PENA DE MORT: privació de la vida del condemnat per la comissió d'un delicte greu que la llei sanciona amb aquesta pena. També es anomenada pena capital.

ARTICLE 3: Tota persona té dret a la vida, a la llibertat i a la seva seguretat.

Aquest article ens ve a dir que la pena de mort, atempta contra a aquests drets, sobretot, contra el de la vida, ja que ningú pot privar-nos d'aquesta condició fonamental.

Segons la informació que hem trobat, es veu clarament, que les condemnes a la cadira elèctrica, o qualsevol mitjà que atempta contra la vida, ha augmentat molt aquests últims anys, sense contar les execucions extrajudicials i les execucions legals que no ens en hem assabentat, encara.

ARTICLE 5: Ningú no serà sotmès a tortures ni a tractes o penes cruels, inhumans o degradants.

Es pot considerar l'estada al corredor de la mort, com un maltractament psicològic que va a parar a l'article 3.

Actualment aquest dret no es complit, ja que a la majoria d'Estats Americans, es continua aplicant la pena de mort. S'ha arribat a utilitzar aquesta injustícia com a recurs polític.

LA PENA DE MORT

Els defensors de la pena capital exposen al seu favor un caràcter exemplar que, segons la seva interpretació, no s'assoleix amb les penes privatives de la llibertat.

Els que s'oposen a l'aplicació de la pena de mort addueixen tot el contrari, i afegeixen com a argument la possibilitat d'error judicial, que sempre seria impossible de corregir, així com la indefensa d'aquells presos que, al no tenir recursos econòmics, tampoc podrien pagar una defensa eficaç en el judici. Aquestes son sobre tot les consideracions d'ordre ètic i fins i tot religiós, les que més pesen a l'hora d'intentar suprimir aquesta pena, al considerar el dret de la vida com una cosa inqüestionable.

Afortunadament cada cop es refusa més la legitimitat de la pena de mort. Un indici d'això es el consens , a mesura que passa el temps major, de que la pena de mort no s'ha d'aplicar a certs tipus de persones, com els menors, ancians o malalts mentals. Aquestes excepcions es reconeixen fins i tot en països en que la opinió pública i les autoritats estan a favor de la pena capital.

No fa poc, estigueren a punt de prohibir la cadira elèctrica a Miami. Han tingut que veure com un home es coïa viu, perquè la descàrrega no podia amb ell. La sang li tacà tota la camiseta i això els hi molesta, fereix la seva sensibilitat; matar així a una persona, amb lo que ha avançat la ciència. Sabeu lo que va dir una senadora que assistí a l'execució? Que no passava res: la taca tenia forma de creu, senyal inequívoca de que Déu estava present i d'acord amb lo succeït. Podran prohibir la cadira elèctrica però l'estupidesa humana, no.

Als qui pensen que la injecció letal es més humanitària, més moderna i funcional, als que se la imaginen estèticament acceptable, els recomano un passeig per la casa de la mort. No es difícil: organitzen visites guiades, com als museus. Una classe d'escolars de 13 i 14 anys, passejava no fa gaire la seva curiositat adolescent, les seves mirades espantades, les seves preguntes, pel quiròfan on es realitzen les execucions. A mi, quan tenia la seva edat em van portar a la Mahou.

És l'Estat de Texas. Botes i barrets; camises blanques, brodades; cotxes grans; vaquers. Diu Bush a la televisió de l'hotel que el seu es un país proper, i té raó. Allí, fins el desert es verd. Surt coca -cola de les aixetes i els banys de les gasolineres són dos cops més grans que les masmorres on viuen els condemnats a mort. Es l'Estat de Texas, condemnes i execucions que augmenten amb la proximitat de les eleccions; execucions electorals, vides que valen vots per als candidats, retardats caminant fins a una mort, la que la seva existència ignoren, menjar - ràpid, mort ràpida, eficàcia i pulcritud.

(La pena aplicada als menors)

L'exclusió dels delinqüents menors de 18 anys en el moment en que van cometre el delicte, està tan àmpliament acceptada en les lleis i en la pràctica, que està aconseguint la categoria de la norma del dret internacional. El Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics i altres instruments importants dels Drets Humans prohibeixen condemnar a mort els menors. Recentment la mateixa prohibició s'establí en la Convenció de la ONU sobre els drets del Nen, que ha estat ratificada per tots els Estats membres de la ONU, excepte per Somàlia i els Estats Units. Els pocs estats que executen a menors provoquen una condemna generalitzada.

Des de 1990 Amnistia Internacional ha documentat 18 execucions de menors en tot el món realitzades en sis països americans. Nou d'elles es donaren en els Estats Units, l'únic país en el que segons la informació disponible, s'executà a menors al 1998. dos d'aquests casos posen en relleu el caire especialment preocupant de les execucions de menors.

(La pena aplicada als malalts mentals)

Les normes internacionals també estipulen que els malalts mentals han de ser exclosos de la pena de mort. Les Salvaguardes per Garantir la Protecció dels Drets dels Condemnats a la Pena de Mort de la ONU, aprovats el 1984 pel Consell Econòmic i Social (ECOSOC), afirmen que no s'executarà a “persones que hagin perdut el seny”. El 1989 ECOSOC va recomanar que els Estats membres eliminessin la Pena de Mort “en el cas de persones amb retràs mental o amb capacitat mental summament limitada, be que fos en el moment de la imposició de la sentència de l'execució”. Per desgracia aquestes execucions passen per alt en alguns països inclòs els Estats Units.

Les normes internacionals han establert que, en els països en els que encara no ha estat eliminada, la pena de mort, únicament s'ha d'aplicar als delictes més greus. Les Salvaguardes de l'ECOSOC estableixen que l'ús de la pena capital, “es limitarà als delictes intencionats que tinguin conseqüències fatals, o d'altres extremadament greus”.

No obstant en alguns països hi ha persones que s'afronten a possibles condemnes de mort per una àmplia gamma de delictes que no suposen cap amenaça contra la vida, entre ells, delictes contra la propietat, i activitats polítiques pacífiques.

(A la presó)

A una típica presó on s'aplica la pena de mort, hi ha una llarga filera de masmorres, situades al llarg d'un passadís estret. Sis hores abans de l'execució posen al pres a la més allunyada. Cada hora el canvien de masmorra, arrimant-lo poc a poc al quiròfan on morirà. A algú se li ha ocorregut que així es més senzill per als condemnats, senten que el seu apropament a la mort, es progressiu i, per lo que es veu, sofreixen menys. Segurament al mateix que decidí pintar la sala d'execucions de color blau clar: diuen allí que es un color dolç, que proporciona serenitat d'esperit al pres en el moment de la mort. Hi ha també una masmorra especial, de seguretat, protegida amb una malla metàl·lica, per si la desesperació s'apodera del cap del condemnat.

El quiròfan, petit, s'assembla una plaça de bous de tercera. Sols les corretges de cuir per a immobilitzar el pres et recorden que la seva utilitat es una altra. D'elles s'ocupa l'equip de lligaments. Son cinc funcionaris, i cadascú manipula una d'elles. Un cop lligat el pres a la llitera, el substitueix un equip d'intravenoses. Del sostre hi cau un micròfon a l'altura de la boca per a que el condemnat digui les seves últimes paraules. Mitjançant un sistema d'altaveus, la seva declaració s'escolta en totes les sales contigües, que ocupen els seus familiars i els de la seva víctima.

(Tipus de mort)

Tot és com a les pel·lícules. Dos suports perpendiculars per als braços que converteixen la llitera en una creu horitzontal; vidres, que reflecteixen la que correspon a l'habitacle del ministre que autoritza les penes de mort, i on el condemnat no el veu, així com reflexa també la de la seva família, per a que no puguin veure el dolor.

Són tres injeccions. La primera el tranquil·litza, es un sedant. La segona paralitza el diafragma i els pulmons. La tercera es la que deté el cor.

Els dies d'execució, un grup de presos cava al cementiri de la presó la tomba on s'enterrarà el condemnat si ningú reclama el seu cos, cosa que passa sovint. Mentre, un funcionari rep als familiars de la víctima del pres. Al seu moment coneixeran el dolor de primera mà. Avui, deu, dotze anys després, el Departament de Justícia Criminal els paga el trasllat des de la seva ciutat, en ocasions a hores de viatge, per a que siguin els testimonis de l'execució. Atribueixen aquest sistema virtuts terapèutiques. Donen una roda de premsa explicant el que sentiren llavors; parlen de justícia, de pau i de malsons, tornen a obrir els caixons del dolor i mostren el seu contingut a les cameres. Després, un especialista els prepara per a assistir a l'execució. No es senzill veure morir a un home, explica. Per això adverteixen als testimonis, com al cine, de que el que presenciaran pot ferir la seva sensibilitat. Perquè molts cops es paralitzen els pulmons abans de temps, i els sorolls que fa el pres tractant de respirar no s'oblida fàcilment.

Els condemnats no ho saben, però s'ho imaginen. Circulen rumors pel corredor de que si la mescla no es bona, el fluït t'abrasa per dins... Però són sols rumors. La resta ho han vist ales pel·lícules. Et posen una agulla a cada braç, ¿no? Pregunten. I et miren com dient: a lo millor tu ho saps, ¿podries contar-nos com és?

A la presó d'Angola ho saben. Ho saben perquè un d'ells estigué a segons de ser injectat. Arribaren a tombar-lo a la llitera, a posar-li els catèters a les venes. La seva execució fou aplaçada, així que tornà al corredor i contà als altres com era tot. Que aplacen l'execució pot assemblar una sort, però molts cops en realitat, es un càstig: el retràs pot ser d'una setmana.

VAN A MORIR.

* Fernando León de Aranoa. (El País semanal)

Cadira elèctrica. Habitació d'injecció letal.

Michigan. Presó estatal d'Indiana correccional de Colorado

Habitació d'injecció letal. Cambra de gas.

Presó d'Angola. Luisiana Presó Central de Raleigh. Carolina N.

Cadira elèctrica. Injecció letal.

Correccional de Jaratt. Estat de Virgínia Correccional de l'Estat de Montana

Cadira elèctrica. Cadira elèctrica.

Correccional de Somers. Estat de Connecticut Correccional de Colúmbia. Carolina S

DADES

El nombre d'execucions ha anat augmentant des del 1976.

El grup ètnic mes castigat des del 1976, ha estat el de les persones blanques.

Estats amb la pena de mort, tenen amb freqüència més assassinats que els seus estats veïns sense la pena de mort.

Opinió pública sobre la pena de mort: la majoria de la gent creu que seria mes convenient, utilitzar altres alternatives abans que l'execució.

TESTIMONIS

MIGUEL FLORES, al locutori del “corredor de la mort” de Huntsville (Texas). Condemnat a mort fa 10 anys. A Miguel el mataran el 9 de novembre d'aquest any. El seu últim desig es que l'enterrin a El Paso. Bush ha aconseguit fer de Texas un Estat on canvia vides per vots.

A Chayo se li oblida fins el seu nom. Li passa a la porta de la presó de Huntsville, cada cop que va a visitar son fill. Es posa tan nerviosa que se li obliden coses, i quan li pregunten com es diu, d'on ve, i a qui va veure, li costa respondre. Perquè encara que el seu cos estigui allí fora, el seu cap està a dins, amb son fill.

El seu fill es diu Miguel i està condemnat a mort. Als seus germans, que encara son petits, no els hi ho han dit res. Miguel està a la presó, els hi diuen, perquè treballa allí. A lo millor es per això que no entenen perquè a sa mare, plora tant quan veu la seva foto, que segui cada tarda a la mateixa cadira i pensi tant, que els miri sense mirar-los, que les mans se li omplin de tristesa...

I es que a Chayo el dolor no li cap al cos. La desborda a cada estona i fa que quasi no pugui parlar. No sols de son fill; en general, de res. Per això molts cops es Tomàs, son pare, el que contesta per ella. Des de que condemnaren a Miguel a morir per injecció letal, fa ja 10 anys, a Chayo se li contagia cada malaltia que li conten, sent de cop i volta, els símptomes, experimenta els mareigs de que li parlen les amigues, i la tos, i els tremolors... menys mal que hi ha unes càpsules blanques, que la fan sentir millor. Li treuen els mareigs que li redueixen la febre. Podrien semblar màgiques, i en realitat ho són. Li va receptar el psiquiatra i estan buides, però a ella la fan sentir millor. Això es el que conta Tomàs mentre Chayo va a buscar un rellotge que Miguel li ha enviat. L'ha fet a

la presó amb escuradents, i aquest regal a ella la fa feliç.

Aquesta tarda Chayo va amb la seva família a uns grans magatzems. Demà es el gran dia, va a veure a son fill i vol estar guapa.

Miguel, el fill de Chayo es declarà autor del crim que el portà al corredor de la mort. Els que van a matar-lo no ho faran mai. Mai podran dir que sofriren, com ell sofrí, una alteració esquizofrènica de la personalitat. Es la mort selectiva, administrada als despatxos, mecanismes d'un sistema que es mira des de l'espill deformant del progrés. Histories de culpables i innocents, de misèria i destrucció, de ministres que executen aquestes penes, satisfets... S'executen a retardats mentals, a persones que es giten a la llitera, que els matarà, creient que va a ser sols una estona, que després podran aixecar-se i tornar a la seva “gàbia”. . un condemnat insistia fa poc en deixar les postres del seu últim àpat per després de la execució. Mentre, a Huntsville, el capellà de la presó que acabava de sancionar la execució de Charles Byd assistint-lo espiritualment, ens explica que ell no opina perquè té dos jefes: l'Església i l'Estat.

A Miguel l'han posat en data d'execució. Morirà el novembre d'aquest any, el 2000, i no saben com dir-ho a la seva mare. Chayo, segueix sense recordar el seu nom quan arriba a la presó, que quan surt, es fa passar per dormida per a no tenir que parlar amb ningú. Es quan després es tanca al lavabo i plora d'amagades. A Chayo, ni les càpsules buides li fan efecte.

Miguel ha demanat que l'enterrin a El Paso. Es el seu avi Tomàs el que està encarregat de fer les gestions per al trasllat del cos, de buscar el lloc on l'enterraran, prop de casa la seva mare. No es com quan nosaltres diem que tiren les nostres cendres al mar. Això es real. Miguel té 30 anys i està viu. En un mes estarà mort. El seu avi solia dir que feien tot això pels que venen darrere. Que aquest treball, aquestes conversacions, no portarien a salvar-li la vida del seu net. Ara, al novembre li donaran la raó.

Bud. La seva filla Julie tenia 23 anys quan morí junt a desenes de persones en un atemptat contra u edifici federal, a Oklahoma City. El seu assassí està avui condemnat a mort. Bud conta llavors com cada cop que apareixia una notícia sobre el cas canviava de canal per no veure-la. Però un dia arribà tard. Tres segons. Els suficients per veure a la seva casa, amb molta gent amb cameres, el pare del terrorista. Diu Bud que el que veié en ell fou un home partit de dolor. Que en realitat es veié a si mateix.

Va anar a visitar-lo. Caminaren una hora pel seu petit hort, parlant de plantes i d'hortalisses. Llavors aparegué l'altra filla d'aquell home. Sortia de casa quan trobà allí a Bud. Son pare li explicà qui era, per què havia vingut a visitar-los, i la noia sols va saber abraçar-lo, abraçar-lo i plorar. A ell encara li tremolava l'ànima quan recorda aquell abraça, aquell dolor compartit. Llavors les emocions se li posaren al coll, estrangulant-li les paraules. Per això Bud fa una pausa, respira, mira als nens que juguen fora. I podria semblar que pensés en ells quan va dir, perquè ho digué mirant-los, que la pena de mort multiplica el nombre de víctimes. Per això ell, des d'aquella abraçada, camina els Estats, els debats i les universitats... Per contar el seu cas i exigir que no es mati, almenys no en el seu nom, no en el nom de les víctimes, ni en el dels familiars.

BUD WELTCH. La seva filla Julie, de 23 anys, morí en l'atemptat d'Oklahoma. Ell recorre EEUU lluitant contra la pena de mort. No vol que s'executi en nom de les víctimes i els seus familiars.

THOMAS MILLER. Des de fa 14 anys, quan va ser condemnat a pena de mort, la vida d'aquest home, es un suplici. Han aplaçat la seva execució 10 cops.

Thomas Miller ha tingut data d'execució deu cops. Ha entrat a la casa de la mort i ha aconseguit tornar sense veure-la. Avui mateix executen un company seu de galeria, i està desesperat. Thomas es negre, té els ulls brillants i la por a les mans, que recolza sobre el cristall blindat que ens separa demanant a elles les de la nostra salutació. El tacte, un altre cop simulat.

“Es un mal dia per a mi”, diu. Avui maten a Charles”. Conta que la nit anterior li pagaren entre tots una llauna de carn, el seu últim àpat. Charles els prometé que no menjaria res del que li oferiren a Walls abans de la execució. Vol emportar-se el record del sopar amb ell.

Thomas no pot evitar plorar al contar-ho i es disculpa, per això, cada estona. Creu que ho està fent malament i resulta impossible convèncer-lo de que no es així.

Se l'enduen encadenat. Passen les seves mans, un altre cop pel vidre, perfilant-se... diu que quan mori, no anirà a l'infern, perquè ja hi viu en ell.

CHARLES BOYD. El mataren amb puntualitat, a les sis de la tarda, com estava previst. A la presó d'Angola, Luisiana.

Abans de morir, demanà una hamburguesa.

Coneixem altres mares de condemnats a mort. Es reuneixen cada dissabte i cada dissabte ploren, seient en cercle, mentre parlen dels seus fills.

Es moren de pena, i la seva mort es llarga, dura el que dura la condemna dels fills, dotze3, quinze, vint anys. i la seva mort es cruel, no els deixen abraçar-los, ni el dia de l'execució. Així que quan els hi ho tornen els cossos es tiren sobre ells, i els besen i els toquen, quan encara estan calents. En una estona estaran freds, i llavors ja no seran els seus fill. Quan et mors ja no ets tu, ets un altre, du una de les mares convençuda, metre fora el sol reflexa els vidres d'un gratacels proper i els seus últims esforços travessen les copes desvestides dels arbres.

La seva tristesa es com el cercle que formen les seves filles, no té ni principi ni fi. Caminene encordaves baix el pes de la enorme pena. El dolor que suporten aixafaria a qualsevol.

I quan creus que ja ho has sentit tot, demanen als nens que surtin. No volen que sentin lo que es va a contar ara. Son els detalls, la lletra petita, torçada, de les execucions. Sentint-les comprens que en això consisteix la pornografia, en acostar-se lo suficient a les coses com per a poder sentir-les. Marta conta les últimes hores amb el seu marit, executat a la cadira elèctrica. Aquesta nit, en la capella de la presó, jaient junt al seu cos carbonitzat, va tenir que veure com li trencaven a martellades les articulacions, que la descarrega havia soldat, per poder posar-lo a la taüt. Lydia parla de son germà, condemnat a mort a Pensilvània fa quasi 20 anys, al que no ha pogut tocar des de llavors. No permeten als presos mantenir contacte físic amb els seus familiars. Els hi ho neguen les abraçades, les carícies, limitant la seva afectivitat. Intenten així de matar l'esperit abans que a la persona, per a que el dia de la execució sols arribi el cos a la llitera. Però Lydia es forta, Lydia es negra i combativa. Dissimula la seva tristesa amb teles de colors i quan somriu la boca se li ompli d'esperança, perquè sap que la vida està de la seva part, que la vida es posa sempre del costat dels qui la defenen. Lydia es germana de Mumia abu Jamal, i no li demana ajuda a Déu perquè sap que de poc serveix demanar-li a Déu que resolgui el que ens molesta als homes.

Passen les hores, els testimonis. S'obri sobre una taula la caixa de la memòria, posant-la tota perduda de records i antics somriures, de silencis recents. Siguin les mares contant les tendreses, pors...pors adultes, concèntriques, que s'escapen dels seus punys i mocadors. Pors de mare, que circulen pel cercle de cadires i tornen complidors. No poden protegir a sons fils. Hi ha molt de dolor junt. Assembla tan físic, que el podries agafar i tirar-lo ben lluny.

VAN A MORIR

Fernando León de Aranoa (El País Semanal)

Tinc 28 anys. Soc espanyol i gràcies a això, no he estat executat injustament a la cadira elèctrica. Divorciat, amb dos filles, Catherine, 7 anys, i Jordyn, 6: espero que no se'n donin compte de res. Fa 5 anys jo vaig ser condemnat a mort per un crim que no vaig cometre. He evitat tornar-me boig, pensant amb els que m'estimen. Avui es revisa el meu judici.

JOSÉ JOAQUÍN MARTÍNEZ: “Jo estava a favor de la pena de mort”

ESPANYOL CONDEMNAT A MORT ALS EEUU.

TURRÓN. Presó de Tampa (Florida). El sistema penal m'ha fet pagar 132 milions de dòlars (26.136 pessetes) per la visita a Martínez. Els diners cobreixen les tres hores extra del “sergent” Molina i el “deputy” Prieto, presents a l'entrevista. Li regalo al condemnat una camiseta del Barça i un torró de Jijona. La camiseta li agrada, però no li deixen agafar-la. El torró el devora, esposat i tot, amb tres mossegades mentre recorda que les Festes de Nadal, les passarà a casa. “Sergent” Molina es queda la caixeta de torró per a la seva senyora. El “deputy” Prieto no parla espanyol, però li demana un tros amb anglès al condemnat, que s'atraganta. El meu torró es il·legal aquí, així que tots parlem sense cridar. Semblem nens planejant un tall de llum junt a la cadira elèctrica.

La Vanguardia - - dilluns 23 d'octubre, 2000

LLUÍS AMIGUET

• Com ha arribat fins aquí?

• Per culpa de les dones. Es a dir, per la meva dona: em denuncià i m'acusà d'un crim que jo no havia comès, ella aportà la prova principal i declarà en contra meu.

• L'esposa no pot declarar contra el seu propi marit.

• Ens acabàvem de divorciar. I ella es gelosa. Molt gelosa. Trucà a l'oficina i algú li digué que jo estava a Disneyworld celebrant el meu aniversari amb una noia. Es tornà boja. Trucà a la policia i m'acusà d'un crim recent, l'assassinat d'un traficant de droga i la seva noia, per al que buscaven culpable.

• I sense proves la van creure?

• L'únic que tenen es un vídeo en el que l'acusació creu llegir als meus llavis, perquè el so no s'entén res, que confesso aquest crim.

• I per això pot anar a la cadira elèctrica?

• He estat cinc anys al corredor de la mort per això. Perquè em vaig negar a declarar-me culpable i negociar. I hauria pogut estar executat ja, sense la campanya dels espanyols al meu favor. Crec que l'Ajuntament de Barcelona va donar tres milions.

• Els diners et salvaren la vida?

• Aquí el diner condemna o salva. I amb el de vostès he pagat un excel·lent advocat que ha aconseguit que el Suprem per unanimitat voti per un nou judici. Avui mateix, el mateix jutge que em condemnà em dirà la data.

• Espera que li commutin la pena?

• La veritat es que les últimes tres revisions d'altres casos no han servit per a res, però el meu es clarament injust.

• Què farà si el deixen solt?

• Anar corrent a l'ambaixada espanyola i sortir d'aquí amb el primer avió: si em quedo aquí lliure, em jutjaran per qualsevol altra cosa i em condemnaran.

• Per què?

• Aquest sistema es un “culebrot” de la televisió. Es un gegant melodrama mogut per diners, una representació per als media. Creieu-me. Aniran a per mi.

• Ha perdonat a la seva muller?

• Si. Em va demanar perdó i li vaig dir. És la mare de les meves dos filles. Una bona mare. I jo puc haver estat mal marit, però he estat un bon pare. Encara que millor que ella no se n'adoni de la vida que porto...

• Però està vostè condemnat a mort i tancat en presidi!

• Es igual. Si ella sabés que em veig, o que m'escric amb una altra, em causaria alguna altra desgràcia.

• Més encara?

• Buf! No saps com les gasta. Està molt enamorada.

• I les seves filles se'n donen compte de tot?

• Espero que no. Venen aquí i no saben per què tenen que deixar-me. Em dibuixen, canten, parlem del cole...

• Va ser un pare molt jove.

• Tot ho he fet de pressa. Pot ser, massa. No sap vostè la vida que portava jo abans del corredor de la mort!

• “Miami Vice”?

• treballava com un boig, però guanyava molts diners. Al principi, 11 hores diàries amb els “teamsters”, els camioners. I per la nit estudiava informàtica i alemany. Amb els primers estalvis vaig muntar una empresa d'exportació d'ordinadors a Llatinoamèrica.

• Li va anar bé?

• Noi! Tenia un Suburb MX... un gran esportiu, un preciós àtic amb vistes al mar...

• Sona bonic.

• I per la nit...Miami! tenia les targes platino de tots els millors locals. I li asseguro que les noies aquí es tornen boges pels vips. Això no va ser bo per al meu matrimoni.

• M'ho imagino.

• La veritat es que portava una vida estúpida. Massa de pressa. Als 24 anys era ric, m'havia casat i divorciat, era pare de dos filles i em vaig gastar 5.000 dòlars... Un milió de pessetes?

• Mes o menys.

• Els vaig gastar amb coets per al 4 de juliol. Un dia vaig sofrir un accident de cotxe amb els meus pares, la meva muller embarassada i la meva filla. Ala meva muller li donaren 30 punts al cap, els meus pares inconscients. Sap que vaig fer jo ple de sang dins l'ambulància?

• Plorar?

• Vaig demanar un mòbil i vaig trucar a l'oficina per a veure com anava i evitar perdre ventes.

• Estimava el seu negoci.

• Massa. Tot eren diners per a mi. I tots aquells amics dels meus diners no queda ningú. Sense els meus pares, que ho han venut tot per mi, ja hauria estat executat.

• Veig que ha pensat vostè.

• Molt. Al corredor de la mort no hi ha homes. Sols un silenci horrible. Tots callen prop de la cadira elèctrica. Jo vaig sentir l'execució de dos condemnats i els hi diré que un d'ells no era mala persona. A l'altre li vaig ensenyar a llegir i m'ho agraí. Quasi tots allí eren negres.

• Diu que l'executat no era dolent?

• Estimava a la seva família. I va ser amic meu.

• Ha après alguna cosa?

• Jo estava a favor de la pena de mort. Per les meves filles, sap? Pensava que mataria a qui els hi ho fes mal.

• I ara?

• Veig que, encara que el condemnat sigui culpable, i molts cops mor sense ser-ho, la seva execució pot ser traurà algun pes de damunt a les famílies de les víctimes, però segur que causa dolor a la família de l'executat. I aquesta no té cap culpa.

L'INFERN POT ESPERAR

Aquests homes han estat condemnats a mort. Però, a un pas de l'execució, els tribunals dels EEUU -país que ha aplicat la pena capital a 600 persones en els últims 20 anys- descobriren que s'havien equivocat. Per Gigi Riva.

Randall Padgett. Condemnat el 1992 a l'Estat d'Alambra. Acusat d'haver estrangulat a la seva esposa el 1990. Alliberat el 1997, desprès de descobrir l'autèntica autora del crim, una altra dona. Estats Units forma part del grup de països que executen mes penes de mort per any, junt a Xina, Iran, Iraq, República Democràtica del Congo i Egipte, segons Nacions Unides. Amnistía Internacional denuncia que actualment més de 3.500 reus esperen als corredors de la mort d'EEUU.

Robert Hayes. Condemnat a Florida el 1991. acusat de violar i assassinar a una companya de treball. Posat en llibertat el 1997, al comprovar que els pèls trobats al cos de la víctima eren els d'un home blanc.

Jay C. Smith. Condemnat a Pensilvània el 1986. Acusat d'assassinar a tres persones el 1979. Alliberat el 1992. Es va poder demostrar que la investigació contra aquest director d'institut pecà de faltes molt greus.

Rolando Cruz. Condemnat a Il·linois el 1985. Acusat d'haver assassinat, junt amb un altre home, a Jeanine Nicarico el 1983. Alliberat el 1995. El seu cas es dels més espectacularment injusts. Ni quan Brian Dugan es confessà com autor del crim, el tribunal el declarà com autor del crim, el tribunal el declarà innocent. Per a sorpresa de tots, el veredicte va ser el mateix que a la primera sessió: pena capital. Va haver que esperar a la tercera sentencia, i cinc anys més de patir, fins que el deixaren lliure.

David Kealton. Condemnat a l'Estat de Florida el 1971. Acusat d'haver matat a un ajudant de “sheriff” durant un atracament. Alliberat el 1973, després d'aparèixer l'autèntic autor dels fets, que ho confessà tot.

Ronald Keine. Condemnat a Nou Mèxic el 1974. Acusat de sodomia, segrest i assassinat. Alliberat el 1976, quan un reportatge d'un diari local provà que el principal testimoni li mancava la credibilitat.

ELINFIERNOPUEDEESPERAR

Gigi Riva.(El País Semanal)

OPINIÓ PERSONAL

Aquest treball, ens ha ajudat a conèixer més profundament, un dels temes que afecta actualment la nostra societat: la pena de mort.

Ens ha aportat coneixements sobre aquesta injustícia, que es el pa de cada dia dels mitjans de comunicació, però, que fins hores d'ara, no ens n'havíem adonat, “ni que existís”.

Hem arribat a la conclusió, de que la pena de mort es sinònim de tortura psicològica tant per part del condemnat com dels seus familiars, i en la alguns casos, dels familiars de la víctima de l'acusat; i física, tortures inhumanes que s'apliquen als condemnats.

Sens dubte, ens ha enriquit molt saber-ho de la mà de familiars de condemnats, víctimes, i d'acusats, injustament jutjats que després de que els màxims poders judicials, hagin reconegut l'error, han estat alliberats.

Creiem que es una gran injustícia sotmetre als inculpats a penes que superen els delictes que cometeren. I que per molt dolent que fos el que varen fer, no tenen dret a morir, i menys d'aquesta manera. Si seguíssim aquest ordre, de matar al qui ha matat, es convertiria en un cercle viciós, i no en guanyaria ningú. Així, que com més prompte desaparegui la pena de mort, millor.

Per una altra part, no ens ha costat gaire cercar informació d'aquest tipus, ja que com hem dit al principi, es un tema d'actualitat (i esperem que no per molt temps), i la que ha estat al nostre abast, no hem dubtat en pegar-li una ullada i introduir-la al treball.

BIBLIOGRAFIA

La Vanguardia www.lavanguardia.es 23/10/00

Amnistía Internacional www.a-i-.es (Informe Anual 1999)

VAN A MORIR El País Semanal (pag. 53-64) -

Fernando León de Aranoa

EL INFIERNO PUEDE El País Semanal (pag. 23-28) -

ESPERAR

Andrew Lichtenstein

Pena de muerte Enciclopedia Encarta Microsoft 1999

Article 3 Drets humans i ciutadania (Tercera edició) 1999

Article 5 (crèdit d'ètica, secundària)

Jordi Beltran

18

* Les experiències i els testimonis descrits foren obtinguts als corredors de la mort de Texas i Luisiana (Estats Units), durant el rodatge de la pel·lícula “La espalda del Mundo”. Fernando León de Aranoa es director de cine i guionista.

Amnistía Internacional lluita a tot el món contra la pena de mort. A Internet: www.a-i.es.