El Romanticisme:

Caracterísiques de l'època:

Aparagué a Alemanya a principis del s.XIX, i des d'aquest país es va difondre per tot Europa. La seva durada coincideix aprox. Amb els anys del s.XIX.

A diferència d'altres períodes històrics més homogenis, durant el romanticisme existeixen alhora tendències molt diferents, i a vegades contradictòries.

Al s.XIX, els principals meceners i protectors dels artistes ramàntics seran els burgesos.

Els artistes romàntics es fixen en els aspectes més agitats de l'esperit humà.

Durant el romanticisme, els artistes demostran interès entre altres, per aquestes temàtiques:

• La història i la cultura de les èpoques del passat són cada cop més valorades.

• La natura és molt admirada pels artistes romàntics

• La religió

• L'interès i admiració per la cultura i les tradicions del propi país.

Què caracteritza la música del s.XIX?

Ritme: Per aconseguir més expressivitat, no es dubta a escriure ritmes complexos , creats per superposició de ritmes diferents

Un altre element ritmic és el tempo rubato, que consisteix a canviar per uns moments la velocitat de la pulsació, fent-la més lenta o més ràpida, també amb finalitats expressives.

Melodia: A les obres romàntiques, la melodia és l'element que predomina i els compositors exploren totes les possibilitats expressives que pot tenir.

La melodia esdevé una forma d'expressió individual de casa compositor.

L'harmonia: Continua lligada a la tradició clàssica. Es continuen fent servir els acords principals per definir amb claredat les tonalitats utilitzades.

Els compositors romàntics experimentaven cada cop més amb dos elements harmònics:

Modulació: consisteix a canviar de tonalitat durant el transcurs d'una peça

El cromatisme: consisteix a utilitzar en una obra notes que no pertanyen a l'escala de la seva tonalitat.

La textura: és l'element primordial de la música romàntica. Per això és lògic que la textura més utilitzada sigui la melodia acompanyada, on la melodia destaca sobre un acompanyament hramònic i rítmic que la posa de relleu.

La música instrumental

L'instrument romàntic per excel·lència és el piano.

El seu estudi passarà a ser gairabé obligatori per als membres d'aquesta classe social, en especial per a les noies. En aquesta època el piano representava una manera de disposar de música a casa, tant per al propi esplai com per tocar-lo a les reunions socials.

També ofereix una possibilitat expressiva important: la intensitat dels sons es pot controlar amb la força de la pulsació.

Durant el s.XIX es mantenen algunes formes musicals aparegudes en èpoques anterios, com la sonata i les variacions.

Entre aquestes petites formes, les més utilitzades van ser el nocturn, la balada, l'improtum, la llegenda, la rapsòdia, la fantasia, la romança sense paraules

L'interès de la classe burgesa per aprendre piano va comportar el desenvolupament d'un tipus d'obra anomenat estudi.

La música de cambra

Les formes camerístiques heretades del Classicisme, com el quartet de corda i el trio amb piano.

Es comporten obres per a formacions de cambra més grans: quintets, sextets, octets i fins i tot nonots.

La música orquestral

L'orquestra del s.XIX conté molts més instruments que la clàssica. Aquest augment es produeix tant en quantitat com en varietat, ja que a més de créixer el número d'instruments per família, s'incorporen definitivament a l'orquestra tots aquells instruments de vent i percussió que abans només s'utilitzen ocasionalment.

La música vocal

Al llarg del s.XIX hi ha un gran interès per la veu, com a instrument que sorgeix de l'interior de la persona i per tant és el més idoni per expressar els diversos sentiments humans.

El punt culminant de la música vocal d'aquest període es troba en el terreny de la música profana, sobretot en el lied i l'òpera.

El lied: vol dir a cançó en alemany. S'acostuma a usar aquesta paraula per designar un tipus especial de cançó, típica del Romanticisme i en particular del Romanticisme alemany. La formació habitual per interpretar un lied és veu i piano, tot i que a finals del s.XIX hi ha autors que escriuren lieder (el plural de lied) per a veu i orquestra.

En els lieder d'acostumen a musicar textos dels principals poetes del moment; son lletres de caràcter intimista que expressen sentiments individuals.

Franz Schubert és el gran compositor de lieder del Romanticisme, ja que en va escriure més de sis-cents.

L'òpera:

Italia:

A l'inici del s.XIX l'òpera que trimfa a Europa és la italiana, amb grans dificultats tècniques que requereixen un gran virtuosisme dels solistes vocals.

compositors: Gioacchino Rossini, Vincenzo Bellini, Gaetano Donizetti, Giuseppe Verdi.

França:

En el camp de l'òpera, després de l'èxit assolit per Rossini a França amb el seu Guillem Tell, comencen a cridar l'atencióles òperes de gran espectacle, molt llargues i plenes de cors, ballets, personatges secundaris, escenes exàtiques.

compositors: Jaques Meyerbeer, Georges Bizet, Charles Gounod, Léo Delibes, Jaques Offenbach.

Alemanya:

El tractament que és dóna a l'orquestra i als efectes tímbrics que aquesta produeix donen tota una altra cocepció a l'òpera tradicional.

Les obres de Wagner és diferencies de les italianes per els trets següents:

• els protagonistes són personatges llegendaris

• La melodia busca només la unió amb el text poètic

• tractament harmònic de la música utilitzant moltes dissonàncies

• S'abandonen les formes tancades de l'òpera italiana i francesa

• Wagner consolida el litmotiv

• L'oquestra deixa de tenir el paper d'acompanyament instrumental i adquireix un paper protagonista.