Índex

Introducció la Religió: teories sobre l'origen pàg. 3

Les principals teories pàg. 4

Fonaments dèbils pàg. 5

Situació historico-geogràfica de l'Islam:

com i on apareix pàg. 8

L'Aràbia preislàmica pàg. 8

El Profeta pàg. 8

Els primers musulmans pàg. 10

La nova religió pàg. 11

Creences i fonaments de l'Islam pàg. 12

Déu: Al·là pàg. 12

Profetes: Mahoma pàg. 14

L'Alcorà pàg. 15

La resurrecció pàg. 16

Aspectes socials de l'Islam pàg. 18

La mesquita pàg. 18

Ritus i costums pàg. 19

Professió de fe pàg. 19

Oració pàg. 19

Almoina pàg. 19

Dejuni pàg. 20

Peregrinació pàg. 20

La dona en la societat islàmica pàg. 20

Prohibicions pàg. 24

Les divisions de l'Islam pàg. 25

Sunnisme pàg. 25

Xiisme pàg. 25

Sufisme pàg. 26

Bibliografia pàg. 27

Fotografies pàg. 28

Documentació i Localització en un Mapa Mundi annexos

Introducció a la Religió: teories sobre l'origen

En qualsevol època i religió sotmesa al regnat de l'home, aquest ha pressentit l'existència d'alguna cosa que el desbordava, de potencies superiors amb les que sentia la necessitat de comunicar-se. Aquest sentiment, aparentment universal, dóna carta de naturalesa al Homo religiosus, un ser l'antiguitat i trets del qual coincideixen plenament amb els del Homo sapiens.

Alguns estudiosos han ampliat l'àmbit de l'essència religiosa fins a considerar-la un producte de les “preocupacions humanes essencials”, és a dir, es tractaria de qualsevol reacció de l'home davant del que considera que li afecta més profundament i ordena la seva vida.

Hi ha moltes teories respecte a la religió, com per exemple la del filòsof romanès Micea Eliade que defensa la existència d'una religió primitiva els mites intemporals de la qual són promulgats de generació en generació. En definitiva, es tracta d'una defensa contra el caos i la fugacitat.

Lucrecio, un vehement filòsof romanès, jutjava a la religió com un producte de la ignorància humana.

El filòsof Feuerbach va obrir camí cap a les interpretacions més agnòstiques o atees de la religió, ja que per a ell, els déus no són més que un reflex de les aspiracions humanes, un mer producte de la imaginació.

Per altra banda, les pintures rupestres, de més de 30.000 anys d'antiguitat també són proves d'una creença en forces superiors a les que havia de rendir tribut i de diferents ritus que es portaven a terme.

Totes aquestes mostres i evidències han donat pas a tot un seguit de teories com les abans mostrades que s'han anat multiplicant i contradient entre elles, però de les quals cal destacar les més significatives.

Les principals teories

L'antropòleg anglès Edward Tylor va proposar una teoria a la que s'anomena animisme. Va sorgir que, experiències com somnis, visions, al·lucinacions i l'absència de la vida en els cadàvers, va fer que la gent primitiva conclogués que una ànima habitava en el cos. Segons aquesta teoria, ja que la gent somiava amb els seus estimats que havien mort, va suposar que l'ànima seguia vivint després de la mort; que sortia del cos i vivia en els arbres, roques, rius, etc. Amb el temps es va adorar com a déus els difunts i els objectes en els quals es deia que habitaven les ànimes. I així segons Tylor, va néixer la religió.

Un altre antropòleg anglès, R. R. Marett, proposà un perfeccionament de l'animisme, i l'anomenà animatisme. Després d'estudiar les creences dels melanesi de les illes del Pacífic i dels natius d'Àfrica i els Estats Units, Marett conclogué que en comptes de tenir la noció d'una ànima personal els pobles primitius creien que hi havia una força o poder sobrenatural impersonal que ho animava tot; aquella creença va despertar en l'home emocions de reverència i temor que es van convertir en la base de la seva religió primitiva. Per Marett la religió era principalment la resposta emocional de l'home envers el desconegut. La seva declaració preferida era “en comptes de pensar (en els aspectes religiosos), l'home ho ballava”.

El 1890, James Frazer, escocès expert en folklore antic, va publicar l'obra The Golden Bough (La branca daurada), amb ella afirmà que la religió s'havia desenvolupat de la màgia. Segons Frazer, al principi l'home tractà de controlar la seva pròpia vida i el seu entorn mitjançant la imitació del que veia que passava a la naturalesa. Per exemple, creia que podia atraure la pluja si tirava aigua sobre el terreny mentre l'acompanyaven cops de tambor que imitaven el so dels trons, o que podia fer mal al seu enemic clavant agulles en una efígie d'ell. Això portà a l'ús de ritus, encanteris i objectes màgics en molts camps de la vida. Quan res obtenia l'efecte esperat, llavors l'home provava d'apaivagar els poders sobrenaturals o suplicava la seva ajuda, en comptes de tractar de controlar-los. Els ritus i conjurs es van convertir en sacrificis i oracions, i així començà la religió. Segons Frazer la religió és “guanyar el favor o la benevolència de poders superiors a l'home”.

Fins i tot al famós psicoanalista austríac Sigmund Freud, en el seu llibre Tòtem i tabú, tractà d'explicar l'origen de la religió. Fidel a la seva professió, explicà que la religió més antiga es va desenvolupar del que ell va anomenar una neurosis en quant a una figura paternal. Va teoritzar que, com succeïa entre els cavalls i el bestiar en condicions salvatges, en la societat primitiva el pare dominava el clan. Els fills, que a la vegada odiaven i admiraven el pare es revelaren contra ell i el mataren. Per adquirir el poder del pare, al·legà Freud, “aquests salvatges caníbals es menjaren la víctima”. Després, per remordiment, inventaren ritus i cerimònies com a expiació pel que havien fet. Segons la teoria de Freud la figura del pare arribà a ser Déu, els ritus i cerimònies arribaren a ser la religió més antiga, i el que els fills es menjaren el pare mort es convertí en la comunió que es practica tradicionalment en moltes religions.

Podríem citar moltes altres teories que són intents d'explicar l'origen de la religió. Però, la majoria d'elles s'han relegat a l'oblit, i cap d'elles realment s'ha destacat com més digna de credibilitat o acceptable que les demés, senzillament perquè mai va haver evidència o prova històrica de què aquestes teories foren veritat. Eren solament el producte de la imaginació o conjectures d'algun investigador, el qual aviat es reemplaçava per la següent teoria que es presentés.

Fonaments dèbils

Després d'anys de lluita amb aquesta qüestió molts han conclòs que no és molt provable que s'avanci molt en resoldre la incògnita del principi de la religió. Això es deu, en primer lloc, a que els ossos i restes dels pobles del passat remot no ens diuen com pensava aquella gent, ni el què temien ni el què adoraven. Quant es digui del resultat de l'estudi d'aquests artefactes no passa de ser endevinació, encara que es basi en algun coneixement. Segon, les pràctiques religioses dels anomenats pobles primitius d'avui dia, com els aborígens australians, no són necessàriament fiables en quant al què deia i pensava la gent de temps antics. Ningú sap segur si la cultura d'aquells pobles va canviar a través dels segles, ni com, si així fou.

Degut a totes aquestes incerteses, el llibre World Religions-From Ancient History to the Present (Les religions universals... des de la història antiga fins a l'actualitat) arriba a la conclusió que “l'historiador modern de religions sap que és impossible arribar a l'origen de la religió”. No obstant, sobre els esforços dels historiadors aquest llibre diu: “en el passat, massa teòrics buscaren, no sols descriure o explicar la religió, sinó eliminar-la per explicacions, doncs creien que si es mostrava que les seves primeres formes eren basades en il·lusions, llavors podrien soscavar-se les religions posteriors i superiors”.

Aquest últim comentari ens ajuda a comprendre per què varis investigadors “científics” de l'origen de la religió no han proposat explicacions sostenibles. La lògica ens diu que només de proposicions correctes es pot arribar a una conclusió correcta. Si un comença amb una proposició errònia, no és probable que arribi a una conclusió sòlida. Al seguir la seva noció preconcebuda, en els seus esforços per “eliminar per explicacions la religió” han tractat d'eliminar per explicacions a Déu.

Per l'aparició de l'ateisme i l'acceptació extensa de la teoria de l'evolució, moltes persones han donat per fet que Déu no existeix. Basant-se en això, els sembla que poden explicar l'existència de la religió pel què hi ha en l'home mateix... en els seus pensaments, les seves necessitats, els seus temors, les seves “neurosis”. Voltaire declarà: “si Déu no existís, se l'hauria d'inventar”; de manera que afirmen que l'home ha inventat a Déu.

Quan comparem més d'una religió descobrim que certes ensenyances i creences són casi universals entre elles. La majoria de nosaltres estem familiaritzats amb doctrines com les següents: l'ànima humana és immortal, hi ha una recompensa celestial per a tots els bons, turment etern pels inics en un infern, existeix un purgatori, hi ha un déu i un o una divinitat composta de molts déus, i una deessa a qui s'anomena Mare de Déu o Reina del Cel. No obstant, a més d'aquestes doctrines hi ha moltes llegendes i mites que també són generals. Per exemple, hi ha llegendes de que l'home va caure del favor diví en un intent il·lícit per aconseguir la immortalitat, de que es necessiten sacrificis per expiar el pecat, de la recerca d'un arbre de la vida o una font de la joventut, de déus i semidéus que van viure entre els humans i van produir prole sobrehumana, i d'un diluvi catastròfic que va devastar a casi tota la humanitat.

Al considerar tot això arribem a la conclusió que els que creien en aquests mites i llegendes vivien a gran distància geogràfica uns dels altres. La seva cultura i les seves tradicions diferien i els distingien. Les seves costums socials no estaven relacionades unes amb altres. No obstant, en el terreny religiós creien en idees tan similars. Encara que no tots aquests pobles creien en totes les coses que hem mencionat, tots creien em algunes d'elles. Per tant, semblaria que existia un conjunt comú de creences del qual cada religió treu les seves creences bàsiques, unes més, altres menys. Al passar el temps aquestes idees bàsiques acumulen guarniments i modificacions, i d'elles es desenvolupen altres ensenyances. Però l'esquema bàsic es distingeix amb claredat.

Lògicament, la semblança en els conceptes bàsics de moltes religions del món és una prova forta de que no van començar cada una per sí sola i de manera independent. Més aviat, al remuntar al passat podem veure que les seves idees han d'haver tingut un origen comú, però, com ja hem dit anteriorment, és impossible determinar quin va ser aquest origen comú sinó desenvolupar les hipòtesis o els raonaments mencionats.

Situació historico-geogràfica de l'Islam: com i on apareix

L'Aràbia preislàmica

La península aràbiga, tancada entre la mar Roja, l'oceà Índic i el golf Pèrsic, incloïa "l'Aràbia feliç" (l'actual Iemen), rica i fèrtil, i l'Aràbia dels deserts que solcaven els beduïns amb els seus ramats de cabres i les seves caravanes de dromedaris. La vida dels beduïns era molt rude, i per aquest motiu en els períodes de fam emprenien ràtzies contra les diferents tribus enemigues.

Els àrabs -nòmades o urbans- estaven en contacte amb dos grans imperis en decadència: al nord, el dels bizantins, on convivien jueus, cristians i pagans; i a l'est, el dels perses que practicaven el zoroastrisme. Els àrabs eren politeistes i supersticiosos, temien els jinn, esperits diabòlics, i adoraven els ídols. Per assegurar-se la supervivència, cada individu, inscrit en una estirp d'avantpassats, pertanyia a una tribu que incloïa una desena de clans, els membres dels quals havien de protegir les famílies que els constituïen i venjar aquells que havien estat assassinats o l'honor dels quals havia estat embrutat.

El Profeta

A la fi del segle VI i principi del VII, la Meca era alhora un pròsper centre de caravanes i un lloc de pelegrinatge. Els seus habitants, comerciants sagaços, havien arribat a aplegar més de 360 divinitats (les pròpies i les que eren venerades pels estrangers) en el santuari de la Ka`ba, un edifici cúbic de pedra grisa que conté un meteorit de basalt, la Pedra negra. Els pelegrins hi acudien de tota l'Aràbia i dels països veïns per honrar els seus déus. També es dirigien al pou de Zam-Zam, que era a la vora per purificar-se i enfortir-se bevent-ne l'aigua.

Mahoma (Muhammad) va néixer en aquest context, cap a l'any 570. Pertanyia a la poderosa tribu dels quarixites ("taurons" en àrab), que s'havia instal·lat a la Meca al segle V; era nét d'Abd al-Mutàlib, cap del clan dels haiximites, i fill d'Abd Al·lah (nom que significa "servidor de Déu"), mort abans del seu naixement. Només tenia sis anys quan va perdre la seva mare, la bella Amina, i fou recollit pel seu oncle Abu Tàlib, que el va educar amb el seu fill Alí.

De jove es guanyava la vida guiant les caravanes de Khadidja, una rica vídua de 40 anys que, impressionada per la seva intel·ligència i seduïda per la seva bellesa, li va proposar matrimoni, malgrat que era quinze anys més gran que ell. El casament se celebrà l'any 595 i Mahoma fou monògam fins a la mort sobtada de Khadidja el 619, just dos dies abans de la d'Abu Tàlib.

Mahoma havia pres el costum de retirar-se a meditar en una cova del mont Hira, prop de la Meca. Una nit de l'any 611 se li va aparèixer l'àngel Gabriel, que li anuncià que era "l'enviat de Déu", "el Profeta d'Al·là". Després li va ordenar que aprengués i recités els missatges que li serien transmesos. Aquelles revelacions es van anar multiplicant. Aleshores, encoratjat i ajudat per Khadidja, va emprendre la seva predicació i d'aquesta manera es començà a estendre la tercera religió monoteista revelada, l'islam, que significa "submissió a la voluntat de Déu". El Profeta va convertir primer els seus familiars i amics més pròxims, la seva muller, el seu cosí `Alí, després Abu Bakr, un ric comerciant, però igualment els pobres, com ara els aiguaders, els pobres desheretats, com Bilal, un esclau negre que ell va alliberar i que esdevingué el primer muetzí (religiós musulmà vinculat a una mesquita i encarregat de convocar els fidels a la pregària).

La seva fermesa proclamant la unicitat de Déu, va acabat preocupant els habitants de la Meca, que es van emprendre la missió de perseguir-lo per por de no veure's arruïnats a causa de la condemna dels ídols i de la desaparició dels pelegrins. Abu Lahab, el nou cap del clan dels haiximites, li va retirar la protecció, fet que significava que a partir d'aquell moment podia ser assassinat impunement.

Els primers musulmans

L'any 622, seguit d'una colla de 75 acòlits que ells mateixos es donaven el nom de "musulmans" (de l'àrab muslim, "el qui lliura la seva ànima a Al·là"), Mahoma es va refugiar a l'oasi de Yatrib (situat a 350 quilòmetres de la Meca), que des de llavors va prendre el nom de Madinat an-Nabí, la "ciutat del Profeta", o Medina. L'emigració de Mahoma va marcar d'aquesta manera l'any I de l'era musulmana (o hègira).

Les circumstàncies van fer posteriorment que Mahoma esdevingués un estadista i un general, ja que signà amb els altres grups un pacte anomenat "Constitució de Medina", que ha estat considerat com un tractat internacional exemplar per a l'època. Per tal de consolidar el seu poder i el jove estat musulmà, Mahoma va atacar diverses vegades tribus jueves. Al mateix temps, entre el 619 i el 629, va contreure onze matrimonis i prengué dues concubines, la jueva Raihana Bint Zaid i Maria, una cristiana d'Egipte. En la majoria de casos, amb l'excepció important d'Aixa, filla d'Abu Bakr, Mahoma va establir, gràcies a les seves mullers, diverses i importants aliances polítiques.

Tanmateix, continuava essent el punt de mira de la persistent hostilitat dels habitants de la Meca, que l'obligaren a lliurar diversos combats: va vèncer en el de Badr (624), però hagué de pair una vergonyosa derrota a Uhud (625), de la qual pogué rescabalar-se a la "batalla del fossat" (627) -així anomenada pel fossat que s'havia excavat per protegir Medina- i l'11 de gener de 630, entrà victoriós a la Meca. Es dirigí immediatament a la Ka`ba, manà destruir els ídols i donà un nou sentit als antics símbols. La Ka`ba esdevingué la "casa de Déu", i els ritus de pelegrinatge musulmà van substituir els dels pagans. Substituí la llei tribal i la noció de raça per la "nova aliança", la de l'umma, o comunitat dels musulmans, que es deuen ajut i protecció sigui quin sigui el seu origen social o ètnic. El jihad, el primer significat del qual era "combat contra un mateix per ser millor segons la voluntat de Déu" es transformà en guerra santa contra els infidels i va abolir la ràtzia.

La nova religió

Durant els anys 630-631 la influència del Profeta va créixer en la península aràbiga. En aquelles dates Mahoma va tornar a la Meca per dur a terme el pelegrinatge "de l'adéu". De tornada a Medina va tenir un accés de febre i morí el 8 de juny de 632. Des de la seva mort, el pelegrinatge té lloc del 7 al 13 del mes de du al-hidjra, el darrer de l'any de l'hègira, i cada musulmà repeteix pietosament els gestos del Profeta: el pelegrí, cobert amb dues peces de tela blanca sense costura, símbol de la puresa i de la igualtat dels creients davant Déu, procedeix a la deambulació fent set voltes al voltant de la Ka`ba. Després realitza set corregudes entre els turons de Safa i Marwa, en record d'Agar, que va buscar embogida una font per apaivagar la set del seu fill Ismael, engendrat per Abraham. L'aturada al mont `Arafa, on el fidel prega Déu des del migdia fins a la posta de sol, constitueix un moment d'intensa concentració. La lapidació del gran Satan té lloc a l'alba del quart dia. Finalment, el `id al-kabir, la "Gran festa", corona les cerimònies amb el sacrifici dels xais. Aquest ritual únic té per objecte recordar la prova a què Déu va sotmetre Abraham quan li va demanar que oferís en sacrifici el seu únic fill Isaac, que va substituir al darrer moment per un xai.

La religió musulmana no comporta sagraments ni clergat. Els dogmes, no gaire nombrosos, indiquen el fidel en què ha de creure, mentre que la xara (camí que cal seguir), o llei islàmica, li prescriu el que ha de fer per ser un bon musulmà. La xara es basa en l'Alcorà, en la sunna (tradició), recull dels "fets i paraules" (hadith) del Profeta, i en el fiqh, dret musulmà que és, en realitat, la ciència religiosa elaborada pels juristes-teòlegs.

Creences i fonaments de l'Islam

Déu: Al·là

Al·là a l'Islam, nom donat a Déu. Déu es vist com un de sol, perfecte, no creat, etern, omnipotent i com el creador del cosmos. Els musulmans han subratllat la unitat i unicitat de Déu envers totes les coses.

Sobre els orígens de la paraula àrab Allah, relacionada amb la paraula Déu en altres llengües semítiques. La explicació acceptada majoritàriament es la que procedeix de la contracció de al-ihah, el Déu. Aquest deu estava associat en particular a la kaaba a la Meca. Mahoma va utilitzar aquest nom ja existent per a referir-se al únic deu del qual era el seu profeta.

A l'Islam s'utilitzen sovint altres noms per a referir-se a Déu. Expressen qualitats o tributs divins. Rahman (el misericordiós), i al-Rahim (el compassiu) en son alguns clars exemples. Segons la tradició hi ha 99 noms per Al·là.

L'elaboració d'una desenvolupada i complexa teoria va ser uns dels grans fets del període formatiu de l'Islam. La teologia en el món Islàmic es denomina kalam (en el seu sentit literal, debat o argument).

Un dels principals problemes discutís en el kalam es si els actes humans son realitzats per pròpia voluntat o estan predeterminats per Déu. Per una banda, Déu es vist com la causa i creador de totes les coses. Per altre costat, s'ensenya que déu fa als homes responsables dels seus actes i els premia o castiga d'acord amb aquest. Si una afirma el poder absolut de Déu, existeix el risc de presentar-lo com a un tirà arbitrari que turmenta als homes només per propi plaer, l'altre assenyala la responsabilitat que té l'home sobre les seves accions, existeix el perill de negar la omnipotència de Déu.

Alguns teòlegs musulmans, subratllen la lliure voluntat dels homes, donat que deu ésser just, els éssers humans deuen de ser lliures al escollir el bé o el mal. Si Déu ho desitja, podria haver-hi establert un ordre moral oposat al existent a l'actualitat. El deure de ser humà es obeir la llei de Déu tal i com se li ha revelat a través del seu profeta, sense intentar entendre les raons de les seves decisions.

Es van desenvolupar diverses interpretacions que intentaven mantenir tan la omnipotència de déu com la responsabilitat dels homes sobre els seus propis actes. La més coneguda va ser la adoptada per molts musulmans sunnites. Per als seus integrants, Déu es el creador de totes les coses i per tant, la font ultima dels éssers humans, però també l'ésser humà te la responsabilitat dels seus actes perquè els adquireix.

Un altre problema que ocupen als teòlegs era si Déu té atributs humans i com es relacionen amb la seva naturalesa divina o essència. La diferencia entre essència i els atributs era si un ésser humà podia parlar, per exemple, de la seva vista, oïda o paraula sense implicar que Ell es més que un ésser humà. Si pensem que Déu té la vista com a atribut diferent de la seva essència, argumenten algunes persones que hi ha més d'un ésser no creat. Donat que un ser un ésser no creat es un característica d'un déu, estaríem dient que hi ha més d'un únic Déu.

La controvèrsia amb respecte als atributs s'extenia a altres temes, S'associava amb l'argument sobre si l'Alcorà era creat o no creat. l'Alcorà es considerat dins de l'Islam com la paraula de Déu. Donat que la parla es un atribut, l'escola de Mutzazila i altres teòlegs insistien que no havia estat creat, sinó que s'havia anat fent al llarg del Temps. Els tradicionalistes es negaven a acceptar això, i al final, varen guanyar i els seus punts de vista varen ser acceptats per la teologia suní de l'Islam.

Un altre aspecte de la discussió es el relatiu al tipus de llenguatge. A la Bíblia i a l'Alcorà, Déu es descrit en un tro, estenent la seva mà endavant, tenint una cara, etc. Això implica que déu té atributs i això comporta una concepció de la divinitat massa limitada. Unida a aquest debat, es va produir una disputa sobre si el creient veurà a Déu desprès de la mort.

Durant els primers segles de l'Islam la existència de Déu s'assumia de forma simple. No obstant, cap allà al segle XI el desenvolupament de la filosofia d'alguns pensadors musulmans semblava defendre la necessitat de mostrar l'existència de Déu. El pensament filosòfic es va veure influenciat per Aristòtil, que havia defès que el món no era creat ni etern. Per a contrarestar aquesta doctrina es van formular varis arguments per explicar la existència de Déu. Aquest arguments son similars als de la teologia cristiana: uns subratllen la necessitat de que existeixi una primera causa, uns altres tenen a veure amb la creació de `univers i uns altres, que consideren el caràcter contingent de l'Univers.

Profetes: Mahoma

Mahoma nasqué a la Meca, entre els anys 570 i 580 i morí a Medina el 8 de juny del 632.

Pretengué a una família dels haximites, tribu dels quarixites, l'aristocràcia de la Meca. A l'edat de 45 anys, morí el seu pare, i desprès, l'any següent, la seva mare i el seu avi, i fou recollit pel seu oncle, Abu Talib.

Cap a l'edat de 25 anys, Mahoma va casar-se amb la vídua Khadidja, la qual era molt rica i lliurava unes rentables activitats comercials. Mentre ella va viure, Mahoma no va prendre cap altre matrimoni.

Mentre es dedicava al comerç i gaudia de la felicitat familiar, Mahoma es turmentava per les preocupacions religioses; sovint s'aïllaven una cova als voltants de la Meca. Al cim del mont Hira, se li aparegué l'arcàngel Gabriel i li revelà la paraula divina, encomanant que la transmetés.

Els primers conversos van ser la seva dona, el seu cosí, un ric comerciant de la Meca Umar. Mahoma predicà un monoteisme estricte: un Déu totpoderós, únic, creador de l'univers, jutge de tots els homes. Anuncià càstigs terribles als qui no adoressin Deu amb un culte sincer, i pensessin més en els béns terrenals. L'oligarquia de la Meca s'irrità ràpidament en sentir els càstigs terribles per als orgullosos posseïdors. Mahoma fou tractat d'impostor i com a posseït. El profeta, vist com el tractaven, decidí d'emigrar a la ciutat veïna Madinat-an-Nabí (la ciutat del profeta), actualment amb el nom de Medina, la qual cosa marcà l'inici, la nit del 16 de juliol del 622, de la era musulmana. El Profeta substituí la força per la persuasió.

Per aconseguir els seus fins religiosos, no dubtà a explotar la vella enveja de la gent de Medina envers els rics de l Meca. Desprès de varies guerres Santes el profeta aconseguí una treva, la qual fou aprofitada per a refermar les seves aliances, i practicà una vertadera política matrimonial, fins al punt de casar-se amb no menys de 12 dones. El gener de 630, Mahoma pogué ocupar la ciutat de la Meca gairebé sense ferir a ningú. Destruí tots els ídols, féu de la Kafba el santuari musulmà i mostrà a la vista de tothom la més gran moderació i decretà una amnistia general. La població se li aplegà ràpidament.

Malgrat els seus nombrosos casaments, no va deixar cap infant mascle i la seva successió provocà una violenta crisi en la jove comunitat islàmica.

Els ensenyaments de Mahoma són continguts dins l'Alcora, el qual es considerat pels musulmans com un llibre dedicat per Déu al profeta, com també els hadin (tradicions) que foren recollits pels seus deixeble i que constitueixen la Sunna.

L'Alcorà

Llibre sagrat dels musulmans que inclou la predicació de Mahoma. El mot àrab qur'an prové de la rel siríaca qryn, que significa lectura en veu alta. És anomenat, també, furqan (discriminació entre el bé i el mal), (ikr (amonestació), hudà (guia), etc.

El text actual de l'Alcorà és el resultat d'una llarga elaboració. Consta de 114 sures o capítols, ordenades segons llur extensió, llevat la primera (fatiha; la que obre el Llibre) i conté 6266 versicles en total. Cada sura conté un nombre de versicles (ayat) que oscil·la entre 3 i 286. Totes les sures, tret de la novena, comencen amb la frase anomenada Basmala: ``En el nom de Déu, el Clement, el Misericordiós''. Les sures inspirades a la Meca solen ésser més concises i poètiques, de caire parenètic i escatològic, en canvi, les de Medina són d'estil més prosaic, amb temes d'ordre més aviat narratiu i jurídic.

L'àrab de l'Alcora és d'una gran qualitat literària. En una mateixa sura es barregen el gènere dogmàtic amb el moral, el narratiu amb el jurídic, el parenètic amb el salmòdic, etc.. És, per als musulmans, el ``gran miracle'', ja que conté la paraula de Déu (Al·là) revelada en àrab. Per la mateixa raó, és la deu d'inspiració de la teologia (Kalam) i del dret religiós (fiqh) musulmà.

Els dogmes fonamentals de l'Alcorà són: la unicitat divina (tawhid), la missió de Mahoma, l'existència i missió dels àngels; el judici final amb el premi del paradís (al-Janna), i el càstig de l'infern (Jahannam) per als descreguts. La moral alcorànica és fonamentada en una ètica natural i en el dret tribal dels beduïns aglutinats en una comunitat superior, la Umma wahida. El fiqh, basat en l'Alcorà i en la sunna, estructura el dret i la moral musulmans.

La resurrecció

L'islam ensenya que l'home té una anima que passa a un més enllà. L'Alcora diu “Déu crida a les ànimes quan moren i quan, sense haver mort, dormen. Reté aquelles les quals la seva mort ja ha estat decretada”.

Segons l'Alcora l'ànima pot tenir diferents destinacions, que poden ésser o un Jardí celestial paradisíac o el càstig d'un infern bullent. Aquest terrible finals descriu amb tot luxe de detalls a l'Alcora per tal que els homes es metal·litzin i es portin millor: “ Els que es neguin a creure en Al·là les introduirem en el foc infernal. Cada cop que la pell se'ls hi cremi els hi canviarem per una altra pell per que experimentin el suplici, perquè Déu es poderós, prudent”. Els musulmans creuen que l'ànima de un mort passa la Barzaht o barrera.

Aspectes socials de l'Islam

La mesquita

A l'islam no hi ha sacerdots. En el seu lloc els encarregats del estudi de l'Alcorà i de la seva predicació o son “ulemas” (teòlegs normalment transformats en famosos centres com el de la universitat de Al-Azhar a el Caire) o els “imanes” (líder d'una sessió de oració o mestre religiós).

No totes les mesquites s'utilitzen per el sermó de divendres. La majoria d'elles son relativament petites i generalment son utilitzades per els residents del barri on esta situada. La petita mesquita local es anomenada “masjid”, o lloc de prostració. Per la sessió de plegaria dels divendres s'utilitza una mesquita més gran y més cèntrica, o “yami”. En els pobles o ciutats petites només pot haver-hi una “yami”, en canvi, a les ciutats més grans compten amb un petit nombre d'elles en diferents zones.

En el curs de l'historia de l'Islam, moltes d'aquestes grans mesquites dels divendres s'han anat convertint en importants centres d'educació.

Totes les mesquites grans o petites, tenen certes característiques similars. La majoria, sinó totes, tenen aigua corrent per que els que acudeixin a elles a resar puguin realitzar el wudu o acte ritual del rentat, que cada musulmà efectua abans de orar. Totes disposen de zones amplies i clares on els fidels puguin alinear-se en files per a la pràctica de la oració.

Les mesquites tenen uns punts de referència concrets. Un d'ells és el “mihrab”. Una “hornacina” en una de les parets, que indica la “qibla” o direcció de la Meca. Els musulmans deuen orar en aquesta direcció. El mihrab apareix més o menys decorat i al seu costat sol haver-hi en moltes mesquites, un “mimbar”, el púlpit en forma d'estrat, més o menys elevat, des e el qual el predicador pronuncia el sermó dels divendres.

Ritus i costums

La comunitat islàmica considera fonamental la pràctica de cinc costums / devers coneguts com els cinc pilars del Islam.

Professió de fe:

Aquest primer costum és la professió de fe o testimoni (Shahada): “Només hi ha un Déu, Al·là, i el seu profeta es Mahoma”. Un musulmà ho ha de dir en públic com a mínim una vegada a la vida.

Oració:

El segon costum es la Salat, que consisteix en realitzar cinc oracions diàries. La primera oració te lloc abans de que surti el sol; la segona, al migdia; la tercera, entre les tres i les cinc de la tarda; la quarta desprès de que surti el sol; i la cinquena abans d'anar a dormir, però també abans de mitjanit. Durant l'oració, els musulmans miren en direcció a la Kaaba. Per orar s'ha de començar dret, acte seguit doblegar els genolls, a la que succeeixen dues prostracions, i , per últim s'ha de seure. En cadascuna d'aquestes posicions s'han de recitar determinades oracions i fragments de l'Alcorà. Les cinc oracions del Islam es realitzen en comunitat i han de fer-se en una mesquita, encara que es poden fer individualment. Les dones també participen en les oracions comunitàries, però en una sala apart.

Almoina:

EL tercer costum islam es pagar el denominat Zakat (almoina). Aquest va ser en principi l'impost demanat per Mahoma (i després pels estats musulmans). En la majoria d'aquests casos el Zakat ja no es recollit per el govern i s'ha convertit en una almoina voluntària.

Dejuni:

El quart costum és el dejuni, o saum, durant el mes del Ramadà. Durant aquest mes les persones deuen abstenir-se de menjar, beure, fumar i mantenir relacions sexuals des de que surt fins que es pon el sol, i evitar qualsevol pensament o acte pecaminós.

Peregrinació:

El cinquè costum del musulmà és el hach, la peregrinació a la Kaaba, a La Meca. Un musulmà ha de fer aquesta peregrinació com a mínim un cop a la vida. Ha de portar només una peça de roba blanca, i ha d'abstenir-se de fer-se sang i de tallar-se les ungles o el cabell, i evitar qualsevol tipus de vulgaritat. Els components principals d'aquest prolongat ritus son donar set voltes a la Kaaba, córrer set vegades a pas lleuger entre els dos túmuls pròxims al santuari, caminar els 3,827 km fins a Mina, recórrer els 11,263 km fins a Arafat, romandre allà durant la tarda per escoltar un sermó, retornar caminant a La Meca, oferir un sacrifici en memòria del intent de Ibraim de sacrificar al seu fill Ismael, i de nou córrer al voltant de la Kaaba.

La dona en la societat islàmica

Juntament amb un procés profund, ampli i silenciós, de promoció de la dona musulmana, s'adverteixen dures reaccions que aparentment fan retrocedir en poc temps l'avenç de diverses dècades. La situació de la dona en els països islàmics - especialment en els països del Pròxim Orient i el nord d'Àfrica- constitueix potser l'aspecte més polèmic de la civilització musulmana.

Els costums islàmics relatius a la dona es fonamenten a l'Alcorà, la Sunna i també en tradicions, algunes de les quals provenen de l'època preislàmica. La societat àrab a la qual Mahoma va dirigir la seva predicació era una societat patriarcal, pròpia de pobles tradicionalment pastors. Les dones eren considerades béns familiars, sotmeses a la tutela masculina, amb la missió de procrear fills barons per garantir la continuïtat de la família patriarcal.

El text alcorànic protegeix la dona davant dels excessos d'aquest model prohibint matar les filles en el moment de néixer, limitant la poligàmia i el repudi, reconeixent el dret de la dona a la propietat i a l'educació, i exigint el consentiment de la dona per al matrimoni. Aquestes disposicions es troben en sures - revelacions de Déu a Mahoma recollides a l'Alcorà- pertanyents a la primera època, quan Mahoma viu a la Meca amb la seva dona Jadicha i té escassos seguidors.

Després de la mort de Jadicha i de la fugida a Medina les noves sures més aviat recullen les idees patriarcals de preeminència de l'home sobre la dona. L'interès per no fer malbé l'estructura social establerta va afavorir que l'aparent contradicció es resolgués decidint que les sures posteriors prevalien sobre les primeres. Els sectors musulmans tradicionalistes segueixen defensant aquesta interpretació, però els reformistes reclamen la preeminència de les primeres sures, més favorables a la dona.

Els règims laics sorgits de la descolonització es mostraren preocupats per mantenir la personalitat cultural. Tement que qualsevol evolució de la situació legal de la dona fos interpretada com una pèrdua d'identitat, van legitimar la tradicional autoritat de l'home sobre la dona.

El desenvolupament recent dels moviments islamistes ha situat la qüestió de la dona en el centre del debat social. Alguns propugnen fins i tot apartar la dona del treball i deixar els seus llocs per als homes parats. És possible parlar d'una retradicionalització impulsada des de l'Estat com a prevenció davant de l'expansió islamista.

Sorprèn de veure tantes dones adoptar amb entusiasme aquest islamisme. Ara bé, la separació de sexes podria donar lloc a situacions en les quals la subordinació de la dona tingués un caràcter excepcional.

Són moltes les dones que donen suport a tradicions que les discriminen. De vegades són tradicions preislàmiques que no tenen cap base religiosa. Un exemple terrible és l'ablació del clítoris que en algunes zones - musulmanes i no musulmanes- de l'Àfrica manté la seva plena vigència i afecta desenes de milions de dones.

Tanmateix, la realitat social està canviant, especialment a les ciutats que acullen una proporció creixent de la població. L'explosió demogràfica, l'emigració masculina i la necessitat d'aportar diners a la família estan canviant el comportament social d'aquelles dones que ja han pogut accedir a la formació professional o universitària.

L'ús del vel o hidjab de vegades té un sentit contrari del que interpretem els occidentals. No solament és una peça tradicional, còmoda i barata, sinó que, a més, permet a la dona que el porta moure's lliurement i accedir a la universitat i al treball.

La poligàmia està poc estesa i en franca regressió. En alguns països està prohibida i en els altres es tendeix a pactar en el contracte matrimonial la nul·litat automàtica si hi ha un segon matrimoni. Els casaments s'entenen com un pacte entre dues famílies, encara que a les grans ciutats els joves tenen més llibertat d'elecció. Un cop casada la dona ha d'obeir el marit. Així mateix, l'herència de la dona sempre és inferior a la dels seus germans barons. A més, la tradició alcorànica permet a l'home repudiar la seva dona, mentre que ella per divorciar-se necessita l'autorització d'un jutge islàmic.

La dona està àmpliament integrada en un sistema educatiu generalment de caràcter mixt. La seva presència està generalitzada en l'ensenyament primari i és bastant àmplia en l'ensenyament secundari. Això no obstant, les diferències entre països són notables i hi ha zones en què es resisteixen a enviar les nenes als centres d'ensenyament secundari. A la universitat hi ha menys dones que homes però les diferències s'han anat escurçant. En alguns cercles intel·lectuals es defensa la creació d'universitats exclusivament femenines com a únic mitjà de garantir a les dones una àmplia presència en els nivells educatius superiors.

La participació de la dona en el treball és normal en mitjans camperols, però troba grans dificultats en les professions modernes. Molts homes creuen que les dones els arrabassen il·legítimament els escassos llocs de treball.

La convivència laboral entre persones de diferent sexe provoca recels en la societat. Alguns països han establert espais separats en locals i transports públics. Només en algunes professions - com mestra o infermera, on la presència femenina és massiva - es dissipen aquests recels. Això no obstant, nous hàbits de consum obliguen les famílies a procurar-se un segon sou i - malgrat les resistències- a incorporar la dona al treball.

Quan els islamistes arriben al poder, la implantació de la Xara converteix la seva situació en insuportable. A l'Afganistan, els talibans han imposat una absoluta separació d'homes i dones, i han arribat, fins i tot, a expulsar les dones malaltes dels hospitals.

En l'àrea musulmana abunden les situacions estranyes a la sensibilitat moderna i radicalment contràries als drets humans. Tanmateix, l'Islam no és igual a tot arreu: a Europa, a l'Àsia central, a l'Àsia meridional i al sud-est asiàtic la presència d'altres components culturals concedeix a la dona musulmana una millor condició, comparada a la d'altres dones de les mateixes zones.

Paradoxalment, mai en la història de l'Islam la dona no havia tingut un paper tan rellevant. El 1995 hi havia tres primeres ministres a grans països musulmans: Tansu Ciller a Turquia, Benazir Bhuto al Pakistan i Jaleda Zia a Bangla Desh. Hi ha més dones poetes i novel·listes que en cap altra època i sorprèn l'energia i el valor amb què moltes dones denuncien els problemes que comporta la seva situació en la societat islàmica.

Prohibicions

L'Islam també posa prohibicions sobre certes coses, incloent el alcohol i les drogues, adulteri i fornicació, jocs d'apostes, mentir, injustícies, etc.

Les obligacions i prohibicions en el Islam serveixen per a dos majors propòsits. Primer, per provar a la gent per veure si son sincers en la seva dedicació a Déu. Segon, per ajudar al individu a obtenir el caràcter moral y ètic més alt.

Una de les majors característiques del Islam es que reconeix el penediment. El penediment és entre el individu i Déu només. L'individu no és perfecte i és propens a cometre errors i pecats, però mentre que l'individu es penedeixi sincerament i el penediment sigui acceptable a Déu, Déu el perdonarà. Una condició del penediment és que l'individu faci el possible per evitar el mateix pecat en el futur.

Les divisions de l'Islam

Sunnisme

Secta islàmica partidària de l'ortodòxia musulmana, que observa escrupolosament les normes de la sunna (“tradició”) :constitueixen el 90% de la població musulmana. La oposició entre xiites i sunnites s'ha manifestat de manera violenta en el decurs dels segles.

Països enterament sunnites: Algèria, Aràbia Saudita, el Sudan, Líbia, Tunísia, Egipte, Turquia, etc.

Països sunnites i xiites: Bahrain, Iraq o Pakistan.

Xiisme

Secta islàmica sorgida amb motiu de la successió del tercer califa de l'Islam. De bon principi es presentà com un partit proàrab que defensà el caràcter hereditari del califat enfront dels omeies. Aviat el xiisme es convertí en un moviment religiós extremista i reclutà nombrosos adeptes. Les diferències del xiisme envers l'ortodòxia no son únicament de caire polític, sinó que també son de caire religiós, per exemple a la doctrina de l'imamtat, segons la qual la direcció espiritual de la comunitat correspon únicament a Alí als seus descendents. D'entre ells, un era elegit Ima., considerat semidiví i dipositari dels coneixements secrets que avia rebut Alí del mateix profeta. Els xiites discrepen de la versió oficial de l'Alcorà.

Durant el califat abbassida el xiisme es dividí en nombroses subsectes, per exemple la imamita, la islamita, la nussaritia, la zaiditia, etc., i a més ha inspirat altres moviments religiosos, com podrien ser l'assassí, el càrmata, el fatimita, el drus, el babisme i el bahaisme. Els seus adeptes constitueixen el 9% del conjunt dels musulmans.

Sufisme

Moviment asceticomístic de l'Islam, considerat heterodox a causa del contingut de vàries religions que conté. L'organització dels sufís atenyé la seva esplendor durant el segle XII.

Bibliografia

Llibres i enciclopèdies

Delcambre, Anne-Marie: “Mahoma, La voz de Alá”

Aguilar Universal 9 Religiones. Madrid, Aguilar cop. 1989

Felipe K.: “El Islam, modo de vida”

Biblioteca Universal Gredos. Madrid, Gredos 1973

Mª. Mercedes Bergadá: “La vida de Mahoma”

Austral 476.

Watch Tower Bible and Tract Society of Pennsylvania: “El hombre en busca de Dios”

Italia, 1990

Larousse: “Història de les civilitzacions: Els orígens de l'Edat Mitjana”

Larousse, 1996

Michel Mourre: “Dictionnaire encyclopédique d'histoire”

Larousse-Bordas, 1996

Gran Enciclopèdia Catalana

Gran Enciclopedia Larousse

Pàgines Web

www.orst.edu/groups/msa/books/islam_s.html

http://www.churchforum.org.mx/info/falsos_profetas/otros/elislam.htm

http://www.pangea.org/~ariadna

http://www.moraira.org/islam.htm

http://www.fespinal.com/espinal/catala/visua/ct82.htm

http://personal5.iddeo.es/waraqa/monaq-1.htm

Fotografies

29

L'Alcorà

Kaaba

Text de Muhammad, Al-Rasull Allah

En El Nom de Déu El Misericordiós El Misericordiosíssim

Gran Mesquita de Medina

La mesquita del Domo

La piedra negra