La primera i fins ara única reforma de la Constitució espanyola de 1978 ha consistit en afegir, en l'article 13.2, l'expressió "i passiu" referida a l'exercici del dret de sufragi dels estrangers en eleccions municipals.

El 7 de febrer de 1992 es signà a Maastricht el Tractat de la Unió Europea (TUE) pel que, entre d'altres, es modificà el Tractat Constitutiu de la Comunitat Econòmica Europea (TCCEE). L'article 8B apartat 1 d'aquest darrer diria, després de l'aprovació del Tractat de Maastricht, que "tot ciutadà de la Unió que resideixi en un Estat membre del que no sigui nacional, tindrà dret a ser elector i elegible en les eleccions municipals de l'Estat membre en el que resideixi, i això, en les mateixes condicions que els nacionals del dit Estat...." . No obstant això, l'article 13.2 de la Constitució espanyola, que fixa els criteris per l'exercici per part dels estrangers del dret al sufragi actiu en les eleccions municipals, no esmentava en aquell moment el dret de sufragi passiu.

Advertida la possible contradicció entre ambdós preceptes i els dubtes raonables de validesa que es suscitaven, el Govern de la Nació en reunió del Consell de Ministres, celebrada el 24 d'abril de 1992, a l'empara d'allò disposat en l'article 95.2 de la Constitució i en l'article 78.1 de la LOTC, requerí a aquest Tribunal en data 13 de maig, per que es pronunciés sobre l'existència o inexistència de contradicció entre l'article 13.2 de la Constitució i l'article 8B, apartat 1 del TCCEE, en la redacció que resultaria de l'article GB 10 del TUE, redacció abans ja formulada.

El Tribunal Constitucional, en resposta al requeriment del Govern i en data 1 de juliol del 1992 declarà:

1º Que l'estipulació continguda en el futur article 8B apartat 1 del TCCEE, tal i com quedaria redactat pel TUE, és contraria a l'article 13.2 de la Constitució en allò relatiu a l'atribució del dret de sufragi passiu, en les eleccions municipals, als ciutadans de la Unió Europea que no siguin nacionals espanyols.

2º Que el procediment de reforma constitucional que cal seguir per a obtenir l'adequació de la dita norma convencional a la Constitució, és l'establert en el seu article 167.

• Iniciativa:

El 7 de juliol de 1992 tots els Grups Parlamentaris existents a la cambra varen presentar conjuntament una Proposició de Reforma de l'article 13.2 de la Constitució, sol·licitant la seva tramitació pel procediment d'urgència. La Mesa del Congrés, en reunió de 8 de juliol, acordà admetre a tràmit la Proposició i sotmetre-la a la deliberació del Ple a efectes de la seva presa en consideració i, prèvia audiència de la Junta de Portaveus, proposar al Ple la seva tramitació pel procediment de lectura única.

• Ple:

El Ple del Congrés, en la seva reunió del 13 de juliol de 1992, va acordar prendre en consideració la Proposició així com la seva tramitació directa i en lectura única. El mateix dia, la Mesa del Congrés acordà l'obertura d'un termini de cinc dies per la presentació d'esmenes, mentre la Presidència de la Cambra va convocar sessió plenària extraordinària per tramitar la Proposició pel 22 de juliol. El debat i votació en el Ple es dugué a efecte el dia esmentat, aprovant-se la Proposició amb el resultat de 332 vots emesos i 332 si.

Tramès al Senat el text aprovat pel Congrés, la Proposició de Reforma es publicà el 23 de juliol conjuntament amb el calendari per la seva tramitació, passà a la Comissió de Constitució i s'obrí termini per a la presentació d'esmenes que clogué el 27 de juliol.

• Comissió:

No es varen presentar esmenes i la deliberació i votació en la Comissió de Constitució es dugué a terme el 28 de juliol, en sessió extraordinària fora del període ordinari de sessions. S'acceptà com a Dictamen el text tramès pel Congrés.

• Ple:

El Ple del Senat va debatre el Dictamen sobre la Proposició de Reforma de l'article 13.2 de la Constitució el 30 de juliol, arribant-se en la votació a la majoria de les tres cinquenes parts prescrita en l'article 167.1 de la Constitució, el text doncs resultà aprovat sense introduir variacions al tramès pel Congrés.

D'acord amb allò disposat en l'article 167.3 de la Constitució, a partir de la data d'aprovació de la Proposició de Reforma, s'obrí el termini de quinze dies perquè, o una dècima part dels membres del Congrés o una dècima part dels membres del Senat, sol·licitessin que la reforma aprovada per les Corts Generals fos sotmesa a referèndum per la seva ratificació. Transcorregut el termini sense cap sol·licitud es publicà el text definitiu de la Reforma de l'article 13.2 de la Constitució espanyola en el BOCG del 20 d'agost del 1992.

S.M. el Rei sancionà i promulgà la Reforma de la Constitució, en el Palau d'Orient de Madrid el 27 d'agost del 1992 y el BOE publicà el text de la mateixa el dia següent, 28 d'agost, en el seu nº 207-1. Aquest mateix dia es publicaren també les versions en les restants llengües d'Espanya.

Com a resum de tot el fins aquí dit, constatem que el procediment de reforma constitucional emprat, seguint la Declaració del Tribunal Constitucional de data 1 de juliol de 1992, va ser el contemplat en l'article 167 de la Constitució. Donat que no es tractava de revisar la totalitat de la Constitució o de modificar-la parcialment, de forma que s'afectés el títol preliminar, la secció primera del capítol segon del títol primer o el títol segon, no fou necessària la via de l'article 168 de la Constitució, procediment d'aprovació agreujat en seu parlamentaria i seguit de la celebració d'un referèndum popular per a ratificar la modificació esmentada.

El Tractat pel qual s'institueix una Constitució per a Europa, també conegut com a Constitució europea, va ser aprovat el 18 de juny del 2004 per part de la Conferència Intergovernamental i signat a Roma el 29 d'octubre del mateix any.

Des de la seva signatura, el nou Tractat haurà de ser ratificat per tots els estats membres de la Unió, d'acord amb les seves respectives normes constitucionals. Es preveu, d'acord amb l'article IV-8 del nou text, que el Tractat entri en vigor l'1 de novembre de 2006, sempre que s'hagin dipositat tots els instruments de ratificació per part dels estats membres, cas contrari, entraria en vigor el primer dia del segon mes següent al del dipòsit de l'instrument de ratificació del darrer estat signatari que compleixi aquesta formalitat.

Una ullada a part l'articulat de la Constitució europea ens permet veure que:

• Creació de la Unió (article I-1). La Constitució crea la UE, la qual es basa en una doble legitimitat: els estats i els ciutadans. D'altra banda, queda constància que les competències de la UE per aconseguir els seus objectius comuns ho són per atribució dels estats membres.

• Relacions entre la Unió i els estats membres (article I-5). Es reflecteix en la Constitució que la Unió respectarà la identitat nacional inherent a les estructures fonamentals polítiques i constitucionals dels seus estats membres, també pel que fa a la seva autonomia local i regional. Per la seva part, els Estats adoptaran totes les mesures generals o particulars per assegurar el compliment de les obligacions derivades de la Constitució, o resultat dels actes de les institucions de la Unió.

• Dret de la Unió (article I-5bis). Es constitucionalitza el principi de primacia de la Constitució i del dret adoptat per les institucions per sobre dels respectius ordenaments dels estats membres, un camí iniciat pel Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees en la seva sentència Costa contra ENEL, de 15 de juliol de 1964.

• Personalitat jurídica de la Unió(article I-6). La Unió guanya una personalitat jurídica que ara no té i al convertir-se en subjecte de dret internacional, estarà tècnicament en condicions de representar a Europa, de signar tractats, de ser part demandant i demandada en procediments jurisdiccionals o d'adherir-se a organitzacions internacionals. Al mateix temps, la creació d'una personalitat jurídica única per a la UE, possibilitarà la fusió dels diferents tractats pels quals es regeix actualment la Unió, fet que repercutirà en una major clarificació i simplificació del sistema europeu per als seus ciutadans.

• Competències (article I-11). La delimitació de les competències de la Unió es regeix pel principi d'atribució i el seu exercici pels principis de subsidiarietat i proporcionalitat. Tota competència no atribuïda a la Unió en la Constitució correspon als estats membres, als parlaments dels quals es dóna un paper rellevant en el control de l'exercici de les competències de la UE.

• Categories de competències (articles I-12 a I-18). Amb aquests articles es clarifiquen els diferents tipus de competències de la Unió: exclusives, compartides amb els estats membres i competències de suport i coordinació.

• Derogació de Tractats anteriors. L'entrada en vigor de la Constitució europea comportarà la derogació del Tractat de la Unió Europea, del Tractat de la Comunitat Europea, dels actes i tractats modificatius, com també dels respectius Tractats d'adhesió. En conseqüència, la Unió europea comptarà amb un sol text normatiu que regularà el seu funcionament, si be, la derogació de Tractats no afectarà la continuïtat jurídica de les seves institucions, òrgans i organismes, ni dels actes adoptats per aquests en base als Tractats derogats, ni de la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la UE.

Amb el vist fins aquí s'interpreta que el Tractat és una norma supra nacional i jeràrquicament superior a les Constitucions dels diferents estats membres, a les que no solament no contradiu, sinó que s'ha fet seves al integrar els ordenaments dels Estats, a través de l'atribució competencial rebuda des de els mateixos i a la incorporació en l'articulat de les normes constitucionals comunes.

Aquest Tractat formarà part de l'ordenament intern de cada estat membre i, pel principi d'eficàcia directa, crearà immediatament obligacions a les autoritats i als ciutadans sense necessitat que la norma s'incorpori a la legislació dels mateixos, produirà així mateix la congelació de les matèries regulades i a través del principi de primacia prioritzarà, en cas de conflicte, el dret europeu sobre el dret dels Estats independentment del rang intern de la norma i arribant, si s'escau, fins a la Constitució de cada estat membre.

3.1. El Tribunal Constitucional com a intèrpret suprem que és de la CE pot arribar a actuar com a legislador negatiu en tant que pot expulsar normes de l'ordenament jurídic espanyol.

La funció principal del Tribunal Constitucional és interpretar la Constitució, garantint que les normes o actes dels poders públics no siguin contradictòries amb la Constitució i exercint per tant el control de constitucionalitat de les lleis. És, en l'exercici d'aquesta funció interpretativa, en la que el Tribunal Constitucional pot exercir de legislador negatiu al declarar la inconstitucionalitat de normes amb rang de llei, a través d'un dels dos procediments previstos en l'ordenament constitucional espanyol: el recurs d'inconstitucionalitat o la qüestió d'inconstitucionalitat, la qual cosa produeix, com a efecte, la nul·litat de la norma estimada des de l'entrada en vigor de la mateixa, no des del moment en que es dicta la sentència.

3.2. Perquè creus que la CE li atorga aquesta potestat?

En funció del moment en el que s'aprovà la Constitució espanyola, final de l'anomenat període de transició política comprés entre el 20 de novembre de 1975 i el 29 de desembre de 1978 i també de l'experiència viscuda per la Constitució de 1931, l'existència d'un Tribunal Constitucional, amb àmplies potestats per la interpretació constitucional, solucionava tres grans reptes de la futura democràcia espanyola:

• Permetia l'efectivitat de la Constitució com a norma jurídica, donant-li una gran força normativa al text constitucional, tot produint una ruptura jurídica radical amb l'ordenament jurídic del règim dictatorial anterior.

• Era l'òrgan idoni per a resoldre els conflictes de competència entre l'Estat i les comunitats autònomes, sorgides com a fruit de la nova organització territorial a instaurar per la Constitució.

• Era un òrgan no lligat al sistema polític anterior i podia decidir definitivament sobre la manera d'aplicar els drets fonamentals garantits en la Constitució, apartant-se d'un aparell judicial acostumat a aplicar lleis de l'ordenament anterior, en el que aquests drets fonamentals no estaven garantits.

3.3. Creus que en tant que té atribuïda aquesta potestat i tenint en compte els procediments constitucionalment previstos per procedir a l'elecció dels seus membres, pot ser considerat com un òrgan polític?.

El Tribunal Constitucional ha de trobar significat, amb mètodes d'interpretació jurídica, als preceptes constitucionals i aplicar-los, interpretats prèviament, als supòsits de fet que li siguin sotmesos en els diferents procediments previstos en la LOTC i en la Constitució.

Tot i que la designació de la major part (10) dels dotze membres del TC està feta per institucions polítiques, com són les dues cambres del Parlament i el Govern, òrgans legislatiu i executiu, la delimitació en l'especialització jurídica de les persones a designar, la seva competència reconeguda i els anys d'exercici professional exigits, reforcen la qualitat tècnica dels escollits. Per un altre costat, el grau de consens necessari per l'elecció de membres tant en el Congrés com en el Senat, on la designació ho ha de ser per majoria qualificada de les tres cinquenes parts, reforça la qualitat tècnica però, sobretot, la necessària imparcialitat i neutralitat.

El dit fins aquí i el fet de que el procediment per la presa de decisions del Tribunal Constitucional sigui un procediment típicament contradictori i jurisdiccional i que les argumentacions en les que basen les seves decisions o sentencies s'inspiren en una racionalitat absolutament jurídica, sustentada en normes i regles limitades, de raonament jurídic i acceptades prèviament per la comunitat jurídica com a vàlides, ens permet cloure tot assumint que el Tribunal Constitucional és un òrgan clarament jurisdiccional i no un òrgan polític.

3