El sector públic espanyol i el pressupost

El sector públic espanyol està constituït per:

• L'Administració central: Estat, organismes autònoms, i la Seguretat Social.

• Les comunitats autònomes: tenen el seu propi sistema pressupostari.

• Les corporacions locals: elaboren els seus pressupostos. Ajuntaments i diputacions.

• El sector públic empresarial: produeix uns determinats béns i serveis mitjançant empreses públiques. (ex: SEPI)

El pressupost del sector públic:

• Pressupost: previsió amb antelació del que ingressarem i del que gastarem.

• Pressupost del sector públic: descripció dels seus plans de despeses i d'ingressos que cal obtenir per finançar-les en un període de temps determinat.

Ingressos públics - Despeses públiques = Pressupost del sector públic

• Superàvit pressupostari: ingressos superen despeses.

• Dèficit pressupostari: ingressos són menors a les despeses.

• Pressupost equilibrat: ingressos i despeses són iguals.

El pressupost com a instrument de política econòmica:

• Per a les administracions públiques, el pressupost és el mar jurídic (llei que s'ha de complir) i financer al qual han d'ajustar la seva activitat.

• Les despeses que recull tenen caràcter limitatiu (marquen molt clarament els diners que es gastaran no compraran res més). Els ingressos tenen caràcter estimatiu ( no saps si es reduirà l'activitat econòmica).

• El pressupost és un instrument clau de política econòmica. Mitjançant la despesa pública es pot influir en la demanda agregada per expandir-la o retreure-la.

Els components dels pressupostos generals de l'Estat:

Els pressupostos generals de l'estat estan integrats per:

• El pressupost de l'Estat i els pressupostos dels organismes autònoms.

• El pressupost de la Seguretat Social.

• Els pressupostos de les societats estatals.

• Els pressupostos de la resta dels organismes del sector públic.

El creixement durant les últimes dècades de l'anomenat estat del benestar explica que més de la meitat del pressupost de despeses es destini a serveis socials.

Contingut dels pressupostos generals de l'Estat:

Els pressupostos generals de l'Estat inclouen tres tipus de documents:

• Els estats de despeses: és una llista de les despeses amb les seves quantitats respectives.

• Els estats d'ingressos: una previsió dels ingressos.

• Els estats financers: s'ofereix la informació que es recull en els pressupostos des de perspectives diferents i se'n facilita l'anàlisi.

La despesa pública segons la destinació:

• Despeses corrents: sempre es donen i es destinen a dotar la societat de serveis públics. Se subdivideixen en dues categories:

• Adquisició o lloguer de béns i serveis produïts per empreses o que són propietat d'altres agents.

• Remuneració dels funcionaris i el personal que treballa en empreses, organismes i institucions públiques.

• Despeses d'inversió: es destinen a mantenir i ampliar el capital productiu del país.

• Altres despeses: despeses que efectua el sector públic sense cap contraprestació (a canvi de res). Segons la seva destinació distingim:

• Transferències: es destinen a persones físiques. (subisdis d'atur, beques...)

• Subvencions: destinades a empreses amb la finalitat de reduir els costos de producció d'uns determinats béns.

Els ingressos fiscals (obté l'estat mitjançant impostos):

• Derivats dels impostos directes i són impostos nominatius que ha de pagar cada persona tenint en compte les seves circumstàncies personals.

• Els ingressos fiscals obtinguts a partir d'ingressos indirectes graven el consum de béns i serveis, amb independència de les cicumstàncies personals de la persona.

• També són ingressos fiscals els derivats de les taxes, ingressos que pot aconseguir l'Estat que s'exigeixen a canvi de la prestació de serveis per part dels organismes públics als beneficiaris d'aquests serveis.

Els ingressos no fiscals (obté l'estat però no mitjançant impostos):

• Les transferències corrents són les quantitats que l'Administració general de l'Estat rep d'altres entitats. Surt guanyant l'estat, exemple: les loteries.

• Els ingressos patrimonials estan constituïts per les rendes que generen els béns patrimonials de l'Estat i que s'originen en el Tresor Públic (béns que posseeix l'estat).

• Els ingressos generats per l'alienació ( venda d'un bé propietat d'una persona) d'inversions reals, que recullen el producte de les vendes de béns patrimonials de l'Estat i tenen la consideració d'ingressos extraordinaris.

• Les transferències de capital, ingressos que provenen dels fons estructurals de la Unió Europea (ens regala diners) a fi que l'Administració desenvolupi projectes d'inversió.

Els ingressos ordinaris:

• S'obtenen regularment al llarg d'un exercici fiscal. Provenen dels impostos directes i indirectes i de l'activitat de les empreses públiques.

Els ingressos extraordinaris:

No tenen una regularitat. S'obtenen de manera puntual quan el sector públic necessita disposar de fons per atendre les seves necessitat. Provenen de:

• Deute públic: conjunt de préstecs que les economies domèstiques i les empreses concedeixen al sector públic.

• Venda de patrimoni públic: consisteix a cedir la propietat de béns i empreses de titularitat pública a societats, altres empreses o particulars.

• Impostos extraordinaris sobre el patrimoni privat: s'apliquen quan la intervenció del sector públic produeix un increment del valor dels béns privats (ex: augment del valor del pisos)..

Les fases del pressupost de l'estat:

• Preparació: l'elaboració dels pressupostos és competència del govern, que s'encarrega de reunir els informes i les sol·licituds de la resta de ministeri i òrgans institucionals.

• Discussió i aprovació: el governs està obligat a presentar els pressupostos almenys tres mesos abans que s'acabi la vigència dels anteriors, a fi de fer-ne l'examen, l'esmena i l'aprovació.

• Execució: la posada en pràctica dels pressupostos té dues vessants:

• Si es tracta de despeses públiques, les xifres consignades es consideren segures, màximes i limitadores.

• Si es tracta d'ingressos, les xifres són una estimació de les quantitats que s'espera recaptar.

• Intervenció i control: la mateixa administració porta a terme un control de despeses u ingressos a través de l'organisme anomenat Intervenció General de l'Estat. Aquest control es realitza durant el període de vigència dels pressupostos.

• Finalment el Tribunal de Comptes examina les despeses i els ingressos reals i fa arribar els resultats al Congrés.

La gestió des pressupost i el seu control i tancament

Incideixen en la gestió aspectes com el conjunt de tècniques necessàries per triar el tipus de pressupostos i els processos comptables, jurídics i de control que caldrà fer servir.

Un bon control de despesa és la clau per assolir els objectius que es busquen en matèria pressupostària.

El control de la despesa:

El control de la despesa pública és un aspecte clau per assolir els objectius pressupostaris. Hi ha dos nivells diferents:

• El control intern: correspon a la Intervenció General de l'Administració de l'Estat, que és un organisme que depèn dels Ministeri d'Economia i Hisenda.

• El control extern: És competència del Tribunal de Comptes, organisme que depèn del parlament i que és regulat per una Llei Orgànica.

El tancament i la liquidació de pressupostos:

A partir d'aquest moment, els drets pendents de cobrament i les obligacions pendents de pagament deixen d'imputar-se al pressupost i s'integren en la comptabilitat del Tresor Públic.

Per fer la liquidació s'envia al Tribunal de Comptes l'anomenat compte general de l'Estat, que reflecteix totes les operacions pressupostàries realitzades en l'exercici.

El cicle pressupostari es tanca amb la tramesa d'un informe i amb la corresponent proposta del Tribunal de Comptes a les Corts Generals.

El dèficit pressupostari i el seu finançament

El pressupost del sector públic incorre en dèficit quan les despeses públiques superen els ingressos públics.

Tipus de dèficit

• Dèficit cíclic: quan l'economia es troba en la fase recessiva dels cicle econòmic, disminueix la recaptació d'impostos per la caiguda de l'activitat i augmenta la despesa pública pel fet d'incrementar-se les prestacions per atur. Això genera un creixement en el dèficit públic. El dèficit tendeix a reanimar la demanda , de manera que suavitza les conseqüències de la recessió. Gràcies als estabilitzadors econòmics.

• Dèficit estructural: és el que persisteix fins i tot quan l'economia està en la fase alta del cicle econòmic i s'està a prop de la plena ocupació. Ni tan sols l'increment d'ingressos serveix per reduir el deute de l'Estat, que es converteix en un poderós fre per al desenvolupament econòmic.

El finançament del dèficit públic

És important analitzar com cal finançar la despesa pública. S'ha de fer per tres vies:

• Utilització dels impostos: planteja algunes limitacions. Aquestes es deriven del fet que moltes vegades el que es requereix és el finançament de les despeses deficitàries.

• L'emissió de diner: per finançar les despeses dels sector públic, cal posar en pràctica una política monetària expansiva. Aquesta solució sol augmentar la inflació.

• L'emissió de deute públic: l'inconvenient és que l'Estat haurà de tornar les quantitats prestades més els interessos pactats en un moment determinat, cosa que augmentarà la despesa pública futura. Això generarà un nou dèficit.

L'efecte desplaçament o expulsió

• L'efecte desplaçament té lloc quan la despesa púbica, els dèficits pressupostaris o el deute públic redueixen la quantitat d'inversió de les empreses.

Hi ha dues condicions generals per tal que es pugui produir l'efecte desplaçament:

• La despesa pública pot expulsar la inversió privada, atès que els recursos són limitats. Si hi ha plena ocupació, un augment de la despesa pública desplaçarà la inversió privada.

• Quan els tipus d'interès pugen de manera notable, per causa del creixement del deute públic, i redueixen la inversió privada sensible als tipus d'interès.

Polítiques sectorials: Sanitat

L'envelliment de la població, l'augment de l'esperança de vida i la demanda de noves tècniques mèdiques que facilitin el diagnòstic i tractament de diverses malalties, fan pensar que la despesa sanitària serà cada vegada més gran.

Això no tan sols planteja problemes de finançament sinó que també convida a revisar el sistema nacional de salut.

Conclusió: la despesa pública ha de continuar creixent.

La tramitació parlamentaria