INDEX

1.El camí cap a la Guerra

1.1 L'eix de Roma-Berlín.........................................................2

1.2 Pacte Antikomintern.........................................................2

1.3 Gran Reich.........................................................................2

1.4 Anschluss...........................................................................3

1.5 Annexió Sudest..................................................................3

1.6 Conferència Munich..........................................................4

1.7 Divisió Txecoslovàquia......................................................5

2.La II Guerra Mundial

2.1 Inicis i escenaris................................................................6

2.2 Guerra llampec..................................................................7

2.3 Front Oriental...................................................................8

2.4 Guerra Àsia i Pacífic.........................................................9

2.5 Front d'Àfrica..................................................................10

2.6 Derrota de L'eix...............................................................10

3.Balanç de la II Guerra Mundial

3.1 Demogràfic.......................................................................13

3.2 Econòmic..........................................................................13

3.3 Polític i Territorial..........................................................14

1. Camí cap a la Guerra: l'expansió alemanya

1.1 Eix Roma-Berlín

El 25 d'octubre de 1936 es forma l'Eix Roma-Berlín nom amb el qual es coneix un tractat d'aliança entre Itàlia i Alemanya.

El terme "Eix" per referir-se a aquest pacte va ser utilitzat per primera vegada per Mussolini el novembre de 1938.

La Guerra Civil espanyola va beneficiar Hitler: li va confirmar la debilitat de les democràcies i li va permetre provar el material bèl·lic que estava fabricant i noves tàctiques d'atac que després generalitzaria, alhora que consolidava la seva amistat amb Itàlia, degut a aquest motiu es va formar l'Eix Roma-Berlín.

1.2 El pacte Antikomintern

Pacte signat per Alemanya i Japó el 25 de novembre de 1936 per oposar-se a la Internacional comunista, al qual més tard s'adheriren Itàlia (1937), Manxukuo i Espanya (1939), Hongria (1940) i Bulgària (1941).

A partir de 1937, Hitler va intensificar el rearmament, subordinant l'economia alemanya a la fabricació d'armament.

Fou renovat per cinc anys el novembre del 1941. El Komintern era la III Internacional fundada a Moscou al març de 1919, que reunia els representants de tots els partits comunistes.

1.3 El Gran Reich

Hitler va iniciar la seva segona fase del seu projecte d'expansió imperial, va crear el Gran Reich, consistí en la unió de totes les terres de parla alemanya, incloses les que havien quedat fora de la pàtria, com Àustria, o zones de Txecoslovàquia o Polònia.

El primer pas per aconseguir-ho va ser la Victòria, l'any 1935, en el plebiscit sobre la incorporació a Alemanya del Sarre, regió confiada a la Societat de Nacions pel Tractat de Versalles. Tot seguit va remilitaritzar la Renània, que havia estat desmilitairitzada segons el que s'havia acordat en aquest tractat. França, sense el suport del regne Unit, va optar per no respondre-hi.

D'aquesta manera, Hitler va iniciar l'expansió alemanya sense que les democràcies europees intentessin aturar-lo amb fermesa.

1.4 L'Anschluss

Veu alemanya, el significat de la qual és 'unió', que fa referència a l'objectiu proposat per Alemanya i Àustria de portar a terme la unificació d'ambdós països durant el període d'entreguerres.

En les clàusules del Tractat de Versalles, signat el 1919, hom prohibia terminantment l'Anschluss, la qual cosa va crear un profund ressentiment en ambdues potències, que havien pertangut al Sacre Imperi Romà Germànic durant segles.

La irritació va augmentar el 1931, quan França va vetar la unificació econòmica; poc després, els simpatitzants del partit nazi van emprendre una campanya de desestabilització a Àustria i hi van portar a terme un primer i fallit Putsch al juliol de 1934, que va tenir com a conseqüència l'assassinat del canceller Engelbert Dollfuss. Aquest fet va fer minvar força l'entusiasme d'Àustria envers l'Anschluss.

Cap a 1937, Adolf Hitler, que era austríac, va iniciar una política obertament amenaçadora contra el nou canceller, Kurt Edler von Schuschnigg, i va concentrar tropes al llarg de la frontera. Al febrer de 1938, en una reunió celebrada a Berchtesgaden, Hitler no va aconseguir que von Schuschnigg acceptés la unificació, el qual va convocar un plebiscit a

Àustria al març per ratificar la seva decisió de mantenir la independència respecte a Alemanya. Aquesta mesura va provocar l'enviament d'un ultimàtum alemany, després del qual von Schuschnigg va dimitir el càrrec i va ser substituït per Arthur Seyss-Inquart, membre del partit nazi austríac.

El 13 de març de 1938, tropes i agents de policia alemanys, cridats per Seyss-Inquart per a evitar “desordres”, van traspassar la frontera austríaca sense trobar cap resistència. Hitler va entrar a Viena el 14 de març per a proclamar l'Anschluss.

1.5 L'annexió dels Sudets

Sudets és el nom d'una cadena muntanyenca entre Bohèmia i Silesia. Es designa per l'expressió alemanya Sudeten a la població germanófona que habitava Bohèmia i Moravia, mateixa que representava més del 30% de la població total d'aquest territori. Aquest sector de la població va demanar la seva annexió a Alemanya en 1919, però va ser adherit a Txecoslovàquia, el que va dur a alguns dels seus habitants a formar el Partit Alemany dels Sudets, que va ser donat suport per Hitler. Aquest partit reclamava l'adhesió al tercer Reich, sota la sustentació dels nazis. A pesar de les concessions fetes per Praga, Hitler dóna un ultimàtum a Txecoslovàquia el 26 de setembre de 1938 i imposa la seva posició en els acords de Munic (30 de setembre), al prometre un plebiscit.

Però l'ocupació alemanya comença el 1 d'octubre, restant-li amb això prop de 30.000 km a Txecoslovàquia, sense que les altres potències europees reaccionin. Després de la derrota soferta per Alemanya en la Segona Guerra Mundial, els Sudets van tornar a formar part de Txecoslovàquia i la població d'origen alemany va anar massivament expulsada

1.6 Conferència de Munich

El 29 de Setembre de 1938 es va donar a Munich una conferència entre Anglaterra, Itàlia, França i Alemanya per tractar el “problema” txecoslovac.

La conferencia es va realitzar a instàncies de Mussolini encara que més tard es va comprovar que es va tractar un pla orquestrat per Berlín.

Fins el memoràndum que va presentar Mussolini durant la conferencia com seu va ser escrit per els alemanys.

Hitler requeria una aprovació formal dels seus plans abans de procedir a la invasió, que realitzaria de totes maneres. En la estació de Kufstein, Mussolini va tractar de persuadir a Hitler de que coincideixi alguna possibilitat per la pau. Mussolini sabia millor que ningú que el seu país no estava preparat per a una guerra y la bel·licositat de Hitler el tenia intranquil. Aquest últim buscava qualsevol pretext per a desencadenar una guerra però la mansedumbre dels dirigents d'occident, al concedir-li tot quant en demanava, postergava els seus desitjos aventurers.

Munich no va ser la excepció i en aquesta conferencia Hitler va obtenir tot el que havia sol·licitat prèviament. La regió dels Sudetes, poblada en la seva majoria per alemanys, va ser la concessió més important que va rebre sense necessitat de apel·lar a la força. Amb la mateixa impunitat que va annexionar Àustria en març d'aquell any (el Anschluss), Hitler va aprofitar-se de un Mussolini cada vegada més temeràs, d'un Chamberlain increïblement ingenu i d'un híbrid Daladier, per a donar-li forma a un pacte vergonyós que entregava Txecoslovaquia a les fauces alemanyes sense rebre cap tipus de garantía en canvi(en març de l'any següent els alemanys ocuparien la resta del territori Txecoslovac ignorant el pacte de Munich). Txecoslovaquia no només va ser desmembrada per les pretensions alemanyes sinó que també Hongria i Polònia es van aprofitar de la seva debilitat, ocupant el sud de Eslovàquia i Rutenia en el cas húngar i la zona de Tascón per als polacs. A tot això, Txecoslovaquia (que ni tan sols va ser invitada a la conferencia) va rebre a canvi el comprimís formal de Gran Bretanya i França en el sentit de garantitzar les noves fronteres del territori desmembrat, promesa que tampoc seria complida davant la nova agressió de Hitler amb l'ocupació de Bohèmia y Moravià al Març de 1939. Durant la conferencia, Hitler quasi be no va pronunciar paraula, segurament per el desconeixement d'un altre idioma que nos fos l'alemà, deixant-li la iniciativa al seu amic italià, Benito Mussolini, qui fent gala del seu domini dels idiomes va ser la verdadera estrella de la trobada.

1.7 La divisió de Txecoslovàquia

Es va produir el març de 1939.

Hitler va pressionar els dirigents eslovacs perquè declaressin la seva independència de Txecoslovàquia i s'acollissin a la condició d'Estat satèl·lit del Reich. D'altra banda, l'exèrcit Alemany, la Wehrmacht, va enviar les regions txeques de Moravià i Bohèmia, que es van convertir en un protectorat alemanys, i va ocupar Praga.

Animat pels èxits de la política expansionista de Hitler, Mussolini va enviar Albània. Itàlia i Alemanya van signar el pacte d'acer al maig de 1939, pel qual es reforçava l'Eix Roma-Berlín.

El pas següent de Hitler era l'annexió de Polònia. El Regne Unit i França van signar una aliança amb aquest país el 25 d'agost de 1939, en adonar-se que la política de Hitler pretenia l'expansió alemanya per tot Europa.

Hitler necessitava comptar amb Stalin per a assegurar-se la pau amb l'URSS.

Per aquest motiu, tots dos van fer un tomb radical a les seves relacions hostils i van signar, l'agost de 1939, un pacte de no-agressió germanosoviètic amb el qual es repartien Polònia.

2. La II Guerra Mundial

2.1 Com es va iniciar i escenaris generals

La Segona Guerra Mundial va començar l'1 de setembre de 1939, amb la invasió alemanya a Polònia, i va acabar el 2 de setembre de 1945, amb la rendició del Japó davant els Estats Units. Entremig, sis anys de dura guerra, més que qualsevol altra, la més sagnant de la història de la humanitat.
La Segona Guerra Mundial va superar en tot la Primera: no només en durada, sinó també en països participants, en mobilització de soldats, en escenaris afectats, en la intensitat dels combats, en la capacitat destructora de l'armament utilitzat, en el nombre de morts, en pèrdues materials, en els efectes econòmics, polítics i morals...

Va ser la primera guerra d'autèntic abast mundial ja que va afectar, directament o indirecta, els cinc continents. Es va combatre a quatre continents (menys a Amèrica) i a tots els oceans. Hi participaren 72 països, es van mobilitzar 110 milions d'homes i hi va haver uns 60 milions de morts.

En la guerra es van posar en pràctica noves estratègies militars i es va utilitzar un armament cada vegada més sofisticat i amb més capacitat destructiva. L'aparició de les grans unitats blindades (els tancs de combat), la utilització dels submarins, dels portaavions, dels míssils antiaeris, del radar, de l'aviació com a recurs habitual per a transportar tropes i per a bombardejar la població civil i, finalment, la bomba atòmica, van fer d'aquest conflicte una veritable demostració de què la humanitat es podia autodestruir. I es que des de llavors, hom sap que una hipotètica Tercera Guerra Mundial seria el final de tot. La capacitat destructora de l'home va fer-se evident més que mai.

Tot va començar per la política agressiva i expansionista de les potències feixistes, les anomenades Potències de l'Eix (Alemanya, Itàlia i el Japó), a la que respongueren els Aliats ( la Gran Bretanya, França, l'URSS i els Estats Units).
En la primera fase de la guerra, fins al final del 1941, Alemanya i els seus aliats van aconseguir triomfs tan espectaculars que tot semblava que el món quedaria sota un nou ordre feixista; de fet, bona part d'Europa va caure sota el domini nazi. Al desembre de 1941 hi ha un fet clau en la guerra: un Japó ambiciós ataca la base naval nord-americana de Pearl Harbor, al Pacífic, i els Estats Units, fins llavors neutrals, decideixen entrar en la guerra. La participació dels americans va caviar la sort dels aliats. A partir de llavors, les forces s'anaren equilibrant fins a arribar a la victòria definitiva dels aliats, que van fer valer la seva superioritat material.

Pel que fa a les conseqüències de la guerra, cal parlar dels greus efectes econòmics, polítics i morals, molts d'ells impossible de quantificar: desplaçaments forçats de poblacions senceres, desaparicions íntegres de ciutats sota els efectes dels bombardeigs, genocidi dels jueus, etc. Els escenaris més castigats per la guerra foren el nord de la Xina, el Japó i Europa.

La victòria dels aliats va significar la caiguda del feixisme i el triomf de la democràcia.
A partir de llavors es va imposar un nou ordenament polític a nivell mundial, que aviat es trencà amb l'aparició de nous conflictes entre les dues grans potències, els EUA i l'URSS, que lideraren dos blocs de països, enfrontats en la llarga i perillosa "Guerra Freda". El món havia aconseguit la pau, però no la pau definitiva. El feixisme havia estat abatut, però la democràcia liberal i el comunisme s'entestaren en fer prevaldre el seu sistema respectiu i imposar-lo arreu, a costa del que fos.
La humanitat seguia essent humana, seguia repetint errors.

2.2 La Guerra llampec

El model Blitzkrieg o Guerra llampec és una estratègia de guerra que té per objectiu eliminar l'adversari d'una manera ràpida i curta.
Els alemanys van utilitzar aquesta estratègia en la invasió de Polònia (amb èxit), contra els francesos i els britànics a l'estiu de 1940 (amb èxit a França), als Balcans l'any 1941 i fins i tot van intentar fer-la servir en la invasió de l'URSS (amb fracàs, donat que allà els grans espais i les grans masses de soldats ho feren impossible).

L'estratègia alemanya va consistir en l'ús massiu de tancs i aviació en un punt de la línia adversària per desarticular-la completament i aprofitar l'èxit amb gran rapidesa.

Després de la declaració de guerra, i mentre els soviètics ocupaven la zona oriental de Polònia tal com els corresponia després del pacte signat amb Alemanya, les unitats moralitzades de l'exèrcit alemany i les quadrilles de l'aviació alemanya, la Luftwaffe, anihilaven gairebé tot lo antiquat exèrcit polonès i, a finals de setembre, van entrar a Varsòvia.

L'abril de 1940, les tropes alemanyes van envair Noruega per evitar que les forces aliades bloquegessin els subministraments de ferro provinents de Suècia, que es mantenia neutral. Dinamarca també va ser envaïda i pràcticament no va poder oposar-hi resistència.

L'objectiu següent de Hitler va ser França. Els francesos havien construït una defensa, la línia Maginot, a la frontera d'alemanya, i havien concentrat les seves tropes a la frontera belga, ja que esperaven l'atac alemany amb els seus tancs la regió muntanyosa de les Ardenes, que no estava defensada atès que els francesos la consideraven infranquejable.

En tan sols dues setmanes, l'exèrcit alemany va aconseguir de posar fi a la resistència dels Països Baixos, Bèlgica i França i va fer retrocedir l'exèrcit britànic que, en pocs dies, es va veure obligat a evacuar des de Dunkerque els més de 300000 homes que hi havia enviat.

París va ser ocupada el 13 de juny i França va haver de signar el 22 de Juny un armistici pel qual quedava dividida en dos. La resta, amb capital a Vichy, va quedar, igual que les colònies franceses, en mans del govern del mariscal francès Pétain (1856-1951), i va passar a ser un Estat col·laboracionista amb Alemanya.

2.3 El front Oriental

El Juny de 1941,Alemanya va iniciar la invasió de la Unió Soviètica. Hitler pretenia apoderar-se del petroli, els cereals i ela minerals soviètics, a més d'impedir que l'URSS conquerís territoris de l'est d'Europa que els alemanys també ambicionaven.

El 22 de juny de 1941, Alemanya assalta sense vacil·lació el territori de la Unión Soviètica. Aquesta acció tindrà greus i irreversibles conseqüències per a Alemanya. Es reconeixerà, més tard, com el principi de la fi de la Segona Guerra Mundial. L'Alemanya nazi començava a sucumbir davant l'anhel d'annexar-se les regions localitzades entre els Urales i el Vístula, que consideraven "un espai vital".

El trist desenllaç en molt poc temps duu a l'ensulsiada definitiva de l'imperi nazi. Aquesta operació llampec, batejada com "Barba Vermella", compromet als alemanys a combatre en dos fronts, el que augmenta les probabilitats de fracàs. La invasió contra la Unió Soviètica inicia la configuració de la coalició que enfrontaria amb llanço a l'III Reich.

L'aliança entre els soviètics i les potències occidentals posen fre a l'efectivitat de les operacions blitzkrieg (guerra llampec) i germinen fissures antagòniques entre els comandaments alemanys. Tenen èxit les estratègies soviètiques per a evitar que caiguessin en mans enemigues les indústries, les quals traslladen als muntis Urales.

Cal subratllar el paper de les forces navals i aèries dels Aliats, les quals van anar una valuosa ajuda per al "Exèrcit Vermell". Per a fins de 1941, és evident la victòria soviètica sobre les tropes alemanyes que aïllen la ciutat de Moscou. Entre ofensives i contraofensives, en el front oriental -territori soviètic-, el 31 de gener de 1942, en d'aferrissada batalla de Stalingrado, es rendeixen més de 90,000 alemanys. És aquí on el "Exèrcit Vermell" escriu amb bravura el viraje de la guerra, a favor de les forces aliades.

L'exèrcit alemany no estava preparat per al dur hivern rus i va haver de suspendre els atacs fins a la primavera de l'any següent. L'agost de 1942, els alemanys van planejar la conquesta de Stalingrad. El gener de 1943, després d'una impressionant guerra de posicions a la ciutat, la Wehrmacht, sense possibilitat de rebre avituallament, va patir la primera derrota i es va haver de rendir. Van ser fets presoners uns 300 000 alemanys. A partir d'aquest moment, els soviètics van prendre la iniciativa i van iniciar una ofensiva lenta però inexorable cap a l'oest.

2.4 La Guerra a Àsia i al Pacífic

El Japó havia iniciat el 1937 la conquesta de la Xina i la seva expansió pel continent asiàtic, ja que necessitava conquerir zones productores de primeres matèries, imprescindibles per al seu desenvolupament industrial. L'expansió japonesa representava una amenaça per a les colònies europees a Àsia.

El japó va aprofitar la derrota de França i Holanda per apoderar-se d'Indoxina el 1941, i amenaçar Indonèsia, Malàsia, Birmània i Hong Kong.

Els Estats Units, que també tenien interessos comercials a la zona, s'hi van oposar,

Li van exigir l'evacuació de les colònies i van decretar un embargament comercial. Després de diversos intents de negociació amb els Estats Units, el príncep Konoye, convençut que el seu país no estava preparat per a una guerra, va dimitir l'octubre de 1941 i va ser substituït pel general Tojo, de la facció militarista.

Un cop fracassades les negociacions entre tots dos països, els japonesos van bombardejar per sorpresa la base naval de Pearl Harbour el 7 de desembre de 1941.

En l'atac, planejat per Yamamoto, la flota nord-americana del Pacífic va patir greus pèrdues.

Aquest fet va fer decidir el president Roosvelt (1882-1945) a declarar la guerra al Japó el 8 de desembre de 1941, declaració a la qual es va unir al Regne Unit. Tres dies més tard, Alemanya i Itàlia, que havien signat el Pacte Tripartit amb el Japó el 1940, van respondre amb una altra declaració de guerra als Estats Units, D'aquesta manera, la guerra s'estengué al front del pacífic.

El Japó va continuar la seva expansió per Àsia conquerint les Filipines, Malàsia, Indonèsia, Hong Kong, Singapur i Birmània, i nombroses illes del Pacífic, el 1942.

La resposta dels aliats va ser una contraofensiva en la qual van obtenir victòries en les batalles del mar Corall i de Midiway, la primavera de 1942 i 1943, que van frenar l'empenta de la marina japonesa. Començava així la reconquesta aliada de les illes.

2.5 El front d'Àfrica

Els italians van iniciar llur intervenció a l'Àfrica l'any 1940 i van aconseguir d'entrar a Egipte des de Líbia, però van ser repel·lits pels anglesos, que van envair Líbia i Etiòpia.

L'hegemonia britànica va ser trencada parcialment per l'acció de l'Afrikakorps, força Alemanya sota el comandament del general Rommel, el 1941, que va recuperar part de Líbia. Per raons estratègiques, els alemanys volien controlar el Canal de Suez i la Mediterrània, a més del petroli que arribava de l'orient Mitjà.

A partit d'aleshores, es va produir una alternança d'ofensives entre tots dos bàndols. Però, finalment, els alemanys i els italians van ser derrotats per l'exèrcit britànic, sota el comandament del general Montgomery, a la batalla d'El-Alamein, el novembre de 1942.

El mateix mes, forces angloamericanes sota el comandament del general Eisenhower van desembarcar a Algèria i al Marroc, colònies franceses, en l'anomenada operació Toprch; des d'allà van llançar una ofensiva que va aconseguir de posar fi a l'Afrikakorps i d'iniciar la conquesta d'Itàlia, el 1943. Al maig, els últims soldats alemanys que quedaven al nord d'Àfrica van ser derrotats a Tunísia pels aliats.

2.6 La derrota de l'eix

Repàs general:

Durant els anys 1942/43 la guerra va canviar definitivament de signe a favor dels aliats. Els alemanys es van veure obligats a replegar-se. Per contra, les tropes aliades van aconseguir desmoralitzar la resistència dels alemanys, perquè van generalitzar els bombardejos massius sobre les seves ciutats. Al mateix temps, es van intensificar la resistència als territoris ocupats pels nazis.

El juliol de 1943 va començar l'assalt aliat a Europa a partir de l'illa de Sicília i el sud de la península Itàlica. El 3 de setembre el general italià Pietro Badogglio, nou cap del govern després d'un cop de palau que va fer empresonar Mussolini, volgué signar la pau, els alemanys van reaccionar molt ràpidament i van envair Itàlia per alliberar Mussolini, en una operació molt arriscada. L'ocupació d'Itàlia per parts dels aliats es va fer aleshores es va fer més difícil, amb batalles sagnants i avenços lents. Roma no es va poder ocupar fins al 4 de juny de 1944.

L'operació definitiva va tenir lloc a Normandia, el 6 de juny de 1944, protegides per un bombardeig aeri i naval, 10 divisions aliades van desembarcar aquell dia a les platges d'aquesta regió del nord-est de França. El 31 de juliol, el front alemany s'ensorrà i s'inicià una ofensiva aliada que no s'aturaria fins a Berlín. El 24 d'agost era alliberada la ciutat de París. Pel desembre de 1944 , pràcticament tot França havia recuperat la independència.

En el front de l'est, a la conferència de Ialta (Crimea), els aliats van acordar la repartició d'Europa en zones de influència i van concretar els últims detalls de l'ofensiva final coordinada sobre Berlín. Els alemanys capitulaven sense condicions el 7 de maig a Reims (França), davant el general nord-americà Eisenhower i el dia 8 ho feien a Berlín davant del mariscal rus Júkov. Hitler s'havia suïcidat, uns quants dies abans al búnquer subterrani de la cancelleria berlinesa.

Caigudes pas a pas:

La caiguda d'Itàlia

El juliol de 1943, anglesos i nord-americans van desembarcar a Sicília des d'Àfrica, segons el que s'havia acordat en la conferència celebrada a Casablanca el gener del mateix any. Mussolini va ser destituït pel rei Victor Manuel III i va ser detingut. Es va formar un nou govern que va iniciar les negociacions de pau amb els aliats. Quan l'exèrcit Alemany va ocupar el nord d'Itàlia, el govern italià li va declarar la guerra i es va unir als aliats.

Mussolini, alliberat per paracaigudistes alemanys, va formar un nou govern feixista al nord, amb la qual cosa Itàlia va quedar dividida en dos.

Des del sud, ela aliats van conquerir Nàpols al setembre, van desembarcar a Anzio el gener de 1944 i, malgrat la resistència alemanya a Montecassino, van arribar a Roma el 4 de juny de 1944 amb grans dificultats. Les tropes alemanyes van retrocedir fins a capitular l'abril de 1945.

La caiguda del front Oriental

Després de les batalles de Stalingrad i Kursk, els soviètics van continuar el seu avanç fins arribar a prop de Varsòvia la primavera de 1944, i van alliberar Romania, Bulgària i part de Polònia.

A començament de l'any 1945 els russos van ocupar la resta de Polònia i van arribar a la Prússia Oriental i a Silèsia, camí de Berlín. Entre el gener i l'abril van ocupar Hongria, Eslovàquia i Àustria.

El front de l'Atlàntic:

La seva obertura havia estat exigida per Stalin durant la reunió que va mantenir amb Churchill i Roosvelt a Teheran el 1943.

En aquest front es va produir l'operació Iverlord: el 6 de juny de 1944, conegut com a dia D, van desembarcar tropes aliades al nord de França, a Normandia, sota el comandament general Eisenhower. Les tropes van iniciar una ofensiva per terra, mar i aire i van avançar fina arribar a París, que va ser alliberada el 26 d'agost.

La fi de la guerra a Europa

A mitjan de setembre, les forces aliades havien alliberat França i Bèlgica. L'avanç cap a Berlín ja era imparable. Alemanya era atacada per dos fronts, a més de patir els bombardejos aliats. La seva darrera ofensiva a les Ardenes, el desembre de 1944, va ser un fracàs.

Hitler es va suïcidar a Berlín el 30 d'abril de 1945. El va succeir en el govern l'almirall K.Dönitz. El 2 de maig de 1945, les tropes soviètiques van entrar a Berlín. Alemanya va signar la capitulació el dia 7 de maig davant el general Eisenhower, i el dia 8 davant el mariscal G.K. Zukov (1896-1974).

La fi de la guerra al Pacífic

L `ofensiva al front del Pacífic va ser decidida per Churchill i Roosevelt a la conferència del Caire, que es va celebrar el novembre de 1943.

Els nord-americans van intensificar les seves ofensives contra el Japó i van aconseguir d'ocupar les illes Marshall, les Gilbert, les Mariannes i les Carolines durant l'any 1945. Els atacs a les Filipines i a Birmània van començar el 1944, i aquests dos territoris van ser ocupats a començament de 1945.

Tòquio va sofrir atacs aeris continus des de novembre de 1944 fins a finals de l'estiu de 1945. El primer desembarcament de tropes nord-americanes en territori japonès es va produir el febrer de 1945 a Iwo Jima.

L'abril del mateix any va tenir lloc la batalla d'Okiniwa, des d'on es va intensificar el bombardeig sistemàtic de les ciutats japoneses.

El nou president nord-americà després de la mort de Roosvelt, H.Truman, va decidir, per tal de posar fi a la guerra, de llançar sobre les ciutats d'Hiroshima i Nagasaki una nova arma, la bomba atòmica, el 6 i el 9 d'agost de 1945,respectivament. Les conseqüències van ser catastròfiques: totes dues ciutats van quedar arrasades i van morir-hi més de 150 000 persones.

El 2 de setembre de 1945, el Japó va signar la rendició davant el general nord-americà D.MacArthut (1880-1964). El seu territori va quedar ocupat per l'exèrcit nord-americà. L'emperador Hiro Hito va continuar sent el cap d'Estat, però va haver d'acceptar la instauració d'una monarquia constitucional. La segona Guerra Mundial s'havia acabat.

3.Balanç de la II Guerra Mundial

3.1 Demogràfic

El nombre de víctimes de la Segona Guerra Mundial, molt superior al de la Primera Guerra Mundial, se situa al voltant dels 56 milions, en la seva majoria enregistrades a l'Europa oriental. Els països aliats van perdre uns 45 milions de persones, mentre que la xifra estimada als països de l'Eix fou d'11 milions de baixes.

Els països que van patir més pèrdues humanes van ser l'URSS, amb 21 milions i la Xina, amb 13 milions, aproximadament. La major part de baixes xineses va ser a causa de l'epidèmia i de fam.

Un gran nombre de víctimes van ser civils, fet que mai no havia ocorregut fins aleshores.

Les causes van ser bombardejos massius a les ciutats, represàlies, desnutrició, malalties o fins i tot cooperacions d'extermini sistemàtic. Els Estats Units pràcticament no van tenir víctimes civils, ja que a l'Amèrica del Nord no s'hi va desenvolupar cap batalla.

A més de les víctimes de les batalles, en aquesta guerra va haver-hi milers de morts als camps de concentració i extermini, com Auschwitz, Mauthausen, Buchenwald o Trebinka, construïts pels nazis abans del començament de la guerra, i on van ser tractats els seus enemics politics i població de races considerades inferiors, com ara els gitanos i els jueus. Els presoners eren obligats a treballar durament i molts no van aconseguir de sortir-ne, a causa de l'esgotament, la fam i les malalties.

El 1942, en la Conferència de Wannsee, els nazis van decidir la solució final, es a dir, l'extermini de tots les jueus. Els jueus van ser duts als camps d'extermini, on els esperaven els treballs forçats o la cambra de gas.

Dels deu milions de persones que van morir als camps nazis, uns sis milions van ser jueus.

3.2 Econòmic

La guerra va agreujar la decadència econòmica d'Europa, mentre que va enfortir l'economia nord-americana. Nombroses ciutats, com Dresden, Varsòvia, Stalingrad, Tòquio o les esmentades Hiroshima i Nagasaki, van quedar arrasades. Els bombardejos massius van col·lapsar les comunicacions i van destruir els complexos industrials. La manca d'habitatge i d'aliments es van convertir en un problema apressant per a amplis sectors de població. L'aparició del mercat negre va empitjorar les coses, ja que va generar una greu inflació.

Per la seva banda, els Estats Units no tan sols havien aconseguit de sortir de la Gran Depressió, sinó que la seva economia estava en un moment òptim: el seu producte nacional brut s'havia duplicat des de 1939, i els EUA controlaven les dues terceres parts de les reserves mundials d'or, proveïen de productes industrials tot el món i van aconseguir un marc de lliure canvi per a les relacions comercials internacionals, la qual cosa els va permetre d'atendre les necessitats de reconstrucció europea, amb ajuts préstecs, i d'exercir una còmoda hegemonia durant tota la postguerra.

3.3 Política i Territori

Des que la guerra va començar a canviar de signe en favor del aliats, els Estats Units, la Unió Soviètica i el Regne Unit va iniciar una sèrie de conferències per a definir les condicions de pau.

El gener de 1943 es va celebrar la Conferència de Casablanca, en què els aliats van decidir que només acceptarien d'alemanya, Itàlia i el Japó la rendició incondicional.

En la Conferència de Teheran, el desembre del mateix any, es van reunir Churchill, Stalin i Roosvelt, que van discutir sobre la desmilitarització d'alemanya un cop acabada la guerra.

El febrer de 1945, els mateixos interlocutors van acordar en les Conferència de Jalta el desarmament i la divisió d'alemanya en quatre zones, cadascuna de les quals seria ocupada per un dels països aliats: el Regne Unit, l'URSS, els Estats Units i França.

En la conferència de Potsdam, el juliol de 1945, en què es van reunir Stalin, Truman i Churchill- substituït per C.Attlee, en guanyar les eleccions durant la conferència-, es va modificar la frontera polonesa.

La ciutat de Berlín va ser dividida en quatre parts i repartida, tal com s'havia acordat de fer amb Alemanya. Àustria es va mantenir ocupada pels aliats fins a la signatura del seu tractat de pau el 1955.

Una de les conseqüències immediates de les modificacions de les fronteres entre els Estats va ser el desplaçament massiu de milions de persones, com en el cas dels polonesos o soviètics, o els que tornaven als seus llocs d'origen després de la guerra. Com que van perdre la guerra, molts alemanys es van veure obligats a desplaçar-se o van ser expulsats dels països que havien conquerit.

També es va decidir la detenció i el judici dels criminals de guerra, que es va dur a terme, des del novembre de 1945, en el procés de Nuremberg, el primer d'aquestes característiques en la història. Els càrrecs contra els 23 acusats van ser: conspiració contra la pau, crims contra la humanitat.

El 1947 es va signar el tractat de pau entre les potències vencedores de la guerra i Itàlia, Romanía, Bulgària, Hongria i Finlàndia, i el 1951 entre els vencedors (tret de l'URSS) i el Japó, que va perdre totes les conquestes que havia dut a terme.

Durant les conferències de Jalta i Postdam van sorgir les primeres diferències entre els EUA i l'URSS, sobretot pel que fa a la reconstrucció de l'Europa de l'est.

Les diferències es van accentuar en els anys que van seguir a la fi de la guerra, fins que van provocar la divisió d'Europa en dues àrees sotmeses a la influència de les dues noves superpotències.

MAPA GUERRA MUNDIAL II