1. OBJECTIUS.

En el present treball es pretén analitzar la política agrària comunitària (PAC) i els Fons Estructurals destinats al món rural per la Unió Europea. S'intenta veure en què consisteixen, quins objectius persegueixen, com s'apliquen i quines repercussions tenen en l'agricultura i el món rural europeus en general, així com tractar d'esbrinar com evolucionaran els propers anys.

El desenvolupament agrícola i rural és perseguit per la Unió Europea des del Tractat de Roma (1958). El desenvolupament rural és essencial per l'agricultura, el medi ambient i la qualitat de vida, a més del desenvolupament econòmic i la cohesió social a Europa. Aquesta preocupació es reflexa en la creació de la PAC i els Fons Estructurals en l'esmentat tractat. Aquestes polítiques no són estàtiques i han anat variant al llarg dels anys, com la reforma que van patir el 1987 quan Espanya i Portugal van entrar a formar part de la Unió i que es va completar amb el Tractat de Maastricht (1992) o l'actual reforma de la PAC.

3. POLÍTICA AGRÀRIA COMUNITÀRIA.

3.1 Introducció a la PAC.

La PAC s'ha convertit en l'instrument prioritari d'orientació, ordenació i financiació de l'agricultura comunitària. Les seves intervencions han fomentat de manera extraordinària la modernització del sector, una modernització en la que també van sorgir els problemes inherents al desenvolupament d'una agricultura de caràcter intensiu. Aquests problemes s'han vingut manifestant sobre tot en forma d'excedents agraris, elevades despeses pressupostàries i un deteriorament continuat del medi ambient D'aquí, que la comunitat hagi iniciat, en el transcurs dels últims anys, una profunda reorientació de l'agricultura tractant d'integrar-la, junt a altres activitats, en un procés de desenvolupament rural en harmonia amb l'entorn i amb les necessitats dels agricultors.

La Política Agrícola Comú (PAC) va ser creada al marc de la Comunitat Econòmica Europea, al 1958, amb l'objectiu d'incrementar la productivitat de l'agricultura, assegurar un nivell de vida equitatiu a la població agrícola, estabilitzar els mercats, garantir la seguretat dels aprovisionaments i assegurar als consumidors uns subministres a preus raonables.

En compliment dels objectius anteriors, la Comunitat va iniciar al 1962 una reordenació supranacional del sector agrari articulada al voltant de l'anomenada Organització Comú de Mercat (OCM). La gran majoria dels subsectors (lactis, cereals, carns i matèries grasses) van ser dotats de la seva pròpia OCM i totes elles conformen el mercat comú agrícola, un mercat comú en el que es poden realitzar els intercanvis de productes agraris en condicions similars a les que succeeixen en un mercat nacional. L' OCM s'ocupa de la regulació dels preus comuns, subvencions a la producció i a la comercialització, i instauració de mecanismes comuns d'estabilització de les exportacions i importacions, l'OCM ordena els preus i els mercats.

L'establiment de la OCM va ser seguit de la introducció i aplicació de mesures de millora per les explotacions agràries. L'anomenada política estructural té com a finalitat incidir en la quantia i la qualitat dels factors de producció, terra, capital i treball a fi d'adaptar-los als canvis introduïts en l'OCM. Convé destacar que les mesures estructurals són menys comuns que les mesures integrals en l'OCM. Les primeres també s'elaboren a nivell comunitari però en la seva gran majoria els governs nacionals disposen d'una gran llibertat en quant a la seva aplicació i d'una gran flexibilitat en quant al seu contingut i extensió.

Les competències de la PAC s'estenen doncs, sobre tot el sistema de l'OCM i sobre un ampli espectre de mesures estructurals. Avui en dia, les decisions comunitàries afecten de forma directa o indirecta a la pràctica totalitat de les relacions agràries. Només s'hi escapen, els tipus d'interès pagats pels agricultors i els sistemes de seguretat social nacionals.

La supranacionalitat asumida per la Comunitat en el procés de presa de decisions també afecta a l'àmbit de despeses financeres. La PAC ha estat i es finançada pràcticament en la seva totalitat pel pressupost de l'Unió Europea. Els costos agraris han suposat en el passat un 65-70% del total pressupostari i en l'actualitat encara representa un 53-55% del mateix. En els últims anys, el pressupost executat equival aproximadament a un 1% del PNB de la Unió i la despesa agrària oscil"la entre un 0'40% i un 0'60% anual d'aquest PNB, una quantitat important de recursos en suport del sector agrari.

La financiació de la PAC es porta a terme a través del Fons Europeu d'Orientació i Garantia Agrícola (FEOGA). Les seves funcions es desdoblen en dos apartats ben diferenciats, un FEOGA-Garantia que té una finalitat de la financiació de l'OCM i un FEOGA-Orientació que atén les despeses de la millora de les estructures agràries. Del total de la despesa agrària, aproximadament un 53-55% del pressupost de la Unió, el 48-50% correspon al FEOGA-Garantia i un 5% correspon al FEOGA-Orientació. Les intervencions realitzades en el marc de l'OCM són costejades al 100% amb càrrec al FEOGA-Garantia, a excepció de les anomenades mesures complementàries, en tant que les intervencions estructurals són confinades pel FEOGA-Orientació i les autoritats nacionals.

A partir de la seva constitució, la PAC ha mantingut pràcticament inalterats els objectius i principis essencials d'ordenació de mercat inicialment adoptats, però també ha experimentat grans canvis, alguns d'ells caracteritzats per l'èxit i uns altres per les crítiques. Fruit dels èxits de les crítiques i de les reformes sorgiria la PAC actual.

Els èxits s'han manifestat en una progressiva transformació i modernització de l'agricultura comunitària. La producció final agrària s'ha incrementat a una taxa mitjana anual d'aproximadament un 1'9% i els rendiments s'han multiplicat per dos en molts dels subsectors agraris i ramaders. Tot això ha vingut acompanyat de grans canvis relatius en la utilització dels factors productius i d'augments en la productivitat en l'ús d'aquests factors. El número d'agricultors ha disminuït de forma espectacular i els nivells de capitalització han arribat a quotes molt elevades i l'ús d'imputs intermitjos no ha deixat de créixer (fertilitzants, energies,...).

Les crítiques han anat dirigides sobre el model d'OCM adoptat, un model basat prioritàriament en uns mecanismes de protecció estrictes en front a tercers i en uns preus garantia a la producció molt elevada constituint-se com l'únic instrument per mantenir i donar suport a les rentes dels agricultors. L'aplicació d'aquest model va contribuir a la ràpida transformació del sector agrari, però va suposar un ús intensiu de la mecanització i dels imputs de tipus químic amb efectes molt nocius per la flora i la fauna. A la vegada, els canvis relatius en l'ús dels factors han propiciat l'envelliment progressiu de la població agrària i, en gran mesura, l'abandó i el deteriorament del medi rural. Les noves tècniques de producció han trencat el fràgil equilibri que havia existit sempre entre la producció agrària i la conservació del medi ambient.

Per una altra banda, l'augment espectacular de la producció en la Comunitat no va ser seguit del corresponent augment en la demanda degut a les reduïdes taxes de creixement de la població i la reduïda resposta de la demanda respecte a l'augment de la renta. la sobreoferta generada havia de ser venuda en els mercats mundials. Però, com que els preus de garantia a la producció a la Comunitat han estat sempre per sobre dels preus mundials, les quantitats exportades exigien i encara exigeixen una subvenció o restitució a l'exportació per cobrir les diferències entre els preus interns i els preus mundials. L'augment continuat de la sobreoferta portava implícit un augment progressiu dels costos de la PAC. No obstant, aquest augment dels costos no afectava de forma equitativa sobre les rentes de tots els agricultors, el sistema beneficiava prioritàriament als grans agricultors. A més a més, les subvencions a les exportacions antagonitzaven de forma extraordinària a països tercers exportadors de productes agraris. Mentre, els elevats preus de garantia encarien els aliments pels consumidors europeus.

A mitjans dels anys 80. la PAC havia entrat en un estat de crisi profunda, la Comunitat aleshores, va iniciar un procés de reforma tractant d'encarrilar el futur del món rural en un escenari menys proteccionista, més restrictiu en termes de preus agraris i més diversificat en quant a l'activitat econòmica, sense oblidar la millora de la competivitat en les exportacions i la necessitat de fomentar un desenvolupament rural més respectuós amb el medi ambient i amb les necessitats de tots els agricultors.

En la campanya 1983-1984 es van introduir, per primera vegada, quotes de producció lletera, un dels subsectors agraris més excedentaris i, per tant, més problemàtiques. A partir del 1988, la despesa del FEOGA-Garantia va condicionar a un augment anual que no havia d'excedir del 74% de l'índex de creixement del PNB de la Comunitat. En el mateix any 1988 es van haver de realitzar modificacions a l'OCM. Amb tot, les reformes més importants es van introduir a principis dels anys 90, alentades, en part, pel fracàs de les mesures introduïdes al 1988 i per una altra part, per la necessitat de concloure les negociacions de la Ronda d'Uruguai del GATT. Aquestes negociacions s'havien iniciat al 1986 i tenien per objectiu, entre altres, un obertura del comerç mundial.

L'acta final de la Ronda d'Uruguai del GATT/OCM va ser firmada a Marrakech a l'abril de 1994 i, en efecte, en ella es contempla la liberalització del mercat mundial de productes agraris. Les reformes introduïdes per la Comunitat a la PAC anaven dirigides plenament a la lliberarització mundial ja que establien una reducció escalonada dels mecanismes de protecció i una disminució relativa dels preus de garantia a la producció. En compensació de la disminució dels preus, la Comunitat va introduir un sistema d'ajudes compensatòries a les rendes dels agricultors, substituint d'aquesta manera el suport via preus mitjançant mesures compensatòries. Aquestes ajudes s'han lligat als rendiments històrics de la producció i a un nou mètode de control de la producció, que es basa en la retirada obligatòria d'un percentatge de terres conreables de la producció determinat per un sistema de quotes de bases regionals o individualitzades.

La reducció de preus juntament a les limitacions imposades a les produccions trenca definitivament la relació directa que existia entre els augments dels preus i l'estímul a les produccions. A la nova PAC, es contempla el descens dels excedents, la reducció dels costos d'emmagatzematge i en restitucions a les exportacions, un augment més moderat dels preus dels productes agraris pels consumidors, una atenció més específica a les rendes de tots els agricultors a través d'ajudes compensatòries i, sobretot, una major integració de l'agricultura en el medi ambient.

A iniciativa d'alguns països contribuents nets al pressupost comunitari, com Alemania, Holanda o Suècia, la Comissió Europea té obert un debat sobre la modificació del sistema de financiació de la UE. Estats membres com Alemania, els retorns dels quals en ajudes de Brusel·les són menors a les seves aportacions, han reiterat la seva decisió de rebaixar la seva contribució al pressupost comunitari, el que podria afectar negativament a Espanya.

El Comissari de Pressupostos de la UE, Erkki Liikanen, ha elaborat un informe aprovat per la Comissió al que es dóna llum verda a la revisió del sistema d'ingressos de la UE. No existeix pel moment postura oficial de la Comissió per buscar una sortida a un pressupost comunitari amb menys ingressos. La proposta actualment sobre la taula amb més probabilitats de sortir endavant, i la que segurament centrarà els debats en els pròxims mesos, es concreta en modificar el sistema de financiació de la PAC reduint en un 25% els actuals pagaments del FEOGA-Garantia que aquests seran aportats per cada Estat membre. Pel sector agrari espanyol, aquests 25% dels pagaments directes suposaria 155.000 milions si es vol mantenir el nivell actual dels ingressos d'agricultors i ramaders en igualtat amb la resta dels països de la UE.

A Espanya, aquesta possibilitat ha estat totalment refusada tant pel conjunt de les organitzacions agràries i les cooperatives com per la pròpia Administració per mitjà de la ministra d'agricultura, Loyola de Palacios, i pel vicepresident econòmic del Govern i ministre d'Economia, Rodrigo Rato.

Els debats sobre la cofinanciació de la PAC no és recent, l'anterior govern alemany també reclamava la reducció de la seva aportació.

En algunes de les últimes propostes sobre modificacions de les Organitzacions Comuns de Mercat ja s'ha intentat que part dels fons tinguessin una financiació total o parcial de cada Estat, qüestió a la qual es van imposar la quasi totalitat dels països amb Espanya al capdavant.

El debat té un major to, ja que no es tracta d'una discussió sobre una nova OCM, sinó que es tracta de canviar el sistema de financiació de la Unió Europea.

I com que no hi ha cap sortida més factible a la vista, els talls pressupostaris als fons destinats actualment a la PAC es presenten com la sortida més possible, encara que compti amb el refús dels països membres, molt especialment de Grècia, Portugal, Irlanda o França. Fa alguns anys, quan la PAC era pràcticament la única política comú, la mateixa absorbia quasi el 80% del pressupost comunitari. Actualment, la despesa suposa només el 48% d'aquest pressupost, el que representa uns 40.000 milions d'ecus, prop de set bilions de pessetes.

La proposta que s'ha efectuat afectaria de la següent manera, el FEOGA-Garantia abonaria solament el 75% dels pagaments directes que fa actualment i el 25% correspondria al país. això suposa que el FEOGA-Garantia seguiria pagant el 100% dels pagaments en concepte de regulacions de mercat, compres en intervenció, emmagatzemament o ajudes a l'exportació. Pel contrari, rebaixaria en un 25% les seves ajudes per hectària en les herbàcies, els imports de l'ajuda a la producció en l'oli o les ajudes directes per cap de bestiar.

En relació amb aquesta proposta hi ha molts dubtes a resoldre; no se sap quan s'aplicarà, sembla segur que el nou sistema de cofinanciació no estaria en vigor abans de l'any 2000. Per una altra part, no està clar que si el pagament del 25% per part de l'estat serà un pagament obligatori o deixarà a lliure elecció. En aquest cas, si el país és lliure ens trobaríem davant el trencament de la PAC, ja que es donaria que hi hauria agricultors amb diferents ajudes en un mateix mercat, el qual seria impossible. I si el pagament fos obligat no se sap si el pagament seria competència exclusiva del ministeri d'Agricultura o si seria compartit amb les Comunitats Autònomes.

3.3. Comparació general de l'agricultura dels diferents països comunitaris

i Catalunya.

En superfície total, població i altres paràmetres, el pes de Catalunya és comparable al d'alguns dels estats membres, com Dinamarca, Bèlgica, Irlanda i Luxemburg (Taula 32).

A nivell d'alguns dels grans indicadors econòmics (PIB/habitant i taxa d'atur), malgrat que Catalunya presenta uns valors millors que el conjunt que l'Estat Espanyol és a la cua dels països comunitaris, junt amb Irlanda, Grècia i Portugal.

Referent a l'estructura de la producció final agrària als països comunitaris i a Catalunya al 1990 (Taula 33), podem veure primerament que la CE diferencia entre els productes sotmesos a organització comuna de mercats (OCM) i els que no ho estan, ja que el primer grup són els productes regulats per la comunitat i, per tant, afectats més directament per les seves decisions en política agrària. Tanmateix, en un futur immediat, els productes sense OCM veuran regularitzat el seu mercat amb la reforma de la política agrària comunitària.

En la taula, podem observar que els països amb predomini de produccions de tipus continental (llet, cereals,...) tenen més d'un 90% de la producció inclosa en OCM, mentre que els estats mediterranis com també Holanda, Bèlgica i Dinamarca, no arriben a aquest percentatge. Catalunya per la seva peculiar estructura de la Producció Final Agrària catalana presenta unes similituds, amb Bèlgica i Holanda, on la ramaderia intensiva està més desenvolupada. Cal destacar que la participació de l'aviram en la PFA a Catalunya (10'4%) és molt superior a la dels diferents estats membres.

El valor de la PFA (producció final agrària) catalana és de 3169 milions d'ECU i representa l'1,6% de tota la CE. En aquest cas, la PFA no inclou la silvicultura.

En l'estructura de les despeses agràries als països comunitaris i a Catalunya (taula 34) es pot veure que com a conseqüència de l'estructura de la seva PFA, els pinsos constitueixen amb molt la principal despesa de fora del sector a Catalunya (68'2%), per sobre de tots els membres de la CE. Holanda, amb un 56'6%, és el país que més s'acosta al percentatge anterior. Cal tenir en compte que en els països amb una ramaderia lligada a la terra, una part important de la seva alimentació prové de les pròpies explotacions sota la forma de reutilització, i no considera, per tant, despesa en pinsos.

En conjunt, els imputs de l'agricultura catalana ascendiren al 1990 a 1929 milions d'ecus i respecte al total de la CE representà el 2'2%. La participació de les despeses respecte a la producció fou del 59'6%, i és també de les taxes més elevades de la Comunitat. Com ja s'ha comentat, les produccions ramaderes són més depenents d'imputs de fora del sector que les agrícoles.

4. ELS FONS ESTRUCTURALS AL MÓN RURAL.

4.1 Introducció.

El concepte de ruralitat pot ser objecte de diferents interpretacions i per això cal acotar-lo. En aquest treball s'ha escollit el Criteri EUROSTAT (reintroduit per la metodologia de la OCDE) per àrees rurals, ja que és l'emprat a l'hora d'aplicar les polítiques de desenvolupament regional i recull força bé la diversitat rural a la UE, tot i que com a la majoria dels casos no reflexa tota aquesta diversitat degut a l'enorme ventall de situacions que composen la UE.

El Criteri EUROSTAT considera les àrees rurals com aquelles que tenen una densitat de població menor de 100 habitants/km², la qual suposa el 17% de la població de la UE i el 80% de la superfície del seu territori. Segons la metodologia de la OCDE el 60% de la població europea es concentra en les àrees urbanes, les quals suposen només el 16% de la superfície. El GDP (Gross Domestic Product) és un indicador del nivell de desenvolupament sòcio-econòmic de regions i es calcula que el GDP per càpita de les àrees rurals és entre 8 i 30% menor que la mitjana europea.

Els Fons Estructurals es van crear per reduir la diferència entre els nivells de desenvolupament de les diverses regions i el retard de les regions menys afavorides, com les regions rurals, per tal d'aconseguir un desenvolupament harmoniós en el conjunt de la Comunitat. Per la importància del desequilibri que pateix el món rural, tant en la seva població com en la desproporcionada superfície que ocupa, cal garantir el seu desenvolupament com a suport residencial, d'oci-turisme, productiu i com a reserva del medi ambient.

4.2 Objectius prioritaris d'actuació dels Fons Estructurals al món rural.

D'acord amb el Reglament (CEE) 2052/88, l'acció de la Comunitat per mitjà dels fons estructurals havia d'anar adreçada a assolir cinc objectius bàsics, als quals havien de contribuir específicament un o més dels fons estructurals. D'aquests objectius, els que afecten al món rural són:

Objectiu 1: fomentar el desenvolupament i l'ajust estructural de les regions menys desenvolupades (participen FEDER, FSE i FEOGA-O).

Objectiu 5: des de la perspectiva de la reforma de la política agrària comuna

L'objectiu 5a) no té una concreció territorial específica, sinó que afecta tot el territori comunitari (objectiu horitzontal). En canvi els objectius 1 i 5b) sí que tenen una concreció territorial i per delimitar les zones elegibles d'aquests objectius s'empra la Nomenclatura de les Unitats Territorials Estadístiques (NUTS); la unitat territorial estadística que s'empra per delimitar aquests objectius és la NUTS 2 (equivalent a les comunitats autònomes).

El criteri bàsic per delimitar les regions de l'objectiu 1 és que el seu PIB per càpita sigui inferior al 75% de la mitjana comunitària. De l'Estat espanyol han estat escollides per aquest criteri Andalusia, Astúries, Castella-La Manxa, Castella-Lleó, Ceuta i Melilla, el País Valencià, Extremadura, Galícia, les Canàries i Múrcia (el 77% de la superfície i uns 22,5 milions d'habitants) per al període 1994-1999. Catalunya ha quedat totalment exclosa d'aquest objectiu, ja que no compleix el criteri bàsic. El problema resideix en que es considera el PIB per càpita de la NUTS-2 (en aquest cas CCAA) i la mitjana catalana supera aquest criteri, tot i que trobem zones amb la renda inferior a aquest 75% però degut al criteri de selecció no disposaran d'ajudes per a aquest objectiu.

Les zones elegibles per a l'objectiu 5b) han de respondre com a mínim a dos dels tres criteris següents: alt percentatge d'ocupació agrícola, baix nivell de renda agrícola i baixa densitat de població o important tendència al despoblament. També poden influir el nivell de desenvolupament sòcio-econòmic, el caràcter perifèric, la sensibilitat a la reforma de les polítiques comunitàries, pressions exercides al medi ambient, l'estructura de les explotacions agràries i l'estructura d'edat de la població activa al sector agrícola. Aquesta distribució ha afavorit principalment França, que ha inclòs pràcticament tot el Massís Central i rep un terç del total dels fons destinats a aquest objectiu. A Espanya ha estat elegible una bona part d'Aragó, parts de Catalunya, País Basc i La Rioja, i algunes àrees de Cantàbria, Navarra, Madrid i Balears (el 13% de la superfície i prop d'un milió d'habitants). De Catalunya han estat seleccionades les comarques de la Garrotxa, Cerdanya, Pallars Jussà, Pallars Sobirà, Alta Ribagorça, Vall d'Aran, Alt Urgell (excepte tres municipis) i Terra Alta, part de les comarques de les Garrigues, Segrià, Conca de Barberà i Priorat, i alguns municipis de comarques de l'interior. Per 1994-1999 es concedeix per a aquest objectiu un import total de 6900 milions d'ECU per a totes les zones de la Unió, dels quals 400 milions es destinen a Espanya (menys del 6% del pressupost comunitari per a l'objectiu 5b) suposant aquesta xifra una cinquena part del que es destina a Espanya per l'objectiu 1 durant el mateix període. A Catalunya es destinen 148 milions d'ECU d'aquest pressupost (prop del 2% comunitari).

Per donar una idea de la magnitud d'aquestes xifres només dir que el pressupost total dels fons estructurals per als seus objectius (excepte l'objectiu 2) durant el període de 1997-1999 és de 130500 milions d'ECU (a preu de 1994), que suposen uns 18 bilions de pesetes en dos anys per a tota la UE. Cal esmentar que les despeses relatives a l'objectiu 1 es van triplicar el 1992, obeint a l'objectiu de concentrar en aquestes regions l'ajuda dels Fons Estructurals. En contraposició la despesa de l'objectiu 5 a) no ha evolucionat de manera notable mentre que la despesa per a l'objectiu 5b) ha crescut relativament per dos raons: la depreciació de la pesseta i el trasbàs de recursos del FEOGA-garantia cap al FEOGA-orientació (veure financiació de la PAC a l'apartat 3.1). Els principis de funcionament dels Fons Estructurals i les fases de programació per sol"licitar les seves ajudes han estat inclosos a l'annex d'aquest treball.

4.3 Instruments financers de les polítiques estructurals a la UE.

FEDER:

La gestió del Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER) la fa la Direcció General de Política Regional i Cohesió (DG XVI) de la Comissió Europea. El seu objectiu és reduir les distàncies entre el desenvolupament de les regions finançant, en el marc de programes establerts amb els estats membres i les autoritats locals, les següents activitats:

• Inversions productives que permeten crear o mantenir llocs de treball de llarga durada (modernització, adaptació);

• Inversions en infrastructures (xarxes transeuropees de transport, energia i telecomunicacions);

• Inversions en educació i sanitat (només per a regions de l'objectiu 1) i formació professional;

• Accions d'investigació i desenvolupament (noves tecnologies i aprofitament energètic a les PYME);

• Operacions de caràcter col"lectiu de foment de l'activitat econòmica (indústria, artesania i turisme).

El tipus d'intervenció del FEDER està en funció de la intensitat dels problemes de desenvolupament de la regió i la taxa de participació varia en funció de la importància d'aquests. Les empreses no poden rebre ajudes directament; el principal objectiu del FEDER és assistir a les autoritats nacionals en la creació d'un sistema nacional o regional d'ajuda a la inversió, cofinançant règims d'ajuda pública amb aquests.

Per al període 1989-1993 van ser assignats a Catalunya 431 milions d'ECU (uns 55000 milions de PTA) en subvencions del FEDER (el 6,2% del pressupost destinat per aquest fons a Espanya i l'1,6% europeu).

FEOGA:

La gestió del Fons Europeu d'Orientació i Garantia Agrícola (FEOGA) la fa la Direcció General d'Agricultura (DG VI) de la Comissió Europea. Amb aquest fons es cofinancen les següents activitats:

• Reorganització de les estructures agrícoles i forestals, inclosa la comercialització i transformació de productes;

• Compensació per les conseqüències per a la agricultura de desastres naturals;

• Foment d'activitats complementàries de la professió d'agricultor (diversificació) i formació professional agrícola i forestal;

• Potenciació del teixit social de les zones rurals i conservació dels recursos naturals;

• Desenvolupament d'estructures e infrastructures rurals;

• Conservació i protecció del patrimoni rural;

• Foment d'inversions turístiques i artesanals.

La secció garantia (FEOGA-G) és l'encarregada de financiar la PAC i les OCM, mentre que la secció orientació (FEOGA-O) representa la part estructural de la política agrària comuna i financia les despeses de millora en estructura agrària.

Catalunya va rebre 14047 milions de PTA del FEOGA-O per l'objectiu 5b) durant el període 1989-1993, que van finançar projectes per la millora d'estructures i diversificació del sector agrari, així com la conservació i aprofitament del medi natural, entre d'altres actuacions. És molt difícil quantificar l'aport econòmic del FEOGA-O en l'objectiu 5 a) per a Catalunya perque en ser de tipus horitzontal s'aplica a tot el territori espanyol i el pressupost dedicat es divideix entre les administracions estatal i autonòmica.

Respecte les dotacions econòmiques que provenen del FEOGA-garantia (financiació de la PAC) Espanya és un dels països de la Unió Europea que ha experimentat un major creixement en les ajudes comunitàries procedents d'aquest fons. Prenent com a referència les dades del 1997, en aquest període van arribar a Espanya 850.000 millons de pessetes. d'aquesta xifra, uns 650.000 millons de pessetes es podrien considerar com ajudes directes a les explotacions i aproximadament uns 157.000 millons de pessetes s'han rebut com ajude indirectes referides a la política d'emmagatzematges, transformació de productes, intervenció i restitucions a l'exportació.

Els 157.000 millons de pessetes pagats al 1997 no serien objecte de reducció de fons comunitaris. Aquestes partides corresponen fonamentalment a les polítiques d'intervenció en el mercat del vi amb quasi 40.000 millons de pessetes i altres amb 66.000 millons de pessetes a les intervencions en el sector de les fruites i les hortalisses. En concepte de diferents restitucions a l'exportació, els ingressos dels sector agroalimentari espanyol s'elevarien a uns 30.000 millons de pessetes.

L'hipotètica reducció del 25% en els pagaments comunitaris afectaria als 650.000 millons de pessetes, on destaquen els 300.000 millons de pessetes amb ajudes a la producció d'herbacis, cereal i oleaginopses en especial, 169.000 millons com ajuda a la producció d'oli d'oliva, més de 60.000 millons de pessetes al sector boví i uns altres 56.000 millons de pessetes pel oví i cabrí.

FONS DE COHESIÓ:

El Fons de Cohesió és un nou instrument creat pel Tractat de la Unió Europea a favor dels quatre països menys pròspers de la Unió: Grècia, Irlanda, Espanya i Portugal. La seva gestió la fa la DG XVI. Únicament intervé en el cofinançament directe de projecte individuals d'infrastructures en matèria de xarxes de transport i medi ambient.

INICIATIVES COMUNITÀRIES:

La reforma dels Fons Estructurals del 1988 va introduir la figura de les accions d'iniciativa comunitària per als àmbits sectorials o territorials que tinguessin un interès especial per a la UE. La Comissió, per iniciativa pròpia, podia proposar als estats membres que presentessin sol"licituds d'ajut per a accions especialment interessants per a la Comunitat i que no estiguessin cobertes pels plans presentats pels estats.

La iniciativa comunitària més important que afecta el món rural català és el programa LEADER, el qual fomenta els grups d'acció rural per aplicar solucions innovadores a les seves comunitats. Per aquesta iniciativa la UE va dotar un fons de 400 milions d'ECU per al període 1991-1993. Espanya va ser dotada amb uns 15500 milions de PTA, dels quals a Catalunya van correspondre 565 milions de PTA. Aquesta va ser una experiència pilot que donat el seu èxit ha donat pas a una continuació més ambiciosa, el programa LEADER II, dotat de més pressupost i en el qual Espanya és el país més beneficiat, rebent 403 milions d'ECU. Aquest èxit ha estat possible gràcies, en part, a mesures innovadores com descentralitzar la seva implementació o reduir els tràmits burocràtics.

BIBLIOGRAFIA

AAVV. La renda agrària a Catalunya. Macromagnituds 1989-90-91. Generalitat de Catalunya. Departament d'agricultura, ramaderia i pesca.

AAVV. L'agricultura a les comarques de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament d'agricultura, ramaderia i pesca.

AAVV. La situació de l'agricultura a la Comunitat. Informe 1993. Comissió Europea. Luxemburg: oficina de publicacions oficials de les Comunitats Europees, 1994.

AAVV. Pla director de política agrària i pesquera a Catalunya. 1994. Generalitat de Catalunya. Departament d'agricultura, ramaderia i pesca.

AAVV. Aplicación de la PAC en España, campaña 91-92. Ministerio de agricultura, pesca i alimentación.

AAVV. El campo y el medio ambiente. Central Hispano. Servicio Agrario y Medioambiental, 1997.

AAVV. Rural Developments. CAP 2000 Working Document. European Comission. DG VI, July 1997.

AAVV. Els fons estructurals a Catalunya. Patronat Català Pro Europa.

AAVV. Aplicació i perspectives de la política estructural i de cohesió de la Unió Europea. Generalitat de Catalunya. Departament d'Economia i Finances.

ANNEXOS

PRINCIPIS DE FUNCIONAMENT DELS FONS ESTRUCTURALS.

FASES DE PROGRAMACIÓ PER SOL"LICITAR AJUTS ALS FONS ESTRUCTURALS.

Plans: són el primer pas per demanar ajuts dels FE i han de ser presentats pels estats. Per a les regions de l'objectiu 1 cal presentar un pla de desenvolupament regional (PDR) i plans de desenvolupament de les zones rurals (PDZR) per a l'objectiu 5b). Aquests plans han de recollir un diagnòstic sòcio-econòmic de la zona afectada, els objectius a assolir i mesures proposades per aconseguir-los, i la sol"licitud de contribució de fons comunitaris per cofinançar les actuacions previstes. Per a l'objectiu 5 a) es preveu l'aprovació i el desenvolupament de disposicions normatives d'aplicació.

Marc Comunitari de Suport (MCS): un cop els estats han presentat els plans, la Comissió, d'acord amb cada estat membre, elabora i aprova els MCS, que són els eixos prioritaris d'actuació per a la intervenció comunitària i el pla indicatiu de finançament, especificant l'aportació de fons comunitaris.

Formes d'intervenció: d'acord amb els MCS corresponents, els estats presenten a la Comissió les seves sol"licituds d'intervenció, com poden ser el cofinançament de programes operatius, cofinançament de règims d'ajuts estatals, subvencions globals, cofinançament de projectes individuals o suport a l'assistència tècnica.

Actualment són sis; l'objectiu 6 s'ha creat amb l'entrada de Dinamarca i Àustria (1994).

L'aportació del FSE per aquest objectiu és poc important respecte els altres fons i no serà analitzada.

El GDP rural per càpita d'aquests països és inferior al 30% de la mitjana comunitària.

DOCE núm. C-73, de 19/3/91.