LA POESIA MEDIEVAL CATALANA

De la poesia trobadoresca al dolce stil novo

La lírica medieval és tot aquell conjunt de textos escrits a l'època medieval (segles VI-XV) en vers on s'expressen sentiments personals de l'autor. En gran mesura és també popular perquè durant un llarg període era oral i era a través d'ella que es transmetia la saviesa popular.

Es tracta d'una poesia en la qual predominen l'element i el to afectiu, sentimental i emotiu, en contra dels elements històrics, èpics, realistes i moralitzadors. La primera forma lírica grega tingué diversitat de formes, però la lírica monòdica (escrita i no cantada), més acostada al sentit actual de la paraula ``lírica", era articulada en estrofes breus, d'estructura fixa, i sembla que preludià la separació de la poesia i de la música. Després, a Roma la separació dels dos elements ja ha estat efectuada (els poemes d'Horaci són per a ésser llegits), i la lírica es distingeix de la poesia èpica pel fet que els autors, per primera vegada, donen a conèixer, d'una manera breu, llur individualitat, és per essència més individualista i subjectiva. Amb tot, dins la producció d'un mateix autor, a vegades és difícil de destriar què és ``líric" i què no ho és.

Durant l'edat mitjana, al costat de les llengües vulgars hi havia una forta presència del llatí. Entre els segles IX al XII i en aquesta llengua és quan es desenvolupa una interessant lírica culta amb una dimensió reflexiva i religiosa. Els autors no aconsegueixen oblidar l'entorn misteriós i fosc del qual provenim i cap al qual anem. És tracta, doncs d'una poesia fortament relacionada amb els cultes de l'església. Hi ha, però, també, una lírica llatina més realista que deuen la seva existència als goliards (clergues que recollien poemes i els agrupaven en cançoners.

És evident que va existir, ja que hi ha multitud de decrets de l'església prohibint els balls i les cançons que divertien al poble. I són aquestes cançons escrites en llengua vulgar i de transmissió oral a les quals anomenem lírica popular o tradicional.

Alguns exemples d'aquesta lírica són: les jarchas (composicions breus que es troben al final de determinats poemes en àrab que es van escriure entre els segles XI i XII), les cantigas de amigo (Lírica femenina escrita en galaico-portuguès al segle XIII)

Tant la cançó com el sirventès és podien escriure amb tres graus de dificultat: trobar leu, trobar clus i trobar ric

Cap a finals del XII i principis del XIII, a Itàlia va sorgir un nou estil de lírica encapçalat per Dant i que es va anomenar com a dolça. Va ser el primer moviment europeu en abandonar l'estil dels trobadors, de l'amor cortès.

La poesia dels segles XIV i XV

Moviment literari del segle XIV en el qual es deixa de banda el teocentrisme i es va més cap a un centralisme de l'home. L'home comença a ser l'eix de totes les coses.

Es va produir al XIV i va acabar cap a mitjans del XV amb el renaixement que tronava a buscar les arrels clàssiques de tot. Les característiques de l'Humanisme literari són el rebuig a tot el que tingui a veure amb ideologies teocentristes o classicitzant, i la recerca d'allò nou i sota el domini de l'home. En aquesta tasca va destacar l'italià Francesco Petrarca-

És un poeta italià de vida llarga, moguda i complexa; amb un amor, Laura (sobretot literari), i moltes relacions amoroses. Preocupat per les seves obres i pel seu llegat a la posteritat, s'acostà als autors antics, a qui veia com a companys ideals, els imità i obtingué la coronació poètica a Roma (1341). Com a humanista, la seva cultura fou vasta i refinada, més literària que filosòfica. Condemnava la corrupció i decadència de l'Església i volia tornar a la simplicitat evangèlica. Les seves obres --difícils de datar, per la constant revisió que en feia-- han d'ésser classificades en obres en llatí i obres en vulgar, tot i que cronològicament foren coetànies. Les obres llatines responen al seu humanisme, i foren les que li procuraren èxit en La poesia en vulgar toscà de Petrarca comprèn el Canzoniere i els poemes dels Trionfi.

És un període que va des de finals del XIV al començament de la vida adulta d'Ausiàs March (XV) i que es caracteritza per l'intent d'abandonament de l'estil dels trobadors, però sense èxit, ja que l'únic que s'havia aconseguit era l'ús del català com a llengua de la lírica. La temàtica i les formes poètiques continuaven sent com les dels trobadors.

Destaquen poetes com Gilabert de Proixita, Andreu Febrer, Melcior de Gualbes, Jaume March i Pere March; tots ells escrivien en català o en un provençal acatalanat, amb l'estil dels trobadors.

Era un cavaller Valencià que va ser una figura clau en la transició poètica dels trobadors als poetes del segle XV. Ell representa la darrera síntesi del món líric, mental, moral i social de la poesia trobadoresca. Entre les seves obres destaquen grans poemes decasíl·labs d'amor.

La poesia d'Ausiàs March

(Gandia? ~1397 - València 1459)

Poeta. Fill de Pere March, heretà el lloc de Beniarjó i les alqueries de Pardines i Vernissa, al ducat de Gandia. Després d'una primera etapa militar i d'uns anys de vida irregular, el 1437 --al voltant de quaranta anys-- contragué matrimoni amb Isabel Martorell, germana de Joanot Martorell, la qual morí pel setembre del 1439, i el 1443 es casà en segones noces amb Joana Escorna, amb la qual visqué onze anys a València. Fou hereu universal de totes dues mullers, amb cap de les quals no tingué successió legítima. Deixà, però, quatre fills bastards vius.

March va ser el primer poeta que va escriure en català poesia, ja que en els seus poemes no es veuen restes de l'occità, tal com passava amb el poetes que el precedien. El seu estil tal com ell mateix diu deixa de ser el dels trobadors i passa a ser una particular visió de l'amor. Tot i això encara conserva dels trobadors les formes poètiques que no són cançons, però sí, cants i els senyals amb els quals s'adreça a les seves dames

L'obra coneguda d'Ausiàs March es compon de 128 poemes (uns 10 000 versos), conservats en 13 manuscrits de cap a la fi del s XV i de la primera meitat del XVI i en cinc edicions antigues, aparegudes entre els anys 1539 i 1560. A la primera edició impresa, s'intentà de donar una ordenació de la seva obra per temes, o l'agrupà en cants d'amor, de mort i morals. Algunes edicions fan una quarta divisió, amb el Cant espiritual. La seva poesia tractà principalment el tema amorós, però no pas segons l'estil dels trobadors --com diu ell-- sinó segons la veritat, fundada en una ciència amorosa que es fonamenta en idees aristotèlico-tomistes sobre l'amor, segons les quals aquest només podia trobar la plenitud del seu goig en la pura contemplació i la pura coneixença de l'objecte estimat. A l'altre pol hi ha l'amor sensual, comú amb l'animal, i les contradiccions de l'home vénen d'aquesta seva doble natura. En les obres que, críticament, hom pot atribuir a una primera època, les dames cantades s'encobreixen sota els senyals plena de seny i llir entre cards, i hi apareixen sovint tòpics de l'amor cortès. En un altre grup d'obres, possiblement d'una segona època, aquella contradicció és simbolitzada per l'oposició ira/amor o odi/amor i per les paraules oh foll amor amb què comencen les tornades d'alguns dels poemes. Més encara que en les de la primera època, March s'hi presenta com un home escindit. Inaugura una etapa final el poema 87, primer dels grans poemes morals i didàctics que caracteritzen la seva poesia tardana (els sis cants de mort i el Cant espiritual, obra cabdal del poeta i una de les més grans de la poesia catalana). A desgrat de les influències trobadoresques --important-- i italiana, March es distingeix per la introspecció i l'anàlisi, amb formes contundents d'expressió, i canvis bruscos de to i d'estil. La seva poesia tingué una repercussió notable en la lírica castellana del s XVI i, encara, del XVII.