• Els antecedents

Emmarcament històric i situació inicial

Una de les coses que té la història és que tot passa degut a un fet esdevingut en el passat, res surt espontani; per tant en un treball d'aquest tipus s'ha de saber delimitar i destriar la informació de la qual disposem, ja que si ens posem a estirar del fil ens sortiria un treball massa estens i imprecís sobre el tema del qual hem de tractar, i tampoc es tracta de fer una mena de tesi doctoral.

Per tant pel que fa als antecedents ens haurem de cenyir a fets molt concrets que guarden més relació amb la setmana tràgica, tema que tractem, deixant de banda, qüestions i assumptes que tot i que tenen un xic a veure, no són de capdal importància per al tema.

Com a context històric concret en el que van ocórrer els fets tenim:

• Per una banda s'ha de tenir en compte la gran expansió industrial catalana, sobretot el naixement de les grans indústries tèxtils catalanes, amb el que comportava això pel que fa al creixement de població immigrant d'altres comunitats autònomes en busca de treball; aquest creixement era més fort a Barcelona i rodalies.

• Per un altre costat hem de mirar (no analitzar ara) les condicions laborals penoses dels obrers de l'època i tenir en compte a més la situació laboral de nens i dones (jornades laborals llarguíssímes, salaris molt baixos...)

• Aquest últim punt implica l'associació dels obrers per tal de defensar els seus interessos, així sorgiren els primers sindicats i la proliferació sobretot d'organitzacions anarquistes i socialistes.

• El regnat d'Alfons XIII, l'últim rei abans de que es proclamés la II República, feia evidenciar que el republicanisme en el marc polític estava adquirint força importància.

• S'acabava de sortir del període anomenat de “La Restauració”, la característica principal del qual era el bipartidisme (liberals - progressistes); aquest tipus de política, l'anomenada del “caciquisme” creava certa inestabilitat a les Corts que mai o gairebé mai acabaven el programa electoral iniciat per un partit.

• El regeneracionisme, nom amb el qual era conegut l'intent de voler renovar el sistema de la Restauració, ja que la ciutadania veia al monarca i al govern incapaços de tirar endavant el país i els greus problemes que tenia: Pèrdua de colònies, que va ser el cop moral més fort per a un país que encara vivia de glòries imperials, el moviment obrer i el que estava passant a Rússia i l'endarreriment (feudal) del camp.

• Per últim cal emmarcar els punts ja esmentats dins d'un altre que engloba altres països, l'Imperialisme, que era com una mena de cursa dels països europeus per repartir-se el pastís d'Àfrica i Àsia, en el que Espanya precisament no li va quedar un gran tros.

• I la causa directa més important potser per explicar els fets de la setmana tràgica, és el paper que portava fent, sobretot a la ciutat de Barcelona, el Partit Radical, del demagog Alejandro Lerroux, un polític centralista que adquirí força popularitat sobretot entre els immigrants de fora de Catalunya, i que mitjançant els seus mítings generava entre aquesta massa social un odi vers el sistema establert i ho encaminava tot en contra de l'església.

Aquest és bàsicament i a grans trets el marc històric que emmarca aquesta època.

Al tractat d'Algesires (16 de gener-7 d'abril de 1906) s'havia acordat el paper que Espanya havia de tenir al Marroc. La seva presencia ja feia segles que estava a Ceuta i Melilla. L'exèrcit espanyol, molt desprestigiat per les derrotes colonials veia ara una possibilitat per refer la seva honra malmesa. Espanya doncs va rebre la zona minera del Rif en condició de protectorat, mentre que França tindria la resta del país. La funció d'Espanya en aquesta zona seria una funció de policia en cas que els fets ho requerissin.

Per tal de dur a terme una penetració pacífica a la zona s'intentà explotar la seva riquesa mineral mitjançant dues grans companyies propietats de burgesos i aristòcrates que tenien cert interessos aquí, interessos els quals molts polítics del govern central no eren aliens.

Però molt aviat els fets començaren a complicar l'assumpte, i algunes càbiles independentistes rifenyes començaren a atacar als espanyols, els quals estaven desitjant que passés una cosa semblant per tal de tenir una excusa i entrar en acció contra un enemic aparentment més dèbil.

Espanya no tenia ja més remei que acabar la tasca que havia començat. El problema realment va sorgir arran de la manera de com l'exercit agafava els reforços per aquesta guerra ja declarada, els “quintos” o reservistes, homes que ja havien acabat el servei militar molts d'ells ja casats i amb fills. El sistema de reclutament no sols era injust (només anaven els qui no podien pagar una quota per lliurar-se) sinó que era ineficaç (manca d'experiència, desconeixement del terreny...), a més a Espanya 16000 soldats d'urgència preparats per Primo de Rivera no van ser utilitzats. La major part dels que havien d'anar a la guerra eren obrers i era aquest sector de la població el que protestava més enèrgicament contra la “guerra de banquers” en la que només es defensaven els interessos econòmics d'uns pocs capitalistes. Dues organitzacions hagueren pogut aprofitat aquest descontentament dels obres com a instrument polític: el PSOE i el Partit republicà. El PSOE, no tenia representació parlamentaria, però en els anys següents a 1905, el potencial obrer havia adquirit força arran de la revolució de Rússia de 1905.

Això va provocar un moviment de protesta al voltant de tot l'estat espanyol i un fort descontentament popular i de rebuig contra el govern conservador de Maura, que per evitar-se problemes per part de la oposició liberal i sobretot la republicana, tancà les Corts abans d'hora i anar a estiuejar al costat d'Alfons XIII a més d'establir una forta censura a la premsa.

L'únic instrument que els hi quedava a la classe obrera per protestar contra la guerra era la vaga general. A més les noticies de les grans baixes causades pels rifenys als espanyols que venien del Marroc i la presència encara viva de la guerra del 1898, feien créixer aquest descontentament.

En l'àmbit català, les manifestacions s'iniciaren a Barcelona dilluns 12 de Juliol, i va constituir l'avantguarda de la protesta nacional. Les cerimònies tenien lloc just abans dels embarcaments com a instrument per excitar la massa. El 18 de juliol, les masses rodejaven els soldats, que trencaven files i s'anaven amb els familiars i amics, dones de l'alta aristocràcia oferien als reservistes medalles i cigarrets, que llençaven a l'aigua, es llançaren crits en contra de la guerra... aquest dia va determinar que els obrers barcelonins arribessin a un estat febril.

El Partit Radical era qui lògicament havia de dirigir la rebel·lió dels obrers, tenint el seu cap, Alejandro Lerroux a Buenos Aires, d'on tornaria a l'agost, van deixar l'assumpte a la Juventud Republicana Radical, que s'oposava a la guerra “no por falta de patriotismo sinó precisamente por un patriotismo sincero”

Emiliano Iglesias era qui dirigia el partit en aquell moment en absència de Lerroux.

El 15 de Juliol, va haver un míting als exterior de La Casa del Poble, lloc de reunió del radicals, i com era evident, van intentar canalitzar el descontent cap a l'anticlericalisme.

Els individus més radicals començaren ansiosament a preparar-se per a l'acció.

1.2 De les manifestacions al carrer a la vaga general.

El dilluns 19 de juliol, l'acció de policia es va convertir en guerra oberta quan les tribus rifenyes van atacar per primer cop des de 10 dies abans, per sorpresa els espanyols, els quals van sofrir mes de 300 baixes i el 23 de juliol altre cop va passar el mateix.

Dilluns 19 de juliol.

A Barcelona les manifestacions s'inicien aparentment de manera espontània; cap a les 20,30 una multitud es concentra a les Rambles proferint crits en contra de la guerra, en arribar a la plaça de la Universitat la policia els va dispersar, aquest fou el model seguit fins al 23 de juliol.

Dimarts 20 de juliol

Als diaris surten les noticies de la derrota al Marroc del dia abans i Maura es retira de vacances a Santander on decretà la guerra.

• A la Estació del migdia els obrer impedeixen la marxa del Batalló de Figueres, les dones es llencen a les vies i els homes bolquen vagons.

• Joves del partit radical participen a les manifestacions

• La corporació municipal es reuneix per la seva sessió habitual i discuteix sobre el tema.

• Van obligar als comerciants a tancar els comercis

• Els nacionalistes envien un telegrama a Maura demanant que reobri les corts

Dimecres 21 de juliol

• Els plans per la vaga general apareixen a “El Poble Català” .

• La Cierva, substitut de Maura, mentre aquest era a Santander, i Ossorio, governador civil de Barcelona estaven disposats a acceptar el repte que la gent i els manifestants els estaven proposant.

• Les manifestacions de uns i altres grups repercutien sobrer els demés.

• El dimecres per la nit un policia es ferit a una manifestació per una bala.

• Gran míting a Terrassa en contra de la guerra.

Dijous 22 de juliol

• Governadors civils instrumenten mesures d'urgència necessàries per mantenir l'ordre públic a les grans ciutats.

• A Barcelona s'ordena que es vigili especialment als radicals i als anarquistes.

• Es prohibeix a Barcelona la formació de grups al carrer.

• Es decreta una pensió de 50 cèntims per les famílies amb reservistes en guerra, quan el mínim imprescindible era 3'50 pts.

Divendres 23 de juliol

• Maura contesta al telegrama que els nacionalistes els havien enviat per a la reobertura de les Corts, aquest es negà.

• Es publica l'acord del míting de Terrassa sobre la necessitat de la vaga general per oposar-se a la guerra.

• A les 9,30 de la nit, delegats d'associacions obreres es reuneixen en el edifici central de la “Confederación del Trabajo”.

• En aquest punt el moviment ja no podia ser dirigit per grups massa racionals o conservadors (nacionalistes catalans) i passava a mans del Partit Radical i socialistes

• Es van prohibir les trucades a llarga distancia i amb Madrid.

• Les càbiles rifenyes van aconseguir trencar les línies d'aprovisionament espanyol.

Dissabte 24 de Juliol

• Ossorio va aconseguir tots els reforços que necessitava per reprimir qualsevol acció obrera a gran escala.

• A darrera hora del dissabte es van estipular els plans per dur a terme la vaga preparada pel dilluns 26.

• Ni el Centre Nacionalista Republicà, ni el Partit Radical ni Solidaritat Obrera s'havien ofert per dirigir la protesta.

• El PSOE havia estipulat una vaga general a escala nacional pel 2 d'agost l'anticipació dels catalans podia ser interpretada com a falta de solidaritat.

• Es va formar el Comitè Central de Vaga, que quedava compost per Fabra Ribas (socialistes) Rodríguez Romero (anarquistes) Villalobos Moreno (sindicalistes) i pretenien de celebrar un gran míting el diumenge a la nit per donar instruccions de com havia de anar encarrilada la vaga del dia següent, una vaga de 24 hores totalment pacifica en contra de la guerra.

El pas següent no era tan sols establir la vaga a Barcelona sinó a altres localitats properes o fins i tot a les altres províncies catalanes, per fer-ho va ser necessari el contacte personal o per carta amb diferents líders obrers. Van demanar a més que les editorials exhortessin als obrers a recolzar la vaga.

Mentrestant el Partit Radical continuava amb els mítings indicant que anticlericalisme seria l'eix de qualsevol acció que duessin a terme fessin.

Diumenge 25 de juliol

• Es van celebrar mítings per tal de preparar als obrers per la vaga general del dia següent a diferents localitats de la província a fins i tot de fora d'aquesta.

Ara la protesta contra la guerra que començaria al dia següent estava preparada i més o menys estructurada; s'havia alliçonat als obrers sobre el tema, s'havia creat un òrgan que la dirigiria, s'havien establert unes responsabilitats, s'havien desmarcat un partits polítics tals com el Partit socialista i el Radical així com els anarconsindicalistes...

Com ja hem dit la vaga estava únicament preparada per tenir la durada d'un dia; però desprès veurem que no va ser així, i que la gent, el poble, els obrers, qui sap si perquè estaven assedegats de revolució o simplement d'acció, algú s'havia dedicat a preparar a preparar-los des d'anys enrere van entrar en una espiral d'actes violents, i d'aquesta forma es passà de protesta pacífica a revolta armada. Tot i això res va endur a enlloc.

Un cop vist el Emmarcament històric i tenint en compte la tasca feta pel Partit Radical, a més de tot el que aquesta època envoltava, pel que fa a inestabilitat política, crisis econòmica, moviment obrer tec... podem fer-nos una idea establir alguns motius dins de nosaltres del per què la gent va actuar d'aquella manera, si tenien res a perdre...

4. 1 Els fets de la Setmana Tràgica

4.1.1 Dilluns 26 de Juliol de 1909

La vaga general, que va esclatar en aquest dilluns de juliol de 1909, no va esclatar de qualsevol manera, sinó que el Comitè Central de Vaga va anar preparant-la per a que s'iniciés en els barris i suburbis on vivien els obrers, i a partir d'aquí propagar-se per tota la ciutat, per tant, la condició sine qua non per a que el Comitè Central de Vaga pogués pilotar aquest moviment era que cesses el treball primerament en aquests barris.

El cap de setmana abans, el Comitè Central de Vaga, va estar treballant per a que aquesta tingués èxit, seria segons aquest, una aturada general en el treball de 24 hores, totalment pacífica en protesta contra la guerra.

Els fets pròpiament dits van començar el mateix dilluns, quan a les quatre del matí, els organitzadors de la vaga aturaven als treballadors que anaven com era el seu costum al seu lloc de treball, com a “protesta contra la guerra y los abusos del gobierno”. Van començar a haver ja els primers detinguts per la policia i encara molts treballadors van poder arribar al seu treball a la seva hora habitual. La segona onada de detencions dels treballadors per part dels organitzadors de la vaga, va ser a la hora del descans matinal, a les vuit del matí. Després d'aquesta segona fase, el final de l'aturament general en el treball era fàcil que arribés vist aquest panorama, en primer lloc la nombrosa massa de treballadors que s'havia unit a la vaga, i la segona causa era que no existia una força policíaca suficientment nombrosa com per protegir les fàbriques i negocis dels vaguistes més violents, per tant, els propietaris van haver de cedir a les peticions dels vaguistes per no veure perillar la seva propietat. A les nou del matí l'aturament general era un fet als suburbis industrials de Poble Nou, Sant Martí, Gràcia, Sant Andreu, les Corts de Sarrià i Sants.

Mentrestant, als marges de la ciutat, alguns obrers van aconseguir apropiar-se ja d'algunes armes de les anomenades casetes de consum; no van impedir però que arribessin subministres d'aliments a la ciutat, ja que s'havia previst un contingent prou nombrós de guàrdies civils.

Pel que fa al paper que van tenir els diaris en el decurs de l'inici de la vaga, va ser nul, ja que el governador civil de Barcelona, Àngel Ossorio y Gallardo, havia ordenat a la policia que segrestés les redaccions de les publicacions matutines, posant com a excusa que contenien certs informes sobre la guerra que no havien passat per la censura. Tan sols els diaris dels radicals, els dels nacionalistes catalans i un tercer republicà feien referència a la vaga solament d'una manera general, dient que sols seria un aturament de 24 hores completament pacífic. Per tant la campanya periodística en la que el Comitè Central de Vaga havia estat treballant tant dur durant el cap de setmana havia estat un rotund fracàs; d'aquesta manera, els obrers no tenien ni la més remota idea de cap on anava encaminada la vaga, ni el concepte d'aquesta, a més no va omplir-se aquest buit amb cap més publicació ni pamflet que donés tan sols unes certes pautes a seguir. Ara el problema radicava en la falta d'un liderat i d'un programa d'acció, els obrers en aquells moments passaven a ser meres ovelles sense pastor. Més tard anirien apareixent els primers gossos que voldrien encarrilar aquestes ovelles. Però el problema més gran radicaria precisament en el que ja hem esmentat, la falta d'un líder, d'un cap, d'un responsable, d'una direcció, d'un pastor.

A les nou del matí, es respirava als barris comercials de Barcelona una certa calma, més artificial que real. No s'observava la presència extraordinària de policia o tropes de l'exèrcit.

Havien aparegut ja, les primeres manifestacions espontànies que es formaven al carrer, i els primers brots de violència per part dels obrers, una violència encarà molt calmada. Era el total de l'activitat anarquista, i era en aquestes hores de primera hora del matí quan es començaven a perfilar alguns noms propis dels fets de la Setmana Tràgica, com el de Mercedes Monje, dona que va agrupar un grup de homes i dones a la Plaça Catalunya, el qual la policia va dispersar i va acabar amb la detenció de Mercedes Monje. El problema segons confidents de la policia era parar els peus als anarquistes, que eren els qui principalment dirigien i organitzaven aquests disturbis, ja que a aquests, tradicionalment més radicals i revolucionaris, els interessava alguna cosa més que un aturament pacífic en el treball, però mancaven de suficient força per a dur a terme aquesta empresa.

Al centre de Barcelona, els primers a iniciar la vaga, havien estat els metal·lúrgics. Poc desprès de les 8 del matí, 250 treballadors de la Hispano-Suiza van deixar el seu lloc de treball, aquests exhortaren a altres treballadors d'unes 15 o 20 fabriques més a abandonar el treball al barri de les Atarazanes.

Ossorio, conscient de que havia perdut la iniciativa en no haver utilitzar els 700 guàrdies civils de que disposava per intimidar els obrers, va recórrer a una mesura extrema i va enviar la cavalleria de la guàrdia civil amb ordres de carregar sobre els vaguistes.

Cap a les 10 del matí, els pocs comerços i magatzems que encara estaven oberts van tancar, cosa que significava el recolzament per part de la classe mitjana al moviment, o si més no la seva neutralitat. Van tenir un paper detacat en aquest fets les dones, algunes de les quals pertanyien a les “damas rojas” o a les “damas radicales” del Partit Radical. Algunes d'aquestes dones, dirigien a la multitud per tal de fer tancar amb o sense força tots els establiments però als empleats dels tramvies no va ser tan fàcil de convèncer-los.

Els enfrontaments violents pròpiament dits van començar arran dels xocs entre obres i tramviaires. El Comitè de Vaga havia previst que l'aturament absolut arribaria als dos dies, però en trobar-se que al cap d'unes hores només quedaven els tramvies per aturar, els obrers van carregar vers aquests. Els tramvies precisament eren en aquells moments el símbol de l'status quo. Els enfrontaments van començar a Poble Nou, quan els conductors marxaven convençuts pels vaguistes i poc desprès tornaven de nou, obligats pels seus superiors o pel mateix marquès de Foronda, propietari de la companyia; així doncs, arran d'aquests primers enfrontaments els homes de Poble Nou marxaren al centre de la ciutat a aturar-los. El governador Ossorio, sabia que dels tramvies depenia l'èxit o el fracàs de la vaga, per això va armar a guàrdies de seguretat i els manà ocupar els tramvies amb el fi de defendre'ls, així es produí l'inevitable, l'enfrontament entre policia armada i obrers. Ossorio, utilitzaria això com a pretext per iniciar la repressió del moviment de protesta.

Cal posar de relleu, a més, que Barcelona no va ser ni molt menys l'únic focus revolucionari d'aquest dies, si més no, sí el més destacat. Esmentarem doncs alguns dels fets que van ocórrer a Sabadell en aquest dilluns, la segona ciutat protagonista d'aquesta vaga que l'havia iniciada a primera hora del matí tal i com Barcelona.

A les 6 del matí ja s'havia arribat a l'aturament general a la ciutat i cap el migdia allò ja s'havia convertit en una lluita oberta entre guàrdies civils i obrers armats. Els més notoris organitzadors de la vaga foren un sindicalista i un exanarquista que, com va ocórrer a Barcelona, ja havien estat preparant la vaga el cap de setmana abans. El diumenge per la tarda, alguns dels organitzadors foren a Barcelona a la seu de Solidaritat Obrera per tal d'agafar informació sobre els plans de la vaga, i aquest mateix diumenge per la nit es va celebrar un míting en el que es votava sobre la vaga, només va haver-hi un vot en contra. A les quatre del mati un grups de uns quaranta homes foren per totes les fàbriques demanant per grat o per força que cessés el treball. La manca d'uns ciutadans responsables, líders clars de la vaga, va fer que aquesta adquirís força.

Però el fet més important en aquesta ciutat tèxtil va ser el segrest a l'estació de forces de la guàrdia civil així com l'aïllament telegràfic i telefònic de Sabadell. Cap a les vuit del matí es va celebrar un gran míting en el que es posava en coneixement dels obrers que aquella mateixa tarda arribaria un tren carregat de reservistes. Ràpidament el reduït nombre d'efectius de la guàrdia civil de que es disposava en aquells moments en Sabadell, que era un tinent i catorze efectius més, es va dirigir cap a l'estació de trens per tal de impedir qualsevol desordre o obstacle al pas dels trens. Uns 700 o 1000 homes, ja els havien pres la iniciativa deixant anar el vapor d'algunes locomotores i arrencant alguns metres de via, la Guardia Civil i els reforços que arribarien durant els dos dies següents restarien confinats a l'estació, però finalment va arribar un grup provenint de Barcelona d'uns cinquanta homes que juntament amb un grup de carrabiners va poder reduir i expulsar finalment als homes de l'estació; no es va poder fer sense que es besés sang, i al ser ferits dos obrers, va fer entrar la vaga en una nova fase de violència.

Tornem doncs a Barcelona on hem deixat al seu governador rebent ordres directes del seu homòleg a Madrid, el ministre de la governació del govern La Cierva, que feia funcions de president en absència de Maura, que estava passant les seves vacances estivals. He d'esmentar que entre aquests dos personatges existia una certa rivalitat, per obligació però, era Ossorio, governador de Barcelona, el que havia d'acatar les ordres de La Cierva.

Vist els fets que estaven esdevenint a Sabadell, La Cierva va tornar a insistir en el potencial revolucionari de la vaga, però Ossorio li restava importància contínuament. La Cierva va demanar al governador que convoqués en reunió a les autoritats provincials (el capità general, el president de la Audiència Provincial i el propi Ossorio) per tal que es pogués proclamar la llei marcial i així que es s'apaivaguessin els fets. Això volia dir que Ossorio podia disposar de tropes de l'exercit a les seves ordres, però també volia dir que l'autoritat màxima de la província seria momentàniament el capità general.

Aquesta ordre era molt oportuna, si es tenia en compte que una de les coses que volia la Cierva apart de aturar la vaga, era restar-li protagonisme a Ossorio.

Després de un tira i arronsa per part dels dos homes, finalment Ossorio va respondre al telegrama de La Cierva “Haré como usted ordene”

A la reunió de les tres autoritats provincials juntament amb els seus assessors es van presentar arguments a favor i en contra de que es proclamés la llei marcial. Ossorio es va oposar perquè argumentava que no es podia a enviar a obrers militars a lluitar contra altres obrers que en principi estaven lluitant pels seus interessos, però les altres dues parts no opinaven el mateix.

Finalitzada la reunió, Ossorio va telegrafiar i va comunicar la decisió a La Cierva, presentant seguidament la seva dimissió irrevocable al·legant problemes de salut. Ossorio va ser substituït per Mariano de Enciso, president de la Audiència Provincial, que sols duia a terme afers administratius, sense prendre part en els fets de la setmana.

El comandament militar el va acceptar el general Luis de Santiago, home el qual coneixia escassament la topografia de la ciutat, donat que havia arribat feia poc temps a Barcelona.

La repressió com ja hem dit més amunt podia haver estat apaivagada si des d'un principi el governador Ossorio hagués utilitzat les escasses forces policials de que disposava per a que les petites espurnes no encenguessin la foguera que a hores d'ara estava cremant.

Cap a les tres de la tarda es va penjar el ban pel qual es posava en coneixement als ciutadans que s'havia declarat la llei marcial per tal d'apaivagar la revolta popular a més d'un seguit d'advertències i càstigs que es durien a terme si no es seguia correctament les ordres que aquest dictava. Es convidava a la gent a tancar-se a les seves cases i a no formar grups, cosa que deixava els carrers deserts pels qui veritablement feien revolta, ja que els obrers més actius farien cas omís a les ordres del ban. Algunes de les mesures presses en aquest primer ban influïren en fets posteriors de la revolta.

Un dels problemes amb els que es trobava ara el general Santiago era com sufocar la revolta.

En primer lloc no disposava de suficients homes armats per a sufocar-la, i tot això sumant les forces de guàrdia civil, exèrcit, guàrdia urbana i guardes de seguretat (aquest dos últims no portaven armes de foc). Eren un total de 3800 policies i soldats armats per a controlar una ciutat de 581876 habitants en plena revolta. En segon lloc Santiago no disposava d'un bon coneixement de la ciutat, a més, Ossorio no li havia proporcionat cap grup de ciutadans que li guies en tal empresa i tampoc cap grup s'oferí voluntari per a dur a terme aquesta tasca; això significava, si més no, una passivitat de la classe mitjana per sufocar aquest moviment. A aquestos els havia empipat la pomposa rebuda i celebracions que se li va fer al general quan va prendre el càrrec. En tercer lloc tenim la confusa cadena d'ordres de Santiago; les havia de rebre en principi del seu superior, el ministre Linares, però aquest estava ocupant-se del tema del Marroc. Llavors les ordres havien d'arribar directament del propi La Cierva, per la qual cosa tenim la situació inicial, abans de la llei marcial, sols que ara La Cierva no se les havia de veure amb Ossorio. En quart lloc tenim la qüestionada lleialtat de les tropes de l'exercit de la guarnició de Barcelona, degut a la forta campanya antimilitarista que s'havia estat duent a terme durant bastant de temps abans. La meitat d'aquests homes eren oficials, 700 oficials i 1400 homes en total, ja que un gran percentatge dels que habitualment estaven disponibles se'ls havia enviat a combatir al Marroc. Santiago no vas trigar a demanar reforços de les guarnicions properes, però aquests trigaven ha arribar. Degut a aquest fets i a altres menys significatius que no esmentarem, el general Santiago ve prendre la determinació de no dur a terme accions ofensives vers les masses obreres. A més La Cierva va donar instruccions de només repel·lir aquelles accions allà on fos necessari, és a dir, de dur a terme una acció més aviat defensiva. Degut a la desconfiança que Santiago tenia vers les seves tropes les va tancar a les casernes per a que no estiguessin influenciades pels vaguistes, que en principi protestaven en favor seu. Aquesta actitud de desconfiança a les tropes de Santiago juntament amb la mera acció defensiva de que feia presencia, va donar més empenta als obrers que ara es veien amb més força per a dur a terme la seva empresa, però cap a on anava dirigida aquesta revolta? Qui la dirigia? Quin era el seu fi últim? Són preguntes de respostes ambigües que esbrinarem quan haguem avançat una mica més en els fets.

En certa mesura, les determinacions que va prendre Santiago són comprensibles si tenim en compte les causes que hem esmentat, però, el que si es cert, i que serveix per resumir bona part del que ja hem dit es que s'havia perdut la iniciativa, primer per part d'Ossorio i més tard per part del general Santiago; el primer va ser el culpable en bona part de que la revolta anés a més, ja que si hagués fet cas al que La Cierva li deia des de Madrid, o simplement hagués utilitzat els pocs homes de que disposava per dur a terme una acció de policia ràpida i fulminant i apagant així les primeres espurnes de la vaga des d'un principi, no s'hagués vist en la situació posterior. El general Santiago va ser el causant de que els obrers es creixessin davant de la seva passivitat i desconfiança per la lleialtat de les seves tropes.

Hagué però un triomf per part de Santiago en aquest dilluns, i va ser que va fer possible l'embarcament de dos vapors aquella mateixa tarda amb destí a Marroc, un amb soldats i un altre amb municions, sense que hagués cap incident digne d'esmentar. Aquest triomf indubtablement el degué reconfortar, però ara la violència estava concentrada en dos objectius que havia de defensar, eren els tramvies i les comissaries de policia, com ja vam dir més amunt.

Fins a les dues de la tarda, segons els organitzadors la vaga només havia estat una protesta pacífica en contra de la guerra, fou els enfrontaments amb els tramvies, que es negaven a recolzar la vaga, el que desencadenà la protesta violenta. Es tractava doncs i simplement d'una simple pugna entre vaguistes i autoritats, i al contrari del que havia fet Ossorio, el general Santiago, tractà d'impedir els enfrontaments.

Per assaltar els cotxes els grups d'obrers empraven en la seva avantguarda a nens i dones, per a que les autoritats no fessin foc damunt d'ells, les dones portaven un llaç blanc, que era el símbol que havia adoptat la vaga, portaven a més grans banderes en el que es veia l'eslògan del Partit Radical “Abajo la guerra”.

Hagué tot un seguit d'enfrontaments entre els guàrdies de seguretat i la multitud en els que dos tramviaires resultaren morts i onze greument ferits, fins i tot resultà ferida una nena per un dispar.

Al fi, el general Santiago hagué de prendre la decisió d'ordenar a Foronda que retirés tots els seus cotxes dels carrers, ordre la qual no tingué més remei que acceptar i que va fer possible que cap a les quatre de la tarda tots els tramvies estiguessin ja de camí a les cotxeres. Es posava fi d'aquesta manera als enfrontaments per culpa de tramvies.

La vaga havia pres embranzida, i els manifestants estaven delerosos de provocar més aldarulls, la vaga s'havia d'encarrilar ara cap el segon objectiu, les comissaries de policia. Era evident que ara es tractava d'alliberar les persones que havien estat segrestades per participar en la vaga general i es produïren diversos atacs vers algunes comissaries.

El més destacat d'aquest enfrontaments va ser el que es va produir al suburbi del Clot entre les tres i les quatre en que dos homes i una dona resultaren morts i greument ferits dos guàrdies civils i set de seguretat, aquest disturbi en el Clot va servir de estimulant per a nous enfrontaments similars.

No obstant els fets no eres el suficientment dramàtics com per afectar a un moviment massiu de protesta.

El Comitè Central, vista i adquirida experiències de vagues passades importants, com la de 1902 gràcies en part als nombrosos escrits sobre el tema, sabia que per a que la vaga triomfés veritablement haurien de guanyar el recolzament dels oficials de l'exercit o si més no la seva neutralitat; això va fer que s'adoptés una nova tàctica: els manifestant cridaven “visques” i “abajo la guerra” al pas de les tropes, al mateix temps menyspreaven als guàrdies de Seguretat i als guàrdies civils. Dels diferents enfrontaments que es van produir es va poder treure clar que existia un enfrontament declarat entre obrers i policia i que els soldats no acatarien les ordres de disparar.

Cap a la tarda d'aquest dilluns, ja la vaga havia servit si més no, per paralitzar la indústria i el comerç a la ciutat de Barcelona. Espontàniament o no els obres s'havien llençat als carrers a fer insurrecció, no obstant, si aquest aixecament popular es volia transformar en una veritable revolució, s'havia de fixar un objectiu polític i certs líders que conduïssin els obrers cap a un fi. Totes les mirades apuntaven cap el partit radical, que era l'únic que estava en contacte amb les masses organitzades. Creien que aprofitaria els fets per proclamar la seva “república social” i en absència de Lerroux, que era el seu líder, però que estava exiliat, la responsabilitat requeia directament sobre el seu substitut Emiliano Iglesias, un dels personatges més destacats de La Setmana Tràgica.

Feia aparició de manera activa en aquells moments un dels personatges, si no el més destacat sí un dels més importants de la Setmana Tràgica, es tractava de Francesc Ferrer, fundador de la escola moderna i que havia estat vinculat estretament a cercles anarquistes (va ser acusat d'haver participat en l'atemptat contra Alfons XIII anys abans); per tal com estava sota vigilància policial, Ferrer va intentar dissociar-se del moviment des de bon principi, és a dir, va dur a terme una sèrie d'activitats encaminades a que li servissin de coartada.

Però Ferrer estava decidit des d'un principi a esbrinar qui seria el qui dirigiria la revolta, i per això volia establir una entrevista amb el líder del Partit Radical en aquells moments a la ciutat, Emiliano Iglesias, (que al igual que Ferrer també havia intentat dissociar-se del moviment) a la Casa de Poble.

Ferrer va estar esperant durant un temps l'arribada d'Iglesias que es demorava. Allà es trobava Lorenzo Ardid, l'únic dirigent del Partit Radical present en aquells moments la Casa del Poble i els dos homes, en absència de Iglesias, van començar a afrontar el tema de la revolta. Ferrer preguntà si creia que la revolta duria a alguna cosa seria, pregunta a la que Ardid va respondre que el seu Partit no tenia res a veure en l'assumpte, els qui ho portaven sabrien que fer.

Aquesta mateixa tarda es podien distingir quatre posicions diferents en aquell lloc. En primer lloc els membres de Solidaritat Obrera desitjaven passar de vaga general a una revolució. En segon lloc Ferrer considerava peça clau als radicals i escèptic davant els fets, esperava quina seria la postura del partit. En tercer lloc els membres del partit radical, animats pels enfrontaments armats estaven delerosos de passar a l'acció revolucionaria. I una quarta posició d'Ardid, que no volia que els fets i aldarulls que produïen els membres del seu partit incriminessin al Partit Radical.

Els membres presents del partit radical en aquells moments a la Casa de Poble es sentien incòmodes vers l'actitud derrotista de Ferrer, per la qual cosa no trigaren a despatxar a aquest de la Casa del Poble.

Passés el que passés una cosa estava clara, era la postura oficial del partit radical, que a pesar de totes les aparences no havia ni planejat ni dirigit els desordres.

El centre d'acció es traslladava ara a la ja esmentada Casa del Poble que era el punt de reunió del Partit radical i els seus membres. En aquells moments s'estaven produint en aquell lloc dues reunions simultànies, la primera entre l'anarquista Miranda i Iglesias i una segona entre els joves és radicals i extremistes que discutien i estaven decidits a convertir la vaga en revolta. A les cinc de la tarda arribà a la Casa de Poble un destacament de la Guardia Civil amb ordres de tancar-la. Alguns joves precipitats obriren foc sobre els guàrdies, però Iglesias els aturà immediatament i ordenà que es desallotgés l'edifici pacíficament, cosa que va aconseguir. Per aquest fets alguns acusaren a Iglesias de “traïdor” a la causa radical. No obstant a pesar de la permanent guàrdia estacionada en la Casa del Poble, els radicals se les arreglaren per entrar en l'edifici durant tota la setmana. Les oficines del partit es traslladaren a les oficines del diari El Progreso.

Ara es quan fan aparició els primers indicis que ens portaran a parlar del tema al que volem adreçar el treball, l'anticlericalisme. Mentre era evacuada la Casa del Poble, un grup de dones, es va apropar a Iglesias per manifestar-li la decisió que era precís cremar els convents. Era el fet culminant que marcaria la setmana, i no va trigar a arribar, ni dotze hores havien passat quan les masses la volien emprendre contra l'autoritat divina en comptes de amb la terrenal (la cursiva es meva). Vist els fets que estaven esdevenint-se en aquells moments, Iglesias no els hi dona resposta i cità a aquell grup de dones aquella mateixa nit.

Iglesias estava indecís en aquells moments, per un costat no volia passar a l'acció sense tenir recolzament de grups republicans i obrers d'altres ciutats, però també sabia que no podria resistir massa temps a les peticions revolucionaries dels membres de la Joventut Radical, a més les organitzacions feministes del Partit li havien proposat una via d'acció, la crema de convents, però Iglesias volia saber abans l'opinió sobre això de diferents grups.

La vaga va ser secundada també en altres ciutats de la província de Barcelona com St. Feliu de Llobregat, Terrassa, Mataró, Badalona, Granollers, Sitges, Vilanova i la Geltrú i alguns centres fabrils de la vall del Ter a la província de Girona, però mentre la vaga no adquirís un fort impuls fora d'aquesta comarca, la de Barcelona, o per què no, que ciutats de fora de Catalunya seguissin l'exemple, cap partit polític prendria la iniciativa de dirigir el moviment.

Durant aquella tarda va haver-hi múltiples negociacions i reunions entre els diferents dirigents de partits i el Comitè Central per tal de trobar una persona que actués de líder, ja que les masses estaven exaltades, i només mancava la revolta d'un caudillatge polític que la guiés. Totes les mirades apuntaven cap el dirigent del Partit Radical, fins i tot es va elaborar un manifest per al govern de Maura amb el propòsit que fes aturar l'enviament de tropes al Marroc, però Iglesias es negava contínuament a les peticions de signament d'aquesta petició o a donar el seu recolzament a la revolta, volia desentendre el seu partit dels fets. Ferrer es va oferir voluntari per a dirigir tot el moviment, qui sap si per imperatiu personal o honor, però les desavinences amb alguns dels obrers dels partits organitzadors, i amb alguns membres del Comitè Central, sobretot amb el socialista Fabra Ribes, que havia afirmat que es desentendria dels fets si Ferrer hi participava, van fer-lo abandonar Barcelona i dirigir-se a la seva masia que tenia al Masnou amb el seu company Cristobal Litran a peu, ja que els trens ja no circulaven. L'havien fet desentendre's dels fets.

Definitivament Iglesias no signaria la petició, sense aquest recolzament polític no es podia fer res seriosament.

A mitjanit del dilluns 26 de juny, s'havia arribat aparentment a un empat entre vaguistes i autoritats, per una part els obrers no van acabar amb la guerra, però per l'altra van paralitzar l'activitat econòmica sense que la ineptitud del general Santiago pogués haver fet res.

Però una mica més tard aquest empat es trencaria ràpidament perquè al barri del Poble Nou, una escola dels germans maristes començava a cremar i amb la destrucció d'aquesta propietat s'encetava una nova fase molt distinta a la dels xocs entre policia i obrers que havien tingut lloc al centre de Barcelona.

Per què va iniciar-se aquesta campanya de crema de propietats clericals a Poble Nou? Les raons per obtenir-ne la resposta són moltes, en resumirem algunes, que potser podran explicar a la vegada els motius pels quals els dies posteriors van cremar-se més edificis. Una raó era que albergava el Patronat Obrer de St. Josep, que oferia ajuda als seus afiliats per mitjà d'un fons de socors mutu, un dispensari gratuït una biblioteca i una escola. Altres raons existien per escollir aquest centre a més de la ja dita: es considerava encara una ordre estrangera (francesa) encara que ja portava 20 anys instal·lada a la ciutat i la majoria dels integrants eren espanyols, a més el seu director era suïs i, per últim, era un obstacle per als grups de lliurepensadors que havien de cobrar pels seus ensenyaments a les seves escoles, ja que al contrari dels maristes ells no rebien cap subvenció de cap particular.

Tot això resumidament era el que irritava als competidors dels maristes, i el Patronat Obrer irritava als obrers, ja que aquests el consideraven simplement una jugada per reclutar esquirols.

Aquest ambient de propaganda i agitació s'havia iniciat amb l'atac als tramvies i ara s'havia desplaçat cap a la crema de convents, exaltats potser per la primera victòria que havien obtingut.

El moment d'actuar va arribar aproximadament a les 11,30 de la nit, concentrant-se prèviament un grup d'homes i dones front del Patronat Obrer, al carrer Wad-Ras, que s'havia deixat a les fosques al trencar totes les bombetes i faroles. La policia va informar a Santiago del que s'esdevenia i despatxà inediatament un destacament.

Mentrestant els obrers ja havien començat a llençar a les flames totes les coses de valor, inclosos diners, mobles i llibres, bo i respectant les vides dels maristes. Quan les forces de l'ordre van arribar al lloc dels fets, l'únic que van poder fer va ser escoltar als monjos cap una residència propera i desprès van marxar. Seguint la tàctica acordada la multitud va aclamar a les forces del l'excércit al seu pas.

Ningú podia imaginar-se el que s'esdevindria hores més tard, i que aquest incendi era l'inici de tot un seguit de cremes més, ni tan sols una escola de monjes franciscanes, prop de la dels maristes augurava els fets del dies posteriors.

D'aquesta manera, i deixant de costat múltiples detalls, noms propis i anècdotes que van ocórrer, i que no venen al cas, degut a que el tema que ens ocupa es l'anticlericalisme, va finalitzar aquest primer dilluns tràgic de la Setmana Tràgica, sense un líder polític i deixant a la massa descarrilada a expenses del que ells volien fer, desviant-se completament del que d'un principi proposava la vaga.

POBRE MULTITUT, POBRE ESGLESIA.

4.1.2 Dimarts 27 de Juliol de 1909

Després del l'incendi del Patronat Obrer, el dia va llostrejar sense cap publicació de cap tipus que informés el més mínim del que havia passat o podia passar; a més el general Santiago no va omplir tampoc aquests buit d'informació amb cap comunicat informatiu de qualsevol mena que hagués pogut fixar als carrers. Els mitjans de transport i comunicació estaven inutilitzats i la ciutat estava gairebé aïllada per complet, ja que els organitzadors de la vaga havien tallat deliberadament les comunicacions, per tal que la protesta es mantingués viva a Catalunya i servís d'estímul per als obrers de tota Espanya. Per alguna raó però, els encarregats de tallar les comunicacions de telègrafs i telèfons, s'oblidaren dels cables de Mallorca i Marsella, que van ser les línies per on arribaven totes les comunicacions de l'exterior.

Pablo Iglesias (president del PSOE), mentrestant signava en aquest dimarts a Madrid la dita Vaga Nacional que tindria lloc el 2 d'agost.

El dimarts pel matí, uns quants ciutadans van tractar de fer les seves tasques normals: alguns mercats i magatzems obrien a aquestes primeres hores del matí per més tard ser obligats, o no, a tancar.

Però en aquest dia no s'havia donat cap instrucció per tal que no s'acudis al treball, simplement els treballadors no es van presentar a les fabriques, tret d'algunes excepcions com Correus que van presentar-se al treball durant tota la setmana, no obstant l'aturada era general.

Mentre Santiago esperava reforços, el Comitè de Vaga esperava els missatgers amb noticies de ciutats de fora de Catalunya i es seguia emprant la tàctica establerta, enfrontar-se a la policia i aplaudir als soldats. La lluita es centrava als suburbis industrials de Poble Nou i el Clot - St.Martí així com en alguns barris humils de Barcelona.

Durant tota aquesta matinada, els joves de les faccions extremistes del Partit Radical no van desistir en el seu intent de convèncer a Emiliano Iglesias per a que proclamés la tant esperada revolució social.

Respecte al Patronat Obrer incendiat la nit abans, es va dir que tant per part dels obrers com dels monjos van produir-s'hi dispars; fos o no això cert, els dispars del clergat són comprensibles si tenim en compte que actuaven en defensa pròpia tant de propietat com de la mateixa vida, sumat al fet de la passivitat de les forces de l'ordre respecte al que estava passant, hem de comprendre doncs la impotència que devien sentir els monjos. Però de totes maneres el fet de que els monjos responguessin als atacs a la seva propietat fent foc, xoca psicològicament en les nostres ments i aquests fets van fer créixer la ràbia dels obrers, no sols en aquell barri, el de Poble Nou, sinó en tota Barcelona.

A les nou del matí la gent s'apropà davant de la residència dels maristes, aquests ja estaven preparats per fugir, ja sense els hàbits quan un obrer se'ls apropà per acompanyar-los fins a la sortida, els monjos estaven convençuts de la seva bona voluntat, potser com a premi per les bones obres que havien dut a terme amb aquella gent, quan de sobte, aquell bondadós obrer va cridar “Aquí los teneis, disparad”. El germà Lycarion, que figurava al cap del grup, i que a més era el director del Patronat va rebre una bala i va morir en l'acte, fou la primera víctima del clergat en aquella setmana. Vista la violència que s'havia desencadenat , els maristes corregueren a refugiar-se immediatament. Un dels maristes ho va fer a una comissaria de policia pròxima, on va ser seguit per la multitud per agafar-lo, però la policia els hi mostrà el cadàver d'un obrer mort el dia abans i ells, creient que el monjo estava mort, deixaren estar la comissaria. Entre les 10 i les 11 del matí, la cavalleria de la policia va aconseguir dispersar la multitud.

Els desordres seguiren evolucionant fins que es convertí en autèntica revolta armada, canvi determinat per les primeres barricades que es construïren des de aquest migdia. Però encara amb la construcció de barricades, no s'abandonà l'actitud defensiva per part de Santiago; podrien haver-se eliminat des de bon principi si Santiago hagués imposat la força allà on feia falta o fer servir simplement els canons com a mitjà de destrucció de les barricades... passés el que passés, Santiago es limità a enviar patrulles ocasionals al barri obrer entre les Rambles i el Paral·lel, lloc on es van començar a construir, però na va fer cap intents per voler ocupar-los aprofitant els revoltosos l'avinentesa.

Les condicions d'aquest barri, en el districte V eren ideals per a les barricades: carrers estrets i pavimentats amb adoquins sense encallar i altes cases on els francotiradors es podien col·locar per a fer foc. Fou la Guàrdia Civil la que exhortà a aquests homes que desistissin en la construcció de barricades, i es produïen petits aldarulls amb foc real; no obstant la ineficàcia de l'autoritat va fer créixer el fervor dels obrers.

Cap a la 1 de la tarda circulaven rumors, propagats a posta pels organitzadors de la vaga, de que els obrers de Madrid, València i Saragossa s'havien aixecat en armes, propagats amb el fi d'animar als barcelonins.

Al mateix temps que a Barcelona estava passant això, al Marroc es lliurava la famosa batalla anomenada del “Barranco del Lobo”, en que van morir 1238 espanyols. La Cierva es veia incapaç d'aturar el moviment de protesta que a hores d'ara ja estava consolidat a Barcelona, i per tant, tenia por que altres ciutats de fora de Catalunya s'unissin al moviment; era l'hora doncs de cercar qualsevol excusa per desacreditar el moviment davant dels obrers de la resta d'Espanya; va fer una lloança al patriotisme i va declarar que aquests fets no eren sinó un intent separatista català, la qual cosa va fer que gran part dels obrers que potencialment es podien haver aixecat en armes, tal i com a Barcelona, ara no ho fessin. A Barcelona es van suprimir les garanties constitucionals per decret.

Era evident que La Cierva anava desencaminat, i també era evident que ara l'eix de la protesta girava entorn de la crema de convents. Qui sap la causa directe i el per què d'aquesta actitud?- Era evident que l'incendiarisme era causa directa de la propaganda anticlerical que havia estat fent el Partit Radical durant els vuit anys anteriors: el clergat era el geni del mal de la nació i era necessari cremar els convents símbol de la riquesa i el poder clericals era, per dir-ho d'una manera entenedora, la Bastilla de la classe obrera barcelonina, i des de els primers moments de protesta vers la guerra de 1909, els radicals intentaven encarrilar la protesta contra les ordres religioses. Ja el 24 de juliol s'havia discutit l'assumpte de la crema de convents, i en la editorial del diari radical “Remeber” ja s'havia insinuat aquesta idea. Iglesias, però, es distanciava totalment dels fets, els radicals podien cremar tot el que volguessin, però el Partit Radical seria completament aliè als fets.

L'incediarisme en canvi, va impedir que el moviment no es convertís en revolució, ja que en certa manera, la crema de convents gastava totes les energies revolucionàries, que escapaven per aquesta via, a la fam de revolta que tenien a dins, per tant, no podem dir que l'incendiarisme, per macabre o sinistre que fos, no hagués ajudat en certa forma a mantenir als obrers “ocupats” en altres afers que ajudaven al govern mentrestant a mantenir l'ordre en altres focus potencialment revolucionaris; però el que si que és del tot cert es que l'incendi de convents va paralitzar totalment l'acció, i que d'aquesta manera no es podia fer revolució.

El que va passar realment es que el dimarts pel mati “X” va donar ordres a deu joves menors de 21 anys, membres del partit radical i els envià a cada un dels districtes de la ciutat, amb la finalitat de unificar el moviment i dirigir-lo cap a un objectiu específic, i aquest va ser la crema d'edificis religiosos. L'agressió era contra la riquesa, no contra els clergues, es van donar instruccions de que no haguessin morts i s'advertia abans als religiosos perquè abandonessin els edificis; això va facilitar els incendis i als mateix temps s'evitaven desgràcies personals. Els dirigents ordenaren que tot els objectes de valors i diners fossin cremats en aquell mateix lloc, no faltaren però els que aprofitaven per endur-se qualsevol cosa a casa, però, segons els idealistes el Partit Radical, sostenien que aquestes persones eren les menys.

Per a que aquesta crida a la crema de convents tingués èxit, era necessari recordar a la gent els abusos, reals o imaginaris,, dels religiosos que administraven institucions benèfiques. Es va permetre a les masses que profanessin les tombes de les ordres contemplatives per tal que veiessin les riqueses que contenien així com els cadàvers de monges torturades. Les escoles catòliques eren competidores de la escola moderna i laica, i aquesta també era una excusa per destruir-les, encara que a Barcelona només va ser escrit aquest objectiu als murs d'una escola, la gent anava cridant aquest objectiu pels carrers. A tot això s'afegí que s'havia escampat el rumor de que les ordres religioses preparaven un nou alçament carlista per derrocar als borbons, cosa que va fer augmentar la ira popular.

Ara ja no hi havia la és mínima possibilitat de fer un aturament pacífic o almenys sense un mínim de desordres, donant temps a que el PSOE organitzés una protesta estatal amb el mateix fi inicial que tenia la de Barcelona.

El dimarts al migdia ja es veia clarament qui duia la veu cantant en la construcció de barricades i la crema de convents, eren els anarquistes i els lerrouxistes, mentre que els socialistes, i en concret el seu líder Fabra Ribas, parlaven de teories socials.

Desprès de la 1,30 de la tarda el Comitè Central de Vaga (Fabra Ribas, Rodríguez Romero i Miguel V. Moreno) es va reunir a la casa d'Iglesias.

La preocupació màxima d'aquesta reunió era si s'havia d'utilitzar l'aixecament com a ocasió propicia per apoderar-se del poder, i un altre cop es demanà a Emiliano Iglesias que proclamés la República, demanda que va ser rebuda amb silenci per part d'aquest.

Un cop acabada la reunió no es va poder treure en clar cap projecte d'acció concret, tan sols era evident que els socialistes, que no aportaven membres per proveir de gent les barricades, havia pres un lloc privilegiat dintre del Comitè Central. Ja que activament no podien fer gaire cosa, almenys intentarien altra alternativa: convèncer als republicans nacionalistes catalans que proporcionessin el seu liderat polític.

Poc desprès de les dues de la tarda ja havia estat incendiada una església just al centre de Barcelona.

Entre la 1,30 i les 3,30 de la tarda van començar a cremar els convents, tant en la ciutat com en els suburbis, el que suposava un cert grau de coordinació entre els incendiaris, tenint en compte la extensió i la dificultat per comunicar-s'hi.

Cronologia de la crema d'alguns convents

A la Barcelona pròpiament dita, els espectacles van començar amb la demolició dels edificis de quatre pisos dels germans escolapis que ocupaven tota una illa de cases. Tant els edificis com la ordre religiosa havia estat escollida amb molta cura. Els escolapis havien estat vinculats durant molt de temps a la causa carlista de la que es deia que estava preparant un nou alçament, però segons els propis religiosos, la seva ordre havia estat escollida perquè era la ordre principal relacionada amb la educació dels pobres i que per això rebien importants subvencions estatals i privades i durant aquest darrers anys havien constituït un blanc fàcil per als educadors laics, i específicament per a la escola de Francesc Ferrer.

Aquesta va ser la relació detallada dels fets que anotaven el primer punt al marcador dels obrers: a primera hora del matí un grup va començar a aixecar barricades per així impedir que la cavalleria de la guàrdia civil o militar pogués carregar, però van aconseguir ser destruïdes per setze guàrdies civils a cavall que es quedaren custodiant l'edifici; per raons mai sabudes, la policia es va retirar del lloc i immediatament després un grup d'homes, dones i nens, començà altre cop a aixecar les barricades, la qual cosa necessitava almenys una hora de feina.

Per aquesta raó potser, va ser la que va determinar que el primer edifici religiós incendiat a la Barcelona pròpiament dita fos església parroquial de St. Pau del Camp, en el mateix sector junt al port. Va ser una ratzia obrera que molt bé podia haver estat una maniobra de distracció per tal de preparar amb escala el veritable atac. També al voltant d'aquesta església des de primera hora del matí s'havien estat construint petites barricades, però un cop fetes, i fins a la una de la tarda els presumptes incendiaris es dedicaven a vagabundejar pels voltants sense cap intenció aparent. Tan aviat com va arribar un jove de escassament 25 anys, dos joves delinqüents, Rafael Fernández (“Noi de la Veu”) i Adela Anglada es van posar mans a la obra i van ésser els qui van dirigir la crema d'objectes i de l'edifici, després marxaren a un convent proper de les monges jeronimes. Un oficial de l'exèrcit va ser avisat i aconseguí finalment amb ajuda de bombers i veïns salvar l'edifici, tot i que la rectoria va quedar completament en ruïnes.

Una de les tasques principals que havien de dur a terme els incendiaris durant la hora de que disposaven, era la de procurar-se armes. Vint joves dirigits per José Gomis Montells van anar a una armeria propera disposats a apropiar-se d'armes i municions, no van tenir compassió del negoci del propietari, i advertint aquest que les seves supliques eren inútils, aquest fugi amb la seva família a una casa veïna. En total es van apropiar aproximadament de 25 fusells, 500 revòlvers i 35 cartutxos, desprès el grup es dirigí altre cop a les barricades construïdes al voltant de l'edifici dels escolapis i distribuí les armes.

A les dues de la tarda arribà un individu que donà el senyal d'atac, ràpidament un grup de nois forçà les grans portes de fusta, un altre grup amb escales llargues de mà va trepar fins al segon pis mentrestant uns altres intentaven ja forçar les portes d'accés al pati. Al carrer, centenars de persones contemplaven l'espectacle.

Els cinquanta sacerdots i germans escolapis que es trobaven dins l'edifici, no van fer cas a les peticions d'abandonar-lo, basant-se en què com a educadors dels pobres el seu convent seria respectat com va passar a 1835. Què equivocats estaven! Per un moment va semblar que ni tan sols les autoritats els hi oferirien ajut, i tants sols desprès de tres desesperades trucades telefòniques al general Santiago per part del rector, va obtenir resposta. A les 2,30, quan ja cremaven els principals accessos a la escola, va arribar el propi Santiago comandant cinquanta infants i dotze unitats de cavalleria. La multitud va elogiar a les tropes d'acord amb el que s'havia pactat; no feren més que protegir als sacerdots fins als carruatges que els esperaven fora.

Un cop els sacerdots havien abandonat l'escola, ja cap a les 3 de la tarda, entre cinquanta i setanta joves es trobaven a dins, tot, absolutament tot, era llançat a les flames. Un dels joves va trobar una escopeta i la va ensenyar per la finestra, dient que els monjos estaven armats fins les dents. Van descobrir també una màquina que deien que utilitzaven per fer moneda falsa a més de trobar també algunes monedes falses, a la qual cosa els escolapis digueren que la màquina era per gravar medalles i les monedes per les ensenyances mercantils. Finalment l'edifici fou incendiat i la gent es dispersà.

Els incendiaris creuaren el carrer per fer foc a les Escoles Pies per a nens pobres, però van permetre als bombers que tiressin aigua a les cases obreres del costat però els prohibiren tirar-la vers el cos central de edifici. El grup marxà per continuar la tasca en altra part.

Encara que s'apuntaren noves victòries en els pròxims dies, no van repetir cap obra tan devastadora i triomfal com aquesta.

El Convent on es trobaven les Escoles Pies, (Real Monestir de St. Mateu) al que pertanyien les monges de clausura d l'ordre de les jeronimes, oferia un especial interès precisament per això, perquè era de clausura i perquè es deia que s'havien anat fent espectacularment riques.

Encara que es va advertir l'atac amb anterioritat les 28 monges van estar-se a l'edifici fins l'arribada dels incendiaris, que fou quan fugiren pels rentadors públics de la seva propietat i, en trobar-se amb les dones del veïnatge els hi tiraven pedres i els insultaven al seu pas. Els oficials de l'exèrcit no semblaven prestar-les ajut qualsevol com havien fent escoltant als escolapis i les monges van haver-se-les d'arreglar i cercar refugi a la casa d'un industrial; la multitud amenaçava d'incendiar la casa, per la qual cosa les monges hagueren de vestir-se amb robes seglars i cercar acollida en cases particulars.

Mentrestant enmig de la gent i de la cridadissa una gran foguera s'aixecà, on era llençat tot els valors, que segons la tresorera de les monges, que contemplava l'espectacle, superaven el milió de pessetes. En aquest saqueig es va explotar propagandísticament la riquesa de les jeronimes.

En aquests barris humils de Barcelona, (Paral·lel, Poble Sec i Atarazanes) la crema de convents es va dur a terme d'una manera molt ràpida i en el curs d'hora i mitja cremaven un total de set escoles catòliques e institucions benèfiques parroquials.

Els incendiaris eren normalment habitants del veïnatge, que cremaven els convents escoles qui sap si per una humiliació passada pel moment de frenesí que es vivia en aquells moments; tot i que aquest fets van ser compensats pels de aquells veïns que allotjaven generosament als religiosos i religioses a les seves cases, l'odi vers l'església com a institució es feia cada cop més present.

A les dues de la tarda es va iniciar l'assalt a una petita escola convent de les monges franciscanes de la Immaculada Concepció a Poble Sec. La raó principal de l'atac era que es deia que les alumnes de classe obrera realitzaven brodats al convent que les monges venien desprès amb fins comercials, cosa que indignava als obres, a més es remorejava també que una monja jove i molt bonica havia estat martiritzada en aquell convent i el seu cos exposat a una urna de vidre. Les franciscanes van fer repicar les campanes com a petició d'ajuda als veïns, cap va acudir a la crida. Així doncs foren les pròpies monges qui s'hagueren d'enfrontar a la multitud iracunda que era agitada per tres antics estudiants d'aquella mateixa escola. A una monja se la intentà despullar en la seva fugida per a veure que no portes armes. Dos homes ben vestits van intervenir-hi i van permetre que les monges es poguessin refugiar a cases privades, llavors la multitud marxà cap a altre sector en busca de més combustible per cremar la seva ràbia.

Aquesta mateixa massa obrera va poder-se anotar al seu compte particular alguns edificis més, tasca fàcil, ja que aquests estaven desallotjats quan els obrers arribaren: l'església parroquial de Sta. Madrona la Nova, l'església i rectoria de Sta. Madrona l'Antiga, i una petita escola dels germans de les Escoles Cristianes on estudiaven gratuïtament 225 nois.

Un altre grup estava atacant el convent de l

L'ordre francesa de les germanetes de la Asunción, dedicades només a la cura gratuïta dels pobres, no obstant a aquestes també se'ls hi obligà abandonar el barri.

Ara els incendiaris havien agafat confiança gràcies als triomfs aconseguits i es desplaçaven cap a l'oest, deixant els carrers obscurs i estrets on havien dut a terme els atacs primers i dirigint-se cap el sector industrial del Paral·lel, amb l'objectiu principal d'acabar amb l'asil del carrer Aldana, on les Filles de la Caritat de St. Vicenç de Paül, prestaven els seus serveis. Els veïns creien que aquestes germanes s'aprofitaven dels treballs de costura que amablement els oferien asilats i estudiants amb fins comercials.

Les monges havien estat esperant l'atac ja des del el matí, i foren elles mateixes les que obriren les portes als incendiaris, quan van reconèixer a joves que havien estudiat a la guarderia també propietat de les monges, i a pares de nens que encara estaven estudiant allà.

La mare superiora plantà cara al cap del grup preguntant-li que volien: “Volem cremar el convent, Fora! Fora!... a cremar! Volem la República” “ La república, i això què és?” “Doncs és... la República ve't aquí”.

Al final van haver d'abandonar l'edifici, escoltades per un membre de la Creu Roja, que els dissuadí de portar qualsevol objecte de valor, ja que seria causa d'un atac. Van dirigir-se a la presó per dones regentada per monges de la seva ordre, mentre veien com el seu convent era convertit en una immensa foguera.

Estaven disposats a que aquest convent es convertís en símbol de la lluita anticlerical, res propietat de les monges podia ser salvat del foc, inclòs els estris domèstics juntament amb gallines i cabres eren consumits per les flames.

Cap a les cinc de la tarda concloïen els incendis d'edificis religiosos als barris humils de Barcelona; els incendiaris estaven disposats a dur a terme altres incendis en altres sectors de la ciutat.

Aquest mateix dimarts per la tarda diguem que a la Barcelona pròpiament dita només va ser incendiat un edifici, el convent de les “arrepentides”, monges de clausura composada d'antigues recluses reformades el convent de les quals es trobava al barri de la Universitat. Havien ocupat aquest mateix lloc des de feia més de tres cents anys, molt abans de que el Partit Radical aixequés la casa del Poble en el seu mateix carrer.

A les 2,30 una noia de només 16 anys d'edat dirigia a una gran multitud de nois i noies cap a l'edifici, al qual s'uní un altre nombrós grup d'homes que portaven destrals i escales llargues de mà. Les monges van cercar refugi en altre convent proper i al igual que va passar amb l'asil tot va ser cremat, inclòs els animals.

Fins tres hores més tard, el temps necessari per alliçonar a la multitud i traslladar-la des del barris pobres no va tenir lloc altre atac en aquest mateix barri.

Tots aquest barris tenien en comú la seva pobresa i domini polític del Partit Radical.

A Poble Nou, a causa de l'assassinat del director marista del Patronat Obrer de St. Josep, no va ocórrer cap incident, encara que no es guardava el secret de que es duguessin a terme incendis futurs.

Alguns industrials demanaren als radicals que podien fer per tal d'obtenir protecció per a les seves fàbriques, cosa a la que es respongué que en l'únic projecte en aquell moment era la propietat clerical. Objectiu inicial: església parroquial de Santa Maria del Taulat; fou designat aquest objectiu sols desprès de comprovar-se que la policia feia foc que des de ell, cosa que podia ser certa o no. El seu capellà, Ramon Riu, va preveure l'incendi cap a les deu del matí, i per tal de protegir-se ell i el seu vicari van amagar-se al soterrani. Per la tarda es va incendiar tot excepte els murs, per la qual cosa feien falta explosius. La policia va fer fora als espectadors però va deixar que l'església seguís cremant.

Llavors els incendiaris es dirigien cap a l'escola propera i propietat de la mateixa comunitat, on s'educaven a fills de treballadors. Les germanes ja havien estat traslladades a un lloc segur i no van patir cap incident, fruit de l'estima de les que s'havien fet propietàries durant tant de temps de servei a la comunitat. Tan aviat com es prengué foc a aquesta escola franciscana, els incendiaris tronaren altre cop a l'església parroquial per tal de demolir els murs. Quan ho feren van descobrir als dos sacerdots amagats. Durant tota aquesta tarda, tant homes com dones van dedicar-se a llençar objectes i proferint crits contra el pare Riu, i cap dels seus feligresos feia res per impedir-lo, imaginat la impotència del pobre home i la indiferència dels obrers vers el que havia prestat els seus serveis religiosos durant tant de temps. Poc després de les 6 de la tarda el pobre ancià pàrroc morí per l'asfixia del fum, i també pel shock que havia patit. El seu cos va ser arrossegat pels carrers i profanat. Arribat a aquest punt, l'incendiarisme es convertí en un simple espectacle complementari a la rebel·lió armada.

A Poble Nou com en altres sectors, qui sap si amb l'esperança de destruir les fitxes policíaques dels delinqüents, un dels passatemps preferits era la lluita entre obres i policia. Un grup va intentar dos cops entrar a la comissaria de Poble nou, i va aconseguir saquejar-la i destruir-la completament amb l'ajuda de dos cents homes i dones, no sense haver hagut abans enfrontaments amb la policia i l'exèrcit, els qual van causar algunes baixes en el grup d'obrers.

Els veïns d'aquest barri esperaven el xoc, fou llavors quan començaren a construir-se les barricades, cap a mitja tarda. Les dones figuraven com des del principi a la avantguarda del moviment, i ajudaven i dirigien la construcció de barricades. “La Valenciana”, amb revòlver en mà, obligava als propietaris de les cases a deixar les portes obertes per tal que els rebels poguessin fer foc sobre la policia des dels terrats. Aquesta dona tornà al carrer on es distingiria més tard en la lluita.

El suburbi veí del de Poble Nou era el del Clot St. Martí, des d'on la gent havia fet foc des de primeres hores del matí a la policia des de les cases situades al llarg del camí que conduïa a Barcelona fins que les baixes van superar el dispensari de la caserna de bombers. Aquest barri tenia una forta activitat política, on el centre més popular era la Casa del Poble des d'on s'havia planejat la insurrecció.

A les tres de la tarda es començà a aixecar una Barricada al Carrer Major i es reclutaren nombrosos adolescents per la causa.

De pas va ser incendiada la luxosa i nova església de St. Martí de Provençals. El pare de l'església creia que els qui havien contribuint a construir-la amb les seves aportacions estarien disposats a defendre-la; un altre cop el clergat s'equivocava, i vestit de paisà i amb uns acompanyants abandonà l'església. Pel camí es creuaren amb els incendiaris que els preguntaren per l'església, camí que els indicaren amablement. Desprès de cremar l'immoble i els seus estris, però que va fer poques destrosses a l'església, el grup marxà a destruir un pont pel qual passava el ferrocarril, empresa en la qual també van fracassar.

A la barriada de St. Gervasi l'anticlericalisme continuà essent el principal objecte d'alçament. Fou aquí on altre religiós trobà la mort.

Un dels edificis atacats va ser l'escola regentada per les religioses del St. Nen Jesús, assalt de poca importància. La nombrosa comunitat va ser alertada amb anterioritat i abandonà l'edifici. Un dels seus jardiners amb ajuda de tropes de l'exercit que arribaren immediatament ajudà a extingir les flames.

El veritable objectiu dels rebels era la residència dels pares franciscans. A les tres de la tarda els frares advertiren la multitud i fugiren immediatament a cases privades. El pare Ramon Maria Usó i el pare Francesc Bragulat van esperar a que tots els altres germans estiguessin sense perill i cap a les quatre de la tarda van abandonar l'edifici vestits amb els seus hàbits perquè no disposaven de suficient roba seglar, portant a sobre diners en metàl·lic de la comunitat. Les seves presències van ser advertides per un grup armat que els intimidà per a que deixessin caure els paquets. Els frares arrancaren a córrer, fet al qual els obrers respongueren amb trets, agafant un d'ells al pare Usó que va ser portat a un dispensari on morí al dia següent mentre que l'altre frare va aconseguir fugir. Fou el tercer i darrer religiós que morí durant la setmana. Aquest incident no va desviar el curs dels fets, si ho van fer en canvi els que estaven tenint lloc a Gràcia, on els veïns disparaven contra els soldats a la tarda del dimarts, iniciant així formalment la rebel·lió armada.

Al barri de Gràcia, tot era diferent. Els fets ho foren des del principi, una vertadera protesta contra la guerra sense els desviaments anticlericals d'altres barris, qui sap si perquè era en aquest barri on havien embarcat més soldats cap a la guerra del Marroc, un total de dos cents reservistes, a més el Partit Radical no exercia en aquest barri tanta influència, no obstant si és cert que a primeres hores del matí un grup es dirigí a la residència dels pares del Oratori de St. Felip Neri, una ordre missionera, però com que ningú va acudir a donar cap ordre, els religiosos van aprofitar la ocasió i fugiren. Mentrestant alguns es dedicaven a saquejar la residència i la multitud es dispersà.

Quan la protesta es va convertir el dimarts per la tarda en una rebel·lió armada, Gràcia anava a l'avantguarda, un barri que era republicà i que no dubtà gens ni mica en enfrontar-se als militars.

La construcció de barricades es va dur a terme d'una manera calculada, a les travessies i artèries principals del carrer Major i Travessera de Gràcia, es van construir les barricades més altes, resistents i es van aixecar més metres quadrats de paviment que a la resta de Barcelona. Els tiradors no tiraven des dels terrats, sinó que ho feien a peu de canó, i es cridava amb és freqüència “Visca la República”.

Alguns grups es dedicaven a assaltar armeries i desprès a aixecar barricades.

On es dugueren a terme les més grans “batalles” entre els homes de les barricades i les autoritats, fou a la barricada construïda al carrer Major i al carrer Torrent de l'Olla, cantonada amb Travessa de Gràcia, on arribà un destacament de guàrdies civils i militars dirigits pel general Brandeis i aquest fou el primer cop que es creuaren dispars entre militars i revoltats. Aquest dimarts van ser arrestats pels revoltosos set números de la guàrdia civil, dels que havien quedat del grup que feia guàrdia a la fabrica d'electricitat de Gràcia i setze més sortiren al seu ajut. Aquestes anades i tornades de la guàrdia civil, excitava als revoltosos atacaren amb foc i tota classe d'objectes. Quan la guàrdia civil va veure que no podia fer res amb dispars a l'aire, van demanar ajut a un destacament de cavalleria, que quan arribà, fou aplaudit, segons la tàctica establerta, per la qual cosa l'oficial creia que havia aconseguit l'ordre. Tan aviat com marxaren l'altura de les barricades cresqué.

A les dotze del migdia, aquest mateix oficial va tronar preparat per entrar en batalla. Els guàrdies civils a la fabrica eren objecte de hostilitats. L'oficial col·locà la guàrdia civil al davant, i als militars en segona fila d'atac, i a la 1,30 donà l'ordre de disparar. Un obrer morí instantàniament i varis resultaren ferits, a aquests dispars, el obrers respongueren també amb foc, que no cessava per part de cap bàndol.

A les 2,30, el general Brandeis arribà amb reforços d'infanteria, i cap el final de la tarda requerí la pròpia artilleria per tal d'anar destruint les barricades poc a poc i per poder rescatar als guàrdies civils atrapats a la fàbrica. La batalla mes sagnant va tenir lloc al carrer Torrent de L'olla, on després de cinc hores de lluita els obrers van ser derrotats. Així va acabar la batalla de les barricades a Gràcia, cap a les 6,30 de la tarda, amb deu morts i varis ferits, i on quedava patent que uns homes amb fusells eren incapaços de lluitar amb l'exercit i la seva artilleria.

Els polítics havien de prendre la decisió sobre si recolzar als rebels i dirigir així una revolució o col·laborar amb els funcionaris del govern. Finalment ni el propi Iglesias, la preocupació principal del qual era dissociar per complet el seu partit del moviment ni cap polític, en veure que cap ciutat de fora de Catalunya recolzava el moviment va voler-se fer càrrec de dirigir-lo completament. Ni a la sessió municipal de l'ajuntament va sortir cap voluntari, i per si fos poc Iglesias se les va enginyar per a que la revolta no triomfes. Aquesta revolta, estava comdemnada definitivament al fracàs, i per fi es pogué veure, i va quedar patent la hipocresia e inoperància d'aquells polítics que es feien dir radicals, progressistes, nacionalistes... que és procuren el vot a base de mentides i promeses que desprès, en arribar l'hora de la veritat, no executen i deixen als seus seguidors a mercè del que els pugui passar per tal de no voler-se perjudicar un xic pel bé col·lectiu.

Continuaven encara els rumors de que a ciutats com València i Saragossa o Bilbao havien recolzat el moviment iniciat a Barcelona i que fins i tot el govern de Maura havia caigut, i encara que el general Brandeis havia desfet la revolta armada a Gràcia a cop de canó, es continuava insistint que en Gràcia s'havia proclamat la República. No eren més que rumors que engrescaven més a la massa obrera.

La multitud revoltada s'havia convocat amb Iglesias i el Comitè central a la Sagrada Família per tal de rebre instruccions pràctiques de com tirar endavant la revolució, ja que aquests encara insistien a que encara es podia dur a terme. Iglesias, però estava convençut de que això ja era impossible i per tant va confiar la tasca de l'aprovisionament de carn a Barcelona a alguns líders de la rebel·lió i es cità amb Moreno i Fabra Ribas per donar-la a conèixer un manifest que del propi Iglesias que exhortava als obrers a posar fi a la vaga i que ja havia manat imprimir i que volia fer conèixer al Comitè per tal que aquest no pensessin que actuava d'amagat.

Fos com fos, Iglesias va abandonar abans d'hora el lloc pactat amb els membres del Comitè, segons ell perquè estava convençut de que no anirien, però Moreno i Fabra Ribas sostingueren que s'anà abans d'hora. Les forces reunides al temple de la Sagrada Família, ja s'havien dispersat, a la vegada que s'havien defraudat en haver esperat inútilment tota la tarda i privats de la força que el Comitè els hi donava. El que si era cert és que Iglesias havia aconseguit paralitzar els plans per a una revolució.

Fabra Ribas va establir contacte formal amb Jaume Carner que era el líder dels republicans nacionalistes catalans, per tal de demanar-li que proclamés una república espanyola o si no podia ser una de catalana cosa que tampoc es va aconseguir.

A Madrid, aquella mateixa tarda Pablo Iglesias signava al fi la declaració formal de vaga general programada per al dos d'agost, va signar pel PSOE i la UGT.

Mentre els polítics es passaven el temps discutint sobre la revolució, la crema de convents continuava endavant.

Era una destrucció realitzada sota la direcció de persones que mai s'identificaren, per a un objectiu que mai fou anunciat; tot això creava un clima de terror, es lluitava vers el desconegut.

Els incendis no s'extenien per tota la ciutat, es concentraven principalment en dos barris (el de la Audiència de classe mitja baixa l'Eixampla ) i en cinc suburbis (Gràcia, St. Andreu i Clot-St. Martí i en els residencials de les Corts i St. Gervasi)

Per iniciar la campanya de nit de crema de convents els rebels escolliren la rica i influent ordre, la de les serves adoratrius del Sant Sacrament i de la Caritat. Però els incendiaris no conrearien els mateixos èxits que els del matí, aquestes monges, amb la seva mare superiora Corazón de Jesús en cap van resistir a tres potents atacs durant els dies successius.

Aquestes monges havien estat sovint un blanc propici per als propagandistes radicals. Eren encarregades d'una escola per a nens pobres i de rehabilitar a nenes descarrilades, la qual cosa els hi creava a algunes certa hostilitat vers les monges, i eren aquest tipus de dones les que participaven en la crema de convents. Les monges feien tocar les campanes quan es celebraven discursos a la casa del poble (situada tan sols a una illa de cases) per tal de sufocar les veus dels oradors... tot això els havia creat certa hostilitat i per a aquesta raó esperaven l'atac.

A les cinc de la tarda van arribar els revoltats i ràpidament entraren al pati, però la mare Corazón de Jesús havia organitzat a les monges per a la defensa i a les seves vuitanta quatre alumnes. Les tropes de l'exèrcit arribaren immediatament i dispersaren a la multitud i als incendiaris, però no abans que la mare superiora hagués obligat a dos incendiaris a ajudar-la a sufocar les flames que havien provocat. El capità que comandava la força, la obliga a elles i les seves alumnes i monges a abandonar l'edifici desprès de negar-se una bona estona, finalment, se la va convèncer. Mitjançant amenaces i visites personals al general Santiago la mare superiora aconseguí que les tropes de l'exercit continuessin custodiant l'edifici durant tota la setmana.

El monestir de Santa Maria Magdalena de les agustines ermitanes de clausura (la ordre de germanes de Nostra Senyora de la Caritat del Bon Pastor, regle de St. Agustí), no va sortir tan ben parat. A les sis de la tarda es va permetre a les monges que abandonessin el convent a poques illes de cases de la Casa del Poble i anessin a cases particulars. Els rebels deixaren intactes algunes cambres determinades que creien que tenien proves de tortures. La “cambra del martiri” que contenia un llit de metall l'estructura del qual consistia en una sèrie de tubs perforats que estaven connectats als tubs del gas va ser visitada per centenars de persones, van poder contemplar les tombes obertes amb els cadàvers de monges lligades de peus i mans amb les seves pesades disciplines i al claustre van aparèixer enterrats cossos d'homes i nens. Les monges no van poder calmar el rebombori que aquest assalt va causar al convent de clausura. cap explicació.

Desprès d'incendiar aquest convent es van dirigir cap a la residència d'una congregació de monges dedicades a tenir cura de nens, les serves de Maria. Va ser el quart i darrer objectiu a les proximitats de la Casa del Poble. Les monges es resistiren a abandonar el convent confiades en la gratitud del veïnatge al que amb tants serveis els havien obsequiat, però quan veieren el fum dels convents pròxims saltaren la paret del darrere i fugiren. Els incendiaris en arribar amb les escales de mà i les destrals s'adonaren de que no tenien benzina per cremar l'edifici i un grup d'homes va anar a buscar-la a una tenda pròxima; tan aviat com aquesta va arribar, es prengué foc al convent que en una hora va quedar reduït als murs exteriors.

Al districte central de la Audiència, procedia també la crema de convents. Homes, nens i dones, que havien arribat d'altres barris esperaven al carrer l'arribada dels incendiaris.

Aquest districte tenia sis objectius per incendiar, així que anaren per feina tan aviat els incendiaris van arribar. Els seu primer objectiu era la residència dels monjos caputxins que feien funcions missioneres i impartien classes en escoles i reformatoris, i vestits en el seu hàbit i sense agafar absolutament res van fugir i d'aquesta manera no va salvar-se absolutament res del foc; els braquers van quedar -se cremant durant els deu dies següents.

Ara es dirigien carrer avall on estava la residència de els agonitzants, els camils, o pares de la Bona Mort, que es dedicaven a atendre els malalts. Els obrers i rebels, incommovibles van prendre la residència i l'església adjacent i també a la escola pública al segon pis de l'edifici religiós. Llibres i pissarres van ser llançats a una foguera abans que prengués l'edifici. A una aula es va poder escrit l'eslògan “Abajo los camilos. Viva Lerroux.”

Un segon grup d'incendiaris, més eficaç i per tant un cos escollit, marxà a destruir l'església parroquial de St. Francesc de Paula, on, per primer cop i únic en tota la setmana, els seglars catòlics, membres de la organització carlista local, defensaren la propietat eclesiàstica i van matar o ferir greument a tres obrers.

Aquest incident no va impedir que fossin incendiades tres esglésies més en aquest districte. A les deu de la nit era incendiada la petita capella de Marcús, que datava del segle XII. Als pocs minuts es feia foc a l'església parroquial de St. Cugat amb la gran quantitat de certificats de valors i diners que es portaren pel davant que havien d'utilitzar-se en la restauració de la vella església.

Encara quedava un últim objectiu que complir, la crema de la bonic església de St. Pere de Puellas. La empresa més formidable de tot aquest districte, degut a la grandària dels murs i a les tropes que custodiaven l'edifici. Els incendiaris marxaren, però tornaren a les 9,30 , cridant “Viva l'anarquia” i els soldats aquest cop si que confraternitzaren amb els obrers. Donada la grandària i amplada dels murs, va ser necessari tornar altre cop a les 6 del matí per completar la destrucció de la nau i les capelles.

A l'Eixample els incendiaris cremaren principalment escoles privades regentades pel clergat, que utilitzaven els propis veïns, que no van fer per defendre-les. Ans al contrari els veïns consideraven els incendis com una diversió. El capità de l'exercit José Roca va descriure així els carrers que voltaven el convent de Montesion, on els veïns observaven l'espectacle des dels balcons: “Como la noche avanzaba y los revoltosos no aparecían y el público se impacientaba, sin duda, en la espera, amenizaron el acto, dando más variedad al ruido de los tiros que, lejanos y cercanos, se oían a ratos, el sonar de varios pianos desde algunos pisos y las sardanas que se organizaron en algunos terrados.

Bàsicament destacar només que la burgesia no lamentava la tendència anticlerical que havien pres els fets bo i respectant sempre les vides humanes.

Els incendiaris van prendre foc a cinc edificis de l'Eixample. A les 7,30 de la tarda arribaren a la casa provincial dels pares paüls, ordre que els obres especialment odiaven per les seves relacions amb els rics i que rebien una subvenció oficial per a fins benèfics que rarament empraven per a aquesta causa, més aviat els dedicaven a les relacions que mantenien amb els rics. Un veí que va presenciar l'incendi descriu a un obrer posseït per un odi tan intens que desprès de ser ferit per una patrulla armada continuà destruint frenèticament la residència fins que va morir a les runes de l'edifici víctima d'un colapse.

Entre la música de piano i les sardanes, a darreres hores de la tarda, un grup van intentar prendre foc al convent de Montesion, que pertanyia a les germanes dominiques que prestaven els seus serveis en hospitals públics, però no van aconseguir fer caure les grans portes de la entrada i llavors marxaren cap els edificis dels missioners del Sagrat Cor de Jesús. Quan van arribar cap a les 10,30 de la nit, es van trobar la residència abandonada esperant ser cremada , i mitjançant l'experiència que van adquirir durant tots els incendis ja perpetrats en qüestió d'hora i mitja, l'escola, la residència i l'església estava convertida en ruïnes. Un altre grup d'uns deu homes no pogué fer foc a l'escola de les germanes de la Immaculada Concepció de la Santíssima Verge Maria, tot i que les monges ja l'havien abandonada i s'anaren sense causa aparent; però tornaren a les tres de la matinada i al fi aconseguiren el seu propòsit. La pèrdua més gran fou en material escolar, del que es proveïen moltes altres escoles d'arreu de Catalunya, en concret cinc, que directament també foren destruïdes a causa d'aquest incendi.

Amb l'últim incendi que es va produir en aquest barri va quedar patent que el veritable objectiu era destruir el sistema catòlic d'ensenyament. El lloc era ara el convent de les monges de semiclausura de les beates dominiques, ordre terciària de les dominiques que regentaven una escola per a noies. A les onze de la nit, i amb l'edifici ja buit, un grup de trenta joves aproximadament entrà a l'edifici i menjà i begué fins la sacietat, va prendre la prudència de vendre les gallines a cinquanta cèntims la peça i llançà a la foguera tot els estris que trobaren i cremaren l'edifici cap a les 12,45; desprès van esperar a que les flames brillessin potents per marxar. Quan es dissipà el fum sols quedaven els murs, en un dels quals es llegia “Viva la Revolución y los maestros de Cataluña - Quema de conventos - 27 julio 1909” Aquesta fou un dels pocs cops durant la setmana que els incendiaris identificaren la causa revolucionaria no sols amb crits sinó amb escrits.

A la Barcelona pròpiament dita, durant l'anomenada “Nit Tràgica” havia començat amb un frustrat assalt al convent de les adoratrius però encara més patètic foren els intents de cremar la formidable residència dels jesuïtes del carrer Caspe, símbol per excel·lència de la riquesa del clergat. Els jesuïtes marxaren a cases privades mentre que els seglars es quedaren fent guàrdia a l'interior o bé als terrats de les cases veïnes. a més el general Santiago havia atorgat a aquest edifici algunes de les escasses tropes de que disposava, coses que feien l'edifici gairebé inexpugnable: un gran mur flaquejava el carrer, desproveït de barrots però amb altes finestres i portes cobertes de plaques metàl·liques. A més disposaven de reflectors que es podien dirigir cap els obrers i grups que s'aproximaven permetent ser un objectiu més fàcil.

Per dos cops aquella nit un grup de cinquanta nois anà contra l'edifici, però encara que ho van intentar a la nit següent i responien a tir de revòlver a les descarregues de fusell, era impossible arribar a la residència.

No tots els membres obrers del Partit Radical s'uniren als fets de La nit Tràgica, molts, per por a les represàlies o per peresa, es conformaren amb el paper d'espectadors tot i ser exhortats molts cops pels membres a participar en els fets.

Cap a mitjanit, s'havien cremat al cor de Barcelona vint-i-tres convents i esglésies a on el general Santiago havia concentrat la major part de les seves tropes de l'exercit i de la Guàrdia Civil. Als suburbis falts d'aquestes tropes els incendiaris tenien via lliure per cremar el que els hi venia en gana, i en canvi atacaren sols vuit convents en cinc suburbis. Una explicació lògica potser és que necessitaven instruccions i directrius que no se'ls pogué facilitar fins els dies següents.

Desprès d'haver destruït totes les institucions religioses de Poble Nou, marxaren els obrers al barri de Pequín, de pescadors i jornalers, on el pare Manuel Barguño havia dotat aquest sector de barraques amb l'església de St. Pere Pescador, un dispensari , un cercle obrer i una escola primària. Totes aquestes institucions foren arrasades per complet i l'incendi durà fins divendres. Cap dels habitants del barri l'intentà sufocar, perquè els de Poble Nou havien amenaçat amb tornar.

El centre d'activitat s'havia desplaçat al districte del Clot - St. Martí on es pogué dissuadir als incendiaris de cremar l'asil de les Filles de la Caritat de St. Vicenç de Paül, que donava asil durant tot el dia a vuitanta nens de mares obreres i s'impartia classe gratuïtament o a preu mòdic a cinc - centes noies.

El convent escola de les germanes de les Escoles Pies, Filles de Maria, va ser cremat ràpidament en abandonar aquestes l'edifici.

La direcció d'aquests incendis i de similars era duta a terme per dirigents radicals de segona fila com per exemple Rafael Climent que dirigí la destrucció del solitari i luxós convent de St. Joaquim, que pertanyia als mínims (de la congregació de clergat regulat menor) situat en el Camp de l'Arpa. Quan les flames ja dominaven el panorama, Climent dispara la seva arma a l'aire i marxà a continuar la seva tasca.

Els militants de Gràcia advertien als rebels que sols es podia implantar la república després de haver estat incendiats tots els convents. Així doncs, i malgrat la desastrosa derrota patida a la batalla de carrer de primeres hores de la tarda, la gent es dirigí amb intencions de cremar l'església parroquial de St. Joan Bautista , el convent de filipenses, atacat però no incendiat a primeres hores d'aquest dimarts, i el convent - escola de les carmelites descalces. Cap dels dos incendis prosperà al primer intent, cosa per la qual els incendiaris hagueren de tornar almenys tres cops més a cada edifici.

Al suburbi de les Corts, degut al seu aïllament i obscuritat, va ser el lloc perfecte per incendiar tres grans edificis, el primer dels quals va ser l'asil d'orfes de les Filles de la Caritat de St. Vicenç de Paül, que prestava serveis a la classe dels buròcrates. El segon va ser l'escola industrial, Escola - Taller del Nen Jesús, dirigida per la congregació de les Filles de la Sagrada Família, com a semireformatori subvencionat per l'administració provincial. L'últim edifici destruït d'aquest barri va ser l'escola de Nostra Senyora de Loreto, regentada per la congregació de germanes de la Sagrada Família; els rebels estaven cridats per les llegendes de que en aquesta escola per a joves riques es trobaven tresors, que es dugueren amb ells i durant tota la nit cremaren cada peça del luxós edifici.

L'incident més espectacular dels suburbis en aquest dimarts, el que més va excitar la imaginació popular, fou l'assalt al convent de les monges caputxines de clausura situat en St. Gervasi, la mateixa zona on va ser assassinat el pare franciscà Usó, i va estar-se a punt de repetir els mateixos incidents.

A les onze de la nit un grup es reuní davant el convent, car les monges estaven encara a dintre. Van desbordar a tres frares que vivien amb el capellà en una casa separada del convent, la presència d'aquests homes excità més encara la curiositat dels espectadors, que no els convencia la declaració de les religioses de que tenien cura de jardins i horts. Les monges estaven tancades a una cambra mentre es destruïa i saquejava la resta de l'edifici. Amb l'albada les posaren en llibertat i els hi registraren els hàbits, per tal d'assegurar-se de que no portessin res de valor. Les monges no van ser admeses a cap casa veïna davant la ferocitat de la gent, per això hagueren de refugiar-se al dispensari local.

De tornada a la residència, els rebels al fi trobaren l'amagatall de la mare Eminència, de 70 anys, que havia intentat amagar valors i bons de gran valor. Van ser cremats.

Acompanyada per una dona es deixà marxar a la monja, però en arribar a la Travessera de Gràcia fou detinguda per un grup de dones que la obligaren a despullar-se i així foren trobats més bons ocults sota la roba. Se li obliga a caminar carrer avall d'aquesta manera.

D'aquesta forma es tancava a Barcelona l'anomenada “Nit Tràgica”.

4.1.3 Dimecres 28 de Juliol de 1909

Entre 526.000 habitants de Barcelona i els aproximadament 30.000 que es dedicaven al vandalisme o al incendiarisme s'havia establert un acord tàcit, s'havia establert un modus vivendi al matí d'aquest dimecres. Entre les 7 i les 9 les ames de casa sortien de casa al mercat i desprès altre cop el de sempre. Santiago envià tropes encarregades de vigilar l'escorxador i els carros que transportaven la carn, cosa que malgrat els impediments que posaven els revoltats van aconseguir.

Tret d'aquesta petita victòria el general Santiago continuava completament inactiu, encara que ja havien arribat reforços d'infanteria, perquè no confiava en la lleialtat dels seus soldats i molt menys en la dels oficials, és a dir, continuava negant-se a donar ordres als militars de obrir foc contra els revoltats, tasca que deixava en mans de guàrdies civils i policia.

Era evident la completa ineptitud de Santiago per controlar les tropes del cor de la ciutat, resultat de la incapacitat de prendre mesures disciplinàries que contrarestessin la lluitat dels rebels, i quan era precís de entrar en acció es demanava a la Guàrdia Civil.

Es va penjar el segon ban de la setmana, on encara no es catalogaven els aconteixements de rebel·lió. També s'advertia als ciutadans que es retiressin dels carrers o del contrari se'ls dispararia, reconeixia a més el triomf momentani de la estratègia rebel i es prohibia donar crits d'ànim a l'exercit.

L'absència d'una autoritat efectiva, junt amb l'entusiasme dels grups combatents de les barricades i la destrossa que dels convents s'havia produït proporcionava unes òptimes condicions per a una revolució, a més també a moltes ciutats de les províncies de Barcelona, Girona i Tarragona tenien condicions favorables per aquest fi. Havien estat constituïdes juntes revolucionàries a Sabadell, Granollers i Palafrugell. L'únic element que faltava per a la revolució, com ja hem dit múltiples cops era la direcció política.

També en aquest dia, els encoratjats rebels obriren foc contra les tropes i la policia i cremaren convents.

Els desordres es concentraren bàsicament als suburbis de Poble Nou i el Clot, i en els districtes humils de Barcelona, sobretot en els carrers Conde del Asalto, Sant Pau i Carmen..

Alguns grups de persones, sense armes, anava pels convents assaltats la nit anterior o bé per revifar el foc o bé per endur-se quelcom de valor que hagués quedat entre les runes. Sols en ocasions puntuals una patrulla de l'exèrcit o de la Guàrdia Civil, detenia a aquesta gent confiscant-li els revòlvers si portaven, o bé els espantava disparant uns quants trets ben apuntats.

Aquest mateix dimecres per la tarda , els guàrdies civils detingueren molts homes, membres del partit radical, que vagaven pels carrers, revòlver en mà, sense líder ni objectiu.

Al carrer Conde del Asalto valents rebels estaven duent a terme una lluita. A primeres hores del matí un destacament de la cavalleria va intentar destruir les barricades però va ser rebutjada amb dispars, a la lluita va ser mort un caporal i un soldat va ser ferit, mentre que pel costat dels rebels es van produir més baixes. Al mateix temps a la comissaria de Poble Sec estava tenint lloc altre lluita i ni tan sols un grup d'enginyers de l'exercit va ser capaç de fer fora als rebels, i resultat d'això es va haver de fer us altre cop de l'artilleria, que no va aconseguir anar més enllà de les barricades construïdes al carrer Mediodia.

L'alçada de les barricades posava de relleu el caràcter de compenetració que existia entre radicals, delinqüents i prostitutes d'aquest districte. Hem de tenir en compte que en moltes de les barricades els homes quedaven relegats a un segon pla i eren les dones qui veritablement dirigien la lluita.

Però les barricades no constituïen gran cosa, per exemple la barricades del carrer Mediodia, darrere de la qual tan sols uns quants individus s'encarregaven de mantenir a ratlla a "l'enemic”, la policia; ni tan sols van ferir a cap dels guàrdies contra qui disparaven, i el valor dels desperfectes que van causar va ser de 636 pessetes. L'única cosa que van aconseguir va ser augmentar la ràbia de la Guardia Civil vers la negativa dels insurgents a disparar contra l'exercit i crear cert desordre a la zona.

Un dels primers cops, si no va ser el primer, que es va fer foc directament sobre tropes de l'exèrcit al centre de la ciutat va ser en aquest matí del dimecres, per un franctirador ocult a on es creuen els carrers Arc del Teatre i Montserrat. L'oficial va forçar l'entrada del pis d'on havien sortit els trets i trobà dos guàrdies de Seguretat envoltats d'un delator olor a pólvora i van ser arrestats.

La policia odiava profundament el paper que se li havia assignat en l'alçament, que creien simplement, i en part era cert, destinat a destruir la moral de la policia: per una part els rebels destinaven a aquests els seus trets i al mateix temps aplaudien als soldats, per la qual cosa era lògic que molts d'aquest es neguessin a complir les ordres que rebien de la Guardia civil, i va ser una de les causes per les quals l'alçament es va prolongar, no sols degut ja a la deslleialtat de les tropes de guarnició a Barcelona. Era comprensible doncs en certa mesura, l'actitud que havien adoptat els dos guardes de seguretat que van disparar sobre l'exercit en aquell matí.

Va quedar clar en aquest dia i el següent que la revolta arribaria tard o d'hora al fracàs, i al centre de la ciutat, el nombre de voluntaris que s'esperaven no arribava, i els que ho feien, la majoria els hi mancava armament.

Als suburbis els revoltosos s'apropiaven de les armes dels somatens, i així s'intentà fer amb la caserna dels Veterans de la Llibertat, que va constituir el conflicte armat més espectacular de tota la setmana tràgica.

Corrien rumors de que aquest deu homes, que havien combatut amb el general Prim quaranta anys abans disposaven de multitud de fusells i abundant munició i desprès d'alguns intents fracassats d'apropiar-se dels fusells, ja passat el matí, els rebels aconseguiren entrar a les oficines de la milícia al tercer pis i així, desprès de la fugida dels homes del somaten s'apoderaren dels fusells.

Alguns d'aquests homes, sense instruccions prèvies es dirigiren a la comissaria del carrer Conde del Asalto i dispararen a les seves parets, enduts per l'entusiasme, però els policies respongueren als trets i demanaren reforços d'infanteria de l'exèrcit, dels quals un resultà mort i quatre mes greument ferits.

Altres es dirigiren als terrats de les cases del districte de les Atarazanes, mentre que altre grup s'unia a les barricades del carrer St. Pau, on la persistent lluita armada acabà amb a mort de tres rebels i almenys cinc menys greument ferits. La duresa dels combats, juntament amb l'ajuda per bàndol dels rebels dels franctiradors va haver de requerir un cop més l'artilleria, amb dos petits canons; es feren quatre dispars contra les barricades i quatre més sobre un edifici de franctiradors que serviren per deixar deserts el carrer al llarg del paral·lel, en canvi l'exèrcit no s'atreví a entrar en els estrets carrers laterals.

La tasca anticlerical es dugué a terme per últim cop a la Barcelona pròpiament dita en aquest dimecres, però els èxits foren menors, ja que la major part de la feina ja havia estat enllestida.

A les 9 del matí van destruir dos institucions més dedicades a l'ensenyament: el gran edifici dels claretians i l'escola de les germanes de la Societat de Sta. Teresa de Jesús. Els religiosos havien estat advertits amb anterioritat i fugiren a cases particulars, per la qual cosa fou fàcil fer cremar el que s'havia de cremar i agafar el botí. El pare Bergés, però, va intentar tornar per recuperar algunes pertinences, però va ser descobert i encara que va aconseguir fugir, va perdre un ull conseqüència d'un tret.

Cap el migdia, desprès d'haver fracassat davant el convent de les adoratrius i davant de la residència dels jesuïtes, es dirigiren a prendre foc del Seminari Concilia, que ocupava tota una illa de cases. Però al poc d'haver començat la feina, van arribar tropes de cavalleria, que no sense haver causat algunes baixes, aconseguí dispersar als incendiaris, que ara esperaven la caiguda de la tarda abans d'atacar altre cop.

El melodrama antieclesiàstic continuava donant de que parlar per a la gent al districte de les Atarazanes. Als secrets dels convents de clausura assaltats el dia abans ara se'ls passava públicament revista, ja que el tema de les monges martiritzades i enterrades en vida, que eren el rumors que circulaven, era un secret que intrigava profundament. Una de les coses que ajudaven a despertar aquesta curiositat era la representació de la obra dramàtica de Jaume Piquet La monja enterrada en vida o El secret d'aquell convent en la que es feia al·lusió molt clara a aquesta classe de fets, on una bella monja Jerónima, sols pel fet de ser més maca va ser maltractada, martiritzada i assassinada per les seves companyes. Aquest dimecres, una frenètica multitud la majoria dels quals eren dones, va entrar als convents i es dedicà a tafanejar en quinze tombes obertes en les que es trobaren cadàvers amb les seves disciplines i lligats de peus i mans, no es estrany doncs que la imaginació popular comencés en aquest moment a proferir i dir coses sobre aquest cadàvers, ignorant potser el costum que es tenia d'enterrar els morts d'aquesta manera.

Aquestes dones organitzaren tot seguit una expedició cap a l'ajuntament i fins les autoritats carregades amb els taüts per obligar-les a posar fi a les cruels pràctiques que es duien a terme en els convents de clausura o almenys de posar fi a l'antihigiènic costum d'enterrar als morts dins del recinte del convent.

Uns quants d'aquest cadàvers, en canvi, foren duts a les barricades que hi havia al cruïlla dels carrers Carmen i Roig, on cinc rebels es van divertir deposant-los davant les portes principals de les cases de personalitats importants com la del marques de Comillas Eusebi Güell o de notables seglars catòlics i regionalistes catalans. La escena amb els homes i dones transportant els cadàvers pels carrers va ser autènticament macabra. Un jove carboner de 22 anys d'edat, Ramon Clemente Garcia, d'escasses llums, brut una mica retardat, jugant a fer revolució, va ballar amb un d'aquest cadàvers quan es transportaven direcció la casa del marqués de Comillas. Clemente i alguns altres van ser detinguts per la Guàrdia Civil i retinguts a presó unes hores més tard, encara que Emiliano Iglesias intentà negociar les seves llibertats alguns cops. Desprès dels fets de la Setmana Tràgica, Clemente va ser un dels caps de turc que van ser jutjats, com Ferrer i Guàrdia i posteriorment executats.

Es podria dir que l'assalt final de la crema de convents a Barcelona va concloure a darreres hores de la nit del dimecres. L'autoritat va resistir i rebutjar fàcilment els atacs produïts contra el seminari, la residència dels jesuïtes i el convent de les adoratrius. D'aquesta manera, als rebels no els hi quedà altre opció que haver-se de conformar amb altres victòries a institucions menys importants i prestigioses. Van ser dues escoles situades una enfront de l'altre i regentades per ordres afiliades entre elles: una escola per nenes dirigida per les germanes salesianes de St. Joan Bosco i una per nens dirigida pels pares de la Societat Salesiana de St. Joan Bosco. El tercer objectiu dels rebels era l'orfenat administrat per les germanes de la congregació de la Sagrada Família de Burdeos. Aquestes tres institucions funcionaven amb patrocini de consolats estrangers: les escoles per les d'Itàlia i l'orfenat pel de França, i la ironia recau en el fet que foren atacades al mateix dia en que Santiago va prometre protegir la propietat estrangera.

Aquest va ser precisament el que desencadenà tant antagonisme vers les ordres dels salesians, però també el suscità les múltiples activitats que els pares salesians duien a terme a Hostafrancs: la seva escola, el cercle obrer junt amb la cooperativa era l'objectiu primordial dels incendiaris. El superior sembrà el dubte entre els rebels sobre si havien de cremar o no l'edifici i plantà cara als desafiaments d'aquests insistint contínuament que l'escola no estava entre els edificis que havien de ser cremats, Aquesta confusió amb l'ajuda de la Guàrdia Civil va fer fracassar el primer atac. A la nit, inexplicablement els civils marxaren i la multitud entrà en l'edifici dels salesians on es divertiren fent vestits amb robes clericals i altres entreteniments una bona estona fins que a mitjanit cremaren l'edifici, a més de com ja he dit la humil escola de les germanes salesianes de l'altre costat del carrer.

Van tenir el mateix èxit en incendiar l'orfenat de St. Josep de les germanes de la Sagrada Família de Burdeos, al sector de l'Eixample. El primer atac va ser pogut evitat per la mare superiora basant-se en que només tenien cura de nens pobres, però va ser impotent davant el segon assalt, on les dones incitaven als homes a apropar les seves torxes als hàbits de les monges un cop aquestes hagueren fugit. L'incendi arrasà l'interior de l'edifici.

Al contrari que en aquests indrets als suburbis no aconseguiren cap èxit durant aquesta nit. A St. Gervasi, els saltamarges saquejaren el bonic i antic edifici Real Monestir de Sta. Maria ocupats per una ordre de clausura des de l'any 1670. Les monges buscaven refugi a les oficines de la administració local, mentre que els incendiaris preparaven un foc que no arribà a cremar. Altre convent es salvà de la destrucció en aquest suburbi gràcies a l'ajuda dels veïns que extingiren el foc: el Real Monestir de Nostra Senyora de Jerusalem, de les clarises, que sortí amb danys de poca importància.

Però inclosos els incendis més importants passaren inadvertits degut a la oberta rebel·lió que va tenir lloc a el Clot - St. Martí i en St. Andreu.

La lluita en aquests indrets es caracteritzava per una acció valent i arriscada. En aquest suburbis els homes lluitaven darrere de les barricades protegits per franctiradors que disparaven des dels terrats.

Al Clot els franctiradors començaren a disparar des de el matí i d'aquesta manera impedien a la Guàrdia Civil desmantellessin les barricades que bloquejaven els carrers. Al migdia un destacament de civils de cavalleria obrí foc a una barricada, quan els rebels respongueren al foc, els guàrdies civils ja havien desmuntat per presentar batalla; aviat reuniren reforços. A la poca estona va arribar el general Brandeis que ordenà carregar contra les barricades a pesar del continu foc dels insurgents. Resultat d'aquesta acció un sergent va resultar mort i sis guàrdies civils ferits abans de que els rebels abandonessin les barricades, que els civils mateixos s'encarregaren de desfer.

Mentrestant l'asil de les Filles de la Caritat de St. Vicenç de Paül estava cremant. En dues ocasions els veïns van aconseguir d'evitar el foc i el dimecres ho aconseguiren per tercera vegada, però el líder del grup d'incendiaris va prometre tornar, ja que deia que aquest edifici es trobava a la llista. Efectivament a les 9 de la nit, complint aquestes paraules, l'edifici va ser cremat sense salvar-se ni tan sols un moble.

Va ser més espectacular l'assalt i destrucció del patronat obrer del Clot dirigit pels jesuïtes (Nostra Senyora del Carme i St. Pere Claver) que disposava de biblioteca i restaurant. Els obrers que vivien al costat d'aquesta institució no van fer res per impedir-ho: es queixaven de les condicions que els imposaven per fer-se membres del patronat tals com la obligació d'assistir a missa diumenges i festius i la seva participació en actes religiosos. O bé es van unir a l'incendi i saqueig de l'edifici o bé ho observaren passivament.

A més de la ferotge lluita al carrer, aquesta rebel·lió del Clot es va caracteritzar pels esforços dels activistes a incriminar els membres del partit.

Volien que exemplifiquessin amb fets la demagògia que feien servir en els seus discursos polítics i a través de les quals havien aconseguit el poder polític.

St. Andreu del Palomar era un suburbi relativament confortable on la revolta va adquirir un caràcter més noble que al centre de Barcelona. Al igual que en St. Andreu, Poble Nou o el Clot la majoria dels insurgents creien que feien la revolució per l'ideal republicà. D'aquesta manera en un primer moment no va haver-hi ni robatoris ni crema de convents, sinó simplement una rebel·lió armada. La major proporció dels obrers d'aquest barri de St. Andreu del Palomar eren metal·lúrgics i ferroviaris, homes tradicionalment de treball més dur, més decidits, que van aconseguir aixecar les pedres dels carrer i construir magnífiques barricades, però sobretot va tenir força rellevància el seu líder, Josep Miquel Baró, que al contrari de com passava en altres districtes no era del partit radical, sinó que havia format part del Partit Republicà Nacionalista Català.

Fins a primera hores de la tarda del dimecres s'havia mantingut l'ordre en St. Andreu i quan començaren els desordres ho feren directament carregant sobre el clergat, especialment contra els maristes. Un germà va arribar per avisar d'un atac imminent als 110 residents de la casa provincial de St. Andreu, que estaven en un edifici de recent construcció i elevat preu. Els maristes es prepararen ells mateixos per a la defensa, i en fer-ho probablement provocaren l'atac: a darreres hores de la nit de dimarts, els germans escoltaren un dispar que ells interpretaren com l'inici de l'atac i ells a la seva vegada començaren a disparar des de l'interior de la residència. Un membre dels maristes explicà més tard que això havia estat l'espurna que desencadenà la violència en aquell districte.

No va poder deslligar-se la violència totalment fins que no desaparegués l'obstacle que suposava el caserna de la Guardia Civil de St. Andreu i arribat el dimecres pel matí i no haver-se produït cap desordre, van donat per cert que ja no es produirien i la majoria marxà cap a altres districtes on feien més falta.

Hi quedava la policia municipal que no va voler omplir aquest buit i un somaten del qual un advocat carlista intentà reclutar membres per defensar les propietats clericals la qual cosa s'interpreta com un intent d'insurrecció carlista, la qual cosa va fer que el cap del somaten s'ocultés i com a resultat d'això St. Andreu quedà completament en mans de rebels, la qual cosa fou explotada pels revoltats d'altres districtes que aparegueren a darreres hores de la tarda a la plaça del Comerç disposats a cremar convents i a construir barricades.

A les 6,30 de la tarda era incendiada l'església parroquial, que destruí per complet la rectoria i va fer pocs danys a l'església. A les barricades es mantenia una lluita amb els guàrdies civils que encara quedaven a les casernes. La lluità a les barricades començà cap a les 8,30 i durà unes quantes hores fins que arribaren reforços de cavalleria en auxili de la Guàrdia Civil; fou restaurat l'ordre però els grups revoltats esperaven una nova oportunitat.

A les Corts s'incendià per part dels rebels una escola catòlica i un convent de clausura més, en canvi es negaren a incendiar l'Hospital de St. Joan de Deu, cosa que es convertí en causa cèlebre.

En la escola catòlica, la que hem dit que es va incendiar, abans de cremar l'edifici, es registrà als germans en busca de qualsevol objecte de valor i en no trobar-los-hi cap se'ls permeté marxar.

A les 8 del matí un nombrós grup de gent estava concentrat a l'Hospital de St. Joan de Deu, però, en obrir el superior les portes i demanar ajut per treure els nens deixant així l'edifici en mans dels incendiaris, i en veure als més de dos-cents nens i nenes malalts al càrrec de vint germans, els líders van deixar intacte l'edifici. Llavors el superior intentà convèncer-los per a que no cremessin el convent veí de les carmelites descalces, petició a la qual es negaren.

Un cop al convent, la primera acció en trobar-se'l buit va ser treure els cadàvers de les tombes i llençar els ossos a pous i fonts, contaminant d'aquesta manera l'aigua durant setmanes.

A St. Joan de Deu s'enarboraren banderes de la Creu Roja per tal de que l'edifici no fos atacat. Els diaris republicans alabaren aquesta acció de no destrucció de l'hospital, afirmant que quan el clergat duia a terme una acció totalment generosa era respectat.

El dimecres ja gairebé s'havia assolit el punt àlgid de la crema de convents i de lluita al carrer, per la qual cosa gairebé no es plantejaren peticions de liderat. Els líders polítics esperaven noticies d'altres ciutats per veure si definitivament feien la revolució republicana. Actuaven dos grups en contacte i competència: els radicals republicans i els republicans catalans.

Es podria dir que aquest dimecres, l'acció important, l'autentica revolta, el punt més calent ja s'havia sobrepassat, ara quedava sols donar alguns últims sospirs abans de morir.

A Premià de Mar, s'havia proclamat la república, assaltat una església, s'havien apoderat d'armes,... tot això, segons la gent, sota la direcció de Ferrer i Guardia, que no volia altre cosa que pressionar a Emiliano Iglesias a que no morís el moviment iniciat a Barcelona i la Barcelona metropolitana també hagué moviments similars, però tot plegat estava condicionat al que passés en altres llocs d'Espanya.

Fora de Catalunya l'única cosa que va passar va ser la destrossa d'un tren a Logronyo que transportava tropes i una manifestació a Alcoi i València en protesta contra la guerra. El dimarts s'havien suspès les garanties constitucionals a Barcelona, Tarragona i Girona i el dimecres, per si de cas, a tota Espanya, insistint sobretot en el tema del patriotisme.

Els socialistes a Madrid havien convocat la vaga General a escala estatal pel 2 d'agost, però mai no es va dur a terme en ser arrestat els principals dirigents i organitzadors.

Vist aquesta gran derrota a Madrid, ara el Comitè de Vaga estava segur de que això no duia enlloc i es preparà per fer públic que la revolta ja havia acabat i poder així restaurar l'ordre i retirar als insurgents dels carrers. Per això intentaren de preparar un manifest que mai es redactà. Iglesias es preocupava més per dissociar el seu partit dels fets i el màxim que pogué fer va ser ordenar a tors els dirigents radicals que es retiressin, que la crema de convents ja havia acabat.

No obstant, els rebels, membres nominalistes del Partit Radical però anarquistes per convicció, continuaren disparant des dels terrats, formant aldarulls i cremant alguns convents més durant el dijous. En honor a aquest últims bel·ligerants, es va dir, que formalment la revolta no va finalitzar fins el dia del dijous.

Dijous 29 de juliol de 1909

Pràcticament aquest dijous la lluita ja havia finalitzat, tot hi així es van produir certs incidents i fets, de la mateixa o superior intensitat que els dels primers dies de revolta.

S'havia ja observat la possibilitat de suspendre la lluita per complet a primeres hores del mati del dijous, entre les 7 i les 9, degut a la manca d'aliments que hi havia a les barriades dels obrers. Aquest aturament parcial va ser aprofitat pel personal sanitari que recollia al districte de les Atarazanes - Poble Nou els caiguts, i a les 9 es reanudà altre cop la lluita. Un cop més, els encarregats de suportar l'atac dels rebels eren els guàrdies civils.

A les barricades del carrer St. Pau, començà altre dia de lluita, cosa lloable tenint en compte que el dia abans la lluita havia finalitzat amb la utilització dels canons. Al migdia rebels i soldats estaven enfrontant-se davant la Capitania General.

Al carrer del Carme, un sol insurgent, aixecà una barricada en front del convent incendiat de les monges jerònimes, on alguns policies s'havien refugiat i va estar disparant fins un total de setze hores, mentre els veïns l'animaven a les finestres i li llençaven aliments; un cop va acabar la seva munició, es penjà l'escopeta a l'espatlla i marxà de la barricada.

Però aquestes accions aïllades no reanimaven els combatents del carrer que desprès de quatre dies de lluita començaven a notar el cansament físic provocat per la calor, i per les baixes que sofrien, a més de la falta de son, que es feia present a hores d'ara.

Al migdia d'aquest dijous va tenir lloc l'últim acte dramàtic anticlerical de la setmana, que es dugué a terme amb el fi de proporcionar un nou estímul al decadent entusiasme de les masses o possiblement com a premi per finalitzar amb la crema de convents i la lluita al carrer. L'escenari va ser altre cop les Escoles Pies, on van aconseguir el seu primer i més espectacular èxit.

No quedaven ni tan sols els tubs de l'aigua per saquejar i va estendre's el rumor de que els germans escolapis s'amagaven a la fàbrica de licor a l'altre costat del carrer on un devot carlista figurava com a propietari nominal.

Una patrulla de infanteria que passà per davant de la fàbrica va ser rebuda amb dispars de franctiradors ocults, llavors aparegué un extremista del partit radical i digué que els escolapis ocults a la fabrica havien disparat contra l'exèrcit per tal de que aquest carregués contra els rebels. Fos això o no cert, el cas es que serví com a excusa per fer cremar la fàbrica. S'anuncià el seu propòsit com a venjança per l'atac dels cures al l'exèrcit (seguint encara la tàctica de confraternitzar amb les tropes). Un grup anà a apoderar-se de benzina i destrals i entrà a la fàbrica, la qual estava completament buida; l'excusa d'ara era que els cures havien aconseguit fugir per passadissos secrets. La fàbrica prengué amb facilitat gràcies als combustibles emmagatzemats. Els veïns observaren complaguts l'incendi. Mentrestant, un jove carlista, acusat pels rebels d'haver fet foc sobre els incendiaris en defensa de l'església de St. Francesc de Paula, era arrossegat Paral·lel endavant fins a sofrir una brutal mort.

La crema d'aquesta fàbrica de licors va posar punt final a l'escena del panorama anticlerical, que homes i dones havien estat duent a terme durant tres dies als carrers de Barcelona.

Incloses les esperances de trobar a les fàbriques carlistes encara a cures ocults, eren dissipades per les noticies del dia: l'arribada d'un nombrós contingent de reforços de fora de Catalunya i el restabliment de l'ordre al centre de Barcelona.

Al fi el general Santiago es veié amb prou forces suficientment ditades i lleials com per posar fi a la revolta. El gros de les tropes el situà primerament al barri de les Atarazanes - Paral·lel, on es van produir els únics atacs de carrer a la Barcelona central. Els rebels es desanimaren força quan van veure el gran nombre de soldats que havien arribat d'altres llocs de fora de Catalunya, amb el motiu que els havien dit que combatrien un moviment separatista català.

El cop més dur però, va ser les noticies que aquests soldats portaven de fora de Catalunya, que no s'havia declarat enlloc la vaga general. Molts dels rebels consideraren ja perduts els seus nobles esforços i simplement decidiren de tornar a les seves llars.

Iglesias havia gastat les primeres hores d'aquest dijous, un cop més, redoblant els esforços per dissociar al seu partit de la rebel·lió. Va insistir en que realment havia tractat d'organitzar una vertadera revolució, però que li havia estat impossible.

Despatxà missatgers a St. Feliu, Terrassa, Mataró y altres ciutats de la província, per informar als dirigents del seu partit que el moviment havia fracassat fora de Catalunya i manà que posaren en avís a tots els implicats amb temps per tal que poguessin escapar.

Els fets llavors van seguir en aquests llocs la mateixa pauta que a Barcelona. Tan sols a tres ciutats apart de Sabadell s'havia declarat la república i nomenat una junta revolucionària, aquestes foren Granollers, Mataró i Palafrugell. En algunes altres ciutats van cremar convents i esglésies, arrancaren trams de via i excavaren trinxeres a les carreteres. Els obrers de Sabadell eren els que es sentien encara més optimistes, amb la seva república., la seva junta revolucionària i amb la confiança obtinguda en apoderar-se per la força de l'ajuntament on moriren els únics tres funcionaris municipals de la setmana; aquest obrers es sentien amb la força suficient com per oferir tropes a Barcelona.

A igualada van iniciar la seva insurrecció particular amb la crema i la lluita als carrers el mateix dia en que era sufocada completament al centre de Barcelona.

A Poble Nou, els rebels lluitaren novament el dijous al matí a les barricades amb fusells proporcionats pel porter del centre radical aquest cop per intentar convèncer als polítics i dirigents que no donessin per perduda encara la lluita. Aquest els havia guardat a casa d'un dirigent del partit, ja que es trobaven a la Casa del Poble i per tal de que el partit no es veiés implicat i vist com evolucionaven els fets els retirà immediatament. Era l'últim intent de Poble Nou per aconseguir una revolució total.

Els dos dies anteriors aquest barri havia estat tan tranquil que les tropes van poder desmuntar les barricades. A la matinada del dijous aquestes barricades començaren a reconstruir-se. A les set del matí, el general Brandeis arribà per passar revista a les tropes mentre que els rebels esperaven armats darrera les barricades. Els revoltats no van obeir les ordres de no disparar de Brandeis i donà ordre a la Guàrdia Civil de desmuntar les barricades. A les onze arribaren més tropes en socors d'aquestes assetjades. Al migdia la petita escaramussa s'havia convertit en una vertadera batalla i un cop els rebels ven veure's obligats a abandonar les barricades van continuar disparant des dels terrats i les finestres. A la una de la tarda, dos canons emplaçats al carrer Major del taulat van un foc continu contra les barricades i les cases des d'on es disparava i no cessà fins que els seus ocupants penjaren mocadors blancs de les finestres. Els franctiradors abandonaven aquests edificis i anaven a uns altres obligant als seus propietaris a deixar-los passar, mentre aquests s'amagaven als soterranis i els guàrdies assaltaven les cases. Un tinent, Daniel Gabaldon, a pit descobert, confiat en la mala punteria dels rebels ja que deia que tiraven amb por, pujà a un terrat per veure millor la lluita i fou atrapat per una bala que li tocà el pit, morí i dos guàrdies més resultaren greument ferits.

Finalment aquest grup fou derrotat al carrer Wad - Ras, alguns però aconseguiren fugir a una casa del carrer Dos de Maig, on continuaren disparant fins que foren detinguts.

Almenys vuit rebels resultaren morts i divuit ferits greument, encarà que potser les baixes foren més, però parents i amics les ocultaren. Vint - i - tres homes van ser detinguts, primer obligats a desmuntar les barricades i desprès conduïts a la garjola.

A les 4,30 de la tarda les tropes de la Guàrdia Civil van entrar al districte de les Atarazanes. A les Rambles, Santiago va establir un control de vigilància, però les tropes van ser assetjades constantment des dels terrats, i un guàrdia de Seguretat resultà mort.

Al districte de les Rondes i el Paral·lel, contràriament al que es pensava, no es va trobar cap tipus de resistència, ja que la majoria dels insurgents es van retirar a les seves cases; per tant els soldats van tenir total llibertat per ocupar l'àrea. Els rebels havien abandonat les barricades, però les tropes havien de fer front als dispars, calaixos plens de terra i demés objectes que els hi llançaven des de prostíbuls i pensions als carrers Conde del Assalto, St. Pau, St. Ramon i Carmen.

Les tropes continuaven obrint-se pas amb l'obstacle de les nombroses barricades que es trobaven pel camí i que estaven completament buides. El general Mora, encarregat d'aquesta àrea en aquells moments, va anar establint llocs de vigilància al llarg del recorregut que va fer de dalt a baix i ordenà l'escorcoll de totes les cases a la recerca de armes, on apart de nombrosos revòlvers, tan sols va trobar 20 fusells. De tant en tant algun rebel disparava des d'algun terrat, però com que això no molestava pas la tasca de les tropes, aquests no responien al foc.

Molt abans de que es fes de dia, els soldats havien ocupat tots els terrats del districte, i per primer cop en tota la setmana, els estrets i obscurs carrers estaven en calma.

Per sobreviure, als líders rebels no els hi quedava altre opció que concentrar les seves forces als suburbis industrials del nord de la ciutat. La tasca de establir l'ordre en aquestes àrees, les més rebels de la ciutat, va ser encarregada al general Brandeis.

El descans que els grups de St. Andreu havien obtingut hores abans el van aprofitar per construir dues barricades més, però estaven més interessats a cremar convents. Van cremar l'església parroquial amb tanta violència que va estar cremant durant trenta hores. Els maristes d'aquesta església van cercar refugi en el companys que regentaven el manicomi, però com que aquests no els hi podien donar, van haver de caminar trenta - sis hores fins la seva residència de la Garriga.

La multitud penetrà a la propietat marista, on trobaren força aviram, fou llavors quan interromperen la seva tasca destructora i es dirigiren a la taverna més propera per a menjar-se'ls. Tornaren amb quinze litres de benzina que indubtablement fou utilitzada com a combustible. El líder del grup, deixà la seva escopeta un moment per descarregar el seu odi religiós: es llençà contra les imatges, decapitant-les i destrossant-les abans de llançar-les a la foguera, fins que no quedà res per cremar.

Al Clot es van prendre més seriosament l'intent de dur a terme una rebel·lió. La lluita es feia des dels terrats, les barricades sols eren utilitzades per obstaculitzar el pas. Es va disparar directament contra l'exèrcit, igual que a Poble Nou i d'aquí van sortir un sergent mort i sis soldats més de ferits.

A mitja tarda arribà el general Brandeis per restablir l'ordre i emplaçà dos canons en aquell suburbi. Ordenà a les tropes que entressin i ocupessin totes les cases al llarg del camí. Es va disparar amb un canó directament a una casa ocupada per rebels, però inclòs amb el foc dels canons, els rebels continuaven la seva lluita i els franctiradors assetjaven a la Guardia Civil. Brandeis, al final ordenà ocupar els terrats més estratègics i amb quinze canonades més havia finalitzat victoriosament la revolta en aquest suburbi, però no va posar fi a la rebel·lió, i molt menys a la lluita.

Divendres 30 de Juliol de 1909

Durant aquest divendres els rebels es van concentrar primer en St. Andreu i desprès a Horta, on va finalitzar la campanya de crema de convents abans de continuar amb la lluita als carrers. Aquest replegament rebel va facilitar que Santiago pogués restaurar l'ordre a la resta de Barcelona, tasca facilitada també per l'arribada de dos companyies més d'infanteria, gràcies a les quals pogué enviar tres-cents guàrdies civils a patrullar els carrers.

Aquests reforços van fer possible l'embarcament, amb la més absoluta calma d'un regiment de infanteria cap a Melilla. La protesta contra la guerra, motiu pel qual la vaga va ser encetada, semblava oblidada a hores d'ara.

Nombrosos soldats i guàrdies patrullaven el barri de les Atarazanes; un ràpid intercanvi de trets per part de franctiradors amagats va finalitzar sense cap conseqüència amb la mateixa rapidesa amb que començà. A les escoles Pies Santiago havia col·locat tropes per vigilar les fumejants ruïnes com a símbol de restabliment de l'ordre.

A més Santiago va fer un gran esforç per restaurar la confiança en la gent: el Banc d'Espanya obrí unes hores, es restabliren alguns serveis públics, s'aconseguí reparar alguns conductes de gas... però els tramvies no circulaven com a conseqüència dels rails arrancats, tret del que feia el trajecte a través de barriades obreres fins a Sarrià, com a gest simbòlic etc.

Tot plegat tenim, que ara Santiago es concentrava majoritàriament en la guerra psicològica contra aquells que insistien en continuar amb la violència, vista ara la seva força gràcies als reforços rebuts.

Els franctiradors que quedaven encara no eren si més no, radicals i anarquistes, que vista la seva derrota als carrers continuaven la lluita als terrats. Republicans, anarquistes i socialistes rebutjaven aquesta acusació i deien que els autèntics rebels ja havien fugit a França per por a les represàlies, que aquests no eren si més no clergues o catòlics carlistes l'objectiu dels quals era provocar l'atac de les tropes nouvingudes i que s'inicies una dura repressió.

A l'Eixample, on no vivien obrers fou on els franctiradors tingueren més activitat. Dos clergues van ser agafats disparant a una cantonada, i un d'ells va ser detingut mentre fugia; aquests fets provocaven la ira i la confirmació de les acusacions dels revoltats.

Al llarg de la ciutat es restaurà l'ordre, però el moviment tingué vida fins el dissabte per la nit, intensificant la repressió per la força. Però a Emiliano Iglesias li preocupava només que les negociacions per tal de que els dirigents del seu partit no s'impliquessin en els fets s'estaven complicant.

Un dels detinguts va ser el dirigent de els “jovenes bárbaros” Rafael Guerra del Rio, malgrat que havia intentat no ser vist en els incidents; va ser acusat de portar un braçalet de la Creu Roja.

Iglesias, quan veié que les coses se li complicaven, intentà demanar a les organitzacions cíviques i comercials clemència i pietat per aquells que havien participat a la revolta.

Però els intents polítics de pacificació no van calmar els desordres a St. Andreu; en realitat, aquests fets eren deguts a una manca de imposició efectiva per la força de l'ordre que a un esperit republicà, i un cop el general Brandeis es va posar de valent va aturar els incidents i ocupà el suburbi amb facilitat. No obstant els incendiaris van completar la seva destrucció en incendiar dues institucions escolars més, i un asil d'ancians, que van decidir de deixar intacte com a gest de bona voluntat.

El primer atac va ser contra l'escola per a noies obreres de les religioses de la congregació de Jesús - Maria, que va començar al migdia i que degut i que no va fer gaire mal a l'edifici.

L'altre edifici va ser la casa provincial dels Fills de la Sagrada Família, que proveïa de llibres i subministres a altres escoles de Catalunya. Aquest va ser atacat a les quatre de la tarda; els germans esperaven que els veïns els ajudessin, però els incendiaris amenaçaren amb cremar la casa de aquell qui mostres compassió pels religiosos.

En l'interval que transcorregué entre la crema de les dues escoles els incendiaris decidiren respectar l'asil de les germanes de la congregació de la Sagrada Família, encara que algunes dones els animaren a que li prenguessin foc; no obstant al voltant de dos - cent veïns es van reunir per defendre l'edifici i els rebels van deixar homes armats quan van marxar per si algun altre grup l'intentava cremar.

Un cop acabat l'incendiarisme, els rebels ja no tenien cap motiu per no deixar a Brandeis que ocupés el suburbi i va ser ocupat per aquest per mitja d'una amenaça que va ser complerta sense oposició dels activistes, Brandeis va ser rebut amb mostres de simpatia.

Però els grups de rebels no permeteren que aquesta recepció interferís en la crema al dia següent de l'escola de les germanes de Jesús i Maria. Sols llavors els obrers tornarien a les seves fàbriques de St. Andreu.

La pacífica confraternització entre l'exèrcit i els obrers va ser possible gràcies a que els militants més agressius s'havien desplaçat al proper suburbi d'Horta, que va ser l'escenari de la darrera lluita de la setmana.

Horta estava situada bastant lluny del centre de la ciutat i tenia una petita àrea comercial habitada per obrers, però la major part del suburbi era de caire residencial. Havia estat tranquil durant tota la setmana fins a l'arribada dels homes que fugien amb les tropes.

Com sempre el centre radical era el centre dels desordres i es va trobar amb pocs voluntaris per la lluita; per això es va haver de pagar a voluntaris per a que cremessin edificis a set pessetes i mitja per cap.

A mitjanit van incendiar l'església parroquial de St. Joan que datava del segle XVI, desprès van creuar el carrer per destruir parcialment l'escola dirigida per una ordre terciària de les germanes dominiques; l'edifici estava buit ja que les monges havien fugit el dimarts; aquest va ser l'últim convent incendiat a Barcelona durant la setmana tràgica i posava fi al divendres, en que ja era evident la davallada dels actes de violència... la revolta estava absolutament fracassada, tant a nivell polític com social i actiu.

Dissabte 31 de Juliol de 1909

Santiago va fer un esforç per iniciar la tranquil·litat en començar aquest dissabte, en donar llibertat a tots els comerciants per a que poguessin obrir els negocis i els funcionaris del govern tornaren al treball, tot custodiant el carrer tropes militars sense armes; a més es penjà el tercer ban de la ciutat en el que es comunicava que els ciutadans podien circular lliurement pel carrer.

Els revolucionaris espellifats, homes, dones i nens, es retiraren a les seves cases i tornaren els habituals, amb la presència també de vehicles.

Els obrers encarregats de les reparacions continuaven la seva tasca, els cables de telèfons i telègrafs foren reparats (però sols s'utilitzaven en comunicats oficials) i les vies de tramvia havien esta rehabilitades per fer funcionar algunes línies periòdicament.

Encarà quedaven bastant dispersada alguns petitíssims focus de violència. A les 11,30 del matí, alguns franctiradors ven fer foc sobre la caserna d'artilleria de St. Agustí, però van fugir ràpidament en ser perseguits per un oficial amb uns quants soldats. A Poble Sec es completà la crema de la rectoria de l'església parroquial de Sta. Madrona. A l'Eixample un desafiant grup de rebels continuava ocupant la residència dels pares paüls i feien repicar constantment les campanes per a que no diguessin que estaven ocults.

Per tot l'Eixample els franctiradors semblava que amb els seus dispars volien incitar a les autoritats per a que responguessin als atacs o iniciessin una dura repressió i ho aconseguiren per part de la Guàrdia Civil, que utilitzava la tàctica de disparar primer i preguntar després que va tenir nefastes conseqüències a les runes del convent de les beates dominiques, on els incendiaris van escriure a les parets “Viva la revolución y los maestros de Cataluña”, i on van resultar sis obrers morts i alguns ferits i que afortunadament va ser l'últim incident sagnant de l'anomenada “Setmana Tràgica de Barcelona”

Emiliano Iglesias va ser detingut a la tarda, amb gran sorpresa per la seva part, ja que confiava en la seva immunitat com a membre de l'ajuntament i convençut pel seu esforç realitzat per evitar qualsevol implicació directa.

Els oficials de l'exèrcit l'interrogaren immediatament, però com a molt ell el màxim que admetria seria formar part del Partit Radical, però negà haver format part de qualsevol junta directora del centre. Va declarar Iglesias que des de que Lerroux va marxar ja feia any i mig, només havia visitat tres o quatre vegades la Casa del Poble per desavinences personals amb alguns individus. Els interrogadors van seguir l'estratègia cortès per tal de que Iglesias identifiqués com a facció extremista a aquells individus als que s'oposava: els germans Ulled, Vinaixa i altres persones de la mateixa significació, però Iglesias no va dir absolutament res, tan sols va admetre que havia estat elegit membre de l'ajuntament per membres del Partit Radical, però que havia pensat en dimitir en ser acusat de traïdor per haver col·laborat amb les autoritats.

Desprès del interrogatori, Iglesias continua amb la seva tasca de dissociar-se dels fets. Sols quan arribaren les eleccions de l'any següent i un cop lliure de processos, va exaltar els rebels i glorificà els fets de la Setmana Tràgica.

Sabedor de l'interrogatori de Iglesias, un membre del partit, Ignasi Clarià, es dirigí de immediat a la casa de Iglesias per destruir aquells documents que poguessin ser comprometedors. Quan la policia va arribar, Clarià encara es trobava a l'edifici, per la qual cosa es va haver de despenjar per una finestra. Clarià protegia des de sota mentre que Iglesias o feia des de dalt: l'honor del Partit Radical.

A pesar de l'absència de Iglesias els membres de l'ajuntament es van reunir amb l'alcalde coll i Pujol. Aparentment Santiago no estava disposat a demanar clemència o especificar els càstigs dels delictes comesos durant la setmana.

Coll i pujol havia negociat amb les “corporacions” que controlaven la societat barcelonesa. Els dirigents comercials havien promès obrir portes el dilluns i pagar el jornal de la setmana anterior. Aquesta mesura la van prendre en part per evitar incidents en iniciar pacíficament el treball el dilluns al matí

Horta va ser l'últim baluard de la resistència rebel. Encara que els 50 o 60 individus que saquejaren e incendiaren en aquest districte estaven superats en nombre per la policia, van continuar lluitant fins que foren vençuts. L'intercanvi de trets va continuar durant tota el matí; un rebel resultà mort y dos més ferits, al igual que el comandant de les tropes. Tan aviat com finalitza la lluita, el líder d'aquest grup de rebels va fugir cap a França.

La rebel·lió de Barcelona havia acabat una mica degradada en el seu gran final, en haver reconegut alguns dels detinguts haver acceptat diners per prendre part en els incendis.

Diumenge 1 d'agost de 1909

Aquest diumenge no es distingia en gairebé res de qualsevol diumenge normal. Cap tret va sonar ni a Barcelona ni als suburbis. Totes les línies de tramvies funcionaven i incloses les floristes obriren les seves paradetes al llarg de la Rambla.

A primeres hores del matí l'alcalde col·locava el ban anunciant formalment el resultat de les negociacions amb les forces vives de Barcelona, en el que s'informà que tots els establiments i fàbriques tornarien a la normalitat al dia següent i que esperava amb esperança que tothom així ho fes.

Es va fer missa a les esglésies que no havien estat saquejades i on es veies un gran nombre de religiosos que havien perdut la seva residència.

El ex - governador Ossorio va abandonar el seu amagatall del Tibidabo i embarcà amb direcció a València, en ruta a Madrid.

Durant la tarda tots els diaris de Barcelona es reuniren i nomenaren un comitè per tal de demanar a Santiago els informes sobre el que podien publicar dels successos. El general els hi contestà que no podien informar amb detall. Acordaren llavors de preparar un resum informatiu, el qual va aprovar Santiago i que va ser el publicat per totes les edicions matutines.

La transició pacífica de la revolta va ser amenaçada per indomables dones que tan notable paper havien tingut durant tota la setmana. Desfilaven pels suburbis septentrionals demanat que tots els detinguts fossin posats en llibertat o del contrari no tornarien a les fàbriques. Tal petició no va obtenir resposta entre les gents, el fervor revolucionari de les quals ja s'havia exhaurit per complet.

El dilluns pel matí, a partir de les 5,30 del matí, homes i dones tornaren a reiniciar el treball i gairebé tots els patrons pagaren el salari de la setmana anterior, ajudant d'aquesta forma no sols a evitar desordres potencials ràpidament sinó a evitar molta misèria. No es van produir desordres de cap mena ni a Barcelona ni en cap ciutat del voltant Ni tampoc havia a cap lloc d'Espanya indici de vaga general prevista pel 2 d'agost pel PSOE, ja que els seus dirigents havien estat detinguts.

La Setmana Tràgica havia terminat.

4.2 El per què de l'anticlericalisme

L'anticlericalisme e Espanya

La insurrecció de la Setmana Tràgica de Barcelona, no va implicar cap legislació política ni cap mesura semblant que controlés les activitats fiscals o educatives del clergat, ni a nivell nacional català ni molt menys a nivell estatal. Únicament aquesta revolta sembla ser que va servir com a via per poder dissipar un moviment potencialment revolucionari del que cap polític, i en especial els radicals, no podien, ni volien fer-se càrrec.

El caràcter de l'església de qualsevol país ve determinat per les relacions que el sector eclesiàstic manté amb la gent del lloc on està: per la forma com la població seglar rep i interpreta els serveis clericals i de com compleix els seus deures.

A nivell d'Espanya, en l'establiment d'un gran imperi, l'església havia tingut un paper importantíssim per forjar una unitat nacional i els esdeveniments que seguiren durant tot el segle XVI van contribuir a fer l'església un instrument d'autoritat estatal (recordem la Santa Inquisició). Pot dir-se doncs, que des de fa segles, l'església a subordinat moltes vegades les seves obligacions espirituals a la seva funció política, sense que per tal afirmació calguin exemples que la refermin.

A l'espanya del 1909, la major part del clergat considerava la seva institució, l'església, com una pedra angular i bàsica de l'ordre establert i la van defensar políticament tal com estava constituïda.

La crema de convents a la Setmana Tràgica

Ja em dit que l'impuls motor de la vaga general va ser en un principi la impopular guerra del Marroc, que enviava a files a reservistes obrers, complint-se així la injustícia de sempre, a lluitar en una guerra que no defensava cap interès nacional, sinó de particulars capitalistes i de certs polítics, o potser també, una manera de recuperar cert orgull perdut de l'Espanya colonial. Es pot considerar per tant la Setmana Tràgica com un moviment que sorgí espontàniament i improvisat.

El dimarts 27 de juliol les esglésies van començar a ser cremades i es va iniciar la lluita al carrer amb l'aixecament de barricades. Els anarquistes i socialistes constituïen dos grups actius en els fets, però de poca importància si tenim en compte els radicals, que disposaven d'un gran nombre de membres obrers. En aquest dia , els membres del partit radical van obligar als seus dirigents a posar en pràctica aquells plans que havien estat anunciant durant tant anys, que bàsicament consistien en la crema i destrucció de convents; d'aquesta tasca s'encarregaren bàsicament l'element extremista del Partit radical, La Joventut radical i els membres de la Casa del Poble, tots dos grups van col3labrar entre ells i la van organitzar.

L'incendiarisme per a molts radicals i anarquistes constituïa el primer pas per a que a Espanya es produís una revolució., encara que per molts dirigents radicals, la crema de convents era un fi en si mateixa.

Durant aquesta setmana, dels símbols del capitalisme i d'autoritat tan sols van ser atacats les esglésies i els convents. Encara que la protesta s'havia iniciat pel motiu de la guerra, cap caserna ni guarnició militar va ser atacada, i molt menys bancs, fàbriques o cases d'industrials rics; cap d'aquest edificis va ser danyat.

Potser una raó lògica dels atacs als convents era que aquests estaven més desprotegits o desprotegits completament, al contrari que passava amb els demés edificis públics, que per la seva pròpia naturalesa eren més fàcils de defensar. Però la qüestió clau no és aquesta, és que les autoritats no van compensar aquesta vulnerabilitat dels edificis religiosos amb cap força de policia, com ho feien en els altres edificis. Aquesta decisió de no emprar força per a vigilar les esglésies i convents fa que pensar i potser per a molta gent li dona que reflexionar sobre un judici de valor.

A és, els edificis com joieries, bancs... podrien haver utilitzat armés de foc per defensar la seva propietat, mentre que la majoria del clergat no disposava d'aquestes i quan tractà de utilitzar-les en defensa pròpia sols aconseguia intensificar l'atac i la ira dels incendiaris i rebels.

Doncs així queda clar la manca de recursos per evitar els atacs i defensar-se dels activistes per part del clergat, a més, un cop van ser atacats, ni l'exèrcit, ni veïns ni ciutadans responsables van anar al seu socors, tret de contats casos, Ambdues parts feren cas omís als fets, o perquè es veien incapaços de frenar -los o bé perquè en simpatitzaven secretament. Molts ciutadans, veien la destrucció d'aquestes institucions una mesura “de neteja” per l'excessiu creixement de convents a Barcelona i suburbis, que constituïa ja pràcticament una epidèmia. Però tot hi això, L'incendiarisme no va causar pràcticament danys materials permanents a l'església, ja que en el termini d'un any havien estat reconstruïts la majoria dels emplaçaments atacats.

Però per què els extremistes radicals concentraren el seu aixecament gairebé exclusivament a la crema d'esglésies i convents?.- La resposta es ben senzilla: aquests extremistes consideraren aquests actes un medi de dissipació del fervor revolucionari, que ells mateixos mitjançant la seva propaganda anticlerical havien generat; no era sinó una estratègia per tal de protegir la posició del Partit radical dintre del règim establert.

Els objectius de el incendiarisme

Si ens hi fixem una mica, bàsicament veurem que el edificis atacats a la Setmana Tràgica van ser edificis dels que el clergat es feia servir per finançar les seves activitats dintre de la societat urbana i industrial duran el segle XX. Els obrers estaven ressentits per haver de pagar els serveis que aquests establiment s'oferien i per la seva part el clergat no intentà defensar-se afirmant la seva necessitat dintre de la societat, sinó que ho va fer en termes del seu paper històric dintre de l'Espanya feudal o imperial.

• La destrucció de institucions de l'ensenyament fou l'objectiu principal, els obrers no sols creien que el clergat obtenia un benefici amb les seves escoles, sinó que les consideraven un obstacle per al desenvolupament del sistema escolar públic lliure. Molts dels portaveus obrers declararen que a aquestes escoles inculcaven idees que anaven en contra vers els interessos dels obrers, a més deien que l'església suposava una conspiració contra tota idea de democràcia, de llibertat i de aspiració del progrés.

• L'atac contra les ordres contemplatives l'impulsà sobretot la curiositat macabra sobre la vida dintre del convent, aguditzada per alguns obres literàries molt populars. Es van delectar especialment amb la misteriosa cambra del convent de les monges agustines. També consideraven aquestes ordres especialment riques, sobretot degut al fet de que no exercien cap servei pagat. Un altre factor que va implicar l'atac a aquest edificis era la creient desconfiança i desgana de la gent seglar que es negava a creure en la necessitat de institucions que únicament es dediquessin a pràctiques espirituals.

• El tercer grup d'edificis incendiats eren els cercles obrers catòlics, les cuses concretes que tenien per a fer això eren perquè consideraven aquestes institucions com a centres per a reclutar esquirols, o simplement com a medi per atraure obrers d'altres centres obrers republicans o socialistes prometent assegurar-los. A la Setmana Tràgica els seus membres no van defensar-los fent veritat el que molts sacerdots i seglars catòlics deien sobre que els obrers no sentien cap simpatia per les institucions creades pels seus patrons. Desprès dels fets de la setmana, els patrons es negaren a finançar nous cercles obrers i molt menys a promoure l'organització de sindicats catòlics. Alguns d'aquests cercles estaven situats en les catorze esglésies parroquials ubicades a districtes obrers i també servien a més com a centres d'ajuda a l'indigent o de classes nocturnes per a adults. Aquestes activitats competien amb les que oferien en els centres veïns del Partit Radical, que proporcionaven els mateixos serveis.

• Les institucions de beneficència van constituir altre gran grup de centres atacats. El constituïen bàsicament asils, escoles, orfenats o hospitals, i responien a la disputa entre el clergat i els polítics radicals de com havia d'atendre l'estat les demandes d'una població urbana que demanava aquests serveis. Entre ser gestionades aquestes institucions per ordres religioses o seglars, preferien la segona alternativa.

El ressentiment dels obrers contra aquestes institucions i les ganes d'augmentar el nombre de llocs burocràtics per part dels republicans de classe mitja explica aquests fets i aquest sentiment de rebuig contra les institucions de beneficència. Els desagradava la hipocresia dels religiosos en explotar aquests la caritat per obtenir beneficis en obligar a orfes i asilats a fer productes manufacturats per la seva posterior venda, els quals competien econòmicament contra els que fabricaven els seglars, que havien de baixar els preus dels seus productes i generava atur. Les dones realitzaven serveis més barats de costura o de bugaderia, amb la qual cosa els obrers es privaven d'aquest petit ingrés extra.

Però des del punt de vista religiós això era vist d'una altre manera. A la darrera època, la pujada de preus, el clergat, particularment en els que s'ocupaven dels pobres, havia d'augmentar les seves fonts d'ingressos d'alguna manera: els capitals de les dots dels seus membres, subvencions del govern, almoines dels fidels... per a moltes ordres això també comportaven les activitats de les que em parlat, metre que altres ordres, disposaven de capital necessari per afrontar els pagaments. Encara que no era oficial corria el rumor de que l'església espanyola disposava d'una tercera part del capital total

d'Espanya.

Aquestes eren els factor bàsics i principals que expliquen els atacs dels obrers a la majoria dels edificis de Barcelona i rodalies que foren atacats, factors econòmics que constituïen la base de la convicció obrera que les ordres religioses i grans capitalistes estaven estretament units, cosa que va fer que la gent identifiqués església amb capitalisme.

Cal remarcar també que aquesta actitud anticlerical, com va dir Joan Maragall, no era sols un problema únicament català sinó espanyol i que s'atacava a l'església com a símbol també de l'estructura social espanyola.

L'incendiarisme i la política

La crema de convents de Barcelona, tal com avia passat en altres dates i moments anticlericals (1831 i 1835) va conduir a una legislació anticlerical, i es van dur a terme mesures en contra d'episodis anticlericals sobretot a partir del 6 d'abril, quan el cardenal de Toledo, va anunciar el seu propòsit de combatre qualsevol intent de col·locar a les ordres religioses sota el codi civil.

Una reial ordre del 10 de juny, que va ser preparada pel ministre de Gracia i de Justícia, del govern de Canalejas, va admetre la tolerància religiosa no sols en cerimònies religioses privades sinó fins i tot un culte públic limitat.

L'anticlericalisme: 1900 - 1910

La campanya vertaderament anticlerical sols va durar deu anys, l'episodi més representatiu dels quals va ser la Setmana Tràgica. Aquesta campanya va finalitzar tan ràpidament com havia començat. El paper de l'església en la societat d'Espanya no havia tornaria a tenir tanta importància fins la II República. Aquesta campanya anticlerical no havia cristal·litzar en cap llei profitosa, sols a la violència de la Setmana Tràgica, i això a la seva vegada afectà negativament al sistema educatiu, al moviment obrer i a la política parlamentària espanyola.

Amb la finalitat de veure el fracàs d'aquesta campanya hem de fer un breu resum sobre que eren i en que consistien aquestes mesures anticlericals, sobretot pel que respecta al partit liberal i no fent referència a polítics de segon ordre demagogs com Alejandro Lerroux, la zona de influència del qual estava molt limitada.

Aquest polítics anticlericals dels que volem parlar mai van proposar la separació de església i Estat, no van proposar tampoc suprimir les ordres religioses, ni dissoldre comunitats, no confiscar-li bens o negar-li que adquirissin noves propietats, tal com havia succeït en el procés desamortitzador de 1835-1856, tampoc van tractar d'eliminar tota influència catòlica en les institucions estatals; en definitiva, aquest polítics només proposaven una petita reforma sobre el tema, no pretenien ni molt menys “descristianitzar o descatolitzar Espanya”

Així doncs, tenint en compte que els objectius que perseguia aquest moviment eren menys limitats que els esmentats fan més sonor el seu fracàs. Un dels objectius era la llibertat de consciència, que incloïa la llibertat per tenir i practicar creences religioses no catòliques o no religioses. Un altre objectiu era la suspensió de totes les sancions civils als no catòlics, això incloïa als protestants que constituïen un petit percentatge a la població i als agnòstics. Aquesta mesura de la llibertat de consciència no va ser pressa seriosament pels polítics de la època i no va ser duta a la pràctica.

Pel que fa a l'eliminació de totes sancions civils als no catòlics era encara més impensable per que incloïa la institució bàsica de família per la qual cosa, el matrimoni civil, el divorci o els cementiris civils es van quedar en simples proposicions mai assolides en pràctica.

El tercer objectiu que perseguien era el sistema públic escolar neutra, que segons molts només implicava l'absència d'educació religiosa obligatòria, establint-la com a voluntària, el que no implicava la seva eliminació. Volien protecció legal per a escoles laiques o no catòliques privades, vist els escassos fons per al sistema públic i la falta d'interès dels intel·lectuals, les poques energies dels quals en concentraven a escoles privades.

Altre objectiu era l'intent d'aquests polítics a establir una jurisdicció política sobre les activitats que feia el clergat. L'estat però no sols no va imposar control sobre les activitats no religioses del clergat sinó que tampoc va limitar el creixement de les ordres que les practicaven.

La inutilitat de l'esforç realitzat

El moviment polític anticlerical, que havia esta dirigit principalment per Canalejas havia estat un rotund fracàs.

Les causes d'aquest fracàs es poden buscar en el fons de l'estructura espanyola fent referència a la història i aprofundint en el subsòl econòmic i social. Amb l'estudi de les condicions que van produir-se a Barcelona i la seva explosió en 1909 s'ha intentar remarcar l'atracció del sentiment anticlerical per un sector bastant ampli de a població, que estava format en gran part per catòlics practicants.

Segons Canalejas, Espanya tenia la necessitat de comptar amb un estat lliure de sometent a qualsevol interès creat, un estat sobirà e independent de la jerarquia religiosa que obtenia beneficis de tota mena. El partit conservador no va ajudar gens ni mica a que això canviés, durant el govern de Silvela, l'església va obtenir beneficis fiscals, va augmentar la seva impunitat davant el Codi Civil i va aconseguir imposar un rígid dogma catòlic en tots els nivells del sistema educatiu. Canalejas defensava la seva política anticlerical en un moment crític per a Espanya, emmarcat dins del regeneracionisme i de la restauració, i en concret en el començament del regnat d'Alfons XIII. Deia que si això continuava així no es podria defensar el paper espanyol a l'estranger i que el poder estatal no donaria solució a la necessitat de justícia social que tenia el país.

Si Canalejas estava disposat a dur endavant tot aquest projecte, per què no va incloure en els seus objectius la defensa dels drets obrers?- La resposta en que molts coincideixen és que potser que estigues observant el terreny, ja que d'haver aconseguit una derrota, hauria tocat el camp social, molt més delicats que els que va proposar.

Existeixen altres raons per observar el perquè del fracàs d'aquesta campanya, i era que tenia pocs partidaris i forts oponents, ja que la massa rural no ho considerava un problema es mantenien al marge, gran part de l'obrerisme espanyol també creia que l'anticlericalisme mancava de contingut, sols la classe mitjana, i sense quòrum els hi feia costat als polítics anticlericals.

En conjunt amb els interessos clericals estaven els interessos creats que consideraven l'església, junt amb la família, la propietat i l'autoritat, fonaments bàsics de la civilització. Entre aquest estaven un gran nombre de membres de la classe mitjana. Un historiador jesuïta espanyol va afirmar que aquest fet de recolzament per tal d'aquestes classes era degut al paper de la educació i de la influencia catòlica en l'ensenyament, i no en l'ensenyament a nivell de primària i secundària sinó el de institucions i estudis superiors, com per exemple als famosos col·legis de els agustins a l'Escorial de 1885 o el Col·legi d'Estudis Superiors dels jesuïtes a Deusto, del 1886. L'educació d'aquesta élit, i el contacte que continuaven tenint amb aquestes institucions era suficient per defensar els interessos catòlics.

Més enllà d'aquestes qüestions cal destacar la inestabilitat del govern, que duent a terme el bipartidisme entre liberals i conservadors, feia impossible concloure negociacions per a un nou concordat ja que moltes vegades aquest dos partits no es posaven mai d'acord, per la qual cosa mantenien sempre la façana de l'anterior concordat.

A Espanya alguns anticlericals eren monàrquics i altres republicans. Els republicans a més estaven dividits en federals i centralistes o entre confiar la revolució als obrers o a l'exèrcit, així era impossible arribar a assolir cap objectiu important.

El factor que més va contribuir a que la protesta violenta de la Setmana Tràgica no es traduïts en legislació fou el temor, sobretot de les classes mitjanes a utilitzar el ple potencial dels vots obrers.

Durant els anys que quedaven de monarquia constitucional les polítics en general van admetre que els moviments reformistes populars condueixen sense cap mena de dubtes a fets violents; no es va fer cap intent d'esbrinar el com i el per què els extremistes radicals i els anarquistes havien incitat als obrers a la crema de convents. Son aquestes i altres moltes qüestions substancials i complexes les que han d'analitzar-se d'una manera realista i no en termes de tradicionalisme, que no fa sinó enfosquir-les més.

• Conclusions

Un cop vaig elaborar el treball, me'l vaig tornar a llegir i vaig tenir temps de reflexionar una mica sobre els fets, una conclusió principal era la que extreia: la impossibilitat de fer una revolució sense que tingui uns conductors responsables, és a dir, no es pot dur a terme un canvi social extrem mentre segueixin existint aquells polítics com Lerroux i companyia, demagogs, que enganyen a la gent i a l'hora de la veritat fugen d'estudi.

És cert que aquestes persones (no els polítics) estaven deleroses de que es produïssin canvis socials que milloressin la seva condició, tant laboral com econòmica; molts d'ells com ja es deu suposar o ja s'ha llegit eren d'origen forà, de fora de Catalunya, i tot i que en el treball no hem analitzat gairebé res la influència del Partit Radical, aquest havia preparat a la massa simpatitzant per a que en el moment de la Revolució ho engeguessin tot a rodar desencaminant-se cap a la opció anticlerical i per si això fos poc, allà estava el govern central per desacreditar la revolta de moviment separatista. Si hagués existit una estructura només una mica semblant a la que va conduir la revolució bolxevic a Rússia, només amb que s'assembles una mica, qui sap si en comptes de lamentar-se dels fets ara s'estarien glorificant, o no. Tot plegat són dos casos que tenen pocs punts en comú i que deixarem de comparar.

Deixem de banda el tema de la direcció política, del qual crec que ja he deixat clara la meva posició al llarg del treball i centrem-nos en la crema de convents, que ja hem analitzat una mica més a fons i de la qual ja sabem per que es va produir, no obstant ho tornaré a repetir: es va desviar la revolta cap a l'anticlericalisme perquè els polític no volien convertir-la en revolució social. I un cop dit això deixaré el tema, perquè insistir tant en un punt al final es torna pesat tant per al que llegeix com per al que escriu, i crec que cadascú ja es prou madur per elaborar i treure conclusions pròpies que serien impossibles d'escriure aquí deguts als diferents matisos que cadascú pot deduir de tot.

Per fi ja hem vist bàsicament les conclusions personals que he estret a partir del meu treball i en relació al seu títol. “Els fets i l'anticlericalisme a la Setmana Tràgica de Barcelona” i tot i que són unes reflexions breus, no he trobat cap manera més clara de poder exposar-les i demano disculpes per si m'he deixat algun punt de vista per enfocar, però crec que aquests són els essencials, i no cal donar-li més voltes.

Ara passaré a escriure les ensenyances principals i els aprenentatges que he anat adquirint al llarg de l'elaboració d'aquest dossier. En primer lloc m'ha servit per adonar-me'n de la hipocresia de molts polítics, que prometen i que no fan, tot i que ja m'havia assabentat pels actuals però que ara en tinc una visió amb base històrica. En segon lloc, tenint en compte la meva joventut, i que tots els joves considero que porten dins seu un caire mínimament revolucionari i actiu, us diré que aquest ha disminuït desil·lusionat qui sap si pel que he llegit, i he reflexionat sobre com poden uns individus tan simples com nosaltres conduir-nos, moltes vegades pel seu benefici propi, cap al camí equivocat i al final els perjudicats, o si més no, els no beneficiats sempre som els mateixos; per això us comunico el meu recel respecte a les promeses de canvis socials i la meva desconfiança de que aquests en surtin per al benefici col·lectiu com es pretén. A més, no ens enganyem, tot els canvis socials i revolucions que han triomfat tard o d'hora (més aviat d'hora) han acabat per corrompre's en major o menor grau, i no en calen exemples. En tercer lloc m'ha servit per, tot i que ho considero negatiu, renegar-me una mica al que tinc, sense aspiracions importants pel benefici col·lectiu, ja que si algun cop hom arriba a ser quelcom important, aquest acabarà per cercar més el benefici propi. I compte amb les meves paraules, amb les quals no vull generalitzar, ans al contrari, voldria que estiguessin equivocades.

Totes aquestes afirmacions i reflexions, tenint present que algunes no es troben remarcades directa o indirectament en el treball les he anat extraient mitjançant el pensament i de com estirant del fil es poden arribar a endevinar coses que mai se'ns havien passat pel cap i torno a demanar disculpes per si algun raonament fet no és prou sòlid o el considereu incoherent o inadequat.

Per concloure doncs no tornaré a repetir la conclusió que vaig extreure dels fets en concret però si repetiré altre vegada el sentiment de desil·lusió de canvis importants positius per la societat en conjunt i un sentiment de resignació i desconfiança vers aquelles promeses de millores, millores que només es poden fer assequibles en petits grups socials (al meu parer) com pobles, viles o famílies, i no en gran grups com països o nacions. Tot plegat res pot sortir tan bé com esperem i el món seguirà sempre estant en mans de la minoria poderosa en comptes de en la majoria humil. Seria utòpic parlar del contrari.

6 Bibliografia

1. BENET Josep Maragall i la Setmana Tràgica

Ed. 62, Barcelona 1975.

2. COMAS F. - SERRA J. A. - Serra R. Història (batxillerat)

Ed. Castellnou, Barcelona. 1997.

3. CUCURELL S. - FERNÁNDEZ M. - GRANADOS J. Batxillerat Història

Ed. Cruilla 1998 Barcelona.

4. Dicionario Enciclopédico Larousse

Ed. Planeta, Barcelona 1990.

5. Enciclopèdia Catalana

6. Enciclopèdia Microsoft Encarta 2000. ©1993 - 1999

7. FERRET Antoni, Compendi d'història de Catalunya.

Ed. Claret Barcelona 1989. (vuitena edició)

8. IZARD Miquel - DE RIQUER Borja: Conèixer la Història de Catalunya (vol.4),

Ed. Vicens - Vives, Barcelona 1983.

9. ULLMAN Connelly Joan. La Semana Tràgica

Ed. Ariel, Barcelona 1972.

Direccions webs.

http://www.elmundo.es/1998/06/01N0082.html

http://cultura.gencat.es