La Revolució Industrial a l'Estat Espanyol S.XIX

La revolució industrial consta d'un conjunt de transformacions que comporten un canvi qualitatiu i quantitatiu d'extraordinària importància en la societat econòmica i política, i que és comparada segons molts historiadors, amb la revolució neolítica.

El seu origen es troba la Gran Bretanya a finals del segle XVIII (1780) i al llarg dels segles XIX i XX, es va estendre pel continent Europeu, pels Estats Units d'Amèrica.

Malgrat la paraula revolució, que sembla indicar un canvi molt ràpid, el procés en la major part dels països es desenvolupa al llarg de mig segle.

El nom de revolució industrial és equívoc, ja que el canvi que es produeix va molt més enllà de limitar-se únicament al procés de producció industrial. Paral·lelament diem que les transformacions afecten l'àmbit rural, on l'agricultura experimenta canvis en la propietat i en els sistemes d'explotació de la terra (revolució agrària); igualment en la població, on s'ha comprovat una acceleració del seu creixement, on molta part de la població, emigra del camp a les ciutats; i també la indústria en la seva organització, els transports i les comunicacions; en definitiva, canvi en tota la vida econòmica d'una societat, les seves estructures socials, polítiques i de valors. Un nou sistema socio-econòmic, el capitalisme, que assenyala l'aparició d'unes societats radicalment diferents a les preexistents.

2.1 La revolució industrial a Gran Bretanya

Com ja hem dit, la revolució industrial va començar a Anglaterra a finals del segle XVIII i es va estendre per Europa Occidental i els Estats Units al llarg del segle XIX.

En aquest país i a Gales, es va incrementar considerablement el creixement demogràfic, passant de 5,826 milions d'habitants al 1700, a 9.156 milions al 1790.

Els factors que van influir en el creixement demogràfic, van ser el descens de la mortalitat, gràcies a l'eliminació de les pestes, el progrés de la medicina, la millora dels aliments, progressos en la higiene, etc.

A principis del segle XIX, els camperols constituïen la majoria de la població. Al llarg del segle, però, aquests van anar passant de la producció d'autoconsum, a la producció per a la venta. Això va passar gràcies a la modernització de l'utillatge i de les tècniques agrícoles i en el tancament i la concentració de les propietats, ja que el pagès, ara només es dedicava a cultivar un producte per general excedents i poder-los vendre. Aquest procés s'anomena revolució agrària, i va passar paral·lel a la revolució industrial.

Les manufactures, que només agafaven els mercats locals, van començar a ser substituïdes per les fàbriques. Gràcies a l'acumulació de capital, es van crear més fàbriques que demanaven molta mà d'obra, que provenia del camp, i que cada vegada era més barata a causa de l'excés. La revolució agrària i la industrial, es van realitzar conjuntament.

La indústria tèxtil va ser la primera en desenvolupar-se. La indústria del cotó, va ampliar-se amb favorables invents com el teler mecànic, que es complementava amb la llançadora voladora de Kay (1733), que va augmentar la productivitat en aquesta secció. Les fàbriques es van concentrar a les costes, ja que el cotó era importat d'Egipte, d'Índia i els Estats Units.

En aquest temps, es van anar mecanitzant més la fabricació de teixits, amb una màquina que treia les impureses del cotó, que el blanquejaven, i l'estampat. L'energia de les màquines tèxtils, primer s'aconseguia amb energia hidràulica, i posteriorment, amb la màquina de vapor.

Per fondre el ferro, inicialment es feia servir la fusta, el que creava una gran desforestació. Posteriorment, es va fer servir el carbó per fondre el ferro, i per extreure el carbó de les mines, - que es feia per mitjà del bombeig de l'aigua i que era perillós - es feia aplicant la màquina de vapor, amb el moviment circular per obtenir energia.

La màquina de vapor, es va incorporar als transports, com el ferrocarril amb la locomotora de vapor, impulsats pel creixement del comerç, ja que costava menys i era més ràpid.

En el transport marítim, la creació de grans vaixells de vapor, va obligar a construir més ports, i crear canals, com el de Suez.

La màquina de vapor: La màquina de vapor va ser un gran invent per a la revolució industrial. La màquina de vapor és una màquina tèrmica de funcionament alternatiu que utilitza el vapor d'aigua com a substància de treball i que transforma una part de l'energia interna del vapor en energia mecànica. Les primeres màquines de vapor descrites - Giovanni Battista della Porta (1601), Edward Sommerset (1663) - no aconseguiren aplicacions pràctiques. El 1690 Denis Papin proposà l'obtenció de treball a partir del buit produït per la condensació del vapor a l'interior d'un cilindre proveït d'un èmbol; però va ser Thomas Savery qui va construir, el 1698, la primera màquina de vapor, aplicada al bombament d'aigua de les mines. L'ús d'aquesta màquina, molt estès en el proveïment d'aigua per als pobles i en la tracció de rodes hidràuliques, restà limitat a les mines. El 1705 Thomas Newcomen, seguint el projecte de D.Papin, construí una màquina de vapor en la qual l'arbre solidari amb l'èmbol accionava una bomba d'aigua per mitjà d'un balancí amb un contrapès. Aquesta màquina, que començà a introduir-se a les mines cap al 1711, hi tingué una gran aplicació durant tot el s XVIII. Cap a mitjan s XVIII, James Watt, intentant de resoldre el problema de la pèrdua d'energia produïda pel refredament del cilindre en la condensació, introduí l'ús del condensador independent i el manteniment de la temperatura del cilindre per mitjà d'una camisa de vapor. Amb les modificacions introduïdes, patentades el 1769, hom aconseguia un gran estalvi de combustible, tot i que no modificaven substancialment la màquina de Newcomen. El 1781, Watt patentà diversos sistemes per a convertir el moviment alternatiu en rotatiu. L'any següent patentà dues modificacions d'una gran importància, inventades anys abans. L'una era l'aplicació del doble efecte (utilització de les dues cares de l'èmbol com a superfícies de treball), i l'altra, inventada el 1769, l'aplicació de l'expansió del vapor per a la producció de treball. Avançà també l'ús de la vàlvula reguladora de la velocitat d'admissió del vapor i un regulador centrífug per al control de la vàlvula reguladora. Tot i l'avantatge que suposava l'ús de l'expansió del vapor, Watt continuà emprant baixes pressions. No fou fins el 1789 que Richard Trevithick introduí la màquina de vapor d'alta pressió i sense condensació per a la impulsió de carruatges de rodes. El 1804 Arthur Woolf ressuscità la màquina compound, patentada per Jonathan Hornblower el 1781, en la qual el vapor d'alta pressió s'expandia en un cilindre i, a continuació, passava a un cilindre més gros, on experimentava una segona expansió a pressió més baixa. El desenvolupament de la màquina de vapor fou impulsat per la seva aplicació en els camps fonamentals de la industrialització: els transports (ferrocarrils, vaixells) i l'energia de tracció de les indústries.

El ferrocarril: El gran invent del segle va ser la construcció del ferrocarril amb la locomotora de vapor (Stephenson 1829); al 1830 ja funcionava la línia Manchester-Liverpool. El ferrocarril va revolucionar els sistemes de transport i comerç i va generar la demanda de carbó i ferro. Els punts més extrems van quedar units per línies intercontinentals (París-Berlín-Moscou) i transcontinentals (nord-americana i transiberiana).

A Espanya, els liberals van considerar prioritari millorar la xarxa de carreteres i complementar-la amb la construcció del ferrocarril, però això no va ser fins al 1840.

La primera línia fèrria de l'Estat Espanyol va ser la que uní Barcelona i Mataró a partir del 1848, finançada amb capital privat. La llei de ferrocarrils estatals no arribà fins al 1855, i va dissenyar una xarxa radial amb centre a Madrid i amb una via de diferent amplada que l'europea, la qual cosa impedí l'accés directe als mercats continentals.

Tot i que el ferrocarril no va afavorir el desenvolupament esperat a nivell industrial, si que va fer efecte en el mercat interior. Els propietaris de cereals i la burgesia industrial, van trobar en el ferrocarril el mitjà ideal per intercanviar els seus productes. Uns i altres s'uniren per reclamar a l'Estat una legislació proteccionista.

4.1. Guerra del Francès (1808-1814)

Des de l'octubre de 1807, les tropes franceses van començar a introduir-se a Espanya amb el pretext d'ajudar els espanyols en la invasió de Portugal. En el Tractat de Fontainebleau, França i Espanya havien pactat la invasió de Portugal, i una vegada guanyada la guerra, ambdós països es repartirien Portugal. La realitat va ser ben diferent: les tropes franceses ocuparen Espanya i Napoleó, aprofitant els enfrontaments del monarca espanyol Carles IV amb el seu fill Ferran VII en la lluita pel poder, els va fer presoners i els va fer abdicar a favor seu. Napoleó va nomenar rei d'Espanya al seu germà Josep Bonaparte,

(també anomenat Pepe botella) que va regnar amb el nom de Josep I. Napoleó havia estat encertat en pensar que la monarquia que governava Espanya a inicis del segle XIX era inepta i que l'exèrcit espanyol era dèbil, però no havia tingut en compte que a més de la monarquia hi havia un clergat i una societat que podien organitzar la resistència contra l'ocupació, els quals, amb l'ajut de les tropes britàniques, posarien fi a l'ocupació de Napoleó al 1814.

Les primeres forces franceses van entrar a Catalunya el 9 de febrer de 1808. Seguidament es va organitzar una resistència amb la formació de la junta superior de Catalunya.

Els sectors socials que formaven la junta superior de Catalunya, tenien interessos molt diferents: uns defensaven postures conservadores, i volien el retorn de la monarquia absoluta que garantia els seus interessos; i uns altres, defensaven postures liberals que demanaven una monarquia que garantís la sobirania popular i un règim d'igualtat de llibertats i drets.

Les dues postures, però, tenien un enemic comú: el domini francès.

A Catalunya, hi va haver persones que estaven a favor de l'ocupació dels francesos: eren els anomenats “afrancesats”, que veien la possibilitat d'enderrocar l'Antic Règim i de modernitzar el país.

Al final de 1811, els exèrcits napoleònics ocupaven tot Catalunya; però va ser a partir de 1812, quan la situació es va girar en contra dels francesos, ja que els exèrcits napoleònics van ser destruïts a Rússia i el general britànic Wellington obtenia victòries a la península. El març de 1813 Josep I va abandonar Espanya i s'inicià la caiguda del domini francès.

4.2. Les corts de Cadis (1812)

Durant l'ocupació napoleònica, a tot l'Estat espanyol, igual com a Catalunya, s'havien creat juntes amb l'objectiu d'organitzar la resistència i omplir el buit de poder que s'havia creat. Aquestes juntes estaven coordinades per una junta central que el maig de 1809 va fer una convocatòria de Corts. El 1810 la junta central es va dissoldre en un Consell de Regència i finalment va poder reunir les Corts a Cadis, única ciutat important no controlada pels francesos. El 19 de març de 1812, les Corts, entre d'altres decisions, va elaborar i aprovar la primera Constitució espanyola. En aquells moments, Espanya tenia una constitució, la de Baiona, imposada per Napoleó.

La Constitució de Cadis recollia els principis fonamentals del liberalisme polític: sobirania nacional, divisió de poders, igualtat civil, llibertat personal, abolició de la Inquisició, i d'altres més propis del sistema polític anterior, com per exemple, es va fer oficial la religió catòlica. Això es deu a la composició dels diputats: clergues, funcionaris, militats, nobles, comerciants, propietaris i professionals liberals (metges, advocats, etc.).

La constitució de Cadis mai no es va poder aplicar durant la guerra a causa del pocs territoris governats pels anomenats patriotes i un cop acabada pel retorn a l'absolutisme després de la restauració de la monarquia en la figura de Ferran VII.

4.3. La Restauració de l'absolutisme (1814-1833)

El 1814 Ferran VII entrà a la Península per la Jonquera i un cop a València, on l'esperaven els partidaris de l'absolutisme, abolí la Constitució de Cadis i començà la repressió contra liberals i afrancesats. Un cop derrotat Napoleó, les potències guanyadores van redissenyar el mapa europeu al congrés de Viena (1815) i es van comprometre a defensar l'absolutisme i a perseguir el liberalisme. Ferran VII comptava amb el recolzament de les potències europees.

La guerra havia acabat, però els problemes no; hi havia moltes pèrdues humanes, les principals ciutats estaven destruïdes, les collites perdudes, i el sector de la indústria tèxtil, arruïnat. També hi havia onades de febre groga, i el fort endeutament de l'Estat, el que obligava a disposar de més diners, apujant els impostos. Això no va agradar al poble, que tampoc volia retornar a la situació de l'Antic Règim.

Mitjançant el cop d'estat del general Riego, el règim liberal va ser restablert entre 1820 i 1823. Però les condicions europees, no van permetre d'acceptar-ho. Un exèrcit de la Santa Aliança, (agrupació dels principals estats absolutistes del moment: Prússia, Rússia, Àustria i França), anomenat els Cent Mil Fills de Sant Lluís, van fer fracassar aquest projecte.

Els darrers anys de regnat de Ferran VI, del 1823 al 1833, van ser dons el retorn a l'absolutisme. Però hi havia discussions per la successió; per una banda, regnaria el seu germà, Carles, que era absolutista, i per una altre banda, la seva filla, Isabel, que era més liberal.

4.4. La revolució burgesa (1834-1868)

A causa de la minoria d'edat d'Isabel II, la seva mare Maria Cristina va esdevenir regent (1833-41), càrrec que ocupà el general Espartero durant els anys anteriors a la majoria d'edat de la reina (1841-44). Durant aquest període, es van produir la major part dels canvis a l'Estat Espanyol. El govern liberal, va imposar una nova constitució, el 1837, que si bé reconeixia la sobirania nacional, també es decantava pel sufragi censatari.

D'altra banda, els liberals, van decretar la desamortització dels bens de l'Església (1837), la seva expropiació i reprivatització, en pública subhasta, però va afavorir la noblesa i la burgesia, ja que eren els únics que podien comprar-los.

Després, els sectors partidaris de l'Antic Règim, aplegats al voltant del príncep Carles, van iniciar una guerra civil, que es va prolongar entre 1833 i 1839. Els carlistes no eren només elements nostàlgics del passat. Van disposar també d'un important suport camperol, perquè molts camperols interpretaven els canvis liberals com un agreujament de les seves condicions de vida, molt influïts pels sectors tradicionalistes, que desconfiaven del liberalisme.

4.5. El sexenni revolucionari (1868-1874)

A partir del 1866 la situació esdevingué crítica: després d'anys de frenètica construcció del ferrocarril es va fer evident la poca rendibilitat de la xarxa ferroviària, cosa que va representat una frenada de les inversions.

La indústria tèxtil, mancada de cotó arran de la guerra de Secessió dels EUA, va portat les petites empreses a la ruïna i abocà els treballadors a l'atur. Les males collites successives van suposar una greu crisi de subsistències.

Van ser anys de conspiració: els militars i els progressistes van acabar convençuts que el règim era massa fort per ensorrar-lo únicament amb l'ajuda dels soldats i per això van acceptat col·laborar amb altres forces polítiques i socials. La revolució esclatà el setembre del 1868 seguint l'esquema clàssic d'un pronunciamiento: insurrecció militar de l'exèrcit a Cadis i formació de juntes revolucionàries.

Gairebé tothom havia fet pinya contra Isabel II i a favor de la revolució, la qual, però, tenia una significació i uns objectius que variaven segons els sectors polítics que s'hi involucraven: el general Prim i els seus seguidors, per exemple, només volien ensorrar el Govern per tal d'accedir al poder; en canvi, els republicans radicals pretenien acabar amb la monarquia; i finalment, els pagesos andalusos i els obrers industrials catalans volien donar fi a una societat injusta.

Isabel II va abandonar el país i el Govern provisional - el general Serrano fou proclamat regent i el general Prim, cap de nou Govern - va controlar ràpidament la situació: es decretà la llibertat d'ensenyament, d'impremta, de reunió, d'associació i la tolerància religiosa i es convocaren eleccions, les primeres per sufragi universal, per a tots els homes majors de vint-i-cinc anys. La gran novetat fou l'aparició del partit republicà federal.

Aquest representava un electorat compost per la petita burgesia, els treballadors industrials i els jornalers agraris.

Les eleccions van reflectir l'existència d dues minories polaritzades, la republicana i la carlista, i una coalició formada per progressistes, demòcrates i conservadors, que van formar govern.

La revolució controlada pels sectors que no pretenien atendre les reivindicacions socials, van intentar mantenir l'ordre i la propietat privada. Les Corts van redactar una Constitució monàrquica amb limitació àmplia de poders, en què es respectaven les llibertats públiques. Les corts nomenaren rei d'Espanya Amadeu de Savoia, el qual, no tenia prou suport polític ni popular. A causa de problemes amb els federalistes, va abdicar el febrer de 1873.

4.6. La Iª República i la Restauració

Per tal de mantenir el sistema monàrquic, es va buscar un rei constitucional que substituís la dinastia borbònica: Amadeu I de Savoia va accedir a la corona d'Espanya l'any 1870. Aquest rei va durar poc. L'inici del seu regnat va coincidir amb la mort del general Prim i va haver-se d'enfrontar amb la Tercera Guerra Carlina, amb un exèrcit, amb uns generals els quals, eren contraris a la legalitat republicana. Amadeu I va renunciar a la corona el 1873. Tot i l'abdicació d'Amadeu, va seguir la proclamació de la Iª República; els dos primers presidents van ser dos catalans: Estaslau Figueres i Francesc Pi i Margall. Aquesta república, tenia l'objectiu de canviar l'Estat i recollir els principis populars, pel que va ser rebuda amb molt entusiasme per la gent.

Però a causa de la gran inestabilitat política i social, el gener de 1874, el general Pavía va entrar amb la guàrdia civil al Parlament per dissoldre les Corts, muntat a cavall. L'últim dia d'aquest any, el general Martínez Campos, proclamà el príncep Alfons XII, fill d'Isabel II, rei d'Espanya.

Amb la restauració de la monarquia borbònica en la persona d'Alfons XII, a Catalunya s'originen dos fenòmens importants: el sorgiment del catalanisme polític i l'enfortiment del moviment obrer.

Durant la restauració, de 1874 a 1931, hi va haver el regnat d'Alfons XII, la regència de la seva esposa Maria Cristina i el regnat d'Alfons XIII, que en la seva etapa final, va coincidir amb la dictadura el Primo de Rivera.

En aquest període, es va proclamar la Constitució de 1876, conservadora i centralista. Al principi es va establir el sufragi sensatari, però al final, el1890, els liberals va establir el sufragi universal masculí.

El governament es va fer per torns entre un partit conservador i un liberal. Va ser un període d'estabilitat política, sobretot per a la burgesia, que va desenvolupar-se, a causa de la repressió que el govern exercia sobre el moviment obrer.

Aquest sistema de govern va entrar en crisi al final del segle XIX, principis del XX, i es va proclamar la II República.

5.1 Les condicions de vida dels obrers

Amb la revolució industrial, la proporció de treballadors assalariats fou creixent en l'economia britànica.

Les transformacions tècniques de la indústria tèxtil van tardar bastant temps en eliminar els petits tallers familiars de teixidors. No va succeir així amb els filadors manuals, que van ser ràpidament desplaçats per les factories i fàbriques.

A mesura que l'utilització del vapor i el desenvolupament del transport va permetre localitzar en un àmbit urbà les manufactures, sorgeix la forma laboral assalariada, la classe obrera caracteritzada per dependre exclusivament del seu salari obtingut en el treball de la fàbrica.

Les seves condicions d'existència serien pitjors que les que tenien en el camp, doncs com camperol sempre podia sobreviure en la crisis d'altres activitats o de la beneficència pública. Es veien obligats a residir en ciutats en pèssimes condicions de vida.

Les condicions en que es desenvolupava la vida dels habitants obrers de les ciutats industrials, amb deficients sistemes de clavegueram, amb diaris problemes d'abastament de menjar, aquest era una de les raons de que "un de cada dos nens nascuts a les ciutats, moria abans dels cinc anys".

Aquestes condicions de vida urbana perdurarien durant molt temps. La vida a la fàbrica era igualment dramàtica, doncs habitualment eren de 12 a 16 jornades, en torns de dia i nit. Aquestes jornades eren les normals per nens, dones i homes, la distinció era de salari.

Amb el temps, la consciència de la comunitat es sensibilitzà, i es van crear les lleis per regular el treball de les fàbriques, prohibint la contractació dels nens. Però els resultats van ser molt lents i els inspectors governamentals eren escassos. Així, en 1871, un organisme oficial del govern local informà que havia trobat encara en aquelles dades un nen de tres anys en una fàbrica de fòsfors.

Durant tota la revolució industrial, els salaris van anar per darrere dels beneficis industrials, de forma que el creixement de la producció i la riquesa fou a mans d'una classe reduïda d'innovadors empresaris que suposen aprofitar l'oportunitat històrica que es presentà a Anglaterra en el segle XVIII. Per molts especialistes això s'ha presentat com la condició determinant per a la consolidació de la revolució tecnològica industrial. Els vertiginosos creixements de la població van actuar con mecanismes de moderació salarial, doncs l'oferta de mà d'obra fou sempre per davant de les necessitats de les manufactures industrials.

Aquesta classe empresarial enriquida amb la revolució industrial tenia a Anglaterra orígens molt diversos, però al marge dels excepcionals casos d'artesans i mecànics enriquits casualment per l'explotació comercial d'alguna patent, el gruix fonamental de la burgesia comercial i industrial provenia de grups terratinents que es van decidir a aixecar indústries mineres en les seves terres, o a instal·lar manufactureres tèxtils. De igual forma, un ampli conjunt de comerciants enriquits en la transacció comercial amb les colònies, van accedir progressivament al front de les estructures comercials i financeres londinenques.

5.2 Els sindicats

Un sindicat és una associació formada per a la defensa dels interessos econòmics i socials dels seus membres. Generalment el terme és aplicat al sindicat obrer, format pel proletariat industrial, però també pot referir-se a d'altres grups, com ara el sindicat camperol, que agrupa els treballadors del camp; el sindicat agrícola, que agrupa sobretot els grans propietaris rurals; etc.

La història dels sindicats està molt lligada a la història de la classe obrera. En un principi, els sindicats obrers agrupaven els treballadors d'un mateix ofici, en els sindicats d'ofici, però, a mesura que es va anar desenvolupant el sindicalisme, agruparen els obrers d'una mateixa branca industrial en sindicats d'indústria. Normalment, els diferents sindicats establerts en una localitat es coordinen a escala local, regional i estatal, i formen en conjunt, les centrals de sindicals, que es coordinen també a escala internacional.

5.3 La burgesia

La burgesia constituïa una classe social molt minoritària i concentrada a Catalunya, i era el motor de les transformacions econòmiques i socials, esdevingué conservadora i es limità a exigir dels diferents governs, mesures proteccionistes i mà dura contra el naixent moviment obrer, que cada cop era més nombrós i més reivindicatiu.

5.4 L'economia: El proteccionisme

Els fabricants catalans van dedicar-se al mercat espanyol, ja que consideraven que les seves indústries, menys perfeccionades que les angleses o les d'altres països, i no podrien competir-hi.

Per això, a diferència de la burgesia anglesa, la burgesia catalana recolzava i reclamava el proteccionisme econòmic per protegir l'economia del país. Aquest sistema, consistia en adoptar mesures, com ara la de posar impostos a les duanes (aranzels), als productes prominents de l'estranger, de manera que s'hagin de vendre a un preu més elevat. D'aquesta manera, els espanyols, comprarien abans un producte català (més barat), que un estranger (més car).

Això però, no va beneficiar la indústria catalana, que va anar perdent vitalitat a causa de no veure's obligada a competir i innovar al mateix ritme que la resta de països europeus.

6.1 Creus que va fracassar? Explica-ho

Considero que el segle XIX va ser el segle del fracàs del procés d'industrialització espanyol, degut a que l'economia es va continuar fonamentant en el sector agrari i que el sector industrial, es va desenvolupar només en el camp del tèxtil, a Catalunya, i de la siderúrgia, al País Basc.

Les causes del fracàs són diverses:

• Polítiques: Les guerres, tant interiors com exteriors, que s'allargaren durant tot el segle, i les dificultats per transformar l'Estat absolutista en un estat liberal.

• Socials: El lent creixement demogràfic d'aquest període.

• Econòmiques: La manca de matèries primeres autòctones, com el cotó, i les dificultats per comercialitzar la font d'energia bàsica de la primera revolució industrial, el carbó asturià; També l'existència d'una agricultura poc desenvolupada; la inexistència d'un mercat interior capaç d'absorbir els productes industrials.

Un dels grans problemes va ser la manca d'una xarxa de transports i comunicacions que facilités els intercanvis, encara que a mitjans del segle es va començar a construir el ferrocarril. A més, el transport encaria el preu de les mercaderies. També, els catalans pagaven més barat el carbó anglès que l'asturià.

Un cop construïda la xarxa ferroviària, el fracàs es va veure ben clar; la causa va ser l'ample de les vies, (d'1,67 m), a més d'encarir el preu de les locomotores, va impedir la connexió amb la xarxa europea.

6.2 La industrialització de Catalunya

La Catalunya és la única zona a on es manifesten fenòmens semblants a els de la proto-industrialització, en clar contrast amb la resta d'Espanya. En el cas de la indústria llanera, els estímuls, no obstant, no van procedir del mercat exterior sinó del canvi agrari i comercials d'aquest segle les que van preparar el camí de la industrialització per la via de l'especialització i del desenvolupament

del mercat interior català. Jaume Torras considera, que a diferència del que va succeir en altres parts de l'Europa occidental, l'auge de l'agricultura comercialitzada, amb l'especialització vitícola consegüent, no va constituir una resposta a les necessitats del desenvolupament "protoindustrial", com sembla que succeeix en el model clàssic, sinó que la relació fou més bé la contraria. Però en qualsevol cas, la indústria rural catalana va contribuir a la industrialització fabril elevant el nivell de renta i donant major cohesió i profunditat al mercat interior, al temps que multiplicava explotacions camperoles inviables, que constituirien una estable i assequible reserva de treball per la nova indústria.

Aquesta nova indústria s'assentà fonamentalment a Barcelona, la ciutat en la que estava manifestant a finals de l'Antic Règim una "revolució industrial" que transformava radicalment el mètode de producció. Els fabricants cotoners van ser els que van impulsar la transformació del vell mode de producció artesanal i van introduir la moderna fàbrica. Després de dues generacions de comerciants i mestres gremials, es consolidà una estructura basada en l'especialització productiva. Al mateix temps, coincidint amb l'alça dels salaris que es produí a partir de 1775 i amb els efectes sobre el mercat de mà d'obra de l'arribada d'un menor nombre de joves treballant, a finals del segle XVIII es produí la mecanització de la indústria cotonera: introducció des de Anglaterra de les spinning jennies, aparició de les berguedanes de fabricació autòctona, presència de les mule jennies i del vapor.

Però Barcelona és un cas especial. Barcelona, no era només un centre administratiu i de serveis, o un lloc on es concentrava la producció manufacturera, sinó que era també un mercat, un lloc on es realitzaven negocis mercantils i financers.

• Napoleó I Bonaparte:

(Ajaccio 1769 - Saint Helena 1821) Emperador dels francesos (1804-15). Fill d'un notable cors col·laboracionista amb els francesos, estudià a França des del 1779. L'e­nyorança de la seva terra el féu decantar cap a posicions ideològiques independentistes i anti­franceses. El 1785 fou designat lloctinent segon d'un regiment d'artilleria i, de guarnició en guarnició, madura el seu pensament i les seves ambicions. Amb la Revolució, fou lloctinent coronel de la guàrdia nacional a Còrsega, i el 1793, després que l'illa hagué trencat les rela­cions amb la Convenció, passa a Franca amb tota la seva família. Es declarà jacobí i començà una brillant carrera militar: Toló (1793), Itàlia (1794). Empresonat i depurat després dels fets de thermidor. redreçà la seva carrera el 1795 amb la repressió de l'aixecament reialista i fou nomenat cap de l'exèrcit de l'interior. No dubtà a tancar, per ordre del Directori, els clubs jacobins. Acabat de casar amb Josefina Beau­harnais, modificà el mapa polític europeu: suprimí el regne de Venècia i crea la República Cisalpina. La seva posició enfront del Directori, molt afeblit per la cada cop més gran reorganització dels reialistes, fou de força després d'aquesta campanya. Aïllat pel fet d'haver estat destruït el seu estol a la batalla d'Abú Oír, portà a terme una hàbil política de captació dels nadius i aconseguí d'aturar els turcs a Síria i a la mateixa costa egípcia. El 1799 Napoleó fou cònsol juntament amb Ducos i Sieyès. Ja era primer cònsol, cap de govern i de l'exèrcit, tenia el poder executiu i la iniciativa en l'elaboració de les lleis, designava ell mateix els consellers d'estat i els altres cònsols, segons els seus interessos polítics, prescindint de les assem­blees, recor­rent al plebiscit. El 1800 atacà Itàlia, aconseguí que aquesta reconegués la frontera del Rin i forçà Anglaterra (1802) a signar la pau d'A­miens. La constitució de l'any X el féu cònsol vitalici, li reconegué el dret de triar el seu successor, de designar el senat que havia de completar la mateixa constitució, i legislà un model de tribunat fàcil de controlar. El seu règim fou autoritari, personalista i repressiu. Es voltà d'una cort imperial, afavorí el sorgiment d'una noblesa d'imperi i legislà (Codi de Napoleó) les bases jurídiques de la societat sorgida de la Revolució.

Les guerres sempre renovades amb les grans potències -Anglaterra, Àustria, Rússia- , cansaren els francesos, aflebiren l'exèrcit i arruïnaren l'estat. Napoleó intentà salvar-se, però fou massa tard. El 31 de març de 1814 fou obligat a abdicar i fou desterrat a l'ill' d'Elba.

• Abraham Lincoln:

(Hodgenville, Kentucky 1809 - Washington 1865). Polític nord-americà. Lluità contra els indis (1832) i fou diputat whig per illinois (1834-42). Es graduà en dret i s'oposà a la guerra contra Mèxic i a la creació del districte federal de Washington, per la qual cosa no sou elegit senador. El 1854 es pronuncià contra l'esclavitud als estats del NW i a favor de la fórmula federal, i el 1856 entrà al partit republicà. Malgrat no haver estat elegit senador, s'enfrontà al demòcrata esclavista Stephen Arnold Douglas. Lincoln fou elegit president el 1860. L'expanció industrial i demogràfica i la insurrecció dels esclaus precipitaren la guerra civil, tot i que ell cercà una solució pacífica. El 1862, acabada la guerra de Secessió, es mostrà moderat i organitzà un programa de reconstrucció del sud. Morí assassinat, poc temps després en un teatre de Washington pel sudista John Wilkes Booth.

• Francisco de Goya:

Goya y Lucientes, Francisco va néixer a Fuendetodos, Aragó 1746, i morí a Bordeus, 1828. Va ser un pintor i gravador aragonès. Fill d'un daurador de Saragossa, on es formà, al taller de José Luzán. Anà pel seu compte a Roma (1771), i en tornar a Saragossa, pintà al fresc el cor de la capella de la Mare de Déu, al Pilar (1772), i decorà la cartoixa d'Aula Dei. El 1774, ja residia a Madrid i, protegit pel seu cunyat Francisco Bayeu, fou cridat per A.R.Mengs a fer cartons per a tapissos. Durant aquells anys, gravà diverses obres de Velázquez, i pintà l'Autoretrat a contrallum (1775-80), un Crucifix (1780) per a ingressar a San Fernando, i a Saragossa decorà al fresc una de les cúpules del Pilar. Tornà a Madrid, on pintà un altar de San Francisco el Grande. El 1786 era ja pintor fix de Carles III, i continuà fent cartons de tapís (La praderia de sant Isidre 1788), i féu les obres dedicades a sant Francesc de Borja a la catedral de València. En pujar al poder Carles IV (1789), esdevingué pintor de cambra, i féu, entre altres obres, el cartró El pelele (1792). La convalescència d'una greu malaltia al 1793, que li provocà una sordesa crònica. Retratà la duquessa d'Alba (1795), gravà els Capritxos (1797-99), i féu els frescs de l'ermita de San Antonio de la Florida (1798). Compongué l'extraordinari grup de La família de Carles IV (1800, Prado), on la caracterització psicològica arriba gairebé als límits de la sàtira. Durant l'ocupació francesa, féu un retrat de Josep I, petits quadres inspirats en la guerra El gegant (1810-12), i gravà Els desastres de la guerra. A la tornada de Ferran VII (1814) pintà: El dos de maig, Els afusellaments de la Moncloa i La junta de Filipines. Féu molts altres retrats: el Duc de San Carlos (1815, Zaragoza), i la tercera sèrie d'aiguaforts: la Tauromàquia. Reprengué el tema religiós en l'Última comunió de Sant Josep de Calassanç (1819; Madrid, San Antón). Pintà un autoretrat amb el doctor Arrieta (1820), en la convalescència d'una nova malaltia, que ocupà també gravant dels Disbarats (1819) i pintant els murals per a la seva propietat, coneguda amb el nom de Quinta del Sordo, l'al·lucinant sèrie de les pintures negres (1821-22). El 1824, s'exilià a França; i s'establí a Bordeus, on féu retrats i litografies de tema taurí, i hi restà fins a la mort. La seva capacitat d'invenció de contingut i de renovació de recursos formals, i el seu perfecte domini del color el fan difícilment classificable, precursor de les principals tendències posteriors.

• Charles Darwin:

Darwin, Charles Robert va néixer a Shrewsbury 1809 i morí a Downe, Kent 1882).

Naturalista anglès. Fill d'un metge benestant i nét d'Erasmus Darwin; als 16 anys anà a Edimburg per estudiar-hi medicina, però ho deixà de seguida i inicià estudis de teologia. S'afeccionà a col·leccionar plantes, insectes i exemplars geològics. Fou membre del cercle d'afeccionats a les ciències naturals de Cambridge i es relacionà amb científics importants. El 1831 fou recomanat per Henslow per a ocupar la plaça de naturalista al viatge cartogràfic que el vaixell ``H.M.S.Beagle'' havia de fer a l'Amèrica del Sud i a les Índies Orientals. La volta al món del ``Beagle'' durà cinc anys i canvià profundament el pensament de Darwin, que tornà a Anglaterra decidit a dedicar la seva vida a la ciència. L'any 1839 publicà Journal of Researches during H.M.S.Beagle's Voyage round the World. Els primers resultats de les seves observacions foren geològics, però la gran aportació fou en el camp de la biologia. Les observacions sobre la distribució geogràfica dels fòssils de l'est de l'Amèrica del Sud i la fauna de les illes Galápagos, el convenceren que els éssers de la natura no podien ésser explicats per creació separada, sinó que llur origen demanava una teoria evolucionista. Darwin no es limità a exposar la teoria de l'evolució, sinó que al mateix temps acumulà una monumental evidència per a sostenir-la. El 1837 inicià el primer llibre de notes sobre l'origen de les espècies. El 1842 redactà un breu resum de la seva teoria que no s'atrevia a publicar perquè estava convençut que li mancava preparació. Darwin començà immediatament a preparar un resum de les seves teories, On the Origin of Species by Means of Natural Selection or the Preservation of Favoured Races in the Struggle for Life, un dels llibres de més gran repercussió que hom ha escrit. L'any 1868, Darwin continuà la seva tasca investigadora i publicà The Variation of Animals and Plants under Domestication (1868), The Descent of Man and Selection in Relation to Sex (1871), The Effect of Cross Fertilization in the Vegetable Kingdom (1876), The Different Forms of Flowers and Plants of the Same Species (1877), entre d'altres. Live and Letters, publicat pel seu fill sir Francis l'any 1887, conté una versió reduïda de l'autobiografia escrita per Darwin per als seus fills.

• Karl Marx:

Va néixer a Trèveris 1818 i morí a Londres al 1883.

Filòsof, polític i economista alemany. Marx desenvolupà la seva crítica al que considerava un sistema polític irracional des del diari «Rheinische Zeitung», òrgan de la burgesia liberal renana, que aviat fou prohibit per les autoritats prussianes. L'amistat amb F.Engels, coneixedor directe de la societat capitalista anglesa, contribuí decisivament al fet que Marx s'orientés cap a la recerca de les lleis del desenvolupament i la transformació de la societat «moderna». L'estudi i la crítica de l'economia política, especialment l'anglesa, fou el darrer factor teòric essencial en la formació de la teoria marxista de la societat, o materialisme històric; les implicacions polítiques inherents a l'anàlisi que hi era inclosa sobre el capitalisme donen lloc al socialisme científic, base teòrica de la revolució proletària. Quant a les concepcions més característiques de la doctrina de Marx, cal dir que són fruit d'una mantinguda relació entre la investigació teòrica i la pràctica política revolucionària. Entre l'extensa producció teòrica de Marx cal destacar, la Kritik der Hegelschen Rechtsphilosophie (`Crítica de la filosofia hegeliana del dret', escrita el 1843 i publicada pòstumament), Die Heilige Familie (`La Sagrada Família', 1845) i Die Deutsche Ideologie (`La ideologia alemanya', escrita --com l'anterior, en col·laboració amb Engels-- en 1845-46 i publicada pòstumament), obres que palesen la ruptura, primer, amb Hegel i, després, amb la mateixa esquerra hegeliana. Das kommunistische Manifest (`El manifest comunista', 1848, en col·laboració amb Engels), Der 18 Brumaire des Louis Bonaparte (`El 18 brumari de Lluís Bonaparte', 1852) i Die Klassenkämpfe in Frankreich ('Les lluites de classes a França', 1859), són obres de caràcter polític o històrico-polític. Els Grundrisse der Kritik der politischen Ökonomie (`Fonaments de la crítica de l'economia política', escrita en 1857-58 i publicada el 1939) i Zur Kritik der politischen Ökonomie (`Crítica de l'economia política', 1859) anuncien Das Kapital (El Capital), de les tres parts del qual només la primera fou publicada en vida de Marx (1867), mentre que les altres dues ho foren per Engels (1885 i 1894); un altre estudi, Theorien über den Mehrwert (`Teories sobre la plus-vàlua'), redactat entre el 1861 i el 1863 i planejat com a quarta part de Das Kapital, fou publicat entre el 1905 i el 1910 per Kaustky. Entre les darreres obres de Marx cal esmentar Der Bürgerkrieg in Frankreich (`La guerra civil a França', 1871), i Randglossen zum Programm der Deutschen Arbeiterpartei (`Crítica del programa de Gotha', 1875).