Historia


Primera Guerra Mundial


LA PRIMERA GRAN GUERRA

Causes

A finals del segle XIX la política europea era dominada pel canceller alemany Bismarck. L'objectiu del canceller una vegada aconseguida l'unificació era consolidar el poder d'Alemanya dins del nou panorama europeu. Per aconseguir això va fer us d'una potent acció diplomàtica, basada en primer lloc en l'eliminació d'Anglaterra com a líder polític d'Europa, i seguidament, fer el mateix amb França. El cas de França era especialment delicat, ja que desde la guerra que va enfrontar els dos països al 1871 i a conseqüencia de la derrota de França els alemanys van anexionar els territoris de l'Alsàcia i la Lorena. L'any 1873 Bismarck va aconseguir una aliança entre els tres emperadors europeus: Guillem I d'Alemanya, Francesc Josep d'Àustria i Alexandre II de Rússia. El 1874 Itàlia es va afegir a aquest pacte.

Però degut a la tensió que generava el conflicte dels Balcans, aquesta aliança estava condenada a trencar-se, i Alemanya va haver de decidir amb quina potencia continuaria l'aliança. Bismarck es va decantar per l'aliança amb Àustria i juntament amb Itàlia va constituir la Triple Aliança, l'any 1882. A més, el canciller va aconseguir una promesa de neutralitat de l'Imperi rus, en cas d'un conflicte francoalemany o una aliança angloitaliana en qüestions colonials.

Però no tot li havia de sotir bé a Bismarck, i les relacions amb Rússia es van anar deteriorant, cosa que no va desaprofitar França. El païs gal va oferir recursos financers a l'endeutat Estat rus a canvi d'un conveni militar. Al mateix temps, també intentava convèncer Anglaterra del perill que suposava la nova Alemanya. D'aquests contactes francessos va sorgir, el 1907, la Triple Entesa, que agrupava França, Anglaterra i Rússia. D'aquesta manera quedaven definits els dos blocs en que es va dividir l'Europa que s'enfrontaria a la primera gran guerra.

D'altra banda, l'any 1905, va tenir lloc la crisi marroquina. El govern alemany va veure en aquesta crisi la manera d'aconseguir ampliar territoris colonials, i no va dubtar a intervenir-hi. Alemanya va donar el seu suport al soldà del Marroc perquè pogués resistir les pressions franceses d'establir un protectorat a la zona. Però aquestes mesures no van tenir l'efecte que els germans volien, ja que al tractac d'Algesires de l'any 1906 es va establir un protectorat francoespanyol al Marroc. Alemanya no es va resignar a no treure profit de la zona, i al 1911 va protagonitzar un nou incident. Amb motiu d'una insurrecció al sud del Marroc, va enviar vaixells de guerra al port d'Agadir, amb el pretext de protegir els súbdits alemanys. Aquesta pressió va aconseguir finalment l'ampliació de la colónia del Camerun a canvir de retirar els esmentats vaixells de guerra de les costes marroquines.

Al mateix temps també hi havia un altre focus de tensió: el conflicte dels Balcans. L'Imperi Austrohongarès i l'Imperi Rus buscaven augmentar la seva influència dins de la regió, a costa de l'afeblit Imperi Turc. En aquest context, l'any 1908 Àustria-Hongria es va annexionar el territori de Bòsnia i Hercegovina, cosa que va provocar l'ira de Rússia, temerosa de l'expansió austríaca. La reacció no es va fer esperar, i així, l'any 1912 l'Imperi Rus va donar suport a la creació d'una Lliga Balcànica, que agrupava Sèrbia, Bulgària, Grècia i Montenegro, la qual va atacar Turquia, i la va obligar a abandonar els seus últims territoris europeus, a excepció d'Istanbul, i a reconeixer la independència d'Albània. El 1913 una nova guerra va enfrontar els serbis, amb el suport d'altres estats de la zona, amb els búlgars. Sèrvia va guanyar aquesta guerra, però no va quedar satisfeta, ja que no havia aconseguit cap sortida al mar ni la unificació dels eslaus del sur. Des d'aquest moment, Sèrbia començà a recelar de limperi Austrohongarès més que mai.

El 28 de juny del 1914, a Sarajevo, va se assassinat, amb la seva dona, l'arxiduc Francesc Ferran, hereu de la corona austríaca. Encoratjada per Alemanya, Àustria-Hongria va declarar la guerra a Sèrbia el 28 de juliol.

Desenvolupament

A partir d'aquest moment es va posar es van posar en marxa totes les aliances entre les potències, i en una setmana tota Europa va entrar en guerra. Rússia va fer costat a Sèrbia i va declarar la guerra a Àustria. Alemanya, aliada d'Àustria, va declarar la guerra a Rússia i a França. La invasió per part dels exercits alemanys de la neutral Bèlgica va fer que Gran Bretanya declarès la guerra a Àustria i Alemanya. Només Itàlia es va mantenir neutral en aquest començament, encara que no ho faria durant molt de temps.

La població no va acollir la guerra amb molt d'entusiasme. Gran part de la classe treballadora, d'idees socialistes, estava clarament en contra de la guerra. Però la rapidesa amb què es va desencadenar el conflicte, i la convicció, a cada país, que els responsables eren els adversaris van fer que els ciutadans es mobilitzessin per anar als fronts i que les forçes polítiques acordessin les anomenades unions sagrades (unions dels partits per damunt de les ideologies que poguessin tenir). Només el bolxevisme rus es va mantenir clarament contrari a la guerra.

El pla de guerra alemany preveia un atac ràpid sobre França entrant per Bèlgica i Luxemburg. Segons aquest pla, al cap de sis setmanes els Francesos es rendirien i els imperis centrals (Alemanya i Àustria-Hongria) podrien dedicar tots els seus esforços al front rus. Al principi les prediccions alemanyes s'anaven complint: els francesos van intentar entrar per l'Alsàcia, però als pocs dies van ser derrotats, cosa que Alemanya va aprofitar per muntar el seu contraatac, i va avançar sobre Bèlgica i va envair França sense gairebé cap resistència. Al començament del mes de setembre de 1914, els alemanys es trovaben a 40 km de París. Però del 6 al 13 de setembre els exèrcits francesos van aconseguir aturar l'avanç dels alemanys a la batalla de Marne.

El resultat de la derrota alemanya en aquesta batalla va ser molt clar: el pla dels germànics de la guerra llampec havia fracassat. Els francesos, amb l'ajut dels aliats van immobilitzar el frontdes de la frontera suïssa fins al mar del Nord: havia començat la guerra de trinxeres. Al 1916, a la batalla de Verdun, els alemanys van llençar una forta ofensiva amb la intenció de trencar la linia del front, però fa ser fallida, perquè els soldats francesos van aguantar fermement durant més de quatre mesos. Els aliats van intentar donar-li a la guerra un cambi de rumb amb la batalla de Somme, però tampoc van tenir èxit. El resultat: els aliats van perdre prop d'un milió d'homes, i els alemanys uns 800.000.

Al front oriental, l'ofensiva russa del 1914 va sorprendre els alemanys, però va ser rapidament bloquejada per l'empenta dels exèrcits alemanys comandats per Hindenburg. Una nova ofensiva austroalemanya, durant l'estiu del 1915, va reconquerir els territoris de Galítzia, ocupats l'any anterior pels russos, i va conquerir la Pòlonia russa i Lituània.

Al mes de maig de 1915, Itàlia va entrar en joc, del costat dels aliats, cosa que va obrir un nou front per a Àustria-Hongria, que després de dos anys de durs combat, va veure com perdia a Caporetto, el novembre de 1917 a mans dels italians. Una nova incorporació a la guerra va ser la de l'Imperi Turc al novembre de 1914 i la de Bulgària a l'octubre de 1915, tots dos del costat dels imperis centrals. Altres països, com el Japó (va entrar de part dels aliats), també van intervenir-hi, pero la seva aportació no va modificar gaire el curs de la guerra.

A mesura que el conflicte s'allargava, la participació dels territoris colonials va anar en augment. A més d'oferir recursos econòmics i mà d'obra per les desgastades economies europees, també servien per aportar tropes i voluntaris. La mobilització de les tropes colonials va ocasionar més d'un enfrontament fora del vell continent, com es el cas dels enfrontamens al Togo i el Camerun, al Pròxim Orient (possessions britàniques) i a l'Extrem Orient (guerra entre la Xina i el Japó).

Una altra de les raons per la que la guerra es va mundialitzar va ser l'extensió del mar com a camp de batalla. Per primera vegada va apareixer la guerra submarina, que va comportar que al 1915, un vaixell britanic, el Lusitània que anava carregat d'americans, fos enfonsat per un submarí alemany. Els EUA es van prendre aquest atac com una agressió directe al seu pais, i a l'abril del 1917, els EUA van entrar a la guerra, un fet que marcaria la direcció del conflicte.

Unes de les altres novetats d'aquesta guerra va ser l'aparició dels primers refugiats de guerra de l'història contemporania, i d'altra banda la utilització per primera vegada de la propaganda per modificar l'opinió pública de la societat.

Des del punt de vista econòmic, els governs van instaurar veritables economies de guerra amb un fort intervencionisme estatal. Les fàbriques havien de treballar a ple rendiment i qualsevol queixa o manca de rendiment era considerat una traició al pais. Però la guerra generava moltes despeses, i els països estaven arruinats. Molts d'ells van haver de recorrer a préstecs, com els aliats, que van recórrer especialment als EUA.

Però una cosa va cambiar a partir del 1917: la sensació de que la guerra era interminable es va estendre, i la gent començava a desanimar-se. Així, les primeres desercions o amotinaments eren ja un fet, i les manifestacions i vagues per part d'obrers i d'alguns colectius d'ideologia d'esquerres eren una realitat. D'altra banda també va esclatar la revolució Russa, degut a la pujada dels bolxevics al poder, cosa que va provocar que aquest pais demanes un armistici, i signes, el març de 1918, el Tractat de Brest-Litovsk, on Rússia cedia als imperis centrals Ucraïna, Polònia, Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània i Bielorússia. També cedia Bessaràbia a Romania i una part d'Armènia a Turquia.

L'any 1918 es va produir el desenllaç definitiu del conflicte. Al front de l'est, britànics, francesos i italians derroten respectivament els turcs, búlgars i austríacs. L' Imperi Otomà i després l'Austrohongarès demanen armisticis: els combats s'aturen a totes les fronteres de l'est a l'octubre, mentre esclaten revoltes socials i nacionals a tot l'Imperi Autríac. Els txecs anuncien la seva intenció de formar un estat propi i Hongria trenca tots els vincles amb Áustria, alhora que els croates proclamen la seva independència. Finalment, el 3 de novembre, l'Imperi Austríac es rendeix i l'emperador abdica.

Al front de l'oest, els alemanys aprofiten la retirada russa per iniciar una sèrie d'ofensives. Però els aliats es reorganitzen i amb l'ajut americà, obtenen al juliol una victoria decisiva a la zona del Marne, que obliga l'exèrcit alemany a una retirada. Des del setembre el Reich, tot i que no ha estat vençut, s'ensorra. Guillem II abdica el 9 de novembre de 1918, es proclama la República i el nou govern, en poder del partit socialdemòcrata alemany, signa l'armistici el dia 11. Això marca el final de la primera guerra mundial.

Conseqüències

El gener de 1919 s'inaugura a París la conferència que havia d'establir les condicions de pau. S'hi van reunir 32 països, entre els quals no hi havia cap dels vençuts. Les negociacions es van desenvolupar entre els representants de les quatre grans potències vencedores: els EUA (Wilson), França (Clemenceau), la GB (Lloyd George) i Itàlia (Orlando). A aquesta conferència, els que havien perdut menys amb la guerra (EUA) eren més generosos amb la victòria, i els més perjudicats (França) volien compensacions més fortes i reparacions econòmiques.

D'aquí van sorgir diversos tractacs. El més important va ser el de Versalles, en que es decidia la sort que correria alemanya. Aquest tractat partia de la base que Alemanya era la responsable directe de l'esclat del conflicte, i per tant no vaser resultat d'unes negociacions, sinó d'una imposició. Segons el tractat, l'Imperi Alemany lliurava Alsàcia i Lorena a França, la Posnània a Polònia i separava la Prússia oriental de la resta del territori per l'anomenat corredor de Danzig, mentre les seves colònies eren repartides entre els vencedors. A més d'això, se li van imposar fortes sancions econòmiques, la imposició de que lliures les mines de carbó del Sarre, a França, i li van ser confiscats els seus béns a l'exterior i fins i tot la seva flota mercant. Per últim, la van obligar a abolir el servei militar i a restringir les forces del seu exèrcit a només 100.000 efectius. Es prohibia també la unió d'Alemanya amb Àustria, i els aliats van ocupar la riba esquerra del rin durant quinze anys, una zona que més endavant esdevindria territori desmilitaritzat.

A més del de Versalles, altres tractats es van ocupar de la resta del vençuts. Així, pel de Saint-Germain, Áustria perdia tots els territoris eslaus i es convertia en república. Pel Tractat del Trianon, Hongria perdia la sortida al mar i un part dels seus antics territoris eren cedits a la nova Txecoslovàquia, a Iugoslàvia, i a Romania. Pel Tractat de Neuilly, Bulgària cedia part dels seus territoris a Grècia. Finalment, en el Tractat de Sèvres s'imposava a l'Imperi Turc la cessió de territoris a favor d'àrabs i grecs.

L'última gran conseqüencia de la primera guerra mundial va ser la creació a París de la Societat de Nacions (SDN), que havia de garantir la pau i fomentar la col·laboració i cooperació internacionals. La seu d'aquest organisme es va fixar a Ginebra, i va quedar establerta en dos organismes: L'Assamblea General, de la dqual formaven part tots els estats membres, i un Consell format per les potències guanyadores de la guerra (EUA, França, GB, Itàlia i Japó) i per quatre membres més, escollits periòdicament per l'Assamblea. La SDN va quedar encarregada de supervisar el compiment dels tractats, de garantir el desarmament general, de protegir les minories nacionals dels respectius estats i d'administrar els territoris sostrets a Alemanya i Turquia.

I encara que l'impulsor de la SDN havia estat el president dels EUA, Wilson, el seu pais no va entrar-hi, cosa que unida a la absencia de Rússia, aïllada de la resta del mñon després de l'ascenció al poder dels bolxevics, va convertir la SDN en una organització de vencedors de la guerra sense mitjans per imposar les seves decisions.

Les reformes polítiques també van estar a l'ordre del dia. Les dinasties tradicionals dels grans imperis van ser destronades: els Romanov a Rússia el 1917; els Habsburg a Àustria al final del 1918 i els Hohenzollern a Alemanya, mentre que a Turquia s'abolia el soldanat. El sufragi universal masculí va ser implantat a la majoria de països europeus, i en alguns d'ells fins i tot es va instaurar el femení.

Els danys humans d'aquesta guerra van ser molt alts. Els morts es van situar voltant els 9.000.000 de persones, especialment francesos, alemanys i russos. Però a més d'aquests morts la guerra també va deixar una quanitat enorme de ferits i mutilats de guerra (més de 6.000.000). Però els morts no van acabar aquí, ja que com a conseqüència de les nombroses batalles, la manca d'aliments i les enfermetats van provocar unes terribles epidèmies que van afectar sobretot els qui havien estat al front (és a dir, els homes d'entre 20 i 40 anys), i que va donar lloc a les anomenades “generacions buides”.

L'estructura social dels països implicats també va sortir trastocada. Els anomenats nous rics (banquers, comerciants, industrials, exportadors agrícoles...) van començar a sorgir, i contrastaven amb la extrema pobresa que va afectar sobretot als posseïdors de rendes fixes i els assalariats, que van veure com la pujada dels preus reduïa, dia rere dia, la seva capacitat adquisitiva.

Des del punt de vista econòmic, la guerra va significar la pèrdua definitiva de l'hegemonia europea en l'economia mundial. França va perdre el 30% de la seva riquesa i Alemanya el 22%, mentre que el potencial industrial general europeu es reduïa en un 40% i l'agrícola en un 30%. Tan malament estava l'economia que l'any 1918 tots els països europeus estaven endeutats, tant a l'interior com a l'exterior. I de la mateixa manera que a Europa les coses estaven molt malament, als EUA era tot al contrari. Aquest pais havia proporcionat crèdits als aliats, i quan els va començar a cobrar van propulsar la seva economia fins a situarla com a la primera del món.

I podriem dir que gairebé l'unica cosa positiva que es va treure de la primera guerra mundial va ser el canvi que va sofrir el paper de les dones a la societat de l'època. Les dones van començar a tenir accès a l'educació, als negocis i a les noves industries (al finalitzar la guerra les dones ocupaven el 35% del personal industrial d'Alemanya i de la Gran Bretanya), i alguns signes de desigualtat van començar a desapareixer (vestits mes curts, ja es veien dones fumadores, conduint...). Transcorregut poc temps, van neixer a Anglaterra els moviments sufragista, que demanava el dret al vot. L'any 1896 es va crear la Societat Nacional del Sufragi Femení i Política Femenina (WSPU), composta i dirigida per dones, que va servir d'inspiracio pels grups de dones que van lluitar pel vot femení i que finalment el van aconseguir.

Ricardo León Carrillo

2n de batxillerat “A”

Història del món contemporani




Descargar
Enviado por:Wirmaleff
Idioma: catalán
País: España

Te va a interesar