RELACIÓ CRÍTICA ENTRE LES TEORIES DE DURKHÉIM, WEBER I MARX I LES PRINCIPALS TEORIES DE L'ORGANITZACIÓ.

En primer lloc, començaríem parlant de Durkhéim i de la relació entre les seves teories i el Taylorisme. Ell creu que, per progressar, cada sector social ha de complir una funció concreta que li és assignada i, quan no es fa, s'entra en crisi i s'han d'innovar mecanismes per a que aquest fet no es torni a produir. Això és també aplicable al món laboral, i d'aquí se n'extreu el concepte de divisió social del treball, que no és més que dir que la societat progressa si cadascú compleix amb les seves obligacions laborals i que, a quan més dividida estigui una societat en factors productius, més evolucionada serà. La societat, en resum, funciona com un òrgan (organicisme) on el tot és més gran que la suma de les seves parts. Al referir-nos a aquests conceptes estem parlant sempre de societats industrialitzades, que no funcionen amb un acord igualitari sinó amb un contracte mitjançant el qual cada part es compromet a complir un fi en la societat. Per a que això avanci, però, hi ha d'haver uns codis que cohesionin aquesta organització, sinó hi ha una crisi de legitimitat i el sistema entra en crisi. Això precisament ho proclama també el Taylorisme, una divisió del treball on cada obrer ha de tenir ben clar les tasques que ha d'executar per a que per a que el tot, que és l'empresa per a la que treballa, funcioni amb regularitat. Aquest funcionament, aquesta cohesió de l'organització, està regulat per un sistema de normes. Les tasques a executar són molt especialitzades i el treball de l'obrer es remunera segons es convingui al contracte de treball, mitjançant el qual aquest i l'empresari adquireixen unes obligacions recíproques.

En segon lloc, tractaríem les teories weberianes tot i relacionant-les, a l'igual que en l'apartat anterior, amb el Taylorisme. Max Weber comença diferenciant graus d'especialització del treball i creu que l'aplicació de la racionalitat és un dels principis bàsics que diferencien la societat occidental de les altres. Respecte a l'empresa, Weber opina que és una organització mitjançant la qual s'aconsegueix un fi: el benefici econòmic, i si, com hem dit abans, funciona racionalment, l'adquisició corresponent es basa en termes de capital. Això és una acció integrada que se situa en un organisme planificat que és l'empresa. Relacionant-ho amb el Taylorisme podem apunta cap a que aquest també fa una diferenciació de graus d'especialització del treball on, per a que un obrer sigui contractat, és imprescindible que tingui una formació professional apropiada al camp. Al ser l'empresa un organisme racional i planificat, el funcionament d'aquesta ha d'estar regulat per un sistema de normes.

I ja per finalitzar, tractaríem la crítica que fa Marx d'aquesta organització del treball que és el Taylorisme. Marx critica les relacions socials de producció, que són mecanismes a través dels quals es pot entendre com el treballador ven al mercat la seva força de treball per obtenir un salari, del que es pot deduir que la força de treball és una mercaderia. El problema és que el salari que percep el treballador no representa realment el valor de la força de treball que l'obrer esmerça en la fabricació d'una mercaderia, i es crea un excedent que va a para a mans de l'empresari. Aquest excedent es creat gràcies a que, des d'un primer moment, es separa el treballador de la mercaderia produïda, i és llavors quan se la pot situar al mercat per a vendre-la a un preu superior al salari. Un altre punt que tracta Marx és el de la divisió del treball, i arriba a la conclusió que està basada en l'explotació de la força de treball; la formació social burgesa moderna, tal i com ell li diu, és la que ha aconseguit evolucionar més en les seves formes de producció i, per tant, la més evolucionada, però a causa de l'explotació del treball. Com es pot observar, això és totalment contrari al Taylorisme i a la seva forma de repartiment del capital corresponent als salaris dels treballadors i d'elaboració del producte per fases on cada obrer fa una tasca concreta del procés de producció enlloc de fabricar el producte complet (això és el que Marx critica com a causa de la generació de l'excedent, la separació entre obrer i mercaderia produïda).