Ordres de grandesa i tirania

L'autor defineix la tirania com a desig de dominació en els gèneres en els quals no s'és el millor. Dos persones amb qualitats de diferents gènere no han de competir per veure qui dominarà l'altre, ja que cap qualitat esta per damunt de l'altra; també es injust i tirànic excloure algú per falta de una determinada qualitat.

Pascal diu que la tirania es un desig de dominació, en àmbits en els quals no s'és el millor i hi estic d'acord. Hem de controlar els nostres impulsos de dominació i analitzar si som realment bons en aquell gènere i es correcte el que estem fent.

A pesar d'això no crec que la afirmació el millor en cada àmbit ha de dominar i els demés subjugar-se a les seves decisions sigui correcta, encara que no siguin els millors això no vol dir que no tinguin valor i que per tant no s'hagin d'apreciar. S'han de respectar totes les persones per igual a pesar de les seves mancances o virtuts.

Així que penso que tots hauríem de renunciar a imposar-nos als altres, tal com va dir Thomas Jefferson "Nunca he podido concebir cómo un ser racional podría perseguir la felicidad ejerciendo el poder sobre otros".

Esperit de geometria i esperit de finesa

En aquest text Pascal ens explica les característiques dels principis del l'esperit de geometria i de l'esperit de finesa. També ens il·lustra sobre els geòmetres i els fins.

L'esperit de geometria presenta uns principis grans, que no costen de veure, però cal girar-se vers ells (estudiar-los) per a poder assolir-los, al ser tan clars es fàcil raonar de forma correcta sobre ells. En l'esperit de finesa els principis son subtils i n'hi ha moltíssim, es relativament fàcil veure'n alguns pro veure'ls tots es quasi impossible, i si ens en deixem un això ens portarà indubtablement a raonar erròniament.

L'autor explica que els geòmetres per se també fins han de parar compte amb els detalls i els fins per ser geòmetres han de fer un esforç per estudiar més la geometria. El problema es que ni l'esperit dels fins ni el dels geòmetres està acostumat a raonar de les dos formes.

Coincideixo amb l'autor de que els dos tipus d'esperits son el de la finesa i el de la geometria, però considero que si be la nostra societat anima al nostre esperit a ser geòmetre cada cop més, en els fons tots som una mica geòmetres i una mica fins ja que si no fos així no tindríem tants avenços tecnològics o no podríem captar quan una persona esta trista o alegre.

Només cal pensar en la quantitat de gent que hi ha a les universitats "estudiant la geometria". Be ja se que en realitat estan allí perquè volen aconseguir una vida millor

(filosofia epicureista: patir un mal menor ara per després obtenir una estabilitat financera que proporcionarà una absència de preocupacions que es pot traduir en una absència del dolor)

El somni i la vigília

Pascal ens explica en aquest pensament que en els somnis som tant feliços i ens agraden tant perquè no tenen continuïtat, això vol dir que les nostres accions no tenen conseqüències a llarg termini, per tant podem fer el que vulguem i no tenim cap mena de por al somiar.

Però que passaria si els somnis tinguessin continuïtat? Aleshores les nostres accions si que tindrien continuïtat i per tant ens afectarien molt més, si a més el somni fos dolent tindríem la mateixa aprensió a dormir de la que tenim a despertar-nos i tindríem la mateixa cautela en els somnis que en la realitat.

Aquest es sense cap mena de dubte, el pensament que mes m'ha agradat perquè tracta sobre el tema del somni i a mi m'agrada molt dormir. Altrament m'ha acarat perquè ens agrada tant somiar i perquè el mon dels somnis es tant bonic. Amb el que m'he quedat

es que ens agrada tant somiar perquè les nostres accions no tenen conseqüències a llarg termini. -Però serien tant meravellosos els somnis si no existís la vida on tot te repercussions?- Es a dir, els somnis son bonics perquè en ells podem realitzar totes aquelles coses que en la vida no podem, però si la vida no tingués una continuïtat els somnis perdrien tot el seu encant ja que aleshores ja podríem realitzar les nostres fantasies en la vida real i no necessitaríem els somnis per aquest fi.

Aquesta afirmació em suscita però una altra pregunta, -Quin es el sentit de la vida si no fos contínua?- No tindria sentit fer res ja que aquestes accions no tindrien cap repercussió en el que d'aquí a dos dies seriem. A priori aquesta idea pot semblar atractiva però m'imagino un mon en el que la vida careix de continuïtat i no hi veig cap mena de sentit. Es podria caure en l'error de pensar que les accions no tindran cap repercussió ni en mi ni en els qui m'envolten ni ara ni mai i trobar que aquesta seria una vida meravellosa ja que en ella podríem realitzar tots els nostres desitjos com passejar tot el dia, però totes aquestes coses les fem perquè ens provoquen un estat d'ànim i aquest ve estimulat per el record, però es que en una vida no contínua els records per tant la memòria si que son continus? La resposta es no.

Una altra pregunta que assalta la meva ment es -som immortals en una vida no contínua?- Això pot semblar una ximpleria a primera vista però si ho analitzem mes profundament veurem que no ho es. Si per exemple en un dels hipotètics fragments de la nostra vida ens atropella un camió i morim que significaria això? Com que hipotèticament estem vivint en una vida on res no te conseqüències si en un dels fragments de vida resultem morts, al no tenir conseqüències en el següent fragment hauríem d'estar vius i realitzar accions com si no hagués passat res.

D'aquest raonament se n'extreu que en una vida no conseqüent som immortals, però a la pràctica no hi ha ningú immortal i per tant podem concloure que aquesta vida inconseqüent no existeix. Dic mentida, ja que segons la teologia (serà millor que em documenti a partir d'aquí per no dir cap bajanada i que els raonaments extrets siguin encertats i correctes) si que hi ha una persona immortal i aquesta es Déu, això vol dir que la vida de deu es fragmentada i les coses que fa no tenen conseqüències ni per a ell ni per a nosaltres? O es que al ser fragmentada la seva vida també ho es la seva memòria i ja no es recorda que la seva funció es evitar que hi hagi mal i injustícia en el món en el que nosaltres vivim? Aquesta podria ser una resposta a la pregunta Perquè deu no ens protegeix? Per que no intervé a favor nostre?.

I l'ultima cosa que no puc evitar pensar es -Som immortals en el mon dels somnis?- Seguríssim que si, però com que els somnis no son res mes que producte de les nostres ments i les ments moren al morir el cos en la nostra vida que es contínua i conseqüent, la immortalitat no existeix mes que en els mons de la fantasia.

Avantatges de la noblesa

L'autor al·ludeix a les qualitats que se li atribueixen a algú a causa de que el seu pare les tingui, com la valentia o l'honradesa però també es poden heretar qualitats negatives com la timidesa o la malícia. Però es correcte pensar que per que el pare les tingui també les ha de tenir el fill? Es possible raonar que si, argumentant que el pare ha educat el fill inculcant-li els mateixos valors morals que ell té, però potser el fill es diferent que el pare i això ho determina la genètica.

-Aleshores el que fa l'home es la genètica o es l'entorn?- Personalment crec que la genètica aporta unes guies i que la educació fa la resta. Crec això perquè ja s'ha demostrat que si be es pot clonar una persona físicament (amb una probabilitat del 0,36101% es a dir un de cada 277 òvuls "fecundats" donen lloc a un individu físicament idèntic sense cap malformació) no es pot clonar el caràcter de les persones i aquí es on resideix els caràcters que segons la noblesa s'hereten genèticament.

-Com s'aprenen doncs les qualitats com la honradesa?- Mitjançant l'entorn que es tot allò que influencia en nosaltres des del naixement fins a la mort, coses com la educació oferta per els nostres pares, els diferents centres on hem estudiat, els amics que tenim són influencies que afecten de manera decisiva a la formació de totes les persones.

Així una persona que s'hagi criat en un barri ric te menys possibilitats de robar que una que naixi i visqui en un barri pobre. Els rics no roben? Si l'únic que influís a les persones fos el entorn la resposta seria no. Si l'únic important fos la genètica la resposta seria que nomes els que estan predisposats genèticament, però aquestes respostes es contradiuen ja que també hi ha rics que roben i no s'ha trobat el gen o la combinació de gens que nomes els que roben posseeixen. Per tot lo anterior descrit podem afirmar que la persona es alhora genètica i entorn, conseqüentment

Esperant viure, no vivim mai

L'autor en aquest pensament ens parla sobre el present, el passat i el futur i de com les persones els vivim. Pascal afirma que som impacients en saber que ens depararà el futur, si serà millor o no que el present i per saber si complirà les expectatives que per a ell teníem. També afirma que el present o be el depreciem intentant tornar a viure un moment del passat o especulant sobre el futur que ha de venir, i al cap i a la fi l'únic que tenim es el present i no el valorem com es mereix.

I es veritat, malgastem moltíssimes hores pensant en el futur quan s'és jove i en el passat quan s'és vell, potser valdria mes la pena invertir aquests moments en fer altres activitats més productives, però es necessari pensar sobre el nostre futur? Es clar que si, ja que si no fem plans a llarg termini ens podem trobar amb un futur desastrós a causa de que en el nostre passat no vam pensar en el futur i no vam preveure les necessitats que tindríem.

-Que es el que hem de fer doncs, preocupar-nos pel nostre futur o no?- Si però com totes les coses en aquesta vida en la seva justa mesura, ni perdre massa temps donant voltes a coses que són o be inevitables o be segures però tampoc viure el present de manera tant intensa que ens impedeixi de fer previsions i plans a mitjà i llarg termini.

Si ens hem preguntat si ens hem de preocupar pel nostre futur es lògica i conseqüent la pregunta -I ens hem de preocupar també per el nostre passat?- Dons jo opino que també cal ja que de ell podem aprendre coses, es a dir podem reconèixer els error per evitar cometre'ls en un futur. Però existeix un gran perill en la afirmació que acabo de fer ja que com he dit abans tot en la seva justa mesura, si ens passem el dia encaparrats en un error del passat es encara pitjor que passar-nos tot el dia pensant en el futur, ja que si pensem en el futur almenys ens servirà d'aquí a un temps en canvi si ens encaparrem amb el passat potser aquell error no el tornarem a cometre però allargarem l'agonia d'aquest potser interminablement.

Per tant conclourem que cal pensar mes en el futur que no pas en el passat però com tot en aquesta vida en la seva justa mesura, i per damunt de tot no perdre mai l'esperança d'un futur millor (almenys de moment).

La canya pensant

Pascal ens diu que la nostra mes alta qualitat es el pensament, es el que ens distingeix de la resta de animals i aquí es on recau la nostra dignitat. També comenta que ja que tenim aquest do hem d'aprofitar-lo pensant tot el que puguem, però sobretot pensant bé.

I es que es cert que el pensament es la mes gran virtut dels homes, no preferiria pas canviar-lo per la velocitat del guepard o per l'olfacte del gos. O potser si? Seriem mes feliços si no fóssim capaços de raonar? El mes fàcil sens dubte seria pensar que no ja que aquesta facultat a priori sembla bona i productiva però estudiem mes a fons aquesta ultima afirmació.

El perdre la capacitat de raonar ens faria feliços realment? Podríem vaguejar pels prats tot el dia si es cert que ens perdríem molts divertiments moderns però crec que val la pena, m'imagino un món sense estrès ni presses ni rellotges ni deures ni obligacions ni responsabilitats ni diners ni preocupacions, però tampoc sense romanticisme ni televisió ni amistat ni sense robots utilíssims que juguin a ping pong. Però el millor de tot per mi seria que realment no sabríem que podem aspirar a alguna cosa mes i per tant aquest desig i la conseqüent infelicitat que porta no existirien

Per altra part crec que la vida que portem ara mateix no es sostenible, cada vegada són mes els que sofreixen i menys els que s'alegren i si ens parem a pensar un moment la vida que portem ara mateix es sense cap mena de dubte molt mes irracional que qualsevol altra que em vingui a la ment.

No ens hem parat a pensar que el saber-ho tot, el controlar-ho tot segurament ens portarà la felicitat però potser no hi arribarem vius. Fico un exemple: Quantes injustícies i sofriment haure'm de patir abans de ser capaços de modificar les lleis del temps? Suposant que siguin modificables, es a dir que estem patint a causa d'una cosa que potser ni assolirem. Personalment m'agradaria pensar que si i poder així canviar alguns errors del passat, però es que si no fóssim capaços de raonar no caldria canviar res ja que res no tindria importància.

Arribat a aquest punt soc capaç d'afirmar que la raó es una bendició i una maledicció a la vegada. Ens ofereix el saber, el progrés però ens causa moltíssim sofriment que altres animals no tenen. Ningú m'ha preguntat si vull ser persona, guepard ,guineu o girafa. No vull haver-me de preguntar si he d'ajudar als altres animals o potser es que els guepards ens ajuden a córrer més? O els gossos ens ajuden a captar millor les olors? Es mes si pogués renunciaria a la capacitat de raonar de tota la humanitat i poder viure així lliure dels lligams que la intel·ligència i en definitiva la raó ens imposen. De segur que viuríem mes tranquils. Ja que sabem que el final serà per a tots igual serà millor que acceptem la vida tal i com ens ve donada, sempre amb humor i buscant la part positiva a les coses podrem superar-la amb èxit esquivant el màxim patiment possible.