TREBALL DE HISTÒRIA

VIRACOCHA

24 / 11 / 1997

Índex :

Introducció general

La creació segons la mitologia egípcia

Introducció al món egipci

Versió antiga de la creació

L´Eneada

Mites solars

Històries relacionades amb Ra

Ra i el càstig a la humanitat

El nom secret de Ra

La creació segons els inques

Introducció al món dels inca

Creació del món

El mite sobre els orígens dels inques

Viracocha

Comparació entre les dues creences de la creació

Comparació entre el món egipci i l´inca

Comparació de les diferents versions de creació

Comparació entre els déus creadors

Conclusió

Bibliografia

Títol : Mitología

Autors : Professor John Baines, Doctora Geraldine Pinch, Doctor Nicholas J.Saunders i Doctor Roy Willis

Editorial : Debate

Enciclopèdia Encarta97, Microsoft

Introducció general

Primer de tot hem de tenir en compte que una mitologia la fan els que hi creuen, per tant, aquesta depèn completament de la filosofia i mentalitat de la seva societat. Per tant, quan comparem dos punts de dues mitologies, el que fem és comparar les societats.

L´enigma de la existència del món constitueix un problema central en totes les mitologies. Es sol descriure l´inici de les coses com un buit absolut o com una extensió il·limitada d´aigua. Aquesta idea depèn molt de la localització de les cultures i de les influències d´altres pobles.

A partir d´això, en la gran majoria de cultures, apareixen un o dos éssers sobrenaturals que ho creen tot. Aquests éssers són els que anomenem mites de creació.

En el meu treball descriuré la creació del món segons dues cultures tan diferents i llunyanes, com són l´egípcia i l´inca. Començaré explicant l´egípcia i després la dels inques. Després les compararé i comentaré les diferències i semblances, i els motius d´aquestes.

La creació del món segons la mitologia egípcia

Introducció al món egipci

Ens imaginem l´Antic Egipte com una terra dominada per déus, faraons i sacerdots. Els seus temples estan plens d´imatges religioses i la religió està present en tot allò que representa el món egipci. En canvi en sabem poc pel que fa als mites, els quals representaven la seva concepció del món. Només existeixen testimonis escrits antics a partir del 2000 a.n.e. .Tot i això hi han dibuixos d´aquests, als temples religiosos, molt abans d´aquesta data.

Els mites eren considerats menys importants que el culte als déus, una activitat estatal essencial que es portava terme en temples, i que només hi podien accedir el faraó i els sacerdots. Si el culte es celebrava correctament el país prosperava.

Versió antiga de la creació

Abans de l´aparició dels déus només existia una fosca i eterna extensió d´aigua, el Nun. Aquest contenia les caòtiques energies on s´hi trobava la forma potencial de tots els éssers vius. L´esperit creador hi era present, però no hi havia un lloc en el què hi pogués néixer. La gran serp Apep o Apofis representava les forces destructives del caos.

L´aconteixement que senyalà l´inici dels temps fou l´aparició de la primera terra, què va sorgir de les aigües del Nun i va proporcionar un suport al primer déu. Era representat per una au que posava sobre aquesta terra de vital importància. Aquesta primera deïtat estava dotat de diverses potències divines com Hu ( paraula autoritzada ), Sia ( percepció ), i Heka ( màgia ). Valent-se d´aquestes potències, transformà el caos en ordre, ordre diví personificat en la deessa Maat, filla del déu del Sol. Aquest terme significa justícia, veritat i harmonia. L´ordre diví corria un constant perill de dissoldre´s en el caos d´on havia nascut.

Aquesta primera deïtat va prendre consciència de la seva soledat i va crear déus i homes segons la seva voluntat, i un món perquè el poblessin. Segons aquest mite, els altres déus provenen de la suor del déu del sol, i els éssers humans de les seves llàgrimes.

L´Eneada

La versió, que ens ofereix més detalls, de la creació és L´Eneada ( del terme grec enea, nou ). Hi apareixen les nou deïtats conegudes com els nou déus de Heliòpolis. El primer és Aton-Ra, el qual apareixé en el tros de terra primordial, i va planejar la multiplicitat de la creació al seu cor. Féu la primera distinció entre tot allò masculí i femení quan es va posar el seu semen a la boca i va escopir a Shu, déu del aire i a Tefnut deessa de l´humitat. Els dos exploraren el fosc Nun i es perderen, però Aton-Ra envià al seu ull diví, poderosa potència considerada la filla del déu del Sol, el qual tornà amb ells. Aleshores de les llàgrimes d´Aton-Ra sorgiren els éssers humans.

De la unió sexual de Shu i Tefnut nasqueren Geb, déu de la terra, i Nut, deessa del cel, els quals es van abraçar tan fort que no va quedar espai perquè existís res entre ells. Geb va deixar embarassada a Nut, però la deessa no pogué donar a llum als seus fills, fins que Shu els va separar. Amb l´ajuda de vuit éssers, coneguts com a déus Heh, Shu sostingué a la deessa del cel per sobre de la terra i, així, deixà suficient espai pels éssers vius i per l´aire que necessitaven respirar. Els egipcis creien que sota la terra hi havia un altre cel.

Els fills de Nut eren dos parells de bessons, Osiris i Isis, i Set i Neftis. Osiris i Isis s´enamoraren al ventre de la seva mare. En canvi Neftis odiava al seu germà Set. Per ser el fill més gran de Geb i Nut, Osiris estava destinat a governar Egipte.

Mites solars

El déu del Sol va ser considerat la principal deïtat egípcia durant la majoria de les èpoques. El món estava organitzat segons dos principis interdependents : l´aparició i accions del creadors, i el cicle quotidià del Sol travessant el cosmos, un cosmos que s´identificava amb Egipte.

Tots els dies, a l´alba naixia el déu del Sol i la deessa del cel. Arribava a la maduresa a migdia, a la vellesa per la tarda i a la nit entrava a l´infern. Cada dia, mes i any renovava la creació del món, i aquesta constant renovació portava una continua amenaça, visió pessimista què apareix als cicles de himnes a Ra i en composicions que descriuen el trajecte pels inferns, tots ells destinats a contribuir al manteniment del ordre de les coses. Ra viatjava en una barca i el servien innumerables éssers, entre ells els difunts. Només es representaven unes quantes deïtats que conduïen i defenien la barca. Els eterns adversaris de Ra, encapçalats per la gegantesca serp Apep, tractaven d´impedir aquest viatge pel cel i pels inferns.

Històries relacionades amb Ra

Ra i el càstig a la humanitat

Quan el déu del Sol començà a envellir, els éssers humans decidiren conspirar contra ell. En adonar-se´n, Ra cridà al seu ull diví, sota la forma de la deessa Hathor, i a Shu, Tefnut, Geb i Nut. Ra els va demanar consell sobre el que havia de fer amb els humans. Aquests el van aconsellar que destruís la humanitat. Ra hi va accedir, i la deessa del ull diví canvià la forma de Hathor per la Sekhmet, una lleona que va matar a diverses persones i que caminà per sobre de la seva sang.

Ra va canviar d´opinió, i decidí salvar la resta de la humanitat. Amb el fi de distraure a Sekhmet de la seva orgia assassina, ordenà al seu primer sacerdot que fes set mil gerres de cervesa i les tenyís de vermell. Quan ho féu l´escamparen per terra perquè semblés un llac de sang. La deessa se'l va beure i es va emborratxar tant que se n´oblidà de matar la resta de la humanitat. Abandonà la forma de Sekhmet i es transformà de nou en la bella Hathor, però, tot i que la humanitat es lliurà de Sekhmet, sorgiren la pesta i la mort.

Ra estava tan trist que desitjava posar fi a la creació i tornar a abisme aquós. Nun ordenà a Shu i a Nut que l´ajudaren a protegir al déu del Sol. La deessa del cel es convertí en vaca i portà a Ra al firmament, on aquest creà les estrelles i els camps del paradís.

Tots els dies, Ra travessava el cel i cada nit entrava als inferns. Al fer-ho, la foscor de la nit aterrava la humanitat, i Ra decidí crear la lluna perquè il·luminés el cel quan ell no hi era, nomenant Thot déu de la lluna. Ra advertí al déu de la terra, Geb, sobre els poders màgics de les serps del caos i va escollir a Osiris perquè regnés sobre la humanitat.

Els egipcis creien que aquest cosmos no duraria eternament. Arribaria un moment què el creador se sentiria tan sol que ell i totes les seves obres es dissoldrien en el caos i aleshores tornaria a començar el cicle de creació.

El nom secret de Ra

Isis descobrí el nom diví més secret, el del déu del Sol. Ra que s´estava fent vell i a vegades bavejava. Isis va veure on li queia la saliva, la va barrejar amb sorra i formà una serp a la que va donar vida i després la deixà sobre el camí on solia passejar Ra. Quan Ra passà per allí, la serp el va picar i desapareixé. El déu va sentir un dolor terrible, ja que el verí s´escampà ràpidament pel seu cos. Hi acudiren els nous déus i els explicà que l´havia picat una ésser que ell no havia creat. Isis va prometre curar-lo si revelava el seu nom autèntic. Ra respongué que ell era el creador i que era Khepra a l´alba, Ra a migdia i Aton per la tarda. Isis protestà perquè no havia pronunciat el seu autèntic nom. Com que augmentava el seu dolor, i Ra no ho podia suportar, va obrir el seu cor a Isis i pronuncià el seu nom de veritat. La deessa li tragué el verí i el curà, prometent que no li diria a ningú excepte a Horus. Al conjur no apareix el nom.

La creació segons els Inques

Introducció al món dels Inques

Les civilitzacions antigues andines compartien unes mateixes característiques religioses, com ho són el culte als avantpassats, la creença en un paisatge animat, així com una sofisticada aplicació de l´or, la plata i els tèxtils, que posseïen un significat religiós. Tot i que cap cultura sud-americana creà un sistema d´escriptura clar, la riquesa de les dades etnogràfiques sobre aquests pobles i la documentació històrica sobre la cultura inca, ens proporcionen abundants testimonis sobre els mites.

Creació del món

Les antigues societats andines creien en diversos mites d´origen local, però l´arribada dels inques va suposar un reordenament polític i religiós que va quedar reflexat en la reconstitució dels mites locals amb la finalitat de adaptar-los a la nova ideologia imperialista dels inques, on ocupava un lloc important el déu creador Viracocha.

Pels inques i pels seus predecessors, l´indret dels orígens mítics es trobava al sud-est de Cuzco, a prop del llac Titicaca.

Segons certa versió, Viracocha va crear un món de foscor, habitat per una raça de gegants què havia esculpit en pedra. Però aquests primers éssers desobeïren al seu creador i com a càstig es convertiren de nou en pedra en punts com Tiahuanaco i Pucara, o bé quedaren submergits en la inundació que va provocar Viracocha. Només sobrevisqueren un home i una dona que foren transportats màgicament a allà on vivia el déu a Tiahuanaco. Aquí es veu la porta del Sol a Tiahuanaco

Al segon intent, Viracocha va modelar als éssers humans amb fang, pintà sobre ells robes que distingien a cada nació i els donà els seus costums, llengües, cançons diferenciadores i les llavors que cultivarien.

Després de haver-los donat vida, els ordenà que descengueren a la Terra i que sortissin de les coves, llacs i muntanyes. Així ho feren, i cada nació escollí com a santuaris, en honor del déu, els indrets d´on havien entrat al món. Per crear la llum, Viracocha ordenà al Sol, les estrelles i la Lluna que sortissin de l´Illa del Sol, què està al llac Titicaca, des d´on pujaren als cels.

Aquest mite de la creació no només representa la versió inca de les antigues creences andines, sinó que provablement conserva la influencia cristiana. En la història sobre un gran diluvi, que ja he explicat, el primer home i la primera dona, la descripció de Viracocha com un home blanc i els viatges del déu com a figura heroica, s´aprecien les influencies dels sacerdots catòlics, que insistien en anihilar el paganisme natiu.

El mite sobre els orígens dels inques

Quan va pujar el Sol, Viracocha parlà amb els inques i el seu cap, Manco Capac, i els hi digué que serien senyors i conquistadors de moltes nacions. Concedí al cap una destral de guerra que representava una arma de la reialesa. Després el nou rei va conduir als seus germans i germanes, vestits amb camises de llana fina, fins a la terra d´on sortiren, que eren les tres coves de Pacarictambo.

Un dels homes, Ayar Cachi, era envejat pels seus germans ja que aquest podia donar forma al paisatge llançant pedres amb la seva onda. Gelosos d´aquest poder, els seus germans el convenceren de que tornara a Pacariquetambo per recollir una copa d´or i la flama sagrada. Tancaren la cova però Ayar Cachi s´escapà, s´aparegué als seus germans i els hi digué que a partir d´ara haurien de portar arracades d´or en senyal de llur condició règia i que a partir d´aquell moment viuria al cim d´una muntanya anomenada Huanacauri. Els seus germans i germanes la pujaren, on se'ls hi tornà a aparèixer, i es transformà en pedra. El tercer germà que s´auto-imposà el mon de Manco Capac, va fundar la ciutat de Cuzco, amb l´ajuda d´un bastó d´or, al mateix on, més tard, s´aixecaria el Temple del Sol, Coricancha.

Viracocha

Viracocha era la deïtat creadora, omnipresent i incommensurable què animava l´univers dotant de vida a ésser humans, animals, plantes i déus menors. Tenia una representació en el santuari de Cuzco, on és representat per una estàtua d´or d´un home blanc i barbut amb una llarga túnica, d´una alçada com la d´un nen d´uns deu anys.

Pels inques, aquesta deïtat no tenia nom i se l´anomenava amb una sèrie de títols relacionats amb la seva condició primordial. El més comú era Ilya-Tiquisi Wiracoca Pacayacacic ( Antic Ciment, senyor, instructor del món ), normalment traduït al altres idiomes com a Viracocha. Origen últim de tot poder diví, també era considerat com un heroi cultural, que, després de crear el món, va viatjar pels seus dominis ensenyant la gent a viure i configurant el paisatge. Els mites sobre aquests viatges conten que al arribar a Manta, que està al Equador, travessà el Pacífic, caminant sobre la seva capa. Quan els espanyols arribaren a Perú per mar, al 1532, els natius creien que eren emissaris de la divinitat creadora i els anomenaren Viracochas, terme respectuós encara utilitzat.

Als sacrificis més importants, què només es realitzaven en les ocasions més solemnes , com la coronació d´un emperador, s´oferien ésser humans a Viracocha i altres deïtats. Es valoraven de forma molt especial els sacrificis de nens, anomenats capacochas, i els sacerdots oferien una pregària al déu, abans de l´ofrena. S´han trobat víctimes conservades pel fred en els volcans i cims nevats andins, mítiques morades de déus i esperits

Comparació entre les dues creences de la creació

Comparació del món egipci i el dels inques

En les dues cultures podem comprovar que el déu creador ve imposat per l´estat, tot i que a Egipte hi han petites variacions depenent de la zona. A més el déu creador a Egipte, en algunes versions, apareix unificat amb el déu Aton. Un factor que s´ha de tenir molt en compte és la distància en la història de les dues cultures ; les separen més de tres mil anys i tot i que la dels inques estava aïllada es nota força en l´explicació dels mites.

Coincidien en representar-los mitjançant dibuixos als temples religiosos i en l´importància dels cultes als déus ; a més els inques veneraven avantpassats. Als cultes egipcis només hi participaven els faraons i els sacerdots, en canvi als inques hi participava tot el poble, i fins i tot s´oferien sacrificis humans. A diferència dels egipcis els inques creien en un paisatge animat i el només tenien un déu creador.

A en cada mitologia hi han diferents versions de la creació, i en el cas dels inques es dóna més èmfasis en l´aparició del humans al la terra.

Tot i que pugui semblar el contrari, degut al la mentalitat de l´època, les dones també apareixen sovint en els mites de creació, com en el cas dels déus egipcis, la meitat són déus i l´altra meitat deesses.

Comparació de les diferents versions de creació

Podem comprovar l´afirmació que he fet al començament del treball, quan em referia a que es sol representar en moltes cultures l´inici de tot com a un gran espai d´aigua, en aquest cas el Nun i el llac Titicaca, però el segon és un lloc real a diferència del primer. El déu creador surt d´un tros de terra en mig d´aquesta extensió aquosa, que en el cas egipci tarda en aparèixer i en l´inca ja existia abans de que apareixés la primera potència.

Quan aquest apareix, en la mitologia egípcia, se sent tan sol que crea els altres éssers vius que provenen de parts del seu cos i déus que representen divinitats de la naturalesa. Aquests tenen suficient poder per reproduir-se per si sols i crear nous déus, ja distingits pel sexe, fet que es remarca en aquesta mitologia. El déus en la creació cometen actes que entre humans no està ben vist que es faci, com la unió sexual entre germans. A més els déus solien col·laborar entre ells.

En canvi els inques creien que havia estat un sol déu el que ho havia creat tot, inclòs les divinitats de la naturalesa i els astres. A diferència de Ra Viracocha necessita dues oportunitats per decidir quins éssers dominaran la terra, els quals estan formats per fang i no per part del déu. És aquest mateix el que els hi dóna la cultura i el que els acompanya a la terra. Podem veure que els humans hi entren des d´accidents geogràfics que després es convertiran en santuaris. En el cas egipci queda poc determinat el lloc on apareixen.

Una de les grans diferències entre les dues cultures és la visió de la creació. Amb això em refereixo a que els inques diuen que el mateix déu creador els augurà un bon futur, en canvi els egipcis es veuen amenaçats per les forces del mal i per la constant renovació de la creació. A més aquests creuen que no durarà sempre aquesta constant renovació i que hi haurà un moment que tot s´acabarà.

Comparació entre els déus creadors

La primera gran diferència és la quantitat de déus que participen a la creació. A la mitologia egípcia, un déu en crea d´altres, els quals també en creen de nous, en canvi a l´inca, Viracocha és l´únic que té suficient poder per crear. Podem constatar que Viracocha té més poder que Ra, i un altre fet què ho demostra és que l´egipci necessita una ajuda ( el tros de terra que surt del Nun ), per aparèixer.

La seva representació és força diferent. Ra tenia cos humà i cap de falcó, mentre que Viracocha se solia representar per un home blanc, barbut, amb una llarga túnica i baix, és a dir com es solia representar un home savi.

Les societats antigues tenien un gran respecte i por al Sol, tan és així que, a Egipte, fins i tot es considerava que era el mateix déu creador, no sent així a la mitologia inca, on tot i això també era un dels déus més importants.

Veiem clarament que els dos estan considerats com éssers de gran poder i saviesa, justos i que intenten ajudar als humans, si aquests es porten bé. Són considerats com herois i en el cas inca també en el vessant cultural. Un fet curiós que els diferencia és l´importància que la societat li dona al nom del déu. Ra tenia un nom secret i sagrat, que només el coneixia ell mateix, Isis i Horus. Viracocha, contrastant amb Ra, no tenia cap nom en concret sinó que se l´anomenava creador ( antic ciment, instructor del món ).

Sembla com si el déu egipci tingués més sentiments que l´inca. Ho dic perquè a l´Eneada els déus es comporten segons els seus sentiments, i fins i tot Ra plora i se sent sol. Un altre fet que ho demostra és que Ra perdona als éssers que ell ha creat per intentar conspirar contra ell, en canvi Viracocha no i els acaba eliminant.

Veiem Viracocha molt més proper a la societat que Ra, ja que el primer té conversacions amb els pobles i els ensenya a viure, evidentment, només a l´inici de la creació.

Conclusió

Podem assegurar que els diferents punts de vista sobre la creació del món són motivats per les diferents, filosofies i coneixements de les dues cultures, i per la diferència d´èpoques.

En general observem una major simplicitat en els mites inques que en els egipcis, i com ja he dit abans Viracocha és més autoritari, i a més és l´únic déu que participa en la creació.

Personalment crec que ha estat un treball que m´ha servit per aprendre a treure els conceptes i els significats d´històries de mitologia, que sembla que no en tinguin. A més, d´aquesta manera, les he entès millor