Tema 1: Sociolingüística

es pot estudiar

des de

s'ocupa de s'ocupa de

es desenvolupa té

en

quan hi ha

es manifesta en

produeix

Lingüística y Sociolingüística

Luis Aracil és un sociolingüista important que dona una definició a cadascuna d'aquestes paraules. Diu que la sociolingüística és una ciència que estudia l'ús lingüístic (l'ús d'una llengua, dialecte..). A diferència de la lingüística que estudia l'estructura d'una llengua (elements i relacions dels elements).

Variació lingüística Registres lingüístics

Els registres constitueixen les formes pròpies de la llengua en cadascun dels usos lingüístics que es produeixen en les relacions socials.

Classificació dels registres

Tipus de registres segons el nivell de formalitat: de més informal al més formal:

• Vulgar: està vinculat al registre col·loquial però hi abunden els vulgarismes allunyats de la norma lingüística. Ho emprem en contextos no formals amb interlocutors de baix nivell cultural.

• Argots: son la parla privada d'un grup social que es considera diferent dels altres per açò empra un llenguatge secret i un lèxic especial. També cal esmentar els llenguatges anomenats populars que fan referència a la forma de parlar específica d'uns determinats barris: a València parlar “apitxat” significa fer el so -tx envers -tj, el parlar “xava” es dona a Barcelona on unes classes ho fam per semblar d'un nivell més elevat que els altres, el parlar “bleda” es inconscientment utilitzat majoritàriament pel sector femení propi de les al·lotes considerades com tals.

• Col·loquial: respon als usos privats de la llengua. Sol ser un registres oral, els interlocutors es troben al mateix lloc i al mateix moment. Té un tipus de text poc elaborat, espontani, i empra normalment elements no verbals (gestes, moviments...).

• Estàndard: es considera el registre neutre entre els usos més formals i els menys informals. Per tant, presenta un grau de formalitat equilibrat. Es el registre emprat en el ensenyament, mitjans de comunicació. Empra les formes lingüístiques de la norma gramatical.

• Periodístic: te una funció explicativa. Sol empra l'estructura piramidal, del aspectes més importants als més irrellevants. El contingut s'estructura responent a les sis preguntes bàsiques: qui, que quan, com, on, perquè. Presenta formes textuals pròpies: noticies, reportatges, entrevistes....

• Publicitari: s'empra en textos breus que cercan una adhesió a una causa o ideologia. Desenvolupa la funció connativa, la qui dona una ordre. Empra sovint imatges gràfiques i recursos retòrics que solen produir ambigüitats i dobles sentits.

• Cientificotècnic: es caracteritza per la claretat, precisió i concisió. T e una necessitat explicativa. Requereix una formació cultural en els usuaris del registre. No empra figures estilístiques que puguin crear ambigüitats. Presenta molt de termes propis segons l'especialitat tècnica.

• Juridicoadministratiu: s'empra en els intercanvis comunicatius entre l'Administració i els ciutadans. Te un alt nivell de formalisme, amb una fraseologia pròpia. Presenta uns models textuals específics amb gran formalitat estructural (instància, sentència..)

• Literari: te un grau màxim de formalitat. Presenta una elaboració estètica elevada, sobretot en poesia. No hi ha interacció directa entre els interlocutors. El receptor es múltiple i anònim. Empra recursos retòrics. Potència l'efecte connotatiu de les paraules.

Registre estàndard = Llengua estàndard

Naturalesa:

Es la varietat lingüística emprada pels parlants d'una comunitat per assegurar la intel·ligibilitat de l'ús davant la resta de membres del grup. Supera les particularitats dialectals que poden resultar obstacles per a la comprensió mútua. I per aquest motiu es la varietat prioritaria i més adequada per a la intercomunicació pública. Es la varietat que aprèn un parlant no nadiu que vol aprendre la llengua. És neutre i supradialectal, no s'ha de poder confondre amb cap dialecte concret, no es cap dialecte. Es vàlida per a tot el territori de la llengua i sobreposada a les varietats geogràfiques. Compren les formes i estructures comunes a tots els dialectes. Aquesta varietat no es idèntica a la normativa sinó que la normativa s'inclou dins l'estàndard. No es superior a altres varietats dialectals. Es fals i un prejudici creure que l'estàndard es la llengua i els altres els dialectes perquè l'estàndard es altre dialecte, el dialecte de tots.

Funcions de la llengua estàndard

• Funció unificadora: una llengua abans de la normalització es una suma de dialectes, es a dir, es un mosaic on impera la diversitat. Quan es dóna un procés de normalització apareix la funció de unificar tots els qui es consideren que parlen una llengua.

• Funció separadora: gràcies a l'estàndard els parlants d'un idioma es veuen diferents dels d'un altre. Per exemple, als països escandinaus hi ha llengües molt semblants però estan diferenciades gràcies als estàndards.

• Funció de prestigi: dominar l'estàndard dóna prestigi personal i nacional.

• Funció de punt de referència: l'estàndard es un model de bon us de llengua correcta.

Processos d'estandardització

1. Selecció

2. Codificació

3. Vehiculació

4. Elaboració

Models d'estandardització

Tenim en català una llengua estàndard?

En la llengua catalana hi h hagut un procés d'estandardització que està en marxa i encara no s'ha acabat. Hi ha hagut una etapa de codificació que ja està acabada, el català es una llengua codificada. L'ortografia catalana es una de les millors del món perquè s'ajusta molt a l'etimologia. El procés que falla es la vehiculació. En conclusió, el català està en procés d'estandardització.

Contacte de llengües: Conflicte lingüístic.

Conflicte lingüístic: es una situació en que dues varietats lingüístiques competeixen entre elles i provoquen l'invasió o el desplaçament d'una de les llengües o variants del àmbits d'us de l'altre.

Amb el conflicte lingüístic sorgeix el dilema de la normalització o la extinció de l'idioma (substitució lingüística).

Aracil diu que el conflicte lingüístic produeix el bilingüisme de la mateixa manera que la guerra produeix ferides.

Quan es una societat hi ha varietats lingüístiques que tenen uns papers i açò es assumit per la majoria no hi ha conflicte lingüístic. El conflicte ve quan dues varietats pretenen ocupar els mateixos àmbits i les mateixes funcions.

Quan una comunitat lingüística minoritzada intenta recuperar la normalitat per a la propina llengua, el conflicte esdevé inevitable perquè els parlants de la llengua dominant no estan disposats a cedir els seus privilegis ( mantenir-se unilingües...)

Fases del conflicte del català i el castellà

1ª - Principis del s. XVII: es castellanitza una part de la noblesa dels Països Catalans, es trasllada la corona a terres de Castella.

2ª - Al llarg del s. XVIII: durant el regnat de Carles III es decretarà l'oficialitat del castellà a tots els territoris de la Corona Hispànica.

3ª - Al s. XIX: la Renaixença intentarà recuperar el català en els àmbits cultes. El modernisme va intentar europeïtzar i universalitzar la cultura catalana.

4ª - Al llarg s. XX: el conflicte s'ha manifestat de manera continuada, fase de construcció d'un model lingüístic apte per a tots el usos formals: procés de normativització de Pompeu Fabra. La dictadura franquista va constituir l'intent de lingüicidi més intens del català. Després de la transició el català esdevé oficial juntament amb el castellà a Catalunya, les Illes Balears i sota el rètol de “valencià” al País Valencià.

Llengua minoritària: es una llengua poc parlada numèricament, per exemple l'italià respecte el xinès.

Llengua minoritzada: es aquella que pateix un procés de retracció dels usos públics i privats en la pròpia comunitat lingüística, se l'hi ha reduït les seves funcions.

Llengua i dialecte

Definició:

Segons la primera definició, tots els valencians catalanoparlants formen part de la comunitat lingüística catalana. Segons la segona definició, només en formen part aquells que no són secessionistes.

Llengües considerades com a dialectes

Parteix de la ideologia lingüística que es desenvolupa a partir de la Revolució Francesa, en què es considera el francès com a llengua nacional, mentre que la resta de llengües són considerades dialectes (patois). La voluntat d'aquesta ideologia és la d'eliminar totes les llengües que no siguin la “llengua nacional”.

Dialectes considerats com a llengües

Si l'estratègia de la Revolució Francesa no funciona es fomenta el secessionisme lingüístic. En el cas del Països Catalans, s'ha promogut el secessionisme lingüístic a part del país on l'ús de la llengua és més feble: el País Valencià. Això es produeix per interrompre el procés d'avanç que es pugui produir en l'ús social de la llengua.

La fixació lingüística

Perquè una llengua es fixi, es cohesioni, es requereix l'accés al registre escrit. Una llengua que no s'escriu no pot quedar fixada. El problema sorgeix a l'hora d'establir el model escrit en què es basarà la fixació de la llengua: models d'estandardització.

Bilingüisme

El concepte de bilingüisme es un dels més difícils de definir perquè depèn sobretot del contingut que li donem o del context en que l'emprem. Hi pot haver diversos graus: es pot ser més o menys bilingüe i sobretot pot afectar a més o menys persones, en aquest cas podem distingir entre el bilingüisme individual i el bilingüisme social que afectaria a tota una comunitat lingüística.

També hi ha qui defineix el bilingüisme com la pràctica d'emprar alternativament dues llengües.

Classificacions del bilingüisme:

• bilingüisme individual o bilingüisme social: el social podria ser bidireccional quan els parlants de les dues llengües parlen l'altre també, situació poc freqüent ja que implica que les dues comunitats cohabiten, que estan bilingüitzades totes dues.

• Segons Vallverdú extensa classificació segons el nombre de llengües en contacte: unilingüisme, bilingüisme, trilingüisme, polilingüisme....

El bilingüisme com a mite:

Lluís Aracil va dir que el bilingüisme era un mite ja que sol servir nomès com a tapadora per obviar situacions d'injustícies, d'opressió o de subordinació. Allò que cerquen aquells que fan bandera del bilingüisme es poder continuar mantenint-se unilingües i per això els altres han de continuar essent bilingües. Tot això ocasiona una paradoxa (contradicció) ja que els que es manifesten favorables al bilingüisme son unilingües. Mentre que els que es mostren favorables al unilingüisme son com a mínim bilingües.

Segons Sebastià Serrano... en una situació de subordinació lingüística com la nostre, “tot allò que no es fa en català es fa en contra del català”.

Diglòssia

Etimologia: ve del grec di = doble i glossa = parla.

Definicions:

• Ferguson escriu un article al 1959 on per primera vegada s'empra el concepte de diglòssia en el seu sentit estricte Diglòssia va ser definida com una situació sociolingüística relativament estable en que al costat del principals dialectes d'una llengua, hi ha una varietat molt divergent altament codificada vehicle d'un cos de literatura escrita que es àmpliament apresa en l'educació i emprada, sobretot, com a llengua escrita i com a parlar formal, però que no ho es en cap sector de la comunitat en la conversa ordinària o col·loquial.

• Anys desprès, Fishman descriurà una nova concepció del terme que es la que emprem actualment Diglòssia es la situació pròpia d'una comunitat lingüística en que dues llengües son usades amb un valor diferent. Una llengua es considerada alta, es emprada en els àmbits públics, formals i escrits, mentre que l'altre llengua es considerada baixa, emprada en àmbits privats, informals i orals.

1er	FORMAL	INFORMAL
CATALÀ		X
CASTELLÀ	X

Exemples:

el català fins s. XIX

situació hipotètica

2on	FORMAL	INFORMAL
CATALÀ	X
CASTELLÀ		X

3er	FORMAL	INFORMAL
CATALÀ		X
CASTELLÀ	X	X

situació actual: no hi ha diglòssia, es menys que diglòssia.

Interferència o interposició

Definicions:

• La interferència lingüística es produeix quan els parlants d'una llengua en necessiten un altre per poder accedir a la resta de llengües.

• Es el fet que casi totes les relacions entre la comunitat lingüística de l'idioma i la resta de la humanitat passin per l'idioma dominant.

Explicació:

a b

c

d

x

Substitució lingüística

Es la distància entre dos punts, aquests dos punts son: monolingüisme A i monolingüisme B.

Procés de substitució lingüística: estadis o etapes: on A = català i B = castellà.

1. A unilingües catalans

2. Ab bilingües catalans: aprenen la llengua b però la consideren secundària.

3. AB bilingüisme unilateral (simètric): les dues son iguals d'importants.

4. aB bilingües castellans: la llengua B es la principal i la a es la secundària.

5. B unilingües castellans: substitució lingüística, la llengua B passa a ser l'única parlada.

Normalització lingüística

La normalització lingüística es un procés històric sociocultural en el qual un idioma es sotmès a la normativització i aconsegueix accedir a totes les funcions socials fins ara reservades a la llengua dominant. Un idioma està plenament normalitzat quan ocupa tots els àmbits formals i informals.

Un procés de normalització lingüística es fa necessari quan una determinada comunitat o nació per diverses qüestions s'ha vist sotmesa a un seguit de pressions que ha fet recular l'ús normal de l'idioma propi de la comunitat. L'objectiu es arribar a una situació en que la llengua dominada sigui una llengua amb les característiques de les llengües normalitzades: que sigui indispensable per viure, que tothom l'empri en tots els àmbits i sectors de la població, que les relacions bilingües siguin amb la llengua del país.

La normalització es incompatible amb qualsevol discurs bilingüista.

El procés de normalització lingüística

• L'autocentrament

Perquè es produeixi un procés de normalització lingüística hi ha uns quants factors. Un d'aquests factors es l'autocentrament de la pròpia comunitat lingüística.

Habitualment cada comunitat lingüística pren les decisions de planificació que fan referència a la pròpia llengua. Però, sobre la llengua catalana, en canvi, prenen decisions fonamentals persones que no parlen el català ni tenen cap intenció de parlar mai.

L'autocentrament implica una normalització de la presa de decisions al voltant de la pròpia llengua, que en una comunitat autocentrada parteixen sempre de la pròpia comunitat lingüística.

• Les normalitzacions amb èxit (reeixides)

Una llengua que, en una època determinada, es troba en la condició de llengua minoritzada, pot arribar a assolir una plena normalitat d'ús, de la mateixa manera que pot veure's replegada a una posició subordinada i a la residualització. Tot depèn d'allò que faci la col·lectivitat que la parla, d'allò que pugui fer, i de les relacions que estableix en relació als propis membres i a la resta de comunitats.

Els casos de normalització reeixida, al llarg del segle XX, tenen a veure amb alguns processos històrics diferents:

• En el cas del noruec, el finès i l'islandès, cal relacionar el procés amb el reconeixement del dret a l'autogovern per part de les potències majoritàries a Escandinàvia (Suècia i Dinamarca), que, a nivell polític, posen el respecte a les decisions de cada col·lectivitat per sobre de prejudicis diversos i de dogmes polítics preestablerts.

• Casos com el del polonès, l'hongarès o el txec cal relacionar-los amb la desaparició de l'Imperi Austro-hongarès, al final de la primera guerra mundial.

• Un cas molt especial: el de l'hebreu, llengua pròpia de l'Estat d'Israel, constitueix un cas de renativització d'una llengua que havia desaparegut com a llengua familiar i col·loquial devers el segle II, i que fou recuperat a partir de l'últim quart del segle XIX, i ha assolit una vigència plenament normalitzada durant la segona meitat del segle XX.

Models de planificació del multilingüisme: igualitaris i no igualitaris

El model adoptat a la nostra part del món es el jacobí francès que es basa en la consideració que el vencedor té dret a imposar costums diversos als vençuts, i també la llengua.

Aquesta doctrina es modernitza, el francès s'establirà com a llengua nacional de França, totes les altres seran etiquetades com retrògrades.

Les antípodes del model lingüístic jacobí són els anomenats Models Lingüístics Igualitaris dels quals en temin dos a Europa (Suïssa i Bèlgica) i un a Amèrica del nord (Canadà). En aquest cas totes les llengües són tractades per igual. Per establir aquest tracte s'ha d'optar per un d'aquests dos criteris: una llengua pot ser oficial segons el criteri de personalitat o el de territorialitat. Els actuals models es basen en el criteri de territorialitat.

En el cas de Bèlgica fins i tot a nivell de l'exèrcit s'han fet unitats per a cada llengua.

A Suïssa cada llengua es oficial dins el seu territori i totes son oficials de l'Estat però tots els infants escolaritzats han d'aprendre la llengua del cantó on viuen i un altre d'altre cantó.

El model espanyol és desigualitari, malgrat que reconeix la diversitat de llengües i l'oficialitat d'aquestes. Els de parla espanyola utilitzen el criteri de personalitat, mentre que els de parla basca, gallega o catalana tenen que utilitzar el criteri de territorialitat.

Secessionisme lingüístic paradoxal

El secessionisme ha estat una de les tares més importants per a la normalització de la llengua catalana al llarg del període que va entre l'ablaniment del franquisme i l'actualitat. França va ocupar la Catalunya nord (Tractat dels Pirineus) i, per altra banda, els fatídics Decrets de Nova Planta (s. XVIII).

Al franquisme, es va promoure el secessionisme a la llengua catalana, agafant la part sota la sobirania espanyola on la llengua catalana es troba en una situació més precària: el País Valencià.

Al País Valencià hi sorgeixen energies de canvi que operen en sentit contrari. Fou on l'espanyolisme concentrà totes les energies per tal de promoure-hi el secessionisme lingüístic.

El blaverisme constitueix un fenomen contrari a la normalització de la llengua catalana que te com a finalitat treure el País Valencià de l'àrea lingüística i cultural dels Països Catalans, per integrar-la dins l'àrea lingüística i cultural dels Països Castellans. No ens ha de sorprendre la paradoxa que aquells que afirmen defensar una “llengua valenciana” diferent del català no usen mai aquesta llengua, sinó que s'expressen sempre en espanyol.

Els llenguatges d'especialitat

A la llarg del segle XX hi ha hagut molt canvis: l'avanç tecnològic, la superació de la societat industrial, els canvis en les formes de vida provocats per aquest avanç tecnològic han fet que la societat d'avui dia s'assembli poc a la que hi havia només fa un segle.

El continuo canvi tecnològic, la febre investigadora, la importació permanent d'invents fan que la llengua també estigui en canvi continuat, almenys pel que respecta al vocabulari especialitzat, en qualsevol de les disciplines científiques. Ha crescut l'interès pels “llenguatges d'especialitat” situats tots dins el registre que se sol etiquetar com a científico-tècnic.

Actualment, totes les llengües que pretenguin ser vehicle de comunicació científica no es poden escapar de comptar amb algun gabinet que s'ocupi de la terminologia específica, dels llenguatges d'especialitat.

Als Països Catalans, l'organisme que s'encarrega de la terminologia especialitzada és el Termcat. Aquest organisme s'encarrega de la fixació de termes nous, de l'establiment provisional de criteris de correcció a l'hora d'introduir neologismes en la nostra llengua, i de l'orientació en el llenguatge especialitzat, en qualsevol disciplina científica.

Llengua

Lingüística

ESTRUCTURA

Sociolingüística

ÚS

ÁMBITS

DE PARLA

DE LLENGUA

Registres

CONTACTE DE LLENGÜES

CONFLICTE LINGÜÍSTIC

HISTÓRIA

ORÍGENS S. xv

XVI - XIX

1900 - 39

SITUACIÓ

ACTUAL

Llengües minoritzades

Bilingüisme

Diglòssia

Substitució

lingüística

Normalització

lingüística

Llengua codificada

Llengua estandarditzada

Tots els idiomes estan en contacte excepte l'idioma minoritzat (x) que, en aquest cas, es el català i que, forçosament, ha de passar sempre per l'idioma dominant (d) per comunicar-se amb tots els altres. Açò implica que els del idioma “x” siguin bilingües.