index

CONTEXT HISTÒRIC I SOCIAL

DEL NOUCENTISME 2-5

CARACTERÍSTIQUES DEL

NOUCENTISME CATALÀ 6-9

NOUCENTISME

PRÒPIAMENT DIT 10-12

BIOGRAFIES

EUGENI D'ORS 13-14

JAUME BOFIA 15

JOSEP CARNER 16-18

ANÀLISI DE :

FRUITS SABOROSOS 19-24

CONTEXT HISTÒRIC I SOCIAL DEL NOUCENTISME

El segle XX és un segle de grans canvis deguts a les circumstàncies heredades del segle anterior, que suponsen una transformació constant i radical de les corrents ideològiques i de les tendències artístiques. Tots aquests fets es veuen reflectits en els autors de l'època i poc a poc, la societat es va anar tancant en un materialisme, que despreciava els valors humanistes com a conseqüència del progrés tècnic i científic, i que desemboquen en un obsessiu consumisme.

És durant aquesta època que sorgeixen tots els moviments obrers, això és degut a les pèssimes condicions de treball en que es veuen sotmesos els treballadors. Predomina un estat de crisi i de malestar social que porta a l'individu a la reflexió i l'anàlisi del seu món interior. L'home posa en dubte tot el que sap i decobreix que no té res a on agafar-se.

Pel que fa a la Literatura , aquesta es troba carregada de símbols, de sensacions amagades i d'expresions individuals que dificulten la compressió del lector. La corrent que predomina durant aquesta època, primer el Modernisme i després el Noucentisme, es veu atapeït de tendències vanguardistes i surrealistes que tenen com a únic objectiu la crítica i denúncia als problemes socials.

A ESPANYA

Històricament, podem dividir l'època que abarca el Noucentisme, en diferents etapes polítiques:

• Primera etapa:

Aquest període abarca la monarquia parlamentària d'Alfons XIII, la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), la Segona República (1931-1936) i la Guerra Civil.

Amb el regant d'Alfons XIII, Espanya viu moments d'inestabilitat i conflictes. La Burgesia ha acumulat diners a les zones més riques com Catalunya, i la classe obrera es troba en una lamentable situació de baixos salaris que fan sorgir l'esperit revolucionari.

Amb l'arribada de la Dictadura de Primo de Rivera, s'intenten solucionar els problemes del país, però no s'aconsegueix degut a la complexa vida política espanyola. Al 1931, els partits republicans, guanyen les eleccions establint així la Segona República, que veuen frustrades les seves intencions de transformar la societat espanyola a causa dels enfrontaments ideològics. Aquests desemboquen en la Guerra Civil al 1936, que té com a fi la victòria dels nacionalistes al 1939.

• Segona etapa:

La segona etapa abarca tot el règim franquista. Al 1955 Espanya rep ajudes econòmiques dels Estats Units, i entra a formar part de l'ONU. El país millora el nivell de vida però la taxa d'atur s'eleva.

Cap al 1960 hi ha un gran desenvolupament econòmic produït per la incipient indústria, per aquest motiu l'atur disminueix. Aquest desenvolupament coincideix amb els darrers anys del franquisme.

• Tercera etapa:

Una vegada Franco a mort, s'inicia la reinstauració de la monarquia parlamentària que té com a monarca el rei Juan Carles I, i són legalitzats els partits polítics.

La reforma política es duu a terme amb el president socialiste Adolfo Suárez.

A CATALUNYA

A Catalunya, a igual que a la resta d'Europa, es van donar una sèrie de canvis durant el segle XX, alguns d'aquets foren:

• La introduccció de la tecnologia i la ciència que van canviar el tipus de vida cuotidiana

• Es van introduir els transports ràpids.

• Les comunicacions per ones

• Els sistemes d'informació o reproducció.

• La higiene i la medicina preventives que comporten una baixada de la taxa de mortalitat.

• La generalització dels serveis educatius i sanitaris.

• Beneficis socials (pensions i vacances).

• La producció consumista, és a dir, la creació de supermercats.

Tots aquests canvis es porten a terme amb la fi de construir una Catalunya-ideal.

Durant aquest segle, Catalunya experimenta una evolució diferent que la resta d'Espanya degut a la indústria tèxtil catalana. Això fa sorgir les primeres tendències catalanistes que volen aconseguir una millora de les seves condicions vers la resta de l'Estat Espanyol.

És llavors quan la Lliga Regionalista adquireix la seva màxima força política i en la que Prat de la Riba i Francesc Cambó són els polítics més destacats.

El Catalanisme d'aquest període s'interessa per trobar una ideologia nacionalista que esborri les diferències entre les classes. La Mancomunitat de Catalunya és aprovada per les Corts de Madrid el 1919, és un organisme de gestió Autonòmica que aglutina les quatre diputacions catalanes i que té com a primer president Prat de la Riba. Els serveis gestionats són de tipus culturals i socials. Al 1923 Calatunya pateix el Cop d'estat de Primo de Rivera que acaba amb aquests intents d'autogovern catalans, i que té com a conseqüència greu: la repressió cultural i la prohibició de la llengua catalana.

CARACTERÍSTIQUES DEL NOUCENTISME CATALÀ

Coneixem per Noucentisme català el moviment político-cultural que es dóna als Països Catalans durant el primer terç del segle XX (1906-1923). Les paraules Noucentista i Noucentisme van ser introduïdes per l'escriptor Eugeni d'Ors (biografia). Aquest terme fa referència al segle XX, al nou-cents, un segle que acabava de començar i que era usat com a sinònim de modernitat.

Aquest moviment tipifica les aspiracions dels nuclis més actius de la burgesia catalana, predica els seus interessos, i mitjançant la creació d'un complex sistema de signes lingüístic i iconogràfics formula models i projectes que contribueixen establint pautes de comportament social que possibilitaran una acció reformista. D'aquí podem treure la conclusió que aquest és un corrent propi d'una sola classe, la burgesia.

PENSAMENT

Aquest nou corrent literari conserva alguns dels trets del Modernisme, però apareix com un atac per aquest. Pel que fa al pensament, el noucentisme afirma la raó i l'intel·lecte per sobre del sentiment i de l'instint, proposa el principi de plaer enfront del principi de realitat, valora la laboriositat abans que el geni, es decanta més pel funcionalisme que pel decorativisme, resalta la rendibilitat, idealitza les contradiccions reals.

ESTÈTICA POÈTICA

Estèticament, el Noucentisme condemna el Romanticisme i exalta el Classicisme. Busca l'obra ben feta i la perfecció formal, una art que exemplifiqui quins han de ser els grans ideals de la vida comunitària.

CLASSICISME

Com acaben de dir, el Noucentisme participa de les característiques del Classicisme que tenen com a tendència estètica:

• Harmonia

• Serenor

• Objectivitat

• Valoració de la tradició

• Academicisme

• Disciplina

• Rigor

• Rebuig de les teories Romàntiques de la inspiració

• Originalitat

• Espontaneïtat

• Acceptació de la teoria de la imitació

ROCOCÓ

També segueix les característiques del Rococó, corrent propi del segle XVIII, que són les següents:

• Racionalisme

• Recerca de la intimitat

• Exquisidesa

• Refinament

• Gust per les formes gracioses i lleugeres

• Frivolitat

• Fina ironia

• Formes breus en poesia

• Valoració de la vida quotidiana

• Idealisme pastoral

CARACTERÍSTIQUES PRÒPIES

• La mesura humana

• La valoració de les coses menudes

• Reducció intencionada de l'ésser humà i de la naturalesa

• Súbtil sàtira

• Objectivitat

• Interès per la tradició poètica tradicional, per la poesia clàssica europea i per la poesia trobadoresca.

• Perocupació formal i recerca d'un llenguatge clar i precís.

• Recerca de noves metàfores i imatges poètiques, amb la qual cosa valoren la poesia xinesa i japonesa.

• CIVILITAT: Davant del conflicte home-natura es decanten a favor de l'humanisme. La natura és contemplada en el seu aspecte benigne, maternal i reduïda a escala humana. Fa una exaltació de tot allò que és artificial, sofisticat, deL progrés, de les maneres civilitzades en contra de les espontànies.

• NACIONALISME: Continuació de l'esperit de recuperació nacional inicial en la Renaixença. Pretén buscar una orientació nacional vers Europa, té gran interés vers la cultura popular catalana identificada com una expressió nacional genuïna.

• MEDITERRANISME: Es sent un interès especial per les terres del Mediterrani i sobretot per la Grècia i Roma clàssiques.

EL NOUCENTISME PRÒPIAMENT DIT

En el punt del Noucentisme tots els crítics i estudiosos estan d'acord en que : la funció d'aquest nou moviment , més ben dit, d'aquest gir total de la direcció de la cultura catalana, fou orientadora i tingué un abast molt més general que no el modernisme: l'individualisme es mantingué, però al servei d'uns objectius en què l'acció comunitària s'imposava. El noucentisme tenia un programa: fer un país culte, homogeneïtzar la cultura. Providencial ment, o sortosament , el Noucentisme coincidí amb una instituacionalització de la vida catalana.

Ruíz i Calonja diu que la Renaixença és la infantesa dels nostres moviments culturals; el Neoromanticisme i idealoisme de la fi del segle serien la joventut; però que el Noucentisme cal considerar-lo com la maduresa.Almenys fou el camí cap a la maduresa : la cultura catalana es fixà uns objectius i des dels òrgans de govern d'aquesta cultura es pitjaren els botons que engagaven el mecanisme d'assoliments.

Tot just es madurava el projecte de Llei de Mancomunitats, i abans de constituir-se la de les quatre Diputacions, exactament l'any 1907, Prat de la Riba, president de la Diputació de Barcelona, creava l'Institut d'Estudis Catalans. El 1906 s'havia celebrat el primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, Eugeni d'Ors publicava al diari de Prat, “La Veu de Catalunya”, les seves teories ideològiques: calia anar a fer les coses amb una exigència cultural definitiva. Un poeta jove, Josep Carner, publicar “Ela fruits saborosos, considerada com la primera pedra de la nova orientació. Es van deixar de banda la vaguetats , els entusiasmes violents, es retorna a un classicisme, a una llengua culta, elegant equilibrada i amb vocació de normal.

DURADA DE NOUCENTISME

El noucentisme pot arribar als nostres dies. Els autors , llevat de Carner, o Guerau despleguen junts activitat durant molts anys dins el país ; a més a més l'exili de la postguerra, en ell durant fins al 1974. Guerau moria el 1933 , mentre que Riba i Sagarra opcuparen un primer lloc i , retornats ven aviat dels exilis, van poder veure tots els canvis d'orientació que la literatura experimentava entre nosaltres. Tanmateix, aquests canvis tenien poc ressò o es presentaven confusos degut a la incomunicavilitat existent , la postguerra fou terrible per les lletres catalanes , que es manifestaven de manera críptica . Aquest fet , la no consolidació d'una tradició llibresca i intel·lectual catalana fins ben pasta el 1955, fa aparèixer el Noucentisme com a més durador. Alguns crítics han parlat de neonoucentisme per indicar-ne la pervivència o la recurrència de la seva manifestació . Ara bé , cal aclarir que cap al 1925 l'empenta del noucentisme s'havia apagat , i no podia representar cap “novetat”: cabalment tot el període de la Mancomunitat havia permès una expansió cultural , una progressiva afiliació a la normativa fabriana, una “normal existencia” del fenomen cultural. Per tant , lògic és 1925 , mentre uns poetes constituïnt aquella exigència de claredat, serenor ironia i to inetelectual que caracteritzaven al Noucentisme, el qual viu d'inèrcia , d'altres ja siguin a mig camí de recorreguts i trajectes absolutament distanciats, bé enfondint una línia surrealista , bé entrant una línia moralista o anissipant ecos socials.

BIOGRAFIES

d´Ors i Rubira, Eugeni

d' Ors i Rovira ,Eugeni (Barcelona 1881-Vilanova i la Geltrú 1954) Escriptor i Filòsof. Estudià pret a Barcelona i es doctorà a Madrid, havia col.laborat a “La Renaixença”, “La Veu de Catalunya” , “La Creu del Montseny” , “ Lo Pensament Català” i a “Pel & Ploma” . Freqüentà Els Quatre Gats i signà dibuixos, amb les inicials O. de R. Que corresponien a Octavi de Romeu, amb aquest pseudònim col.laborar a “El poble Cátala”, però també ho féu amb el de Xènius que emprà el 1906 en el Glosari de “La Veu de Catalunya“.

El 1906 fou corresponsal a París, promugnà uns ideals cívics i elabora la doctrina estètica del que en digué naucentisme, del qual s'erigíen definidor el 1908 també participà al III Congrés Internacional de Filosofia de Heilderberg.

Al 1909 els donà un curs sobre Lògica i metodologia de les ciències per esposar el seu concepte de la lógica com a “fenomen diastàsic”.El mateix any asistí al VI Congrés Internacional de Psicología de Ginebra, on conegué Henri Poincaré el mateix any publicà les Gloses de Quaresme per esposar el que anomenà la Filosofia de l´home que Treballa i que Juga.

D'un joc de formes oposades: Potència i Resistència o Esperit i Natura, unes conceqüències ètiques sociològiques i fins i tot estètiques. Fou elegit secretari general de l´Instut d´Estudis Catalans.

El 1913 es doctorà en filosofia i lletres a Madrid i el 1914 oposità sense èxit a la càtedra de psicologia de la Universitat de Barcelona. En esclatar la Primera Guerra Mundial escriví al Glosari unes neutralistes lletres a Tina seguides d´un manifest dels Amics de la Unitat Moral d´Europa. El 1918 la secció estigué dedicada a l´evocació epigramàtica de personatges històrics: La vall de Josafat. Dirigí l´Escola de Bibliotecaria i el 1917 fou nomenat director d'Instrucció Pública de la Mancomunitat.

Bofia i Mates, Jaume (o <<Guerau de Liost>>) (1878 1933) un altre poeta en la línea del Noucentisme. Guerau de Liost, que passa la meitat de la seva vida dedicat a la política dins la Lliga, es caracteritza per un domini meravellós de l´idioma, un sentit del <<joc>> del poeta amb els mots que ja tenia Carner, i un sentit de la naturalesa, però dins un ruralisme refinat. Diu Ruiz i Calonja: <<per. a Guerau de Liost, adversari teòricament de l´estètica maragallina de la paraula viva, la poesia és un exercici intel·lectual que fa necessaria una tècnica gairabé científica>>. La muntanya d´ametistes, sobre el Montseny, és prova de la seva voluntat de construir un llibre sòlid, del seu afany de deixar constància de la sensual mitificació de la seva muntanya estimada: <<La meva pàtria poètica>>, deia del Montseny, i demostrava el procés implacable d´estilatzió a que sotmet imatges i mots, a partir molts cops d´un vocabulari quasi medieval.

La muntanya d´ametistes fou el monument que Guerau -que passava tot el temps que podia a les seves propietats al Montseny- dedicat a aquesta muntanya .

Més intel·lectualitzades apareixen les Sàtires .

Carner i Puig-Oriol, Josep

Josep Carner fou un escriptor nascut a Barcelona l'any 1884, va morir a Brusel·les al 1970. Fill d'una família de la petita burgesia, lligada al periodisme catòlic i tradicional, destaca ben aviat per la seva precocitat i intel·ligència literària i es converteix en exemple viu dels ideals estètics del moment.

La figura de Carner té tantes facetes que se'l pot considerar des de molts punts de vista diferents: com un dandi culte, elegant i refinat per oposició a la moda del decadentisme bohemi finisecular; però també com un seguidor de la tradició popularista i irònica del s. XVIII, o dels ideals catalanistes de la Lliga; o simplement com un escriptor dedicat a desvetllar tots els registres possibles de l'idioma per donar-li realment allò que una llengua moderna requereix. Amb Prat de la Riba, Ors i Fabra és un dels pilars de la nova Catalunya i el successor natural de Verdaguer i de Maragall.

Fou periodista, polític, poeta, narrador, dramaturg, traductor... s'interessa per tots els registres de l'activitat intel·lectual i en especial, per la literària. Des dels dotze anys col·labora en diversos diaris i revistes, publicà els primers escrits a «L`Aureneta» (1896). Aquest aprenentatge adolescent li serveix per iniciar-se dins els corrents dels Jocs Florals i Modernistes de moda.

A la universitat milità en el moviment catalanista, i es llicencià en dret (1902) i en filosofia i lletres (1904), amb només vint anys.

La seva evolució és molt ràpida, i aviat queda establerta la seva personalitat amb Llibre dels poetes, d'influència modernista, mostra ja la ironia que caracteritzarà la seva obra, (1904), Primer llibre de sonets (1905), Segon llibre de sonets (1907), però sobretot, amb Els fruits saborosos (1906). En aquesta obra queda dit que Carner serà el model de la nova concepció del món poètic noucentista. Té poc més de vint anys i ja ha guanyat molt premis als Jocs Florals, dirigeix revistes («Catalunya», «Empori», etc), col·laborà amb Pompeu Fabra a l'Institut d'Estudis Catalans, i és redactor de «La Veu de Catalunya» (fidel a Prat de la Riba fins a la mort d'aquest). Col·laborà a publicacions molt diverses («La Publicitat», etc), i dirigeix editorials. Els seus llibres són ja llegits, amb aprovació i admiració, pels escriptors de les generacions anteriors (Maragall, Miquel de Sants Oliver, Costa i Llobera), i els seus contemporanis el segueixen amb avidesa perquè hi troben el mateix to àgil i alegre d'alta qualitat que també els enlluerna al Glosari d'Eugeni d'Ors. Tots aquests recursos, sumats a la seva extraordinària capacitat mètrica, i a la seva gràcia profundament humana, li valen des de molt jove el sobrenom de “Príncep dels poetes”, acceptat de manera unànime pels seus contemporanis.

En Verger de les galanies (1911) creà un nou estil de poesia amorosa. I després de Les Monjoies (1912), publicà La paraula en el vent (1914), Auques i ventalls (1914), Bella terra, bella gent (1918) i L'oreig entre les canyes (1920). Fora de Catalunya, la seva poesia es concentrà en el record. La inútil ofrena (1924), El cor quiet (1925), El veire encantat (1933) i La primavera al poblet (1935) són una creació constant de llenguatge i una transfiguració del seu món, esdevingut clàssic.

El 1921 ingressà en la carrera consular, i passà a la diplomàtica, la qual cosa l'allunyà en part de la vida catalana.

Durant la guerra civil es posà al costat de la República i romangué a Brussel·les. El 1939 s'exilià a Mèxic, on fou professor universitari. De tornada a Brussel·les (1945), fou professor a la Universitat Lliure i al Col·legi d'Europa de Bruges; i, a Londres (1945-47), membre del Consell Nacional de Catalunya a l'exili.

Després de la guerra civil, publicà Nabí (1941), i continuà la revisió de l'obra poètica amb Paliers (1950), Llunyania (1952) i Arbres (1953). Les Obres completes, Poesia (1957), totalment revisades, inclouen el recull inèdit, Absència. En El tomb de l'any (1966) insisteix en el paisatge i en l'enyorança.

També publicà teatre: Canigó (1910), El giravolt de maig (1928), la llegenda mexicana, El ben cofat i l'altre (1951), i Cop de vent (1966). I en prosa: L'idil·li dels nyanyos (1903), Deu rondalles de Jesús infant (1904), La malvestat d'Oriana (1910), etc, i diversos reculls d'articles (Les planetes del verdum, 1918; Les bonhomies, 1925; i Tres estels i un ròssec, 1927).

Carner fou un gran traductor: Dickens, Shakespeare, Twain, Arnold Bennett, Villiers de l'Isle Adam, Musset, Lafontaine, Defoe, Carroll i l'antologia de poesia xinesa Lluna i llanterna (1935). El 1985 es publicaren els seus escrits d'exili: Prosa de l'exili (1939-62).ANÀLISI DE : FRUITS SABOROSOS DE JOSEP CARNER

COMENTARI DE TEXT

COM LES MADUIXES

En aquest poema, el poeta descriu l'acció de Pandara, una nena molt petita que cull, feliç, maduixes al jardí.

Podríem dir que el tema del poema és l'admiració i la nostàlgia del poeta per viure sense malícia ni dolor, un viure innocent i intens, saborós com els fruits que recull. En tots els seus poemes Carner ens descriu cadacuna de les fruites com un experiència nova.

Pel que fa a la seva estructura el poema es desenvolupa en vint-i-cinc versos sense divisió estròfica, majoritàriament alexandrins, excepte els versos nou i deu que són decasíl.labs i el vers dotze que és hexasíl.lab.

Les rimes són:

El poema comença explicant-nos d'una àvia que vol menjar maduixes, però no qualsevol maduixa, sinó que les vol collides per un infant. Això té el seu significat en el fet que la infantesa comporta la frescor de la vida humana en el seu inici.

Podem trobar una relació d'ingenuïtat i de puresa entre Pandara i la maduixa que contrasta amb la vellesa de l'àvia.

A partir d'aquesta introducció el poeta es centra en Pandara i remarca una admiració cap a la curta edat de la néta.

Després es centra més en la descrpció dels gestos i accions de la nena que donen així una imatge espontània de Pandara, basada en una sensualitat pura i directa. Aquesta esponteneïtat pot semblar ingenua quan ens n'adonem que la nena creu que el món s'acaba darrera el jardí, és a dir, degut a la seva curta edat i a que té una felicitat pròpia d'aquesta no se n'adona de que el món va més enllà.

També es val de molts recursos per donant-se una imatge molt clara i nítida de les maduixes i del que suposen per Pandara i l'avia.

La conclusió d'aquest poema la trobem en els dos últims versos, en els que podem deduir que, ja que le món de Pandara és el seu jardí, l'element principal de la seva vida són les maduixes.

Les característiques del noucentisme que trobem en aquest poema, a nivell formal, estan analitzades junt amb la resta de poemes en el punt tres.

LA POMA ESCOLLIDA

En aquest poema Lamon i Alidé es lamenten de les penalitats de la vellesa, però es consolen per l'amor que es tenen.

El tema principal que es desenvolupa al llarg de tot el poema és l'amor conjugal , dolç, serè que és consol suficient i únic de la nostalgia i els mals de la vellesa.

Pel que fa a l'estructura mètrica, el poema es desenvolupa en cinc estrofes d'alexandrins de rima consonant ( ABAB ), amb alternança de versos masculins i fememnins en aquest ordre, menys en les dues últimes estrofes en les quals aquest ordre es veu alterat, quedant: FMFM.

Podem distingir tres parts:

Està escrit amb gran sensibilitat, que pot arribar a produir una certa emoció en el lector si és llgit amb deteniment.

Doncs descriu una realitat molt pròxima a totes les persones, ja que la vellesa és una etapa que tard o d'hora ens arriba a tothom.

En el transcurs del poema ens n'adonem que Alidé es troba vella externament i per aquest motiu es sent menuyspreada per les seves nores, més joves i trballadores que ella, no perquè ella no vulgui sinó perquè ella no pot.Tot i això interiormen es troba cansada i sense forces cosa que Lamon el seu marit li retorna fent-li honor a l'amor que es tenen.

En el rerefons d'aquestes estrofes hi trobem una de les característique pròpies del noucentisme: l'acceptació de la teoria de la intimitat, la dona busca en el seu interior la causa de la seva tristesa.

ELS CODONYS TARDORALS

El poema tracta sobre dos amics que dialoguen sobre la pèrdua de les qualitats juvenils amb el pas dels anys. La vellesa esdevé lletjor, la nostalgia cruel, i el descontentament domina els home, tot i això si es volla vida conjugal encara és agradable i feliç.

El tema és que amb el matrimoni amb el pas dels anys perd la passió inicial i ha de buscar altres aspectes de parella que le substitueixin. El poema és una incitació a retrobar el plaer de la companyia quan ha passat ja la joventut.

Pel que fa a la mètrica, el poema es troba dividit en quatre estrofes de versos alexandrins, de rima ABAB, CDCD amb alternança de versos femenins i masculins en aquest ordre, exeptuant-ne la tercera estrofa que te rima EFFE i la alternança de versos masculins i femenins de la forma MFFM.

A nivell formal trobem una característica poc pròpia de la poesia i dels versos que formen aquest llibre, com és un diàleg entre dos personatges amb una única intervenció de cadascun que ocupa dues estrofes, i que permet l'equilibri quantitatiu en quan a forma es refereix.

En aquest diàleg, el primer dels personatges tracta el tema de la joventut, el tema de la vellesa i de les dones plantejant-los com un problema al seu amic Ligea. Tot i això, observem en la seva intervenció, un cert to de despreci cap a la vellesa femenina.

En la resposta del seu amic Ligea, toca els temes de la vellesa, els homes, de la companyia i de la vida com a parella. Ligea te una visió més igualitària pel que fa a les conseqüències que comporta la vellesa tant en els homes com a les dones, és a dir, per a Ligea el matrimoni, sobretot en la vellesa, ha de ser de mútua comprenció.

Durant el transcurs del poema, les dones es veuen comparades amb el codony. Primer, s'estableix un paral·lelisme entre el fet de que els codonys siguin boteruts, malformats i lletjos, i el canvi esdevingut per la vellesa en les dones. Tot i això, Ligea, fa servir el mateix codony per establir un altre paral·lelisme, entre les dones, i la dolçor i olor pròpies del codony.

8

1