Dues classes enfrontades: BURGESIA I PROLIETARITAT

• Els obrers a l'inici de la industrialització

• Durant la revolució industrial va desaparèixer la divisió de la societat en estaments i va néixer una nova divisió basada en les diferències entre classes socials. La divisió en estaments era cada un dels tres grups, tancats i jerarquitzats, de la societat feudal que es regien per lleis pròpies segons les funcions que realitzaven: clergat (religió i cultura), noblesa (defensa i govern) i tercer estat (tasques productives.

• Van aparèixer dues noves classes socials complementàries: la burgesia industrial i el proletariat industrial; els obrers només posseïen la seva força de treball i depenien totalment dels empresaris

• BURGESIA:

Definició de burgesia.

En el sistema capitalista de divisió del treball i de relacions de la propietat sorgit a Europa a mesura que anava desapareixent l'estructura social medieval en estaments, estrat social els membres del qual són posseïdors del capital industrial i financer. Fins a la formulació de la teoria marxista, hom entenia per burgesia el conjunt de ciutadans de la classe mitjana urbana mercantil o industrial d'una societat. Marx i Engels donaren als conceptes burgesia i burgès un sentit nou, altament polèmic: la burgesia és el conjunt d'individus que posseeixen els mitjans de producció (terres, fàbriques, eines) i exploten els treballadors. Així mateix per a Marx i Engels la burgesia és un dels dos elements bàsics en la lluita de classes del capitalisme madur. El seu origen es troba en els mercaders que havien abandonat l'estabilitat de la societat agrària feudal escollint la vida errant, i que acabaren fixant la seva residència en un burg (s XI). Al costat de la burgesia urbana comercial es formà el grup dels grans banquers. Als ss XVII i XVIII l'augment de la població, el comerç colonial, amb la considerable afluència d'or, l'aparició de la distribució capitalista del treball al camp per part dels mercaders i la puja general dels preus augmentà el poder econòmic de la burgesia comercial. Amb les transformacions agràries i la formació del capital comercial al s XVIII la burgesia esdevingué prou potent per acabar amb l'antic règim, ocupar el poder polític (1789) i crear l'estat liberal burgès. Per al seu accés al poder comptà amb les classes proletàries i pageses, però consolidà el seu ascens sobre la repressió d'aquestes classes. La burgesia creà i imposà nous conceptes morals, polítics, jurídics i culturals i noves formes de lluita política democràtica a través de la creació dels partits i la lluita parlamentària. Amb l'aparició de la Revolució Industrial, aparegué la burgesia industrial i el concepte modern de burgesia, antagònica del proletariat. La seva història es confon aleshores amb la del capitalisme. Als Països Catalans la denominació burgesia apareix des del s XI (Usatges) referida als habitants dels burgs, i posteriorment (s XIII) per designar ja només el patricitat urbà. A partir del s. XV llurs capitals, sovint lligats a la producció industrial i comercial, foren el motor de moltes empreses. No fou fins a mitjan s XVIII que sorgí una burgesia industrial i mercantil animada d'ideals econòmics, no solament a

Barcelona, sinó encara a les petites ciutats costaneres o pròximes a la costa. L'especulació i la gran empresa quallà a Barcelona en la Reial Companyia de Comerç (1756) i sobretot en la Junta Particular de Comerç (1760). Entre el 1838 i el 1868 la burgesia del Principat assolí un primer moment de plenitud. Constituïda per les velles famílies de l'aristocràcia mercantil urbana, els industrials del cotó i del ferro, els propietaris de terrenys edificables urbans i els indians tornats d'Amèrica, era una burgesia partidària d'una llibertat moderada, d'una propietat ben definida i d'un cert progressisme cultural. Per contra, al País Valencià, la burgesia mercantil no esmerçà, en general, les rendes del camp en la industrialització del país.

Encara que la burgesia comparteixi una ideologia similar, existeix una important diferenciació social dins d'aquesta classe. En línies generals parlem de:

• Alta burgesia: No més de trenta famílies que a Catalunya controlaven el poder econòmic i polític, i eren el model de la resta del societat burgesa.

• Classes mitjanes: Denominació àmplia que engloba funcionaris, industrials, comerciants, professionals liberals (advocats i periodistes), rendistes i propietaris de terrenys edificables.

• Baixa burgesia: Botiguers, menestrals o empleats, amb una diferenciació més ideològica que no pas econòmica respecte a les classes treballadores.

• PROLETARIETAT:

• El naixement del proletariat:

EL procés de revolució liberal-burgesa va transformar les relacions socials, en fer desaparèixer els privilegis i fer i igualar als homes davant la llei i la fiscalitat. Així va sorgir l'Estat basat en l'existència d'individus jurídicament lliures i iguals davant la llei. A partir d'aquest canvi, els homes ja només es diferenciaven per la seva riquesa.

A partir del s. XIX les transformacions econòmiques, fruit de la Revolució Industrial, van comportar l'ascens de la burgesia, que basava el poder en la possessió de capital. La pèrdua de protegonimse de l'aristocràcia va tenir com a conseqüència la substitució dels seus valors pels de la nova classe ascendent: la burgesia. El poder econòmic va esdevenir la categoria bàsica de definició social i la propietat i la riquesa van organitzar la societat en grups contraposats.

Dins el nou sistema, els assalariats, sobretot de la indústria, es van configurar com a grups més desfavorit i més clarament explotat. Les deplorables condicions socials van fer que la classe obrera s'adonés que tenia uns problemes comuns pels quals havia de lluitar.

A mesura que creixien en nombre i en força, els treballadors es van organitzar i van formular programes polítics reivindicatius que anunciaven un nou tipus de conflicte de classes que han marcat la historia dels moviments socials dels ss. XIX i XX.

Per tant, podríem definir “proletariat” , com la classe social constituïda pel conjunt dels obrers industrialitzats i dels camperols sense recursos que donen la seva força de treball a canvi d'un salari. Fruit del sistema capitalista de producció capitalista, el proletariat apareix com a classe amb la Revolució Industrial del s XIX.

LA VIDA DELS TREBALLADORS.

• Activitats econòmiques:

• Burgesia: els més importants (alta burgesia), controlaven el poder econòmic i polític. Els de classe mitjana engloba funcionaris, industrials, comerciants, professions liberals (advocats i periodistes), rendistes i propietaris de terrenys edificables. I els de classe baixa eren botiguers, menestrals o empleats.

• Proletariat: són tots els obrers, aquells que treballen a les fàbriques, són la classe més baixa de tots el habitants.

• Condicions de treball:

La necessitat de dur a terme una gran acumulació de capital per part dels empresaris va comportar no sols que hi hagués uns salaris molt baixos, sinó unes pèssimes condicions de treball i que alhora incrementava també unes pèssimes condicions de vida:

• Indefensa davant l'acomiadament.

• Manca de reglamentació d'higiene i seguretat en el treball.

• Sous molt baixos.

• Jornades laborals de 12 a 16 hores.

• Un dia de descans a la setmana i cap mena de vacances.

• Treball infantil a partir dels vuit anys.

• Prohibició d'associar-se.

Unes condicions de treball malsanes i esgotadores.

A les fàbriques es respirava un aire calent i humit, que és el que regna a les fàbriques de filats i teixits, és altament debilitador; produeix molta calor, feblesa muscular i altera el sistema gàstric; tot això anava acompanyat de poques ganes de menjar, respiració lenta i penosa i moviments pesats i dificultosos. La sang no s'arteliaritza com cal, les idees i les impressions es confonen i el sistema nerviós s'entorpeix. A causa d'això, el treballadors poc a poc van adquirint les característiques del temperament limfàtic.

El teixidor absorbeix amb les seves inspiracions el borrissol que es forma en el seu nas, i aquest ocupa el lloc reservat a l'oxigen, que inútilment demanen els pulmons.

Aquesta és la causa d'aquesta malaltia, que comença amb una tos cada cop més forta i més difícil arriba a tenir totes les aparences d'una tisi pulmonar, que els metges de districtes manufacturers anomenen titsi cotonera o pneumònia cotonera; nom significatiu d'una malaltia cruel, les seves víctimes morien molt joves.

EL TREBALL INFANTIL I LES DONES.

Era un fet corrent que nens i dones treballessin, tan a les fàbriques com a les mines. Els seus sous eren necessaris per a completar l'economia familiar, però eren inferior al dels homes.:

• Treball infantil: Els nois i noies començaven a treballar a partir dels 6 o 7 anys, ja que havien d'ajudar a portar diners a casa. El treball infantil va ser un fet generalitzat els primers anys de la Industrialització. A Catalunya, el treball infantil va ser una constant, sobretot a les fàbriques tèxtils on s'ocupava aquesta mà d'obra durant 12 o 14 hores diàries per uns salaris miserables. Els encarregaven feines de poc esforç físic, però molt repetitives i de posicions forçades, com per exemple nuar fils sota els telers. El cens laboral infantil va arribar a ultrapassar el 14% de la població activa catalana, la qual cosa ens mostra la importància. Les denúncies dels terribles efectes físics i morals del treball infantil sobre la població infantil van ser molt nombroses i la lluita per regular-lo va ser un dels primers esforços del naixent moviment obrer.

• Treball de la dona: En aquella època les dones eren tractades com “una raça” diferent. La dona, deien que havia rebut de la natura unes funcions determinades:

• El seu lloc és a la família.

• Ella ha d'educar als infants.

• Sols la mare pot acomplir aquesta tasca.

• D'altre banda, la dona és el lligam que reté l'home a la llar, li dóna els costums d'ordre i moralitat i li fixa els hàbits.

Referent al treball d'indústria, el fet més discriminat és que tot i treballant a la mateixa indústria, la diferència de sous entre els homes i les dones és de no gaire més de la meitat. Això (segons els empresaris) era causat per:

• La poca força de les dones, encara que per a determinades tasques, com desmuntar mines, aquestes tinguin una més gran habilitat.

• La més petita cura que tenen en qualsevol tasca. El seu costum de xerrar i cantar que perjudica notablement la quantitat de feina.

• Menys resistència de l'organisme de la dona per a la fatiga, rigors de clima, etc.

• La consideració que, si la dona treballa amb l'home, mai no és la directora ni ten sols se la té igual com a aquest, sinó que figura com a auxiliar. Així, el seu treball, encara que sigui el mateix, mai es valora igual.

• La disciplina laboral:

Finalment, la disciplina laboral era molt dura dins la fàbrica, els obrers podien ser acomiadats en el moment en què l'amo ho desitgés, i els càstigs i les penalitzacions eren també freqüents.

Els homes hi treballaven, incloent-hi l'hora de menjar, 14 hores cada dia, a una temperatura de 80-84 graus Fahrenheit; la porta és tancada durant les hores de treball, a excepció dels 30 minuts per l'hora del te; als treballadors no se'ls permet anar a buscar aigua per refrescar-se enmig de l'atmosfera sufocant de la filatura; fins i tot l'aigua de la pluja és tancada amb clau.

Multes laborals:

MULTES LABORALS
Causes de les multes	Xílings	Penics
Per obrir una finestra Per anar brut a la feina Per rentar-se en hora de treball Per no endreçar l'oli al lloc Per deixar el gas obert Per obrir el gas massa d'hora Per filar amb llum de gas massa tard al matí Per obrir massa la clau del gas Per xiular durant la feina Per deixar restes de fil al taler Per arribar 5 minuts tard Per estar malalt i no portar un substitut	1 1 1 1 2 1 2 1 1 0 1 6	0 0 0 0 0 0 0 0 0 6 0 0

CONDICIONS DE VIDA

La Revolució Industrial i la introducció del maquinisme van provocar una profunda transformació de l'estructura productiva i les condicions del treball. El maquinisme va fer augmentar enormement la divisió del treball.

L'obrer ja només participava en una petita fase del procés productiu, no necessitava ni una força física singular ni una especialització. Va esdevenir la força del treball necessària per moure màquines o per manipular productes, i es comprava al mercat a baix preu. Així durant gairebé tot el s. XIX, el cost de la vida va ser superior a l'augment de salaris, fet que va provocar l'empobriment de la classe obrera.

Les pèssimes condicions de treball dels obrers, van incrementar també unes pèssimes condicions de vida:

• Manca d'assegurances socials i d'assistència mèdica.

• Manca de subvencions i pensions.

• Habitatges insalubres.

• Analfabetisme i incultura.

• Alimentació:

Generalment menjaven molt poc i poc variat, a causa de que no tenien prou diners per comprar.

L'alimentació no era l'adecuada, ja que ja que treballaven molt i no menjaven prou per poder tenir una bona alimentació i energia per treballar durant tantes hores. L'aliment més menjat era el pa, que ocupava el 50% de la dieta diària. També menjaven sardines, fesols, oli, patates.

ALIMENTACIÓ D'UNA FAMÍLIA OBRERA: MATRIMONI I DOS FILLS

Jornal del marit: 6,78 rals Jornal de la dona: 4 rals 269 dies de treball útil: 2.899, 82 rals/any Despeses en alimentació: 53,69 % (51 % en pa). La resta d'aliments ni eren els més adequats a causa de la intensitat del treball realitzat per aquests obrers. Pa diari 1,2 Kg de pa per els pares, a 1,175 rals/Kg 1,41 0,8 Kg per als nens 0.94 Esmorzar Pa i aigua per als nens Pa i sardina salada, a 0,12 rals per als pares 0,24 Dinar 0,4 Kg de fesols, a 1,75 rals 0.025 l d'oli, a 5,12 rals/l 0,83 Sopar 1,4 Kg de patates, a 0,59 rals 0,025 l d'oli 0,035 l d'oli per al llum 1,13 TOTAL 4,55 TOTAL ANUAL 1.660,75

• Habitatge.

L'habitatge burgès: La casa del burgès es converteix en una demostració de la pròpia visió de la vida, i es converteix en el lloc de la seva felicitat.

La casa representa la riquesa de la família, contra més maca i luxosa és significa que té més o menys diners. Els burgesos es gasten una fortuna en construir-se grans cases l'ho més luxoses i grans possibles.

En aquests habitatges, els burgesos fan reunions i celebren gran festes de gala. A tota hora hi havia visites (sastres, perruquers, capellans...). Tenien molts criats ja que aquests cobraven una autèntica misèria.

No acostumaven a haver-hi animals domèstics.

En aquests habitatges, en la planta noble hi destaquem tres àmbits diferent:

El més públic on es reben els visitants i s'hi celebren festes.

Les habitacions privades, d'ús familiar o més íntim.

Àrea de serveis: el forn, la cuina, el rebost.

La planta baixa es dedica al pati, la quadra, el graner i el celler.

La planta superior es troben les habitacions del servei o d'activitats concretes.

L'habitatge de la classe obrera:

Molts vivien sota terra, en una habitació freda en les quals la paret travessa aigua bruta i que rep l'aire per una finestra de dos peus d'alçada, Hi feia molta pudor, el terra no estava pavimentat ni enrajolat. Hi havia 3 o 4 llits mal aguantats, recoberta d'una manta feta de retalls de roba i a vegades amb un llençol i una manta bruta.

• Com vestien?

• La burgesia té en la indumentària un dels signes externs que més fàcilment li va permetre distingir-se de les classes populars. La moda masculina, que no va sofrir gaires canvis durant el s.XIX, s'inspira en el model anglès, caracteritzat pel pantalons llargs i la jaqueta o la levita de colors sobris. Les classes es diferencien especialment pel barret: de copa alta per a les classes adinerades, capell fort o de bolet per a la classe mitjana i gorra per als treballadors.

• La moda femenina presenta gran canvis: el polissó (carcassa de filferro que inflava les faldilles) és substituït per la cotilla per embellir la silueta i per faldilles estretes que dificulten el caminar. A la primeria del s. XIX, la incorporació de la dona a la vida pública permet la desaparició de la cotilla -molt perjudicial per a la salut- i l'aparició dels vestits sastre, molt més còmodes.

• Com es divertien?

El proletari català mostra un gran interès per ampliar la seva formació cultural, generalment als ateneus obrers.

L'ateneu obrer és una institució popular, gairebé sempre urbana, on s'apleguen els treballadors que volen superar el reduït marc de l'ofici. Mitjançant conferències, biblioteques o cursets, intenten millorar el seu nivell de vida, a partir de l'educació i la cultura.

El creixement de les ciutat fa que aparegui un tipus de literatura adreçada a les capes socials més baixes de lectorat, en especial la novel·la de fulletó, en castellà o en català.

També va ser important l'arribada del teatre per aquells que no s'havien llegir.

Paral·lel ment al espectacle artístics, cultes i refinats de la burgesia -teatre, òpera, música clàssica, balls de gala, etc.- els obrers de les ciutats tenien al seu abast tota una sèrie de distraccions i gèneres de caire popular i urbà.

Qualsevol mena de diversió, representació o manifestació artística restava oberta a l'obrer; l'única limitació era el preu de la localitat.

LA IDEOLOGIA DE LA ÈPOCA

COMPARACIÓ DE LA IDEOLOGIA DE L'ANTIC RÈGIM I LA IDEOLOGIA BURGESA

Societat de l'antic règim El naixement determina el futur de la persona que pot tenir privilegis (si és notable o ascendeix en el clergat) o només obligacions (poble o tercer estat). Societat estamental: la societat es divideix en grups tancats, amb una mobilitat social mínima. El rei domina totalment la vida política i només admet consells. Domini de l'Estat i del conjunt de la societat sobre els seus membres, que no tenen una llibertat total

Societat burgesa Tots els homes són iguals davant la llei: la riquesa és el nou sistema d'estratificació social. Mobilitat social. Qui aprofita les seves oportunitats, amb instint i esforç, podrà aconseguir el triomf i l'ascensió social. La societat ha d'intervenir en política, però només els ciutadans amb “responsabilitats” (sufragi censatari masculí). Individualisme, és a dir, paper essencial de l'individu davant l'Estat i el conjunt de la societat, que no han de limitar la seva iniciativa.

• EL SOCIALISME UTÒPIC

• Trets definidors del socialisme utòpic.

• Fou el primer moviment de pensadors que defensà la classe obrera ( primera meitat del segle XIX).

• Grup molt heterogeni, però amb trets comuns: teories idealistes i irrealitzables; importància de les qüestions moral; partidaris de la propietat col·lectiva; canvis socials per mitjà de la via pacífica; experimentació de les seves teories; influència de la religió cristiana.

• Alguns pensadors representatius

Saint-Simon: govern de la classe productiva (empresaris i treballadors).

Charles fourier: constitució de falansteri (cooperatives de producció i cooperatives de consum col·lectives).

Robert Owen: primers sindicats i primeres cooperatives a la Gran Bretanya.

Louis Blanc: formació dels tallers socials (empreses estatals).

Étienne Cabet; creació de comunes (Icària).

• EL MARXISME

· Segona meitat del segle XIV; substitució del socialisme utòpic pel marxisme i l'anarquisme, que propugnaven programes més realistes.

· Marxisme, teoria cientifico-filosòfica elaborada per Marx i Engels;

• materialisme dialèctic: teoria filosòfica segons la qual el món està format per dos pols diferents; esperit i matèria (aquesta és la més important perquè les idees només són el resultat de la mateixa història);

• materialisme històric: teoria sociològica sobre el desenvolupament històric de la humanitat basada en la successió de diferents tipus de societats: primitiva, esclavista, feudal, capitalista i socialista. La successió d'aquestes fases històriques és el resultat de la lluita de classes entre oprimits i opressors.

• Anàlisi i crítica del capitalisme: la societat capitalista es basa en la propietat privada i en l'explotació d'una majoria (obrers) pe runa minoria (burgesia).

• Socialisme i comunisme: el socialisme és la fase història que ha de substituir l'individualisme capitalista; propugna la col·lectivització de la propietat i dels mitjans de producció i el govern del proletariat. El comunisme és l'etapa final del socialisme, en què desapareixeria totalment la propietat privada i, per tant, les classes socials. Durant aquesta fase històrica fins i tot desapareixeria l'Estat.

• L'ANARQUISME

• Aspectes teòrics del pensament anarquista

L'anarquisme és una doctrina que propugna l'abolició de l'Estat i de totes les institucions de poder, la supressió de la propietat privada i la creació d'una nova societat basada en la llibertat individual i la lliure col·laboració entre els individus.

• Alguns autors representatius

Proudhon: admetia la petita propietat privada.

Bakunin (principal organitzador del moviment anarquista): col·lectivització dels mitjans de producció, però no dels fruits.

Kropotikin (tendència més radical): col·lectivització total.

• LUDISME

Nom genèric de les primeres manifestacions del moviment obrer, consistents en la destrucció de les noves màquines pels treballadors, que veien en perill els seus llocs de treball a causa de la mecanització.

• ASSOCIACIÓ

A poc a poc, però, els obrers es van adonar de la necessitat de crear una organització pròpia, independent dels grups burgesos, formada exclusivament per treballadors. El tret més important d'aquesta etapa del moviment obrer va ser que, per primer cop, s'iniciaren agrupacions estables de treballadors, no mobilitzacions puntuals més o menys massilles o violentes coma l'època anterior, sinó organitzacions que es dotaren d'instruments per a una lluita permanent en defensa dels seus drets.

A més, es va començar a formular una alternativa a la societat capitalista burgesa, amb ideals contraposats i basats en els desitjos i en l'experiència de la classe treballadora: el cooperativisme davant la competència i el col·lectivisme davant l'individualisme.

Ja no era una lluita del pobre contra el ric, sinó l'enfrontament de dues concepcions econòmico-socials, la dels treballadors contra els propietaris. El primer tipus d'organització obrera va ser l'associació, o societat de socors mutus, sovint clandestina. Actuaven com a societats de resistència provenien, a vegades, d'antigues formes de protecció dels artesans per oficis; ajudaven el treballador en cas de malaltia o d'atur i van organitzar les primeres vagues gràcies al cobrament de quotes, que permetien crear caixes de resistència.

LA SOCIETAT INDÚSTRIAL

12