PRESENTACIÓ:

Jo parlaré sobre la reencarnació, la pervivència de la vida després de la mort i sobre la possibilitat de recordar vides pasades.

Algunes persones asseguren haver estat testimonis de presènciar fenòmens inexplicables. Molts testimonis afirmen haver-se comunicat amb els seus éssers més estimats ja morts. I, en alguns casos, aparèixen extranyes llums quan revelen fotografies de llocs on, a simple vista, nosaltres no haviem vist ni notat cap presència. Segons algunes persones es tracta tot de mentides, segons altres, aquests camps d'energia, es podrien justificar amb la presència de l'energia que deixen algunes persones després de morir, que seria la proba de que la mort no existeix.

Tots els humans deixem el nostre cos físic quan dormim i l'abandonem, per últim cop, quan morim. Però durant la nostra vida conscient, moltes persones (sobre tot nens, adolescents o gent en etapes crítiques de la vida), es sorprenen al trobar-se, de sobte i quan estan desperts, fora dels seus cossos. Altres han accedit a aquestes experiències per mitjà de cursos.

Al llarg dels temps, els experts han intentat presentar probes sobre la pervivència de la vida després de la mort, sobre la reencarnació i sobre la possibilitat de recordar vides pasades. Hi ha marques que ho demostren, el més clar és el de nens que recorden vides anteriors i parlen d'elles. Fins i tot hi ha nens que ho recorden tant bé que en parlen com si encara ho estiguéssin vivint.

Aquí faré un recull d'aquestes històries tan increibles com reals que han experimentat algunes persones.

CAS DE LES GERMANES BESSONES

El 1957, a Anglaterra, les germanes Joanna i Jacqueline Pollock, d'onze i sis anys, van ser atropellades per un cotxe.

Un any després, la senyora Pollock es va quedar embarassada i el seu marit va dir que tenia el presentiment de que tindrien dos nenes que serien les que van perdre.

Al nèixer, el pare va observar que una d'elles tenia, sobre la cella dreta, una cicatriu idèntica a la que tenia la Jacqueline, i l'altre nena tenia una piga del tamany d'un dit com tenia la segona filla morta.

Als 4 mesos, els pares es van traslladar a una altre població i, quan als dos anys i mig van tornar al lloc, es van adonar que les dos nenes recordaven perfectament el lloc.

Abans de poder veure l'escola una va dir “aquí darrere hi ha el cole” i l'altre va dir “allà dalt hi ha la plaça amb el tobogan i el gronxador”. I al pasar per davant de la seva antiga casa, les dos la van reconèixer.

Als quatre anys el pare va obrir una caixa que guardava de les nines de les dos nenes mortes, i els hi va ensenyar a les bessones, totes dos recordaven els juguets i, també, recordaven el nom de cada una de les seves nines.

Les nenes, a més, mostraven molta por als cotxes i tenien el mateix comportament que les dos nenes mortes.

EL CAS DE SHANTI DEVI

Shanti Devi va nèixer a la Índia, a Nova Delhi, però als tres anys va començar a afirmar que la seva casa estava a Mathura. Al quatre explicava detalls de la seva vida anterior, entre altres coses deia que estava casada. Shanti afirmava, també, que procedia d'una casa més rica i li deia a la seva mare “tu no ets la meva verdadera mare”. Assegurava, també, que el seu marit tenia una botiga de teixits i que la seva casa de Mathura estava pintada de color groc. Els seus pares es negaven a acceptar-ho.

Un ida, Shanti, va rebutjar la carn perquè deia a seva casa no en menjaven. A l'escola es reien d'ella quan deia que estava casada i que tenia un fill.

El seu professor es va interessar pel tema i li va demanar detalls com el nom del seu marit i li va prometre portar-la a Mathura. Ella va contestar “el meu marit es diu Pandit Kedernath Chobey” i a més li va donar la direcció complerta de seva casa. El professor va escriure a aquella direcció. Quan va rebre la resporta, aquell home li va confirmar que tot el què deia la noia era cert. El marit, llavors, va enviar un cosí a veure la noia, i la nena el va reconeixer i el va cridar pel seu nom.

Shanti, a més va preguntar pel seu fill, els hi va descriure les habitacions i la distribució de la botiga. Finalment el marit, va viatjar a Delhi amb el seu fill. La nena va reconeixer el seu marit i va abraçar al nen. Shanti, també va reconeixer les seves antigues joies.

Al arribar a Mathura, la nena va reconeixer tots el llocs i a les persones que havia conegut a la seva vida anterior. Al arribar al dormitori de la casa, la nenea va dir “aquí vaig amagar els meus diners. Si mireu allà sota trobareu un còfre amb 150 rúpies”.

Shanti va reconeixer, també, la casa dels seus pares i, entreles 45 persones d'aquella casa, va abraçar la seva mare.

EL CAS DEL NEN DE TEXAS

Era un matrimoni que tenia un nen que, des de petit, demanava continuament el rolex del seu pare. Un dia el nen es va senyalar a ell mateix i va dir que es deia Sunny Ray. Un altre dia diu que tenia una dona que es deia Dawn i que havia viscut amb ella a Texas. També esmenta un gos spitz blanc que es deia Willy.

Quan el nen va tenir set anys, el matrimoni va anar a un seminari a Texas i van coneixer una dona anomena Dawn Ray. La dona els confirma que va quedar viuda feia vuit anys, que el seu marit es deia Sunny Ray, que tenien un gos spitz blanc que es dia Willy. Van portar el nen a casa de la dona i, quan la va veure, la va cridar pel seu nom i va corre a abraçar-la. I sense tenir cap coneixement de guitarra, va coemnçar a tocar i a cantar una cançó country que Dawn va reconeixer com la què cantava el seu marit.

El nen, a més va preguntar a la dona si havia guardat el seu rellotge, que era un rolex, el mateix que reclamava el nen al seu pare.

EL FANTASMA DE VERDI

José Manuel Alonso Ibarrola va ser director de diferents diaris, i al jubilar-se es va dedicar a escriure reportatges. Li agradava molt l'òpera i els viatges, i amb motiu del centenari de Verdi va fer un reportatgesobre els llocs on havia viscut aquest. Aquest reportatge és el cas d'aquest misteri.

Per encàrrec d'Ibarrola, una fotògrafa va anar a fer unes fotos a la Villa Santa Agata, al racó de la casa on es trobava el piano del compositor.

Mentres la fotògrafa intentava escollir la foto més aconseguida d'entre les sis que havia fet a la zona del piano, es va adonar que a una d'aquestes s'hi podia distingir una mà sobre el piano. La fotògrafa, va descobrir, també, en una altre fotografia, que la mà pertenyia a una figura humana que estava dreta, rient, i que es difuminava amb la paret.

Ells, es van posar amb contacte amb la família de Verdi, però cap va saber reconèixer el rostre d'aquella persona.

Un equip de fotògrafs experts van fer una investigació exhaustiva per descartar un accident de revelat o una sobreimpresió. Als laboratoris de Madrid va estar durant tres hores sotmesa a un examen d'escanner. A l'imatge aumentada, es podia observar les arrugues del panataló de la figura, es va descartar que la persona que hi sortia portes ulleres, i semblava que portes una capa. La mà no es va poguer veure al complet. Els seus dits projectaven una ombra sobre el teclat del piano, al igual que la resta de figures de l'habitació.

Hi ha alguna explicaió tècnica? No es possible que ningú creués en el moment en que la càmara va disparar, doncs es va confirmar que el personatge de la foto no presentava cap rastre de què estigués en moviment. Si la figura hagués estat inmòbil, s'hauria imprés igual que el piano, però no, semblava que s'estigués difuminant amb la paret; a més ni la fotògrafa ni les persones que estaven a la sessió de fotos van notar cap presència humana, la casa no estava oberta al públic.

Alguns experts en Verdi han intentat identificar el home que apareix a la foto. D'aquesta manera hi ha varies hipòtesis, pot ser el seu conductor, el seu primer mestre, un tenor poc amic seu, un director d'orquestra enamorat de la seva amant, o un amant de Giuseppina, la segona dona de Verdi.

Aquí podem observar les fotos revelades: