix tirar endavant abandonant el marit i l'ermita.

A la novel.la hi trobem tota una xarxa de simbols.

El món de l'acció de l'obra està lligat a l'ermita de Sant Ponç, un sant relacionat tradicionalment amb la natura i a la novel.la es descriu com una figura andrògina (entre home i dona), i pot considarar-se com un simbol de la coincidència d'aspectes oposats.

Desperta en la Mila sentiments contraposats. D'una banda, el venera com un sant i d'altra li produeix basarda i esgarrifança.

L'ermita és artificial, creada per l'home, en canvi, el Bram, natural i profà, esdevé font de la vida, on la Mila posa de manifest el seu desig de maternitat.

Al llarg de la novel.la, hi ha la clara dualitat entre el pastor, element positiu, força racional, tranquilitat d'anima i l'Ànima, element negatiu, que representa la bèstia irracional, la violència, el mal.

El sexe apareix com a element de destrucció i creador de la vida al mateix temps.

En una primera etapa, la Mila passa per un estat inconscient i d'inhibició, fins que arriba la presa de contacte amb la realitat i s'enfronta al dualisme del bé i del mal, però no es fins que arriba l'emotivitat i l'afecte que descobrirà la realitat. Figura clau d'aquest descobriment, és el pastor, ja que, com s'esmenta més amunt, és font de saviesa i afecte, simbol de la pau interior.

L'enfrontament amb les forces negatives culmina amb la mort del pastor.

Ara bé, la protagonista, no prendrà consciència de la realitat fins que la violen i entèn el significat del somni premonitori que havia tingut al principi. Aquest reconeixment dóna lloc a la rebel.lió de la Mila, que decideix acceptar el seu destí , la solitud, i abandona l'ermita i al seu marit, en Maties, i s'en torna a les terres baixes.

Així conclou, Solitud.

de Víctor Català