BREU NOTA BIOGRÀFICA DE JAUME II DE MALLORCA (1243-1311):

Els anys en que es va gestar el seu naixement van ser molt importants per la corona Catalano-Aragonesa, ja que en aquells moments s'esteia acabant la conquesta de València després d'un llarg procés (1232-1245) i també per la incorporació dels comtats nord-pirinencs del Rosselló, la Cerdanya i el Conflent arran de la mort de Nunyo Sanç seguint les seves disposicions testamentàries.

El futur Jaume II de Mallorca era el segon baró de 4 fills del matrimoni format per Jaume I el conqueridor i Violant d'Hongria, per a Jaume I eren les segones núpcies. Cal dir que aquesta, la segona dona de Jaume I, influí en les decisions i canvis testamentaris que dugué a terme Jaume I durant el seu extens regnat. També emmarcat en el context del seu naixement es pot parlar que de cada vegada més s'allunyaven les pretensions de la monarquia aragonesa sobre les terres de la Provença i el Llenguadoc francès davant la potència francesa, cal dir que aquestes regions formaren part anys enrere dels territoris controlats per la corona però que, primer amb la mort de Pere el catòlic a la batalla de Muret defensant els seus súbdits, i després, amb el període de desgovern que hi hagué degut a la minoria d'edat del futur rei Jaume I, feren que fos l'inici del final del control damunt aquests territoris, tot això exceptuant la senyoria de Montpeller que precisament fou el lloc de naixement de Jaume II.

L'infant Jaume fou educat a Paris però desconeixem els aspectes essencials d'aquesta formació primera de la seva personalitat, segurament romangué allà durant un període de 6 a 8 anys ja que al 1255 ja el podem trobar duent a terme tasques de govern al costat del seu pare.

Cal dir que al 1256 s'inicià una primera etapa de govern de l'infant que durà devers 10 anys partint de la mort de Nunyo Sanç al qual se li havia atorgat la senyoria damunt el reialme de Mallorca vitalíciament a canvi d'uns territoris a València; Idò a partir d'aquesta dada es pot deduir la brevetat de l'estada a Paris de l'infant Jaume.

La costum d'aquell temps era que els alumnes s'instruïssin als estudis generals que comprenien l'estudi del dret (Romà o Canònic), la medicina, la teologia i finalment les arts o la filosofia. Aquests estudis estaven influïts per una nova moral cristiana (alhora influïda per les altres religions o pels nous ordres religiosos cristians sorgits en aquells temps) amb algunes mostres d'humanisme, sempre agafat amb pinces, i per un clar rerafons aristotèlic en totes les branques del pensament acceptades fins llavors per les autoritats de l'època.

Al contrari que molts altres reis Jaume II pogué tenir durant un curt període de temps la millor educació de l'època, aquesta educació avançada per els seus temps va influir notablement en les tasques governatives que dugué a terme en el conjunt del seu reialme i que deixaran mostra del seu talant com a rei.

Un personatge que influí decisivament en el caràcter del monarca fou el seu preceptor Ramon de Penyafort que fou un brillant professor de dret de la universitat de Bolonya, en aquell temps la més prestigiosa de l'època en la matèria de dret, aquest personatge també influí notablement en les decisions del conqueridor ja que aquest dictava les lleis conforme als usatges i a les lleis antigues del regne separant molt clarament les àrees de influència de l'església i de l'estat en qüestions polítiques cosa molt clara avui en dia però que no aplicaven la majoria d'estats d'aquella època.

També Ramon Llull, mallorquí universal, contemporani del rei Jaume II i possible preceptor, influí en el caràcter del monarca i aconsellà aquest en alguns dubtes. D'ell en va treure, gràcies a les seves entrevistes i segons les seves paraules, la seva estimació cap a la humilitat i cap als seus súbdits, va treure en clar que per ser un bon governant havia de ser estimat pel seu poble, no temut.

L'infant, d'altre banda, tenia un marcat sentit espiritual i religiós, com ho demostren les reiterades donacions d'aquest a les diverses ordres religioses, però tenia una especial predilecció per l'ordre dels franciscans tanta que fins i tot en els seus anys de joventut havia pensat seriament agafar els vots.

La majoria dels fills estigueren igual d'influïts per la religió com el seu pare i la seva mare (es diu que Esclaramunda, la dona de Jaume II, era moltíssim mes religiosa que el seu home) ja que Jaume, el primogènit, ingressà en els franciscans i Felip, germà petit, ingressa en els espirituals que eren una branca de caire místic i eremític dels franciscans, la cual seguia les doctrines de Ramon Llull a Mallorca renunciant a tots els seus bens i fent vida contemplativa dedicada a l'ascensió de l'ànima i a la contemplació, l'altre germà no tingué aquesta influència religiosa però mori a una batalla l'any 1316,d'aquesta manera només quedà viu el fill Sanç per governar Mallorca.

INTRODUCCIÓ A LES ORDINACIONS DE 1300

Jaume II volia fer una espècie de llei total que canviés els territoris que havia heretat en els territoris en que volia que es convertissin.

Apart de la intenció eminentment monetària cal dir que fou l'únic monarca que ho fou només d'aquests territoris, sense contar amb els continentals i que com a patrimoni seu m'atreviria a dir que ho va estimar. Cal veure l'interès de Jaume II en millorar les infrastructures dels pobles per aconseguir nous pobladors i per tant nous impostos, la preocupació per la defensa de les ciutats tant passiva com activa i l'adequació de Palma com a residència reial (veure el castell de Bellver i l'Almudaina apart del palaus forans de Valldemossa, Sineu i Manacor)

El rei també fou el que començà les obres de la futura catedral amb la construcció de la capella reial allà on abans només hi havia hagut una mesquita consagrada (on hi esta enterrat), feu reformes en els castells roquers (Santueri, Pollença i Alaró) i en les muralles, projectant-ne de noves (en les ciutats de nova planta) i millorant les que ja hi havia construïdes de èpoques anteriors.

Dels altres reis en època medieval cap va dedicar tants esforços i, cal remarcar-ho, tan encertats i en un espai de temps tan curt com ho feu Jaume II de Mallorca.

S'ha de dir però, que els seus successors dugueren a terme mesures molt encertades que els han estat adjudicades a ells però que havien estat projectades per Jaume II.

OBJECTIUS DE LES ORDINACIONS:

LES ORDINACIONS A LA PART FORANA DE MALLORCA:

Per començar es planejaren una espècie de pols de desenvolupament concretament 14 situats a viles ja existents: Manacor, Felanitx, Campos, Santanyí, Algaida, Llucmajor, Porreres, Selva, Petra i Binissalem, apart d'aquestes viles ja existents se'n troben d'altres a terrenys de fertilitat potencial per poder-se usar com a regadiu, en que en aquella època fossin de secà.

Hi havia un lloc o establiment que es deia Huialfàs en el qual s'edificaria una nova pobla que quedaria ja com a topònim (Sa Pobla). Un altre focus seria la desmembraria de Sineu quedant el nom per la nova pobla del sant patró de la nova parròquia (Sant Joan). Les dos pobles restants es trobaven a llocs més o menys estratègics, un a la vora d'una torre de vigilància islàmica (Torre d'en Miquel Nunis) a la vora del Cap de Pedra, d'aquí ve el nom posterior de Capdepera , aquesta vila es rodejà de muralla molt aviat; En quan a l'altre es trobava al lloc denominat Port d'en Banyeres per altre banda lluny de la costa degut a la por de les mes que freqüents razzies piràtiques de les quals eren objecte, molt aviat aquesta població passarà a dir-se Son Servera.

Cada pol de desenvolupament seria realitat mitjançant l'establiment permanent de 100 famílies per les quals es crearia un polígon residencial de devers 200.000 metres quadrats. Aquestes famílies serien convenientment dotades de terres de cultiu pròpies baix unes determinades condicions.

Els nous pols constituirien nuclis de capacitat modesta però capaços de constituir focus d'atracció vital importants.

En cada un d'aquests pols o centres d'establiment agrari, es planifica la edificació d'un polígon urbà adaptat a les circumstancies. Quan el solar d'una nova urbanització es pla s'adopta el traçat de carrers en quadrícula, en cas d'existir un nucli urbà ja existent el traçat quadriculat es juxtaposa al costat del nucli antic, aquest es el cas de Felanitx i Petra, o se superposa a damunt com en el cas de Llucmajor. En altres casos no s'arribà a traçar un polígon regular i l'extensió urbana es desenvolupà tentacularment damunt camins ja preexistents, tal vegada degut a les antigues muralles, es el cas de Santanyí.

Drets dels nous pagesos:

A cada poblador se li adjudicaven 2 tipus de parcel·la, actualment aquestes serien donades en propietat plena però als nous pobladors els hi era donada en règim de domini útil, això si amb molts avantatges:

• Un solar urbà d'un quartó (1775 m²)

• Una parcel·la de 5 quarterades (3'55 ha) de terrenys aptes per horts, vinyes o per cultius de secà, en aquesta parcel·la estaven obligats a sembrar-ne una porció de vinya.

• Apart d'això també tenien dret a 10 quarterades de garriga perquè poguessin alimentar el seu ramat, hi ha que dir que aquest bocí servia per l'aprofitament de tots els colons del poble

Drets dels nous menestrals:

Les ordiancions destinades cap els pobles eren de caire agrícola però també tenen en compte al sector secundari o dels menestrals, per els que es vulguin establir es reservaven unes parcel·les urbanes com les anteriors i també una o dues quarterades de terres aprofitables per el conreu.

Hi ha que dir que en que no l'haguessin de menester els menestrals moltes vegades es reservaven un bocí de terra per conrear-lo directament.

Uns dels avantatges que també tenien els nous colons era el dret a un crèdit per a la construcció de les seves vivendes. Aquest crèdit no s'entregava directament ni de una sola vegada sinó que s'anava entregant als interessats en tan en quan anaven avançant les obres de la casa, els pagaments els feien efectius els oficials o delegats reials després d'haver supervisat la bona marxa de les obres i que els diners del crèdit anaven destinats realment a la construcció de la casa.

Els préstecs eren hipotecaris, el qui prenia el préstec havia de subscriure un document a favor del prestamista mitjançant el qual es comprometia a la devolució posant com a garantia tots els seus bens, especialment la casa o el que duia construïda d'ella. El plaç de devolució era fixat normalment en 6 anys, a partir de l'inici de la construcció, a raó del 25% els dos primers anys i el 12'5% els anys restants, eren uns préstecs a mig plaç d'avui en dia.

Un fet que em crida l'atenció i que a la vegada considero que es una bona mesura es que els que es volguessin establir tenien dret i permís per part del rei d'ajornar el pagament dels deutes de fins a 3 anys abans, tret d'alguna excepció com serien els sous a obrers i missatges, l'aixovar de les dones de la família i coses per l'estil.

Aquesta mesura de caire reformista anava encaminada a les persones amb iniciativa i amb ganes de fer coses, una espècie de segona oportunitat per a les persones a les quals les coses no els hi havia anat be fins llavors. Posteriorment, al 1302, el rei ampliarà el plaç en dos anys més.

No hi havia sols drets per els pobladors, aquests quan acceptaven els drets contreien una sèrie d'obligacions per a conservar-los:

• Els pobladors que havien estat agraciats amb un solar havien d'haver construït les cases en un període de sis mesos i trobar-se establerts en elles permanentment.

• El poblador havia de viure obligatòriament a la pobla durant un mínim de 6 anys.

• Passats aquests primers sis anys només podien vendre la casa a un del mateix lloc.

• Passats 10 anys finalment el propietari ja podia vendre la casa a qualsevol.

En el cas de habitants del lloc abans de crear-se la pobla degut a que certs senyors els havien cedit aquelles terres, aquests senyors havien de cedir les terres als nous pobladors, per tant, segons les ordinacions, els nous pobladors tenien preferència damunt els antics pobladors.

Estructura urbanística de les noves pobles:

Les ordinacions no es refereixen per res a la estructura urbanística de les noves pobles ni tampoc al traçat dels seus carrers no obstant, com veurem després, donen l'amplitud de les parcel·les i l'amplitud dels carrers. Però així com a traves dels segles les edificacions es van renovant constantment els traçats urbanístics, menys algunes casos excepcionals, perduren. Així els traçats que dugueren a terme els urbanistes, ordenadors de Jaume II, es conserven avui en dia amb els seus encerts i els seus errors, fent patents certs obstacles que es varen veure obligats a superar, d'aquesta manera podem obtenir informació que no esta als documents.

Els plànols de les poblacions actuals degudament interpretats ens diuen que per els pobles creats en zones planes es va adoptar un traçat quadriculat, es a dir, l'esquema habitual per a les poblacions de nova fundació reial dels segles XIII i XIV. Aquestes fundacions tenen el precedent immediat a les bastides, noves poblacions la fundació de les quals va ésser deguda a raons militars, per exemple les creades al Llenguadoc pels reis de França, per repoblar els territoris que quedaren despoblats després de la croada duta a terme en contra dels càtars assegurant al mateix temps el domini damunt aquests territoris ja que la gent que s'establia allà era afecte a qui li havia colocat donant-li terres, un altre exemple serien les disposicions que va emprendre Jaume I en la fundació de noves poblacions en el seu avanç cap al sud en terres peninsulars. Els antecedents remots del traçat hipodàmic o ortogonal els hem de situar a Grecia, Egipte i anteriorment a Mesopotàmia.

Espais i equipaments:

Els espais socials prevists en el model es troben a la plaça o places corresponents al centre urbà i al mercat i al solar de l'església que te plaça pròpia. Pertant el centre civil i mercantil esta separat del centre religiós. Pot ser que la idea original de l'època medieval fos la que almenys la plaça del mercat estigues porticada. De tota manera no s'ha trobat cap resta d'aquests suposats pòrtics.

Un altre espai social es el sagrat o cementiri. A les poblacions musulmanes aquest es trobava fora de la població però molt prop d'aquesta. En canvi els cristians la varen situar a dins el recinte destinat a la població seguint la tradició cristiana. Partint d'aquí podem suposar que a les noves poblacions el sagrat s'havia d'emmarcar a dins el solar que formaven el conjunt església-plaça abans esmentat.

Hi havia diverses construccions que s'emmarcaven a dins l'equipament social al servei directe de les necessitats del poble o de l'administració pública, equipament per altre part imprescindible per a l'abastiment d'aliments bàsics i matèries primeres elementals per suportar una manufactura bàsica.

• Carnisseria.

• Peixateria.

• Rentadors públics.

• Font pública.

• Casa de la Universitat o del govern municipal amb una porxada.

• Cós o camp d'entrenament per els cavalls i les armes.

• Casa del rector amb hort propi.

Apart d'aquests hi havia una sèrie d'edificis de serveis però que no eren públics, eren els locals o magatzems dedicats a guardar els delmes en espècia, els grans o els vins. Per exemple hi havia el celler reial, el celler del bisbe, la botiga que, a diferencia d'avui en dia, era un dipòsit comunitari de reserva de blat o d'altres productes elementals. En temps de carestía o de males collites es podia accedir a comprar d'aquests dipòsits a preus raonables.

Infrastructura de l'aigua:

En les ordinacions de Jaume II hi ha disposicions que ens mostren que va fer un pensament molt clar arran del problema de l'abastiment d'aigua per aquestes noves pobles, a Mallorca es de tots conegut que no hi ha per res abundància d'aigües superficials aprofitables en canvi si que era molt rica (per desgràcia de cada vegada menys) en aigües trobades a les capes freàtiques. En algunes pobles les capes d'aigües freàtiques es troben a poca profunditat i es fàcil treure-les mitjançant les sínies, en canvi a la part del pla de Mallorca ja es troben a mes profunditat per tant es va decidir que la única solució efectiva era la d'emmagatzemar l'aigua de pluja de manera que es pogués consumir durant tot l'any, una solució complementària fou la de construir mitjançant financiació pública aljubs públics, aquesta mesura es prengué anys mes tard degut al dèficit d'aigua derivat dels altres sistemes, i en els pous ja construïts fer una bassa perquè la gent la pogués aprofitar.

La tanca exterior d'algunes poblacions:

Es va projectar una tanca exterior que devia tenir unes mesures establertes, aquesta devia envoltar la majoria de les ciutats de nova planta, en tot cas no es dugué a terme per les raons que fossin en cap cas.

ACTUACIONS A MENORCA:

Després de recuperar l'illa (en mans catalanes des de 1287) el rei volia refundar les institucions menorquines, aquesta refundació no va tenir únicament derivacions institucionals sinó també territorials. Aquesta organització afectà tant als espais rurals com als urbans amb la correcció i la reforma de moltes de les iniciatives engegades pels seus nebots, els reis de Catalunya-Aragó. A diferencia de Mallorca i de les Pitiüses el rei tenia les mans lliures ja que no hi havia cap tipus de senyoriu feudal a Menorca. El fet que Menorca estigués encara en un procés incipient de colonització facilità les intencions ordenades del monarca mallorquí.

Menorca fou conquerida al 1287, anys abans, al 1231, fou infeudada mitjançant el tractat de Capdepera on els musulmans reconeixien la sobirania del rei Jaume I i es comprometien a pagar-li un tribut anual pagat en efectiu de plata i una part pagada en caps de bestiar i diferents productes (blat, ordi, civada i mantega), en contrapartida els sobirans de Menorca mantindrien la seva autoritat política, les seves propietats així com també la seva religió i les seves costums. Quan es produí la conquesta catalana aquesta implicà la eliminació o per esclavatge o per expulsió (no sense abans haver pagat el seu rescat) de tota la comunitat musulmana de Menorca.

Alfons el Lliberal posà els fonaments de l'organització institucional de Menorca, aquest feu diverses donacions ( generalment a estaments no privilegiats) entre d'altres a diverses ordres religioses que s'establiren gràcies a la donació de cases a les diferents viles. L'empresa era única i exclusivament reial d'aquí ve que no es fes un repartiment a l'estil de Mallorca, totes les propietats que no eren del rei havien estat cedides per ell personalment.

La mesura que es prengué per fomentar el repoblament fou estendre la carta de Franqueses que hi havia a Mallorca, a Menorca i s'entregaren bens immobles baix la única condició de residir a l'illa, malgrat tot el repoblament no fou ni ràpid ni fàcil però així i tot cal dir que la majoria de la població que s'establí a Menorca era procedent de Mallorca i de Catalunya majoritàriament.

Fruit de la tasca legislativa de Jaume II tenim tres documents:

- La Carta de Franqueses

- El Pariatge

- El conveni que regula els delmes, les cavalleries i la reorganització del repartiment de terres, Lo exhibell.

D'aquesta manera Ciutadella quedà com a capital i com a seu de les principals autoritats reials. Jaume II va fer un esforç important per dotar a Ciutadella de muralles i altres edificis i serveis per a la capital menorquina. Les obres d'aquesta començaren immediatament ja que el rei tenia una partida d'esclaus musulmans reservats aposta per la construcció de la nova muralla. Després una altre mesura fou la de la participació de tots els ciutadans incloent els del braç militar en les despeses derivades del manteniment i adequació d'aquesta pagant una certa quantitat.

El Pariatge:

Aquest document determina la sortida de nombrosos ordres religiosos establerts a Menorca gràcies a les donacions d'Alfons el Lliberal. Aquestes donacions son anul·lades i tants sols es confirmà la pervivencia dels convents de Sant Francesc i de Santa Clara tots dos situats a Ciutadella, per altre banda creà, en alguns casos confirmà, set parròquies que seran el fonament de la organització eclesiàstica posterior i de rebot de tota la organització territorial i poblacional de l'illa:

Es molt possible que la darrera intenció del rei Jaume II fos la colonització de l'espai rural a partir de la infrastructura parroquial, de forma semblant a la que es realitzava en aquells moments a Mallorca, si exceptuem les parròquies de Maó i Ciutadella la resta de parròquies esmentades eren rurals. En tot cas el mal anomenat pariatge obeeix clarament a un intent d'ordenació de l'espai, que en cap cas es feia de forma improvisada, sinó prenent com a punt de partida la situació anterior i els assentaments previs. Si posem les fundacions de Jaume II sobre el mapa, veurem que corresponen a dos eixos fonamentals: Un que uneix Ciutadella i Maó per el centre de l'illa ( Sant Bartomeu, Sant Narcís i Santa Eulàlia)i un altre que ho fa mes al nord ( Curniola, Santa Creu i Sant Llorenç) Ambdues línies corresponen a vies de comunicació antigues.

La fundació d'Alaior:

Jaume II ordena l'establiment d'una pobla a l'antiga Alqueria musulmana d'Ihalor, es molt possible que, quan es projectà la creació de la parròquia de Santa Eulàlia, el rei ja tingues la intenció del projecte que inicia poc després. Pareix que a Alaior hi havia un nucli de població previ d'una certa importància habitat almenys des de l'època romana i que havia tingut continuïtat en època musulmana. No coneixem les clàusules concretes en que s'establí la nova pobla . De tota manera es situava a la part centroriental de l'illa i juntament amb la ciutat de Maó feien contrapès a la supremacia de Ciutadella, a poc a poc es configurà com a nucli urbà al llarg dels segles XIV i XV.

“Lo Exhibell”:

El tercer document que cal analitzar es el que regula el funcionament de les cavalleries i de la propietat en general. Jaume II estava en desacord amb les donacions de terres dutes a terme per els seus nebots, els reis d'Aragó i envia a Menorca dos dels seus consellers mes experimentats, Arnau Burgues i Pere Estruç en qualitat de procuradors reials, per reformar el règim de la propietat, fixar al sistema tributari, distribuir les terres i establir el sistema defensiu de l'illa. La reunió definitiva tingué lloc al convent de Sant Francesc de Ciutadella el 24 de Gener de 1301 entre els procuradors reials i els representants de la universitat de Menorca, malauradament no s'ha conservat la relació de concessions realitzades per els procuradors reials, així com la gran majoria de documentació d'època medieval.

Jaume II confirma algunes donacions exteriors i en deroga d'altres. Eren anul·lades les donacions efectuades per Alfons el Lliberal, la majoria a ordres religioses, a excepció de les fetes a franciscans i clarisses. La distribució de terres que comportaven el compromís de residència efectiva a Menorca i per tant són un instrument important per potenciar la colonització de l'illa.

Segons el document del 24 de Gener de 1301 es fan donacions de 2 formes

LA REFORMA MONETARIA:

Jaume II regeix i governa la corona de Mallorca durant dos períodes, el primer per decisió testamentària del seu pare entre 1276 i 1285 i el segon per cessió del seu nebot Jaume II d'Aragó desprès de signar tots dos la pau d'Anagni entre els anys 1298 i 1311 data aquesta darrera de la seva mort.

La primera fase es caracteritzava per la feblesa institucional, política, social i econòmica, com es pot veure, eren moltes les parcel·les que pecaven de la mateixa fragilitat i la conseqüència resulta mes que evident: una corona abocada a la desaparició, com així succeí durant un període de 13 anys.

La segona fase no podia pecar de la mateixa feblesa i, per això, donarà inici a aquesta gran política reformista, tantes voltes reiterades durant el text, obligat per la necessitat d'enfortir les diferents esferes citades. En aquesta segona fase s'inicià la reforma monetària. Fins llavors només circulava com a moneda de canvi el ral de billó de València. Tenint en compte el caràcter mercantil que ocupava l'arxipèlag no seria estrany pensar que hi circulessin altres monedes, malgrat la prohibició expressa que en aquesta qüestió abrigava la corona.

Els objectius d'aquesta reforma eren bàsicament 2:

- Uniformar el sistema monetari.

- Donar imatge d'una economia sanejada i per altre banda fer que la moneda produïda a Mallorca fos apreciada a l'exterior, això era sinònim d'una monarquia forta i afiançada i que en aquesta segona etapa calia remarcar.

D'aquesta manera es dictaven unes directrius al 1300 en les que s'atorgava als jurats de la ciutat el privilegi d'acunyar moneda quedant establerta a l'illa de Mallorca la seca principal. Mallorca tenia la facultat d'emetre moneda de billó i d'argent. La de bilió va resultar dividida en tres tipologies diferents:

- Reials doblencs (posteriorment doblers) a una equivalència de 11 sous per marc.

- Reials senars o menuts a una equivalència de 22 sous per marc.

- Malles a una equivalència de 44 sous per marc.

El doblenc fou creat com a conseqüència de la influència francesa de la moneda dúplex. Les tres monedes pesaven uniformement ja que hi havia una equivalència entre elles que havia d'ésser respectada.

La reial cèdula també contenia un nou impost, fins llavors no aplicat a les illes, era el del monedatge que estava dedicat en un principi a pagar els sous dels empleats de la seca. S'obligava al regne a pagar cada 7 anys un morabatí d'or per cada fogatge que tingués almenys 10 lliures en bens materials. També conte que des d'aquell moment les monedes estrangeres passaven a tenir equivalència en moneda mallorquina.

Per exemple:

- Morabati: 8 sous dels rals mallorquins.

- Macemutina: 5 sous.

- Besant: 3 sous i 6 diners.

La moneda d'or mallorquina es posterior, no serà fins l'any 1310 que se'n veurà aprovada l'emissió a llei de 23 quirats i talla de 60 peces per marc i amb un valor de 25 sous. El ral d'or de Mallorca apareix per imitació de la moneda d'or de Felip IV el bell de França i s'avançà amb això a l'adopció d'un valor monetari d'or als estats de la corona d'Aragó i als estats hispànics que no ho dugueren a terme fins dècades mes tard. El ral de Mallorca fou en definitiva la primera moneda amb valor de divisa internacional encunyada en territori hispànic encara que no va contribuir a consolidar el comerç exterior del regne, però això si va donar prestigi al monarca i al regne.

ALTRES ACTUACIONS:

Els castells forans:

Dels 5 castells que hi havia a Mallorca al final del regnat de Jaume II, tres eren a la part forana i dos a la ciutat, un a l'interior del recinte de la ciutat (L'Almudaina) i un altre a l'exterior que domina la badia ( castell de Bellver). Llevat d'aquest darrer, tots els altres son anteriors a la conquesta catalana. Els castells de la part forana es situaven als emplaçaments usats des de temps immemorials. Aquestes fortaleses eren governades per un castellà que tenia sota les seves ordres uns servents armats, a vegades amb cans, en nombre variable, segons el moment i el castell (però habitualment escàs) que augmentava molt en cas de perill. Jaume II en el conjunt de les reformes destinades a la millora de la defensa del regne en general va fer reformes de millora i adaptació de tots els castells i apart va construir de nova planta el castell de Bellver.

El castell d'Alaró: Esta construït damunt el puig amb el mateix nom, es troba situat a 822 metres d'altura dominant gran part del pla de Mallorca. L'accés era realment difícil, ja que l'únic lloc a l'abast era el portal d'entrada que estava protegit per torres i murs. Les primeres construccions son anteriors a l'època musulmana. Els fets mes destacables son la resistència a la conquesta islàmica i la resistència oposada a Alfons El Lliberal al 1285 per els famosos Cabrit i Bassa que finalment foren executats.

Castell de Santueri: Situat al terme de Felanitx va ser construït a època musulmana, precisament fou el darrer bastió defensiu en poder dels autòctons arran de la conquesta de 1229 ja que no fou ocupat per Jaume I fins al 1231.

Al 1316 s'inicia el seu condicionament quan, a partir de la base de l'anterior construcció, s'hi dugué a terme una nova edificació. El recinte aprofita una sèrie de penya-segats inaccessibles, Aquesta defensa natural es complementà amb un mur vertical, emmarat i amb matacans i espitlleres flanquejat per torres de planta quadrada.

Castell de Pollença o del rei: Estava situat a 476 metres d'altura. Com els altres es troba totalment en runes i aprofitava el precipici que l'envoltava en gran part, mentre que la defensa exterior consistia amb murs molt pareguts als qui hi havia al castell de Santueri, també s'hi dugueren reformes similars a les fetes en els anteriors castells adaptant les muralles a les novetats defensives de l'època, tot plegat li conferia un aspecte monumental.

L'Almudaina: En aquesta antiga residència dels walis musulmans Jaume II hi dugué a terme una sèrie de reestructuracions durant la primera dècada del XIV. Projectada per l'arquitecte Ponç Descall que la convertí en fortalesa i alhora l'embellí perquè fos la residència reial. Aquesta tasca d'adaptació d'una antiga fortalesa musulmana a les necessitats d'allotjament de la cort es feu, però mantenint el paper que tenia dins el sistema defensiu de la ciutat. Les reformes d'embelliment que s'hi dugueren a terme es feren seguint en part els models dels castells que els reis tenien als seus territoris continentals, mes concretament a Perpinyà i a la senyoria de Montpeller.

Castell de Bellver: Aquest nou bastió projectat per Pere Salvà, segueix el criteri de l'època de construir nuclis de resistència fora de la població. Es tracta d'un edifici molt singular, original per la seva planta circular flanquejada per torres i la seva estètica en conjunt, i sobretot per la manera com resol les qüestions defensives: murs inclinats i arquejats, torres corbades, merles, la posició dels matacans… un vall ample i profund tancat per una muralla que envolta el castell, l'entrada al qual es feia a traves d'un pont llevadís, en definitiva la joia de la corona i el bastió defensiu que posa les coses mes difícils als atacants. Així mateix destaca per la situació estratègica que per una banda domina àmpliament la badia. Els treballs foren iniciats a partir del 1300 i en una dècada es deixà l'obra pràcticament enllestida, aquesta es rematà 20 anys mes tard.

Tant l'obra de reforma de l'Almudaina com en la construcció del castell de Bellver com en les reformes de castells roquers la ma d'obra eren esclaus generalment musulmans reservats per el rei a tal efecte, a vegades per les feines que requerien mes especialització s'usava ma d'obra lliure.

Palaus de Sineu, Manacor i Valldemossa: Cal dir que si en general tenim poca informació d'aquest tema en concret encara en tenim menys. Segurament foren construïts per l'esbarjo dels reis i els seus familiars, el palau de Sineu fou durant un temps la residència del veguer de fora així com també del procurador reial quan es desplaçava per aquella zona. Fonamentalment però, devia ésser usat com a residències temporals ja que es trobaven mes a prop de les deveses que els reis havien manat fer per el disfrut de la seva principal afecció: la caça.

Després dels reis de Mallorca aquests palaus, per altre banda modestos en les seves comoditats, restaven totalment abandonats, el de Valldemossa acabà en mans dels clergues per donació dels reis de la corona d'Aragó, el de Manacor en mans del secretari de Ferran el Catòlic i el de Sineu fou donat mes tard a les monges agustines.

CONCLUSIONS I REFLEXIONS FINALS:

El regnat de Jaume II comportà novetats importants i de gran abast en quan al sistema defensiu de les illes. En primer lloc a través de la reforma o edificació de nova planta de fortaleses aptes per la defensa del regne. D'altre banda la preocupació per la defensa marítima fou de cada vegada mes important i culminà amb el pariatge entre el rei Sanç i la universitat del regne. També degut a la insuficiència de la cavalleria armada per la defensa de l'illa, es deixà intervenir a l'anomenada cavalleria popular que consistia en que hi podia participar tot el regne fos de l'estament que fos. Els pobles havien d'enviar tropes allà on eren assignades.

Pel que fa a les aplicacions de les ordinacions en la fundació de les viles no es pot parlar ni d'èxit ni de fracàs, certament es consolidaren viles i espais per al conreu preexistents( Llucmajor, Manacor Felanitx…) De la mateixa manera també es crearen pobles de nova planta tot i que es possible que es superposessin a llogarets que es desenvoluparen mes o manco de manera decidida durant el primer terç de la centúria, però també hi hagué pobles que no prosperaren. Si mirem la situació 10 anys després de les ordinacions, el gruix (72'1%) de l'extensió dels dominis reials continuava essent la comarca mes despoblada de l'illa. Els resultats assolits eren lluny de les expectatives del 1300.

Un altre aspecte es l'acció a Menorca per part de Jaume II, cal dir que aquesta fou decisiva per l'ordinació territorial i institucional. Aquestes ordinacions contribuïren de manera determinant a la configuració de Menorca.

Les seves actuacions es poden resumir així:

- Promulgació de la carta de Franqueses.

- Ordenació i adequació dels espais urbans (Maó i Ciutadella).

- Ordenació dels espais rurals mitjançant el mal dit pariatge parroquial i la fundació de la vila d'Alaior.

- Reordenació de la propietat agrària amb anul·lacions i confirmacions de les donacions fetes per Alfons el Lliberal al 1287 després de la conquesta catalana.

Aquestes disposicions foren també dutes a terme per els seus successors durant tot el transcurs de la dinastia del regne privatiu de Mallorca.

En conclusió Jaume II intenta en mes o menys encert segons el cas adaptar un poc les illes a la modernitat, fer-les mes riques, convertir-les en la seva residència i fent-les mes segures i mes poblades dotant-les d'infrastructures i de moneda pròpia. Va ser un intent de reafirmació d'estat en part exitós.

Jaume II i les ordinacions de l'any 1300. Pau Cateura Bennàsser i D.D. A.A

Cal posar en dubte aquesta possibilitat, les tesis tradicionals sempre han agafat com a segur la influència damunt la educació del monarca però l'únic que sabem cert es que es conegueren i que es trobaren en diverses ocasions intercanviant opinions i consells. Jo personalment penso que per l'edat de tots dos es impossible que Ramon Llull fos preceptor de Jaume, es duen molts pocs anys.

Mes endavant dins el context del regne privatiu de Mallorca es signà un Pariatge entre la universitat del regne i el rei Sanç pertal de conformar una esquadra armada dotada econòmicament a mitges per les dues parts signants; Aquesta esquadra estava formada per 6 embarcacions i fins a 250 homes en cas d'atac, aquesta era de caràcter permanent i tenia dos capitans un nomenat per el rei i l'altre nomenat per la universitat, el seu radi d'acció era de fins a 60 milles al sud d'Eivissa i fins a 45 al nord de Mallorca.

Tradicionalment s'ha dit que el rei Jaume I fou el que havia començat la catedral de Palma degut a que en els llibre dels Feyts surt que de camí cap a Mallorca es troba amb una gran tempesta que amenaçava de enfonsar la esquadra amb la que es dirigia a conquerir l'illa i que va prometre que si en sortia d'aquesta faria una catedral a Mallorca dedicada a Santa Maria, quan va arribar si que va condicionar la mesquita principal per dir-hi missa i consagrada a Santa Maria però no feu cap tipus d'obra de nova planta dedicat a la construcció d'una catedral, pertant la teoria es falsa.

Pau Catuera la qualifica com “(…)una illa deficientment defensada tant per mar com per terra fins i tot tenint en compte l'època, era una terra bona d'assaltar per qualsevol pirata degut a la falta d'una flota permanent, d'una milícia permanent i a la deficient vigilància costera(…)

Segons Gabriel Alomar.

Segons Gabriel Alomar les famílies d'aquell temps estaven formades generalment per una mitjana de 6 membres.

Avui en dia aquesta superfície es grandiosa però s'ha de pensar que normalment a totes les cases hi havia aferrat una espècie de corral on les persones tenien els seus animals (solls, galliners, quadres…)

Un altre opció que defensa Gabriel Alomar es que aquestes parcel·les fossin pensades per a una posterior subdivisió.

Segons paraules de Jaume II de Mallorca “(…)Procurant afavorir el lo possible al qui, de bona fe e sens engany, han anat a poblar les noves poblacions (…)”

Tan sols conservem els documents referents a les actuacions que es dugueren a terme seguint les ordinacions a les pobles de Felanitx i Petra.

Les ordinacions del 1300 de les viles de Felanitx i Petra: una comparació dels dos documents. Jaume Andreu Galmés.

L'urbanisme planificat segons les ordinacions de Jaume II. Jaume Andreu Galmes. Mallorca al 1300. Gabriel Alomar.

Gabriel Alomar pensa això i ho justifica dient que era la costum en les noves construccions que es feien arreu d'Europa, el rei o els seus consellers degueren agafar aquesta influència dels seus contactes a nivell internacional.

Tret de l'article Espai i poblament a la Menorca Medieval: Les ordinacions de Jaume II. Es un article que es troba a dins el catàleg commemoratiu de l'exposició que es feu degut al 700 aniversari de les ordinacions: Jaume II i les ordinacions de l'any 1300. D.D. A.A

El fet de la tardança a retornar les possessions, degut a la firma del tractat d'Anagni, es deu en part a un desencontre entre els dos Jaume II per veure qui havia de conservar l'illa de Menorca. Jaume II d'Aragó deia que la conquesta de Menorca havia estat una empresa de la seva corona, i que per tant ,pertanyia a la corona d'Aragó, per altre banda Jaume II de Mallorca li reconeixia l'autoria de la conquesta, però li recordava que en les disposicions testamentàries del seu pare aquest l'havia deixat com a posseïdor del domini damunt el feu de Menorca, finalment s'arribà a un acord entre els dos a favor de Jaume II de Mallorca.

Sempre s'ha considerat el pariatge com una negociació entre iguals com per exemple el cas de Mallorca en el tema de l'armada permanent que es volia per intentar combatre al mar amb els pirates, idò Jaume Sastre Moll pensa que se li ha donat un nom erroni a aquest conjunt de disposicions degut a que no hi ha cap tipus de negociacions entre dues parts es tracta senzillament d'una “ordinació eclesiàstica emanada exclusivament de la voluntat del monarca” L'ordenació eclesiàstica a Revista de Menorca

Abans ja hem parlat de la extrema religiositat del monarca tenint una especial predilecció per l'ordre dels franciscans tal vegada influït per Ramon Llull, es innegable la influència damunt els seus fills dos dels quals entraren a dins aquest ordre en algunes de les seves variants

Originàriament després de la conquesta catalana l'església menorquina passà a dependre de l'església metropolitana de Barcelona.

Segons Miquel Àngel Casasnovas

El que si sabem es que tant l'Alqueria d'Ihalor com la de Malbúger eren cavalleries i pot ser que no sigui aventurat pensar en que fossin adaptacions de les disposicions fetes per la part forana mallorquina. Segons Miquel Àngel Casasnovas a Espai i poblament a la Menorca medieval: Les ordinacions de Jaume II (1300-1311).

Pareix ésser que aquest document es trobava guardat a l'arxiu de Ciutadella però durant el transcurs de l'assalt turc de l'any 1558 es va perdre o senzillament fou cremat com la majoria de documents que allà es guardaven.

Aquests dos personatges jugaren un paper fonamental per dur a terme les disposicions reials referides a la part forana, eren els encarregats de taxar les propietats, els dipositaris dels diners dels préstecs destinats a les construccions de les cases i els supervisors del bon compliment de les disposicions del rei, eren els ordinadors.

Per aquest tema he agafat la majoria de la informació de un article de José Ruiz Carvajal que es diu La reforma monetària de Jaume II alhora ell es basa en publicacions de Llopis, A. Campaner, Piña …. .

La llei de la moneda de billó quedà establerta segons les disposicions de Jaume II “en tres diners menys una pugesa d'argent fi”

Els fogatges son formes de recomptar la gent i cada fogatge identifica a una unitat familiar. Gràcies a aquests impostos podem fer els únics recomptes poblacionals ( a vegades inexactes) d'aquesta època

Jaume Andreu Galmés i Gabriel Alomar son els dos autors mes destacats en el tema de les obres dutes a terme per Jaume II. Per il·lustrar-me a damunt els palaus forans construïts per el rei he tret la majoria de la informació en l'article de Jaume Sastre Moll anomenat Els palaus rurals de Mallorca i la política cinegètica de la monarquia mallorquina la primera meitat del segle XIV. Alhora ell es basa en L'art en el Regne de Mallorca de Durliat. M entre d'altres autors.

Durant la conquesta àrab al 902-3 hi ha una coneguda resistència contada per el geògraf musulmà Al- Zhuri que ens diu que els rum resistiren durant 8 anys i mig?

Segons Gabriel Ensenyat a La defensa del Regne article publicat al catàleg commemoratiu de l'exposició Jaume II i les ordinacions de l'any 1300.

Tal vegada Durliat. M, Sastre. J o Galmes. J. A.

Aquestes xifres i aquestes conclusions m'han parescut encertades son tretes de l'article de n'Antoni Mas i Forners de Santa Margalida Les ordinacions: una reforma agrària.