EL ROMANTICISME I LA RENAIXENÇA

1. MARC HISTÒRIC GENERAL DEL SEGLE XIX

El Segle XIX és una etapa que posa les bases del món contemporani. Es considera l´esplendor del moviment romàntic. El període il.lustrat i l´art neoclàssic poden considerarse finalitzats. Durant aquest segle, els imperis espanyol, portuguès i otomà comencen a defallir, i el Sacre Imperi Romà i l'Imperi Mughal desapareixen definitivament.

En 1804 Napoleó I es proclama emperador, aquest vol una nova Europa sota el domini Francès i el 1807 està molt a prop d'aconseguir-Ho. En Espanya regna des de el 1788 Carles IV però Godoy que es el primer ministre, que controla els assumptes política. Napoleó i Godoy signen un tractat que permet a les tropes franceses travessar el país per envair Portugal. Els francesos un cop a Espanya prenen posicions i ocupen nombrosos enclavaments estratègics. La invasió crea una situació de descontentament i en 1808 esclava la guerra de la Independencia que finalizara en 1814.

En 1812 s´aprova la primera constitució espanyola.

En 1815, En la batalla de Waterloo, Napoleó es derrotat definitivament.

En quant a literatura, en 1818, Lord Byron escriu Don Juan, que es el prototip de l´heroi romàntic. En 1833 es publica l´oda a la patria de Bonaventura Carles Aribau.

Durant aquest periòde també van acorrer un altres fet importants: la revolució obrera contra el maquinisme a Alcoi (1821), Beethoven escriu la Novena Simfonia (1824), primera guerra Carlina (1833-1840). En 1837 comença a publicar-se el periòdic satíric El Mole.

2. CARACTERÍSTIQUES GENERALS:

El Romanticisme va ser una conseqüència dels canvis socioeconòmics i culturals que es van produir amb la Revolució Industrial i amb la Revolució Francesa. La cultura deixa de ser patrimoni exclusiu dels grups socials privilegiats, l´ activitat editorial augmentà amb rapidesa, la premsa assolí una gran difusió, i l´ escriptor passa a ser més independent, més personalitzat.

Postulava principis que s´ oposaven al classicisme que havia dominat el món cultural durant el segle XVIII.

Aquest sentiment es va desenvolupar també a les nostres terres a mitjan segle XIX en un moviment literari i, també polític, la Renaixença, que es un moviment que intentava enfortir la consciència identitària de la nostra societat.

La mort sense successió clara del rei espanyol Ferran VII va ser l´ esclat de les anomenades Guerres Carlines. Ferran VII sols havia tingut una filla, Isabel II, però a casa dels Borbó no és costum que una dona siga reina. N´ hi va haver molts que s´ hi van oposar. Els conflictes van esclatar en intenses guerres civils.

En aquest context la Renaixença serà una temptativa de redescobriment de la pàtria i dels senyals d´ identitat nacional.

3. EL ROMANTICISME:

Moviment cultural que aparegué a Alemanya i a la Gran Bretanya al final del segle XVIII. S'estengué per Europa durant els primers decennis del XIX i predominà durant el segle XIX. Significà una renovació profunda en molts aspectes, econòmics, socials, polítics i sobretot en la literatura

Observant l'evolució del pensament occidental, comprovem que el Romanticisme va suposar una ruptura amb una tradició, amb un ordre anterior i amb una jerarquia de valors culturals i socials, en nom de la llibertat, cosa que no s'hagués pogut produir de no ser per la capacitat d'astorar i sorprendre de las primeres manifestacions, sense la qual no s'hagués aconseguit la propagació de l'esperit romàntic per tot Europa. Aquestes manifestacions es produiran en tots els camps: literatura, pintura, escultura, arquitectura, música, etc.

La cultura deixà de ser patrimoni exclusiu dels grups privilegiats, l'activitat editorial augmentà amb rapidesa, la premsa assolí una gran difusió i, per tant, l'escriptor pogué convertir-se en un veritable professional. Abandonà els salons exquisits de l'aristocràcia, transformà el model d'universitat, es reuní, més que en el clos de les acadèmies, en ateneus i liceus, organitzà tertúlies als cafès, a les redaccions dels diaris i de les revistes, etc. Adoptà posicions ideològiques que quallaren en dos corrents contradictoris i ben definits. El primer, conservador, confessional i monàrquic, tipificà el període anterior al 1830 i projectà les seves inquietuds sobre el passat medieval; el segon, liberal, irreligiós, republicà i, en certs casos, revolucionari.

3.1CARANTERÍSTIQUES MÉS IMPORTANTS DEl ROMANTICISME:

-Exaltació de la natura: hi ha un rebuig per l'artificialitat de la civilització. La natura i el paisatge són considerats idonis per representar l'estat d'ànim de l'artista.

-Exaltació de l'individu com a ésser únic: es dóna culte als homes i dones excepcionals, al geni. Destaca la fe en la "bondat natural" dels homes.

-Exaltació del sentiment i el món emotiu. Es produeix una victòria de la fantasia i el sentiment sobre la raó.

-Exaltació dels valors culturals i nacionals. Neix un gran interés per l'època medieval, per la recerca de les arrels culturals.

4. LA RENAIXENÇA

Amb el nom de Renaixença es designa un moviment d'ample abast, essencialment cultural i literari, però també de conscienciació política, que sorgeix cap a 1830. És un procés lent i progressiu, que es consolida cap a la meitat del XIX i assoleix la plenitud entre 1870 i 1880. Té com a component bàsic el redescobriment de la cultura i la societat catalana com un fet diferencial important que cal potenciar de diverses maneres. L'existència d'una tradició popular i d'un ús col·loquial majoritari del català fa que incideixi sobretot en l'objectiu d'aconseguir per a la llengua catalana els àmbits més elevats de la producció literària. Per això, primerament, els «renaixentistes» es proposen elaborar una poesia culta, de prestigi (en la qual l'ús de la llengua materna es justifica pel caràcter subjectiu de la poesia), tot i que encara no admetin l'ús del català en la prosa narrativa

Aquest moviment es va produir i va evolucionar a Catalunya al mateix temps que el Romanticisme. Cal tenir present que l'impuls inicial de la Renaixença no va sorgir del Romanticisme (encara que sense dubte va afavorir-la), ni es tracta d'un fenomen que acabi amb la crisi del moviment ja que el fenomen renaixentista, en tant que redreçador de la cultura catalana, va ser l'iniciador d'un procés de normalització que serví de base a moviments i tendències posteriors.

La publicació (1833) de l'ocasional poema d'Aribau "La pàtria" ha estat considerada (tradicionalment) com l'origen de la Renaixença, però aquesta es defineix, més aviat, com un moviment que esclata com a fruit d'un llarg procés de recuperació de la decadència literària i civil dels segles XVI i XVII.

4.1 AUTORS CATALANS MÉS RELEVANTS

• Bonaventura Carles Aribau (Barcelona, 1798 - 1862) Fundador de la Societat Filosòfica, va publicar 'Ensayos poéticos' (1817). Adherit a la revolució liberal, va col·laborar en el 'Diario Constitucional'. Secretari de la Diputació de Lleida, membre de l'Acadèmia de les Bones Lletres (1820) i cofundador i redactor d''El Europeo' (1823). Resident a Madrid des de 1826, va treballar a 'El Corresponsal', fundat per Gaspar Remisa el 1839, a 'La Nación' i a 'La España'. Amb Rivadeneyra, va fundar la Biblioteca de Autores Españoles. Nomenat director general del Tresor (1847), de la Junta de Duanes i Aranzels (1850), de Cases de Moneda, Mines i Propietats de l'Estat (1852) i secretari de la Intendència de la Casa Reial i Patrimoni (1857). Considerat com l'iniciador de la Renaixença, és l'autor de 'La Pàtria' (1833).

• Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 - Vallvidrera, 1902) és l'escriptor català més important i representatiu del segle XIX. Va contribuir a la Renaixença, des de posicions catòliques i conservadores, amb una obra que abasta poesia èpica i lírica, prosa narrativa i periodística i literatura de viatges, per la qual va tenir una enorme repercussió popular, incomparable a l'època. Internat al seminari de Vic, on va cursar la carrera eclesiàstica, es va familiaritzar amb la retòrica i els clàssics i es va iniciar en l'escriptura poètica. Entre els seus títols destaquen els poemes èpics de factura romàntica, L'Atlàntida i Canigó, i els reculls poètics Idil.lis i cants místics, Pàtria, Montserrat, Flors del Calvari i Aires del Montseny. En prosa va publicar Excursions i viatges, Dietari d'un pelegrí a Terra Santa, un aplec de Rondalles i el recull d'articles publicats a la premsa En defensa pròpia. Va ser proclamat Mestre en Gai Saber en els Jocs Florals de 1880. La producció verdagueriana, musicada per diversos compositors (Nicolau, Morera, Millet, Falla, etc) i àmpliament imitada, editada i estudiada, ha estat traduïda a moltes llengües.

4.2 LA RENAIXENÇA A LES ILLES BALEARS

A les illes Balears la Renaixença va ser tardana. Es va donar cap a finals del segle XIX i començament del XX. A més, va ser més tèbia o moderada des del punt de vista social i polític. Molt significativament la primera generació d'escriptors que constituiran la renaixenca mallorquina sorgeix de la primera promoció d'alumnes de l'Institut Balear, en la qual trobam Jeroni Rosselló, Marian Aguiló, Pere d'Alcàntara Penya, Miquel Victorià Amer (1827-1912) i Josep Francesc Vich. Aquesta generació recull el camí obert per La Palma i els seus promotors i, sobretot a partir de la imatge que troba al Principat, inicia pròpiament el moviment de la Renaixença a Mallorca. La influència i l'exemple dels autors catalans sobre els mallorquins és un fet evident.

Literàriament presenta unes característiques molt interessants. Els estudiosos parlen de l´ anomenada Escola Mallorquina. Es tracta d´una sèrie d´ autors, encapçalats pels poetes Mossén Costa i Llobera i Joan Alcover, que tenen una formació cultural molt sòlida i senten una gran veneració per les formes literàries del classicisme grecollatí. L´ Escola Mallorquina també manifesta una relació especial amb el paisatge i la terra; n´hi ha una gran idealització.

De fet, els poetes balears, a diferència dels autèntics romàntics europeus, no arriben a aprofundir en la subjectivitat ni en els conflictes interns del jo, la qual cosa explica que, en el tractament de temes com l'amor o la religió, no vagin més enllà del tòpic. Tampoc els condicionaments socials i morals de la Mallorca de l'època, juntament amb un predomini ideològic del conservadorisme d'aquests escriptors, no els permet anar gaire més enllà dels llocs comuns.

AUTOR REPRESENTATIU:

-Joan Alcover (Palma de Mallorca, 1854-1926). Poeta, assagista i polític. En els seus poemes fa una interpretació estètica del dolor que li va suposar la mort de l'esposa i els fills. Igual com el seu company de generació Miquel Costa i Llobera i els membres de l'Escola Mallorquina.
Va trobar en el paisatge correspondències simbòliques amb el seu estat d'esperit. Malgrat tot, no es va sentir atret pels elements extrems del moviment Modernista i es va identificar, en canvi, amb un cert vessant del Noucentisme incipient, pel que comportava de contenció expressiva i de rigor formal.
La seva teoria literaria es basava en la sinceritat dels sentiments, i la claredat en la forma poètica. Alguns dels seus poemes han estat traduïts a diverses llengües i musicades, entre els quals La Balanguera, (musicada per Amadeu Vives), que el 1996 va ser declarada l'himne oficial de Mallorca.

4.3 LA RENAIXENÇA A VALÈNCIA

Al País Valencià la Renaixença es va desenvolupar en tres etapes. La primera, entre 1830 i 1859, es caracteritza per l'entrada del romanticisme a través d'El Mole, revista liberal, i pels contactes de Pasqual Pérez, Vicent Boix i Josep M. Bonilla amb Víctor Balaguer; la segona (1850-1874), presidida per Teodor Llorente i Lo Rat Penat, presenta un caràcter marcadament conservador que l'allunya de les reivindicacions polítiques i la inclina cap a un cert occitanisme; la tercera (1874-1909), pren una inclinació progressista, sota la direcció de Constantí Llombart.

AUTOR REPRESENTATIU

-Teodor Llorente i Olivares, va nàixer a València l´ any 1836. Es va llicenciar en Dret a la universitat de València i es va dedicar al periodisme. Va ser el fundador i director del diari Las Provincias fins ala seua mort. Políticament es decantà pel conservadorisme, i va ser diputat a les Corts i senador.

De jove va ser autor dramàtic en llengua castellana, però influït però Marià Aguiló s´ inclinà per escriure poesia en valencià. Va ser membre fundador de “Lo Rat Penat”, i president d´ aquesta societat. Participà en les tertúlies literàries i erudites de l´ època, i va ser cronista de la ciutat de valència.

Las seua obra poètica principal es va publicar en Llibret de versos (1885) i Nou llibret de versos (1902). És una producció que segueix que segueix els tòpics de la poesia jocfloralesca, però que reïxla seua senzillesa, sonoritat i domini del llenguatge, sobretot quan tracta temes populars. També va traduir al castellà alguns dels principals autors romàntics europeus: Lord Byron, Goethe, etc.

5. CONCLUSIÓ

El romanticisme es un moviment literari que va aparèixer a finals del segle XVIII, però aplegà al seu màxim esplendoral segle XIX. Va canviar la societat occidental en molts aspectes, tant polítics, com socials i culturals. El ideal d´ aquest moviment anava en contra dels principis clàssics.

El autor es més lliberal i li dona molta importància a la natura, mitjançant la natura i els paisatges el escriptor descriu el seu estat d´ ànim. Amb la seua poesia tracta d´ escapar de la realitat i anar o tornar a temps millors. Se li dona importància a l´ originalitat de l´escriptor i als sentiments i als instints més que a la raó.

La renaixença es un altre moviment que va aparèixer més tard que el romanticisme. Es va originar a Catalunya a la meitat del segle XIX i es va consolidar a finals d´ aquest segle.

Aquest moviment tracta de recuperar la lliteratura i la cultura en la seua llengua, enfortir-la i difondre-la per la seua terra. Els escriptor catalans més relevants són: Bonaventura Carles Aribau i Jacint Verdaguer.

La renaixença, també es va donar en altres llocs: en les Illes Balears i en València.

En les illes Balears va arribar més tard, i no va afectar tant a la

Societat. Es va basar i es va influir en la renaixença catalana, es parla d´ una Escola Mallorquina; que esta formada per una sèrie d´ autors interessats en els clàssics grecollatíns. Un autor representatiu va ser

Joan Alcover.

A valència es va donar al mateix temps que a Catalunya i el poeta valencià més important va ser Teodor Llorente.